Pa i llet E-Book

Karolina Ramqvist

• Herausgeber: Gata Maula
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 376

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Un memoir poderós a través dels aliments i la memòria compartida de quatre generacions de dones a través dels sabors, els colors i les olors. Un viatge líric pels records de la infantesa i l'edat adulta, l'amor dels avis i l'absència de la mare, la pròpia maternitat i els sentiments que amenacen d'ofegar-la.

Leseprobe

Pa i llet

Títol original:

Bröd och mjölk

© Karolina Ramqvist, 2022

Drets negociats amb l’agència First Edition Management AB (Birger Jarlsgatan 103b, 113 56, Estocolm)

Drets exclusius d’aquesta edició

© Gata Maula Societat Limitada

Carrer Emili Grahit, 59-61 Entresòl 2ª 17002 Girona

[email protected]

Traducció:

© Marc Jiménez Buzzi

Maquetació: Cristina Sagrera Soler i Aarón Sánchez Tolosa

Correcció: Pere Drou

Disseny de la col·lecció: Enric Jardí

Imatges de la coberta:

© Nadia Cruzova

© Getty Images/ Anaiz777

© Elisabeth Toll

Impressió i enquadernació: Kadmos

1a edició, juny de 2025

ISBN 979-13-990424-3-6

Dipòsit legal DL GI 900-2025

Amb el suport del Departament de Cultura i de la Institució de les Lletres Catalanes:

Qualsevol forma d’explotació d’aquesta obra, en especial la seva reproducció, distribució, comunicació pública o transformació, només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei.

Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessiteu fotocopiar, escanejar, distribuir o posar a disposició algun fragment d’aquesta obra (www.cedro.org; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

A la meva família

Taula de continguts

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar.

Va ser una antiga anorèctica qui m’ho va dir una vegada, fa molts anys, quan vaig convidar-la a casa amb uns quants amics més. Havia parat la gran taula blanca amb plats de porcellana de diversos jocs i amb coberts antics, d’una mena que havia buscat durant molt de temps. La taula era al mig de l’única habitació de l’estudi on vivia aleshores, i ella s’hi va acostar i va passejar la mirada per damunt de totes les coses que hi havia posat. Un bon tall de formatge parmesà, un bol de mongeta tendra, una plata plena de fulles d’enciam i fonoll ratllat molt prim, carxofes al forn dins del motlle blanc de suflé dels anys vuitanta de la meva mare, brocolet al vapor amb all i llimona i, al mig de tot, una plata de ceràmica molt fonda on estava a punt de servir uns espagueti all’arrabbiata fumejants amb fulles d’alfàbrega i trossos de mozzarella de búfala mig fosos.

Havia obert dues ampolles de vi i servit dues gerres d’aigua, a més del pa que jo mateixa havia cuit al forn de gas aquell matí i tallat a llesques gruixudes perquè els convidats poguessin servir-se’n trossos i menjar-se’ls amb oli d’oliva i sal gruixuda quan seguessin a taula.

Va mirar-s’ho tot i va somriure.

Demostres el teu amor amb el menjar, va dir.

Jo vaig callar i vaig abaixar la mirada. Incapaç de mirar-la als ulls mentre em deia allò, vaig clavar la vista al menjar que hi havia a la taula i em sentia com una estúpida per no haver-ho pensat abans. És clar que en algun nivell ho havia pensat, però mai no havia posat paraules a aquell pensament com havia fet ella, que era lliure per dir el que fos. Jo no havia parlat mai amb ningú de la meva relació amb el menjar, ni tampoc m’havia formulat res sobre la qüestió per a mi mateixa, i que allò pogués ser tan evident per a una altra persona em feia vergonya.

Quan hi penso ara, m’adono que potser només es referia a les nostres diferències pel que fa a allò que se’n diu la llengua de l’amor, és a dir, la manera com demostrem a aquells que estimem que els estimem.

Però també és possible que ho hagués entès.

M’imagino que ho podia entendre, perquè ella sabia prou bé el que el menjar pot arribar a ser i com es pot fer servir, i crec que van ser les seves paraules que van fer que poc temps després em veiés a mi mateixa amb tanta claredat, quan vaig fer un flam d’arròs per a la meva filla i em vaig haver de confrontar amb mi mateixa i amb totes les meves incapacitats i mancances.

Amb tot el que no podia fer o dir.

Em pensava que va ser just després d’aquell esdeveniment que vaig començar a buscar altres persones amb uns problemes semblants als meus, per demanar-los ajuda. Però la veritat és que vaig trigar molt més temps. La memòria pot ser traïdora. És difícil recordar la pròpia vida. És difícil recordar les coses en l’ordre en què van succeir, i pel que fa al menjar, no sé com va començar tot ni per què.

Les persones que vaig anar a veure deien que tot plegat pot començar amb el primer aliment de tots. Amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos. Es podria pensar que hauria de ser fàcil parlar d’un «nosaltres», ja que tots depenem del menjar per sobreviure. Però les persones som molt diferents. Jo veig l’amor al menjar pertot arreu, l’amor senzill i l’apassionat, i em pregunto si al capdavall no hi ha ningú més que sigui com jo.

M’han dit que he d’explicar la meva història, perquè és l’única manera d’alliberar-me’n. I no és pas que la meva història sigui especial, ho diuen a tothom. És un dels seus lemes; quan parlen, semblen alcohòlics abstinents, i molts d’ells ho són, alcohòlics o drogoaddictes que han deixat de beure o de drogar-se i han substituït aquestes coses pel menjar.

Però no sé com podré explicar el que el menjar ha sigut per a mi. Tinc por de no tenir el llenguatge necessari per parlar-ne. No crec que aquest relat m’hagi d’alliberar, tal com ells diuen que s’han alliberat, i no vull convertir-lo en una bona història.

Sigui com sigui, fes-ho, diuen.

Així que ho intentaré.

Veig davant meu una mandarina.

És la primera cosa. Les mandarines. Era l’hivern, la temporada dels cítrics, diria que tenia tres anys. Era de dia, entrava llum de fora, i les mandarines eren damunt de la gran taula blanca. Pot ser que n’hi hagués tretze, potser més, però tretze és el nombre que no m’he pogut treure del cap des de llavors, i el seu esclat taronja destacava enmig de la nostra cuina blanca.

Jo estava sola a la cuina, a terra davant la taula, i en tot el pis no se sentia cap soroll. La mare treballava a la seva habitació, com solia fer els caps de setmana que no venia cap dels seus amics a prendre cafè o a passejar al voltant del llac a la vora de casa. Recordo que em vaig enfilar a una cadira, em vaig estirar damunt la taula blanca per agafar una mandarina i me la vaig quedar a la mà.

Hi vaig acostar el nas i en vaig aspirar l’olor i vaig treure la punta de la llengua i la vaig passar per damunt de la pell llisa. L’amargor va fer que la llengua tornés a amagar-se, com una bestiola que torna al seu cau. Llavors vaig travessar la pell de la mandarina amb les ungles i vaig percebre les penetrants emanacions de la seva humitat.

En vaig arrencar un trosset per poder tocar la fruita nua i plena de suc, i després una tira ben llarga. I una altra, i una altra. Quan en vaig haver tret tota la pell, en vaig arrencar dos grills. Vaig pensar que em recordaven els meus llavis quan els tenia tancats d’aquesta manera. Els vaig separar, vaig treure la tova capa de pell intermèdia que els recobria com una xarxa blanca, em vaig posar un grill entre les dents i, en mossegar-lo, va sortir el suc disparat, fresc i refrescant. I la dolçor em va omplir no només la boca, sinó tota jo i la cuina on era.

Vaig mastegar i empassar, i em vaig ficar l’altre grill a la boca, també el vaig mossegar i vaig notar amb la llengua les fibres de la polpa, vaig buscar amb la punta de la llengua el que quedava entre les membranes i vaig xuclar-ho abans d’agafar un altre grill i repetir la mateixa operació, i després encara un altre. Hi vaig clavar mossegada, però el suc se’m va quedar a la gola i vaig haver de tossir i escurar-me el coll, però després vaig continuar, i quan em vaig haver menjat la primera mandarina em vaig estirar damunt la gran taula blanca per agafar la següent.

Es va emparar de mi una emoció nova i desconeguda, una emoció que vibrava i cremava. Em vaig menjar una mandarina rere l’altra, i quan es van acabar, aquella emoció va desaparèixer tan de pressa com havia arribat, i va ser com si alguna cosa incolora i apàtica em caigués al damunt. Em vaig quedar asseguda, fitant la taula que tenia al davant, i que semblava tan diferent amb la pila de peles amuntegades en desordre allà on feia un moment hi havia els fruits rodons i prometedors. Tenia els dits enganxifosos i m’envoltava la frescor de les notes cítriques. Encara estava sola a la cuina. Havia agafat una mandarina i l’havia tastat, i després me les havia menjades totes de cop. Era jo qui ho havia fet, i malgrat tot em costava entendre que allò havia passat.

Vaig sentir que a l’altra banda del pis s’obria la porta de l’habitació de la mare. Vaig arreplegar les peles tan de pressa com vaig poder i vaig lliscar de la cadira per intentar fer-les desaparèixer. La mare havia semblat tan contenta, a l’arribar a casa amb la bossa de la botiga. Havia dit que les mandarines eren una fruita d’hivern i que estava segura que m’agradarien. Un tros de pela va caure a terra, i quan em vaig girar vaig veure que me n’havien caigut uns quants de les mans. Eren massa petits per tenir-los tots agafats.

La mare va arribar a la cuina amb la seva tassa de te. Quan era a casa sempre bevia te. ¿Què has fet?, va preguntar. Jo no sabia què dir, només tractava de fer desaparèixer aquelles peles de mandarina que formaven una filera que semblava un rastre a terra. ¿T’has menjat totes les mandarines?

Jo no podia contestar.

Em va mirar i, com que jo no deia res, es va ajupir i va recollir les peles, les va llençar a les escombraries i va agafar la seva tassa per servir-se més te de la tetera del taulell de la cuina.

Vaig sortir de la cuina i vaig anar a la meva habitació per jugar amb les meves llaunes. Si obries la tapadora i hi ficaves el nas, encara hi trobaves les aromes de les fulles de te, gessamí, llimona, raïm moscatell i osmanthus. La mare m’havia ensenyat totes les olors i les paraules i semblava que era una cosa que li agradava, però alhora també m’adonava que no li feia gràcia que jo pogués reconèixer tan clarament certes olors ni l’efecte que això em feia, que una olor que no molestava ningú més a mi em pogués desesperar.

Vaig col·locar les llaunes de te en fila, les vaig aixecar i vaig construir a terra primer un mur i després una torre. Al cap d’una estona vaig notar una picor, un pessigolleig i unes punxades a les cames, a la part de dins de les cuixes, i quan em vaig treure els leotards vaig veure unes grans taques de color rosa sobre la pell. Les meves ungles hi deixaven unes llargues rascades blanques, i rascar-se era agradable, però com més em rascava més em picava, i ara també em picava la gola, i els avantbraços, i les mans.

Em vaig treure el jersei, de manera que em vaig quedar que només duia les calces, em vaig rascar més i em picava cada vegada més. Quan ja no ho podia suportar i no sabia què fer, vaig sortir corrents al passadís, vaig creuar el vestíbul i vaig anar fins a l’habitació de la mare, tot i que sabia que no l’havia de molestar. Vaig anar fins a l’altra punta de l’habitació caminant per damunt de la moqueta blanca gruixuda. Ella estava inclinada damunt l’escriptori, on tenia la màquina d’escriure i tots els seus papers al costat d’un platet amb unes quantes molles de pa i de la seva tassa, fosca del te per dins. Mare, vaig dir, i ella va murmurar alguna cosa sense aixecar la vista del que feia. Jo me li vaig posar al davant i vaig arrencar a plorar, o simplement vaig deixar que el plor sortís enfora, per atraure la seva atenció i demostrar que tenia un motiu per entrar a la seva habitació i destorbar-la mentre escrivia.

La mare es va girar, em va mirar i va quedar aterrida en veure aquella erupció, i llavors es va aixecar. Quan em va alçar i em va fer estirar al seu llit i es va asseure al meu costat, em van embolcallar l’olor i la calidesa que sempre desprenia. Totes les olors que venien d’ella m’encantaven. Quan eren més exquisides era a l’hivern, quan es barrejaven amb el fred. Jo sempre volia sentir-les, el cuir, el fum de cigarret, el perfum a la pell de llop del seu abric quan venia a buscar-me, i les olors de pell i de cos que l’envoltaven quan era a casa i seia en alguna banda o anava amunt i avall. Ens vaig mirar a totes dues al mirall del costat de l’escriptori, on ella solia mirar-se quan havia de sortir. ¿Què és això?, va preguntar amb una veu que no era com la seva veu de sempre, greu i dolça, sinó tremolosa i una mica estrident. ¿Què has fet? La mare mirava l’erupció, i recordo que vaig pensar que era com si jo sortís del meu cos, com si em mirés des de fora, com em mirava ella.

Em va posar la mà al front i va dir que tenia febre, i després va aixecar de terra el telèfon gran i pesant i se’l va posar damunt dels genolls, fent sonar un pling metàl·lic. Va agafar una de les guies telefòniques de la pila que tenia a sota de la tauleta de nit, la va deixar al seu costat sobre el llit, va girar unes quantes pàgines fins que va trobar un número i el va marcar. Després es va asseure al meu costat amb l’auricular a la mà, el telèfon als genolls i el llarg cable que se li entortolligava per les cames nues, la pell que era càlida i pigallada i l’olor que era com una habitació pròpia al seu voltant, on jo volia entrar per no tornar a sortir-ne mai més. Havia treballat tot el matí amb aquella samarreta tan gran que es posava per dormir, no havia trobat el moment de vestir-se. També tenia una altra feina, la que feia els caps de setmana era una feina extra. Una feina per arrodonir el sou, com deia ella.

Jo em regirava entre els llençols mentre ella parlava amb algú a l’altra banda del fil, algú que feia preguntes i a qui ella també n’hi feia: què havia passat, si era perillós, què podia fer. Quan va penjar, va anar a la cuina a buscar una pomada que deia que tenia a la farmaciola de l’armari de la neteja. Va tornar amb el tub a la mà i en va treure una mica, i mentre me’n posava per totes les taques que em picaven m’anava acaronant els cabells i em va cantar fins que em vaig quedar adormida.

Quan hi penso ara, no recordo que s’enfadés perquè jo m’hagués menjat totes les mandarines i m’hagués provocat una urticària i una al·lèrgia. El que recordo és el gust, la dolçor dins la boca i com em va posseir. Em sembla que va ser el primer cop que alguna cosa que menjava em transformava, però no ho sé segur. No és res més que un record, el primer que em ve quan intento remuntar-me fins a les meves primeres experiències amb el menjar. I sé que els records no són de fiar. Només són d’un mateix i només són records, com la resplendor i l’eco a través del temps, imatges i escenes que es deformen cada cop que les evoquem.

La gran taula blanca és una taula pensada per a una gran família, per a sopars amb molts convidats, però gairebé sempre m’hi he assegut tota sola. És una taula de menjador, però no teníem menjador, i ara tampoc en tinc. És a la sala d’estar, amb les vuit cadires blanques al voltant, com aleshores. N’hi ha dues d’atrotinades, i en un punt de la superfície de la taula hi ha una petita marca, com si hi hagués caigut alguna cosa pesada, però llevat d’això està exactament igual que llavors, quan jo era petita.

La mare se la va quedar quan va deixar el pare, poc després de tenir-me a mi. Era davant la finestra a la nostra cuina, que era estreta i fosca, i als matins sempre hi esmorzava. A la paret blanca, damunt la taula, la mare hi havia penjat una fotografia, una natura morta, unes verdures sobre una taula. La llum de la foto queia damunt les verdures, els brillaven els contorns i eren molt reals i boniques a la vegada. Recordo que hi havia carabasses de diverses menes i arrels d’escurçonera i remolatxes i una col enorme i llustrosa amb unes fulles comprimides que tenien unes venes semblants a les que se’m dibuixaven sota la pell.

A l’altra banda la paret estava nua, al mig hi havia la finestra, i per les persianes mig obertes es veia el carrer estret i el parc infantil, els cotxes i els blocs de pisos, tots del mateix formigó gris granulós que espurnejava quan hi queia el sol al damunt. A fora de la finestra veia els arbustos espinosos marrons i sentia l’acidesa de les fulles a la llengua només de pensar de ficar-me-les a la boca. L’àvia m’havia ensenyat com havia d’arrencar-les i mastegar-les. També va ser ella que em va assenyalar el cerfull que creixia en grans mates al darrere de l’edifici, d’un gust de regalèssia que recordava els papers de xiclet que jo solia recollir de terra per olorar-los. L’àvia m’havia explicat on creixien la gavarrera i les pomes petites i dures que havien quedat d’abans que construïssin els blocs. Assenyalava les ortigues blanques que brostaven a les esquerdes de l’asfalt i m’ensenyava com havia d’arrencar els verticils florals i xuclar-ne el dolç nèctar. De vegades les ortigues estaven cobertes per la pols dels cotxes que els passaven arran, però semblava que les flors blanques sempre se n’havien salvat, a recer de les fulles.

Els arbustos espinosos els devien haver plantat al davant de les nostres finestres com una mena de protecció contra els robatoris. Deien que farien patis per als que vivíem a la planta baixa, i em sembla que alguns somiaven poder seure a fora en un terreny propi. Però no era probable que allò passés, i ser allà també semblava una mica insegur, comparat amb seure a la taula de la cuina. Allà hi estava completament protegida, alhora que tenia una certa visió de tot el que passava a fora.

Als matins eren sobretot els que anaven a l’escola o a la feina els qui passaven per allà. Les mainaderes amb tots els nens que anaven en fila i agafats a una corda, les mares i els pares, els que treballaven a la fàbrica que hi havia més avall de casa nostra o en oficines a la ciutat. Uns quants treballadors que havien acabat el torn i tornaven a casa. Recordo que esmorzava menjant pa polar blanc amb margarina lleugera o pa morè de sègol, aquells panets plans de gust agre que en deien panets de ferroviari. La mare i l’àvia i l’avi m’havien parlat dels peons ferroviaris, que havien sigut ells que havien posat les vies quan va arribar el ferrocarril, i aquells panets tenien una crosta tan forta i compacta que la boca et feia mal si en menjaves massa. Jo bevia llet a poc a poc i em menjava els entrepans a mossegades molt petites, tal com m’havia proposat abans de començar. Mirava les marques que deixaven les meves dents de llet i m’imaginava que eren unes voltes que s’obrien les unes darrere de les altres.

A casa sempre teníem margarina lleugera perquè la mantega no era bona, a la mare no li agradava, i a mi tampoc. Sovint parlava de totes les coses que no li agradaven i no havia pogut menjar quan era petita, i de les coses que encara no podia ni sentir-ne l’olor, els plats de les zones del sud del país on havia crescut, uns plats amb molt de greix que menjava la gent que treballava al camp tot el dia o que pertanyien a famílies que hi havien treballat i que encara menjaven aquells plats per costum i perquè els agradaven, cansalada que degotava greix, o peix empanat, amb espines que se’t clavaven a la gola perquè costava treure-les totes, o puré amb mantega fosa a sobre, i un plat típic de Malmö que deia que consistia en un tros de pa amb una capa gruixuda de llard al damunt.

A mi tampoc m’agradaven les coses greixoses, i quan la sentia parlar de com era el menjar quan ella era petita em venien nàusees. Em repugnaven la nata i la mantega i la carn, i només podia beure llet desnatada, la llet amb menys contingut gras, que tenia un matís blavenc sobre la superfície i no deixava marques al got. Em donaven llet desnatada per esmorzar, i mentre bevia i menjava llegia el paquet de la llet. Al principi només veia les lletres negres que se succeïen sobre la superfície encerada del cartró, unes fileres de signes semblants a les que hi havia als pots de te de la meva habitació, però quan les vaig anar veient en diversos llocs vaig començar a intentar desxifrar-les. Hi havia la F i la L i la M i la P, a la mare li agradava i em deia com sonaven quan estaven soles i quan estaven l’una rere l’altra.

Jo llegia el paquet del pa i el de la margarina i el diari que la mare també acostumava a tenir davant seu damunt la taula i que hi deixava unes marques negres que ella després havia de treure amb la baieta. Semblava contenta quan m’ajudava, i la sentia que deia als altres que jo ja n’estava aprenent, i un dia quan va deixar el paquet de la llet a la taula davant meu vaig poder llegir tot el que hi deia. Era un text breu sobre la feina dels grangers, sobre com feien la nata i la mantega amb la llet de les seves vaques i com les vaques mantenien els nostres paisatges oberts quan pasturaven als prats. No havia pensat mai que eren elles que ho feien; jo havia vist prats, de manera que sabia que els prats existien, però no havia pensat mai que calgués fer res perquè fossin d’aquella manera.

Al pa polar la margarina sempre havia d’estar a la part de baix, que era llisa i fosca, perquè s’hi podia escampar més bé, i aquella cara també tenia un sabor especial de la cocció i una capa finíssima de farina que hi havia quedat, d’un gust que destacava encara més en contrast amb la margarina. Si me la menjava sense res a sobre, agafava el pa pla amb les dues mans i hi clavava unes grans mossegades que em feien sentir com una nena indigent. Una nena afamada a qui donaven pa, en un conte o en un dels programes de la televisió.

Però un matí, quan vaig arribar a la cuina, la mare va dir que no hi havia llet ni pa. No sé què havia passat, si no havia pensat a comprar-ne o no havia tingut temps de fer-ho perquè havia arribat massa tard de la feina o per alguna altra cosa, però em va espantar que no hi hagués res. Que el costum es pogués trencar tan fàcilment. Algun cop havia passat que la llet de la nevera s’havia tornat agra, amb uns grumolls que tremolaven com gelatina quan l’abocaves al got, i també havia vist que el pa es florís a la bossa. Això no passava amb els panets de sègol, però el pa blanc es podia florir, amb unes taques verdes i blanques amb espores i amb una pudor que em feia mirar dins la bossa de les escombraries diverses vegades després de llençar-l’hi.

Però allò, que no tinguéssim res a casa, no havia passat mai abans. La mare va obrir un dels compartiments del congelador i va buscar un suc de poma que creia que hi havia guardat. Quan no el va trobar, es va quedar un moment dreta sense dir res i amb la mirada perduda. Després va obrir la nevera i va treure el suc de grosella de l’àvia i l’avi, me’n va abocar un rajolí al got, el va aclarir amb aigua i me’l va donar. També em va posar al davant un pastisset de canyella i em va insistir que no havia de dir a ningú que havia menjat allò per esmorzar.

El pastisset era calent i flonjo, tenia sucre al damunt, i la seva olor em va arribar de seguida al nas. Tot i això, quan el vaig veure al meu plat, tenia com un aire inquietant, i me’l vaig menjar amb quatre mossegades, incapaç de gaudir d’aquella excepció. Tampoc no era ni de bon tros tan bo com havia esperat; al matí, el conjunt era gairebé massa dolç, el suc i el pastisset, no era com menjar-me’l amb un got de llet freda, com solia fer. Quan me’l vaig haver menjat, la mare em va dir que m’havia de rentar les dents molt ben rentades, i després ens vam preparar com de costum, en silenci, i quan sortíem de casa i del nostre bloc, mentre caminava al costat de la mare, donant-li la mà, vaig intentar fer-me molt petita perquè ningú es fixés en mi.

Em va portar a la llar d’infants com de costum, i durant tot el dia em vaig preguntar què passaria si algú arribava a saber-ho. Estava espantada i alhora em moria de ganes de parlar-ne. Entenia que no podia fer-ho. Hi havia menjar bo i menjar dolent, i el menjar que era bo i desitjable en un context podia ser dolent en un altre. M’adonava que esmorzar amb un suc i un pastisset un dia de cada dia era una cosa inaudita. Infringia tot el que jo sabia sobre com havien de ser els dies i, per descomptat, no en podia parlar amb ningú. Vaig entendre, o si més no vaig intuir, què era el que la mare volia dir, que allò es podia veure com un indici d’una cosa inquietant.

Aleshores la mare encara no tenia quaranta anys. Em sembla que en tenia trenta-vuit. El pastisset l’havia tret del congelador i l’havia descongelat sobre la reixeta del forn. Era l’àvia qui l’havia fet. L’àvia també havia tingut la seva filla tard, però no perquè hagués volgut fer abans el que la mare en deia les seves coses. Els avis eren grans i vivien lluny, però si la mare havia d’anar-se’n de viatge o fer alguna altra cosa, o si jo em posava malalta i no podia anar a la llar d’infants o a l’escola, agafaven el tren per venir a casa i ajudar-la. I encara que jo no volia que la mare desaparegués d’aquella manera, com feia de vegades, em feia il·lusió que vinguessin.

Abans que vinguessin, la mare solia anar a comprar un pa cruixent de sègol que l’avi deia que tenia el mateix gust que el que menjava quan era petit, i que no trobava a les botigues d’allà on ara vivien. A mi m’agradava veure el gran paquet del pa cruixent a l’armari de sobre la nevera, i esperava que l’avi arribés i es posés tan content com sempre, encara que havia de saber que el trobaria, o que només li calia anar a comprar-lo ell mateix si la mare no hagués tingut temps d’anar-hi.

Semblava igual d’il·lusionat cada cop que estripava l’embolcall de fora i el paper blanc de dins i li arribava al seu gran nas l’olor del pa cruixent de sègol. M’encantava veure com ell i l’àvia envaïen el nostre pis amb tots els seus costums, tan diferents dels nostres. Quan eren a casa, ho notava només d’obrir la porta de l’edifici, quan al vestíbul em rebia la càlida olor de pastissets que em deia que eren allà. Recordo que, quan eren a casa, els dies eren molt diferents, era com si tinguessin color i s’omplissin de tal manera que es tancaven els espais buits i les extensions on ressonava l’eco, i semblava com si tota l’estona passés o hagués de passar alguna cosa bona. Cada vespre es feien el llit al sofà raconer de la mare i al matí tornaven a endreçar-ho tot. Les nostres habitacions es transformaven amb les seves converses, amb la ràdio que tenien sempre encesa i amb l’olor d’espècies que normalment no se sentia a casa, l’olor de l’anet i el comí i la nou moscada que l’àvia ratllava amb el ratllador i empolvorava per damunt dels macarrons amb salsa blanca i el puré de patata.

Quan no parlava, l’àvia cantava les seves cançons antiquades sobre enamoraments, la vida al camp i l’amor infeliç, i l’avi explicava anècdotes divertides de quan feia de noi dels encàrrecs al centre de la ciutat, al restaurant francès que encara és al mateix lloc que aleshores, fa cent anys, i al qual vaig sovint. El meu avi encara vivia quan vaig començar a freqüentar-lo, però mai no vaig pensar a dir-li’n res. ¿O potser no volia? No li vaig dir que hi anava sovint i que diversos cops vaig anar des de la part del restaurant on en la seva època hi havia l’entrada fins a la part més nova travessant la cuina, on el terra relliscava sota les meves sabates de taló alt i on jo sabia que el cap de cuina i diversos cuiners l’havien renyat i bufetejat perquè havia arribat un minut tard o havia portat massa poc formatge de la formatgeria que en aquell temps era a la plaça del barri del costat. O potser només perquè els venia de gust pegar a un noi del camp orfe que no coneixia a ningú. L’avi convertia en diversió tot el que havia passat al restaurant, o a la formatgeria o a la salsitxeria o als carrers dels voltants. Si jo tenia sort, l’avi m’asseia al seu costat i m’ensenyava com la bufetada li xiulava a les orelles i imitava les esbroncades que li clavaven els cuiners. Era com una actuació només per a mi. Jo no perdia detall de tots els tons de la seva veu i els moviments de la seva cara i esperava que arribés a la part més esgarrifosa, la de l’home amb qui havia d’anar amb compte quan tornava a casa. Fins i tot això era com una broma que em feia tremolar de por.

L’àvia solia portar de casa seva les seves receptes de pastissos, fulls DIN A4 ratllats que s’havien esgrogueït i estaven tacats de massa i de greix, per poder fer quadrats de xocolata i macarrons de coco, però el primer que sempre posava en dansa era la massa dels pastissets. Abans de servir els pastissets sortits del forn sempre em donava un got de llet gelada de la nevera. S’asseia i em mirava mentre jo menjava, i recordo que pensava que era com si ella i els seus pastissets fossin una sola cosa per a mi.

Quan pensava en ella, pensava en els pastissets, i viceversa. Si estava sola, sempre me’ls menjava d’una manera especial, perquè no s’acabessin massa de pressa, tot i que llavors no eren tan bons com quan l’àvia els acabava de treure del forn i s’asseia amb mi i se’n menjava un ella també. Començava mossegant amb molt de compte les perles de sucre que l’àvia hi havia escampat per damunt, en rosegava una rere l’altra amb les dents incisives fins que totes havien desaparegut, deixant uns foradets a penes visibles en la lluent superfície daurada. Després agafava l’extrem que sobresortia, el desfeia i desenrotllava el pastisset fins a convertir-lo en una tira molt llarga, d’un marró daurat al damunt i amb panses o panses de Corint i puntets de canyella als costats pàl·lids i una mica humits, i llavors me’l menjava així. L’única vegada que no va ser bo va ser quan, en comptes de panses, l’àvia va posar a la massa peles de fruita gebrada, uns trossets verds i gomosos que em van xocar amb la seva dolçor acre i que després em feien venir nàusees cada cop que els veia al rebost, com boletes de moc ensucrades dins d’un paquetet de plàstic transparent. Em va prometre que no ho tornaria a fer. Els faig per tu, els pastissets, va dir, acariciant-me la galta amb el dit gros, que sempre em rascava una mica la pell al final. Volia saber exactament què m’agradava, per poder fer-ne més.

A banda de la petita durícia al costat de la cutícula d’un dels polzes, el seu cos era completament flonjo, i quan se’m posava a la falda, jo sempre em reclinava contra la seva panxa, amb els pits com dos grans coixins darrere l’esquena. En l’olor de la seva pell hi distingia el líquid de la massa i cardamom molt, i en el seu alè, rosa i caramels Fünf Kräuter. Feia una olor diferent de la mare, més lleu però gairebé igual de complexa i embriagadora, i de la roba venien les notes del seu cos, aspres i amb un punt de caramel, que m’encantaven.

Jo seia a la seva falda i les aspirava, li acariciava els braços i les galtes, les pigues i les taques de la pell, sense pla i amb la sensació que tot allò era com un país que em pertanyia a mi sola i que només jo podia veure. Tenia la cara plena d’arrugues i marques, i hi representava tot de matisos d’expectació i entusiasme, i uns somriures insinuats al voltant de la boca. Quan jo alçava la vista cap a aquella cara, hi veia gratitud i un punt de somni i d’il·lusió, i em semblava que tenia la mirada sempre dirigida cap a mi, com si esperés alguna petició o que jo digués o fes res, per no perdre-se’n detall.

Quan ella i l’avi eren a casa, molt rarament venien a visitar-nos altres adults. No hi havia sopars ni festes, i mai no vaig haver d’acompanyar la mare a cap banda perquè no em pogués deixar enlloc més. Érem a casa, érem només nosaltres quatre, o bé ells dos i jo, si la mare havia sortit, i jo mai volia que se’n tornessin a casa seva.

L’última cosa que l’àvia sempre feia abans de marxar era fer més pastissos, tres plàteres que repartia en bosses de plàstic i ficava dins del congelador perquè en tinguéssim quan ella no hi fos. Solia anar per casa amb la seva bata marró de pell sintètica i un parell de mitges de niló de color de civada que se li arrugaven, de manera que havia d’inclinar-se cap endavant, alçar-se la bata i apujar-se-les a l’entrecuix, però quan havien d’agafar el tren sempre duia pantalons llargs i jersei, i si jo havia oblidat que se n’havien d’anar, me n’adonava quan em despertava al matí i la veia vestida d’aquella manera. No va passar mai que ella encara fos al llit quan jo em despertava, sempre es despertava d’hora i es llevava molt abans que jo i que tots els altres, encara que en tot el dia no hagués de fer res més que anar-se’n a casa.

Una vegada, quan estaven a punt d’anar-se’n, em vaig decidir a dir-li que la trobaria molt a faltar. Vaig estar molta estona pensant què li diria abans de decidir-me a preguntar-li si no es podien quedar. Em va agafar i se’m va asseure a la falda, ella estava asseguda en una de les cadires de la gran taula blanca, que semblava encara més blanca al seu costat, i em va envoltar amb els braços i va dir que no podia ser, tot i que li hauria agradat molt, i que tornarien aviat. Tot seguit es va inclinar cap endavant per donar un copet al congelador i em va recordar que allà hi tenia els pastissets que havia fet per a mi. Si l’enyorava molt, només havia de menjar un pastisset.

Em va asseure a terra i va dir que també faria un flam d’arròs que podríem menjar quan ella no hi fos. Si en som de vells, va dir, i es va gronxar endavant i enrere a la cadira per agafar impuls i aixecar-se. Ho deia tot sovint, allò. Havia d’agafar impuls i gronxar-se amb tot el cos per poder aixecar-se, i quan es posava dreta gairebé sempre se li escapava un pet. Així és com jo ho recordo, en tot cas. Recordo que pensava que era com si els budells se li posessin en marxa quan es posava dreta o entrava a la cuina o en sortia després d’haver estat una estona asseguda, i quan se sentia la flatulència de vegades feia un xisclet agut, com de nena petita, com per camuflar l’altre soroll, i de vegades es posava una mà al cul i tot, com per intentar parar-lo.

Sovint se n’hi escapava un altre de cop, o uns quants, l’un darrere l’altre, de manera que no tenia temps de tapar-los amb un xisclet, i aleshores reia una mica i es redreçava i em feia un somriure de disculpa. Altres vegades només se sentia un buf greu, com quan es prem una ampolla de quètxup per treure’n les últimes gotes. Sonava tan fluix que era evident que ni ella mateixa ho sentia, però per a mi era un més de tots els signes que m’indicaven que era a casa.

Quan l’àvia deia les paraules «flam d’arròs», era com si parlés d’un secret que només coneguéssim ella, jo i l’avi. Va ser poc després que l’hagués tastat per primera vegada i hagués descobert com n’era de bo, i en la seva veu també hi vaig poder sentir una rialleta, com si l’alegrés que el flam d’arròs m’hagués començat a agradar tant com els agradava a ella i a l’avi. Que hagués après a estimar un plat que era d’ells.

Va lamentar que no tinguéssim una bona safata fonda de forn i va haver de fer servir dos cops els motlles que va trobar, perquè poguéssim menjar flam d’arròs uns quants dies un cop se n’hagués anat. Amb mantega al damunt, li va dir a la mare. Però la mare no en va menjar, de manera que en va quedar molt per a mi, i no hi va posar mantega. Quan em va donar el flam d’arròs de l’àvia per sopar, en comptes del que em solia donar, va ser com si jo sola pogués saltar tota la distància que em separava de casa dels avis i em traslladés al menjador del seu pis, on l’havia tastat per primer cop, però malgrat tot no va ser el mateix que menjar-lo a casa seva.

El flam d’arròs era a la nevera, i al costat de les bosses dels pastissets, al congelador, l’àvia hi havia posat les seves galetes amb paper de forn entremig, dins d’uns grans pots de plàstic amb tapes vermelles que havia portat de casa seva. Havia de dur gairebé tot el que necessitava per fer coses al forn, perquè a la nostra cuina no ho trobaria i no volia perdre temps havent d’anar a comprar quan per fi era a casa nostra. Potser tampoc sabia on havia d’anar a comprar o com anar-hi. Quan vaig mossegar el glacejat de cafè congelat que recobria els seus quadrats de xocolata i vaig notar els petits cristalls de gel a la boca, se’m van esmussar les dents. Estava asseguda a terra davant la gran taula blanca o sota el taulell de la cuina, a l’espai buit del costat de la nevera que devia estar reservat per al rentaplats. No en teníem, de rentaplats, perquè mai no arribàvem a acumular gaires plats bruts, només érem nosaltres dues, i almenys jo no solia menjar uns plats que requerissin gaire vaixella o cassoles. Al terra de linòleum d’aquell espai reservat per al rentaplats hi havia un lloc per on pujava l’escalfor de la caldera del soterrani, o potser de l’assecadora del compartiment de la rentadora, i sempre s’hi sentia el sorollet soporífer del congelador.

Si la mare era a casa, jo menjava de pressa i en silenci per tenir temps de cruspir-m’ho tot abans que ella entrés a la cuina i em veiés amb els llavis empastifats i plens d’engrunes; si no hi era, menjava a poc a poc perquè el que menjava em durés tant de temps com fos possible mentre era sola. Sempre la sorprenia aquell tràfec amb els pastissets del congelador, però quan em preguntava què havia passat, no tenia res a dir-li. Encara que hagués volgut, no hauria pogut obrir la boca i parlar-n’hi.

Era com si m’hagués empassat totes les paraules, juntament amb tota la resta. Em quedava en silenci, i a la cuina sempre hi havia silenci, però quan menjava alguna cosa bona em semblava que es despertava la vida a dintre meu i al meu voltant, i quan m’ho havia menjat tot sempre intentava trobar alguna altra cosa. M’enfilava fins al pom de la porta de l’armari de damunt del taulell de la cuina, l’obria i m’estirava fins als prestatges de més amunt per palpar si hi havia alguna cosa que pogués agafar, potser un paquet de panses que l’àvia s’hi hagués descuidat o algunes de les galetes o pastetes amb què la mare acompanyava el te els dies que no havia de treballar i s’asseia a llegir el diari amb el te i alguna cosa per rosegar. Recordo que sempre em semblava que hi havia alguna cosa que cobria la mare, com si l’envoltés una fina membrana que m’impedís accedir-hi.

A casa de l’àvia se servia el flam d’arròs en un motlle de terrissa de color os amb una vora de fulles marrons, un motlle que va heretar de la seva mare, no quan se’n va anar de casa, sinó més tard, quan es va casar i va formar una família i una llar pròpies, després d’haver treballat durant molts anys a casa d’altres persones. Va ser abans de la guerra, com ella i l’avi sempre deien, com si només n’hi hagués hagut una, de guerra, tot i que n’havien viscut dues i n’havien vist moltes més des de la distància, i va ser abans que les persones normals com ells comencessin a considerar el fet de formar una família com una cosa relacionada amb l’amor i la realització personal.

Durant tots els anys que jo, de nena, vaig ser incapaç de tastar el flam d’arròs, el que em dissuadia de fer-ho devien ser les panses calentes i l’olor de mantega que s’escampava pel menjador dels avis. La mantega groga es filtrava entre els grans d’arròs blancs i l’àvia sempre en posava una mica més a sobre. ¿No el vols tastar?, preguntava cada vegada, i jo premia els llavis i mirava fixament el plat abans de deixar vagar la mirada per la sala.

Allà sempre hi havia una mica de penombra, fins i tot els dies que a fora feia sol. Sempre se sentia una flaire especial, una barreja d’olor de menjar i pols i d’alguna cosa vella. A les parets del menjador hi havia plats de porcellana amb motius de diverses parts del país i banderins amb símbols de partits polítics clavats al paper de paret de tela. Hi havia moltes coses, sons i olors que es distingien dels de casa nostra, i tot aquell pis era diferent del nostre.