Saltatemps E-Book

Steffano Benni

• Herausgeber: Lleonard Muntaner Editor
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 516

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

Aquesta és la història de com un dia en Llobet topa amb Déu, que decideix atorgar-li una facultat fantabulosa: un rellotge intern, o rebiollotge, que l'arrossega en diferents viatges en el temps. Així és com en Llobet es converteix en Saltatemps i travessa turbulències temporals però també assisteix a les múltiples transformacions del món amb el pas dels anys. Amb un llenguatge de gran vivacitat inventiva, amb uns personatges inoblidables i d'una imaginació i tendresa infinites, Stefano Benni ens regala una de les obres més especials de la literatura europea de les darreres dècades, un llibre que enamora i empeny a recuperar la fe en el poder de la paraula com a miracle ple d'il·lusió, de màgia i de redempció còsmica. Saltatemps és una novel·la que farà les delícies de tothom gràcies a la seva força indiscutible però també gràcies a l'esplèndida traducció d'Anna Torcal i Salvador Company, els culpables habituals que ens han permès gaudir del polifacètic escriptor italià en la nostra llengua.

Leseprobe

Stefano Benni

Saltatemps

Traducció:Anna TorcalSalvador Company

Títol original:Saltatempo (2001)

Coberta: Fotografia de Jean Marie del Moral

Primera edició: febrer de 2023Edició digital: setembre de 2023

© De la traducció: Anna Torcal i Salvador Company, 2023© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)[e-mail]

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner i Jaume C. Pons AlordaMaquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978-84-19630-43-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

PRIMERA PART

SEGONA PART

TERCERA PART

I vaig somiar amb tanta forçaque em va sortir sang del nas

Fabrizio de André – Massimo BubolaSand Creek

PRIMERA PART

1

Quan era molt petit vaig veure un Déu. Estava salbatant cap a la Bisacconi. Salbatar vol dir caminar a saltirons a causa del desnivell. Jo vivia a la muntanya, l’escola era a baix. Se salbata sense pauses, amb la inèrcia de la baixada que t’impedeix aturar-te, amb un sacseig continu als joves pebrotets i un petit panteix als pulmonets. Les Bisacconi són les escoles de primària del poble, un cub de color groc vòmit dins d’un jardí de males herbes silvestres, i deuen el seu nom a un home que es deia Lutilio Bisacconi, recordat per haver mort al llindar de casa seva, assassinat pel seu cosí feixista.

De fet, a la làpida hi ha escrit:

Lutilio Bisacconi, caigut.

Al capdavall es veu que no van pagar al picapedrer o hi va haver un litigi ideografològic perquè acaba així: caigut. No s’especifica si a la guerra, per la Resistència, en la flor de la vida, res: caigut i punt.

Nosaltres pensàvem que aleshores ningú queia com en Tadeo, que ja als vuit anys no s’hi veia una merda, com un ancià, i tenia els peus torts cap a dins però volia anar igualment amb bicicleta i tenia una bicicleta que semblava que l’havia mastegada un tauró i a més no distingia un guarda-rodes d’un precipici i també patia un tic que li feia tòrcer la cara cap fora de la calçada. Per això queia gairebé tots els dies i tenia el front abonyegat i un canell sempre en cabestrell, i els genolls egipcis amb jeroglífics de graveta.

Per això també es podia batejar l’escola en honor seu: en Tadeo, caigut, o si no caient, o si no tard o d’hora torna a caure.

Vaig parlar d’això en una redacció i em van clavar un suspens com una catedral.

Però aquell dia de la fi de l’hivern era molt bonic donar via lliure als pensaments. Els prats estaven empolvorats de gebre i el sol se’ls bevia mentre jo cantava en veu baixa: si em vols deixar, digues almenys per què. Cantava i corria cap a l’objectiu formatiu de l’escola, la cartera em colpejava les cames, els peus em feien mal pel gel. Hi havia gebrada i els ocells volaven alt. La vall, allà al fons, semblava una paleta de pintor.

Em vaig aturar a beure i a mirar el meu reflex al safareig, i era lleig. Ple de grans de tots els colors i formes, amb pinacle, amb cràter, com una figa espremuda, com un mugró (enumero). A més tenia el nas aguilenc com el d’una gallina i un munt de cabells amb propulsió vertical, un raspall de vàter a l’inrevés. Cada cop que somreia a una princesa, ella s’arrecerava al costat del drac. Cada cop que feia un tomb amb els meus amics mosqueters, ells m’amagaven sota les capes per no espantar la gent.

A la meitat si fa no fa del trajecte del salbateig em vaig aturar en una vinya i vaig furtar un penjoll d’esquitxamoscatell. Cada gra tenia la mida del meu cap (exagero), un penjoll de caps de mi mateix, cadascuna cridant no em mengis. Per assaborir millor el botí vaig traure de la butxaca una crosta de paetern. En la vida he trobat res que fos tan dur com aquella crosta. Ni les dents d’una segadora-batedora o d’un caiman famèlic l’haurien esgarrinxat. La crosta semblava forjada en acer. La molla tenia la consistència de certes pedres, poroses però solidíssimes.

Així doncs, vaig seure, ja que apuntava el dia i el sol encenia el gebre amb franges de brasa i la línia de les muntanyes semblava un gegant ensopit posat una mica de gairó. El soroll del riu em feia companyia ja que sabia que a dins hi havia bagres i lluços de riu i barbs i llisses, totes elles criatures meravelloses que s’esmunyen i exploren tolls buits que nosaltres no coneixerem mai, per no parlar dels esquirols, del teixó dormilega, del talp arrugadot i del falcó que planava al meu zenit. I de dues vaques clapades que ruminaven sota un arbre i els queien les castanyes d’Índies al cap i eren felices.

Era un moment poètic, però aleshores em costava distingir els moments poètics tristos dels alegres. Per tant, quan sentia que arribava un atac de poesia era una mica com quan es mobilitzen els budells i avisen i espetarreguen abans de l’alliberament. Per això, quan sorgia la rampa de l’ègloga o del sonet o de l’instant inoblidable, jo hi menjava a sobre.

Vaig eixarrancar les mandíbules com si em volgués engolir l’horitzó, em vaig cruspir Monte Mario, l’estació de trens, un tros de carretera comarcal i llavors amb soroll de trituradora un tros de pa. Es deia paetern perquè podia durar mil anys i sempre es conservava bo.

Aquell pa només el podíem menjar jo, el gos Fox, que era un perdiguer com un cavall de gran, i la Bruixa Fluixa dentsdeferro. Com que la Bruixa Fluixa era una criatura fantàstica inventada per mi i la Selene (la meva noieta) i en Fox només es menjava el pa estovat amb aigua, llet i bava autoproduïda, jo era l’únic que rosegava paetern genuí, i no per res em deien Llobet.

Llavors crac va fer el pa genuí sota els meus ullals i guau va fer en Fox al lluny i clac el suc de l’esquitxamoscatell i no sabria sintetitzar el soroll del riu però el sol es va aixecar més encara i hi havia una aroma d’una certa felicitat irrepetible.

Vaig menjar quatre grans i tres em van esclatar dins de la tràquea, ja que si un gra d’esquitxamoscatell no et cau de gairell, és a dir pel mal costat, llavors vol dir que no és bo. El gra ha d’estar tot comprimit i turgent de suc i sucre i enveja d’abella, l’explosió que succeeix quan la dent el fereix és com una bomba, un desbordament de sabor, i el moscatell baixa pel nas i els bronquis fins al pàncrees, i tu tusses i gaudeixes i tusses i gaudeixes i mentre tusses t’empasses un altre gra per gaudir més.

Si no ho heu provat, us ho esteu perdent, deia el meu pare, que s’havia quedat amb el peu atrapat en un cep de guineus (us ho explico de seguida).

Aleshores soc allà assegut al terra amb el cul glaçat, menjant paetern i esquitxamoscatell, mirant com una aranya fa mitja, el sol s’estén i mentrestant es fa l’hora de l’escola. Em sembla sentir la campaneta allà a baix, a la vall. Jo no tinc rellotge. Calculo l’hora a partir de la gelor dels peus. És una gelor de quarts de vuit, amb el dit gros adormit, afortunat ell, i el calcany grinyolant.

Em poso dempeus i de colp la perspectiva s’eixampla, veig els lloms dels peixos saltant dins del riu i la plaça del poble i la Selene en un banc esperant-me mentre s’entortolliga una trena, i aquell cap de fava estatal del professor Tortuga fent copets amb el peu perquè arribo tard i el bust del Caigut Bisacconi a l’entrada. Assaboreixo per endavant aquella bona aroma escolar de sopeta vomitada i formatget que se li han assegut al damunt i pera cuita a l’orinal de l’àvia i penso: algun dia, algú pagarà per tot això, quan vet aquí l’aparició.

De l’hort sorgeix un home alt com un núvol, amb una barba immensa de color femer, escortada de mosques, tot vestit amb estrats de draps i parracs, amb una capeta negra recomposta de pedaços llustrosos. Porta un bastó de perera i un gos vell, però tan vell que va ensumar ves a saber quants pixats de tiranosaure, i que coixeja i té ranera com si estigués ple de brou.

De sobte l’home núvol em somriu i jo entenc que només un Déu somriu així i s’arrauleix al pujolet, a contrallum, entre la valeriana i les xicoires, s’abaixa tres o quatre tipus de calces i bragues i comença a fer de ventre, però a fer-ne de debò. És com una anaconda que es desenrotlla, o el blat de moro que cau de la segadora-batedora, o la polenta quan la vessen de la caldera. És un triomf de merda tèbia que quan entra en contacte amb el terra deixa anar un núvol de vapor immens i olorós. I com més fa de ventre, més creix el vapor, es diposita sobre el prat i els arbres i entela les closques dels cargols.

I continua fent de ventre i és una producció que no es pot creure, mentre el gos em mira com dient: això no és res, i la qüestió és que ja no es veu més l’home sinó un gran núvol travessat per un arc de Sant Martí, i des de dins surt una breu respiració panteixant que vol dir que encara està fent de ventre, i els ocells volen al voltant del núvol refilant alegres.

Aleshores el núvol es dispersa i per terra roman un obelisc fumejant. El terra s’ha escalfat i ja no em fan mal els peus.

I Déu agafa de sota la capeta una fulla de figuera que només es troba al jardí de l’Edèn, de com és de bonica, de pentalobulada i llustrosa, sense pelussa esgarrinxaculs, fa un gest com els que venten el soldà i es neteja amunt i avall i avall i amunt.

Després llença la fulla biodegradable, que vola planant cap a la vall, i jo imagino que si arriba santa i emmerdada fins a la plaça de l’església es convertirà en relíquia i vindran des de tots els països a veure la Fulla de Déu i jo seré com Bernadette, a excepció de la castedat.

—Això és vida —diu el Déu mentre s’estira, i amb la mirada divina descobreix un esclata-sang, encara que no n’és la zona, el cull i se’n cruspeix la meitat ell i la meitat el gos.

—Bon profit —dic jo.

—Gràcies —diu ell—, fa un dia meravellós per anar a pescar, o també perquè passi un giratrasbals temporal i es creï un espai de Filler-Gauss o bé que un s’enamora de cop i se n’adona l’endemà.

—Exactament —dic jo.

—Bé, com et dius, noi que no vol anar mai a l’escola?

—Em diuen Llobet.

—Petit llop del bosc —diu el Déu tot aixecant cap al cel un dit ronyós i magnífic—, gaudeix de la llibertat i un dia tindràs l’honor de matar l’emperador. Tens un tros de paetern?

N’hi dono.

—Tu no saps per a quant de temps en tinc amb això —diu l’homenot— ni què et donaré a canvi. Per tant, Llobet, posa’t sota aquell avellaner humit de gebre, i fes com si volguessis sentir el soroll de les gotetes que cauen. Fet? Ara t’explicaré una cosa fonamental. Això —diu— és un rellotge per al món exterior.

I es treu un rellotge de butxaca meravellós, d’acer brunyit amb un dibuix d’estrelles i peixos. L’obre i a dins hi ha un carilló, dotze ballarines que fan voltes i quan et passen per davant s’inclinen i al mig un gnom que marca els segons colpejant sobre una enclusa.

—És meravellós —dic jo.

—El dimoni en té de més bonics, amb les busques incandescents i el cucut que t’espicassa els ulls. Però aquest no està malament. Aquest és el rellotge que marca el teu dia diguem-ne normal: el d’arribar tard a l’escola, de llevar-se d’hora, de les hores que no passen mai, dels calendaris, del vostè guarirà en deu dies, del vostè morirà d’aquí a sis mesos, dels moviments estel·lars, de les marees i dels partits de futbol. Però compte!

El senyor Déu engoleix el rellotge d’un mos.

—No tinguis por —diu—, l’he engolit, ha desaparegut, però el temps no s’ha aturat. Veus? La garsa no s’ha quedat quieta en vol, les gotes cauen i tu envelleixes. Ara escolta.

I vaig escoltar el repic de les gotes que queien de l’avellaner.

—Doncs bé, aquest és el soroll del rellotge intern. Aquest mesura un temps que no va recte, sinó cap endavant i cap enrere, fa corbes i giravoltes, s’entortolliga, inventa, posa de nou en escena. És un temps que no es pot mesurar ni amb cronòmetres ni amb la més sofisticada astromecànica. És el teu temps, mesura la teva vida que és única, i per tant és diferent del meu i del d’en Gabriele, el meu distingit gos.

El gos es va inclinar i vaig veure que portava un rellotge a la pota.

—No t’espantis, però tu viuràs sempre amb dos rellotges, un a fora i un a dins. El de fora et resultarà útil per no fer tard a l’escola, quan esperis el cotxe de línia i, el dia que moris, per calcular quant de temps has viscut. L’altre, que inclou cent setanta-sis temps protològics, noranta d’escatològics i trenta-sis temps novel·lats caòtics, el vas engolir de petit, encara que no te’n recordis. Digues-ne, doncs, segon rellotge, més ben dit rebiollotge. Cada vegada que sentis que repica, el degoteig de l’aigua, les corxeres d’un grill, qualsevol ritme o balboteig del món, podrà passar que el rebiollotge es posi en marxa, no el podràs aturar, i tu correràs cap avant o escaparàs cap enrere i veuràs coses i d’altres les tornaràs a veure.

—I com és un rebiollotge?

—No es pot veure. Està compost per tantes parts juntes que en barrejar-se es tornen invisibles. En vols un exemple? Casa teva, la mires des de fora i dius: aquesta és la meva casa. Però la casa té a sota el rebost, el celler fosc amb les botes, la floridura a les parets i aquella olor d’anys i segles, però en aquell passat fosc fermenta el vi i els formatges maduren. A sobre hi ha les golfes, amb la farina, les pomes, les nous i els tomàquets eixuts, i hi ballen els ratolins rosegadors i els lirons lladregots. Allà hi ha les provisions per al teu futur. Després hi ha la casa on vius, amb la xemeneia calenta, la cuina d’on surt fum i la comuna on cau l’aigua fragorosament, i el llit que t’acull i prepara els somnis, però també els malsons, i els llençols glaçats a l’hivern, i la febre i les hores que no dorms durant la nit. I de vegades tot canvia: per la xemeneia entra la nit, les guspires dels fantasmes del passat, o la por d’allò que hi ha rere la porta. Al celler, el vi i la foscor fan que t’imaginis viatges i abordatges. A les golfes piquen amb el cap els ocells empresonats, com pensaments lletjos. Doncs bé, aquesta és la teva casa, no la que veus des de fora, amb les finestres, la portalada i l’heura sobre la paret.

—És complicat —dic jo.

—Res no és complicat, si hi camines a dins. Des de dalt, el bosc és una taca impenetrable, però el pots conèixer arbre per arbre. El cap d’un home és incomprensible, fins que no t’aturis a escoltar-lo. La història... Bé, la història, deixem-ho córrer. Tot aquest romanç és per dir-te que des d’avui et diràs Saltatemps. Ara marxa perquè sento la campaneta de l’escola, la Selene està preocupada, i els lloms dels peixos brillen.

—Amén —diu el gos.

I el Déu s’allunya i desapareix entre els codonyers i els xiprers, i jo tinc llàgrimes als ulls perquè he vist una divinitat, no sé si pagana, clerical o bosquina, però no li passa a tothom. Als bons, alguna vegada. Imagineu-vos a un malfactor brètol tardaner com jo. Salbato corrents cap avall i ploro i ploro i salbato, m’entrebanco i caic i l’esquitxamoscatell m’esclata a la butxaca. Mentre estic estès al terra, sento una cigala cantadora. Xerrica rítmica, cri cri cri, i noto com si a la panxa es posessin en marxa unes rodetes. Oh Déu, ja està passant. Em poso dempeus, veig el cel baix i el paisatge que es retorça com si tingués una goma a dins, com l’aigua quan reflecteix la imatge dels peixos i un instant després tot es transforma. Al lloc del sender hi ha una carretera envoltada de cases, i una pudor com si el Déu s’hagués deixat el gas encès. A baix, a la vall, surt del poble un solc de fum negre, i el riu està eixut, excavat i xuclat. El travessa una carretera llarga i ampla que s’esmuny en un forat de la muntanya, i està tota plena de cotxes que hi entren a tota velocitat. Esperem que també hagin fet un forat per l’altra banda o si no serà una carnisseria. I els cotxes no són mil-cents i furgonetes, són llargs i afuats, semblen les naus espacials del llibre de Verne, i en deuen ser milers, però evidentment la carrosseria s’ha desenvolupat mentre que els motors han retrocedit, perquè avancen lents, en filera com els cucs peluts, fan anar el clàxon i tiren fum pel cul, i al cel hi ha una libèl·lula enorme i monstruosa, que fa un soroll ensordidor. Mare meva, dic, què m’està passant. Llavors de sobte tot es torna normal, inclòs l’esquitxamoscatell que se m’escola cama avall i els penellons malèfics i també una gran llibertat a dins, la sensació de tenir encara molts descobriments per fer i moltes pàgines per llegir.

Salbato i salbato i entro al poble i a la placeta. Al banc no hi ha la Selene. Arribo amb un retard de potser deu minuts.

2

La meva classe, cinquè B, era petita i tnia un sol mapa d’Europa amb Rússia tallada per la meitat, no se sap si per falta d’espai o voluntat política, i també un sol guix per a la pissarra, una sola finestra gran i un sol cap de fava que era el professor Naselli, àlies el Tortuga.

Aquest era dolent de naixement, de formació i per pròpia elecció, tot plegat exacerbat per les hemorroides i pels cigarrets Alfa, que nosaltres anomenàvem mofetes, que fumava a raó de quatre paquets diaris. Quatre per vint, vuitanta alfamofetes. Cada mofeta, un minut d’esputació. Tota una sèrie de grunyits i esbufecs i repugnàncies que acabaven catalogats dins d’un mocador xop i verdosenc com el llot del riu.

El Tortuga tenia els bigotis dispars, un més llarg que l’altre, no se sabia per què. Sempre anava vestit de marró a ratlles i mai no es cordava bé la bragueta, de la qual sobresortien calçotets de llana i de vegades també el final del llimac. La Selene deia que ho feia a posta perquè era un maníac sensual, que són aquells dels quals no has d’acceptar mai caramels, potser allò altre, però acceptar caramels mai.

El Tortuga tenia unes altres coses desagradables: usava una loció d’afaitar que feia olor de corona mortuòria, tenia les ungles grogues i una dona que no sortia mai de casa perquè tenia esgotament nerviós i deien que fumava més alfamofetes que ell. Per acabar, en Naselli Tortuga Flegmes Pudordemort era un croat del bàndol d’en Federico Fefelli, àlies Fefè, candidat a alcalde i el major venedor de vaques de la zona, l’eslògan electoral del qual era: «A la vida d’un home hi ha tres coses importants: la família, l’estable i la missa».

Els meus companys eren una bonica barreja, com els bolets del bosc, de bons i de podrits, d’amples i de prims, de grisos i d’acolorits, de poc nets i de merdosos. Alguns venien de cabanes perdudes enmig de la muntanya, uns altres eren ricassos fills de botiguers i vinyaters, alguns eren adolescents ignorants de la vida, uns altres es feien una palla rere una altra, alguns eren menuts menuts com en Grattino, que després va morir als tretze anys amb els ossos foradats, uns altres llargs i golluts com n’Sterpa, que era fill de dos cosins i vivia en una landa on cardaven entre consanguinis des de feia un segle. Semblava un trol però era bo.

Després hi havia la Sutgina, petitona i negra. El seu pare venia carbó i desembussava les xemeneies. Tenia una veueta com una serra elèctrica i es fabricava ella sola preciosos collarets d’aglans.

Els meus amics preferits eren l’Osso, que pesava seixanta quilos, amb unes cuixotes grasses i coll de vedell. No debades era el fill del carnisser. Deia tantes bestieses que l’havien posat en un banc ell sol, al fons com un empestat, però de totes maneres se sentia tot el que deia perquè tenia una veu tronadora d’adult.

Després hi havia en Ganxo el Murri, que era prim i esvelt, amb ulls ametllats. Havia nascut en lluna plena i per tant era un boig llunàtic. Es passava la vida preparant-li bromes, a la gent. Era orfe i vivia amb tres germans una mica amenaçadors.

Després hi havia la Selene, que era rosseta, robusteta i a mi em semblava preciosa, encara que tenia les dents una mica de llebre i cecejava.

Després hi havia en Valisi Capdeferro i en Nico Castanya i la Lucianina Banghera i la Camillina Figarina i en Merlone l’Aplicat. Entre els petits, és a dir els de tercer i quart, em recordo dels que eren una mica especials.

En Grillomartino, perquè era molt àgil i jugava bé a futbol.

En Grasso Meva, perquè al futbol sempre demanava la pilota «Meva!» i era baixet però un defensa d’allò més tenaç.

En Viperí, escolà i espia, fill d’un ricàs amb vint-i-sis vinyes.

L’Otorina l’Obús, que, per alguna màgia de la larinx, als set anys eructava més fort que qualsevol mascle de l’escola, i carregada de gasosa feia tant de soroll com deu ogres.

Per acabar, la bidella Grazia, que venia melmelada d’amagat, a vint lires l’untament.

I ara que els he recordat, vaig entrar a classe i el Tortuga va dir:

—Una altra vegada tard, el senyoret. Que té avui alguna excusa especial?

Podia dir que havia vist Déu fer de ventre dins d’un núvol amb arc de Sant Martí? I la història del rebiollotge dins de l’estómac? Llavors en vaig explicar una de senzilla:

—Anava caminant, senyor professor, al llarg del terraplè de la sèquia que es diu la natjadora, perquè hi renten la roba les bugaderes del poble, i estava contemplant alguns exemplars de flora i fauna local per portar-los eventualment aquí a tall de troballa didàctica per a l’hora de ciències, quan de sobte veig un moviment sospitós i vibràtil a l’ortiga que abunda en aquella zona i menyspreant el perill m’aventuro enmig del fullam buscant el motiu de la misteriosa fregadissa.

I què veig, professor?

Un escurçó fatxenda dels més verinosos, de color sorra i amb el cap prim però unflat pels costats, com l’Osso quan es fica mig entrepà a la boca, i m’adono que la inflor (de l’escurçó, no de l’Osso) vol dir que està emprenyada i a punt d’atacar.

Aleshores recull del terra un pal bifurcat per defensar-me.

Però, senyor professor, el pal no és altra cosa que altres dos escurçons fatxendes que s’estan entrellaçant perquè és la temporada de l’acoblament.

Què fer?

Llanço els dos escurçons fatxendes contra l’escurçó individual, i succeeix allò imponderable.

L’escurçó individual era el marit de l’escurçó recargolat a l’amant escurçó i per tant l’aventura ha quedat al descobert. Esclata un merder, una discussió amb xiulets i bufades i una lluita ferotge i jo m’entretinc per veure com acabarà.

Com acabarà?

Malament. Tots tres escurçons es mosseguen i es maten i jo entenc que al món no hi ha cap lloc per a l’amor, agafo els cadaverets i els colgo i els faig un altaret amb flors que encara hi són, si vostè volgués comprovar la veritat d’aquesta trista història.

Naturalment, no explico pas aquesta falòrnia, massa bonica per malbaratar-la així. Em quedo callat escoltant el Tortuga, que gargalleja i recrimina, que diu que som un poble d’ignorants i golluts, meitat criatures meitat bèsties, però aviat les coses canviaran, oh sí, canviaran, i d’això està a punt de parlar-nos avui.

Sospiro. Miro fascinat l’Osso, que s’està traient del nas una burilla i se la fica a la butxaca. Aconsegueix fer-les viure fins i tot dues o tres hores, sense que perdin pes ni humitat. És un autèntic polze verd. La Sutgina omple el quadern de ditades negres. La Selene, en canvi, dibuixa cases. Com que la seva és d’allò més petita, on viu amb els pares, que són sastres, ella dibuixa cases amb desenes i desenes de cambres, ascensors, escales automàtiques... Hi caldria anar a pixar portant-se a sobre el berenar. Mentrestant veig que en Ganxo prepara una vespa. En Ganxo és el millor tirador de sarbatana del món, amb excepció dels indis guatayabes de l’Amazones. Fa les sarbatanes amb tubs de plàstic i cinta adhesiva. En fa de senzilles, de dobles o de metralla com la flauta de Pan i sobretot confecciona fletxetes més ràpides i letals que qualsevol insecte amb fibló. No fa servir curare, només esput i una resina que troba als troncs dels cirerers.

—Vosaltres creieu que el món es redueix a aquest poble miserable —diu el Tortuga entre les anelles d’una alfamofeta—, els vostres rurals pares no us han ficat al cap que pugui existir una altra cosa. Però ara tot canviarà. Un nou alcalde, que potser algú de vosaltres coneix, el senyor Fefelli, guanyarà les eleccions i l’autopista passarà per aquí. Just on hi ha el riu, amb un gran viaducte a sobre. I nosaltres ens convertirem en un accés important, importantíssim, i sorgiran benzineres, i restaurants, i indústries, i seria hora que us poséssiu a estudiar, perquè quan tot això arribarà, serà de qui primer ho agafi. És la Nova Ocasió, us podreu fer rics si us esforceu. Entesos? Algú de vosaltres sap què és una autopista?

—És una carretera més gran —va dir en Merlone l’Aplicat—. On cal pagar peatge per entrar i sortir.

—Perdoni —va dir la Sutgina—, llavors es fan rics ells, no nosaltres.

—No, animal! Perquè abans de res hi ha les expropiacions. On passa l’autopista l’Estat italià expropia i paga generosament. Després neixen les infraestructures, i per tant el turisme, les granges, i cal mà d’obra. En resum, és una gran renovació que s’acosta i uns diners que circulen.

—I les gallines? —va dir l’Sterpa, el Trol.

—Les gallines?

—Sí. Ja amb la carretera d’ara moren un fotimer de gallines aixafades per les rodes. Amb una carretera més gran n’aixafaran més, serà una carretera no d’asfalt sinó de farinetes de gallina.

—No tan sols gallines —va dir la Selene, dramàtica—, ens aixafaran també a nosaltres.

—Que en sou, d’animals —va cridar el Tortuga—, us hauria de...

Però no va acabar la frase. La vespa d’en Ganxo li va encertar la cuixa, les cames li van fer figa, va caure rodó. Tots suspesos aquell dia, s’havia acabat la classe i l’endemà tots acompanyats per un progenitor.

El meu pare em va acompanyar i va escoltar el sermó. Però com que era un fuster comunista coix per culpa d’un cep, qualsevol forma d’autoritat el feia emprenyar-se, i allà en el fons ens donava la raó a nosaltres.

—Per una punxada en una cuixa —esbufegava—, i nosaltres, amb qui han mamprès a trets durant anys, què hauríem de dir?

Però quan va estar en presència del Tortuga es va disfressar de bon pare responsable i feia que sí amb el cap als deliris del fumamofetes, i cada cop que assentia jo notava que li deia mentalment del mal que havia de morir i que encertava el docent en diverses parts del cos.

—Miri —va dir el Tortuga—, el seu fill és un noiet intel·ligent, però es distreu. Somieja, s’encanta, en història confon les dates, fa els deures del dia següent, es posa a parlar del futur com si el conegués i dels babilonis com si els hagués vist. Barreja les novel·les, la geografia, els animals. I sobretot quan parla salta d’una cosa a una altra, d’un tema a un altre, divaga, i no sap mai quina hora és ni quin dia. Compri-li almenys un rellotge.

—Ho faré —va dir el meu pare.

Mentre caminàvem cap a casa ell feia la cara d’algú que t’ha de renyar. Llavors em va veure trist i va dir:

—Prendré mesures serioses.

Amb la mirada baixa vaig esperar.

—Et diré Saltatemps. Ja no ets Llobet. Ets el senyor Saltatemps. I avui com a càstig tallaràs un quintar de llenya.

—La meitat avui i la meitat demà —vaig dir jo.

Després del sermó, per sort era dissabte i vam anar al riu.

Primer vam salbatar vora avall i després vam arribar al canyar i vam travessar el Desert de les Mosques Verdes, una zona de sorra d’allò més adient per fer una parada per a la reflexió nosaltres i tots els banyistes. Potser era la suavitat de la sorra o el refugi natural dels papirs que formaven una mena de cortinetes ombroses, però els budells trobaven la inspiració, i a més les mosques venien a supervisar. Fèiem el camp base a prop del nostre toll preferit, que discorria lent i transparent, després formava una petita cascada i s’endinsava prop d’una gran roca. Sota la roca hi havia quatre metres de profunditat i lluços de riu gegantins, amb el musell tot esguerrat pels hams, plens de cicatrius. Lluços lluitadors que encara no havien trobat la canya de pescar del destí.

I a mi tampoc em semblava que la canya del destí estigués a prop, estirat sobre la sorra amb els peus al corrent i una libèl·lula just damunt del cap. I mirava l’Osso i en Ganxo mentre es preparaven per pescar amb el picapedra, amb els seus clatells d’adolescents i les cames fangoses, i no veia cap ham d’or sobre els seus caps, disposat a agafar-los, amb gran brunzit de rodet, i a tirar d’ells cap a dalt, entre els núvols, on el Gran Pescador té a la xarxa les ànimes agitant-se i boquejant. I a prop seu hi ha un home amb barret que el mira, perquè ni tan sols Déu escapa a la primera llei del pescador: tant si n’agafes com si no, tard o d’hora arriba un home amb barret per mirar-te. I el riu canviava de color, de profunditat i de velocitat i fins i tot d’aigua. L’aigua lleugera i cantadora que corria baixa sobre els còdols no era aquella verda i lenta que s’estancava prop de les arrels. L’aigua gèlida i fosca sota el pont no era l’aigua blanca d’escuma que es llançava de cap des de l’altura, i es convertia en corrent perillós, on nosaltres inconscients ens desafiàvem a qui s’acostava més al punt fatal en el qual es cargolava en remolins gèlids. Hi havia moltes aigües i molts pensaments que brunzien entre el sol, el meu cap i el fang eixut que em feia de coixí. Mirava la Selene mentre preparava una caramella de canya i l’esculpia amb les dentetes, els seus ulls verds blavosos una mica estràbics i els cabells de blat de moro, i no hauria volgut que la llinya se me l’emportés, potser utilitzant com a esquer una maduixa, per les quals es delia. I ella em mirava de biaix, rosegava una mica la canya, somreia una mica i jo em sentia estrany. No sabia si allò era l’amor, però no hauria volgut ser en cap altre lloc.

I vet aquí que va ressonar la primera pedrada. L’Osso i en Ganxo pescaven així: localitzaven una pedra ampla i plana a flor d’aigua, probablement plena de caus, i després n’aixecaven una altra de feixuga i la deixaven caure al damunt. Amb el desplaçament d’aire tots els peixos que s’havien refugiat sota la pedra bombardejada pujaven atordits, boquejant, i els recollies.

No m’agradava aquella pesca. Era com si un estigués a casa seva mentre dinava i pataplum, algú li amollés un carreu d’una tona a la teulada i tu sorties disparat per la finestra encara amb el tovalló al coll i la forquillada de tallarines a mitges.

Però per molt que els hi deia no paraven.

Mentrestant la Selene s’havia pujat una mica la faldilla i portava unes calces blanques molt generoses, però calces al capdavall, i jo em vaig sentir envaït per un corrent tebi amb peixos saltironejant a dins.

A més a més vaig notar que totes les libèl·lules volaven en parelles. Era l’estació de l’acoblament, cardaven en l’aire, i hi havia tot un trànsit de bilibèl·lules. Vaig mirar de distraure’m d’aquell eros aeri, però immediatament vaig veure per la sorra un escarabat piloter, negre, lluent i gran que també enculava la seva promesa, i avançaven a passets de mambo tot deixant un rastre a la sorra. El trajecte de l’amor. Aleshores em vaig quedar gairebé en pèl, excepte els calçotets, i em vaig capbussar al toll pensant «vull veure si també aquí practiquen sexe submarí», però l’aigua estava freda i feia gust de fang, de manera que se’m va fer un nus a l’estómac i vaig tornar per eixugar-me al sol.

Pataplum, va fer el pedrot de l’Osso, i van pujar quatre barbs eixordats.

A dalt, sobre el dic, vam veure uns senyors que ens miraven. I vaig sentir un soroll que des d’aleshores tornaria a sentir molt sovint, i damunt del canyar es va alçar la boca plena de dents del drac. Era una pala excavadora.

—Ja estan començant a destruir —va sospirar la Selene, i va fer sonar la caramella—, s’emportaran el riu, els peixos, tot plegat.

—El riu és gran, la pala és petita —vaig dir jo.

L’Osso i en Ganxo van marxar ràpidament a veure l’excavadora. El corrent em va portar a prop dels peus un peixet esmicolat, encara viu. Bellugava la cua però ja no podia nadar i l’aigua l’arrossegava.

Se’m va acudir que també nosaltres érem peixets i que d’un moment a un altre una gran pedra podia davallar sobre la nostra vida, i que nosaltres no érem importants per aquella pedra, no hi comptàvem gens.

Per a l’edat que tenia era un pensament molt precoç però trist, com aquelles criatures que només dibuixen esquelets i la mare els diu «bravo».

Llavors vaig abraçar la Selene i ella no es va fer enrere. Tremolava i m’acaronava un dit del peu. Era tota llisa i feia bona olor de sabó.

3

Jo estava quiet al sender i mirava el meu pare. Estava assegut al banc de pedra del balcó, mentre fumava una burilla i mirava la vall. Amb ell hi havia els tres gossos, cadascun en una posa diferent. L’Alaska, la perdiguera, el mirava a la cara com preguntant «i aleshores què fem?». En Fox, el mig pastor, s’havia posat a ensumar el bosc i eventuals indis cherokees. En Nestore, el mestís de salsitxa, dormitava amb el cap posat a les potes i presagiava embolics. Al meu pare li acabaven de dir que, com que les excavacions del viaducte passaven exactament per sota del nostre predi, ens expropiarien i enderrocarien la casa a canvi d’un munt de diners. Amb aquests diners ens podríem permetre qualsevol cosa, comprar una altra casa amb electricitat a dins, posar en marxa una activitat comercial rendible, estil regalèssia o cartutxos per caçar i, en fi, comportar-nos com tots els altres que estaven contents de vendre. Però el meu pare no estava content, no s’afaitava des de feia tres dies i anava amunt i avall amb els gossos pels camins, fins a les calanques prehistòriques i els espadats de Monte Mario i tornava a casa tard.

Què li podria haver dit sobre aquell tossal que semblava la proa d’una nau, enmig d’aquella mar de verd i boira que de tant en tant ens feia sentir tan lluny de tot? Afaita’t, papà?

Llavors vaig salbatar sender avall i mentrestant passava un any i tota la vall estava en obres i hi havia formigoneres que ruminaven i pales que excavaven i bombes que xuclaven i casetes de metall i gent nova als bars i cotxes impressionants i gallines esclafades i una gran agitació.

Vaig continuar per les vinyes: Déu no se m’havia tornat a aparèixer. Només veia, gairebé tots els matins, una guineu vella, mig cega, que s’adonava de mi a l’últim moment.

Era l’últim dia de classe a l’escola de primària Caigut Bisacconi. Vaig decidir de tombar pel viarany de les pruneres, fins al toll de les granotetes, i prendre una drecera. A la meitat del camí hi havia un hort i una barraca de fusta que en comparació la de Robinson Crusoe era un àtic. A la barraca vivia en Celso. En Celso tenia sis-cents noranta-dos anys i vivia allà des de sempre. L’habitacle eren quatre taulons clavats i una teulada de planxa. A dins hi havia un llit de pedra, un fogó, dues paelles, dues gallines i centenars de paquets buits de cigarrets.

Em vaig aturar al llindar i vaig pensar: com pot viure un home anys i anys dins d’aquest racó fosc, quin parrac de vida, quins pocs pensaments i rostres, quina solitud sense fons.

Tanmateix, quan el vaig veure arribar encorbat, amb la cistella de les patates sota el braç i l’aixada, vaig sentir l’escalfor del seu parrac de vida, sentia els seus pensaments, veia el foc que li il·luminava la nit, i una dona rossa que se li apareixia en somnis, i els atacs de tos que li aturaven el cor. I el soroll de la pluja, les albes gèlides, l’olor de les patates extretes de la terra, i el sabor del vi que li regalava el meu pare.

No es podia estripar aquell parrac, era de la mateixa estofa que el meu. Celso, li volia preguntar: hi anaves, al riu, de petit? Tu també has vist els peixos moribunds al corrent? Qui tenia dret d’escombrar-los? El món anava endavant, potser per anar endavant destruïa tot el que tenia al davant i era un tros de món, no pas un planeta enemic, es foradaven les muntanyes, la gent es desplaçaria ràpida pertot arreu, impossible restar a soles, mai més solituds i barraques. Així estava escrit. Però quan aquell hort quedés esborrat, quan l’autopista es mengés la muntanya i els taulons de la barraca s’esfondressin sota l’alenada del llop, on aniria en Celso?

I vaig esperar que la dona rossa o la tos negra se l’emportessin abans que hagués d’abandonar aquella casa, perquè cada cau és una casa. Cada forat, cada niu, cada pedra sota l’aigua és una casa, encara que no tingui placa amb el timbre, número de telèfon ni porta amb forrellat.

Jo no entenia per què la vida estava repartida d’aquella manera, un hort per a algú i tot el món per a un altre, dies llargs per malbaratar per a alguns i poc de temps malalt per a uns altres, i el gel per a en Celso i alfamofetes per al professor i somnis per a la Selene, i per a mi llibertat i gelats i un destí de gran futbolista o director d’orquestra, i el cotxe de línia cap a la ciutat i naturalment sexe a dojo, més que una libèl·lula, i un gran futur que em cridava.

Sentia alhora felicitat i pena.

Em vaig acostar a en Celso. Estava mig cec, em va reconèixer només a un metre. Portava a la cintura una pell d’escurçó. Si veuen la pell, deia, agafen por i no em fan mal. Amb els homes no es pot fer.

Em va somriure a través de dues dents i mitja i em va posar a la mà un manoll de raves. Un regal. Balancejava el cap, era la seva manera de comunicar amistat.

Aleshores li vaig donar dos cigarrets que havia pispat.

Ell va fer un gest d’estupor, els va cargolar a la mà bruta de terra, va desaparèixer i jo vaig pensar: no el tornaré a veure.

Llavors vaig baixar corrents, era l’últim dia de classe.

El senyor eximidirector va fer un discurs sobre el nostre futur i sobre el del nostre poblet, que es convertiria en una gran metròpoli, i en Ganxo va objectar en veu baixa que el nom «metròpoli» és poc, si és gran ha de ser almenys una quilometròpoli, i per fer-lo callar li vaig llançar un lòpez, que és un cop amb els nusos al múscul de la cuixa i fa un mal boig, i ell em va respondre amb una bescollada al clatell.

Aquí és necessari un incís sobre les cabronades i agressions més comunes que es feien a l’escola en aquells temps mítics i salvatges.

El lòpez, com ja s’ha dit, és una punyada sobre el múscul dur de la cuixa.

La figa, o coixant, consisteix en un cop de genoll des de darrere, que fa cedir la cama del que hi ha al davant just quan hi té recolzat tot el pes. És com fer-lo caure en un clot, és mortal.

La mossegada del mastí. S’aferra el panxell de la víctima i es fa el grunyit del gos furiós. Estúpid però funciona sempre.

La llepa. Cop que es dona al cul amb la goma que sosté els llibres.

L’estirada. Cop que es dona a l’orella del company de pupitre, amb una gometa ben tensa i tot seguit amollant-la.

El tiracartera. Una gran puntada de peu, a les espatlles i a traïció, sobre la cartera del que camina davant teu, amb doble efecte nociu: fa caure la cartera i estira dolorosament els músculs del braç.

La bescollada. Cop amb mà oberta sobre el clatell.

El lòpez especial. Colzada en el costat durant la cursa, adoptat també en el futbol.

No he inclòs la burilla adhesiva, la trepitjadota simple, el nyas al nas, els cops als collons, la traveta simple o també el gambirol a dos coordinat, i altres cops menys comuns.

No cal dir que a la bescollada vaig respondre amb un doble lòpez, és a dir un lòpez al mateix punt tot just tumefacte, i en Ganxo va amollar un hòstiaputa i va fer caure regle, escaire i berenar, dels dos primers se’n refotia.

Fins i tot el darrer dia, va sospirar l’eximidirector, fins i tot el darrer dia feu el ruc. El professor Tortuga, dins d’un núvol d’alfamofeta, assentia com dient: aquests com a màxim tenen al davant una carrera com a pidolaires, i llavors en Ganxo va llançar una vespa al director i per sort no el va encertar. La fletxeta es va plantar al marc de la pissarra, com a les pel·lícules de Robin Hood, el que robava als rics per donar-ho als pobres, cosa que es pot fer només si un és ric per si mateix. Doncs bé, l’eximidirector, ignorant d’haver escapat pels pèls a una fletxa guatayaba, ens va parlar de l’autopista i de les indústries com ara les granges de gallines i les fàbriques de ciment que sorgirien a la zona, i el Trol, com sempre amb el tema de les gallines, es va agitar i movia el coll amunt i avall com un pollastre. La Sutgina es va ficar un dit al nas, decorant-lo amb una aurèola cendrosa i després va amollar un rot de plàtan (berenava amb plàtans vells, negres com albergínies) i es va endormiscar sobre el pupitre. Les mosques brunzien sobre els anacoluts del simidirector, que va retòrcer dues frases en llatí i ens va desitjar bones vacances tot aconsellant-nos que estudiéssim, perquè el cervell és com una eina, si no la fas servir es rovella, i tots vam pensar el mateix, i com si ho hagués fet aposta en aquell moment va entrar en Fefelli amb la seva dona. Era una cosa estranya perquè no hi havia altres adults a l’aula a més del simidirector i el Tortuga, però en Fefè ja venia a fer campanya electoral. Ja se sentia alcalde i a més portava un sobre que li sobresortia de la butxaca del vestit a ratlles color merda. Es va sentir un xiuxiueig murmurat i maligne, un enfilall de safarejos pèrfids i joves satirets. Perquè la senyora Tiziana Fefelli, àlies Labrador, era una dona que anava bastant en boca de tothom. A tothom li va agafar la riallera, inclosa la Selene, que feia com si res però se li havia arrugat la barbeta, perquè ella tampoc ignorava les llegendes sobre la senyora present. Llegendes nascudes de confidències fetes al perruquer Paolo i esbombades per ell en la polis. La qüestió és que el nom de Labrador tenia a veure no amb la geografia sinó, diguem-ne, amb la física dels vasos comunicants. Els contes sobre ella eren una Odissea on és millor que Ulisses no torni. De fet es contava que la nostra Penèlope descordava els pantalons amb els ulls, i que als sopars era una mena de força d’assalt, dotada fins i tot de peus prènsils, que agarrava trempades sota la taula i el comensal prèviament escollit s’ennuegava amb la lasanya. A l’aire lliure, allà on hi hagués clarianes en camps d’herba trepadella, podien haver passat dues coses: o hi havia descansat una vaca, o hi havia cardat la Labrador. Es contava que durant el clau tenia una varietat de ritmes digna d’un director d’orquestra, des del lent envoltant al crescendo heroic, fins el final amb gran escapada, es contava que ho sabia practicar en posicions diverses i gimnàstiques, i que havia mig provocat un infart per succió al metge que havia vingut per curar-li una traqueïtis i mai hauria imaginat aquella nova teràpia. Era indomable: el marit la mantenia tancada a casa, però hi havia un vaivé de lampistes, tècnics del gas, fusters i electricistes, ja que en aquella casa hi havia un gnom, un Cupido nerviüt, que trencava una canonada al dia, escrostonava arrebossats, mastegava bombetes i desballestava cadires perquè la senyora pogués rebre els obrers.

Però la Labrador, tirant-se a l’espatlla la seva fama, semblava que no feia cas de les xafarderies, ni del simidirector ni tampoc de nosaltres, perduda en algun pensament estupend. Parpellejava i es retocava els morros amb una bona quantitat d’aquell pintallavis amb què s’hauria pogut amanir la pasta. Però tenia un rostre mansuet i trist, com si digués: deixeu que em diverteixi una mica.

Al seu costat s’agitava el maridet, baixet, rodanxó i rient per sota el nas, amb un taló de tres-centes mil lires per al nou gimnàs de l’escola, i quan l’hi va fer a mans al simidirector rebregat com si fos paper d’estrassa, envanit com si digués: total en tinc molts, ella va fer la contraescena. Es va ajupir tot fent cruixir la faldilla, i es va revisar la carrera d’una mitja. Els nostres cabets es van inclinar i les bocotes es van obrir de bat a bat, i ella se’n va adonar i va fer un gest com dient: pillastres. En la nostra ment vam veure despuntar al front d’en Fefelli dues banyes d’ur engarlandades amb pàmpols i amb la punta llustrada amb Sidol. Vam estar agraïts a la Labrador.

Però allò ja feia un temps que durava i ens pixàvem tots a sobre, i per fi la cerimònia va acabar amb l’himne de Mamelli per l’altaveu. Després d’allò, lòpez i salutacions recíproques i aleshores, udolant com llops, vam córrer lliures cap a fora, en un inoblidable moment de felicitat col·lectiva i individual. Hi havia qui reia, hi havia qui saltava, hi havia qui, com ara la Selene, plorava. Només el Trol preguntava si havíem entès la història de les gallines, però li van clavar un cop als pebrots i va callar.

Vam anar a la plaça, i per l’altaveu sonava una polca que no és polonesa, com m’havia explicat el meu tiet ballarí. La que és polonesa és la masurca i li agradava a la teva mare morta. Jo de la mare no recordava res, una foto a la tauleta de nit del pare, o si no un rostre prim que mirava com el llard es desfeia a la paella, qui sap si s’hi veia els pocs dies que li restaven. Però no era un dia de tristeses, hi havia un munt de gent nova al mercat, i un desplegament de cotxes platejats amb el cul arrodonit que no havíem vist mai abans, i en Bortolini el mecànic els estudiava perquè era la seva matèria present i futura. Nosaltres vam buscar el cotó de sucre perquè vèiem pertot arreu criatures amb la barba de gnom, ensucrats fins a les orelles, però quan vam arribar al llaminadurista hi havia cua. Llavors vam comprar regalèssies, cosa que va fer contenta la Sutgina perquè així també nosaltres ens tornàvem negres. Després vam anar a veure el mercat de vaques on en Fefelli es batia en duel amb dos toscans amb cara de bon any, i volaven xifres i pesos i hòsties putes. En Ganxo va llançar una vespa a un jovenet de ciutat que li estava tocant els pebrots perquè li anava al darrere a la cartera, que era una sex symbol nostra, i després vam fer recompte dels diners i vam decidir pujar a les cadires voladores del parc d’atraccions. Les havien instal·lades els gitanos a la clariana del camp de futbol, i des de lluny sentíem ja els xiscles de por i excitació aèria.

Mentrestant vaig veure el meu pare a les taules del Ceefaena.

El Ceefaena, cercle filosòfic nofanunbrotista, s’aplegava, segons les condicions climàtiques, davant o dins del bar de la plaça. Alguns dels socis eren treballadors, d’altres no tant. S’hi trobaven per parlar de temes diversos, com ara les peronosporals, Sivori, Mussolini i el destí del món.

I aquí faig una explicació dels personatges del poble.

En primer lloc en Baruch, excap partisà. Li dèiem així perquè era molt savi i un dia algú havia vist un llibre de filosofia escrit per un tal Baruch de Spinoza. Baruch sonava millor i li va quedar el malnom. Era un animalot flac i ossut, embolcallat, tan si feia sol com si gelava, en una caçadora de fustany amb pedaços sobre pedaços sobre pedaços, pedaços exponencials. Fumava toscanellos perceptibles a sis quilòmetres, no sé a quin tractament els sotmetia. Ell deia que els deixava macerar en grappa, els amics que els ficava pel cul a una vaca. Fos com fos, l’aroma era única. El paper d’en Baruch era el del nostre guia espiritual.

En Lavamèl era la cornella esquerra, és a dir l’ocell de mal averany del poble. Anava vestit de negre amb una gran capa vampiressa, ulleres fosques i un gat negre que es deia Carboncle que tenia quinze anys i sempre semblava que l’havia atropellat un cotxe, fins al punt que quan li va passar de veritat ens en vam adonar només una setmana més tard. El paper d’en Lavamèl era anunciar desgràcies, malalties i retards del correu. Afortunadament per a nosaltres i desgraciadament per a ell, no portava gens ni mica de mala sort. El seu paper, per tant, era el de pessimista professional.

En Karamàzov era esferoide i bigotut amb cabells estil Einstein. Havia passat sis anys a Rússia muntant oleoductes. Allà, a causa del fred, havia perdut dos dits i moltes neurones. S’havia tornat estalinista llibertari, que Déu n’hi do. Per ell, tot el que existia era millor a Rússia. El seu paper era el d’ideòleg, kremlinòleg i mentider.

Després hi havia en Bèstia, camperol professional. Cara de púgil, amb dos braços que podien desplaçar qualsevol objecte, des d’un porc d’un quintar a un tronc d’arbre. Els seus polzes ridiculitzaven qualsevol estrella del porno. Vivia sota el camp de futbol amb ovelles, porcs i un gos que es deia Hissss, perquè ell només el cridava així, amb un xiulit. Era el gos més gras, brut i mansoi del món. Habitava una barraca de materials diversos, ja que menyspreava les cases d’obra, i amagava un gobelet amb diners cada dia en un lloc diferent, el pou, el matalàs, un forat en terra. Alguna vegada oblidava on els havia ficat i passava gana durant una setmana, fins que no recuperava el botí. Era el nostre expert agrícola. El problema era que parlava poquíssim, un sonet al mes. Per tant, per aconseguir informacions calia adoptar el qüestionari tipus test.

Exemple: Bèstia, quina és la millor estació per plantar tomàquets?

Totes?

Primavera?

Tardor?

Hivern?

—Primavera, hòstia consagrada —responia en Bèstia.

De les ànimes tenia cura don Brusco, el capellà. Era democristià, rosegaaltars, pedant. Amb dos gots de vi negre es tornava centrista, tolerant, moderat. Amb cinc li podies confessar de tot i t’absolia. En Balduino jurava que amb grappa havia aconseguit fer-li cantar Amunt els pàries de la terra.

Tot saltant una generació, vet aquí en Balduino el bàrman. En Balduino era el cap dels alcohòlics homònims, és a dir en Piero el formatger i en Piero el barber. Tots plegats feien experiments etílics. És a dir, provaven quants licors forts podia assimilar un ésser humà abans de caure rodó a terra. Els agradava el whisky i el vi bo, però la seva joia i condemna eren l’Strega, el licor de flors Cucchi, el cafè Borghetti, el Pezziol, l’Inca Pisco, els vins estil Marsala, la menta amb vi anyenc. El seu lema era: si pot baixar no és dolent. Tots tres eren mentiders, visionaris i, com que l’alcohol dona il·luminacions extraordinàries, solucionadors de problemes complexos.

El meu tiet Nevio era l’Expert. No hi havia res, en el vast catàleg del món, que ell no conegués. Expert en caça, pesca, conreu dels camps, viticultura, automòbils, tractors, història antiga i moderna, futbol i esports olímpics. N’hi havia prou de pronunciar (ara se’n diria teclejar) una sola paraula, per exemple: llebre. El tiet Nevio es posava un dit a la templa, engegava el motor de cerca i vet aquí les deu primeres informacions:

La llebre més gran agafada a la zona: sis quilos i mig per l’avi de l’Osso. Al primer tret.

La llebre d’hivern no es torna blanca, desenvolupa un pèl més suau i no fa cau.

La llebre com millor està és en civet amb raïm negre.

A Iugoslàvia hi ha tantes llebres que les cacen amb xarxa per a papallones.

La llebre pot saltar set metres, però no li importa una merda.

Leprotto és el nom d’un ciclomotor de dos temps quaranta-vuit, però té el canvi dur i les rodes massa petites.

Lepri era un que va morir desactivant una mina per una juguesca. Va dir: voleu dir que això cal?, doncs calia.

La llei immutable de la llebre diu: si tens permís per caçar només una llebre i dispares a una de grossa, mentre te la fiques al carneral te’n passa per davant una el doble de grossa.

La diferència entre la llebre i el conill rau en el caràcter.

La llebre morta és un dels temes preferits dels pintors de natures mortes.

Premeu el clatell amb el dit per obtenir altres informacions.

A les taules de la zona d’ombra, sota un til·ler on brunzien les abelles, hi havia el grup Buton,1 així anomenat perquè no eren vells, sinó anyencs. És a dir:

En Cipolla, que l’any 47 havia ensopegat amb l’arada una mina que li havia taponat les orelles, i s’havia tornat tan sord que l’any següent va ensopegar amb una altra, va tornar a casa tot brut de terra i sang i va dir: deu haver esclatat una mina riu avall, he sentit un estrèpit llunyà.

L’Arturo Noranta-sis, perquè n’hi mancaven quatre per al segle.

La Maria Casinò, que als vuitanta anys encara jugava a tot: a botifarra, al pòquer, a la brisca, fins i tot a set i mig amb els nens si no hi havia res de millor.

Entre els homes i dones amb una cultura mitjana, la institució més important era la Regina, paperera, quiosquera i estanquera. De nissaga sudista, antiga missatgera durant la guerra, amb una preciosa cara d’apatxe, la Regina era experta en qualsevol publicació, des de les receptes de cuina a la novel·la d’amor, des de la crònica de successos al còmic, des de la política a la xafarderia. A ella es dirigien en una gran varietat de casos. Per saber com es cuina la guatlla al conyac i com acaba Allò que el vent s’endugué, però també qui és l’actual ministre de l’Interior i en quin número Tex es troba per primer cop amb Mefisto. A més a més era una lectora atenta d’esqueles. Si moria algú que havia tingut algun contacte amb el poble, ella informava. Un matí es va presentar al grup nofanunbrotista anunciant: ha mort l’Ettore Glisenti.

I qui és?, va preguntar tothom.

Ella va recordar que, deu anys enrere, hi havia hagut una invasió de vespes. Havien fet el niu al campanar i des d’allà sortien per a les seves incursions, atacaven els queviures i picaven com crancs. El fill de la Luciana fins i tot va tenir un xoc profilàctic, es va unflar com un meló i van haver de portar-lo a l’hospital i posar-li un antiestalínic. Aleshores la gent va dir «prou», i de la ciutat va venir un furgó groc amb la inscripció Ràpides Desinfestacions Glisenti, perquè rates i insectes ningú les senti. Com un autèntic professional, en una sola tarda l’Ettore va resoldre el problema, i a terra hi havia més vespes mortes que soldats a Little Big Horn. En Glisenti, per tant, era un benemèrit del poble, i ara la Regina es recordava d’honorar-lo.

Després hi havia la Luciana, mercera, cartomàntica i especialista en moda.

La Zoraide, brodadora que havia estat miss de la regió el 1950.

L’Arruga, la més pia del poble, que pregava en bicicleta.

La Veronica la benzinera, alta i mamelluda, que a força de sentir acudits sobre el sortidor li havien sortit cabells blancs als trenta anys.

En Giampier el forner, que sempre estava alegre i durant tota la nit cantava òpera mentre pastava, i deia la llegenda que alguna vegada quan mossegaves una rosca podien sortir les notes de Rigoletto.

I hi havia els seus fills Giglio i Loris Arduini, els guapos del poble, amb els bíceps sempre enfarinats.

I en Guspira el ferrer, amb els bigotis socarrimats per les espurnes.

I en Maghino l’electricista, que deia: si una bombeta es fon és perquè ha vist alguna cosa que no li ha agradat.

I en Luis el tractorista, que amb el tractor Landini brodava els camps.

I en Bortolini, mecànic que ho arreglava tot, des de la bicicleta a l’excavadora, però sobretot el millor pescador del món.

Jo freqüentava sobretot el grup dels bombarders, anomenats així perquè eren de caràcter fort i tendien a aixecar la veu, a contradir-se i a barallar-se. En Carbur, propens a esclatar en enrabiades tronadores, sindicalista i campió de billar. En Belloni el lampista, el Sherlock Holmes de les canonades, famós per la seva habilitat per localitzar les fuites a les parets, i també famós per les dimensions de la seva canonada natural. L’Ossobuco, carnisser, el pare de l’Osso, feixista inveterat i mag de les barbacoes. L’Edison Rondelli, adroguer molt beat, que feia olor de detergent, pastilles de brou i aromes diverses. Els gossos el seguien sempre i li pixaven als pantalons, no se sabia per què. Alguna de les seves olors els inspirava. En Chicco, el calderer, decorador, pintor de brotxa grossa i caricaturista, a més de pintor «de dones despullades i còmodament estirades». En Paolo, barber, perruquer i xafarder.

A banda, en la categoria de nofanunbrotistes a temps complet, hi havia n’Slim l’esplèndid. N’Slim no havia pagat mai el beure des que el món és món, però aconseguia gorrejar i sobreviure en qualsevol època. Va ser ell qui va inventar, trenta anys abans dels estilistes, la roba de firma, en el sentit que firmava grans lletres de canvi als sastres, no pagava mai, però sempre anava vestit com un petimetre. A tall d’única activitat era home ocell. Com que tenia una estructura dental particular, amb un buit entre les dues incisives, sabia imitar a la perfecció el cant de cent vint ocells, dels quals vint-i-sis d’imaginaris. Si dic a la perfecció, no exagero. Passava darrere dels gats, titava i es tornaven bojos. De tant en tant anava a les tauletes de la fonda, esperava els clients, començava l’espectacle canor i a la fi hi treia alguns calés. També el van portar a caçar però no va funcionar. Als gats els ensarronava, als ocells no.

I per acabar en Libero, el boig, el coix, el fuster més gran del món que sabia fer un cucut amb escuradents. El meu pare, vaja.

1 Al·lusió a la destil·leria bolonyesa Buton, fabricant del brandi Vecchia Romagna. (N. dels T.)