Jugar amb el cor E-Book

Xesco Espar

• Herausgeber: Plataforma
• Kategorie: Ratgeber
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Seitenzahl: 155

Beschreibung

Com desafiar el destí quan els altres parteixen amb avantatge? Com es pot fer saltar pels aires el límit superior del nostre màxim rendiment? Com encarar la vida quan amb l'excel·lència no n'hi ha prou? La resposta no la trobarem al cap, sinó al cor: estar atents a allò que volem i no només a allò que pensem. Mentre el cap analitza, el cor acull els nostres desitjos més profunds, que són els que realment ens fan actuar. I és que, tot i que el talent és necessari, allò que ens ajudarà a sobreposar-nos al fracàs i assolir grans reptes és el cor. En Xesco Espar té clar que per arribar a l'excel·lència cal formar-se, però per anar més enllà cal transformar-se: afrontar cada problema com un repte, una forma de creixement, un desafiament. Amb exemples extrets de la seva experiència com a entrenador professional d'handbol i de la seva particular manera d'entendre la vida, Espar ens mostra com la vida castiga amb duresa els qui només parlen, fingeixen o pretenen i com, en canvi, omple de recompenses els que actuen, es transformen i creixen; és a dir, a tots aquells que juguen amb el cor.

Leseprobe

Jugar amb el cor

L’excel·lència no és suficient

Xesco Espar

Títol original: Jugar con el corazón, publicat en castellà per Plataforma Editorial el 2010.

Primera edició en aquesta col·lecció: abril de 2024

© Xesco Espar, 2024

© de la present edició: Plataforma Editorial, 2024

Plataforma Editorial

c/ Muntaner, 269, entlo. 1ª – 08021 Barcelona

Tel.: [phone]

www.plataformaeditorial.com

[email protected]

ISBN: 978-84-10243-10-1

Realització de coberta i fotocomposició: Grafime

Tots els drets reservats. Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a les lleis, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. Si necessiteu fotocopiar o reproduir algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a l’editor o a CEDRO (www.cedro.org).

Per a en Pol, l’Anni i la Clara.

Perquè la vostra mirada i el vostre

somriure encenen cada dia el meu cor.

Índex

Tots tenim tres vides1. L’excel·lència no és suficientLa cerca de l’excel·lènciaDe vegades l’excel·lència no és suficientTrencar el límit superior2. Jugar amb el corTalent i corNomés es viu una vegadaEscoltar les emocions3. El perill és no arriscarPrendre riscos: avantatges i desavantatgesFalles tots els tirs que no intentes4. Creure per veurePer a què serveix la visióQuan l’equip comparteix una visióLa visió no és miraculosa5. Trencar límitsEstàs desmotivat o sense objectius?I després de fixar els objectius, què?6. En qui et converteixesPescar, millor que caçarMillora’t. Transforma’t. CreixTreballar gratis de vegades surt a compte7. Com treballar en equipHumilitat i generositatCompromísEntusiasme8. Liderar i dirigir un equipReclutar gent ADirigir generant confiançaOr i platíLiderar i planificar9. Jugar amb el cor tota la vidaLes dues fonts d’energiaUn equip campió es crea amb passióUn equip multicampió es forja a força d’hàbitsEls hàbits per esmicolar la zona de confortEls hàbits per ser el millor integrant d’un equipEls hàbits per obtenir resultats10. La teva vida és araComentaris dels lectors

Tots tenim tres vides

Tots tenim tres vides: una vida pública, una vida privada i una vida secreta.

La nostra vida pública és la que coneix tothom. Ens permet guanyar-nos les garrofes. Està formada pel nostre cercle de contactes personals, els companys de la feina, els amics que simplement són coneguts, les persones que formen el nostre sector professional… Per sort o per desgràcia, es tracta de la gent amb qui solem passar la major part del temps, de manera que massa vegades confonem aquesta vida pública amb la nostra vida real.

La nostra vida privada ens dona —i a vegades ens treu— estabilitat. La formen la família i els amics més íntims. Ens prometem a nosaltres mateixos una vegada i una altra dedicar-hi el temps que diem que es mereix, i de vegades fins i tot ho aconseguim, encara que només de tant en tant. Ens ofereix descans, lleure i diversió. I el més important: ens omple d’amor.

Però és la vida secreta la que genera la nostra força vital. Ella és la guardiana dels nostres somnis més intrèpids i hi neixen la passió i totes les aspiracions. Aquí es guarden els somnis que ni tan sols ens atrevim a compartir, per temor que ens diguin que estem sonats.

A la vida secreta les persones estan soles, o amb alguns companys de viatge ocasionals, però és en ella on es forja el seu veritable destí. Al més profund del cor neixen i arrenquen tots els projectes que després passaran a les altres vides. La nostra vida secreta és l’essència de qui som.

De vegades concebo la meva vida secreta com la part oculta d’un iceberg. La pública i la privada són només un tros visible d’una cosa molt més gran i forta. Precisament perquè la meva vida secreta sempre ha estat extraordinària, la seva força m’ha permès reequilibrar-me cada vegada que a la part visible he rebut un cop dur. La meva vida secreta, els meus objectius, somnis i il·lusions s’han anat forjant sota l’escalfor d’una irrefrenable passió per compartir els extraordinaris regals que la vida m’ofereix constantment.

Certament, aquests tres meravellosos anys al capdavant d’un equip esportiu sensacional no es podrien entendre sense una vida secreta sorprenent.

1.L’excel·lència no és suficient

Tot just queden cinc segons. Ni tan sols ha xiulat l’àrbitre el final del partit i l’emoció es desborda mentre una bogeria col·lectiva es desplaça per la pista de joc, en totes direccions. Acabem de guanyar la Champions League del 2005.

Estic plorant i abraçant els meus ajudants. La tensió dona pas a la satisfacció mentre em dirigeixo a saludar l’entrenador de l’equip rival, els àrbitres i, literalment, em llanço sobre la pinya de jugadors que s’ha format fa una estona.

Un micròfon de la televisió em caça mentre estic agraint als jugadors el seu sacrifici, la seva lluita i per haver-me lliurat un any de la seva vida. Han crescut. El seu talent s’ha disparat, però, sobretot, han posat el cor en tot el que han fet.

La complicitat dins i fora de la pista van ser les característiques principals d’aquest equip. Tot i que no vam arrencar com a favorits en cap competició, el nostre desig de créixer ens va permetre accedir a moments de rendiment realment extraordinari.

També vam tenir els nostres moments baixos… De fet, la competició no va començar gens bé. Vam perdre els dos primers partits que vam jugar a l’estranger (a Romania i Hongria) durant la primera lligueta de la Champions League. Fins i tot la nostra trajectòria a la lliga regular espanyola també va tenir els seus alts i baixos. Però la manera d’afrontar aquestes derrotes i el que hi vam aprendre va ser, al final, el que ens va permetre acabar guanyant la Champions League. Cada partit, una lliçó apresa.

El creixement que va mostrar el nostre equip durant els primers deu mesos de campionat i la complicitat que es va instal·lar dins el vestidor van ser no només un exemple d’excel·lència esportiva, sinó tot un exemple de com es poden trencar les barreres del rendiment personal per fondre’s en la sinergia multiplicadora del treball en equip.

Va ser sense dubte un equip exemple d’excel·lència.

La cerca de l’excel·lència

L’excel·lència a l’esport no és fàcil d’aconseguir. En realitat té més obstacles dels que et pots trobar en moltes altres carreres professionals. La gent sol pensar que pel fet que els jugadors guanyen molts diners han de ser màquines perfectes, motivades i sempre a punt. I la realitat és que, simplement, aquests jugadors són persones, i com totes les persones tenen moments alts i moments baixos, i, a més, estan sotmesos a moltes pressions i distraccions, que són els seus dos grans enemics. Quan ets famós i tens diners, no és fàcil centrar-te exclusivament en la teva feina la major part del dia, ja que tot el teu entorn acaba reclamant la teva atenció i les distraccions es multipliquen. Pocs són els que realment hi poden fer front correctament. Aquests són els «superclasse».

Recordo el cas d’en Roger, un jugador jove i prometedor de divuit anys que va començar a entrenar amb el nostre equip professional d’handbol. Tot just feia tres mesos que s’entrenava i vivia pràcticament com un jugador professional quan un dia se’m va acostar i em va dir:

–Xesco, podem parlar un moment?

–És clar! –vaig respondre jo–. Què et passa?

–Bé, a mi res, però… –va titubejar– els meus amics em fan comentaris.

–Comentaris? Comentaris sobre què?

–Doncs, per exemple, em diuen que l’entrenador no és ningú per dir-me a quina hora me n’he d’anar a dormir i que pel sou que guanyo no m’he de mostrar tan disciplinat. I, és clar, ells són els meus amics…

–Home –li vaig dir, intentant aparentar calma–, en part tenen raó… Estic d’acord que l’entrenador potser no és ningú per dir-te a quina hora te n’has d’anar a dormir. Però –i aquí vaig explotar i vaig alçar la veu– és que ja hauria de sortir del teu cap de suro que si vols ser jugador professional a les dotze de la nit t’has de ficar al llit! Has de descansar perquè demà tens entrenament!

–Però… –va intentar contestar.

Però jo ràpidament el vaig tallar:

–Mira, Roger, la disciplina ens dona llibertat.

–Què? –em va interrompre, incrèdul–. Serà al revés! La disciplina em treu llibertat perquè no puc fer el que vull...

–El que tu vols, no. El que volen els teus amics! Si no tens disciplina o, més ben dit, autodisciplina, no ets lliure de triar qui vols ser. Si no tenim autodisciplina, no podem triar el nostre futur i estem sempre a mercè dels altres.

«La disciplina ens dona llibertat»

L’excel·lència a l’esport només s’aconsegueix entregant-te permanentment al cent per cent i amb un nivell d’autoexigència màxim. Això significa cada dia de la teva vida, i no només als partits.

Estar motivat i entregar-te al màxim als partits no és difícil. A tothom li agrada jugar. Tanmateix, tenir aquest mateix desig a l’hora de preparar-te, això és el que distingeix un bon jugador d’un veritable campió. La motivació actua com un multiplicador del rendiment, i la qualitat i la millora diària de l’equip és l’altre factor de la multiplicació.

Tots els equips i tots els esportistes tenen dos nivells entre els quals discorre el seu rendiment en el dia a dia. Tots tenen el seu millor dia i tots tenen el seu pitjor dia. Una de les preocupacions més grans dels entrenadors és fer que aquest rendiment sigui tan estable com es pugui, és a dir, que el pitjor dia estigui tan a prop com es pugui del millor dia. Evidentment, aquesta igualtat s’ha de buscar apujant el nivell del pitjor dia i no a l’inrevés. Doncs bé, la clau perquè això passi és simple. No és fàcil en absolut, però és simple. Quan un jugador està cansat, estressat, pressionat… i el seu rendiment baixa, ho fa fins al nivell d’esforç basal, és a dir, el nivell d’esforç mínim a què està acostumat cada vegada que es vesteix de curt. De la mateixa manera, les seves pulsacions baixen fins a un nivell –que no és zero– que depèn del seu estat d’entrenament. El secret llavors per assolir aquesta estabilitat rau en la dedicació, concentració i exigència amb què el jugador du a terme cadascuna de les sessions d’entrenament. Aquest és el seu hàbit mínim.

Per això és imprescindible plantejar un altíssim nivell de motivació i d’exigència pel que fa a l’actitud durant els entrenaments. Aquest hàbit que s’adquireix no quan estàs competint, sinó quan t’estàs preparant, és el matalàs de salvació que t’acull quan el dia de la competició les coses no surten bé. Si no tens aquest matalàs, la patacada pot ser terrible.

Un dels meus millors amics, en Pep, va venir un dia a l’entrenament. Tot i que les sessions eren a porta tancada per al públic, sempre permetíem a entrenadors o estudiants d’Educació Física que els presenciessin en silenci. En Pep és entrenador de futbol, així que a cap jugador no se li va fer estranya la seva presència a la grada.

Un cop finalitzada la sessió i quan els jugadors ja havien abandonat la pista, em vaig dirigir cap a ell per comentar el que havia observat. Quan li vaig preguntar per l’entrenament, em va dir:

–Quina intensitat! Crec que els jugadors es donen més cops en un dels vostres entrenaments que en molts dels partits en què els he vist.

–Sí, sí –vaig contestar somrient–. Dissabte vinent tenim un partit difícil i es nota que l’equip està per la feina.

–Sí. Però la intensitat no és el que m’ha cridat més l’atenció –em va dir–. El que és realment impressionant és el silenci.

–Com? –li vaig preguntar.

–Ningú parla! La concentració en els exercicis és absoluta. Fins i tot pots sentir el soroll que fa la resina de la pilota quan roda pel parquet!

Aquest ambient de concentració, determinació i duresa mental era el que després regnava als partits.

Accedir a l’estat d’excel·lència és molt senzill. Per aconseguir l’excel·lència en el teu àmbit has de treballar tots i cadascun dels dies donant el cent per cent de tu mateix en totes les situacions fins que això es converteixi en un hàbit.

Has de posar el llistó a dalt de tot i dir: «D’aquí no l’abaixaré, i hi passaré per sobre, cada dia». Entrega absoluta i no plantar-te mai amb cartes baixes. Cal enfocar-se en el més important i no acceptar les múltiples distraccions amb què som bombardejats diàriament.

De vegades l’excel·lència no és suficient

Amb el vent a favor, l’excel·lència et permet estar sempre a prop dels teus objectius. Quan parteixes amb una situació d’avantatge, esforçar-te al màxim de manera consistent et permet mantenir un rendiment estable, proper al teu màxim. I, com que d’entrada ets millor que els altres, rendeixes per sobre dels altres.

Però què passa quan no ets el millor?

Un dels moments estel·lars de qualsevol edició dels Jocs Olímpics és la final dels cent metres llisos. Les vuit persones més ràpides del món s’enfronten en una cursa que amb prou feines dura uns deu segons davant dels ulls de milions d’espectadors.

Sona el tret de sortida i vuit màquines perfectes surten llançades com bales en direcció a la meta. Tot just deu segons després, el grup s’ha dividit en tres: un corredor eufòric, dos de satisfets i cinc més que saben que els únics que recordaran que hi van ser seran la seva família i els seus amics. I això que es troben entre les vuit persones més ràpides del planeta!

Tots s’han entrenat al màxim durant anys. S’han sacrificat i s’han exigit donar el cent per cent incomptables vegades; tot i això, tot el mèrit se l’emporta un. Perplexitat? Decepció? Injustícia? Res de tot això, senzillament és que de vegades l’excel·lència no és suficient.

«Cap rendiment per sota del molt bo és avui recompensat»

La relació entre el rendiment ofert i la recompensa obtinguda ha canviat en els darrers anys. La competitivitat s’ha tornat ferotge. Fa uns anys, a la Lliga Asobal d’Handbol només s’hi permetien tres o quatre estrangers per equip. Això obligava que la major part dels jugadors de la lliga fossin nacionals. Els de més qualitat formaven els equips punters, mentre que els altres es repartien en la resta dels equips.

Els jugadors amb menys rendiment estaven als equips inferiors, d’acord amb la qualitat. Però ara no. Ara són fora. De manera semblant, fa alguns anys, si el teu rendiment a la feina era baix, els teus ingressos eren també baixos. Ara és zero. Ara és gairebé segur que ets a l’atur.

Cap rendiment per sota del molt bo és avui recompensat. Actualment, els clubs poden fer venir molts jugadors de l’estranger i això obliga els nacionals a ser gairebé excel·lents si volen estar a la màxima lliga, ja que la majoria d’aquests jugadors estrangers són excel·lents.

En els àmbits altament competitius, amb l’excel·lència no sempre n’hi ha prou per ser el primer. Si algun dels participants parteix amb avantatge (més pressupost, habilitats millors…) i rendeix sempre al seu màxim potencial, acabarà primer. Optimitzant tots els seus recursos i fent el màxim d’esforç en tots els moments de la preparació, aconseguirà sempre un rendiment molt proper al seu màxim i, com que comença des d’una posició d’avantatge, els altres equips s’hauran de conformar mirant-lo des de baix.

Quan la Llei Bosman va permetre l’accés a un nombre molt més gran de jugadors europeus als equips espanyols, jo estava entrenant l’equip juvenil d’handbol del FC Barcelona.

Entre els jugadors que vaig entrenar durant aquest procés, hi havia en David, un jove porter amb un gran talent i un gran futur en aquell moment.

Recordo que en un dels viatges de l’equip, un dia uns quants membres de l’equip vam estar xerrant precisament sobre la qüestió de la «invasió» de jugadors estrangers i com aquesta invasió podia perjudicar les carreres esportives dels jugadors d’aquí.

–Ara podran fitxar més jugadors estrangers i per a nosaltres serà més difícil poder arribar als equips professionals –va dir en David amb un cert aire de preocupació, ja que la seva aspiració era jugar a la lliga professional espanyola.

–Això és veritat –vaig dir jo–, però no us ho heu de prendre malament. Segons com us ho mireu, encara hi sortireu guanyant.

–Sí, home! –van exclamar tots alhora–, els jugadors que vindran a jugar a Espanya seran els millors dels seus països!

–Com podrem competir amb ells? –es preguntaven.

–Bé, és cert que són bons, però aleshores què és el que voleu? –els vaig desafiar–. Voleu un camí fàcil per arribar a jugar a la lliga professional? I després què? Ja està?

Aquest grup de jugadors era extraordinàriament competitiu. Jo sabia que llançar-los un repte suposaria un estímul més gran que el millor dels raonaments, així que vaig prosseguir:

–Fixeu-vos. Serà més difícil, sí. Però si us ho preneu com un repte… Vull dir que, en lloc de queixar-vos, el que heu de fer és lluitar per no només arribar als equips professionals, sinó lluitar per ser titulars. I quan ho sigueu, lluitar per arribar a la selecció espanyola, i quan hi arribeu, lluitar per ser titular a la selecció. Si lluiteu per ser millors que ells, no només els avançareu aquí a Espanya, sinó que quan us enfronteu amb ells en els tornejos internacionals de seleccions, com que sereu millors que ells, també els guanyareu.

Avui, en David porta guanyats, entre molts altres títols col·lectius i individuals, cinc vegades la Copa d’Europa, tres vegades la Champions League i vuit la Lliga Nacional; és el jugador que més partits internacionals ha disputat de la història amb la selecció espanyola i ha aconseguit dues medalles de bronze olímpiques i una medalla d’or al campionat del món del 2005.

Quan t’enfrontes amb algú partint d’una situació de desavantatge, pots fer dues coses: conformar-t’hi o no conformar-t’hi. Jo no m’hi conformo mai.

I per batre el rival conec dues estratègies que solen donar resultat. Una a curt termini, en el moment de l’enfrontament, i una altra, molt millor, a mitjà termini.

La primera possibilitat passa per fer jugar malament el rival. És a dir, has d’evitar que el teu adversari jugui bé. No has de sortir només al camp pensant en allò que has de fer tu, sinó també en allò que no has de permetre que faci el contrari. T’has d’anticipar sistemàticament als seus punts forts i atacar els seus punts febles. Has d’aconseguir que el contrari jugui malament, perquè, si no, com que és millor que tu, et guanyarà.