Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: Letrame Grupo Editorial
- Kategorie: Poesie und Drama
- Sprache: Spanisch
- Veröffentlichungsjahr: 2024
Més que un llibre, La naturalista emocional és una manera d'entendre la vida. Seguint les passes de l'Arlet, l'escriptora ens convida a participar d'un cant particular a la natura. Un cant de respecte, de curiositat i recerca, de petits assoliments que defineixen el personatge principal. El llibre transita un camí traçat amb molta cura a partir d'imatges precises i, quan és necessari, de mites, contes i faules d'arreu del món i de creació pròpia. L'Eva Rodellas és una persona viatjada i ha sabut compondre un relat delicat conjuminant elements de diverses cultures, apropiant-se'n de manera intel·ligent i traduint-los en el pensament —el que expressa i el que amaga— i els gestos de la seva protagonista.
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 55
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
© Drets d’edició reservats.
Letrame Editorial.
www.Letrame.com
© Eva Rodellas Fontiguell
Disseny d’edició: Letrame Editorial.
Maquetació: Juan Muñoz Céspedes
Disseny de coberta: Rubén García
Edició: Jordi Puig
Il·lustració: Uxito
Supervisió de correcció: Celia Jiménez
ISBN: 978-84-1181-961-9
Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic, mecànic, òptic, enregistrament, a Internet o fotocòpia, sense el consentiment previ de l’editor o de l’autor.
« Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adrecis a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47) ».
.
Als meus pares, Vicenç i Emilia
que m’han ensenyat a estimar la natura.
Els ducs han volat del niu
Observa atentament la natura, llavors ho entendràs tot molt millor.
Albert Einstein
Era el capvespre i ja feia estona que l’Arlet badava davant de la finestra del menjador. Sovint pensava que havia estat un encert fer aquella obertura, donava molta llum al menjador i no havia canviat gens l’esperit de la masia dels avis.
Es començaven a veure ratpenats i les abelles van decidir que ja era hora d’anar a descansar. Havien passat el dia jugant i anant de flor en flor per tastar el nèctar deliciós que els oferien les plantes aromàtiques del jardí. Nèctar com el que prenien els antics déus grecs. Un líquid sucrós, deliciós, que donava poder als herois i energia a les abelles. Per aconseguir-lo quedaven plenes de pol·len, però ben poc els importava. Sabien que el tresor era al fons de la flor i bé s’ho valia, passar pel mig dels estams a canvi d’un menjar tan fresc i exquisit.
Mirava els cirerers i recordava com, cada primavera, l’àvia Magdalena trucava l’Emiko per avisar-la que els cirerers eren florits, el sakura ja havia arribat. L’Emiko i l’Arlet s’instal·laven uns dies amb els avis per gaudir de l’explosió de flors.
Havia estat una tarda festiva i tot el pati feia una flaire dolça i romàntica. El brunzit del treball gairebé frenètic de les abelles sonava enmig de tota mena d’olors florals i meloses.
De sobte, va veure el Robert que arribava somrient i puntual com sempre, impecablement vestit per sortir al bosc, amb pantalons verd oliva i samarreta també de color verd, un xic més clar. Va sortir a rebre’l amb una abraçada.
—Vols un cafè? Deixa’m acabar de posar les flors en galledes d’aigua freda per fer l’ikebana després, quan tornem. Ja quasi estic i no m’agradaria que les flors es malmetessin. Te’l prepares tu mateix, el cafè amb llet. A vegades, crec que saps més bé tu que jo, on són les coses en aquesta casa.
—Sí, tranquil·la, Arlet —li va dir amb un somriure—. De fet, no tenim pressa. Si vols, fes l’ikebana ara i així veig com el fas, que m’agrada molt.
El Robert estimava un munt l’Arlet i no només li perdonava que fos tardanera, sinó que ho trobava divertit. Ella sempre perdia la noció del temps. El Robert no entenia com s’ho feia amb la cultura japonesa, tan formal. Potser al Japó era una Arlet diferent.
Eren amics de la infància i els grans, a vegades, feien bromes que serien xicots. A ell no li feia res que li diguessin, ben al contrari, semblava que l’afalagués. Ella, en canvi, s’enfadava i deia que el Robert era el seu amic i no el seu xicot.
Aquella cara pigada i riallera feia que tot fos diferent. En comptes de riure’s d’ell, li preguntava coses interessants i l’animava a analitzar les egagròpiles i classificar-les, motiu pel qual la resta d’amics el prenien per boig. Al cap i a la fi, ella era l’única persona que l’entenia i que no pensava que fos estrany per perseguir qualsevol cosa que és mogués. I sempre el feia riure.
La va trobar a faltar molt quan ella va viure al Japó quatre anys. Però ara tot havia canviat. Ja feia un temps que havia tornat i s’havia instal·lat a la masia dels avis. Per a ells era feixuc viure-hi i van decidir anar al poble i demanar-li a l’Arlet de viure a la masia i tenir-ne cura.
Després de tot el trasbals de moure mobles, caixes i altres estris amunt i avall, tot tornava a ser com abans. El Robert la passava a buscar per anar al bosc, com quan eren petits i portaven els genolls pelats i corrien tot el dia per la muntanya.
Feia mig any, passejant per un indret al final d’un barranc on no solien anar, doncs quedava molt allunyat de la masia, un reclam els va deixar gelats.
—Ooha, oooha, ooha!
Els dos sabien de quina criatura es tractava i de seguida van agafar els binocles, però no veien res. Una veu monòtona i continuada els guiava. Mentre els últims rajos de sol lluïen per damunt del cingle, una silueta robusta i arrodonida els va cridar l’atenció. Era un mussol de gran envergadura, gairebé dos metres, que volava majestuosament per damunt seu. El plomatge era de colors bruns i marronosos, més uniforme al dors i a les ales i més contrastat al pit i a la zona ventral. Un espectacle que els ulls dels dos naturalistes no es podien creure. De pressa, van muntar el telescopi i van veure com el rapinyaire s’apropava a la bauma i com entrava, tot abaixant el cap, a l’esquerda del cingle.
Els dos van aguantar la respiració:
—Uffffff!
—Bubo bubo.
—Sí, el gran duc!
L’Arlet estava emocionada, una llàgrima li lliscava per la galta mentre abraçava el Robert, que també tenia els ulls negats. Havien trobat el niu del duc. Un cop van ser lluny, els dos van esclatar a riure i van iniciar un repertori de balls i cants d’alegria. No s’ho podien creure, no només havien vist el gran duc sinó que, a més, sabien on feia el niu.
El cingle on niava el duc es trobava a prop d’un camp erm d’un amic de la família de l’Arlet, que els va donar permís per instal·lar càmeres en els pins propers al niu. Així, podrien veure l’evolució d’un esdeveniment tan important com la reproducció del gran duc.
El niu dels ducs era un refugi excepcional. La petita bauma d’un cingle guardava preciosament el secret: quatre polls. En un dels enregistraments es veia la mare covant els ous mentre el mascle li anava a buscar i li portava menjar. Així, la femella no havia de deixar una tasca tan important. Els polls van ser incubats durant trenta-tres dies per la pacient mare, que no es va moure ni un instant mentre el mascle li portava àrdu
