Les parts vermelles E-Book

Maggie Nelson

• Herausgeber: L'Altra editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 269

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

«Maggie Nelson dialoga amb els autors de manera sincera per fer sortir la filosofia del seu pedestal abstracte i mostrar-la com una cosa útil per explicar i afrontar el món que l'envolta», Carlota Rubio, Núvol «Aquesta barreja de vivències autobiogràfiques i reflexions teòriques és una de les troballes formals més estimulants dels darrers temps», Albert Forns, Ara Llegim Un dia de març del 1969, la Jane Mixer, que aleshores tenia vint-i-tres anys, anava cap a casa dels seus pares per dir-los que es casava; a través del tauler d'anuncis del campus universitari on estudiava Dret, s'havia posat en contacte amb un desconegut per compartir el viatge en cotxe. Van trobar el seu cos l'endemà al matí: l'havien estrangulada i li havien disparat dos trets al cap. Dues dones més havien estat assassinades i la policia va assumir que la Jane també havia estat víctima d'un suposat assassí en sèrie condemnat al cap de poc. Amb tot, el cas de la Jane, oficialment, havia quedat sense resoldre, i Maggie Nelson va créixer perseguida per la possibilitat que l'assassí de la germana de la seva mare encara fos lliure. Però Les parts vermelles és molt més que un cas real d'assassinat, investigació i judici: en aquesta història, Maggie Nelson hi trena també el testimoni d'una infantesa i una joventut marcades per la pèrdua, la mort, el misteri i la traïció, i desgrana les conseqüències, tant personals com polítiques, de l'obsessió col·lectiva amb la mort violenta de dones.

Leseprobe

Les parts vermelles

Títol original: The Red Parts

Copyright © Maggie Nelson, 2007

Pròleg a l’edició en rústica © Maggie Nelson, 2016

Primera edició: novembre del 2025

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Revisió: Adriana Plujà

Compost en Dante 12/15 a L’Altra Editorial

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 979-13-87672-23-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

TAULA

Coberta

Títol

Crèdits

Taula

Pròleg a l’edició en rústica

Mentalitat assassina

Una herència

El rostre del mal

Un torrent de vida

Les parts vermelles

Annex

Red House

American Taboo

Mentalitat assassina 2.0

Infern o perdició

Síbaris

Que es faci justícia

El llibre de les petxines, o de les bales

A les vies

En Gary

Llicència poètica

El final de la història

A la sala de víctimes

Prime time

Assassinat obert

La mà de Déu

Coda

Fonts i recursos

Agraïments

Guide

Coberta

Títol

Start

Aquest llibre són unes memòries, que és una manera de dir que parteix de la meva memòria i consta principalment d’interpretacions personals d’esdeveniments i, quan ho indico, de recreacions imaginàries d’aquests esdeveniments. He recreat determinades converses i situacions amb la intenció de transmetre el fons del que s’hi va dir o del que va passar, sense pretendre en cap cas fer-ne representacions perfectes.

Per la Cristina Crosby i la Janet Jakobsen,que lluiten en el foc i fan justícia al món.

Perquè no hi ha res d’amagat que nos’hagi de revelar, ni res de secret queno s’hagi de saber.

LC 12,2

En tot desig de saber hi ha d’antuviuna gota de crueltat.

NIETZSCHE

PRÒLEG A L’EDICIÓ EN RÚSTICA

Al principi d’Infelicitat perfecta, un llibret devastador que, segons explica ell mateix, va escriure durant els dos mesos posteriors al suïcidi de la seva mare, Peter Handke diu: «Fa gairebé set setmanes que la meva mare és morta, i m’agradaria posar-me a treballar abans que la necessitat d’escriure sobre ella, que a l’enterrament era tan forta, acabi de morir del tot i jo recaigui en el mutisme apàtic amb què vaig reaccionar a la notícia del suïcidi. Sí: posar-me a treballar. . . . Com em passa normalment quan escric, em sento alienat de mi mateix, transformat en un objecte, una màquina recordadora i formulant».

La reobertura del cas d’assassinat de la meva tia Jane el 2005, per bé que no es pot ni comparar amb la catàstrofe psicològica que deu suposar el suïcidi d’una mare, va produir en mi un estat sorprenentment semblant. Després d’assistir al judici contra l’acusat el juliol del 2005 vaig sentir un impuls irrefrenable de deixar constància de tots els detalls abans que alguna cosa se’ls empassés, fos l’ansietat, el dolor, l’oblit o l’horror; de transformar-me a mi mateixa o el meu material en un objecte estètic, un objecte que pogués funcionar com a company, o com a substitut, o com a escull últim davant del mutisme apàtic que fa que l’acte de recordar i formular es torni impracticable. I això és el que vaig fer. Després del judici, nel mezzo del cammin, vaig muntar la paradeta en una ciutat que m’era del tot estranya (Los Angeles) i vaig escriure aquesta crònica en un estat mental d’acuïtat i reconcentració, i a estones de gosadia. Infelicitat perfecta em va acompanyar sobre la taula durant tot el camí, com a guia i com a estímul. «Sí: posar-me a treballar».

¿Quin efecte tenen els anys, fins i tot les dècades, sobre un text que dona volgudament testimoni de la duresa de les circumstàncies convulses i accelerades en què va ser escrit i publicat? En el cas del llibre de Handke, els anys no l’han tornat menys elèctric, però sí que hi han afegit una capa d’inquietud —la inquietud de l’exigència psicològica suspesa anguniosament, bellament, en aquest lloc fora del temps que sap crear la literatura. L’únic que desitjo és que es pugui dir alguna cosa semblant d’aquesta nova edició de Les parts vermelles, que m’ha fet el doble regal de protegir el llibre (temporalment) d’una altra mena de mutisme apàtic —el de la descatalogació— i de posar l’accent en la mena de llibre que vaig voler que fos des del principi: una reflexió peculiar feta a alta pressió sobre la relació del temps amb la violència i el dolor, feliçment desvinculada d’etiquetes publicitàries tipus «true crime», «fets d’actualitat» i fins i tot «llibre autobiogràfic».

Un dels propòsits que em movia mentre escrivia el llibre era que els esdeveniments del judici, de la meva infantesa, de l’assassinat de la Jane i del mateix acte d’escriure compartissin un sol moment en el temps i l’espai. En un punt de Les parts vermelles, aquest aiguabarreig apareix imaginat com un lloc, una «llenca fosca de terra on el patiment és essencialment irrellevant i el present s’enfonsa en el passat sense avisar, on no podem eludir els destins que més temem i venen aiguats a endur-se els cossos de les tombes, i el dolor dura per sempre, i la seva força no s’apaga mai». Per sort, puc dir que la gravetat normativa d’aquesta imatge m’ha fugit, com a mínim de moment. Però la importància de permetre’s subjugar-s’hi durant un temps —de permetre’m subjugar-m’hi, hauria de dir— no m’ha fugit gens. Em complau, una vegada més, enviar aquest informe des del terreny.

MAGGIE NELSON

Los Angeles, 2015

MENTALITAT ASSASSINA

«Tenim bons motius per creure que aquest cas avança ràpidament cap a una resolució satisfactòria».

Aquestes són les paraules que un inspector de la policia estatal de Michigan va adreçar a la meva mare en una trucada telefònica una tarda de principis de novembre del 2004. Després de penjar, la meva mare em va trucar i va repetir el missatge.

Les paraules de l’inspector em van colpir. Mentre la meva mare les repetia vaig veure com el passadís de casa meva s’inclinava una mica cap avall, com si per un instant jugués amb la idea de convertir-se en una casa del terror.

Les paraules de l’inspector també l’havien colpida a ella. Havia rebut la trucada mentre conduïa i havia hagut d’aturar el cotxe immediatament al marge de la pis-ta de terra de vora casa seva, al nord de Califòrnia, per absorbir-ne l’impacte.

El cas en qüestió era el de l’assassinat de la seva germana petita, la Jane Mixer, el 1969, que havia quedat oficialment sense resoldre durant trenta-cinc anys. L’inspector li va dir que hi havia estat treballant febrilment durant els últims cinc, però que no havia volgut trucar fins que no hi hagués una detenció imminent. Que era el que passava ara.

La notícia hauria sigut colpidora per si sola, però la cronologia dels fets la feia encara més xocant.

Durant els últims cinc anys jo també havia estat treballant febrilment en el cas de la meva tia, tot i que des d’una perspectiva diferent. Havia estat documentantme i escrivint un llibre de poesia sobre la seva vida i la seva mort titulat Jane: A Murder, que estava a punt de sortir publicat. No tenia ni idea que el cas de la Jane estigués obert; el meu llibre tractava d’un cas sense resoldre abandonat pels investigadors feia molt de temps. Tractava de com es pot viure —o més aviat de com vivia la meva família, de com vivia jo— a l’ombra de la mort d’una familiar que havia estat assassinada d’una forma sinistra i espantosa, però en unes circumstàncies que serien sempre desconegudes, que no es podrien arribar a conèixer mai.

El dia que vegi per primera vegada aquest inspector, el sergent inspector Eric Schroeder, en una audiència preliminar sobre l’acusat, Gary Earl Leiterman, el 14 de gener del 2005, em saludarà amb una abraçada forta i em dirà: «Segur que et pensaves que hi treballaves tu sola, tots aquests anys».

I sí que m’ho pensava, sí.

Vaig créixer sabent que la meva mare tenia una germana petita que es deia Jane que havia estat assassinada, però això era pràcticament l’únic que sabia. Sabia que la Jane tenia vint-i-tres anys quan va morir, i que estudiava primer de dret a la Universitat de Michigan. Sabia que llavors la meva mare tenia vint-i-cinc anys, i que feia poc que s’havia casat amb el meu pare. Ni la meva germana Emily ni jo no havíem nascut encara. Nosaltres vam néixer al nord de Califòrnia, on els pares van anar a viure arran de la mort de la Jane —l’Emily el 1971, jo el 1973.

Des de petita vaig tenir la vaga sensació que l’assassinat de la Jane estava relacionat d’alguna manera amb la mort d’altres noies, però no sabia com. Fins que una tarda, sola a casa, quan tenia uns tretze anys, buscant un llibre al despatx de la meva mare, em vaig fixar en el llom d’un llibre que sempre m’havia passat desapercebut. Costava de veure perquè era molt amunt, però les lletres cridaneres i sensacionalistes, The Michigan Murders, «els assassinats de Michigan», sobresortien entre els grans clàssics literaris que la meva mare llegia i ensenyava. Em vaig enfilar a una cadira per abastar aquell volum rabassut de tapa tova.

Aquest gest senzill convocava la seva pròpia corrua de pors, si tenim en compte que el primer dels molts ossos que em vaig trencar de petita —en aquest cas, un colze que va comportar una intervenció quirúrgica de reconstrucció i unes quantes setmanes de no poder moure el braç enguixat— va ser el resultat d’enfilar-me a una llibreria a la recerca d’un llibre. L’accident es va produir en una llibreria de Sausalito, la ciutat portuària de la vora de San Francisco on vaig viure durant els primers anys de la meva vida. Només tenia dos anys, però encara recordo el conill de colors brillants que hi havia a la coberta, i recordo voler abastar-lo a qualsevol preu.

Després d’aquest accident vaig començar a tenir un somni recurrent. Somiava que queia —o que saltava— de la cotxera de la casa de Sausalito a la carretera i que em moria. Devia somiar-ho de molt petita, amb tot just tres anys. En el somni una munió de gent s’acosta a veure el meu cos, que jeu al fons de la carretera com al peu d’un amfiteatre grec inclinat. Em costa recordar el to del somni ara mateix: recordo l’angúnia d’haver fet el que havia fet, una sensació de distanciament, una profunda tristesa i un cert malestar de veure que el meu cos era examinat com un cadàver.

A la coberta de The Michigan Murders hi havia una imitació d’una fotografia d’una model estil Farrah Fawcett amb mitja cara estripada, que deixava al descobert un negatiu per infrarojos. Els colors i el disseny, juntament amb la sensació de clandestinitat que tenia mentre l’examinava, em van fer pensar de seguida en un número de la revista Playboy que m’havia passat molt de temps estudiant al lavabo del meu pare quan era més petita —concretament, el número del dia de Sant Valentí del 1980, amb Suzanne Somers. Recordo que al meu pare li agradava molt la Suzanne Somers.

Vaig obrir la primera pàgina de The Michigan Murders i vaig llegir: «Al llarg de dos anys, set noies joves van ser assassinades al comtat de Washtenaw, algunes de forma tan brutal que al seu costat l’estrangulador de Boston sembla un assassí compassiu».

Vaig fullejar el llibre amb ànsia, àvida de trobar-hi alguna cosa, la que fos, sobre la Jane, sobre la meva família. De seguida em vaig adonar que havien canviat tots els noms. Però vaig sospitar que m’hi acostava quan vaig llegir:

Un agent va portar un exemplar de l’anuari del 1968 de la Universitat de Michigan [a l’escena del crim], i el retrat somrient de l’estudiant d’últim any Jeanne Lisa Holder, de Muskegon, Michigan, s’assemblava a la cara inflada de la jove que jeia sense vida al cementiri de Pleasantview.

«Jeanne Lisa Holder» s’assemblava a «Jane Louise Mixer». La primera capa havia començat a saltar.

Anys més tard, quan estava submergida de ple en la recerca per escriure Jane, el problema no era la falta d’informació: era l’excés. No sobre la Jane —el seu assassinat continuava sent d’una opacitat exasperant— sinó sobre les altres noies, els assassinats i violacions de les quals estaven descrits amb un nivell de detall insuportable als diaris de l’època, diversos llibres de true crime i unes quantes webs sobre la moda dels assassins en sèrie. Hi havia gràfics com el que va aparèixer el 28 de juliol del 1969 a la Detroit Free Press, titulat «A Pattern of Death: An Anatomy of 7 Brutal Murders» (un patró de mort: anatomia de set assassinats brutals), que distribuïa els detalls en categories: «vista per últim cop», «lloc on es va trobar el cos», «tipus d’assassinat», «altres lesions», etc. Les entrades eren pràcticament il·legibles.

Durant la recerca vaig començar a patir un mal que vaig acabar anomenant «mentalitat assassina». Podia treballar tot el dia en el llibre amb una certa distància, buscant alegrement «bala» o «crani» al diccionari de rimes, però quan es feia de nit i em ficava al llit hi trobava tot d’escenes de violència turmentadores esperant-me. Represàlies de la violència exercida contra la Jane, contra les altres noies dels assassinats de Michigan, contra els meus éssers estimats, contra mi mateixa, i, de vegades, del tot sinistrament, executades per mi mateixa. Aquestes imatges em circulaven pel pensament de for-ma aleatòria, espaiades, però sempre amb la força garfidora i impactant del retorn del que està reprimit.

Vaig perseverar, sobretot perquè m’havien donat un punt final: la data de publicació de Jane, el dia que faria trenta-dos anys, el març del 2005. Quan tingués el llibre a les mans em sentiria alliberada. Passaria a altres projectes que no tenien res a veure amb assassinats. No miraria més enrere.

La reobertura del cas de la Jane va posar fi a aquestes esperances completament.

La tardor del 2004 vaig deixar Nova York, on havia viscut molts anys, per anar a fer classes durant un any a una facultat d’una petita ciutat de Connecticut. La ciutat, molt adequadament, es deia Middletown: al mig de l’estat, al mig del no-res. El lloc on m’estava era bonic —la planta baixa d’un edifici del dinou, quaranta vegades més gran que cap pis que m’hagués pogut permetre a Nova York. Vaig instal·lar l’escriptori en una sala molt acollidora que la propietària em va presentar com «La Ponderosa», una habitació assolellada amb revestiment de caoba i tres parets amb finestres.

A principis d’octubre, aproximadament un mes abans de la trucada de l’inspector Schroeder, vaig enviar les galerades de Jane a la meva mare pel seu seixantè aniversari. Estava nerviosa; sabia que el llibre la sumiria en els detalls d’una història que feia trenta-cinc anys que intentava deixar enrere. Més que nerviosa, estava morta de por. Mentre escrivia la seva adreça de Califòrnia al paquet se’m va acudir que, segons com, el llibre podia ser tot el contrari d’un regal. Si no li agradava podia considerar-lo un desastre aixafaaniversaris, una bomba, una traïció.

Em vaig treure un gran pes de sobre quan em va trucar després de llegir l’original. Li queien les llàgrimes, i em va dir que ens estaria eternament agraïda tant al llibre com a mi. Deia que era un miracle: tot i que jo no havia conegut la Jane, d’alguna manera havia aconseguit tornar-la a la vida.

A mi també em semblava un miracle. No havia pensat mai que «la meva Jane» es pogués acostar a la «Jane de debò»; mai no ho havia ni tan sols pretès. Però fos qui fos la meva Jane, era innegable que havia viscut amb mi, per mi, durant un temps. Feia mesos que tenia la coberta del llibre penjada a la paret, i una foto en primer pla de la cara de la Jane, desafiant, andrògina, amb la llum caient-li de ple a sobre, que li havia fet el meu avi quan la Jane tenia tretze anys, em mirava cada dia des de dalt. El llibre també contenia moltes entrades de dietari que havia espigolat d’entre els escrits de la mateixa Jane, de manera que corregir-ne les proves —que és el que havia estat fent la tarda de novembre que vaig rebre la trucada de la meva mare— implicava parar tanta atenció a la veu de la Jane com a la meva pròpia.

Per assegurar-me que la tractava amb justícia havia desenterrat els diaris originals de la Jane, i aquella tardor no era estrany trobar-me asseguda al terra de fusta fosca de La Ponderosa enmig d’un mar de pàgines plenes de la seva cal·ligrafia endreçada. Ara que m’hi havia submergit un altre cop m’havia tornat a colpir la inseguretat turmentada que traspuaven (que sovint prenia la forma d’una allau de preguntes retòriques autopunitives), que contrasta fortament —tristament, fins i tot— amb la seva profunda capacitat d’articulació i sentiment. Aquest contrast travessa tots els seus escrits, des que era petita fins a la universitat. No és només que els travessi: és que n’és el motor. Va ser això, de fet, el que em va empènyer a escriure sobre ella al principi de tot, tant o més que no les circumstàncies estranyes de la seva mort.

No tinguis mai por de contradir-te. Però de contradir el què de tu? Que potser el que passa és que soc completament estúpida, que m’equivoco en tot? Ets tan bona noia, Jane. Bona per a què? Qui soc jo per jutjar-ho? Què va ser el 65? Què se suposa que n’he après, què hi he guanyat? Què hi he perdut? Què he estimat? Què he odiat? Què penses realment? Com penses explicar-te? Per què no sé mai quina persona seré demà? Quin dret tenim a la felicitat?

Jo m’hi reconeixia, en això, tot i que no volgués. Hauria preferit encolomar la inseguretat torturada de la Jane al problema insoluble d’haver crescut sent una noia ambiciosa i entusiasta enmig de la placidesa patriarcal dels anys cinquanta —un problema que, quan jo vaig anar a parar a les seves paraules, se suposava que unes quantes dècades de feminisme ja havien desfet i esborrat.

I ara un inspector havia trucat per dir que hi havia hagut una coincidència d’ADN en el seu cas i que estaven segurs d’haver trobat el culpable, un infermer jubilat que no tenia res a veure amb John Norman Collins, l’home que va ser condemnat el 1970 per l’últim dels assassinats de Michigan i que gairebé tothom donava per fet que els havia comès tots. L’inspector Schroeder ens havia dit que el nou sospitós estava sota vigilància i que el detindrien al llarg de les pròximes setmanes. Tenien molt bons motius per creure que a partir de llavors el cas avançaria ràpidament cap a una resolució satisfactòria.

En efecte, en Leiterman va ser detingut i acusat d’assassinat obert —ni de primer grau ni de segon— la vigília del dia d’Acció de Gràcies del 2004, i sotmès a presó provisional sense fiança fins al judici, que va començar l’11 de juliol del 2005 i va acabar el 22 del mateix mes. Però durant aquests vuit mesos l’angoixa que havia acompanyat les meves primeres incursions en la història de la Jane no va desaparèixer.

Va canviar de forma. I va créixer.

A mesura que l’hivern queia sobre Middletown, l’habitació del sol es va anar convertint en l’habitació de la neu, i la mentalitat assassina va tornar a aparèixer. Als matins feia veure que sabia ensenyar Shakespeare a una colla d’estudiants acabats de sortir de l’ou i després tornava a casa a parlar per telèfon amb agents d’homicidis i furgar entre la pila de llibres que havia agafat de la biblioteca de ciències de la universitat per intentar seguir els avenços del cas de la Jane: DNA for Dummies, manuals de psicologia clínica amb títols com Sexual Murder: Catathymic and Compulsive Homicides (assassinat sexual: homicidis catatímics i compulsius). Vaig fullejar els casos estudiats a Sexual Murder una sola vegada però igualment vaig tenir la sensació que m’havia contagiat una malaltia mortal. De nits em quedava desperta fins tard, sense poder dormir, deambulant per La Ponderosa amb el meu barnús blau cel, un got de whisky amb gel dringant-me a la mà i la neu apilant-se amenaçadorament al voltant de les finestres. Vaig començar a sentir-me com un fantasma, algú estrany a mi mateixa. No era tan terrible com a The Shining, però de vegades s’hi acostava. Com a mínim el Jack Nicholson tenia una família per presenciar i plànyer la davallada. En els moments més alegres em sentia com un John Berryman —un troglodita, un poeta atrapat en una ciutat universitària del terror, un acadèmic descregut i escabellat que assisteix a festes de mala mort, intercanvia la dona i segons com acaba cagant, borratxo perdut, a la gespa del jardí d’algun col·lega. Si no fos que a Middletown no hi havia festes d’aquesta mena.

Ras i curt: l’ideal de catarsi que m’havia servit com a estímul naïf però real mentre escrivia Jane va començar a ensorrar-se i es va revelar com l’enganyifa que des del principi havia intuït que era. La identificació amb la meva tia, que havia sigut el fil conductor de Jane, i que segurament era fruit de la confusió d’identitat per part del meu avi, que m’ha dit Jane en comptes de Maggie des que tinc memòria, em va començar a semblar o bé una farsa o bé un malson. Havia començat a escriure Jane amb la idea que la repressió de la seva mort terrible al si de la meva família era un exemple de dol fallit, que el meu llibre assenyalaria subtilment com un vestigi malsà de l’herència escandinava i de l’Oest Mitjà —una trama lúgubre estil Ingmar Bergman representada a la petita ciutat de Muskegon, Michigan, a la riba del llac—, i que jo podia oferir un model més satisfactori.

Avui, l’arrogància de la idea em sembla òbvia. No soc capaç d’entendre com podia pensar en un dol «fallit» o «satisfactori». Però darrere de l’estupefacció s’alça una altra cosa, el contorn d’una ràbia informe i poderosa: una queixa estrident, un principi de força calenta, salvatge i descontrolada que comença a bullir-me sota la pell.

Fotografia núm. 1.

Una rotllana d’inspectors, tots homes, drets al voltant del munt cobert del cos sense vida de la Jane. Està feta des de darrere de la tanca metàl·lica del cementiri de Denton, mirant cap a dins. La imatge talla els homes per la cintura: l’únic que es veu d’ells és un seguit de culs de gavardina amb les sabates negres corresponents. El cos de la Jane està estès als seus peus, amb el cap i el tronc tapats amb un impermeable. Un dels braços s’escapa de sota la capa, blanc i fantasmagòric, com si no estigués morta sinó extraordinàriament cansada i prou.

UNA HERÈNCIA

En un dels seus últims articles sobre psicoanàlisi, Donald W. Winnicott va escriure: «La por de la crisi emocional és la por d’una crisi emocional que s’ha viscut anteriorment». És una afirmació que sempre m’ha reconfortat. Durant anys vaig pensar que volia dir que el pitjor ja ha passat, que ja hem viscut el que ens fa més por, que ja ens n’hem recuperat altres vegades.

No ha sigut fins fa poc que m’he adonat que Winnicott no mira de dir que les crisis no tornin. Ara em sembla que mira de dir just el contrari: que la por d’una crisi del passat pot ser precisament el que faci que la crisi es repeteixi en el futur.

Per tornar a casa, a Muskegon, durant les vacances de primavera de finals de març del 1969, la Jane va penjar un anunci al tauler de viatges compartits del campus de la Universitat de Michigan. Tornava a casa els pares per anunciar que s’havia promès amb el seu nòvio, en Phil, un professor d’economia i company activista de la universitat. Com que sabia que els seus pares no ho aprovarien, se n’hi anava tota sola per donar-los temps de pair la notícia abans que en Phil se’ls afegís uns dies més tard. Va posar-se d’acord per telèfon amb un home que, sense que ella ho sabés, feia servir una identitat falsa. En Phil es va acomiadar d’ella cap a quarts de set de la tarda a la seva habitació de la Law Quad; van trobar el seu cos sense vida a uns vint-i-tres quilòmetres d’Ann Arbor l’endemà al matí. Va morir de dos trets al cap: un a la templa esquerra i l’altre a la part inferior esquerra del crani. Quan ja era morta, o quan estava al caire de la mort, la van estrangular acarnissadament amb unes mitges que no eren seves. Van arrossegar el cos fins al damunt d’una tomba del petit cementiri rural de Den-ton, al final d’un camí de grava que la gent del lloc anomena el «camí dels enamorats». Li havien apujat el jersei i abaixat els pantis, i havien disposat les seves pertinences meticulosament entre les seves cames i al voltant del cos. Abans d’abandonar-la l’havien tapat amb el seu impermeable.

Després de l’assassinat de la Jane, que va ser el tercer d’una sèrie de set, la meva mare va començar a pensar que ella seria la pròxima víctima. Com que el cas continuava sense resoldre’s, es va anar neguitejant cada vegada més. Fins i tot visitar la tomba de la seva germana era una aventura perillosa, perquè la policia havia dit a la família que l’assassí de la Jane podia estar-la rondant. Plorar la mort de la Jane implicava arriscar-se materialment a topar amb el seu assassí.

Escrivint Jane em vaig adonar que aquesta por també havia arribat fins a mi. Una herència. Tants anys de mirar pel·lícules m’havien ensenyat que la inspectora —o la professora, un altre clàssic— ha d’acabar pagant per la seva curiositat i la seva obstinació convertint-se en el nou objectiu de l’assassí. «Un home imita els assassins més famosos de la història. Cada vegada un de diferent. Plegades, dues dones hauran d’evitar que torni a matar, si no volen ser les següents», deia l’eslògan promocional de Copycat, una pel·li del 95 sobre un assassí en sèrie en què Sigourney Weaver feia de professora alcohòlica i agorafòbica d’«estudis d’assassinats en sèrie» i Holly Hunter era la seva col·lega, la inspectora dura de pelar.

Intentava trobar el costat còmic a les escenes de pel·lícula que em venien al cap, totes automagnificadores, escenes en què jo descobria alguna prova decisiva que havia passat per alt als «professionals» o l’assassí s’amagava entre el públic d’una llibreria en una presentació de Jane. M’obligava a recordar que l’assassí de la Jane podia haver estat perfectament John Collins, i em deia que fins i tot si ell no era el culpable podia ser que l’assassí ja no fos viu. O, si sí que era viu, que podia haver acabat a la presó per algun altre motiu. I, fins i tot si era viu i campava lliurement, que les possibilitats que li caigués un llibre de poesia a les mans, ni que el llibre tingués una foto de la meva tia a la coberta, eren pràcticament nul·les. És dels pocs moments de la meva vida en què el baixíssim nivell de popularitat de la poesia m’ha semblat reconfortant.

Qualsevol psiquiatre de pa sucat amb oli, o qualsevol altre escriptor, m’hauria pogut fer notar que el perill que sentia que representava l’assassí fantasma de la meva tia —juntament amb el desig inconfessat que d’alguna manera el meu projecte el fes sortir del cau— no era sinó una metàfora extrema i bastant òbvia de les pors i els desitjos que poden acompanyar el fet d’escriure en si mateix, especialment el fet d’escriure sobre històries familiars que la pròpia família preferiria que continuessin enterrades. De fet, més d’un m’ho va fer notar.

Tot això semblava prou cert, fins que va trucar l’Schroeder i va abolir la metàfora.

Quan Jane surti al carrer el març del 2005, l’inspector Schroeder repassarà cada poema amb un marcador a la mà. Ens escriurem sobre algunes qüestions de detall: d’on havia tret la informació de l’hora en què se suposava que la Jane havia fet una trucada la nit de l’assassinat, si sabia on podia trobar el llibre de visites del funeral de què parlava al llibre, etcètera.

«Puc dir honestament que és el primer llibre de poesia que llegeixo a la meva vida», m’escriurà.

Jo li respondré, igual d’honestament, que és el primer dels que he escrit jo que un inspector d’homicidis repassa amb un marcador.

Durant les setmanes anteriors a la detenció d’en Leiterman no vaig poder evitar preguntar a l’Schroeder si creia que aquell home suposava una amenaça d’alguna mena per mi o per la meva família. Era una pregunta que feia vergonya de formular; semblava que fes aflorar anys i panys d’irracionalitat reprimida. Però era més pertorbador pensar que en aquells moments un home que havia estat objecte de la por de diferents generacions de la nostra família es llevava cada matí, deia bon dia a la seva família i sortia a ocupar-se de les seves coses sense tenir ni idea que l’estaven a punt de detenir, ni de l’allau de trucades que es produïen diàriament entre la meva família i la policia estatal de Michigan. La policia també havia deixat clar que en Leiterman no podia assabentar-se de la investigació sota cap circumstància, per por que fugís, s’autolesionés o ataqués algú altre.

L’Schroeder em va respondre amb molta amabilitat. Em va dir que no m’havia de preocupar: en Leiterman era una mena de Pare Noel tronat amb problemes de cor i una addicció bestial als tranquil·litzants. «Diguem que no es posarà a enfilar-se a cap finestra». I va afegir que, tot i que encara no ens coneixíem personalment, s’hi jugava qualsevol cosa que en el pitjor dels casos jo correria molt més que no pas ell.

Si fa uns quants anys haguéssiu preguntat a la meva mare com havia afectat l’assassinat de la Jane la criança de les seves dues filles, hauria respost que no l’havia afectada en absolut. En una entrevista que vam acabar concedint plegades a un programa de la CBS, 48 Hours Mystery, durant el judici contra en Leiterman, la meva mare va dir a l’entrevistadora, una dona atractiva i pitruda, que creia que ho havia tingut tot sempre massa «sota control» perquè la mort de la seva germana pogués afectar de manera significativa la seva manera de comportar-se. Quan es va adonar que potser no ho tenia tot tan «sota control» com es pensava —i se’n va adonar, en part, llegint Jane, on explico com es va passar anys tancant les portes amb pany i forrellat— es va quedar parada.

A la meva mare la deixa igual de parada que el seu cos hagi d’alimentar-se, o hagi d’anar al vàter, o que reaccioni a factors ambientals com l’altitud o la temperatura. Somia amb un cos impermeable i autosuficient, deslligat de tota necessitat i tot desig incontrolables, siguin seus o d’algú altre. Somia amb un cos que no pot prendre mal, un cos inviolable, un cos que no pot emmalaltir si no ho tria ell mateix.

No fa gaire, la meva mare va ensopegar mentre par-lava per telèfon amb la meva germana Emily. Va caure al terra de la cuina, i amb el cop les dents li van destrossar el llavi de dalt. Va tenir el llavi inflat durant setmanes, tan inflat que costava reconèixer-la, i les dents se li van morir; li van haver d’acabar fent una endodòncia. Durant la trucada, la meva germana ni tan sols es va adonar que havia caigut, perquè la meva mare no va deixar de parlar en cap moment. Quan, després de l’accident, l’Emily i jo ens queixem que dissimulés d’aquesta manera, ens respon: «¿Quin sentit tenia dir-li a l’Emily que havia caigut? No em podia ajudar, l’únic que hauria aconseguit és preocupar-la».

Diu que li feia massa vergonya haver caigut per explicar-ho. Jo li dic que potser valia la pena explicar-ho només perquè havia passat. Sembla que parlem a través d’un tub de cartró.

Quan arribi el dia de l’entrevista al programa 48 Hours