La lluna sobre l'asfalt E-Book

David Goodis

• Herausgeber: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Kategorie: Krimi
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 298

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

La llum de la lluna il·lumina cada nit les taques de sang resseca sobre l'asfalt del carreró que fa cantonada amb Vernon Street. William Kerrigan somniava una altra vida lluny de l'infern per a Catherine, la seva germana, i per a ell mateix. Ara, la Catherine ja no hi és i ell ha conegut la Loretta Channing, que amb el seu MG fa de turista pels baixos fons. S'enamoren perdudament, però la maledicció de Vernon Street s'estén sobre els amants… «Una ambigua història onírica i fatalista de personatges perduts en un laberint. Tota una crònica d'un amor impossible personificat per Loretta als molls de Filadèlfia, a Vernon Street, on no hi ha espai per a l'esperança, ni redempció per a l'estibador William Kerrigan ni justícia per a la seva germana Catherine. Un carreró de somnis perduts en què cada nit la lluna reflecteix una taca de sang resseca sobre l'asfalt, que recorda als seus habitants la impossibilitat de sortir-se'n i on l'únic consol és al cul d'una ampolla».

Leseprobe

Biografia

David Goodis (Filadèlfia, 1917-1967). Novel·lista d’un pessimisme radicalitzat, ens va deixar prop d’una vintena de novel·les, entre les quals destaquen El lladre (1953), Carrer sense retorn (1954) o Dispareu contra el pianista (1956). Se’l considera un dels autors més destacats de la segona generació de la novel·la negra nord-americana juntament amb Jim Thompson i Charles Williams, i moltes de les seves obres han estat portades a la pantalla per directors com Delmer Daves, Jacques Tourneur, François Truffaut o Samuel Fuller.

Contracoberta

La llum de la lluna il·lumina cada nit les taques de sang resseca sobre l’asfalt del carreró que fa cantonada amb Vernon Street. William Kerrigan somniava una altra vida lluny de l’infern per a Catherine, la seva germana, i per a ell mateix. Ara, la Catherine ja no hi és i ell ha conegut la Loretta Channing, que amb el seu MG fa de turista pels baixos fons. S’enamoren perdudament, però la maledicció de Vernon Street s’estén sobre els amants…

«Una ambigua història onírica i fatalista de personatges perduts en un laberint. Tota una crònica d’un amor impossible personificat per Loretta als molls de Filadèlfia, a Vernon Street, on no hi ha espai per a l’esperança, ni redempció per a l’estibador William Kerrigan ni justícia per a la seva germana Catherine. Un carreró de somnis perduts en què cada nit la lluna reflecteix una taca de sang resseca sobre l’asfalt, que recorda als seus habitants la impossibilitat de sortir-se’n i on l’únic consol és al cul d’una ampolla».

Del pròleg de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà

Primera edició: maig de 2024

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

Títol original: The Moon in the Gutter

© del text: David Goodis, 1953

© de la traducció: Teresa Solana, 2024

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2024

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà

Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de

l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[email protected]

ISBN: 978-84-19627-44-5

Codi IBIC: FF

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma…

La represa, a càrrec de l’Editorial Clandestina, ens sembla de gran importància per continuar prenent-nos seriosament la iniciativa: la publicació regular de títols que combinen escriptors del país amb autors estrangers de ressò i prestigi que no han estat traduïts aquí, i alguna recuperació de gran interès.

Així doncs, es tracta de prosseguir una col·lecció ja consolidada dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal aglutinar esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que hem de seguir oferint un ampli ventall de novel·la criminal de qualitat a tots aquells lectors que han gaudit de bones històries tots aquests anys.

Per la nostra banda, ens proposem publicar la millor de les seleccions i poder-vos oferir un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon ja a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificable, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, un tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, que ara poden continuar gaudint en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

La maledicció de la lluna sobre Vernon Street

Aquesta és una història escrita pel tímid i solitari David Goodis. L’home de Filadèlfia que se’n va a Nova York a treballar de publicista i escriu nombrosos relats per als pulps magazines, col·labora en serials radiofònics i acaba tenint un gran èxit amb la segona novel·la, Dark Passage (1946), que l’any següent serà adaptada al cinema per Delmer Daves, en una pel·lícula interpretada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall. És contractat com a guionista per la Warner Bros. a Hollywood però el 1950 se’n torna a Filadèlfia. Després d’haver iniciat una brillant carrera amb cinc novel·les de tapa dura, passa a publicar els originals en butxaca i bona part de la seva obra apareixerà a «Gold Medal Books», amb títols com Cassidy’s Girl (1951), del qual es venen més d’un milió d’exemplars, The Moon in the Gutter (1953, La lluna sobre l’asfalt), Down There (1956, Dispareu contra el pianista) o Night Squad (1961, Brigada nocturna), entre d’altres.

Aquesta és també una història d’un escriptor que va tenir una vida traumàtica.1 Primer, la mort d’un germà, Jerome, d’una meningitis quan només tenia tres anys. Després, el curt matrimoni amb Elaine, una misteriosa dona pèl-roja i atractiva, que el maltracta i abandona poc temps després, on Goodis queda marcat fatídicament per sempre més. Però aquesta també és la història vital d’un escriptor excèntric que va viure com si estigués arruïnat: a Califòrnia lloga un sofà per uns miserables dòlars a casa d’un amic, condueix sempre un atrotinat Chrysler descapotable i vesteix com un autèntic destraler. A Filadèlfia freqüenta alcoholitzat les tavernes dels barris baixos i té una dèria per les negres grasses. Després de l’experiència a Hollywood, torna a casa dels pares els darrers anys de la seva vida, i es fa càrrec d’en Herbert, el seu germà esquizofrènic. Mira d’escriure tots els dies, l’un rere l’altre, però la mort del pare el deixa trastocat. El món de Goodis aleshores s’enfonsa, i encara més quan el 1965 denuncia els productors de la sèrie televisiva The Fugitive (1963-1967, El fugitiu) per plagi de Dark Passage. El 1966, desesperat, decideix ingressar voluntàriament en un hospital psiquiàtric i mor d’un ictus un any després. Tenia quaranta-nou anys.

Aquesta és, doncs, una història escrita per un autor maleït, maltractat per la crítica, que després de mort té els seus llibres descatalogats, el seu nom és bandejat de les enciclopèdies nord-americanes i, en canvi, obté un gran ressò a França. Reivindicat per André Gide, Jean-Paul Sartre o Albert Camus, se’l publica regularment des de les darreries dels anys quaranta; les seves obres, plenes de nihilisme i desesperança, es converteixen en font d’inspiració de diversos directors de cinema com Pierre Chenal, François Truffaut, Henri Verneuil, René Clément, Jean-Jacques Beineix, Gilles Behat o Francis Girod, i fins i tot el periodista, escriptor i traductor Phillipe Garnier2 li ha dedicat dues apassionants biografies.

La seva obra, en canvi, no es tornarà a publicar als Estats Units fins que Barry Gifford crea la col·lecció «Black Lizard» als anys vuitanta, per recuperar obres de grans autors oblidats de la segona generació de la novel·la negra nord-americana, on publica sis títols de Goodis. En aquesta mateixa època se’l comença a publicar també a Espanya, en català i castellà, tot i que abans ja ens havien arribat alguns títols de la mexicana editorial Novaro o de les argentines Acme, Hachette i Tiempo Contemporáneo.

Aquesta també és la història d’una novel·la maleïda d’un autor maleït. The Moon in the Gutter va ser publicada als Estats Units el 1953 amb el número 348 de la col·lecció «Gold Medal Books» de Fawcett, amb coberta il·lustrada per Victor Olsen, i ha tardat seixanta-nou anys a ser reconeguda com la gran novel·la que és, després de ser publicada de nou el 2012 per la prestigiosa Library of America en el volum editat per Robert Polito David Goodis: Five Noir Novels of the 1940 & 50s.

L’editorial Gallimard, que publicava Goodis a França, no es va veure amb cor d’editar-la, i entre les fitxes de lectura de la col·lecció «Série Noire» de 1953, redactades per Marcel Duhamel i els seus col·laboradors, n’hi ha una dedicada a aquesta novel·la per refusar-ne la publicació que diu així: «Laboriosa i avorrida, el Zola del pobre».3 Força anys després, quan un usuari de la llibreria parisenca Le Troisième Œil, dirigida per l’especialista François Guérif, li duu el manuscrit i el llegeix, exclama: «Però això no és possible, estan completament bojos a la “Série Noire”».4 De fet, va caldre esperar fins al 1981 perquè Fayard, amb traducció de Danièle Bondil, publiqués La lune dans le caniveau.

Aquesta, però, és també la història d’una pel·lícula maleïda, i, per tant, d’una novel·la maleïda i d’un autor maleït. Dos anys després de la seva publicació, el director parisenc Jean-Jacques Beineix —ja conegut per l’exitós llargmetratge Diva (1980)— adaptaria la novel·la al cinema. Beineix confessa a les seves memòries5 que el text el va deixar bocabadat «pel seu univers, desesperant, nocturn, sense esperança». Per interpretar el personatge principal, el director pensa en Bernard Giraudeau, després en Patrick Dewaere, però per exigències de la productora és finalment Gérard Depardieu l’escollit. Malgrat la potència i alhora fragilitat del seu rostre, Beineix en va quedar ben decebut. L’acompanyen Nastassja Kinski —que ja havia treballat a Tess (1979) amb Roman Polanski— i una joveníssima Victoria Abril, que interpreta magistralment el rostre de la vulgaritat i l’animalitat del seu personatge. La pel·lícula es roda en una Marsella no identificable, ja que el film oscil·la més entre el surrealisme i l’hiperrealisme, ple de distorsions formals i visuals, tot refusant el vessant més psicològic. En una entrevista, el director declara: «Si el llibre de David Goodis m’ha agradat, és perquè parla de la societat en què visc. Estic en harmonia amb el personatge: un home al fons d’un carreró sense sortida, literal i figurat. Darrere, més enllà, hi ha el mar, el port, els vaixells».6 Un cop estrenada, la crítica va ser expeditiva i va titllar la pel·lícula d’esteticista i artificiosa, i va ser un fracàs de taquilla.

Teniu a les mans una ambigua història onírica i fatalista de personatges perduts en un laberint, en què, com afirma Geoffrey O’Brien, «el lirisme sentimental de la prosa de Goodis amaga una visió cruel de la vida».7 És una crònica d’un amor impossible personificat per Loretta als molls de Filadèlfia, a Vernon Street, on no hi ha espai per a l’esperança, ni redempció per a l’estibador William Kerrigan ni justícia per a la seva germana Catherine. Un carreró de somnis perduts en què cada nit la lluna reflecteix una taca de sang resseca sobre l’asfalt, que recorda als seus habitants la impossibilitat de sortir-se’n i on l’únic consol és al cul d’una ampolla. Una història escrita per un home de qui l’escriptor Marvin H. Albert va dir: «Ah! Goodis, una barreja d’amor boig i tristesa, desesperat i tranquil alhora, una agonia lenta i romàntica. Era un home desesperadament solitari…».8

La lluna sobre l’asfalt és una d’aquelles novel·les a la recerca d’un món que és ben bé la cara oculta del somni americà. Goodis ens deixa prop d’una vintena de novel·les, i avui és considerat un dels autors més destacats de la seva generació, un escriptor d’atmosferes i «de personatges que acostumen a retratar el submon marginal de les grans ciutats, reflectir les permanents derrotes, estar enfonsats en situacions sense sortida, perduts en un món ple de fronteres i obstacles»,9 com una mena d’abisme i d’intensitat tràgica.

La maledicció de la lluna sobre Vernon Street. Ara sí, n’hi ha prou amb concloure aquest pròleg tal com l’hem començat: aquesta és una història escrita pel tímid i solitari David Goodis…

Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà

________________

1 James Sallis. Vidas difíciles: Jim Thompson, David Goodis, Chester Himes. Barcelona: Poliedro, 2004.

2Goodis, la vie en noir et blanc. Paris: Seuil, 1984 i Retour vers David Goodis. Paris: Éditions de la Table Ronde, 2016.

3 Philippe Garnier. Retour vers David Goodis. Paris: Éditions de la Table Ronde, 2016, p. 166.

4 François Guérif. Du polar: Entretiens avec Phillipe Blanchett. Paris: Payot & Rivages, 2013, p. 33.

5 Jean-Jacques Beineix. Les chantiers de la gloire. Paris: Fayard, 2006.

6 François Guérif. Des moments de cinema: Entretiens. Paris: La Grange Batelière, 2023, p. 45.

7 Geoffrey O’Brien. «Il buio nel cervello». A: I colori del nero: cinema, letteratura noir. A cura di Marina Fabbri, Elisa Resegotti. Milano: MystFest; Ubulibri, 1989, p. 114.

8 Jean-Bernard Pouy. Une brève histoire du roman noir. (Avec la collaboration de Stéfanie Delestre). Paris: L’Œil Neuf, 2009, p. 52.

9 Taibo II. «Nota», a Goodis, David. Viernes negro. Gijón: Júcar, 1990, p. 7.

1

Al final d’un carreró que donava al carrer Vernon, un gat de color gris esperava que una rata emergís del seu amagatall. La rata era força gran i s’havia ficat dins d’una barraca de fusta esmunyint-se a través d’una escletxa, i el gat es dedicava a inspeccionar totes i cadascuna de les escletxes i es preguntava com s’ho havia fet la rata per introduir-se per un lloc tan estret. El gat va quedar a l’aguait durant més de mitja hora, amagat en la foscor d’una nit de juliol especialment xafogosa. Quan va marxar, passada ja la mitjanit, va deixar la marca de les seves petjades sobre la sang seca de la noia que set mesos enrere havia mort en aquell carreró.

Durant uns instants, el carreró va quedar en silenci. Llavors es va sentir el soroll de les passes d’un home que avançava lentament pel carrer Vernon. L’home va entrar al carreró, il·luminat per la llum de la lluna, i es va quedar mirant les taques de sang.

L’home es deia William Kerrigan i era el germà de la noia que havia mort en aquell carreró. No li agradava visitar el lloc, però era un hàbit que tenia i que no sabia com trencar. Últimament hi havia anat nit rere nit, sense saber ben bé què l’impulsava a seguir-hi anant. De vegades, tenia la sensació que el seu comportament estava vagament relacionat amb la culpa, com si, d’alguna manera, ell no hagués estat capaç de prevenir la seva mort. D’altres, quan hi pensava de manera més racional, comprenia que la seva germana havia mort senzillament perquè volia morir. Les taques de sang les havia causat la fulla rovellada de la navalla que havia fet servir per tallar-se el coll.

En el moment en què va passar, ell estava convalescent al pavelló d’un hospital. En Kerrigan era estibador i treballava als molls, i un dia una caixa enorme es va deslligar del seu amarratge i el va colpejar amb tanta violència que li va trencar les dues cames. Feia tres setmanes que era a l’hospital quan li van comunicar la notícia que la seva germana s’havia suïcidat.

Definitivament es tractava d’un suïcidi, però les circumstàncies eren més aviat inusuals i les autoritats van decidir fer-li l’autòpsia. Van descobrir que a la noia l’havien violat i que l’assalt l’havia desposseït de la seva virginitat. La conclusió a què van arribar va ser que ella no havia pogut suportar el trauma, la vergonya, i que s’havia llevat la vida en un moment de desesperació.

No hi havia cap pista que indiqués qui havia estat l’assaltant. Era la mena de barri on el nombre de sospitosos seria inacabable. L’únic que van fer va ser detenir-ne uns quants, interrogar-los i deixar-los anar. I això va ser tot.

«Ja han passat set mesos», va pensar en Kerrigan mentre contemplava les taques de sang. Havien intentat netejar-les i, de fet, les pluges estivals les havien suavitzat una mica, però aquelles clapes vermelles havien acabat convertint-se en una part més de l’asfalt. No hi havia manera d’esborrar-les, i la llum de la lluna es vessava sobre elles i les feia brillar.

En Kerrigan va acotar el cap i va tancar els ulls amb força. La pena que sentia es barrejava amb un sentiment de ràbia inútil, i ell es preguntava si algun dia aquella ràbia trobaria l’objectiu contra el qual anava dirigida. Quan va tornar a obrir els ulls, es va trobar de nou amb aquelles taques vermelles i va ser com veure un signe d’interrogació pintat amb tinta indeleble.

Va sospirar fort. En Kerrigan era un home grandot, rabassut, i els noranta quilos que pesava, repartits en gairebé un metre vuitanta d’alçada, eren pur múscul i se li acumulaven sobretot a les espatlles. Tenia els cabells negres, llisos i gruixuts, els ulls de color blau i un nas que s’havia trencat dues vegades però que encaixava amb la resta de la seva cara. Al front hi tenia una cicatriu boteruda que li baixava per la galta esquerra, resultat d’una topada als molls amb algú que havia fet servit un puny americà, i a l’altra banda de la cara, al costat de la boca, una altra línia de carn cicatritzada causada per un ganivet. Les cicatrius no tenien res d’extraordinari, tan sols eren un parell d’insígnies que proclamaven que vivia al carrer Vernon i que treballava als molls. En Bill Kerrigan tenia trenta-cinc anys i no era res més que un estibador que pensava en una noia morta que es deia Catherine palplantat enmig d’un carreró fosc.

«Realment era una noia fora de sèrie —es va dir a si mateix—, honesta com ella sola, i això encara ho fa més trist. Però li has de reconèixer el mèrit, perquè malgrat haver-se criat en aquest carrer de dròpols, entre vagabunds, drogates i borratxos, ella va aconseguir mantenir-se al marge de tota aquesta immundícia que l’envoltava durant els vint-i-tres anys que va durar la seva vida».

Amb un sospir, va remenar el cap i es va disposar a sortir del carreró. Just en aquell moment, va sentir que algú cridava el seu nom, i, en girar-se, de seguida va veure el polo descolorit, els pantalons esfilagarsats i plens de pegats, el cadàver de galtes enfonsades en què s’havia convertit el seu germà petit. A la cara i el cos d’en Frank s’acumulaven els estralls d’una vida completament malaguanyada.

—Hola, Frank —va dir en Kerrigan.

—T’he estat buscant.

—I això?

En Kerrigan, però, ja sabia què volia en Frank. Ho sabia sempre, només li calia mirar-li la cara.

—Necessito pasta —va dir en Frank, arronsant les espatlles.

—Quant? —li va preguntar en Kerrigan, ansiós per desfer-se del seu germà.

—Cinquanta dòlars.

—Deixem-ho en cinquanta centaus —va replicar en Kerrigan amb un somriure murri.

En Frank va tornar a arronsar les espatlles.

—Suposo que m’hauré d’espavilar amb això.

En Frank va acceptar la moneda, la va sospesar i se la va guardar a la butxaca dels pantalons. Tenia vint-i-nou anys i la majoria dels cabells ja se li havien tornat blancs. La seva dieta diària consistia principalment en barres de xocolata de cinc centaus, en els cacauets que comprava a les màquines expenedores i en tot l’alcohol que podia fer baixar coll avall. Era prou hàbil amb les cartes, els daus i els pals de billar, però com a carterista no tenia gens de traça. Tot i així, no l’havien enviat mai a la presó. S’havien limitat a dur-lo a una de les habitacions interiors de la comissaria i a donar-li una pallissa, i després d’això ell havia renunciat a continuar perpetrant petits robatoris. En Frank, però, estava molt orgullós dels seus antecedents criminals i li agradava parlar de les grans operacions que algun dia organitzaria, dels importants tractes i transaccions que duria a terme, dels territoris que abastaria. Ja feia molt de temps que en Kerrigan havia perdut l’esperança que el seu germà arribés a ser mai alguna cosa més que un borratxo i un vagabund.

—Et sobra un piti? —li va preguntar en Frank.

En Kerrigan va treure un paquet de tabac, va donar un cigarret a en Frank i, tot posant-se’n un ell a la boca, va encendre un misto. Llavors es va adonar que els ulls plorosos del seu germà estaven clavats en el carreró i que la seva mirada s’obria pas a través de la foscor i apuntava al terra. A poc a poc, l’expressió capficada d’en Frank va adquirir un aire inquisitiu.

—Hi vens sovint, aquí? —li va preguntar finalment, amb un filet de veu.

—De tant en tant.

En Frank va arrufar les celles.

—Per què hi vens?

—No n’estic segur —va fer en Kerrigan, arronsant les espatlles—. Tant de bo ho sabés.

—Era una bona nana —va dir en Frank, al cap d’un moment—. N’hi ha poques així.

En Kerrigan va fer que sí amb el cap.

En Frank va xuclar el cigarret i va deixar sortir lentament el fum.

—Massa bona per a un lloc com aquest.

—Tu també ho penses? —li va preguntar en Kerrigan amb un somriure entendrit.

Es van mirar l’un a l’altre. A la cara d’en Frank no s’hi dibuixava cap expressió, però tot d’una els llavis se li van contraure amb una mena de tic i es va posar a parpellejar. Va fer la impressió que anava a dir alguna cosa, però de seguida va prémer els llavis amb força per evitar dir-la en veu alta. Les cordes vocals se li van moure espasmòdicament mentre s’empassava les paraules que no havia arribat a pronunciar.

En Kerrigan va arrufar lleugerament les celles.

—En què penses? —li va preguntar.

—En res.

—Sembles nerviós.

—Jo sempre estic nerviós —va dir en Frank.

—Tranquil·litza’t —li va suggerir en Kerrigan—. Ningú no t’està perseguint.

En Frank es va posar el cigarret a la boca i va fer una pipada apressada. Va mossegar alguns trossets de tabac i els va escopir.

—Per què m’hauria de perseguir ningú? —va replicar, desviant la mirada.

—Per cap motiu. Si no és que has fet alguna cosa, és clar —va dir en Kerrigan sense immutar-se. Per dins, però, notava que començava a estar una mica tens.

En Frank va respirar fondo i va mirar cap a una altra banda.

—Com ara què? —va dir, gairebé sense moure els llavis.

—A mi, no m’ho preguntis. Jo no em dedico a vigilar-te.

—N’estàs segur, que no ho fas?

—Per què ho hauria de fer? Ja ets prou grandet per cuidar-te sol!

—M’alegro que te n’hagis adonat.

En Frank va redreçar l’esquena i va intentar adoptar un posat dur i fred. Als llavis, però, hi continuava tenint un tic nerviós i no podia deixar de parpellejar. Va fer una última calada al cigarret i va dir:

—Fins després.

En Kerrigan es va quedar mirant com el seu germà es posava a caminar i es dirigia al bar de mala mort que hi havia a la cantonada de Vernon amb el carrer Tres. El nom del bar era Dugan’s Den, el cau d’en Dugan, i era l’únic establiment del barri que tenia llicència per vendre licor. La resta de tuguris estaven ubicats a les habitacions interiors de les barraques de fusta o als soterranis de les cases de pisos, ja que la majoria de l’alcohol que es venia al carrer Vernon era de fabricació casolana. Les autoritats ja feia molt de temps que havien desistit d’atrapar els contrabandistes, i encara que ocasionalment feien alguna batuda mai no servia de res perquè no els tenien gaire temps tancats a la garjola. De fet, les batudes només eren una manera de fer-los saber que no podien endarrerir-se en el pagament dels suborns, amb la qual cosa, al cap de pocs dies, tornaven a fabricar licor als mateixos emplaçaments.

Des de l’entrada del carreró, en Kerrigan va veure que el seu germà caminava en direcció a les finestres llardoses del bar d’en Dugan. En Frank semblava un espantaocells. Quan se li acabessin els cinquanta centaus, es dedicaria a anar de taula en taula suplicant que el convidessin a una copa o robaria algunes monedes de la barra i se n’aniria al primer lloc on li proporcionessin un got ple de mata-rates a canvi de vint centaus.

Però no valia la pena amoïnar-se per en Frank. De fet, ni tan sols valia la pena pensar-hi. En Frank era un pobre desgraciat, però el mateix es podia dir de molta altra gent.

El so d’unes veus que s’apropaven li va interrompre els pensaments. En Kerrigan va alçar la mirada i va veure dos homes. Un d’ells era en Mooney, el pintor de rètols, i l’altre un treballador de la construcció anomenat Nick Andros. En Mooney i en Nick van anar cap a en Kerrigan somrient, el van saludar i ell els va retornar la salutació. Els tres homes tenien la mateixa edat, si fa no fa, i en Kerrigan els coneixia de tota la vida.

—Què fas? —li va preguntar en Nick.

—Res d’especial.

—Estàs buscant una mica d’acció? —li va preguntar en Nick. Baixet i molt gras, en Nick tenia un nas en forma de bec i ni un sol pèl al cap. La llum dels fanals i la resplendor de la lluna feien que el crani li brillés.

En Kerrigan va fer que no amb el cap.

—Només he sortit a prendre una mica l’aire.

—Quin aire? —es va queixar en Mooney—. El termòmetre marca trenta-cinc graus. És com estar dins d’un maleït forn!

—Bufa una brisa que ve del riu —va dir en Kerrigan.

—Doncs quina sort, que tu la notes! —va exclamar en Mooney—. Jo avui m’he cruspit un plat de gel per sopar. No he menjat res més.

—Això només ho empitjora —va dir en Kerrigan—. Prova amb un bany d’aigua tèbia.

—Alguna cosa hauré de provar —va remugar en Mooney—. No puc més amb aquesta maleïda calor!

En Mooney era un home alt i força corpulent. Tenia el coll molt gruixut, les espatlles caigudes i una bona mata de cabell de color pastanaga que ell es pentinava fent-se la ratlla al mig i aplicant-s’hi brillantina. Les pupil·les, de color gris verdós, li proporcionaven una mirada neta i diàfana, i la seva pell era d’un to tan clar que feia pensar en la d’un infant. Malgrat que ja havia fet els trenta-sis, a la cara no hi tenia cap arruga, i, de fet, l’únic que delatava l’edat que realment tenia era la veu. En Mooney semblava un nen que havia crescut massa, tot i que, de fet, era un home molt viatjat. Havia estudiat pintura a Itàlia gràcies a una beca, i, a Europa, els cercles artístics havien considerat que estaven al davant d’una gran promesa i l’havien aclamat. En tornar als Estats Units, però, en Mooney es va trobar que els col·leccionistes no mostraven cap interès per les seves aquarel·les malgrat els elogis que els dedicaven els crítics, de manera que va modificar el seu estil per aconseguir vendre-les. Els crítics el van fer miques i es van oblidar d’ell, i llavors tothom el va deixar de banda. Va tornar al carrer Vernon i es va posar a pintar rètols per guanyar-se la vida. De vegades, quan s’emborratxava, parlava de la seva carrera artística, i quan estava molt borratxo afirmava que estava preparant una altra exposició que tindria lloc en un futur immediat. Tanmateix, per més borratxo que estigués, en Mooney no insultava mai els crítics d’art o els col·leccionistes. De fet, mai no parlava d’ells, ni en un sentit ni en un altre. El principal objectiu de les seves diatribes era el clima. En Mooney sempre s’estava queixant del temps.

—Hauries d’haver vist com es menjava el gel —va dir en Nick, rient—. Tenia un gran bloc de gel al plat i l’anava mossegant com si fos un tros de carn o alguna cosa semblant. Se’n deu haver empassat uns cinc quilos.

—Fer això és dolent —va dir en Kerrigan, adreçant-se a en Mooney—. Et faràs malbé l’estómac.

—El meu estómac ho pot digerir tot —va replicar en Mooney—. Absolutament tot. Si ho puc mastegar, m’ho puc menjar. La setmana passada, al bar d’en Dugan, vaig guanyar tres dòlars en una aposta.

—Fent què? —li va preguntar en Kerrigan.

—Menjant fusta.

—És veritat, jo hi era —va dir en Nick—. Va mossegar el cantell d’una taula, va mastegar la fusta i va acabar engolint tot el que tenia a la boca. Després, va recollir els tres dòlars que li va donar el guaperes.

—El guaperes?

—El playboy —va fer en Nick.

—Quin playboy?

—El que viu a la zona residencial dels afores —va dir en Nick—. No l’has vist mai?

En Kerrigan va fer que no amb el cap.

—Segur que sí —va fer en Nick—. L’has d’haver vist per força. Sempre va al bar d’en Dugan.

—Jo rarament hi vaig, o sigui que no t’ho podria dir —va dir en Kerrigan, arronsant les espatlles.

—En tot cas, és un d’aquells paios rics a qui els agrada freqüentar els baixos fons. Una nit, fa cosa d’un any, va entrar al bar d’en Dugan i ara és un dels clients habituals. Hi va dos o tres cops per setmana i es dedica a beure fins que perd el món de vista. Algunes nits, però, només es pren unes copes i després surt per buscar gresca. —En Nick va remenar el cap—. Un paio ben estrany, com n’he vist pocs. He estat observant la manera com es mira les dones. És com si no estigués satisfet mai, tant se val el que en tregui.

—Potser és que no en treu res —va dir en Mooney.

—Potser no —va concedir en Nick—. Tot i que a mi em sembla que sap molt bé el que fa. Vaig tenir aquesta impressió el dia que em vaig oferir a arreglar-li el tema. Va ser una cosa que em va dir quan va rebutjar l’oferiment.

—Què et va dir? —li va preguntar en Kerrigan.

—Que si havia de pagar, no aconseguia excitar-se. Que haver de pagar li treia tota l’emoció.

—Potser sí que té una mica de raó —va dir en Mooney.

—De la manera que ell ho explica, té tot el sentit —va prosseguir en Nick—. Li vaig preguntar si estava casat i em va dir que no, que ho havia provat un parell de vegades i que sempre havia acabat avorrint-se. Suposo que deu tenir una mena d’úlcera al cap i que per això està com una cabra.

—De veritat creus que té una malaltia d’aquesta mena? —li va preguntar en Kerrigan.

—Bé, no soc expert en aquest camp.

—I una merda que no ho ets! —va saltar en Mooney.

En Nick se’l va quedar mirant i tot seguit va dir, adreçant-se a en Kerrigan:

—Suposo que, d’una manera o altra, ens acaba afectant a tots. No hi ha cap home, de tant en tant, que no tingui un problema com aquest.

—Jo no en tinc cap, de problema —va replicar en Mooney—. Cap ni un.

—Tu tens un gran problema —li va dir en Nick.

—I com és, això? Si jo no tinc preocupacions! No hi tinc absolutament res, al cap.

—Aquest és el teu problema —va fer en Nick.

—Em pregunto per què ve al carrer Vernon —va dir en Kerrigan, contemplant el carrer.

—Ves a saber! —va fer en Nick—. Hi pot haver moltes explicacions. Potser en la seva pròpia lliga no ocupa una posició gaire alta i per això ve aquí, perquè en aquest barri no li cal aixecar el cap per mirar ningú.

—O potser, senzillament, és que no s’agrada a si mateix —va observar en Mooney.

—És una possibilitat —va dir en Nick, arrufant les celles—. I això suposo que vol dir que aquí se sent més segur.

—Més segur? —va fer en Kerrigan.

—El que vull dir és que, a Vernon, pot fer algunes coses que allà on viu no podria fer amb total impunitat.

—Quina mena de coses? —li va preguntar en Kerrigan amb un filet de veu.

—El que sigui que li passi pel cap —va dir en Nick, arronsant les espatlles—. Ves a saber les coses que se li acudeixen! És evident que no està bé. Si no, no necessitaria venir cada dos per tres al carrer Vernon.

En Kerrigan va girar una mica el cap i la seva mirada es va perdre en la foscor del carreró. Tot seguit, es va quedar mirant el bar d’en Dugan.

—No em faria res beure alguna cosa fresqueta —va dir.

—Jo també tinc molta set —va fer en Nick.

—Jo sí que m’estic morint de set! —va remugar en Mooney.

En Kerrigan va apuntar un somriure.

—Tinc unes quantes monedes. Ens arribarà per comprar algunes cerveses.

Els tres homes es van posar a caminar en direcció a Dugan’s Den. Mentre creuaven el carrer, en Kerrigan es va girar i va fer una darrera ullada al carreró.

2

Dugan’s Den era el doble de vell que el seu propietari, un home que passava dels seixanta. El local no s’havia renovat mai i encara conservava el terra, la barra, les taules i les cadires originals. La pintura i el vernís ja feia molt de temps que havien desaparegut, però els incomptables colzes que s’hi refregaven s’encarregaven de fer que la fusta mantingués un llustre brillant. A banda, però, d’aquella lluïssor procedent de les taules i de la barra, Dugan’s Den era un cau trist i tronat, la mena d’establiment on es tenia la impressió que els rellotges avançaven més a poc a poc.

Tanmateix, en aquell bar gairebé ningú no posseïa un rellotge i, d’altra banda, el que hi havia penjat a la paret no funcionava. Al bar d’en Dugan el temps era una qüestió que no interessava gaire, la gent més aviat hi anava per oblidar-se del pas del temps. La majoria dels cients eren homes grans que no tenien res a fer ni cap lloc on anar i dones de cabells blancs desdentegades que l’únic que tenien era el cap ple dels vapors del whisky barat que servien. L’especialitat de la casa eren dos gotets d’un whisky de sègol que feia molta fortor al preu de vint centaus.

L’establiment no disposava de gramola ni de televisor. L’únic entreteniment el proporcionava el mateix Dugan, un home esquifit, amb quatre pèls al cap, que sempre estava xiulant o taral·lejant. En Dugan desafinava molt, però havia adquirit l’hàbit de cantussejar per evitar que el bar es convertís en un lloc massa silenciós. La majoria dels bevedors no obrien mai la boca, i, quan ho feien, generalment era per deixar anar un batibull d’incoherències que feien desitjar a en Dugan haver-se dedicat a un altre tipus de negoci. De vegades esclatava alguna discussió, tot i que rarament arribava a convertir-se en un espectacle interessant, i en les comptades ocasions en què els clients llençaven ampolles o arribaven a les mans en Dugan mai no feia res per aturar-los. La seva vida era tan monòtona que no li importava gens veure de tant en tant una mica d’acció.

En el moment en què en Kerrigan va entrar al bar acompanyat d’en Nick i en Mooney, a la barra hi havia pocs clients. Rere el taulell, en Dugan dormitava a peu dret amb els braços encreuats i la barbeta recolzada al pit. En Nick va colpejar la barra amb el puny, en Dugan va obrir els ulls i en Kerrigan li va demanar tres ampolles de cervesa.