Haceldama E-Book

Blai Bonet

• Herausgeber: Club Editor 1959
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 267

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

El 2026 es compleixen cent anys del naixement de Blai Bonet. Els de Club Editor, que ja n'hem publicat El mar, Judes i la primavera i Míster Evasió, no podíem faltar a la celebració: encetarem l'Any Bonet amb Haceldama, tresor amagat de la literatura catalana i l'última novel·la que faltava per reeditar. Haceldama vol dir camp de sang. Els homes que viuen dins aquest llibre han fet la guerra i un d'ells cometrà un atemptat. Es diu Andreu Crous i el narrador anirà reunint els fragments de la seva vida per resoldre el trencaclosques del crim: ¿per què un noi innocent es converteix en botxí? Publicada el 1959 immediatament després d'El mar, aquesta novel·la és una revolució, un prodigi de la poesia llançat a la dictadura com una bomba de mà.

Leseprobe

Haceldama

1a edició: 1959

1a edició en aquesta col·lecció: desembre de 2025

© 2025, hereus de Blai Bonet, pel text de la novel·la

© 2025, Nicolau Dols, pel text del postfaci

© 2025, Club Editor 1959, SLU, per l’edició

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de coberta: Aina Bonet

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, David Monserrat

Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de

Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de la Institució de les Lletres Catalanes

ISBN: 978-84-7329-496-6

Tots els drets reservats.

TAULA

Coberta

Títol

Crèdits

TAULA

Haceldama

El corpus i les lluentes cuques escaravateres

Postfaci de Nicolau Dols

Guide

Coberta

Títol

Start

HACELDAMA

(novel·la)

Al meu amic Manuel Borràs

I els prínceps dels sacerdots, després d’acceptar les monedes d’argent, digueren: “No és lícit de tirar-les al tresor perquè són preu de sang.” I, havent tingut consell, amb aquells diners compraren el camp d’un terrisser, per enterrar-hi forasters. Per això aquell camp és anomenat Haceldama, que vol dir camp de sang, fins al dia d’ara.

SANT MATEU, cap. 27, vers 6-8

I

EL CRONISTA D’AQUESTA HISTÒRIA, quan, aquell vespre, precedit del mosso que li portava les dues maletes velles i ratllades amb el guix de la policia aduanera, entrà en el vestíbul de l’estació de França, no pensà, suat i cansat que anava per mor d’una bronquitis antiga, que fos possible de trobar una història al poble del litoral on el menava el tren de les 22.

Travessà l’entrada, espaiosa i ja amb escassa gent, on unes dones velles i despentinades escombraven en silenci el trespol de marbre brut de bitllets de tren, de llosques i d’envoltoris de caramel. Un anunci lluminós de TriNaranjus, groc i verd, tonificà, el cronista no sabé per què, la seva astènia que, com un llim de riera, li enverinava la sang, ardent i lenta com un ramat de bous.

S’aturà davant la cabina, on l’empleat de control, la barba grisa i les solapes de l’uniforme plenes de cendra, picava els bitllets. El mosso d’estació, per tal de guanyar temps, entrà amb les maletes davant el cronista, i, darrere ell, hi anava un home, com d’uns quaranta anys, baix, carregat d’espatlles, de fesomia infantil, el cabell que li clarejava damunt la closca amb la clàssica coroneta dels neurovegetatius i que ell s’esforçava a cobrir amb uns cabells llargs i color de panotxa.

Aquell home, que també tenia una rosada cara d’acorralat, s’aturà davant la cabina. Digué:

—Li juro que duia el bitllet aquí.

Cercà, amb l’índex, dins el butxacó del pantalon. Després mirà la cara cansada de l’empleat de control. Repetí:

—Aquí. El portava aquí.

—Passi, passi. El trobarà. No se posi nerviós.

Aquell home mirà el cronista.

—El duia aquí. Al butxacó.

—No se preocupi, bon home.

Quedà aturat. El cronista seguí el mosso de les maletes fins a la via 2, on era preparat el tren del litoral, buit i amb els llums apagats. Donà tres duros al camàlic, i:

—Bon viatge, senyor.

—Gràcies.

El cronista mirà el rellotge, el sentimental rellotge d’or de la primera comunió, i, després de col·locar les maletes sota un seient, baixà del tren i donà una volta pels andens, quasi solitaris, on el lloc dels diaris i el de bomboneria ja eren tancats, i dos homes mostatxuts, que duien una granota blava i negra de murques, escombraven el trespol amb una escombra enorme i quasi calba.

El cronista anà als lavabos. A l’entrada, dins una cabina, davant la taula despintada i baixa, hi seia una dona demacrada i humida, immòbil com una mòmia: la dona d’atendre les senyores. El trespol del lavabo era cobert de serradures. Entrà un senyor color de rosa que, després d’arrencar un paper del seu llibret de fumar, quedà aturat a l’esquerra del cronista. Acabà aviat i sortí,

—Adiós, joven.

movent les espatlles, com les ondulants i cristal·lines models de les exhibicions de modes. N’entrà un altre, ah!, l’home del bitllet.

—L’he trobat.

—¿Sí?

—Al butxacó del pantalon.

El cronista pujà al seu vagó, que encara era buit, i s’assegué en el banc de fusta, humida de la boira que cobria la ciutat. Més de mitja hora, la galta barbuda recolzada en la mà, mirà, darrere el vidre brut de la finestra, l’andén gris, on, en un banc, dormia una dona, que tenia la seva maleta al costat.

Per l’altaveu anunciaren que el tren de les 22 era format a la via 2.

Els vagons s’ompliren de gent vermella i suada que se treia la gavardina ràpidament i la llançava —zas!— damunt la xarxa, juntament amb la cartera de pell. La major part eren estudiants, oficinistes i oficials de fàbrica, que vivien als pobles de la marina i baixaven cada dia a classe o al treball de la capital.

Al costat del cronista, s’hi assegueren tres estudiants i, enfront, se n’hi posà un altre, que (ho sabé durant el trajecte) es deia Ibáñez i era negre i tenia la boca gran, amb una dentadura perfecta, com els negres simpàtics que surten a les pel·lícules i es diuen Odongo. Els tres estudiants tragueren un joc de pòquer i jugaren damunt la cartera d’un d’ells, que tenien als genolls i servia de taula.

El pobre home del bitllet entrà en el vagó i deixà la porta oberta.

—Aquesta porta.

Tornà enrere, vermell fins a les orelles. I tancà. Se tragué l’abric, gris i ample, la bufanda grisa, i ho posà tot damunt la xarxa, lentament, com si ho volgués deixar polit, i li quedà rebregat, com llançat de mala manera. Després hi posà la cartera, marró i amb dues sivelles, com les dels col·legials, i s’assegué mirant tothom.

El negre Ibáñez el saludà amb un moviment de cap.

—Hola!

El cronista preguntà a l’estudiant:

—¿Com se diu el senyor que ha saludat, per favor?

—Andreu Crous. És del meu poble.

—Gràcies.

Andreu Crous, la barra dins la mà, tenia els ulls damunt els vidres i mirava a l’altra banda, on, a la via 3, hi havia un tren aturat. Andreu Crous amb els dits repicava damunt els genolls i aixecava i abaixava la punta del peu, com si dugués el compàs d’una música.

—EL CASO, señores, comprenEL CASO. Suicidios, asesinatos, robos, descarrilamientos. El caso de la emperatriz Soraya. Lleva toda su vida. Por buena la echaron.

El venedor dels diaris, granota blava, la cabellera escambuixada damunt el front i el bigoti negre, com un raspall sota el nas, portava el feix de revistes, lligades amb un cordill, damunt l’espatlla.

—EL CASO, señores, comprenEL CASO. Extraño parto de la alcaldesa de Béjar.

Per l’andén, ran del vagó, passà una morena exuberant, amb la cabellera fins a la cintura, abric vermell i unes arracades criolles, grans i per on podia passar el braó d’un home. L’Ibáñez, ràpid, tragué el cap per la finestra. Cridà:

—Folklòrica!

Tot el vagó rigué. Ell tornà a abaixar el vidre i, seriós i negre, com si res no hagués passat, digué:

—Ful d’asos.

El passadís del vagó era ple de gent dreta, estreta i que tenia les mans plegades damunt la panxa. L’atmosfera era espessa de fum, d’alens, de colònia i de maquillatge. Al passadís del vagó, la gent, atapeïda i sense poder-se treure l’abric, se tocava amb la cara. Però fou un instant. S’obrí la porta. Aparegué una gitana jove, la cara lluenta de sutza, els cabells llargs, negres i escambuixats, un vestit que fou verd, un collar de llàgrimes de fusta al coll i, a les orelles, unes recades de vidre vermell, que lluïa, movent-se, a la confusa llum del vagó. Duia, aguantant-lo amb les dues mans damunt el ventre, un pollastre escandalós, que esvalotà el departament, com una corneta matinera. La gent dreta del passadís, com un sol home, dreçà el bust, llanguí la panxa, estirà els braços a cada banda del cos, i la gitana, majestuosa i movent-se com la rumba d’una rumbera, passà entre les dues rengleres de personal, talment un capità que passa revista a la guarnició.

Fou llavors que el cronista va veure la cara d’Andreu Crous, beatífica, tranquil·la, rodona com una lluna plena o un pa de duro; i quan comprengué que l’Andreu era un d’aquests homes que pateixen la realitat quotidiana, com la bronquitis o l’àcid úric, que obren únicament el seu cor cansat a les senzilles ales de la primavera personal, quan topen de morro amb una hora extraordinària: descarrilament, explosió o un vas de ginebra.

El tren marxà. El cronista, una mica asfixiat pel fum i per la conversa estrident del vagó, mirà tot el temps, el front recolzat en el vidre de la finestra, la fosca de la nit, olorosa de marisc, on només se veia l’orla blanca de la bromera del mar que rompia —xasss!—, damunt la platja, obscura al costat de la via, i els llums de les barques que, en alta mar, pescaven quasi juntes, com un poble petit amb els llums encesos.

El cronista baixà a la seva estació. El negre Ibáñez l’ajudà a treure les maletes, les dues maletes nòmades de la seva vida.

—Gràcies.

—¿S’hi estarà temps, aquí?

—Sí. Probablement sí.

—Bona nit.

—Bona nit.

El cronista donà un cop suau a l’espatlla del negre Ibáñez, que li fou simpàtic quan digué: “Folklòrica!” a la morena internacional de l’andén, i quan entrà a l’estació del seu poble, pegant coces a la cartera dels llibres, com a un baló de reglament.

El poble era a les fosques, per mor de les restriccions. El cronista no va veure res més que unes palmeres al costat de la via, una doble renglera de palmeres,

—Deu ser el passeig del poble.

i la figura menuda, fosca com una bola de goma de l’Andreu Crous que, de pressa i amb el coll de l’abric aixecat fins a les orelles, pujava la costa asfaltada, al llarg de la qual hi havia arbres grans, nus, i una fondària obscura, que devia ser la riera, la seca, bruta riera del gat mort, del vidre romput, de tots els pobles.

II

EL POBLE ERA TRANQUIL. Blanc. Per a descriure’l, el cronista d’aquesta història hauria de dir que era una població neta. La façana de les cases era pintada de calç. L’emblanquinat, d’una blancor blavenca per mor de la humitat que pujava del mar, només era animat pels balcons, petits i de ferro, on, amb el vent de la marina, volava la roba estesa. També era animat per alguns rètols comercials, pintats directament damunt la paret. En destacava un, amb les lletres roges com a d’un metre d’altes, que era al costat de la rectoria i deia COMADRONA. Al rector del poble, el beneficiat alt i escardalenc com la figura de la quaresma, el rètol de la llevadora, que nomia Maria Cañas, el feia tornar vermell, igual que quan el metge, don Hermes, li parlava de França.

El poble, segons les darreres estadístiques, tenia cinc mil habitants. A l’estiu, de juny a octubre, el cens augmentava en un cinquanta per cent per mor dels estiuejants —metges, advocats, i senyores solemnes de quan encara hi havia classes— que passaven dos mesos a la costa i que ara tenien les cases tancades, amb el quadrat del jardí ple de fulles seques. Els naturals de la població no tenien, en general, la cara terrosa i tancada, que porten els homes de la planura, en els closos pobles que només s’uneixen a la capital pel cotxe de línia.

La primera renglera de cases, vora la carretera major, era separada del mar per la via del tren i per la platja d’arena ocre, on llavors no s’hi veia cap barca, perquè ja quasi havien desaparegut els mariners del poble, i on només hi caminaven, blanques i grises, els estols de gavines que, quan passava el tren, s’aixecaven i volaven arran d’aigua. Passava un tren cada mitja hora. Aquesta comoditat, i el fet de trobar-se el poble a vint-i-un quilòmetres de la capital i a set de la població pròxima, que tenia trenta mil habitants i era un centre tèxtil d’importància, feia que molts d’homes i senyoretes de la classe mitja anessin a treballar als despatxos i tendes de la capital, i tinguessin aquest aire de dependent o oficinista, que consisteix a lluir un front de tenor i aquest bigoti líric que és com la cresta dels tímids.

El camp era cuidat, net, de plantacions simètriques. Al centre de les propietats, les cases dels conradors eren noves, blanques i de teulada roja, i si, adesiara, el cronista passava per la carretera per veure, després de dinar i amb companyia del cronista local, el camp gris de la maresma, sentia els aparells de ràdio que, amb tot el volum donat,

—La vida es la ruleta en que apostamos todos…

cantaven dins les cases voltades de clavellers i de bròquils, grisos i blancs com el mar que lluïa darrere la torre del campanar i de les cases, blavenques i acaramullades davant la platja. Els conradors havien posat telèfon per tal d’estar en comunicació amb les oficines de la Floral, que dirigia don Hilari, i on portaven, una vegada a la setmana, els clavells que eren enviats al mercat nacional i estranger. Els camperols quasi havien deixat el conreu de les patates, fins i tot el del blat de les Índies, que se donava bé en aquell terreny, i havien omplert el camp de clavellina, que, ara, amb les canyes clavades a terra, per tal que el tronc cresqués recte, i amb els conradors que fumigaven les plantacions amb nicotina, presentava un aspecte quasi suís.

Els pescadors, ja ho digué el cronista, eren escassos i vells. No exportaven peix. Pescaven el calamar, la boga, el mabre, la salpa, el rap, la rajada, l’escórpora, l’aranya i escassa sardina. Sortien, de nit, en els seus llaguts petits. Els que venien en el tren de les 22 veien els llums de les barques, no massa enfora de la costa. Els matins, i quan al mar hi havia bonança, treien les barques, travessaven la via, un cistell de vímet ple de peix a cada mà, i el portaven a la plaça. Dormien fins a migdia. Després tot el capvespre, la boina basca, la caçadora blava, el pantalon de vellut, la pell cuita i la veu de canya, arrossegaven la tarda, la cara bruta i la ganància magra, dins la taverna, on, darrere el sol de les vidrieres, becava la patrona, la senyora Mariana.

També hi havia, a la sortida de la població, una tintoreria, una fàbrica de fils, una bòbila, la xemeneia alta i vermella enmig del camp de clavellers, una fàbrica de canyella, de safrà i de blau per a la roba, una impremta, on l’Andreu Crous treballava, i una fàbrica de raigs de bicicleta. El cronista pensà que, quan el poble quedés unit a la capital, els habitants no en quedarien estranyats. El cronista també creia, el temps que hi féu estada, que vivia en un barri residencial de la gran urbs. També cregué, amb bona voluntat i amb l’ajuda dels vasos de ginebra que li encalentien la taula de treball, que el poble era clar, senyor i civilitzat, com la Riviera italiana.

La tranquil·litat del poble havia estat, feia quinze dies, accidentada per un fet estrany, que el diari local Clarín, dirigit per la llevadora Maria Cañas, havia comentat amb els tòpics que els ecos de societat dediquen al naixement i a la mort. El primer correu descarrilà per esfondrament del pont de ferro. El comboi rodolà fins al mar. Hi hagué vuitanta-tres morts i trentados ferits, que foren duts, els primers al dipòsit municipal i a la capella del cementiri, i els segons a un hospital de vells, blanc i que tenia un jardí de castanyers bords. La població quedà commoguda amb el trasllat dels morts: vuitanta-tres caixes era un fet singular i commovedor com una aurora boreal o la fira del poble, que era pel juny, i venia un orador sagrat de la catedral basílica, que constituïa una atracció, no pel to doctoral de la peça oratòria, sinó per l’hàbit vermell que duia i que inspirava a la gent una admiració semblant a la que suscita un general d’infanteria.

El cronista, aquell matí, havia anat d’hora a treballar al Cafè Nou, el de la senyora Mariana, que era davant el passeig de les palmeres, velles i cremades pel salistre. Al cronista li agradava el Cafè Nou, perquè el mar, els dies de tramuntana, llançava la bromera als vidres de la taverna. També li agradava perquè, adesiara, per la platja passava un guàrdia civil, la capa verda, el tricorni, el bigoti i el màuser; i el cronista, no sabia ben bé per què, sentia llavors una tendresa per aquell número de la Benemèrita.

Un vent fred fiblava i feia vinclar les palmeres del passeig. El mar, darrere els vidres, era blau i gris, com l’acer de les fulles d’afaitar. El cel era pàl·lid. El cronista tenia el cap enlaire. Escoltava els mariners vells, que atronaven, ja, el Cafè amb els cops de les fitxes de dòmino en el marbre de la taula.

Entraren dos policies, el coll de la sahariana de pell aixecat fins a les orelles. Demanaren rom.

—¿Bacardí?

—Sí, Bacardí.

Varen beure. A la barra del bar. Sortiren tot d’una.

El cronista, aquell matí, tenia poques ganes de treballar. Entraven homes abrigats. La cafetera feia una remor semblant a la màquina del tren, i el fum del bar se podia tallar. El mirall gran i picat, que era penjat vora la pissarra dels resultats de Lliga, estava entelat per l’atmosfera espessa i pels homes cridaners, que —un carajillo, trumfos, oros, un de canya, dos ralillos— fumaven apassionadament, com la màquina del directe, que passava a les tres. Aferrat a les vidrieres, el cartell que anunciava una peregrinació a Roma estava tort, i el nom de Roma de dintre el cafè estant se veia al revés i deia AMOR. El cronista, aquell matí, tenia poques ganes de treballar. Darrere la barra del bar piulaven els polls que la patrona tenia dins un cistell, coberts amb un davantal i vora la calentor de la cafetera. La patrona mostrava els polls a tots els clients de confiança. També els mostrava una eczema que tenia en una espatlla. Al costat de la frigorífica, gran i pintada de vermell, i damunt de la qual hi havia munts de llaunes d’atun, xisclaven, estridents i desvergonyits, dos lloretons i un verderol, sota dels quals hi havia una enorme caixa de fusta, plena d’ampolles de cervesa.

Passà el correu. El cronista mirà el mar entre les rodes del tren, a través de les finestres i entre l’espai que anava de vagó a vagó. Després, quan encara se sentia la màquina —el vent—, mirà altra vegada el mar lliure, fosc, remogut i espinós com l’atzavara.

El Mateu, el fill del bar, se posà el casquet de motorista. Digué a la seva dona:

—Dora, me’n vaig al magatzem.

La Dora mogué el cap.

—A migdia, et portaré les maduixes.

La Dora somrigué superiorment. Era darrere la barra, amb els colzes damunt el marbre. Menjava una poma. Amb la mà esquerra. Tenia l’altra ficada dins l’escot. Entrà el doctor Hermes. La Dora, de caire i lentament, sortí per dur-li el cafè. Passà entre les taules i el taulell, i uns homes que entraven se feren enrere per tal de fer-li lloc. El doctor Hermes li digué:

—¿Quan?

—El mes entrant.

—Sembles el correu de València.

—Doctor Hermes, doctor Hermes.

I el Malagueño, un sereno:

—Bien graciosa te puso el Mateo.

—Sí, Malagueño. Sí, Malagueño. Y tu mujer, ¿qué?

—Mi mujer, de tanto ponerse graciosa, me llegó a cargar.

—Bien majos tienes los críos.

—Sí, pero Emilia le cogió práctica a la cosa y, con sólo mirar el pantalón en el perchero, ya queda lista.

Les rialles ompliren el local. La vidriera s’obrí, brusca, i una ratxa de vent feu volar els diaris que hi havia damunt una taula. Entrà el negre Ibáñez. Duia la cartera sota el braç.

—Ha descarrilat el tren.

—¿Altra vegada?

—En el mateix pont.

Els homes sortiren. Tenien les bicicletes a fora, arrebatades a la paret del bar. Hi pujaren i varen anar a l’accident. El cronista quedà, assegut davant el marbre de la seva taula. Demanà un doble de ginebra. Se sentien veus d’home que passaven per la carretera. Parlaven fort. Quasi cridant. També se sentia el mar que —xasss!— rompia damunt la platja.

La Dora, enorme i lenta, portà el vas de ginebra.

—Aquest pont.

—Sí.

—Dues vegades en un mes.

—Sí. Ja és casualitat.

—Vostè no hi era la primera vegada.

—No.

—Vuitanta morts.

—Vuitanta morts.

—No podíem menjar.

—Ho crec.

—Ni dormir.

Una estona llarga, al cafè buit només se sentiren els dos lloretons escandalosos. Cap allà a les nou començaren de passar les ambulàncies i els joves que, en bicicleta o a peu, tornaven de la catàstrofe. Feien una remor semblant a la dels enterraments, i el cronista sortí a fora a veure’ls passar. Obrien la comitiva uns nois escambuixats, que portaven una fusta a les mans. Darrere hi venien els homes i, entre ells, el cronista hi destrià l’Andreu Crous, que, els ulls enfonsats, les mans dins les butxaques i entre dos guàrdies, caminava mirant la dura claror del matí.

III

ELS FERITS FOREN DUTS LA MEITAT AL SALÓ de sessions de l’ajuntament i la resta al teatre del patronat parroquial, d’on, ràpidament, els jugadors de bàsquet, afiliats al local, en tragueren les butaques. Les portaren al pati.

Quan el cronista hi arribà, una multitud astorada i murmurant de dones i sobretot de nois amb els ulls molt badats era davant el portal del patronat. Del carrer estant, se sentien —i era el que provocava el silenci en la gent estacionada— les dones que xisclaven com trompetes, els crits esquerdats dels vells, els gemecs fondos dels homes que, bevent-se el dolor, recollien la veu, per tal de no cridar davant l’altre que, al costat o davant, callava perquè estava desmaiat.

El doctor Hermes, impecable i llargarut com un dia sense pa, anava, malcarat i remugant amb la veu nasal, perquè les cures d’urgència no eren la norma en aquell poble del litoral. El doctor Hermes —el lector perdonarà aquest parèntesi al cronista— feia cada dia la seva diària visita domiciliària, demanant, com un simple conegut de la família, si el malalt havia passat bona nit. Després sortia ràpidament de la casa. Al seu despatx, quan el client obria la porta, li receptava aspirina i bàfols de malva-rosa, i, de juny a agost, poma ratllada i peix bullit. Per al doctor Hermes, al poble només hi havia dues malalties: el grip i les descomposicions estivals. De vegades, s’esdevenia que el client, després d’haver escoltat sota el marc de la porta la recepta base, li deia que no, que ell s’havia engrunat el dit amb una pedra, i llavors el doctor Hermes s’enfuria, com si hagués anat a interrompre’l un representant de pastes per a sopa.

Entre la gent que romania acaramullada davant la reixa, hi havia, al costat del cronista, una dona seca i envellida, amb el cabell blanc estirat damunt el crani i recollit amb una trena, composta com un botó, en la nuca. El cronista mirà aquella dona del poble, que, neta i endreçada, amb els ulls que li rodaven furiosos damunt la color trencada de la cara, parlava sola. Al cronista l’interessà, no la dona, sinó les paraules que li sortien, com la sang dels accidentats, que tenien el cap vermell i la boca blanca.

El carrer s’anava impregnant —i el silenci de la gent estacionada al carrer creixia, i els nois badaven més els ulls— de iode, d’alcohol que, amb els crits dels vells i de les dones, ratllaven l’aire del carrer.

El cronista se tragué el bloc que duia a la butxaca del pantalon i se posà a escriure, ajudat de l’escassa taquigrafia que havia après, les paraules d’aquella dona que parlava com una hemorràgia que no se pot estroncar.

Quan feia una hora que el cronista anotava en el bloc, la vella el mirà amb una cara esqueixada com la boca d’una euga sota el furiós martell de l’escorxador.

El cronista se n’anà i, en tombar el carrer que el menava a casa, damunt la voravia de l’església, sota d’un pollancre que començava a ramar, un nen i una nena estaven amb les galtes juntes, el braç d’ell damunt l’espatlla de la noia, plens ambdós de la por del tren.

El cronista, que vivia en una casa particular, en companyia d’una família, pujà al seu departament, que era una cambra, gran i alta i amb el sostre de travesses i de taulons pintats de nogalina. Se tragué les sabates i la caçadora i, després de posar-se la brusa del pijama, s’estengué damunt el llit. El cronista, aquella nit, decidí no sopar.

Agafà el bloc i, havent encès la làmpara de la tauleta de nit, començà de llegir el que havia sentit de boca d’aquella dona del poble. I:

—Pot baixar a sopar, senyor.

—No en tinc gana. Gràcies.

—¿No prendrà res?

—Un vas de llet.

—¿Quan?

—A darrera hora.

—Bona nit, senyor.

—Bona nit, Elvira.

…

—Quina desgràcia la del tren…

—Sí.

—Un desastre.

—Un desastre.

L’Elvira sortí i, lentament, tancà la porta.

Un fill és com el mar. Lluu davant les cases, i una veu en els seus ulls el matí, el migdia, el capvespre tèrbol i la nit, calenta, violeta i encristal·lada com un vas de vi. Una dona voga damunt el seu fill, si ell és calmat com una taula parada i com el mar podrit de bon temps. Tu no has estat mai una mar podrida. Fores sempre un maregot, un cop d’ona, la por de negar-me, mai una cala entreclara, on se veuen el serrà i l’escórpora, com en els set anys d’un noi s’hi miren les bitlles, el tirador de goma i la pilota de dos colors. El teu fonament fou desolat com la tramuntana i talment l’ull de les tortugues, en les diades de vent.

El teu pare era un mercader de bestiar. Tenia la cara roja de les pressions altes i se menjava, ell sol i ample, una cama a cada banda de la taula, un plat de frit amb la freixura d’un xai i dos litres de vi negre que li deixaven la boca morada i pudenta com la taula d’un carnisser. El vaig conèixer, lluent i vermell com un porc a l’octubre, en una fonda atapeïda, on, cada dissabte, s’hi veien els mercaders de la comarca. Jo era una dona de trenta-nou anys, que tenia les orelles transparents, el nas ossut i els ulls fondos, voltats d’unes ulleres que m’arribaven fins al ventre. Quan em rentava en un porxo que teníem dins el corral, davant el mirall picat i penjat a la paret de marès, fumat perquè en el porxo també hi fèiem foc, em fregava enèrgicament les galtes amb la tovallola, per tal d’escaldar-me la cara pàl·lida i tenir-la vermella, abans de sortir al carrer. El costum de ser esmocada, i l’amargor de no voler-ho ser, feren que, aquell migdia d’agost, en la fonda on ell, el coll enorme i lluent de suor com el d’un poltre, dinava, el comparés, amb la meva dolentia petita com els ulls d’una rata, amb un llit de matrimoni.

De la taula de marbre estant, mirava la seva boca, grossa i vermella com un tros de carn crua, on, en aquell instant, una verda fulla d’enciam li donava la camperola fesomia d’un bou que remuga en el llindar d’una pleta. El plat, davant meu, fumejava i se refredava perquè jo tenia els ulls —els meus ulls d’estiu— encamellats damunt la calç de la paret, com les vaques que, en la bavor de la bovera, aixequen les cames davanteres, ratllant la paret amb la bruta ungla xapada. En aquella taula em sentia seca, ardent i espigada com un estiu, com una tanca d’ordi al costat de la via del tren i a qui un caliu de la màquina calà foc, i el sembrat prengué, i la blancor de l’anyada fou mascara. Jo, amb l’escàs pit desnodrit damunt el marbre de la fonda, era una magra dona, negra com les ambulants venedores de roba, que, perquè la pobresa em descloscava la vergonya com un mur humit, volia veure que els meus braços, escardalencs com la canya, no eren llargs a bastament per abastar la cintura, ampla com un campanar que toca a foc, d’un mercader vermell com l’ampolla plena de vi.

El teu pare comprengué que jo no menjava per mirar-lo i, havent agafat la tassa de cafè que li havien servit, la portà a la meva taula i segué al meu costat. No li vaig dir res perquè no en tenia ganes. Per a mi, llavors l’amor era ensumar. En aquella estona, humida com el morro d’un bou, començares de néixer, fill llançat com la llet agra de l’estiu. No era una rara actitud la del meu ensumar i callar. Coneixia només l’olor dels llençols aspres, fets de saques de farina, rentades i ripuntades ràpidament per l’enorme i antiga màquina de cosir, que teníem dins la cuina. Coneixia l’olor seca del matalàs de cli, del forat del rentador, per on sortien, de nit, els ratolins i les lluentes cuques escaravateres, que jo trobava, inundant l’aigüera, quan, de vegades, a les dues de la matinada, anava a beure dins la cuina. Eren olors que no donen vida ni mort ni sang. Com la dels calendaris que són mortals, però una no els mira, perquè les coses que passen no claven el dolor tan fondo, com les veritats que, per damunt els rellotges, les voltes del sol i les cares de la lluna, se mantenen dretes com l’amor, l’oblit i l’aptitud per quedar clos, com una secreta carta escrita, després de la mort.

Callada i oberta, ensumava la seva olor de tabac, la del vi negre, la brillantina dels cabells, la seva roba d’estiu, molla sota les aixelles. Em vaig recolzar en el seu costat i, després de mirar-li el bust, me’n recordava que, adesiara, després d’entrar en una església i perquè no hi havia cap seient buit, m’havia arrebatat a una de les grans columnes de les naus del temple. En passar-li la mà pel coll, em quedà molla. D’aquella suor me’n vaig rentar la cara. Em preguntà per què ho feia, i jo, com una locanda que no té esment del lloc on és, havent-li descordat la camisa, vaig badocar davant el seu pit cerrut. La meva llibertat era com un èxtasi, i la voracitat, que m’aguantava com un esquelet, era afuada com la formiga vermella abocada a devorar un lleó sota el sol d’un desert. Llavors les baranes de l’amor: les cartes, els gemecs, el guardar un mocador o la flor d’un passeig de primavera, compondre el cabell o triar el color d’un vestit, em semblaren núvols de capvespre, que passen damunt els parts, els morts i les contribucions d’un poble.

Li vaig dir:

—¿Quina edat tens?

—Vint-i-dos anys. ¿I tu?

—Trenta-nou.

—…

—No ets tan brutal com creia.

I ell:

—¿Per què?

Amb un moviment de cap li vaig assenyalar la netedat que li veia als ulls. Digué:

—Segons quines coses m’han fet sempre por.

…

—¿De manera que tu tens?

—Vint-i-dos anys.

—¿I et dius?

—Andreu.

—¿I has vingut a la meva taula?

—Per estar amb tu.

…

—¿De manera que has vingut a la meva taula?

—Per estar amb tu.

—¿I et dius?

—Andreu.

…

—¿De manera que vindries amb mi?

—Encara que m’hagués de morir.

—¿Encara?

—… que m’hagués de morir.

—¿Encara que només…?

—… m’hagués de morir.

…

—¿De manera que tu no has conegut mai?

—Cap dona.

…

—¿I et dius?

—Andreu.

…

—¿I a la bàscula de l’estació?

—Em vaig pesar.

—¿I la bàscula marcà?

—Cent vint-i-dos quilos.

…

—¿De manera que tu no has fet?

—Res dolent mai.

—¿I et dius?

—Andreu.

…

—¿De manera que no pots fer?

—La elle.

—¿Perquè et vares tallar la llengua…?

—Amb les dents.

…

—¿Et tallares la llengua?

—Amb les dents.

—¿Perquè un dia estigueres a punt…?

—De perdre la voluntat.

…

—¿I no pots fer?

—La elle.

…