L'Aurora a Nova York (Aurora #3) E-Book

Douglas Kennedy

• Herausgeber: Editorial Flamboyant
• Kategorie: Für Kinder und Jugendliche
• Serie: Les fabuloses aventures de l'Aurora
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 247

Beschreibung

L'Aurora a Nova York és el tercer lliurament de la sèrie Les fabuloses aventures d'Aurora del aclamador escriptor Douglas Kennedy i l'il·lustrador Jonn Sfar. L'Aurora no s'ho pot creure. La Diana, la seva nova professora, se l'endurà de viatge a Nova York! Allà, de seguida es farà amiga del Bobby. Poc després, però, ell desapareix. L'han segrestat! Sembla que l'Aurora haurà de desplegar les seves habilitats detectivesques a l'altra banda de l'Atlàntic. Resoldrà el misteri?

Leseprobe

L’AURORA A NOVA YORK

DOUGLAS KENNEDY · JOANN SFAR

A l’Helene Strick i el seu fill Tristan.

A la Cary i el Terence Strick ial seu fill Julien i la seva filla Eleanor.

D. K.

Hi ha dies que tot va malament i ens diem: «Per què és tan dura, la vida? Per què la gent es complica tant l’existència?». I hi ha dies que tot va bé i pensem: «Avui es podria fer realitat el meu somni més gran!». Doncs aquest matí s’ha fet realitat un dels meus somnis. Però, abans d’explicar-te quin, he de «posar una mica de context», com diu el meu pare (és escriptor, com saps). Aquesta història comença justament amb el pare...

Acabava de passar el cap de setmana a casa seva, a París. La Cloe, la seva xicota, se n’havia anat del pis feia dues setmanes. Encara que el pare no em digués que estava trist —a ell no li agrada parlar d’aquestes coses—, jo ja veia que ho estava. M’agradava molt, la Cloe. Sempre s’havia portat molt bé amb mi. A la petita alcova on dormo quan vaig a casa el pare, hi havia pintat un fresc fantàstic amb totes les estrelles del cel.

A ella li semblava que la forma que tinc de parlar amb els altres escrivint a la tauleta és la canya. I sé que la mare, en canvi, pensa que ara ja hauria de poder parlar de veritat. La Josiane, la meva professora, pensa el mateix. I també la meva germana, l’Emília, que opina en secret: «L’Aurora es nega a parlar, i no és pel seu autisme, sinó perquè sap que això la fa especial!». Fa uns quants dies li vaig dir:

—Ja saps que no parlo perquè no puc!

Va fer que no amb el cap i va respondre:

—Tu no vols fer el que fa tothom, perquè llavors ja no series única!

Quan anava amb el pare cap a París amb el tren l’hi vaig explicar i em va dir:

—Ta germana té catorze anys. Amb catorze anys, tot és complicat i difícil. Ella s’imagina que, com que fas servir la tauleta per parlar amb els altres, això et fa ser més original que ella. Però l’Emília també és molt especial. Només que no se n’adona.

El pare sempre parla així. Veu les coses de manera diferent que els altres. I les viu diferent, també. Tot sovint va en pijama fins després de dinar. I no es fa el llit cada dia. Moltes vegades parla tot sol (sobretot quan s’està inventant un nou personatge per a algun llibre seu). Li encanta el formatge i menjar bé. No l’he vist mai enfadat. Està a punt de fer quaranta anys, com la mare. Trobo que no fa gaire exercici i això m’amoïna. Hauria de considerar seriosament perdre uns quants quilos. Com que hi veig darrere els ulls, soc conscient que en aquest moment el preocupen moltes coses.

Així i tot, quan és amb mi, el pare sempre està content. Durant el cap de setmana vam fer tot de plans divertits. Vam anar al jardí de Luxemburg i vam veure un espectacle de titelles del conte dels tres porquets i el llop. Després, mentre ens menjàvem un gelat mirant els ànecs de l’estany, vaig preguntar-li si ell, com que era escriptor, podria canviar la història per eliminar el llop dolent.

—... perquè sempre m’ha fet por.

El pare va rumiar un moment i em va contestar:

—Però si no hi hagués el llop dolent quin problema hi hauria? En un conte sempre que cal que hi hagi un problema.

—Ah, d’acord! A totes les històries els cal un llop dolent. Algú que faci una cosa mal feta.

—O algú que simplement decideixi que ja no té més ganes d’estar amb tu... —va dir el pare.

Amb prou feines havia acabat la frase que vaig veure que pensava:

«Que burro que soc! I ara per què he dit això? No vull que l’Aurora vegi que deprimit que estic després d’haver trencat amb la Cloe. Per què és tan complicat, l’amor?»

Jo tenia ganes de dir-li que entenia els seus problemes. I també que, tot i que em sabia greu que la Cloe l’hagués deixat, estava contenta perquè així no tindria una criatura amb ella. Volia ser la seva filla petita per sempre, jo.

Però això implicava revelar-li el secret que només la meva professora i els meus dos amics detectius coneixen: sé llegir el pensament. Hi puc veure darrere els ulls. Reflexionant sobre el que el pare m’havia dit, vaig comprendre que, si mai parlava del meu poder màgic, seria com si em convertís en el llop dolent: tothom s’espantaria. Però no perquè hagués de bufar i ensorrar la casa, sinó perquè els pensaments són privats i no ens ve de gust compartir-los.

Així que no vaig dir res al pare, i vam continuar menjant-nos els gelats mentre contemplàvem com els ànecs nedaven tots junts, amb la mare ànega mirant que els aneguets es mantinguessin correctament en fila darrere d’ella. Com els mestres amb nosaltres a l’escola. Que potser hem d’aprendre a no desviar-nos del camí quan som petits? Que potser forma part de la vida, això? Vaig mirar el pare, que es cruspia el gelat (li encanten les coses dolces i quan alguna cosa li agrada sempre se la menja a tota velocitat), i li vaig fer aquesta pregunta. Va reflexionar uns instants i va dir:

—No oblidis mai, Aurora, que moltes persones, grans o petites, voldran que no et desviïs mai del camí establert. Però jo et conec i estic segur d’una cosa: tu no t’ho deixaràs fer.

—Però penso continuar ajudant la policia perquè la gent no faci coses dolentes. Soc l’ajudant de l’inspector Jouvet, després de tot.

—Impedir que la gent faci mal als altres o resoldre crims no és pas el mateix que fer que algú no es desviï del camí.

—Ets tot un escriptor, pare.

—I tu ets com jo, Aurora: una artista de cap a peus.

Se’m va dibuixar un somriure d’orella a orella. Era el primer cop que algú em deia que era una artista!

Al vespre vam anar a un cinema molt gran del novè districte: el Max Linder Panorama. Té els seients de vellut i de color vermell, una llotja i la pantalla més gran que he vist mai! Vam veure una de les pel·lícules preferides del pare: King Kong. Quan vam entrar a la sala, el pare em va explicar que es tractava de la primeríssima versió, del 1933. Gairebé noranta anys! I en blanc i negre. Jo aquesta pel·li ja l’havia vista, també amb el pare. M’encanta, encara que em fa molta llàstima que la noia no pugui salvar el goril·la de les grapes dels dolents, que se’n volen aprofitar per fer diners. Al metro, tornant a casa el pare, li vaig demanar com és que era una de les seves pel·lícules preferides.

—Perquè és una de les primeres pel·lícules que vaig veure amb ta mare.

Quan vam arribar a casa, em va preparar una xocolata calenta boníssima. Després em vaig posar el pijama i em vaig rentar les dents. Un cop al llit, el pare em va acotxar i em va dir bona nit. Havia estat un dia genial però molt llarg. Abans d’adormir-me, vaig sentir que el pare parlava en veu baixa per telèfon.

—Sí, a l’Aurora li ha encantat la pel·lícula. Però m’hauria estimat més que la veiéssim tots junts...

Llavors tot es va fer negre... fins l’endemà al matí. El pare s’havia llevat abans que jo, i m’estaven esperant unes napolitanes de xocolata amb un gran bol de xocolata desfeta. Vaig mirar la tauleta. Eren gairebé les deu! Havia dormit moltes hores. El pare ja s’havia dutxat, i això que sovint dorm fins bastant més tard que jo, almenys els caps de setmana que passo amb ell. També s’havia afaitat la barba que s’havia deixat créixer després que la Cloe el deixés. S’havia posat uns texans negres i una camisa negra molt bonica. Em vaig fixar que s’havia passat una bona estona pentinant-se; normalment sempre porta els cabells tots esbullats!

—Estàs genial així, pare! —vaig exclamar mentre m’asseia al seu costat, a la taula—. M’agrades molt sense barba.

—Sí, jo també m’agrado més així —va dir—. Ta mare i jo vam parlar ahir a la nit i va tenir una gran idea: vindré a sopar amb vosaltres, avui.

Soparíem tots junts, com una família de veritat! Quina bona notícia!

—Que guai, pare! Tinc moltes ganes que la mare i tu sigueu amics.

—Sempre ho hem estat.

De camí cap al tren, el pare va comprar un pom de roses i una ampolla de xampany.

—No em vull presentar amb les mans buides —em va explicar.

—No arribaràs amb les mans buides: arribaràs amb mi!

Quan vam arribar, una hora més tard, vaig veure que la mare havia endreçat la casa i havia parat taula amb els plats elegants i les copes bones que li havia donat la Nanou... i que no treu si no és per a les ocasions especials, com per Nadal, per un aniversari o per avui! No duia posats els texans lletjos i la samarreta vella que se sol posar el diumenge. Portava una camisa i uns pantalons de lli negre i s’havia maquillat. Estava molt guapa.

Quan es van veure, el pare i la mare es van fer un petó mentre s’adreçaven un gran somriure. L’Emília seia en un racó amb el seu iPhone i els auriculars a les orelles. Se’ls va treure i va preguntar al pare:

—Com és que vas de vint-i-un botons i tan net i polit, per primera vegada a la vida?

—Emília! —va exclamar la mare—. No ens fan cap falta, els teus comentaris desagradables!

—Tu també vas de vint-i-un botons —va contestar l’Emília—. Que passa res?

—Res de res —va fer la mare—. Només que hem decidit fer un sopar en família i vestir-nos per a l’ocasió...

—Sí, esclar —va mormolar l’Emília.

I tot seguit em va xiuxiuejar a l’orella:

—Tu saps què els passa, a aquests dos?

I jo vaig escriure:

—Ni idea, però estic contenta!

La mare havia preparat el plat preferit del pare: espaguetis a la carbonara. Ell es va posar a buscar música amb el mòbil i va connectar el telèfon a un petit altaveu de la cuina. Sempre li ha agradat escoltar el mateix tipus de música: un pianista, un bateria i un altre que toca aquell instrument que fa dues vegades jo i que es diu contrabaix. Quan sento aquesta música sempre segueixo el ritme amb el peu.

L’Emília va posar els ulls en blanc.

—Tu i el teu jazz, pare! —va sospirar.

—Si està molt bé, el jazz —va intervenir la mare.

—És tan avorrit! —va dir l’Emília.

—Jo quan tenia catorze anys ho trobava tot avorrit —va contestar la mare.

—I ara ho trobes tot interessant? Com treballar en un banc a Fontenay-sous-Bois, per exemple?

La mare va empal·lidir. Semblava que li havia sabut molt greu, que li digués allò.

—És horrible que diguis això! —vaig escriure.

—Per què? —va replicar l’Emília—. És la veritat.

—No, només ets dolenta —li vaig contestar—. I ja sé per què: perquè el Lluc, de l’escola, divendres et va dir que aquest cap de setmana aniria a París amb una noia de la vostra classe, l’Héloïse. I tu no la suportes perquè...

—I tu com ho saps, això? —va cridar-me.

—No et posis així, Emília —va dir la mare.

L’Emília es va enrabiar.

—I tu com et vas posar quan vas saber que el teu xicot en realitat tenia dona i fills?

El pare va esbatanar els ulls.

—Emília, no siguis insolent!

—Ma germana és una espieta —va bramar l’Emília—. I vosaltres dos ens voleu animar jugant a la família feliç, però en realitat...

Sense ni acabar la frase, va sortir de l’habitació com un tornado. La mare anava a córrer darrere seu, però el pare la va agafar pel braç amb suavitat i li va dir:

—Deixa-la que es recompongui tota sola. I prenem una mica més de xampany, va.

Vaig veure que la mare acotava el cap per empassar-se les llàgrimes. I que pensava:

«Quan vaig decidir divorciar-me, vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Així estan les meves filles, ara...»

Tenia ganes de dir-li que no era culpa de ningú, allò; que eren uns pares fantàstics, i que, a diferència del que explicaven altres nens i nenes de l’escola, ells no es criticaven mai l’un a l’altre.

El pare va agafar la mare per les espatlles i li va murmurar:

—És una cosa d’aquelles de l’adolescència. No és culpa teva. Deixa’m portar-li un plat de pasta. Se sentirà més bé després d’haver menjat.

Va abocar una ració d’espaguetis a la carbonara al plat de l’Emília i ens va dir que comencéssim a menjar abans que no es refredés tot. I va desaparèixer pel passadís. La mare va abaixar el cap i va sospirar:

—Se suposava que havíem de passar una bona estona tots junts.

—L’Emília està enfadada amb el món. Necessita desfogar-se. Però no és culpa de ningú... per molt que ella vulgui que sigui així.

—Com t’ho fas per tenir tant de seny? —em va demanar la mare.

—Perquè els meus pares també en tenen.

—Ens hem equivocat tant...

—Això d’equivocar-se li passa a tothom, no?

La mare i jo ens vam menjar la pasta. El pare va tornar i ens va dir:

—L’Emília està més bé. Ha plorat una bona estona. Després s’ha menjat la pasta i hem estat parlant.

La mare va agafar la mà del pare.

—Ets molt bon pare.

El pare es va arronsar d’espatlles i vaig veure que pensava:

«Tots els pares estan convençuts que ho fan malament, encara que facin tot el possible per fer-ho bé.»

—Hauria pogut ser més present —va respondre.

—Tu sempre hi ets per a l’Emília i per a mi —vaig protestar jo.

—Només que soc a París la major part del temps.

Es va fer un silenci. La mare va prémer la mà del pare. Semblava que tenien ganes d’estar sols. Llavors el pare es va mirar el rellotge i em va dir:

—He d’agafar l’últim tren. No et veuré fins d’aquí dues setmanes, però ens enviarem uns quants missatges cada dia, com fem sempre, d’acord?

Em va abraçar ben fort. M’encanta quan m’abraça així; em fa sentir protegida.

Abans la mare creia que era culpa del pare que els anés malament. Ara, després d’haver-se separat, veig que se’n penedeix. Encara que no culli mai la roba que hi ha per terra i deixi els plats bruts a la pica, el pare és meravellós amb mi i la meva germana. I també sé que el pare s’entristeix quan pensa en la manera com es va acabar tot amb la mare. He vist que es diu: «Hauria hagut de fer-me més sovint el llit quan érem una família... Hauria hagut de ser més responsable.»

En aquell moment, però, es miraven d’una manera com no els havia vist mai mirar-se des que era petita. Vaig fer un petó a la mare, li vaig dir que m’havia de posar el despertador de la tauleta a les set i que ens vèiem l’endemà per esmorzar, i me’n vaig anar a l’habitació esperant que, quan em llevés l’endemà al matí, el pare encara hi fos.

Quan em vaig posar al llit, vaig pensar de fer una visita a Sèsam. És l’altre món on visc i on passo l’estona amb la meva amiga Alba. Per anar-hi obro una estrella a la pantalla de la tauleta i em concentro repetint unes quantes vegades «Sèsam!», fins que hi arribo.

Però era tard. L’Alba té onze anys, com jo, i també s’ha de llevar d’hora per anar a l’escola. Encara que tinguem un pacte de millors amigues —ser-hi sempre l’una per a l’altra— sé que, al vespre, s’estima més que només hi vagi si tinc cap problema per solucionar. Així que vaig decidir aclucar els ulls per adormir-me. Llavors vaig sentir que s’obria la porta d’entrada, que el pare i la mare es deien adeu i que la porta es tornava a tancar. No estic trista gairebé mai (és un altre dels meus poders màgics!), però he de reconèixer que en aquell moment em va saber molt de greu per ells. El pare no hi seria, al matí.

Llavors vaig sentir el despertador i vaig veure llum per la finestra. El dia començava. Havia de ser a l’escola al cap de menys d’una hora. Vaig sortir del llit i em vaig vestir d’una revolada. Vaig trucar a la porta de l’habitació de l’Emília. Res. Vaig tornar a trucar. Res. Vaig obrir la porta. El llit era buit. Que estrany!

Fa un temps la mare em va demanar si podia ajudar-la amb una cosa: despertar l’Emília. Perquè ara la meva germana odia obrir els ulls —sobretot els dies que hi ha escola. La mare em va demanar aquest favor perquè sabia que jo em limitaria a somriure quan l’Emília em digués que no tornaria mai a l’escola i que fugiria a París i trobaria una feina en una botiga de còmics i faria ella mateixa els seus propis còmics i no tornaria mai més a Fontenay-sous-Bois!

La mare sabia que jo simplement li contestaria:

«D’acord, però podem anar a esmorzar primer?»

Aquell matí, però, ni rastre de l’Emília. Així que vaig anar cap a la cuina. La porta estava tancada. Només d’obrir-la, vaig sentir la veu de l’Emília que em deia:

—Endevina qui ha decidit passar la nit aquí!

I llavors vaig veure el pare assegut amb la mare a la taula on abans esmorzàvem tots junts. Vaig quedar ben parada de veure’l allà, ja que estava segura d’haver-lo sentit marxar la nit abans. Anava a escriure-li «Has tornat!» a la tauleta, però em vaig adonar que tant era el que hagués passat el dia abans després que el pare se n’anés; l’important era que alguna cosa l’havia tornat a portar fins allà. Amb nosaltres!

Era al costat de la mare i li agafava la mà. La mare, com el pare, tenia un somriure als llavis.

—Us hem de donar una notícia —va dir la mare—. El pare i jo hem decidit tornar a estar junts. El pare s’instal·larà a viure amb nosaltres aquesta setmana.

Tenia ganes de fer un crit, però, com que no em surt cap so quan provo de parlar, només vaig escriure:

—És la millor notícia del món!

Em vaig girar cap a la meva germana i li vaig dir:

—Tornem a ser una família!

L’Emília va queixalar el seu croissant, va posar els ulls en blanc i va sospirar:

—Sant tornem-hi amb el conte de fades!

Avui també és un gran dia per un altre motiu. Tinc una nova professora particular! Es diu Diana. La Josiane es muda a Llemotges amb el seu company, el Lleó, i d’aquí a tres mesos tindrà una criatura. Ha estat la meva professora particular durant quatre anys. Quan em va començar a veure, jo no em comunicava amb ningú. No podia parlar. Ni escriure. Em portaven d’un hospital a un altre, a despatxos on sofria tota mena de tests que em feien metges i persones suposadament expertes en autisme, i això és el que evitava que m’expressés. Tots havien dit el mateix a la mare i al pare: no hi havia res a fer. No em podria comunicar mai amb els altres. Sempre estaria «tancada» en mi mateixa, desconnectada de la resta del món. Recordo que la mare i el pare estaven d’allò més tristos quan l’últim «expert» que em va examinar els va explicar tot això. Poc temps després van decidir separar-se i l’Emília va dir que era per culpa del meu autisme. La mare i el pare em van assegurar que no era pas perquè jo no pogués parlar que havien trencat la relació, i també que, encara que ja no fóssim una família, sempre estarien units per a nosaltres.

La mare va decidir traslladar-se a Fontenay-sous-Bois. Un cop allà, em va trobar la Josiane. La Josiane no tan sols es va convertir de seguida en amiga meva, sinó que em va canviar la vida de dalt a baix. Va ser ella qui va insistir perquè comencés a parlar fent servir la tauleta. Així podria escriure el que pensava, el que volia dir! Vaig trigar una mica a saber transformar els pensaments en paraules, però la Josiane m’animava sense parar. I un bon dia ho vaig aconseguir. Recordo el moment que la mare va tornar del banc i ens va trobar a la taula de la cuina. La Josiane li va anunciar que teníem una sorpresa i jo vaig aixecar la tauleta, on preguntava a la mare com li havia anat el dia. La mare va contestar:

—Ai, els dies al banc són tots bastant iguals.

I, tot seguit, vaig escriure:

—Però si sempre tens històries fantàstiques sobre els teus clients! Com la del senyor Bouquet, la setmana passada, que volia demanar un préstec per obrir un saló de tatuatges per a gossos.

De sobte la mare es va posar a plorar.

—Plores perquè no t’agrada la idea de tatuar un gos? —li vaig demanar—. A mi tampoc! I estic molt contenta que no li concedissis el préstec!

La mare es va eixugar les llàgrimes i em va dir:

—Si ploro és perquè per fi podem parlar, tu i jo! Ens podem comunicar de veritat! Em pots dir el que penses. Creia que no arribaria mai, aquest dia.

Vaig somriure i vaig respondre:

—Això és gràcies a la Josiane! M’ha animat moltíssim. Ara m’esforçaré molt per aprendre a parlar més ràpid!

Quatre anys amb la Josiane. La veia quatre dies a la setmana. Els altres tres dies, quan no era amb mi, m’enviava missatges per continuar-me entrenant. Em deia que era capaç de tot si decidia posar-m’hi. I que l’autisme no era una discapacitat, sinó una altra manera de veure el món. És l’única persona (juntament amb els inspectors de policia, que m’han ensenyat a resoldre casos criminals) que sap que puc llegir el pensament. M’ha dit tot sovint que el meu poder màgic m’ha de servir per ajudar la gent..., igual que m’ha de permetre ser amable amb les persones que no ho són amb els altres.

—És fàcil estimar les bones persones —em va explicar quan, fa uns quants mesos, l’Anaïs i la seva colla em feien bullying—. El millor que es pot fer, i el més difícil, és mostrar compassió (és tota una paraula, però molt encertada) per a aquells que et maltracten. Perquè sovint els que fan bullying tenen molta por a dins, i es troben molt sols. Sobretot a casa. Sovint tenen pares que els maltracten, o que els fan saber que en realitat no els estimen. Es fiquen amb els altres per amagar que pateixen perquè a casa els rebutgen.

La Josiane m’ha ensenyat tantes coses! Juntament amb l’Alba, de Sèsam, sempre ha estat la meva millor amiga. I ara li he de dir adeu. Però no per sempre. No se’n va a l’altra punta del món, com a Nova Zelanda o Nova Caledònia (dos llocs que m’agradaria visitar algun dia, perquè semblen tan lluny de tot, al mig d’un gran oceà!). La mare em va explicar que Llemotges només és a unes quantes hores de París amb tren, i la Josiane em va dir que, tan bon punt ella i el Lleó haguessin trobat un lloc per viure i el nadó hagués nascut, podria anar a passar un cap de setmana amb ells.

Vaig somriure quan la Josiane em va dir això. No he agafat mai un tren tota sola; ja m’agradaria, ja! Però que la Josiane ja no sigui la meva professora... és un gran canvi. Tot i que m’agrada molt la substituta que m’ha trobat. La Diana és jove: només té vint-i-dos anys. No s’assembla a ningú que jo conegui. El pare va dir que hi ha una expressió que li escau perfectament, a la Diana: «Sembla d’un altre planeta.» Em va encantar, aquesta expressió, perquè la Diana és ben bé així. És baixeta. Té els cabells llargs i rossos. Duu una granota. Exactament igual que jo! El dia que va venir amb la Josiane per conèixer-nos, a la mare, al pare i a mi, va parlar amb mi a soles un moment i em va dir:

—Quan tenia la teva edat (la meitat de la que tinc ara), tothom em deia que era molt rarota. Sempre em feien bullying a l’escola... Nenes com les que es ficaven amb tu, pel que m’ha explicat la Josiane, fins que vas salvar la cap de la colla de les grapes dels seus tiets horribles.

—Ja no es fiquen més amb mi, ara.

—Esclar que no! Perquè els has demostrat que saps resoldre una investigació i alliberar una persona segrestada d’unes golfes. La majoria de les nenes d’onze anys no fan coses tan heroiques...

—No soc cap heroïna, jo.

—Ets massa modesta! Però sé que la policia troba que ets la canya. La Josiane m’ha donat a entendre que tens un poder que només coneixen ella i la policia. No vull que me’n parlis si no et ve de gust, però m’agradaria fer-te una pregunta: que hi ha cap indret secret on vagis quan trobes el món massa dur?

Em vaig mirar la Diana amb els ulls oberts de bat a bat.

—Com ho saps, això de Sèsam? —li vaig demanar.

—Ah, és aquest, el teu lloc? Sèsam?

—També en saps el nom?

—Me l’acabes de dir!

—Cert —vaig respondre, somrient—. Però, igualment, com saps que...?

—Que vas a aquest regne màgic? Durant anys, jo també tenia converses amb un amic secret en un indret secret. Però, si et començo a explicar tot això, et pensaràs que estic com un llum. Perquè qui podria admetre que el conill de Pasqua ha sigut el seu millor amic i conseller durant anys?

—Coneixes el conill de Pasqua? Sempre l’he volgut conèixer! L’Emília també el coneixia, però llavors es va fer gran i va decidir que era un boig.

—Jo també m’he fet gran i he decidit que em feien falta altres amics. Però no he pensat mai que el Lluís fos boig.

—Es diu Lluís? Com gairebé tots els reis de França?

—És el rei dels conills. I és la mar d’intel·ligent. Quan em sentia molt sola (i tothom em deia «rara», especialment els meus pares), el Lluís em deia que ser diferent era genial, fins i tot rara! Em deia que a tots els artistes els diuen rarots en algun moment de les seves vides. I que les persones diuen això perquè se senten incòmodes quan coneixen algú original.

—És un conill superllest! Que vas tenir una professora com la Josiane?

—En vaig tenir una de fantàstica que es deia Astrid. Era de Suècia però vivia a França, i era molt dura amb mi. Quan era petita, parlava d’una manera molt estranya: repetia totes les paraules. També tenia problemes molt seriosos per entendre el temps o l’ordre de les coses. Si ma mare em deia que faríem una volta en bici i després aniríem a menjar una pizza, jo em posava a bramar i demanava que per què no podíem menjar-nos primer la pizza. Ella m’explicava que eren les vuit del matí i que no ens podíem menjar una pizza abans de l’hora de dinar. Llavors jo somicava i li deia que no em volia deixar menjar pizza. I llavors es posava a plorar ella també i deia que estar amb mi era massa dur i que, tot i que m’estimava, el meu autisme li semblava realment difícil de suportar.

Vaig posar la mà a l’espatlla de la Diana.

—Estic segura que et sap molt de greu que la Josiane se’n vagi —va continuar—. Jo també estava molt moixa quan l’Astrid em va dir que se’n tornava a Suècia perquè havia trobat feina allà i tenia ganes de tornar al seu país. Amb onze anys, costa fer-se la idea que algú deixarà de formar part de la teva vida. Ara, amb vint-i-dos anys, tot just començo a entendre que la gent entra a la teva vida i després en surt. Això sempre fa molta por. I és que comptem amb els altres per no sentir-nos sols.

Quan la Josiane va arribar a l’escola aquell matí, per una vegada a la vida vaig haver d’admetre que estava molt trista. Ella encara ho estava més. Ens vam trobar a l’entrada, entre tots els alumnes que passaven corrent. Quan es va inclinar cap a mi per abraçar-me i dir-me adeu, va esclatar en plors. Em va abraçar més fort encara.

—No oblidis mai que, encara que a partir d’ara no et vegi cada dia, sempre seré amb tu. Ets la meva estrella. I sé que un dia parlaràs de debò!

Li vaig somriure i vaig fer que sí amb el cap, perquè (he de ser sincera!) sabia que volia que l’hi prometés. És el que ella desitja per a mi.

Em vaig girar per assegurar-me que no teníem la Diana al darrere. Llavors vaig escriure-li, molt de pressa:

—Em sembla que la meva nova profe mola molt, però creus que li puc confiar el meu secret?

—Quan la coneguis més i vegis que ha arribat el moment, llavors sí, crec que sap guardar un secret.

La Josiane es va incorporar i es va eixugar les llàgrimes.

—No és mai fàcil acomiadar-se, així que...

Em va abraçar un últim cop i després se’n va anar. Quan va haver passat el portal de l’escola, es va girar i em va fer un gest amb la mà. Vaig veure que pensava:

«Uf, necessito un bon cafè, ara.»

Vaig notar una mà a l’espatlla. La Diana.

—Quin moment tan complicat, oi? —va dir—. Segur que la Josiane ara es mor per anar a fer un cafè.

Em vaig mirar la Diana.

—Com ho saps, tot això? —li vaig preguntar.

—Ho endevino. Però jo no tinc un poder màgic com tu.

Llavors vaig tenir clar que, si bé la meva nova profe no podia, com jo, veure-hi darrere els ulls de les persones, s’ho sabia fer venir bé perquè li revelessin coses sobre elles. És molt intel·ligent, i també molt espavilada.

El pare va traslladar algunes de les seves coses a casa. Li encanten els llibres (a la força: és escriptor!) i en té prop de mil! A la mare li va semblar bé que col·loqués una prestatgeria al menjador, així que el pare se’n va anar a comprar un metre i una escaleta, va mesurar la paret i hi va anar fent tot de marques amb un llapis. Després va arribar amb taulons de fusta, escaires i un trepant. Quan la mare va tornar de la feina i va veure que el menjador estava potes enlaire, va prémer els llavis: és la manera que té de fer veure que està contrariada. El pare li va veure la cara i de seguida la va voler tranquil·litzar dient-li que l’endemà mateix hauria acabat de muntar els prestatges.

—Que els podries pintar de blanc, primer, sisplau? —va dir la mare.

—Pinta’ls de negre —va murmurar l’Emília—. Negres com la meva ànima.

—Perquè és negra, la teva ànima? —li va demanar la mare.

—Perquè visc a Fontenay-sous-Bois!