Viena, 1912 E-Book

Antoni Roca

• Herausgeber: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Kategorie: Krimi
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 258

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

El 1912, Viena era una urbs aparentment tranquil·la, centre d'un imperi continental que havia sobreviscut a les revoltes del segle XIX. Comptava amb més de dos milions d'habitants i l'Exposició Universal li havia atorgat un prestigi inqüestionable, amanit pels valsos dels Strauss, la dolçor de la sachertorte i l'elegància dels vestits de moiré. Però el luxe i l'ostentació no podien amagar el foc colgat dels conflictes latents i la ciutat era, com molts llocs d'Europa, camp adobat de lluites ideològiques, polítiques i socials. La gran tragèdia que desmembraria aquell imperi encara no havia arribat, però estava a tocar, i aquell any, talment com una premonició de com acaba la supèrbia humana, el Titànic s'enfonsava i semblava posar fi a un segle. En aquest marc convuls, Efraïm Zimmerman, reporter de la crònica social del diari vienès Die Menschlichkeit, es troba, sense buscar-ho, davant d'uns assassinats inexplicables que pertorabaran la seva vida tranquil·la: poc es pot imaginar el que hi ha al darrere i el que està a punt de descobrir. La novel·la Viena, 1912, d'Antoni Roca, va resultar guanyadora del X Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana 2023.

Leseprobe

VIENA, 1912

SETEMBRE 2023

Primera edició: setembre del 2023

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

© Antoni Roca, 2023

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2023

Director de la col·lecció: Àlex Martín EscribàDisseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[email protected]

ISBN: 978-84-19627-25-4

Codi IBIC: FF

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

VIENA, 1912

ANTONI ROCA

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma…

La represa, a càrrec de l’Editorial Clandestina, ens sembla de gran importància per continuar prenent-nos seriosament la iniciativa: la publicació regular de títols que combinen escriptors del país amb autors estrangers de ressò i prestigi que no han estat traduïts aquí, i alguna recuperació de gran interès.

Així doncs, es tracta de prosseguir una col·lecció ja consolidada dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal aglutinar esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que hem de seguir oferint un ampli ventall de novel·la criminal de qualitat a tots aquells lectors que han gaudit de bones històries tots aquests anys.

Per la nostra banda, ens proposem publicar la millor de les seleccions i poder-vos oferir un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon ja a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificable, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, un tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, que ara poden continuar gaudint en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

La novel·la Viena, 1912, d’Antoni Roca, va resultar guanyadora del X PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ-VILA DE TIANA 2023, convocat per l’Editorial Clandestina, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.

El jurat, format per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Lluís Llort, va anunciar el veredicte el gener del 2023 durant el festival Tiana Negra.

Diuen que Viena és la capital del Danubi, però els rius no tenen capital. És sols una expressió més o menys poètica i sens dubte afortunada. Ara, a la primavera, l’urbs pren un to alegre i desimbolt, lluminós i fresc en haver sortit de l’estat de latència, com si la saba dels arbres i l’aigua fresca del riu li retornessin la vida.

Soc a la sala d’estar del meu domicili, al primer pis del número 35 de Hoffnunggasse, llegint el Die Menschlichkeit d’avui, el diari on treballo. Hi ha notícies d’arreu, en tractar-se d’un diari generalista, el tercer més llegit de la capital i el quart de l’Imperi. Aquest any 1912 segurament serà recordat pel malaguanyat final de l’expedició del capità Robert Scott al Pol Sud, un sacrifici innecessari per a una gesta inútil que sols buscava satisfer l’ego britànic de plantar, al preu que fos, la seva bandera al costat de la noruega.

El món està molt exaltat però avança. El progrés i la misèria van de la mà. Cada dia hi ha un nou invent, alguna novetat tecnològica, que a alguns ens sorprèn i entusiasma, i a d’altres els escandalitza i esborrona. L’article que ara llegeixo diu que algun dia tothom disposarà d’energia elèctrica a casa seva, que les màquines autopropulsades arribaran a substituir els soferts cavalls i que els autòmats seran alguna cosa més que simples atraccions de fira. No sé si ho arribaré a veure, tot això. Algú afirmà fa unes setmanes, amb total convicció i mostrant proves documentals irrefutables, que es pot voltar el món en sols dos mesos, menys temps encara que el pronosticat per la imaginació desbocada del visionari Jules Verne. Quina meravella! És clar, amb el desenvolupament del vapor tot ha canviat. Ara hi ha vaixells que naveguen a grans velocitats i trens que travessen muntanyes i valls com un ganivet tallant la mantega. De fet, en sols un parell de dies pot arribar un missatge per via telegràfica als antípodes. Qui hauria pogut imaginar tot això fa cent anys, quan Napoleó cavalcava per Europa i les notícies tardaven setmanes a arribar d’una punta a l’altra del continent? Al diari també llegeixo notícies de la Terra d’Israel. Potser algun dia hi aniré, no sé si per gust o per força. De fet, alguns jueus ucraïnesos i russos ja se n’hi van per força, fugint dels pogroms del tsar, però en són pocs, perquè la majoria van a Amèrica. Jo, si m’he de moure algun dia, serà per anar a Israel. A Amèrica no se m’hi ha perdut res.

Em diuen Efraïm Zimmerman, periodista, al Die Menschlichkeit, com ja he esmentat, i la meva especialitat és la crònica social de la ciutat. Vaig allà on pugui haver-hi algun tafaneig o alguna crònica almivarada, sigui una festa o un funeral, un ball social o una inauguració. Viena bull d’activitats socials de tota mena dia i nit. No sé si pot comparar-se a París o Londres, però s’hi deu fer a prop. Per avui ja he finit la meva tasca i he acabat de sopar. Sort que n’Emeline té cura de mi. És la vella criada que tenien els meus pares i que ha seguit al meu costat.

Els meus pares són morts. Tenien una botiga d’articles de vidre de qualitat a Spiegelgasse, que els reportava prou ingressos per viure còmodament. Amb els doblers guanyats venent làmpades bohèmies i vidres venecians, vaig tenir l’oportunitat d’estudiar la carrera de Medicina, que tanmateix no vaig aprofitar. He de reconèixer que aleshores era un cap buit i que la meva responsabilitat davant la vida era gairebé nul·la. En realitat, era nul·la del tot. Abandonats els estudis, vaig viatjar per França i Itàlia, jugant a fer de bohemi, bevent i fumant de tot i molt, i fent coses que un bon jueu no hauria de fer. Em vaig dedicar a la pintura i a la música, però sobretot fugia de la feina i em ficava cada cop més i més en els mons més tèrbols, on alguna vegada acabava nafrat i on gairebé sempre era jo qui repartia llenya. Tenia bona musculatura i força, però això no em servia per guanyar-me la vida i moltes vegades anava pelat de diners. Les dones eren la meva feblesa i el meu salvavides, perquè eren les que em mantenien quan passava una mala temporada. De retorn arreplegava alguna venèria que em portava a hospitals de beneficència. Així vaig estar cinc anys, que em semblaren molts més, fins que un atac de feridura posà fre a aquell desenfrè sense sentit.

Quan els pares saberen que estava malalt i ingressat en un hospital catòlic de Pàdua, posaren tots els mitjans que van caldre perquè pogués tornar amb ells. Mon pare es presentà a l’hospital, on els metges treballaven per caritat cristiana, i anà a buscar-me a la planta dels homes. Mirà llit per llit en aquella sala amb una seixantena de malalts i moribunds fins que em localitzà i em reconegué, tot i la barba i que havíem passat cinc anys sense veure’ns. Jo estava mig endormiscat, sense saber si realment veia mon pare o si aquella figura que em resultava familiar era un miratge, un somni o un fantasma. No em recriminà res, no em va fer cap retret, però, mirant-me amb esguard de ferro, em digué:

—Ta mare ens espera.

Em va treure de l’hospital aquell mateix dia. Agraí, amb un generós donatiu, les atencions que m’havien dispensat les monges sense esperar cap recompensa. Després llogà una berlina coberta, cotxer inclòs, contractà una infermera friülesa i em portà de retorn a Viena, on arribàrem deu dies després. Mon pare estigué tot el camí en silenci, i el comprenc perfectament, perquè l’havia decebut i no havia tingut ni amb ell ni amb la mare cap consideració ni una. De fet, sempre que m’havia comunicat amb ells els darrers anys havia estat per interès, meu evidentment. En els cinc anys que vaig ser fora de casa, sols els vaig enviar tres cartes i una vintena de cables, la major part per demanar-los diners i l’últim per fer-los saber el mal que em retenia al llit. Era un mal fill, sens dubte.

Ma mare no reaccionà de la mateixa manera que mon pare i em rebé amb llàgrimes als ulls i abraçades que no cessaven. Un conegut, bo i car metge vienès em confirmà el diagnòstic i em digué que havia tingut sort, que la malaltia m’havia afectat lleugerament però que havia de fer repòs i rehabilitació a la seva clínica, un balneari situat als Alps. Cert que allà vaig fer repòs, i molt, potser massa i tot, avesat com estava a una vida més activa, però era evident que als meus trenta-cinc anys ja no podia aspirar a recuperar la vida d’abans. En aquella clínica, de la qual ja no recordo el nom ni on era exactament, m’aplicaren totes les tècniques rehabilitadores disponibles a braços, cames i esquena, sense descartar unes modernes descàrregues elèctriques que em deixaven baldat. Així vaig passar sis mesos fins que vaig poder tornar a Viena, però la cama esquerra no es recuperà del tot, vaig quedar coix i havia de recolzar-me en un bastó per poder caminar. Vaig estar fent vida de convalescent sis mesos més, amb les atencions constants de ma mare i de n’Emeline, la vella criada que estava al servei de la casa d’ençà que els meus pares es casaren quaranta anys abans. Tot i la seva edat, els meus pares anaven cada dia a la botiga d’articles de vidre situada quatre carrers més enllà del nostre domicili, a Buchdruckstrasse, un carrer molt concorregut i comercial.

Els meus pares abandonaren aquest món de misèries i patiments un dia de l’estiu de fa dos anys. No, no fou de mort natural que abandonaren aquest món de penes i treballs, sinó per causa d’una bomba que algú deixà a posta a la botiga i que els matà a ells i al dependent quan ja havien tancat les portes del comerç. Fou un atemptat antisemita, sens dubte. No calia investigar gaire ni ésser gaire llest per deduir-ho, perquè als vidres del mostrador del carrer feia dies que algú hi pintava «mort als jueus» i que mon pare ho esborrava així com podia.

La gendarmeria no investigà l’atemptat. Digué que era cosa de quatre eixelebrats i es quedà tan ampla. Vaig plorar molt seva la mort, molt. Ells, que s’havien preocupat tant per mi, sols havien rebut el meu distanciament durant anys. Havia estat un fill desagraït, un mal fill. El rabí Raz intentà consolar-me, però no he estat mai gaire creient i de poc em serviren els seus raonaments, tot i que els hi agraeixo. La botiga quedà destruïda i sols em quedà l’opció de llogar el local, que fou ocupat per un carnisser romanès que venia carn de porc. Em vaig quedar al pis dels meus pares i vaig dir a n’Emeline que també s’hi podia quedar, si així ho volia ella, sobretot perquè jo sabia que no tenia on anar, i ella m’acceptà la proposta. Eren massa els anys que portava lluny del seu poblet tirolès i ningú ja no l’esperava. La pobra Emeline havia consumit més de la meitat de la seva vida treballant al nostre servei.

Disposava dels estalvis dels meus pares i podia viure raonablement bé sense treballar, però em sentia deutor d’ells i pensava que havia de guanyar-me la vida. No calgué que em mogués gaire perquè en Haim Blumen, redactor en cap de Die Menschlichkeit, m’oferí feina de reporter al diari, més per l’amistat que tenia amb els meus pares que pels meus incerts i desconeguts mèrits. Així fou com vaig començar a treballar-hi. La coixesa no m’impedia desplaçar-me allà on fos, però havia de fer-ho més lentament. Em vaig sentir obligat a retornar el favor i l’oportunitat que se m’havia donat treballant amb intensitat i interès, ja fos a la redacció o al carrer. Anava de punta a punta de Viena, dels barris més pobres als més rics i dels més humils als més aristocràtics, tot buscant la notícia, fos alegre o trista, frívola o transcendent. Havia trepitjat les lluents rajoles de les sales de ball en palaus, de la mateixa manera que també havia posat els peus al parquet de cabarets i al terra polsós de les tavernes. Això m’havia atorgat una visió àmplia i variada del que era realment la ciutat. En Blumen estava satisfet amb mi i de tant en tant em donava un figurat copet a l’esquena que jo agraïa internament. Els festeigs de la filla d’un comte amb el fill d’un baró em van tenir ocupat una temporada, assistint a recepcions, balls, sopars i tes per fer les corresponents cròniques de societat. En realitat sabia més del que explicava a les pàgines del diari, però eren coses que no podia publicar. Tenia un esperit tafaner que m’havia passat desapercebut. Estirant un fil per aquí i una llengua per allà m’arribaven informacions de tota mena, i si hi afegim que a la gent li agrada molt dir coses que ha de callar, el meu cabal informatiu era gran i en tres dimensions. L’enllaç entre la comtesseta i el baronet era tot pura comèdia i els pares ja ho sabien. Era un de tants matrimonis concertats, però en aquest cas no era per diners. Pot semblar increïble, però tant una família com l’altra volien crear un matrimoni que pogués fugir dels escàndols i dels comentaris maliciosos, perquè tant la núvia com el nuvi no sentien cap interès ni un pel sexe contrari. A un li agradaven els caragols sense closca i a l’altra, els llimacs amb closca, coses de la vida. L’acord familiar, fet davant de notari, incloïa que en haver-se casat la parella faria vides independents, amb l’única condició d’engendrar tres fills, almenys un d’ells mascle. Aquest era l’acord signat pels pares respectius, que aportaven els seus patrimonis, títols i escuts, ja que eren fills únics. Era un acord vergonyós, més propi de tractants de bestiar que de nobles vienesos, on la núvia era una vaca lletera i el nuvi, un bou semental.

—Què vol per sopar, senyoret?

—Quantes vegades he de dir-te que no em tractis de vostè i que no em diguis senyoret?

—Fa quaranta anys que vaig entrar en aquesta casa al servei dels seus pares i d’ençà que vostè va néixer el tracto de vostè i de senyoret. Per què hauria de canviar ara?

—Perquè els temps dels senyors i dels senyorets s’han acabat i anem cap a una societat més igualitària.

—Per a mi no, senyoret. Hi ha un ordre natural de les coses i les persones hem de mantenir-lo si no volem que tot faci un tro. Em dirà què vol per sopar o no?

—Em menjaré el que em facis, Emeline.

—Sí, i m’ho diu com si em fes un favor—diu ella mentre se’n va a la cuina fent creure que està enfadada.

Encenc una cigarreta de tabac americà, que és l’únic que m’agrada. El paquet diu que ve de Virgínia. Em sorprèn que un producte tan prescindible i superficial com aquest travessi l’oceà i mig Europa per arribar fins aquí. Això en el futur no succeirà. Passo les pàgines del diari per fer-li una última ullada i els ulls se me’n van directes a una petita notícia que m’havia passat desapercebuda. És de la redacció, probablement aconseguida de la gendarmeria. Comenta que s’ha trobat el cadàver d’una dona, sense identificar encara, que ha estat estrangulada als afores de la ciutat, a Atzgersdorf. La gendarmeria sospita que podria tractar-se d’una prostituta.

—Senyoret, ja té la taula parada! —em diu n’Emeline.

Arribo a la redacció del diari i la trobo molt alterada. Un cable ha informat de l’enfonsament del transatlàntic anglès Titanic a l’Atlàntic Nord. Diu que hi ha centenars de morts i desapareguts. S’està preparant una edició especial. Deien que era un vaixell insubmergible, una meravella de l’enginyeria naval britànica. És un cop molt fort a la tecnologia i, sobretot, a la supèrbia humanes. La causa de l’enfonsament sembla que ha estat un iceberg, però alguns companys comenten que podria ser el torpede d’un submarí o una mina.

—Deixeu de dir estupideses sense sentit —els dic, intervenint en la conversa.

—No és cap estupidesa. Hi ha molta tensió al món i una espurna qualsevol pot portar-nos a tots a la guerra —diu en Berger, convençut.

—També podria haver estat el capità Nemo al timó del Nautilus —li dic amb tota la ironia que soc capaç d’expressar.

—Riu-te’n, Zimmerman, però ja veuràs que la propera gran guerra que ens espera tot voltant el cantó començarà a la mar i serà per controlar les rutes marítimes. El control de la mar suposa el control del comerç, i el control del comerç suposa el domini de l’economia mundial.

—Qui ho digué, això?

—Jo.

—T’equivoques: la propera guerra que ens espera començarà a Europa i acabarà a Europa. Per cert, Berger, vas ser tu el redactor de la notícia d’ahir sobre la troballa d’una dona morta?

—Sí, assassinada. T’ha agradat la redacció?

—No hi havia gaire per redactar. De fet, semblava un telegrama.

—Quan vols ésser incisiu i desagradable no fas curt.

—El que vull saber, Berger, és qui t’ha facilitat la informació.

—Per què? Vols ampliar-la tu? No et conformes amb les teves cròniques de societat, els balls i els còctels, que ara vols prendre’m aquesta secció?

En Berger ha estat cruel i m’ha fet empegueir, però ell pot fer-ho perquè és un bon company. No em sento gaire orgullós de la meva frívola feina, superficial i banal, que sols em serveix per guanyar-me la vida. M’agradaria fer alguna altra cosa i demostrar més la meva vàlua. Tanmateix, no em puc prendre malament el seu comentari perquè som bons amics. En Gustav Berger i jo som més o menys de la mateixa edat. Estudià Història d’Europa i després Filosofia, i ell sí que aprofità els anys universitaris. Després entrà a treballar al diari i s’ha guanyat a pols el reconeixement del cap de redacció.

—Sols vull saber més detalls del fet, res més —li dic.

—Doncs no disposo de més informació. Si vols saber més coses hauries d’anar a parlar amb el comissari Emmerich Schneider, de la Kriminalbrigade. És un bon home, cosa estranya entre els gendarmes. A mi em facilita informació de manera preferent respecte d’altres diaris i en desconec el motiu.

—No saben qui és la dona morta?

—No, de moment ningú no ha presentat cap denúncia per desaparició, ni hi ha cap pista que ens porti a la seva identificació. Ara deixa’m tranquil perquè pugui seguir amb la meva feina. Això del Titanic em té molt ocupat.

A mi no m’han encarregat res per a l’edició especial del dia, per això vaig a entrevistar-me amb el meu contacte dels dimecres al lloc habitual. Mildwassestrasse, el carrer on té la seu el diari, està molt concorregut a aquesta hora del matí. Hi passen tramvies i busos plens de gent, carruatges de tota mena ocupen bona part de la calçada i les bicicletes es mouen entre ells jugant-se la vida. Els vianants circulen per les voreres passejant o carregats d’objectes, anant d’un lloc a un altre amb passes llargues o curtes, depenent del ritme i la urgència de cadascú. La roba de la gent comença a ser més clara i lleugera a mesura que avança la primavera i s’acosta l’estiu. De tant en tant passa algun automòbil renouer que, endemés, fa sonar la botzina. Quan li he dit a en Berger que penso que la propera guerra començarà a Europa i acabarà a Europa no era per contradir-lo, sinó perquè ho crec fermament. Les tensions entre Alemanya i la Gran Bretanya són molt fortes, i no crec que hi hagi cap dubte que el Reich vol assumir el paper que volia fer la França napoleònica, dominant Europa i deixant la mar als britànics. El nostre Imperi, l’austrohongarès, és continental i hauria de posar-se del costat dels alemanys, tant per motius d’afinitat cultural i lingüística com per interessos territorials. Tanmateix, Rússia és un gran perill i si França planta cara tot es pot embrutar fins que sigui incontrolable. Els Balcans són un polvorí imprevisible. El més curiós és que ningú no escolta les meves opinions perquè només soc el que porta la crònica social, però sempre dic a qui vol escoltar-me que els alemanys estan delerosos de fer el que els agrada més que fabricar coses i inventar artefactes: la guerra.

Aturo un fiacre.

—A Brotstrasse!

El cavall surt al trot empès pel llenguatge groller del cotxer. Brotstrasse no és gaire lluny i de fet hi podria anar a peu, però avui la cama em fa especialment mal i em costa de caminar. La ciutat és viva i ben viva. Dinàmica. De fa uns anys, el nombre d’habitants no para de créixer. A la població que sempre hi ha hagut per la seva condició de capital, ara de l’imperi bicèfal, formada per aristòcrates, militars, funcionaris i grans mercaders, s’hi ha afegit el desenvolupament industrial. Als afores i als pobles veïns s’hi han instal·lat multitud de fàbriques mogudes per màquines de vapor que fabriquen de tot i molt, i exporten arreu de l’Imperi i també d’Europa. Hi ha nous rics a la ciutat que intenten apropar-se a la vella aristocràcia. Alguns ho aconsegueixen, però de moment en són pocs. Conec el cas d’un empresari amb fàbriques de sabates per tot l’Imperi que ha aconseguit maridar el seu fill i hereu amb la filla petita d’uns barons que estaven a punt de tastar el gust amarg de la misèria. És clar que a l’industrial sabater el matrimoni li ha costat molts diners. Molts. Tanmateix, ell s’ho ha agafat com una inversió de futur. Amb una mica de sort, els consogres barons aniran presentant el sabater i la seva esposa en els ambients aristocràtics vienesos, fent servir d’ariet els seus respectius fills. És el que els científics anomenen una simbiosi, en la qual un s’aprofita de l’altre buscant el benefici mutu.

Ara no sé per què comentava això... ah, sí!, perquè la burgesia industrial està començant a buscar el seu lloc en aquesta urbs. Ella també està contribuint a generar molts llocs de feina, no sols amb les fàbriques, sinó també a les seves mansions contractant criats, jardiners, cuiners i vailets, i també xofers per als seus cotxes de combustió nous de trinca, que ara per ara no són gaire ben vistos pels nobles, els quals s’estimen més les tradicionals calesses, landós, berlines i victòries.

—Ja hem arribat, senyor —em diu el cotxer—. Serà una corona.

Pago i baixo del vehicle amb alguna dificultat. La cama em fa mal, ja ho he dit. El cotxer m’ha deixat allà on li he dit, just enfront d’una cerveseria que es diu com el carrer. Hi entro. No hi ha gaire claror a l’interior i, com a totes les cerveseries, l’olor de cervesa rància se’m fica al nas. No és un lloc gaire net, però els parroquians no hi venen per la netedat sinó per la cervesa que s’hi serveix, que és bona i barata.

M’assec en una taula quadrada i deixo el barret de copa i el bastó en una cadira. La mossa no tarda gens a venir a demanar-me què vull. Em coneix d’altres vegades i hem fet una mica de confiança.

—Què voldrà el senyor?

—A tu, evidentment.

—Ja sap, el senyor, que ni em llogo ni em venc, i per això li portaré una cervesa.

Li faig que sí amb el cap i encenc una cigarreta. El local és mig ple. Hi ha un home adormit amb els braços damunt la taula. Es deu haver emborratxat. Està sol. Té la barba i els cabells blancs, descurats, i porta una vella gorra de mariner bruta i greixosa. Observo que la mà encara subjecta l’ansa de la gerra, que no sé si és buida o plena. En altres taules hi ha homes que beuen i conversen. Alguns criden, però es calmen aviat, d’altres canten desafinant en excés i alguns dormen la trompa. L’amo del lloc és un home gras i grandot que sempre està darrere la barra escurant gerres i omplint-les de la cervesa que hi ha en un barril situat rere seu, que sovint ha de canviar. La mossa no sé si és la dona o la filla, o potser no és cap de les dues coses. És grassoneta i agradable i sap plantar cara quan cal. Gairebé mai riu, però quan ho fa és de manera molt escandalosa. Més tard, quan acabi el torn de vespre de les fàbriques properes, el lloc s’omplirà de gom a gom i les borratxeres es multiplicaran, però ara l’ambient és tranquil.

La mossa em porta la gerra i just en aquest moment entra per la porta l’home que esperava. És un dels meus contactes, un dels meus confidents, un dels que em passa informacions diverses i tafaneries variades del que succeeix a les cases dels senyors. És un ajudant de cambra al servei del príncep de Breitenfeld que s’assabenta de tot i més prest que ningú, i després, a canvi d’una bona recompensa, m’ho explica a mi i utilitzo les informacions d’acord amb els meus interessos. Així he sabut moltes coses que m’han servit per aconseguir entrar en cercles molt triats on la meva presència hauria estat difícil, per no dir impensable. També he de dir que sempre he fet servir aquestes informacions exclusivament amb motius professionals, sense cap intenció de beneficiar-me’n.

En Klaus Loos s’asseu enfront de mi.

—Com anem, Klaus?

—Com sempre, senyor Zimmerman.

—Mossa! —crido—. Porta-li una gerra a aquest home assedegat.

En Loos sol anar ben vestit, afaitat, pentinat, net i polit. En ell és una obsessió, per aparentar el que li hauria agradat ésser. És un home prim i alt, d’edat indefinida però que ha de ser jove per força. Porta la cara impecablement afaitada i sempre va pentinat amb la ratlla al mig. Deixa la gorra damunt les cames i engega la conversa.

—Avui tinc poca cosa per contar-li, senyor Zimmerman. M’han arribat ben poques xafarderies de les cases que conec.

—De veres que no hi ha res per contar?

—Li serveix saber que l’esposa del duc Rootgen-Wittgenstein, la marquesa de Möderbrugg, se n’ha anat amb sa germana, sa mare i sa filla petita a un balneari de Vorarlberg?

—Per què se n’han anat tan prest, tan fora de temporada?

—No ho sé.

—És estrany.

—A mi també m’ha semblat estrany aquest estiueig tan prematur, però ja no en sé res més.

Arriba la mossa amb la cervesa i en Loos interromp la conversa. Ella el mira amb cert interès. Crec que li agradaria que li digués alguna impertinència, però en Loos és molt discret i un pèl tímid. Ella espera uns segons, però en Loos no reacciona, ni tan sols la mira, i per reforçar la seva indiferència fa un glop a la cervesa. La mossa fa una esbufegada i se’n va. Ara em revé que no sé el nom de la mossa. De fet, no he sentit anomenar-la mai pel seu nom. En Loos ha deixat de beure. Era evident que no tenia set i que ha xarrupat la gerra per distreure l’atenció de la noia. No vol embolics amb taverneres. Ell aspira a ésser majordom algun dia i no vol que ningú embruti el seu prestigi i el seu nom, per això no puc entendre com és que s’arrisca a passar-me informacions que moltes vegades són delicades.

—Li deia, senyor Zimmerman, que a mi també m’ha estranyat que se n’anessin tan prest a un balneari, però es veu que ha passat alguna cosa que desconec.

—Què em dius dels negocis del comte de Zalaegerszeg?

—Res, el comte hongarès no ha mogut peça i ni tan sols ha anat a veure el banquer Eckermann.

—Loos, va, que no disposo de tot el dia. Conta’m alguna altra cosa més, el que sigui.

—Em sap greu, senyor Zimmerman, però llevat del que li he dit dels Rootgen-Wittgenstein... no sé què més li puc dir.

—Sense informació no hi ha diners, ja ho saps.

—Sí, ja ho sé, senyor Zimmerman, però això és el que tinc: res.

—Tot i això et convidaré a la cervesa.

—Gràcies, senyor Zimmerman.

—Au, va, Loos, que anava de verbes. Agafa aquest bitllet de cinc corones que potser t’ajudarà a esmolar la teva agudesa auditiva.

—Gràcies, senyor Zimmerman, jo...

—Però tu pagaràs les cerveses.

Faig un darrer glop a la meva gerra, agafo el bastó i el copalta i em disposo a partir, però quan retiro la cadira em ve al cap un pensament.

—Loos...

—Digui, senyor Zimmerman.

—Saps res de la dona que van trobar morta fa dos dies a Atzgersdorf?

—No en sé res de cap dona morta, jo. Per què?

—No, sols era per curiositat. A reveure, Loos.

—A reveure, senyor Zimmerman.

No sé per què l’assassinat de la dona m’està ocupant tant el cervell.

Al carrer ha plogut mentre era a la taverna i hi ha fang arreu. Estic a meitat camí entre els suburbis de la ciutat i el centre. La gent segueix anant amunt i avall tot i el carrer banyat. L’activitat no cessa. Aquestes reunions quinzenals no sols em serveixen per recollir informacions, sinó també per obrir-me una mica més al món, al món de la gent corrent, la que viu allunyada dels que gaudeixen de riquesa i comoditats. Ara em tocarà tornar a peu a Mildwassestrasse, perquè trobar un carruatge per aquí em serà molt difícil, per no dir impossible. La cama em segueix fent mal. No em quedarà altre remei que anar a veure el doctor Graetz perquè m’injecti morfina.

Fa tres setmanes que el doctor Graetz em posà injeccions de morfina una setmana seguida i ara em sento millor. Ja sé que la morfina no em curarà, però almenys em lleva el mal.

—Zimmerman! —És en Berger qui em crida des de la seva taula.— Vine un moment.

Hi vaig. L’edició especial sobre el Titanic fou un èxit, i en Berger, molt reconegut per la feina feta. De fet, tota la setmana es dedicaren planes senceres al naufragi. Primer sis pàgines, l’endemà cinc, després quatre, tres, dos i el diumenge una de sola. L’interès per aquella calamitat s’esvaí com la boira. La gent es mou per sentiments primaris.

—Què hi ha de nou, Berger?

—Recordes que fa unes setmanes em demanares informació sobre la mort d’una dona a Atzgersdorf?

—Sí, la dona estrangulada i sense identificar.

—Anares a veure el comissari Schneider?

—No, tenia altres feines i vaig oblidar-me’n. Ja et vaig dir que sols era curiositat.

—Sí, fer sempre la mateixa feina cansa i avorreix. Jo tampoc no em sento gaire satisfet amb el que faig. Fa temps que li demano a en Blumen que obri una secció esportiva al diari i m’hi posi al capdavant, però em passa amb cançons dient-me que això no té futur.

—Què em volies dir?

—Ah, sí, que ara mateix estic redactant una notícia molt semblant a aquella.

—Vols dir?

—Sí. La gendarmeria ha trobat morta una altra dona a Meidling, estrangulada també.

—Està identificada?

—Sí, es tracta de na Valerie Lanz, bugadera dels Pelikowsky-Strauss.

—Els de les plomes estilogràfiques?

—Els mateixos. Hi anava els capvespres a rentar la roba de cals senyors i després se n’anava a sa casa, tard. En un carrer estret i mal il·luminat algú l’estrangulà.

—Per robar-la? Per violar-la?

—No, res d’això. L’estrangularen i la deixaren tirada allà.

—Un o un parell? Has dit que algú l’estrangulà i després que l’estrangularen. N’eren uns quants o un de sol, els estranguladors?