Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: Gata Maula
- Kategorie: Abenteuer, Thriller, Horror
- Sprache: Spanisch
«Un color vermell infinit, sorollós, envoltava en Theodor. Al camp de batalla havia vist i sentit aquest vermell, un vermell que cridava, que bramava com si sortís de mil goles, un vermell que tremolava, flamejava com mil focs; vermells eren els arbres, vermella era la terra groga, vermelles les fulles marrons del terra, vermell el cel que balla entre els avets; vermell llampant és la llum del sol que juga entre els troncs.» Theodor Lohse és un home mediocre, un antic oficial alemany que s'uneix als grups d'extrema dreta sorgits després de la Primera Guerra Mundial. Sense escrúpols, es val de la violència i la manipulació per escalar posicions i infiltrar-se en el poder d'una societat desorientada i ferida.
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 161
Veröffentlichungsjahr: 2025
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
Contents
Coberta
Portadella
Portada
Crèdits
Taula de continguts
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8
Capítol 9
Capítol 10
Capítol 11
Capítol 12
Capítol 13
Capítol 14
Capítol 15
Capítol 16
Capítol 17
Capítol 18
Capítol 19
Capítol 20
Capítol 21
Capítol 22
Capítol 23
Capítol 24
Capítol 25
Capítol 26
Capítol 27
Capítol 28
Capítol 29
Capítol 30
Sobre Joseph Roth
Page List
3
5
6
7
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
29
30
31
32
33
35
36
37
38
39
41
42
43
44
45
46
47
48
49
51
52
53
55
56
57
58
59
61
62
63
64
65
66
67
68
69
71
72
73
75
76
77
78
79
80
81
82
83
85
86
87
89
90
91
92
93
94
95
97
98
99
101
102
103
105
106
107
108
109
110
111
113
114
115
117
118
119
120
121
122
123
124
125
126
127
129
130
131
133
134
135
136
137
138
139
141
142
143
144
145
146
147
148
149
150
151
152
153
154
155
158
Landmarks
Coberta
Taula de continugts
La teranyina
Títol original
Das Spinnennetz
Drets exclusius d’aquesta edició
© Gata Maula Societat Limitada
Carrer Barcelona, 95 17003 Girona
www.gatamaula.com
Traducció: ©Marc Jiménez Buzzi
Edició: Cristina Sagrera Soler i Aarón Sánchez Tolosa
Correcció: Pere Drou
Disseny de la col·lecció i maquetació: Enric Jardí
Imatge de la coberta: ©Bunyamin Cicek
Impressió i enquadernació: Kadmos
1a edició, febrer de 2025
ISBN 979-13-990424-0-5
Dipòsit legal GI 1918-2024
Amb el suport del Departament de Cultura i de la Institució de les Lletres Catalanes:
Qualsevol forma d’explotació d’aquesta obra, en especial la seva reproducció, distribució, comunicació pública o transformació, només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei.
Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessiteu fotocopiar, escanejar, distribuir o posar a disposició algun fragment d’aquesta obra (www.cedro.org; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Taula de continguts
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8
Capítol 9
Capítol 10
Capítol 11
Capítol 12
Capítol 13
Capítol 14
Capítol 15
Capítol 16
Capítol 17
Capítol 18
Capítol 19
Capítol 20
Capítol 21
Capítol 22
Capítol 23
Capítol 24
Capítol 25
Capítol 26
Capítol 27
Capítol 28
Capítol 29
Capítol 30
1
En Theodor va créixer a casa del seu pare, l’inspector de duana ferroviària i antic sergent Wilhelm Lohse. El petit Theodor era un vailet ros, aplicat i ben educat. Havia desitjat amb passió la posició que va acabar assolint més tard, però mai no havia gosat creure-hi. Es pot dir que va superar les expectatives que havia dipositat en ell mateix.
El vell Lohse no va arribar a veure el gran ascens del seu fill. A l’inspector de duana ferroviària només li va ser donat de veure el seu fill amb l’uniforme d’alferes de la reserva. L’home no havia desitjat mai res més. Va morir durant el quart any de la Gran Guerra, i l’últim moment de la seva vida va quedar glorificat pel pensament que darrere del seu taüt marxaria l’alferes Theodor Lohse.
Un any més tard, en Theodor ja no era alferes, sinó estudiant de dret i preceptor a casa del joier Efrussi. A cal joier li donaven cada dia cafè amb llet i un panet amb pernil, i cada mes uns honoraris. Aquestes eren les bases de la seva existència material, ja que a l’Assistència Tècnica d’Emergència,* de la qual era membre, rarament hi havia feina, i la poca que hi havia era dura i mal pagada. De la cooperativa econòmica dels oficials de la reserva percebia setmanalment una quantitat de llegums que compartia amb la mare i les germanes. Vivia a casa d’elles, on el suportaven, però no hi era pas ben vist ni ben considerat; quan les seves parentes hi paraven atenció, només el consideraven amb menyspreu. La mare malaltejava, les germanes groguejaven, anaven posant anys i no podien perdonar a en Theodor que no hagués complert el seu deure de morir com l’alferes que els comunicats militars havien tractat dues vegades com un heroi. Un fill mort hauria estat l’orgull de la família per sempre. Un alferes desarmat i una víctima de la revolució era una càrrega per a les dones. En Theodor vivia amb els seus com un avi vell que la família hauria venerat si fos mort, però que menyspreava perquè encara era viu.
S’hauria estalviat moltes molèsties si entre ell i la seva família no s’hagués alçat com un mur una callada hostilitat. Hauria pogut dir a les germanes que ell no en tenia cap culpa, de la seva desgràcia, que maleïa la revolució, que alimentava un odi real contra els socialistes i els jueus, que portava cada un dels seus dies com un jou dolorós sobre el coll acotat, i que en la seva època s’hi sentia com dins d’un fosc calabós. No arribaria cap alliberació de fora, i era impossible fugir.
Però no deia res, sempre havia estat taciturn, sempre havia notat una mà invisible davant dels llavis; sempre, des que era petit. Només podia dir les coses que havia après de memòria, el so de les quals, format en silenci dotzenes de vegades, tenia a punt a les orelles i a la gola. Havia d’estudiar durant molt de temps, abans que les paraules rígides es tornessin dúctils i s’adaptessin al seu cervell. Aprenia les històries de memòria, com poemes, tenia davant dels ulls la imatge de les frases impreses, com si les veiés en el llibre, amb el número de la pàgina al damunt i, al marge, un nas gargotejat durant els quarts d’hora desvagats.
Cada hora feia una cara estranya. Tot el sorprenia. Cada esdeveniment era espantós, només perquè era nou, i desapareixia abans que se li hagués quedat gravat. El temor el feia ser conscienciós, diligent, es preparava amb una obstinada inquietud, i una vegada i una altra s’adonava que la seva preparació havia estat insuficient. Però va decuplicar els seus esforços, i va arribar a ser el segon de la classe. El primer era el jueu Glaser, que a l’hora del pati es passejava lleuger i somrient, sense el pes dels llibres ni les preocupacions, en vint minuts lliurava una redacció llatina impecable i semblava que al seu cap les paraules, les fórmules, les expressions i els verbs irregulars creixien sense ser cultivats amb penes i treballs.
El jove Efrussi s’assemblava tant a en Glaser que en Theodor tenia dificultats per conservar l’autoritat davant del fill del joier. En Theodor havia de reprimir una por sorda, que creixia obstinadament, abans de corregir el seu alumne. I és que el jove Efrussi escrivia el seu error amb tanta seguretat, el pronunciava amb tanta confiança, que en Theodor se sentia inclinat a dubtar del llibre de text i donar per bona l’errada del seu alumne. I sempre havia estat així. En Theodor sempre havia cregut en el poder aliè, de qualsevol persona que hagués trobat al seu davant. Només va ser feliç a l’exèrcit. Allà havia de creure el que li deien, i els altres també havien de creure el que els deien, quan era ell qui parlava. Li hauria agradat quedar-se a l’exèrcit tota la vida.
La vida civil era una altra cosa, una cosa cruel, plena de traïcions en racons desconeguts. Si un s’esforçava, el seu esforç no tenia direcció, un dilapidava les seves forces en coses incertes; tot era una construcció incessant de castells de cartes que un vent misteriós feia caure d’un buf. Cap afany no era útil, cap dedicació no obtenia premi. No hi havia cap superior a qui un li pogués endevinar els humors i els desitjos. Tots eren superiors, totes les persones del carrer, els col·legues a l’aula, la mare, i fins i tot les germanes.
Tots ho tenien fàcil, i els que ho tenien més fàcil eren els Glasers i els Efrussis: un era el primer de la classe, i l’altre joier, i l’altre fill del ric joier. Només a l’exèrcit no havien estat res; a tot estirar, i encara rarament, sergents. Allà la justícia vencia el frau. Perquè tot era un frau; Glaser havia obtingut el seu coneixement amb males arts, com el joier els seus diners. Quan el soldat Grünbaum aconseguia un permís i quan Efrussi feia un negoci, hi havia una trampa. La revolució era fruit d’un frau, el kàiser havia estat enganyat, el general, burlat, i la república era un negoci jueu. En Theodor ho veia tot ell mateix, i l’opinió dels altres reforçava les seves impressions. Ments lúcides, com Wilhelm Tiedemann, el professor Koethe, el docent Bastelmann, el físic Lorranz, l’investigador sobre les races Mannheim, afirmaven i demostraven la nocivitat de la raça jueva, en les conferències vespertines de l’Associació dels Estudiants de Dret Alemanys i en els seus llibres, que s’exposaven a la sala de lectura de Germania.
El vell Lohse havia advertit sovint les seves filles del perill de tractar joves jueus en les lliçons de ball. Hi havia exemples, ¡i tant si n’hi havia! Ell mateix, el revisor de duana Lohse, havia de sofrir almenys dues vegades al mes que jueus de Posen, que eren els pitjors, intentessin subornar-lo. A la guerra eren eximits, declarats no aptes per al servei militar, treballaven a les oficines dels hospitals de campanya i dels estats majors de la rereguarda.
En el seminari de dret prenien constantment la paraula i creaven unes situacions noves en què en Theodor se sentia desterrat i empès a nous treballs desagradables, diligents i obstinats.
Ara havien anorreat l’exèrcit, dominaven l’Estat, van inventar el socialisme, la manca de pàtria, l’amor a l’enemic. A Els savis de Sió (un llibre que van rebre tots els membres de l’Associació d’Oficials de la Reserva amb els llegums del divendres) hi deia que aspiraven al domini del món. Tenien la policia a les seves mans i perseguien les organitzacions nacionals. I un havia d’educar els fills d’aquesta gent, viure d’ells, viure malament… ¿I com vivien, ells?
¡Oh, amb quina esplendidesa vivien! La casa dels Efrussi estava separada del carrer per una reixa gris amb lluïssors de plata i envoltada de grans extensions de gespa verda. La grava brillava, ben blanca, i encara era més clara l’escala que duia fins a la porta; al vestíbul hi penjaven quadres amb marcs daurats; i un servent amb lliurea verda i daurada us rebia amb una reverència. El joier era alt i prim, sempre vestit de negre, amb una armilla negra i alta, l’escot de la qual només deixava veure un bocinet de coll negre, adornat amb una perla de la mida d’una avellana.
La família d’en Theodor vivia en tres habitacions a Moabit, i a la més elegant hi havia dos armaris insegurs, un aparador com a peça central del mobiliari, i com a única joia l’adorn de plata que en Theodor havia salvat del castell d’Amiens i amagat al fons de la seva maleta, just abans de l’arribada del rigorós comandant Krause, que no permetia aquella mena de coses.
¡No! En Theodor no vivia en una vil·la darrere d’una reixa platejada. I cap rang no el consolava de la misèria de la seva vida. Era un preceptor amb esperances fracassades, un coratge enterrat, però amb una ambició eterna que el turmentava. Les dones, amb una música dolça i seductora als malucs oscil·lants, li passaven pel costat, inassolibles, a ell, que estava fet per posseir-les. Com a alferes les hauria posseïdes, totes, també la jove senyora Efrussi, la segona esposa del joier.
Passava molt alta, aquella dona, procedia d’aquell gran món al qual en Theodor gairebé havia arribat. Era una dama; jueva, sí, però una dama. Amb l’uniforme d’un alferes se li hauria pogut posar al davant, però no pas amb la indumentària civil d’un preceptor. En la seva època d’alferes, durant un permís a Berlín, havia tingut una aventura amb una dama. Es podia dir que era una dama: la dona d’un comerciant de cigars que era a Flandes; la seva fotografia estava penjada al menjador; ella duia calces violeta. Van ser les primeres calces violeta en la vida viril d’en Theodor.
¡I ara què en flairava, de les dames! Eren seves les noietes que es compraven amb quatre xavos, els minuts apressats d’un amor fred en la foscor nocturna del vestíbul de l’edifici, en un racó, amb el neguit del veí que podia tornar a casa en qualsevol moment, la luxúria que l’angoixa d’un pas que els sorprenia apagava, com es refreda la brasa que es llança en sec a l’aigua; era seva la noia modesta i descalça del nord, la dona de mans nuoses i pell endurida, de carícies aspres, d’un contacte que refredava, roba interior bruta i mitges suades.
No era pas del seu món, la senyora Efrussi. Mentre sentia la seva veu, va pensar que havia de ser bona. Ningú no li havia dit tantes coses belles d’una manera tan senzilla i afectuosa. ¡Ho entén de meravella, senyor Lohse! ¿Li agrada, casa nostra? ¿S’hi sent a gust? Oh, que bona que era, i que bonica, i jove. En Theodor hauria desitjat una germana així.
Una vegada va tenir un ensurt, en veure-la sortir d’una botiga. Com si de sobte hi veiés clar dintre seu, en aquell moment es va adonar que havia estat pensant en ella tot el camí.
El va espantar descobrir que ella vivia dins seu, que ell, sense voler i sense ser-ne conscient, s’havia aturat, que va acceptar la invitació a pujar al cotxe amb ella, i gairebé se li va avançar. De tant en tant es veia llançat cap a ella, li tocava el braç i s’afanyava a demanar-li disculpes. No sentia les preguntes que li feia. Havia d’anar amb molt de compte de no tornar a topar-hi. Tot i això, va tornar a passar. Es preparava amb molta ànsia per al moment de baixar del cotxe. Però el cotxe es va aturar abans del que es pensava, i ara ja no tenia temps de baixar i oferir-li, sol·lícit, la mà. Es va quedar assegut i va fer-la esperar fins que va ser a fora, però la capellera que ell volia agafar ja era a les mans del xofer. La paraula de comiat de la dona va arribar-li a l’orella des de molt lluny, però el seu somriure vivia davant dels seus ulls des d’una proximitat indefugible, com si qui somreia fos el reflex al mirall d’una dona que parlava molt lluny.
Mai no la va aconseguir. ¿Com havia de fer-ho? El seu desig era ardent, però la fe en la seva força de conquerir estava apagada, perquè ja no era alferes. Hauria hagut de tornar-ho a ser. Volia ser-ho, volia ser alferes o alguna altra cosa. No viure en la soledat, no tornar a estar sol, no ser un modest maó en l’estructura d’un mur, l’últim dels camarades, el qui els escoltava i reia quan explicaven anècdotes i deien coses indecents, no tornar a sentir-se sol enmig del grup, sol amb el seu infructuós desig de ser escoltat i amb l’eterna decepció de qui no és escoltat, d’aquell a qui s’aguanta i s’aprecia gràcies a la seva atenció agraïda. Ah, ¿que potser es pensaven que era innocu i inofensiu? Ja ho veurien. ¡Tots ho veurien! Aviat sortiria del seu obscur racó, com un vencedor, ja no presoner del seu temps, ja no sota el jou dels seus dies. En algun lloc de l’horitzó ressonaven clares fanfàrries.
2
De vegades el seu propi orgull l’assaltava com un poder aliè, i temia els seus desitjos, que el mantenien pres. Però tan aviat com passejava pels carrers, sentia milions de veus alienes, milions de coses virolades brillaven davant dels seus ulls, els tresors del món sonaven i lluïen. De les finestres obertes li arribava una música, un dolç perfum de les dones que passaven, orgull i poder dels homes segurs. Tan aviat com passava per la porta de Brandenburg, somniava el vell i perdut somni de l’entrada victoriosa damunt d’un cavall blanc com la neu, com el capità muntat al capdavant de la seva companyia, contemplat per milers de dones, potser besat per algunes, envoltat de banderes flamejants i eixordat pels crits d’alegria. Aquest somni l’havia portat dins d’ell, nodrit amorosament des del primer moment de la seva entrada voluntària al quarter, a través de les privacions i penúries de la guerra. Aquest somni havia alleujat els dolorosos insults del sergent al camp d’exercicis, la fam durant els dies sencers de marxa, el dolor ardent als genolls, l’arrest en cel·les fosques, el blanc eixordador i turmentador de la nit nevada al lloc de guàrdia, el fred punxant als dits dels peus.
El somni pugnava per fer erupció com una malaltia que viu durant molt de temps invisible en articulacions, nervis i músculs, omple tots els vasos sanguinis del cos, i un no se’n pot escapar si no és que s’escapa de si mateix. I com a conseqüència d’aquell poder desconegut que ja havia ajudat en Theodor moltes vegades i li ensenyava que a l’últim moment una circumstància exterior favorable propiciaria el compliment d’aquell anhel turmentador, va succeir que a cals Efrussi va conèixer el doctor Trebitsch.
En els primers quarts d’hora de la seva coneixença, el doctor Trebitsch va parlar incansablement, i la seva llarga barba rossa, que queia en flocs suaus, més foscos i esclarissats a les vores, es movia davant dels ulls d’en Theodor amunt i avall amb un moviment regular, i dificultava la seva atenció. Les paraules de l’home de la barba rossa produïen un murmuri amb prou feines perceptible, una o altra es quedava una estona aturada dins d’en Theodor i després es dissipava. No havia estat mai tan a prop d’una barba serrada. De sobte, el dring d’un nom el va desvetllar de la seva distracció endormiscada. Era el nom del príncep Heinrich. I amb l’instint d’un home que casualment es troba amb una joia del seu passat enterrat i l’arrabassa amb un enèrgic gest salvador, en Theodor va exclamar:
—¡Jo vaig ser alferes al regiment de Sa Excel·lència el príncep Heinrich!
