Negra nit E-Book

Chris Offutt

• Herausgeber: Edicions del Periscopi
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Antípoda
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 306

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Quan tot just era un noi, en Tucker va falsificar la seva edat per lluitar a la Guerra de Corea. Anys després, viu aïllat a prop dels Apalatxes amb la seva dona, la Rhonda, i els seus cinc fills. Per guanyar-se la vida treballa per a un home, a qui diuen el Secall, que té una botiga de licors i un negoci de contraban d'alcohol. Quan els serveis socials de l'estat obren expedient per investigar la família, en Tucker no dubtarà a fer servir totes les eines al seu abast, sense excloure la violència, per protegir aquells que estima. Negra nit és una novel·la sobre l'instint de supervivència i el sentit de pertinença. Amb un estil senzill i addictiu, Chris Offutt, un dels autors més singulars de la literatura contemporània nord-americana, ens introdueix en les vides d'aquesta família humil, formada per personatges complexos i contradictoris.

Leseprobe

Chris Offutt (Kentucky, 1958) va néixer en una petita població minera de dos-cents habitants que ja no existeix. És autor de diverses novel·les, reculls de contes i diversos guions televisius. Ha rebut les beques Guggenheim i Lannan, entre d’altres, i l’any 1996 la revista Granta el va incloure entre els vint millors autors nord-americans joves. Va ser alumne de James Salter i Frank Conroy al curs d’escriptura creativa de la Universitat d’Iowa. Entre les seves obres destaquen Shifty’s boys, The killing hills, Kentucky straight, Out of the woods, The good brother, The same river twice, No heroes i My father the pornographer. Negra nit és la primera novel·la de l’autor traduïda al català.

Ferran Ràfols Gesa (Barcelona, 1975) és traductor de l’anglès i del francès. Després d’estudis diversos sense relació amb la literatura, va publicar un llibre de poemes i va descobrir tardanament la vocació traductora. Durant uns anys va compaginar la feina de traductor amb la de professor de matemàtiques, i des del 2008 s’hi dedica exclusivament. Ha traslladat al català autors com ara David Foster Wallace, Vladimir Nabokov, Thomas Pynchon, Siri Hustvedt, Toni Morrison, Joseph Conrad, F. Scott Fitzgerald, Patricia Highsmith, Susanna Clarke, Amélie Nothomb i Emmanuel Carrère.

Tom Franklin — «Des del títol excel·lent fins a l’última pàgina, aquest llibre t’arrossegarà i et farà submergir en les vides d’una miríada de personatges.»

Richard Lange — «Negra nit és lúgubre i divertida i emotiva. És una novel·la negra, una novel·la de la vida a les muntanyes i una saga familiar. És moltes coses alhora, totes molt bones. Té descripcions del món natural de gran mestratge que ens arriben juntament amb escenes fortament violentes, i et deixa sense alè, preguntant-te com pot Chris Offutt haver escrit un llibre com aquest.»

Daniel Woodrell — «Escriu tan bé, i amb tant de coneixement sobre la llengua i la gent, que Negra nit és un llibre que es llegeix d’una tirada, sense aturar-se.»

The Wall Street Journal — «Offutt habita d’una manera impressionant aquest món empobrit i ferotgement particular, sense condescendència ni romanticisme, creant una història concisa i evocadora que es mou amb fluïdesa entre els extrems de la violència i l’amor. Un homenatge imponent a un racó del país tan preciós com donat a la tragèdia.»

The Washington Book Review — «Negra nit és la història commovedora d’un home atrapat entre la violència i l’amor. És la història d’un home que sap com fer servir la violència per protegir el seu amor i la seva dignitat. És un d’aquells llibres que tots esperem: t’atrapa i et fa passar la nit en blanc.»

Library Journal — «Una història rica i captivadora de la vida a les muntanyes de Kentucky que demostra una gran empatia pels seus personatges.»

Kirkus Reviews — «Offutt té una oïda molt fina que captura els ritmes de la conversa rural; en Tucker és un personatge difícil i complex. Una lectura captivadora i meditativa.»

Publishers Weekly — «La prosa d’Offutt és profunda i perspicaç. Negra nit és una prova innegable de la importància i la claredat de la veu d’Offutt dins de la literatura nord-americana contemporània.»

BookPage — «Chris Offutt té una reputació ben merescuda com a escriptor d’escriptors. Tensa i evocadora, Negra nit està fermament arrelada en el temps i el lloc, amb la versemblança que s’espera d’un escriptor que ha fet seus els turons ombrívols de Kentucky.»

Títol original: Country dark

© Chris Offutt, 2018

Primera edició: novembre del 2025

© de la traducció: Ferran Ràfols Gesa, 2025

© del disseny de la coberta: Tono Cristòfol Casadesús

© de la il·lustració de coberta: Chamo San, 2025

© de la fotografia de l’autor: Jean-Luc Bertini

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2025

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

[email protected] | Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi | X: x.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació: Tono Cristòfol Casadesús

Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i interiors: Tono Cristòfol Casadesús

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 979-13-87726-37-9

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper òfset cru de noranta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro.

Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de la Institució de les Lletres Catalanes:

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Per a la Melissa Allee Ginsburg

Vaig tornar a casa amb la família, decidit a endur-me’ls com més aviat millor a Kentucky, que em semblava un segon paradís, arriscant-hi la vida i la fortuna.

      DANIEL BOONE

ÍNDICE

Coberta

Títol

Crèdits

Índex

1954

Capítol U

Capítol Dos

Capítol Tres

Capítol Quatre

1964

Capítol Cinc

Capítol Sis

1965

Capítol Set

Capítol Vuit

Capítol Nou

1971

Capítol Deu

Capítol Onze

Capítol Dotze

Capítol Tretze

Capítol Catorze

Capítol Quinze

Epíleg

Agraïments

Guide

Cubierta

Título

Start

1954

CAPÍTOL U

Feia sis hores que en Tucker caminava entre una boira matinera que s’alçava del terra en onades resplendents. Li va passar un vehicle pel costat, un granger carregat de llenya amb dues criatures emmurriades i un secall de dona que duia un nadó a coll. En Tucker sabia que no l’agafarien. No tenia res a retreure al conductor, un home llòbrec amb el barret decantat al cap per parar el sol i un cigarret tenallat entre les dents. El pobre ja tenia prous problemes.

En Tucker buscava ombra i en va trobar una mica sota la pota d’un gran plafó d’anuncis que l’animava a comprar espuma d’afaitar. Li calia una bona afaitada, però no creia que cap fotografia gegant el convencés mai per gastar en una cosa que podia fer-se ell mateix amb una mica de bòrax, oli i miques de sabó. Va deixar caure la motxilla, va obrir una llauna de salsitxes de frànkfurt marca Libby i se les va menjar amb unes galetes salades. Va fer servir l’obridor per destapar una ampolla d’Ale-8 i se’n va beure la meitat.

Se li va posar una llagosta a l’avantbraç, i en Tucker va admirar-ne el cos verd i sedós, les potes serrades del darrere i les ales delicades. Eren més boniques que els saltamartins i no se’t pixaven a sobre com les granotes. L’insecte va inclinar-se endavant i va inflar-se, va eixamplar el tòrax i va bombar les ales com si es preparés per lluitar. En Tucker el va fer fora amb la mà. Va tirar la llauna buida de salsitxes en una rasa plena d’asclèpies i va tornar a caminar.

El sol començava a estar molt alt. Havia de trobar una ombra més gran, prou per fer-hi la migdiada. El que va fer, però, va ser pujar al vell Chevrolet Coupe del 39 d’un veterà de la Segona Guerra Mundial. El paio no va badar boca durant gairebé cent cinquanta quilòmetres, però va deixar-lo al pont Ripley. En Tucker li va donar les gràcies, i l’altre va fer un gruny, va escopir per la finestra i va continuar endavant.

Era a Ohio, i va mirar la terra verda i flonja de Kentucky a l’altra banda del riu. Se n’havia anat a principi d’estiu i tornava a la primavera, amb un hivern de guerra entremig. Va començar a travessar el pont. El vent el va fer oscil·lar, i en Tucker va aferrar-se a un dels puntals. Va tenir el record fugaç d’una dotzena d’enemics estesos al voltant d’un pont dinamitat a prop del front, una línia que canviava cada setmana. Si mai Ohio ataqués Kentucky, o els uns o els altres volarien el pont i el deixarien fet miques. Els que lluitessin serien incapaços de distingir uns soldats dels altres, com passava amb els coreans del nord i els del sud. Aquella era la guerra d’en Truman, no d’en Tucker, però havia matat i l’havien estat a punt de matar, havia vist homes tremolant de por i plorant com nens petits. Duia els quatre-cents quaranta dòlars de la paga de l’exèrcit plegats i distribuïts per tot el cos, en cada butxaca. Les onze medalles que havia rebut eren al fons de la motxilla.

Va arribar a l’altra banda del pont i va posar els peus a la terra que tant havia enyorat. Sota un salze engreixat per la proximitat de l’aigua, va partir un misto de fusta amb una ungla, se’n va guardar la meitat i va encendre’s un Lucky mentre reclinava el cap a la motxilla. El moviment de les fulles del salze escampava un patró calidoscòpic de llum i ombres que de mica en mica el va ajudar a adormir-se.

Es va despertar d’un descans sense somnis i va posar-se de seguida a l’aguait, però quan la realitat del lloc li va anar penetrant al cervell, va relaxar-se. Es va encendre un altre Lucky. Va fer una anella de fum que es va dissoldre com si l’haguessin esclafat amb un martell. El campanar d’una església s’alçava sobre la capçada dels arbres, i en Tucker va saber que allà hi havia un poble, però no com es deia ni en quin comtat era. Tant se valia. Els pobles no li agradaven: massa gent fent massa coses alhora, tot l’avorria per la repetició i el soroll. Es va preguntar distretament quin dia devia ser, quin mes.

Va beure aigua de la cantimplora i va tirar cap a l’est. Caminar l’asserenava. Li agradava fer treballar les cames com si fossin una màquina que hagués de supervisar, el pes de la motxilla a l’esquena i la tibantor coneguda a les espatlles. El costum el feia anar canviant de posició per acomodar el rifle que ja no duia. Aquella absència d’arma l’angoixava d’una manera un pèl difusa, com un amputat que ha perdut una cama.

Havia crescut en un entorn en què les armes eren una cosa tan comuna com una pala, però havia acabat estimant-se la carrabina M1. Com a membre més baix i més jove del seu escamot, gairebé no parlava. Les seves primeres paraules van ser en resposta a un caporal que li preguntava l’opinió sobre el seu rifle. «Dispara bé», havia dit en Tucker, i un silenci havia davallat sobre els altres, tan sobtat com una xarxa. Es van mirar entre ells i van esclatar en rialles estentòries. Quatre d’aquells havien mort en combat i mai més tornarien a riure’s d’ell.

Va sentir el brogit d’un motor que anava tirant amb cinc cilindres, un so que era una mica com un gos coix. Es va ficar a l’herba per deixar passar una camioneta. Li faltava una de les cadenetes que tancaven la caixa de càrrega. El para-xocs estava tan picat de rovell que deixava passar la claror, i la matrícula d’Ohio s’aguantava amb filferro d’embalar. La camioneta va alentir el pas per adaptar-se al d’en Tucker, i el conductor va deixar el motor en marxa mentre li cridava per la finestra.

—Necessites que et dugui?

En Tucker va fer que sí amb el cap.

—Puja, doncs. No em puc aturar, o ves a saber si es tornaria a engegar.

L’home va inclinar-se sobre el seient continu i va clavar una empenta a la porta, que es va obrir de cop fins que va topar amb el límit de les dues frontisses i va tancar-se amb un fort cop.

—Cony de porta —va dir el conductor—. Puja, si et ve de gust.

En Tucker va continuar caminant mentre donava una ullada a la camioneta, una Chevrolet del 1949 amb el radiador pintat, els costats abonyegats i la caixa un pèl torta per culpa d’unes ballestes amortidores en mal estat. S’hi va ficar tan bruscament que va espantar el conductor. La camioneta es va desviar un moment, però el conductor va redreçar el volant i tots dos van tirar uns quants quilòmetres en un silenci trencat només per la fressa del motor, que començava a irritar en Tucker, que no entenia que ningú pogués negligir una màquina que necessitava manteniment. El sol refulgia amb força a tot el riu, lluent com el llard.

El conductor tibava el braç esquerre per compensar la inèrcia constant dels neumàtics mal alineats. La camioneta era del seu cunyat, que bàsicament era un babau que aguantava el cigarret encès al forat d’una dent que li faltava. Collada a la guantera hi havia una llauna de cafè plena de sorra i burilles de cigarret.

El conductor inspeccionava l’acompanyant amb mirades ràpides de gairell. Era un noi amb els cabells tallats molt curts i unes botes d’un marró vermellós cordades per davant. Duia una samarreta de l’exèrcit amb un pedaç vermell en forma de senyal d’estop i una mena de dragó brodat amb fil daurat. Devia ser la roba de campanya del seu germà, i el noi la duia per sentit de l’honor o potser perquè no es podia pagar res millor. Les famílies que vivien a la banda del riu que pertanyia a Kentucky no tenien una gibrella per pixar-hi ni finestra per on buidar-la.

—Busques feina? —va dir el conductor.

En Tucker va fer que no amb el cap.

—Si en vols un a mida, furga una mica a la llauna de cafè. Hi ha prou burilles per fabricar-te’n un.

En Tucker va mirar per la finestra. Havia passat un munt d’hores en vehicles amb homes que els agradava parlar i havia après a ignorar-los i concentrar-se en el terreny que passava. L’embranzida de la camioneta transformava els bulbs translúcids dels pixallits en remolins en miniatura. En Tucker va pensar distretament a quina distància podien anar a parar les llavors empeses per la brisa i si tots els pixallits del món tenien un avantpassat comú. La porta de la camioneta repicava sobre el ganxo que l’aguantava. Un pica-soques va ficar el cap en un pacaner, i en Tucker va recordar que de petit havia provat d’imitar aquella gesta. S’havia fotut de lloros sis vegades, i després ho havia deixat córrer. Era el seu ocell preferit, però no ho explicava. Els nens tenien un ocell preferit, i les dones preferien certes mascotes. Si li insistien molt, a un home podia agradar-li un cavall.

—M’he esbrallat amb la dona —va dir el conductor—. He hagut de tocar el dos, sortir pel porxo i córrer eixida enllà. Collons, ens hem enganxat tan fort que he fotut el camp de l’estat! Ja els té, ella, aquests humors, vinga rebotre les portes dels armariets i fer picar les paelles. I ja et pots amagar, allavons. El seu germà viu a l’altra banda del carrer, li he agafat la carraca. És un inútil, aquell. T’agrada? A mi no. El motor no va fi, però qui vulgui mula sense tara que vagi a peu… I una mica ja és això, oi?

En Tucker va assentir amb el cap. Ara que ja en tenia gairebé divuit i havia cobrat paga de veterà, miraria de buscar-se una dona ell també. Que no fos de ciutat, però, i encara menys d’Ohio.

—Un home bé que ha de ser lliure, és o no? —va dir el conductor—. Si és que ho porto escrit al nom, va parir! Tom Freeman, em dic. No ho puc evitar, em ve de naixement. Però a tu poc que te n’he d’explicar res, de la llibertat, si voltes aixins per les carreteres. No deus pas haver fugit de casa, oi? Diu que hi ha delinqüents fent estralls pel país com qui ploma un pollastre. Culpa dels còmics, és. No en deus pas llegir, tu?

En Tucker va fer que no amb el cap. Un còmic costava deu centaus, cinc si tenia algun estrip a la coberta, uns diners que valia molt més guardar per a coses necessàries. De petit, cada centau que guanyava el donava a la mare, que se’l gastava en menjar. No comprava mai roba ni cap eina, i els seus fills no perdien el temps amb còmics. Quan la mare es va morir, en Tucker es va allistar. A l’estranger havia rebut una única carta: dins d’un sobre rebregat, en un tros de bossa de paper esquinçada, la lletra mig esborrada de la seva germana li donava informacions tristes. El seu germà petit havia caigut en un pou i s’havia ofegat.

—Digue’m una cosa —va dir el conductor—. A mi se me’n carda si ets un fugitiu, és només que no em vull trobar ficat en el problema d’un atre. Com és que portes aquesta roba amb el pedaç del drac? Algú es podria pensar que ets un capfluix que juga a guerres al bosc. És això? T’has escapat de casa i jugues a fer el soldat?

En Tucker va girar lentament el cap, i les espatlles i el cos el van seguir encara més a poc a poc, i finalment va disparar una mirada al conductor. En Freeman va callar com si algú hagués posat un tap de suro en una ampolla. El nano tenia els ulls enclotats i de colors diferents, un blau, l’altre marró. En Freeman ho havia sentit dir d’algun gat, això, però mai de cap persona humana.

—Grifó —va dir en Tucker.

—Eh?

—No és cap drac.

—I dius que és una mena de grifoll?

En Tucker va fer que sí.

—I això què collons és?

En Tucker es va arronsar d’espatlles i va mirar cap a l’altra banda. Per a en Freeman va ser un descans, com quan la seva dona girava el cap tota enfadada per donar per acabada una conversa. En Freeman havia començat la seva vida professional transportant una petita mola i ajudant el seu pare, que feia d’esmolet porta a porta. El pare sempre duia una pistola amagada i un flascó de licor per guanyar-se o barallar-se amb qualsevol que busqués brega. En Freeman feia el mateix. Es va plantejar d’aturar la camioneta i foragitar-ne el nano, però no tenia ganes de tornar a la tensió de casa i feia molta estona que volia un company per beure. Hauria de conformar-se amb aquell noi. Uns quants glops del mata-rates aquell de sègol i ja li vindria la xerrera, i llavors explicaria a en Freeman què cony era un grifoll.

La camioneta seguia el riu, i tot i no veure’l entre la malesa i els arbres, en Tucker sentia l’olor de l’aigua. La suor li regalimava dins la roba. Agraïa la calor, esperava no haver de tornar a passar mai més fred, després de l’hivern coreà. Una vegada s’havia estat tanta estona esperant per fer una emboscada que la roba se li havia congelat i havia quedat enganxada a terra. Les forsíties es bressolaven a la cuneta, les flors grogues començaven a cedir el terreny a les fulles cada cop més verdes. Hauria d’haver continuat a peu. Va decidir baixar a la bifurcació següent. Si mai havia de tornar a viatjar en un vehicle, conduiria ell. Mentrestant, va estar molt a l’aguait per si veia algun desviament. Saltaria de la camioneta i evitaria els llocs habitats.

La carretera continuava cap a l’est, després virava al sud per superar els meandres del riu i en alguns trams es ficava entre l’ombra dels arços. La camioneta va frenar abans de fer un revolt tancat i en Tucker va veure una serp, una mocassí d’aigua estesa a les branques baixes d’un arbre. Més endavant, un opòssum s’esquitllava buscant recer. En Freeman va fer un cop de volant per mirar d’aixafar-lo, però no va ser-hi a temps. El noi no va reaccionar de cap manera, i en Freeman va començar a pensar que li devia faltar un bull. Es va repensar un moment la idea d’omplir d’alcohol aquell fugitiu estaquirot.

La carretera va fer tres esses i va enfilar una recta, i en Freeman va dirigir la camioneta cap a un lloc força ample sota un roure. Va treure la marxa i amb el pedal del gas va anar fent pujar el motor de voltes. En Tucker va posar la mà a la maneta de la porta.

—Para el carro, Grifoll —va dir en Freeman—. Mira’m.

Tenia una pistola del trenta-vuit en una mà tova i no gaire amenaçadora, però a boca de canó. En Tucker va prémer l’esquena contra el seient, oferint-li tot un costat del cos, un objectiu més petit que li permetia protegir els òrgans vitals.

—Obre la guantera —va dir en Freeman.

Movent-se a poc a poc, amb molt de compte, en Tucker va prémer el botó que obria el compartiment. Estava rovellat, encallat. En Tucker va passar-hi el dit gros, però la guantera no s’obria.

—Pica-hi amb el nus del dit —va dir en Freeman.

En Tucker va donar un copet al botó i la guantera es va obrir. Dins hi havia tres fulls de segells S&H enganxats, un paquet de pólvores BC per al mal de cap, un encenedor Zippo i un pot amb un líquid clar a dins. En Freeman li va fer un gest amb la pistola.

—Agafa’l —va dir en Freeman.

En Tucker el va aixecar, era un pot de gairebé mig litre, dels que es feien servir per conservar les verdures a la tardor. En Freeman va posar el canó de la pistola sobre el grifó, al mig del pedaç de la divisió aèria 108.

—I ara —va dir—, fes-ne un glopet.

En Tucker va destapar el pot, que va deixar anar una forta olor de licor de blat de moro. Se’l va endur als llavis, atent a la pistola. La boca li va quedar anestesiada immediatament, i va notar que li cremava la gola. L’escalfor se li va estendre des del tors i li va baixar per cames i braços.

—Un altre —va dir en Freeman—. Que sigui un bon trago.

En Tucker va beure, respirant pel nas i amb les llàgrimes que li rodolaven cara avall. Una gran força el va recórrer com una tempesta i el va deixar més lúcid que abans. Va abaixar el pot i es va esperar.

En Freeman se’l va mirar de prop, amb ganes de comprovar si el licor havia alterat el color dels ulls del nano. No seria el primer cop que ho veia, tot i que en general més aviat viraven cap al vermell.

—Força bo, és o no? —va fer en Freeman—. Si no t’hagués apuntat amb la pistola no crec que en vessis begut, oi?

En Tucker va assentir amb el cap, un sol moviment, a poc a poc. En Freeman va treure el dit del gallet i va oferir-li el revòlver.

—Ara tu —va fer amb un gran somriure—. Obliga’m a fer un trago.

Va esclafir el riure, grans riallades que pujaven i baixaven com si tot li anés recordant que graciós que era. Era una bona broma, la millor, i l’havia jugat la mar de bé. La respiració d’en Tucker era tranquil·la com la d’un home adormit. El temps passava més a poc a poc, com si el món del voltant hagués accelerat el ritme. Una sensació que ja havia tingut en combat, com si fos un peix al mar, envoltat d’animals que es debatien per no enfonsar-se. Va agafar la pistola i la va apuntar al cap d’en Freeman. Les rialles van parar en sec. En Tucker va treure les claus del contacte. El motor es va aturar amb una esgarrifança. Va sortir del cotxe, va llençar les claus entre l’herba i es va carregar la motxilla a l’espatlla.

—No em segueixis —va dir.

Va caminar d’esquena cap als boscos, encara amb l’aiguardent i la pistola a la mà. Va tirar uns centenars de metres fins a uns salzes que sobresortien. Va obrir la motxilla, va ficar-hi el pot, en va treure el ganivet Ka-Bar i se’l va lligar al cinturó. Va tirar cap al sud, perquè havia planejat buscar el riu Licking i seguir-lo fins a casa. Estava cansat, però es va allunyar vuit quilòmetres més del vehicle. Va pujar a un punt elevat i va menjar-se part de la teca. Es va estirar d’esquena a terra, amb el ganivet en una banda i la pistola d’en Freeman a l’altra, veient com es feia de nit.

Ho havia enyorat, això, la gran estesa del cel nocturn, el grumollet que formaven les Set Germanes, l’Espasa d’Orió i el Carro Gran que mirava al nord. Feia una mitja lluna rosegada, gairebé com si no hi fos. El cel negre s’estenia en totes direccions. Els núvols tapaven les estrelles i donaven a l’aire una profunditat insondable. La línia dels arbres havia desaparegut, els turons es fonien en el tapís fosquíssim del firmament. Era negra nit. Se sentia segur, i va tancar els ulls.

CAPÍTOL DOS

En Tucker havia mentit sobre la seva edat i s’havia allistat onze mesos abans que la guerra de Corea s’acabés. A les muntanyes de casa tothom feia la mateixa pinta: baixets, robustos, guenyos i forts. Tot aquell any en Tucker havia viscut i treballat amb gent de fora —italians, jueus, negres, polonesos i indis— i no hi havia trobat gaires diferències més enllà del to de pell i l’accent. Tothom s’enyorava. Al principi els soldats negres el van posar a prova per veure si era un racista del sud, però en Tucker va superar les suspicàcies i al final s’estimava més estar amb ells. Sortien d’infàncies tan pobres com la seva, caçaven les mateixes preses, vivien a part de la gent elegant i amb poca cosa en tenien prou. Els més estranys de tots eren els soldats blancs, que el menyspreaven per fer-se amb negres. Era un absurd, allò, i només va refermar la seva convicció que valia més evitar la gent en general.

Un cop acabat l’entrenament especialitzat a Fort Campbell, es va demanar als soldats més destacats que es posessin en formació. En Tucker era a la primera fila dels millors reclutes de l’exèrcit —tiradors, metralladors, fusellers, experts en combat cos a cos, granaders de precisió—, tots vestits amb roba de camuflatge sota un sol groguenc. Tenien dos oficials davant: un coronel que no havien vist mai i el major Buckner, que tenia fama de ser un carallot de l’alçada d’un campanar. En Buckner sempre tenia les botes lluents com si les hagués ensalivat i es posava els pantalons sobre les botes com si fossin uns bombatxos llargs, d’una manera que li deixava les costures intactes i ben tibants. Sota el mentó hi duia, cenyit, el cordill d’una gorra de llana immaculada amb la visera polida. Duia un bastó de comandament amb el pom de llautó i el feia giravoltar d’una manera que per força havia requerit hores de pràctica.

El major va estar una bona estona xerrotejant, atribuint-se el mèrit de tot el que havien aconseguit els soldats, i alhora ensabonava el coronel Anderson, que s’estava dret al seu costat amb una paciència forçada que amb prou feines dissimulava. En Tucker va serrar les dents per evitar fer cap expressió. Com que mirava recte endavant, es va fixar en les botes enfangades del coronel, en la roba de campanya rebregada, en la gorra de tela amb l’ala de cuir mat.

El major va acabar els seus dilatats comentaris i es va apartar per deixar pas al coronel, que va guaitar atentament els homes. Les espatlles d’en Tucker es van quadrar gairebé soles, la barbeta se li va alçar una mica per donar una falsa impressió d’estatura. El coronel tenia una cara sense llavis, un coll llarg i l’esquena dreta com una estaca. Tenia les espatlles caigudes i encorbades endavant, com si la cara guiés la resta del cos. Tres arrugues profundes li marcaven la cara a banda i banda, amb altres de més curtes que li dibuixaven comes a la comissura dels llavis i encara un grapat més que s’hi unien com si fossin les restes d’una colla d’afluents secs. Duia un bigotet gris. S’alçava ferm com la pedra i caminava amb la fluïdesa d’un rierol. En Tucker no se sabia imaginar d’on dimonis podia haver sortit aquell home. Semblava jove i vell a la vegada, igual que els nounats s’assemblen als seus besavis.

El coronel Anderson parlava en veu baixa, gairebé afable, però amb un cop de veu al final de cada paraula d’una manera que feia que la seva veu arribés a tots els soldats. Els oferia l’oportunitat d’afegir-se a un grup d’operacions especials. Treballarien rere les línies enemigues contra els xinesos que reforçaven les tropes nord-coreanes. La formació incloïa certes cures mèdiques bàsiques, sabotatges, explosius, tècniques de combat cos a cos, evasió i orientació. Les operacions serien vitals, difícils i perilloses.

—La feina —va dir en to realista— consisteix a saltar d’un avió i matar l’enemic. Busco voluntaris.

En Tucker va aixecar immediatament la mà. Va sentir el ràpid cruixit de la roba dels que també l’alçaven. El coronel va inspeccionar la formació, impassible. El sol pujava darrere seu i projectava una ombra allargada sobre el terra. En Tucker va estrènyer els ulls davant la claror excessiva. No havia estat mai en un avió, ni n’havia vist mai cap que no fos de lluny, a l’aeròdrom de la base.

El cap del major Buckner es va tenyir de tons cada cop més intensos, del rosat al vermell i finalment al carmesí, com si en qüestió de segons passés per totes les fases d’una cremada solar. El llavi superior se li va aixecar amb menyspreu quan va veure que hi havia set homes que encara no havien aixecat el braç.

—Si el coronel demana voluntaris —va dir—, vosaltres us presenteu voluntaris, collons.

Un insecte va baixar del cel i el major li va ventar un cop de mà sense tocar-lo. La carn vermella de la sotabarba li feia bossa al voltant del cordill del barret. Va assenyalar un paio gros que en Tucker tenia al costat, un ros de Minnesota amb l’espectre d’una nissaga d’avantpassats vikings corrent-li per les venes.

—Tu. —El major parlava amb la veu aguda de tan indignat com estava—. Per què no has aixecat la mà?

El recluta va parpellejar, les pestanyes clares van volar-li amunt i avall.

Indignat, el major va aixecar el bastó de comandament i va ventar un mastegot a la cama del paio gros que va ressonar per tot el pati d’entrenament. El soldat va fer una ganyota i va continuar mirant recte endavant. En Buckner li va clavar dos cops més, sonors com destralades. Després va tombar cap a en Tucker.

—Què cony li passa al teu amiguet?

—No ho sé, senyor —va dir en Tucker.

—Descobreix-ho.

La cara rubicunda del Suec es va omplir de rierols de suor. Podia córrer tot el dia amb la motxilla plena, carregant el pes del fusell automàtic sense queixar-se. Era tímid perquè tenia un problema de parla, complicat per una educació que no havia anat més enllà de quart de primària. El Suec ho entenia tot literalment.

—Digue-m’ho —li va dir en Tucker—. O ens les carregarem tots dos.

—Pa-a-uda —va dir el Suec.

—Paracaigudes, senyor —va traduir en Tucker al major Buckner.

—Què? Parla més fort.

—El coronel no ha dit res de cap paracaigudes —va dir en Tucker.

El major va aixecar el bastó, però el coronel Anderson s’havia cansat d’aquell fatxenda rigorista.

—Prou —va manar, amb un punt de duresa a la veu.

El major Buckner es va enravenar i amb un gest lent va dur el bastó a la posició de ferms, encastat sota el braç esquerre i paral·lel a aquell terra tan dur. Va fer dues passes enrere i va respondre al coronel.

—Senyor —va dir—. Aquests homes són una vergonya. Seran severament castigats.

El coronel el va ignorar.

—Els voluntaris, que es quedin —va dir, i va assenyalar el paio gros de Minnesota—. Tu, queda’t.

—Ferms! —va dir el major, i va observar amb una satisfacció presumptuosa com els soldats saludaven a l’uníson—. Els covards podeu marxar.

El coronel Anderson va esperar que els sis soldats se n’haguessin anat abans de parlar.

—Doni’m el bastó.

El major li va allargar el bastó de comandament brunyit amb una petita floritura. El coronel Anderson va aixecar la cama i el va rebentar d’un cop de genoll. Va deixar caure a terra les dues parts estellades.

—No pegui mai a un soldat del meu exèrcit —va dir—. Se’n pot anar, major.

Pàl·lid i amb uns ulls com unes taronges, el major va fer la salutació amb la mà tremolant-li incontrolablement. Va girar sobre els talons i se’n va anar marcant el pas, però amb un punt una mica guerxo, com si l’absència d’aquell apèndix estimat li afectés l’equilibri.

El coronel Anderson es va acostar al paio gros de Minnesota.

—Com et dius, soldat?

—Lund.

—I et diuen el Suec?

En Lund va fer que sí amb el cap, perplex per la capacitat endevinatòria del coronel.

—Canviaria alguna cosa, si rebessis formació de paracaigudista?

—Eh…

—Saltaries d’un avió, si et donés un paracaigudes?

En Lund va arrugar un moment les celles, i després les va relaxar: ho havia entès.

Va alçar la mà, fent que sí amb el cap.

—Com tens la cama? —va dir el coronel.

En Lund es va arronsar d’espatlles. El coronel Anderson va donar la volta a la formació, ara foradada d’absències. Es va aturar davant del soldat diminut del centre, el que havia parlat, baix i barbamec com un nen amb roba militar. Continuava amb el braç ben amunt, amb els dits apuntant al cel.

—Quant fas?

—Metre seixanta-sis, senyor —va dir en Tucker.

—N’estàs segur, del sis?

—Sí, senyor.

—Has parat de créixer?

—No ho sé, senyor. Espero que no.

El coronel va assentir com si rumiés mentre dissimulava la gràcia que li feia

—Per què vas allistar-te al meu exèrcit, soldat? —va dir el coronel.

—Per anar-me’n de casa, senyor.

—On és casa teva?

—Just a la ratlla del comtat de Rowan, aquí a Kentucky.

—Doncs no te n’has anat gaire lluny.

—No, senyor. Però aquí hi ha més cel.

—Per això et vas presentar voluntari a la divisió aèria?

—No, senyor.

—Digue’m per què, fill.

—M’agraden els ocells.

El coronel va fer que sí amb el cap. Nens, va pensar. Tres anys de guerra i se les havia d’apanyar amb nens. L’arribada dels reforços xinesos a l’exèrcit de Corea del Nord havia deixat en un punt mort la situació sobre el terreny. Els Estats Units no treien partit de la superioritat aèria. Només havien fet dos atacs, tots dos a gran escala i reeixits, però després d’allò havien fet servir els paracaigudistes com si fossin soldats d’infanteria. El coronel era del parer que amb helicòpters es podien deixar petits escamots independents en zones ben triades. Havia hagut de maniobrar molt per aconseguir que es creés una petita unitat especialitzada de paracaigudistes. Els nois que tenia davant representaven el primer intent per crear aquella força nova i temible.

En Tucker i els altres van fer vuit setmanes d’entrenament i després van començar les operacions ràpides a Corea. Lluitaven i avançaven, lluitaven i avançaven. Tot i les dures pèrdues, totes les seves accions van ser reeixides. Passats quatre mesos, en Tucker ja era un combatent expert i havia pujat de rang. Havia saltat vint-i-quatre vegades i havia matat molts enemics. N’hi havia que duien el compte dels que havien matat, els mateixos que presumien de la quantitat de putes que s’havien fet mentre estaven de permís. En Tucker els evitava, aquests. Es preocupava de cuidar les armes i mantenir la salut. Tots els aspectes de la vida militar l’avorrien, menys el combat. I llavors la guerra es va acabar.

El van enviar al port de San Diego i el van ficar en un tren en direcció a l’est. Hi havia militars a cada vagó, la majoria amb alguna versió de l’uniforme, delerosos de parlar dels plans que tenien, del seu poble natal o la seva dona. Bevien i es barallaven al vagó bar. Els seients feien pudor de claveguera. A l’estació Union, a Cincinnati, en Tucker va arribar al límit de la seva tolerància. Va baixar del tren i va començar a caminar cap a casa. Calculava que devia ser a uns cent cinquanta quilòmetres, menys si evitava les carreteres i tirava camps a través. Si es cansava, faria servir una part de la paga per comprar-se un cavall.

I vet aquí que ara en Tucker es despertava a Kentucky, afamat i inicialment desorientat, convençut que els turons i els boscos eren les restes d’un somni i que encara era a Corea. Es va encendre un cigarret i es va relaxar en aquell paisatge conegut. El Suec era mort. Dues terceres parts dels homes que havia conegut eren morts. En Tucker atribuïa la seva supervivència a una barreja de sort i astúcia. Era més ràpid disparant. En el combat cos a cos, sempre era el primer a pegar.