A la recerca d´una sortida - Ramón Gironés - E-Book

A la recerca d´una sortida E-Book

Ramón Gironés

0,0

Beschreibung

"A la recerca d'una sortida" és el testimoni vital i alhora un excel·lent llibre d'autoajuda d'un ésser humà, Ramon Gironés, que des de la infància encara la paulatina i progressiva pèrdua de visió que l'obliga a deixar la seva professió de forner, a la qual s'ha dedicat en cos i ànima, quan arriba a la cinquantena. L'autor no dóna puntada sense fil i ofereix apunts biogràfics, que es llegeixen gairebé com un conte, per pintar el calvari i la resposta enèrgica a la pèrdua constant de la vista. Al lector no li costarà "veure" que l'estratègia per tirar endavant en una edat en la qual s'han rendit no pocs, està estretament lligada amb una de les seves altres passions: la lluita grecoromana de la qual va ser subcampió i campió d'Espanya. La competició li va donar totes les eines necessàries per llaurar-se un futur satisfactori quan altres només veuen foscor. El llibre conclou amb un cant apoteòsic a la vida, a l'amor, a la passió i a la felicitat. I com no, a la victòria davant del destí.

Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:

Android
iOS
von Legimi
zertifizierten E-Readern
Kindle™-E-Readern
(für ausgewählte Pakete)

Seitenzahl: 177

Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:

Android
iOS
Bewertungen
0,0
0
0
0
0
0
Mehr Informationen
Mehr Informationen
Legimi prüft nicht, ob Rezensionen von Nutzern stammen, die den betreffenden Titel tatsächlich gekauft oder gelesen/gehört haben. Wir entfernen aber gefälschte Rezensionen.



A la recerca d'una sortida

Ramon Gironés

©2021. Ediciones Especializadas Europeas, SL

EEEliteraria

www.eeeliteraria.com

Portada: Ramon Lanza

ISBN: 978-84-122049-8-8

Todos los derechos reservados, incluyendo, entre otros, conferencias públicas y transmisiones por radio y televisión, incluidas partes individuales. Ninguna parte del trabajo puede reproducirse de ninguna forma (por fotografía, microfilm o cualquier otro medio) o procesarse, duplicarse o distribuirse utilizando sistemas electrónicos sin el permiso por escrito del editor.

A la recerca d'una sortida

Ramon Gironés

Dedico aquest llibre als meus pares perquè si bé al principi no vaig comprendre alguna de les seves decisions, els estaré sempre agraït per tot el que van fer per mi.

A la meva dona, Carme Roig, perquè sempre m'ha donat suport en els moments més difícils i mai no m'ha escatimat el seu amor ni el seu afecte.

Finalment, vull expressar el reconeixement més sincer a l'ONCE, una casa gran i alhora una Gran Casa que m'ho ha donat tot a canvi de res.

Índice de contenido

Una bona plantofada

Sense el primer pas, no es pot fer camí!

Món nou, problemes nous

Reconeixement personal i injustícies

Absolutament desconcertat

A punt d'abandonar

Què ràpid passa el temps!

El dia que vaig caure de la figuera

Qui era jo abans del diagnòstic?

Acceptar la realitat

Què perniciosos són els nervis!

De quina manera em va afectar el diagnòstic?

Amb els cinc sentits

A la recerca de la solució i una visita decebedora

Una guaridora

Què vaig fer per continuar endavant

El bastó

Canvi de tendència

La pèrdua de visió és invisible!

La confusió de la gent

Quina vergonya!

El món dels cecs i el seu desconeixement

Cloenda

Hitos

Índice de contenido

Portada

Pròleg

"Sense vista es pot viure perfectament i gaudir amb la mateixa intensitat tots els plaers i emocions que ens regala la vida". Així acaben les memòries novel.lades d'en Ramon Gironès. És una magnífica síntesi per a la gran família de l'ONCE, la nostra Organització, a qui ell anomena la Gran Casa "que m'ha donat tot a canvi de res". Li vull agrair aquestes paraules perquè com ell mateix explica la gratitud és un camí per aconseguir la felicitat, de qui la rep i de qui la dona. Aquí, a l'ONCE, som tots per a un i un per a tots. Una felicitat que és capacitat de fer, amb suport, confiança i constància. I "de superar el camí, amb lluita i voluntat". Ramon ens relata un munt d'experiències personals en aquesta obra que és un resum del seu camí, des que jugava al futbol i corria pel poble de Tarragona i un mestre va advertir que en sortir d'estudi tenia els ulls sempre molt vermells, efecte de la degeneració macular que es començava a manifestar. Mai el va detenir cap cosa, malgrat les dificultats i els mals moments que tothom té. I ho raona perfectament: "Si volem la integració, de cap manera ens podem automarginar". Ramon sempre s'ha adaptat a les circumstàncies. Ha estat capaç d'adaptar-se per superar els obstacles. Ho va fer als Salesians de Barcelona, on el van internar de jove per estudiar Batxillerat quan li ordenaven llegir a un pam del paper i ell no podia veure les lletres. Fins i tot s'aprenia de cap a fi els textos de francès per seguir les lectures com la resta de companys. També va buscar solucions a la Universitat on es va graduar en Història i una professora li va prohibir gravar les classes. Una injustícia que la docent va corregir a temps. O quan feia els exàmens oralment, a manera d'un confessionari. L'actitud, assegura, és la que marca la normalitat. "L'esperança genera il·lusió, la il·lusió dóna força i aquesta condueix a l'acció", escriu. És una màxima que ha definit el seu trajecte tot cercant uns objectius que "són sempre conseqüència de fer feina". I ho sap prou bé perquè "la lluita no s'acaba mai". "Ni per una malaltia ni per un accident no ens podem permetre el luxe d'amargar-nos". Ramon confessa que escriure aquesta obra ha estat una teràpia alliberadora. El seu és realisme pur banyat amb una gran dosi d'humor. Això sí, mai el tornaran a veure en un gimnàs de la part alta de Barcelona on la discapacitat visual del company que el va convidar li va jugar una mala passada i es va mostrar a la piscina "marcant paquet com una vedete del Molino". L'anècdota, però, no l'ha aturat per nedar i fer gimnàstica quasi cada dia a les nostres instal·lacions esportives. Una vida de setanta-tres anys, fins ara, de la qual es declara ser "molt feliç" amb tot el que li ha passat. Així és la vida!, proclama. Una vida densa i intensa. És una gran lliçó vital, escrita de manera intimista i molt propera, amb senzillesa. La història de Ramon, un lluitador, un somniador que s'ho ha treballat molt i molt. Llegiu aquest llibre. Us el recomano. Es grava al cor amb un somriure! Enric Botí, delegat territorial d'ONCE Catalunya

Una bona plantofada

Passava el temps i cansat de tantes visites rutinàries al centre oftalmològic de sempre i de les respostes habituals dels seus millors professionals, tan bon punt em vaig adonar de petites variacions que progressivament empitjoraven la meva visió, a casa vam decidir visitar un altre especialista de prestigi similar. Necessitàvem una altra opinió professional capaç de renovar les meves esperances. Qui sap, potser la ciència havia fet algun descobriment per solucionar la meva afecció, vam pensar. Des de feia temps, em semblava que de mica en mica anava perdent la visió. Mai m’ha agradat fer comentaris alarmants per no preocupar la família. En aquesta ocasió, no recordo exactament quin fou el meu comentari. El cas és que una setmana després, amb la Carme, erem a la consulta d’un nou especialista.

Ja al despatx del doctor, li vaig explicar quin era el meu estat d’ànim: estava cansat de tantes visites i revisions oftalmològiques estèrils i li vaig demanar que em digués la veritat i si encara podia conservar alguna esperança.

Un cop fetes totes les probes que va creure oportú, em va demanar l’historial dels altres especialistes per saber quina havia sigut l’evolució. A continuació vam concretar una nova cita. Mentre, estudiaria tota la informació de les dues bandes, així podria fer un diagnòstic més fonamentat i donar-me una orientació més precisa. No sé si aquell doctor era igual de clar amb tots els pacients, però, amb mi, ja no ho podia ser més. I vaig escoltar la sentència: –Com molt bé li havien diagnosticat anteriorment, pateix una degeneració macular. Durant molts anys s’ha mantingut estable; en aquest moment, però, la degeneració és molt més severa. La ciència no té resposta pel seu cas, i nosaltres tampoc. Tan de bo que m’equivoqui, però, en poc temps, es pot quedar cec.

Aquesta era una resposta possible que a casa havíem contemplat durant molt de temps, però tots evitàvem fer qualsevol comentari al respecte donada la seva gravetat.

Em vaig quedar glaçat, amb la ment en blanc i mut, sota la mirada atenta i paternal del doctor. Només una tendra abraçada de la Carme em va fer recordar que no estava sol. Provablement ningú està preparat per rebre un cop tan desolador. I jo tampoc. La Carme, sense dir paraula, em va transmetre tot allò que necessitava saber. Ella sempre estaria al meu costat per ajudar-me quan fos necessari. Fou un moment dens, intens, entranyable i difícilment oblidable. Com els sentiments són imprevisibles, es produí un intercanvi de frases senzilles i tendres:

–El moment més dolorós de la meva vida serà quan no pugui contemplar la teva cara- li vaig dir espontàniament.

Amb els ulls brillants, la resposta de la Carme no podia ser més bonica:

–Això és una sort, així sempre em tindràs present més jove que ningú. Després d’haver escoltat les paraules del doctor, moralment enfonsat, no podia ni volia imaginar un futur sense imatges.

Al meu cap es barrejava una pila de sentiments extraordinàriament confusos. Es combinava la total incredulitat amb la certesa absoluta, la por i la valentia, els moments lúcids i els de confusió. Tenia por. Més que por, terror. O potser era pànic a la ceguesa. No obstant, des d’un bon començament sabia que havia de lluitar. Segons els especialistes, tot i ser impossible revertir la malaltia, calia normalitzar la situació. El principal conflicte era dins meu i tan sols jo mateix el podia neutralitzar. Com ho havia de fer? No soc la primera persona ni tampoc seré l'última a la qual se li comunica un diagnòstic inesperat i traumàtic. Després de la primera sorpresa, calia readaptar-se per superar el tràngol de la millor manera possible.

Amb un futur tan negre, mai tan ben dit, sense un bri d’esperança, no sabia com fer-ho per reunir una nova força capaç de crear il·lusió. El propi doctor em digué:

–Si observem el nostre entorn, podem trobar infinitat de casos pitjors que el teu. La majoria d’aquestes persones han aconseguit superar-los o, si més no, trobar la manera de deixar el problema en un segon pla. Aleshores, per començar, faríem bé de recordar aquelles sàvies paraules: “Si un problema té solució, no cal preocupar-se; i si no en té, per què t’has d'amoïnar?

–Et dic això perquè com l'esperança no s'esgota en si mateixa, cal renovar-la. La esperança genera il·lusió; la il·lusió dóna força; la força condueix a l’acció i l’acció ens portarà directament a la recuperació física i anímica.

Com podeu veure, els consells no podien ser més motivadors, i al tractar-se de raonades reflexions fetes per un professional acreditat, calia tenir-les presents. Fixeu-vos bé com és la lògica de les paraules pronunciades en el moment més oportú i quina és la força que poden generar: la esperança és una resposta que hem de tenir sempre a mà, ja que genera il·lusió. Amb il·lusió aconseguirem la força, i amb aquesta activarem el cos. I amb l’acció del cos, combinada amb el potencial de la ment, pot arribar la recuperació.

Fantàstic! Sense sortir de la consulta, aquell doctor, amb el seu diagnòstic, m’havia deixat completament enfonsat. Minuts després, aparegué la persona que fins aquell moment s’havia mantingut oculta darrere la bata blanca. A partir d’aquell instant, per la mateixa boca i amb un to paternal, començaren a brollar paraules de consol i d’esperança. Sense cap mena de dubte, aconseguí canviar completament tant el meu estat d’ànim com el de la Carme.

Paga la pena ser positius? I tant!

Naturalment, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. Com és pot aconseguir fer realitat un somni com aquest?

Ja en parlarem! Si més no, al sortir del despatx, el doctor ja havia sabut contagiar-nos una bona dosi d’optimisme. I en moments de desesperació, és una habilitat que el pacient agraeix molt i molt.

Sense el primer pas, no es pot fer camí!

El meu nom és Ramon. Tinc setanta-tres anys i estic casat amb la Carme des de en fa cinquanta. Hem tingut tres fills extraordinaris i tres nets que ens deixen bocabadats. Soc extravertit, físicament fort, amb una ment prou clara per continuar fent les nombroses activitats que em permeten mantenir-me en forma i ocupat bona part del dia.

Abans que el temps esborri els meus records i amb ells les meves vivències, he pensat plasmar-los per escrit i poder compartir-los amb vosaltres. Desitjaria, si fos possible, que la lectura us servís de distracció. Al mateix temps, si en podeu treure algun profit per a vosaltres o per a altres persones, molt millor. El que llegireu o escoltareu, forma part d’un conjunt d’experiències personals, positives i negatives, que m’han ajudat a créixer, algunes de les quals, he tingut la oportunitat d’explicar-les entre amics o en reunions familiars. No obstant, encara que pugui semblar estrany, no sereu pocs els que les coneixereu al llegir o escoltar aquest relat. Fins ara no havia trobat el moment oportú de revelar-les perquè estava convençut que no interessaven a ningú.

Més d’una vegada havia sentit dir a la gent més gran: “El passat, passat està”. Era una manera d’esborrar possibles errors, d’intentar cicatritzar velles ferides i d’oblidar la història. No penseu que aquest moment ha arribat espontàniament. Ni molt menys! Tot fou fruit d’una llarga conversa, mantinguda amb un vell amic de la infància. Segons ell, no era normal fer tot el que havia fet, ni amb les condicions que ho havia hagut de fer, ni tampoc arribar on havia arribat. Aleshores, em digué:

–Ho has d’escriure! Hi poden haver altres persones que es trobin en les mateixes circumstàncies sense saber què fer. Qui sap! Pot ser que després de llegir el teu relat, es vegin capaços de sortir del pou per caminar en la bona direcció.

Si voleu que us digui la veritat, aquella conversa em va fer pensar molt més del que podia imaginar. Sense gaire esforç, van començar a brollar infinitat de records, en forma de cascada màgica, farcida de vivències. En aquell moment, tot jo era un interrogant. Dubtava molt seriosament si seria capaç de traslladar tota aquella informació al paper. Quan per fi vaig aconseguir fer-ho, per a mi fou com una teràpia. Tot d’una, sense proposar-m’ho, em vaig sentir completament alliberat d’un pes que m’havia angoixat durant molts anys.

El relat gira al voltant d’un vell problema que es descontrolaria en l’edat adulta. Per aquesta raó us pot sorprendre veure com en un primer moment ho vaig encaixar i com de manera ràpida canviaria la meva vida. Malgrat ser tan important com sorprenent el que em va passar, podrem veure com de vegades unes coses són conseqüència d’unes altres, raó per la qual, per fer-ho tot més entenedor, haurem de furgar una mica en els records de la infància.

De la mateixa manera, es poden donar coincidències entre vosaltres i jo relacionades amb els problemes del dia a dia o amb la manera de resoldre’ls. També podem compartir els dubtes, les situacions angoixants, els moments divertits i els sentiments reprimits. Tot això pot ajudar a despertar una certa empatia o potser li podríem dir comprensió, tant entre aquells lectors que es trobin en la mateixa situació com entre els que hagin iniciat la lectura per simple curiositat.

Cada persona és com és. Per fer-se una idea del meu caràcter no estarà de més explicar que tota la vida he fet esport: atletisme al col·legi, després, durant molts anys, lluita grecoromana, més endavant equitació i carreres de marató. Actualment només faig natació i gimnàstica per mantenir-me en forma. Per poder practicar de manera contínua qualsevol d’aquestes especialitats, cal un gran sacrifici, molta disciplina per no deixar els entrenaments i ganes de superació per assolir els objectius que cadascú s’hagi marcat. Sabent, però, que res és fàcil i que quan s’aconsegueix un objectiu sempre és conseqüència del treball, mai de la casualitat. Penso que aquesta mentalitat m’ha ajudat a superar molts obstacles.

Abans de parlar d’aquest problema que em va ocasionar un canvi tan important a la meva vida, m’agradaria dir-vos alguna cosa sobre la meva infància. Després, voldria ser capaç d’explicar com a partir d’un moment determinat, quan pensava que ja tenia la vida solucionada, em vaig veure obligat a tornar a començar i planificar-ho tot de nou. Fou a conseqüència de tenir la perspectiva de perdre un sentit tan important com era la vista. Per a un adult és molt complicat afrontar aquesta situació, si es té en compte que la etapa anterior s’havia donat de manera natural, evolucionant plàcidament des de la infantesa a la edat adulta durant un recorregut més o menys llarg.

En canvi, el punt des del qual us proposo acompanyar-me, el feia carregat amb la motxilla farcida d’experiència, plena d’emocions i convençut fins aquell moment d’haver encarrilat la vida de manera segura i correcta.

Quan venim a aquest món, ningú ens comunica fins quan hi serem. Si durant la vida patim un accident o ens sobrevé una desgràcia, tampoc podem saber el temps que ens queda. En una situació tan incerta, amb tots els interrogants que hi vulgueu afegir, cal tornar a començar. Per a reviure aquest procés, em comprometo a recordar i refer el mateix camí, de la manera més fidel possible, amb la vostra companyia. També veurem com és de complicat seguir els consells donats amb tota la bona fe del món per les mateixes persones que al seu moment, trobant-se en les mateixes dificultats que jo, van ser incapaços de seguir-los. De manera que quan es tracta de sortir d’un pou tan profund sense disposar d’una fórmula màgica, veurem com cal aprofitar qualsevol oportunitat, per minsa que sigui, per millorar el nostre estat. La millor ajuda és la que es pot prestar un mateix.

De vegades un pot caure en la angoixa, en la frustració o en la desesperació. En tal cas, no podem donar la culpa als altres del que ens ha passat. Ni tampoc creure que ells tenen tota la responsabilitat del que ens està passant, exigint-los una solució. En el pitjor dels casos, si la nostra situació és irreversible, és a dir, no podem tornar al punt de partida, tampoc ens podem quedar arraconats del món ni de la societat. Per una raó molt simple: la gent que ens estima pateix per nosaltres i hem d’intentar evitar aquest patiment. La lluita no s’acaba mai i, en aquest món, qui no s’adapta desapareix. Així doncs, per mantenir la esperança i amb la voluntat d’aconseguir la força necessària per iniciar la lluita, m’anava plantejant reptes tan a curt com a llarg termini, entre ells, aprendre Braille, fer un curs intensiu d’informàtica, preparar-me per entrar a la Universitat. Més a llarg termini, utilitzar el bastó. Aquest, com podrem veure al seu moment, és una decisió bastant més complicada del que ningú es pot imaginar. Abans, però, calia superar els obstacles que dia a dia trobava pel camí.

A partir d’aquell moment, la meva vida canviaria com quan es dóna la volta a un mitjó: de mica en mica, em relacionaria amb un entorn completament diferent del que estava acostumat, incorporaria noves amistats a la meva vida i canviaria els hàbits per adaptar-me a la nova etapa. El canvi es presentava tan dràstic en tots els aspectes que fins i tot un costum tan normal com dormir de nit i estar actiu durant el dia, fins aquell moment només ho havia pogut fer en temps de vacances o alguns caps de setmana. , sense haver-m’ho proposat, em veia immers en un procés de canvi físic, mental, emocional i ambiental.

Em vaig passar a un altre sector laboral i vaig començar la carrera de Història. Anys després, vaig abandonar la Universitat amb la llicenciatura sota el braç. Al mateix ritme que me n'anava sortint de tots els entrebancs, desapareixien els fantasmes del passat. No cal dir que el problema físic continuava present, però com podreu comprovar, el fet d’ haver-lo assimilat, em permetia veure les coses de manera molt diferent.

Quan estem ben fotuts, per molt que ens vulguin convèncer de que ens en sortirem, ens neguem a admetre-ho. En els moments de tanta dificultat, ens aniria bé pensar que com ningú pot ser eternament feliç, tampoc es pot ser eternament desgraciat. Aquest detall, caldria tenir-lo sempre present.

La perfecció, si bé és desitjable, no és possible en cap terreny: tot es pot millorar. L’ésser humà té la capacitat d’adaptar-se a qualsevol dificultat per complicada que sigui. Si alguna cosa positiva ens cau del cel, cal aprofitar-la. Si més no, no podem esperar sense límit a que es produeixi un miracle. Tots tenim la capacitat d’aprendre i evolucionar per tirar endavant. A mi m’han estat molt útils tots els aprenentatges, la qual cosa m’ha permès sovint recordar les paraules de l’avi quan em deia: “Estudia i treballa. El saber no ocupa lloc”. Per això, cada vegada admiro més les persones que són capaços de fer el mateix que jo en circumstàncies més adverses.

A l’escriure les meves vivències, no pretenc fer-ho amb la idea de servir d’exemple per a ningú: cada persona és un món, les problemàtiques personals són molt variades i les circumstàncies diferents. Són molts els que escriuen, i alguns ho fan molt bé, utilitzant la seva imaginació. En el meu cas, a l’hora d’escriure li poso voluntat i en lloc de la imaginació utilitzo la memòria. Si començo a explicar-vos anècdotes de la meva vida adulta sense saber res de la llarga etapa anterior, pot ser no us resultarà prou comprensible. Per aquesta raó tirarem una mica enrere i així, al conèixer els orígens, us resultarà més fàcil comprendre quina ha sigut la evolució de tot plegat.

Al complir els vuit anys, la família es va fer més gran amb un nou fill. Un any després es va disparar una alarma absolutament inesperada quan el mestre, al observar una anomalia en la meva visió, la va comentar als pares: