Cançó de Nadal E-Book

Charles Dickens.

• Herausgeber: BARCANOVA
• Kategorie: Für Kinder und Jugendliche
• Serie: Llibres infantils i juvenils - Clàssics a mida
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 118

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

Cançó de Nadal va ser publicada el 1843 i immediatament va atreure l'atenció del públic i dels crítics, en orientar el seu objectiu a promoure la caritat cap als més necessitats de la societat, a avisar dels perills de l'avarícia i de l'obsessió per l'èxit en els negocis i a recuperar les tradicions del Nadal, perdudes en la seva època. Ha estat adaptada a tots els gèneres: teatre, cinema, ràdio, televisió, arribant a ser un clàssic del Nadal. Igualment, el seu protagonista, l'Scrooge, s'ha convertit en una veritable icona d'ésser humà garrepa. Es tracta d'una de les obres més conegudes de la literatura universal. Aquesta versió de Cançó de Nadal és una adaptació de la novel·la original. Conserva fidelment la intenció i l'estil amb què Charles Dickens la va escriure.

Leseprobe

Índex

Introducció

Primera estrofa. El fantasma d’en Marley

Segona estrofa. El primer dels tres esperits

Tercera estrofa. El segon dels tres esperits

Quarta estrofa. El tercer dels tres esperits

Cinquena estrofa. El final de la història

Apèndix

Crèdits

Charles Dickens, defensor dels pobres

Charles Dickens és considerat un defensor dels pobres. Per què? Cançó de Nadal (A Christmas Carol) es va publicar el 1843, any en què la reina Victòria I governava a la Gran Bretanya. Feia poc que acabava de pujar al tron, i el seu mandat es va allargar fins al 1901. Anglaterra, en aquell moment, era una gran potència mundial que havia eclipsat el predomini que anteriorment havien tingut França i Espanya. Aquesta prosperitat es basava en diversos aspectes: en la seva pròpia expansió geogràfica, ja que les colònies li proporcionaven grans beneficis econòmics; en el seu liberalisme polític, que fomentava el progrés material i el capitalisme; en els avenços tecnològics i la mecanització propis de la Revolució Industrial, que, al seu torn, li permetien la fabricació massiva de producte; i en el comerç, ja que les comunicacions també van millorar amb el ferrocarril i els vaixells de vapor que van començar a travessar l’Atlàntic.

En aquest context, es va desenvolupar una classe social que fins aleshores havia estat incipient, però que ara resultaria preponderant, afavorida per la Llei de reforma de 1832, per la qual es va permetre el vot als homes de la classe mitjana. Ells van imposar els seus valors a la nova societat: moral, ordre, austeritat, feina, estalvi, família, casa i benestar. Aquest progrés, però, va tenir el seu costat negatiu, ja que es va produir a costa de les classes més humils, un 80% de la població, que havien emigrat del camp a la ciutat, sobretot a Londres, en cerca de més oportunitats, i s’amuntegaven en barris insalubres a la riba del Tàmesi i treballaven en fàbriques o tallers en condicions infrahumanes, moltes vegades arriscant la seva vida. Aquest gran moviment demogràfic va comportar l’augment de la pobresa i, consegüentment, la fam, la malaltia, el robatori, la prostitució i, en resum, la corrupció, que era la vertadera cara que s’amagava darrere de l’opulència aparent.

El 1834 es va aprovar una Llei de pobres amb la intenció de millorar la seva situació, malgrat que en realitat era per evitar que els ganduls visquessin a costa de la comunitat. Si fins aleshores havien estat les esglésies les que s’encarregaven de la subsistència dels més necessitats, es va decidir agrupar totes les parròquies en el que es va anomenar Sindicats per als Pobres i es van crear cases de treball (workhouses), on s’enviaven les persones que no tenien mitjans de vida, molts d’ells, infants orfes, perquè hi visquessin i hi treballessin. Segons la teoria de l’economista Thomas Malthus, exposada en Un assaig sobre el principi de població, la població creixia més de pressa que els recursos del planeta, que eren insuficients per alimentar-la; així que els pobres, als quals considerava uns dropos, havien de guanyar-se el pa. Les condicions de totes aquestes institucions eren atroces, ja que més que albergs eren presons en les quals la dignitat i la llibertat de les persones eren negades i les famílies, separades. Dickens les descriu bé, per exemple, a Oliver Twist. A més, com a cronista del Parlament que era, va poder llegir els documents que s’hi redactaven i també va poder fer diverses visites, entre d’altres, a una escola d’infants orfes i esparracats(ragged school) de Field Lane. Allà va poder comprovar els terribles efectes de la misèria i de la ignorància, i adonar-se de com era d’important l’educació com a mitjà per redimir els pobres. Va enviar diversos informes d’aquestes visites a la premsa i a alguns magnats, per intentar remoure la seva consciència.

El 1838 un gran nombre de treballadors de Londres es van unir per reivindicar els seus drets i va néixer el cartisme, moviment sorgit de la Carta del Poble que van enviar al Parlament per reclamar la jornada laboral de deu hores, el descans setmanal d’un dia, el dret a vot de tots els homes majors de vint-i-un anys, el vot secret i la participació obrera en el Parlament. El seu intent de democratitzar l’Estat va fracassar, però va obrir el camí perquè a la segona meitat del segle la classe obrera anés aconseguint els seus drets.

Aquest és el món que retrata Dickens, perquè, a més, en la seva infància va viure i va patir aquestes circumstàncies. Les seves obres van contribuir de manera decisiva a la millora social de les classes més desfavorides.

Londres a l’època de Charles Dickens

En aquests anys dels quals parlem, Londres era la ciutat més gran i espectacular del món. Va passar de tenir una població d’un milió d’habitants el 1800 a dos milions i mig el 1850, i a quatre i mig el 1880. Aquest creixement va ser degut, sens dubte, a l’aparició del ferrocarril, que va permetre el gran moviment migratori del camp a la ciutat. Amb aquesta superpoblació, la seva atmosfera va arribar a ser irrespirable a causa de la brutícia i la insalubritat: no hi havia aigua corrent, així que l’aigua que bevia la gent era la del riu, al qual anaven a parar les aigües negres de les clavegueres, que se saturaven; milers de xemeneies de fàbriques i cases expulsaven el fum del carbó que feien servir com a combustible, amb la consegüent emissió de partícules, les quals, en ser respirades, provocaven malalties pulmonars a les persones; els carrers eren plens de centenars de carruatges de lloguer tirats per cavalls, i només les vies principals estaven il·luminades per llums de gas —les secundàries i l’interior de les cases havien d’il·luminar-se amb espelmes o llums d’oli.

En conseqüència, l’índex de mortalitat era enorme. L’esperança de vida a la Gran Bretanya era de quaranta anys per als homes i de quaranta-dos per a les dones; la meitat dels funerals que se celebraven a Londres eren d’infants més petits de deu anys. Dickens comenta haver llegit en les estadístiques que un de cada tres infants moria abans de complir els cinc anys. I la majoria dels que sobrevivien no tenien recursos ni per menjar ni per educar-se. Les famílies eren molt nombroses i la pobresa, extrema. No és estrany, doncs, que les epidèmies de còlera s’estenguessin i que es produís una gran pesta, la Gran Fetor (Great Stink). El mateix Dickens apunta que el riu s’havia convertit en una claveguera mortífera. La vacuna del còlera no es va desenvolupar fins al 1885; l’única que es coneixia era la de la verola, que havia inventat, un temps abans, Edward Jenner.

Dickens coneixia perfectament la seva ciutat i l’estimava, però, com a bon observador de la realitat del seu voltant, no podia tancar els ulls davant de les enormes diferències socials i de formes de vida que hi havia a la seva època. A Cançó de Nadal reflecteix una població que va des dels rics burgesos inversors o agents de borsa com l’Scrooge fins als petits burgesos com en Fred, comerciants com en Fezziwig, modestos empleats com en Bob Cratchit i una variada selecció de botiguers, miners, mariners, faroners, dependents, treballadores de la llar i, fins i tot, brivalls i lladregots, com el vell Joe. El que realment li interessa, però, és oposar l’avarícia de poder i de diners, valors prioritaris de la classe burgesa, a la misèria de les classes baixes. És el que portaria el sistema capitalista que critica Dickens: el temps que marca el rellotge, l’addicció a la feina, la preocupació per la rendibilitat en el negoci, l’acumulació de diners, la vida sotmesa a regles… No hi havia més objectius. L’esperit del Nadal s’oposa a tot això.

L’esperit del Nadal

Cançó de Nadal es va publicar el desembre de 1843, just uns dies abans de Nadal. Per escriure-la, Dickens es va basar en un altre relat semblant que havia fet set anys abans i que va incloure a Els papers pòstums del Club Pickwick, en els informes del Parlament que havia llegit, en les seves visites a institucions benèfiques, en la seva experiència personal i en la pròpia observació directa del seu entorn. D’altra banda, la situació econòmica de la seva família no era solvent en aquell moment, ja que la seva dona estava esperant el cinquè fill, i va creure que amb la venda d’aquesta obra els seus comptes millorarien. Ell coneixia de prop el que era la necessitat i la preocupació per la pobresa dels de baix —sobretot sentia una gran predilecció pels infants— i, també, la crueltat dels més rics. Això el va portar a escriure aquest relat precisament en aquesta data, que va convertir en símbol del Nadal.

Diversos aspectes se sumen en aquesta breu novel·la: l’humà, el social, del qual ja hem parlat, i el popular. Quant a l’aspecte humà, Dickens vol contraposar la dualitat del bé i del mal que tots els éssers humans portem a dins i d’altres d’encarnades en els personatges: avarícia i generositat, crueltat i misericòrdia, soledat i companyia, menyspreu i amor, mal humor i alegria, feina i festa, foscor i llum, fred i calor, mort i vida, en definitiva. Tots els trets negatius són presents en el vell Scrooge, fins que, gràcies a la intercessió del fantasma del seu amic Jacob Marley i dels tres esperits que el van a visitar, aconseguirà redimir-se a temps i canviar per no ser castigat eternament per la seva maldat. En aquest sentit, la moralitat o ensenyança que podem extreure del conte és que el destí de l’home no està predeterminat, sinó que cada un de nosaltres sempre estem a temps de rectificar les nostres obres i salvar-nos. Aquest és un vell tema de controvèrsia entre els filòsofs i teòlegs de tots els temps. Dickens presenta, a més, l’evolució en l’actitud del personatge com una experiència psicològica i s’avança, així, a la ciència que més tard, naixeria: la psicologia. I és precisament el dia de Nadal quan aquest canvi es produirà en el personatge, i això és perquè, segons el defineix en Fred, el nebot de l’Scrooge, aquest és un «temps amable, indulgent, generós i feliç». L’Scrooge tornarà a recuperar les seves qualitats humanes i, en conseqüència, l’alegria de viure.

Alhora, insistim, Dickens pretén donar una lliçó moral i religiosa a totes aquelles persones insensibles davant del sofriment dels seus congèneres, perquè es converteixin en éssers caritatius i amants del proïsme. I no acaba aquí; sense pretendre que l’obra sigui un al·legat polític, el seu missatge de filantropia també s’estén a les classes dirigents, al govern i a les institucions, perquè es preocupin més per la població més necessitada i li ofereixin protecció.

En l’aspecte popular, Nadal és una festa entranyable i molt important en tots els països occidentals. La seva celebració al Regne Unit és similar a la d’Espanya, i es comença a preparar amb molta antelació: les ciutats s’adornen i les famílies planegen l’àpat que compartiran amb els seus éssers estimats, que allà sol ser, tant en els temps de Dickens com en l’actualitat, gall dindi rostit amb castanyes o pomes cuites, i púding o plum-cake amb fruites seques. Cors professionals o aficionats canten nadales a les cantonades i la gent va a les esglésies o passeja pels carrers de vint-i-un botó. L’esperit del Nadal ho amara tot i supera els preceptes de qualsevol religió concreta, encara que el seu origen és la commemoració cristiana del naixement de Crist, per coincidir en els valors que totes prediquen: pau, amor, tolerància, solidaritat i també trobada familiar i alegria.

El costum de celebrar el Nadal s’havia perdut a la Gran Bretanya amb el puritanisme del govern d’Oliver Cromwell al segle XVII. Aquest pretenia purificar l’Església protestant de pràctiques catòliques i reformar-la per ser més estricta en els seus ritus. L’arribada del príncep Albert des d’Alemanya, per casar-se amb la reina Victòria, va suposar recuperar la celebració del Nadal; ell va portar la moda de guarnir un arbre i cantar nadales. Va ser després de l’èxit de Cançó de Nadal, però, quan la celebració del Nadal triomfa a tot Europa, sobretot, el descans de la feina el dia 25 per reunir-se amb la família, les felicitacions i l’àpat que es preparava amb cura fins i tot a les cases més humils. Tot, en un ambient festiu i cordial. El Father Christmas, sant Nicolau, que després seria el Pare Noel, portava regals als infants el dia 24, la nit de Nadal. Anava vestit amb una capa blanca, verda o del color que es volgués; més tard seria vermella. També s’enviaven cartes o postals de felicitació amb els millors desitjos per a les Pasqües i l’any nou.

La repercussió que va tenir aquesta obra és, doncs, indiscutible. El que potser no va poder preveure Dickens és que avui dia l’esperit nadalenc adquiriria, prioritàriament, un objectiu comercial i de consum.

Els contes de Nadal (Christmas books)

Cançó de Nadal és el primer i més famós d’una sèrie de cinc contes de Nadal que Dickens va escriure. Després de l’èxit del primer, els seus lectors li van demanar que escrivís un nou relat de Nadal cada any, i Dickens així ho va fer: Les campanes (The chimes); El grill de la llar (The cricket on the hearth); La batalla de la vida (The battle of life), i L’home maleït que va pactar amb el seu fantasma (The haunted man and the ghost’s bargain). Tots són similars i van ser rebuts pel públic amb entusiasme.

Robert Louis Stevenson, escriptor coetani de Dickens i també fervent lector seu, va escriure sobre aquests relats: «Són tan bons i em sento tan bé després d’haver-los llegit que faré el bé sense perdre més temps. Vull sortir per confortar algú… Oh, quina cosa tan meravellosa és per a un home haver escrit llibres com aquests i omplir amb ells de pietat el cor de la gent!»

Aquesta edició

L’obra que aquí presentem és una traducció i una adaptació del text original. No es tracta, doncs, d’una versió íntegra del llibre, però en recull totes les parts i conserva fidelment l’estil i la intenció amb els quals Dickens va escriure Cançó de Nadal.