Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: Gata Maula
- Kategorie: Fantasy und Science-Fiction
- Sprache: Spanisch
«Quan una persona desapareix com un raig de llum dins d'una paret, ¿què significa el temps per a ella?» Cada relat d'aquest recull és un viatge enmig de la boira, on res no és el que sembla perquè som a la frontera entre els somnis i la realitat. Un fascinant i irresistible univers on els miralls no reflecteixen els rostres, els personatges caminen sense deixar petjades sobre la neu i on rebrem la visita dels homes gat si pugem fins a la planta prohibida d'un hospital..
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 301
Veröffentlichungsjahr: 2025
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
Contents
Coberta
Portadella
Portada
Crèdits
Taula de continguts
Visitant nocturn
La cabana de la muntanya
Fulles vermelles
Paisatge plujós
Sucre filat
Les roses a l’hospital
Alina
Notes d’un company afectuós
La brillant rosa porpra xinesa
Mai en calma
El poble a la ciutat
Els forasters
Papers retallats
Notes a peu de pàgina
Sobre Can Xue
Page List
3
4
5
6
7
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
29
29
30
31
32
33
34
35
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
51
51
52
53
54
55
56
57
58
59
61
61
62
63
64
65
66
67
68
69
70
71
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
93
93
94
95
96
97
98
99
100
101
102
103
104
105
106
107
108
109
110
111
113
113
114
115
116
117
118
119
120
121
122
123
124
125
126
127
128
129
130
131
132
133
134
135
136
137
138
139
140
141
142
143
144
145
146
147
148
149
150
151
152
153
155
155
156
157
158
159
160
161
162
163
164
165
166
167
168
169
170
171
172
173
175
175
176
177
178
179
180
181
182
183
184
185
186
187
188
189
190
191
192
193
194
195
196
197
198
199
200
201
202
203
204
205
206
207
208
209
210
211
212
213
214
Landmarks
Cover
Table of Contents
La baladadels ocellsde muntanya
Títol original
剪纸, 山上的小屋, 雨景, 永不宁静, 棉花糖, 情侣手记, 医院里的玫瑰花, 都市里的村庄, 紫晶月季花, 阿琳娜, 外地人, 夜访, 红 叶
© Can Xue
Publicat per acord amb Deng Xiahoua
Drets exclusius d’aquesta edició
© Gata Maula Societat Limitada
Carrer Barcelona, 95 17003 Girona
www.gatamaula.com
Traducció: ©Eulàlia Jardí Soler
Edició: Cristina Sagrera Soler i Aarón Sánchez Tolosa
Correcció: Pere Drou
Disseny de la col·lecció i maquetació: Enric Jardí
Imatges de la coberta: ©Aleksandar Pasarici ©Robert Roka/Getty Images
Impressió i enquadernació: Kadmos
1a edició, febrer de 2025
ISBN 979-13-990424-1-2
Dipòsit legal GI 1919-2024
Amb el suport del Departament de Cultura i de la Institució de les Lletres Catalanes:
Qualsevol forma d’explotació d’aquesta obra, en especial la seva reproducció, distribució, comunicació pública o transformació, només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei.
Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessiteu fotocopiar, escanejar, distribuir o posar a disposició algun fragment d’aquesta obra (www.cedro.org; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Taula de Continguts
Visitant nocturn
La cabana de la muntanya
Fulles vermelles
Paisatge plujós
Sucre filat
Les roses a l’hospital
Alina
Notes d’un company afectuós
La brillant rosa porpra xinesa
Mai en calma
El poble a la ciutat
Els forasters
Papers retallats
Visitant nocturn
«Tothom ha de morir i després de la mort no hi ha res», em va dir una vegada el meu difunt pare. «¿Qui en sabrà res, dels plans que havies fet quan vivies?» Dit això, va aixecar el cap orgullosament, amb una ganyota a la cara propera al menyspreu.
Recordo que en sentir-lo vaig posar els ulls en blanc unes quantes vegades i dins meu me’n vaig riure dues. Ell donava voltes per l’habitació, calçat amb les seves antiquades sabates de pell. La pudor dels mitjons de niló emergia de les sabates. Aquella pudor no se n’anava de l’habitació en tot l’estiu perquè mai no obria la finestra.
El pare feia vida al final de tot de la casa. Quan sortia de la seva habitació havia de travessar les nostres però nosaltres no havíem de passar per la seva. Jo l’anava a veure a la seva habitació una vegada al mes, si fa no fa. Normalment estava amb la porta tancada, enfeinat, com una rata, damunt de la seva pila de llibres vells. Quan jo picava a la porta, ell obria desconcertat i, mentre tapava amb un drap el que estava fent, em portava per entre les piles de llibres amuntegats fins a una cadira de sota la finestra i em feia seure. Era una cadira vella amb un coixí de palla esgrogueït al damunt del seient, deforme i molt incòmode. Quan parlàvem em tapava la visió amb el seu cos perquè li feia por que veiés el que feia.
Jo sempre havia vist el pare com un vell ociós que vivia una existència miserable en aquella habitació fosca. La resta de la família i els veïns pensaven el mateix que jo. Com que s’havia jubilat feia molts anys es podia dir que s’havia retirat de la vida feia molt de temps i que ningú ja no pensava gaire en ell. Doncs bé, era una mica excèntric. Li agradava estar a la seva habitació i no sortir-ne. No es pot dir que fos una malaltia; les persones, quan envelleixen, sempre porten les coses als extrems.
Ja era hora d’anar a veure el pare. Feia dies que estava preocupada perquè menjava molt poc i tampoc no estava gaire bé d’ànims. Estava malhumorat tota l’estona i a taula, a l’hora de dinar, escridassava tothom sense cap motiu. Tots estàvem desconcertats. Quan em va obrir la porta la seva cara eixuta no expressava cap emoció. Vaig mirar d’esquitllentes l’interior de l’habitació; tots els llibres estaven coberts amb parracs. La vella cadira de sota la finestra estava fora del seu lloc. Vam haver de parlar a peu dret perquè a l’habitació, excepte la vella cadira, només hi havia el petit tamboret on ell seia normalment per posar ordre a la seva pila de papers vells, però no se sap per quina raó l’havia posat sota el llit.
Jo estava allà, dreta, parlant-li de coses de la casa. A mesura que parlava em sentia cada vegada més neguitosa i l’únic que volia era anar-me’n com més aviat millor i mantenir-me lluny d’aquella missió incòmoda, en el futur. El pare, amb el seu posat seriós de sempre, caminava amb les mans entrellaçades a l’esquena. Tot d’una s’aturà, va anar cap a una porta lateral de l’habitació, que donava al pati, la va empènyer i la porta es va obrir. L’habitació es va omplir de llum. Llavors em vaig adonar que havia tret l’armari que bloquejava la porta, que feia molts anys que no s’utilitzava. La porta s’havia deformat i calia fer força per obrir-la, però després no es podia tancar. El pare em va fer un gest perquè anés a ajudar-lo; després de fer força unes quantes vegades finalment la vam poder tancar. Mentre m’espolsava la roba vaig veure que el pare estava una mica enrojolat.
—Rushu, no t’hauries pensat mai que obriria aquesta porta, ¿eh? —el pare caminava donant-me l’esquena i jo no podia veure quina cara feia—. Aquesta porta sempre ha connectat amb el pati. Podria passar qualsevol cosa sense que ningú se n’assabentés. Vosaltres, naturalment, no us n’adonaríeu, teniu el cap en altres coses. A totes les germanes us falta concentració.
—¡Papa! —vaig dir.
—¡Un pot fer el que vulgui! —es va girar i em va mirar gairebé ferotgement—. ¡Fer-ho d’amagat sense que ho sàpiga ningú!
—Sí, papa, esteu molt avorrit, aquí. Podríem anar junts cada dia a passejar pel parc —vaig dir, vacil·lant.
—¿Jo? ¿Avorrit? ¿D’on treus aquesta idea? Deixa’m que et digui una cosa: estic terriblement enfeinat. —La seva actitud era molt arrogant. Quan va acabar de dir això em va semblar que començava a pensar en alguna cosa ansiosament.
—Rushu, ajuda’m i porta’m les tisores que hi ha al calaix de baix —em va ordenar.
Vaig notar que el seu cos es carregava d’energia, com si volgués demostrar la seva competència en alguna cosa.
Al calaix hi havia tota mena de cosetes. Vaig remenar-lo i vaig trobar les tisores.
Amb les tisores a la mà se’n va anar al lloc on seia habitualment, va treure els parracs de damunt de la pila de llibres, en va agafar un i, calmosament, va començar a tallar-lo a trossos. En la llòbrega habitació, l’estrident clic-clac de les tisores resultava tan molest que em costava dominar els nervis.
Acabava de tallar un llibre i en començava a tallar un altre. Però en aquella pila no només hi havia llibres, també hi havia llibretes de notes i correspondència, tallava tot el que agafava. En un moment es va formar a terra una pila de confeti. Jo veia com les seves mans, amb les venes blaves marcades, agafaven amb força les tisores. Les ungles se li havien tornat morades. Vaig aprofitar que no es fixava en mi i vaig anar silenciosament cap a la porta.
—Rushu, ves-te’n, aquí no hi tens res a fer —va dir darrere meu.
Havia passat una mica més d’una setmana quan els meus companys van començar a fer córrer rumors sobre mi i la meva família dient que maltractàvem el pare. M’assenyalaven particularment a mi, deien que «havia tallat amb unes tisores els palmells del pare» i que el pare «cridava i plorava». Els rumors eren tan versemblants que em vaig esgarrifar. No gosava mirar els meus companys a la cara ni defensar-me, només feia que tremolar.
Vaig tornar a casa amb penes i treballs. Quan regirava la bossa per trobar les claus, al passadís, el meu germà va sortir de la foscor i em va donar un cop a l’espatlla que de poc no em fa caure de l’ensurt.
—¡Ha, ha! —em deia rient mentre em picava a l’espatlla—. ¡Avui has acabat molt d’hora a la feina!
—¿D’hora? Doncs a mi no m’ho sembla —vaig contestar amargament amb el cap cot, desitjant córrer a la meva habitació.
—Doncs és molt d’hora —em deia retenint-me pel braç—. És difícil que els germans coincidim, normalment tots estem enfeinats en les nostres coses, es pot dir que només estem junts a taula, a les hores dels àpats, i no intercanviem impressions. Jo crec que és perquè hi ha el pare. ¿Qui gosa fer cap broma amb aquella mirada seva? Jo crec que quan les persones es fan velles han de retirar-se de la vida amb saviesa, el paternalisme és contraproduent. ¡De vegades no puc evitar preguntar-me si aquesta família encara és una família! És opressiva, desorganitzada, no atén a raons. Em fixo en les altres, ¿i qui respecta ara l’autoritat com ho fem nosaltres...?
—Tu vas deixar de fer cas al pare fa molt temps, ¿no? ¿Per què ets tan alarmista? —el vaig interrompre, disgustada.
—En aparença és així, ¿no fas el mateix, tu? D’esquenes a ell diem que és una desferra, ningú no sembla parar-hi atenció. ¿Però realment és així? A taula, quan mengem, m’he adonat que et tremolen els genolls.
Em vaig desfer de la seva mà i vaig entrar a la meva habitació.
A l’hora de sopar, la Nishu parlava d’una gran epidèmia d’encefalitis que hi havia en altres llocs. Picava la taula amb els bastonets per emfasitzar el que explicava. Jo mirava el pare de cua d’ull; ell estava absent pensant en les seves coses. Després de menjar una mica, va deixar el bol, es va aixecar i se’n va anar.
—¡El papa no ha menjat gens! —vaig dir aixecant la veu— ¡Ja fa molts dies que no menja gairebé res!
Tots van deixar els bastonets i es van quedar mirant el pare amb sorpresa.
La Nishu semblava molt amoïnada i li va dir, renyant-lo:
—Papa, ¿què us passa?
El pare, com si es despertés d’un somni, va mirar tothom i se’n tornà a l’habitació amb el cap ben alt. Dins meu alguna cosa s’esfondrava. Vaig recordar la porta que el meu pare havia obert d’amagat a la seva habitació i em vaig inquietar. Pressentia que hi havia alguna relació entre els rumors dels col·legues i aquella porta. ¿Per què? El pare odiava que els de fora entressin a la seva habitació i, per això, feia vint anys que havia anul·lat aquella porta que donava al pati. Abans jo estava molt tranquil·la quan ell estava submergit en els seus vells papers. ¿Quina mena d’idea boja de vell l’havia portat a fer aquell pas? Seria difícil dir-li a algú com el pare que es retirés del tot de la vida. Havia estat molts anys callat i apartat, i ara, quan tothom s’hi havia acostumat, de sobte apareixia aquell assumpte tan enutjós. Potser no coneixíem realment el pare. Potser ho havia estat preparant durant tots aquells anys. Potser alguna fantasia li havia fet perdre el sentit comú.
Els rumors dels col·legues encara continuaven i jo em sentia cada dia més alarmada i disgustada. Després de donar-hi voltes vaig prendre la decisió d’encarar-me amb el pare per veure com explicava el seu comportament. Estava ofesa i molesta. No podia entendre per què havia de causar tants problemes.
Quan es va fer fosc em vaig amagar entre els baladres del pati. El pare estava dret davant de la finestra i la seva ombra raquítica es projectava a la cortina. Vaig pensar en la seva cara, cada vegada més demacrada, i vaig tenir una sensació indescriptible. Al cap d’un moment va abaixar el cap com si s’estigués tallant les ungles o jugant amb el rellotge. Aproximadament mitja hora després va enfosquir l’habitació tapant el llum amb un diari. Quan vaig mirar cap a l’altre costat va semblar com si hagués apagat el llum i s’hagués quedat adormit. Jo sabia que no dormia, fins i tot em va semblar sentir com sospirava lleument. Asseguda en un tamboret que havia portat, estava decidida a arribar fins al fons de tot plegat.
La lluna també estava amagada darrere els núvols. Excepte una llumeta encesa a l’habitació del meu germà, era fosc a tot arreu. I, quan estava a punt de quedar-me adormida, vaig sentir de sobte uns sorolls estranys a la porta del meu pare. Ell va anar cap allà, com si hagués notat alguna cosa. Va treure el cap unes quantes vegades i després se’n tornà deixant la porta mig oberta. Jo estava nerviosa, era evident que esperava algú, ¡les meves sospites eren certes! ¿Per què el pare havia de parlar amb algú de fora? ¿No s’adonava que el que digués es distorsionaria i seria molt desagradable haver de sentir els rumors? També podia ser que no digués res dolent sobre mi a un estrany. ¿Podien ser fabulacions d’un tercer? Normalment a la família (especialment jo) el tractàvem bastant bé. Comparat amb la majoria de persones grans es podria dir que no podia tenir cap queixa. ¿Qui podia ser, doncs, aquell calumniador malvolent? La meva impressió era que el pare no sortia mai de casa i que tots els seus amics i parents havien trencat relacions amb ell ja feia anys. Ho vaig pensar detingudament i no vaig poder trobar ningú que pogués tenir contacte amb ell. Però el cas era que es veia amb algú i era aquesta persona la que havia anat escampant les calúmnies entre els meus col·legues.
Vaig estar asseguda entre els baladres molta estona, potser em vaig adormir o potser vaig estar adormint-me i despertant-me, el cas és que no vaig veure que ningú vingués a veure el pare. La porta encara era oberta i en sortia una llumeta. Després de la mitjanit vaig veure que el pare anava fins a la porta. S’hi estava al davant, d’esquena, bloquejant-la, parlant amb algú dins de l’habitació. ¡Resulta que la persona havia entrat i jo m’havia adormit! Em vaig esmunyir silenciosament fins a sota de la finestra, amb el cos completament enganxat a la paret. La veu del pare era una mica ronca i sonava molt emocionada:
—...tots desitgen que em mori aviat. Dic «tots» perquè també hi incloc la Rushu. Ella encara és el personatge principal. A les hores dels àpats tots fan comèdia. Ella em ve a veure periòdicament. ¿Per què? Ella i jo ho sabem, i per això jo tallo aquelles coses en trossets i les destrueixo. D’aquesta manera no en deixo rastre. ¿Qui em podria entendre? El que ha succeït darrerament els ha espantat a tots, especialment a la Rushu. No se li acudeix mai que el cadàver del racó tornarà a la vida. Tampoc se li acudeix que hi ha algunes coses que el món exterior no hauria de conèixer i mai seran exposades d’aquesta manera. Aquests darrers dos dies està visiblement desmillorada.
L’home amb qui parlava el pare tenia la veu molt baixa i titubejant, era com si estigués constipat i tingués el nas tapat. Jo no entenia el que deia però no parava de parlar, de vegades semblava el plor d’una criatura. Mentre l’home parlava el pare reia sorneguerament. Un riure barrejat amb la seva tos de vell.
El cara a cara al matoll que havia planejat em demanava que m’enfrontés a aquesta persona, però la situació m’havia agafat per sorpresa, perquè la malvolença no venia de l’estrany sinó del meu pare. I tampoc estava segura del capteniment de l’estrany. Si em precipitava em trobaria davant d’un dilema. El pare no era fàcil de tractar. Ara sí que havia après la lliçó, ¡havia estat massa negligent i temerària!
Llavors el pare va anar de la porta fins davant de la finestra. Parlava damunt del meu cap, la seva veu era apressada i clara, i segur que anava acompanyada de gestos. Picava amb els peus a terra quan s’alterava.
—Encara hi ha algunes coses que vull fer en aquesta vida, ¡ningú no m’ho impedirà! Jo sec en aquest racó oblidat de tothom, el meu cap no para de pensar. He estat assegut aquí any rere any. ¡Han canviat moltes coses, a fora! Ells estan molt enfeinats en les seves coses tot el dia. Pensen que estic acabat des de fa molt de temps. ¡No poden ni imaginar-ho! De fet, això ha estat passant des de fa molt de temps. ¡Estan aterrits! Només em cal mirar la cara de la Rushu per veure-ho. La nit és tan tranquil·la, és el millor moment...
Vaig escapolir-me cap a la meva habitació, sense esma per continuar escoltant. De matinada em preguntava si l’estrany se n’havia anat. ¿Encara era allà dins? Aquell visitant de mitjanit, ¿quan i com s’havien relacionat ell i el pare? ¡Les persones poden ser tan impenetrables!
Van anar passant els dies i els rumors es van anar apaivagant. Tot i que els col·legues encara em miraven d’aquella manera, jo m’hi vaig acostumar i ja no sentia pànic.
Un dia tornava a casa cansada i en entrar el meu germà em va tornar a plantejar el tema de l’autoritat. Em va dir que la posició que ocupava el pare era una amenaça per a la seva vida quotidiana. Sempre que s’animava a fer alguna cosa tenia davant dels ulls el rostre del pare i llavors s’acovardia i ja no volia fer res. Allò feia temps que durava i ja no ho podia suportar. Alguna vegada fins i tot havia pensat a fer-ne alguna de grossa i després «fugir sense més ni més».
Sense dubtar-ho li vaig dir:
—¡Aquesta absurditat em deixa parada! No té cap sentit. El pare s’està a la seva habitació i vosaltres no l’aneu a veure, ¿no és el mateix que si no existís? ¿No podríeu oblidar-vos de la seva existència, com a mínim? D’acord, dinem junts cada dia, però ell va molt de pressa, quasi no menja res, s’hi està un moment i després se’n va. ¿Com pot ser que t’influeixi tant? A mi em sembla que estàs deprimit, que no fas res i que per alliberar-te ho carregues damunt els altres. ¿Sobre qui? Sobre un pobre vell, el menys important de la família, un solitari que fa la seva...
—¡Un moment, un moment! —em va interrompre el meu germà mirant-me fixament—. ¿Realment creus que el nostre pare és la mena d’home que dius? ¡No siguis tan arrogant! No em puc ni imaginar quins negocis teniu entre vosaltres, però a l’hora de dinar veig com et tremolen els genolls.
—¿Què has sentit a dir? —vaig preguntar, nerviosa.
—¿Què vols que hagi sentit? A més a més, no m’importa. La raó perquè t’explico el que em passa és pel bé de tots, ¿encara no ho has entès? De cap manera no vull ordir cap pla, ¿què voldries que fes? L’únic que faig és queixar-me de la situació.
Se’m va acostar i em va dir fluixet a l’orella:
—Ara mateix se senten sorolls sospitosos a l’habitació.
Vaig arronsar-me d’espatlles i me’l vaig mirar amb menyspreu. De sobte, amb el rostre encès i els ulls esbatanats, va apuntar amb el dit cap endavant cridant:
—¡Mira! ¡Mira allà!
Al final del passadís, el pare, en roba interior grisa, trontollant damunt un tamboret, clavava a les fosques un clau a la paret. El seu braç nu, que només era pell i os, sortia de les mànigues arromangades i a la mà sostenia un martell rovellat.
Va baixar del tamboret vacil·lant i em va dir seriosament:
—Aquí hi vull penjar un quadern de notes, que també en podríem dir un llibre de comptes, perquè tothom tingui clar com estan les coses. Rushu, tu ets molt bona pels números i segur que ho entens, he estat retirat tots aquests anys, us dono tots els diners, però jo, ¿quant gasto realment? Saps que no surto de casa, excepte el menjar no genero cap despesa, i darrerament menjo ben poc. Tu em vas dir que els ingressos no cobrien les despeses. ¿On van a parar, doncs, els meus diners? Això que porto posat... —va dir tibant-se la samarreta— això que porto és la millor roba interior que tinc. Vosaltres penseu que perquè no surto no cal donar-me roba, això ni us passa pel cap. ¡Les dues jaquetes que tinc me les va fer la vostra difunta àvia fa quinze anys!
Al final les seves paraules eren pràcticament crits. Jo estava completament desfeta, mirava al meu voltant buscant el meu germà, però el molt murri havia desaparegut sense deixar rastre. El pare tenia el martell alçat a la mà, com si estigués preparat per lluitar.
—¡Papa! ¡Papa! ¿Què dieu? —vaig cridar entre plors.
—Rushu, ajuda’m a penjar el llibre de comptes al clau —la seva veu era calmada i segura.
—No —vaig retrocedir uns passos mirant-lo desesperada—. Pare, ¡no m’ho poseu més difícil!
—D’acord, ja ho faig jo tot sol.
Llavors va anar a la seva habitació i va treure de l’armari un llibre de notes negre que tenia un cordill lligat. Quan va entrar a la seva habitació em vaig fixar que tots el llibres i la correspondència antiga ja no hi eren. El terra estava net i fins i tot a sota del llit no hi havia res. Sortí i tornà a enfilar-se dificultosament al tamboret. El cordill del llibre estava enredat, va estar-se una bona estona desenredant-lo i finalment el va penjar del clau. Mentre feia tot això el tamboret grinyolava i es movia. Jo no entenia per què no l’havia estabilitzat abans d’enfilar-s’hi. A cada moviment que feia el pare jo em tensava, com una fletxa a la corda de l’arc.
Cap de nosaltres sabia què hi havia anotat, en el llibre de notes negre. Havíem acordat tàcitament que ja que ell feia servir aquell mètode menyspreable per humiliar-nos el millor que podíem fer era ignorar-ho completament. Però, ¿era fàcil ignorar-ho? Vaig observar els altres quatre i vaig descobrir que no els era fàcil en absolut. Estaven neguitosos. Quan al migdia el pare, davant nostre, pujava a l’atrotinat tamboret, agafava el llibre i se l’enduia a l’habitació, sempre hi havia algú que deia: «¡Mireu, ja hi torna!» El to era despectiu, però les mans li tremolaven. Després, amb el cap cot, ens esmunyíem l’un rere l’altre.
Una nit ja m’havia adormit i estava en ple somni quan la meva germana Nishu va venir a picar a la meva porta. Vaig mirar el rellotge, eren les dues de la matinada. La Nishu, mig plorosa, furgant-se l’orella amb el dit petit, em va dir:
—S’ha posat a ploure i he recordat que al pati hi havia roba estesa. Quan he anat a recollir-la he vist que el llum de l’habitació del pare estava encès i que davant de la finestra hi havia una persona que no era el pare perquè era més alta que ell. ¿Qui era? Una persona que ve a mitjanit a visitar el pare, ¿no és per posar els pèls de punta? Com més hi pensava més nerviosa em posava i he corregut cap a l’habitació del pare. La porta estava entreoberta, l’he empès, ¡i resulta que no hi havia ningú a banda del pare! He mirat per tots els racons, potser s’havia escapat per aquella porta. No he gosat anar cap allà perquè m’ha fet por que el pare s’enfadés. La cara del pare, a la llum del fluorescent, era espantosa. Reia. Com que no sabia si estava enfadat o content, he retrocedit i he tornat al pati. Ja no plovia però la bugada estava tan molla que era inútil entrar-la. Quan he arribat a l’habitació he estat pensant que hi havia alguna cosa que no anava bé i per això he vingut a veure’t. ¿Què en penses?
Després de dir tot allò la Nishu semblava exhausta, se li tancaven els ulls. Atordida, va anar cap al meu llit i s’hi va deixar caure. Vaig treure el cobrellit i la vaig tapar, al cap d’un moment ja dormia. Tot i que el que havia dit la Nishu no em venia de nou, em vaig quedar desvetllada. Tenir el llum encès a mitjanit no era una bona idea, el vaig apagar i em vaig quedar asseguda en la foscor. M’havia mig adormit, em va semblar sentir soroll al passadís; quan em vaig desvetllar del tot em vaig adonar que només havien estat figuracions meves. Amb tot, vaig obrir la porta un parell de vegades mirant cap a l’habitació del pare, al final del passadís. No hi havia llum. La Nishu no es va despertar fins a l’alba. Fregant-se els ulls, va dir:
—Aquest vell tauró del pare, ¿amb què surt ara? En somnis he estat parlant amb ell sobre la carta desapareguda. ¿Em sents? Estic afònica de cridar tant, em crema la gola.
La Nishu sempre li deia «tauró» al pare, quan no el tenia davant.
—No tornis a sortir de nit a voltar. La pluja t’afecta els nervis, no hi fa res que es mulli la bugada, deixa-la.
—Ja dius ximpleries una altra vegada —rient, es va ajupir per cordar-se les sabates—. He intentat no ficar-m’hi però no hi ha hagut manera. Mentre era al llit he estat pensant i pensant. He pensat en el pare com una vella aranya en aquesta casa. La seva teranyina és arreu. Te la trobes quan aixeques el cap o estires la mà.
Quan va acabar de cordar-se les sabates, es va aixecar fent un saltiró i se’n va anar.
Vaig fer l’impossible per recordar des de quan el pare havia adquirit aquell estatus dominant a la família. Em semblava que no feia gaire temps, però a la vegada em semblava que en feia molt. Potser quan jo era encara al bressol. Com més hi pensava més imprecisos eren els límits. En definitiva, no n’estava segura del tot. Aparentment, ell es va retirar de la vida sense que nosaltres en fóssim conscients. Ara semblava que s’havia retirat per avançar. Vaig recordar que quan em vaig fer gran vaig anar un dia a la seva habitació i vaig veure que mirava amb una lupa unes taques d’humitat a la base de la paret. Estava ajupit i observava amb molta atenció.
—Rushu —em va dir—. Aquesta paret vella ha viscut moltes coses. Sempre hi vull trobar rastres. No és un mal sistema, ¿oi?
—És clar...—vaig dir, vacil·lant—; no ho és gens.
—Bé, bona noia. En el futur te’n lamentaràs. Pares massa atenció als detalls. No et puc amagar res.
En aquell moment em va semblar una mica misteriós el que deia, però en recordar-ho ho vaig entendre. Però, ¿sabia realment quin era el seu propòsit? Potser tot era una cortina de fum per desviar la meva atenció. Així doncs, el més pertinent era prendre-ho com un refús permanent i posar fi a fantasies inútils. Quan va dir «no et puc amagar res» potser volia dir que m’ho podia amagar tot. Quan va dir «no et puc amagar res», ¿era la seva manera de ridiculitzar-me? ¿O potser havia ordit un pla a llarg termini i ara llançava l’esquer esperant que el peix piqués? Havia esperat durant anys, ¡que n’era, de pacient! Ara el peix havia picat i ell se sentia gratificat. Però jo notava com la seva excitació anava disminuint dia a dia. La gratificació que s’havia fabricat havia esdevingut un verí per als seus nervis i no el deixava dormir, de nit.
L’altra cosa havia passat fins i tot abans. Jo tenia set o vuit anys, venia de jugar fora de casa quan vaig sentir que ell i l’àvia parlaven d’una mort recent en el veïnat. Tots dos semblaven molt compungits.
—Rushu, si l’àvia agafés una malaltia infecciosa i pogués encomanar-la als altres, ¿què s’hauria de fer? —va preguntar l’àvia.
Recordo que m’ho deia afectuosament, estenent cap a mi els seus braços grassonets.
—Doncs et portaríem al pati —vaig contestar posant els ulls en blanc i creient-me molt llesta.
Tots dos es van posar a riure.
—¡La Rushu és molt brillant! —El pare es va aixecar molt animat i va començar a donar voltes per l’habitació.
Amb un somriure pletòric a la cara, l’àvia m’acaricià el caparró i em va deixar marxar. Jo vaig sortir disparada com una bala de vidre i me’n vaig oblidar de seguida.
Ara, en recordar coses de la infància, també vaig recordar les converses que tenien sovint el pare i l’àvia. ¿Podria ser que llavors ja planegessin el meu futur? Quan jo era petita, l’àvia m’explicava històries d’aparicions nocturnes de fantasmes. Ara, evidentment, no creia en aquelles bestieses, però, ¿qui era aquella persona que la Nishu havia vist?
Vaig decidir preguntar-ho al pare directament.
Quan vaig entrar a la seva habitació ell descansava amb els ulls tancats. En la penombra, les seves galtes enfonsades encara el feien més terrorífic.
—¿Qui? ¿Que qui podria ser? —va dir impacient—. Era jo, naturalment.
—La Nishu... shu diu que tu no ets tan alt —vaig dir embarbussant-me.
—¡Dimonis! ¿Que no puc estar damunt d’un tamboret? ¿Eh?
Semblava que estava a punt de menjar-se’m.
—A la feina he sentit molts rumors dels companys. Penso que, com que tu no surts, ¿com pot saber la gent el que passa en aquesta casa?
—No hi ha parets impenetrables.
I va tancar els ulls exasperat, decidit a ignorar-me.
Recordo que quan érem petits sempre rèiem del pare a la seva esquena. Ens en burlàvem i dèiem bestieses, com si no ens el prenguéssim seriosament.
Un dia el pare em va portar a passejar. Caminava a poc a poc, amb les mans entrellaçades al darrere, com si estigués meditant. En aquella època encara hi havia molt pocs automòbils circulant pels carrers, només hi havia algun rickshaw. Damunt l’asfalt s’acumulava una capa gruixuda de pols i les antiquades sabates de cuir del pare deixaven marcada la seva petja a cada pas que feia.
—Papa, ¿per què portes aquestes sabates de cuir tan velles que no et treus ni quan ets a casa? ¿No en portes mai cap d’altres?
Les cames del pare s’aturaren sobre la pols i se’m quedà mirant amb una expressió trista. Atemorida per haver-me mofat d’ell, li vaig tibar la màniga de la jaqueta, una mica perduda. Va estar aturat una bona estona fins que es va acostar algú que venia de l’altra punta del carrer. Potser era la persona que esperava quan ens vam aturar. Era un home de mitjana alçada que vestia com un conductor. El seu rostre era rude i inexpressiu. Va donar la mà al pare i li va parlar d’alguna cosa que tenien acordada. El pare replicà: «¡Ho sento! ¡Ho sento!» Enfadat, l’home se’n va anar mentre feia gestos amb les mans. Es va girar, però, i em va clavar una mirada ferotge. Jo tremolava.
—¿Qui era aquest home? —vaig preguntar.
—Ha vingut a cobrar-me uns deutes. —Després de dir-ho, es va posar a caminar amb les velles sabates passades de moda.
Darrere d’ell, jo observava les seves petjades: exactes, mesurades; no com les meves: una profunda i l’altra lleugera, insegures.
Aquell dia, en tornar a casa, hi havia molts convidats. Eren vells amics del pare que havien vingut plegats a veure’l. El pare va entrar, trist, els va saludar amb un gest de la mà i després va dir:
—El deute ha vençut.
Els convidats semblaven preocupats i van dir, pràcticament a l’uníson:
—¿No hi ha possibilitats d’ajornament?
—No, per desgràcia.
Desanimat, el pare va abaixar el cap. Estava angoixat. Els convidats es van fer gestos els uns als altres i se’n van anar silenciosament de casa.
Quan se’n van haver anat el pare va aixecar el cap i mirant-me em va dir:
—Rushu, en realitat no cal tornar el deute, es pot anar arrossegant. Tu, el dia de demà, ja el tornaràs per mi, ¿d’acord?
Espantada, vaig retrocedir cap a la porta, no sabia si de por d’haver d’assumir el deute o de no entendre el que em deia. De fet, no entenia res del que havia dit i encara estava més espantada perquè no ho havia entès.
—Era una broma. ¿Que no vols ajudar el teu papa?
—No —vaig murmurar.
—D’acord, molt bé, ja em quedo tranquil. —Em va semblar que la seva expressió s’il·luminava, de cop i volta.
El pare va morir en ple hivern. El seu cos estava corbat com un arc i tenia un puny clos damunt el pit. Jo era davant del seu llit, la meva curiositat creixia: ¿què tenia dins la mà? Els de la funerària encara no havien vingut i els de casa preparaven el funeral. Aprofitant que no hi havia ningú em vaig agenollar i vaig provar de descloure amb força el seu puny fred. No hi havia manera d’obrir-lo, em va semblar que el pare es movia. Esglaiada, vaig seure a terra tremolant i vaig sentir algú darrere meu que deia fredament:
—Veritablement cruel.
Vaig girar el cap, era el meu germà, que era a la porta.
—¿De qui estàs parlant?
—¡Doncs de tu! ¡L’has matat! ¡I ara no el vols deixar anar! Ja fa temps que veia el teu pla. ¿Per què no t’ho vaig impedir? ¡Tot pel meu egoisme! Puc ser molt dèbil, però no mataria mai ningú. ¡Ai! ¡Pare! ¡Pare! Tot ho va ordir ella... —I va arrencar a plorar espasmòdicament.
Van venir els de la família i se l’endugueren arrossegant. La Nishu es va quedar agenollada al meu costat.
—Aquella nit no hauria d’haver vingut a la teva habitació a parlar del pare —va dir—. Ell i jo sempre vam estar distanciats, no com tu i ell. Va ser perquè tenia insomni i plovia molt que vaig venir a trobar-te per parlar i em vaig inventar una excusa, però en realitat no havia vist res. I si hagués vist alguna cosa no ho hagués dit...
—¡Fora d’aquí! —vaig cridar.
Ella es va aixecar i se’n va anar.
¿S’havia mogut, el pare? És clar que no, només eren imaginacions meves. Ara el seu cos semblava encara més encongit.
A fora se sentien petards i crits barrejats amb converses. Havien arribat els amics del pare. Havien vingut a l’acte com mosques atretes per la pudor de la carn. Jo no els havia vist mai pel carrer durant anys, eren unes persones misterioses. Normalment no els veies enlloc, però apareixien així que en passava alguna de grossa. De sobte em vaig espantar. Vaig mirar per la finestra i vaig veure el meu germà acompanyant-los cap al pati. Vaig buscar un lloc per amagar-me. ¿Per què havia de carregar jo sola amb el deute del pare? Mai me n’havia parlat, quan era viu. Ben mirat, tinc dues cames i sempre puc anar-me’n. Anar-me’n fins a confins despoblats...
