Dràcula E-Book

Bram Stoker

• Herausgeber: BARCANOVA
• Kategorie: Für Kinder und Jugendliche
• Serie: Llibres infantils i juvenils - Clàssics a mida
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 176

Veröffentlichungsjahr: 2021

Beschreibung

Jonathan Harker, un agent immobiliari, viatja a Transsilvània per atendre els negocis d'un estrany noble romanès. El jove Jonathan acabarà sent presoner del comte Dràcula i descobrint a poc a poc, la terrible naturalesa del seu captor i els seus plans per estendre el seu poder des de Londres i crear altres éssers de la seva mateixa espècie. Aquesta és una adaptació de Drácula, el famós clàssic de Bram Stoker, que conserva tots els seus matisos i la tensa atmosfera de misteri tan característica.

Leseprobe

Índex

Introducció

Dràcula

Capítol I

Capítol II

Capítol III

Capítol IV

Capítol V

Capítol VI

Capítol VII

Capítol VIII

Capítol IX

Capítol X

Capítol XI

Capítol XII

Capítol XIII

Capítol XIV

Capítol XV

Capítol XVI

Capítol XVII

Capítol XVIII

Capítol XIX

Capítol XX

Capítol XXI

Capítol XXII

Capítol XXIII

Capítol XXIV

Capítol XXV

Capítol XXVI

Capítol XXVII

Nota

Apèndix

Crèdits

Un actor anomenat Henry Irving

Bram Stoker, l’autor de Dràcula, tenia dinou anys el 1867 quan, en un teatre de Dublín, va veure per primera vegada damunt l’escenari el famós actor Henry Irving (1838 – 1905), nou anys més gran que ell, i es va sentir fascinat per la distinció de les seves maneres, la seva forta personalitat, la seva mirada hipnòtica i la seva autoritat sobre les taules.

Aquella fascinació va tenir una influència decisiva no solament en la vida de Stoker, sinó en la figura del comte Dràcula, modelada en bona part sobre la imatge de Henry Irving.

El desembre de 1876, Irving va tornar a Irlanda per a una nova gira. Stoker va anar al Theatre Royal de Dublín i, novament, va sucumbir a la fascinació de l’actor, que encarnava Hamlet, príncep de Dinamarca, en l’obra del mateix nom de William Shakespeare (1564 – 1616).

Després d’assistir a tres representacions seguides, Stoker, que treballava com a supervisor i crític teatral en el diari Dublin Evening Mail, va publicar una ressenya molt elogiosa de l’actuació de Henry Irving.

Per correspondre-li, l’actor el va convidar a sopar a l’hotel on s’allotjava. Van passar tota la nit bevent i conversant sobre el seu mutu amor pel teatre. De tant en tant, Irving es redreçava i, amb veu emocionada i vibrant, recitava passatges de diferents obres. Stoker sentia com si es transformés davant d’ell.

En fer-se clar, després de recitar un llarg poema que narrava un assassinat, seguit del sentiment de culpa i del penediment de l’assassí, Irving va semblar que patia un desmai i es va deixar caure en una butaca. Stoker, commocionat, estava en trànsit. Li va fer la sensació d’haver viscut totes les escenes descrites en el poema. Va trigar a comprendre que havia estat víctima del virtuosisme i de les habilitats interpretatives d’Irving.

Mentre Stoker es refeia, Irving va entrar a la seva habitació i en va sortir amb una fotografia seva dedicada al seu admirador.

«L’ànima havia penetrat en l’ànima!», va escriure Stoker més tard, en recordar aquella nit.

L’amistat forjada llavors es va reforçar durant altres trobades, tant a Irlanda com a Anglaterra. En les seves converses, Irving al·ludia sovint al seu somni de tenir un teatre de la seva propietat i dirigir la seva pròpia companyia.

El novembre de 1878, Irving va informar el seu amic que havia arribat a un acord amb el Lyceum Theatre de Londres, que li concedia amplis poders sobre la programació i l’elecció d’actors, i li va preguntar si estaria disposat a convertir-se en el seu secretari i gerent.

Stoker va acceptar de seguida. Es va acomiadar del Dublin Evening Mail i de la seva confortable feina com a funcionari civil, i se’n va anar a viure a Londres amb la seva esposa, Florence Balcombe, amb qui acabava de casar-se. L’any següent va néixer el seu únic fill, Irving Noel Thornley Stoker.

Durant els vint-i-set anys següents, Stoker va ser gerent del Lyceum, que s’havia convertit en el teatre més important d’Anglaterra, i es va encarregar dels assumptes d’Irving, el més celebrat dels actors britànics de la seva època.

La posició de Stoker a l’epicentre de la vida teatral londinenca va fer que es relacionés tant amb alguns dels homes més influents de la Gran Bretanya, a qui donava la benvinguda al vestíbul del teatre, com amb periodistes i escriptors d’èxit.

Entre aquests últims, hi havia el poeta i dramaturg irlandès Oscar Wilde (1854 – 1900), autor d’una única novel·la, El retrat de Dorian Gray, en què el protagonista actua com una mena de vampir i va absorbint la vitalitat dels altres per conservar el seu aspecte juvenil.

Stoker també va conèixer Arthur Conan Doyle (1859 – 1930), creador del famós detectiu Sherlock Holmes, i H. G. Wells (1866 – 1946), autor de novel·les de ficció científica com La màquina del temps i La guerra dels mons.

Animat pel seu exemple, Bram Stoker, que ja havia començat a escriure ficció a Irlanda, va publicar una dotzena de llibres, com The Snake’s Pass (El pas de la serp, 1890), Dràcula (1897), The Mystery of the Sea (El misteri del mar, 1902), The Lady of Shroud (La dama del sudari, 1909) i The Lair of the White Worm (El cau del cuc blanc, 1911).

Si hem de creure el mateix Stoker, durant els vint-i-set anys que va servir Henry Irving com a secretari, va contestar unes cinquanta cartes cada dia en nom de l’actor. Costa imaginar d’on treia el temps.

La popularitat de la companyia i del seu actor principal els obligava a anar de gira amb certa freqüència. Aleshores la comitiva era formada per més de cinquanta persones, entre actors i personal dels diferents departaments escènics. Stoker s’encarregava d’organitzar la imponent caravana i de planejar l’itinerari de la companyia, que alguns anys havia d’actuar en trenta poblacions o més en cinc mesos. Era el tipus de feina que li agradava, i ho feia amb eficàcia.

Encara que Irving i ell van viatjar amb la companyia per tot el país i per diferents llocs del món, mai no van actuar a Europa oriental, ni van trepitjar les agrestes terres de Transsilvània, on comença la novel·la més famosa de Stoker.

El 1884, durant una gira pels Estats Units, Stoker va conèixer un altre dels seus ídols, Walt Whitman (1819 – 1892), l’autor de Fulles d’herba, sovint anomenat «el primer poeta de la democràcia nord-americana». Stoker l’admirava intensament per l’originalitat de la seva poesia, que semblava anunciar una nova era, i per la sensualitat que desprenien les seves pàgines. Abans de veure’s per primera vegada, tots dos havien mantingut una correspondència durant anys, i després van continuar fent-ho fins a la mort de Whitman.

En companyia d’Irving, Stoker va visitar la Casa Blanca i va conèixer dos presidents, William McKinley (1843 – 1901) i Theodore Roosevelt (1858 – 1919).

No hi ha evidència que Stoker es trobés amb Sigmund Freud (1856 – 1930), el creador de la psicoanàlisi, però és molt probable que parlés amb un dels seus mestres, el neuròleg Charcot (1825 – 1893), un dels metges francesos més cèlebres, a qui anomena en el capítol XIV de Dràcula. Se sap que Charcot, estudiós de l’hipnotisme, va visitar el Lyceum en la dècada de 1880, per veure actuar Henry Irving, gran hipnotitzador de masses.

Però, de tots els personatges amb els quals Stoker es va relacionar al llarg de la seva vida, Irving va ser, de bon tros, qui va exercir en ell una influència més duradora. Per a ell era l’ideal de l’home complet, infal·lible, una mena de déu. No obstant això, alguns biògrafs mostren Irving des d’un punt de vista menys favorable, com un home arrogant i despòtic, obsessionat per la seva pròpia fama.

Després de la mort de l’actor, Stoker va publicar unes memòries, Personal Reminiscences of Henry Irving (Records personals de Henry Irving, 1906), en què va expressar, un cop més, l’apassionada veneració que sentia per ell.

Un vampir anomenat Dràcula

La creença en els vampirs, éssers misteriosos que s’alimenten de l’essència vital d’altres éssers vius per mantenir-se actius, s’ha donat en totes les èpoques i països, i està relacionada amb la creença en la supervivència de l’ànima després de la mort i amb el temor ancestral que els cadàvers puguin abandonar les seves tombes per sadollar la seva necessitat de sang fresca.

Malgrat la universalitat del tema, els vampirs no van començar a ser considerats d’interès literari fins als segles XVIII i XIX, quan va sorgir l’anomenada literatura gòtica. Es tracta d’un moviment caracteritzat per la profusió d’elements macabres, misteriosos i sobrenaturals, l’obra fundacional del qual és The Castle of Otranto (El castell d’Òtranto, 1765), de l’anglès Horace Walpole (1717 – 1797).

Amb el temps, la literatura gòtica va guanyar en complexitat i en densitat psicològica. Amb el seu relat El vampir (1819), John William Polidori (1795 – 1821) va crear el gènere del vampir romàntic, personatge maleït i també seductor, vagament inspirat en el caràcter turbulent i apassionat del poeta Lord Byron (1788 – 1824).

Una altra obra essencial de la literatura vampírica és la suggeridora Carmilla (1872), història d’una vampira que sent predilecció per les dones, de l’irlandès Sheridan Le Fanu (1814 – 1873). Aquesta novel·la va causar una profunda impressió en Bram Stoker, que de jove havia treballat amb Le Fanu en el diari Dublin Evening Mail, del qual l’autor de Carmilla era copropietari.

Per crear la figura de Carmilla, Le Fanu s’havia inspirat en la comtessa hongaresa Elisabet Báthory (1560 – 1614), més coneguda pel sobrenom de Comtessa Sanguinària, de qui la llegenda explica que es banyava en la sang acabada de vessar de joves verges.

De manera semblant, Bram Stoker es va inspirar parcialment en el sanguinari Vlad IV (1456-62 i 1476), també anomenat Vlad Tepes o Vlad l’Empalador, príncep o voivoda de Valàquia, famós per la seva extrema crueltat, i va situar l’acció a Transsilvània, regió agresta de l’actual Romania, on la creença en els vampirs ha format part, durant molt de temps, de les supersticions locals. No en va, la paraula vampir deriva de l’hongarès o magiar wampyr o vampyr.

Es diu que Stoker va trobar una breu referència al voivoda Dràcula en un llibre sobre Valàquia i Moldàvia, en què s’informava que Dràcula, en la llengua nativa de Valàquia, significa ‘diable’ i, també, ‘dragó’. La sonoritat del nom va agradar al novel·lista, que abans havia anomenat comte Wampyr el seu personatge i havia donat a la seva novel·la el títol provisional d’«Els morts vivents».

Mentre prenia notes per escriure Dràcula, Stoker es va reunir diverses vegades amb Ármin Vámbéry (1832 – 1913), escriptor i viatger hongarès que el va informar sobre el folklore i les llegendes vampíriques de la regió muntanyosa dels Carpats. En la novel·la, Ármin Vámbéry apareix com a Arminius, professor de la Universitat de Budapest.

Alguns erudits afirmen que, més enllà dels relats sobre vampirs i de les llegendes folklòriques romaneses, les principals influències de Stoker a l’hora d’escriure Dràcula van ser les tradicions del seu propi país, Irlanda, i, sobretot, la història de la seva família, passada pel sedàs de la imaginació. Pel que sembla, Stoker era descendent directe de Manus O’Donnell o Manus el Magnífic, guerrer ferotge i líder del clan O’Donnell de l’Ulster, que va capitanejar una rebel·lió contra el rei Enric VIII abans de ser derrotat el 1539.

Stoker es va inspirar també en alguns elements paisatgístics: les ruïnes de Slains Castle, a Aberdeen, Escòcia, que va visitar el 1895 i que va fer servir per descriure el castell del comte a Transsilvània; la cripta de l’església de Saint Michan, a Dublín, on els antics cadàvers es mostren al públic en taüts oberts, i la pintoresca població costanera de Whitby, al nord-est d’Anglaterra, on Stoker passava les vacances d’estiu i on transcorre part de l’acció de la novel·la.

Ja el 1897, en el moment de la publicació de Dràcula, alguns crítics van insinuar que Stoker s’havia basat en Irving per compondre el personatge del cèlebre vampir. A més d’haver transferit a Dràcula els gestos ampul·losos i el poder hipnòtic de l’actor, Stoker havia reflectit el temor i l’animositat que Irving devia inspirar-li de vegades i que en la vida diària no podia expressar amb sinceritat.

Altres autors han observat una certa semblança física entre el comte Dràcula i el poeta Walt Whitman. Tots dos eren forts i corpulents, i lluïen una cabellera blanca i llarga i un bigoti espès. A la influència de Whitman s’atribueixen també l’atmosfera sensual de la novel·la i la seva insistència en temes com la voluptuositat de la mort.

Irving Stoker, el fill de l’escriptor, explicava que al seu pare se li havia acudit la idea d’escriure sobre Dràcula després d’un sopar copiós, a base de cranc amb maionesa. Aquella nit li va costar dormir, i quan finalment ho va aconseguir es va veure immers en un malson ple de criatures vampíriques, entre les quals destacava el personatge del comte, acabat de sortir de la seva tomba.

A diferència del que li va passar amb els seus altres llibres, que semblen haver estat escrits en un arravatament d’inspiració, Stoker es va estar set anys per construir els personatges, ordenar i reordenar els capítols, i donar a la novel·la la seva peculiar estructura.

Cal recordar que, des del punt de vista tècnic, Dràcula és una recopilació de textos de variada extracció: fragments de diaris personals, transcripcions de fonògrafs, diaris de navegació, notícies de premsa, cartes i telegrames, que han elaborat els diferents personatges i que han estat ordenats, tant en el curs de l’acció com posteriorment, per la Mina Murray, un dels caràcters principals del llibre, promesa d’en Jonathan Harker i més tard, la seva esposa.

Es tracta d’una tècnica que permet presentar l’acció des de diferents punts de vista i que, en mans de Stoker, serveix també per crear una atmosfera realista, plena de detalls quotidians, que contrasta amb el caràcter sobrenatural de la història vampírica.

El llibre va aparèixer la primavera de 1897 i va rebre crítiques de diferent signe. El Daily Mail el va proclamar com un clàssic del terror gòtic i va escriure: «Sens dubte, el record d’aquesta història fantasmal i estranya ens perseguirà durant molt de temps». L’autor de la ressenya va situar Stoker per sobre de Mary Shelley (1797 – 1851), l’autora de Frankenstein, i d’Edgar Allan Poe (1809 – 1849): «En la seva fascinació tètrica, Dràcula és més atroç que Frankenstein i que La caiguda de la casa Usher».

La revista Athenaeum, en canvi, va mostrar les seves reserves: «Dràcula és un llibre sensacional, però la seva estructura desconcerta i, segons el nostre parer, això li impedeix aconseguir un nivell literari més alt».

Per la seva banda, The Spectator opinava que, malgrat que Stoker exhibia uns extraordinaris coneixements de vampirologia, la història hauria estat més creïble si l’autor l’hagués ambientada en una època anterior: «L’actualitat del llibre, evidenciada en fonògrafs, màquines d’escriure i altres artefactes d’invenció recent, contrasta amb els mètodes medievals que, en última instància, fan possible la victòria dels enemics de Dràcula». Es refereix, naturalment, al ganivet nepalès i al matxet utilitzats en l’últim capítol per matar el comte al seu taüt.

Altres comentaristes van descriure el llibre com «la sensació de la temporada» i «una novel·la capaç de gelar la sang». Arthur Conan Doyle va enviar a Stoker una carta en aquests termes: «Li escric per explicar-li com he gaudit llegint el seu Dràcula. Crec que és la millor història sobre el dimoni que he llegit des de fa molts anys».

Al principi, la novel·la no es va vendre bé. La primera edició anglesa només va ser de tres mil exemplars, i van haver de passar dos anys perquè es publiqués als Estats Units. A Anglaterra, la versió en rústica no va aparèixer fins al 1901.

El llibre va proporcionar pocs diners al seu autor, sobretot quan es pensa en l’esforç que havia representat per a ell. El 1912, any de la seva mort, les dificultats econòmiques de Stoker eren tan grans que va haver de sol·licitar una ajuda econòmica al Royal Literary Fund, una fundació creada per ajudar els escriptors en dificultats.

L’any següent, la seva viuda es va veure obligada a vendre les notes i la resta del material utilitzat per Stoker per escriure Dràcula. El 1914 es va publicar El convidat de Dràcula, col·lecció pòstuma de relats, entre els quals hi ha el que dóna el títol al llibre. El convidat de Dràcula és, segons els crítics, el primer capítol o potser el segon del manuscrit original de Dràcula, que el mateix autor o els seus primers editors van decidir eliminar, ja que el van considerar innecessari.

La sort del llibre va canviar quan el 1922 el cineasta alemany Friedrich Wilhelm Murnau (1888 – 1931) va estrenar la seva pel·lícula Nosferatu, basada lliurement en el Dràcula de Stoker. Com que els drets d’autor no havien estat abonats, la seva viuda va posar un plet i el va guanyar. Murnau va ser condemnat a destruir totes les còpies, però algunes van sobreviure.

La batalla legal havia cridat l’atenció del públic, la qual cosa va fer augmentar les vendes del llibre. Des de llavors, el llibre es reedita sense parar, i continuen tant els succedanis literaris com les adaptacions i les seqüeles cinematogràfiques i televisives.

Es creia que el manuscrit original, de 541 pàgines, s’havia perdut, però a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat va ser trobat en un graner de Pennsilvània. Estava mecanografiat i ple de correccions, i encara hi havia, escrit a mà, el títol provisional d’«Els morts vivents».

El manuscrit tenia un final diferent, eliminat per l’autor abans de la publicació, en el qual el castell de Dràcula s’ensorrava en morir el seu amo, i amb el seu esfondrament desapareixia tota empremta de l’existència dels vampirs.

Aquesta edició

L’obra que aquí presentem és una traducció i adaptació del text original, publicat el 1897. No es tracta, doncs, d’una versió íntegra del llibre, però en recull tots els capítols i conserva fidelment l’estil i la intenció amb els quals Bram Stoker va escriure Dràcula, la novel·la que va confegir forma moderna a la llegenda universal dels vampirs.

CAPÍTOL I

Diari d’en Jonathan Harker

(Notes taquigràfiques1)

3 de maig. Bistrita–. Hem sortit de Budapest amb certa puntualitat i hem arribat a Klausenburg, la capital de Transsilvània, al vespre. M’he allotjat a l’Hotel Royal. Per sopar, he menjat pollastre amb pebre vermell. Era molt bo, però m’ha fet molta set. El cambrer m’ha dit que, com que era un plat nacional, podria tastar-lo on volgués. M’han resultat molt útils els meus escassos coneixements d’alemany. En realitat, no sé com m’ho faria, si no en sabés una mica.

A Londres, abans de marxar, vaig tenir temps lliure per consultar, a la biblioteca del Museu Britànic, llibres i mapes relacionats amb Transsilvània. Creia que, a l’hora de tractar amb un aristòcrata del lloc, em serien útils certs coneixements previs sobre el país. Vaig descobrir que la comarca que el nostre client menciona és a l’extrem oriental del país, a la frontera de tres estats: Transsilvània, Moldàvia i la Bucovina, enmig dels monts Carpats, una de les zones més agrestes i menys conegudes d’Europa. No vaig trobar cap llibre ni cap mapa que assenyalés la localització exacta del castell de Dràcula, però vaig esbrinar que Bistrita, la ciutat de posta anomenada pel comte Dràcula, és un lloc prou conegut.

He esmorzat molt de pressa, perquè el tren sortia una mica abans de les vuit, però després m’he hagut d’esperar més d’una hora a l’estació, abans d’iniciar el viatge. Em fa la sensació que, com més ens endinsem a orient, més impuntuals són els trens.

Durant tot el dia hem recorregut a pas de tortuga una regió plena de belleses. Al vespre hem arribat a Bistrita, ciutat antiga i pintoresca. El comte Dràcula m’havia indicat que anés a l’Hotel Corona d’Or, que, sortosament, tenia un aire d’una altra època. Com és lògic, m’interessa conèixer els costums del país. Era evident que m’esperaven, perquè, en aproximar-me a la porta, m’ha rebut una anciana d’aspecte jovial.

—El cavaller anglès? —m’ha preguntat.

—Sí —he respost—. Sóc en Jonathan Harker.

Ha somrigut i m’ha lliurat una carta, que deia:

«Amic meu,

Benvingut als Carpats. L’espero amb impaciència. Dormi bé aquesta nit. La diligència sortirà demà a les tres cap a Bucovina, i hi ha un seient reservat per a vostè. Al congost del Borgo l’esperarà un carruatge que el portarà fins aquí. Confio que hagi tingut un feliç viatge des de Londres i que gaudeixi de la seva estada a la meva formosa terra.

El seu amic,

Dràcula»

4 de maig–. En preguntar-los si coneixien el comte Dràcula i si podien dir-me res sobre el seu castell, tant l’hostaler com la seva dona s’han senyat, i, després d’assegurar-me que no en sabien res, s’han negat a continuar parlant. Com que s’acostava l’hora de marxar, no he pogut preguntar a ningú més. Tot és molt misteriós.

Just abans de marxar, l’anciana, que semblava cada cop més nerviosa, m’ha advertit que érem a la vigília de Sant Jordi, i aquella mateixa nit, a les dotze, els esperits malignes aconseguirien tot el seu poder. Com que li he dit que no creia en aquelles coses, s’ha agenollat i m’ha demanat que no me n’anés. Li he explicat que els meus deures eren urgents i no podia quedar-me.

Finalment, amb llàgrimes als ulls, m’ha ofert un crucifix que portava al coll. Al principi no he sabut què fer, ja que, com a anglicà,2 m’han ensenyat a considerar aquestes coses com a supersticions. No obstant això, m’ha semblat poc elegant rebutjar l’oferta d’una anciana amb tan bones intencions.