Desaparèixer E-Book

Maria Stepanova

• Herausgeber: ANGLE EDITORIAL
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 206

Veröffentlichungsjahr: 2026

Beschreibung

Quan el seu país natal va envair un país veí, l'escriptora M. es va exiliar i es va instal·lar a la ciutat de B. Allà, avergonyida per la guerra, ha viscut en terra de ningú, lluny de casa i de la seva llengua, incapaç de viure i escriure. Però de viatge cap a un festival literari on ha estat convidada, els contratemps i els equívocs es multipliquen i acaba en un trist hotel d'una ciutat desconeguda. Sense poder contactar amb ningú, sense vincles, sense passat ni present, entreveu la possibilitat d'alliberar-se de la seva vida anterior, i fins i tot de la seva identitat: diluir-se, esvair-se, desaparèixer. Lluny de Rússia, fora de l'abast de la bèstia, Maria Stepànova ha teixit un relat magistral, tan inquietant com poètic, amb una protagonista a mig camí de la realitat i la imaginació, de la literatura i la vida, del passat i el futur, de la pàtria i l'exili.

Leseprobe

Maria Stepànova

Escriptora i periodista nascuda a Moscou, és una de les grans figures de la literatura russa actual. És fundadora i editora de la revista cultural Colta. Des de la guerra amb Ucraïna, el govern rus impedeix que s’hi pugui accedir en el seu territori. L’autora va rebre el 2005 el Premi Andrei Beli de poesia. El 2018 va rebre el guardó literari més prestigiós de Rússia per la novel·la En memòria de la memòria. Stepànova hi proposa un viatge cap a la memòria de la seva família, i alhora hi radiografia l'últim segle de Rússia. Actualment, l’autora viu exiliada a Alemanya.

Miquel Cabal Guarro

(Barcelona, 1977) És traductor literari del rus i professor universitari. Llicenciat en Filologia Eslava i doctor en Lingüística, ha traduït autors com Svetlana Aleksiévitx, Isaak Bàbel, Nikolai Gógol, Andrei Platónov, Daniïl Kharms, Lev Tolstoi, Anna Starobínets, Anton Txékhov i, molt particularment, Serguei Dovlàtov i Fiódor Dostoievski. © Andrei Natotsinski

«Uns quants volien entendre com havia anat que encara no haguessin mort la bèstia […], i insinuaven que l’M. i la gent del seu país haurien d’haver pres les mesures oportunes molt abans que la bèstia s’hagués fet tan gran i hagués començat a cruspir-se’ls a tots un darrere l’altre. L’M. hi estava del tot d’acord, però […]: Mireu, és que no he tingut mai la bèstia al davant ni al darrere, hauria pogut dir, sempre l’he tinguda al voltant, fins al punt que m’ha costat anys d’adonar-me que vivia dins de la bèstia, i que potser havia nascut dins seu i tot.»

Quan el seu país natal va envair un país veí, l’escriptora M. es va exiliar i es va instal·lar a la ciutat de B. Allà, avergonyida per la guerra, ha viscut en terra de ningú, lluny de casa i de la seva llengua, incapaç de viure i escriure.

Però de viatge cap a un festival literari on ha estat convidada, els contratemps i els equívocs es multipliquen i acaba en un trist hotel d’una ciutat desconeguda. Sense poder contactar amb ningú, sense vincles, sense passat ni present, entreveu la possibilitat d’alliberar-se de la seva vida anterior, i fins i tot de la seva identitat: diluir-se, esvair-se, desaparèixer.

Lluny de Rússia, fora de l’abast de la bèstia, Maria Stepànova ha teixit un relat magistral, tan inquietant com poètic, amb una protagonista a mig camí de la realitat i la imaginació, de la literatura i la vida, del passat i el futur, de la pàtria i l’exili.

«Una sòbria obra mestra de la literatura del desarrelament i l’exili rus.»

— The Objective

«Qui no ha sentit la urgència de deixar enrere la vida quotidiana?»

— Estado de Minas

«Un llibre magnífic, el d’aquesta escriptora extraordinària, d’una poesia espectral i colpidora.»

— ABC Cultural

«Tracta de les coses grans i les petites amb poesia, enginy i profunditat.»

— Bücheratlas

«Un llibre magnífic, el d’aquesta escriptora extraordinària, d’una poesia espectral i colpidora.» — Mercedes Monmany, ABC Cultural

«A Desaparèixer hi ha l’espant de descobrir com de lluny està Rússia de trencar amb les seves formes de tirania secular. Cruïlla d’assaig líric i memòria íntima, Maria Stepànova es desdobla per contemplar-se a si mateixa amb un to distant i una minuciositat contemplativa, mentre vaga entre ciutats europees, hotels i estacions espectrals.» — Marta Rebón, La Lectura (El Mundo)

«La seva mirada excèntrica i plena de curiositat, la seva sensibilitat i melangia, la seva facilitat per crear imatges es combinen amb un compromís polític ferm i, alhora, subtil i elegant. Desaparèixer és una sòbria obra mestra de la literatura del desarrelament i l’exili rus.» — Ricardo Dudda, The Objective

«Desaparèixer supera els límits narratius per convertir-se en el testimoni dolorós de la fractura d’un país. L’autora transforma l’expulsió en matèria poètica.» — David Valiente, Librújula

«Una novel·la meravellosament lúdica sobre l’exili.» — Cornelia Geissler, Frankfurter Rundschau

«En un panorama on la guerra ha reconfigurat el mapa cultural europeu, Desaparèixer s’erigeix en una obra indispensable per comprendre el nou marc ètic i estètic de la literatura russa de l’exili.» — Ana Calvo, El Debate

«Amb una prosa cadenciosa i un cert toc d’humor, Stepànova teixeix un relat que ens interpel·la a tots. Qui no ha sentit alguna vegada la urgència, potser irrefrenable, de deixar enrere la vida quotidiana i reaparèixer en una altra realitat, amb unes perspectives completament diferents?» — Estado de Minas

«Desaparèixer es vesteix d’una escriptura embriagadora que dilueix tant els marges identitaris com la distinció entre realitat i fantasia.» — Kepa Arbizu, Gara

«El contingut autoficcional de la novel·la no és menor. Tracta de les coses grans i les petites amb poesia, enginy i profunditat. Maria Stepànova explica la història amb un crit de protesta i alhora una mirada riallera.» — Martin Oehlen, Bücheratlas

Desaparèixer

Narratives

197

Desaparèixer

Maria Stepànova

Traducció de Miquel Cabal Guarro

L’edició original russa va ser publicada per Nóvoie Izdàtelstvo.

Títol original: Fokus

© 2024 Suhrkamp Verlag Berlin

Tots els drets reservats i controlats per Suhrkamp Verlag Berlin.

© 2026 Miquel Cabal Guarro, per la traducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

[email protected]

Disseny de cobertes: Víctor García Tur

La portada és un fragment de la carta El Foll, del tarot il·lustrat per Pamela Colman Smith.

Primera edició: gener de 2026

ISBN: 979-13-87853-36-5

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

1

L’estiu del 2023 l’herba continuava creixent com si res: com si fos el que tocava, creixia l’herba, com volent demostrar un cop més que, per molt que es matessin sobre la capa de la terra, ella tenia la intenció de perseverar en el desig de brotar d’aquella mateixa terra. Tenia un color, potser, més apagat del que era habitual, i havia perdut la innocència lletosa dels primers dies gairebé de cop, però això no li era cap inconvenient. Al contrari, l’escassesa d’aigua l’obligava a aferrar-se al sòl amb més força encara i a tirar amunt amb brots amples, que s’assecaven abans i tot d’haver crescut fins al límit.

L’estiu del 2023 es va registrar el dia més calorós de tots els que ha viscut el planeta Terra en la història de les observacions humanes. Cal pensar que la cosa ha passat així: generacions de científics lil·liputencs s’han anat arrambant al seu cos titànic al migdia i al vespre per mesurar-li la temperatura, per comprovar la humitat que li emergia al front, i per anotar amb satisfacció les parts del cos que tenia més fresquetes. I tot això ho han anat consignant en un dietari, trobant consol, per descomptat, en el fet que la dorment tingués la respiració compassada, que les insòlites afluències de calor i fred de seguida esdevinguessin el que es pot considerar una temperatura normal, i que també tingués els cabells i les ungles en ordre —tant com pugui tenir-los-hi un individu que fa molt de temps que jeu immòbil i que es deixa fer de tot—. Potser mentalment ja fa temps que ha passat a un altre estat, en el qual no li suscitem neguit ni ira, i es considera, per exemple, una estrella, travessada pel foc i consumida a poc a poc. O bé un replec de la matèria, sense perfil ni límits i per això indiferent a tot, com el teló d’un teatre en la foscor. O bé, que tot pot ser, la diverteix la idea que no esperem res de nou de part seva, que ja comptem amb els subministraments diaris i anuals de llet i mel, com les criatures que apareixen al matí a la cuina sabent què els espera per esmorzar. Els tens allà, badallant, esperant que sa mare els planti al davant un bol blanc de iogurt amb cereals: i si els hi aboquessin escorpins, mosques dels fems i larves que es belluguen, què? I si encenguessin tots els radiadors perquè a la cuina no s’hi pogués respirar, fessin caure una pluja de granotes per la finestra de manera que espeteguessin contra els vidres i comencés la cacera dels primogènits? Aquest joc permet una llarga distracció, i en canvi per començar-lo calen canvis ben petits: una herba semada quan no toca, uns trens que de cop desaprenen de seguir l’horari i o bé arriben moltes hores tard o bé, per alguna raó, s’afanyen a una velocitat exagerada i després queden plantats al ras, i esperen fins que és possible d’arribar a l’hora que toca.

Precisament en un tren d’aquests anava aquell dia una escriptora, de nom M., que suposava que arribaria al destí més tard del compte, de manera que tant els camps groguencs de la finestra, com la reixeta fixada al respatller del seient, on algú ja havia posat una llauna buida de Coca-Cola, i allà l’havia deixada, com també el company de viatge del seient del costat, eren tots pregoners d’un retard que no podia evitar. Ara els trens es comportaven com si fossin éssers vius que no requerien cap supervisió, i només calia confiar en la seva bona voluntat, que diferia vagament de la humana. I també de cop hi havia molts menys revisors, de manera que qui volgués podia arribar força lluny sense ensenyar cap bitllet, com si ningú no n’hagués de fer res.

Però l’escriptora M. anava d’un país a un altre, amb tota la seguretat que si un tren no la duia on havia d’anar, doncs ja l’hi portaria un altre. A més a més, també estava proveïda d’un bitllet, i d’un lloc reservat amb cura, i d’un entrepà vegetarià comprat a l’estació, en un bon quiosc on el pa és acabat de fer i el cafè és fort. Havia sentit en alguna banda que, per agafar un costum ferm i ben assentat, n’hi ha prou de repetir dotze vegades la mateixa acció. Per exemple, al vespre, en sortir de la feina, vas a un bar amb vistes al riu i t’hi prens una copa de vi blanc, sense fer res més d’especial, però la tretzena vegada el costum emergeix com el morro d’una foca de sota l’aigua, i et tornes una altra persona, una de nova, una que seu allà cada dia, que no sap per què, però que espera que amb cada glop de vi li vinguin a la boca unes paraules escaients per a una nova vida.

Al capdavall, pensava de vegades l’M., diuen que el cos humà té el costum de canviar cada set anys totes les cèl·lules per unes de noves, de manera que al final de cada septenni et despertes sent algú altre, sense adonar-te’n en absolut, i és només per inadvertència que continues considerant-te un ésser conegut i previsible. D’altra banda, continuava pensant ella, mirant per la finestra amb irritació i donant l’esquena al veí i el seu diari tot desplegat, ¿es pot considerar que aquest comportament del cos és un costum de ple dret si en la majoria de casos el cos no és a temps de canviar les peces dotze vegades seguides? El cop que fa tretze, va comptar l’M., passaries dels noranta, un èxit poc freqüent per a un organisme humà, i a aquesta edat la persona ha d’esdevenir per força alguna altra cosa, un grapat de cendra en una urna estàndard o una caixa amb un contingut en el qual no ve de gust pensar.

A l’estació central, però, sí que havia aconseguit de ser-hi dotze i fins a catorze vegades. O sigui, que el seu desig d’ocupar un lloc darrere d’altres viatgers matiners fent cua per un cafè i unes bosses de paper amb alguna cosa calenta i mengívola, i per cert d’aquest quiosc concret i no el del costat, es podia considerar ja no un caprici sinó un costum, i ella, una dona que sabia el que volia i que, amb mà ferma, plantava el got de cartró de cafè dins d’un agafador especial per no cremar-se tant els dits, i el cobria amb una tapa de la mesura correcta. Per a l’escriptora M., que no feia gaire que vivia en aquesta ciutat, la precisió dels moviments i el coneixement de la seva trajectòria futura (avall, sota terra, a l’andana cinc si vas cap al nord i a la u si vas cap al sud) ara tenien una importància especial i era com si li certifiquessin que tenia un lloc al tren que s’esperava, i a l’andana per arribar-hi, i a la nova vida a la qual encara no havia tingut temps de fer-se.

Per cert, a jutjar pel nombre de vegades que havia hagut d’anar-se’n a alguna banda, a fer una mica de feina d’escriptora en altres ciutats i països, i després tornar-ne, agafant amb un sol gest una maleteta lleugera del prestatge, en aquesta vida sí que en tenia un, de lloc, i fins i tot uns quants, a cadascun dels quals la gent li volia demanar pels llibres que havia escrit en algun moment i després, amb molt més interès, acabar preguntant-li pel país del qual venia. Aquest país ara estava en guerra amb un altre, un de veí, en matava els habitants amb armes de foc, amb foc del cel, amb les pròpies mans, però igualment no podia vèncer de cap manera, i no es resignava al fet que l’altre no es deixés engolir. De vegades, força sovint, també trobava temps per matar els seus propis habitants, que semblava que prengués pels seus òrgans: enfurismats, perillosos, que el distreien de la caça i del menjar. La ciutat forastera on ara vivia l’M. estava plena de gent que havia fugit dels dos països en guerra, i els que havien rebut l’atac dels compatriotes d’ella es miraven els seus antics veïns amb horror i suspicàcia, com si la teva vida anterior, d’abans de la guerra, fos la que fos, hagués deixat de tenir cap significat i només dissimulés el teu parentiu amb una bèstia que continuava endrapant.

Molts dels habitants locals, és clar, tenien ganes de saber més coses de la bèstia, i no només per protegir-se de la seva gargamella repugnant, sinó també perquè els grans depredadors sempre ens interessen, a nosaltres els herbívors; ens costa d’explicar-nos d’on surt la violència i com funciona. Feien preguntes a l’escriptora sobre els costums de la bèstia amb una empatia intensa, com si l’M. també hagués rebut una queixalada i fins estigués mig rosegada i tot, i fos només per casualitat que hagués quedat relativament sencera, allà a l’herba. Uns quants volien entendre com havia anat que encara no haguessin mort la bèstia o que, en la seva avidesa insadollable, no s’hagués devorat ella mateixa, i insinuaven que l’M. i gent del seu país que ella coneixia haurien d’haver pres les mesures oportunes molt abans que la bèstia s’hagués fet tan gran i hagués començat a cruspir-se’ls a tots un darrere l’altre.

L’M. hi estava del tot d’acord, però li costava una mica d’explicar als seus interlocutors que la naturalesa mateixa de la bèstia en complicava molt la cacera o la confrontació. Mireu, és que no he tingut mai la bèstia al davant ni al darrere, hauria pogut dir, sempre l’he tinguda al voltant, fins al punt que m’ha costat anys d’adonar-me que vivia dins de la bèstia, i que potser havia nascut dins seu i tot. ¿Recordeu el conte, continuava ja per a ella, en què un vell i un nen de fusta seuen a la vora d’un cul de llàntia dins d’un monstre marí? Potser li haurien pogut provocar alguna molèstia, per exemple: saltar-li amunt i avall per l’estómac o fins i tot calar-hi foc. Però el fet és que la desproporció de les mesures no et permet d’infligir a la bèstia un mal que tingui ni un xic d’entitat, i de matar-la ja no cal ni que en parlem; tot el que es pot esperar és que algun dia tingui basques i que, sense saber ni com, acabis a fora i per primer cop puguis veure de manera precisa que l’habitació on has passat tants anys en realitat era una panxa. I que per tant jo era una part de la bèstia, ja fos perquè se m’havia empassat per casualitat o perquè hi havia brotat per error, i ja em faig el càrrec que això fa que la meva experiència no acabi de valdre del tot i que el meu relat no inspiri confiança. Si és necessari, però, estic disposada a retre comptes del mobiliari interior de la criatura de la qual no fa gaire que he sortit a la superfície.

2

Al lloc on ara vivia l’M. hi abundaven tant les bèsties (i els ocells, els ocells: alguns eren agrons, que planaven per l’aigua del llac i permetien de veure bé totes les qualitats de la seva estructura lleugera) com les persones, que, pel que semblava, tenien poca idea del que calia esperar de les bèsties. Una vegada que una guineu local mossegava un cigne local davant mateix dels ulls de les criatures que jugaven a l’herba de la riba, a l’hora de sopar en van discutir la poca vergonya i algú va opinar que un comportament com aquell no es podia permetre i que calia fer-hi alguna cosa. Com s’havia de fer per reprimir una guineu de la seva bestialitat inherent, això l’M. no ho sabia, i es va refrenar de participar a la conversa per por de demostrar un coneixement massa íntim dels costums d’aquells que es mengen coses vives sense amoïnar-se gens de qui els veu.

Perquè val a dir que hi havia interlocutors que sabien molt bé de què anava la cosa i que estaven a l’aguait. Una vegada, mentre fumava un cigarret amb regust de culpa en un banc camuflat entre els arbustos, del que tenia més a prop en va sortir una dona canosa i menuda i va exigir a l’M. que li expliqués què hi feia, allà. Tenia l’aire d’una figura oficial, tot i que un xic desmillorada, i portava un uniforme ben ajustat, com una mena de granota lluent amb uns galons i, certament, de seguida va treure una credencial plastificada, tot i que un xic malmesa ja per la humitat del lloc. A banda del cigarret, l’M. no li podia ensenyar res més per resposta, però alguna cosa en la fesomia de l’escriptora semblava certificar que era de fiar, i la senyora de l’uniforme hi va reconèixer una possible aliada. Resulta que l’ocupació i la preocupació que tenia era la protecció dels cignes del lloc, que nedaven d’un llac a un altre mentre criaven pollets i deixaven admirats els transeünts amb la seva envergadura titànica i la seva blancor; i no era pas allà entre els arbustos sense fer res, ella, sinó que hi feia guàrdia. En paraules seves, no era que anés pel seu compte, sinó que formava part d’una temible força, el cos de guaita dels cignes, que nit i dia supervisava els estanys: voluntaris i activistes amb el mateix uniforme estaven emboscats i sense dormir, esperant que algú atemptés contra el benestar d’aquests ocells gegants. De guaites, en total, n’eren quaranta, va dir ella, i va treure pit per fer-li veure bé una butxaca de plàstic transparent on guardava ben a la vista unes plomes de cigne d’un color que brutejava.

Alguna cosa de l’aspecte de la Jay Jay, que és com la senyora volia que li diguessin —en anglès—, feia pensar que en realitat no tenia companys i que li tocava protegir els llacs pel seu compte, per més que es referís als amics guaites i el seu ajut inevitable si passava res. No li costava gens de manegar les guineus i sabia que no paga la pena ni d’oferir-los menjar de gos, mentre que el pinso de gat no el rebutgen, però que el que els agrada més del món són els ous durs. Un altre tema és la gent, va dir, i es va mirar l’escriptora M. com si sabés alguna cosa. La gent roba ous dels nius, qui sap amb quins objectius, potser per oficiar rituals foscos. De la gent se’n pot esperar qualsevol cosa, va repetir amb un aire llòbrec. Ara fa un mes vam trobar dos nadons aquí al bosc, babies, va traduir a l’anglès, tots dos amb múltiples ferides d’arma blanca a l’estómac. Déu meu, va exclamar l’M., i què vau fer, vau avisar la policia? No, va dir la senyora amb aire trist, ja eren ben morts, els vam haver d’enterrar. Dos exemplars preciosos, amb prou feines havien tingut temps de posar el plomissol.

L’M. es va trobar altres vegades la Jay Jay, traçant cercles al voltant del llac amb bicicleta o bé a peu, amb l’armilla reflectant damunt de l’uniforme, i va córrer a informar-la que uns dies abans havia vist un blauet d’un blau verdós, però la Jay Jay la va tractar amb una aspror inesperada, com si hagués sabut alguna cosa nova de la humanitat i de l’escriptora mateixa i tot.

Els trens de llarga distància sempre han estat un lloc on l’ésser humà en té sovint un altre inusualment a prop, per més que no el tingui tan arran ni li resulti tan carregós com a l’andana d’una estació o en un vagó de metro. Allà, entre la gentada, en primer lloc saps molt bé que la cosa acabarà de seguida i, en segon lloc, no comparteixes l’espai amb una sola persona, sinó amb una multitud policèfala de gent com tu, fins al punt que cal fer un esforç per aïllar-ne un de sol ni que sigui per examinar-lo i pensar-hi més d’un segon. Si no en tens ganes, això no cal que ho facis, tampoc; només cal que et serveixis d’una mirada especialment distreta, que registri només la distància i la ubicació, els mil·límetres d’aire que hi ha entre tu i l’espatlla d’algú altre i com es redueixen amb el moviment, com la massa humana es va arrambant a les portes quan la parada ja està a punt d’aparèixer d’un moment a l’altre.

No és així als trens, on saps per endavant que, segons com, et tocarà passar llargues hores al costat del veí. Pots tenir l’esperança, és clar, que el vagó estigui buit, com també el seient del teu costat: llavors podràs deixar-hi la bossa i la jaqueta, com si hi tinguessis dret, i t’hi sentiràs protegida, com si haguessis passat una cortina i ningú, tret del revisor, no tingués dret a treure el cap al teu aixopluc. Aleshores podràs instal·lar-t’hi a la regalada, ben bé com si tothom passés de tu —cosa que en realitat és així—, menjar-te el teu entrepà d’alvocat i cogombre i beure’t una aigua, sense alçar els ulls del llibre, o bé adormir-te, amb les cames estirades de través, o bé seure mirant-te els qui tens al voltant amb una simpatia distreta, com si t’aixoplugués una caputxa que et fes tornar invisible i poguessis mirar tothom als ulls sense vergonya.