Ni rosa ni blau E-Book

Barroso Olga

• Herausgeber: Sentir Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 417

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

T'has aturat a pensar que el món continua sense ser igual per a les nenes que per als nens, que les dones segueixen sense tenir les mateixes oportunitats que els homes? Com a pares, mares, educadors, professionals de l'àmbit de la infància no podem obviar aquest fet si volem educar adequadament els qui seran els homes i les dones de demà. Avui dia, per a les nenes continua sent més difícil construir una autoestima forta i els nens segueixen trobant molts obstacles per poder expressar obertament les seves emocions, per viure sense haver de fer-se els durs. Sens dubte, s'han assolit grans avenços en matèria d'igualtat, però aquesta igualtat encara no és plena, com demostren les alarmants xifres d'homes que maltracten les seves parelles en les relacions afectives, la discriminació salarial, la major desocupació femenina, l'escassa presència de les dones en llocs de responsabilitat política, social, cultural i econòmica, o el major temps que les dones dediquen a tenir cura de la llar en relació amb els homes. La igualtat tampoc no és real perquè seguim tractant i educant d'una manera diferent als nens i les nenes. Es continua omplint de rosa la vida de les nenes, de princeses que s'enamoren i que fan de l'amor la seva vida, de tenir cura dels altres, de valoració desmesurada de la bellesa. Es continua omplint de blau la vida dels nens, de superherois, d'acció, de viure de portes enfora de la llar i d'evitar els sentiments. Però és a les nostres mans construir un món veritablement igualitari, educar els nostres nens i nenes per tal que siguin lliures, segurs, autònoms i respectuosos. Educar-los no en rosa ni en blau, sinó en color igualtat. Aquest llibre és una eina útil i molt pràctica per, primer, entendre per què al món hi segueix havent desigualtat i, segon, dur a terme aquesta educació igualitària que acabi amb ella. És hora de deixar d'educar nens i nenes per a educar persones, i és a les nostres mans. T'apuntes al repte de fer el món una miqueta més just, una miqueta millor per als nens i les nenes? La autora, Olga Barroso, es Diplomada en Traumateràpia Infantil Sistèmica a l'IFIV de Barcelona. Experta en violència de gènere, trauma, aferrament i contes terapèutics. Durant 14 anys ha estat psicòloga i ha coordinat diferents recursos de la Red de Violencia de Género del Ayuntamiento y de la Comunidad de Madrid. Actualment és supervisora per a equips multidisciplinaris que intervenen amb dones i menors víctimes de violència de gènere i formadora per a diferents entitats.

Leseprobe

NI ROSA NI BLAU

Pautes per educar en igualtat

Olga Barroso

Esta obra ha recibido una ayuda a la edición del Ministerio de Cultura y Deporte del Gobierno de España, por el Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, Financiado por la Unión Europea (NextGenerationEU)

Ni rosa ni blau

Pautes per educar en igualtat

Primera edició: maig 2023

© 2023 Olga Barroso

Directora de col·lecció: Mercedes Bermejo

Directora de producció: M.ª Rosa Castillo

Revisora tècnica: Mónica Gonzalo

Traductora: Glòria Bohigas

Corrector: F. Xavier Timoneda

Maquetació: D. Márquez

Disseny de la coberta: ENEDENÚ DISSENY GRÀFIC

Les imatges de les pàgines 157, 269, 270, 283 i 296 procedeixen delSenticonte Els ocells arc de Sant Martí, d’Olga Barrosoi il·lustrat per M. Jesús Santos Heredero.

© 2023 Editorial Sentir és un segell editorial de Marcombo, S. L.

Gran Via de les Corts Catalanes, 594

08007 Barcelona

www.editorialsentir.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN del libro en papel: 978-84-267-3614-7

ISBN del libro electrónico: 978-84-267-3650-5

Producció de l’ePub: booqlab

NI ROSA NI BLAU

Pautes per educar en igualtat

Olga Barroso

Por todas las guerreras que han luchadopor la libertad.

Por todo ese silencio abandonadoes hora de gritarle al mundolos abrazos que nunca pudimos dary devolverle cada golpecon más ganas de soñar.

Nunca más me veráscon cicatrices en el alma.

Ahora ya somos másy hemos perdido el miedoa ser valientes.

Y basta ya de rogarpor querer ser iguales.Nuestra batalla es porvivir y no por ser mejor que nadie.

Por todas las guerreras que han lloradopor querer ser más.

Por todas esas voces contenidases hora de gritarque tenemos la fuerza, la valentía y el corajede agarrar nuestro destinoaunque no llevemos traje.

Extracte de la cançó

Nunca más, d’Atacados

Lletra: Luis Frochoso

AGRAÏMENTS

Com diuen els versos d’Alejandra Pizarnik: «Soy mujer. Y un entrañable calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que hicieron de la vida este rincón sensible, luchador, de piel suave y corazón guerrero».

Em considero molt afortunada per haver trobat en el meu camí tantes i tantes dones de pell suau i cor guerrer. Gràcies a totes elles perquè amb la seva escalfor em vaig poder omplir d’amor, de valentia i de ganes infinites d’aprendre. Vaig poder ser la dona que soc avui, que va aprendre el camí per ser feliç i que prova de donar escalfor a les que arriben. La meva filla Vega m’ho recorda cada dia.

A totes elles està dedicat aquest llibre, molt especialment a totes les dones sàvies de les quals vaig aprendre a Mercedes Reyna. A totes, però molt especialment a l’Elisabeth, la Bea, la Bea C., la Carmen, la Concha, la María José, la Felicia, la Merche, la Sagrario, l’Ana G., l’Ana, la Natasha, la María Jesús, la Carina, la Dori, la Loli i la María, perquè continuo aprenent de vosaltres i fent camí plegades.

Gràcies molt especialment també a l’editorial Sentir per permetre amb aquest llibre que totes ens tornem a trobar, i pel seu compromís amb la infància i amb la justícia.

A les dones ens diuen que la nostra felicitat està supeditada a aconseguir l’amor i el reconeixement d’un home. Quant de temps ens costa desaprendre aquesta fal·làcia! Quan, en realitat, la felicitat ens ve donada de la mà d’aquelles altres dones, amigues, mares, àvies, companyes, professores i revolucionàries que van lluitar perquè avui siguem una miqueta més lliures del que van ser elles. En realitat, tots i totes som afortunats perquè, per poc que ens hi fixem, descobrirem que hi són, que la vida és plena de dones que fan del món un lloc millor. No us priveu de sentir la seva escalfor.

A tots els homes igualitaris que s’afegeixen a la lluita contra el masclisme i que han decidit renunciar als seus privilegis. Molt especialment a la meva parella, Antonio, perquè quan juga amb la nostra filla diu «nosotras».

I al meu estimat Luis Frochoso per les seves cançons. Per permetre’m obrir aquest llibre amb aquelles paraules seves sempre tan boniques, tan encertades, que amaguen l’essencial i que, fetes música, ens omplen l’ànima de força per saltar sense por, tot i que de vegades no en siguem capaces, i per recordar allò de «no te olvides de quererte, que es lo que te hace fuerte».

Índex de continguts

Introducció

PART I

ELS REPTES D’EDUCAR

EN UN MÓN QUE NO HA ASSOLIT

LA IGUALTAT REAL ENTRE HOMES I DONES

1. El món no és igual per als nens que per a les nenes

1.1 La consideració d’homes i dones en la nostra història

1.2 La definició d’homes i dones en la història afecta els nens i les nenes d’avui

1.3 Expliquem als nens i nenes la nostra història

1.4 Diferents perills que poden patir nens i nenes

1.5 Que el món sigui igual per a nens i nenes és a les nostres mans

2. Blau i rosa. Nens i nenes, són diferents o els fem diferents?

2.1 Des del principi creem diferències entre nens i nenes

2.2 La investigació mostra com fem diferents els nens i les nenes

2.3 Les diferències que mantenen els estereotips de gènere no existeixen

2.4 Compte amb els estudis que revelen diferències entre homes i dones

2.5 Una habitació pròpia

2.6 El perill dels estereotips de gènere

3. A què ens referim quan parlem d’igualtat

3.1 Parlar d’igualtat encara no és fàcil

3.2 Posar-nos d’acord en els termes per tal d’entendre’ns

3.3 Igualtat no és ser idèntics

3.4 Homes i dones som qualitativament iguals per cuidar

3.5 El valor d’homes i dones és el mateix

3.6 Si no fóssim iguals, això passaria?

4. Com es van construir els estereotips de gènere

4.1 D’on sorgeix la diferent consideració d’homes i dones?

4.2 Com es van construir els estereotips sexistes?

4.3 Els conceptes «sexe» i «gènere»

4.4 Grècia i Roma: com va començar tot?

4.5 I després de Grècia i Roma?

4.6 Sempre hi va haver dones intel·ligents, però ningú no en parla

4.7 Breu història del feminisme

4.8 Els estereotips de gènere perjudiquen especialment les nenes

4.9 Segle XXI, és hora de posar fi als estereotips sexistes

5. Exemples de tractes desiguals que encara pateixen nens i nenes

5.1 No podeu jugar perquè sou noies

5.2 No pots fer ballet perquè ets nen

6. Situació de les nenes i dones en el món

6.1 La investigació mostra la injustícia cap a nenes i dones

6.2 Comencem pels motius per a l’esperança

6.3 Analitzant la injustícia

6.4 La injustícia d’invisibilitzar les dones

6.5 És nociu i fals dir que la igualtat està aconseguida

PART II

CLAUS I PAUTES PER EDUCAR

DE MANERA IGUALITÀRIA NENS I NENES

7. Avaluant les nostres idees sexistes

7.1 Tots i totes, de vegades, emetem conductes sexistes

7.2 Avaluant les nostres creences sexistes

7.3 Com desenvolupar una educació i una criança igualitàries

8. Explicar als nens i nenes el món on viuen

8.1 Transformar les injustícies en oportunitats

8.2 Expliquem a les nenes les discriminacions que poden patir

8.3 Està bé que els homes manin i les dones obeeixin?

8.4 Els nens també patiran discriminacions sexistes

9. Accions per reduir l’exposició a contingut sexista

9.1 El sexisme és com la contaminació

9.2 Oferir espais igualitaris per jugar i aprendre

9.2.1 Fomentar la realització d’activitats físiques no etiquetades arbitràriament per la societat com a activitats de nens i de nenes

9.2.2 Proposar jocs que siguin molt divertits per jugar-hi junts realitzant tasques socialment assignades tant a nens com a nenes

9.2.3 Facilitar als nens i a les nenes tot tipus de joguines

9.2.4 Evitar que l’aparença sigui el que capti la nostra atenció en el cas de les nenes i la conducta en el cas dels nens

9.3 Eliminar porcions de contaminació sexista

9.3.1 Fer-nos conscients que podem, sense adonar-nos-en, apropar massa les nenes a allò que sempre se’ns ha dit que és de nenes i els nens a allò que sempre se’ns ha dit que és de nens

9.3.2 Exposar nenes i nens a imatges o continguts que mostrin el contrari dels comentaris sexistes que els facin

9.3.3 No coartar en excés les nenes

9.3.4 Proposar tasques de tenir cura a nens i nenes per igual

9.3.5 No siguis tu qui li digui princesa

9.3.6 Impedim el clàssic «les nenes amb les nenes i els nens amb els nens»

9.3.7 Reaccions davant dels èxits i dels fracassos

9.3.8 No acostar l’amor de parella només a les nenes

10. Com protegir les nenes dels missatges sexistes

10.1 La contaminació sexista colpejarà de ple les nostres criatures

10.2 Accions per tal de protegir les nenes dels missatges sexistes

10.2.1 Explicar a les nenes que els diran guapes però que elles són molt més

10.2.2 Deixem que les nenes triïn el tipus de dona que volen ser

10.2.3 Adonar-nos de quan se’ls diu a les nenes que fan coses pitjor que els nens

10.2.4 Aprofitar el moment en què les nenes ploren per parlar-los de la seva fortalesa

10.2.5 No posar sota un prisma adult les relacions afectives de les nenes

10.2.6 La teva filla no és una marimandona

10.2.7 No l’obliguis a fer coses etiquetades com de nenes si no li agraden. Encoratja-la a fer coses etiquetades com de nens si li agraden. Deixa que faci allò etiquetat com de nenes si li agrada

10.2.8 Tornar a intentar-ho, no rendir-se

10.2.9 Fem-les rebels amb causa

11. Com protegir els nens dels missatges sexistes

11.1 Els missatges sexistes també fan mal als nens

11.1.1 De quina manera el sexisme impedeix que els nens desenvolupin les capacitats psicològiques fonamentals per relacionar-se afectivament d’una manera sana?

11.1.2 De quina manera el sexisme empeny els nens a tenir conductes agressives cap a altres persones, cap a si mateixos o cap a l’entorn?

11.2 Visibilitzant aquest perjudici als nens

11.3 Accions per protegir els nens dels missatges sexistes

12. Com crear un context educatiu i de criança igualitari

12.1 Eduquem amb el que diem, però encara més amb el que fem

12.2 La rentadora, aquella gran desconeguda

12.3 No fer sentir a les nenes que són menys capaces

12.4 Organitzem la llibreria dels nostres nens i nenes

12.5 Visibilitzar el mèrit de les dones

12.6 L’amor no pot ser l’única passió de les dones

12.7 El sexisme no és graciós

13. La importància de les joguines

13.1 Pintar joguines idèntiques de diferent color per vendre-les dues vegades

13.2 Què li hem fet al rosa que no li hem fet al blau?

13.3 Evitar que les joguines siguin una fàbrica en miniatura del sexisme

13.4 Importància de les joguines en la vida dels nens

13.5 Com reaccionar davant dels comentaris i regals sexistes

PART III

EDUCAR PER PROTEGIR

LES NENES I ADOLESCENTS

DE LA VIOLÈNCIA DINS LA PARELLA

14. Comprenent la violència dins les parelles adolescents

14.1 Escoltem-les a elles

14.2 Per què pot una noia adolescent veure’s atrapada en una relació violenta

14.3 Com és la violència dins les relacions de parella adolescents

15. Com detectar si la nostra filla està en una relació de parella violenta

15.1 Analitzem una situació real

15.2 Definició del maltractament dins de la parella

15.3 Com exerceix la violència un agressor: el patró de comportament violent

15.3.1 Primera fase del patró de comportament de l’agressor: engany

15.3.2 Segona fase del patró de comportament de l’agressor: inici de la violència minimitzant la dona

15.3.3 Tercera fase del patró de comportament de l’agressor: de la violència psicològica centrada a desvalorar la dona a la violència psicològica centrada a culpar-la tant del fet que la relació vagi malament com del fet que ell sigui violent

15.3.4 Quarta fase del patró de comportament de l’agressor: agreujament de la violència

15.4 El cicle de la violència

15.4.1 Fase de lluna de mel

15.4.2 Fase d’acumulació de tensió

15.4.3 Fase d’alliberament de tensió

15.4.4 Retorn a la fase de lluna de mel

15.5 Un recurs educatiu per explicar la violència

INTRODUCCIÓ

En el món en què vivim hi ha hagut grans avenços en matèria d’igualtat entre homes i dones, però encara, en moltes ocasions, davant de diferents qüestions, es continua tractant i educant de manera diferent els nens i les nenes. Es continua construint un escenari rosa per a les nenes, ple de princeses que s’enamoren i fan que l’amor sigui la seva vida, de missatges que les inciten a viure tenint cura dels altres i de claus perquè aprenguin a mesurar la seva vàlua segons la seva bellesa física. Es continua construint un escenari blau per als nens, ple de superherois, d’acció, de viure de portes enfora i de reprimir els sentiments. És hora de deixar d’educar nens i nenes i començar a educar persones, de deixar de construir un camí per a les nenes i un altre per als nens, d’assegurar que nens i nenes creixin amb llibertat per ser persones lliures. Aquest llibre pretén donar claus per poder dur a terme aquesta educació igualitària, per tal d’aconseguir, amb la nostra criança, que tant les nenes com els nens d’avui es converteixin demà en adults segurs de si mateixos, autònoms però capaços de demanar ajuda, disposats a cuidar quan calgui i respectuosos.

El llibre està dividit en tres parts. La primera està dedicada a analitzar les desigualtats encara existents en la vida d’homes i dones, així com l’origen històric d’aquestes desigualtats. L’objectiu d’aquesta part del llibre és comprendre a fons la situació d’homes i dones en la societat i com afecta els nens i les nenes, i l’educació que els transmetem, el fet que el món encara no sigui un lloc igualitari.

La segona part del llibre és eminentment pràctica i està adreçada a donar claus per educar d’una manera igualitària els nens i les nenes. En aquesta part recollim accions concretes, pautes i eines per tal de dur a terme aquesta mena d’educació.

I la darrera part del llibre està dedicada a la violència de gènere dins la parella. Un dels greus problemes que té la nostra societat pel fet de no ser igualitària és el maltractament que molts homes i molts nois exerceixen contra les seves parelles, contra les seves xicotes. Malauradament, les nostres adolescents poden ensopegar amb aquest problema i iniciar una relació de parella enamorades, il·lusionades per viure l’amor, i trobar-se amb un noi que, a poc a poc, les va fent sentir inferiors i les va convencent que no dediquin temps als seus amics, família o estudis; fins que elles acabin atrapades en ell i vivint per a ell. Per tal de protegir les nostres adolescents d’aquesta realitat és imprescindible que coneguem en què consisteix la violència de gènere. Per aquest motiu, hem creat aquesta part del llibre, en què s’explica aquest fenomen i es descriu amb molts exemples reals. Si, com a adults, coneixem aquesta realitat, podrem identificar-la si la pateixen les nostres filles, les nostres alumnes, les nostres noies. I les podrem ajudar finalment a reconèixer què estan vivint per tal que puguin sortir d’una situació extremament nociva.

PART I

ELS REPTES D’EDUCAR

EN UN MÓN QUE NO HA ASSOLIT

LA IGUALTAT REAL ENTRE HOMES I DONES

 1 

EL MÓN NO ÉS IGUAL PER ALS NENS QUE PER A LES NENES

El més greu és que la violència contra les dones i les nenes persisteix sense disminució en tots els continents, tots els països i totes les cultures, amb efectes devastadors en la vida de les dones, les seves famílies i tota la societat. La major part de les societats prohibeixen aquesta violència, però en realitat sovint s’encobreix o es tolera tàcitament.

Ban Ki-moon Exsecretari general de les Nacions Unides

1.1 LA CONSIDERACIÓ D’HOMES I DONES EN LA NOSTRA HISTÒRIA

La nostra societat occidental actual reconeix el mateix valor i, per tant, els mateixos drets a les dones i als homes, als nens i a les nenes. Així queda recollit en la nostra Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes:

L’article 14 de la Constitució espanyola proclama el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó de sexe.

La igualtat entre dones i homes és un principi jurídic universal reconegut en diversos textos internacionals sobre drets humans, entre els quals destaca la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides el desembre de 1979 i ratificada per Espanya el 1983.

La igualtat és, també, un principi fonamental a la Unió Europea. Des de l’entrada en vigor del Tractat d’Amsterdam, l’1 de maig de 1999, la igualtat entre dones i homes i l’eliminació de les desigualtats entre les unes i els altres són un objectiu que s’ha d’integrar en totes les polítiques i accions de la Unió i dels seus membres.

Però això no sempre ha estat així; és molt recent en la nostra història que homes i dones siguin reconeguts com a subjectes iguals davant la llei. Precisament per aquest motiu, encara no s’ha assolit la igualtat real entre homes i dones, com també reconeix la llei esmentada:

El ple reconeixement de la igualtat formal davant la llei, tot i haver comportat, sens dubte, un pas decisiu, ha resultat insuficient. La violència de gènere, la discriminació salarial, la discriminació en les pensions de viduïtat, una major desocupació femenina, l’encara minsa presència de les dones en llocs de responsabilitat política, social, cultural i econòmica, o els problemes de conciliació entre la vida personal, laboral i familiar mostren com la igualtat plena i efectiva entre dones i homes és encara avui una tasca pendent que requereix nous instruments jurídics.

Resulta necessària, en efecte, una acció normativa adreçada a combatre totes les manifestacions encara subsistents de discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe, i a promoure la igualtat real entre dones i homes, eliminant els obstacles i estereotips socials que impedeixen assolir-la.

Al llarg de la nostra història, les dones no han estat reconegudes com a iguals als homes davant la llei perquè han estat considerades individus amb menys capacitats, menys valuoses i, per això, no mereixedores dels mateixos drets. Aquest és el nostre passat com a civilització. I aquest és el motiu pel qual tot el nostre ordenament jurídic actual –nacional, europeu i internacional– ha hagut de crear eines legals per establir i explicitar la igualtat d’homes i dones. Eines amb les quals canviar la visió i definició de les dones com a éssers inferiors i sense drets. Si volem entendre el món d’avui, hem de tenir present aquest fet, així com si volem explicar correctament el passat als nostres nens i nenes.

Portem quatre mil anys de civilització a l’esquena, i només durant els darrers cent anys –arrodonint– les dones han estat considerades individus iguals que els homes davant la llei. Per tal d’aconseguir la igualtat és important reconèixer aquesta realitat, però encara més conèixer-ne la causa; evidenciar i treure a la llum la consideració de les dones com a diferents –i definides, en aquesta diferència, com a inferiors i no mereixedores dels mateixos drets. Durant tres mil nou-cents anys, les diverses cultures precursores de la nostra societat van defensar, majoritàriament, que les dones i les nenes eren inferiors als homes intel·lectualment, físicament i moralment.

Sense anar més lluny, a Espanya, fins l’any 1975 (concretament, fins que es va aprovar la Llei 14/1975, que abordava la reforma d’uns determinats articles del Codi Civil i del Codi de Comerç), a les dones no els era permesa una cosa tan bàsica com obrir un compte bancari. Fins aleshores, els requisits legals per fer-ho eren ser home, ser major d’edat i tenir el document d’identitat en vigor. Que la dona pugui disposar dels seus diners és una cosa que al nostre país hem assolit fa només quaranta-cinc anys. I fins que va entrar en vigor la Llei de Relacions Laborals l’any 1976, les dones necessitaven una autorització del seu marit per aconseguir una feina.

En molts països, els drets civils d’homes i dones encara no són els mateixos. L’informe d’ONU Dones «El progrés de les dones en el món de 2011-2012» va treure a la llum que, en aquell moment, dels 195 països del món, només en 115 les dones gaudien d’igualtat de drets per posseir una propietat, i només en 93 tenien drets d’herència igualitaris.

Pel que fa a l’educació, al nostre país no és fins l’any 1970, amb l’aprovació de la Llei General d’Educació, que els nens i les nenes estudien els mateixos continguts i la seva educació és obligatòria fins als 14 anys. Anteriorment, des de l’any 1857 fins al 1970, havia estat en vigor la Llei d’Instrucció Pública (coneguda com a Llei Moyano, pel nom del seu creador), que obligava els nens i les nenes a realitzar l’etapa d’ensenyament primari (dividit en elemental i superior) en escoles diferents i amb continguts diferents. En l’etapa elemental, ambdós sexes estudiaven religió, història, lectura, escriptura, ortografia, gramàtica i aritmètica, però els nens estudiaven, a més, «breus nocions d’agricultura, indústria i comerç», i les nenes «labors pròpies del seu sexe». En l’etapa superior, els nens estudiaven «nocions generals de física i d’història natural adaptades a les necessitats més comunes de la vida» i les nenes estudiaven «nocions d’higiene domèstica».

I com era la situació en matèria educativa abans del 1857?

Fins al segle xvi va existir una prohibició explícita a les nenes d’accedir a l’educació formal.

Durant el regnat de Carles iii, va començar la preocupació per l’educació de totes les classes socials, inclosos els grups tradicionalment marginats, com les dones, els habitants del camp i els treballadors de les ciutats. Aquesta política es va convertir en un dels principals objectius educatius de Carles iii, que va incentivar la presència de les nenes a les escoles de primeres lletres mitjançant l’aprovació del Reglament per a l’establiment d’escoles gratuïtes per a nenes de 1783. Aquesta aposta per l’educació sorgeix en comprovar que calia formar la població per tal de millorar el desenvolupament econòmic del país. La visió de l’educació era completament utilitarista: es va voler reformar el sistema educatiu tradicional per tal de modernitzar Espanya.

Malgrat que al llarg del segle xviii la legislació va canviar i es va permetre que les nenes anessin a les escoles de primeres lletres, a la pràctica aquest accés ja autoritzat, com que no era obligatori, no es va fer efectiu. El motiu? Que es continuava considerant, majoritàriament, que a les nenes els mancava la intel·ligència suficient. La seva existència es justificava com a complement de l’home i era només útil per assumir les tasques domèstiques i la cura de la família.

Amb l’arribada de la Llei Moyano, setanta-quatre anys després, ja sí que s’obliga –i no tan sols es recomana– les nenes a anar a l’escola, però amb l’objectiu d’educar-les perquè desenvolupin millor els rols que es consideren propis d’elles: mestresses de casa, esposes i mares. De nou, això va canviar l’any 1970, és a dir, amb prou feines fa cinquanta anys.

Per tal de canviar aquestes injustícies, per aconseguir els mateixos drets que els homes, les dones, amb el suport d’alguns homes igualitaris, van haver d’organitzar-se i lluitar molt. Van lluitar per poder ser considerades intel·ligents, tan capaces com els homes, i poder, així, estudiar. Perquè s’assumís que el seu paper en el món no era només tenir cura de la casa, de la família i de la descendència. Van lluitar, després, per poder treballar i, més endavant, per poder fer-ho en professions que es consideraven d’homes. Ho van aconseguir, i ho van aconseguir per a nosaltres. Totes aquestes fites es van assolir, gràcies a elles, al nostre país i a Europa, fa tot just cent anys. Anteriorment, la vida de les dones i de les nenes era una vida com a ciutadanes de segona i, durant gran part de la història, ni tan sols com a ciutadanes. Aquest és el nostre passat, i els nostres nens i nenes d’avui arriben a un món que té aquesta història.

El passat influeix en el present. Quan una societat té un passat que ha defensat durament i extensa la desigualtat entre homes i dones, en el seu present hi haurà molts obstacles per assolir la igualtat. Un dels més poderosos és el costum. Aquest empeny amb força, així que per tal d’aconseguir la igualtat real és imprescindible legislar i desenvolupar actuacions concretes que canviïn allò que s’ha pensat, dit i fet durant tant de temps. N’és un exemple clar el que analitzàvem abans: tot i que a Espanya a partir del segle xviii era permès d’escolaritzar les nenes, la realitat era que ningú no les duia a escola. No van ser escolaritzades de manera general fins que la llei va obligar a fer-ho perquè, malgrat que es podia, es continuava pensant sobre elles el mateix que s’havia estat defensant durant tants anys.

1.2 LA DEFINICIÓ D’HOMES I DONES EN LA HISTÒRIA AFECTA ELS NENS I LES NENES D’AVUI

Actualment, malgrat que la igualtat legal entre homes i dones s’hagi assolit, la influència d’aquest passat tan llarg continua sent forta i dificulta que la igualtat legal esdevingui real en el funcionament social. Aquest passat fa que les reaccions dels adults davant d’un mateix comportament infantil no siguin iguals si qui l’emet és un nen o una nena. Analitzarem això en profunditat en el proper capítol. Aquest passat fa que les nenes s’hagin d’esforçar més que els nens per aconseguir els mateixos èxits. Que a les nenes se’ls posin traves per participar en activitats considerades «de nens» i que als nens se’ls posin traves per participar en activitats considerades «de nenes». Que a les nenes els regalin més joguines catalogades com «de nenes» i als nens els regalin joguines catalogades com «de nens». Fa que encara continuem creient que hi ha activitats «de nens» i activitats «de nenes», i joguines «de nens» i joguines «de nenes». Aquest passat explica per què encara avui en societats legalment igualitàries les dones, en moltes empreses, tot i realitzar la mateixa feina que un home, cobren menys; per què el temps que dedica a la feina domèstica una dona, que treballa les mateixes hores que el seu home fora de casa, continua sent notablement superior; per què els llocs de poder estan fonamentalment ocupats per homes, i un llarg etcètera.

Per tal d’educar adequadament els nens i les nenes, ens hem de fer conscients de tot això: que el món en què viuran encara no és igual per als uns i per a les altres a causa de la desigual consideració sobre homes i dones que ha existit i que encara és present. Per tal d’educar adequadament els nens i les nenes, hem d’acceptar que la influència d’un passat de tres mil nou-cents anys no s’esborra en cent i, per tant, d’alguna manera, continua condicionant i dirigint alguns dels nostres pensaments i comportaments a l’hora de tractar i ensenyar els nens i les nenes.

Els nostres nens i nenes d’avui creixen en un món en què s’acaba d’aconseguir que les dones siguin considerades intel·ligents, capaces, fortes i amb la mateixa potencialitat que els homes per desenvolupar aquestes qualitats. Creixen en un món en què s’acaba d’aconseguir que es consideri normal i sa que un noi, que un home, plori; tan adequat com si ho fa una noia o una dona. Creixen en un món que acaba d’assumir que la criança dels fills i les filles també és una tasca i una responsabilitat d’homes.

Aquests assoliments són tan recents que els nostres nens i nenes estan exposats que se’ls tracti o se’ls intenti educar amb idees que encara defensen unes diferències que, empíricament i científica, són inexistents entre homes i dones. Així doncs, les nenes, durant l’educació primària i secundària, es poden trobar que els diguin que elles no són tan bones en matemàtiques, que són més maldestres en els esports, o amb els mapes, que no els van tan bé les ciències com als nois, etc. O es poden trobar que, quan expressin la seva opinió o liderin alguna tasca, siguin menys ateses, menys mirades i escoltades que els nens.

Ens agrada com a pares, com a educadors, que les nostres nenes rebin aquests missatges? I, pitjor encara, ens agrada que els incorporin i que amb ells defineixin la seva identitat i es defineixin a si mateixes? Ens agrada que les nostres nenes aprenguin que són intel·lectualment pitjors, que valen menys que un nen? Volem que les nenes es converteixin en dones que no se senten còmodes quan prenen la paraula, lideren o exerceixen l’autoritat?

Si no volem que aprenguin això, hem de començar a assumir que alguna vegada rebran missatges sobre la inferioritat femenina, de manera implícita o explícita, i que, per tant, haurem de fer alguna cosa quan les eduquem per protegir-les d’aquests missatges.

I què passa amb els nens?

Els nens, durant l’educació primària i secundària, es poden trobar que la manera com se’ls tracta els prengui el seu dret a la vulnerabilitat i a la sensibilitat. Que els diguin: «Tu ets un home, per tant has de ser sempre fort», «Tu ets un home, els homes no expressen les seves emocions, això és de febles».

A les nenes no els passarà això, no s’hauran d’enfrontar amb el fet que no les deixem plorar, que censurem que comparteixin la seva intimitat amb una bona amiga, que les ridiculitzem per ser emotives, que els prohibim tàcitament expressar el que senten. Ens agrada com a pares, com a educadors, que els nostres nens rebin aquests missatges? I, pitjor encara, ens agrada que els incorporin i que amb ells defineixin la seva identitat i es defineixin a si mateixos? Ens agrada que els nostres nens aprenguin que no tenen dret a viure les seves emocions, a expressar la seva sensibilitat, a ensorrar-se, a demanar ajuda? Que no tenen dret, de vegades, a no ser forts, a no saber què fer? Volem que als nostres nens se’ls extirpi la seva capacitat de sentir, de tenir cura, d’empatitzar, de ser sensibles?

Si no volem que aprenguin això, hem de començar a assumir que moltes vegades rebran l’ordre de ser sempre durs, sempre els forts.

1.3 EXPLIQUEM ALS NENS I NENES LA NOSTRA HISTÒRIA

La nostra història està marcada per la tendència dels nostres predecessors a progressar, a passar del nomadisme al sedentarisme, a transformar pobles en ciutats, a transformar creences sense base empírica en creences basades en la ciència, a crear diferents manifestacions artístiques... En definitiva, a una dinàmica que ens porta a generar més coneixement i més tecnologia.

Està marcada tristament també per les guerres, per l’ambició d’uns països pels territoris i riqueses dels altres, i per la discriminació de diferents col·lectius o cultures.

La nostra història conté tot això i, si volem que les nostres noves generacions continuïn millorant i no cometin els errors que ens vam comprometre a no repetir, cal que els acostem tota aquesta informació. Han de saber que el país on viuen no sempre va estar en pau, que hi va haver una guerra civil –molt recent i destructora del nostre progrés–, que el continent on viuen no sempre va estar format per països que es volen entendre i col·laborar, sinó que va protagonitzar guerres de les més sagnants i llargues. Que en el nostre passat algunes persones eren perseguides i assassinades pel color de la seva pell o per la seva religió. Totes aquestes barbàries han existit i, per no tornar a repetir-les mai, les ensenyem a les escoles i universitats. Fem públic que els jueus o els gitanos van ser exterminats, o que els africans van ser esclavitzats.

Però, de la mateixa manera que ensenyem a les nostres noves generacions tot això, tenim l’obligació d’ensenyar-los que la història de la qual venim considerava –no del 1914 al 1918, no del 1939 al 1945, sinó des de l’any 2000 a.C. fins l’any 1950, arrodonint– que les dones eren ciutadans inferiors i que, per tant, no podien votar. Que les dones, la meitat de la població mundial, pel simple fet no pas del seu color de pell, sinó del seu sexe, han estat durant tota la història discriminades, privades dels drets civils més bàsics i, per descomptat, de la seva participació plena en la societat, i han restat confinades al territori domèstic, entre les quatre parets d’una llar. Perquè la nostra història està profundament marcada per això.

Aquesta realitat del nostre passat, per què no se’ns explica?, per què sempre s’hi passa de puntetes, sense donar-hi l’entitat sociològica que té?, no és l’hora de deixar de silenciar-la, sobretot si volem erradicar-la?

Quan escric aquest llibre, el maig de 2020, estem patint una pandèmia mundial a causa de la covid-19. L’any 1918, tot el món va ser colpejat per l’anomenada grip espanyola, una pandèmia causada per un brot del virus influenza A. Va ser la pandèmia més devastadora de la història humana pel nombre de morts que va causar: en un sol any va matar entre vint i quaranta milions de persones. El que també crida poderosament l’atenció és la similitud d’aquella infecció amb la situació que estem vivint ara a causa del coronavirus. L’any 1918 s’acabava la Primera Guerra Mundial, fet ben conegut per tothom. Aquell mateix any començava la pandèmia més gran de la nostra història, fenomen que amb prou feines ens resulta conegut perquè, a diferència de la Primera i la Segona Guerra Mundial, gairebé no ens n’han parlat. Potser si l’haguéssim estudiat més, si l’haguéssim tingut més present, la crisi sanitària que actualment patim hauria pogut ser menor, o ens hauríem pogut adonar abans que érem a les portes d’una greu pandèmia. Això són elucubracions, sens dubte; però, per descomptat, conèixer la nostra història ens pot preparar per als fets que en el seu decurs, lamentablement, es repeteixen.

Afortunadament, dubto molt que en la nostra societat espanyola es torni a prohibir que les dones votin o treballin, o que se’ls tornin a arrabassar drets civils bàsics. Però, com explicàvem en l’apartat anterior, les dones i les nenes d’avui som colpejades per l’herència d’aquell passat en què se’ns considerava inferiors. Si no sabem d’on venen aquests cops, ni per què es produeixen, ens serà més difícil veure’ls, reconèixer-los i treballar per eliminar-los fins que arribi aquell gran dia en què s’hauran extingit.

D’altra banda, les dones amb la seva lluita van aconseguir capgirar la història, van aconseguir revertir aquesta situació de discriminació i guanyar-se la seva consideració com a éssers amb els mateixos drets que els homes; no com a opressores dels homes, no com a millors que els homes, sinó com les seves iguals. De la mateixa manera que s’estudien les grans revolucions, de la mateixa manera que lloem i elogiem la Revolució Francesa perquè va alliberar el poble francès d’un rei opressor, per la seva aportació als valors humans amb el cèlebre liberté, égalité, fraternité, per què no reconèixer el mèrit d’una revolució més gran, la revolució de les dones, que va alliberar la meitat de la població i va garantir-ne els drets fonamentals? Un fet d’aquesta magnitud s’hauria d’explicar als nens i a les nenes, se n’hauria de reconèixer l’aportació humana i el valor per al progrés de la humanitat. Però no s’explica. I, novament, canviar això és a les nostres mans. Expliquem-ho, celebrem-ho, fem que els nens i les nenes s’assabentin que les dones també pertanyen al col·lectiu d’individus que han fet coses importants en la història i per la història de les generacions futures. Mostrem que ser dona no tan sols és ser un d’aquells subjectes que tenien cura de la llar i feien anar la filosa, que ser dona és ser també un d’aquells subjectes que lluitaven valerosament i pacífica contra la injustícia construint una societat millor.

1.4 DIFERENTS PERILLS QUE PODEN PATIR NENS I NENES

Part d’aquesta realitat diferent que hauran d’enfrontar els nostres nens i les nostres nenes, tot i que comparteixin país, ciutat o poble, és la que té a veure amb els perills als quals estan exposats i els problemes que poden arribar a patir durant el seu desenvolupament.

Per tal de pensar amb més profunditat sobre aquesta qüestió, ens agradaria plantejar aquesta pregunta:

Quin perill desitgeu amb més força que no colpegi els vostres nens i nenes durant el procés mitjançant el qual es convertiran en adults?

Una de les qüestions que més desitgem la majoria dels pares i mares, així com els professionals de l’àmbit de la infància, és que els nostres nens i nenes es desenvolupin bé (que madurin dins seu totes les capacitats necessàries perquè s’adaptin satisfactòriament al món adult) i que siguin feliços. I que no pateixin fets extremadament dolorosos que els fereixin i que impedeixin tant el seu desenvolupament sa com la seva felicitat.

De fet, gran part del nostre esforç en la criança i l’educació està adreçat precisament a això, a protegir-los de perills, de situacions que els puguin fer mal. I també a dotar-los d’eines i fortaleses perquè, si aquestes situacions s’esdevinguessin, malgrat que els causessin un dolor inevitable, només tinguessin aquest impacte, un dolor que acabés per esvair-se i no pas un dany físic o psicològic permanent.

Això és així perquè, malauradament, en la nostra societat encara hi ha perills que poden aparèixer en el camí dels nostres menors. El que volem que penseu ara és si aquests perills són els mateixos per als nens que per a les nenes... Per poc que hi pensem, ens adonarem que no.

Si la pregunta que hem formulat es referís als nens: «Quin perill desitgeu amb més força que no colpegi els nens durant el procés mitjançant el qual es convertiran en adults?», la resposta que donaríeu seria la mateixa que si la pregunta fos aquesta: «Quin perill desitgeu amb més força que no colpegi les nenes durant el procés mitjançant el qual es convertiran en adultes?»?

Les nenes, des de ben petites, i fonamentalment en l’adolescència, poden ser víctimes de mirades lascives, de comentaris obscens, tant per part dels seus iguals com d’homes que els dupliquen o tripliquen l’edat. Poden també enfrontar-se al fet que els diguin «porques» perquè als 16 anys hagin decidit explorar la seva sexualitat o, en el pitjor dels casos, es poden enfrontar al fet que un desconegut les intenti tocar o les toqui pel carrer, en un concert o en algun mitjà de transport. O que les assetgi de retorn a casa, fent que passin por després d’haver sortit a divertir-se o a comprar el pa. Si això darrer et sembla excessiu, fes un petit experiment: pregunta a les dones del teu voltant si alguna vegada han tingut por tornant a casa. Pregunta’ls qui va causar el seu terror. Et sorprendrà la quantitat de dones que et diran que sí i que t’explicaran experiències molt desagradables. O que t’explicaran que tenen por, en general, si tornen a casa soles de nit. I si vols completar la investigació, pregunta als homes del teu entorn si han viscut alguna vegada res de semblant al que elles t’han explicat.

Els nens no s’hauran d’enfrontar en el seu desenvolupament a aquesta mena de perills; n’hauran d’enfrontar uns altres, però no aquests. La nostra societat encara presenta aquestes amenaces per a les nostres nenes. Les nostres petites no estan lliures que aquesta barbaritat els pugui succeir. Aquesta mena de situacions no les han de viure els nois, els succeeixen en exclusiva a les nenes pel sol fet de ser nenes. Mai no ens preocuparem perquè un noi de 14 anys que torna a casa de nit, en una zona poc transitada, estigui exposat al fet que un grup de quatre o cinc noies majors d’edat l’acorralin i el forcin sexualment. No ens haurem de preocupar per això en el cas d’un noi perquè això no passa. En la nostra societat aquestes agressions només es produeixen en el sentit invers: home que agredeix, dona agredida. Per tant, els perills no són iguals per a les nenes i les adolescents que per als nens i els adolescents.

Que existeixi aquest perill per a les nenes i les adolescents és molt greu. D’una banda, les menors que són colpejades per aquest perill experimenten un dolor emocional immens i potencialment permanent, perquè pot generar ferides psicològiques molt profundes. Però, d’altra banda, que existeixi aquest perill també fa mal a les menors, sense que necessàriament el pateixin directament, ja que pot dur-les a:

•Aprendre, de manera implícita, que les dones som objectes sexuals dels homes. Si els homes es permeten comentar el cos d’una nena, d’una joveneta, fer-lo servir per a la seva gratificació sexual, i això passa constantment i no s’impedeix ni es censura –de vegades aquest comportament fins i tot és rebut amb felicitacions, rialles o reforç–, les nenes poden arribar a assimilar que no tenen dret que el seu cos i la seva sexualitat siguin respectats, perquè viuen experimentant contínuament aquesta manca de respecte. Per tal que les nenes aprenguin que el seu cos és seu i que ningú té drets sobre ell –només elles mateixes–, cal que els ho diguem, però també han de percebre un tracte coherent amb aquesta afirmació. Una societat en què els homes continuen fent comentaris obscens cap a les dones transmet, mitjançant aquestes conductes, un missatge que diu que el cos de les dones pertany als homes, i que els homes tenen drets sobre aquest cos. Com puc aprendre que soc respectable si no em respecten?

•Que experimentin que el carrer és un lloc perillós per a elles; que estan segures si van amb un noi, però no soles. Això pot arribar a extrapolar-se i causar una perillosa ferida: assimilar que les dones no poden enfrontar la vida per si mateixes i que necessiten un home.

•Ser víctimes de maltractament durant el festeig. Aquest és un altre perill que poden patir les nenes quan arriben a l’adolescència –i, amb aquesta, a les primeres relacions afectives. Una adolescent pot haver de viure que un noi li digui que l’estima, però que la insulti, la controli, la privi de sortir amb les seves amistats o, en el pitjor dels casos, l’agredeixi també físicament o sexual. Aquest perill, a diferència dels anteriors, també el poden patir els nois. És a dir, un adolescent pot iniciar una relació sentimental amb una noia que es relacioni dins de la parella d’una manera violenta. Ara bé, això succeeix amb una freqüència tan baixa que és un fenomen altament improbable.

Els nostres nens també estan exposats a perills. Un nen d’avui, futur adolescent de demà, es pot trobar vivint situacions tan nocives com que tot el seu grup d’amics el pressioni perquè dugui a terme una conducta perillosa: beure en excés, drogar-se, conduir amb temeritat, cometre una il·legalitat, ficar-se en baralles, tractar malament una noia, consumir prostitució o assumir un risc físic, per tal de demostrar que no és un «gallina», que és «un home de debò».

Tal i com comentàvem en el cas de les nenes, aquests perills s’adrecen exclusivament als nens en el seu futur pel sol fet de ser nens. No voldríem que els passessin però, malauradament, tenim una societat en què això són coses que els poden succeir. I, de la mateixa manera que exposàvem en el cas dels perills que poden patir les nostres nenes, el que és terrible de l’existència d’aquests perills que s’adrecen als nens és que, tot i que no els colpegin directament, els poden dur a aprendre:

•Que la manera d’estar segurs, de tenir èxit o reconeixement social és posar-se en perill o fer mal a un tercer (normalment a una noia).

• Que la manera de ser adequats, de ser allò que s’espera d’ells, és «fer-se els durs». Per aconseguir-ho, han de reprimir les seves pors, per la qual cosa hauran d’aprendre a desconnectar-se dels seus sentiments. I hauran de bloquejar també l’ús de la empatia. Això causa un perjudici molt sever, i estronca el funcionament emocional sa, que és el que ens fa humans i la peça imprescindible per estar bé psicològicament.

•Que no estan segurs quan expressen allò que senten, perquè, quan ho fan, poden ser insultats. Això els pot portar a extrapolar que la manera d’estar segurs és no expressar emocions.

Que aquests perills existeixin, i que existeixin d’aquesta manera diferenciada, significa que tenim una societat i un món desiguals per als nens i per a les nenes. L’escenari en què transcorre la seva vida no és un escenari on hi hagi una igualtat real perquè, per molt que a Occident homes i dones tinguin legalment els mateixos drets, el tracte que reben els uns i les altres no és el mateix.

1.5 QUE EL MÓN SIGUI IGUAL PER A NENS I NENES ÉS A LES NOSTRES MANS

Assumir aquesta realitat diferenciada és dolorós, però hem escrit aquest llibre perquè no ens hem de conformar que el món en què viuran els nostres menors hagi de ser així. Hi ha motius per a l’esperança. El principal és que és possible posar fi a aquest món nocivament desigual i que aconseguir-ho és a les nostres mans.

Potser no siguem a temps d’erradicar aquests perills abans que els nostres nens i nenes arribin a l’adolescència, però som a temps i és el moment d’educar igualitàriament. Si ho fem, en cas que les nostres criatures ensopeguin amb aquests perills, estaran protegides, sabran com actuar i no els faran mal permanentment.

A més, educar-los igualitàriament és la garantia que ni ells ni elles seran generadors de perjudicials comportaments sexistes. Si ho fem, quan un amic demani a un noi que s’afegeixi a insultar i humiliar una noia per haver tingut diversos xicots, ell no ho farà. Si ho fem, quan un amic li digui que condueixi borratxo perquè no fer-ho és de «nena», ell no ho farà.

Les dades sobre aquesta qüestió són contundents: a Espanya el 80 % de les morts a la carretera són de nois i/o homes, una realitat que es repeteix una vegada i una altra, any rere any. Aquí podeu analitzar les dades de 20181.

En el període comprès entre l’1 de gener i el 22 d’octubre de 2019 i 2020 trobem aquestes dades:

Morts

2019

2020

Home

723

589

Dona

164

119

Es desconeix

–1

4

Total

886

712

De nou, la proporció d’homes és molt més gran2.

Si eduquem igualitàriament, quan a una noia el seu xicot li digui que l’estima molt i que per això ella ha de deixar de veure tant les seves amigues i ha de deixar d’estudiar per estar amb ell, ella s’adonarà que això no és sa i el deixarà abans que la situació sigui més nociva o perillosa. Si ho fem, quan un noi amb el qual la nostra filla ja ha començat a sortir li digui que ha de realitzar una conducta sexual que ella no vol fer amb l’argument que «les dones han de satisfer les seves parelles» o «hi ha una pila de noies que, si tu no ho acceptes, estaran desitjant fer-ho amb mi», a ella li serà més fàcil dir que no.

Si tots contribuïm a educar igualitàriament (pares, mares, familiars, professorat, monitors d’esport, professionals de l’àmbit de la salut, mitjans de comunicació), per fi arribarà aquell dia en què ja no existeixin nens que s’acabin convertint en homes que intimiden amb comentaris obscens les adolescents i les dones pel carrer, o que agredeixen sexualment les dones. Existeix la violència contra les dones perquè hi ha homes que l’exerceixen, i existeixen aquests homes perquè hi ha una societat que els genera. No ho oblideu, aquests homes van ser nens que no van néixer així, van ser vides que, en algun moment, encara eren a temps de ser dirigides cap al respecte i no pas cap a la violència.

Si tots i totes eduquem en igualtat, serem més a prop de la fi d’un món perjudicial que fa diferències. Arribarem a una vida en què costi de recordar que a les dones se’ns deia que érem un perill al volant, que als nadons els cuidaven només les dones, que els llocs de poder eren gairebé en exclusiva per als homes... Igual que ara ens costa de recordar que al nostre país hi va haver un temps en què les nenes no tenien dret a estudiar, ni les dones a votar, ni a obrir un compte corrent al banc, etc.

Aquest llibre vol donar claus per tal de poder dur a terme aquesta educació igualitària i perquè, aplicant-les, estiguem més a prop de la fi d’aquest món perjudicial que fa diferències que ens fereixen a tots: als nostres nens, a les nostres nenes i als homes i les dones que seran demà.

_______________

1http://revista.dgt.es/es/noticias/nacional/2019/01ENERO/0103-Presentacion-balance-accidentes-2018.shtml

2http://www.dgt.es/Galerias/seguridad-vial/estadisticas-e-indicadores/accidentes-24-horas/2020/Octubre/VIA_DESP_GEN_EDAD_-2020_10_22.pdf

 2 

BLAU I ROSA. NENS I NENES, SÓN DIFERENTS O ELS FEM DIFERENTS?

Oprimits els homes, és una tragèdia.

Oprimides les dones, és tradició.

Letty Cottin

2.1 DES DEL PRINCIPI CREEM DIFERÈNCIES ENTRE NENS I NENES

Com explicàvem en el capítol anterior, durant gairebé tota la nostra història s’ha considerat tan cert com que el sol surt de dia i la lluna de nit que homes i dones no són iguals. Les dones han estat considerades delicades, amoroses, sensibles, fràgils, emotives, tranquil·les, etc. O, almenys, amb aquests atributs significativament més marcats que els homes. Es creia que aquestes característiques venien determinades genèticament pel fet de néixer dona, és a dir, que tan bon punt es gestava un zigot XX, aquest es desenvolupava creant un individu amb aquestes qualitats. En el cas dels homes, es considerava que néixer xy implicava el desenvolupament d’un individu fort, intrèpid, valent, intel·ligent i especialment dotat per treballar fora de casa, gestionar el poder, i organitzar i participar en assumptes polítics, econòmics i científics.