Vull fer-te algunes preguntes E-Book

Rebecca Makkai

• Herausgeber: Edicions del Periscopi
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Antípoda
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2024

Seitenzahl: 774

Beschreibung

La Bodie Kane és la creadora d'un pòdcast d'èxit. Quan la conviden a fer classes a l'escola Granby, on va passar l'adolescència, es veu abocada a recordar l'episodi més terrible de la seva vida: l'assassinat de la seva companya d'habitació. Vint anys després passeja pels escenaris d'aquest crim que no ha sigut capaç de deixar enrere i del qual mai ha acabat d'aclarir la veritat. Quin paper hi van tenir, ella i la resta dels seus companys? L'home a qui van declarar culpable és realment el veritable assassí? Rebecca Makkai revisita el gènere del true crime i n'ensenya les costures en aquesta novel·la de prosa brillant i propulsiva. L'autora explora l'ambivalència de la culpa, la complexitat de la veritat, i qüestiona la morbositat i el perill de l'adopció de certs discursos. De l'autora d'Els grans optimistes, Premi Llibreter 2022 i finalista del Premi Pulitzer 2019

Leseprobe

Rebecca Makkai (Chicago, 1978) és escriptora, professora de la Universitat de Sierra Nevada i de la Universitat de Northwestern, i directora artística del centre per a escriptors Story-Studio Chicago. És autora de les novel·les The borrower (2011), The hundred-year house (2014) i Els grans optimistes, que va ser finalista del Premi Pulitzer 2019 i del National Book Award 2018 i va rebre diversos guardons internacionals. També se n’han adquirit els drets per fer-ne una pel·lícula. A Catalunya, l’obra va guanyar el Premi Llibreter Altres Literatures el 2022. Vull fer-te algunes preguntes és la seva segona novel·la traduïda al català i ha estat considerada una de les millors novel·les de l’any per The New Yorker, Time o The Guardian, entre d’altres.

Marc Rubió (Barcelona, 1968) viu a Sabadell i és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Va treballar com a corrector per a diverses editorials i a la secció de català d’El Periódico fins que va decidir dedicar-se exclusivament a la traducció de l’anglès de novel·les i assajos. Entre d’altres, ha girat al català obres d’autors com Paul Auster, George Orwell, John le Carré, Salman Rushdie, Maggie O’Farrell, Nickolas Butler, Brit Bennett i Rebecca Makkai.

The New Yorker – «Explora amb destresa com el record pot desfer-se en somnis. Posa en relleu l’envergadura de la violència contra les dones, gairebé paralitzadora i al·lucinatòria, i il·lustra com aquestes històries es consumeixen voraçment. El resultat no és un llibre que mira impúdicament un acte concret d’una violència incomprensible, sinó un llibre que investiga, com diu el personatge de la Britt, “dues vides robades”. És un crim perfecte.»

The Washington Post – «A través d’aquesta obra complexa sobre reclamacions històriques i fer les paus amb el present, Makkai explora com es reprimeix i es converteix en relat el maltractament de les dones i de quina manera es transmuta en un safareig morbós i en pur entreteniment.»

The New York Times – «La seva prosa és delicada però exuberant, amb capítols curts i encisadors, i frases tibants com cordes de piano. És una novel·la intel·ligent, tenaç i, en general, plaent de llegir.»

The Atlantic – «Aquest llibre aborda grans convulsions socials que plantegen dubtes sobre la memòria i com atribuïm una culpa. Aquesta vegada, però, mentre posa el focus en l’obsessió pel true crime i les revelacions del #MeToo, Makkai ens fa pensar que no hi ha cap certesa que siguem capaços de desenterrar i explicar les històries que ens persegueixen.»

The Boston Globe – «La característica més singular de Makkai és aquesta barreja d’intel·ligència, extravagància i saviesa; una mescla entranyable i valenta. Que les reflexions ètiques, metafísiques i epistemològiques que planteja Makkai agafin forma en una història exquisida plena de suspens i increïblement entretinguda, fa que l’obra sigui un reflex seductor del misteri que analitza amb molta traça.»

The Wall Street Journal – «Apassionant… Makkai desplega aquesta història feta de flashbacks amb mà ferma. El llibre viu amb imatges expressives i pren cos amb un imaginari ben expressiu.»

NPR –«Una història que investiga la memòria personal i col·lectiva, una crítica de les xarxes socials com un lloc on es perd el context i cap error passa desapercebut, i una novel·la literària sobre una dona que intenta fer les paus amb el seu passat mentre navega per un present tumultuós. Potser és la seva millor novel·la.»

Títol original: I have some questions for you

© Rebecca Makkai Freeman, 2023

Primera edició: març del 2024

© de la traducció: Marc Rubió, 2024

© del disseny de la coberta: Tono Cristòfol

© de la fotografia de coberta: Jena Ardell / GettyImages, 2023

© de la fotografia de l’autora: Joan Morejon Balta, 2021

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2024

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

[email protected] | Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter / X: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació: Tono Cristòfol

Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

Retoc de la imatge de coberta: Pepa Porta Llach

Disseny de la col·lecció i interiors: Tono Cristòfol

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de noranta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro.

Producción de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-19332-68-4

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

«N’has sentit parlar», dic, en to imperatiu, categòric. A la dona que seu a prop meu a la barra de l’hotel i que ha comès l’error d’encetar una conversa, al dentista que es queda sense preguntes sobre els meus fills i em demana a què m’he dedicat últimament.

A vegades saben qui és de seguida. Altres vegades em pregunten: «Aquesta no era la que el tio la va tancar en un soterrani?».

No! No. No era aquesta.

No era la que van apunyalar a… No. La que va entrar en un taxi amb… És una altra noia. La que va anar a la festa d’una germandat, la que ell va fer servir un pal, la que ell va fer servir un martell, la que ella el va passar a recollir pel centre de rehabilitació i ell… No. La que ell l’havia observat fent fúting cada dia? La que va cometre l’error de dir-li que no li venia la regla? La de l’oncle? Espera, l’altra de l’oncle?

No: era la de la piscina. La que tenia alcohol a… La dels cabells enredats a… La que el tio que va confessar i… Exacte. Sí.

Assenteixen alleujats. Què ho fa?

La meva veïna de la barra agafa l’api del Bloody Mary, el mastega. El dentista em diu que glopegi. Pronuncien el seu nom, fan memòria. «I tant, ja sé qui és», diuen.

«Aquesta.» Perquè ella ara no és altra cosa que això: una història que pots saber o no, una història amb una sèrie limitada de detalls, una història que pots dominar si memoritzes mapes i cronologies.

«La de l’internat!», diuen. «Me’n recordo; la del vídeo. No em diguis que la coneixies?»

Si busques «assassinat New Hampshire», apareixen tot de fotos seves, juntament amb retrats policials d’anys més recents, relacionats amb tragèdies provocades pel consum de cristall. Una de les fotos —on somriu amb la boca però no amb els ulls, cosa que denota una certa infelicitat de fons—acostuma a sortir com a simple pescaclics. És una foto de l’equip de tenis retallada de l’anuari escolar; si coneixies la Thalia és fàcil veure que de fet no estava molesta, sinó que senzillament somreia a la càmera sense tenir-ne ganes.

Era la història que s’explicava una vegada i una altra.

Aquella en què ella era prou jove, prou blanca, prou guapa i prou rica perquè cridés l’atenció de la gent.

Aquella en què tots érem prou joves per pensar que algú més llest tenia les respostes.

Potser era aquella sobre la qual anàvem errats.

Potser era aquella sobre la qual tots, col·lectivament, cadascun carregant només el pes d’una ploma, anàvem errats.

Primera part

1

La primera vegada que vaig mirar el vídeo va ser el 2016. Era al llit amb el portàtil, els auriculars posats, i em preocupava que el Jerome es despertés i l’hi hagués d’explicar. Els meus fills dormien al final del passadís. Hauria pogut anar a mirar si estaven bé, posar-los la mà a les galtes càlides i sentir-ne l’alè calent. Hauria pogut olorar els cabells de la meva filla, i potser la flaire d’espígol humit i el cuir cabellut d’una nena petita haurien sigut suficients per ajudar-me a agafar el son.

Però una amiga que feia vint anys que no veia m’acabava d’enviar un enllaç, i hi vaig clicar.

El Camelot de Lerner i Loewe. Jo hi feia alhora de directora d’escena i directora tècnica. Una càmera fixa, massa propera a l’orquestra, massa allunyada dels cantants adolescents sense micròfon, qualitat VHS del 1995, algun membre del taller d’Audiovisuals darrere l’objectiu. I mare meva: sabíem que no érem cap meravella, però érem encara pitjors del que ens pensàvem. La persona que al cap de dues dècades havia pujat allò, que a sota hi havia anotat el temps exacte de les aparicions de la Thalia Keith, també havia publicat la llista del repartiment i de l’equip tècnic. La Beth Docherty interpretava una menuda Ginebra, la Sakina John brillava com a Morgana, amb una corona de punxes daurades sobre les trenes africanes, el Mike Stiles, guapo i cohibit, feia de rei Artús. El meu nom hi surt mal escrit, però també hi surt.

Les imatges dels artistes saludant al final de l’obra són les últimes en què es veu la Thalia clarament: els rínxols foscos la fan destacar sobre la munió de gent difuminada. Després, gairebé tothom es queda a l’escenari per cantar el «Moltes felicitats» a la senyora Ross, la directora, per fer-la aixecar de la primera fila, on s’asseia cada vespre per prendre nota de tot. És joveníssima, cosa que en aquell moment em va passar per alt.

Uns quants nanos se’n van i tornen confosos. Alguns membres de l’orquestra pugen a l’escenari per cantar, el marit de la senyora Ross surt d’entre el públic amb un ram de flors, els membres de l’equip tècnic s’hi afegeixen amb samarreta i texans negres. Jo no hi aparec; suposo que em vaig quedar a la cabina. Devia ser molt propi de mi, això de mantenir-se al marge.

Entre el reagrupament i la cançó, la celebració de l’aniversari dura cinquanta-dos segons, durant els quals la Thalia no es veu mai amb claredat. En els comentaris, algú havia fet un zoom d’un tros de vestit verd d’un costat de l’enquadrament, havia publicat fotos comparatives entre aquesta taca de color i el vestit que portava la Thalia: primer embolcallada amb una gasa com a Nimue, la fetillera, la Dama del Llac, i després sense la gasa, amb una simple lligadura, fent de Lady Anne. Però hi havia uns quants vestits verds. El de la meva amiga Carlotta n’era un. Hi ha la possibilitat que a aquelles altures la Thalia ja se n’hagués anat.

La major part del debat que es desplegava sota el vídeo girava entorn de la cronologia. L’obra havia de començar a les set del vespre, però és probable que la nostra versió, afortunadament escurçada, comencés cinc minuts tard; potser més. La gravació ometia l’entreacte, i es feien suposicions sobre el temps que devia durar l’entreacte d’un musical d’institut. Depenent del que creguessis sobre aquestes dues variables, l’obra s’acabava entre les 20.45 i les 21.15. Jo ho hauria d’haver sabut. En el seu moment, hi devia haver una carpeta d’anelles amb les meves anotacions meticuloses. Però no me l’havia demanat mai ningú.

La finestra horària que el metge forense va establir per a la mort de la Thalia anava de les vuit del vespre a la mitjanit, i l’inici d’aquest període quedava determinat pel musical; per això que l’hora exacta en què es va acabar l’obra s’havia convertit en un tema de fascinació infinita a internet.

«He anat a parar aquí des de YouTube», deia algú el 2015 en un dels comentaris, i t’enllaçava a un altre vídeo. «Mireu això. DEMOSTRA que amb aquest cas la van cagar. La cronologia no té sentit.»

Algú altre havia escrit: «Innocent empresonat per culpa del racisme policial en l’entorn escolar».

I a sota: «Benvinguts a la Central de la Conspiranoia! Dediqueu les energies a un VERITABLE CAS IRRESOLT».

Al mirar el vídeo vint-i-un anys després dels fets, el record que se’m va disparar als racons foscos del cervell va ser quan vam buscar la paraula sensual* al diccionari de la biblioteca amb la meva amiga Fran, que formava part de l’obra. Per apaivagar les rialletes quan a l’obra es deia «el sensual mes de maig», la senyora Ross ens havia fet saber que «sensual aquí vol dir simplement vibrant. Us convido a buscar-ho al diccionari». Però, què en sabia la senyora Ross de la sensualitat? La sensualitat era per als joves, no per a les professores de teatre casades. Però («Càgom l’os pedrer», com hauria dit la Fran, i com potser va dir), resulta que, segons el diccionari Webster, sensual també vol dir «sa i fort; ple de vigor». Un dels exemples era un «estofat de vedella sensual». Vam sortir de la biblioteca rient, i la Fran declamant: «Oh, un estofat de vedella sensual!».

On havia guardat jo aquest record durant tots aquells anys?

La primera vegada que vaig mirar el vídeo vaig anar fent salts i només vaig veure bé el final; no tenia cap ganes d’escoltar gaire estona les veus adolescents, els instruments de corda desafinats. Però més tard hi vaig tornar —la mateixa nit, a les dues de la matinada, després que la pastilla de melatonina m’hagués fallat— i em vaig fixar en tots els fragments on sortia la Thalia. A l’acte 1, escena 2, hi havia la seva única actuació com a Nimue. Apareixia a l’escenari enmig d’una boira de vapor de gel sec, cantant hipnòticament darrere de Merlí. Em va estranyar que anés desviant els ulls mentre cantava; no parava de mirar cap a fora de l’escenari, a la dreta, com si necessités que li apuntessin el text. Això no tenia sentit: l’únic que havia de fer era cantar la seva cançó repetitiva.

Em vaig inclinar amb compte sobre el Jerome per agafar-li l’iPad de la tauleta de nit i vaig carregar-hi el vídeo; aquesta vegada vaig fer un zoom de la cara de la Thalia, de manera que va quedar ampliada, tot i que no més nítida. És subtil, però se la veu molesta.

I llavors, mentre Merlí pronuncia el seu discurs de comiat, en què diu adeu a Artús i Camelot, la Thalia torna a desviar els ulls, i gairebé mira per sobre l’espatlla. Mou mudament la boca; no són imaginacions meves. L’obre una mica i la tanca de seguida, i pel mínim gest estic gairebé segura que articula la paraula què. Potser es dirigeix a un tramoista, a algú del meu equip que li ensenya un element d’attrezzo oblidat. Però, què podia ser tan important en aquell moment, just abans que sortís d’escena?

El 2016 ningú de la secció dels comentaris s’havia fixat en això. Només els importava el moment dels aplaudiments finals, si realment ella era a l’escenari durant aquell últim minut. (Els importava això i la seva bellesa.) Cinquanta-dos segons, raonaven, era prou temps perquè la Thalia Keith trobés algú que l’esperava darrere l’escenari i se n’hi anés sense que ho veiés ningú.

Al final de tot de la gravació, el nostre il·lustre director musical, amb corbata de llacet, la batuta encara a la mà, comença a anunciar alguna cosa que no escolta ningú: «Gràcies a tothom! Al marxar…», però el vídeo es converteix en un brunzit de línies grises. Presumiblement, diu alguna cosa sobre l’hora de tornar a les habitacions, o commina tothom a endur-se les seves deixalles.

«Fixeu-vos en el que fa la Ginebra els últims dos segons», diu un comentari. «És una petaca, això? Jo em vull fer amic de la Ginebra!» Vaig aturar el vídeo, i sí: la Beth enlaira una mà on té una petaca platejada, potser confiant que els seus amics veuran què és però els professors que hi ha entre el públic estaran massa distrets per adonar-se’n. O potser la Beth ja anava massa torrada per anar amb compte.

En un altre comentari es pregunta si algú pot identificar les persones del públic que passen per davant de la càmera al marxar.

Un altre diu: «Si mireu l’especial de Dateline el 2005, no feu cas de res del que s’hi explica. Un FOTIMER d’errors. A més, és THA-, com el principi de “Thatcher” i el Lester Holt no para de dir THAY-lia».

Algú contesta: «Em pensava que era TAHL-ia».

«No, no, no», insisteix el primer. «Vaig conèixer la seva germana.»

Un altre comentari: «Tot això m’entristeix moltíssim». Seguit de tres emoticones que ploren i un cor blau.

Després, durant setmanes, vaig somiar no pas en el cap girat de la Thalia, la seva pregunta muda, sinó en la petaca de la Beth Docherty. En somnis, jo l’havia de trobar per tornar-la a amagar. Portava la carpeta d’anelles gegant, però les anotacions que havia fet no em servien de res.

Els del taller de teatre havíem implorat fer aquesta obra: l’any anterior havíem tret el tema constantment, cada vegada que a la senyora Ross li tocava guàrdia a l’edifici on teníem les habitacions. Se n’havia fet una reposició a Broadway el 1993, i fins i tot els que no l’havíem vist havíem escoltat la banda sonora, havíem entès que comportava escots medievals, petons en escena, solos fabulosos. Per mi, volia dir un rerefons de castells, trons, arbres sobre rodetes —res difícil, cap planta d’interior carnívora, cap descapotable Ford Deluxe que calgués fer entrar a l’escenari. Per als periodistes del futur, aportaria una infinitat de metàfores fàcils. L’escola com un regne amagat dins del bosc, la Thalia com a fetillera, la Thalia com a princesa, la Thalia com a màrtir. Què podia ser més romàntic? Què hi ha millor que una noia que es mor de cop, en plena formació? Una noia com una taula rasa. Una noia que és el reflex dels teus desitjos i que encara no està malmesa pels desitjos propis. Una noia com a sacrifici de la idea de noia. Una noia que és una sèrie de fotografies de la infància, totes marcades amb l’aura de «la noia que morirà jove», com si fins i tot el fotògraf que l’havia retratat a tercer de primària l’hi hagués d’haver vist escrit a la cara, hagués d’haver vist que aquella era una noia que seria una noia per sempre més.

L’espectador, el voyeur, fins i tot l’autor dels fets… Tots quedaven lliures de culpa quan la noia naixia morta.

A internet i a la televisió agrada moltíssim, això.

I pel que fa a vostè, senyor Bloch: suposo que per vostè ha sigut avantatjós.

* A l’original, lusty, que té el sentit de «luxuriós», però que també pot voler dir «fort», «substanciós». (N. del trad.)

2

Contra tot pronòstic, el gener del 2018 em vaig trobar dirigint-me a tota pastilla cap al campus un altre cop, amb un d’aquells antics taxis blaus que m’havien recollit tantes vegades, tant temps enrere, a l’aeroport de Manchester. El taxista em va dir que s’havia passat el dia fent el trajecte fins a Granby.

—Tots han anat de vacances a algun lloc —em va dir.

—Eren a casa per passar-hi les festes —li vaig dir.

Va esbufegar, com si li hagués confirmat les pitjors sospites.

Em va preguntar si donava classes a Granby. Per un moment, em va espantar que no m’hagués considerat una alumna. Però tenia el meu reflex allà mateix, al retrovisor: una adulta dreta i feta amb potes de gall. Li vaig dir que no, que hi anava com a professora visitant a fer un curs de dues setmanes. No li vaig explicar que havia sigut alumna de Granby, que em coneixia la ruta que vam agafar com si fos una cançó de tota la vida. Em va semblar que era donar-li massa informació en una conversa informal com aquella. Tampoc li vaig explicar el concepte de minimestre, perquè hauria sonat pompós, exactament la mena de cosa que ell s’imaginava que feien aquells nois i noies malcriats.

La idea de tornar a Granby havia sortit de la Fran. La Fran amb prou feines se n’havia anat: després de marxar fora uns quants anys per estudiar a la universitat, fer el postgrau i viure un temps a l’estranger, havia tornat per ensenyar història a Granby. La seva dona treballa a la secretaria i viuen al campus amb els fills.

El taxista es deia Lee i em va assegurar que «portava aquells nanos de Granby des que hi anaven els seus avis». Em va explicar que Granby era la mena d’escola on només podies entrar si tenies contactes familiars. Vaig tenir ganes de dir-li que s’equivocava de mig a mig, però l’oportunitat de corregir la seva suposició que jo era una persona de fora havia passat feia estona. Em va dir que «aquests nanos es foten en uns merders que no s’ho podria creure», i em va preguntar si havia llegit l’article publicat «fa pocs anys» a Rolling Stone. Aquell article («Viu lliure o mor: alcohol, drogues i ofegaments en un internat selecte de New Hampshire») havia sortit el 1996, i sí, tots l’havíem llegit. Ens vam enviar correus electrònics des de les residències universitàries respectives, horroritzats pels errors i les suposicions, de la mateixa manera que ens vam enviar missatges de text nou anys després, quan Dateline va tornar a desenterrar-ho tot.

El Lee em va dir:

—Aquests nanos no els controlen gens. L’única cosa que em fa feliç és que tenen una norma contrària a Uber.

—És curiós, jo he sentit dir al revés. Sobre això del control.

—Ja, doncs menteixen. Com que volen que vingui a donar classes, li diran el que sigui.

En els gairebé vint-i-tres anys que havien passat des de la graduació a Granby, només hi havia tornat tres vegades. Hi va haver una primera trobada quan vivia a Nova York; m’hi vaig estar una hora. Hi vaig tornar pel casament de la Fran i l’Anne a la Capella Vella, el 2008. El juliol del 2013 vaig passar uns dies a Vermont i vaig venir a veure la Fran, per conèixer el seu primer fill. Això era tot. Havia evitat el desè, quinzè i vintè aniversari, havia ignorat les trobades d’exalumnes de Los Angeles. No vaig començar a sentir una veritable nostàlgia pel lloc fins que va aparèixer aquell vídeo de Camelot i la Fran em va incloure en el missatge de grup subsegüent, la qual cosa va desencadenar tot de records teatrals. Vaig pensar que esperaria fins al 2020, fins a una reunió on assistirien els meus companys de classe: el nostre vint-i-cinquè aniversari i alhora el bicentenari de l’escola. Però llavors, aquesta invitació.

També era avinent el fet que el Yahav, l’home amb qui jo tenia una aventura amorosa llarga i desesperada, visqués a només dues hores de distància; aquell any ensenyava dret a la Universitat de Boston. El Yahav tenia accent israelià i era alt, brillant i neuròtic. La mena de relació que teníem no em permetia simplement agafar un avió i anar-lo a veure. Però sí que em podia plantar en un lloc proper.

A més, volia comprovar si me’n sortiria; si, malgrat els nervis, el pànic gairebé adolescent, estava preparada per comparar-me amb la noia que havia passat com una ombra desmenjada per Granby. Sabia que a Los Angeles, en teoria, era prou capaç: una professora universitària ocasional amb un pòdcast elogiat, una dona que podia cuinar un àpat amb productes frescos del mercat i portar els fills a l’escola raonablement vestits; en el dia a dia, però, no tenia gaire clar fins on havia arribat. Sabia que Granby m’obriria els ulls de cop.

O sigui que hi havia els diners, i el tio, i el meu ego, i —per sota de tot plegat, una nota massa greu per sentir-la— hi havia la Thalia, hi havia el fet que des que havia mirat aquell vídeo m’havia sentit lleugerament destarotada.

En tot cas, m’ho van demanar, vaig acceptar i ara era aquí, cordada amb el cinturó al seient de darrere, deixant que el Lee em portés al campus quinze quilòmetres per hora per sobre del límit de velocitat.

—Què els hi ensenyarà? Una mica de Shakespeare? —em va preguntar el Lee.

Li vaig explicar que faria dos cursos: un sobre pòdcasts i l’altre sobre cinema.

—Cinema! —va exclamar—. Miraran pel·lis o les faran?

Vaig tenir la sensació que no hi hauria cap resposta que pogués empitjorar l’opinió que el Lee tenia de l’escola i de mi.

—Història del cinema —vaig dir, cosa que era correcta però incompleta. Vaig afegir que fins feia poc havia donat classes de cinema a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, cosa que va tenir l’efecte desitjat (he fet servir aquest truc altres vegades): el Lee es va llançar de cap a parlar de l’equip de futbol americà dels Bruins. Jo podia anar assentint amb un lleuger murmuri mentre ell monologava. Només quedaven vint minuts de trajecte i ja hi havia poques possibilitats que em preguntés pels pòdcasts o em fes mansplaining sobre Quentin Tarantino.

L’escola m’havia convidat, en concret, per donar classes de cinema, i jo m’havia ofert a duplicar la proposta perquè significava el doble de diners, però també perquè mai he sabut estar-me quieta, i ja que deixava els fills per endinsar-me al bosc durant dues setmanes, no volia estar-me de braços plegats. La necessitat de mantenir-me ocupada és el símptoma d’una ansietat productiva i alhora la clau del meu èxit.

En aquell moment el meu pòdcast es deia Febre d’estrelles, una història per entregues sobre una sèrie de dones del món del cinema i la manera com la indústria les engolia per després escopir-les. Funcionava raonablement bé, fins al punt on pot funcionar un pòdcast, i segons indicaven diversos mesuradors de descàrregues, de tant en tant arribava a les primeres posicions. Donava una mica de diners, i, a vegades, un famós ens esmentava en una entrevista i ens enfervoríem. El copresentador, el Lance, havia pogut deixar la seva feina temporal com a jardiner paisatgista, jo havia pogut rebutjar les engrunes que la Universitat de Califòrnia em tirava per treballar com a professora adjunta i hi havia un parell d’agents literaris que s’oferien a representar-nos si ens aveníem a escriure un llibre a mitges. Estàvem ficats de ple en la preparació de la nova temporada, centrada en la Rita Hayworth, però podia fer la recerca des de qualsevol lloc.

Anàvem per la ruta 9 darrere d’un altre taxi blau, que portava dos nois.

—Ho veu? —va dir el Lee—, segur que aquí hi van un parell d’alumnes seus. Cap d’aquests nanos són de per aquí. Venen d’altres països, fins i tot. Aquest matí he portat unes noies que tornaven de la Xina i no m’han dit ni una paraula. Com poden anar a classe si no parlen l’anglès?

Abans que el racisme es fes més patent, vaig fer veure que rebia una trucada.

—Gary! —vaig dir a la persona del telèfon, i després, al llarg de deu minuts, vaig deixar anar uns quants «mmm» i «d’acord» espaiats, mentre el bosc gebrat passava com una taca borrosa. Malauradament, sense les distraccions del Lee, vaig ser conscient dels nervis que havia ignorat fins llavors, del bosc en què m’endinsava en direcció a Granby. Vet aquí l’esglesiola blanca interconfessional, que per a mi sempre havia sigut el senyal que faltava poc per arribar. Vet aquí el trencall cap a la carretera més estreta, un gir que vaig sentir al fons de la meva memòria automàtica.

Com si el trencall els hagués fet aflorar, vaig recordar els texans curts massa llargs i la brusa de ratlles sense mànigues que portava en el meu primer trajecte cap a Granby, el 1991. Vaig recordar que em preguntava si els meus companys de classe de New Hampshire tenien accent; no entenia que n’hi hauria molt pocs que fossin d’allà. Em vaig reprimir les ganes d’explicar això al Lee, o de dir-ho al telèfon.

Els Robeson, la família amb la qual vivia, m’havien portat amb cotxe des d’Indiana; en un sol dia havíem cobert gairebé tot el camí i l’endemà al matí només ens faltava una hora de trajecte. Les finestres de darrere abaixades, anava asseguda amb la cara contra el vent impetuós, mirant passar els camps de conreu, bonics com els d’un calendari, i el bosc impenetrable, una paret verda. Tot feia olor de fems, cosa a què estava acostumada, i llavors, de cop i volta, em va arribar l’aroma dels pins.

—Aquí fa olor d’ambientador! —vaig dir.

Els Robeson van reaccionar com si fos una nena petita que havia fet un comentari adorable.

—Olor d’ambientador! —va repetir el Severn Robeson, i va clavar una alegre manotada al volant.

Al campus, aquell primer dia, no em podia creure la frondositat del bosc, ni tampoc que d’alguna manera la zona d’esbarjo fos el bosc mateix: roques, troncs, agulles de pi, molsa… Sempre havies de vigilar on posaves els peus. A Indiana, els únics boscos que havia conegut s’estenien entre fileres de cases o darrere les gasolineres, eren arbredes que podies travessar d’un costat a l’altre. Hi havia burilles de cigarret, llaunes de refresc. Quan de petita m’explicaven contes de fades, els boscos que m’imaginava eren aquells. Però ara les històries dels boscos primaris, els nens perduts, els amagatalls, agafaven sentit. Això, era un bosc.

A fora del taxi del Lee, l’Oficina de Correus de Granby i el que havia sigut el videoclub. La Circle K no havia canviat, però era difícil posar-se nostàlgic amb una gasolinera. Vam enfilar pel camí d’entrada al campus, i en aquest punt vaig notar una onada d’adrenalina. Vaig acabar la meva trucada falsa desitjant un bon dia al Gary.

Aquell primer novembre, quan van caure totes les fulles, esperava veure les cases i els edificis que, de bon començament, hi devia haver entre els arbres. Però no: més enllà d’aquelles branques nues, més branques nues. Més enllà, encara més.

De nit hi havia mussols. A vegades, si no havien tancat els contenidors de la brossa amb el passador, els ossos negres agafaven bosses senceres d’escombraries i se les enduien arrossegant-les pel campus per obrir-les com si fossin un souvenir.

A la bifurcació, el cotxe que havíem seguit va anar cap als edificis on dormien els nois, però el Lee va optar per la ruta llarga, que passava pel Campus Sud, i em va fer un recorregut turístic, de manera que no vaig tenir més remei que escoltar educadament.

—Allà on la deixaré és al Campus Nord, per sobre del riu, amb els edificis nous i elegants. Però aquí baix hi ha la part antiga, que es remunta al mil set-cents i escaig.

A la dècada del 1820, però no el vaig corregir. Era mitja tarda, i uns quants nanos sortien del menjador amb pas feixuc i travessaven l’esplanada de gespa, encorbats per protegir-se del fred.

El Lee em va ensenyar l’aulari original, els edificis on al seu dia es pelaven de fred els adolescents de les granges, les casetes rústiques on temps enrere els professors solters portaven una vida solitària, la Capella Vella i la Capella Nova (que ja no eren capelles de debò, totes dues tremendament velles), la casa del director. Em va assenyalar l’estàtua de bronze de Samuel Granby i va dir, erròniament:

—Aquest és el tio que va començar l’escola amb una sola aula.

Com a alumna, jo no podia passar pel costat de Samuel Granby sense fregar-li el peu, una tradició que no compartia ningú. Tampoc podia passar pel costat d’un telèfon públic sense capgirar l’auricular. Això era increïblement enginyós i rebel; m’hauràs de creure.

Quan per fi el Lee va arribar a la part baixa del Campus Nord i va aturar el cotxe, vaig obrir la porta i vaig topar contra una paret de fred. El vaig pagar i em va dir que m’abrigués, com si hi hagués cap alternativa, com si allò no fos el pic de l’hivern i no estigués tot cobert de gel i sal. Mirant els edificis inalterats, la cresta estreta de la White Mountain que s’elevava a l’est, per sobre la línia d’arbres, era fàcil imaginar-se que havien conservat el lloc criogènicament.

La Fran m’havia ofert el sofà, però de la manera que m’ho va dir —«a veure: hi ha el gos, el Jacob sempre crida com un condemnat i el Max encara no ens dorm tota la nit»—, em va semblar un gest més que no pas una invitació. O sigui que vaig optar per estar-me en un dels dos apartaments de convidats, situats just per sobre del torrent, en una caseta que havia sigut l’oficina d’administració. Hi havia un dormitori i un lavabo a cada planta, més una cuina per compartir a baix. Tot l’edifici, vaig trobar, feia tuf de lleixiu.

Vaig desfer la maleta, preocupada perquè no havia portat prou jerseis, i pensant, precisament, en els telèfons de Granby.

Imagina’m (recorda’m), als quinze, als setze, vestida tota de negre fins i tot quan no era darrere l’escenari, les botes Doc Martens apedaçades amb cinta aïllant, els cabells foscos i llisos que m’envoltaven la cara de pa de ral: imagina’m, protegida amb manyoples, el contorn dels ulls ben definit amb el perfilador d’ulls, passant pel costat del telèfon públic i —sense mirar— despenjant l’auricular, capgirant-lo i tornant-lo a penjar del revés.

Això només va ser al principi, però; al penúltim curs, ja no podia passar pel costat d’un d’aquells telèfons sense agafar l’auricular, prémer un sol número i parar l’orella; perquè hi havia almenys un telèfon en què, si feies això, enmig dels paràsits senties una altra conversa. Vaig descobrir-ho quan em disposava a trucar al meu edifici des del telèfon del vestíbul del gimnàs per preguntar si podia arribar després de l’hora límit de les deu de la nit, però al prémer el primer botó vaig sentir la veu d’un noi, amortida, a mig volum, queixant-se a la seva mare sobre els exàmens de meitat de trimestre. Ella li va preguntar si ja es posava les injeccions de l’al·lèrgia. El noi semblava plorós i enyorat, com si tingués dotze anys, i vaig trigar una estona a reconeixe’l: era el Tim Busse, un jugador d’hoquei que tenia problemes de pell però una nòvia molt guapa. Devia trucar des d’un telèfon de la sala d’estar del seu edifici, a l’altra banda del torrent. Jo no entenia quines lleis de les telecomunicacions feien possible que es produís això, i una vegada que vaig explicar aquesta història al meu marit, va remenar el cap i em va dir:

—Això no pot ser que passés.

Li vaig preguntar si m’acusava de mentir, o si creia que sentia veus.

—Només dic —em va contestar el Jerome en to neutre— que no pot ser que passés.

Em vaig quedar hipnotitzada al vestíbul del gimnàs: no em volia perdre ni una sola paraula. Però al final vaig haver-ho de deixar; vaig trucar al meu edifici i vaig demanar a la professora de guàrdia que em donés deu minuts per travessar el campus corrent i recollir el llibre d’història que m’havia deixat al menjador. No, em va dir, no podia. Tenia tres minuts per arribar. Vaig penjar, vaig tornar a agafar l’auricular, vaig prémer un número. Encara se sentia la veu del Tim Busse. Màgia. Li deia a la seva mare que suspendria física. Em va sorprendre. I ara tenia un secret seu. Un secret secret, una cosa que ell no havia volgut compartir amb mi.

Arran d’això em vaig quedar una mica penjada del Tim Busse, en qui fins llavors no m’havia fixat gens ni mica.

Al llarg dels mesos següents vaig provar tots els telèfons públics del campus, però allò només funcionava amb el del gimnàs, i només si resultava que algú parlava des d’un telèfon (potser un telèfon concret) del Barton Hall.

La major part del que sentia era un balbuceig indesxifrable. Una vegada vaig sentir algú que encarregava una pizza. A vegades la gent parlava en coreà, en castellà o en alemany. Una vegada vaig sentir la «Rhapsody in Blue», la música que sortia quan United Airlines et posava en espera. A vegades sentia coses més interessants, retalls d’informació que analitzava a consciència. Vaig saber que algú —no vaig deduir mai qui— seria a casa per Pasqua, però es negava a anar a ca la tia Ellen. Vaig descobrir que algú altre enyorava la seva nòvia; no, l’enyorava molt, moltíssim, i no, no es veia amb cap altra noia, l’estimava, per què es posava així?, no et posis així, que no sabia que l’enyorava?

A la vida se’ns concedeixen poquíssims superpoders. Aquest era el meu. Em passejava pels passadissos sabent coses que cap dels nois del Barton Hall m’explicaria voluntàriament. Sabia que el Jorge Cardenas no es permetia beure quan estava trist, perquè així era com començava l’alcoholisme i no volia ser com el seu pare.

Hauria anat bé que un bon dia hagués agafat aquell telèfon i hagués sentit alguna cosa útil, un comentari inculpatori. Que hagués sentit algú que amenaçava la Thalia, per exemple. O que hagués sentit alguna cosa sobre tu.

Però allò, senzillament, formava part d’un hàbit general: jo em dedicava a recollir informació sobre els meus companys de la mateixa manera que certes persones acumulen diaris. Esperava que això m’ajudés a assemblar-m’hi més, a assemblar-me menys a mi mateixa —menys pobra, menys ignorant, menys de poble, menys vulnerable.

Cada estiu, m’enduia l’anuari a casa i marcava la foto de cada alumne amb un codi de color que indicava si coneixia aquell noi, si el considerava un amic, si m’agradava… A vegades, en la soledat de l’estiu, em mirava la llista de les famílies dels meus companys al directori de l’escola per saber el nom de pila dels seus pares, amb l’únic objectiu de sortir, per un moment, d’una habitació que odiava, d’una casa que no era casa meva, d’un poble on ja no coneixia ningú.

Això no fa que sigui una persona especial; aleshores ja ho sabia, també. Només ho dic com a explicació: m’interessaven els detalls. No pas perquè fossin una cosa que pogués controlar, sinó perquè era una cosa que podia posseir.

I hi havia molt poques coses que fossin meves.

3

La Fran i l’Anne m’havien convidat a sopar a última hora del vespre, de manera que em vaig posar les botes de muntanya que m’havia comprat per al viatge i vaig passar el pont que portava al Campus Sud. A fora hi havia dotze graus sota zero, i la neu era prou dura per caminar sense enfonsar-t’hi. Em preguntava si em creuaria amb algun conegut, però semblava que era l’única criatura vivent que hi havia a l’aire lliure.

Les vegades que havia tornat, havia estat en unes zones molt concretes del campus. No havia travessat els ponts ni havia entrat als edificis acadèmics. Ara em semblava que les dimensions estaven desajustades; d’alguna manera, els records i els meus freqüents somnis sobre Granby havien anat movent les coses centímetre a centímetre. L’estàtua de Samuel Granby, per exemple, s’havia desplaçat tres metres turó amunt. Hi vaig passar a prop i, en honor dels vells temps, li vaig tocar el peu amb el guant.

Aquella tardor, just després que hagués acceptat la invitació per donar-hi classes, em vaig despertar pensant en el carrer principal del poble, allà on hi havia tots els comerços, però no vaig ser capaç de recordar com es deia, de manera que vaig buscar a Google «mapa Granby School».

El que vaig trobar, a part de la resposta (Crown Street!), van ser tot de mapes detallats del campus, tal com era el març del 1995, mapes que la gent havia marcat amb línies de punts que representaven les seves teories, les rutes que havien traçat pel bosc. Jo sabia que l’assassinat de la Thalia havia atret i mantingut l’atenció del públic, però no m’havia adonat de l’enorme quantitat de temps que la gent hi dedicava.

Entrar a la llodriguera d’internet no era el millor per a la meva salut mental. (L’endemà d’haver mirat el vídeo de Camelot, a la nit, em vaig entretenir fins tard localitzant a Google els companys de classe i el professorat, vaig buscar informació sobre la mort per ofegament i vaig tornar a mirar una part de l’episodi de Dateline. Finalment, el Jerome es va despertar i em va veure els ulls, em va fer parar i em va dir que em prengués un NyQuil i passés el matí al llit.) Per tant, només em vaig permetre estar una hora observant els mapes, llegint el que la gent deia.

Això d’entrar en una llodriguera ens pot remetre a l’Alícia quan cau en un forat sense fi, però jo em refereixo a una llodriguera de debò, d’aquelles que tenen infinits túnels serpentejants i camins que es bifurquen, amb tota la claustrofòbia corresponent. Vaig quedar al·lucinada del fotimer de gent que s’havia interessat per ella. Per a aquesta gent, la Thalia era una cara que sortia en quatre fotos àmpliament compartides, una vida amb prou feines esbossada, i no una noia que desprenia l’olor d’aquell perfum que es deia Sunflowers, que quan reia semblava que tingués singlot, que es llançava sobre el llit com si fos una granada de mà.

Però jo, ho reconec, també m’he interessat per gent que no he conegut mai. M’interessen la Judy Garland, la Natalie Wood i la Dàlia Negra. M’interessa la jugadora de lacrosse assassinada pel seu ex a la Universitat de Virgínia, i la noia desapareguda el dia que el seu nòvio no va anar a treballar a LensCrafters, i l’alumna d’institut que va morir al jardí de casa el seu nòvio, a Shaker Heights, mentre tothom dormia, i la pobra Martha Moxley, i la dona de l’ascensor d’hotel, i l’única dona negra que hi havia al tast de vins de dones blanques i que va aparèixer morta a la gespa, i la dona que va morir pel tret disparat a través de la porta del lavabo pel seu nòvio famós, que després va afirmar que la va confondre amb una lladre. Tinc opinions sobre aquestes morts, encara que no em correspongui a mi tenir-ne. Alhora, m’inquieta que hagin passat a ser de domini públic i estiguin sotmeses a la imaginació col·lectiva. M’inquieta el fet que la majoria de les dones assassinades amb què m’obsessiono siguin guapes i adinerades. El fet que la majoria fossin joves, tal com ens agrada que siguin els nostres bocs expiatoris. M’inquieta que no sigui l’única que tingui aquestes fixacions.

L’antiguitat conjunta de la Fran i l’Anne a Granby va comportar que passessin de viure en un dels apartaments dels dormitoris a viure en una casa, una de les tres cases de pedra antigues que hi ha a tocar de la reixa de l’entrada. Em sabia greu trucar al timbre amb les mans buides —m’havia oblidat de dir-li al taxista que s’aturés a la vinateria—, però el seu fill Jacob va venir a obrir i va deixar que el golden retriever sortís per topar contra les meves cuixes i bavejar-me els texans.

Espero que recordis la Fran, perquè la Fran es mereix que la recordin. La Fran Hoffnung, tot i que ara es diu Hoffbart, perquè la seva dona i ella van combinar els cognoms. Almenys et deus recordar dels Hoffnung: la Deb Hoffnung ensenyava anglès, el Sam Hoffnung ensenyava matemàtiques i la Fran i les seves germanes grans vivien a l’apartament adossat a la façana del Singer-Baird, aquell edifici amb una curiosa teulada tota dreta. Era la noia escandalosa que presentava el concurs de playback, la que sempre es tenyia els cabells amb Manic Panic de color rosa o lila. Ara els porta castanys amb metxes grises, en certa manera igual de potents que quan els portava roses.

Encara tenien instal·lat l’arbre de Nadal, i un cop vaig haver abraçat les seves mares, el Jacob va voler que l’anés a admirar; boles de colors grosses i passades de moda i uns quants adorns de la infància de la Fran i l’Anne: una caseta de l’Snoopy pintada, una tasseta platejada amb el nom de l’Anne, un mussol brodat. I hi havia un element òbviament més nou: una figureta de la Ruth Bader Ginsburg amb el coll de puntes.

El Jacob, a qui havia conegut quan era un nadó galtavermell amb còlics, estava a punt de fer cinc anys i tenia un germanet de dos que jo només havia vist per internet i que ara no parava d’aixecar-se vacil·lant per fer córrer els seus trens per la meva cama, fins que l’Anne va subornar-los a tots dos amb La patrulla canina de l’iPad. L’Anne va fer uns tacos vegetarians. Vaig menjar més que de costum només perquè a la Fran sempre la preocupava que no mengés prou. La Fran va preparar una gerra de Margarita i vam escoltar Bob Marley, cosa que no lligava amb el menjar però també venia d’un lloc càlid. La Fran no es podia treure del cap que hagués arribat de Los Angeles just quan havia començat a fer tant de fred.

—M’ho retrauràs —va dir—. Seré un pou de culpabilitat constant.

—Un pou de culpabilitat congelada —vaig dir jo—. Una minipista de gel culpable.

L’Anne em va preguntar si em faltaven mitjons, mantes, el que fos.

—Potser un parell de jerseis? —vaig dir—. Em vaig oblidar que aquí fa fred fins i tot dins de casa.

L’Anne es va esfumar i va tornar amb una bossa de la compra reutilitzable on hi havia jerseis, dessuadores i uns pantalons de pijama de quadres escocesos verds i grocs, els colors de Granby.

La Fran tenia el minimestre de festa; havia donat classes de la guerra del Vietnam tres anys seguits, i ara li tocava dedicar-se al «desenvolupament professional», que volia dir llegir llibres, posar-se al dia amb el correu electrònic i beure amb mi.

—No cal que quedem cada nit —em va dir—, però si no passes per aquí deduiré que estàs enclaustrada en aquesta suite de convidats mirant tristos vídeos porno per heteros i pensant en la feina. —Els dimecres la Fran tenia guàrdia en un dels edificis del campus, però em va dir—: Qualsevol altra nit fem un bon sarau, com si fóssim el 1995.

—Amb uns tocs de Zima i SnackWell’s?

—Jo pensava més aviat en la revista Sassy i unes Natty Light tèbies.

—Tindré coses per corregir —vaig dir, però la Fran sabia que no m’havia de convèncer.

—Cada dues o tres nits, almenys. I divendres hi ha una festa, o sigui que has de venir. Tothom et vol conèixer. Saps, en diem la Minifesta perquè la fem al bell mig del minimestre.

—No ens podem resistir als jocs de paraules, aquí —diu l’Anne.

L’Anne tenia uns llargs rínxols rossos i un cos de corredora que feia que, comparada amb ella, la Fran semblés rabassuda. Era entrenadora de cros a la tardor i d’atletisme en pista a la primavera i, en general, era la combinació perfecte de mànager, masculinitat i públic per a la Fran. Si necessitaves una idea per a una festa, la Fran te’n donava vint. Si necessitaves algú per demanar les pizzes i comprar gel i netejar la sala d’estar mentre la Fran programava la llista de reproducció, aquesta era l’Anne. S’havien conegut aquí, a Granby, i mentre l’Anne començava a treballar a secretaria, la Fran se n’anava a viure la seva vida breu fora de l’internat. Quan va tornar es van fer amigues, es van resistir al desig de tothom de veure-les juntes i es van compadir mútuament per la impossibilitat de trobar algú. Llavors van baixar totes dues a Boston un cap de setmana llarg i en van tornar enamorades.

I ara l’Anne era la que arrossegava els nens cap al llit i els deia que podien saltar-se la banyera si no feien soroll, mentre la Fran s’inclinava sobre la taula i em deia, com si només haguéssim estat esperant que la seva dona sortís de l’habitació:

—Explica-m’ho tot.

Volia dir tot sobre el Jerome, perquè li havia comentat, quan ens vam enviar correus electrònics unes setmanes enrere, que el Jerome se n’havia anat de casa i vivia a la porta del costat. I ara la Fran necessitava tota la informació, incloent-hi el motiu pel qual jo encara no l’hi havia explicat.

—Encara estem casats —li vaig dir—. Només que no és el que els nostres pares considerarien un matrimoni. —Havia passat tan a poc a poc que no semblava una cosa per anunciar a les xarxes socials, per comunicar en missatges de text als vells amics—. Vam passar un moment fotut.

Ho vaig dir sense especificar que això havia sigut dos anys enrere, quan els nens tenien cinc i tres anys, i que la seva ubiqüitat sorollosa havia format part de la tensió. Vam arribar a un punt en què tot el que deia al Jerome era inadequat i em sortia amb un to de veu inadequat. Tot el que em deia ell a mi era pitjor. De mica en mica ens havíem tornat al·lèrgics a l’altre i al final ens vam adonar que tots dos ens sentíem injustament encadenats a una persona que estava tipa de la nostra cara.

—I just en aquella època —vaig afegir—, la mare del Jerome va ingressar en una residència geriàtrica. La dona havia ocupat l’altra meitat del nostre dúplex i ell s’hi va traslladar.

El Jerome és pintor, i la decisió en part va ser pràctica: podia fer servir una de les dues habitacions com a taller i deixar de pagar el lloguer del taller que tenia al centre de la ciutat. Podíem continuar casats, amb una sola adreça, per raons fiscals i per comoditat (i, sincerament, per pura mandra). Els nens podien anar i venir, vam pensar, però el que va acabar anant i venint va ser el Jerome, de manera que, per exemple, mentre jo era a Granby ell es quedava al meu llit, que era el nostre antic llit, on de tant en tant també es quedava quan hi era jo, perquè sexualment era bo i ara que no ens vèiem tot el dia havíem deixat d’odiar-nos. De fet, li tenia un afecte enorme: em sentia agraïda quan es quedava els nens, nostàlgica quan dormíem junts, desconcertada per la seva vida amorosa (i afalagada, contrariada i possessiva a parts iguals quan venia a demanar-me consells sentimentals). Jo trobava que totes les dones amb qui sortia vorejaven la bogeria, i no era capaç de determinar si això era un problema seu o meu.

—Saps que m’encanta això que no deixis mai la gent a l’estacada —em va dir la Fran—, però és una mica còmic que la teva manera de separar-te impliqui que ell continuï vivint a casa teva.

—A veure, és la porta del costat.

—Conclusió —va dir—: estàs soltera?

—Bàsicament. Casada però soltera.

—És curiós que el meu matrimoni sigui més tradicional que el teu.

No li havia dit res del Yahav, potser perquè no volia temptar la sort. El Yahav era voluble i impredictible, un bombonet israelià explosiu, tan capaç d’agafar el cotxe i presentar-se directament aquí com de desaparèixer per sempre bosc endins. Aquella tarda li havia enviat un missatge des de l’aeroport: «Tal com et vaig avisar, he envaït Nova Anglaterra». Ell em va contestar amb un signe d’exclamació i prou.

Quan vaig partir peres amb el Jerome encara no me n’havia anat al llit amb el Yahav, però en aquell moment la seva amistat havia sigut un recordatori útil que no tothom estava cansat de mi, no tothom em donava la culpa del temps que feia. El Yahav tenia unes mans enormes i càlides. Anava amb una barba de quatre dies, tan fosca i serrada que se li menjava la barbeta i el coll, més foscor que llum, més cel nocturn que estrelles.

L’Anne va tornar i ens vam servir una altra copa, i el vespre es va convertir en una sessió de xafarderies retroactives. (Espera, te’n recordes de la Dani Michalek? Recordes que va intentar fer-se un pírcing al nas ella mateixa i se li va infectar com una mala cosa? Sí, i va haver de tornar a casa durant un mes. Ens tocava treballar en parella al laboratori i jo no fotia ni brot. M’odiava. A mi també. Què se n’ha fet? No t’ho vaig dir?! Ara és pastora luterana!)

El riure encoratjador de l’Anne, les seves preguntes desconcertades, ens esperonaven. Si ella no hagués estat allà, potser hauríem dit: «Te’n recordes, del santuari del Kurt?», i ho hauríem deixat aquí. Però amb l’Anne allà, vam acabar descrivint-li (a ella i de fet a nosaltres mateixes) l’elaborat santuari que el penúltim any havíem construït en honor del Kurt Cobain enmig del bosc, i que havíem cuidat des del moment que es va prendre la sobredosi i va ser hospitalitzat (a principis de març, quan ens posàvem guants gruixuts per clavar amb tatxes tot de fotos retallades de revistes en un arbre glaçat) fins que es va suïcidar, a l’abril. Aleshores ja hi havia altres persones que sabien això del santuari, i l’endemà que descobrissin el cadàver del Kurt, la Fran i jo hi vam trobar missatges i més fotos de revistes i un globus platejat en forma de cor i també un pom de flors clavat a l’arbre.

—N’estàvem tan enamorades… —vaig dir, i llavors se’m va acudir que probablement la Fran no n’estava, de fet—. Almenys jo.

—Oh, a mi m’encantava —va dir la Fran. Anava més beguda que jo—. Però a mi la que em tenia enamorada de veritat era la Courtney. El Kurt era la tapadora.

Les postres eren uns plàtans caramel·litzats amb gelat de vainilla —l’Anne encara estava prou sòbria per fer anar els fogons i ignorar la nostra petició de flamejar els plàtans—, i com més ens endinsàvem en detalls esotèrics, i més perduda però pacient es mostrava l’Anne, més ens feia riure tot.

Amb la Fran sempre treia el meu jo més divertit, o com a mínim això li semblava a ella. Ens vam conèixer a la classe d’història del món, durant el primer curs a Granby, i al principi no vam parlar, sinó que la majoria dels dies ens limitàvem a seure en pupitres contigus per la pura inèrcia del costum. Jo havia trampejat el setembre sense fer cap amiga de debò; menjava a l’extrem d’una taula llarga amb diversos companys de primer any i, conscient que aviat em quedaria sola, observava com s’anaven formant grups d’amics de veritat. Hi havia un noi que es deia Benjamin Scott que de seguida es va erigir en el geni del nostre curs —un noi alt i ros que, per la manera que es referia a llibres que cap de nosaltres coneixia, semblava haver arribat a Granby després d’haver-se tret un parell de doctorats. Algú devia fer una broma a classe sobre matar el Benjamin, o sobre si s’havia de morir, perquè el que vaig dir, en veu baixa, va ser:

—Si et mors, em puc quedar les teves notes?

L’única que em va sentir va ser la Fran. Va riure per sota el nas, va mirar al seu voltant i va dir en veu alta:

—Ei, Benji, si et mors, em puc quedar les teves notes?

I (miracle!) la classe va esclatar a riure. Fins i tot el Benjamin Scott va deixar anar una rialleta continguda. Després de classe, la Fran va córrer fins on era jo, al passadís.

—No m’odiïs —em va dir—. Era una frase massa bona per desaprofitar-la.

Des de llavors, m’assegurava que la Fran sentís els meus aparts, tot allò que en condicions normals ni tan sols hauria verbalitzat. No va tornar a repetir les meves paraules mai més, sinó que somreia amb sornegueria o dissimulava el riure tossint. Com que la Fran ocupava l’únic pupitre per a esquerrans de l’aula, escrivíem a tocar l’una de l’altra i no calia que ens passéssim notetes: podíem limitar-nos a gargotejar el que fos al marge del llibre de text.

«D’on ets?», em va escriure una vegada, i jo vaig contestar: «De la quinta punyeta», cosa que en aquell moment va ser prou original perquè ens fes una certa gràcia. Ningú m’havia trobat mai particularment divertida. Era excitant.

L’horari de dinar de la Fran era diferent. Vivia amb els seus pares, no pas als dormitoris d’estudiants, i a més jugava a hoquei sobre herba; jo era de l’equip de rem, així que vam trigar un temps a fer-nos amigues fora de classe. Quan vam travar amistat, però, va ser natural. Ja podíem llegir-nos la lletra mútuament. Ella va començar a venir a la meva habitació per estudiar per a l’examen d’història de meitat del trimestre i després per a altres exàmens. Al cap de poc ja em cridava esparverada perquè no sabia qui eren els Pixies, i després ja ens vam convertir en íntimes.

Cap de les dues va sortir amb ningú al llarg de tot el temps que vam ser a Granby: la Fran perquè no havia sortit de l’armari i sobreentenia que era l’única lesbiana de New Hampshire; jo perquè tenia una aversió patològica a arriscar-me al rebuig i a la humiliació en un lloc on ja estava al caire de l’abisme. Necessitava que Granby es mantingués immaculat. Indiana era el lloc on passaven les coses dolentes; Granby havia de ser un lloc on res em fes mal. Tan bon punt em trenquessin el cor a New Hampshire, tot s’ensorraria. A l’estiu vaig sortir amb alguns nois. Però a Granby no, ni tan sols per anar a una festa. La Fran reunia un grup per a la Trobada d’Exalumnes, una petita tropa dels que no tenien parella, i jo m’hi afegia i em posava un vestit i unes Converse perquè tothom veiés que no buscava res. Com que cap de nosaltres sortia amb ningú, no vam passar aquells mesos d’aïllament en què una persona dina només amb la seva parella. Quan la Fran o jo ens cansàvem de l’altra, ens limitàvem a incorporar un nou amic o amiga al nostre cercle íntim. La Carlotta French, el Geoff Richler, una estudiant polonesa que es deia Blanka i que se’ns va enganxar durant tot el semestre que va passar als Estats Units.

Per alguna raó, aquella nit vam començar a fer una llista dels companys de classe que havien mort des que estudiàvem juntes. No ho vam fer amb la gravetat que mereixia el tema, però recorda que estàvem borratxes, i la cosa formava part d’una evocació del passat en general.

El Zach Huber, un curs per sobre nostre, es va estavellar amb un helicòpter a l’Iraq. La Puja Sharma, que va tocar el dos de Granby poques setmanes abans de la graduació, va morir d’una sobredosi de pastilles un parell d’anys després, a la residència d’estudiants de la Universitat Sarah Lawrence. La primavera passada mateix, havien trobat el Kellan TenEyck al fons d’un llac, dins del seu cotxe. Estava divorciat, era alcohòlic i havia tingut, en general, una vida terrible. A Granby semblava molt feliç, molt normal i corrent. Era pèl-roig, i els cabells li queien a la cara quan corria darrere la bola de lacrosse.

Havíem comptat vuit companys de classe morts, i llavors la Fran va dir:

—Però el rècord va ser l’últim any: en van morir tres.

—Deixant de banda, potser, l’època de la Segona Guerra Mundial —vaig dir. Però no, jo estava pensant en la universitat. Els alumnes de l’institut no anaven a la guerra. Potser el que volia era canviar de tema. A la Fran no li havia explicat fins a quin punt havia tingut present la Thalia, fins a quin punt el fet de parlar cada setmana al pòdcast sobre dones mortes i arraconades durant els primers temps de Hollywood, sobre un sistema que es treia de sobre les dones com si fossin antics platós de cine, havia ajudat a fer que em tornés a la memòria la mort de la Thalia: la manera com van deixar tirat el seu cadàver, la manera com Granby s’havia distanciat d’aquella desgràcia, la manera com aquell assassinat havia convertit la Thalia en domini públic.

—Un moment —va dir l’Anne. Era a la pica; ja s’havia posat a fregar els plats—. En van morir tres comptant tota l’escola o només al vostre curs?

Només al nostre curs, li vam confirmar.

—En els altres cursos no hi va morir cap alumne —va afegir la Fran—. En van morir tres, i tots tres eren de la nostra promoció.

—Tres d’una promoció de quants, cent vint? Això és una bestialitat.

—Dos van morir junts —vaig dir—, just un mes abans de la graduació. Dos nanos que van anar al Quebec a beure i a la tornada van sortir de la carretera. I evidentment la Thalia Keith, un parell de mesos abans.

—Ostres —va dir l’Anne—. Coneixia el cas de la Thalia, però el dels altres dos no. Quin últim any més infernal.

—La graduació va ser una cosa rara —vaig dir. Per alguna raó, la Fran i jo vam trobar-ho molt graciós, i ens vam posar a riure com beneites mentre l’Anne es quedava allà palplantada, amb el raspallet ple de sabó a la mà.