Desconcert (AdN) E-Book

Richard Powers

• Herausgeber: Alianza Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: AdN Alianza de Novelas
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 435

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

La nova i colpidora novel·la del guanyador del Premi Pulitzer per El clamor de los bosques, una imperiosa crida a l'atenció sobre els riscos que amenacen el nostre planeta. Finalista del premi Booker 2021. Finalista del National Book Award 2021. Seleccionada pel club de lectura d'Oprah Winfrey. L'astrobiòleg Theo Byrne busca formes de vida al cosmos mentre educa ell sol el seu peculiar fill de nou anys, en Robin, després de la mort de la seva dona. En Robin és un infant afectuós i dolç, que passa hores fent uns dibuixos molt elaborats d'animals en perill d'extinció, i que ara està a punt que l'expulsin de classe de tercer perquè ha clavat una bufetada a un amic. Malgrat que els problemes del fill s'agreugen, en Theo fa els possibles per no haver de medicar-lo amb fàrmacs psicoactius. Aleshores descobreix un tractament experimental de neurofeedback ideat per millorar el control de les emocions d'en Robin mitjançant unes sessions d'entrenament amb patrons gravats del cervell de la seva mare... Amb unes descripcions del món natural sublims, una visió de la vida prometedora, més enllà dels nostres confins, i el relat d'un amor incondicional entre pare i fill, Desconcert és la novel·la més íntima i emotiva de Richard Powers. Dins seu hi resideix una pregunta: com podem explicar als fills la veritat sobre el nostre magnífic planeta, que està amenaçat?

Leseprobe

Els que contemplen la bellesa de la Terratroben unes reserves de força que persistirantant com duri la vida.

—RACHEL CARSON

Per tant, per una raó semblant, hem d’admetreque la Terra, el Sol, la Lluna, el mar i totesles altres coses no són úniques,sinó que existeixen en nombre infinit.

—LUCRECI, De la natura

Però pot ser que no els trobem mai? Havíem instal·lat el telescopi al porxo, una nit clara de tardor, en una punta d’un dels últims paratges foscos de l’est dels Estats Units. Costava trobar una foscor tan perfecta, i aquesta negror intensa en un indret il·luminava el cel. Vam encarar el tub cap a un forat que quedava entre els arbres, per damunt de la cabana que havíem llogat. En Robin va apartar l’ull del visor —el meu fill trist i singular de nou anys acabats de fer, en conflicte amb aquest món.

—Exacte —vaig dir—. Potser no els trobarem mai.

Sempre procurava dir-li la veritat, si la sabia i no era letal. A més, ell se n’adonava, quan l’enganyava.

Però són pertot arreu, oi? Vosaltres ho heu demostrat.

—A veure, demostrat exactament, no.

Potser són massa lluny. Hi ha massa espai buit, o alguna cosa així.

Va alçar els braços cap als costats, com solia fer quan les paraules el derrotaven. S’acostava l’hora d’anar a dormir, cosa que no hi ajudava. Li vaig posar la mà damunt dels cabells castanys rogencs. Del color dels d’ella... l’Aly.

—I si no sentim mai més un pip d’allà fora? Què voldria dir això?

Va alçar una mà. L’Alyssa sempre deia que, quan en Robin es concentrava, li senties un brunzit. Va entretancar els ulls, mirant de fit a fit cap a la fosca fondalada i els arbres de més avall. Amb l’altra mà es fregava el clotet de la barbeta, un costum del qual es valia quan es concentrava molt en el que pensava. Es fregava tan fort que el vaig haver de fer parar.

—Robbie. Ei! Hora de tornar.

Va alçar el palmell cap a mi perquè no m’amoïnés. Estava bé. Tan sols volia rumiar un minut la pregunta, enmig de la fosca, ara que encara podia.

I si no sentíssim mai res, mai, mai?

Vaig fer un gest amb el cap per animar el meu científic —«calma, no corris massa»—. Per aquella nit, ja n’hi havia prou de mirar les estrelles. Havíem tingut un vespre molt clar, en un lloc amb fama de ploure-hi molt. La lluna plena d’octubre estava suspesa grassa i vermella damunt de l’horitzó. A través del cercle dels arbres, tan nítida que semblava que la teníem a l’abast, s’escampava la Via Làctia —uns sediments amb incomptables puntets en una llera negra—. Si t’estaves quiet, gairebé veies com giraven les estrelles.

No hi ha res definitiu. És el que hi ha.

Em va fer riure. En Robin em feia riure un cop al dia o més i tot, a les temporades bones. Desafiant com ningú, d’un escepticisme radical. Era ben bé com jo. Era ben bé com ella.

—No —hi vaig convenir—. Res no és definitiu.

Ara, si realment sentíssim un pip, això voldria dir un munt de coses!

—I tant! —Una altra nit ja tindríem temps de dir exactament el què. Ara era hora d’anar al llit. Va atansar l’ull al tub del telescopi per donar una última ullada al nucli lluent de la galàxia d’Andròmeda.

Podem dormir a fora aquesta nit, papa?

Me l’havia endut de l’escola per passar una setmana fora, al bosc. Havien sorgit més problemes amb els companys de classe, i necessitàvem un descans. De fet, no tenia sentit haver-li fet fer tot aquest viatge fins a les muntanyes Fumejants i ara no deixar-lo dormir una nit a fora.

Vam entrar a la cabana per equipar-nos per a l’expedició. La planta baixa era una gran estança única revestida de fusta que feia olor de pi aromatitzat amb bacó. A la cuina, s’hi sentia una fortor de draps humits i de plàstic —les fragàncies de la selva temperada—. Als armaris hi havia pòstits: «Filtres de cafè a sobre de la nevera. Feu servir altres plats, sisplau!». Damunt l’atrotinada taula de roure, un quadern verd d’espiral amb instruccions esperava obert: peculiaritats de les canonades, situació de la capsa de fusibles i números d’emergència. Tots els interruptors de la cabana tenien un rètol: «sostre», «escales», «vestíbul», «cuina».

Els finestrals, que arribaven fins al sostre, donaven al que demà al matí seria una gran extensió ondulada de muntanyes i més muntanyes. Un parell de sofàs rústics coberts de boletes flanquejaven la llar de foc, adornats profusament amb una desfilada d’ants, canoes i ossos. Vam rapinyar els coixins, els vam treure a fora i els vam disposar al terra del porxo.

Podem agafar coses per picar?

—Mala idea, company. Ursus americanus. Un per cada quilòmetre quadrat, i senten l’olor dels cacauets des de Carolina del Nord.

Ui, no! Va alçar un dit. Però això em recorda una cosa!

Va córrer cap a dins i en va tornar amb un petit llibre de butxaca: Mamífers de les Fumejants.

—Vols dir, Robbie? És negra nit, aquí fora.

Va alçar una llanterna d’emergència, de les que es carreguen fent girar una manovella. Aquella llanterna l’havia fascinat, quan havíem arribat al matí, i m’havia demanat que li expliqués com funcionava la màgia. Ara no en tenia mai prou, de generar electrons.

Ens vam instal·lar en el camp base provisional. Se’l veia content, cosa que era l’objectiu d’aquest viatge especial. Estirats en unes estores posades damunt dels taulons del porxo, que s’enfonsaven una mica, vam dir junts en veu alta l’oració secular de la seva mare i ens vam quedar adormits sota els quatre-cents mil milions d’estels de la nostra galàxia.

No m’he cregut mai els diagnòstics del meu fill que em donaven els metges. Quan a una malaltia li posen tres noms diferents al llarg de tres dècades, quan la malaltia requereix dues subcategories per explicar de manera completa uns símptomes contradictoris, quan passa de no existir a ser el trastorn infantil més diagnosticat d’un país en el decurs d’una generació, i quan dos metges et volen receptar tres medicacions diferents és que falla alguna cosa.

El meu Robin no sempre dormia bé. Se li escapava el riu al llit unes quantes vegades cada temporada, cosa que el feia morir de vergonya. Els sorolls el posaven neguitós; li agradava abaixar el volum del televisor, fins al punt que jo no el sentia. No ho suportava, quan el mico de tela no era al penja-robes del quarto de la rentadora, a sobre de la màquina de rentar. Dedicava fins a l’últim dòlar de la paga a un joc de cromos—Aplega’ls tots!—, però guardava els cromos intactes, per ordre numèric, dins d’unes fundes de plàstic i en un àlbum especial.

Sentia un pet des de l’altra punta d’un cinema atapeït de gent. Passava hores absort en minerals de Nevada o en els reis i les reines d’Anglaterra —el que fos, en format de taula—. Dibuixava a tota hora, i bé, i s’esmerçava molt en els petits detalls que a mi em passaven per alt. Edificis complexos i màquines durant tot un any. Després, animals i plantes.

Les seves declaracions eren uns misteris estrambòtics per a tothom, menys per a mi. Era capaç de recitar escenes senceres de pel·lícules, encara que només les hagués vist un sol cop. Repetia els records sense parar, i a cada repetició dels detalls es posava més content. Quan acabava un llibre que li havia agradat, el tornava a començar de seguida, des de la primera pàgina. Es desmoralitzava i s’enfurismava per no res. Però es podia posar a saltar d’alegria amb la mateixa facilitat.

Les nits difícils, quan en Robin es replegava al meu llit, volia estar a l’altre costat dels infinits terrors que notava a fora de la finestra. (La seva mare sempre volia el costat segur, també.) Somiava despert, li costava complir els terminis i, sí, es negava a concentrar-se en coses que no li interessaven. Però sabia estar-se quiet, no corria amunt i avall ni parlava sense parar. I podia passar hores quiet amb les coses que s’estimava. Digueu-me quin dèficit encaixa amb tot això. Quin trastorn explicava el que tenia?

De suposicions, tantes com vulgueu, com ara síndromes associades als milers de milions de quilos de toxines amb què ruixen sobre tota l’oferta d’aliments del país cada any. El segon pediatra insistia a posar en Robin «dins de l’espectre». Jo li volia dir que tota persona viva d’aquest petit planeta aparegut de xamba estava dins de l’espectre. Justament és això, un espectre. Li volia dir que la vida en si és un trastorn de l’espectre, en què cada un de nosaltres vibrava a una freqüència única dins d’un arc de Sant Martí continu. Després li hauria clavat un cop de puny. Suposo que això té un nom, també.

Per molt estrany que sembli, el DSM, el manual de trastorns mentals de referència, no inclou cap terme que designi la compulsió a fer diagnòstics a la gent.

Quan a l’escola van expulsar en Robin durant dos dies i van posar els seus metges a estudiar el cas, em vaig sentir com l’últim retrògrad reaccionari. Què s’havia d’explicar? La roba sintètica li provocava un èczema terrible. Els companys de classe li feien la vida impossible perquè no entenia les seves xafarderies constants. La seva mare havia perdut la vida en un accident de trànsit quan ell tenia set anys. El seu estimat gos s’havia mort del trasbals al cap d’uns quants mesos. Quin motiu més li calia a qualsevol metge per entendre el trastorn de conducta d’en Robin?

Veient com fallava la medicina amb el meu fill, vaig concebre una teoria excèntrica: la vida és una cosa que hem de deixar de corregir. El meu fill era un univers de butxaca que jo no podia aspirar a entendre mai del tot. Cadascú de nosaltres som un experiment, i ni tan sols sabem què es pretén demostrar amb aquell experiment.

La meva dona hauria sabut què respondre als metges. Ningú no és perfecte, li agradava dir. Però, noi, fracassem estupendament.

Era un nen, així que naturalment volia anar a veure Hillbilly Vegas. Tres ciutats l’una a tocar de l’altra amb dos-cents locals on es podia menjar pancakes: què més es pot demanar?

Vam agafar el cotxe i vam fer vint-i-set quilòmetres de revolts seguint un riu impressionant. Vam trigar gairebé una hora. En Robin mirava l’aigua, estudiava els ràpids des del seient del darrere. El bingo de la natura. El seu nou joc preferit.

Un ocell alt!, va cridar.

—De quina mena?

Va fullejar la guia de camp. Em feia por que no es maregés. Una garsa? Va tornar a mirar cap al riu. Mitja dotzena de revolts més i va tornar a cridar.

Guineu! Guineu! L’he vista, papa!

—Grisa o rogenca?

Grisa! Bestial!

—La guineu grisa s’enfila als caquiers per menjar-se’n els fruits.

Au, no pot ser. La va buscar a la guia Mamífers de les Fumejants. El llibre em va donar la raó. Ell va remugar i em va donar un cop al braç. I com ho saps tot això? A veure?

Si donava un cop d’ull als seus llibres abans que es despertés, era una ajuda per anar sempre un pas per davant seu.

—Ei, que soc biòleg, eh!

Sapastr... obiòleg.

Amb un somriure burleta va sondejar a veure si havia saltat alguna línia terrible. Vaig badar la boca ben oberta, astorat i divertit a parts iguals. El problema d’en Robin era el mal geni, però gairebé mai no tenia mala intenció. Sincerament, una mica de malícia potser li hauria estalviat disgustos.

—Ui, mestre. T’ha anat d’un pèl que no et cau un càstig per tot el que et queda del teu vuitè any a la Terra.

Va eixamplar la rialla, i va tornar a escrutar el riu. Però un quilòmetre i mig més enllà de la carretera sinuosa de muntanya, em va posar una mà a l’espatlla. Només feia broma, papa.

—Jo també —li vaig dir, sense apartar els ulls de la carretera.

Ens vam afegir a la cua per entrar al Ripley’s Odditorium. Aquell lloc el va fer posar nerviós. Els nens de la seva edat corrien pertot arreu, s’ajuntaven en colles i de cop s’armava un gran esvalot. Quan sentia aquells crits, en Robin feia ganyotes de mal. Trenta minuts d’aquell espectacle horrorós i em va demanar que marxéssim. Es trobava millor a l’aquari, encara que l’escurçana que volia dibuixar no s’estava quieta perquè la retratés.

Després de menjar patates fregides i anelles de ceba per dinar, vam agafar l’ascensor cap a la plataforma d’observació. Ell va estar a punt de vomitar sobre el terra de vidre. Amb els punys tancats ben fort i la barra serrada va declarar que era fantàstic. Un cop dins del cotxe, se’l veia alleujat d’haver-se tret Gatlinburg del davant.

Tornant a la cabana, pel camí estava pensatiu. Això no hauria estat el lloc favorit de la mama de tota la faç de la terra.

—No. Ni el seu top tres, segurament.

Es va posar a riure. Me’n sortia, de fer-lo riure, si escollia bé el moment.

Aquella nit el cel estava massa núvol per mirar estels, però també vam dormir a fora, sobre els coixins rústics, amb les desfilades d’ants i ossos. Dos minuts després que en Robin apagués la llanterna vaig xiuxiuejar: «Demà fas els anys». Però ja estava adormit. Vaig dir l’oració de la seva mare fluixet per tots dos, per poder calmar-lo si es despertava atribolat perquè se n’havia descuidat.

Em va despertar de nit. Quantes estrelles vas dir que hi ha?

No m’hi podia enfadar. Encara que m’hagués trencat el son, em vaig alegrar que ell encara mirés les estrelles.

—Multiplica cada gra de sorra de la Terra pel nombre d’arbres. Cent octilions.

Li vaig fer dir vint-i-nou zeros. Al cap de quinze zeros les seves rialles es van convertir en uns gemecs roncs.

—Si fossis un astrònom de l’antiguitat, faries servir números romans i no hauries pogut posar aquest número per escrit. En tota la teva vida.

I quantes tenen planetes?

Aquest nombre canviava de pressa.

—La major part segurament en tenen un, almenys. Moltes en tenen uns quants. La Via Làctia sola podria tenir nou mil milions de planetes semblants a la Terra, a les zones habitables de les estrelles. Suma-hi les dotzenes de galàxies més que hi ha al Grup Local...

I què més, papa...?

Era un nen avesat a les pèrdues. És clar que el Gran Silenci li feia mal. Les dimensions exorbitants de la buidor li van fer plantejar la mateixa pregunta que Enrico Fermi va formular en aquell cèlebre dinar a Los Alamos, tres quarts de segle enrere. Si l’univers era més gran i més antic del que ningú es podia imaginar, teníem un problema evident.

Papa, amb tots aquests llocs per viure..., com és que no hi ha ningú enlloc?

Al matí vaig fer veure que no em recordava de quin dia era. El meu fill de nou anys acabats de complir se’n va adonar de seguida. Mentre jo preparava una civada de súper luxe, amb mitja dotzena d’ingredients més, en Robin saltava sense moure’s de lloc, s’empenyia des del taulell i botava amb el pogo stick tot emocionat. Vam fer un rècord de velocitat en terra esmorzant.

Obrim els regals.

—El què? Tu dones per fet moltes coses, oi?

No ho dono per fet. És una hipòtesi.

Sabia el que jo li pensava regalar. Des de feia mesos que negociava amb mi: un microscopi digital que s’acoblava a la meva tauleta i que li permetria veure imatges amplificades a la pantalla. Va passar tot el matí mirant verdet de la bassa, cèl·lules del costat de dins de la seva galta i la cara inferior d’una fulla d’auró. Hauria estat feliç mirant mostres i prenent notes en un quadern la resta de les vacances.

Temia que no el pressionés massa, però vaig treure el pastís que havia comprat dissimuladament a la botigueta dels anys cinquanta situada al peu de la muntanya. La cara se li va il·luminar, però de seguida es va reprimir.

Pastís, papa?

Va venir de dret cap a la capsa, que jo m’havia descuidat d’amagar. Va estudiar-ne els ingredients, alhora que feia que no amb el cap.

No és vegà, papa.

—Robbie, és el teu aniversari. Això només passa..., cada quan? Ben just un cop l’any?

No va voler somriure. Mantega. Làctics. Ous. La mama no hi hauria estat d’acord.

—Ep, vaig veure la mama menjant pastís, i més d’una vegada!

Em vaig penedir d’haver-ho dit tan bon punt em va sortir de la boca. Va fer un posat com un esquirol tímid: dubtava de si acceptar aquella cosa tan bona que jo li oferia i que el feia delir, o fugir al bosc.

Quan?

—Feia excepcions, de tant en tant.

Es va quedar mirant fixament el pastís, de color de pastanaga, tot innocent, i que de tan virtuós hauria fet fàstic a qualsevol altre nen. De sobte, les serps havien envaït la petita i breu festa d’aniversari.

—No passa res, campió. El podem donar als ocells.

D’acord. Però el podríem tastar una mica, primer?

El vam tastar. Cada vegada que el gust del pastís el feia feliç, es refrenava i es quedava pensatiu un altre cop.

Com era d’alta?

Ho sabia, quant feia. Però avui necessitava un número.

—Metre cinquanta-vuit. Aviat seràs més alt que ella. Li agradava córrer, te’n recordes?

Va fer que sí amb el cap, més per a si mateix que per a mi. Petita però forta.

Això deia ella de si mateixa, quan es preparava per entrar en batalla al Capitoli. A mi m’agradava dir-li «compacta però planetària». Ho vaig treure d’un sonet de Neruda que li vaig recitar una nit de tardor que va acabar en un hivern. Vaig haver de recórrer a les paraules d’un altre home per demanar-li que es casés amb mi.

Com li deies?

Sempre em torbava, quan em llegia el pensament.

—Ah, una pila de coses. Ja te’n recordes.

Però com què?

—Com Aly d’Alyssa. I també d’«aliada».

Senyoreta Lissy.

—Això no li agradava.

Mama. Li deies mama!

—De vegades. Sí.

Que estrany, és per flipar. Vaig estirar la mà per esvalotar-li els cabells. Se’m va apartar bruscament, però em va deixar fer. I d’on va sortir el meu nom? Torna-m’ho a dir.

Ho sabia prou bé, d’on li venia el nom. Ho havia sentit explicar tantes vegades que no li podia ser bo. Però ara feia mesos que no ho preguntava, i no em va saber greu repetir-l’hi.

—El primer dia que vam quedar, la mare i jo vam anar a mirar ocells.

Abans de Madison. Abans de tot.

—Abans de tot. La mare en sabia un niu! No parava de veure ocells a dreta i esquerra. Boscalers, cinclosomes i elmínies, cada un d’aquells ocells era un amic seu de sempre. No li calia ni veure’ls. Els coneixia d’oïda. Mentrestant, jo anava tafanejant per allà, i vaig trobar uns ocellets marrons que no sabia què eren...

Pensaves que li hauries d’haver proposat d’anar al cinema?

—Ah, així que ja t’ho havia explicat.

Potser sí.

—Per fi vaig veure una taca increïble d’un color taronja rogenc viu. Estava salvat. Em vaig posar a cridar: «Oh, oh, oh!».

I la mare va dir: «Què veus? Què veus?».

—Estava molt emocionada per mi.

Llavors vas dir una paraulota.

—Sí, potser la vaig dir. Em sentia humiliat. «Punyeta. Perdona’m. Només és un pit-roig.» Em vaig imaginar que no la tornaria a veure mai més, aquella noia.

Ell esperava la frase final que, per algun motiu, necessitava sentir en veu alta un cop més.

—Però la teva mare mirava pels binoculars, com si la meva troballa fos la forma de vida més exòtica que hagués vist mai. Sense apartar-ne els ulls va dir: «El pit-roig és el meu ocell favorit».

Llavors és quan te’n vas enamorar.

—Llavors és quan vaig saber que volia passar tant de temps amb ella com pogués. L’hi vaig dir, més endavant, quan la coneixia millor. Ho vam començar a dir constantment. Cada vegada que fèiem una cosa junts: llegir el diari, raspallar-nos les dents, fer la declaració de la renda o treure la brossa. Qualsevol cosa insulsa o avorrida, ho teníem clar. Ens fèiem una llambregada, ens llegíem el pensament i un dels dos deixava anar: «El pit-roig1 és el meu ocell favorit!»

En Robin es va aixecar, va posar el plat damunt del meu, se’ls va endur a la pica i va obrir l’aixeta.

—Ei, que és el teu aniversari! Ja rento els plats jo.

Va venir a seure davant meu, amb l’expressió de «Mira’m als ulls».

Et puc preguntar una cosa? No m’enganyis, eh! És important que siguis sincer amb mi, papa. El pit-roig era el seu ocell favorit de debò?

Jo no sabia com fer de pare. La major part de coses que feia, les recordava del que solia fer ella. Jo havia comès prou errors en un sol dia qualsevol per espantar en Robin per tota la vida. L’única esperança que tenia era que, no sé com, tots els errors s’anul·lessin entre ells.

—De debò? L’ocell favorit de la teva mare era el que tenia al davant.

Aquella resposta el va neguitejar. El nostre curiós fill era tan estrany com qualsevol nen. La història del món l’aclaparava, ja abans que aprengués a parlar. Sis tirant a seixanta, deia l’Aly, uns mesos abans que es morís.

—Però el pit-roig era l’ocell nacional, per a ella i per a mi. Feia que tot fos especial. Tan sols havíem de dir la paraula, i la vida era millor. En cap moment no ens va passar pel cap de posar-te un altre nom.

Va estirar els llavis i va deixar a la vista les dents. Teníeu idea del que és, dir-se Robin?

—Què vols dir?

Vull dir a l’escola. Al parc. A tot arreu. Ho he de suportar, cada dia.

—Robbie, escolta’m. Els nens et tornen a molestar?

Va aclucar un ull i es va enretirar. Si tota la classe de tercer és imbècil total, això compta?

Vaig alçar les mans, demanant perdó. L’Alyssa solia dir: El món el destrossarà, aquest nen.

—És un nom digne. Per a home i per a dona. Pots fer coses bones, amb aquest nom.

En un altre planeta, potser. Mil anys enrere. Gràcies, una altra vegada, nanos.

Va atansar l’ull al visor del microscopi per evitar-me. Es va posar a prendre notes amb diligència. Algú que el mirés des de fora s’hauria pensat que indagava alguna cosa de debò. En un informe confidencial, la mestra havia dit que era «lent però no sempre precís». Tenia raó que era lent, però s’equivocava en el fet que no era precís. Si tenia prou temps, assolia un grau de precisió molt més gran del que la mestra es podia imaginar.

Vaig sortir al porxo a respirar entre els arbres. Un gran clap de bosc s’estenia en totes direccions. Al cap de cinc minuts —li devien semblar una eternitat, a ell—, en Robin va sortir i se’m va ficar a sota del braç.

Perdona’m, papa. És un bon nom. I ja m’està bé ser... Ja ho saps. Soc difícil d’entendre.

—Tothom ho és. I tothom se sent confús.

Em va posar un full a la mà. Comprova-ho. Què et sembla?

Des de dalt a l’esquerra, un ocell fet amb llapis, de perfil, mirava cap al centre de la pàgina. L’havia dibuixat bé, amb el coll ratllat i taquetes blanques al voltant de l’ull.

—Vaja, mi-te’l. L’ocell favorit de la mare.

Què me’n dius, d’aquest?

Un segon ocell de perfil mirava des de dalt a la dreta. Aquest també era inconfusible: un corb amb les ales plegades, com un home amb esmòquing caminant amb les mans agafades a l’esquena. El cognom de la família derivava de bran, «corb» en irlandès.

—Molt bonic. Del cap d’en Robin Byrne?

Va recuperar el full i el va examinar; ja rumiava unes petites correccions. Els podem imprimir en paper i sobres de carta, quan tornem? Necessito material de papereria, sens falta.

—Podria ser, Robin de nou anys.

1 En anglès, el pit-roig es diu robin, que també és un nom propi, Robin. (N. de la t.)

El vaig portar al planeta Dvau, de les dimensions de la Terra, si fa no fa, i amb una temperatura semblant. Hi havia muntanyes i planures, i aigua en superfície, una atmosfera espessa amb núvols, vent i pluja. Els rius arrossegaven roques cap a uns grans canals que s’enduien els sediments fins a uns mars picats.

El meu fill es posava neguitós tan sols d’imaginar-s’ho. Sembla igual que aquí, oi, papa? S’assembla a la Terra?

—Una mica.

Què té de diferent?

La resposta no era evident, a la costa rocosa rogenca on érem. Ens vam girar per observar l’interior. En tot aquell paisatge no hi creixia res.

És mort?

—Mort, no. Prova amb el microscopi.

Es va agenollar, va recollir una mica d’aigua entollada i la va posar en una platina. Bestioles pertot arreu: espirals i varetes, boles i filaments, acanalades, amb porus o recobertes de flagels. Hi podia passar una eternitat, només dibuixant tots els tipus de vida.

És a dir, tan sols és jove? Ha començat fa poc?

—És tres vegades més antic que la Terra.

Va donar una ullada al terreny devastat que ens envoltava. Així què li passa? Per al meu fill, els éssers grans que voltaven pertot arreu eren un dret concedit per Déu.

Li vaig dir que Dvau era gairebé perfecte: era al lloc adient dins del tipus adient de galàxia, amb el contingut adient en metalls i un risc baix d’anihilació per radiació o per alguna altra alteració letal. Girava a la distància adient al voltant del tipus d’estrella adient. Com la Terra, tenia plaques flotants i volcans, i un camp magnètic fort, el qual afavoria uns cicles de carboni estables i unes temperatures estables. Com a la Terra, li arribava aigua en forma de pluja dels cometes.

Mare meva! Quantes coses va necessitar la Terra!

—Més de les que cap planeta es mereix.

Va fer espetegar els dits, però els tenia massa tous i petits perquè fessin soroll. Captat. Meteorits!

Però Dvau, com la Terra, tenia planetes grans en una òrbita més distant, que l’escudaven d’un bombardeig extrem.

I què va passar, doncs? Semblava que estava a punt de plorar.

—No tenia cap lluna gran. Ni res a prop que li estabilitzés la rotació.

Ens vam enlairar fins a prop de l’òrbita, i el món va trontollar. Vam contemplar com els dies canviaven de manera caòtica, i de l’abril vam passar al desembre en un batre d’ulls, després a l’agost i tot seguit al maig.

El vam observar durant milions d’anys. Els microbis xocaven contra la seva perifèria, talment com un flotador picant contra un embarcador. Cada vegada que la vida intentava desfermar-se, el planeta girava i l’engegava un altre cop al fons, als extremòfils.

Per sempre?

—Fins que una erupció solar li va cremar l’atmosfera.

En veure-li la cara, m’hauria clavat una puntada de peu per haver-li dit això massa aviat. Que bo,va dir, fent-se el valent. En part.

Dvau era desèrtic fins a l’horitzó. En Robin va moure el cap, tot decidint si aquell lloc era una tragèdia o un triomf. Em va mirar. Quan va parlar, va ser la primera pregunta de la vida, arreu de l’univers.

Què més, papa? On més? Ensenya-me’n un altre.

L’endemà ens en vam anar al bosc. En Robin estava emocionat. Tinc nou anys, papa. Ja puc anar al davant! La llei per fi l’alliberava del seient de seguretat a la part del darrere. Tota la seva vida havia desitjat poder gaudir de la vista del seient del davant. Ostres! És molt més bonic, des d’aquí.

La boira estava ajaguda sobre els vessants de les muntanyes. Vam travessar el poblet que s’estenia en una doble filera de dues cases, a banda i banda de l’avinguda principal: ferreteria, botiga de queviures, tres espais per fer barbacoes, locals de lloguer de flotadors neumàtics i botigues de roba. Tot seguit vam entrar en una zona de dues-centes mil hectàrees de bosc en recuperació.

Davant nostre, les restes d’una serralada que havia estat molt més alta que la de l’Himàlaia persistien en forma de turons arrodonits. Llimona, ambre i canyella —tota la gamma de colors dels caducifolis— davallaven per les fondalades. Els oxidendres i els liquidàmbars cobrien la carena d’un roig viu. En sortir d’un revolt, ja érem al parc. En Robin va articular una vocal llarga, admirat.

Vam deixar el cotxe a tocar del lloc d’on sortia el camí. Jo portava una motxilla amb la tenda, els sacs de dormir i un fogonet. En Robin, que era prim, es va carregar una motxilla petita plena de pa, mongetes estofades, estris i núvols de sucre. Sota aquell pes es va encorbar una mica. Ens vam enfilar cap a una cresta i vam baixar a una zona d’acampada lliure, que aquella nit seria tota per a nosaltres, un indret al costat d’un torrent que temps enrere per a mi havia estat l’únic lloc del món que necessitava.

L’exuberància de la tardor s’estenia pels Apalatxes meridionals. El neret se submergia a les rases i s’apinyava als costers en unes mates que a en Robin li provocaven claustrofòbia. Per damunt d’aquell devessall de matolls s’alçava un mantell de nogueres blanques, tsugues i tulipers de Virgínia igual de frondosos.

En Robin s’aturava a cada centenar de metres per dibuixar una clapa de molsa o un formiguer que bullia d’activitat. A mi ja m’estava bé. Va trobar una tortuga de caixa que menjava en una massa de polpa d’un to ocre. La bestiola va estirar el coll amb un aire desafiant, quan ens hi vam acotar. No podia fugir. Però quan en Robin de sobte li va posar els genolls al seu costat, la tortuga es va ficar dins la closca. Amb un dit li va traçar uns signes cuneïformes marcians a la part de dalt de la closca, els quals formaven uns missatges il·legibles.

Vam enfilar cap a Cove Hardwood per un camí del Cos Civil de Conservació fet per nois a l’atur no gaire més grans que en Robin, a l’època d’abans que les iniciatives comunitàries es convertissin en l’enemic. Vaig rebregar una fulla en forma d’estrella d’un liquidàmbar, a mitges d’un to jade d’agost, a mitges de color maó d’octubre, i li vaig dir que l’olorés. Va fer un crit de l’ensurt. La clofolla gratada d’una nou pacana encara el va impressionar més. Li vaig deixar mastegar la punta d’una fulla de color borgonya d’oxidendre perquè notés com n’era, d’agre.

La flaire de l’humus impregnava l’aire. Durant prop de dos quilòmetres, el camí s’enfilava dret com un tram d’escales. Mentre passàvem entre els arbres de fulla ampla, que ja la perdien, ens seguien unes ombres espectrals. Vam fer el tomb a un aflorament rocós cobert de molsa, i el món va mudar del bosc humit de fulla caduca a un terreny més sec de pi i roure. Era any de glans, que s’amuntegaven pertot el camí. A cada pas, els escampàvem.

Entre la fullaraca del terra, en una obertura en forma de bol a la vora del camí, treia el nas el bolet més rebuscat que jo havia vist mai. S’alçava en forma d’un hemisferi de color crema, més gran que les meves mans juntes. Al voltant li onejava una cinta de fongs acanalada, la qual formava una superfície més escarolada que una gorgera elisabetiana.

Uau! Què...?

Jo no en sabia la resposta.

Un tros més enllà, en Robin per poc no trepitja un centpeus negre i groc. Sobre el meu palmell, la cuca es va cargolar, ben bé com una boleta. Vaig moure la mà per damunt seu per empènyer-ne l’olor cap al nas d’en Robin.

Oh!

—De què fa olor?

De la mama!

—Eh... Sí —vaig dir rient—. Extracte d’ametlla. La mare de vegades feia aquesta olor quan coïa alguna cosa al forn.

Es va prémer el meu palmell sobre el nas, per viatjar-hi. Increïble.

—Exacte.

En Robin volia sentir més l’olor, però vaig deixar la cuca sobre uns joncs i vam reprendre el camí. No vaig explicar al meu fill que aquella flaire deliciosa era un cianur, tòxic en dosis grans. L’hi hauria d’haver dit. Per a ell, la sinceritat era molt important.

Al cap d’un quilòmetre i mig de descens, el camí ens va conduir a una clariana a la vora d’un torrent que baixava entre roques. Després d’uns quants ressalts on l’aigua escumejava, s’obrien unes tolles amples i més fondes. Totes dues ribes eren flanquejades per llorers de muntanya i corrues de plàtans americans. Aquell racó era més bonic del que el recordava.

La tenda que dúiem era una meravella de l’enginyeria: pesava menys que un litre d’aigua i no era gaire més gran que un rotlle de paper de cuina. En Robin la va muntar tot sol. Va encaixar els bastons prims, els va fer passar per les anelles de la tenda, va enganxar els clips de la tela a l’exoesquelet ja muntat i feina llesta: la nostra casa per aquella nit.

Ens caldrà el sostre?

—Creus que estàs de sort?

Li va semblar que sí. I a mi, també. Sis tipus diferents de bosc al nostre voltant. Mil set-centes plantes de flor. Més espècies d’arbres que en tot Europa. Trenta classes de salamandres, per l’amor de Déu. El tercer planeta des del Sol, aquell puntet blau, tenia molts al·licients, quan et podies allunyar de l’espècie dominant durant prou temps per aclarir-te les idees.

Damunt nostre, un corb gros com un mico volador va alçar el vol i es va posar sobre un pi blanc.

—Ha vingut a la inauguració del campament Byrne.

El vam aclamar, i l’ocell va alçar el vol. Aleshores nosaltres dos, després de la caminada amb tant desnivell, carregats amb les motxilles i en un dia en què s’havia batut de nou el rècord de calor de tots els temps, i per cinc graus, vam decidir de banyar-nos.

Una passarel·la feta amb un tronc gruixut de tuliper de Virgínia travessava un dels salts de les cascades. A banda i banda, l’acció pintora de líquens, molses i algues havia esquitxat les roques. L’aigua era clara fins al fons de pedra. Ens vam obrir pas entre els matolls de la riba riu amunt, fins que vam trobar una roca plana. Em vaig armar de valor i em vaig ficar dins l’aigua. El meu fill, poc convençut, em mirava, desitjant creure.

L’aigua se’m va estavellar contra el pit i em va empènyer cap a un muntet de roques. El que semblava pla des de la riba, era tota una extensió ondulada de muntanyes en miniatura cobertes per l’aigua. Em vaig deixar anar dins l’aigua turbulenta. Un peu em va relliscar sobre una pedra llisa i gastada per segles de l’impacte de l’aigua. Llavors em vaig recordar de com es feia. Em vaig asseure dins del torrent, deixant que l’aigua freda em passés per damunt.

Amb el primer contacte amb el corrent glaçat en Robin va xisclar. Però la impressió només li va durar mig minut, i els xiscles esdevingueren rialles.

—Ajup-te! —li vaig cridar—. Neda. Treu l’amfibi que tens a dins.

En Robin es va lliurar a la força vivificant de l’aigua.

No li havia deixat mai fer res de tan perillós. Es va enfrontar amb el corrent de quatre grapes. Quan es va poder posar dret de peus a terra, ens vam dirigir amb penes i treballs cap a un espai del mig del corrent. Allà ens vam arrecerar dins d’una tolla envoltada de roca i ens vam apuntalar en aquell jacuzzi que ens estomacava. Era com fer surf a l’inrevés: inclinats cap enrere, havíem de moure un centenar de músculs a cada instant per aguantar l’equilibri. La fina capa d’aigua que cobria les pedres, la llum que gravava la superfície ondulada i l’estrany flux de les onades constants que bramaven per damunt nostre al racó on érem, dins dels ràpids escumosos, tenien en Robin captivat.

Ara el torrent semblava gairebé tebi, escalfat per la força de l’aigua i per la nostra adrenalina. Però l’aigua s’arremolinava com una cosa salvatge. Riu avall, els ràpids es precipitaven sota uns arbres ataronjats que s’hi arquejaven des de totes dues ribes. Des de darrere nostre, aigua amunt, el futur davallava per damunt de les nostres esquenes cap al passat esquitxat pel sol.

En Robin es mirava fixament els braços i les cames, submergits. Forcejava amb l’aigua, que s’ondulava i es retorçava. És com un planeta on la gravetat va canviant.

Uns peixets de ratlles negres, menuts com el meu dit petit, nedaven a contracorrent per fer-nos petons a les cames i als braços. Vaig trigar un moment a adonar-me que se’ns menjaven les escames de la pell seca. En Robin no se’n cansava, d’allò. Era l’exemplar més destacat del seu propi aquari.

Vam avançar riu amunt com els crancs, amb les cames eixancarrades i cercant topants on agafar-nos. Ell s’esquitllava de costat, d’una cascada a l’altra, jugant a ser un crustaci. I jo, encaixonat dins d’una altra cullerada de roques, inspirava l’escuma que hi brollava —els ions negatius sucumbien tots a l’acció enèrgica de l’aire i l’aigua—. Aquella combinació de sensacions em feia sentir eufòric: l’aire esquitxat d’escuma, el corrent que picava, l’aigua en caiguda lliure, un últim bany junts al final de la temporada. I talment com una onada del torrent rocós, em vaig alçar un moment, però de seguida vaig caure.

Un centenar de metres més amunt, l’Alyssa va saltar de peus dins del canal, amb un vestit de neoprè que li anava com un guant. Jo em vaig agafar bé uns metres més avall per atrapar-la, però ella va continuar xisclant quan el corrent la va llançar cap als salts. El seu cos pujava i baixava dins l’aigua, cap a mi, petit però fort, i s’anava fent més gran a mesura que l’aigua l’arrossegava avall. Just quan els meus músculs es van estirar per agafar-la, em va passar a tocar i se’m va escapar.

En Robbie es va deixar anar de la presa i l’aigua se’l va endur. Li vaig allargar un braç i s’hi va aferrar. Quan el vaig tenir a tocar, va alçar els ulls cap als meus. Ei, què et passa?

Li vaig aguantar la mirada.

—Tu ets a dalt. Jo a baix. Només una mica, però.

Papa! Va alçar la mà que tenia lliure i la va estirar cap a tot allò que ens envoltava. Com pots estar trist? Mira on som! Qui ho té, això?

Ningú. Ningú del món.

Es va asseure a la cascada, encara agafat a mi, intentant entendre-ho. No va trigar més de mig minut. Espera’t. Hi vas venir amb la mama? De lluna de mel?

El seu súper poder, és clar. Vaig moure el cap, atònit.

—Com t’ho fas, Sherlock?

Va arrufar les celles i es va aixecar, sortint de l’aigua. Trontollant allà on era, va estudiar el curs del torrent amb uns altres ulls. Ara ho entenc tot.

En tornar al campament, jo frisava per posar-me al dia de les notícies. Arreu del món passaven coses urgents, i no en sabia res. A la bústia d’entrada desconnectada se m’acumulaven els missatges dels companys de feina. Astrobiòlegs dels cinc continents estaven apinyats en una melé arran de les últimes publicacions. A l’Antàrtida es desprenien plataformes de gel. Alguns caps d’estat posaven a prova els límits més extrems de la credulitat dels ciutadans, i pertot arreu esclataven petites guerres.

Vaig engegar a dida el delirium tremens informatiu, i en Robin i jo vam començar a plegar pinyes per fer foc. Havíem penjat les motxilles en un cable lligat entre dos plàtans, on ni tan sols els ossos que ara feien provisió de reserves de greix no les poguessin enxampar. Un cop encesa la foguera, l’única responsabilitat que teníem al món era escalfar les mongetes seques i torrar els núvols de sucre.

En Robin guaitava les flames de fit a fit. En un to pla, com de robot, que hauria espantat el seu pediatre, va articular: La bona vida. Al cap d’un minut: Sento que aquest és el meu lloc.

No vam fer altra cosa que mirar les espurnes, i ho vam fer bé. Una última llenca de sol il·luminava les crestes a l’oest. Els vessants boscosos de les muntanyes, després d’inhalar tot el dia, ara començaven a deixar anar una llarga alenada. Al voltant de la foguera hi ballaven tot d’ombres. En Robin girava el cap a cada soroll. En aquells ulls esbatanats, la ratlla entre l’emoció i la por era tènue.

És massa fosc per dibuixar, va xiuxiuejar.

—Sí —vaig dir, tot i que segurament hauria pogut, estant a les fosques i tot.

Gatlinburg era així?

Aquella pregunta em va descol·locar.

—Arbres més grans. Molt més vells. La major part dels d’aquí no arriben als cent anys.

Un bosc pot fer moltes coses, en cent anys.

—Sí.

Va entretancar els ulls, feia recular una pila de ciutats —Gatlinburg, Pigeon Forge, Chicago, Madison— a l’estat natural. Jo havia fet el mateix les pitjors nits que vaig passar quan l’Alyssa es va morir. Però en el cap d’aquest nen, la persona que m’havia fet tirar endavant, aquest desig no semblava que fos del tot sa. Qualsevol pare com cal del món hauria intentat convèncer-lo perquè no ho fes.

En Robin em va estalviar aquest esforç. Va parlar també en veu baixa, en un to igualment com de robot. Però vaig veure que els ulls li espurnejaven mentre estudiava el foc. La mama llegia poesia a en Chester, a la nit?

Qui sap com va saltar d’un pensament a l’altre? Jo havia desistit d’intentar seguir-li el fil feia molt de temps.

—Sí que n’hi llegia. —Era el ritual preferit de l’Alyssa, molt abans que jo entrés en escena. Dues copes de vi negre, i sotmetia el beagle - border collie adoptat menys bonic que havia trepitjat mai la Terra a les seves estrofes preferides.

Poesia. A en Chester!

—Jo també l’escoltava.

Ja ho sé, va dir. Però era evident que jo no comptava.

Les brases espetegaven, i després es tornaven novament com lingots d’un gris rogenc. Per un moment, vaig témer que no em demanés que li digués quins eren els seus poemes preferits. Però va dir: Hauríem de buscar un altre Chester.

La mort d’en Chester de poc no el mata a ell. Tota la tristor per l’Alyssa que havia reprimit per protegir-me a mi, li va sortir de dins quan el vell animal atrotinat es va rendir. La ràbia es va apoderar d’en Robin, i vaig permetre que els metges el mediquessin una temporada. Ell només pensava a tenir un altre gos. Durant molt de temps l’hi vaig impedir. En certa manera, la simple idea de tenir-ne un em traumatitzava.

—No ho sé, Robbie. —Vaig remenar la cendra amb un bastó—. No crec que hi hagi un altre Chester.

Hi ha gossos bons, papa. A tot arreu.

—És molta responsabilitat. Donar-li menjar, passejar-lo, netejar el que deixa pel carrer. Llegir-li poesia cada nit. A la major part dels gossos ni tan sols els agrada, la poesia, saps?

Soc molt responsable, papa. Més del que ho soc sempre.

—Consultem-ho al coixí, vols?

Va apagar el foc amb uns quants bidons d’aigua per demostrar-me com en podia ser, de responsable. Ens vam ficar a dins de la tenda per a dos i ens vam estirar de cara enlaire, de costat, sense tancar la cremallera, només amb una xarxa fina entre nosaltres i l’univers. Les capçades dels arbres es movien sota la lluna plena rogenca. A la cara se li va formar un pensament, mentre estudiava les puntes de les branques que es gronxaven.

I si pengéssim un tauler enorme d’ouija de cara avall a sobre dels arbres? Llavors ens podrien enviar missatges, i nosaltres els podríem llegir!

Un ocell es va posar a cantar al bosc, darrere dels nostres caps, un altre missatge críptic que cap ésser humà no arribaria a descodificar mai. Uip-pu-uil. Uip-pu-uil. Vaig començar a dir-ne el nom, però no calia. Era un enganyapastors, i no pararia. Uip-pu-uil. Uip-pu-uil. Uip-pu-uil. Uip-pu-uil.

En Robin em va engrapar el braç. Em farà parar boig!

L’enganyapastors anava repetint el seu nom, en la fosca i a la fresca. Vam començar a comptar junts, fluixet, però ho vam deixar estar quan vam arribar a cent i l’ocell no donava senyals de voler parar. I encara perseverava quan a en Robin se li van començar a aclucar els ulls. Li vaig donar un copet amb el colze.

—Ei, mestre! Ens n’hem descuidat. Que tots els éssers sensibles...

... estiguin lliures de tot patiment innecessari. D’on ve això, ara que hi penso? Vull dir abans de la mama.

L’hi vaig dir. Venia del budisme, dels Quatre Incommensurables.

—Hi ha quatre coses bones que val la pena practicar. Ser bo amb tot ésser viu. Mantenir-se equilibrat i estable. Alegrar-se per tot ésser de qualsevol lloc que sigui feliç, i recordar que qualsevol patiment també és teu.

La mama era budista?

Em va fer riure, i em va donar un cop de puny al braç des de dins del sac.

—La teva mare tenia la seva pròpia religió. Quan deia alguna cosa, era una cosa que valia la pena. Quan parlava tothom l’escoltava. Fins i tot jo.

De la boca se li va escapar mitja vocal, i llavors es va agafar les espatlles, encreuant els braços. A fora, algun recol·lector gran feia espetegar les branques, al damunt de la tenda. Altres animalons més petits furgaven entre la capa de fulles de terra. Els ratpenats cartografiaven les capçades dels arbres amb unes freqüències que s’escapaven de la nostra oïda. Però res d’això no molestava el meu fill. Quan en Robin estava feliç, tenia tots Quatre Incommensurables coberts.

—Una vegada la mare em va dir que per moltes coses dolentes a què s’hagués d’enfrontar al llarg del dia, si deia aquestes paraules abans d’anar-se’n al llit, l’endemà al matí estaria a punt per al que calgués.

Una altra pregunta, va dir. Tu exactament què fas?, torna-m’ho a dir.

—Au, Robin. És tard.

Ho dic dedebò. Quan a l’escola algú m’ho pregunta, què se suposa que he de dir?

Això havia estat la causa que l’expulsessin de l’escola, feia un mes. El fill d’un banquer havia preguntat a en Robin a què em dedicava jo. En Robin li havia contestat: Busca vida a l’espaiexterior. En sentir-ho, el fill d’un executiu d’una marca li va preguntar: «Vaja, el pare del Pit-roig és com un tros de paper de vàter? Fa voltes a Urà...nus buscant klingons?». En Robin va perdre els estreps, i es veu que va amenaçar de matar tots dos nens. I això era motiu d’expulsió i de tractament psiquiàtric immediat. Encara en vam sortir ben parats.

—És complicat.

Va fer un gest amb la mà com indicant el bosc que ens envoltava. No hem d’anar enlloc.

—Escric programes que intenten aplegar tot el que sabem sobre tots els sistemes de qualsevol tipus de planeta, les roques, volcans i oceans, tota la física i la química, i ho ajuntem tot per predir quina classe de gasos hi pot haver a les seves atmosferes.

Per què?

—Perquè les atmosferes formen part dels processos vius. Les barreges de gasos ens poden dir si el planeta és viu.

Com aquí?

—Exacte. Els meus programes fins i tot han predit com era l’atmosfera de la Terra en diferents moments de la història.

No pots predir el passat, papa.

—Sí que pots, si encara no el coneixes.

I com saps quina mena de gasos té un planeta que és a centenars d’anys lluny d’aquí, si ni tan sols el veus?

Vaig deixar anar una alenada, que va fer canviar l’atmosfera dins la tenda. Havia estat un dia llarg, i el que ell volia saber requeria les assignatures de deu cursos més per entendre-ho. Però la pregunta d’un infant era l’inici de totes les coses.

—D’acord. Te’n recordes, dels àtoms?

Sí, són molt petits.

—I dels electrons?

Molt, molt petits.

—Els electrons d’un àtom només poden estar en determinats estats d’energia. Com si estiguessin en els esglaons d’una escala. Quan canvien d’esglaó, absorbeixen energia o en desprenen en unes freqüències específiques. Aquestes freqüències depenen del tipus d’àtom en el qual es troben.

Això és de bojos. Va somriure de cara als arbres de damunt de la tenda.

—Et sembla que això és de bojos? Doncs escolta una altra cosa. Quan mires l’espectre de llum des d’una estrella, veus unes ratlletes negres, a la freqüència d’aquests esglaons. Això es diu espectroscòpia, i et diu quins àtoms hi ha en aquella estrella.

Ratlletes negres. Dels electrons, a una burrada de quilòmetres d’aquí. Qui ho va descobrir?

—Som una espècie molt llesta, els humans.

No va dir res més. Em vaig pensar que s’havia quedat adormit una altra vegada..., un bon final per a un bon dia. Fins i tot l’enganyapastors hi va estar d’acord i va donar per acabada la nit. El silenci resultant es va omplir amb el brunzit dels insectes, com una serra de cinta, i amb la fressa del riu.

Jo també em devia adormir, perquè en Chester estava assegut amb el morro sobre la meva cama, somicant mentre l’Alyssa ens llegia un text sobre l’ànima que recupera la innocència radical.

Papa. Papa! Ja ho tinc.

Vaig tornar a sortir de la teranyina de la son.

—El què tens, rei meu?

Portat per l’emoció, aquella nota tendra li va passar desapercebuda. Per què no els sentim.

Mig adormit, jo no entenia res.

En Robin encara intentava resoldre la paradoxa de Fermi: atès tot el temps i l’espai que tenia l’univers, com era que aparentment no hi havia ningú allà fora? S’havia guardat la pregunta des de la primera nit que havíem estat a la cabana, quan miràvem la Via Làctia amb el telescopi: on era tothom?

—Litòtrofs.

Es va picar amb la mà al front. Litòtrofs! És clar. Així, posem que hi ha un planeta rocós ple de litòtrofs, que viuen dins de la roca massissa. Veus el problema, ara?

—Encara no.

Va, papa! O potser viuen dins de metà líquid, o el que sigui. Són superlents, gairebé sòlids glaçats. Un dia seu és com un segle nostre. I si els seus missatges triguen massa perquè nosaltres ni tan sols veiem que són missatges? Potser triguen cinquanta anys dels nostres a enviar dues síl·labes.

L’enganyapastors va tornar-hi un altre cop, ara lluny. Dins del meu cap, en Chester, que va patir infinitament, encara se les havia amb Yeats.

—És una gran idea, Robbie.

I potser hi ha un món d’aigua, on uns peixos ocell superintel·ligents i superràpids van com llamps d’un costat a l’altre, intentant cridar-nos l’atenció.

—Però ens envien coses massa de pressa perquè les puguem entendre.

Exactament! Hauríem d’intentar escoltar a diferents velocitats.

—La mare t’estima, Robbie. Ho sabies? —Això era el nostre codi, i ell el respectava. Però no li calmava l’esverament gens ni mica.

Almenys digues-ho als radioescoltes que busquen intel·ligència extraterrestre, d’acord?

—D’acord.

Les següents paraules que va dir em van tornar a despertar. Un minut, tres segons i mitja hora més tard: qui sap quanta estona després.

Te’n recordes que la mama deia:«Ets gaire ric, vailet?».

—Me’n recordo.

Va alçar les mans cap a la prova que era la muntanya, il·luminada per la lluna. Els arbres inclinats pel vent. El brogit del riu proper. Els electrons caient escala avall, sortint dels àtoms en aquesta atmosfera singular. El seu rostre, a les fosques, maldava cercant l’exactitud. Així de ric. Així.