Posseït E-Book

Albert Roig

• Herausgeber: L'Altra editorial
• Kategorie: Poesie und Drama
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 268

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

El 22 d'abril de 1988, l'endemà de la mort de sa mare, Blai Bonet escriu una carta "atroç" a Albert Roig i escriu el poema Dotze hores després de tornar orfe. Blai Bonet era orfe de pare des dels onze anys. Miquel Bauçà era orfe de mare des dels dotze anys, "Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe". Després de la mort de Joan Petit, la seva dona, Margarita Fontserè, es mata. Joan Vinyoli li escriu El darrer solatge. El seu amic Gabriel Ferrater, fill d'un suïcida, també es mata, es posa una bossa de plàstic al cap, se l'anusa. J. V. Foix li escriu Tots hi serem al port amb la Desconeguda, li diu "Deies —no ho deies tot!— que aquella nit era un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d'un paper escrit". Són els fills de la Guerra Civil. Ara Albert Roig els deixa parlar, els filma.

Leseprobe

Posseït

ALBERT ROIG

POSSEÏT

© Albert Roig Antó, 2022

© pels textos citats: els hereus dels autors, 2022

Agraïm especialment als hereus de Miquel Bauçà i de Blai Bonet l’autorització per reproduir correspondència fins ara inèdita.

Primera edició: maig del 2022

© d’aquesta edició: L’Altra EditorialGran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-125395-6-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

TAULA

Hamlet i l’aparició

El jove

Posseït

Una bella història

Aquells bells cossos vergonyosament insepults

Somni d’una nit d’estiu

Un palau en ruïnes. Un erm. Uns crisantems

El desdichado. A Andreu Vidal i. m.

A Carles Santos i. m.

L’ànima, aquest minúscul foc d’una cuca de llum: el cos

Dotze hores després de tornar orfe de Blai Bonet

ANNEX DOCUMENTAL: L’estiu de les paparres

L’estiu de les paparres o la societat secreta dels poetes

Vida del poeta J. V. Foix

Llavor barroca/Brossa barroca: Poesia catalana 1959-1995

Somniava a suïcidar-me (tancat al ventre de la nit calenta, o en el fred matí) però per sota treballava un quest sinuós, i em portava vers aquí, vers ara i vers tu, i vers aquest vers que recull (si bé se’n va com les cistelles de les Danaides) una vella experiència

GABRIEL FERRATER

HAMLET I L’APARICIÓ

Anit l’Aparició va tornar. Les ales cansades, brutes de fang i rels. Carn de vas. Va tornar i et va tornar a parlar.

«Es porcs cerruts i repelencs remenaven, removien amb sa grufa esmotxada en rodó, grataven dins ses mates llentiscleres, entorn de ses porrasses, fins que, amb es morro de sa carassa, topaven amb es collons tendres de sa frescor de sa terra. Ses truges, quan n’aplegaven, s’hi posaven bé i no se giraven per a mirar qui era es verro. A nes corral es gall caponava ses gallines, perquè ses gallines desitjaven estar ouades, malaltes. Elles, en lloc d’adorar la Vida, adoraven es teatre des cos i es poder. Mon pare era porquer i euguer. Jo era un al·lot i ho mirava i ho sentia tot. Sa pedra seca. Ses figues i es raïm i ses abelles. Ses oliveres. Es grunys i es renills de sa guarda. Es braguer ple de llet de ses cabres. Ses serps. Es llamps. Sa cala i s’estel. Era a Grècia. No sabia encara que es primers grecs cada maig sacrificaven un porc per a la Truja Blanca Demèter perquè sa carn i sa terra fessin flors, xeixa, fruita, vessesin sang. Llançaven es porc viu de dalt des penya-segat més alt o per avall s’avenc més fondo. Es rei, en fer-se vell, també saltava des penyasegat més alt, drapat amb una pell d’os. Celebrava així la fi des seu regnat i es coronament des jove príncep. Sa pedra vomitada pes Corb i jo, es príncep. De poeta se’n neix, però es poeta, es poeta autèntic, també se fa. Es poeta autèntic escriu perquè convé fer-ho, perquè qualcú ho ha de fer, encara que no li plagui. Jo, precisament perquè no hi passava gust, escrivia. Es poeta sovint només ho sembla. Esforça’t a semblar-ho. Aquest afany, aquest anhel, mos fa poetes de bon de veres. En sa nit es dimoni me feia creure que jo era son fill, s’únic, i que només a mi se me mostrava. Perquè mon pare era mort, mort amb ets seus morts. Somiava. Digue’m que encara escrius. Trenca es cor veure tants d’escriptors confosos. Sense sa curolla de dir. Sense es dimoni. Sense deixar-se anar. Per a escriure bé només cal aferrar ferm un boli Bic. Com aferram un cos jove i ferm. Escriu, escriu poemes, novel·les, drames. Però tu no vulguis tenir sa professió d’escriptor. Tampoc no facis que es poema sigui un espectacle de striptease intel·lectual, un espectacle de nudistes de saló. Esser una forma o esser una força? Vet aquí s’únic envit que hi ha a l’Espai. Sigues pur com es cor de s’adolescent que vares esser. Torna a esser aquell nin que s’acabussava a la mar d’estiu».

Fer per la Vida, callar, o viure? Aquest és el problema.

El Teatre del Gran Verd. Aquest escenari nu i vast, aquest cendrer buit, on tot cap, d’on tot s’aprofita. Escrivies, vivies. Escrivies per no haver de parlar. Les ales breus del desig, aparicions, somnis, mentides, oblits, un alè de vida, tot cremava al cendrer i tot era encara verd i net, net com les flors, que callen. L’endemà tornava a estar brut, pudent, mort, i pensaves que encara es podia aprofitar tot i que tenies tota ta vida per endavant. Tenies vint-i-dos anys. Llegies els seus llibres. Els ulls. Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? Teatre del gran verd. Pells d’olors. Ulls i llàgrimes. Vas anar a coneixe’l a Santanyí, a sa Cala, i vas entrar en aquella vella casa en obres. Li vas dir que escrivies una novel·la i que no te’n sorties.

Encara no l’has acabat, aquella novel·la. No n’escriuràs mai cap.

EL JOVE

«Alt, esblanqueït, afuat, una cama a Jerusalem, una cama a la mar de Cuba, unes ulleres de muntura negra, que tenien totes les diòptries menys una, lent, hiperbòlic, calat foc, alegre, escorxat, amb gràcia per donar i per vendre, atupat de naixença, científic, cuc, en Gabriel Ferrater entrava a La Gota de Oro, que era el bar veïnat. S’aferrava pel meu coll, pel coll d’en Salvador Clotas, que era d’Andorra, pel coll d’en Guillem Oliver, que era de Palma i encara no duia la barba d’ara ni sabia quan li’n sortiria. S’asseia a la nostra taula. El vèiem que començava a ser feliç. Necessitava un amic. Com que en Clotas, en Guillem Oliver, jo, érem molts, bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze, i, a poc a poc, aconseguia que tots els amics li fossin just un. Llavors començava a profetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:

“He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!”.

“Un senyor que se’ls grata està més vist que les monarquies i l’Orfeó Català”.

“I que ho diguis, Blaiet”.

I l’amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix, senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d’Àusias March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre s’aixecava, “una altra ginebra, Perico”, i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l’enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d’obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:

“Això és el meu bastonet, nois”.

Tenia, total, quaranta anys i sortia cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la claror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica. L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L’amor es divideix en dues races: l’amor enamorat i l’amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitjà és la hipocresia, la regla de tres...

En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat. Un matí, a La Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué que, un dia en una farmàcia, un dia en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys... I, des d’aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i, quan, un matí, el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tota l’obra que feia creure en ell».

BLAI BONETLa mirada(Pòrtic, 1975)

El 1973, des de Santanyí, Blai Bonet envia el manuscrit d’Els ulls a l’editor Josep Fornas. Els ulls és fet de la més vella innocència, la infantesa i l’adolescència, del poeta de Santanyí. «Jo soc d’una terra insubornable, Mallorca, i de Santanyí, un agre on l’Home s’hi fa, on la paraula “missatge” té un significat coherent i fecund, que ni Sartre no n’ha somiat mai la síntesi: l’home que està tot l’any llogat quasi per no res al servei d’un senyor. El meu pare, des dels tretze anys fins als cinquanta en què morí, va ser “missatge” d’una possessió gran, ferma, 1.800 quarterades, que es diu el Rafal dels Porcs, propietat d’un català del Portal de l’Àngel, de Barcelona. El mallorquí és un home fondo, i tan real que identifica, vol i pot identificar, i reuneix en un sol ésser el “missatger” i el “missatge”». El camí del Camp de l’Aljub, foravila, amb les semprevives, la pedra seca, els sementers i els clapers, per on passa el garriguer del Rafal dels Porcs. La clastra de Santanyí on l’espera i feineja la seva dona. «Els nostres padrins, els nostres pares, sense saber qui eren els grecs ni els musulmans, se varen fer la casa igual de les cases que hi ha a l’illa de Creta, a Grècia continental, al nord d’Àfrica. Amb dos aiguavessos separats per un arc i un jardinet interior voltat de porxos i un hortet, del qual mumare, ma germana Antònia i jo sempre n’hem dit el corral gran». Ell, el fill del garriguer, diu que els porcs del Rafal dels Porcs són els mateixos que grufen i carden a l’illa de Circe i als versos de l’Eneida de Virgili, la verge. Ell també és la verge. Tot en ell és desig i quimera i ho sap. És un noi antic, que passa el dia al carrer i a Sa Cala, «M’agrada anar nu al mar, i escric», i fuig a la ciutat, on cada dia fa un amic nou. És el fill pròdig.

Quina lentitud, quina malícia, les del jove!

És a casa seva i es posa tossut

a voler fer un viatge llarg per arribar-hi.«Acabaràs morint-te de tristor, si et poses caparruta voler que les persones siguin el que no són».«Per arribar on vull,

hi vaig per on no hi ha res del que vull».

«Els àrabs de l’amor sou talment dones:preteneu canviar-ho tot;

que la persona sigui millor del que és.

Així aconseguiu ser de nissaga de grecs:

el vostre inventari dels instants alts

està fet del parricidi, de l’uxoricidi, i buidar-seamb una agulla saquera la conca dels ulls».

A Barcelona, els capvespres, seia a mirar, a callar, sota la seva alzina de la plaça de Catalunya. A callar per no acabar «“boig” i a la creu, a comissaria, al psiquiatre». El seu desig condemnat i perseguit pel règim franquista. El seu silenci fondo i tràgic. Ara ha tornat a Santanyí i escriu les seves memòries, Els ulls, i els poemes del desig, El jove, i la seva última novel·la, èbria, Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria. A L’amic, un poema d’El jove, diu que l’amic és «alt amb silenci i amic meu». A Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria diu «les lentes, fondes, feixugues de gravetat viva, primeres expressions de corda feien experimentar, en silenci davant el silenci endemoniador i ferest del vas, que, en la persona, la vida, quan és al seu lloc, és l’ofici de pregar: la reflexió que gemega sense queixa davant el Silenci que li dona literalment totes les paraules».

A Els ulls i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, els segueix La mirada, un recull de vides i marges i fragments transcrits de les lectures. Ell diu que són «les vides de la Vida». «El que m’agrada ferm de la lectura és pendre notes sempre seguit, i això fa que un llibre es llegeixi a poc a poc. No anotes el millor o el que t’agrada; prens apuntació del que sents com a teu, t’agradi o no t’agradi». La contraportada de La mirada informa que l’editorial té en premsa la «novel·la ambient Gabriel i les lloques didàctiques». A Gabriel i les lloques didàctiques evocarà la Barcelona dels anys 50 i 60. Les nits i el Somorrostro i els mestres morts, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Gabriel Ferrater. A La mirada ja evoca el Gabriel. Són encara joves. Són al bar La Gota de Oro de Sarrià. Vestits de negre estricte, existencial. El Gabriel és alt, una mica desmanegat. Du el bigoti de Paul Valéry. És un home podrit de literatura. També és matemàtic. Li diu «He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!». Sempre xarra, carrega i arrossega les erres, guturals, fum bruta. A mitjanit demana l’últim got de ginebra. Se l’endú a casa. A casa sa mare. Sa mare sempre li deixa el sopar parat a taula. És un noi de casa bona. Novel·lista de només cent pàgines, perdudes. Ha passat anys preparant una història de la pintura espanyola. No l’acabarà. També deixa inacabada la traducció de Coriolanus de Shakespeare. En Blai, en canvi, és un al·lot esblanqueït, glabre i cèlibe, que du les mans dins les butxaques, amb la tendresa infinita dels al·lots que sempre van amb les butxaques buides, i diu «De nissaga i de tendrums, soc grec amb sol i pobrea de pillastre». Als setze anys, tísic, l’ingressen al Sanatori de Caubet i comença a escriure un diari: El mar. S’hi estarà deu anys. Convalescent, abaltit, entre l’estreptomicina i el coixí, escriu Cant espiritual i Comèdia. Després, al sanatori de Riells del Montseny, escriu Haceldama. Ara té trenta-sis anys i escriu una altra novel·la, Judes i la primavera. Viu a Sarrià. Beu martinis i ginebra. Vol viure d’escriure drames i novel·les en català, com Josep Maria de Sagarra. A les escenes d’aquest «tot és picant com un paner de boll». Dents i pell encesa i viva. Un vespre hi passeja pel carrer Robadors i el vell escriptor fa que es fixi en una dona molt vella que espera a l’entrada d’una casa. El portal és obert. Dins hi ha dones envellides i fetes malbé. «Això és Grècia», li diu Sagarra. El barri Xino és Grècia. Per a en Blai Bonet Barcelona és el poblet global per on es passeja Sòcrates amb la flor del taronger als dits. A Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria diu que el barri de Sant Gervasi és un Xino perfumat, «un Xino tot europeu, Grècia: l’animalitat agrenca, la canalleria, la bellesa, la cara dura, i saber portar-ho tot en una sola peça, quina peça!, és el trinxa, el trinxa xarnec i el trinxa de papà i mamà i cotxe propi a primer de carrera, són trinxes que es fan amics entorn de la màquina de fer milions a la bodega, Bodega La Margarita, Bodega El Trébol».

Els fills de la pobresa. Les figueres i els ametllers i els ullastres de Santanyí. Els carrers, les putes i els gigolós del Xino.

«“Tu sempre vas amb el primer que trobes”.“No. Amb el primer que em fa cara d’amic, sí”.“I jo et faig cara d’amic?”.“Sí”».

Les vinyes i els ametllers de les Langhe. El fill del pagès, Cesare Pavese, escriu Il dio-caprone, La puttana contadina, Ulisse, Mito. Les oliveres i les cales de Deià, on Robert Graves fantasieja amb circes i nausiques i lèsbies i filenes i messalines. La Roma de P. P. Pasolini. Els tàlems i els prostíbuls romans són també Grècia. Són la veritable Grècia. Gabriel Ferrater també és el lector dels poetes de l’antiga Roma, de Shakespeare, de Baudelaire. I d’Ausiàs March. Són el mirall on veu reflectida la seva inexperiència i la seva «revolta feliç». Té trenta-sis anys. Des del 1954 al 1957 ha escrit moralitats, franceses, marges a les seves lectures. Les acaba de cremar. Una no l’ha pogut cremar. Aquesta: «El tema de la literatura moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres; és la inexperiència en què se sent davant d’ells». I escriu In memoriam. I Mala memòria. Matalassos de panolla. Llençols emmascarats de pols i de betum de les botes militars. Reviu els anys passats a Barbastre fent el servei militar i follant amb la María Victoria. La María Victoria és la puttana contadina, la dona de tots els soldats. Aquell soldat què en sap de les dones?

El maig del 1958 escriu, per i per a la Isabel, Sense amor, que acaba així

                                    Sembla que no t’estimo.

Cap endemà, després d’aquell moment.

L’estima? Que buit li sembla aquest verb: estimar. Els amants, els enamorats, el diuen, l’escriuen, l’omplen amb què? Amb astres, llet, llàgrimes, sang. Amb somnis i malsons. I amb la pròpia inexperiència, que va a les palpentes i cerca el cos desitjat. Ell és el poeta del cos. I ell ja ho diu, que la llei de l’amor és una llei de ximpleria.

I li escriu Posseït, el poema del desengany i del comiat.

POSSEÏT

Soc ben lluny d’estimar-te. Quan els cucsfaran un sopar fred amb el meu costrobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mifins que, a la fi saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrere

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No soc sinó la mà amb què tu palpeges.

A Posseït el lloc comú dels cucs i de l’amor ultra mortem i el de la docta puella/dura puella es tornen una figura de l’objectivitat: una al·lusió, a Hamlet, irònica i agra.* El punyal de matar-se. Al lector de Hamlet també li ha parlat l’espectre del pare, el suïcida. També serveix la Dama dels Cucs i diu a Polonius que un gos mort també és digne de ser besat i estima Ofèlia. L’estima i l’odia. Odi et amo. És el posseït. Tot en ell és excés i beure endemoniador. Dalt les taules els personatges, les persones, del drama diuen el contrari del que pensen i senten i sempre, abans d’abaixar el teló, acaben dient la seva veritat. Un soliloqui. Una carta. Un desig. La carn vol carn. És l’única veritat que coneix el poeta. La pell fina, l’olor, d’encendre foc. La màquina fadrina. La resta és literatura i és cucs.

En aquesta versió nova, casolana, del drama, Hamlet i Ofèlia no es besen, no fan l’amor. Ella està enamoradíssima de l’amic de Hamlet, Jaime Salinas, el fill del poeta Pedro Salinas, educat a Baltimore i a París i combatent de la Segona Guerra Mundial, que acaba d’arribar a Barcelona. I és gai. I la rebutja. Els altres personatges del drama són els germans i el cosí de la Isabel, l’editor Carlos Barral, Polonius blau i presumit. Polonius va disfressat amb barba i gorra de mariner i fuma en pipa. De jove, va traduir Die Sonette an Orpheus de Rilke i va escriure poemes civils socialistes, en castellà. Ara, a les seves memòries, Los años sin excusa, dona fe de la interpretació brillant i memorable del posseït. «Sin la presencia de Jaime Salinas no se hubiera, quizá, producido el enamoramiento de Gabriel por una de mis primas que desataría su dedicación a la poesía lírica al mismo tiempo que una de sus peores crisis de masoquismo autodestructivo y se nos hubiesen ahorrado muchas tensiones entre nosotros». En una conversa amb l’editor Àlex Susanna, Jaime Gil de Biedma també recorda que l’amistat de Salinas i Ferrater és breu i intensa i l’esca de la conversió brutal de l’amic al pentàmetre shakespearià. «Fue Jaime quien le acercó al mundo anglosajón. Gabriel, como la mayoría de nosotros, se había formado en Francia. Jaime le hizo ver que cuando dos personas hablan entre sí, en una party, lo hacen de manera que siempre tienen en cuenta a un possible tercero que escucha... Después el mismo Gabriel diría, de escribir un poema,

que un vers que no sap a qui parlasembla aquell que de cap es llançaa una piscina que han buidato que invoca l’eternitat

y que escribir un poema era dirigirse a alguien en concreto, pero haciéndolo com si detrás estuviera Baudelaire escuchándonos». Ara llegeix Shakespeare. I li naix aquest pentàmetre iàmbic

No soc sinó la mà amb què tu palpeges.

És el vers donat i la imatge generativa del poema. Una ambigüitat que es fonamenta en el darrer verb, «palpeges», que és ceguesa i és desig. La música dels mots. La mà d’escriure, engrescada i excitada. La mà de fer-se la mà i palpar. La virginal Ofèlia la mena i mana excitada. La fa servir per aconseguir Jaime Salinas. A Posseït el poeta parla a la Isabel. Darrere seu, escoltant-lo, hi són Shakespeare, Ausiàs March, Catul. I hi és Jaime Salinas.

El desig, la festa, encamina i separa aquells dos joves poetes de La Gota de Oro. Un és devot de les noies que seuen al pati de la Universitat i acaba les nits al soterrani del poeta Jaime Gil de Biedma. L’altre, dels adolescents magres i ferms, dels aprenents de torero i de bailaor, gitanets del Somorrostro, de cintures fines, i la festa, i la poesia, la comença a la plaça Catalunya, seu sota la seva alzina i mira i espera. L’esperen carrerons, bars. Bar Núria. El Cau Ferrat. Bar Los Cabales. Bar Venezuela. Bar Java. Bar La Cucaracha. Bar La Pilarica. Bar Sisco Segas. Bar El Cangrejo. L’endemà, els diumenges a la tarda, visiten Carles Riba, el traductor de R. M. Rilke, d’Homer, de Sòfocles, d’Èsquil. El vell hel·lenista és un senyor pulcre, grassó, molt baixet. La seva boca, esqueixada i tibada cap avall, és esmolada i àcida. La seva veu també és aguda i àcida. Els seus ulls, colèrics i alífers, darrere unes ulleres de carei, sotgen el desig, un pitral, unes cuixes, cremen. L’obsedeix la verge feàcia. Ara la Nausica beu gintònics i riu i els poetes joves la conviden a fumar. S’ha fet vell de cop i ara s’adona que la jugada és «a tot o re» i es desficia en la més punyent recança del que havia pogut ser i no va ser i s’agenolla, pàl·lid, davant Nausica, sua, sap que en el breu viatge a l’Amor, i a la vellesa, no l’acompanya la dea Atenea, sap que amb l’art, l’ars amandi, irònica, d’Ovidi no pot compensar tot allò que la natura i la butxaca li neguen. Els diumenges es muda i va a missa amb la dona i els fills. A la tarda el visiten els poetes joves. El Gabriel l’engresca a llegir i traduir Cavafis. En Blai li conta que al carrer Robadors, enmig dels gigolós, ha vist Jean Genet, «voleur et martyr». Li diu que en aquell carrer estret grella la saó d’Homer i no als testos del planter germànic, púdic i esteta, que el vell hel·lenista rega, tancat en aquell pis de Vallcarca. «Vaig compendre de seguida que un escriptor d’aquí que hagués viscut en temps d’Homer o de Píndar s’hauria expressat igual que ells. Vaig veure clar que la gran literatura grellava de la terra. Això, jo, amb el tracte, només amb el tracte, perquè tenia vint-i-cinc anys, vaig fer-l’hi arribar a en Carles Riba. Jo anava cada tarda a caseva. Ell em deia “Has de venir més d’hora, home, perquè ara arriben altres visites”. Li agradava molt enraonar amb mi. Era un home vital, però crec que va morir sense haver vist la mala vida de les Rambles. Sí, crec que és així. Jo li contava coses: he anat al carrer Robadors i he vist això, i al carrer de les Tàpies he vist allò altre. I ell em deia “Conta, conta!”».

Aquell jove li parla del desig, del maig, i el cor del vell hel·lenista calla, «pressionat per un pudor severament humà», escriu el jove al seu quadern. També hi deixa escrites aquestes paraules del mestre: «El pudor és potser el signe més evident de l’autenticitat intel·lectual». Aquests versos de les Elegies de Bierville:

he volgut donà’ a l’abundància del cor una antiga regla que l’acordés amb el pudor de la veu.

El pudor racinià i el crit del cor. Acabada la Guerra Civil, Carles Riba escriu les Elegies de Bierville, diu:

violentament obrint-me per dins en fontana viva de mi mateix

La violència del maig i de la sang primera. La joventut perduda. La passió. L’acorda amb l’«antiga regla», hel·lènica, de «nombres severs» –els dístics elegíacs. Aquesta tensió extrema entre el crit i el silenci és la saba amarga i dura de la seva escriptura. O de la seva literatura. Com ensenya el poema Literatura de Gabriel Ferrater.

Perduda l’abundància del cor,va descobrir la voluptat formal:mentir-se objectivat en l’arabesc

i fer-s’hi encara veure, subjectiu.

De l’urc de no amagar-se gaire, en deiasinceritat: de la por de trobar-se

massa exposat, sentiment d’estil.

A aquest cor, violent i ardent, el de Salvatge cor, i a aquest pudor, esteta i el·líptic, Blai Bonet hi oposa el despullament del cos i la desmesura del cor. Ell calla i mira als ulls un noi, el besa, es despulla, beu ginebra. La nuesa i la joventut són el seu estil d’escriure i viure. La seva revolta tràgica. El Silenci. «Les ganes d’escriure congrien ganes de viure. Aquesta és la realitat, que habita en la cova subterrània dels meus actes, sobretot els que se’n van a viure al carrer per a cercar-hi i escodrinyar-hi, no el que un home vol, sinó el que un home sent que pot esser: el que l’home vol esser».

«darrere les ulleres gruixudes, en Carles Riba tenia els ulls buidats, com escurats, talment els d’un investigador de física nuclear ja cobert totalment per l’ona de la reflexió. En veure en Riba, he hagut de pensar sempre en aquesta imatge de físic alemany. A l’esquerra de la taula, entre la paret amb llibres i la cadira de treballar, un munt de diccionaris, grec, llatí, català, hebreu, alemany, negrejaven a l’abast de la mà, es veien manejats ferm.

El silenci del pis, a primeres hores de l’horabaixa del diumenge, era molt senzill, però emocionant i amb una ombra de tensió humana, casolana... Na Clementina encara no havia sortit. Endreçava la cuina, el menjador, s’endreçava per a rebre les visites. L’altre punt de tensió era l’habitació mateixa, on en Riba i jo, ell en una butaca, jo en aquesta, fèiem dues experiències profundes, molt diferents: la del que parla i la del que just escolta.

En aquesta hora i mitja, o dues sovint, d’abans que els contertuliants arribessin, en Carles Riba amb els meus vint-i-cinc anys, amb els quals ell parlava com un Narcís parla amb la seva ànima, era un home que no gaires persones han sabut que existís: una sinceritat brutal, també una ràbia formulada amb una correcció brutal.

“Escolti, Blai, jo, d’intel·ligent, ho soc potser tant com Goethe, però mai, mai no he sabut què és un instant d’inspiració”.

Davant meu, en Riba enraonava amb si mateix, però amb un rigor cantellut i un aire de grec: l’estètica de l’alegria atroç, que creà l’art de Grècia...

Aquell capvespre de diumenge, començà a parlar-me de si mateix. Pel que fa a en Riba, “de si mateix” significa la seva situació social, intel·lectual, la seva presència concreta d’escriptor català, que després de la guerra ha tornat a Barcelona..., un territori que, amb un apassionament particular, practica la veneració dels exiliats, o exilats com en diuen els catalans de final de setmana, i és que ser català tota la setmana, i és que ser català tota la setmana sembla la vida...

La seva situació i la seva complexió intel·lectuals són les del pensament alt, espaiós, incorporat a una vida difícil i esquifida per tot de crisis de disminució.

“Sí, Bonet, jo tinc tanta intel·ligència com Goethe, però mai no he sabut què és un instant d’inspiració”.

Pronuncià “inspiració” en el to dels seus romàntics alemanys: volia donar entenent “espontaneïtat”, “instant feliç”. Es referia a la seva particular dificultat d’expressar el pensament, la música del pensament, dels pensaments... En Carles Riba era un home que dramatitzava, i això era la seva autodefensa instintiva contra el caràcter popular, sentimental, senzill, menestral, del país...

“Aquest país...”.

Digué.

Era una expressió, i uns punts suspensius, que repetí tot de vegades durant el decapvespre.

“Aquest país...”».

A les darreres pàgines d’Els ulls Blai Bonet evoca la seva primera visita a Carles Riba. En Riba acabava de llegir, meravellat, El mar i els primers poemes d’aquell noi de Santanyí. Era l’any 1955.

Els ulls, els seus papers de plenitud vital i creativa, els escriu, els enllesteix, a Santanyí el 1971 i el 1972, hi ha tornat, hi viu amb sa mare, té els pulmons encara foradats, de les nits perdudes al carrer Robadors, i se’n va a Porto Cristo i beu ginebra de barral amb l’escriptor Miquel Àngel Riera i els joves de Manacor, fadrins que «parlen de l’amor com un nin que parla del que voldria ser quan sigui gran». En Blai té quaranta-quatre anys i els fa retrats ebris, vívids, els filma, aquells nois ferms i alts, «abrinats». Els parla de l’Home, de «l’home nou», de «la substantivitat pròpia d’Home». Els parla del Color i de la Vida. «El Color existencial és tot el contrari de la Naturalesa. El Color en la Vida és una obra de creació». «El dolor més estrictament salvatgí és una set de Color». Els diu que «el Color vital», la Vida, és la nit, una nit de maig, que els ha dut de Manacor a Porto Cristo. Una nit de xalera al bar Mini Pedro amb Bernat Martí, Llorenç Morey, Miquel Magraner, Miquel Mascaró, Guillem Gelabert, Jaume Riera i Miquel Àngel Riera, que «és un home jove, “un jovençà” el mallorquí diu, molt alt, “un capoll” el mallorquí diu, molt senzill, fins i tot una miqueta tímid, massa discret i tot». El mirall, el mar, d’en Miquel Àngel Riera és son fill adolescent, que llegeix Les Fleurs du mal al Tancat de sa Torre i es banya al mar. També es diu Miquel Àngel.

Semblà, un instant, de passada,

que el mar de Manacor es deia Miquel Àngel.

És l’Àngel del poema L’amic, dedicat a Bernat Nadal. L’amic, l’escriu perquè ja no és l’adolescent de sal, «brusc, brusquer, taciturn, bell i amb pèl carritxer», perquè aquests joves són el seu mirall.

El Paradís és l’Home nat Amic. L’Àngel

que, amb una espasa de perdiu, no deixa entrar ningúal jardí és la verga de llamp que fa fosca i s’acabussa.

El mascle nat és el Paradís condemnat a viure,àngel tot ell, tot ell extramurs,

que torna a ser fora de bell nou per sempre,a viure amb propietat la forania colgada amb ell.

El 28 d’abril del 1971 Blai Bonet envia el mecanoscrit d’El jove a Jaume Vidal Alcover, un altre manacorí, perquè l’editi. El jove, el dedica «A Maria Aurèlia Capmany, enèrgica dona de la terra», és la dona de Vidal Alcover, «A Roser Vallés de Riera, que posa taula sempre, ella mateixa, perquè la veu humana aprengui de posar conversa», és la dona de Miquel Àngel Riera, i «Al pare i la mare d’en Miquel Àngel, d’en Bernat Nadal, d’en Jaume Riera, de Manacor». Aquesta darrera endreça, l’ha picat a màquina i l’ha tapat amb la tinta de la ploma estilogràfica. Sota la taca blava, amb l’estilogràfica, hi escriu «A Bernat Nadal. Per la seva veu humana: gràcies». En Bernat Nadal és orfe. Ell mateix ha deixat escrit: «Vaig néixer a Manacor el 2 de desembre de 1959. El meu pare era mecànic, adobava motors de treure aigua o dels pocs cotxes que hi havia l’any 1959. A la mort del pare –el meu millor amic en aquell temps– jo tenia nou anys i la meva mare va començar un nou treball a la fàbrica de perles. No teníem ni un cèntim. Amb en Miquel Àngel Riera havíem parlat molt de literatura, d’autors universals i mallorquins. Un dia anàrem a visitar en Blai Bonet i me va sorprendre el veure que era tal com jo ho havia imaginat. Quan vàrem tornar a Manacor ja sabia que dins aquell poblet tan agradable hi deixava un gran amic, i aquell dijous de capvespre en Blai va fer el millor poema de la seva vida». Bernat Nadal acaba de fer el servei militar, treballa d’administratiu i fa cinc anys que festeja amb na Maria. Els capvespres beu ginebra, llegeix, escriu. El 3 d’abril del 1969 va amb Miquel Àngel Riera a Santanyí: vol conèixer el poeta Blai Bonet. Aquell capvespre el poeta escriu Materials per a un retrat del poeta Bernat Nadal i n’hi escriurà més «damunt la camilla d’estudiar la vida que, en mi, es diu Bernat Nadal». Nadal 1969. Retrat i el cafè, datat al cafè Montecarlo de Manacor el 21 de setembre del 1970. El jove, datat a Santanyí el 9 de febrer del 1971. Jersei morat, escrit el 1971. La reescriptura de L’amic. I el trist i bell Retrat de la porta, inclòs a Els fets, que és la llàgrima i la saliva del comiat. El 1972 apareix Poesia 72, un recull de poemes de Josep Albertí, Damià Huguet i Bernat Nadal. El retrat que Blai Bonet hi fa de Bernat Nadal ensenya la mateixa escena del darrer poema d’El jove. Aquesta: el juliol del 1970 a la Cala Anguila