Bel Ami E-Book

Guy de Maupassant

• Herausgeber: Trotalibros Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 557

Beschreibung

En Georges Duroy, un jove i atractiu sotsoficial que acaba de tornar de servir a Algèria, vaga per París amb només tres francs i quaranta cèntims a la butxaca quan una trobada casual amb un company de l'exèrcit, ara redactor polític d'un diari influent, li obre les portes del món del periodisme. Malgrat el seu origen humil i no tenir cap mena de formació, aquest és el punt de partida d'un ascens social imparable marcat per la seducció, la hipocresia i la falta de principis morals. I és que en Duroy, conegut per les seves víctimes i amants amb el sobrenom de «Bel Ami», aviat descobreix que l'únic important per triomfar és «el desig de triomfar» i que les dones, que són les que mouen els fils de les altes esferes parisenques, són el camí més ràpid cap als diners i el poder. Publicada el 1885, Bel Ami, obra mestra de Maupassant i de les lletres franceses, narra de manera magistral no només com prospera un ambiciós antiheroi sense escrúpols, sinó també la decadent, corrupta i cínica III República francesa que ho propicia. «En l'ascens d'en Duroy entenem el declivi de tota una societat». Jean-Paul Sartre

Leseprobe

L'AUTOR

René Albert Guy de Maupassant va néixer a Tourville-sur-Arques el 1850. Els seus pares es van separar quan era molt petit, per les constants infidelitats del pare, i ell va créixer amb la mare, amiga de la infantesa de l’escriptor Gustave Flaubert, l’home que acabaria ocupant el lloc de figura paterna per a ell. Tant, que les males llengües deien que Flaubert era el seu pare biològic. Maupassant va estudiar a l’Institut de Rouen fins que, el 1870, es va allistar a l’exèrcit per lluitar a la guerra francoprussiana. Després de l’armistici es va instal·lar a París, on va començar la carrera de Dret, que no va tardar en abandonar per passar a treballar al Ministeri d’Instrucció. Tanmateix, dedicava tot el temps lliure a la seva veritable passió: la literatura. Sota l’ala de Flaubert, que va ser el seu mestre i protector i li va presentar escriptors com Ivan Turguénev i Émile Zola, el 1880 va publicar Boule de Suif, que als trenta anys el va convertir en un escriptor cèlebre. A París, mentre es dedicava a una feina que detestava profundament, es va entregar a l’esport, a freqüentar companyies de baixa estofa, a la promiscuïtat sexual i, sobretot, a la creació literària. El 1885 va publicar la seva segona novel·la, bel ami, considerada la seva obra mestra. També va escriure molts relats, entre els quals cal destacar Le horla (1887), Pierre et Jean (1888) i Notre Cœur (1890). Maupassant es va anar aïllant a mesura que creixien els seus problemes nerviosos, amb atacs de pànic i paranoia. Després de diversos intents de suïcidi, va ser ingressat a una clínica a París, on va morir el 1893. La seva obra va influir en escriptors com Lev Tolstoi, Anton Txékhov o Horacio Quiroga.

LA TRADUCTORA

Mia Tarradas és llicenciada en Filologia Romànica i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Ha traduït sobretot literatura contemporània d’autors francòfons per a diverses editorials —Emilienne Malfatto, Yoann Iacono, Laurent Binet, Marion Brunet, Catherine Poulain, Tahar Ben Jelloun— i clàssics del segle xx —Jean Giono, André Gorz, Nicolas Bouvier, Françoise Frenkel.

BEL AMI

Primera edició: setembre de 2023

Títol original: Bel-Ami

© de la traducció: Mia Tarradas

© de la nota de l'editor: Jan Arimany

© d'aquesta edició:

Trotalibros Editorial

C/ Ciutat de Consuegra 10, 3r 3a

AD500 Andorra la Vella, Andorra

[email protected]

www.trotalibros.com

Editat amb la col·laboració del Govern d’Andorra

ISBN: 978-99920-76-53-8

Dipòsit legal: AND.307-2023

Maquetació i disseny interior: Klapp

Correcció: Núria Solano Dalmau

Disseny de la col·lecció i coberta: Klapp

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes per les lleis queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

GUY DE MAUPASSANTBEL AMITRADUCCIÓ DE

MIA TARRADASCOLOM · 4

PRIMERA PART

I

La caixera li va tornar el canvi de la moneda de cent sous i en Georges Duroy va sortir del restaurant.

Com que feia de bon veure, tant per natura com pel posat d’antic sotsoficial, va redreçar-se, va cargolar-se el bigoti amb un gest militar habitual en ell, i va clavar una llambregada al voltant dels que encara sopaven, una d’aquelles mirades de jove ben plantat que s’estenen com qui tira el rall.

Les dones havien aixecat el cap i el miraven: tres obreres joves, una mestra de música de mitjana edat, mal pentinada, deixada, sempre amb el barret polsós i el vestit de gairell, i dues burgeses amb els seus marits, que acostumaven a anar a aquella fonda de sisos.

Quan va ser a la vorera es va quedar una estona immòbil, pensant què faria. Era el 28 de juny, i a les butxaques només li quedaven tres francs i quaranta cèntims per acabar el mes. Això volia dir dos sopars sense dinar, o dos dinars sense sopar, podia triar. Va pensar que els àpats del matí valien vint-i-dos sous, en comptes dels trenta que costaven els del vespre, i que si només dinava li quedarien encara un franc i vint cèntims de romanent, cosa que equivalia a dos àpats a base de pa i llonganissa, més dos bocs de cervesa al bulevard, que eren la seva gran despesa i el seu gran plaer a les nits; i va fer rue de Notre-Dame-de-Lorette avall.

Caminava com a l’època en què portava l’uniforme dels hússars, amb el pit bombat, una mica entreobert de cames, com si acabés de baixar del cavall; i avançava brusc pel carrer ple de gent, topant-hi amb les espatlles, empentejant-los per no apartar-se ni mica del seu camí. Duia el barret de copa força arrossinat una mica inclinat damunt l’orella, i amb els talons picava fort les llambordes. Tenia un aire d’estar sempre desafiant algú, els passants, les cases, tota la ciutat, amb la distinció del soldat planturós que ha anat a raure al món civil.

Tot i que portava un vestit de seixanta francs, conservava una certa elegància estrident, una mica adotzenada, però tot i això ben real. Alt, ben fet, ros, d’un ros castany vagament pèl-rogenc, amb un bigoti refilat que semblava escuma damunt del llavi, uns ulls blau clar i una pupil·la ben petita, uns cabells de rínxols naturals amb la ratlla al mig; feia ben bé la mateixa fila que el dolent dels fulletons.

Era un d’aquells vespres d’estiu en què a París s’hi troba a faltar l’aire. La ciutat, xardorosa com una estuba, era com si sués enmig d’una nit asfixiant. Les boques de granit de les clavegueres rebufaven un alè pestilent i, per les finestres baixes, les cuines subterrànies llançaven al carrer els miasmes infames de les aigües de rentar els plats i de les salses ràncies.

Els conserges, amb mànigues de camisa, asseguts cama aquí cama allà damunt les cadires de palla, fumaven la pipa sota les portalades, i la gent passaven atuïts, amb el front nu i el barret a la mà.

Quan en Georges Duroy va arribar al bulevard, es va tornar a aturar, indecís; dubtava de cap on anar. Ara tenia ganes de fer cap als Champs-Élysées i l’avinguda del Bois-de-Boulogne, per trobar una mica d’aire fresc sota els arbres; però també el rosegava un altre desig, el d’una aventura amorosa.

De quina manera acabaria passant? No ho sabia, però feia tres mesos que l’esperava, cada dia, cada vespre. De vegades, tanmateix, gràcies al seu bon aspecte i el seu port galant, robava per aquí per allà una mica d’amor, però sempre n’esperava més i millor.

Amb les butxaques buides i la sang que li bullia, s’encenia en topar amb les cantoneres que xiuxiuejaven: «Vens amb mi, guapo?», però no gosava anar-hi perquè no les podria pagar; i també perquè esperava un altra cosa, altres petons, menys vulgars.

Tot i així li agradaven els llocs formiguejants de dones públiques, els seus balls, cafès, carrers; li agradava fer-s’hi, parlar-hi, tutejar-les, flairar els seus perfums forts, sentir-s’hi a prop. En fi, eren dones, dones d’amor. No les menyspreava pas amb aquell menyspreu innat dels pares de família.

Va tombar cap a la Madeleine i va seguir la riuada de gent atordida per la calor. Els grans cafès, plens de gom a gom, es desbordaven damunt la vorera i escampaven el públic de bevedors enmig de la llum esclatant i crua dels finestrals il·luminats. Al davant, damunt les tauletes quadrades o rodones, les copes contenien líquids vermells, grocs, verds, marrons, amb tots els matisos, i a l’interior de les gerres s’hi veien brillar uns cilindres grossos i transparents de glaç que refredaven l’aigua clara.

En Duroy havia afluixat el pas i les ganes de beure li assecaven la gola.

Una set calenta, una set de vespre d’estiu, el tenallava, i pensava en la sensació deliciosa de les begudes fredes dins la boca. Però només calia que aquell vespre begués dos bocs i adeu al magre sopar de l’endemà, i ja les coneixia de sobra, les hores afamades de finals de mes.

Es va dir a si mateix: «Cal que esperi fins a les deu, i em prendré el boc a l’Américain. Redeu! Quina set que tinc, però!»

I mirava tots aquells homes entaulats i bevent, tots aquells homes que es podien refrescar tant com volguessin. Passava davant dels cafès amb un aire atrevit i milhomes, i amb un cop d’ull endevinava el que cada consumidor duia a sobre, per la cara que feia i la roba que portava. I una ràbia l’envaïa contra aquella gent asseguda i tranquil·la. Si els regirés les butxaques, hi trobaria or, moneda blanca i xavalla. De mitjana, tots devien tenir uns dos lluïsos; n’hi havia ben bé una centena per cafè: cent vegades dos lluïsos fan quatre mil francs! Murmurava: «Porcs!», mentre caminava movent-se amb elegància. Si n’hagués pogut arreplegar un al tombant d’una cantonada fosca li hauria torçat el coll, a fe de Déu, sense escrúpols, com feia amb l’aviram dels pagesos, a l’època de les grans maniobres.

I pensava en els dos anys que havia passat a Àfrica, com extorquia els àrabs dels petits posts del sud. I un somriure cruel i alegre va passar-li pels llavis en recordar una escapada que va costar la vida a tres homes de la tribu dels Ouled-Alane i que va significar, per als seus camarades i per a ell, vint gallines, dos xais i or, i motiu per riure durant sis mesos.

Mai es van trobar els culpables, que d’altra banda tampoc es van buscar gaire, perquè els àrabs eren considerats la presa natural del soldat.

París era una altra cosa. No es podia lliurar amb tranquil·litat al pillatge, amb el sabre penjant de la cintura i revòlver en mà, lluny de la justícia civil, lliurement. Se sentia dins el cor tots els instints de sotsoficial deixat anar en territori conquerit. Era ben veritat que els trobava a faltar, aquells anys al desert. Quina llàstima no haver-s’hi quedat! Però, ves, s’havia pensat que si tornava les coses li anirien millor. I ara… Estava ben arreglat, ara!

Feia petar la llengua i la movia dins la boca, com per constatar que tenia el paladar sec.

Al seu voltant, el doll de gent extenuada i lenta anava rajant, i ell pensava: «Colla de tòtils! Tots aquests imbècils porten quartos a l’armilla.»

Els clavava empentes amb l’espatlla, i xiulava melodies alegres. Uns senyors amb qui havia topat es van girar rondinant, les dones deien: «Quin animal!»

Va passar davant del Vaudeville i es va aturar davant del Café Américain, plantejant-se d’anar a prendre’s el boc, de tant com la set el torturava. Abans de decidir-se, va mirar l’hora als rellotges lluminosos del carrer. Era un quart de deu. Es coneixia a si mateix: tan bon punt tingués la gerra plena de cervesa al davant, se l’empassaria tota d’un tret. I després, què faria, fins a les onze?

Va passar de llarg i es va dir: «Aniré fins a la Madeleine, i tornaré xino-xano.»

Quan estava arribant a la cantonada de la place de l’Opéra, es va creuar amb un home jove i gras que li sonava d’haver vist a algun lloc.

Es va posar a seguir-lo, tot intentant fer memòria, dient-se en veu baixa:

—On dimonis l’he conegut, aquest?

Anava barrinant sense aconseguir recordar-se’n; després, de cop, per un fenomen singular de la memòria, el mateix home se li va aparèixer, menys gras, més jove, vestit amb l’uniforme d’hússar. I va exclamar-se:

—Ja ho tinc, en Forestier!

I fent grans gambades va anar a tocar l’espatlla de l’home. L’altre es va girar, el va mirar, i llavors va dir:

—Es pot saber què vol, monsieur?

En Duroy es va posar a riure:

—No em reconeixes?

—No.

—Georges Duroy, del sisè dels hússars.

En Forestier va obrir els braços.

—Ah, amic meu! Com estàs?

—Molt bé, i tu?

—Oh, jo no gaire. Ves per on tinc un pit de nyigui-nyogui, ara; de dotze mesos, me’n passo sis estossegant, per culpa d’una bronquitis que vaig arreplegar a Bougival, l’any en què vaig tornar a París, ara fa quatre anys.

—Caram! I això que se’t veu bé, doncs.

I en Forestier va agafar l’antic camarada pel braç i li va parlar de la malaltia, li va explicar les visites, les opinions i els consells dels metges, la dificultat, donada la seva situació, per seguir els seus consells. Li deien de passar l’hivern al Migdia; però, s’ho podia permetre? Era casat i periodista, estava ben situat.

—Dirigeixo la secció política a La Vie Française; faig el Senat al Salut, i de tant en tant cròniques literàries per a La Planète. Vet aquí. M’he anat obrint camí.

En Duroy, sorprès, el mirava. Havia canviat molt, havia madurat bé. Ara anava vestit com un home assenyat, segur de si mateix, tenia un saber estar, un port, i el ventre d’un que sopa bé. Abans era escarransit, prim i lleuger, aturat, busca-bregues, barrilaire, sempre a punt per a la gresca. En tres anys París l’havia convertit en algú altre, gras i seriós, amb alguns cabells blancs a les temples, tot i que encara no tenia ni vint-i-set anys.

En Forestier li va demanar:

—On anaves?

—Enlloc, feia un volt abans de tornar cap a casa —li va respondre en Duroy.

—Doncs em vols acompanyar a La Vie Française? He de corregir unes proves. I després anem a fer un boc plegats?

—Som-hi.

I es van posar a caminar agafats pel braç, amb aquella familiaritat fàcil que subsisteix entre els companys d’escola i els camarades de regiment.

—Què hi fas a París? —va dir en Forestier.

En Duroy va arronsar les espatlles:

—M’hi moro de gana, senzillament. Quan vaig acabar el servei vaig voler venir per..., per fer fortuna o més aviat per viure a París, i vet aquí que fa sis mesos que treballo als despatxos del ferrocarril del Nord, per cinc-cents francs a l’any, i res més.

En Forestier va murmurar:

—Collons, que magre.

—Ja ho pots ben dir. Però com vols que me’n surti? Estic sol, no conec ningú, no hi ha ningú que em pugui recomanar. De bona voluntat no me’n falta pas, el que no tinc són mitjans.

El seu company el va repassar de cap a peus, com a persona pragmàtica que es mira un individu, i després va dir amb to convençut:

—Saps, amic, tot depèn de l’aplom, aquí. Un que sigui una mica espavilat pot arribar més fàcilment a ministre que no pas un cap d’oficina. Cal saber-se imposar i no anar demanant. Però com dimonis pot ser que no hagis trobat res millor que una feina d’empleat al Nord?

En Duroy va contestar:

—Vaig buscar-ne per tot arreu i no vaig trobar res. Però tinc una cosa en perspectiva ara, m’ofereixen entrar al picador Pellerin. Allà, tindré com a mínim tres mil francs.

En Forestier es va aturar de cop:

—No ho facis, això, és una estupidesa, n’hauries de guanyar deu mil. Et barres el futur de cop. A l’oficina almenys estàs allà tancat, ningú et veu, en pots arribar a sortir si ets fort, i fer carrera. Però si fas de manescal, això s’ha acabat. És com si fessis de majordom en una casa on tot París va a sopar. Després de donar lliçons d’equitació als homes de l’alta societat o als seus fills, no acceptaran mai més tractar-te com a un igual.

Va callar, va rumiar uns segons i després va demanar-li:

—Ets batxiller?

—No, vaig suspendre dues vegades.

—No hi fa res, si vas acabar els estudis fins al final. Si et parlen de Ciceró o de Tiberi, més o menys saps qui són?

—Sí, més o menys.

—Bé, poca gent en sap gaire cosa més, excepte una vintena d’imbècils que no tenen pebrots de sortir-se’n. Au va, no és pas tan difícil de fer veure que en saps, la qüestió és que no et pesquin en flagrant delicte d’ignorància. Fas les teves maniobres, esquives la dificultat, contorneges l’obstacle, i enxampes els altres amb l’ajuda del diccionari. Tots els homes són curts com una cua de conill i uns caps de carbassa de tan ignorants.

Parlava com a xicotot de bona pasta i tranquil que era, i somreia mentre mirava com passava la gentada. Però de cop es va posar a estossegar, es va aturar per deixar que li passés la quinta de tos, i llavors, amb un aire desanimat:

—Que pesat això de no poder-me desempallegar d’aquesta bronquitis! I som a ple estiu! Oh, aquest hivern me n’aniré a Menton, a curar-me. Mira, a tomar vent tot plegat, i tant que sí, el primer és la salut.

Van arribar al bulevard Poissonnière, davant d’una gran porta de vidre, amb un diari enganxat, obert per tots dos costats. Hi havia tres persones que s’havien aturat per llegir-lo.

Damunt la porta s’hi desplegaven unes grans lletres de foc dibuixades per les flames de gas, com una crida: La Vie Française. I la gent que hi passava per davant entrava de sobte a la claror, es tornaven visibles, clars i nets com a ple dia, i després tornaven a la foscor de seguida.

En Forestier va empènyer aquella porta:

—Entra —va dir.

En Duroy va entrar, va pujar una escala luxosa i bruta que veia tot el carrer, i va arribar fins una avantsala. Dos ajudants d’oficina van saludar en Forestier, i després es va aturar en una mena de sala d’espera, polsosa i decrèpita, entapissada amb una imitació de vellut, d’un color verd rònec, crivellat de taques i ratat per algunes bandes com si els ratolins l’haguessin rosegat.

—Seu —va dir en Forestier—; torno d’aquí a cinc minuts.

I va desaparèixer per una de les tres portes que donaven a aquell gabinet.

Era un lloc on hi flotava una olor estranya, particular, inexpressable, l’olor de les sales de redacció. En Duroy s’estava immòbil, una mica intimidat: tot el sorprenia. De tant en tant uns homes passaven per davant seu, corrents, entraven per una porta i sortien per una altra, sense que ni tan sols hagués tingut temps de mirar-los.

De vegades eren gent jove, molt jove, atrafegats, que portaven a la mà un full de paper que s’agitava amb la velocitat de les seves corredisses; de vegades eren obrers componedors, amb la bata de tela tacada de tinta que deixava veure un coll de camisa ben blanc, i uns pantalons de drap com els de la gent de l’alta societat, i portaven amb precaució unes bandes de paper imprès, proves recents, humides amb tinta fresca. De vegades un homenet entrava, vestit amb una elegància massa ostentosa, amb el redingot que li cenyia massa la cintura, la cama que se li marcava massa sota la tela, els peus estrets dins d’unes sabates massa punxegudes; algun reporter de notícies mundanes que portava les d’aquella nit.

I encara n’arribaven d’altres, amb un posat greu, important, amb uns barrets de copa i ales planes, com si això els distingís de la resta dels homes.

En Forestier va reaparèixer agafat del braç d’un xicot alt i prim, d’entre trenta i quaranta anys, amb vestit negre i corbata blanca, molt morè, el bigoti cargolat acabat en punta, i que gastava un aire insolent i satisfet de si mateix.

En Forestier li va dir:

—Adeu, estimat mestre.

L’altre li va estrènyer la mà:

—A reveure, estimat amic —i va baixar l’escala tot xiulejant, amb el bastó sota el braç.

En Duroy va demanar:

—Qui és?

—És en Jacques Rival, ja saps qui vull dir, el famós cronista, el duelista. Acaba de corregir les proves del seu article. En Garin, en Montel i ell són els tres millors cronistes de qüestions intel·lectuals i d’actualitat que hi ha a París. Aquí guanya trenta mil francs per any per dos articles a la setmana.

I quan se n’anaven, van topar amb un homenet de cabells llargs, gras, d’aspecte brut, que pujava les escales tot esbufegant.

En Forestier n’hi va fer l’elogi en veu baixa:

—Norbert de Varenne, el poeta, autor dels Sols morts, un altre home de tarifa alta. Cada conte que ens entrega ens costa tres-cents francs, i els més llargs no tenen ni dues-centes línies. Però entrem al Napolitain, començo a estar mort de set.

De seguida que es van asseure a la taula del cafè, en Forestier va cridar:

—Dos bocs.

I va empassar-se el seu d’una sola tirada, mentre en Duroy bevia la cervesa amb glops lents, assaborint-la, degustant-la, com una cosa valuosa i escassa.

El seu amic callava, semblava rumiar, i llavors de cop:

—I per què no ho proves amb el periodisme?

L’altre, sorprès, el va mirar i aleshores li va dir:

—Però… és que… no he escrit mai res.

—Bah! Tot és provar-ho, començar. Et podria contractar perquè anessis a buscar-me informacions, fer gestions i visites. Al principi tindries cent cinquanta francs al mes i els cotxes pagats. Vols que en parli amb el director?

—I tant que ho vull.

—Llavors, fes una cosa: vine a sopar a casa meva demà. Hi tindré només cinc o sis persones: l’amo, monsieur Walter, la seva dona, en Jacques Rival i en Norbert de Varenne, a qui acabes de veure, més una amiga de madame Forestier. Entesos?

En Duroy dubtava, va envermellir, perplex. Per fi va murmurar:

—És que… no tinc la roba adequada.

En Forestier va quedar estupefacte.

—No tens cap frac? Collons! Doncs això sí que és una cosa indispensable. A París, val més no tenir llit que no tenir frac, saps?

Després, de sobte, rebuscant dins la butxaca de l’armilla, en va treure una mica d’or, va agafar dos lluïsos, els va posar davant del seu antic camarada, i amb un to cordial i amistós va dir:

—M’ho tornaràs quan puguis. Lloga o compra, pagant una entrada, la roba que et faci falta; en fi, espavila’t, però vine demà a sopar a casa, a dos quarts de vuit, al número disset de la rue Fontaine.

En Duroy, empegueït, va agafar els diners tot balbucejant:

—Ets molt amable, t’ho agraeixo molt, tingues per segur que no ho oblidaré…

L’altre va interrompre:

—Va, va, ja n’hi ha prou. Un altre boc, no? Cambrer, dos bocs!

Després de beure-se'ls, el periodista va demanar:

—Tens ganes de fer un volt, durant una hora?

I es van posar a caminar en direcció a la Madeleine.

—Què podríem fer? —va demanar en Forestier—. Diuen que a París un que vulgui passejar vagarejant sempre troba amb què distreure’s; no és pas veritat. Jo, quan vull passejar així, al vespre, no sé mai on anar. Un tomb al bosc només està bé si s’hi va amb una dona —i no sempre en tens una a mà—; els cafès concert són per distreure el meu farmacèutic i la seva dona, però a mi no. Llavors, què es pot fer? Res. Hi hauria d’haver un jardí d’estiu aquí, com al parc Monceau, obert a la nit, on es pogués sentir molt bona música tot bevent coses fresques sota els arbres. No seria un lloc de plaer, sinó de vagareig, i s’hauria de pagar per entrar-hi, perquè així hi vindrien les dames boniques. S’hi podria passejar per unes avingudes de sorra, sota la claror de llums elèctrics, i asseure’s quan un volgués per escoltar la música de prop o de lluny. Abans teníem això amb en Musard, però amb un regust massa d’envelat, i amb massa melodies de dansa, massa poc espaiós, massa poca ombra, massa poca foscor. Faria falta un jardí molt bonic, molt gran. Seria deliciós. On vols anar?

En Duroy, perplex, no sabia què dir. Finalment va decidir-se:

—No conec el Folies-Bergère. M’agradaria anar a fer-hi un tomb.

El seu company es va exclamar:

—El Folies-Bergère, redeu! Hi quedarem cuits, com si fóssim a la rostisseria! En fi, anem-hi, sempre és divertit.

I van girar cua per fer cap a la rue Faubourg-Montmartre.

La façana il·luminada de l’establiment abocava molta claror a l’encreuament dels quatre carrers que hi havia al davant. Una filera de fiacres esperaven a la sortida.

En Forestier ja entrava, i en Duroy el va aturar.

—No hem passat per taquilla.

L’altre va contestar, amb to d’importància:

—Amb mi no es paga.

Quan es va acostar al control d’entrada, els tres porters el van saludar. El del mig li va estendre la mà. El periodista va demanar:

—Tenen una bona llotja?

—Esclar que sí, monsieur Forestier.

Va agafar el tiquet que li allargaven, va empènyer els dos batents de cuir capitonat, i van accedir a la sala.

Un vapor de tabac entelava una mica, com una boira finíssima, els racons més allunyats, l’escenari i l’altra banda del teatre. I contínuament, de tots els puros i cigarretes que fumava tota aquella gent, s’elevaven uns filets blanquinosos, i aquella broma lleugera anava pujant, s’acumulava al sostre i formava un cel ennuvolat de fum sota la gran cúpula, al voltant de la làmpada, per sobre de la galeria del primer pis reblerta d’espectadors.

Al gran vestíbul d’entrada que duu cap a la galeria circular, per on ronda la tribu de les noies barrejada amb la multitud fosca dels homes, un grup de dones esperaven els que arribaven davant un d’aquells taulells, on senyorejaven, pintades i pansides, tres venedores de begudes i d’amor.

Darrere seu, uns miralls alts reflectien la seva esquena i les cares dels qui passaven.

En Forestier s’obria pas entre els grups, avançava ràpidament, com a home a qui se li deu consideració.

Es va apropar a una acomodadora:

—La llotja disset? —va dir.

—És per aquí, monsieur.

I els van tancar en una caixeta de fusta, oberta per davant, entapissada de color vermell, i amb quatre cadires del mateix color, tan juntes que amb prou feines es podia passar per entremig. Els dos amics es van asseure i, a dreta i a esquerra, seguint una llarga línia arrodonida que per banda i banda acabava a l’escenari, un seguit de caselles semblants a la seva contenien tot de gent asseguda igual que ells, a qui només es podia veure el cap i el pit.

A l’escenari tres homes joves en mallot, un d’alt, un de mitjà i un de petit, feien alternativament exercicis en un trapezi.

De primer va avançar-se l’alt, amb passos curts i ràpids, somrient i saludant amb un moviment de la mà com si enviés un petó.

Es veia sota el mallot com se li inflaven els músculs dels braços i de les cames, bombava el pit per dissimular la panxa que li sobresortia una mica massa i feia una cara que semblava la d’un aprenent de perruquer, perquè una ratlla molt primmirada li obria la cabellera en dues parts iguals, just al bell mig del cap. Va agafar-se al trapezi amb un salt elegant i, penjat de les mans, hi girava com si fos una roda en moviment. O bé, amb els braços tensos i el cos recte, s’estava immòbil, estirat horitzontalment en el buit, agafat a la barra només amb la força dels canells.

Després va saltar a terra, va saludar altre cop tot somrient enmig dels aplaudiments de la platea i va anar a retirar-se al costat del decorat ensenyant bé, a cada pas que feia, la musculatura de les cames.

El segon, menys alt, més rabassut, va avançar al seu torn i va repetir el mateix exercici, cosa que l’últim també va fer, enmig de l’entusiasme encara més marcat del públic.

Però en Duroy no estava gaire per l’espectacle. Amb el cap girat, no parava de mirar darrere seu la gran galeria plena d’homes i de prostitutes.

En Forestier li va dir:

—Fixa’t en la platea: tot són burgesos amb les seves dones i criatures, tots amb una cara de gamarussos que venen aviam què hi ha. A les llotges, gent de teatre de bulevard, alguns artistes, algunes noies de segona, i darrere nostre, la barreja més curiosa que hi pugui haver a París. Qui són aquests homes? Observa’ls. Hi ha de tot, de totes les professions i de totes les castes, però els cràpules hi predominen. Hi ha empleats de banc, de botigues, de ministeris, reporters, macarres, oficials vestits de civil, petimetres amb frac que acaben de sopar al cabaret i que venen de la place de l’Opéra abans d’entrar al teatre italià, i llavors també tota una colla d’homes sospitosos que no m’atreveixo a analitzar. Pel que fa a les dones, només n’hi ha d’un tipus: les que sopen a l’Américain, que demanen un o dos lluïsos, i que estan a l’aguait de l’estranger que en pagarà cinc i avisen els seus clients habituals quan tornen a estar lliures. Des de fa uns deu anys, tothom les coneix: solen estar cada vespre, tot l’any, als mateixos llocs, excepte quan van a fer una parada higiènica a Saint-Lazare o a Lourcine.

En Duroy ja no l’escoltava. Una d’aquelles dones s’havia recolzat a la seva llotja i el mirava. Era una morena grossa amb la carn emblanquinada amb pólvores, i ulls negres estirats que es ressaltava pintant-se’ls amb el llapis, emmarcats sota unes pestanyes postisses enormes. El pit, massa voluminós, li tensava la seda fosca del vestit, i els llavis pintats, vermells com una llaga, li donaven un no sé què de bestial, d’ardent, d’exagerat, però tanmateix encenien el desig.

Va cridar, fent un senyal amb el cap, una de les seves amigues que passava, una rossa de cabells pèl-rogencs, grassa també, i li va dir, amb veu prou forta perquè se la sentís:

—Goita, vet aquí un noi ben plantat, si em vol per deu lluïsos no li diré pas que no.

En Forestier es va girar i, somrient, va picar la cuixa d’en Duroy:

—Va per tu, això, tens èxit, amic meu. Felicitats.

L’antic sotsoficial havia envermellit i palpava, amb un moviment maquinal dels dits, les dues monedes d’or dins la butxaca de l’armilla.

S’havia abaixat el teló, l’orquestra ara tocava un vals.

En Duroy va dir:

—I si anéssim a fer un volt a la galeria?

—Com vulguis.

Van sortir i de seguida el corrent de gent passejant se’ls va emportar. Comprimits, empentejats, anxovats, sacsejats, anaven avançant amb tota una munió de barrets davant dels ulls. Les noies, de dues en dues, passaven enmig d’aquella gernació d’homes, la travessaven amb facilitat, lliscaven entre els colzes, els pits, les esquenes, ben bé com si fossin a casa seva, ben còmodes, com peixos a l’aigua, enmig d’aquella riuada de mascles.

En Duroy, entusiasmat, es deixava anar, bevia amb embriaguesa l’aire viciat pel tabac, per l’olor humana i els perfums de les meuques. Però en Forestier suava, bufava, tossia.

—Anem al jardí —va dir.

Van girar a l’esquerra i van penetrar en una espècie de jardí cobert, que refrescaven dues fonts de mal gust. Sota uns teixos i unes tuies plantats en testos, homes i dones bevien a les taules de zenc.

—Un altre boc? —va demanar en Forestier.

—Sí, amb molt de gust.

Es van asseure i miraven la gent com passava.

De tant en tant una rondaire s’aturava, i llavors demanava amb un somriure banal:

—Em convida a alguna cosa, monsieur?

En Forestier li contestava:

—A un got d’aigua de la font!

I ella s’allunyava tot murmurant:

—A pastar fang, morrut!

Però la morena grassa que s’havia recolzat darrere la llotja dels dos amics feia una estona va tornar a aparèixer, caminant amb arrogància, de bracet amb la rossa ufanosa. Un bon parell de dones, ben proveïdes.

Va somriure a en Duroy com si els seus ulls ja s’haguessin dit coses íntimes i secretes; va agafar una cadira i tranquil·lament va asseure’s davant seu, va fer asseure la seva amiga, i després va demanar, amb una veu clara:

—Cambrer, dues granadines!

En Forestier, sorprès, li va dir:

—No t’estàs pas de res, tu, no?

Ella va contestar:

—És el teu amic que m’agrada. És un noi guapo de veritat. Em faria fer bogeries, em sembla!

A en Duroy, intimidat, no se li acudia res per dir. Va cargolar-se el bigoti arrissat somrient com un babau. El cambrer va portar els dos xarops, que les dones van beure d’un glop; després es van aixecar, i la morena, amb una petita salutació amical amb el cap, va tustar el braç d’en Duroy amb el ventall i li va dir:

—Gràcies, rei. No ets gaire de xerrar, eh?

I van marxar remenant el cul.

Llavors en Forestier es va posar a riure:

—Caram tu, saps que tens molt d’èxit amb les dones? Ho has de conservar, això. Et pot portar lluny.

Va callar un segon, i després va continuar, amb aquell to abstret de la gent que pensa en veu alta:

—És gràcies a elles, altre cop, que s’ascendeix més ràpidament.

I com que en Duroy continuava somrient sense dir res, va demanar:

—Et quedes una mica, encara? Jo me’n torno cap a casa, ja en tinc prou.

L’altre va murmurar:

—Sí, em quedo una mica. No és pas tard.

En Forestier es va aixecar:

—Doncs va, adeu, fins demà. No te’n descuidis, eh? A dos quarts de vuit, al número disset de la rue Fontaine.

—Entesos, fins demà. Gràcies.

Es van estrènyer la mà i el periodista va sortir.

Tan bon punt va desaparèixer, en Duroy es va sentir lliure, i altre cop va palpar les dues monedes d’or dins la butxaca. Es va aixecar i va resseguir la multitud, furgant amb la mirada.

De seguida les va veure, les dues dones, la rossa i la morena, que encara deambulaven amb aquell aire orgullós de pidolaires, pel mig de la caterva dels homes.

Va anar de dret cap a elles, i quan quasi hi era, ja no gosava.

La morena li va dir:

—Has tornat a trobar la llengua?

En Duroy va balbucejar:

—Esclar! —sense aconseguir pronunciar cap altra paraula més.

S’estaven tots tres drets, palplantats, destorbant el moviment del passeig, formant un remolí al seu voltant.

Llavors de sobte la morena va demanar:

—Vens a casa meva?

I ell, fremint de desig, va respondre brusc:

—Sí, però només porto un lluís a la butxaca.

Ella va somriure amb indiferència:

—No hi fa res.

I va agafar-li el braç per deixar clar que era seu.

Mentre sortien, va pensar que amb els altres vint francs podria fàcilment buscar-se un frac de lloguer per al sopar de l’endemà.

II

—Monsieur Forestier, si us plau?

—Al tercer pis, la porta de l’esquerra.

El conserge havia respost amb una veu amable que deixava endevinar una consideració per l’estadant. I en Georges Duroy va pujar l’escala.

Se sentia una mica engavanyat, intimidat, incòmode. Era el primer cop a la vida que portava un frac, i l’efecte en conjunt de la vestimenta el preocupava. La notava defectuosa en tot: les botines que no eren de xarol, però tot i així força fines, perquè era presumit de peus; la camisa de quatre francs cinquanta que havia comprat aquell mateix matí al Louvre, amb una pitrera massa fina que ja s’estava arrugant. Les altres camises que tenia, les de cada dia, com que totes tenien un defecte o altre, no havia pogut posar-se-les, ni tan sols la menys feta malbé.

Els pantalons, una mica massa amples, dibuixaven malament la cama, semblaven embolicar-se-li al voltant del panxell. Només la jaqueta del frac li anava bé, perquè n’havia trobat una que era quasi just la seva talla.

Pujava els graons a poc a poc, amb el cor que li bategava, ansiós, turmentat sobretot per la por de fer el ridícul; i, de sobte, va veure davant seu un senyor molt ben vestit que el mirava. Eren tan a prop l’un de l’altre que en Duroy va fer un moviment cap enrere, i després es va quedar parat: era ell mateix, reflectit en un mirall alt del replà de l’escala i que feia un efecte de galeria de perspectiva llarga. Un rampell d’alegria el va fer tremolar, de tant com es va trobar millor del que es pensava.

No s’havia pogut mirar tot enter perquè a casa només tenia el mirallet per afaitar-se, i com que només veia les diferents parts del vestit improvisat, n’exagerava les imperfeccions, s’angoixava amb la idea de quedar grotesc.

Per això ni tan sols es va reconèixer quan es va veure de sobte al mirall; s’havia pres a si mateix per un altre, per un home de l’alta societat, que havia trobat prou bé, prou elegant, a primera vista.

I ara, mirant-se amb detall, reconeixia que, realment, el conjunt era satisfactori.

Llavors va assajar com fan els actors per aprendre’s els papers. Va somriure’s, es va allargar la mà, va fer gestos, va expressar sentiments: la sorpresa, el plaer, l’aprovació; i va estudiar els graus de somriure i les intencions dels ulls per mostrar-se galant amb les dames, per fer-los entendre que són admirades i desitjades.

Es va obrir una porta a l’escala. Va tenir por que el sorprenguessin i es va posar a pujar molt de pressa, patint per si algun convidat del seu amic l’havia vist fent posturetes d’aquella manera.

En arribar al segon pis, hi havia un altre mirall i va alentir el pas per veure’s passar. El seu aspecte li va semblar realment elegant. Caminava bé. I una confiança immoderada en si mateix li va omplir l’ànima. Tindria èxit segur, amb aquella presència i el desig d’ascendir que tenia, conscient del seu caràcter resolut i la seva independència d’esperit. Tenia ganes de córrer, de pujar d’un bot fins al tercer pis. Es va aturar davant del tercer mirall, va cargolar-se el bigoti amb aquell gest tan seu, es va treure el barret per arreglar-se els cabells i va murmurar en veu baixa, com feia sovint:

—Vet aquí una superxeria perfecta.

Llavors va aixecar la mà cap al timbre i va trucar.

La porta es va obrir quasi de seguida, i es va trobar en presència d’un criat amb frac negre, amb un posat greu, afaitat, vestit tan perfectament que en Duroy va contorbar-se altre cop sense entendre d’on li venia aquella emoció confusa: potser d’una inconscient comparació del tall dels respectius vestits. El criat, que portava sabates de xarol, mentre agafava el sobretot que en Duroy portava al braç per por que es veiessin les taques, va demanar:

—A qui he d’anunciar?

I va cridar el nom darrere una portalera aixecada, al saló on havia de passar.

Però en Duroy, de sobte, va perdre l’aplom, neguitós i garratibat de por. Estava a punt de fer el primer pas en l’existència que tant havia esperat i somiat. Amb tot i això, va entrar. Una dona jove, rossa, s’estava dreta i l’esperava, tota sola, enmig d’una gran sala ben il·luminada i plena d’arbustos, com un hivernacle.

Es va aturar en sec, totalment desconcertat. Qui era aquella dama que li somreia? Després va recordar que en Forestier estava casat; i la idea que aquella bonica rossa elegant devia ser la dona del seu amic el va acabar d’embasardir.

Va balbucejar:

—Madame, soc…

Ella li va oferir la mà:

—Ho sé, monsieur. En Charles m’ha explicat la trobada d’ahir al vespre, i estic molt contenta que hagués tingut la bona pensada de pregar-li de sopar amb nosaltres avui.

En Duroy va envermellir fins a les orelles, i no sabia què més dir; se sentia examinat, inspeccionat de cap a peus, escrutat, jutjat.

Tenia ganes de disculpar-se, d’inventar-se alguna raó per explicar les negligències de la seva vestimenta, però no se li va acudir res, i no va gosar tocar aquella qüestió delicada.

Es va asseure en una butaca que ella li va designar, i quan va notar com el vellut elàstic i suau del seient cedia amb el seu pes, quan es va arrepapar, i es va sentir sostingut, abraçat per aquell moble acariciant, amb el respatller i els braços capitonats que l’aguantaven delicadament, li va semblar que entrava en una vida nova i encantadora, que prenia possessió d’una cosa deliciosa, que es convertia en algú, que estava salvat; i va mirar madame Forestier, els ulls de la qual no l’havien deixat ni un moment.

Anava vestida amb un vestit de caixmir blau pàl·lid que li dibuixava bé la cintura lleugera i el pit esponerós.

La carn dels braços i del pit sortien d’una escuma de puntes blanques que guarnien el cosset i les mànigues curtes; els cabells recollits a dalt del cap, que es rinxolaven una mica a la nuca, feien un petit núvol de borrissol ros sobre el coll.

En Duroy se sentia confortat amb aquella mirada, que li recordava, sense que sabés per què, la de la noia que havia trobat el dia abans al Folies-Bergère. Tenia els ulls grisos, d’un gris atzurat que els atorgava una expressió estranya, el nas prim, els llavis gruixuts, la barbeta una mica carnosa, una cara irregular i seductora, plena d’amabilitat, i sagaç. Era una d’aquelles fesomies de dona en la qual cada línia revela una gràcia particular, sembla tenir un significat, cada moviment sembla dir o amagar alguna cosa.

Després d’un breu silenci, ella li va demanar:

—Fa molt que és a París?

En Duroy va respondre, reprenent de mica en mica el domini de si mateix:

—Només des de fa uns mesos, madame. Treballo als ferrocarrils, però en Forestier m’ha permès de confiar que gràcies a ell podria entrar en el periodisme.

Madame Forestier va fer un somriure més visible, més benvolent, i va murmurar, abaixant la veu:

—Ho sé.

El timbre havia sonat altre cop i el criat va anunciar:

—Madame de Marelle.

Era una morena menuda, una moreneta, com se sol dir.

Va entrar amb un aire viu; semblava tota dibuixada, modelada de cap a peus dins d’un vestit fosc ben senzill.

Només una rosa vermella que duia clavada enmig dels cabells negres atreia violentament la mirada, semblava marcar-li la fisonomia, accentuar-li el caràcter especial, donar-li la nota viva i brusca que li calia.

Una nena amb vestit curt la seguia. Madame Forestier va cuitar a rebre-les:

—Bon vespre, Clotilde.

—Bon vespre, Madeleine.

Es van fer dos petons. Llavors la nena va parar el front amb un posat de noia gran, tot dient:

—Bon vespre, cosina.

Madame Forestier li va fer un petó, i llavors va presentar-los:

—Monsieur Georges Duroy, un bon company d’en Charles.

—Madame de Marelle, una amiga, una mica parenta meva.

Va afegir:

—Aquí no fem cerimònies, sap? Sense compliments ni afectacions.

En Duroy es va inclinar.

Llavors la porta es va tornar a obrir, i un senyor baixet i gras, camacurt i rodó, va aparèixer de bracet d’una dona alta i bonica, més alta que ell, molt més jove, de maneres distingides i amb un posat greu. Era monsieur Walter, diputat, financer, home de diners i de negocis, jueu i meridional, director de La Vie Française, i la seva dona, filla del banquer Basile-Ravalau.

Després van aparèixer, un darrere l’altre, en Jacques Rival, molt elegant, i en Norbert de Varenne, amb el coll del frac lluent, una mica enllustrat pels llargs cabells que li arribaven fins a les espatlles, i que hi deixaven algun polsim blanc.

La corbata, amb el nus mal fet, no semblava pas que fos el primer cop que se la posava. Va avançar fent gràcies de vell seductor, va agafar la mà de madame Forestier i li va fer un petó al canell.

I en Forestier també va entrar, tot disculpant-se d’arribar tard. S’havia hagut de quedar fins tard al diari per l’afer Morel. Monsieur Morel, diputat radical, acabava d’adreçar una qüestió al ministeri sobre la petició de crèdit amb relació a la colonització d’Algèria.

El criat va cridar:

—La senyora està servida!

I van passar al menjador.

Havien col·locat en Duroy entre madame de Marelle i la seva filla. Altre cop se sentia incòmode, perquè tenia por de cometre algun error amb l’ús de la forquilla, de la cullera o de les copes. N’hi havia quatre, una de les quals d’un to lleugerament blau. Què s’hi devia beure, en aquella?

Ningú no va parlar mentre menjaven la sopa, després en Norbert de Varenne va demanar:

—Han llegit el procés Gauthier? Quina cosa més curiosa!

I van enraonar d’aquell cas d’adulteri que s’havia complicat i havia acabat en xantatge. I no ho feien en absolut com ho fan les famílies quan parlen dels fets que s’expliquen als diaris populars, sinó com quan es parla d’una malaltia entre metges o de verdura entre fruiters. Ningú s’indignava, ningú se sorprenia. En buscaven les causes profundes, els secrets, amb una curiositat professional i una indiferència absoluta pel crim en si mateix. Intentaven explicar clarament l’origen de les accions, determinar tots els fenòmens cerebrals a partir dels quals havia nascut el drama, el resultat científic d’un estat d’ànim particular. Les dones també s’apassionaven amb aquella indagació, amb aquell treball. I van examinar, comentar i mirar des de tots els punts de vista altres esdeveniments recents, els van sospesar segons el seu valor, amb el cop d’ull pràctic i la mirada especial dels mercaders de notícies, dels venedors de comèdia humana per línies, de la mateixa manera com els botiguers examinen i giren del dret i del revés els objectes que oferiran al públic.

Després van parlar d’un duel i en Jacques Rival va intervenir. Era la seva especialitat, ningú més podia parlar d’aquest tema.

En Duroy no gosava dir ni una paraula. De vegades mirava la seva veïna, amb un pit rodó que el seduïa. Del lòbul de l’orella li penjava un diamant que s’aguantava només per un fil d’or, com una gota d’aigua que hagués lliscat damunt la carn. De tant en tant feia alguna observació que sempre acabava despertant un somriure als llavis de tots. Tenia una intel·ligència divertida, amable, inesperada, una intel·ligència de criatura experimentada que veu les coses amb despreocupació i les jutja amb un escepticisme lleuger i benvolent.

En Duroy buscava debades algun compliment per fer-li i, com que no se li acudia res, es cuidava de la filla, li omplia la copa, li canviava els plats, la servia. La nena, més severa que la mare, n’hi donava les gràcies amb una veu greu, feia petites salutacions amb el cap:

—És molt amable, monsieur.

I escoltava els grans amb un petit aire reflexiu.

El dinar era molt bo, i tots s’extasiaven. Monsieur Walter engolia com un ogre, quasi no parlava, i mirava de biaix les menges que li presentaven, per sota les ulleres. En Norbert de Varenne era davant seu i de vegades li queien gotes de salsa damunt la pitrera de la camisa.

En Forestier, somrient i seriós, estava a l’aguait, intercanviava mirades de complicitat amb la seva dona, com dos socis que treballen junts en una feina difícil però que surt tal com volen.

Les cares s’anaven tornant vermelles, les veus s’inflaven. Ara i adés el majordom murmurava a l’orella dels comensals:

—Corton Château-Laroze?

A en Duroy li havia agradat el Corton, i es deixava omplir la copa cada vegada. Una alegria deliciosa creixia dins seu, una alegria càlida que li pujava de la panxa al cap, li corria per tots els membres del cos, s’emparava de tot ell. Se sentia envaït per un benestar complet, un benestar de vida i de pensament, de cos i ànima.

I li venien ganes de parlar, de fer-se veure, que l’escoltessin, de ser apreciat per aquells homes de qui tothom assaboria la més mínima expressió.

Llavors la conversa, que discorria de manera ininterrompuda, encadenant les idees una darrere l’altra, saltant de tema en tema arran d’una paraula, d’una menudesa, després d’haver repassat tots els esdeveniments del dia i d’haver tocat per sobre mil qüestions de passada, va tornar a la gran interpel·lació de monsieur Morel sobre la colonització d’Algèria.

Monsieur Walter, entre dos plats, va fer algunes bromes, perquè tenia una mentalitat escèptica i barroera. En Forestier va explicar el seu article de l’endemà, i en Jacques Rival va reclamar un govern militar amb concessions de terres a tots els oficials amb trenta anys de servei colonial.

—Així es crearà una societat enèrgica, que ha après a conèixer i estimar el país des de fa temps, en sap la llengua i està al corrent de totes les qüestions locals importants, que són aquelles amb què topen irremeiablement els que acaben d’arribar —deia.

En Norbert de Varenne el va interrompre:

—Sí… Ho saben tot, menys agricultura. Parlen àrab, però no saben com es planten les remolatxes i com es sembra el blat. Fins i tot són bons en esgrima, però molt ignorants en adobs. Al contrari, caldria obrir de bat a bat aquest país nou a tothom. Els homes intel·ligents s’hi faran un lloc, els altres hi fracassaran. És la llei social.

Hi va haver un lleuger silenci. Somreien.

En Georges Duroy va obrir la boca i va pronunciar, sorprès pel so de la seva pròpia veu, com si no s’hagués sentit mai ell mateix parlant:

—El que hi ha menys, allà, és terra bona. Les propietats fèrtils de veritat són tan cares com a França, i les compren parisencs molt rics, com a inversió. Els veritables colons, els pobres, els que marxen perquè no tenen pa, els envien al desert, on no hi creix res, per falta d’aigua.

Tothom el mirava. En Duroy va notar que envermellia. Monsieur Walter va demanar:

—Vostè coneix Algèria, monsieur?

Ell va respondre:

—Sí, monsieur, m’hi vaig estar vint-i-vuit mesos, i vaig viure a totes tres províncies.

I de sobte, en Norbert de Varenne va deixar de banda la qüestió d’en Morel i li va preguntar sobre un detall de costums que li havia explicat un oficial. Es tractava del Mzab, la petita i estranya república àrab del Sàhara, a la part més seca d’aquesta regió abrusada.

En Duroy havia visitat dues vegades el Mzab, i va explicar els costums d’aquest singular país on les gotes d’aigua valen or, on cada habitant està obligat a fer tot tipus de serveis públics i on la probitat comercial es porta més lluny que no pas als pobles civilitzats.

Va parlar amb una certa xerrameca fanfarrona, excitat pel vi i pel desig d’agradar, va explicar anècdotes de regiment, aspectes de la vida àrab, aventures de guerra. Fins i tot va trobar paraules acolorides per descriure aquelles contrades grogues i nues, interminablement desolades sota la flama devoradora del sol.

Totes les dones tenien els ulls clavats en ell. Madame Walter va murmurar amb la seva veu lenta:

—Podria fer una encantadora sèrie d’articles amb aquests records.

Llavors en Walter va examinar l’home per sobre el vidre de les ulleres, tal com feia per mirar les cares. Els plats, els mirava per sota.

En Forestier va aprofitar l’ocasió:

—Estimat director, abans li he parlat de monsieur Georges Duroy per demanar-li que entri al meu servei d’informacions polítiques. Des que en Marambot ens va deixar que no tinc ningú per aconseguir informació urgent i confidencial, i el diari se’n ressent.

El vell Walter es va posar seriós i va aixecar les ulleres del tot per mirar-se bé en Duroy de cara. Llavors va dir:

—No hi ha dubte que monsieur Duroy té una visió original. Si té l’amabilitat de venir a parlar amb mi, demà, a les tres, arreglarem aquesta qüestió.

Aleshores, després d’un silenci, es va girar del tot cap a l’home jove:

—Però faci’ns de seguida una petita sèrie engrescadora sobre Algèria, amb els seus records i barrejant-ho amb la qüestió de la colonització, com ha fet ara. És un fet d’actualitat, totalment d’actualitat, i estic segur que agradarà molt als nostres lectors. Però afanyi’s! He de tenir el primer article demà, o demà passat, mentre s’estigui discutint a la Cambra, per enganxar el públic amb això.

Madame Walter va afegir, amb aquella gràcia seriosa que posava en tot i que atorgava un aire de favor a les seves paraules:

—I té un títol encantador: «Records d’un caçador a Àfrica»,no troba, monsieur Norbert?

El vell poeta, que havia assolit l’anomenada molt tard, odiava i temia els nouvinguts. Va respondre amb un posat sec:

—Sí, excel·lent, sempre que la resta estigui en la mateixa línia, perquè és aquesta la gran dificultat: la nota exacta, el que en música s’anomena el to.

Madame Forestier embolcallava en Duroy amb una mirada protectora i somrient, amb una mirada d’expert que semblava dir: «Tu ascendiràs.» Madame de Marelle s’havia girat cap a ell diverses vegades, i el diamant de l’orella tremolava tothora com si la fina gota d’aigua hagués de deixar-se anar i caure.

La nena continuava immòbil i amb un posat greu, amb el cap abaixat mirant el plat.

Llavors el majordom va fer tot el volt de la taula, servint vi de Johannisberg a les copes blaves, i en Forestier va fer un brindis tot honorant monsieur Walter:

—Per la llarga prosperitat de La Vie Française!

Tothom es va inclinar cap a l’amo, que somreia; i en Duroy, embriac de triomf, va beure d’una tirada. Li feia l’efecte que hauria pogut buidar tota una bota de la mateixa manera; s’hauria menjat un bou, hauria escanyat un lleó. Se sentia als membres un vigor sobrehumà, amb un esperit de resolució invencible, i una esperança infinita. Se sentia a casa, ara, enmig de tota aquella gent; acabava de posicionar-s’hi, de conquerir-hi un lloc. Deixava caure la mirada sobres les cares dels altres amb un aplom nou, i va gosar, per primer cop, adreçar la paraula a la seva veïna:

—Porta, madame, les arracades més boniques que hagi vist mai.

Ella es va tombar cap a ell somrient:

—Va ser idea meva de penjar els diamants així, senzillament agafats d’un fil. Sembla rosada, no troba?

Ell va murmurar, empegueït de la pròpia audàcia i tremolant de por de dir una ximpleria:

—És adorable…, però l’orella també hi fa molt.

Ella n’hi va donar les gràcies amb una mirada, una d’aquelles mirades clares de dona que penetren fins al cor.

I quan va girar el cap, va tornar a topar amb els ulls de madame Forestier, sempre benvolents, però li va semblar veure-hi una alegria més viva, una murrieria, un encoratjament.

En aquell moment tots els homes enraonaven alhora, gesticulant i aixecant la veu; parlaven del gran projecte de ferrocarril metropolità. No van esgotar el tema fins al final de les postres, perquè cadascú tenia una gran quantitat de coses a dir sobre la lentitud de les comunicacions a París, els inconvenients dels tramvies, les molèsties dels òmnibus i la barroeria dels cotxers de fiacre.

Llavors van sortir del menjador per anar a prendre el cafè. En Duroy, per fer broma, va oferir el braç a la nena. Ella n’hi va donar les gràcies amb un posat digne i es va alçar de puntetes per arribar a posar la mà sobre el colze del veí.

Quan va entrar al saló, va tornar a tenir la sensació d’entrar en un hivernacle. Unes grans palmeres obrien les seves fulles elegants a les quatre cantonades de l’estança, pujaven fins al sostre, i llavors s’expandien com raigs d’aigua.

A banda i banda de la llar de foc, dos cautxús, rodons com columnes, obrien les llargues fulles de color verd fosc, les unes damunt de les altres, i damunt del piano dos arbustos desconeguts, rodons i coberts de flors, totes de color rosa en l’un i totes blanques en l’altre, feien l’efecte de ser plantes artificials, inversemblants, massa boniques per ser reals.

L’aire era fresc i amarat d’un vague perfum, suau, indefinible, sense nom.

I en Duroy, més segur de si mateix, es va mirar amb atenció el saló. No era gran, res no destacava; a part dels arbustos, cap color viu no sobtava, però a dins un s’hi sentia còmode, tranquil, reposat: s’hi sentia suaument embolcallat, era agradable, una mena de carícia se li entortolligava al voltant del cos.

Les parets estaven entapissades d’una tela antiga de color violeta suau, amb tot de flors de seda grogues, de la mida d’una piga.

Queien davant les portes unes portaleres de llana de color blau-gris, de llana de soldat, on hi havien brodat uns clavells de seda vermella; i els seients, de totes les formes, de totes les mides, escampats a l’atzar dins la sala, chaises-longues, butaques enormes o minúscules, pufs i tamborets, estaven entapissats de seda Lluís XVI o amb un bonic vellut d’Utrecht, amb el fons de color crema i dibuixos granats.

—Pren cafè, vostè, monsieur Duroy?

I madame Forestier n’hi oferia una tassa plena, amb aquell somriure amic sempre als llavis.

—Sí, madame, gràcies.

Va agafar la tassa, i quan s’inclinava ben angoixat per agafar un terròs del sucrer amb la pinça de plata que li havia dut la nena, madame Forestier li va dir en veu baixa:

—Faci una mica la cort a madame Walter.

I llavors es va allunyar abans que en Duroy pogués dir res.

Primer va beure’s el cafè, de por que n’hi caigués damunt de la catifa; després, més tranquil, va buscar la manera d’acostar-se a la dona del seu nou director i d’encetar amb ella una conversa.

De sobte es va adonar que madame Walter estava amb la tassa buida a la mà, i com que era lluny de la taula, no sabia on deixar-la. Hi va fer cap de seguit.

—Permeti’m, madame.

—Gràcies, monsieur.

Se li va endur la tassa, després hi va tornar.

—Si sabés, madame, quins bons moments m’ha fet passar La Vie Française, quan era allà, al desert. És ben bé l’únic diari que es pot llegir fora de França, perquè és més literari, més interessant i menys monòton que els altres. S’hi pot trobar de tot.

Ella va somriure, amb una indiferència amable, i va respondre amb molta serietat:

—Monsieur Walter es va esforçar molt per crear aquest tipus de diari, que responia a una nova necessitat.

I van començar a enraonar. En Duroy tenia la paraula fàcil i banal, encís en la veu, molta elegància en la mirada i una seducció irresistible en el bigoti. Se li esborifava damunt del llavi, cresp, arrissat, bonic, d’un color ros tirant a roig amb un to més pàl·lid als pèls eriçats de les puntes.

Van parlar de París, dels voltants, de les ribes del Sena, de balnearis, dels plaers de l’estiu, de totes les coses habituals de què es pot parlar sense esforç.

Després, veient en Norbert de Varenne que s’acostava, amb un got de licor a la mà, en Duroy es va allunyar per discreció.

Madame de Marelle, que venia de parlar amb madame Forestier, el va cridar:

—I doncs, monsieur —li va dir de sobte—, així vol iniciar-se al periodisme?

Aleshores ell li va parlar dels seus projectes, en termes vagues, i va repetir la conversa que acabava de tenir amb madame Walter; però, com que ara dominava més el tema, es va mostrar eminent, repetint com si fos de la seva collita tot allò que acabava de sentir. I no parava de mirar-la als ulls, com per donar un sentit més profund a tot el que deia.

Ella, per la seva banda, li va explicar tot d’anècdotes, amb una animació fàcil de dona que se sap enginyosa i que sempre vol ser ocurrent; i agafant-se més confiances, li posava la mà al braç, abaixava la veu per explicar menudeses que d’aquesta manera agafaven un to d’intimitat. En Duroy s’exaltava interiorment d’estar a frec d’aquella dona jove que li prestava atenció. Hauria volgut sacrificar-se per ella, defensar-la, mostrar el que valia; i l’estona que trigava a respondre-li denotava com n’estava d’abstret.

Però de sobte, sense cap motiu, madame de Marelle va cridar:

—Laurine! —i la nena va anar-hi.

—Asseu-te aquí, filla meva, que agafaràs fred a prop de la finestra.

I en Duroy va sentir un desig boig de fer un petó a la nena, com si alguna cosa d’aquell petó hagués d’arribar a la mare.

I li va demanar, amb un to galant i paternal:

—Em permet de fer-li un petó, mademoiselle?

La nena va aixecar els ulls amb un aire sorprès. Madame de Marelle va dir tot rient:

—Contesta: «Hi estic d’acord avui, monsieur, però no sempre serà així.»

Llavors en Duroy es va asseure, va posar-se la Laurine als genolls, i li va tocar suaument amb els llavis els cabells ondulats i fins del front.

La mare es va sorprendre:

—Oh, no s’ha escapat, és inaudit. Normalment només es deixa fer petons per les dones. Vostè és irresistible, monsieur Duroy.

Ell va envermellir, sense dir res, i amb un moviment lleuger gronxava la nena damunt la cama.

Madame Forestier es va acostar i va deixar anar un crit d’astorament:

—Oh, la Laurine amansida, quin miracle!

En Jacques Rival també s’acostava, amb un puro a la boca, i en Duroy es va aixecar per marxar, perquè tenia por d’esguerrar amb alguna paraula maldestra la feina feta, la seva obra de conquesta que acabava de començar.

Va saludar, va agafar i estrènyer amb suavitat les mans delicades que les dones li oferien, llavors va estrènyer amb força les dels homes. Es va adonar que la d’en Jacques Rival era seca i calenta, i que responia cordialment a la seva pressió; la d’en Norbert de Varenne era humida i freda i s’escapolia lliscant entre els dits; la del vell Walter era freda i flasca, sense energia, sense expressió; la d’en Forestier, grassa i càlida. El seu amic li va dir, en veu baixa:

—Demà a les tres, no te’n descuidis.

—Oh, no pateixis.

Quan va ser a l’escala, li van venir ganes de baixar corrents, de tan gran que era la seva alegria, i s’hi va llançar, baixant els graons de dos en dos, però de cop i volta va veure, al gran mirall del segon pis, un senyor atrafegat que anava a grans gambades cap a ell i es va aturar en sec, avergonyit com si l’haguessin enxampat en falta.

Aleshores es va mirar una bona estona, meravellant-se de ser realment tan ben plantat; es va somriure amb complaença, i després, per acomiadar-se de la seva imatge, es va saludar fent una gran reverència, amb cerimònia, com se saluden els grans personatges.

III

Un cop a fora, en Georges Duroy no sabia què fer. Tenia ganes de córrer, de fer volar coloms, de deambular tot fantasiejant sobre el futur, respirant l’aire suau de la nit; però la idea de la sèrie d’articles del vell Walter el perseguia, i va decidir tornar a casa de seguida i posar-se a la feina.

Va fer via a grans gambades, va arribar al bulevard exterior, i va seguir fins a la rue Boursault, on vivia. Al seu edifici, amb sis pisos, hi vivien vint petites famílies d’obrers i de burgesos, i mentre pujava els graons bruts de l’escala fent-se llum amb cerilles, plena de bocins de paper, puntes de cigarretes i deixies de les cuines, va sentir una anguniosa sensació de fàstic i una frisança de sortir d’allà, de viure com els homes rics, en un casa neta, amb catifes. Una fetor de menjar, de latrina i d’humanitat, una olor estancada de ronya i de paret vella omplia l’edifici de dalt a baix i cap corrent d’aire podia fer-la’n fora.

La seva habitació al cinquè pis donava, com si fos un barranc profund, a la immensa trinxera del ferrocarril de l’Oest, ben bé a sobre de la sortida del túnel, a prop de l’estació de Batignolles. En Duroy va obrir la finestra i va recolzar-se damunt de la barana de ferro rovellat.

A sota, a dins del forat fosc, tres llums vermells immòbils semblaven els ullassos d’algun animal, i més enllà n’hi havia d’altres, i uns altres més, encara més lluny. Uns xiulets curts o prolongats travessaven la nit tothora, els uns a prop, d’altres amb prou feines perceptibles, que venien d’allà, de la banda d’Asnières. Feien unes modulacions que semblaven veus que cridaven. N’hi havia un acostant-se, amb un crit gemegós i continu que creixia a cada segon que passava, i aviat una llum groga grossa va aparèixer, corrent amb una gran fressa; i en Duroy va mirar com el túnel engolia el llarg reguitzell de vagons.

Llavors es va dir: «Va, per feina!»