Educar en temps difícils E-Book

Jordi Nomen Recio

• Herausgeber: Ediciones Octaedro
• Kategorie: Bildung
• Serie: Octaedro Educació
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 164

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

El llibre que teniu a les mans, Educar en temps difícils, és un conjunt de converses al voltant de la màquina de cafè de l'escola, en les pauses que tenim els docents en la nostra jornada. Va adreçat en particular als mestres i, en general, a totes les persones a qui preocupa l'educació, aquest autèntic pont entre la interioritat i l'exterioritat, la pròpia personalitat i una ciutadania justa i sostenible, que vulgui superar la indigència d'una democràcia avui en setge, per la mentida i el desvergonyiment. Els docents ens hem de comprometre perquè els nostres alumnes aconsegueixin ser resistents a les lectures simples d'una realitat dominada per notícies falses i mentides interessades, que pretenen manipular i desinformar. Hem d'activar el pensament crític dels nostres alumnes, perquè educar ha de ser una forma de resistència a la manipulació, a l'oblit, a la injustícia i a la prohibició de somiar. Tot projecte educatiu ha d'empoderar la trajectòria vital individual i, alhora, assegurar una ciutadania crítica, creativa i inclusiva. L'escola ha d'aportar igualtat en la diversitat per potenciar la llibertat de l'alumnat, la capacitat de crear desitjos intel·ligents, la seva sensibilitat i la gestió dels seus fracassos. Aspirem a formar alumnes resistents a l'adversitat, que sàpiguen fer del fracàs un aprenentatge i una oportunitat de guiar, amb bon judici, les seves vides, de manera autònoma, amb l'afany de perseguir el bé comú.

Leseprobe

Jordi Nomen Recio

Educar entemps difícils

Col·lecció Octaedro Educació

Títol: Educar en temps difícils

Assessor editorial: Jaume Carbonell Sebarroja

Primera edició (paper): febrer de 2024

Primera edició (epub): febrer de 2025

© del text: Jordi Nomen Recio

© D’aquesta edició:

Ediciones OCTAEDRO, S.L.

Bailèn, 5 – 08010 Barcelona

Tel.: [phone]

[email protected]

www.octaedro.com

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes a la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, cedro.org) si necessiteu cap fragment d’aquesta obra.

ISBN (paper): 978-84-19900-84-5

ISBN (epub): 978-84-19900-83-8

Realització i producció: Editorial Octaedro

Dedicat a tots els docents que prenen cafè a les pauses escolars i pensen a millorar l’escola.

També als altres, és clar!

L’educació en vint-i-quatre cafès… Els i les docents solem conversar, durant les pauses de l’esmorzar i el dinar, a prop de les màquines de cafè, on seguim procurant estratègies per educar en temps difícils. Vet aquí una mostra del que podríem arribar a dir, si les pauses fossin una mica més llargues. Els temes podrien ser, sens dubte, molts més.

IntroduccióEducar és resistir, fomentar el pensament crític

En aquesta vida cal morir diverses vegades per després renéixer. I les crisis, encara que atemoreixen, ens serveixen per cancel·lar una època i inaugurar-ne una altra.

EurípidesdeSalamina

«Agafa un cafè i parlem. T’explicaré una història».

Una rata inicia una carrera desesperada. S’hi uneixen centenars, milers, d’altres rates corrent. Totes busquen alguna cosa amb constrenyiment. Entren a un metro ple a vessar. Totes busquen una felicitat que es troba als anuncis de neó que atapeeixen la ciutat on viuen. Fins i tot els espectacles teatrals fan referència a l’anhelada felicitat. I al final, després de seguir tots els senyals que es puguin imaginar, arriben a un centre comercial que just obre les portes a una allau de rates compradores. S’inicia una guerra sense treva per aconseguir els millors descomptes. La rata, trista i ferida, aconsegueix l’últim producte de la venda. L’abandona, sense pensar-hi, quan apareix, miraculosament, un cotxe d’alta gamma davant dels seus ulls. Hi puja, en aquest símbol de felicitat, i es rendeix a la velocitat i al poder, que acaricien els seus bigotis, fins que s’atura per un embús monumental. Després de ser multada, no sabem gaire per què, es troba desvalguda. El cotxe queda sota la pluja com un trist cadàver esventrat. La rata «feliç» veu un anunci de cervesa que porta la marca de la felicitat i, sense pensar-s’ho més, es llança darrere seu. Es refugia en l’alcohol, fins que queda esvaïda, sense que ningú l’ajudi en el trànsit de multituds. Per fi, es desperta del sopor etílic i li cau a les mans un prospecte mèdic que promet la felicitat. Amb ell a la mà, arriba a un pot de pastilles miraculoses que la traslladen a un món i de colors, on tot és harmonia. Pot volar, acompanyada per ocells bonics, fins que l’efecte s’acaba i torna a caure a la ciutat grisa on viu, enmig de la vorera. Noquejada per la caiguda, només es desperta quan un bitllet cau al seu costat. El vent se l’emporta i ella l’empaita fins a l’interior d’un edifici anomenat Felicitat. Quan aconsegueix agafar-lo, en una taula, un cep l’atrapa i l’esclavitza en un treball rutinari. L’angle s’eixampla i veiem que, juntament amb ella, hi ha centenars, milers d’altres rates enxampades pel cep. El cartell de neó on es mostrava la paraula felicitat s’apaga.

Aquest és el contingut d’un curt signat per Steve Cutts, el 2017, en què retrata, de forma descarnada, la idea de felicitat que es promou de manera sistèmica. Tots busquem la felicitat, corrent darrere de la seva promesa, però en aquesta cerca podem trobar una cosa semblant a l’esclavatge.

És per això que hem de construir una escola que sigui resistent al desig desaforat, que orienti la recerca de la felicitat a altres senderis més pensats, més d’acord amb les necessitats humanes, una escola capaç de rumiar els desitjos perquè siguin més racionals, més raonables, més sensibles, més sostenibles. Una escola que sigui capaç de resistir als condicionaments socials que pretenen imposar-nos, quan es converteixen en irracionals o insensibles.

Com tots sabem, el març de 2020 va començar una pandèmia mundial, en què un virus va posar a prova les nostres institucions, la nostra economia i també la nostra responsabilitat personal i social. Més que mai ens trobàrem en una situació en què es va mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà, un context que va obrir, alhora, perills i oportunitats.

I a les xarxes es va parlar d’educació. És clar que sí. Vam passar per una situació inèdita de confinament i tothom va opinar sobre les dificultats dels pares, dels alumnes, dels docents, en aquesta circumstància per a la qual no estàvem gens preparats. I no podíem estar preparats, en el pla educatiu, perquè la pressencialitat és veritablement essencial en l’educació. Això no vol dir que no es pugui educar a distància. Per descomptat que sí! Els mitjans tecnològics actuals ho permeten i ho fem contínuament, perquè hauríem de comprendre que avui no només eduquen les famílies i l’escola —de fet, no ho han fet mai soles. La pressencialitat, però, i ara ho sabem bé, és insubstituïble per molts motius. El primer és pedagògic (el docent transmet molt més que paraules, de la qual cosa parlarem en aquest llibre) i el segon és clarament socioeconòmic (perquè l’escola a casa deixa una estela de discriminació en contra dels nens i joves que tenen una situació socioeconòmica familiar més precària o pocs mitjans tecnològics per seguir la seva formació en línia). L’educació a distància suposa, per assolir els objectius, prèviament molta autonomia personal i molta capacitat de raonar per un mateix, i un suport familiar i tecnològic important.

No obstant això, em van preocupar algunes reflexions que centralitzaren algunes discussions apassionades a les xarxes, aquells dies: com acabarem el programa en aquestes circumstàncies?, com avaluarem l’alumnat si no els podem plantejar exàmens i no sabem si les tasques que els encomanem les acompleixen veritablement ells i elles? Al meu entendre, les mateixes preguntes apareixien viciades per alguns elements que hauríem de tenir en compte i que casen amb l’objectiu primordial d’aquest llibre, que va, sobretot, dedicat als docents. El món ha fet un gir descomunal cap a la incertesa i nosaltres seguim preocupats, en molts casos, pels exàmens, el temari i la còpia…, com sempre.

Quina és la nostra funció com a docents? Sembla una pregunta senzilla, però no ho és. Ja ha quedat obsoleta la resposta que tradicionalment sempre s’ha donat: per transmetre coneixements als alumnes. Segons la meva opinió, un professor no transmet coneixements com si fos una ràdio. A més, aquesta definició suposava que els alumnes eren simples receptors d’un saber acumulat amb què no havien d’interactuar gaire. Així doncs, quina és la nostra funció? Jo crec que hem de procurar que els alumnes creixin i accedeixin al món de la cultura, de la ciència, de l’art, però acompanyant-los perquè pensin per ells mateixos, de manera crítica, creativa i curosa, a fi de poder exercir els seus drets i deures de ciutadania, juntament amb els altres, fent possible la convivència. El món on viuran els exigirà aquesta formació, perquè ja queden molt poques brúixoles que marquin els camins.

La cultura, que és una construcció temporal i té, per tant, una història, eixampla el món interior i el món exterior de qui la fa seva. A més, els hem d’ajudar a trobar el seu propi model de vida bona i fer que la puguin construir de forma harmoniosa amb les seves pròpies qualitats i emocions i tenint en compte les dels altres. Cadascun dels nostres alumnes és singular, però haurà de conviure en la pluralitat, amb altres singularitats, en un món que és plural. I tot això tenint en compte, ho sabem avui més que mai, la fragilitat que tenim com a individus, com a espècie, com a sistema politicoeconòmic i social i com a éssers vius en un planeta que no pot aguantar indefinidament un ús depredador i poc sostenible. Hem de preparar, és clar, els nostres alumnes per sostenir l’adversitat i proposar solucions per als problemes en què es puguin comprometre com a persones. Hem de proposar-los ser part de la solució; mai del problema. I hem de comprendre que hem de viure junts, sent diferents. Això suposa conflictes i problemes i a això cal dedicar l’escola, a demostrar que és possible la convivència en la diversitat, la negociació davant del problema, el compromís davant de les solucions que podem dissenyar. L’escola ha de fomentar l’emancipació i la llibertat de pensament per fer possible tota la resta que s’ha dit.

Apareix aquí la pregunta clau que enllaça amb les anteriors sobre el programa i l’avaluació. Què és més important, els alumnes o la matèria? Es podria sostenir fàcilment que tots dos ho són, que els coneixements permeten l’obertura mental al món i els alumnes són els destinataris dels nostres esforços, del nostre servei, de la nostra raó de ser. Però amb això només estarem evidenciant una cosa que no hauríem de perdre de vista: la funció fonamental d’un docent és fer arribar aquesta cosa, que és i ha de ser valuosa per a ell (la cultura, la seva disciplina…), a aquell a qui es deu, l’alumnat. Preguntar-se només pel currículum o l’avaluació, entesa com a puntuació i barem, vol dir esborrar l’alumne del centre mental on ha de ser. Només cal, sota el meu punt de vista, valorar el que s’ofereix i valorar a qui se li ofereix. Sense coneixement, sense cultura, només s’ofereix a l’alumne vaguetat, simplicitat, banalitat; sense centrar l’alumne com a prioritat, perd sentit el mateix vocable docent, que etimològicament vol dir ‘el que fa algú decent, apropiat, convenient’. Vet aquí un joc d’etimologies que poden anar bé per expressar el que vull dir. Si mestre significa etimològicament ‘el millor’ i professor ‘qui parla davant dels altres’, docent centra més bé l’acció del que vull expressar. Quan un docent perd de vista els alumnes —pel motiu que sigui—, deixa de ser docent per convertir-se en una altra cosa, no pitjor, sinó diferent (ja sigui expert, investigador…, o com en vulgueu dir).

Són funcions que comporten molta feina i impliquen un perfil docent que s’haurà de dissenyar al llarg de les pàgines d’aquest llibre. Que ningú no n’esperi un conjunt de receptes per aplicar seguint les instruccions com si fos un prospecte. L’educació s’adreça a tots i cadascun dels nostres alumnes i això implica un coneixement exhaustiu de cadascun d’ells, ja que no a tots els convé el mateix ni en la mateixa mesura, ni amb els mateixos mitjans. La nostra capacitat d’influir en les seves vides —essent com és limitada— ens obliga a buscar el millor per a ells i elles; des de la seva pròpia llibertat, que hem d’anar enfortint perquè algun dia no necessitin les nostres referències.

La tesi fonamental que presideix aquestes converses és la següent: els docents ens hem de comprometre perquè els nostres alumnes arribin a ser resistents. Resistents a les lectures simples d’una realitat dominada en molts casos per notícies falses i mentides interessades, que pretenen manipular i desinformar. Hem de potenciar el pensament crític dels nostres alumnes i al llarg d’aquestes pàgines proposarem com. D’altra banda, educar ha de ser una forma de resistència a la manipulació, a l’oblit, a la injustícia, a la prohibició de somiar. Tot projecte educatiu ha de pensar en la persona i la societat, empoderar la trajectòria vital individual i, alhora, assegurar una ciutadania crítica, creativa i inclusiva. No podem, i aquesta és la meva opinió, formar els nens i les nenes simplement perquè s’adaptin al que trobaran en sortir de l’escola, perquè allà fora hi ha, per exemple, el poder que genera, en molts casos, asimetries i injustícies, que haurem de denunciar i canviar. No vull dir que hem d’educar (que no tan sols ensenyar…) inadaptats. Que no es llegeixi un despropòsit semblant, pel qual, sense trigar gaire, se m’acusaria de manipulació ideològica o d’una altra índole. No, no va per aquí. Vull dir que l’escola ha d’aportar igualtat a la diversitat. Igualtat pel seu propòsit emancipador de totes les singularitats que la formen i la diversitat pel fet de ser precisament diferents tots. També hem de potenciar la seva llibertat, la capacitat de crear desitjos intel·ligents i assenyats, la seva sensibilitat i la vivència dels seus fracassos perquè puguin discernir, en paraules d’Epictet, el que poden controlar, el que no poden controlar i la distinció entre les dues categories. Aspirem a formar alumnes també resistents a l’adversitat, alumnes que sàpiguen fer del fracàs un aprenentatge i una oportunitat, l’oportunitat de guiar amb bon judici les vides autònomament.

En un llibre1 molt recomanable de Henry Giroux, professor nord-americà, Pedagogia crítica per a temps difícils, trobem la reflexió següent de la seva prologuista, Marifé Santiago, professora d’Estètica i Teoria de les Arts a Madrid:

El veritable contracte social institueix la pau com a ordre comú; no pot ser mai totalitari. Necessita la paraula que dialoga, del parlament o, el que és el mateix, aquesta col·laboració que brolla de la confiança en la diversitat; necessita matisos, necessita plantejar allò que canvia, allò que canviem. Sense confiança en els altres, com a punt de partida de qualsevol relació, la democràcia és un terme indigent. I la indigència sempre arrossega injustícia».

Santiago l’encerta de ple pel que fa al que representa l’educació en temps difícils. Una educació de resistència a l’adversitat, als conflictes que envaeixen el nostre món, ha d’afavorir com a valor la diversitat, la convivència, la confiança en els altres.

L’educació ha de promoure la llibertat, no la felicitat. Per això ja existeix la vida. Ho ha de fer des de les ciències, les arts, la cultura en general, que permeten a les persones pensar per si mateixes, autònomament, prendre decisions raonables i sensibles, decisions crítiques, creatives, curoses del medi i dels altres. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia del coronavirus és que, si bé és cert que les nostres vides estan en les mans de la ciència i la sanitat, no ho és menys que la nostra salut mental depèn més que mai de l’art i la cultura. Es demostra una vegada més que conservar la humanitat, en aquests temps difícils, també inclou les humanitats, a més de la ciència, sens dubte. La història ens serveix d’ajuda per mostrar-nos com van afrontar els nostres avantpassats situacions similars; la filosofia ens va permetre trobar en el nostre pensament una llibertat que físicament ens va ser retallada. La literatura ens va permetre volar fora de les parets que ens retenien a casa. Bo serà no oblidar com vam resistir el confinament, a fi de donar valor a allò que en realitat en té. Algú educat en la llibertat sap que la reflexió precedeix l’acció, que el que és nou sol sorgir d’una síntesi amb l’anterior i que mai, en cap cas, no s’ha d’abandonar a la seva sort una persona que es trobi amb dificultats.

Al mateix llibre, el professor Giroux afegeix:

El guió ideològic ja ens resulta familiar: no existeix el bé comú. Els valors de mercat esdevenen el model que forma tots els aspectes de la societat. L’individu lliure ja no té obligacions més enllà dels interessos propis. El fonamentalisme del mercat triomfa sobre els valors democràtics […]. El consumisme és l’única obligació de la ciutadania. L’ordre públic és el nou llenguatge per mobilitzar pors compartides, en comptes de responsabilitats, i la guerra esdevé el principi d’organització universal de la societat i l’economia».

Aquesta citació posa en perspectiva el que intento en aquest llibre: anar contra corrent, resistir a aquests valors que prediquen egoisme, intolerància, arrogància, indiferència davant la injustícia i abandó social dels desafavorits i els marginats. Davant aquesta realitat, educar és avui més que mai resistir-s’hi i proclamar que hi ha alternatives, que es pot canviar el món a millor, que el bé comú existeix i que l’educació pot ajudar a distingir-lo i construir-lo, sense perdre de vista la visió de Foucault,2 que considera l’educació una «forma política de mantenir o modificar l’adequació dels discursos amb els sabers i els poders que impliquen».

La tesi d’aquest llibre és que reflexionar sobre la professió docent i l’escola que volem construir ajudarà a aconseguir-ho. No es pot demanar objectivitat a l’escola davant dels desafiaments mediambientals, polítics, socials i econòmics que haurem d’afrontar. Necessitem que les noves generacions siguin crítiques, creatives, ètiques, o potser ja no hi haurà noves oportunitats per rectificar.

He dividit el llibre en diverses circumstàncies i aspectes amb què solem trobar-nos a la pràctica docent; la idea és obrir la reflexió pedagògica a la resposta de la pregunta «Per què ha de servir, l’escola?». Aquesta pregunta clau ens porta a aquestes altres: Com ha d’exercir la seva professió el docent actual, tant en competències com en metodologies? Com són els i les alumnes? Com ha de ser l’escola? Al final dels capítols sintetitzo quines són algunes de les indicacions, més o menys pràctiques, amb què es poden assolir els objectius que proposo.

Pretenc que aquestes reflexions siguin útils a tots aquells que també es neguen a acceptar que la democràcia sigui inevitablement indigent i pensen, malgrat tots els obstacles, que l’escola és un lloc de construcció del passat, el present i, sobretot, el futur. En aquestes reflexions he procurat minimitzar les referències a textos per centrar-me en la meva visió de com hauria de ser l’educació. Per això, hi haurà poques referències bibliogràfiques.

  1.Giroux, H. (2018). Pedagogía crítica para tiempos difíciles. Madrid: Mapas Colectivos.

  2.Foucault, M. (1999). El orden del discurso. Barcelona: Tusquets.

Capítol 1La sobreprotecció, una mala pràctica

No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ensenyeu-los més aviat a superar-les.

LouisPasteur

«Agafa un cafè i som-hi».

Tot docent que entra a una aula es pregunta pel contingut del seu propi paper. El sacsegen preguntes diverses, a les quals haurà de donar resposta amb la seva reflexió i la seva praxi docent: He de ser permissiu amb els alumnes per enfortir el vincle que hi pugui trenar? He de ser exigent per afavorir que sentin que se’ls exigeix molt? El problema d’aquestes preguntes és que suposen, tot sovint, una disjuntiva. El docent ha de ser permissiu i exigent en funció de les circumstàncies, de les conseqüències i dels mitjans. No hi ha una posició ideal per a tots els alumnes ni per a tots els moments.

Un docent ha de saber ajudar i saber retirar-se a temps si vol procurar l’autonomia de l’educand. No podem donar-ho tot fet, als nens o als joves. Les mans del docent han de ser una ajuda, i alhora un estímul per a la llibertat. Hi ha un límit difús entre allò necessari i allò convenient. Com ho podem fer? D’entrada, ells i elles demanen ajuda immediata perquè és el més còmode: «Que em resolguin el problema que tinc». Aquí hem de resistir-nos, sense brusquedat, però amb autoritat, a donar la resposta. Partim de l’avantatge que nosaltres ja sabem on vol arribar aquest repte i com es pot assolir fàcilment aquest punt. Aquest avantatge l’hem de substituir per l’empatia de posar-nos en la seva situació i tornar a començar: Com podríem esbrinar-ho? Quines són les dificultats que tenim? Què creieu que hauríem de fer en primer lloc? Només si els donem el temps per pensar i la possibilitat d’aprendre dels seus companys i companyes podrem garantir que no sempre depenguin del que els resulta més còmode.