Els set déus de la fortuna E-Book

Noèlia Arrotea

• Herausgeber: Pedra de llamp
• Kategorie: Abenteuer, Thriller, Horror
• Serie: Psiborn
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 279

Veröffentlichungsjahr: 2026

Beschreibung

 Durant la primera temporada, la Noèlia Arrotea ha afrontat sense embuts alguns dels temes més controvertits del país: poder econòmic i polític, mitjans de comunicació, institucions culturals, corrupció, immigració i identitats. Sempre des del Born, entre la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons, la PsiBorn ha retratat la Barcelona actual amb ironia, documentació i mala llet.   Amb el cas #11 s'obre la segona temporada: entren en joc una fundació vinculada a la DGAIA, la CCMA i nous actors polítics i empresarials. Canvien les regles, apareixen nous personatges, es tensiona la relació amb en Sensat i la Dra. Arrotea intervé en afers internacionals, amb Barcelona —un cop més— com a protagonista.   Pablo Odell, editor       Van convertir el progrés en decorat i la justícia social en coartada. El socialisme de govern no va trair els seus ideals: els va utilitzar. Durant dècades han ocupat l'Estat com qui hereta una finca: col·locant els seus, repartint favors, comprant silencis i confonent partit, poder i patrimoni. La corrupció no hi apareix com una desviació, sinó com una manera d'administrar la lleialtat.   Aquest primer cas de la segona temporada entra al nucli d'un sistema que es proclama moralment superior mentre opera amb la mateixa vella lògica: impunitat, opacitat i memòria curta.   Quan la bandera tapa la caixa forta, la democràcia només és escenografia. Algú ha de trencar el decorat.  

Leseprobe

PSIBORN⑪

ELS SET DÉUS DE LA FORTUNA

Noèlia Arrotea

Pròleg

Joan Rovira

Crèdits

Títol original: Els set déus de la fortuna

© Noèlia Arrotea, 2026

© D’aquesta edició: Pensódromo SL, 2026

Disseny de coberta:

Pensódromo

Editor: Pablo Odell — [email protected]

Aquesta obra es publica sota el segell Pedra de Llamp

ISBN ebook: 979-13-87970-26-0

ISBN print: 979-13-87970-25-3

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només és permesa amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www. cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

ÍNDEX

Próleg

Introducció

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Epìleg

Próleg

Si això fos una plataforma de streaming, aquest llibre seria «T2/E1»: el primer episodi de la segona temporada de La psicòloga del Born. Però no: aquí no hi ha comandament ni crispetes, sinó paper i tinta de tota la vida —o llibre digital, que també compta—.

Tot sembla normal, com quan el detectiu arriba a l’escena del crim: una portada potent, de fons negre, inspirada en la mítica Black Mask Magazine, aquella revista nord-americana de relats criminals publicada en format pulp que va renovar la literatura policíaca als anys vint. La va fundar H.L. Mencken, periodista satíric i defensor de la llibertat de consciència, conegut per oposar-se al puritanisme i a la censura. Una referència perfecta per a una col·lecció que acumula milers de lectors de la mà d’una autora tan mítica com misteriosa: Noelia Arrotea.

Tanmateix, en els llibres de la PsiBorn mai res no és tan normal com sembla.

Les novel·les d’aquesta psicòloga clandestina són

úniques pel seu estil, per la seva mirada, per la seva gosadia. Literatura popular, en català i de qualitat. Una etiqueta necessària en un país on la literatura popular o comercial encara és vista amb recel. En canvi, en països normals —i aquest ho serà algun dia— hi ha bona literatura de tots els gèneres i bona ficció televisiva, que ja s’està menjant el terreny del cinema i del llibre. Als Estats Units, sens dubte, La psicòloga del Born ja tindria la seva pròpia sèrie. Aquí, de moment, tenim paper, passió i un públic fidel que creix.

PsiBorn s’inscriu de ple en la línia que l’editorial Pedra de Llamp anomena «novel·la negra mediterrània»: urbana, barcelonina, catalana. Un univers on conviurien Vázquez Montalbán, Petros Márkaris o Andrea Camilleri. Una galàxia que no té res a envejar a la nòrdica o l’anglosaxona.

El misteri és essencial, i aquesta autora l’ha convertit en art. Escriu amb humor ferotge i sàtira política, documentada fins a l’últim detall. Sap molt, i ho sap del cert. Coneix les clavegueres, els poders, les febleses humanes —diners, sexe, ambició, corrupció, poder—, i no fa trampes. Onze llibres en quatre anys més un llibre de relats Volem recollir i altres relats breus: unes tres mil pàgines de feina, passió i resistència. Un esforç titànic en un mercat petit com el català, on només un de cada quatre lectors tria el català, i on tres o quatre grups gegants ho acaparen tot mentre petits editors sobreviuen entre subvencions i silencis mediàtics.

Però, Houston, tenim un problema: el control de la granja d’Orwell té un forat, i s’hi ha colat PsiBorn. Per les xarxes —especialment X/Twitter— entra aire fresc. Allà on les gallines haurien de pondre els ous que toca, hi ha qui diu prou i canta visca la revolució. És per aquí que s’ha fet gran la sèrie: com aquelles produccions que comencen de manera clandestina i acaben convertint-se en èxits populars.

Una autora innovadora, indignada i pencaire; un editor valent i humil. Tots dos lluitant per uns llibres que són molt més que productes.

I qui és, doncs, Noelia Arrotea? Aquesta psicòloga-dòmina de les coves del sado, enemiga del sistema editorial-colonial català? No ho sabem, i millor així. La seva identitat és un misteri útil: la protegeix. Hi ha gent poderosa que voldria fer-li la pell. Sap coses que no hauria de saber. Massa coses. I això, és clar, té preu.

Però també té premi: llibertat absoluta. Escriu el que vol, com vol i contra qui calgui. Si fos russa, ja hauria caigut per una finestra. Però és catalana, i aquí les coses es fan d’una altra manera.

Així, protegida pel secret i per una documentació sòlida com una roca, arriba a la segona temporada i al llibre número dotze. I continua. La seva sàtira és brutal, esquitxada d’humor salvatge, sense respecte pels qui no mereixen respecte. Alt risc. Alt voltatge. Llegeixes un llibre de la PsiBorn i ja no hi ha marxa enrere: això és droga dura, i el cos en demana més.

La seva activitat a X/Twitter, sota el perfil @psiborn, n’és la millor prova. Les seves opinions són míssils teledirigits de mala llet còsmica. Cadascun és una bufetada de realitat. Al darrere s’hi intueix un motor profund: una vocació de decència i justícia que travessa tota la seva obra. Per això la novel·la negra li escau tant: serveix per despullar realitats incòmodes i despertar en els lectors el mateix anhel d’higiene democràtica i ètica.

Aquesta és l’espurna amagada en tots els llibres de la sèrie: una invitació a fer net, a alçar la bandera d’una Catalunya triomfant, rica i plena, no acovardida ni podrida per unes elits que fa temps que han deixat de ser-ne dignes.

La col·lecció —10 + 1 + 1— obre nous horitzons, però manté el crit dels maquis i els almogàvers: Desperta ferro! Ens convoca a gaudir de les històries, de les fronteres difuses entre veritat i ficció, però també a plantar cara a tanta misèria i obscenitat.

Dit planerament: pit i collons, i llibres lliures!

Perquè mereixem una altra Catalunya: amb merders normals, sí, però no emmerdada fins al coll.

Llegim-la, guardem-la a la nostra biblioteca. I un dia, d’aquí no gaire, podrem dir:

«Sí, jo hi era. Jo era de la resistència. D’aquell exèrcit secret que es reconeixia en els llibres de la PsiBorn».

Serà el dia de la revolta, quan ens desempalleguem de mòmies i de sangoneres, i tot torni a començar amb un bon cop de falç.

Joan Rovira

Poeta, escriptor, periodista

Introducció

Igual que en la vidriera irrespetuosade los cambalaches, se ha mezclao la vida.

Tango Cambalache, Enrique Santos Discépolo.

Savva Mamontov fou un gran mecenes rus de finals del segle XIX i inicis del XX. Els diners acumulats per la seva família siberiana en negocis de petroli i ferrocarrils, els va heretar en morir el pare. Idealista d’esperit refinat, convertí el seu palau Abramtsevo en un pol d’atracció per a un ampli grup de joves pintors, escultors, ceramistes i artesans, bohemis i bandarres, als qui animava a retornar a l’estil i tècniques de la tradició pagesa russa.

Durant un viatge de descoberta pel Japó, Mamontov es va obsessionar amb un joc de nines de fusta, que representa els set déus de la fortuna. La figura de Fukurokuju (del japonès «fuku», felicitat, «roku», riquesa, i «ju», longevitat), un déu baixet, vell, calb i cara de sorrut, contenia en el seu interior totes les altres deïtats. Als tallers del mecenes, destacava pel seu consum de vodka el dissenyador de joguines Sergei Maliutin, fou ell qui creà la primera matrioixca, inspirada en les nines similars que el protector havia dut del Japó, tot convertint Mamontov en un referent. Fins i tot el gran escriptor contemporani Chejov, que se’n fotia obertament d’aquestes dèries folklòriques, el va fer protagonista d’un conte satíric. Quan va morir, tanmateix, es va descobrir que tenia la seva casa de Yalta plena de les artesanies elaborades a Abramtsevo.

Les matrioixques solen cisellar-se amb fusta de til·ler, lleugera i de textura molt fina. Al mes d’abril, quan els arbres tenen més saba, els experts els talen i seccionen en blocs. Totes les nines incloses en una matrioixca surten del mateix bloc, perquè s’expandeixin i contraguin a idèntic ritme, així seguiran encaixant per sempre més. Sense fissures, com en els partits polítics ben dirigits.

La primera figura que es talla és la més petita, la més oculta, ja que determina la mida de la resta. És l’única peça massissa, sòlida; les altres no passen de capes amagades per la figura un xic més capaç, que les encabeix. Tornejar les peces, aconseguir que les dues meitats encaixin, requereix l’habilitat d’un secretari d’organització. Una vegada enllestides, la fusta es recobreix amb oli, per aïllar-la dels canvis externs. Qui no tenia carnet i anava a les llistes com a reclam electoral independent, passarà per l’adreçador, s’afiliarà, dirà amén a tot o li ensenyaran la porta de sortida. Passi el que passi al món exterior, res ha de canviar dins la permanent realitat de l’úter militant. Tot seguit, s’hi aplica una capa de pintura i es deixa assecar. Colors llampants, recoberts de vernís brillant, que cridin l’atenció del votant. Olor intensament perfumada, penetrant, el tacte càlid i sedós d’un fulletó electoral, continuïtat sense porus ni esquerdes.

El misteri de les matrioixques és fascinant, capes i capes aparentment iguals, però a la vegada diferents. A alguns descreguts o massa ben informats, la matrioixca els pot semblar un frau, la troben buida, enganyosa, postissa. D’altres, per contra, la veuen farcida de possibilitats per descobrir, plena de propostes suggeridores, de lleugeresa infinita i canviant. Sense saber ben bé qui és a dins i qui és a fora, qui conté a qui, qui protegeix i qui es mostra. L’essència invisible roman en l’interès, tan endins, que sovint ens passa desapercebuda.

La capa externa de la corrupció política són les eleccions, càrrecs electes amb remuneració coneguda més enllà de prebendes barrudes, dietes, assistència a comissions, desplaçaments pagats a qui no es desplaça. La lluita entre els partits sembla i és aferrissada, per comprovar qui s’endurà aquesta vegada la part més grossa del pastís.

Quan obrim aquesta primera nina (que ens imaginarem amb la cara de Salvador Illa), ens toparem amb els nomenaments de càrrecs públics, a través dels quals ja podem confirmar els pactes explícits, també esbrinar-ne alguns d’inconfessables. Dels més evidents com a conseller del govern, fins als més amagats a la rebotiga sobrera d’alguna Diputació o Consell Comarcal. Com més apartats dels ulls dels electors es consideren, amb més desvergonyiment actuen. En un executiu socialista, hi pot figurar un Miquel Sàmper o un Ramon Espadaler, mentre que a la Diputació de Barcelona ja s’animen fins i tot amb un Tolo Moya, a qui fa quatre dies el seu propi partit acusava de dirigir accions grotesques de falsa bandera.

Si fos una ceba, això d’anar traient capes ens faria plorar, però les matrioixques i la barra dels partits són de fusta. Va, juguem-hi, n’obrim una altra, un Salvador Illa més petitó. Aquí, ja més endins, trobem les portes giratòries, la col·locació a dit en institucions de l’Estat, així com en empreses públiques i privades que operen sota control del règim, via subvencions, concessions i contractes públics. Les peces encaixen, s’ajunten en funció de pactes sempre ocults o bé se superposen en capes temporals, segons qui ostenta el poder en cada moment. És la Natàlia Sánchez de la CUP a la Cooperativa Abacus, en Pere Soler a la CNMV, en Sergi Sol i el Mikimoto a RTVE, l’Albert Castellanos a Redeia, en Duran i Lleida a AENA, també en Tremosa, l’Andreu Mas-Colell al Banc d’Espanya, la Meritxell Batet a Ebro Foods, un can pixa i rellisca que omple els consells d’administració.

Seguim obrint nines, una altra i una més, fins que arribem a la peça més oculta, la sòlida: són les empreses consultores lobbistes, el darrer amagatall de la matrioixca. Aquí, l’aiguabarreig és del tot explícit, doncs els partits parteixen de la base que l’elector mai no aprofundirà tant en la seva anàlisi, no es capbussarà a nivells tan baixos de la fossa sèptica. El magma es petrifica, formen tots un sol bloc, per assaltar plegats la butxaca del contribuent.

Un exemple ens ajudarà a entendre com operen, on van a parar aquells que segueixen tallant el bacallà, repartint milions d’euros. José «Pepiño» Blanco, l’exministre de Foment amb Zapatero de tèrboles trobades a benzineres, va crear la consultora d’afers públics Acento just el juny del 2018, quan Sánchez va guanyar la moció de censura. Els principals clients de la guingueta, per davant d’un reguitzell d’empreses de l’IBEX, són el Regne del Marroc i la República Popular Xina. El primer, opera a través de la seva ambaixada a Brussel·les, Acento ha aconseguit per a Rabat centenars de milions d’euros en «ajuda per a la cooperació», mentre que la segona canalitza la relació via el gegant tecnològic Huawei.

Entre els professionals vinculats al PSOE que trobem a Acento, hi ha Valeriano Gómez, ministre de Treball de Zapatero, Elena Valenciano, antiga eurodiputada, David Cierco... També, reuneix populars com el president de la firma, Alfonso Alonso, exlíder del PP basc i exministre de Sanitat amb Rajoy, Elena Pisonero, exsecretària d’Estat d’Economia amb Aznar, l’exsecretari de Sanitat doctor Rubén Moreno, l’exsecretari d’Estat de Cultura i exmarit de Meritxell Batet, José María Lasalle, també el fill d’Esteban González Pons, Esteban González Guitart, que ara figura com a assessor, però que hi tenia funcions executives fins fa poc. La indústria de Defensa és llaminera, mantenen d’assessor el tinent general Ignacio Bengoechea, ascendit a segon cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire el 2021, pel Govern de Sánchez.

Em direu que PSOE i PP la mateixa merda és, com cridaven els nois del 15M, però el director d’Acento a l’oficina de Barcelona és en Miquel Gamisans, marit de la Rosa Romà que presideix la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), antic secretari de Comunicació de la Generalitat amb ERC, Rasputín republicà i molt ben relacionat amb Oriol Junqueras.

Un elefant a l’habitació, que tothom veu i de qui ningú en parla, és el contracte laboral de Marcela Topor a la Diputació socialista de BCN, per presentar «The Weekly Mag». Des de l’abril del 2018, just abans de la moció de censura que donà la presidència a Pedro Sánchez, l’antiga primera dama de Catalunya cobra 6.000 € al mes dels nostres impostos, per un anodí espai setmanal de 2 hores, amb una esquàlida audiència de 12.000 persones. A la superfície de les nines més visibles, hem viscut tota mena de vicissituds entre Waterloo i el Gobierno de Madrid, s’han dit el nom del porc, però aquest contracte segueix vigent, els pagaments es satisfan puntualment, també després de la investidura de Salvador Illa, l’aparició del president Puigdemont a l’Arc de Triomf i la posterior persecució policial de l’Operació Gàbia. Com veiem, els acords previs a la moció de censura, el gran munyidor dels quals fou un Pablo Iglesias que encara duia la cua, abastaven tots els nivells de les matrioixques.

Fins i tot aquells nois que el 15M cridaven les consignes a les places, ara participen afamats de l’orgia bisexual, fent tots els papers de l’auca. Almenys, ho intenten, ja que el darrer fitxatge l’han hagut de desfer, perquè algú de dins li ha fotut coça al tauler i ho ha filtrat a la premsa. Efectivament, Alberto Garzón, exministre de Consumo i excoordinador d’Izquierda Unida, havia acceptat la Dirección de Prospectiva GeoPolítica d’Acento. «Després de la incomprensió suscitada en l’espai polític, i amb la intenció expressa de no danyar les organitzacions a les quals tant temps i energia he dedicat de la meva vida, anuncio la meva renúncia a incorporar-me com tenia previst», va haver de publicar a les xarxes socials. La carta és extensa, perquè tot s’aprofita, per constatar el nivell de filldeputisme que impera al pinyol de la matrioixca, vegem-ne algun fragment: «L’esquerra ha de reflexionar sobre com tracta als homes i dones que dediquen el seu temps, la seva energia i la seva vida als projectes col·lectius... Vaig anunciar que em dedicaria professionalment a contribuir en la lluita per un món ecosocialista des de diversos espais. Això incloïa l’escriptura de llibres, la publicació d’articles, la celebració de conferències, la presentació de la meva tesi, fer algunes classes a la universitat i, entre altres coses més, l’assessoria professional en matèries de les quals, considero que tinc coneixements suficients. Diverses consultores em van fer arribar ofertes i la d’Accent encaixava molt bé en aquest propòsit».

La carta del falangista d’esquerres és una amarga queixa, pròpia de banyut de tango. Han creat un «Cambalache» amb els nostres impostos, fusionats en una única casta extractiva. La peça més profunda de la matrioixca, la sòlida, ens mostra que viuen rebolcats en una merenga; i en un mateix fang, todos manoseaos.

Capítol 1

Tingui, la bala que no li hem disparat.

Gabriel García Márquez, Noticia de un secuestro.

La Laura, una jove de cabell molt negre i força grassoneta, es desperta amb la boca seca, la llengua aspra, pastosa, gairebé enganxada al paladar. L’han deixat de bocaterrosa, desmanegada com un ninot, sobre un vell matalàs tacat, veu clapes groguenques de procedència indefinida. Llençat directament sobre el terra dur, amb alguna molla desencaixada a l’alçada dels ronyons, la màrfega ocupa pràcticament tot l’espai disponible a la cambra. Alçant una mica el coll, els intensos ulls blaus de la noia veuen com la perfecta continuïtat grisa dels maons de formigó cobreixen el terra i les parets de la cel·la, on l’han tancat a pany i forrellat.

La jove constata amb preocupació que algú li ha tret la roba que duia. Li han posat un xandall negre que no és seu, sembla nou de trinca. Darrerament, evitava els colors foscos, l’estil gòtic del vestuari de les filles centrava gran part de les discussions familiars, sobretot quan transcendí a l’opinió pública espanyola, tot el país feia mofa de la rebequeria adolescent d’anar disfressades de bruixes a la Casa Blanca.

Fou una de les poques ocasions en què el seu pare va topar amb la premsa, exigint respecte per la intimitat de dues menors d’edat, per molt ximples que fossin. «És correcte que les seves filles vagin a conèixer Nova York, a càrrec del contribuent?» preguntava la premsa de dretes en una època en què encara es celebraven rodes de premsa.

Que us bombin, pensà el Bambi, com se’l coneix als cenacles de Madrid, jo pujo les nenes a l’avió presidencial quan em rota, com han fet tots els presidents del Gobierno, que vegin com aplaudeixen el meu discurs a l’Assemblea de l’ONU.

Ara com ara, la Laura té altres preocupacions més peremptòries. Tot i haver conviscut des de petita amb escortes i la possibilitat retòrica de ser agredida, quan efectivament reps un atac, te n’adones de la teva fragilitat. Deixes de ser una persona i esdevens un tros de carn.

El teixit barat del pantaló de xandall Decathlon se li ha enganxat directament a la figa, també entre les natges. L’estira d’una manera impròpia per a l’executiva de màrqueting que ha esdevingut, exitosa copropietària amb la seva germana d’una agència consultora de comunicació amb clientela de primera línia, ella a qui no se li coneixien estudis superiors ni altre feina que la de becària a Real Madrid TV, per obra i gràcia de les influències polítiques del seu pare embolicador. Treballen amb tot l’espectre ideològic, formen part de la matrioixca interna del règim, la més amagada, l’única feta de fusta sòlida. Tan aviat les contracten La Razón i El Español, com El Plural o Público.

Passen per caixa religiosament la majoria d’empreses de l’IBEX, reben comandes des de Veneçuela de la casa d’apostes El Server, també Huawei paga de bon grat aquest impost revolucionari.

Qui va muntar la guingueta anomenada What the fuck fou la seva germana Alba, més jove, però més eixerida i retorçada, que almenys alguna cosa de profit havia estudiat: Comunicació Audiovisual Digital i Arts Escèniques a la Universidad Europea de Madrid, un centre privat, com fan tots els fills de socialistes defensors de l’educació pública.

—A mi, em pagues el dia del venciment, Paco —crida l’atenció d’en Marhuenda, director de La Razón i peça clau entre els «catalans» del Grupo Planeta Atresmedia —jo no sóc un dels teus opinadors.

Gasta mala llet, la petita, conscient del poder del seu pare, es passa pel folre directors de diaris i propietaris d’empreses.

També na Laura es magreja l’entrecuix, però per descobrir amb preocupació que no duu cap mena de roba interior. Tanmateix, no nota cap indici d’haver estat agredida sexualment pels segrestadors.

La llum és escassa a la cambra sense finestres, tan sols una bombeta de poca intensitat penjada del sostre. Emet el soroll vibrant propi dels insectes, deu ser a punt de fondre’s, només li faltaria quedar-se a les fosques.

S’adona que hi ha una persona estirada al seu costat, té els peus just davant de la cara, mitjons negres esportius com a prolongació del mateix xandall barat. Componen la figura del peix que es mossega la cua o d’un seixanta-nou massa allargat. El timbal del cap repica de valent quan mira d’incorporar-se, tot gira al seu voltant. Hi ha olor de resclosit, fa calor, es desprèn de l’edredó polsós que els hi han llançat al damunt perquè no passin fred.

Aconsegueix veure la cara de la companya de captiveri, profundament, adormida, és la seva germana petita i se n’alegra, som egoistes.

Necessita anar de ventre. Al racó de la dreta, distingeix un forat al terra cobert d’alumini del mateix color gris que la xapa de la porta. Hi ha mig rotllo de paper higiènic barat, sota un botó molt dur de prémer que fa córrer l’aigua breument. Tot plegat, un tràmit humiliant i desagradable. Sembla mentida que malgrat els avenços científics de tota mena, continuem pixant i parint com fa milions d’anys. En el cas dels naixements, les causes són religioses, però no pel que fa a les misèries escatològiques. O també, ara que ho penso. De qualsevol manera, ja triguen a inventar una pastilla, el que sigui, que elimini els residus del cos humà d’una forma més eficient.

Li fa mal el genoll pelat, el té en carn viva. Va caure sobre l’asfalt de la calçada al carrer de casa seva, quan la van estirar fora del cotxe pels cabells, abans que els dos homes l’alcessin i la introduïssin a la camioneta de gamma alta que els havia barrat el pas. Ja havien deixat enrere la mansió moderna de 400 metres quadrats, distribuïts en tres plantes i piscina al terrat, on viuen els pares, el pis de les noies es troba a tan sols vuit-cents metres d’aquesta propietat valorada en més de dos milions d’euros. És una finca d’aquelles que no es paguen honestament amb un sou al Consejo de Estado, crida corrupció a qualsevol que vulgui escoltar.

Al barri de Valdemarín del districte Moncloa-Aravaca, pels voltants del carrer Níscalo, resulta habitual veure diversos cotxes de Policía Nacional, camuflats, pentinant la zona. No hi són les 24 hores, però sí que hi apareixen de manera freqüent. Formen part de l’equip d’escortes que custodia els passos de l’expresident. És molt difícil veure’l entrant o sortint de la casa, blindada de mirades indiscretes per uns pins altíssims. La zona és tranquil·la, residencial, hi ha un sol bar, el Cafè de l’Hipòdrom, cap establiment comercial. Si caminem cinc minuts, ens trobem la seu del CNI, més preocupats de vigilar-los que no pas de custodiar-los, per la qual cosa és normal que els telèfons mòbils de la barriada fallin ara i adés. Les germanes s’hi queden algun dia fins ben tard, per jugar a pàdel a les zones comunes de la urbanització, malauradament havien sortit cansades de la consultora, la diferència horària amb els clients més rendibles imposa algunes servituds. Van decidir anar directes al seu pis.

Els atacants parlaven entre sí en una llengua aspra, que na Laura decidí identificar com a àrab. Les portes dels cotxes romanien obertes, el motor en marxa, el conductor immòbil i tens al seu seient, esperant el moment de sortir escopetejat. Amb la caputxa li havien plantat pel darrere, la jove ja no va veure com la seva germana la seguia en braços de dos homes més, sortits del vehicle robat que les impedia retrocedir. El cop simultani de les portes fou el tret de sortida per a que el xofer accelerés.

—Calma’t, Laura —el pinxo que la subjectava sabia el seu nom, qui era, si fos més espavilada entendria que això és una bona notícia —el viatge serà llarg, t’adormiré, val més que no et resisteixis.

Aquestes paraules anaven acompanyades d’una mà forta aplicant-li un drap mullat per sota de la caputxa, cobrint-li la boca i el nas. Recorda que el procediment es va repetir diverses vegades, durant el trajecte. En arribar a la destinació final, no sabria dir si havien passat hores o dies. Té una vaga noció dels crits multitudinaris, els cops infernals contra una superfície metàl·lica que semblaven celebrar la seva entrada a alguna mena de recinte col·lectiu. A cegues, una estranya associació d’idees li evocava les imatges de la captura d’ostatges per part de Hamàs, durant la incursió que significà l’inici d’una resposta cruenta per part d’Israel. Del riu fins a la mar, sionistes, genocidi, és el llenguatge políticament correcte que fan anar tots els seus amics de l’esquerra madrilenya.

—Fa pudor de merda. On som? —pregunta amb duresa l’Alba, la germana manaire, que s’ha despertat de mala lluna.

—Als túnels de Gaza...

—Calla, subnormal.

La mira fixament, sense deixar d’investigar l’entorn de la cel·la a cua d’ull. Uns altres ulls blaus grossos com fanals, el seu pare explicava que en veia sis al cotxe oficial, comptant els de la mare, la Sonsoles, quan assegut al costat del xofer es girava ara i adés. La filla petita és una hàbil negociadora, tan intel·ligent com el pare, però a ella la veus a venir, mentre que ell actua amb discreció, mostrant sempre un somriure innocent, fins i tot ximple, que no reflecteix la realitat d’un individu sense escrúpols. Home fort situat al nucli de la matrioixca, és el fil conductor dels diners provinents de Veneçuela, el Marroc, Turquia i la Xina. En la partida d’escacs espanyola, si Banyut VI representa el rei blanc, Zapatansar és el rei negre, o viceversa.

L’Alba no té gaire temps per fer-se càrrec de la situació, de seguida entren quatre individus amb passamuntanyes, dos dels quals es queden a la llinda d’entrada bloquejant la porta. El que sembla de més edat per la cadència dels seus moviments, sens dubte el líder, parla català com a primera llengua, això no és una operació islamista, decideix la noia alleujada. El capitost explica que es disposen a enregistrar un vídeo de cadascuna de les germanes, per enviar a la família. No és un qualsevol, els pinxos no calcen sabates de pell ni porten rellotges d’or.

—El meu pare us farà la pell, us esteu buscant la ruïna.

—El teu pare ha traït la classe treballadora.

L’Alba està satisfeta d’haver-lo provocat, d’aquesta manera ha obtingut més informació sobre l’operació. Conscient de l’error, el responsable adopta un to conciliador

—El president Zapatansar sempre ha buscat l’entesa, esperem que el desenllaç sigui ràpid i ningú hagi de prendre mal —diu la veu acadèmica, acostumada a parlar en públic, li agrada escoltar-se.

Des de més enllà de la cambra buida del costat, ressonen cops forassenyats que repiquen contra xapes metàl·liques. El cap fa un gest amb la mà, envia un dels pinxos de la porta a posar una mica d’ordre, no massa, aquesta sorollada pot resultar impactant com a remor de fons a la filmació. Algun malparit ha fet córrer la veu, aquí hi ha dones, criden. Les noies ja es donen per follades fins que els hi trenquin la pelvis, desmanegades com un ninot. Els crits s’apleguen ara en un clam únic, repetit com a consigna, que posa la pell de gallina a les ostatges: Taharrush! Taharrush!

Els assetjadors es refereixen a un acte tradicional de violència sexual col·lectiva, que s’ha manifestat recentment a Europa, associat amb l’afluència de refugiats i immigrants. L’abundant recerca sobre la matèria explica els mecanismes que provoquen l’exportació d’aquestes formes de violència de gènere. La conjunció de gènere, ètnia i problemes socials indica que l’islamisme accepta la pràctica del taharrush com un instrument útil en la lluita pel poder, legitimada pels imams. Els psicòlegs consideren que ha contribuït a la socialització masculina de les joves generacions de magrebins, basats en normes socials que justifiquen l’ús de la violència contra els transgressors, establint límits morals i religiosos per a les dones. Permet que els mascles sotmesos a frustracions de tota mena compensin les bretxes en la seva masculinitat, restaurant així les jerarquies masculines com ells les entenen. La reconstrucció del fenomen taharrush en el context occidental de l’emigració s’explica també com una forma de socialització, o sigui, una bretolada sense mala intenció, útil per fer amistats.

La Laura està morta de por, demacrada, va repetint obedient les frases que li indiquen davant del mòbil instal·lat sobre un trípode.

—Ens tracten bé, feu el que us diuen, traieu-nos d’aquí —repeteix, mecànicament.

Tartamudeja, s’embarbussa, plora, és exactament la mena d’actuació que buscaven els segrestadors.

L’angoixa de sentir-se empresonat provoca un trauma que apareix des del primer minut, mai no se supera del tot. L’home és l’únic animal capaç de tan bàrbara crueltat, ho fa amb altres homes i amb animals. Engabiar deixa seqüeles inesborrables, pitjor com més arbitrària i remota sigui la possibilitat de sortida.

Mentrestant, l’Alba es mossega el llavi inferior, intenta pensar alhora que observa cada racó, cada individu, a la recerca de detalls que altrament podrien passar desapercebuts. Voldria ser capaç d’enviar un missatge críptic quan la filmin a ella, un comentari, un gest, alguna cosa que el seu pare pugui reconèixer i faciliti la seva localització. En una inspiració sobtada, es col·loca la mà sobre el cor, amb quatre dits estesos.

Capítol 2

A la integritat no li calen normes.

Albert Camus

La Noèlia és a l’illa central de la seva cuina renovada, fent una mica de iogurt i molt de merder. Duu un dels polos folgats de màniga llarga rugbista robats de la calaixera d’en Sensat, els hauria de renovar, però ara ja no es veuen tan sovint com abans. De fet, no es veuen gairebé gens. De samarretes pispades amb consentiment tàcit, en té de tots els colors, les fa servir per anar per casa, li arriben a mitja cuixa com un vestidet. Avui, s’ha posat el de color gris fosc, directament sobre la pell de porcellana i les calces esportives que semblen calçotets de marca, ben assentada sobre el pedestal d’unes botes camperes de canya curta que només arriben a cobrir-li el turmell. El cabell estirat cap enrere, geisha andina, recollit en una cua alta lligada amb la vareta de les ulleres de pasta negra, s’ha rentat el cap aquest matí i no es vol esquitxar amb el producte dubtós que prepara.

Poc a poc, però irreversiblement, en Sensat se n’ha allunyat. Diu que no li agrada el model de negoci que ha implantat a PsiBorn, tot són teleoperadores, intel·ligència artificial i videotrucades arreu del món, la nena s’està fotent en un merder que acabarà darrere de les reixes de Wad Ras. El conseller antuvi indispensable, el parell de mans segures, ha anat apareixent per la consulta cada vegada menys, fins a no tornar-hi més. Jo sospito que el motiu del trencament podria ser un altre; al capdavall, en Sensat és un home.

La Noèlia s’ha embolicat amb un argentí molt jove, un babau illetrat de poca traça sexual, que aconsegueix ejacular tres vegades sense treure-la. En Marcelo Sebastián Villegas serà calb aviat, haurà perdut empenta, però el mal ja estarà fet. La doctora li ha obert les portes del seu dormitori, ella sabrà, i de la consulta, error greu perquè cada dia hi actua més com una mena de gerent: acomiada qui li porta la contrària, fa compres absurdes, apareix com a propietari de cara a tercers, ha esdevingut pràcticament impossible parlar amb la Dra. Arrotea sense passar pel filtre d’en Marcelo. Ha establert convenis de collaboració amb psicòlegs de diferents països, assegura la psicòloga quan algú la qüestiona: és bon venedor.

Els barruts solen ser-ho.

Joguina trencada, tota la seva vida gira al voltant del moment en què fou convocat amb la selecció Argentina de futbol sub 20, compartint la concentració amb en Nicolás Otamendi, de qui es diu gran amic. En el marc d’aquells dies de somni, envoltat de les millors promeses futbolístiques del país, tot eren anades i vingudes d’agents, representants, possibles traspassos milionaris a les lligues europees. Fins que en un dels entrenaments ens els quals s’hi deixava la pell per mirar de convèncer el seleccionador, va patir una greu lesió al genoll, mai tornaria a ser aquell nou golejador que s’havia de menjar el món.

Obsessionat amb la nostra ciutat, havia mirat cases al Maresme, per dur-hi la seva mare i un mig germà, que vivien a Premià de Mar; del pare només en sap el cognom. Es va haver de conformar amb una planta baixa als afores de La Garriga, el lloguer de la qual no tots els mesos aconsegueix pagar puntualment.