Herois per casualitat (ebook) E-Book

Laura Gallego

• Herausgeber: Editorial Bruño
• Kategorie: Für Kinder und Jugendliche
• Serie: Catalá - A PARTIR DE 10 ANYS - ALTAMAR
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 93

Veröffentlichungsjahr: 2016

Beschreibung

Una vegada era un regne de fantasia governat per un rei i una reina que tenien una filla. Els reis, molt preocupats pel futur de la princesa Griselda, es proposen trobar-li marit. Però a la Griselda no li agraden els prínceps avorrits; ella preferiria un heroi d'aquells que fan grans proeses, conquereixen regnes i derroten monstres pertot arreu. Per tant, els reis convoquen un concurs apte només per als més valents: el qui aconsegueixi el ceptre del Gran Bruixot, que governa el País dels Espants, es casarà amb la princesa. Decidits a emprendre la missió, un original grup d'aventurers es posa en camí cap al castell del bruixot, sense sospitar els innombrables perills a què hauran de fer front... Un fascinant i divertidíssim relat d'aventures, màgia i humor.

Leseprobe

Índex

1. Una princesa s’ha de casar

2. Els herois són per a fer heroïcitats

3. No emprenguis mai un viatge sense companyia

4. Totes les aventures comencen en un hostal

5. Escull bé el teu camí a les cruïlles

6. No burxis la boca d’un drac afamat

7. No desafiïs mai un trol en un joc d’endevinalles

8. No et quedis a dormir en un castell encantat

9. No treguis els vells secrets al sol

10. No prenguis cap beuratge preparat per una bruixa

11. Els gegants porten calçons de la talla XXXL

12. Tot senyor del mal ha de tenir esbirros

13. Prepara’t per a una gran batalla al final del viatge

14. Aparta les mans de les velles relíquies

15. El cavaller misteriós sempre surt vencedor

Epíleg. No et deixis enredar per reis capriciosos

Crèdits

Per a tots els lectors que van gaudir amb el viatge d’en Ratolí, la Lila i els altres en Mag per casualitat. Gràcies per acompanyar-los en aquesta nova i boja aventura.

1

NA vegada era un regne de fantasia governat per un rei i una reina que vivien en un castell i tenien una filla; una de sola i, a més a més, era una noia, la qual cosa suposava una greu preocupació per a la reina.

—Estimat –va dir un dia aquesta al rei–, hem de parlar de la Griselda.

—Per què? Que ha sortit a caçar dracs una altra vegada?

La reina arrufà el nas. Opinava que aquelles aficions tan extravagants de la seva filla no eren gens adequades per a una princesa.

—Ja saps què en penso, d’això, i no ho repetiré –va respondre, aixecant la barbeta amb altivesa.

—Aleshores, de què es tracta? –va demanar el rei.

—Doncs que encara no li hem trobat marit; d’això, es tracta! És la nostra única filla: no pot heretar el regne si no es casa.

El rei va deixar anar un gran sospir. Feia dies que la reina volia parlar sobre aquell assumpte tan espinós, i ell sempre se les havia enginyat per a fer el despistat. També aquest cop provà d’escapolir-se, però la reina havia blocat el pas cap a la porta. I val a dir que tenia un cos voluminós, difícil d’esquivar.

—Què me’n dius? –va insistir ella.

—És molt jove per a casar-se…

—Però no pas per a prometre’s! Ha d’escollir un pretendent adequat, preferiblement un príncep hereu, encara que em conformaria amb un príncep a seques. I ja es casarà quan sigui gran. Les coses s’han de fer amb temps, estimat. És el que dic sempre.

—Ja ho sé –féu el rei, mirant de calmar-la–, i per això organitzem el ball de pretendents…

—Et refereixes a aquella recepció tan desastrosa en què el teu mag va transformar en gelat de pinya un dels convidats?

—Què vols dir amb això del «teu mag». Era el mag reial! I era un bon mag!

—És clar; per això ara està tancat al calabós –ironitzà la reina.

El rei va reflexionar. Era cert que en Maldòculus, l’antic mag reial, els havia causat més d’un maldecap, no tan sols per la molesta afició que tenia per convertir la gent en gelat de pinya, sinó també perquè feia alguns mesos que havia intentat robar un amulet màgic per esdevenir l’home més poderós del món.

—He dit que era un bon mag, no que fos un mag bo –va puntualitzar–. Almenys era més competent que no pas el que tenim ara. I no anava destrossant armadures a tort i a dret.

Aquesta vegada fou la reina la qui va sospirar. El nou mag reial, un xicot anomenat Ratolí, no passava de ser un simple aprenent, en realitat. El problema era que el seu antic mestre, el sinistre bruixot Calderaus, havia acabat a la panxa d’un drac, i amb Maldòculus a la garjola no tenia ningú que li ensenyés a ser un mag professional.

—No parlàvem de mags –va protestar la reina–, sinó del futur espòs de la teva filla.

—Sí, ja ho sé. I què vols que faci? Que la casi amb el primer que truqui a la porta?

En aquell mateix instant van trucar a la porta.

—Endavant! –va dir el rei.

La porta s’obrí i va aparèixer en Truc, el bufó de la cort, un individu petitó, vestit amb colors llampants, que sempre anava amunt i avall fent salts i tombarelles i explicant acudits dolents.

—Què vols ara, Truc? –preguntà el rei, un xic nerviós.

El bufó es va inclinar davant els monarques, i els cascavells del seu barret van dringar amb alegria.

—Majestats, us informo que el mag està a punt de fer-ne una de grossa. I no em refereixo a la reina, ho-ho-ho!

—De quina grossa parles? –li preguntà el rei, que era una mica lent a l’hora d’entendre els acudits d’en Truc.

—Doncs que està fent un dels seus experiments…, barrejant coses rares en un perol que put com els peus del carceller i d’on surt fum blau, hu-hu-hu!

—Uix! –digué la reina–. I què fa, el mag, que faci tanta pudor?

—És que la princesa li ha demanat una espasa màgica, ha-ha-ha!, que travessi la dura pell escatosa dels dracs i, si pot ser, que parli èlfic i que sigui molt lluent, he-he-he!

—Èlfic? –repetí el rei, molt perdut–. Per a què vol una espasa que parli èlfic?

—Això és intolerable! –esclatà la reina–. Porta’ns fins on són, Truc!

El bufó, fent tombarelles, els va guiar a través dels passadissos del castell fins a la torre on s’havia instal·lat en Ratolí, el nou mag reial. Mentre pujaven per l’escala de cargol, una pudor insuportable els va envoltar com si fos la grapa de l’espectre dels pantans.

—Eeeecs! –van exclamar alhora ses majestats, mentre es tapaven els reials nassos.

En Truc, sense fer cas de la pudor, va fer un bot fins a la porta i l’obrí de bat a bat.

Una fumarada blava els va fuetejar la cara. El rostre de la reina es va tornar de color verd.

—Què… és… això? –va dir, panteixant.

—La nova entremaliadura de la nostra filla, majestat –respongué el bufó amb una reverència.

Abans d’entrar a l’habitació, la reina es va protegir el nas amb un mocador estampat de pics i clavà una mirada al seu marit que volia dir: «Ho veus, com l’hem de casar?»

A l’interior de l’estança hi havia en Ratolí, el jove mag reial, que introduïa la fulla d’una espasa en un líquid d’un sospitós color blau, molt llepissós i pudent, que feia bombolles en un perol. Al costat seu hi havia la princesa Griselda, que es recargolava les mans amb impaciència. I, finalment, asseguda a l’ampit de la finestra, una nena vestida com un nen, d’aspecte un pèl malgirbat, que balancejava els peus amb aires de profund avorriment. Es tractava de la Lila, una amiga d’en Ratolí a qui els reis no tenien gaire afecte, perquè tenia el desagradable costum de quedar-se coses que no li pertanyien. Però no era culpa seva, en realitat; és que s’havia criat al Gremi de Lladres i havia après dels pispes unes quantes coses interessants.

La reina va mirar de nou el rei amb cara de dir «Ho veus? Ho veus?».

El rei es tornà vermell; després, blau, i després, verd, i bramà:

—QUÈ SIGNIFICA AIXÒ?

En Ratolí es va espantar tant, que deixà anar el pom de l’espasa. La Lila va fer un bot i li va anar d’un pèl que no cau per la finestra. Només la Griselda es va girar cap a ells amb un somriure:

—Mare, pare! En Ratolí està preparant un conjur per a crear una espasa màgica.

—Amb els mitjons del carceller? –preguntà la reina, arrufant les celles.

—En realitat, ha estat el gat –es justificà en Ratolí, molt enrojolat.

—El gat porta mitjons?

—No, el gat estava jugant amb una de les sabatilles del carceller i l’ha deixat caure a dins del perol –explicà la Lila.

—Tant me fa qui hagi estat –grunyí el rei–. Llenceu aquesta porqueria immediatament, abans no empudegui tot el castell.

—Però pare…! –protestà la Griselda.

—Im-me-di-a-ta-ment! –bramà el rei.

I va sortir de la cambra amb un cop de porta, amb la reina i el bufó estalonant-lo.

Quan la Griselda, la Lila i en Ratolí es van quedar sols, el mag sospirà i va dir:

—Bé, almenys ho hem intentat.

—Però no ens podem rendir, ara! –exclamà la princesa–. Estaves a punt d’aconseguir-ho; tu mateix ho has dit!

—Ah sí? –murmurà en Ratolí, una mica nerviós–. He dit això?

—Jo et podria aconseguir una espasa màgica –s’oferí la Lila–. Conec un tipus que coneix un tipus…

—Ni parlar-ne! –replicà la Griselda–. No vull cap espasa robada!

—Bé, tu mateixa! –replicà la petita lladregota, un xic ofesa–. Però després no et queixis si la teva espasa màgica fa pudor de peus.

Mentrestant, el rei, la reina i el bufó havien baixat les escales cames ajudeu-me per fugir de la pesta del perol. Van sortir al jardí, van respirar fondo i llavors el rei va dir:

—Definitivament, hem de trobar marit a la Griselda.

—Just el que he dit sempre! –declarà la reina–. Però com ho farem? Quan vam organitzar aquell ball, ella va dir que tots els pretendents li semblaven molt ensopits.

—És que ho eren, estimada. Nobles i prínceps que no havien sortit mai de la cort i ni tan sols sabien cordar-se les sabates sense ajut. Potser la Griselda prefereix un pretendent més… dinàmic.

—Com ara un cavaller errant, vols dir?

—O com ara un heroi…, ja saps a què em refereixo…, d’aquells que fan grans proeses, conquereixen regnes i derroten monstres a tort i a dret.

—Hum… –medità la reina–. Podria funcionar. Però on trobarem un heroi?

—És fàcil! –digué el rei, que cada cop estava més entusiasmat amb la seva idea–. Convocarem un concurs només per als herois més valents. I vindran tots, perquè els herois no es poden resistir a aquesta mena de coses.

—En quina classe de prova estàs pensant? A derrotar un drac?

—Un drac? No, de cap manera! Si enviem els herois a derrotar un drac, la Griselda voldrà anar amb ells. No; ha de ser alguna cosa molt més difícil i perillosa, quelcom que ni tan sols ella gosaria intentar.

—I el guanyador de la prova…?

—El guanyador de la prova es casarà amb la princesa! –proclamà el rei, content com un gos amb un os.

2

IT i fet: van convocar tots els aventurers del regne a la sala del tron i, quan van estar reunits, el rei anuncià:

—El qui em porti el tresor que li demani es casarà amb la princesa i heretarà el regne.

Els herois es van posar molt contents.

—Jo emprendré la cerca! –exclamà Valentí l’Audaç.

—Jo trobaré el tresor i em casaré amb la princesa! –proclamà Jactanci l’Orgullós.

—Jo venceré tots els meus rivals i obtindré el regne! –anuncià Herculi el Fort.

—Quin tresor és aquest? –preguntà aleshores el nan Robustià, encreuant els braços.

—Es tracta d’un objecte que és a les mans d’un temible enemic… –començà a dir el rei.

—Jo no temo res! Ni tan sols els enemics! –declarà Valentí l’Audaç.