Cònan E-Book

Robert E. Howard

• Herausgeber: Laertes
• Kategorie: Fantasy und Science-Fiction
• Serie: L'Arcà
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

En aquest recull, un Cònan en plena joventut viurà cinc de les seves històries més trepidants. El nostre antiheroi s'enrolarà a La Tigressa, la nau de la pirata Belit. Junts, el Cimeri i la Reina de la Costa Negra, navegaran per mars i rius a la recerca de botins magnífics i vaixells per assaltar, enfrontant-se a tripulacions armades, però també a horrors sobrenaturals. A la resta de relats, Cònan, sempre lluny de les terres del nord, sobreviurà gràcies a la seva espasa i a la seva astúcia lluitant contra monstres ancestrals, estàtues que cobren vida, caníbals o cabdills tribals. Aquest cop, però, ho farà compartint el protagonisme de les aventures amb personatges femenins tan impactants com la cruel Salomé a «Naixerà una bruixa», l'estudiosa Líbia a «La vall de les dones perdudes», la valenta Olívia a «Ombres a la llum de la lluna» i la ballarina Zabibi a «Ombres sobre Zamboula».

Leseprobe

Robert E. Howard

Traducció d’Enric Navarro Pérez

Títols originals dels relats:Queen of the Black Coast, The Vale of Lost Women, Iron Shadows in the Moon, A Witch Shall Be Born, Shadows in Zamboula

Primera edició: juny del 2022

© de la traducció dels relats: Enric Navarro Pérez

© de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2022

www.laertes.es

Dibuix de la coberta: Raúl Grabau

Mapa d’Hibòria: Plasse 2014

Correcció: Marta Planas i Jordi Casals

Maquetació i rotulació al català del mapa d’Hibòria: JSM

ISBN: 978-84-19676-40-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

La Reina de la Costa Negra

I.- En Cònan s’uneix als pirates

Creieu-me, els brots verds es desperten a la primavera

i el foc ombrívol de la tardor tenyeix les fulles;

creieu-me, mantinc intacte el cor

per sadollar el meu desig ardorós amb un home.

La cançó de Belit

Les peülles van repicar al carrer que baixava fins als molls. Els vianants van cridar i es van dispersar com van poder. Només van tenir temps de veure fugaçment una figura amb cota de malles i una gran capa roja sobre un poderós semental negre. El genet no va parar atenció a la cridòria ni a l’estrèpit dels perseguidors que ressonaven a la part superior del carrer, sinó que va entrar als molls i va estirar les regnes per aturar el cavall al costat mateix de l’embarcador. Els tripulants el van llambregar mentre hissaven la vela de franges de la nau, una galera ampla i de proa alta. El patró, de complexió robusta i barba negra, dirigia la maniobra de desatracar amb una gafa. Va cridar enfurismat quan el genet es va aixecar de la sella i, mitjançant un salt llarg, va aterrar al bell mig de la coberta.

—Qui t’ha convidat a pujar a bord?

—Poseu-vos en marxa! —va rugir l’intrús amb un gest ferotge que va fer saltar gotes vermelles de la seva espasa.

—Però si ens dirigim a les costes de Kush! —va avisar el patró.

—Doncs vaig a Kush! Salpeu d’una vegada!

El patró va mirar la part alta del carrer. Un esquadró de genets galopava avall; endarrerit, un escamot de ballesters baixava amb les armes recolzades a les espatlles.

—Et pots pagar el passatge? —va preguntar el patró.

—Et pagaré amb l’acer! —va bramar l’home armat amb la cota de malles mentre brandava la gran fulla blavosa al sol—. Per Crom, si no salpeu ara mateix, deixaré la galera ben xopa amb la sang de la tripulació!

El capità era un bon jutge d’homes. Va examinar aquella cara endurida per les cicatrius i la fúria. Llavors va emetre una ordre ràpida alhora que feia força contra els pilons per desatracar. La galera es va apartar del moll, es va balancejar i els rems es van començar a enfonsar rítmicament a l’aigua cristal·lina. Una alenada de vent va inflar la vela major, el vaixell va escorar una mica sota l’impuls de la brisa i va avançar com un cigne tallant les onades i generant un solc d’escuma.

Els genets van arribar als molls empunyant les armes. Van proferir amenaces, van exhortar la nau que tornés a port i van exigir als ballesters que s’afanyessin abans que el vaixell quedés fora l’abast de les fletxes.

—Que segueixin malparlant —va dir el guerrer amb un somriure endurit—. Mantén el rumb, timoner.

El capità va baixar del petit pont de proa, va avançar entre les files de remers i va accedir al pont de popa. L’intrús era allí amb l’esquena contra el pal, molt en guàrdia i l’espasa a punt. El mariner no el va deixar de mirar i va maldar perquè la mà no engrapés instintivament el ganivet llarg embeinat al cinturó. Va observar aquella figura alta i poderosa armada amb una cota de malles d’escates negres, sengles gamberes brunyides, un cinturó ample de xagrí amb sivella daurada d’on penjava la beina de l’acer, una capa escarlata que onejava contra la brisa i un casc d’acer blavós del qual sobresortien banyes de bou lleugerament polides. Sota el casc, una cabellera negra tallada en quadrat contrastava amb la vitalitat intensa dels ulls blaus.

—Si hem de viatjar plegats, serà millor que ens hi avinguem —va afirmar el capità—. El meu nom és Tito, patró amb llicència dels ports d’Argos. Hem salpat rumb a Kush per comerciar collarets de granadura, seda, sucre i espases d’empunyadura de bronze amb els reis negres a canvi d’ivori, copra, mineral de coure, perles i esclaus.

El guerrer va llambregar els molls, cada vegada més distants. Els soldats gesticulaven en va i tenien problemes evidents per trobar una embarcació que pogués atrapar la galera.

—Em dic Cònan. Soc de Cimèria. Vaig arribar a Argos cercant feina, però com que no hi ha perspectives de guerra, no he trobat cap ocupació amb cara i ulls.

—Per què t’empaitaven els guàrdies? No és assumpte meu, però he pensat que, potser...

—No tinc res a amagar. Per Crom, ja porto temps entre la gent civilitzada, però continuo sense entendre les vostres maneres... En fi, la nit passada, en una taverna, un capità de la guàrdia reial es va mostrar violent amb la xicota d’un soldat jove el qual, naturalment, el va enfilar amb l’espasa. Com que sembla que existeix una refotuda llei contra l’assassinat dels guàrdies, la parella va fotre el camp. I com que corria el rumor que m’havien vist amb ells, avui m’han portat davant un jutge que m’ha preguntat on és el noi. He contestat que, com que és amic meu, no el puc trair. Aleshores el tribunal s’ha posat a xerrar pels descosits. El magistrat m’ha etzibat una xerrameca inacabable sobre el meu deure vers l’estat, la societat i altres històries que no he entès, i m’ha exigit que revelés on para el meu amic. Cada vegada m’he emprenyat més i més, ja que havia deixat ben clara la meva posició, però m’he controlat. El jutge ha cregut que menyspreava el tribunal i ha sentenciat que m’empresonessin fins que col·laborés. Veient que tothom s’ha tornat ben ximplet, he desembeinat l’espasa i he partit en dos el crani del jutge, m’he obert pas per fugir, m’he apropiat del cavall lligat d’un oficial i m’he dirigit als molls amb la intenció de trobar una nau que salpés a un altre país.

—Doncs mira —va dir en Tito amb duresa—, els tribunals sovint m’han empastifat amb uns quants plets contra mercaders rics; per tant, no em sento gens obligat. Si mai torno a atracar en aquell port, hauré de contestar algunes preguntes, però podré demostrar que vaig actuar sota coacció. Enfunda l’espasa sense temor. Som mariners pacífics i no tenim res en contra teu. A més, ja em va bé que a bord hi hagi un home d’armes com tu. Anem al castell de popa i fem una gerra de cervesa.

—Perfecte —va replicar de seguida el cimeri mentre embeinava l’arma.

L’Argus era una nau petita i robusta, el típic vaixell comercial que navegava entre els ports de Zíngara, Argos i les costes del sud que ressegueixen el litoral. Aquella mena d’embarcacions gairebé mai no circulava per aigües obertes. Era de popa alta, amb una proa també alta i arcada, ampla d’eslora i elegantment inclinada a proa i a popa. Governada per un timó llarg a la popa, la propulsió principal la proporcionava la gran vela de seda amb franges, auxiliada per una vela maniobrada amb un pescant. Els rems s’empraven durant les calmes i per virar i sortir de cales i badies. N’hi havia deu a cada borda, cinc a la proa i cinc a la popa de la petita coberta central. La part més valuosa de la càrrega anava trincada sota aquesta coberta i la coberta de proa. Els homes dormien a la coberta o entre els bancs protegits per tendals quan feia mal temps. La tripulació estava formada per vint homes als rems, tres al timó i el patró.

L’Argus va seguir navegant rumb sud sempre amb bon temps. El sol cada dia era més fort i es van desplegar els tendals, unes teles de seda amb franges a joc amb la vela principal i els acabats daurats de la proa, la popa i les bordes.

Van albirar la costa de Shem, els prats amples i ondosos, i a la llunyania les corones blanques de torres de ciutats. Genets de barba negra blavosa i nas ganxut muntaven al llarg del litoral i observaven la galera amb malfiança. La nau no s’hi va aproximar. El profit comercial amb els fills de Shem era escàs.

Tampoc no va atracar a la badia de grans dimensions on l’Estyx desembocava el seu cabal enorme custodiat per les fortaleses imponents i obscures de Khemi, les quals destacaven damunt les aigües blaves. Si no hi estaven autoritzats, els vaixells no atracaven en aquest port, on bruixots de pell bruna llançaven encanteris entre la boirina del fum expiatori que s’enlairava constantment d’altars amarats de sang sota els crits de dones nues; on es deia que Set, la Vella Serpent, arxidimoni dels hiboris i divinitat dels estigis, cargolava els seus anells resplendents als cossos dels fidels.

El patró va evitar aquella badia lluminosa, fins i tot quan una góndola amb proa en forma de serp va aparèixer rere un indret emmerletat de la terra ferma. Unes dones brunes, despullades i amb grans flors vermelles als cabells cridaven els mariners. Posades dempeus a l’embarcació, els dedicaven postures provocatives i apassionades.

D’aleshores ençà ja no es van albirar torres resplendents a la terra ferma. Havien superat la frontera meridional d’Estígia i es dirigien a les costes de Kush. El mar i la vida dels marins constituïen un veritable misteri per a en Cònan, la pàtria del qual s’emplaçava a les muntanyes altes de les terres del nord. Ell mateix suscitava un interès gran entre els tripulants; gairebé cap d’aquells homes mai no havia vist ningú de la seva raça.

Eren els típics mariners argossans baixos i fornits. En Cònan era molt més alt i la força de dos homes no podia igualar la seva. Eren durs i resistents, però el cimeri tenia la resistència i la vitalitat d’un llop, els músculs i els tendons de ferro i els nervis agusats per la vida dura i adusta als erms del món. No li costava gens riure i era ràpid i terrible quan s’enfurismava. Sempre menjava amb ganes i les begudes fortes eren la seva passió i la seva debilitat. Ingenu com un infant en molts aspectes, aliè als sofismes de la civilització, tenia una intel·ligència innata, marcava bé el seu terreny i era perillós com un tigre afamat. Malgrat la seva joventut, acumulava molta experiència en la guerra i la vagabunderia. El seu aspecte denotava que havia estat a molts llocs: el casc amb banyes era dels que duien els aesirs rossos del nord; la cota i les gamberes eren de la manufactura més exquisida de Koth; la cota d’anells que li cobria els braços i les cames era de Nemèdia; la gran espasa era d’Aquilònia, i l’esplèndida capa escarlata només podia haver estat confeccionada a Ofir.

Van prosseguir cap al sud i en Tito va començar a cercar les viles dels negres protegides per estacades altes. Tanmateix, només va trobar ruïnes fumejants a la vora d’una badia. Hi havia cadàvers de negres nus escampats pertot. En Tito va maleir.

—Aquí havia fet bons negocis. Això és obra dels pirates.

—I si ens els trobem? —va preguntar en Cònan mentre afluixava el cordill de la gran espasa a la beina.

—Aquest no és un vaixell de guerra. Nosaltres fugim, no lluitem. Però si la cosa es complica, abans ja hem derrotat gent com aquesta. Potser ho tornarem a fer, tret que sigui el Tigressa de la Belit.

—Qui és aquesta Belit?

—La més terrible de les diablesses. Si no he reconegut malament els senyals, els seus carnissers han arrasat la vila. Tant de bo que un dia la vegi penjant de la verga! L’anomenen la Reina de Costa Negra. És una dona shemita que comanda guerrers negres. Empaiten les naus i em consta que han enviat al fons del mar uns quants bons proveïdors.

En Tito va anar al senó de popa per treure armilles encoixinades, cascs d’acer, arcs i fletxes.

—Resistir servirà de ben poc, si ens persegueixen —va grunyir—, però que em matin sense lluitar em toca molt els pebrots.

El guaita va donar l’avís just en fer-se de dia. A l’extrem d’una illa situada a estribord, a la proa, va brillar una forma llarga i letal. Una galera esvelta, de coberta elevada de proa a popa, es desplaçava veloçment amb quaranta rems per banda. La borda baixa era plena a vessar de negres de tors nu, els quals cantaven i xocaven les llances contra escuts ovals. Un penó llarg i vermell onejava al pal major. En Tito va empal·lidir.

—És la Belit! Som-hi! Vireu la nau! A la boca d’aquella cala! Si podem avarar abans que ens atrapi, tindrem una oportunitat d’escapar-nos vius!

L’Argus va canviar de rumb bruscament en direcció a la línia d’onades que esclataven al llarg de la riba poblada de palmeres. Amb la barba eriçada i la mirada resplendent, en Tito caminava entre els bancs per exhortar els remers esbufegants que s’hi esforcessin més.

—Dona’m un arc —va demanar en Cònan—. No el considero una arma d’homes, però el vaig aprendre a usar entre els hirkanians. Ho tindrem molt malament si no me’n carrego uns quants d’aquella coberta.

Se’n va anar a la popa i va observar aquella nau esvelta que navegava tan lleugera sobre les aigües. Malgrat no tenir experiència en el mar, va comprendre que l’Argus no se’n sortiria. Els pirates ja els disparaven fletxes des de la coberta. Les sagetes queien a l’aigua a menys de vint passos de la popa.

—O mantenim la distància o morirem amb fletxes clavades a l’esquena i sense haver pogut lluitar —va grunyir el cimeri.

—Vogueu, gossos! —va exhortar en Tito amb un gest ardent del seu puny musculós.

Els remers barbuts van rondinar. Amarats de suor, pujaven i baixaven els rems mentre els músculs es tensaven i s’inflaven. El fustam de la galera petita i robusta cruixia i grinyolava perquè navegava al límit de la seva velocitat. El vent s’havia encalmat i la vela penjava ben pansida. Els perseguidors s’acostaven inexorablement. Quan encara faltava ben bé una milla per arribar a la costa, una fletxa llarga va travessar el coll d’un dels timoners. En Tito es va afanyar a ocupar el seu lloc i en Cònan, eixancarrat a la popa, va enlairar l’arc. Ara ja distingia perfectament els detalls de la nau pirata. Els remers anaven protegits per una línia de mantellets a les dues bordes, però els guerrers que ballaven a la coberta estreta eren ben visibles. Estaven pràcticament nus, duien pintures i plomes i brandaven llances i escuts amb clapes.

A la plataforma de la popa, una figura prima i molt blanca contrastava amb les pells fosques. Sens dubte era la Belit. En Cònan va tensar la corda fins a l’alçada de l’orella. Aleshores alguna mena de caprici o d’escrúpol el va fer vacil·lar, i va dirigir la sageta contra un llancer alt i emplomat que estava al costat de la dona.

La galera pirata s’apropava més i més. Una pluja de fletxes es va precipitar sobre l’Argus i els homes van cridar. Les sagetes van anihilar els tres timoners. En Tito governava tot sol el gran timó. Proferia un munt de renecs i forçava al límit els músculs dels braços. Llavors li van clavar una fletxa al cor i va emetre una mena de gemec abans de morir. L’Argus va perdre tot l’avantatge i es va balancejar en el marejol. La confusió va fer estralls en la tripulació i en Cònan en va assumir el comandament a la seva manera característica.

—Dempeus, nois! —va rugir mentre disparava l’arc—. Agafem les espases i fotem una mica aquests gossos abans no ens tallin el coll! Remar ja no serveix de res, ens atraparan en menys de cinquanta passos!

Els mariners van abandonar els bancs i van empunyar les armes desesperadament. Una actitud valenta, però inútil. Van poder descarregar una andanada de fletxes abans que el vaixell pirata els abordés. Sense ningú que controlés el timó, l’Argus es va balancejar de costat. La proa reforçada amb acer de la nau perseguidora el va envestir pel mig.

Les gafes d’abordatge van fer cruixir el costat. Els pirates negres van disparar una andanada des de les bordes altes. Les sagetes van foradar les armilles encoixinades dels condemnats mariners. A continuació, van saltar armats amb llances per completar la feina. A la coberta dels pirates hi jeia mitja dotzena de cossos morts per l’arc d’en Cònan.

La lluita a l’Argus va ser breu i ferotge. Els endurits mariners no podien fer res contra aquells salvatges i van sucumbir un rere l’altre. A la popa, però, la batalla va agafar un caire singular. En Cònan estava anivellat amb la coberta pirata. Quan la proa va envestir l’Argus, es va subjectar bé i es va mantenir dempeus després de llençar l’arc. Un corsari alt va saltar la borda, va recórrer la mura i a mig camí va topar la gran espasa del cimeri, el qual li va tallar el tors per complet de tal manera que el cos va caure a un costat i les cames a l’altre. Amb una explosió de fúria que va deixar una pila de cossos mutilats a les bordes, en Cònan es va enfilar a la mura i va passar a la coberta del Tigressa.

En un tres i no res va esdevenir l’objectiu d’una tempesta de llances i garrots, però es movia a velocitat espaordidora. Les llances es doblaven contra les seves proteccions o fenien l’aire, i l’espasa del cimeri va entonar una cançó de mort. Combatia amb la follia guerrera de la seva raça i una boira vermella de fúria li ofuscava els ulls. Va partir cranis, destrossar pits, mutilar extremitats, esbudellar entranyes. Una horripilant collita de cervells i de sang es va escampar per la coberta.

Invulnerable amb l’armadura i l’esquena recolzada al pal major, va anar amuntegant cossos destrossats fins que els adversaris van recular panteixant de ràbia i de por. Aleshores, quan van brandar les llances sobre els caps i en Cònan es va tensar per saltar i morir al bell mig dels enemics, un crit estrident va aturar els braços enlairats. Tothom va romandre com una estàtua: els enormes negres amb les llances preparades i el poderós guerrer blanc amb l’espasa regalimant sang.

La Belit va saltar davant dels seus homes i els va indicar que baixessin les armes. Es va girar cap a en Cònan amb el pit panteixant i la mirada fulgent. El bàrbar va quedar astorat d’admiració. La dona era prima i, això no obstant, tenia les formes d’una deessa. Era àgil i voluptuosa al mateix temps. Només duia una faixa ampla de seda. Malgrat estar al bell mig d’una batalla brutal, el pols del cimeri es va accelerar amb intensitat ferotge davant les extremitats blanques i les esferes d’ivori dels pits. Els cabells abundants de la dona, negres com les nits estígies, queien en flocs ondulats per l’esquena esvelta. La Belit observava en Cònan amb la mirada encesa.

Indòmita com un vent del desert, elegant i perillosa com una pantera, es va aproximar al bàrbar sense fer cas de l’espasa tacada amb la sang dels seus guerrers. Va fregar l’acer amb la cuixa de tant que es va acostar. Els llavis vermells es van entreobrir quan va esguardar els ulls amenaçadors i adusts del cimeri.

—Per Ishtar, he navegat de les costes de Zíngara a les fogueres més llunyanes del sud i mai no havia vist ningú com tu. Qui ets? D’on vens?

—D’Argos.

En Cònan havia respost amb brusquedat, atent a un atac a traïció. Estava preparat per si la dona treia una daga amb pedres precioses que duia a la faixa. Li bastava un cop de mà per estabornir-la. Tanmateix, en el fons no temia res: entre els seus braços poderosos havia tingut un bon grapat de dones, civilitzades o no, per reconèixer la llum que glatia en els ulls d’aquesta.

—No ets un hibori flonjo! Ets ferotge i dur com un llop gris. Les llums de la ciutat mai no han afeblit aquests ulls. Aquests músculs mai no s’han estovat entre murs de marbre.

—Soc en Cònan. Un cimeri.

Per a la gent de les latituds meridionals, el nord era un territori semimític habitat per gegants furiosos d’ulls blaus que, de tant en tant, descendien dels seus dominis glaçats amb torxes i espases. Les seves incursions mai no havien arribat tan al sud fins a Shem i aquella filla de Shem no distingia entre aesirs, vanirs ni cimeris. La raça d’aquell home no significava res excepte l’atractiu de la procedència exòtica. Tanmateix, amb l’instint elemental i infal·lible d’una femella, va saber que havia trobat el seu company.

—I jo soc la Belit —va afirmar com si digués «soc una reina»—. Mira’m, Cònan! —va estendre els braços—. Soc la Belit, la Reina de la Costa Negra. Oh, tigre del nord, ets fred com les muntanyes on et vas criar. Agafa’m i esclafa’m amb la teva passió indòmita! Acompanya’m als límits de la terra i el mar! Soc reina pel foc, l’acer i la mort... Sigues el meu rei!

En Cònan va examinar les files dels corsaris ferits i tacats de sang a la cerca d’expressions d’ira o de gelosia. No en va descobrir cap. La fúria s’havia esvanit de les cares d’eben. Va comprendre que, per a aquells homes, la Belit no era una dona, sinó una deessa de voluntat inqüestionable. Va mirar l’Argus. La nau es balancejava entre aigües rogenques, visiblement escorada amb les cobertes inundades i subjectada per les gafes. Va observar la riba d’aigües blaves entre les distants boirines verdes de l’oceà i després la figura vibrant que tenia davant. La seva ànima de bàrbar es va agitar. Explorar regnes misteriosos amb aquesta tigressa jove de pell blanca... fer l’amor, riure, vagarejar, saquejar...

—Navegaré amb tu —va grunyir mentre espolsava les gotes rogenques de l’espasa.

—N’Iaga! —la veu de la Belit va vibrar com una corda d’arc—. Ves a buscar les herbes i ocupa’t de les ferides del teu amo! La resta de vosaltres, pugeu el botí a bord i desamarreu.

En Cònan va seure a terra amb l’esquena contra la mura de popa. El vell xaman va atendre els talls que tenia a les mans i les extremitats. Mentrestant, la càrrega del desafortunat Argus es va traslladar de seguida a bord del Tigressa i es va desar a petites cabines sota la coberta. Els cadàvers d’ambdues tripulacions es van abocar al mar, on aguaitaven els taurons àvids. Els negres que estaven ferits van jeure al combés perquè els embenessin. Llavors les gafes es van desclavar. L’Argus es va enfonsar silenciosament a les aigües envermellides i el Tigressa va continuar rumb sud sota el xipolleig rítmic dels rems.

Quan ja solcaven l’oceà esplendent, la Belit va pujar a la popa. Els ulls li guspirejaven com els d’una pantera a la foscor. Aleshores es va treure les sandàlies i la faixa, i ho va deixar caure. De puntetes i amb els braços enlairats formant una meravellosa línia de nuesa blanca, va clamar a l’horda inquieta de mascles:

—Llops del mar blau, contempleu ara la dansa. La dansa d’apariament de la Belit, els pares de la qual van ser reis d’Àskalon!

I va dansar com el gir d’un terbolí del desert, com el salt d’una flama inextingible, com el desig de la creació i el de la mort. Els seus peus blancs eludien la coberta tacada de sang i els moribunds van oblidar el seu destí mentre l’esguardaven esmaperduts. Quan les estrelles pàl·lides van començar a relluir a través del blau vellutat del capvespre i el remolí d’aquell cos va esdevenir una imprecisa columna d’ivori candent, es va llançar als peus d’en Cònan amb un crit ferotge. Quan va estrènyer aquell cos que panteixava entre les plaques negres de la cota de malles, la sang del cimeri, encegada de desig, va foragitar de la ment qualsevol altra cosa.

II.- El lotus negre

A la ciutadella de pedres decrèpites,

la brillantor impia va atrapar els seus ulls

i una follia estranya em va escanyar

com l’atac d’un rival que obstrueix l’amor.

La cançó de Belit

El Tigressa va solcar les aigües i les viles dels regnes negres es van estremir. De nit els tam-tams proclamaven que la diablessa de l’oceà havia trobat un company, un home de ferro que lluitava amb la fúria d’un lleó ferit. Els supervivents de les naus estígies massacrades maleïen el nom de la Belit i un ferotge guerrer blanc d’ulls blaus. Els prínceps estigis van recordar aquell home durant molt de temps i en els anys venidors, la seva evocació va ser un arbre de fruits envermellits i amargs.

Despreocupat com un vent errant, el Tigressa va vorejar les costes meridionals fins que va ancorar a la boca ampla d’un riu llòbrec. Les vores d’aquell corrent eren murs enigmàtics de vegetació molt espessa.

—Aquest és el riu Zarkheba, que significa «mort» —va explicar la Belit—. T’has fixat com de fosques i tèrboles baixen les seves aigües? Són metzinoses. Aquí només hi ha rèptils verinosos. Els negres les eviten. Una vegada, una galera estígia que empaitàvem va pujar pel riu i ens va eludir. Vàrem ancorar aquí mateix. Dies més tard, la nau va baixar per les aigües obscures amb les cobertes plenes de sang. L’únic tripulant era un home que estava boig i que va morir balbotejant. La càrrega estava intacta, però la resta de la tripulació havia desaparegut de manera silenciosa i enigmàtica. Amor meu, em penso que aigües amunt hi ha una ciutat. He escoltat històries sobre torres gegantines i murs vistos des de lluny per mariners que només havien gosat de remuntar una mica el corrent. Nosaltres no temem res, Cònan: anem-hi i saquegem-la.

En Cònan hi va estar d’acord, com solia ser el cas. Ella era la ment que organitzava les incursions i ell era el braç executor de les estratègies. Tant li feia per on navegaven o contra qui lluitaven, sempre que naveguessin i lluitessin. Per a ell era una bona vida.

Els combats i les ràtzies havien reduït la tripulació. Només hi quedaven uns vuitanta llancers, nombre que amb prou feines era suficient per governar la galera. Tanmateix, la Belit no volia dedicar temps a un viatge llarg cap al sud, als regnes de les illes on reclutava els tripulants. Estava molt impacient per emprendre aquella aventura del riu. Així doncs, els remers van començar a vogar amb força encarant la nau contra el corrent ample i el Tigressa es va endinsar en la desembocadura.

Van vorejar la corba de traçat singular que obstaculitzava la visió del mar. Al capvespre, els remers van vogar constantment contra el cabal peresós evitant bancs de sorra on aguaitaven rèptils estranys. Els animals de quatre potes i les aus no s’acostaven a la riba per abeurar-se. Ni tan sols es veien cocodrils.

Van prosseguir sota la foscor que precedeix la sortida de la lluna. Les ribes eren palissades sòlides de tenebres en les quals es percebien murmuris enigmàtics, passos sigil·losos i la lluentor d’ulls lúgubres. Una vegada es va sentir la veu inhumana i burleta d’un simi. La Belit va afirmar que les ànimes dels homes malvats estaven empresonades en aquests animals semblants als humans com a càstig per crims anteriors. En aquest cas en Cònan hi va estar en desacord. En el passat, en una ciutat hirkaniana havia vist una bèstia de mirada immensament trista dins una gàbia de barrots d’or. Li havien explicat que era un simi. En aquell ésser no hi havia percebut cap malícia demoníaca com la de la rialla cridanera que havia ressonat a la jungla fluvial.

Aleshores va aparèixer la lluna: una taca de sang amb un halo negre. La selva la va saludar amb un estrèpit esfereïdor. Els rugits, els udols i els crits van estremir els cors dels guerrers. En Cònan es va adonar que tot l’enrenou procedia de ben endins com si les bèsties, igual que ho feien els homes, evitessin apropar-se a les aigües fosques del Zarkheba.

La lluna va inundar de plata el riu quan es va alçar sobre la densitat obscura de la vegetació. El desplaçament de la nau engendrava una resplendor ondulada de bombolles fosforescents que s’eixamplava com una via de joies brillants. Els rems s’enfonsaven i s’enlairaven banyats en argent. Les plomes dels guerrers oscil·laven amb la brisa i les pedres precioses a les empunyadures de les espases centellejaven com cristalls de neu.

La claror argentada provocava un espurneig glacial a les joies que la Belit duia als cabells negres. Jeia a la coberta sobre una pell de lleopard. Sostinguda pels colzes i la barbeta en repòs entre les seves mans llargues, contemplava la cara d’en Cònan. El cimeri era al seu costat amb la cabellera negra moguda per la brisa. Els ulls de la Belit eren gemmes fosques que glatien a la llum de la lluna.

—Ens envolten el misteri i el terror, Cònan. Naveguem rumb al reialme de l’horror i de la mort. Tens por?

En Cònan es va limitar a arronsar les espatlles.

—Jo tampoc —va afegir la dona, pensarosa—. Mai no he tingut por. He mirat entre els ullals de la mort massa sovint. Cònan, tems els déus?

—No trepitjaria ni la seva ombra —va replicar el bàrbar amb cautela—. Alguns déus són bons per fer mal, altres per ajudar. Si més no, és el que diuen els sacerdots. El Mitra dels hiboris deu ser un déu fort perquè aquest poble ha construït ciutats arreu. Però fins i tot ells temen Set. I Bel, déu dels lladres, és un bon déu. Em va ensenyar algunes lliçons quan vaig fer de lladre a Zamora.

—Quins són els teus déus? No te’ls sento invocar mai.

—Crom és el déu principal. Viu a una gran muntanya. Invocar-lo és inútil. Se li’n refot si els homes viuen o moren. És millor callar que cridar la seva atenció: t’enviarà calamitats, no bona sort! És dur i esquerp, però quan neixes, et dona força per lluitar i matar l’ànima d’un home. Què més haurien de demanar els homes als déus?

—Però, què hi ha en els mons més enllà del riu de la mort? —va insistir ella.

—La meva gent no té cap esperança ni aquí ni més enllà. En aquest món els homes lluiten, pateixen en va i només troben plaer a la follia transparent de la batalla. Quan moren, les seves ànimes van a un regne de boira grisa, núvols i vents glaçats on erren tristos tota l’eternitat.

La Belit es va estremir.

—La vida ja és prou fotuda, però és millor que un destí com aquest. Què creus que hi ha més enllà, Cònan?

El cimeri va arronsar les espatlles.

—M’han parlat molt dels déus. Els qui neguen la seva existència són tan cecs com els qui confien massa en ells. Tant se me’n dona què hi ha després de la mort. Potser hi ha la foscor dels escèptics nemedians, el reialme de gel i núvols de Crom o les planures nevades i les sales voltades del Valhalla dels regnes del nord. No ho sé ni m’importa. En tinc prou amb viure intensament mentre segueixi viu, tasti els sucs saborosos de la carn vermella i del vi, la calidesa de braços blancs, l’exultació boja de la batalla quan les espases s’amaren de foc i de sang. Que siguin els savis, els filòsofs i els sacerdots, els qui reflexionin sobre la realitat i la il·lusió. Només tinc clar això: si la vida és il·lusió, aleshores no soc més que una il·lusió. I si és així, per a mi la il·lusió és real. Visc, cremo de vida, estimo, mato i ja m’està bé.

—Però els déus són reals —va objectar la Belit—. Sobretot els déus dels shemites: Ishtar, Aixtoreth, Derketo i Adonis. Bel també és shemita, ja que va néixer a l’antiga Xumir fa molt, molt de temps. Rialler, amb la barba arrissada i la mirada sàvia i impia, es va dedicar a robar les gemmes dels reis dels temps antics. Hi ha vida després de la mort, ho sé. També sé això, Cònan de Cimèria —es va posar de genolls i el va abraçar com una pantera—: el meu amor és més fort que qualsevol mort! He jagut als teus braços, he gemegat amb la força de la teva passió, m’has capturat i m’has conquerit prenent-me l’ànima amb els teus llavis i el foc dels teus petons. El meu cor està encadenat al teu, la meva ànima és part de la teva! Si he mort i lluites per sobreviure, tornaré de l’abisme per ajudar-te. Ho faré tant si el meu esperit flota amb les veles porpres del mar de cristall del paradís com si es recargola entre les flames líquides de l’infern! Soc teva. Mai no ens separaran els déus ni totes les seves eternitats!

Un crit va sonar al lloc de vigilància de proa. En Cònan va deixar la Belit a un costat, es va posar dempeus i va desembeinar l’espasa: un guerrer negre es balancejava damunt la coberta sostingut pel que semblava un tronc d’arbre flexible i gegantí que s’arquejava sobre la mura. Es va adonar que, en realitat, era una serp enorme. El rèptil s’havia desplaçat al llarg de la proa i havia capturat l’infortunat tripulant entre les seves mandíbules. Les escates humides brillaven com si supuressin a la llum de la lluna mentre la presa cridava i es retorçava com un ratolí entre els ullals d’una pitó.

Va córrer en direcció a la proa. Amb un moviment ample de la gran espasa va tallar gairebé del tot el tronc, més gruixut que un cos humà. La sang va esquitxar la mura quan el monstre moribund es va gronxar. Sense alliberar la víctima, es va submergir al riu anell a anell. El rèptil i l’home van desaparèixer a l’aigua a través d’una capa d’escuma ensangonada.

D’aleshores ençà en Cònan es va encarregar de la vigilància, però no els va atacar cap altre horror de les profunditats tenebroses. I quan es va insinuar la primera claror matinal, va albirar les formes obscures de torres que sobreeixien entre els arbres. Va avisar la Belit, que dormia a la coberta tapada amb la capa vermella del bàrbar. La Reina de la Costa Negra es va posar dempeus amb la mirada brillant i va ordenar als guerrers que agafessin els arcs i les llances. Poca estona després els seus ulls encisadors es van obrir encara més.

La nau va girar una corba rere una punta de selva que sortia i s’orientava a la riba. Llavors va aparèixer una ciutat fantasma. Les algues i les herbes fluvials creixien entre les pedres fragmentades dels molls i les llambordes esmicolades del que en el seu temps havien estat places, carrers, patis amples. La jungla ho envaïa tot excepte el sector que menava al riu. Un verd verinós entapissava columnes i túmuls enderrocats. Pertot arreu les torres deformades s’aguantaven com borratxos sota el cel matinal. Els pilars trencats s’amuntegaven entre els murs decadents. A l’espai central s’erigia una piràmide de marbre coronada per una columna prima. Al damunt s’hi asseia o s’hi ajupia alguna cosa. En Cònan va pensar que era una estàtua fins que la seva mirada aguda hi va detectar vida.

—És un ocell gran —va afirmar un dels guerrers que era a la proa.

—És un ratpenat monstruós —va opinar un altre.

—És un simi —va afirmar la Belit.

Just en aquell moment l’ésser va desplegar unes ales amples, va començar a volar i es va endinsar en la jungla.

—Un simi alat —va matisar el vell N’Iaga amb inquietud—. Hauria estat millor tallar-nos el coll que venir aquí. Aquest lloc està embruixat.

La Belit es va burlar d’aquelles supersticions. Va ordenar que la nau s’apropés a la costa i la van amarrar als molls destrossats. Va ser la primera a saltar a terra ferma seguida de prop per en Cònan. Després ho van fer els pirates de pell d’eben amb les plomes blanques onejant al vent del matí, les llances preparades, els ulls ben amatents i observant amb recel la jungla que els envoltava.

Imperava un silenci tan sinistre com el d’una serp adormida. La presència de la Belit entre les ruïnes era xocant. La vitalitat intensa del seu cos esvelt contrastava amb la ruïna i la degeneració dels encontorns. El sol s’enlairava a poc a poc i sorrudament, i esmaltava les torres d’un daurat esmorteït que creava ombres amagades sota els murs inestables.

La Belit va assenyalar una torre prima i rodona que havia trontollat sobre la base podrida. Una extensió ampla de lloses esquerdades i cobertes d’herba arribava fins a l’indret, el qual estava flanquejat per columnes caigudes. Davant hi havia un altar de grans dimensions. La Belit es va desplaçar de pressa pel sòl devastat i s’hi va plantar.

—Això era un temple dels antics —va afirmar—. Fixeu-vos-hi, als costats de l’altar es veuen les canals per a la sang. Les pluges de deu mil anys no han pogut esborrar-ne les taques. Tots els murs han caigut, però aquest bloc de pedra desafia el pas del temps i els elements.

—Qui eren aquests antics? —va preguntar en Cònan.

—Aquesta ciutat ni tan sols apareix a les llegendes —va respondre la Belit—. Però mireu els orificis per a les mans a cada extrem de l’altar! Els sacerdots solien amagar els tresors sota els altars. Quatre de vosaltres, poseu-vos-hi i intenteu aixecar-lo.

Va retrocedir perquè els homes s’hi acostessin mentre observava la torre amenaçadora. Tres dels negres més forts van subjectar els orificis tallats a la pedra. Curiosament, no semblaven adequats per a mans humanes. De sobte la Belit va cridar i va saltar enrere. Tothom es va quedar quiet. En Cònan, el qual s’hi havia afegit per ajudar-los, es va girar i va proferir un renec de sorpresa.