El pa dels àngels E-Book

Patti Smith

• Herausgeber: Club Editor 1959 S.L.
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 376

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

"El record immaculat d'uns gestos bondadosos no premeditats": això és el pa dels àngels, l'or que busca Patti Smith en aquestes memòries. Al principi hi ha una nena malaltissa que creix en cases provisionals, voltada de germans que a poc a poc formen una tropa. Els ulls ho miren tot amb avidesa i apamen les conseqüències de cada gest. El múscul imaginatiu es fa cada cop més conscient i es compromet amb l'art des del primer contacte, viscut com una trobada fundadora entre dues persones. Amb aquest equipatge forjat en la infantesa, Patti Smith emprèn el viatge d'una vida d'artista fins a les últimes conseqüències. Entre les fites principals hi ha Rimbaud, l'amor com a devoció i aventura amb l'home de qui serà la companya per sempre, la casa on arriben els fills entre els vells salzes de Michigan, la cambra pròpia plena de fetitxos d'on raja la poesia. Hi desfila una generació d'artistes amb qui es teixeixen aliances sòlides com l'esperança que els anima: la d'abraçar i destrossar una història cultural ingent, desafiant els mandats de la fama i els diners. El lector d'aquestes memòries assisteix en una mena de directe encantat a les lluites, els vincles ferotges i les tragèdies íntimes que fan que, des dels seus quasi vuitanta anys, Patti Smith pugui lliurar testimoni d'haver complert la promesa: fidel a si mateixa, s'atreveix a dir que no a tot allò que et doblega, en un gest de rebel·lia perpètua i de confiança en el món.

Leseprobe

TAULA

Coberta

Títol

Taula

Preludi

L’edat de la raó

Els jardins

Il·luminacions

art/rates

Ballant descalça

El meu madrigal

Sabates mortals

Grant

Regne de pau

Una gota de sang

Vagabondia

Sobre les fotografies

Sobre els arxius

Crèdits

Guide

Coberta

Taula

Start

Els obstacles són les nostres ales.

NIKOLAI GÓGOL

PRELUDI

El bolígraf guixa a la pàgina gepa rebel gepa rebel gepa rebel. Què volen dir aquestes paraules, pregunta el boli. No ho sé, respon el canell. Aquestes són les paraules que prenen forma i l’escriptora, aquarterada a Dolina Charlotty, en una vall del nord de Polònia, ho decidirà més endavant. Charlotty, un nom que evoca la cara de porcellana d’una nina que una criatura ha deixat a l’herba per anar a collir fruites del bosc. Durant no gaire estona, però prou per oblidar-la: amb el temps la nina abandonada esdevé la Charlotty sota la pluja, la Charlotty sota la neu, la Charlotty esquinçada per un gos juganer. Els faigs que creixen a les estacions nevades, de fulles vermelles i després mortes, li fan ombra al cap de porcellana. Les estacions de sol li difuminen el to rosat de les galtes però no aconsegueixen aplacar la intensitat impassible dels ulls de marbre.

¿Per què una cara de porcellana? ¿Per què no una nina de drap, com la meva, amb ulls de botó cosits a la cara? ¿D’on ve aquesta tendència a al·ludir a coses que no he tingut mai? Aquesta atracció incomprensible cap a les coses de bona qualitat que es descriuen als llibres: una armilla de lli, uns guants de nen, unes botes de pell suau. Pentino les pàgines com si fossin baguls d’un vaixell de vapor imaginari, buscant un xal de vellut, un vestit per disfressar el Quasimodo en miniatura atrapat dins d’un cos desmanegat i infantil. La meva gepa rebel, la meva impròpia però imprescindible gepa rebel.

Deso el boli i m’adono que taral·lejo una melodia d’un passat llunyà, una cançó procedent dels boscos pantanosos on m’estava estones contemplant els núvols que passaven de pressa, fascinada per tot. Gepa rebel gepa rebel, trampejant entre canyissos i falgueres desafiants, esquivant les males herbes i els eixams de mosquits. Em lligava un martellet i una llanterna petita a la cintura. Partia pedres buscant-ne el cor secret, feia senyals a les naus extraterrestres perquè se m’enduguessin ben lluny i les esperava amb paciència, frisant per embarcar-m’hi. Em treia les sabates, resseguia torrents plens d’algues i capgrossos esperitats, sempre alerta a l’espurneig d’alguna moneda que m’obrís les portes a un altre món. O a un tros de vidre esmolat que, col·locat estratègicament, connectés amb fragments que hi encaixessin, per fer-nos de mirall, un mirall d’ivori, de fet.

Deixo la feina i m’endinso al bosc dels voltants de Charlotty, inspeccionant els mecanismes interns dels arbres més vells. En les anelles concèntriques de creixement hi trobo les fibres de quatre vestits blancs, les cèl·lules vives de la infantesa. Els plecs emmidonats d’un vestit de primera comunió. Les fràgils romanalles del vestit de l’art. Un vestit de festa, delicat com un mocador de puntes, amb la ingenuïtat cabal del rock’n’roll, que em va regalar el meu germà. I per últim, el vestit victorià immaculat, el meu vestit de núvia, que encarna els vots i les llàgrimes que vaig vessar pel meu marit, a qui durant un temps vaig estimar més que a mi.

Déu murmura a través d’una arruga del paper pintat, una gota d’aigua esclata com una equació. Cau la llum al bosc. Un home vell assegut en un barril canta He trobat una moneda d’or al camp, ¿qui me la canviarà? Una nena el crida. Potser la meva nina, quan l’hagi trobat. Du la bossa plena de plata. La nina es materialitza per pura força de voluntat. La Charlotty. Primer un braç, després un tors, després un caparró orgullós de mirada blava i penetrant que ha presenciat l’expulsió del serafí i la crema de les estrelles reverberants.

Tothom és mort, tot s’ha oblidat, ressona una veu. Faig inventari dels qui queden al meu costat. No passo del rostre de la meva germana, innocent però sabedora de tot. Mentre ella hi sigui, els nostres records perviuran. Però ¿com serà el futur, quan totes dues haguem marxat? Escriu per a aquest futur, diu el boli, per l’ovella que van expulsar, escombrada com les cendres d’un àtic en flames. El rellotge de sorra es capgira. Cada gra és una paraula que esclata en mil paraules més, el primer i l’últim moment de cada cosa viva.

Em veig de puntetes, intentant agafar un llibre vermellós, objecte de l’àvida curiositat d’una criatura. Volia saber què hi havia a dins, i amb el temps vaig desitjar escriure’n un. Em sentia capaç d’escriure el llibre més llarg del món, de deixar constància dels fets de cada dia. L’escriuria de tal manera que tothom hi trobés alguna cosa de si mateix. Alguns es quedarien amb mi, d’altres emprendrien el vol. Mentrestant, jo escopiria des del caire d’un turó radiant, il·luminat per un sol implacable, viatgera singular a la recerca del jardí de l’hora de la infantesa.

L’EDAT DE LA RAÓ

La primera sensació que recordo és de moviment, el braç balancejant-se endavant i endarrere, un petit gest que fa caure en Bugs Bunny de la safata de la trona. Com un estaquirot davant meu, un company silenciós desapareix com un vaixell viking precipitant-se pels confins de la terra. S’esvaeix fora del meu abast; la primera conseqüència d’un acte. Recordo quan m’agafava el pare, tan diferent de la manera com ho feia la mare. Era tranquil; jo buscava la seva espatlla reconfortant. Gravitava cap a ell malgrat la presència constant i sempre dominant de la mare. Quan encara no tenia un any, vaig fer les primeres passes vacil·lants pel terra de la cuina, i ja no em vaig aturar. La primogènita exigent i bellugadissa que volia explorar-ho tot, que fugia dels braços de la mare, que se’n deslliurava quan anàvem al parc, que es perdia pels grans magatzems, que rebutjava el seu afecte, era un desafiament continu per ella.

M’advertia de les conseqüències de mil accions, però jo necessitava experimentar-les, i per això vaig ser víctima de mossegades, pessigades i tota mena d’escarnis i ferides. Sense adonar-me dels conflictes que m’envoltaven ni de l’enrenou que provocava, intentava agafar coses prohibides, un cigarret encès, un encenedor de plata que feia una flama atractiva, una goma que m’estrenyia el canell. El dit socarrimat, la mà blava.

Dia dels caiguts, 1947, Chicago

Peça per peça, componc el mosaic en expansió constant de la meva preexistència. Al final de la Segona Guerra Mundial, en Grant Harrison Smith, destrossat emocionalment i afectat per les migranyes provocades per la malària, va tornar a Filadèlfia després d’haver servit a Nova Guinea i a les Filipines. Abans d’acabar l’institut havia optat per unir-se a la seva germana i el seu germà com a ballarí principal d’un trio de claqué i acrobàcies, però la guerra va tallar de soca-rel les expectatives de tots tres. La Beverly Williams, una jove vídua que havia perdut un fill durant el part, treballava en un club nocturn. S’havien conegut d’adolescents i, després de la guerra, van trobar l’un en l’altre el suport i la companyia que necessitaven. En aquells temps d’incertesa, ell estava convençut que la televisió era el futur. L’any 1946 va demanar plaça i va ser admès en una escola tècnica de Chicago que pagava vint dòlars setmanals com a incentiu de postguerra. Seguint aquest camí, els meus pares es van casar amb una senzilla cerimònia civil i van pujar al tren cap a Chicago. Van llogar dues habitacions en un hostal d’un barri polonès, prop de Logan Square. La mare, embarassada de mi, va treballar de cambrera fins que ja no va poder estar-se dreta.

M’esperaven la nit de Cap d’Any, però vaig néixer el dia abans, enmig d’una gran nevada, i d’aquesta manera vaig impedir que la mare rebés un dels primers prototips de congelador, promoció reservada a les criatures nascudes el primer dia de l’any. A falta d’això, van haver de continuar amb la nevera portàtil antiquada, esperant l’arribada del carro de cavalls amb què l’home del gel passava cada setmana a lliurar un enorme bloc de gel a les cases.

A les pàgines d’Els primers set anys, el diari de criança de color rosa on la mare feia llistes de malalties i aniversaris i anotava els meus progressos, hi va incloure un poema titulat Patti. S’hi respirava l’alegria d’haver donat a llum una nena, encara que fos malaltissa i amb greus problemes bronquials. El pare solia explicar que vaig néixer tossint. Em va embolicar en un farcell i vam sortir de l’hospital enmig d’un remolí de neu. Segons la mare, el pare em va salvar la vida sostenint-me durant hores damunt d’una banyera fumejant. Però jo no sabia res d’aquestes coses, ni tampoc de les esperances del pare ni dels esforços de la mare, que aviat va tornar-se a quedar embarassada.

La meva germana Linda va néixer tretze mesos després, enmig d’una altra gran nevada a Chicago. Jo li deia Dinny perquè amb dos anys em costava pronunciar Linda, i durant un temps li va quedar aquest nom. Penso en la mare amb els cabells foscos i ondulats i l’etern cigarret, la filla gran caminant amb passes insegures, una altra criatura en un cotxet i una tercera a la panxa, dissimulada sota un abric Chesterfield que li anava massa ample. Quan ja no va poder dissimular l’embaràs, la mestressa ens va fer fora de l’hostal. Ara que n’esperava un tercer, el pare es va veure obligat a abandonar el seu somni de fer el salt a la televisió com a tècnic en un món en evolució constant i va haver de buscar una feina a temps complet.

La mare anotava totes les adreces al diari de criança. En els primers quatre anys de la meva vida, vam canviar onze vegades de domicili, entre hostals i pisos moblats. Vam viatjar en tren a Filadèlfia, on vam fer una estada breu i gens ben rebuda a casa de la tieta Gloria, la germana del meu pare, atractiva però malvada. Recordo perfectament l’espineta de l’àvia Jessie, un petit piano de paret, i la tieta picant-me els dits per voler-la tocar.

Aquell hivern ens vam traslladar a Hamilton Street, a poca distància de casa de la tieta. El pare va trobar feina en una fàbrica, al torn de nit; la mare va seguir fent de cambrera. La nit de Nadal, després de passar-se tot el dia servint taules i abans de pujar a un autobús ple de gent per tornar a casa, la mare ens va comprar dues piruletes grosses i dos pingüinets de fusta pintats a mà per posar-los als mitjons; no tenia diners per més. Quan va baixar de l’autobús es va adonar que duia la nansa penjant; algú li havia tallat la bossa i l’hi havia pres. Va explicar aquesta anècdota durant molts anys, i encara lamentava que aquell Nadal ens haguéssim quedat sense regals. Des d’aleshores, quan trobo un pingüí en algun mercat de segona mà o en un tot a cent, no puc evitar comprar-lo, com si volgués omplir el buit gèlid que va quedar en el cor trist i resistent de la mare.

El nou germanet va néixer el juny del 1949. Li van posar Todd i era una coseta menuda i arrugada dins d’una manta de color blau cel. La mare el va posar en un moisès de vímet i ens va advertir que no el molestéssim. Recordo que me’l vaig quedar mirant i vaig sentir la necessitat aclaparadora de protegir-lo.

Poc després em van diagnosticar tuberculosi, una malaltia que s’escampava entre els fills d’immigrants pobres del barri. Per protegir els meus germans petits i oferir-me un entorn més saludable, el meu avi matern, a qui tots anomenàvem Daddy Frank, em va treure de l’hostal superpoblat de Filadèlfia i em va portar a la seva granja d’ovelles a Chattanooga. Era un home atractiu, amb bon caràcter, que tocava el piano a l’estil ragtime. A la granja corria a l’aire lliure i vaig engreixar-me a còpia de llet d’ovella i fortes dosis d’estreptomicina administrades amb una enorme xeringa hipodèrmica de vidre. Més endavant vaig saber que en Daddy Frank i la seva segona dona, la Dolly, que no tenia fills i era molt més jove que ell, havien intentat que em quedés a viure a la granja.

La mare s’estimava molt el seu pare, però al cap de gairebé un any de separació forçada, es va veure obligada a emprendre accions legals per recuperar-me. Segons explicava, vaig tornar a casa amb accent del sud, unes sabates de xarol i una forquilla i una cullera de plata amb el meu nom gravat, patti lee. No tinc gaires records d’aquest període en què vaig estar separada de la meva família. Al diari només consta la data del vol a Chattanooga i una pàgina en blanc que explica clarament la manera com vam celebrar el meu tercer aniversari.

L’1 de maig de 1950 ens vam traslladar a menys de quatre quilòmetres, a l’altra banda del riu Schuylkill, a Baring Street. Com que jo era xerraire i impacient, la mare em feia seure al pedrís de l’entrada mentre el nadó dormia, amb instruccions de no bellugar-me. Des d’allà, vaig observar feliç els últims vestigis dels anys quaranta, a punt de sucumbir als temps moderns. Passaven carros de cavalls, l’home del gel, el drapaire i un home que tocava l’orguenet amb un mico que duia una gorra vermella. A l’altra banda del carrer hi havia un edifici d’estil medieval, construït el 1892 per un potentat del ferrocarril. Era com un castell en miniatura, amb merlets, un porxo victorià de fusta i una teulada amb gablet. Més endavant van transformar-lo en una casa d’espiritualitat dominica com de conte de fades regentat per frares abillats amb unes casulles negres sobre les túniques blanques. Les anades i vingudes de Baring Street m’alimentaven la imaginació; el castell de conte i el simpàtic mico de l’organista van acabar formant part d’històries que més endavant vaig explicar als meus germans.

La Linda era una nena tranquil·la, molt més menuda que jo, amb uns ulls grossos i esbalaïts, que em seguia a tot a arreu agafada a les meves faldilles. Tenia una nina trista que es deia Jessica. Devia ser de segona mà, o potser havia nascut pobra, però la Linda se l’estimava molt i l’arrossegava a tot arreu. Un dia se li va desenganxar un braç. Vaig fer el possible per arreglar-la, però la goma que aguantava el bracet s’havia trencat. El braç va quedar-se en un prestatge a l’espera d’un cirurgià més eficient.

Ara la mare havia d’atendre tres criatures. Ens ensenyava les oracions i intentava posar límits a la meva imaginació desbocada. Al diari, va escriure que jo tenia tendència a dir mentides. Quan la veritat no m’interessava, presentava una realitat alternativa. Vaig rebre algun cop de vara destinat a redreçar-me el cervellet rebel, juntament amb les primeres lliçons, poc reeixides, d’estudis bíblics i educació moral. Ella no tenia paciència per respondre les meves inacabables preguntes metafísiques sobre Jesucrist, els àngels i els ets i uts dels cossos celestials. Al diari hi ha dues preguntes meves registrades amb la seva lletra apressada: ¿Què és l’ànima? ¿De quin color és?

Durant les oracions del vespre, l’assetjava amb tantes preguntes que va decidir apuntar-me a catequesi a l’Escola Dominical Presbiteriana. Cada diumenge, a dos quarts de quatre, memoritzava les escriptures envoltada de nens i nenes més grans que jo. M’agradava anar-hi, però allà tampoc van respondre a cap de les meves preguntes. Abans d’anar a dormir, recitava el que havia après a la Linda, que m’escoltava amb uns ulls com unes taronges i la nina manca asseguda a la falda.

En Toddy era una criatura malaltissa, i tots havíem d’anar amb compte de deixar-lo dormir. Una nit vaig tenir un malson en el qual jugava amb ell, potser amb massa energia, i li arrencava un bracet. Em vaig despertar suant, incapaç de distingir la realitat del somni. Vaig buscar a les palpentes el braç de la Jessica, dins la calaixera, i vaig córrer al moisès per enganxar-l’hi. El nen es va posar a plorar i la mare em va trobar mig adormida clavant-li el braç de la nina. La mare es va empipar moltíssim. Li havia donat un bon ensurt i havia destorbat la criatura. Vaig tornar al llit confosa i angoixada. Al llarg dels anys, vaig tenir aquest malson diverses vegades, sempre la mateixa seqüència. Em veia amb un pijama massa petit, els cabells foscos i espessos tallats de qualsevol manera, la mà estesa aguantant el braç de la nina i xiuxiuejant el nom del meu germà: Toddy.

La mare havia aconseguit amagar l’embaràs a la nova mestressa, però no un nen que plorava. Ens van expulsar una altra vegada i vam tornar temporalment a casa de la tieta Gloria a Rambo Terrace, on vam subsistir tres mesos poc agradables, en un ambient inhòspit entre panells de fusta fosca. Jo seguia frisant per tocar les tecles de la rutilant espineta de l’àvia. El pare havia heretat l’instrument; la mare em va prometre que podria quedar-me’l quan tinguéssim casa pròpia i em va demanar paciència. La mare del meu pare, l’àvia Jessie, havia mort de càncer un Diumenge de Rams, mesos abans que jo nasqués. Era una amable cosidora que tocava l’arpa i l’espineta, criada en una família amb sis germanes que havia emigrat de Liverpool el 1890. El pare s’estimava profundament la seva mare i assegurava que l’empatia de la Linda li venia d’ella. La Jessie escrivia cada any un diari molt minuciós, on anotava principalment el temps que feia i les activitats familiars. De gran, sovint vaig intentar imitar aquesta pràctica, però me n’oblidava perquè els dies passaven volant.

El 6 de maig de 1951 ens vam traslladar a Newhall Street, una residència temporal que el govern oferia a les famílies de militars mentre no trobaven un domicili més estable. Era un complex emblanquinat amb aspecte de barracons, que constava de tres edificis adossats de dos pisos, amb quatre famílies cadascun. Donava a un gran camp descuidat, esquitxat de margarides i dents de lleó; del recinte en general en dèiem, afectuosament, el Tros.

Just darrere de casa nostra hi havia una zona de formigó amb cubells d’escombraries plens a vessar, bidons de benzina, llaunes rovellades i trastos vells. Sovint ens hi reuníem per buscar tresors, sense adults que ens supervisessin. Sota els edificis hi havia un gran subterrani que li dèiem la Ratera. Pobrament tapiada, era el nucli prohibit del complex, que nosaltres exploràvem amb llanternes de butxaca. Era un lloc fosc i polsegós, puntuat pels ulls vermells de les enormes rates de ciutat. Això eren els nostres patis: un que brunzia de natura i l’altre ple de deixalles, igualment estimats pels nens del barri.

Amb quatre anys, jo tenia més llibertat per explorar que els meus germans. En Toddy encara era una criatura. La Linda semblava feta per seure entre flors silvestres rodejada de papallones. Però en lloc d’això, havia de seure entre la brutícia darrere el bloc de cases, observant innocentment els núvols que passaven, aliena a les rates esmunyedisses i al fang que se li colava als mitjons.

Vivíem al segon pis del primer edifici, davant d’un vell jueu i la seva neta, únics supervivents de la família. Ell treballava a la fàbrica de xocolata Klein, duia un abric negre i gruixut i era un home prudent i de veu dolça. La mare compartia el menjar amb ells, i l’home solia treure una gran rajola de xocolata de l’abric. A la nit, la mare, que sempre va saber escoltar amb comprensió, s’asseia amb ell a la cuina. Agafada de la mà de l’avi, la petita d’ulls foscos no deia mai ni piu, i al cap de pocs mesos van marxar en silenci, com tants altres, sense acomiadar-se de ningú.

Vam veure molts immigrants que arribaven i marxaven, però el nucli dur, principalment famílies de militars en una situació d’abandó econòmic, compartíem els recursos i la cura dels nens. Les nits caloroses d’estiu, els adults s’agrupaven estirats en gandules i fumaven cigarrets, bevien vi de dent de lleó o Seagram’s amb soda. Els homes parlaven de la guerra, les dones compartien secrets, els nens feien l’animal. Al cap de sis mesos, tots els inquilins vam rebre un avís de desnonament seguit per una sèrie d’ajornaments de demolició que ens van permetre quedar-nos-hi gairebé quatre anys, cosa que ens va donar la primera sensació real de tenir una llar. La majoria de famílies rebien alleujades les continues moratòries i temien l’etapa següent. Sempre planava la mateixa pregunta: ¿On aniríem? Potser a un alberg de reubicació, o a un apartament més petit, o a fer temps en un altre edifici pendent d’enderroc. Mentre els pares batallaven amb un destí incert, nosaltres practicàvem la despreocupació, el futur era cosa dels adults. Els nens ja teníem els nostres problemes amb les rates i els abusananos, els gossos infestats de paparres i un excés de malalties per franquejar, en una realitat pròpia, màgica i cruel.

Els mesos següents vaig continuar fent la guitza a la mare amb l’espineta, tot i que era evident que no hi cabia, al petit apartament. La Gloria havia dut la major part de les pertinences del pare a un magatzem. Com que els pares no tenien diners per pagar-ne la factura, al final ho van perdre tot, incloent-hi l’espineta, el joc de porcellana anglesa i els llibres i el trineu de quan el pare era petit. La decepció va ser molt gran, i em va doldre pensar que tot plegat aniria a parar a mans d’un desconegut. Encara veig els meus dits estirats provant d’arribar a les tecles d’ivori.

El sofà llit verd de brocat de la Jessie es va salvar, i dominava una sala d’estar que donava a una cuina petita amb una estufa de carbó panxuda. A tots ens encantava aquell sofà antiquat i desproporcionat. En ocasions especials o quan hi havia tempesta, ens rentàvem els tres junts a la banyera, ens posàvem el pijama mentre la mare l’obria i hi sèiem amb un gran bol de crispetes. Durant anys, el sofà verd va continuar sent un refugi que ens unia a l’àvia que no vam conèixer.

El germà petit de la mare, en Bobby, ens visitava sovint i normalment ens duia regals. Un cop ens va dur unes nines de drap, de color rosa per a les nenes i de color blau per al nen. Com que en Toddy volia la rosa i jo la blava, ens les vam intercanviar en secret. Ell n’estava molt, de la nina rosa, però una tarda que jugava a fora li va rodolar per un torrent. Amb llàgrimes als ulls, em va estirar de la brusa i em va acompanyar al lloc dels fets. Vaig veure la nina a mig pendent, enganxada amb uns esbarzers. Expectants, els meus germans van quedar-se en silenci mentre jo estudiava la situació. Vaig comprendre el que havia de fer i vaig triar la millor ruta. Em vaig esmunyir agafant-me a les roques que sobresortien, vaig recuperar la nina i vaig tornar a pujar. Només m’havia fet unes quantes esgarrinxades.

La Linda, en el paper d’infermera Dinny, va treure les punxes i la terra de la roba de la nina. La gratitud que expressava la cara d’en Todd era colpidora. Tots dos eren molt petits i amb prou feines parlaven, però ja semblaven estranyament savis. Teníem una telepatia inexplicable. Un llenguatge propi que es manifestava de manera més profunda en el Joc dels Poms, barrejant la veritat de la imaginació i la nostra capacitat per convertir-nos en una única ment. Condemnats a quedar-nos en silenci a l’habitació per algun pecat infantil, vam descobrir una manera perfecta de comunicar-nos. Sèiem davant d’una còmoda d’auró antiga amb dos poms a cada calaix, alguns ballaven una mica, i esperàvem el moment ideal. Aleshores jo feia un gest amb el cap, tancàvem els ulls i giràvem els poms a l’uníson. Embarcàvem com si res en el nostre petit vaixell amb veles de llençols ratats, sobtadament lluminosos, i salpàvem. El mar de possibilitats per on navegàvem seria nostre per sempre. Sense fer soroll, sense pronunciar paraula ni encanteri, volàvem per un espectre de blaus, verds i tons de vermell, rosa, or i plata, com en una capsa de ceres de colors Crayola.

Germans, el Tros, 1951

La mare va fer amistat amb una família catòlica irlandesa que vivia just a sota nostre. Eren la Mary i en Les amb els tres fills, i l’Aggie, la rebesàvia dels nens. De petita, a la Mary l’havia mossegat una rata enorme i tenia una cicatriu molt fonda al coll, en forma d’anella de dents. Els nens del barri temien i respectaven l’Aggie, però a mi em fascinava. No havia conegut cap de les meves àvies, perquè totes dues havien mort abans que jo nasqués. Confinada al llit, l’Aggie em llegia contes. La mare em recriminava que la destorbés, però l’Aggie l’engegava dient que tenia tot el temps del món. Només tinc un record de l’Aggie sortint del llit, tan diminuta, metre cinquanta d’alçada, una camisa de dormir pàl·lida i una llarga trena blanca que li baixava per l’esquena. Va furgar una estona l’habitació fins a trobar els Contes de fades irlandesos, un llibre verd fosc estampat en or, amb un guerrer alçant un escut flanquejat per dos gossos de caça. Ella m’aviciava i em rellegia els passatges que més m’agradaven. Quan es quedava adormida, jugava amb els soldadets que guardava a la butxaca. El seu cobrellit era el meu camp de batalla i la seva pobra panxa inflada la meva muntanya.

La vaig trobar a faltar els dies que vaig agafar el xarampió. Quan em vaig trobar millor, vaig entrar a l’apartament silenciós sense trucar, com sempre. No tancaven mai la porta i l’Aggie no sortia mai de casa, per tant estava segura que la trobaria. Esperava que em llegís algun conte, però quan vaig entrar a l’habitació, tot havia desaparegut: les seves coses, el cobrellit apedaçat i suau, el llibre màgic de color verd. Ningú va pensar a dir-me que l’Aggie havia mort mentre jo estava malalta. En aquells temps, als nens no se’ls explicava gairebé res. Em vaig quedar plantada sense saber què fer i finalment vaig seure en silenci a la cadira de sempre i vaig imaginar-me els soldadets lliscant per la muntanya del cobrellit de l’Aggie.

Mirant enrere amb la Linda, fa poc vaig parlar-li de l’Aggie amb melancolia, li vaig descriure el llibre de contes irlandesos i em va saber greu no recordar els meus passatges favorits. Unes setmanes més tard, vaig rebre un paquet misteriós per correu. No duia cap targeta, cap frase, com la mare havia fet tantes vegades. Al paquet hi havia un llibre verd estampat en or, amb el mateix guerrer alçant un escut. Primer gairebé no gosava obrir-lo, després vaig agafar aire i vaig llegir amb entusiasme la infantesa de Fionn, reconeixent els fragments que tant havia estimat. “Tots els desitjos menys un desapareixen, però aquest perdura per sempre”. Era el desig de saviesa, que en Fionn va abraçar en cos i ànima. Quan li preguntaven què faria amb aquesta saviesa, exclamava: “Un poema”. En llegir el passatge, vaig recordar l’accent irlandès de l’Aggie, les seves mans tremoloses i el foc de la meva imaginació.

Quan va arribar l’hora d’anar a la llar d’infants, em va costar separar-me dels meus germans, però sentia curiositat per l’escola. Com que no hi havia servei d’autobusos, havia de fer a peu, tota sola, els dos quilòmetres que separaven el Tros de l’escola Charles W. Henry, un edifici colonial de dos pisos i maons vermells, a Carpenter Lane. Resseguia la carretera i travessava el pont del riu Schuylkill, que els Lenape havien anomenat antigament Tulpehane, o Riu de les Tortugues. Els dies de vent tenia por de sortir volant, i quan plovia de valent arribava a casa xopa, cosa que explicaria les meves bronquitis recurrents. Però m’encantaven les magnífiques construccions amb torretes que veia de lluny, tan diferents de les estructures abandonades del nostre barri sentenciat. Passava l’estona inventant llargues històries sobre un nen captaire que es guanyava el favor d’un rei, fins que arribava a l’escola i pujava els esglaons empinats de pedra calcària i travessava les grans voltes de la porta.

Un dia vaig descobrir una drecera que travessava un petit bosc. Certs matins m’aturava a la vora d’un estanyol pintoresc i m’hi quedava una bona estona. El sol jugava sobre la superfície de l’aigua, tan enlluernador que estava segura que en aquell racó del paradís hi vivien els esperits. M’encantava aquell refugi secret, arrecerat de l’avinguda atrafegada. Va ser aquí on vaig descobrir una vella tortuga caiman. En aquella època n’hi havia moltes a la zona de Filadèlfia. La gent les caçava i les venia als restaurants per fer-ne sopa. Un matí, la tortuga va escalar lentament la vora de l’estanyol i es va aturar a pocs metres de mi. Asseguda en una roca, em vaig aferrar a la cartera vermella de quadres escocesos de l’escola, hipnotitzada. Era molt grossa, amb uns ulls vellíssims, sens dubte era una reina. Ens vam comunicar com amb els meus germans en els nostres jocs telepàtics. Vaig entrar en el seu món, tot i que no sabria explicar on vam anar. A mi em van semblar només uns instants, però quan vaig arribar a l’escola la mestra em va rebre molt empipada; ja era l’hora de dinar, havia faltat tot el matí.

La mare es va posar histèrica perquè tenia una por macabra als segrestos, estava obsessionada amb la història de la mort de la criatura dels Lindbergh. Va respirar alleujada, però estava furiosa i em va fer un interrogatori per intentar entendre on m’havia ficat. Només podia dir enlloc, perquè explicar la veritat era impossible. Com que estava tan empipada, el meu pare va intervenir i em va proposar de fer un tomb. Em va demanar que li ensenyés on era aquell enlloc. El vaig guiar per la drecera, passat el parc infantil, i ell em va agafar la mà quan vam entrar al bosc. Tot estava en calma. Vam seure a la roca i li vaig confessar que havia parlat amb una tortuga gegant. Em va fer unes quantes preguntes més i després ens vam quedar en silenci, feliços, en un instant únic on he tornat sovint. Jo volia ensenyar-li la tortuga, però no va tornar a aparèixer. De tornada, li vaig preguntar si ho explicaria a la mare. Li diré que no et va passar res, que simplement somiaves desperta com acostumes a fer i que vas perdre la noció del temps. La resta pot quedar entre nosaltres. El pare no en va tornar a parlar mai més. La mare em va renyar per haver agafat un camí diferent i em va fer prometre que no ho tornaria a fer. Aquella nit vaig tenir la sensació que tot era a lloc, però vaig dedicar una petita pregària a la reina de les tortugues, tristament conscient que no la tornaria a veure més.

La mare va començar a fer de planxadora amb una dona de la feina que es deia Novella, per cinc dòlars la cistella, que es repartien a parts iguals. Un dissabte, la Novella ens va portar el seu fill i a mi al zoo. Agafats de la mà, caminàvem menjant cotó de sucre. Era la primera vegada que li donava la mà, grossa i suau, i em vaig fixar en una cosa nova. Tieta Novella, vaig dir, com és que la teva mà és més fosca que la meva. No ho sé, reina, va riure ella, Déu em va fer així. I aquí es va acabar la conversa. Al cap d’una estona vam passar per davant d’una vident que em va enxampar mirant-la i em va xiular. No li facis cas, va dir la Novella. Però no em va agradar, semblava un mal presagi. ¿Per què ho havia fet? La Novella es va aturar un moment, es va ajupir i em va somriure. Perquè ets especial, va dir, no en tinguis cap dubte.

Per molt que em renyessin, jo seguia explorant sempre que podia. Pels volts de Halloween, vaig decidir anar a contemplar els patins en línia que havia descobert a l’aparador del taller de cotxes Pep Boys. Per arribar-hi calia agafar una drecera travessant un túnel de pedra que desembocava a Wissahickon Avenue, per on la mare m’havia prohibit passar. Els núvols tapaven el sol i l’entrada era una mica fosca. Vaig dubtar, però en aquell moment va sortir i un esclat de llum va il·luminar la sortida a l’altra punta del túnel. Vaig descobrir unes joies petites, un tresor escampat pel camí. Hi havia robins, topazis i potser maragdes, que espurnejaven abans de desaparèixer en les ombres acabades de formar. De sobte van aparèixer els Set Nans, que extreien barrils plens de joies i cantaven aibó aibó. Em vaig quedar un moment petrificada, però de seguida vaig maquinar un pla. Recolliria el tresor per treure la família i els veïns de la pobresa i pagaria totes les factures. Em compraria els patins i la Linda i en Toddy tindrien tot el que volguessin. Va ser qüestió de segons. Vaig córrer cap a les joies i em vaig aturar en sec. Escampats a terra, davant meu, hi havia centenars d’m&m’s, vermells, grocs, verds; el sol havia desemmascarat els robins, els topazis i les maragdes. Mai havia vist tants m&m’s. Els vaig recollir, els vaig netejar amb les mànigues i me’n vaig omplir les butxaques. Normalment hauria estat eufòrica de trobar tantes llaminadures, però em vaig sentir estafada, víctima de les meves il·lusions innocents. Em vaig menjar tots els m&m’s en un estat d’aflicció desafiant, sense pensar a guardar-me’n uns quants per als meus germans.

No vaig poder ser a la festa del meu cinquè aniversari. Em vaig haver de quedar al llit, a les fosques, víctima d’una forta migranya no tan horrible com les de la mare, i em vaig consolar pensant que devia ser un d’aquells mals de cap causats per la malària, com els del pare. L’endemà al matí vaig trobar a la taula de la cuina un paquet de part de la mare; eren els patins en línia de Pep Boys que havia cobejat en secret. Ella em llegia el pensament, sabia què estava tramant, fos bo o dolent. Escodrinyava tots els meus moviments, endevinava fàcilment les mentides, m’interrogava constantment, i això feia que jo amagués veritats que no calia amagar. Era la nostra principal font de conflicte. Ella intentava desesperadament que no em desviés, però jo m’entossudia a sortir del motllo. Però també era capaç d’identificar el que per a mi era vital. Em va encantar que em regalés els patins, eren exactament els que havia desitjat i encara recordo l’emoció quan me’ls lligava, els assegurava amb la clau i notava les vibracions del terra quan patinava a tota velocitat per avingudes prohibides.

La llar d’infants em va decebre. Sèiem en una rotllana cantant cançons de Mother Goose, apreníem coses de memòria, ens enroscàvem en els pupitres per fer una becaina. Jo tenia les cames massa llargues i era massa inquieta per dormir. Sospito que em consideraven una nena trista, una mica solitària, i no recordo haver interactuat gaire ni amb la mestra ni amb els companys. Preferia la companyia dels meus germans i explorar els meus propis pensaments, per abstractes que fossin, fins que vaig anar desenvolupant a poc a poc un llenguatge per expressar-los. I aquest llenguatge era la poesia.

La meva va ser una infantesa proustiana, de quarantenes i convalescències intermitents. Els primers sis anys vaig patir un seguit de malalties contagioses, broncopneumònia, tuberculosi, rubèola, galteres i varicel·la. Passades les primeres etapes de cada embat, entrava en llargs períodes de repòs, ajaguda en un catre improvisat al costat de l’estufa de carbó, pensant en els personatges dels llibres que llegia i fent-los viure aventures més enllà de la pàgina. Res em feia més por que l’enorme agulla hipodèrmica de vidre sortint del maletí negre d’un metge. Intentava amagar tant com podia els símptomes de les malalties, i sovint consultava el que quedava de The New Family Herbal; or, Domestic Physician, un vademècum mig estripat d’herbes medicinals i remeis naturals heretat de l’avi matern de la mare, que havia estat metge de poble. Al frontispici hi havia dos àngels guardians. El volum, fràgil i folrat de tela, s’esllanguia a la lleixa. Quan la mare no hi era, l’obria i intentava desxifrar-ne les pàgines, que de vegades s’esmicolaven només de tocar-les. Havia decidit salvar-me a mi i els meus germans de la temible xeringa de penicil·lina.

Estudiava les descripcions de les malalties al final del llibre i després buscava els remeis naturals corresponents. Una infusió de dent de lleó acabada de collir, la llimona amb mel o el vinagre de poma eren infal·libles per a afeccions menors. En Toddy era massa petit per preocupar-se, la meva aliada era la Linda. Quan ella i jo vam començar a tenir símptomes d’una malaltia desconeguda, febre, calfreds i mocs, vaig consultar la bíblia natural i vaig diagnosticar-nos diftèria. Després d’ingerir una quantitat generosa de vinagre, vam ficar-nos immediatament al llit, ens vam tapar el cap amb les mantes i vam aconseguir suar allò que estiguéssim covant. A dia d’avui, la Linda i jo seguim compartint el nostre lligam medicinal; vam vèncer la temuda diftèria sense l’ajuda de ningú.

Les malalties eren la meva fidel companyia, però no m’identificava amb els malats que sortien als llibres. La Mary Lennox de The Secret Garden era el meu model a seguir: una òrfena bel·licosa que havia sobreviscut al còlera que havia delmat la seva família i que esperonava el fill del seu tutor, un nen que anava en cadira de rodes, a caminar. Vaig descobrir que Robert Louis Stevenson i L. Frank Baum havien sigut nens malalts que van tirar endavant gràcies a la força d’una imaginació monstruosament bella.

Confiava que la meva voluntat, combinada amb els remeis naturals, m’aferrarien a la vida. Era massa jove per adonar-me que la meva salut depenia més aviat de les cures que els altres em dispensaven. El pare m’havia salvat de petita. Malgrat les moltes hores que treballava, la mare s’asseia al meu costat quan jo estava malalta. Va ser molt més tard, quan ella ja era morta, que em vaig fer una idea real dels sacrificis que havia fet i vaig comprendre les seves emocions complicades.

La mare havia passat la major part de la vida sense l’amor d’una mare. La meva àvia Marguerite va morir abans que jo nasqués. Menuda i d’ulls verds, era una dona alegre que tocava la mandolina. La mare l’adorava, però va patir un tràgic brot psicòtic i es va tornar violenta. La van ingressar el 1932 i ja no va tornar mai més a casa. Tot i que ja no reconeixia els fills, ells sempre la van estimar. Aquella casa plena de música i alegria es va ensorrar, i la mare i els dos germans petits van anar a parar a casa de l’àvia Olive Lily Hart, que havia criat quatre fills i va acollir els petits, però que tractava la meva mare amb fredor i indiferència.

La mare no va aconseguir penetrar mai la cuirassa de la insensible Olive, a qui tothom deia Grammie. Era una dona alta i formidable de l’Oest Mitjà, amb un fermall de camafeu i faldilles fins al terra. Descendent de dissidents britànics, muntava a cavall i va haver de criar els germans després que el seu pare quedés vidu i els abandonés. Era la mena de persona que jo hauria idealitzat, però em va demostrar la mateixa manca d’afecte que a la mare. Jo observava com la mare li fregava la roba en un safareig, l’esbandia, l’estenia i després la plegava fins a omplir una gran cistella, sense que això li inspirés ni una sola paraula de gratitud. Mentre ens acomiadàvem després d’una d’aquestes visites, la Grammie va treure un gran pot de caramels d’un armari de vidre i en va oferir als meus germans, però va baixar la tapa quan jo anava a agafar-ne un. La mare va quedar-se en silenci; jo li vaig donar la mà i no vaig dir res.

Aquella nit, abans d’acotxar-me, la mare em va regalar Silver Pennies, un llibre preciós de poesia, un dels pocs objectes preuats que li quedaven de quan era petita. Vaig comprendre la importància d’aquest llibre i vaig acceptar el present amb solemnitat. No vam dir res de l’estrany comportament de la Grammie, ni dels caramels ni de la bugada. Per a algunes coses, no necessitàvem paraules.

Vaig rebre amorosament aquell volum mig espellifat de Silver Pennies en un moment de curiositat desfermada, sense més instruccions que creure-hi. La primera frase del llibre em va fer reflexionar: “Cal un cèntim de plata per entrar al País de les Fades. Però els cèntims de plata costen de trobar”. Estava convençuda que en aquell llibret trobaria l’entrada al món místic que tant desitjava. Vaig llegir els poemes amb molt d’esforç i vaig memoritzar una oració als elfs i les fades, àngels trapelles de la terra. “Déu i Fades, sigueu sincers, sigueu sincers! Soc una nena i us esperaré.” Ho repetia mentalment de camí a l’escola.

Vaig calcular que trobar un cèntim de plata requeriria una doble estratègia. El cor per accedir a altres dimensions i els ulls per observar sense jutjar. Podies veure’t obligat a foragitar els guardians del petit regne que custodiaven les monedes en un magatzem o bé a aferrar-te a les ales d’una fada i proposar un intercanvi. Vaig posar la mà a terra per notar les vibracions d’aquells peuets diminuts. No treia els ulls de terra a la recerca de monedes que només brillaven en certes condicions de llum. També vaig considerar la possibilitat de guanyar-me el cèntim de plata, però em costava treure l’entrellat dels versos més enigmàtics. Amb el llapis, vaig premiar amb estrelles els poemes que m’agradaven més, encapçalats per He Wishes for the Cloths of Heaven, de W. B. Yeats. El desig de comprendre’ls va accelerar la meva capacitat lectora, que vaig assolir amb l’ajuda de la mare.

Amb el pas del temps, vaig comprendre que ja posseïa les monedes. En lloc d’una moneda concreta, tenia una cosa encara més preciosa. Me l’havia donat la mare, igual que la seva mare l’hi havia donat a ella. El petit volum era el magatzem i els poemes eren els cèntims. La poesia, aquell idioma extraordinari tan preuat pel jove guerrer Fionn, dibuixava un mapa que conduïa al regne de la imaginació infinita.

Em moria de ganes d’anar a l’escola primària, que m’imaginava com un lloc de llibertat, amb accés il·limitat a una biblioteca plena de llibres infantils. Però alliberar-me de la vigilància de la mare només em va servir per posar-me sota les ordres d’una mestra severa i imponent. Vam passar tres mesos de tedi llegint Fun with Dick and Jane, amb el gos Spot i el jardiner filòsof Zeke. Me’l vaig acabar de seguida i sovint m’enxampaven a classe llegint un altre llibre, triat per mi. Quan em feien alguna pregunta, sempre tenia el cap en un altre lloc. Llavors m’obligaven a alçar-me, desconcertada, i em mirava els peus. Els peus no tenen la resposta, em renyava la mestra.

Res m’agradava tant com preparar els estris per a l’hora de cal·ligrafia: un tinter Carter de vidre, un altre flasconet amb la reserva de tinta, una ploma oficial de l’escola i tres plomins en una capsa senzilla de color blau. El pupitre tenia un forat a la dreta on el tinter quedava mal encaixat, cosa que provocava diverses calamitats. Al meu pupitre hi havia esborralls dels que m’havien precedit. Treballant a consciència, aviat vaig afegir-hi les meves pròpies marques, gotetes de tinta que tacaven la fusta i m’embrutaven els dits i els punys. M’encantava fer els exercicis al pupitre. El sol que entrava pels grans finestrals projectava clapes de llum sobre els taulons gastats del terra desigual. Sovint em sorprenia contemplant aquells finestrals durant les lliçons de lectura i matemàtiques, perduda en pensaments sense forma, però a l’hora de cal·ligrafia no em passava mai. Esperava amb impaciència el moment d’escriure en cursiva. Encara recordo els meus companys inclinats sobre els fulls horitzontals de paper pautat, traçant a l’uníson amb la ploma. Jo m’afegia al cor, traçant bucles i corbes que algun dia esdevindrien lletres i després paraules. Havia vist el pare omplint xecs i admirava tant la seva lletra elegant que, més endavant, vaig practicar la seva signatura en xecs anul·lats, una vegada i una altra.

Al pati de l’escola, era com si tot m’empenyés cap a un racó des d’on observava els altres. Ara que ja no era la capitana general d’un exèrcit de confiança, m’estimava més quedar-me al marge, tota sola. Allà vaig sentir com la meva mestra li deia a una altra que jo era l’aneguet lleig, com si acabés de sortir d’un conte de Hans Christian Andersen. M’havia quedat enrere però mentalment anava uns passos per davant, perquè em transportava als mons que havia habitat, llegit o creat d’una manera tan febril.

A l’escola, ningú sospitava que tingués una doble identitat, que fos la capitana no confessada de la nostra petita colla de barri. La meva inspiració era Little Lulu, el personatge de còmic que vivia en un món sense adults. Era la meva guia, entremaliada però honrada i independent, amb un fort sentit de la responsabilitat cap als petits. Com ella, jo explicava contes, inventava jocs, dibuixava mapes, inventava elaborades estratègies per lliurar batalles imaginàries i programava exercicis d’entrenament militar. Ens fèiem dir la Colla d’Amics i teníem contrasenyes i codis secrets. Jugàvem als mateixos jocs que els nostres pares: les estàtues, el Simon says, l’aranya peluda, però preferíem els jocs i les batalles de la nostra imaginació col·lectiva. Cavallers medievals amb espases de cartró folrades de paper d’alumini, escuts fets amb tapes de cubells d’escombraries. Jocs de guerra hivernals amb búnquers de neu compacta, mapes d’estar per casa i missions impossibles. Embenàvem els ferits i perdonàvem els enemics. Com a General de la tropa, en acabar em quedava sola per preparar les maniobres de l’endemà.

Molts diumenges després de catequesi, embotida en uns texans Wrangler i una camisa de quadres vermella, feia una inspecció rutinària de les escombraries. Com a bona carronyaire, vaig trobar dues piles de Vogue i Harper’s Bazaar lligades amb cordill vermell. Em vaig guardar el cordill a la butxaca del darrere i vaig decidir retallar les revistes, que eren massa grans, per fabricar roba i accessoris per a les nines de paper de la Linda. Anteriorment ja havia fet servir els catàlegs de Sears que la mare descartava. Fascinada, de seguida em vaig adonar que aquelles revistes eren molt diferents dels catàlegs. Vaig veure que en totes sortia la mateixa dona, que transmetia una confiança admirable. Vaig col·locar un catàleg de Sears al costat d’un exemplar de Vogue i vaig comparar-ne les estètiques, la vulgar i la transcendent. ¿Què les diferenciava? Buscava una resposta que expliqués la meva profunda afinitat per les imatges de Vogue.