La creu sense Crist E-Book

Noèlia Arrotea

• Herausgeber: Pedra de llamp
• Kategorie: Abenteuer, Thriller, Horror
• Serie: Psibron
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 286

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

Novel·la negra mediterrànea La Psicòloga del Born, el Carvalho del segle XXI En cada episodi de la sèrie PsiBorn, una trama curta a l'entorn d'una patum catalana, permet la lectura de cada episodi de manera individual i sense cap ordre establert en relació amb els altres. En cada cas, PsiBorn, haurà de treure'n l'entrellat mal recolzada pel seu recepcionista, en Sensat, amb el suport dels amants habituals en l'agenda de qui es defineix com a dona sexualment activa, sexualment activa i no convencional, envoltada de personatges que troben o es fan lloc en la Barcelona actual. Una Barcelona que gairebé no és Catalunya, però sense la qual aquesta tampoc no ho seria. El cap i casal que és capicausa, instigador, inductor, provocador. El sofregit de grandesa i campi qui pugui d'en Sagarra, que enmig de batalles eternes segueix alternant la rosa de foc amb l'entrompada al Passeig del Born. Pel que fa a la condició autobiogràfica dels fets narrats; tot té una base real. Trobareu escenes canviades de lloc, temps o adjudicades a un protagonista diferent; com a guia d'ús, assenyalarem que com més inversemblant sigui una situació, més s'ajusta aquesta a la realitat. La narració no és en primera persona, però tampoc omniscient, el narrador sap més coses que nosaltres, tanmateix no totes. S'apropa i s'allunya de l'escena segons li convé. PsiBorn pot resultar una dona terriblement intimidant en el tracte consuetudinari, però, en canvi, dona molta confiança al llit. Es mulla copiosament i encadena sorollosos orgasmes vaginals amb relativa facilitat. Li agrada que es vegi la roba interior cara, amb transparències. La brusa, sempre per fora del pantaló negre, prou curta com perquè puguem admirar-li el cul, considerat de manera unànime com el seu punt fort. Els talons de les sabates, alts, una necessitat ineludible perquè cal estilitzar una figura que, tot i resultar atractiva, té tendència a arrodonir-se en excés. Psiborn és la protagonista d'aquesta sèrie d'aventures, no sempre ben recolzada pel seu recepcionista, en Sensat.

Leseprobe

PSIBORN ④

LA CREU SENSE CRIST

Crèdits

Títol original: La creu sense Crist

© Noèlia Arrotea, 2021

© D’aquesta edició: Pensódromo SL, 2021

Disseny de coberta:

Cristina Martínez Balmaseda - Pensódromo

Il·lustració de coberta:

OME, Girona

Editor: Pablo Odell — [email protected]

Aquesta obra es publica sota el segell Pedra de Llamp

ISBN ebook: 978-84-124690-9-7

ISBN print: 978-84-124098-4-0

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només és permesa amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

ÍNDEX

El Carvalho del segle XXI és la Psicòloga del BornPròleg de la Dra. Noèlia ArroteaCapítol 1Capítol 2Capítol 3Capítol 4Capítol 5Capítol 6Capítol 7Capítol 8Capítol 9Capítol 10Capítol 11Capítol 12Capítol 13Capítol 14Epíleg

El Carvalho del segle XXI és la Psicòloga del Born

En un temps d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.

GEORGE ORWELL

Si hagués de definir amb una sola paraula aquesta novel·la, així com el conjunt de la sèrie de la qual forma part, no em seria gens difícil: és deshonesta. Entenc que aquesta afirmació hagi d’anar seguida d’una explicació, ja que forçant l’argument de Lleó Tolstoi sobre les famílies felices al principi d’Anna Karènina, totes les novel·les honestes s’assemblen, cada novel·la deshonesta ho és a la seva manera.

El primer engany es gesta en la concepció de l’obra i arriba per via de dissimulació. Allò que començà a concebre’s com un assaig psicològic, un al·legat ferotge contra la doble moral nostrada, acaba quallant en forma de narració humorística identificada en el sexe menys convencional, les relacions professionals i els abusos de poder. Continua l’engalipada amb la tria del gènere negre, que tampoc és innocent ni genuïna, sinó purament instrumental. Faig ús del seu imaginari farcit de matisos, de personatges de moral relativa, únicament perquè el seu tarannà encaixa en la meva denúncia. Tinguem present que la dita moral relativa no implica en cap cas doble moral, ans al contrari, la moral que s’ajusta a les situacions, que defuig els grans enunciats, la de les diferents tonalitats de gris, és aquella que més s’oposa a la doble moral hipòcrita. L’adscripció a la novel·la negra no va pel camí dels autors nòrdics, en els quals tot és foscor, fred, trames enrevessades, sinó que es manifesta en una línia definidament mediterrània, un reflex català del gènere que voldria compartir lleixa amb els casos del comissari Kostas Jaritos, de l’escriptor grec Petros Màrkaris.

Aquest llibre s’apropa al lector amb falses pretensions, aplicant a la narrativa un ritme d’acció constant, foll i irreflexiu, dins d’una muntanya russa d’esdeveniments, quan en realitat el vol fer pensar. Tinc la ferma voluntat d’evitar la dicotomia clàssica entre personatges bons i dolents, aquí no hi ha un pam de net, de bo no n’hi ha cap i si me n’adono que estic sent massa condescendent amb algun d’ells, m’esmeno de seguida. Tanmateix, per molt malparits que siguin els protagonistes, els he creat amb la intenció oculta que siguin estimats, que potser us en acabi agradant algun. Jo tinc el meu preferit, la pròpia ciutat de Barcelona, que d’alguna manera se’ns presenta com un personatge més. Una Barcelona que gairebé no és Catalunya, però sense la qual aquesta tampoc no ho seria. El cap i casal que és capicausa, instigador, inductor, provocador. El sofregit de grandesa i campi qui pugui d’en Sagarra, que enmig de batalles eternes segueix alternant la rosa de foc amb el botellot al Passeig del Born.

Pel que fa a la condició autobiogràfica dels fets narrats, he d’admetre que tot té una base real, i quan dic tot, vull dir tot. Ara bé, el rigor no és el meu fort, trobareu algunes escenes canviades de lloc, temps o adjudicades a un protagonista diferent; com a guia d’ús, assenyalaré que com més inversemblant sigui una situació, més s’ajusta aquesta a la realitat. La narració no és en primera persona, però tampoc omniscient, el narrador sap més coses que nosaltres, tanmateix no totes. S’apropa i s’allunya de l’escena segons li convé.

Finalment, el darrer engany rau en què la Psicòloga del Born no és una novel·la individual, sinó que ja la vaig escriure amb la vocació d’esdevenir una llarga sèrie d’històries. Cada cas té una trama curta entorn d’una institució catalana, una patum diferent per a cada volum, que permet llegir-lo de manera individual i sense cap ordre establert, però traspua també una trama llarga que excedeix el marc d’un llibre concret. El lligam es produeix quan algú vinculat als esdeveniments del cas, comet l’errada de visitar com a pacient la consulta PsiBorn de la terapeuta Gestalt argentina, Dra. Noèlia Arrotea. Ella haurà de treure’n l’entrellat, mal recolzada pel seu recepcionista, en Sensat, envoltada de personatges que troben o es fan lloc en la Barcelona actual, a més del suport ocasional de dos amants habituals en l’agenda de qui es defineix com a dona sexualment activa.

Una bona mentidera no menteix sempre, els dos homenatges literaris inclosos en els meus textos són sentits i sincers. La influència de l’escriptor brasiler Luis Fernando Verissimo i el seu llibre O analista de Bagé és prou explícit. Verissimo va crear un personatge de morro fort que aplicava les teràpies psicoanalítiques de Freud d’una manera poc ortodoxa, a un remot poblet gautxesc de la frontera amb l’Uruguai. El moment àlgid arriba quan el pacient el confronta amb queixes de poca volada, complexos que el psicòleg considera més imaginaris que reals, ho arregla amb un bon cop de genoll a la zona genital. Acompanya l’embat tot dient: oi que això fa més mal? De la mateixa manera, a la consulta PsiBorn, la Dra. Noèlia Arrotea fa una interpretació lliure de les tècniques Gestalt, l’última tendència d’una psicologia aplicada que sovint funciona massa per modes. Cadira Buida, Constel·lacions Familiars, Coaching Wingwave, amb un munt d’astracanades i força esperit jesuític de contradicció, faig una reducció a l’absurd d’aquestes teràpies que reforcen l’autoestima i l’acceptació de qui és cadascú, com a condició necessària de qualsevol tractament.

El segon homenatge es produeix per imitació, el millor elogi, a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la seva sèrie sobre el detectiu Carvalho, de la qual em confesso lectora incondicional. En efecte, sovint em preguntava com seria actualment en Pepe Carvalho. Per començar, estem en temps d’immersió lingüística, l’escriptor d’origen gallec avui s’expressaria en català. La tria d’aquesta llengua ja és, en el meu cas, una manera de dir moltes coses. Seguint amb l’evolució del protagonista, considero que el feminisme s’imposa, ja no m’imagino un mascle alfa amb pistola a l’aixella i navalla amagada al turmell, estic convençuda que deixaria pas a una dona. Els detectius plens de dubtes existencials van quedant enrere, més aviat veig una professional amb estudis universitaris, podria ser una informàtica, també una psicòloga. La immigració espanyola ha estat substituïda per filipins, paquistanesos, magrebins o sud-americans com l’argentina Noèlia Arrotea. També, traslladaria el centre de gravetat des del vell Raval pintoresc d’en Carvalho, prostíbuls, droga, fins a un altre barri de Ciutat Vella, el Born, que ha agafat dinamisme i s’ha convertit en l’aparador internacional de Barcelona. Doncs, això, el Carvalho del segle XXI és la Psicòloga del Born i tots contents.

DRA. NOÈLIA ARROTEA

Pròleg de la Dra. Noèlia Arrotea

L’escola laica és el dimoni convertit en preceptor. Hi ha pecat greu dels pares a enviar-hi els nens.Pequen més que si tiressin els seus fills per un penya-segat, més que si venguessin les seves filles com a prostitutes.

MOSSÈN FÈLIX SARDÀ I SALVANY

Camines per la plaça Catalunya, entre el cafè Zurich i la Ronda Universitat, esquivant joves atractius d’ambdós sexes que t’empaiten amb una carpeta a la mà. Sempre amb un somriure i una paraula amable. Qui s’hi atura, és convidat a col·laborar amb Oxfam Intermón, «una altra manera de mirar el món, per un futur sense pobresa». La majoria dels vianants no aportarien el seu temps ni els seus diners, si sabessin que aquesta ONG es va fundar al 1956 com a Secretariat de Missions i Propaganda de la Companyia de Jesús. Sí, els jesuïtes. Són ells qui nomenen el president del patronat, enguany Ignasi Carreras Fisas, professor i directiu d’ESADE, institució educativa participada pel mateix orde religiós.

L’Ignasi, home fort del jesuïtisme en l’àmbit associatiu, ha estat fundador del Casal d’Infants del Raval, així com membre de les Fundacions Cristianisme i Justícia, Jaume Bofill, Lleialtat i Borja de Bioètica. Tampoc descuiden els lligams amb la política, la tresorera d’Oxfam Intermón és Anna Xicoy, filla del Molt Honorable President del Parlament Joaquim Xicoy, antic integrant d’Unió Democràtica de Catalunya i Conseller de Justícia amb Jordi Pujol. L’Anna va estar a punt de ser-ne la nora, del President Pujol, el primogènit del qual la va deixar tirada a l’últim moment. I va estar prou de sort, veient com ha anat tot.

Si mai has de visitar un familiar a l’hospital, et pots trobar assegut al costat del llit algú de Desarrollo y Asistencia, una ONG dedicada a l’acompanyament de malalts i ancians, que ha signat nombrosos convenis amb diversos centres. Hauràs de fer molta recerca per assabentar-te que estan vinculats amb l’Opus Dei. Malgrat l’aparença de laïcitat i pluralitat, hem vist com la classe política que controla les regnes de l’Estat manté una estreta col·laboració amb l’Església catòlica i obre les portes de les institucions públiques al clergat. Aquest tracte de favor és simbiòtic, no es basa en un capteniment exemplar, sinó en la utilitat mútua.

L’Opus Dei competeix amb els jesuïtes pels mateixos recursos, influència política, mitjans de comunicació i institucions educatives que aquests havien arribat a senyorejar per damunt d’altres ordes religiosos tradicionals. Com un nou ric ostentós i especialment agressiu en la seva expansió, l’Obra ha apuntat als sectors més benestants de la societat, desnatant, separant el gra de la palla. A diferència d’altres fenòmens més efímers, com els kikos o els Legionaris de Crist, l’Opus Dei és una pedra a la sabata dels jesuïtes, que fa massa temps que dura.

El papat de Francesc, jesuïta argentí, és vist com una oportunitat daurada per desfer-se d’un competidor especialment molest. Quan dues faccions poderoses es barallen dins d’una organització discreta, llavors afloren els escàndols que fins aleshores es tapaven. Passen a ser utilitzats com a arma llancívola contra l’adversari. Parlem de casos de pederàstia, robatori de nadons i tèrbols entramats financers.

L’abús sexual de menors d’edat és, malauradament, una pràctica reiterada dins del món religiós, depredacions amb traïdoria per la relació d’autoritat sobre la víctima. Per molt greus que siguin aquestes conductes individuals, que ho són, el moll de l’os és l’encobriment oficial i sistemàtic que l’Església catòlica ha practicat, pel qual s’ha limitat a traslladar el monstre a una altra parròquia on, moltes vegades segueix en contacte amb menors. Faig l’esforç de parlar en passat, sense estar-ne convençuda del tot, perquè considero que el papa Francesc està donant passos clars en la direcció contrària. La impunitat ha actuat com a efecte crida, enlloc un pederasta pot trobar-se més aixoplugat que dins de la institució religiosa.

Tanmateix, per mi, no tots són iguals. No és el mateix el sincer humanisme cristià de Toni Comín, que l’epifania i conversió a Las Vegas de l’exministre Jorge Fernández Díaz, aquell a qui l’àngel de la guarda aparca el cotxe i que es vantava d’haver-nos destruït el sistema sanitari. A les novel·les de la Psicòloga del Born, no hi ha ni bons ni dolents, sinó que tots són uns malparits. Al pròleg, però, vull deixar ben clar que en aquesta lluita estic al costat dels jesuïtes, en cos i ànima.

BARCELONA, AGOST DE 2021

Aquest llibre està dedicat al pare Bartomeu Melià (Porreres,1932 – Asunción, 2019), sacerdot jesuïta mallorquí, lingüista i antropòleg.

Capítol 1

El primer preàmbul és la història.

IGNASI DE LOYOLA

La primera vegada que la Noèlia Arrotea sentí a parlar de Barcelona, fou durant la seva adolescència a Mendoza, a l’Argentina, mentre mirava per televisió els Jocs Olímpics de Barcelona. Un seguici d’atletes anaven saltant a la piscina municipal de Montjuïc des del trampolí principal, l’altura del qual quedava realçada per la posició estratègica de la càmera. Els ulls d’aquella morena, prematurament fogosa, oscil·laven entre els minúsculs vestits de bany dels nadadors i les imatges espectaculars de la ciutat. Deixa de mirar narigudos, l’escridassava la seva mare, segons la manera argentina d’anomenar l’embalum del penis que es marcava a l’eslip diminut. Es disputaren quatre proves de salts, dues en categoria masculina i dues en categoria femenina, les quals, aquestes últimes, no van despertar gens l’interès a la Noèlia, que avui gaudeix d’unes vistes similars des de l’altra muntanya singular de Barcelona. Som a finals d’estiu, gaudim d’un matí de dissabte assolellat en una serralada mediterrània, mentre el potent vehicle descapotable ressegueix els revolts que s’obren pas entre pins, alzines, garrics i arboços, amb el mar als seus peus i el sol a l’horitzó. La barreja de sentiments reprimits i d’emocions supremes la fa sentir lliure i alhora sola.

—Surt del mig, cagacalces!

La psicòloga s’està començant a emprenyar. Compte, quan s’emprenya. Tot ha estat enfilar la carretera de la Rabassada amunt i prémer una mica l’accelerador, i ja és el tercer pallús que es troba. Si bé hi ha qui es transforma quan es posa al volant, la psicòloga del Born condueix com viu. Ni en sap ni mai n’ha volgut aprendre. Fa els revolts quadrats i fa servir més sovint el clàxon que l’intermitent. Va sempre amb presses, decidida, no té por d’avançar, ni que sigui a cops de colze. Avançar és justament allò que no està permès al tram de la BP-1417 entre Barcelona i Sant Cugat, la carretera amb una sinistralitat més elevada de Catalunya. Estreta i sinuosa, la principal causa dels accidents que s’hi produeixen és l’excés de velocitat, la imprudència d’alguns conductors que…

—Tomátelas, flor de pelotudo!

Quan perd els estreps, cosa que passa tot sovint, no es pot estar de renegar en el seu idioma matern. La Noèlia ha aprofitat la breu recta de la benzinera per envair sense manies el carril contrari i ultrapassar en un tres i no res la VW Califòrnia d’una parella que deu anar a córrer per la carretera de les Aigües amb el gos perquè no té ni vida, ni fills. La doctora estrena cotxe, aquesta velocitat en plena pujada no l’hauria assolit mai amb el seu vell Smart Fortwo Coupé.

Els negocis rutllen, els calés arriben amb menys entrebancs i li agrada gastar-se’ls. Ha tingut la sort dels valents, també ha repartit cops de puny i puntades de peu a les canyelles quan ha calgut, que ha estat sovint. Ha estat profitosa la notorietat que li va proporcionar el darrer cas, a l’entorn del FC Barcelona, que va resoldre de manera brillant en plena assemblea del club. Està molt satisfeta del que ha aconseguit a Barcelona, on va arribar sense papers perseguint un futur i, potser també, un amor perdut. Aconseguir els documents de residència va ser un malson per culpa del malparit de l’Antonio, un obscur agent del CNI amb oficina a la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana, que l’ha utilitzat d’informant tots aquests anys. La podia tenir collada gràcies al fet que el seu besavi Arrotea, navarrès de Tafalla i tan petit i malcarat com ella, no va tenir cura de la paperassa quan va emigrar a l’Argentina; tot allò ha quedat enrere. Enguany, la Noèlia trepitja fort amb la doble nacionalitat a la butxaca, i un volant esportiu de fusta a les mans.

El consultori PsiBorn va agafant volada amb l’oportuna contribució de la doctora Míriam Jover, la qual en un altre temps fou una reputada professora i ara és terapeuta Gestalt, com ella, i s’ha de sotmetre com a sòcia minoritària als capricis d’aquesta nouvinguda barruda. Els darrers cops en què ha contribuït a treure l’entrellat dels casos també li han aportat alguns beneficis extraordinaris, gràcies especialment a la creativitat del seu recepcionista, en Sensat, home de seny. És allò que els comptables anomenen ingressos atípics, ara previsiblement acumulats en un compte muntanyenc, pirenaic de moment, qui sap si algun dia alpí, costum nostrada que la psicòloga ha sabut incorporar al seu quefer. I és que per integrar-se de debò al país, l’únic que fa falta és aprendre una mica de català i dur el diner negre a Andorra.

Fins i tot La Usina, la curiosa empresa de fabricació i venda d’empanades argentines que va muntar a la plaça de la Llana, acabada de desembarcar a Barcelona, ha deixat per fi de ser un maldecap. Tot i que la botiga original continua patint tensions de tresoreria, que els proveïdors qualifiquen com a galtes, té la voluntat de convertir la marca en una franquícia comercial per tota la ciutat i adherir aturats avergonyits que acaben de cobrar una indemnització o immigrants amb quatre quartos estalviats abans de venir. Entrar a formar part de la família de La Usina serà un negoci nefast que acabarà com el rosari de l’aurora. La Noèlia se n’encarregarà. La casa central els cobrarà drets d’imatge, un percentatge de la facturació i subministrarà les matèries primeres dosificades al preu que decideixi la seva figa sempre molla. Tot sigui per mantenir la qualitat uniforme del producte final, si fa o no fa, com totes les franquícies; un logotip, colors llampants, brànding, publicitat si el pressupost ho permet, i tal dia farà un any.

Prou sabem que els diners són una cosa que costa d’amagar, especialment si compta amb quatre tubs d’escapament que emeten un so únic i exclusiu. La terapeuta travessa la serra de Collserola amb el vent a la cara, al volant d’un Abarth 595 Competizione, negre metal·litzat, amb la tapisseria de pell i llantes d’aliatge. Hi ha qui es compra un vehicle per compensar alguna mancança, ja se sap, cotxe gran, penis petit, baixet, calb, o tot al mateix temps. No és el cas de la doctora Arrotea, que en una exaltació inconscient de les seves pròpies característiques, prefereix els cotxes petits, arrodonits, amb el centre de gravetat baix, rabiüts, capaços de passar de zero a cent a la mateixa velocitat que la propietària. Les rodes són una extensió de les seves cames curtes, potents, de cuixes grosses rematades per un bon cul omnipresent. No entén un borrall de mecànica, se li’n fot quines puguin ser les prestacions d’un vehicle esportiu que munta un motor turboalimentador d’1,4 litres i injecció indirecta que rendeix 180 cavalls. Senzillament, el va triar per l’estètica i, sobretot, se’n va enamorar pel soroll del motor i del seu tub d’escapament Record Monza.

—Més gas! —repetia al jove venedor del concessionari, l’Auto88 que hi ha davant de la Monumental.

—Vol que sortim a fer un tomb? —Va intercanviar mirades amb el seu supervisor, el recinte és vidrat i fa l’efecte que tremola massa.

—No és necessari, premi a fons aquí, més gas! Vull sentir com peta.

Negre, això sempre, calia que la carrosseria fos de color negre.

—El tenim en gris fosc, finíssim, ens el demanen molt.

—Negre.

—Ho sento, doctora, negre només pot ser metal·litzat, sota comanda. Malauradament, trigarà una mica i li hauré de cobrar un petit suplement.

Pobre nano, gairebé perd la venda, s’hi va haver de deixar la meitat de la comissió. Hi ha nombroses veus que posen en dubte els coneixements acadèmics de la Noèlia, sobretot les del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, que fa temps que l’empaiten, però ningú pot qüestionar la seva validesa en psicologia de carrer, a l’hora de negociar. Excel·leix especialment en l’ús d’un recurs poc ortodox, l’anomenada «rebaixa gitana». Quan ja està tot acordat, tothom somrient a punt de signar, es despenja dient que no compra si no li abaixen una mica més el preu. A l’Argentina, en diuen «el darrer plor», no fas amics, però estalvies. O sigui, que el jove venedor va acabar havent de regalar el Tomtom, el clauer i el kit d’additius, a més d’aportar una bona part dels seus guanys a l’operació.

Rabassada amunt, sempre cap amunt, Sísif rediviu continua empenyent la pedra, fins que es topa amb la segona causa de sinistralitat. La seva mirada miop, darrere d’aquelles ulleres de pasta negra que no es treu ni per follar, endevina una motocicleta de gran cilindrada en cursa amb si mateixa. Prémer el fre no és una opció, no ho ha estat mai. Accelera encara més i deixa la moto enrere com si es tractés d’una bicicleta. Ha anat d’un pam. Que bonica és Barcelona, vista des d’aquesta talaia privilegiada. La primera vegada es va aturar mitja hora al mirador, per gaudir-ne. La doctora Arrotea és una admiradora entusiasta del nostre cap i casal, una ciutat que s’ajusta millor al seu tarannà que no pas la Mendoza argentina noble i tranquil·la on nasqué, excessivament allunyada de l’acció, del batec del cor.

La seva era una família singular. És difícil trobar el teu lloc quan tens una germana bessona idèntica i dues una mica més grans, que també ho són entre elles. Al final, un desgavell on tothom s’assemblava i ningú sabia qui era qui. Una mica com en aquesta història. El pas a l’adolescència fou convuls, totes quatre germanes es revelaren com noies sexualment molt actives, els joves de Mendoza felicitaven efusivament el senyor Arrotea per la seva contribució al benestar de la ciutat; ell no s’ho prenia gaire bé. Les monges de la Companyia de Maria, Lestonnac, tampoc; miraven d’aturar-les amb severitat a les classes i activitats extraescolars, a la Noèlia li apropaven la mà als fogons de la cuina perquè deixés de masturbar-se. Tampoc va encaixar a Buenos Aires, capital federal de l’Argentina, on desenvolupà les agosarades primeres passes de la seva trajectòria professional; allò tan trencador d’allitar-se amb el seu cap, que a més a més estava casat. N’estava molt enamorada, ell també, d’això n’està segura, aquestes coses les dones les sabem. No es podia divorciar, la seva esposa patia un càncer terminal que no s’acabava mai. No tenien cap possibilitat de reeixir, però ambdós eren tossuts, molt tossuts. També hi havia la diferència d’edat, els homes tenim l’edat de les nostres parelles, es vantava el malparit amb els amics. Van ser anys de baralles contínues, traïcions imaginades, crits i gresques alcohòliques. S’estimaven malament, bevien massa, follaven de manera addictiva i tendien a culpar-se l’un a l’altra de la seva infelicitat. Insistien en l’error, el seny era el seu enemic.

Tot va acabar de petar arran d’un escàndol financer a l’empresa d’assegurances que ell dirigia; xecs de clients de la Noèlia que rebotaven, pòlisses inexistents… El cas és que la Noèlia va desaparèixer. Estava prenyada, cosa que ell no ho va saber mai perquè no se’n volia aprofitar. Una bèstia noble.

No li agrada Buenos Aires, una ciutat que és massa capital, juxtaposició de barris distints, separats per línies de classe fins a convertir-se en una vila a pedaços. La Noèlia s’identifica amb Barcelona, la defensaria amb dents i ungles, amb la fe del convers, com l’aferrissada independentista que ha esdevingut. S’hi troba a gust, a l’antiga Barcino, a la vora del mar. Sobretot a Ciutat Vella, el barri sorollós, del cop de peu a la canyella, dels robatoris a turistes desprevinguts, obert vint-i-quatre hores, de les corredisses de colles de manters que en fan dos com ella, de les dones embriagades que pixen pel carrer a la gatzoneta, de les platges nudistes de tots contra tots i dels petits locals de música en viu on se sent com a casa. Quan ja ha passat Les Planes, deixa el Tibidabo a l’esquerra sense mirar-se’l dues vegades, sembla que finalment podrà circular sense entrebancs però de sobte li apareix la contundent tercera causa d’accidents, la més insòlita: els senglars. Malgrat que la nit anterior en Sensat ja l’havia advertit per telèfon, ella no en va fer cabal:

—No em prenguis el pèl, que ja no soc la nena que vas conèixer a Mendoza.

—Què més voldries.

En Sensat és veí del barri de Sarrià, de la part vella, freqüenta la terrassa del bar Martin’s, on la psicòloga l’acusa d’intimar amb senyores de mitjana edat i dur-les d’excursió a la muntanya. En Sensat és capaç d’això i de més, pensa la Noèlia; quan la situació és prou estrafolària, no hi ha res que no estigui justificat, si fa riure.

—Deixa d’intentar enredar-me, malparit, que m’estic començant a emprenyar. Compte, quan m’emprenyo.

—Tu sí que has d’anar amb compte, per la carretera de la Rabassada. Atropellar un senglar no et pensis que és com aixafar un conill, els porcs senglars són animals que pesen entre vuitanta i cent-cinquanta quilos que, com a mínim, et rebentaran la joguina de cotxet que t’has comprat.

—Ves a prendre pel sac. No ets el meu pare.

Ja hi som. En Sensat, en el fons, sempre s’ha preocupat per qui segueix considerant la seva nena. Últimament, s’ha mantingut més distant que no solia i ella ha arribat a queixar-se de la seva indiferència. Tanmateix, després del viatge sobtat que va fer a Mendoza, al final del darrer cas, sap que comparteixen alguna cosa més que mals records. En l’estira i arronsa amb l’Antonio que li va permetre desmuntar l’operació de compra del Barça, avalada pel CNI, en Sensat es va assabentar per què la psicòloga enviava diners a l’Argentina puntualment cada mes. Ella ja no és tan sols una examant, quan parla l’armagnac és la dona de la seva vida, ha de vetllar pels perills que pugui córrer la Noèlia. Tanmateix, no és el moment de parlar-ne. Acaba la trucada aconsellant-li que revisi minuciosament l’assegurança del vehicle. Fet i fet, havia estat el seu cap quan dirigia Mapfre, a l’Argentina. La psicòloga encara s’excita quan ell es posa manaire. Ara, la conductora recorda aquella conversa absurda en veure un ramat de senglars que talla la circulació. Evidentment, no s’ha mirat la maleïda pòlissa i, per tant, clava el peu al fre com si en això li anés la vida. S’atura tan a prop de les bèsties, que les perd de vista des del seient. Encara tremolant per la descàrrega d’adrenalina, el temps passa en càmera lenta. Espantats, després d’esperar immòbils la topada que no s’ha produït, els animals finalment acaben de creuar la carretera. Li aniria bé baixar una estona del cotxe, respirar, estirar una mica les cames, però va justa de temps, la classe comença a les deu. Val la pena el curs en el qual s’ha apuntat, a ESADE? La pena, no ho sap, si la val, però uns quants milers d’euros sí que els hi han fotut, els jesuïtes, que la saben llarga, per un programa d’ensenyament que fan al seu campus de Sant Cugat, els divendres a la tarda i els dissabtes al matí.

Si desitjava afegir un títol que fos de debò al seu despatx, males notícies, s’haurà de conformar amb un trist certificat de participació. Tant li fa, les boges que visiten la seva consulta no s’adonaran de la diferència i quedaran molt bufones les lletres blaves de l’encapçalament, ESADE. El col·locarà entre el títol de l’Institut Gestalt, on predomina el color grana, i el del doctorat en psicologia per la Universitat de Cuyo. Ara, bé, si allò que pretén és fer networking, relacionar-se amb directius estressats que tinguin diners per llençar, el programa de lideratge en el qual s’ha matriculat serà font de nous pacients per al consultori PsiBorn. S’hi va inscriure convençuda que les classes s’impartirien a l’edifici de Pedralbes, l’havia vist alguna vegada quan anava a prendre te amb pastes a casa de la Montse Fainé, una de les seves clientes més antigues. Probablement, s’ho hauria repensat si hagués sabut que li tocava desplaçar-se fins al Vallès, una comarca que no l’atrau gens ni mica. De fet, és incapaç de distingir entre Mollet i Valldoreix. Fou llavors quan descobrí l’existència de la carretera de la Rabassada i la seva llegenda negra, molt convenient perquè la universitat queda just al límit amb el Parc Natural de Collserola. S’estalvia haver d’emmerdar-se pels carrerons d’un poble boirós, amb ínfules de barri exclusiu i un fort complex d’inferioritat.

El campus de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses a Sant Cugat està ubicat adjacent a l’immens Centre Borja, veritable nucli de poder jesuític a Catalunya. La Companyia de Jesús, l’orde més gran de l’Església en l’actualitat, va entrar a la Península Ibèrica per Barcelona, quan establiren relacions amb el lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja i Aragó, qui esdevingué el tercer general històric dels jesuïtes i més endavant fou proclamat sant. Besnet del papa Borja Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, ell és qui dona nom al centre. El campus pròpiament dit consisteix en un gran triangle rectangle de tres hectàrees, amb un ampli passadís exterior pretensiosament anomenat Rambla de la Innovació, que va paral·lel al catet llarg i compta amb edificis a banda i banda. En el punt més proper al centre urbà, a l’avinguda de la Torre Blanca, hi trobem l’estacionament soterrani i Creapolis. No cal haver cursat cap màster d’ESADE per veure que aquesta collonada megalòmana només generaria pèrdues i maldecaps. Es va inaugurar amb la voluntat que esdevingués un parc empresarial i de coneixement on connectar talent i organitzacions, emprenedoria i desenvolupament empresarial amb impacte social; a dia d’avui, és un edifici modern mig buit amb decoració minimalista que deixen il·luminat tota la nit per fer-nos creure que algú hi treballa. Si apartes la propaganda badívola, t’adones que Creapolis només serveix perquè la vella guàrdia de l’entitat robi les idees al jovent o inverteixi quatre calerons a canvi de fotre-li el negoci si funciona. Fent ostentació de cinisme, els taurons financers s’autoanomenen àngels, Business Angels, quan en realitat tenen l’ullal més retorçat que els senglars de la Rabassada.

Al mig d‘aquest passadís hi ha l’entrada principal al recinte educatiu pròpiament dit, sota la llegenda ESADE Ramon Llull University. Integrar-se en aquesta universitat el 1995 fou la millor manera de poder oferir títols oficials, la qual cosa no era possible durant les primeres dècades de funcionament, des del seu naixement, el 1958. Fins llavors, els llicenciats i màsters de l’entitat privada no tenien res més que el seu prestigi, ja que la titulació del centre era un paper de colors que no permetia ni accedir a unes oposicions i, a tots els efectes, els seus alumnes no podien ser considerats universitaris. Oficialment, era com si s’haguessin apuntat a una acadèmia de dansa. Ara, la institució afegeix el nom de l’insigne teòleg medieval Ramon Llull al logotip, ben petit, els alumnes paguen una taxa extra i tot queda degudament beneït i legalment convalidat. Al final del passadís, formant el catet menor del triangle rectangle, sobre un incògnit carrer Llaceres que limita amb un ermot a l’altra banda, tenim el gimnàs Corner a un costat i la residència mixta d’estudiants Roberto de Nobili, a l’altre. És allí on aparca el cotxe la Noèlia, de cara i amb les rodes a dos pams de la vorera. Sort que els dissabtes hi ha poca gent.

—Bon dia, psicòloga de l’amor —saluda un alumne resident, des de la finestra de la seva habitació.

—Hola, Xavi, tenies raó, ahir, m’hauria d’haver quedat a dormir. Ja et trucaré, que faig tard a classe.

El vespre del dia anterior, quan ja marxava cap a casa, la doctora es va trobar amb una festa davant de la residència universitària; la «resi», com l’anomena ara que s’ha integrat a fons amb el jovent. Quan ja acotava el cap per passar desapercebuda perquè se sentia una senyora fora de lloc, un dels nois li va oferir una copa. Era en Xavier Perales, de segon curs de BBA, dels Perales de Girona. Polit, endreçat, el clàssic prim amb ulleres que no saps si és molt bon estudiant o un bandarra. Una cosa va dur a l’altra, fins que la terapeuta va decidir passar d’alumna a mestra.

—El teu company no ens interromprà?

—Les habitacions són individuals, Noèlia, amb cuina i lavabo privat.

—I el porter de nit?

—Enrotllat, no crec que ens vegi entrar i, si ho fa, no dirà res. És sudaca, com tu; no vol problemes.

—Doncs, agafa una d’aquestes ampolles i anem cap amunt. Jo sí que en vull.

Va semblar que el nano feia una catxa. En veure que la psicòloga anava de debò, no s’ho acabava de creure. Van entrar a l’edifici amb la targeta magnètica d’en Xavi i van pujar en silenci a l’ascensor fins al segon pis sense mirar-se. La Noèlia va notar escalfor a l’entrecuix i va saber que s’estava mullant. Li passa sovint, que sent el pessigolleig quan li regalima avall per les cuixes, talment com si s’hagués pixat. Pràcticament no hi ha dia que no taqui de flux el rus de les calces. Van arribar a un primer rebedor vidrat amb vistes sobre la festa exterior i van tombar a l’ela del davant de la sala comú d’estudi, que dona pas a un llarg passadís amb habitacions a ambdós costats i un mur vidrat al final. Tot just tancar la porta de la cambra, l’incipient projecte d’executiu triomfador va abandonar l’actitud abassegadora del primer moment i va cedir la iniciativa a la dona experimentada que havia tingut la fortuna de portar fins allà. En Xavi es va prendre el seu temps per treure’s la roba i deixar-la ben plegada a sobre la cadira, per no haver-la de planxar l’endemà. Ella feia estona que estava nua. Es despulla abans que no te n’adonis, sempre de baix a dalt. Els sostenidors són la darrera peça que vola cap a qualsevol racó, quan fa estona que t’ha tirat les calces a la cara. Tal com preveia la doctora, el penis del noi es corresponia amb el seu caràcter, combinació de cortesia i confiança. No feia la mida suficient per incorporar el seu telèfon a l’agenda, però tampoc n’hi havia per deixar-ho córrer ara que ja s’hi havia posat. La psicòloga només entoma de vint centímetres cap amunt, peix petit el deixa nadar. Així i tot, en Xavi tenia dos punts a favor, un bon angle d’erecció que li deixava el membre apuntant al sostre, coses de l’edat, i que estava circumcidat i la cigala no semblava la d’un gos. La Noèlia sabia el que es feia, després d’anys d’interacció amb un dels seus amants fixos, en Vassily, un ucraïnès quinze anys més jove que ella, que ara feia de porter intimidador a l’entrada del Berlin Dark.

Assumint el control de la situació, li va col·locar la mà plana sobre el pit, en una posició defensiva que ordenava no moure’s. Quan li va acaronar el membre amb la punta dels dits, de baix a dalt, el va notar molt dur, el gland palpitant amb vida pròpia. En aquests casos, la seva proposta és totalment antagònica a allò que pregona com a coach