L'illa del tresor E-Book

Robert Louis Stevenson

• Herausgeber: ANAYA INFANTIL Y JUVENIL
• Kategorie: Für Kinder und Jugendliche
• Serie: CLÁSICOS - Clásicos a Medida (C. Valenciana)
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 165

Veröffentlichungsjahr: 2021

Beschreibung

"L'illa del tresor" és una de les novel·les d'aventures més importants de la literatura universal. La fascinació pels mapes va portar Robert Louis Stevenson, un matí d'estiu del 1881, a escriure unes paraules premonitòries en un d'aquests: ILLA DEL TRESOR. Comença així la gran aventura que viuran el jove Jim Hawkins, el capità Smollett, el doctor Livesey i un cuiner «peculiar», John Silver. Tots ells viatjaran a bord de la Hispaniola a la recerca del tresor del capità Flint.

Leseprobe

Índex

Introducció

PRIMERA PART: EL VELL BUCANER

1. El vell llop de mar arriba a la posada

2. Gos Negre apareix i desapareix

3. La taca negra

4. El cofre

5. El final del cec

6. Els papers del capità

SEGONA PART: EL CUINER DE BORD

7. Me’n vaig a Bristol

8. Presagis a «La Ullera»

9. Pólvora i armes

10. La travessia

11. El que vaig sentir en el barril

12. Consell de guerra

TERCERA PART: LA MEUA AVENTURA A L’ILLA

13. Com va començar la meua aventura a l’illa

14. El primer atac

15. L’home de l’illa

QUARTA PART: LA PALISSADA

16. El doctor continua la narració: Com vam abandonar el vaixell

17. El doctor continua la narració: L’últim viatge a l’illa

18. El doctor continua la narració: Acaba el primer dia de combat

19. Jim Hawkins continua la narració: A recer de la palissada

20. L’ambaixada de Silver

21. L’atac

CINQUENA PART: LA MEUA AVENTURA A LA MAR

22. Com va començar la meua aventura a la mar

23. A mercé de la marea

24. La travessia en la barqueta

25. Com vaig arriar la bandera pirata

26. Israel Hands

27. Peces de huit

SISENA PART: EL CAPITÀ SILVER

28. Al campament de l’enemic

29. Una altra vegada la taca negra

30. Paraula d’honor

31. La recerca del tresor: l’agulla de Flint

32. La recerca del tresor: la veu entre els arbres

33. La caiguda d’un cap

34. I últim

Apèndix

Crèdits

Un mapa

Un matí plujós de l’estiu del 1881, Lloyd Ousborne, un inquiet adolescent de tretze anys, afeccionat a la pintura, s’entretenia acolorint amb aquarel·les el mapa d’una illa que havia dibuixat. El seu padastre, l’escriptor Robert L. Stevenson, es va acostar amb interés al xicot i es va posar a completar de seguida el mapa amb accidents geogràfics i els seus noms fins que va acabar anotant en el cantó superior dret les paraules «illa del tresor». Sense adonar-se’n (amb la «inconsciència d’allò predestinat», escriuria més tard), Robert L. Stevenson havia iniciat una de les novel·les d’aventures més importants de la història de la literatura universal.

«Em diuen que hi ha persones a les quals no els interessen els mapes, i em costa molt de creure-ho», va deixar escrit l’autor per a explicar la fascinació que va produir en la seua ment aquell dibuix, que va anar poblant de seguida amb pirates, tresors soterrats i un mariner abandonat. Semblava conéixer tan bé aquella illa fantàstica, que Lloyd li’n va demanar amb insistència una història. El llistat de títols dels diferents capítols va sorgir a continuació, i la imatge d’un home amb una única cama (inspirada en un amic real) es va ensenyorir de la seua ment per a convertir-lo en el centre d’una novel·la de pirates.

Stevenson en va redactar els tres primers capítols, que van entusiasmar Lloyd. I així, amb l’estímul i la participació del jove i dels mateixos pares de l’escriptor, en va redactar dotze més al llarg d’un total de quinze dies des que començà per primera vegada el dibuix d’aquella illa. Raons de salut van obligar l’escriptor a deixar la tasca, però un amic havia dut els capítols ja escrits a l’editor d’una revista juvenil, i aquell va començar a publicar-los a partir de l’1 d’octubre. Stevenson no va tindre més remei que decidir-se a acabar la novel·la a Davos, Suïssa, on s’havia traslladat per buscar un clima millor per a la seua malaltia pulmonar, la qual cosa va dur a terme escrivint un capítol diari. El 28 de gener de 1882 en va aparéixer l’últim i l’any següent es va editar per primera vegada com a llibre complet L’illa del tresor. Des d’aleshores, no ha deixat d’alimentar els somnis d’aventures i els anhels de llibertat de generacions successives.

Un tresor

A mitjan segle XVII, francesos instal·lats a l’illa de la Tortuga van començar a abordar galions espanyols que transportaven metalls preciosos i monedes entre les colònies americanes i la metròpoli. Aquesta activitat va ser promoguda pels anglesos quan van conquerir l’illa de Jamaica (1655), en donar facilitats als pirates per a vendre-hi les seues mercaderies, i prompte va arribar al seu auge amb la incorporació de pirates holandesos i anglesos. Tan forts es van fer els bucaners, com van començar a anomenar-los els anglesos, que ja no es conformaven amb el fet d’abordar els vaixells durant la navegació, sinó que atacaven les ciutats en terra ferma i les saquejaven. Les ciutats de Panamà, Maracaibo i Portobello en van ser algunes; i François L’Ollonais, Daniel Montbars o Henry Morgan, alguns dels bucaners més famosos.

En l’última dècada del segle, la pirateria al Carib va decaure, però després de la guerra de Successió espanyola va renàixer amb força. El 1715, pirates anglesos (Henry Jennings, Charles Vane, Samuel Bellamy i Edward England) van llançar una expedició important per a recuperar l’or d’un galió enfonsat prop de Florida que va aconseguir el seu objectiu.

Aquest és el rerefons històric en el qual Robert L. Stevenson es basa per a traçar el relat que justifica l’existència d’un tresor soterrat en una illa remota i inventar tota la història relativa al fictici capità Flint. Per a fer-ho, va utilitzar la General History of Pyrates (obra firmada amb el pseudònim de Charles Johnson, darrere del qual es podria amagar l’escriptor Daniel Defoe) del 1724, obra pionera a biografiar pirates contemporanis a l’autor i que va difondre els trets principals de la vida d’aquests personatges, que després s’han incorporat a la cultura popular a través de la literatura, primer, i del cine, més tard.

L’illa del tresor ocupa un lloc d’honor en la configuració de l’estereotip literari del pirata amb cama de fusta i lloro sobre el muscle a la recerca de tresors amagats en illes tropicals amb l’ajuda de mapes en clau. El seu coneixement de la mar per la professió familiar i pels seus propis viatges va proporcionar a Stevenson les dades suficients per a fer completament convincent la seua descripció del món de la marineria i la navegació, i dotar així de realisme i credibilitat la seua història de pirates.

Aquesta edició

Seguint els criteris generals de la col·lecció Clàssics a mida, aquesta adaptació de L’illa del tresor està realitzada a partir de l’original anglés. Se n’ha reduït el text, però s’hi ha conservat la magistral expectació que crea l’autor en cada un dels finals dels trenta-quatre capítols, la frescor i agilitat de la narració, la senzillesa de l’estil, la profunditat dels personatges i, en suma, l’essència dels valors literaris i humans inclosos en aquesta obra mestra.

CAPÍTOL 1

El vell llop de mar arriba a la posada

Per haver-me demanat el senyor Trelawney i el doctor Livesey que pose per escrit tots els detalls relatius a l’illa del Tresor, de principi a fi, amagant-hi només la situació de l’illa, i això perquè no se n’ha tret tot el tresor, agafe la ploma l’any de 17… per a tornar a l’època en què mon pare era el propietari de la posada «Almirall Benbow» i el vell i bronzejat mariner, amb la cara marcada per un colp de sabre, va vindre a allotjar-se davall del nostre sostre.

Ho recorde com si fóra ahir, quan va arribar a la porta de la posada amb passos lents i feixucs, seguit per un carretó de mà amb el seu cofre de mariner. Era un home alt, fort, gros, de pell colrada, amb una cua que li queia sobre els muscles de la bruta casaca blava; les mans, rugoses i plenes de cicatrius, amb les ungles negres i trencades; i la marca d’una estocada, d’un blanc brut i moradenc, que li travessava una galta. El recorde contemplant la cala mentre xiulava, fins que va començar aquella antiga cançó marinera, que més tard cantaria amb tanta freqüència:

Quinze homes en el cofre del mort…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

amb una veu alta i cascada, que semblava que s’havia afinat i trencat en les barres del cabrestant1. Aleshores va colpejar la porta i, quan va aparéixer mon pare, va demanar bruscament un got de rom. Se’l va beure lentament, paladejant-lo com si en fóra un entés, mentre continuava mirant els penya-segats.

—Una cala accessible —va dir finalment—; i una taverna ben situada. Hi ve molta gent, amic?

Mon pare li va dir que molt poca, desgraciadament.

—Aleshores —va dir—, aquesta serà la meua cabina. Sóc un home senzill; no necessite més que rom, cansalada i ous, i aquell ixent d’allà dalt per a veure els vaixells. Que com em diuen? Digueu-me capità. Ah, ja veig el que esteu esperant… ací teniu —i va tirar tres o quatre monedes d’or a terra—. Ja m’avisareu quan m’ho haja gastat— va dir, amb l’altivesa d’un capità.

En realitat, a pesar de la roba deteriorada i del parlar vulgar, no tenia l’aspecte d’un simple mariner, sinó que semblava un oficial acostumat a ser obeït.

Normalment era un home silenciós. Passava el dia a la cala o sobre els penya-segats, amb una ullera de llarga vista de metall. A la nit, seia en un racó de la sala, al costat del foc, i bevia rom quasi pur. No tornava quasi mai les salutacions. Cada dia, quan tornava del seu passeig, solia preguntar si algun home amb aspecte de mariner havia passat pel camí. Al principi, pensàvem que la pregunta es devia al desig de trobar-se amb gent de la seua professió; però després vam començar a adonar-nos que el que desitjava era evitar-la.

Un dia, em va agafar a banda i em va prometre quatre penics de plata cada primer de mes si mantenia «els ulls ben oberts a l’arribada d’un mariner amb una sola cama» i l’avisara quan apareguera. Moltes vegades, quan arribava el principi de mes i li demanava la paga, esbufegava mirant-me fixament; però abans que acabara la setmana semblava que s’ho havia pensat millor, em donava els quatre penics i em repetia les instruccions d’estar atent a un «mariner amb una sola cama».

No cal que us conte com freqüentava els meus somnis aquell personatge. En les nits de tempesta, solia veure’l de mil diabòliques formes distintes. Unes vegades, tenia la cama tallada pel genoll, unes altres pel maluc. A vegades era una criatura monstruosa que no havia tingut mai més d’una cama que li eixia del centre del cos. El pitjor dels malsons era veure’l botar i córrer perseguint-me. Ben cara pagava jo aquella paga mensual amb aquestes abominables imaginacions.

No obstant això, tenia molta menys por del capità que els altres. Hi havia nits en les quals prenia molt més rom del que el seu cap podia suportar. Aleshores acostumava a cantar velles i brutals cançons marineres, alié a tot el món. A vegades, però, demanava una ronda per a tots i obligava l’atemorida clientela a escoltar les seues històries o a corejar les cançons. Ben sovint vaig sentir que la casa s’agitava amb el Io, oh, oh, i una botella de rom!, que cantaven tots els veïns temorosos de perdre la vida, cada un més fort que el del costat, per a no fer-se notar.

El que més atemoria la gent eren les seues històries; històries terrorífiques sobre penjats, tempestes a la mar, l’illa de la Tortuga i feroços successos i llocs del Carib. Segons la seua pròpia narració, devia haver passat la vida entre els homes més malvats que Déu haja permés mai navegar. I el llenguatge amb què contava aquestes històries escandalitzava els nostres senzills veïns quasi tant com els crims que descrivia. Mon pare sempre deia que allò seria la ruïna de la posada; però jo crec que ens va fer bé. La gent s’espantava en aquells moments, però després els agradava recordar-los: aportaven emoció a la tranquil·la vida rural.

Ara bé, en un cert sentit, sí que va fer el que va poder per arruïnar-nos, ja que es va quedar en la pensió setmana rere setmana, i mes rere mes, de manera que feia temps que s’havia gastat tots els diners que ens havia donat sense que mon pare s’armara de valor per a insistir a demanar-li’n més.

Només una vegada algú li va plantar cara, i això va ser cap al final, quan la salut del meu pobre pare s’havia deteriorat. El doctor Livesey va arribar una vesprada i va visitar el pacient. Es va prendre el sopar lleuger que li va oferir ma mare, i se’n va anar a la sala a fumar-se una pipa fins que li portaren el seu cavall del poble, perquè no teníem estable en la posada. De sobte, el capità va començar a amollar per la boca la seua eterna cançó:

Quinze homes en el cofre del mort…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

El rom i el diable es van emportar la resta…

Io, oh, oh, i una botella de rom!

Aquella cançó no era nova per a ningú excepte per al doctor Livesey, i vaig observar que no li produïa un efecte agradable. El capità es va anar animant amb la seua pròpia música fins que va donar un colp sobre la taula; tots sabíem que significava silenci. Totes les veus es van detindre immediatament, excepte la del doctor Livesey que va continuar com abans, parlant clarament i amablement amb el jardiner. El capità se’l va quedar mirant un moment, va donar un altre colp i finalment va esclatar amb un jurament groller:

—Silenci allà, en coberta!

—Us dirigiu a mi, cavaller? —va dir el doctor.

I quan el rufià li va contestar que així era amb un altre renec, va replicar:

—Només us diré una cosa, cavaller, que si continueu bevent rom, el món es veurà prompte lliure d’un miserable canalla!

La fúria del vell mariner va ser terrible. Es va posar dret d’un bot, va traure una navalla i la va obrir i, amb ella en la mà, va amenaçar el doctor de clavar-lo en la paret. El metge no es va immutar i es va dirigir a ell amb el mateix to de veu, prou alt perquè se sentira en tota l’habitació, però completament calmat i ferm:

—Si no guardeu ara mateix la navalla a la butxaca, us promet, pel meu honor, que en la pròxima sessió dels tribunals us faré penjar.

Es van reptar amb la mirada, però prompte el capità es va donar per vençut. Va guardar l’arma i va tornar al seu seient, remugant com un gos apallissat.

—I ara, senyor —va continuar el doctor—, com que ja sé que pel meu districte hi ha solt un individu com vós, podeu comptar que us vigilaré dia i nit. No només sóc metge; també sóc jutge.

Poc després va arribar el cavall a la porta i el doctor Livesey se’n va anar; però el capità es va mantindre tranquil aquella nit i durant les nits següents.

1Cabrestant: torn d’eix vertical usat en els vaixells per a moure o arrossegar grans pesos mitjançant un cable que s’hi va enrotllant a mesura que gira mogut per la força aplicada a unes barres que s’hi inserixen.

CAPÍTOL 2

Gos Negre apareix i desapareix

Poc després de tot açò va tindre lloc el primer dels esdeveniments misteriosos que ens van alliberar del capità, encara que no, com podreu veure, dels seus quefers. Aquell va ser un hivern molt fred de llargues i intenses gelades, i forts vendavals. Era evident des del principi que el meu pobre pare no veuria probablement la primavera.

Un dia, ma mare estava al pis de dalt amb mon pare i jo estava parant la taula del desdejuni del capità per a quan tornara del seu passeig. De sobte, es va obrir la porta de la sala i va entrar un home que no havia vist mai. Era un individu pàl·lid, a qui li faltaven dos dits de la mà esquerra. Li vaig preguntar en què podia servir-lo i em va demanar un got de rom; però quan anava a eixir de l’habitació per a portar-li’l, va seure en una taula i em va fer un senyal perquè m’hi acostara.

—Aquesta taula és per al meu amic Bill?

Li vaig dir que no coneixia el seu amic Bill i que la taula era per a una persona que estava allotjada en la nostra casa i que anomenàvem el capità.

—Bé —va dir ell—, suposem, per dir alguna cosa, que el teu capità té un tall en una galta…, i suposem també que és la galta dreta. Així doncs, està el meu amic Bill en la casa?

Li vaig dir que havia eixit a passejar.

—Per on, fill? Per on ha anat?

Vaig assenyalar cap als penya-segats i li vaig dir per on tornaria el capità i quant tardaria, i vaig respondre algunes preguntes més. El desconegut es va quedar plantat al costat de la porta de la posada, aguaitant com el gat que espera un ratolí.

—Per allà ve el meu amic Bill, amb una ullera de llarga vista davall el braç, beneït sia! Tu i jo tornarem a la sala, fill, i ens quedarem darrere de la porta per a donar-li una xicoteta sorpresa, beneït sia!

Quan va entrar el capità, va tancar la porta de colp, sense mirar ni a dreta ni a esquerra, i va travessar l’habitació cap a on l’esperava el desdejuni.

—Bill! —va cridar el desconegut, amb una veu, vaig pensar, que tractava de ser atrevida i forta.

El capità va girar sobre els talons i es va quedar enfront de nosaltres. Tenia l’aspecte de qui ha vist un fantasma, o el mateix dimoni, o alguna cosa pitjor, si és que n’hi ha alguna. Paraula que em va fer pena veure com en un moment es convertia en un vell malalt.

—Vinga, Bill, de segur que reconeixes un vell camarada —va dir el desconegut.

El capità va ofegar un crit de sorpresa.

—Gos Negre! —va dir.

—I qui si no? —va contestar l’altre—. El mateix Gos Negre de sempre que ve a veure el seu antic camarada Billy a la posada de l’Almirall Benbow.

—D’acord —va dir el capità—, ja m’has trobat, ací estic. Vinga, parla, què vols?

—Ara demanaré un got de rom a aquest xicot encantador, i nosaltres seurem, si ets tan amable, i parlarem obertament, com vells camarades.

Quan vaig tornar amb el rom, ja s’havien assegut, un a cada costat de la taula del capità. Gos Negre em va dir que me n’anara i que deixara la porta oberta; els vaig deixar junts i me’n vaig anar al taulell. Durant algun temps, encara que vaig fer tot el que vaig poder per escoltar, l’única cosa que sentia és que xarraven en veu baixa; però després van començar a alçar la veu, i vaig poder entendre alguna paraula solta, renecs, sobretot, del capità. De sobte, hi va haver una tremenda explosió de brams i altres sorolls: les cadires i la taula van rodar per terra, a la qual cosa va seguir el xoc dels acers i a continuació un crit de dolor. A l’instant vaig veure Gos Negre que fugia amb el muscle esquerre sagnant i el capità que el perseguia de prop, ambdós amb els sabres en la mà. Ja en la porta, el capità va llançar al fugitiu un últim i tremend colp de sabre que, amb total seguretat, li hauria obert l’esquena en canal de no ser pel gran cartell amb el nom de la nostra posada que el va interceptar. Encara hui se’n pot veure el tall a la part inferior del marc.

Ja en el camí, Gos Negre, a pesar de la seua ferida, va demostrar que tenia un bon parell de cames i va desaparéixer darrere del tossal en mig minut. El capità, per la seua banda, es va quedar mirant fixament el cartell de la posada, es va refregar els ulls diverses vegades i finalment va tornar a entrar en la casa.

—Jim, porta’m rom! —va dir, trontollant-se un poc.