Cartografia, ideologia i poder E-Book

Rafael Company i Mateo

• Herausgeber: Publicacions de la Universitat de València
• Kategorie: Wissenschaft und neue Technologien
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2015

Seitenzahl: 444

Beschreibung

Amb els mapes, a més de ciència, es fa política. El 1939 els catalans algueresos, i altres pobles d'Itàlia, foren eliminats d'un mapa etnogràfic de tot Europa elaborat a Milà pel Touring Club Italiano. Les minories en qüestió hi havien figurat des de 1927, però finalment els mussolinians van imposar sobre aquella obra els postulats feixistes més extrems. Aquest llibre, bastit sobre mapes «de pobles i llengües» dels segles XIX i XX, es deté en la confluència de les disciplines cartogràfica, etnològica i lingüística, les conviccions ideològiques i l'exercici del poder polític. L'obra, que ha estat mereixedora del Premi Joan Coromines 2013 d'investigació filològica, històrica o cultural, patrocinat per la Societat Coral «El Micalet», reflexiona sobre les visions exògenes d'unes identitats socioterritorials que continuen concitant estudis i pulsions.

Leseprobe

CARTOGRAFIA, IDEOLOGIA I PODER

ELS MAPES ETNOGRÀFICS DEL TOURING CLUB ITALIANO (1927-1952)

CARTOGRAFIA, IDEOLOGIA I PODER

ELS MAPES ETNOGRÀFICS DEL TOURING CLUB ITALIANO (1927-1952)

Rafael Company i Mateo

Amb pròleg de Josep Vicent Boira

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia oper qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© DEL TEXT: RAFEL COMPANY I MATEO, 2014

© D’AQUESTA EDICIÓ: UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 2014

COORDINACIÓ EDITORIAL: MAITE SIMON

CORRECCIÓ: ELVIRA IÑIGO

DISSENY DE L’INTERIOR I MAQUETACIÓ: INMACULADA MESA

DISSENY DE LA COBERTA: CELSO HERNÁNDEZ DE LA FIGUERA

ISBN: 978-84-370-9619-3

Als meus pares,

que sempre han estat al meu costat.

A les altres persones

del meu àmbit més íntim,

que tant han patit

l’elaboració d’aquest llibre.

Al Touring Club Italiano,

actiu després d’un segle i dues dècades.

A Henry Robert Wilkinson,

un precusor en tota regla.

A Joan F. Mateu i Bellés,

el meu primer professor de Geografia

a la Universitat de València.

A Javier Cárceles Puntero,

adolescent a hores d’ara,

amb el desig que es faça home

al si d’un país de benestar i llibertats.

I a Sergi Linares Bonet,

molt menudet encara i, per això,

rialler davant el món.

ÍNDEX

PRÒLEG, Josep Vicent Boira

PRESENTACIÓ: De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes

INTRODUCCIÓ: La cartografia dels pobles

II. Els mapes etnicolingüístics

II. Llengües i nacion(alisme)s

PRIMERA PART (1891-1927)DE LES VERSIONS D’ATLES ALEMANYS A L’OBRA MESTRA ITALIANA

1. LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ

1. Els grans atles italians de l’edat contemporània: de la dependència a l’excel·lència tècnica

2. El repte d’elaborar, a Itàlia, un gran atles

3. Els primers mapes etnicolingüístics d’Europa al gran atles de la firma De Agostini: de la pluralitat arraconada a la pluralitat recuperada

4. El mapa europeu de la Catalunya Gran

2. LES TRADICIONS INCONSISTENTS EN LA CARTOGRAFIA ETNOGRÀFICA. UN CAS PARADIGMÀTIC A LA MEDITERRÀNIA: LES ILLES D’EIVISSA I FORMENTERA

1. Eivissa i Formentera: ¿a part, o com Mallorca i Menorca?

SEGONA PART (1927-1939)L’ATLANTE INTERNAZIONALE DEL TOURING CLUB ITALIANOI LES SEUES CIRCUMSTÀNCIES

3. LA BATALLA GUANYADA: EL MILLOR ATLES DEL MÓN VA SER ITALIÀ. CONCRETAMENT, MILANÉS

1. La capital moral

2. Més que un club

3. Un atles per a Itàlia i per al món

4. ELS HABITANTS DE LA MEDITERRÀNIA NORD-OCCIDENTAL (I ALGUNS ALTRES) A ESCALA 1: 12.000.000

1. Adscripcions complexes

2. Qüestió de fronteres terrestres

3. Les possibles implicacions de les fronteres cartogràfiques

4. Com delimitar les ètnies sobre el paper

5. El cas dels valencians

5. EL MILLOR MAPA ETNICOLINGÜÍSTIC DE TOT EUROPA EN ELS ATLES DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

1. La glòria dels mapistes

2. Uns referents especials

3. A més del Debes, més referents generals

6. DATES, DADES I ENIGMES DE L’ATLANTE INTERNAZIONALE FINS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

1. Quantitats de mapes, tiratges i dates

2. Un enigma irresolt i una pluralitat sorprenent

3. Els formats i les qüestions més enllà del detall

7. UNA APORTACIÓ CARTOGRÀFICA, I TEÒRICA, DES DE BÈRGAM

1. El tercer gran atles italià

2. Unes reflexions sorprenents

8. L’ATLES DEL TOURING EN LLENGUA CASTELLANA ENTRE 1930 I 1935

1. Per a Espanya i Llatinoamèrica

2. La resposta de l’italianisme extrem a l’Atlante internazionale

3. Dates i tiratges

4. La qüestió etnogràfica en els tiratges en castellà i un contrast suís

9. EL MAPA LINGÜÍSTIC I L’ETNICOLIN GÜÍSTIC DEL TOURING CLUB ITALIANO, ¿COM DE PROP, I DE LLUNY, ESTAVEN?

1. Un mapa estrictament lingüístic que mai va aparéixer en l’Atlante internazionale

2. De Guardamar a la Ligúria passant per l’Alguer

3. Una visió crítica

10. L’ASCENS DEL FEIXISME I ELS LÍMITS DE LA RESISTÈNCIA

1. La submissió dels editors, in crescendo

2. Malgrat tot, ¿un esclat de noblesa?

3. El viratge cartogràfic

TERCERA PART (1939-1940)EL MAPA ETNICOLINGÜÍSTIC D’EUROPADE LA CONSOCIAZIONE TURISTICA ITALIANA

11. UN MAPA EN GUERRA

1. Formats i propòsits editorials

2. Un continent de fil d’aram i de sang

3. ¿Quines eren les parts d’Europa de màxim interés?

12. LA BATALLA IMMORAL: LES MANIPULACIONS DEL MAPA DE LA CTI

1. L’Alguer: una elisió sense contemplacions

2. Més elisions sense contemplacions

3. Esborrar, també, les paraules

4. Sumar italians (i alemanys, segons quins)

5. La glossa de la manipulació: pur col·laboracionisme

QUARTA PART (1940-1956)ELS TEMPS FINALS DE LA CONSOCIAZIONEI ELS PRIMERS ATLES DEL TOURING RENASCUT

13. MÉS MAPES DE L’ISTITUTO DE AGOSTINI

14. DE LA CONSOCIAZIONE AL TOURING

1. La pau retorna a Milà

2. Una eclosió escandinava, buida d’etnografia

3. Un mapa lingüístic reeditat i dos d’etnogràfics eliminats

15. DESAPARICIONS DE MAPES I INTERROGANTS OBERTS

1. ¿Per què s’eliminaren aquells mapes?

2. Unes intuïcions

A MANERA DE RECAPITULACIÓ: El TCI i les diverses versions del nacionalisme italià

UNA NOTA FINAL: A propòsit d’un contrapunt espanyol(ista)

APÈNDIX

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

PRÒLEG

Josep Vicent Boira

[L’avi] dibuixava mapes de Bulgària en la pols, enorme, com havia estat cinc segles enrere, abans que els turcs conqueriren la nostra terra. Dibuixava un cercle al nord i deia: «Açò és Mèsia. Ací visquérem, per fi lliures, gràcies als nostres germans russos». Després rodejava el sud. «Açò és Tràcia. Va seguir formant part de l’imperi turc durant set anys després que el nord fóra alliberat, però ara en som un, estem units. I açò –deia i traçava un altre cercle cap al sud– és Macedònia. La Pàtria dels búlgars, però encara sota el fes.» Passava el dit per les línies i observava els cercles molt de temps, dibuixava fletxes en els llocs que creia que els russos havien d’envair i creus als llocs on s’havien de produir les batalles. Després escopia en la pols i dibuixava la resta d’Europa i la rodejava, i rodejava Àfrica i Àsia. «Algun dia, siné, tots aquests continents tornaran a ser búlgars. I potser també els mars.» I tornava a fumar i de vegades em donava una pipada, perquè un poc d’herba, deia, «mai no li ha fet cap mal a un xiquet».

MIROSLAV PENKOV, «Makedonija»

(trad. pròpia de la versió castellana recollida al llibre

Al Este de Occidente, Seix Barral, 2012, p. 22)

És cert que la cartografia dista de ser la ciència exacta que tant es vanta d’atribuir-se i tampoc és el fidel testimoni de la veritat territorial que malda per reflectir. Quina relació mantenen el mapa i el territori que vol representar? L’escriptor francès Michel Houellebecq, guanyador del premi Goncourt el 2011, pensava que el primer era infinitament més important que el segon, com afirma en la seua novel·la El mapa i el territori. Fet i fet, quantes vegades el territori (la realitat) fa nosa al mapa (la ficció)? En una de les obres d’Aristòfanes podem llegir el diàleg entre el camperol Estrepsíades i un deixeble del filòsof Sòcrates; quan el primer pregunta on es troba Lacedemònia –la gran potència enemiga– i el deixeble li respon assenyalant el mapa: «Que on és? Ací la tens», la resposta d’un dels protagonistes d’Els Núvols és impagable: «Que a prop de nosaltres! Plantegeu-vos de nou açò: aparteu-la de nosaltres tant com siga possible». Quan l’estupefacte deixeble va contestar que era impossible moure Esparta d’on era, va rebre l’amenaça de l’enfurismat camperol.

Però, feta aquesta advertència prèvia, cal dir que sense 60 milions de persones vivint com a minories ètniques en territoris del continent europeu el 1914, bona part dels mapes que ha estudiat Rafael Company potser no s’hagueren arribat a imprimir. A les portes de la Gran Guerra, la radiografia freda d’Europa era aquesta (segons les dades nodrides per l’historiador Alan Sharp): el 60% de la població dels imperis austrohongarés i rus no eren de les nacionalitats dominants alemanyes, magiars o russes, i gairebé la meitat de la població de l’Europa oriental podia considerar-se part de minories ètniques. D’aquest grapat de gent, quasi 28 milions de persones vivia sota el govern de Viena. Aquesta era la realitat. I quan s’aplicaren els tractats de París i, amb ells, una enorme operació de recomposició territorial del nostre continent, encara 30 milions de persones habitaven a estats on no eren nacionalitat majoritària. Caldran onades successives de guerres, mitges paus i paus completes per aconseguir amortir, que no esborrar, la gran heterogeneïtat ètnica i cultural del mapa europeu.

Aquesta és una part del tema del llibre que ara llegiu: la realitat etnicolingüística, cultural en altres paraules, d’Europa. Però tan sols n’és una part. Perquè més enllà de la constatació d’aquest panorama plural de llengües i ètnies –un fet que no havia deixat d’ocupar els lletraferits des de l’Antiguitat–, quelcom va actuar de reactiu en situar aquesta distribució etnicolingüística en el punt de mira (mai, tristament, millor dit) de la història europea. Ens referim a la construcció de l’estat nació. Com l’aigua i l’oli, l’heterogeneïtat ètnica i l’estat nació (per principi, fill i creador d’homogeneïtats de tot tipus) no podrien conviure de manera pacífica llevat de meritòries excepcions helvètiques o finlandeses. Cal reconèixer el mèrit de les paraules de la filòsofa Hannah Arendt quan, en un llibre no precisament dedicat a aquest tema, va descriure la situació en què quedava el mapa d’Europa després de l’emergència dels batejats com a «estats successors» establerts per les potències victorioses de la Gran Guerra entre «la franja», escriu Arendt, «d’heterogènia població que s’estén des del mar Bàltic, al nord, fins a l’Adriàtic al sud». En aquest espai, la creació d’estats nació a partir de les runes imperials va comportar tres coses: en primer lloc, ens recorda Arendt, que cadascun d’aquests països (que no tenien la pretesa homogeneïtat ètnica de les velles nacions europees que els serviren de model) «va contenir amplis grups ètnics violentament hostils al govern que els administrava, degut al fet que les seues aspiracions nacionalistes van ser oblidades en benefici d’un altre grup ètnic lleugerament superior en nombre». En segon lloc que, com que les poblacions d’aquests territoris no sempre estaven concentrades en determinades regions, «no hi havia fronteres naturals ni històriques i aquelles que establiren els tractats de Trianon i Saint-Germain foren totalment arbitràries» (tot i això, cal recordar que en l’establiment de les fronteres de Iugoslàvia, per exemple, hi van participar geògrafs d’alt nivell –a més, de mirada decididament prosèrbia– com Jovan Cvijić, tal com assenyalava de vegades Enric Lluch). I finalment, que, a partir dels anys vint del segle passat, va restar completament destrossat «el sistema d’estatuts de les minories, mitjançant el qual els aliats havien intentat resoldre un problema que –i ací rau la gran lliçó d’Arendt– en el marc d’un Estat nacional, és sempre irresoluble». Quasi sempre irresoluble, seria millor dir, a la llum de les excepcions abans esmentades i d’algunes més...

Sovint el resultat d’aquesta fórmula (quasi) irresoluble fou atroç, d’altres còmic. L’escriptor polonès Andrzej Stasiuk recorda, en el seu llibre de viatges per l’Europa oriental (De camino a Babadag, Acantilado, 2008), la frontera entre Ucraïna i la república de Moldàvia. Per tot arreu creixia la dacsa i dins dels camps de cereal, creuant els camins rurals, hi havia tanques roges i blanques i controls (en faig la traducció):

Era un poc surrealista, però per altra part, hi havia una certa bellesa trista. En realitat estaven vigilant el pur espai, custodiant el buit, defensant una frontera que era una simple idea geomètrica [...] la delinearen seguint les fronteres dels sovkhozos i kolkhozos [...] i ara amb les seues barreres tallaven els camins arenosos pels que passaven animals, cavalls, porcs, joves a veure les seues xiques per la nit, carros amb rodes de goma, senyores a xafardejar, borratxos a beure, lladres a furtar, famílies a reunir-se, gent a veure’s [...] Anàvem per una carretera totalment buida i aquells amb els seus uniformes, al bell mig de la infinitud del panís, tenien pinta d’espantaocells. De ben segur que tindrien armes, que rebrien ordres, però en aquella immensitat agrària tenien una pinta poc seriosa.

La distància entre l’heterogeneïtat ètnica de la realitat europea i l’homogeneïtat que implica –pràcticament sempre– la construcció de l’estat nació s’ha pagat en moltíssimes ocasions amb un gran drama humà. I aquesta i no altra és la carrega de profunditat que mostra aquest llibre, la densa i viscosa matèria que, com el magma, circula lentament per sota dels mapes que mostra Company. Perquè per sota de les línies marcades a la cartografia, dels puntejats, de les franges bicolors, per sota dels noms de llengües i ètnies, per sota de fronteres (naturals, polítiques, morals fins i tot!), d’aspiracions irredemptistes, conflictes puntuals, regions en disputes, per sota fins i tot de les manipulacions de topònims, de realitats socials i de límits, està l’ésser humà. Sir Harold G. Nicolson va ser un dels diplomàtics que, per part de la Gran Bretanya, va participar a les sessions preparatòries dels tractats que posaren fi a la Primera Guerra Mundial. L’any 1933 Nicolson va publicar un llibre titulat Peacemaking 1919, una mena de diari de les seues experiències viscudes en aquells mesos que van canviar, literalment, el mapa d’Europa. En l’entrada corresponent al període del 6 de febrer al 9 de març del 1919, va descriure el sentiment que tenia cada vegada que s’enfrontava, amb un llapis a la mà, al mapa dels vells imperis derrotats per a traçar les noves fronteres (en concret, de la zona de Tràcia): «A disheartening job. How fallible one feels here! A map –a pencil– tracing paper. Yet my courage fails at the thought of the people whom our errant lines enclose or exclude, the happiness of several thousands of people». Cada línia, cada franja, cada punt en el mapa podia representar la felicitat o la desgràcia de milers de persones..., persones que, sovint, no podien entendre les exigències de la moderna ciència política i de la construcció de l’estat nació.

Igualment paga la pena recordar la desesperació d’un expert estranger, en una altra anècdota referida per Margaret MacMillan –París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo, Tusquets, 2005–, quan el 1920, en una zona fronterera poblada per russos, polonesos, lituans, bielorussos i ucraïnesos, va preguntar a un camperol bielorús qui era i com es considerava. La resposta va ser descoratjadora (a ulls d’un ciutadà d’un estat nació): «Sóc un catòlic d’aquestes parts». Com reflectir aquesta realitat en un mapa? Com traduir la resposta a una estadística oficial? Podem solidaritzar-nos amb el funcionari en la seua desesperació! La mateixa que mostrava un tècnic nord-americà quan, treballant a la Caríntia, als Alps austríacs, es lamentava de trobar sovint persones que «no volen entrar a formar part de la nació dels seus germans de sang o que són completament indiferents a qualsevol tipus de qüestió nacional». La insensibilitat d’aquests éssers humans envers la cartografia etnicolingüística (en realitat, envers qualsevol tipus de cartografia) és, reconeguem-ho, senzillament desesperant. «Soy un cuerpo tendido entre confines», escrivia el poeta valencià Juan Gil-Albert. Tenia molta raó: de vegades tenim la impressió que l’ésser humà és un cos amenaçat per confins.

El drama de l’ésser humà que viu al territori i que rep, com un càstig, les decisions preses a centenars –o milers– de quilòmetres de sa casa em porta a la memòria un nou fragment del relat de la historiadora Margaret MacMillan: quan un expert nord-americà de visita a Lviv, a l’antiga ratlla russo-polonesa i avui a Ucraïna, va preguntar on era la frontera, un dels habitants del lloc li va contestar: «Veu vostè aquells forats? Ací els diguem els punts de[l president dels Estats Units] Wilson. Han estat fets amb metralladores. Els cràters, en canvi, són obra de les bombes de mà. Ara estem capbussats en l’autodeterminació, i Déu sap com i quan acabarà tot».

Però el llibre de Rafael Company s’endinsa, a més, en dos temes subjugadors que, en bona lògica, constitueixen centres d’atenció vitals i professionals de l’autor. El primer d’ells és l’anàlisi dels processos que, subtilment, acompanyen els esforços de construcció d’un estat nacional, materialitzat en la situació italiana. I el segon no és altre que l’estudi de la mirada exterior sobre gran part de la façana mediterrània de la península Ibèrica, sobre les terres de valencians, catalans i balears (i, de regal, sobre Occitània). En realitat són, d’alguna manera, dos processos lligats: la visió exterior de la realitat que ens envolta és –en gran manera– filla de la visió interior, de com ens veiem a nosaltres mateixos; però, no en poques ocasions, algú des de fora mostra particular interès a esbiaixar –sense complexos– les dades. Posem l’Alguer, ciutat de l’illa de Sardenya, en l’estat italià: la parla catalana que, mal que bé, hi perdura, fruit de la conquesta de la corona d’Aragó al segle XIV, com s’ha vist? Una riquesa o una amenaça per a la confirmació nacional italiana? Si és percebuda com una riquesa, o com un factor no perillós, aleshores la cartografia itàlica reflectirà la catalanitat dels algueresos. Si és percebuda com una amenaça, aleshores aquella identitat serà bandejada del mapa. Deixe al lector que trobe la resposta llegint les planes del llibre dedicades a aquest fet.

Itàlia, a diferència d’Espanya (i això ho mostra molt bé Company en comparar la producció de la cartografia etnicolingüística italiana amb les altres europees, on –és simptomàtic– quasi no hi ha cap notícia de l’espanyola llevat d’una nota final), va entendre que si volia ser una nació respectada a Europa (i respectada dins d’ella), necessitava un gran atles. Un atles a l’altura dels millors productes europeus (val a dir, mundials). I Itàlia s’hi va posar. I ho va aconseguir. L’autor d’aquest llibre mostra tota la seua italianofília en les planes dedicades a l’atles del 1927 del Touring Club. La sensibilitat de Company s’endinsa no sols en les vicissituds de la construcció i el contingut del producte, sinó en tots aquells detalls que l’envolten i que envolten la societat que el va construir. Res d’això, cal dir, va passar a Espanya. Quan un pensa a comparar potències, més enllà de confrontar el PIB o les dades macroeconòmiques, cal analitzar aquests matisos, els processos que acompanyen la construcció i la modernització subsegüent d’una societat... I indubtablement, posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne. La diferència entre Espanya i Itàlia és ben evident: la història ha estat la ciència privilegiada a les terres hispàniques, mentre que la geografia (en totes les seues dimensions) preval a la península italiana. Geografia derivada, potser, de la seua divisió interna en estats, ciutats, principats, ducats, regnes, marquesats, etc., que complicaven fins a l’extrem el mapa del país. Geografia derivada, potser, del seus somnis (o malsons) imperials. Si dels Balcans es diu que és una terra amb massa història per a ser digerida, d’Itàlia es podria dir una cosa semblant sobre el seu horitzó geogràfic: de Marco Polo, el viatger enamorat de l’Orient, al jesuïta i cartògraf de la Xina, Matteo Ricci, Itàlia s’ha quedat petita a molts italians; massa geografia (si més no d’una determinada escala!).

L’altre gran tema del text de Rafael Company és una inèdita anàlisi sobre el «nosaltres». Seria agosarat dir que sabem el que som... I encara més, i ací rau la gran aportació del llibre, saber què som per als altres, com ens veuen des de fora. Company repassa un bon grapat de mapes on hi ha de tot: els valencians som catalans, espanyols, occitans, francesos... I, només dues vegades, només en dos dels trenta mapes reproduïts, els valencians som assenyalats amb el nostre gentilici privatiu, és a dir, som considerats –a més d’altres coses– valencians. En el nostre cas, aquesta és una interpretació que crec susceptible de ser compartida, la indeterminació exterior s’ajustava com un guant a la indeterminació interior sobre el que érem i el que pensàvem que érem –sobre el que som i el que pensem que som. Una darrera reflexió em ve al cap en observar el mapa etnicolingüístic del TCI del 1927: què és Espanya? Sense dubte, un espai plurilingüe i pluricultural i fins i tot (i en aparent paradoxa) una nació plurinacional a ulls d’aquells cartògrafs italians (radicats a Milà, per a ser exactes).

Què és Espanya? Altres cartògrafs, al mig de la Primera Guerra Mundial i des de l’Istituto Cartografico De Agostini, de Novara, n’havien donat ja el seu diagnòstic: baschi, portoghesi (pels habitants de Galícia), spagnuoli (pels castellans, els andalusos, etc.) i catalani, adobat tot això amb un escrit que, en part, llimava les asprors d’aquella cartografia tan susceptible de ser interpretada com a separatista. Fa uns anys, a les darreries del segle xx, podria haver-se pensat que el text en qüestió l’havien acabat d’escriure analistes itàlics; ara no: ara, a la vista de l’actual in crescendo sobiranista i independentista a Catalunya, atesa a més la sempiterna resposta –«no»– de l’espanyolisme petri i patri, i vistes les poques perspectives de negociació entre les parts, semblaria una redacció obsoleta: «Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricordurre la Spagna delle grandi nazioni».

La bona veritat és que per a l’Espanya del futur immediat, i per raons que no cal detallar ara, no em fa el pes la revifalla wilsoniana, és a dir, l’adaptació a les latituds ibèriques d’aquelles proclames dels catorze punts del president nord-americà que van permetre, en el període d’entreguerres, l’eclosió d’estats nació. Preferisc, en efecte, explorar en favor d’alternatives polítiques altres que l’aspiració de reproduir, a una altra escala, el model genèric que hem conegut (i patit) molt abans i prou després del 1919. Digueu-me, si voleu, que patesc d’obsessions romànticament austrohongaresistes o racionalment helvetistes. Això del romanticisme no ho puc evitar: no debades un dels meus autors favorits és Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1939), ell sí, austrohongarès comme il faut que, tanmateix, no era tan inconscient i ignorant per a no adonar-se que la idea que defensava fou més una il·lusió que no un programa de govern benefactor. Per això va escriure dolgut envers la pròpia experiència (traduïm de Los judíos errantes, 1937):

La idea nacional és occidental. Són els savis d’Europa occidental els qui han inventat el concepte nació i l’han intentat explicar. La vella monarquia austrohongaresa subministrava una prova aparentment pràctica de la teoria de les nacionalitats, és a dir, podria haver subministrat la prova del fet contrari de susdita teoria si aquella monarquia haguera estat ben regida. La incapacitat dels seus governs subministrà la prova pràctica d’una teoria que, així doncs, es va veure endurida en virtut d’una errada i que es va imposar gràcies a aquestes errades.

Roth fou testimoni de la reproducció, dins el parlament austríac, de les baralles «nacionals» i escriu al mateix llibre: «El Parlament austríac era un succedani dels camps de batalla nacionals. Si als txecs se’ls prometia una nova escola, els alemanys de Bohèmia se sentien agreujats. I si als polonesos de la Galítzia oriental se’ls donava un governador de llengua polonesa, amb això s’havia ofès els rutenis. Cada nació austríaca reclamava la “terra” que li pertanyia...». Roth, incapaç d’eixir de l’atzucac, es va suïcidar a la capital francesa (supose que mogut per altres motius) a poques setmanes de començar la Segona Guerra Mundial.

Deixe les confessions íntimes i torne a l’autor d’aquest llibre que prologue; ho faig per tal de dir que l’admiració de Company per Itàlia, i en concret pel TCI, és merescuda. En els clarobscurs d’una època difícil, seria massa dir que el TCI fou sempre un baluard de llibertats. No ho va poder ser, de fet: la trajectòria del mapa etnicolingüístic de tot Europa del TCI és traducció dels daltabaixos de la història italiana. Però en el fons, algunes actituds (més enllà del rigor tècnic dels artífexs), com la que l’entitat va mostrar envers les lleis racials del 1938 –glosada per Company, seguint el professor Boria, amb un indissimulable toc d’admiració– en negar-se a retirar el carnet als socis jueus, només estan a l’alçada de la també poc dissimulada admiració que Hanna Arendt va mostrar cap a Itàlia en comentar aquella legislació estatal: les disposicions racials (racistes) havien estat dissenyades de tal manera que, a les tradicionals exempcions (jueus condecorats, excombatents), se sumava la de salvaguardar els jueus que hagueren estat membres del partit feixista, i els seus pares i avis, mullers, fills i néts. Arendt assenyala que, sense conèixer ben bé les estadístiques, és molt probable que gairebé tots els jueus italians restaren exempts, atenent al fet que pertànyer al partit feixista a Itàlia era requisit imprescindible per a optar a qualsevol càrrec públic. Conxorxa antiracista al si de l’estat i de la societat italiana? Verdi contra Wagner? O, potser, manifestacions d’una actitud mediterrània i intuïtiva d’enfrontar la duresa germànica i de reconduir –durant uns anys, fins a l’acceleració persecutòria de la República Social Italiana– les mateixes fòbies antisemites que s’havien fet molt presents al país.

No voldria acabar aquest pròleg sense afegir alguna consideració a la pregunta que Rafael Company fa en diverses ocasions. Per què han desaparegut els mapes etnicolingüístics dels atles europeus? Per què, de ser un producte ben present, han passat no ja a ocupar un modest lloc de la producció cartogràfica europea sinó a desaparèixer quasi per complet? Per què, fins i tot, ja no es mostren, llevat d’honroses excepcions, a les nostres aules de geografia? Sense menystenir les intuïcions de Company, ben encertades, caldria considerar a més la progressiva «neteja» ètnica que Europa ha conegut des dels anys vint del segle passat. Neteja (val a dir homogeneïtzació) de vegades esdevinguda sense violència física, altres fins i tot molt sangonosa, però que ha anat reduint la població considerada minoria nacional al si de molts estats europeus i que n’ha disminuït la importància. En començar el segle xx, la realitat ètnica era considerada una «prioritat» nacional: abans i després del 1914, no sols desenes de milions d’europeus eren considerats minories als seus territoris, sinó que el tema era afer d’alta diplomàcia. Al París de dopoguerra, el ministre d’Afers Exteriors britànic, Arthur James Balfour, demanava amb desesperació dades i xifres sobre la barreja ètnica del Banat (actualment dividit entre Hongria, Sèrbia i Romania), mentre la delegació hongaresa, encapçalada pel comte Albert Apponyi, explicava la seua posició davant el primer ministre Lloyd George amb un gran mapa etnogràfic. A aquelles mateixes negociacions de pau i de reordenació territorial posteriors a la Gran Guerra, el primer ministre grec Eleftherios Venizelos no s’estigué de dir que, davant l’oferta americana als búlgars de retenir un port a la Mediterrània amb l’argument que altrament Bulgària patiria econòmicament, «el principi de nacionalitat havia de tenir precedència sobre les consideracions de caràcter econòmic», per acabar de manera displicent: «Bulgària disposa d’excel·lents ports al Mar Negre». Clar que, de vegades, l’ètnia no era una arma tan poderosa; conta l’esmentada Margaret MacMillan que quan –al París del 1919– es va discutir sobre Kosovo, tot i que la major part de la població era albanesa, el territori representava quelcom més per a Sèrbia que una regió: era el territori on el 1389 havien estat derrotats pels otomans i sotmesos, doncs, a un imperi musulmà. Durant la Segona Guerra Mundial Kosovo va ser envaït per les tropes albaneses amb el suport alemany i italià, per a ser novament reclamat i absorbit per Tito dins la nova Iugoslàvia... i tots sabem com va acabar aquest afer als darrers anys del segle XX.

En efecte, algunes ferides del Tractat de Versalles i dels altres acords de la Conferència parisenca del 1919 han restat obertes durant massa anys. El fet és que, reformulant les paraules de Venizelos, avui les «consideracions de caràcter econòmic tenen precedència sobre el principi de nacionalitat»: Europa es construirà sobre xarxes, sobre ponts interregionals i transnacionals, compartint recursos econòmics i potencialitats productives. El paradigma ha canviat. I amb ell, el centre d’interès dels mapes. Tot i aquesta consideració, i com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sols es transforma, l’espenta etnicolingüística, cultural podríem dir, s’ha transformat al continent. Europa occidental reviu (o viu, per primera vegada des de fa segles) mapes (i moviments) que destaquen la pluralitat de la seua conformació i llancen un repte a l’estructuració d’alguns dels seus estats nació: Catalunya, Escòcia i Flandes (de vegades amb un ús poderós de la diferència lingüística, que no ètnica) afirmen la seua voluntat de protagonisme geopolític. A l’Europa oriental, el mapa ètnic sembla adormit darrere els estralls de la crisis econòmica, la mala consciència per un passat violent i la vigilància del Tribunal de l’Haia. Tot i això, Rússia no s’ha estat d’aprofitar el 1.025è aniversari de la cristianització del país per a reforçar els vincles amb Ucraïna i Bielorússia i per a parlar de la (re)constitució d’un «espai espiritual comú, d’un espai moral».

Unes consideracions preocupants a la llum de com s’ha entès tradicionalment el paper de qui, pel motiu que siga, no comparteix l’espai «espiritual» i «moral» de les societats majoritàries...

I com sempre, el futur és el passat. Nihil novum sub sole. La primavera del 2013, Google Maps va anunciar la imminent eixida d’una nova versió del seu servei cartogràfic. La novetat rau en el fet que els mapes seran generats de manera dinàmica i sobretot altament personalitzada. Sols veurem allò que volem veure o, millor dit, allò que Google Maps vol que vegem o, en el millor dels casos, pensa que nosaltres estem interessats a veure. L’empresa va fer una declaració de principis esborronadora: «En el passat, un mapa era sols un mapa. El plànol de Nova York era el mateix si buscàvem l’Empire State Building o un cafè en un carrer. ¿I si aquest mapa esdevinguera en canvi un plànol fet a propòsit per a nosaltres, capaç d’adaptar-se a la recerca d’allò que volem seguir i aquell precís moment?». Si Google Maps es refereix a un mapa que mostra allò que volem veure, que fa desaparèixer allò que fa nosa, que ens dirigeix a l’objectiu que ens (o els) mou, que elimina el que (segons l’empresa) no és rellevant, que organitza la informació sobre principis utilitaristes (per a nosaltres i sobretot per a ells), Google Maps no ha inventat res de nou. Només cal que repasse els mapes que Rafael Company ha treballat amb la minuciositat d’un artesà aplicat a les seues filigranes.

Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera una dimensió cartogràfica única i intransferible en la que resulta impossible compartir res. Perquè res ens és comú en el mapa (esfera de les dades), perquè no hi reconeixem res junts (esfera dels actes) i perquè no ens reconeixem junts en el mapa (esfera de la comunitat). Esferes independents, boles de billar en trajectòria de col·lisió...

Google Maps 2013 o Europa 1914?

JOSEP VICENT BOIRA

10 de setembre del 2013

PRESENTACIÓ De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes

E, allora, basta che apriate a una tavola qualunque, e che cominciate a leggere, e sarà subito come se aveste davanti un libro, un libro che vi porta attraverso il mondo come attraverso un’immensa peripezia; e più presto che si viaggiaste sul tappeto incantato del ladro di Bagdad.

GIRAMONDO (1927: 1052b)

16 de novembre del 1922: mig mes i escaig després de la Marxa sobre Roma i de l’entrega del poder a Benito Mussolini per part del rei Víctor Manuel III, el nou responsable del govern es dirigia a la Cambra dels Diputats d’Itàlia a presentar-hi els nous ministres. L’actitud de desconfiança del dirigent del Partito Nazionale Fascista envers una institució que comptava, encara, amb minoria de feixistes explicaria «la durezza del linguaggio» (Scotti, 1984: 102):

Mi sono rifiutato di stravincere, e potevo stravincere. Mi sono imposto dei limiti. Mi sono detto che la migliore saggezza è quella che non ti abbandona dopo la vittoria. Con trecentomila giovani armati di tutto punto, decisi a tutto e quasi misticamente pronti ad un mio ordine, io potevo castigare tutti coloro che hanno diffamato e tentato di infangare il Fascismo.

Potevo fare di quest’aula sorda e grigia un bivacco di manipoli; potevo sprangare il Parlamento e costituire un Governo esclusivamente di fascisti. Potevo: ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto (Mussolini, 1922a: 8).1

Tot un reguitzell d’amenaces i fanfarronades, emparades en la força bruta dels camicie nere i constitutives d’un dels fragments més difosos del conegut com a «Discorso del bivacco». Però aquestes paraules intimidatòries no van ser repetides el mateix dia en el Senat, institució que –en flagrant contradicció amb anteriors pronunciaments mussolinians– rebé del dictador in pectore afalagadores garanties (Scotti, 1984: 102-103; Mussolini, 1922b).

En bona part d’aquest treball sobre cartografia en les dues dècades del Ventennio, el feixisme aixoplugat per la monarquia italiana entre els últims dies de l’octubre del 1922 i la darreria del juliol del 1943, s’hauran de tenir presents aquelles dues actituds mostrades pel dictador italià davant les cambres parlamentàries: el règim podia, si volia, castigar i arrasar, i fer-ho de manera cruelment explícita si s’esqueia; de vegades, si convenia, l’actitud manifestada envers els interlocutors podia ser retòricament –interessadament– benèvola. I va ser en el context d’aquestes tendències –complementàries, no contradictòries– del totalitarisme italià del període d’entreguerres que, a la ciutat de Milà, va nàixer el principal objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines.

En efecte, el 1927, un lustre després de la instauració del feixisme i de l’aparició del primer gran atles contemporani de concepció completament italiana (el Grande atlante geografico tret a la llum per l’Istituto Geografico de Agostini, IGDA, de Novara), va començar a publicar-se un dels reculls cartogràfics més elogiats de tota la primera meitat del segle xx: l’Atlante internazionale enllestit pel Touring Club Italiano (TCI). Com es proclamava el 1930 des d’una rellevant publicació de la Itàlia oficial, aquest atles «[...] può essere considerato come la più grande opera di questo genere apparsa nel sec. xx e ha assicurato al nostro paese un primato non facilmente superabile» (Almagià, 1930: 215a). Fóra com fóra, l’impulsor màxim de l’obra, Luigi Vittorio Bertarelli, havia afirmat –tretze anys abans de la crítica eufòrica que s’acaba de transcriure– tant que l’edició de l’atles era imprescindible per a Itàlia, com que la iniciativa havia d’assolir l’excel·lència des dels punts de vista científic i tècnic:

Tutto ciò si riassume in una conclusione: occorre un Grande Atlante Internazionale. E dobbiamo noi continuare ad usare degli atlanti tedeschi?

  Ecco perchè vi proponiamo di farne uno italiano.

  [...] Perchè un Grande Atlante possa competere coi migliori oggi esistenti, sotto l’aspetto scientifico e tecnico, deve avere qualità almeno ad essi pari (Bertarelli, 1917: 508b).

El mateix 1927, De Agostini imprimia la tercera edició (publicitada com a nuovissima) del seu atles major (econòmic i general), i l’Istituto Italiano d’Arti Grafiche de la ciutat de Bèrgam posava en circulació un Atlante universale que adaptava, per al públic italià, una obra francesa prou anterior. Si bé tots els tiratges dels tres atles esmentats havien de comptar amb cartografia etnicolingüística d’Europa, seria en l’obra del TCI on aquest retrat dels pobles europeus –realitzat en funció, majorment, de les divisions lingüístiques– assoliria la més alta qualitat tècnica i la més espectacular factura estètica. I l’àmbit de la comparació que s’acaba de fer no es limitaria a les publicacions d’aquestes tres editorials de la Itàlia septentrional, sinó que abastaria els atles editats contemporàniament a tot el planeta.

«Europa etnografica» seria el títol que compartirien els dos mapes sobre ètnies europees de l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano: l’un, dedicat només a l’Europa central i oriental, es realitzaria a escala 1: 6.000.000; l’altre, elaborat amb el conjunt d’Europa com a objecte de representació, tindria una escala la meitat de gran (1: 12.000.000) i, doncs, comptaria amb «la meitat» de detall. Aquests mapes, punts de trobada entre, d’una banda, l’ofici de determinats cartògrafs italians (finalment immersos en la dictadura mussoliniana) i, de l’altra, els parers d’etnòlegs i de filòlegs de diverses nacionalitats, van ser, doncs, un constructe cultural més. Però els impulsors de l’atles del TCI, a més de facilitar-nos una precipitació dels marcs ideològics inherents a la realització i difusió d’aquests mapes, es van prendre molt seriosament la reflexió sobre què era una ètnia: van voler anar més enllà de la consideració quasi exclusiva de la llengua com a factor determinant de les delimitacions corresponents. I, malgrat que el mapa resultant no diferia en excés del mapa lingüístic d’Europa que el 1932 enllestiria el mateix Touring, aquella actitud plena d’interrogants obeïa a plantejaments francament moderns.

Les delimitacions etnicolingüístiques inicialment tretes a la llum en l’Atlante internazionale –a la darreria de la dècada dels vint del segle passat, com s’ha dit– van acabar patint les conseqüències de la progressiva feixistització de l’entitat editora, rebatejada el 1937 com a Consociazione Turistica Italiana (CTI), i «segrestada» en bona part pel règim des del 1935. Efectivament, ja iniciada la Segona Guerra Mundial, el mapa esmentat fou alterat en favor de les tesis més extremadament unitaristes del nacionalisme italià: el fet va esdevenir-se amb posterioritat al 12 d’octubre del 1939 i el nou mapa manipulat arribaria a ser difós massivament mitjançant la seua inserció en Le Vie d’Italia, la revista de l’associació/editorial. Aquest exercici de seguidisme del poder politicocultural, o de pura i dura submissió, va implicar que determinades minories presents al regne on governava Mussolini –entre les quals els catalans algueresos– veieren abolida sobre aquell paper de la CTI la seua especificitat i, per això, passaren a tenir l’etnicitat única italiana que els feixistes –i altres nacionalistes d’estat– cobejaven proclamar per sempre més.2

El 1951, a punt de complir-se els 25 anys de l’Atlante internazionale, i escanyat feia temps el règim de les camises negres, el restaurat Touring Club Italiano va tornar a publicar (en l’edició de l’atles dita interinale) dues de les versions prèvies dels «Europa etnografica». D’acord amb això, al mapa a escala 1: 12.000.000 havia desaparegut la flagrant manipulació dirigida contra la visibilitat cartogràfica de la catalanitat de l’Alguer i de les especificitats d’eslovens, alemanys (sud-tirolesos), grecs i albanesos d’Itàlia; però la resurrecció dels mapes acabaria sent, sorprenentment, el seu cant del cigne. En l’apartat corresponent (cap. 15) es posaran sobre la taula probables raons d’aquesta desaparició: la primera remet a les objeccions científiques al fet de seguir incorporant cartografia etnicolingüística en els atles (almenys en atles tan prestigiosos com l’internazionale); la segona es fonamentaria en la situació de la Itàlia d’aquells temps, en la possible voluntat d’entrebancar –en el més internacional dels atles italians– la visibilitat dels fonaments de les reivindicacions sud-tiroleses, emparades per l’irredemptisme austríac d’aquells anys.3

El meu treball narra molt més detalladament, és clar, el procés esbossat en els paràgrafs anteriors, i ho fa amb explícit seguiment del llibre Cartografia e potere, obra del geògraf de la universitat La Sapienza Edoardo Boria, en tot allò que fa referència al marc editorial i sociopolític dels grans atles italians de la primera meitat del segle xx. Però les pàgines que el lector té entre les mans, a més, posen sota la llum dels focus la segona reimpressió de la cinquena edició de l’Atlante internazionale, un tiratge catalogat en la Library of Congress de Washington DC i en altres biblioteques (i present en el mercat de llibre antic), però que no ha estat tractat mai en els estudis sobre les edicions del Touring Club Italiano. Es tracta d’un volum –datat el 1938, però segurament aparegut en part després del 12 d’abril del 1939 (com veurem més avant)– que podria qualificar-se d’«enigmàtic»: no principalment per l’interrogant obert sobre la cronologia, sinó perquè alguna de les seues característiques s’oposava a disposicions, i predisposicions, de l’establishment governamental feixista. Una elit, aquesta última, que, com es podria esperar de la seua voluntat de control social, es prenia molt seriosament «manar» directament sobre la producció cartogràfica; no debades aquesta activitat tenia una naturalesa intrínsecament pedagògica i, vinculat amb aquesta característica, un indubtable interés estratègic.

El treball, en paral·lel amb les consideracions generals que s’han descrit fins ara en aquesta presentació, es deté en el tractament –en l’«Europa etnografica» a escala 1: 12.000.000– d’una àrea geogràfica concreta: la Mediterrània nord-occidental, conformada pels arcs litorals estesos des de la part meridional de la geografia valenciana fins a l’inici del mar Lígur:

Aquest arc còncau [central europeu] es completa amb un altre molt dinàmic, tot i que menys important en termes relatius: l’arc de la Mediterrània nord-occidental (el nord del sud) que s’estén des d’Alacant fins a Gènova incloent-hi tots els nuclis urbans més importants del Mediterrani espanyol, francés i, sols en part, italià. [...] (Sorribes, 2004: 119).

En relació amb l’esmentat espai geograficohumà –seleccionat en aquest treball en atenció a la meua radicació lingüística, i podríem dir que emotiva–, l’atles del Touring consignava, gràficament i tipogràficament, les terres esteses de Salses a Guardamar i Maó, i l’Alguer, habitades per catalani, concebuts com una mena de varietat caracteritzada (o subgrup identitari) dels spagnoli. Al nord d’aquests últims, en el mapa s’observava la inclusió de guasconi, provenzali i francoprovenzali (del sud) a l’espai batejat com Langue d’oc, i igualment a l’àmbit dels francesi (l’occitanòfona Vall d’Aran, per cert, hi apareixia poblada per aragonesi, és a dir, per espanyols indubtables). Pel que fa a la Itàlia nord-occidental, en el mapa menys detallat dels «Europa etnografica» només apareixia poblada per italiani, i això malgrat que en aquelles terres es radicava població occitanòfona (les valls o Valadas Occitanas del Piemont i, només una, de la Ligúria) i de parla francoprovençal (principalment a la Vall d’Aosta).4

Entre les característiques més destacades de l’atles del Touring respecte a la cartografia etnicolingüística a l’ús, italiana i no italiana, se’n trobava justament una relativa a la nostra àrea lingüística: la proclamació de la frontera idiomàtica entre les terres valencianoparlants i les castellanoparlants adjacents com a divisòria etnogràfica dels catalans i dels espanyols tout court, una opció oposada a la dels mapistes que feien servir els límits administratius ponentins de les terres valencianes. I entre les altres preses de posició dels cartògrafs de Milà se n’ha d’esmentar una que no és menys rellevant, amb referència al mateix àmbit territorial: la no-segmentació d’Eivissa i Formentera respecte de Mallorca i Menorca i la resta dels catalani. Amb aquest enfocament, l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano s’allunyava radicalment de la tradició –inconsistent– conreada des de 1925 aproximadament en el Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini i, abans d’aquest, en mapes tan influents en el camp etnicolingüístic com l’«Europa um 1880» de la tercera edició del Berghaus’s Physikalischer Atlas, del 1892, o l’«Europa, Sprachen & Völkerkarte» que havia recollit el Neuer Handatlas d’E. Debes des de l’inici al final de les seues edicions (entre el final del segle xix i la Primera Guerra Mundial).

Referències cartogràfiques com les immediatament anteriors (tant europees en general com específicament italianes) són nombroses en el text. S’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, compassar la història de la magna obra del Touring –del Touring i de la Consociazione, per ser-ne exactes– i les aportacions del seu competidor directe en el camp de l’edició d’atles italians, l’Istituto Geografico De Agostini; a més a més, s’ha volgut facilitar la comparació dels treballs dels cartògrafs més influents de la Itàlia feixista amb els d’artífexs de mapes etnicolingüístics d’Europa radicats a l’Alemanya, la Gran Bretanya o la França contemporànies i anteriors. Amb una excepció, però: malgrat que el «paisatge» etnicolingüístic paneuropeu formava part de les obres cartogràfiques que representaven la totalitat del món, no seran tractades en les següents planes atés que com a planisferis (o mapamundis) presenten escales molt reduïdes, incorporen menys informació –menys etnònims, menys identitats proposades– que els mapes dedicats a la totalitat d’Europa i, per això mateix, ofereixen una visió poc detallista del mosaic del vell continent.5

Quasi al final d’aquest llibre s’inclou una redacció que, enllestida amb l’ànim de completar la reconstrucció esquemàtica de la història del Touring Club Italiano en l’estat nacional italià, apareix articulada en quatre fraccions: una per cadascuna de les parts que conformen l’obra. El primer dels apartats (1891-1927) comprén des de les edicions dels grans atles alemanys dirigits al públic italià fins a l’aparició de l’Atlante internazionale; el segon (1927-1939) s’ocupa de l’edició de l’atles durant els anys del Ventennio feixista anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el tercer apartat (1939-1940) tracta la transformació del mapa etnogràfic de tot Europa, per part de la Consociazione Turistica Italiana, després de l’inici del conflicte bèl·lic; i, finalment, el quart (1940-1956) es deté en els altres anys de la guerra i en l’època de la represa de l’entitat i de les noves edicions de l’atles una vegada proclamada la república democràtica a Itàlia (1946).

Unes últimes acotacions abans de començar la introducció: no es pot negar que els mapes etnogràfics o etnicolingüístics, així com els polítics (que recullen les fronteres de iure), en tant que abstraccions, fi guracions o representacions ajuden a visibilitzar –permeten «imaginar» en el sentit andersonià– tant les corresponents latituds, com les comunitats (quan s’escau, reivindicatives) que les habiten: «Other scholars [des d’Anderson (1991)] have noted how the outline of a state or ethnic homeland can serve as a type of logo in nationalist iconography» (Hagen, 2009: 64). En l’article «Mapes de Catalunya: de la imatge al símbol», Maria Carme Montaner s’hi estenia així (en referència, només, a la cartografia política):

[...] un mapa que representa de manera precisa el perfil d’un estat constitueix una al·legoria patriòtica. Com ha assenyalat J. B. Harley, els mapes creen mites que ajuden a mantenir el statu quo territorial. D’exemples n’hi ha molts i no cal allunyar-se gaire en l’espai i en el temps per a trobar-ne. Els recents canvis en les fronteres europees, després de bastants anys d’immobilitat, ens han fet adonar fins a quin punt el nostre concepte d’un territori el configura només, o principalment, la imatge cartogràfica que en tenim (Montaner, 1999: 60-61).

I també s’hi ha estés (igualment sobre els mapes polítics) Edoardo Boria en el llibre Carte come armi. Geopolitica, cartografia, comunicazione:

La rappresentazione cartografica del territorio statale, dunque, ha funzionato e continua ancora oggi a funzionare come un logo, cioè come un simbolo che il cittadino identifica istintivamente; esattamente come succede al consumatore rispetto all’immagine commerciale di un’azienda o di un prodotto. Anzi, la forma del territorio statale è esattamente il logo di quel prodotto che si chiama nazione (Boria, 2012a: 35).

Sí: «El mapa mural de la escuela es el medio primario de nacionalización de las masas» (Schlögel, 2007: 198).6 I des de l’altra part de l’espill, les cartografies etnicolingüístiques, no menys protagonistes d’un procés de comunicació simbòlica, han confluït nolens volens amb les posicions dels diversos activistes dels idiomes i les nacionalitats sense estat i, no ha d’oblidar-se, amb les pulsions dels irredemptistes amb estat:

Inizialmente il genere [de les «moderne carte etnografiche»] rimase confinato allo studio scientifico ad uso di geografi, etnografi e linguisti, ma da quando, con il progressivo infiammarsi dei sentimenti etnici, il dato etnico acquisì una dimensione e una valenza chiaramente politica, ecco che anche le carte etnografiche divennero veri e propri strumenti di competizione fra nazioni. [...] (Boria, 2012c: 48).

Si, com s’ha vist abans, John Brian Harley deia que els mapes polítics creen mites que reforcen l’statu quo fronterer (en enfortir-lo simbòlicament), no pot resultar sorprenent que les cartografies etnogràfiques –sorgides des de l’oficialitat, des dels àmbits científics, des d’entitats privades més o menys paraoficials, o encara des d’instàncies alienes al poder constituït i, fins i tot, completament oposades a aquest– han pogut crear o desenrotllar imatges mentals que contribueixen a matisar, qüestionar i, fins i tot, subvertir i arribar a destruir l’esmentat statu quo.7

Com a exemple d’açò últim, i com després podrà observar-se en aquestes pàgines, l’exhibició descontextualitzada del fragment corresponent a la península Ibèrica del mapa etnicolingüístic del Touring/Consociazione, publicat entre 1927 i 1952, seria susceptible d’inspirar una bona quantitat de «lectures» a Espanya –en el seu moment i ara, en atenció a la vigència de les controvèrsies existents sobre la pluralitat o unicitat nacional d’aquest estat, i sobre l’adscripció nacionalitària de determinats territoris autonòmics o forals en particular–, amb les corresponents polèmiques mediàtiques i polítiques. Al cap i a la fi, està fora de dubte que

Como imágenes específicas, los mapas poseen un poder «interno», en tanto en cuanto ofrecen una aparente facilidad de lectura (se leen a golpe de vista); proporcionan una impresión de totalidad sobre el objetivo representado (al mostrar el territorio desde una perspectiva superior, a vista de pájaro); su manejo no requiere un aprendizaje previo profundo (a diferencia de otros lenguajes, como el verbal o el matemático), aunque la mayoría de los usuarios desconozcan las reglas del lenguaje cartográfico; pueden tener un elevado atractivo estético, incluso artístico; y están provistos de un aura de cientificidad y objetividad que hace que mucha gente no repare en los valores y sesgos (culturales, ideológicos, etc.) de los que, indudablemente, están impregnados (García Álvarez, 2013: 319).

RAFAEL COMPANYI MATEO

29 de novembre de 2013

1. «He rebutjat véncer completament, i podia véncer completament. Em vaig autoimposar límits. Em vaig dir que la millor saviesa és aquella que no t’abandona després de la victòria. Amb 300.000 joves armats totalment, decidits a tot i quasi místicament preparats a [executar] una ordre meua, jo podria haver castigat tots aquells que han difamat i intentat enfangar el Feixisme. / Podria haver fet d’aquesta aula sorda i grisa un campament al ras de soldats [literalment: un bivac de manípuls o unitats de legionaris]; podria haver tancat amb barres de ferro el Parlament i constituït un Govern exclusivament de feixis-tes. Podria: però, almenys ara al principi, no ho he volgut» (traducció pròpia). Per a les reaccions en la seu parlamentària a aquestes paraules de Mussolini, vegeu Scotti (1984: 102).

2. Per si cal aclarir-ho: «Col termine “nazionalismo” intende definire qualsialsi movimento culturale e politico che si proponga di affermare il primato della nazione come entità storica, culturale e politica, che si concretizza nell’organizzazione dello Stato nazionale, identificandosi con la patria. In tale accezione, il termine “nazionalismo” non implica alcuna valutazione etica o politica» (Gentile, 2011: xiv).

3. L’origen del terme irredemptisme es troba en l’expressió italiana terre irredente –és a dir, terres no alliberades o, literalment, terres no rescatades–, que seria utilitzada per primera vegada el 1877: un polític italià, Matteo Renato Imbriani (1843-1901), va fer referència a les possessions dels Habsburg al nord-est de la península italiana mitjançant aquell lexema i la proclama nacionalista d’Imbriani va activar la resposta d’un periodista vienés, que en qualificar-lo d’irredemptista pretenia burlar-se’n.

4. El francoprovençal és el conjunt de parles esteses entre l’àmbit de l’occità i el del francés, adscrit tradicionalment a la llengua francesa en el vessant de la cultura literària.

5. L’absència de referències en aquest treball a la cartografia produïda a les terres espanyoles s’explica en atenció a la poca rellevància, amb anterioritat a la segona meitat del segle xx, dels mapes etnicolingüístics d’Europa eixits de les editorials corresponents (a excepció de les adaptacions d’espècimens estrangers). Una altra cosa seria si parlàrem de mapamundis etnogràfics: en aquest supòsit seria imprescindible traure a col·lació el remarcable «Mapa etnográfico general» contingut en l’Atlas Geográfico Universal del valencià Joan Vilanova i Piera (1821-1893), un luxós volum publicat a Madrid per Astort Hermanos que, datat el 1877, va comptar amb l’alemany Otto Neussel com a artífex directe dels mapes (datats fins al 1883: <http://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.cmd?id=434695>. Caldria esmentar a més, en atenció a la cronologia primerenca de l’elaboració, el mapa «Geografía etnográfica ó de todas las lenguas» o «Mapamundi etnográfico del globo», que Francisco Jorge Torres Villegas va incloure en el primer volum de la Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases, obra publicada a Madrid el 1852 (Imprenta de D. José María Alonso) i reeditada el 1857 (Imprenta de D. Ramón Ballone):

<http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/consulta/registro.cmd?id=8398>

<http://bibliotecavirtualmadrid.org/bvmadrid_publicacion/i18n/consulta/registro.cmd?id=1373>

6. «Die Schulwandarte ist das primäre Medium der Nationalisierung der Massen» (Schlögel, 2003: 200).

7. O, en altres paraules, «En lo que respecta a la construcción de los nacionalismos y los imaginarios nacionales, el uso de los mapas ha sido, frecuentemente, un instrumento de propaganda con el que comunicar no solo una imagen gráfica tangible y completa de la nación, sino también una determinada concepción de la misma (incluyendo consideraciones de tipo histórico, racial, lingüístico, religioso, económico, paisajístico, etc.), dependiente del grupo o del sistema político o ideológico de turno. En ese sentido, la cartografía ha servido tanto para legitimar y difundir el mapa vigente en cada momento, como para expresar proyectos o reivindicaciones político-territoriales particulares (de carácter irredentista, expansionista, independentista, etc.) dirigidos a cuestionarlo o transformarlo» (García Álvarez, 2013: 319-320).