La imatge que mai no acaba E-Book

Roger Canals

• Herausgeber: Gedisa Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 481

Beschreibung

Vivim en un moment de profundes transformacions en l'àmbit de la imatge i la cultura visual. Com pot ajudar-nos l'antropologia a pensar el paper de les imatges en la nostra vida quotidiana? I, al revés: com podem repensar alguns dels temes clàssics de l'antropologia (el ritual, el parentiu, l'experiència de l'Alteritat) a partir de les noves formes de visualitat contemporània? Amb un llenguatge alhora clar i rigorós, Roger Canals redefineix en aquest assaig el camp de l'antropologia visual des d'un vessant alhora teòric i pràctic. A partir de nombrosos exemples del nostre dia a dia i d'experiències extretes de les seves pròpies pel·lícules i investigacions, Canals analitza com ens relacionem amb i a tra-vés de les imatges, i com teixim relacions amb els altres a través de la mirada i dels instruments de visió. Un llibre que defensa apassionadament les possibilitats de la imatge i de l'antropologia per a entendre i transformar el nostre món.

Leseprobe

© Roger Canals, 2023

Muntatge de coberta: Juan Pablo Venditti

Primera edició: setembre de 2023

Drets reservats per a totes les edicions en català

© Editorial Gedisa, S.A.

www.gedisa.com

Preimpressió:

www.editorservice.net

Aquest projecte ha rebut finançament de la European Research Council(ERC) en el marc del programa d’investigació i innovació Horizon 2020 de la Unió Europea (acord de subvenció nº 101002897).

ISBN: 978-84-9784-990-6

Dipòsit legal: B 14277-2023

eISBN: 978-84-9784-991-3

Imprès per Podiprint

Imprès a Espanya

Printed in Spain

Queda prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà d’impressió, de manera idèntica, extractada o modificada, d’aquesta versió en català de l’obra.

AlQuimialaMarina, elsmeuspares.

Índex

Introducció

La imatge avui

L’antropologia i la visualitat

Una definició holística d’antropologia visual

Capítol1

Laimatgerelacional

Tota imatge és la imatge d’una imatge prèvia i la promesa d’una imatge a venir.

La imatge: un concepte universal?

Les imatges-acció

Les imatges materials, corporals i mentals

Del fetitxe a la imatge algorítmica

Antropologia, art i fotografia

Les xarxes d’imatges

El parentiu visual

Més enllà de la vista

Els itineraris icònics

Gènesi i intensificació de les imatges

L’iconoclasme domèstic

Capítol2

Miraréstocardelluny

El mal d’ull és una forma particular de possessió espiritual a través de la mirada.

Els límits d’allò visible

La llum quotidiana

No miraràs

Fake-pornography

El consentiment visual

Tocar amb els ulls

El mal d’ull

La mirada electiva

Mirar als ulls

La mirada a càmera

La càmera algorítmica

Imaginar i ocultar

Mirar-se com un altre

Capítol3

Elcinemadel’inesperat

No es tracta de filmar una recerca, sinó de fer recerca filmant.

Què és el cinema etnogràfic?

El cinema i la recerca

El ritual fílmic

El somni de la càmera invisible

El making-of etnogràfic

Per un cinema etnogràfic experimental

La imatge-encontre

Futur i imaginació visual

Capítol4

Perunassemblatgeeclèctic

L’objectiu del muntatge de recerca no és el control del significat, sinó la multiplicació de significats possibles.

L’evidència de la imatge

Engany i reflexivitat

La paraula revelada

Les imatges i les coses

Escriptura, text i imaginació visual

Muntar és relacionar

Un cinema sense argument?

El llapis de la imaginació

Homologia i eclecticisme

Conclusió

Afavordelesimatges

Bibliografia

Introducció

Laidead’escriureaquestassaigse’mvaocórreralbellmigdelaselvaveneçolana, l’any2006, quanestavafilmantlamevaprimerapel·lículaetnogràfica.

L’objectiudelmeufilmeraexplorarelroldelesiconessagrades, lamiradailapossessióespiritualenelculteaMaríaLionza, unapràcticareligiosaautòctonadeVeneçuelapertanyentalagranfamíliadeles «religionsafroamericanes».1

Aquelldiadel’any2006, joemtrobavaenvoltatdecreientsdetoteslesedatsdavantd’unmajestuósaltarpled’estatuetesdecolorsviusquerepresentavendivinitatsd’orígensmoltdiversos. Hihaviaimatgesd’esclausafricans, decacicsindígenes, devíkings, demilitarsveneçolans, desantscatòlics, de «gitanos» odemalandros, nomambquèesconeixenaVeneçuelaelsdelinqüentsmortsalcarrerenlluitescontralapoliciaoentrebandesrivals. L’altarestavaadornatambflors, licorsimenjar. Totplegatteniaunaspectebarrocifestiu.

Elsmembresdelgrupdeculteemvandonarpermísperfilmarelritualdepossessióqueespreparava. Emvandir, però, quetambénecessitaval’autoritzaciódelesdivinitats. Aquestademandas’haviad’efectuaratravésdeltabac. Enlamajoriadereligionsafroamericanes, eltabacésunasubstànciasagradaquefapossiblelacomunicacióambelmóndelsesperits. Lagramàticadeltabacés, agranstrets, lasegüent: sielcigaresconsumeixfàcilmentideixaunacendrablancavoldirquelesdivinitatsacceptenlapeticióqueeldevotelshapresentat. Si, encanvi, lacendraestornanegraoelcigars’apagasobtadamentsignificaqueelsésserssobrenaturalsnoestand’acordamballòquese’lssol·licita. Vaigfumarpartdelcigartanbécomvaigpoder (totinoserfumador). Elsesperits «vandictaminar» queteniaautoritzacióperfilmar.

LaprotagonistadelritualeraunajovemèdiumanomenadaBárbara. LaBárbaraesvasituardavantdel’altariesvadisposaraentrarentrànsit. Enaquestespràctiquesreligiosesesconsideraqueelmèdiumtélacapacitatd’expulsarelseupropiesperitid’acollir, enelseucos, l’esperitd’unmortod’unadivinitat. Aquestprocésrepelnomde «possessióespiritual». Ellapsedetempsenquèelcosdelmèdiumés «ocupat» peld’unaentitatexternaesconeixcoma «trànsit». La «crisi» éselmomentconcretdesubstitucióespiritual.

Perentrarentrànsit, laBárbaravacomençaramirardirectamentalsullsdel’estàtuadeladivinitatprincipaldelculte. Aquestacteteniacomaobjectiuestablirunarelaciódecontactevisualambelmésenllà. Mentrestant, alvoltantdelaBárbara, elsmembresdelgrupdecultefumaventabac, recitavenpregàriesitocaveneltambor (unaltreelementsagratdinslesreligionsafroamericanes). Joemmanteniaatent, filmantlaBárbaraambunplamig, esperantambimpaciènciaelmomentdecisiuenquètindrialloclasubstitucióespiritual.

Decopivolta, però, lamaredelaBárbara, tambémembredelgrupdeculte, emvamirarambuntogreuivadir: «Quanl’esperitestiguiapuntd’arribar, hasdedeixardefilmar; nopotsfilmarnil’altarnilaBárbaraposseïdafinsqueellnodonielseuconsentiment. Amés, tinguesencompteque, duranteltrànsit, nopotsfilmarlamevafilladirectamentalsulls [ésadir, quenom’eraautoritzatferunplafrontaldelaBárbara]. Sil’esperitesveiésasimateixreflectitalalentdelacàmerapodriaespantar-seimarxarprecipitadament. Aixòseriafatalperalamevafilla. Tampocpotsdonarl’esquenaalesimatges, perquèésatravésdelesimatgesquelesdivinitatshiveuen; ialesdivinitatssempreseleshademirardecara».

Vaigenregistraraquestesparaulesamblacàmeraivaigdir-meinteriormentque, enelmomentdelmuntatge, uncopdenouaBarcelonaoaParís,2lesintroduiriaalapel·lículafinal. Eraunmaterialetnogràficmeravellós. Vaigveureclarqueeranecessariqueelfilmmostréselconjuntdenormesicondicionsquem’havienestatindicadespelsmembresdelculte (ielsseusesperits) afiquel’espectadorveiésperquèhaviafilmatlapel·lículad’aquellamanerainod’unaaltra. Acteseguit, vaigapagarlacàmera. Alcapd’unminuts, lamaredelaBárbara, veientquel’esperitqueocupavaelcosdelasevafillaacceptavalamevapresència, emvaautoritzaracontinuarfilmant.

Aquestepisodiderecercaocupaunllocespecialenlamevamemòria. Quanelvaigviurejotenia24anysirealitzavaelmeuprimertreballdecampforadeCatalunya. Peròabandadelseuinterèspersonalibiogràfic, pensoque, entermesteòrics, condensaduesideesimportantsquedesenvoluparéalllargd’aquestassaig.

Enprimerlloc, aquestacerimòniaposaenevidèncialamultiplicitatdesentitsifuncionsquelesimatgesilesmiradespodenassolirdepenentdecadacontextcultural, aixícomlaintrínsecarelacióentreelfetdeveure-hiielfetderepresentar. És, perexemple, totmirantfixamentelsullsdelesestàtuesdelsdéusquelaBárbaravaentrarentrànsit. Vallapenarecordar, també, queduranteltrànsitjonopodiafilmarlaBárbarafrontalment. Caliaevitarquel’esperitveiéselseupropireflex. Aquestesprohibicionsvisualsindiquenque, enelculteaMaríaLionza, elfetdemirarnoconsisteixnomésarebreimpressionsexternessinóqueésunaactivitatessencialmentrelacionaliperformativa: l’actedemirarafectafísicamentallòqueésvist. D’altrabanda, laprohibiciódedonarl’esquenaalesimatgesdurantelritualsuggereixquelesestàtuesreligiosesnonomésrepresentenlesdivinitatssinóque, encertamesura, s’hiidentifiquen. Lesimatgesenaquestcontextnosónrepresentacionssinómésaviatelquedenominarédispositiusdepresència, ésadir, interfíciesorientadesaferpossibleuncontacteimmediatamblesdivinitats.

Ensegonlloc, elritualdelaBárbaraposademanifestlaimbricacióentreelqueusualmentanomenem «teoria» i «pràctica» enelcampdelarecercaidel’antropologiavisualenparticular. Sijonohaguéstingutunacàmeraentrelesmansnohauriaentèsquèsignifica «mirar» dinsdelsritualsdepossessió, nitampoclarelacióentrepersonairepresentacióvisualenlesimatgesreligioses. Paradoxalment, van ser les prohibicions visuals imposades pel grup de culte allò que va esperonar la meva imaginació teòrica. Gràciesaaquestaexperiènciapràcticavaigpoderdissenyarmetodologiesderecercaiestratègiesderodatgeadequadesalcontextculturalquejovoliainvestigar. Perexemple: vaigdecidirque, apartird’aquellmoment, filmarialesimatgessagradesdinsdelcontextritualcomsifossinpersones. Vaigcomençarafilmarlesimatgesdel’altaratravésdeplanscurtsoplansdetall. Endeterminatsmoments, vaigsituarlacàmerajustdarrera «l’espatlla» delesimatgesperexpressarvisualmentlaideaqueelles «miraven» elscreientsdurantlacerimònia. Enresum: éstreballantamblesimatgesiposantenpràcticamètodesvisualsderecercaqueentenemmillorquèésunaimatgeiquèsignificamirariservist; iviceversa, nopodememprarmètodesvisualsderecercaqueinclouenelcinema, lafotografia, eldibuixoaltrestecnologiesvisualssensehaverreflexionatprèviamentsobrequèsignificamirarirepresentarvisualmentenelcontextculturalespecíficonduematermelainvestigació. L’encantiladificultatdelcinemaetnogràficconsisteixprecisamentasercapaçdepensarl’antropologiadesdelcinemaielcinemadesdel’antropologia.

Comenspotajudaraquestaexperiència etnogràfica aentendremillorlanostrapròpiaconcepciósobrelavisióilesimatges? Quèsignifica, peranosaltres, mirar? Irepresentarvisualment? Compodemutilitzardispositiusiestratègiesvisualsderepresentaciódelmón (càmera, dibuix, intel·ligènciaartificial) perinvestigarelpaperdelesimatgesidelavisualitat? Aquestessónalgunesdelespreguntesaquèintentarédonarrespostaenaquestllibre, enelqualpretencabordarlesinteraccionsentrecultura, imatgeivisualitatdesd’unaperspectivaantropològica.

La imatge avui

Elmónhacanviatmoltdesd’aquellany2006, sobretotenl’àmbitdelaimatgeidelavisualitat. Enelsdarrersanys, perexemple, enshemhabituatainteraccionarambnoustipusd’imatgesqueenaquellstempsnoexistien, comelsdeepfakesgeneratsperintel·ligènciaartificial (ia), elshologrameshiperrealistesquepermetenquecantants «morts» actuin «denou» daltd’unescenari, lesimatgescartogràfiquesdelsgpsoelspopularsmemsquecirculendesbocadamentperlesxarxessocials. Cadacopsónméslespersonesquesegueixeninfluenciadorsoentrenadorsvirtuals. Somal’eradeTikTok, d’Instagramidelsprogramesderetocidemanipulaciód’imatges, quehanactualitzatelvelldebatalvoltantdelesimatges «falses» (fake).

Aixímateix, somtestimonisdeldesenvolupamentilapopularitzaciódenousaparellsdevisióidereproduccióvisualdelarealitat. Janonoméselstelèfonsmòbilsfanfotos: tambéenfanelsrellotges «intel·ligents», elsdronsoelsmúltiplesaparellsdeseguimentidereconeixementfacialqueocupenelsraconsdel’espaipúblic. Alcampdelamedicinas’handesenvolupatcàmeresendoscòpiquesquepodenserdigeridespelpropiorganismementrequeelssatèl·litsensaportenimatgesinèditesdegalàxiesonmainoposaremelspeus.

Compotcontribuirl’antropologiaapensartotesaquestestransformacionsenelmóndelaimatgeidelavisualitat? I, inversament, enquinamesuraaquestsavençosenelmóndelaculturavisualredefineixenelsobjectiusimètodesdel’antropologiasocialcontemporània?

Esticconvençutquel’antropologiaestàespecialmentbensituadaperdonarunarespostaaaquestestransformacionsenelmóndelaimatgeidelavisualitat, iaixòperdosmotiusprincipals.

Enprimerlloc, perlasevapròpiatradicióconceptual. L’antropologias’hainteressathistòricamentenl’estudidelessocietatsnooccidentals. Aquestessocietatstenien (i, enmoltscasos, encaratenen) unmodesingulardedonarsentitalmón. Perreferir-seaaquestescosmovisions, quedesafiavenaquellescreencesijudicisqueelsantropòlegspodienconsiderarcomauniversalsinormatius, elsantropòlegsvanhaverderecórreranousconceptes, comaraeld’animisme. L’animismedesignalacreençaenquètotselsésserstenenànima, entesacomunprincipivitalindividualitzadorqueelsdota, ambmésomenysintensitat, delacategoriade «persona».

Conceptescom «animisme» podensemblarmoltallunyatsdelanostraexperiènciaquotidiana. Jopenso, tanmateix, quesónútilsperapensarelnostrediaadia, especialmentenelcampdelatecnologiaidelaimatge. Perexemple, n’hihaprouambmiraralnostrevoltantperadonar-nosquecadacopinteraccionemmésamblesmàquinescomsifossinpersones. Parlemde «lainternet» delescoses, delscotxesintel·ligentsodelsassistentsvirtuals. Jas’estàexperimentantambrobots hominoides peralacuradelagentgran. Cadacopmésinteraccionaremambmàquinesdotadesd’aprenentatgeautònom (Deep-learning) ques’aniranpersonalitzantapartirdelesrelacionsqueestableixenambnosaltres. Elsseusalgoritmesinfluiranenlesnostresaccionstot anticipantlesconseqüènciesd’allòquefemonofemenelfutur. Vivimunmóndominatpelquejoanomenounanimismetecnològic. N’ésunexempleclarelconceptedeSmartCity. Hempassatdelboscencantatdelscontestradicionalsalaciutatencantadabasadaenunainterconnexió «intel·ligent» entrepersonesicoses.

Ensegonlloc, larellevànciadel’antropologiaal’horad’analitzarlarevoluciótecnològicaenquèenstrobemrauenl’atencióquehistòricamenthaportatalaqüestiódeladiferènciacultural. Avuidias’escriumoltsobrelesimatgesilaculturavisual. Peròmoltsdelstreballspublicatssobreaquestestemàtiquesadoptenunaperspectivaabstractaigenèrica. Fanreferènciaa «lesimatges», a «lasocietatcontemporània» ialainfluènciaquelespantallestenenen «elsindividus». Però, exactamentdequiidequèestemparlantquanutilitzemaquestesexpressions?

L’antropologiaparteixdelabasequenohihaimatges «enabstracte», nisocietatoindividusgenèricssinónomésimatgesconcretesimodesparticularsderelacionar-s’hi. Aquestsmodesderelacióvenendeterminats, almenysparcialment, perpatronssocialsiculturalsheretats. Noésevidentqueallòqueperanosaltresésunaimatged’intel·ligènciaartificialsignifiquielmateixperalmembred’unasocietathinduistaoperal’informàticquetreballaperaunamultinacionalcomGoogle, FacebookoOpenai. L’antropologiaaspiraarespondrepreguntesdecaràctergeneral. Enúltimainstància, elseupropòsitéssabercoml’ésserhumàdonasentital’existènciaicomesrelacionaambaltreséssersiambelmónquel’envolta. Però, perrespondreaquestesqüestions, parteixdel’estudidepràctiquesisocietatsespecífiques, quedesprésposaenrelacióatravésd’untreballanalíticicríticdecomparació.

Peralesciènciessocialsil’antropologiaenparticular, elsavençostecnològicsenelcampdelesimatgesidelavisualitatnonoméssuposenunrepteteòriciconceptualdeprimerordresinóque, desdelpuntdevistametodològic, obrenlaportaanovesestratègiesderecerca. Perexemple: espodriaferunapel·lículaetnogràficaambintel·ligènciaartificial? Podríemutilitzarla «manipulació», elsfiltresielsretocsvisualsperpensarlaimatgedesdel’antropologiail’antropologiadesdelaimatge? Compodriaaprofitarlafotografiaetnogràficaelstelèfonsmòbilsperadissenyarnousmètodesparticipatiusderecercaetnogràfica? Unventallinèditiprometedordemètodesvisualsderecercasocials’obredavantnostre. Vallapenaaprofitar-losperimaginarl’antropologiailarecercadeldemà.

L’antropologia i la visualitat

L’estudidelaimatgeidelavisualitatestrobaalcordel’antropologia. L’antropologiaésensimateixavisual, comhoéstambégranpartdel’experiènciahumana. Iaixònonomésperquèelsantropòlegsiantropòloguesmiremelmóndemaneracríticaiambesperitcomparatiu, sinótambéperquè, jadesdelsinicisdeladisciplinaafinalsdelseglexix, lesrecerquesetnogràfiqueshanempratdispositiusderepresentaciógràficadelarealitat (dibuix, fotografia, cinema) peradeixarconstànciadelatrobadaambaltrescultures. Tambécalesmentarque, desdelseunaixement, l’antropologias’hainteressat, demaneramésomenyssistemàtica, enelssignificatsilesfuncionsdelesimatgesenlessocietatsqueestudiavenis’hainterrogatsobrelanaturalesadel’actedemiraridesermirat.

Aquestanaturalesaconsubstancialmentvisualdelprojecteantropològicésavuimésevidentquemai, ihoés, engranpart, perquèlanostrasocietatatorgaunllocpreponderantalavisióialestecnologiesdelaimatge. Allòvisualestrobaenmoltsaspectesdelanostravida, tambéenlarecercaantropològica. Éscertquehihauncampd’especialitzaciódinsdel’antropologiaquehistòricamentharebutelnomd’antropologiavisualiquesecentraenl’anàlisiculturaldelesimatgesidelamiradaaixícomenl’experimentacióambmetodologiesillenguatgesvisualsperalainvestigacióantropològica (oferiréunadefiniciódetalladaiactualitzada «d’antropologiavisual» alllargd’aquestaintroducció). Arabé, tambés’had’admetreque, enelfons, totarecercaantropològicaésvisual, ihoésabansdeltreballdecampmateix. Perdir-hoentermesdeJorgeLuisMarzo, laimatgeté, dinslarecercaantropològica, unanaturalesaanticipatòriaopredictiva.

Perexemple, suposemquehemd’anarafertreballdecampaunalocalitatonnohemestatmai. Quèéselprimerquefaremabansd’anar-hi? Doncscercar-neinformacióatravésdebuscadorsdigitalscomGoogle. Veuremdesenesd’imatgespenjadesainternetapartirdelesqualsconstruiremunaimatgementaldellloconhemdetreballaridelespersonesquel’habiten. Pertant, elprimercontactevisualambel «camp» (ésadir, ambellloconesdesenvoluparàlarecerca) ésfaparadoxalmentforadelcampiesprodueixabansd’anar-hi. Aquestarelacióvisualnoconsisteixenunactedevisiódirectasinód’imaginaciópredictiva. Ésevidentqueaquestfenomend’anticipacióvisualdellocusetnogràficnoésnou: elsantropòlegssemprehanpreparatlessevesexpedicionsfentúsdelselementsiconogràficsdisponiblesacadaèpoca (mapes, gravats, dibuixos, fotografiad’arxiu). Elquearahacanviatéslaquantitat, lanaturalesailaubiqüitatd’aquestesimatges.

Aquestimpulspercercarimatgesabansdeferqualsevolviatgeotreballdecampéscomplementarid’unprocésdeverificacióicònicaquetédurantidesprésdelanostraexperiènciaetnogràficaElconceptede «verificacióicònica» remetalspatronsempratsperavaluarlafiabilitatoconfiabilitatdelesimatges. Tambéapuntaalpaperquetenenlesimatgesal’horad’autentificarallòqueveiemoquecreiem. Quanenstrobemuncontextculturaldelqualhemvistimatgesprèvies, contrastemintuïtivamentlanostraexperiènciadirecta (allòqueveiem) ambelbagatgevisualqueduem. Avaluemlarealitatqueobservemenrelacióamblesimatgesvistes, jasiguiperreafirmar-nelaconfiabilitatoperposar-laenqüestió. Laimaginaciópredictivailaverificacióicònicasóndosprocessoscomplementarisquedeterminenlaformaenquèanticipem, experimentemiavaluemlanostrarecercaempírica. Superposenpassat, presentifutur; imaginacióiconeixement.

Totarecercaésvisual, pertant, perquècomençaiacabaambimatgesmentals. Arabé, tambéhoésperquèinclou, demaneramésomenysconscient, l’úsdelaimatgeenlarecercaempírica. Avuidia, lagranpartd’investigadorsid’investigadoresfanfotografiesivídeosduranteltreballdecamp, encaraquesiguiespontàniamentiambeltelèfonmòbil. Elproblemaésquesovintaquestesimatgessónfetessenseunareflexióoplantejamentprevi, isenseconeixementsuficientsobretècnicaillenguatgevisuals. Aixòfaquemoltesd’aquestesimatgesacabindesaprofitant-seperquènosónvàlidesonosesapquèfer-ne. Guardadesenuntelèfonmòbilooblidadesenundiscdur, serviranatotestirarperrecordarmomentsviscutsduranteltreballdecampoperil·lustraralgunaafirmacióenunpowerpointdestinataclassesoacongressosacadèmics.

Aquestavidaprecàriadelesimatgesnoésunproblemaúnicdel’antropologia. L’existènciadelesimatgesdigitalsés, pernaturalesa, efímera. Cadadiaesprodueixenmilionsd’imatges (4,7bilionsd’imatgesperdia, segonslesúltimesestimacions) moltesdelesqualsnoveuràgairebéningú. L’existènciad’algunesd’elleséspràcticamentinsignificant, jasiguiperdecisiópròpiaoperraonstecnològiques. Però, justament, encontrad’aquestatendènciageneralitzadaalaimmediatesailavolatilitatdelaimatge, l’antropologiailesciènciessocialshauriendevetllarperaconseguirunaimatgesignificativa, plenaiduradora. O, entotcas, hauriendetenircomundelsseusobjectiusexperimentaramblaprecarietatdelaimatgedigitalperpensar-la, discutir-lai, sical, presentar-neunaalternativa. L’antropologiahadeqüestionarlesformeshegemòniquesdevisualitaticercaralseutornmodesalternatiusperapensariusarlesimatgesdesdelesciènciessocials. Totaantropologiavisualhadegenerarcontraimatgesquepermetinrestituirlaimatgecomadispositiuillenguatgeperaferidifondrelainvestigaciósocial.

Aixídoncs, l’antropologiaésvisualpernaturalesa. Arabé, unacosaésreferir-seaallòvisualenantropologiail’altraésfer-ho a l’antropologiavisualcomadisciplinaacadèmicaespecífica. Quanparlem «d’antropologiavisual» ensestemreferintaunàmbitacadèmicconcretqueesvadesenvoluparapartirdelsanyssetantadelseglexx, sobretotenl’àmbitanglosaxóifrancès,iqueperviuavuidiaenmoltesuniversitatsicentresderecercad’arreu, nonomésdinsdelcampdel’antropologiaidelasociologia, sinótambédinsdeldelafotografia, delcinemadocumental, deldissenyodelesartsvisuals. Jopensoquel’antropologiavisual, quedesdebon començament s’hainteressat (sovintacontracorrentdelainstitucióacadèmica) enlesformesparticularsd’entendrelesimatgesi en elfetdemirarisermirat, potoferirunpuntdevistaoriginalalareflexiósobreelpaperdelesimatgesidelamiradaenelmóncontemporani. Pensoqueaportaunaperspectivaquepotresultatd’interèsnonomésperaantropòlegsicientíficssocials, sinótambéperacineastes, fotògrafsoartistesvisuals, entred’altres. Arabé, quèésl’antropologiavisual? Quinsensónelsàmbitsd’estudi, elsmètodesielsformats? Icompodemredefinir-laperquèensajudiapensarelmóncontemporani?

Una definició holística d’antropologia visual

Encaraavuiobservemunacertaconfusióalvoltantdelconcepte «d’antropologiavisual». Perexemple, moltagentdinsiforadel’acadèmiaidentifical’antropologiavisualnomésamblafotografiadocumentaloelcinemaetnogràfic, assimilantalhoraaquestsdos «gèneres» ambuntipusmoltparticulardeproduccionsaudiovisuals, elpropòsitdelesqualsseriarepresentar, demanerapretesamentobjectivaicientífica, lavidad’altrescultures. Aquestadobleequiparació (entreantropologiavisualicinemaetnogràfic, ientrecinemaetnogràficidocumentalexpositiu) ofereixunavisióesbiaixadaireduccionistadel’antropologiavisual. Aixímateix, hihaautorsquedistingeixenentrel’antropologiavisualil’antropologiadelesimatges, mentrequealtresproposenunadistincióentrel’antropologiavisual, l’antropologiadelcinemail’antropologiafílmica. Peramoltespersonestampocnoresultaclarfinsaquinpuntl’antropologiavisualésactualmentdiferenciabled’unaantropologiadigital, d’unaantropologiadelsmitjanso, senzillament, delsanomenats «estudisvisuals».

L’antropologiavisualéstanantigacoml’antropologiamateixa. Lesprimeresexpedicionsetnogràfiquesjavanusardocumentsfílmicsifotogràficsperacaptarireproduirlamultiplicitatdeformesdeviurealmón. Ésmés, desdefinalsdelseglexix, elsantropòlegsesvanfixarenelsaspectesvisualsdelacultura («artnooccidental», dansesirituals, ornamentaciócorporal). Ditaixò, lamajoriad’especialistessitueneldesenvolupamentdel’antropologiavisualdesprésdelaSegonaGuerraMundial. Undelsmomentsfundacionalsdel’antropologiavisualentantquedisciplinaacadèmicavaserlapublicaciódelllibrePrinciplesofVisualAnthropology (1975).3EditatperPaulHockings, aquestvolumésuncompendid’articlesbàsicamentcentratsenlafotografiaielcinemaetnogràfic. Elllibredeixaentreveurequel’antropologiavisualésessencialmentl’antropologiafetaatravésdetècniquesvisualsderecerca, l’anàlisi «d’artnooccidental» il’estudidefotografiescomamateriald’arxiu.

Dinsd’aquestvolumdestacal’article, àmpliamentcitat, de Margaret MeadVisualAnthropologyinadisciplineofwords («L’antropologiavisualenunadisciplinadelesparaules»). Enaquesttextprogramàticl’autorareivindicaelpotencialdelesimatgesenlarecercaetnogràfica, especialmentenrelacióamblacapacitatdelafotografiaielcinemaperaenregistrariemmagatzemaraspectesnoverbalsdelavidaquotidianaquepodenserposteriormentanalitzatsunaialtravegadaperinvestigadorsdiferents. L’autoraqualifical’antropologia, provocativament, de «disciplinadelesparaules». Aixòvoldir, almenys, duescoses: enprimerlloc, queésunadisciplinaquehaobviatelpotencialdelsmètodesvisualsperalarecercaetnogràfica (fotografia, cinema, dibuix). Ensegonlloc, quel’antropologias’hacentratsobretotaestudiaraspectesdelaculturaespecialmentaptesdeseranalitzatsatravésdeltext (comaralamitologiaoelparentiu), oblidantaquellsaltresaspectesperalsqualslaimatgehamostratunaafinitatespecífica (comelcos, lesemocionsoeljoc). Aquestsegonaspecte, quel’autoranomésapunta, éssensdubteelmésinteressantperquèobrelaportaaentendrequel’especificitatdel’antropologiavisualnoraunomésenlamaneracomestudiemlaculturasinó, sobretot, enelstemesdelaculturaenelsqualscentremlanostraatenció.

Desdellavors, moltshanestatelsllibresquehanproposatdefinicionsdel’antropologiavisual, sobretotenl’àmbitanglosaxóperò, també, aFrança, Espanya, LlatinoamèricaiÀsia. L’antropologiavisualhadialogatambd’altresbranquesdel’antropologia (antropologiadelsmedia, antropologiadelssentits, antropologiadeldisseny, antropologiadigitali, recentment, antropologiamultimodal) aixícomambl’art, lafotografia, elcinemaoeltreballsocial. L’antropologiavisualhaestateclèctica. ComargumentaJean-PaulColleyn,4mésqueunadisciplina, s’haconstituïtcomuncarrefourperonhanpassatantropòlegs, cineastes, historiadorsdel’art, semiòlegsoartistes, entred’altres. Enconseqüència, l’antropologiavisualnohagauditd’unadefiniciótancadaicomunamentacceptada. Aixònotéperquèserunmotiudepreocupaciónidecrítica, alcontrari: demostraqueésunadisciplinaoberta, heterogèniaicanviant, comdefethoésl’antropologiasocialiculturalmateixa. Ontotselsautorsilesautoresconvergeixenésenelfetquel’antropologiavisualprenenconsideraciótantelsaspectesvisualsdelacultura (iespecialmentl’estudidelesimatges) coml’úsdetècniquesaudiovisualsperalainvestigacióetnogràfica.

Enaquestllibre, proposodefinirl’antropologiavisualcomunabrancadel’antropologiasocialiculturalquereuneixquatreàmbitsdiferents, sibéintrínsecamententrelligats. Aquestsquatresónelsegüents: l’estudirelacionaldelesimatges; l’anàlisiculturaldelamirada; l’úsdemètodesaudiovisualsperalainvestigaciósocial (etnografiavisual); ilaincorporaciódelaimatgecomaunmoded’escripturaoderepresentaciódelconeixement. Cadascundelscapítolsd’aquestllibrecorresponaund’aquestsàmbits. Permeteu-meoferirunabreudescripciódecadascunad’aquestes àrees.

L’antropologiavisuals’interessa, enprimerlloc, perlesinteraccionsqueelsindividusestableixenambimatgesiatravésdelesimatges, entesesnonoméscomasignesvisualsquetransmetensignificats,sinócomaquasi-subjectesambquiteiximconstantmentrelacionsafectives. L’antropologiadelaimatgeadoptaunaperspectivarelacional: elseuobjectiunoésanalitzarlaimatge «enabstracte» sinóinvestigar, atravésdeltreballdecamp, lasignificacióilafuncióquedeterminadesimatgesadquireixenendiferentscontextossocialsiculturals, isempredinsdelmarcd’interaccionssocialsespecífiques. Laimatgeésaquíconsideradanonoméscomunamerarepresentaciódotadadevalorsimbòlicsinómésaviatcomunactorsocial, capaçdeproduiraccionsideresignificarlesrelacionsqueunadeterminadacomunitatmantéalseuinteriorienrelacióambelmónextern. L’antropologiadelaimatgedialogaamblaiconologia, lahistòriadel’artolasemiologia, entred’altresdisciplines.

L’antropologiadelamiradaanalitzadesd’unaperspectivacomparativalasignificacióculturaldel’actedemirarisermirat. Adopta, denou, unaperspectivarelacionalal’horad’analitzarlamirada, fentèmfasiencomaprenemamirariasignificarallòqueveiem, iencoml’actedemirararticulalesnostresinteraccionsquotidianesambd’altreséssers. L’antropologiadelamiradas’endinsa, també, enlarelacióentremirariimaginar, aixícomenlesregulacionsvisualsquetotselsgrupssocialss’imposensobresimateixos (allòqueespermetveureiallòqueno). Undelsseusàmbitsderecercasón, també, elsdispositiusdevisió (càmeres, telescopis, ulleres «intel·ligents»), centrant-seenlesformescomaquestsmodulenlanostrapercepciódelmónilesnostresrelacionsambelsaltres. Aquestàmbitd’estudientronca, perexemple, ambelsestudissobrecognició, òptica, antropologiaecològica, antropologiadelssentitsiestudisvisuals.

Unaltredelscampsdel’antropologiavisualéselquepodemanomenarles «etnografiesvisuals». L’etnografiaéshabitualmentdefinidacomeltreballdecampdurantelquall’antropòlegoantropòlogasesubmergeixenunacomunitatparticular, establint-hillaçosdeproximitatambels seus membresiaprenent-nelesformesdevidaid’entendreelmón. Desd’aquestaperspectiva, podemdefinirl’etnografiavisualcoml’úsd’imatgesimètodesvisualscomaestratègiesderecercasocialduranteltreballdecamp. Ésimportantsubratllarquedelqueestractaal’etnografiavisualnoésde «posarenimatges» unainvestigacióprèviasinódesaberutilitzarcreativamentdispositiusiestratègiesvisualsperadescobriralgunacosanovasobreelmónsocialiculturalquealtramentnos’haguéspogutsaber (onodelamateixamanera). Ditenaltresparaules: elqueensinteressaésdeterminarlasingularitatd’allòvisualcomamètodederecerca. Tradicionalment, l’etnografiavisualhaevolucionatenrelacióestretaambelcinemailafotografiadocumentals. Avuipresenta, també, afinitatsenl’àmbitdelespràctiquesartístiquesidel’educaciósocial, entred’altres.

Finalment, l’antropologiavisualtambéesproposaexperimentaramblespossibilitatsdelaimatgecomamoded’escripturaoderepresentació. Històricament, elsantropòlegsilesantropòlogueshanescrittextos —imésconcretamentllibresiarticlesacadèmics. Arabé, tambééspossible «escriure» antropologiamitjançantimatges. Cadacopésméscomúqueunainvestigacióetnogràficadonillocaunfilm, aunfotoassaig, aunanovel·lagràficaoaunprojecteexpositiu. Lapreguntaqueesplantejaaquíéslasegüent: quinessónlesdiferènciesepistemològiquesiestètiquesquedistingeixeneltextescritdel’obraaudiovisualenelcasdel’antropologia? Quèpodemdirmitjançantimatgesquenoespuguidirnomésatravésdelesparaules? Durantmoltsanysaquestdebathaprovocatunamenadecismadinsdeladisciplinaantropològica, enfrontantdefensorsidetractorsdelaimatgecomaformalegítimadediscursantropològic. Aquestésundebattotalmentobsolet. Delqueestractanoésdetriarentretextiimatgesinó d’explorar compodemarticularambdósregistresdemaneracríticaicreativaperinvestigarirepresentarlarealitatsocial. L’anomenat «girmultimodal», delqualparlaréenaquestassaig, vaprecisamentenladirecciódecercarformesd’escripturahíbridesipluralsdinsdel’antropologiaquesuperinlesdivisionstradicionals.

Enaquestalínia, alllargdelpresentassaigdefensarél’interèsperal’antropologiadeproduirunamultiplicitatderesultatsdenaturalesadiferent (articles, fotografies, exposicions…), ons’imbriquintextos, imatgesialtresformesderepresentació, donantllocalqueanomenaréunassemblatgeeclèctic. Elsestudissobre «escripturavisual» tambéesplantegenlaqüestiódel’audiènciaidelarecepciódelstreballsrealitzatsperantropòlegsiantropòlogues. Peraquifemlespel·lículeselsantropòlegs? Quinpaperhadejugarl’antropologiaenelsdebatspúblicsrelatiusalaimatgeialavisualitatenlasocietatdedemà? L’àmbitdel’escripturavisualdialogaambelsestudisdecinemaidefotografia (iespecialmentamblesteoriesdelmuntatge), ambl’art, ambelperiodismeiamblesteoriesdelacomunicacióvisual.

Ésimportantassenyalarque, tretd’excepcionsrellevants, aquestesquatregransàreesdel’antropologiavisuals’handesenvolupatdemanerarelativamentindependent. Així, perexemple, moltsdelsinvestigadorsquehananalitzatlesimatgesdesd’unaperspectivaantropològicahohanfetsensetenirunconeixementvisualdecaràcterpràcticqueelspermetésexperimentardemanerasistemàticaquèimplicaproduirimatgesiquèsuposa, desd’unpuntdevistatècniciconceptual, ferfrontalrepted’unaescripturavisual. Potseraquestaseparacióteniaalgunsentitijustificaciófaunsdecennis, quanelsdispositiusvisualserendedifícilaccés. Però és possible avui dia estudiar encara «teòricament» elroldelesimatgesalanostrasocietatsenseutilitzaralguntipusdemètodevisualderecerca? Isenseincorporarlesimatgesenlaconstrucciódeldiscursantropològic? Podemutilitzarmetodologiesvisualsderecercasensepreguntar-noscommiremiinterpretemelssignesvisuals? Jopensoqueno.

Posemunaltreexemple: moltsdelsinvestigadorsquehanintroduïttècniquesvisualsalessevesetnografiesperferpel·lículesofotografiesetnogràfiqueshohanfetsenseafrontarproulaproblemàticateòricasobrel’ontologiadelesimatgesidelaqüestiódelsigne, delamimesiodelarepresentació. Arabé, incorporarmètodesaudiovisualseneltreballdecampsenseqüestionar-se «quèésunaimatge» oquèsignificaiimplicaelfetde «mirar» i «sermirat» encadacontextculturalisocialparticularpotconduiraunacertasuperficialitatepistemològicao, pitjorencara, asituacionscompromesesièticamentcomplexes (imaginemquèhauriapogutpassarsi, fentcasomísdelesadvertènciesdelamaredelaBárbara, johaguésfilmatfrontalmentelmèdiumposseïtduranteltrànsit). Eldissenyd’unaetnografiavisualdepèndel’estatusquelaimatgeilavisiótenenenelcontextonesvolduratermelainvestigació. Noenspodemllençaraproduirimatgessensereflexionarprimersobrequèsignificarepresentarelmónmitjançantsignesvisuals, ésadir, senseatendrel’ontologiavisualpròpiadelcontextd’estudi.

Entermesacadèmics, aquestadisgregacióentreelsquatreàmbitsdel’antropologiavisualharesultatprofundamentcontraproduent, jaquehacontribuïtaenquistarladistinció —avuitancriticada— entre «teoria» i «pràctica», ésadir, entreelsquepensenlaimatgeielsquelaprodueixen. Undelsefectesd’aquestadivisióhaestatl’oblit, enmoltesdelesassignaturesd’«antropologiavisual», delsestudissobreiconologia, semiologiaovisualitat, reduintaixíl’antropologiavisualalcamplimitatdel’etnografiavisuali, particularment, del «cinemaetnogràfic» idela «fotografiadocumental».

Pertaldesuperaraquestesdivisionsepistemològiquesiacadèmiques, reivindicoenaquestllibreunapropamentholístical’estudidelesinterseccionsentreantropologia, imatgeiculturavisual, quereuneixiunadobleorientacióalhorateòricaipràctica. L’antropologiavisualhadepoderarticularcríticamentunaantropologiadelesimatges, amblesimatgesiatravésdelesimatges, queincloguialhoraunareflexiócomparativasobreelfetdemirariser mirat, iqueassumeixiundiàlegviuambelcinema, lafotografiaolespràctiquesartístiques, entred’altresdisciplines. Desdelmeupuntdevista, laparticularitatdel’antropologiavisualrauenlasevacapacitatperinterrelacionarcreativamentelsquatreàmbitsaquèhefetreferència, vinculant-losalhoraambelsdebatsgeneralsdel’antropologiasocialiculturaliambelmóndel’audiovisualidelespràctiquesartístiques.

Durantelsdarrersanys, heconstatatquehihacadavegadamésinvestigadorssocialsquevolenincorporarunaspectevisualalessevesinvestigacions, jasiguiatravésdel’estudid’elementsiconogràficspresentsenlasocietatcontemporània (publicitat, tatuatges, xarxessocials, representacionsdegènere), jasiguirealitzantalguntipusdeproduccióvisualduranteltreballdecamp (cinema, fotografia, dibuix) queelspermetiposteriormentreflexionarsobrel’etnografiaidifondreelresultatdelessevesinvestigacionsatravésd’estratègiesnoexclusivamenttextuals (documental, instal·lació, fotoassaig). Aixímateix, m’headonatquesónmoltselsfotògrafs, elsdocumentalistesielsartistes (aixícomarquitectes, urbanistesotreballadorssocials) quehanoptatperacostar-seal’antropologia —ial’antropologiavisualenparticular— perdissenyaridesenvoluparelsseusprojectes.

Ambaquestllibrehevolgutdonarrespostaaaquestinterèscreixent, aportantuntextconceptualmentoriginalimetodològicamentútilquepuguiresultarinspiradortantperaantropòlegsinteressatsenl’àmbitdelaimatgeilaculturavisualcomperafotògrafs, cineastesoartistesquevulguinincorporar-neunaperspectivaantropològicaalasevafeina.

1. El terme «religions afroamericanes» designa un conjunt de cerimònies i creences que van formar-se a Amèrica Llatina i el Carib a conseqüència de l’encontre entre les cultures ameríndies, els ritus dels africans esclavitzats duts a Amèrica durant la colònia i el catolicisme, entre d’altres corrents (espiritisme, ocultisme, orientalisme).

2. En aquell moment jo estava fent el meu doctorat a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, en cotutel·la amb la Universitat de Barcelona.

3. Tanmateix, hi ha precedents a aquesta publicació. La revista Studies in the Anthropology of Visual Communication havia començat a publicar-se l’any 1974. L’any 1967, John Collier i Malcolm Collier havien publicat l’important text Visual Anthropology: Photography as a Research Method, unm Press, Nou Mèxic.

4. Colleyn, J.-P., «Champ et hors champ de l’anthropologie visuelle», L’Homme, 203-204, 2012, pàgs. 457-480.

Capítol1

Laimatgerelacional

Tota imatge és la imatge d’una imatge prèvia i la promesa d’una imatge a venir.

Imaginemlesprimereshoresd’undiaqualsevol. Obrimelullsalmatíiveiemdemanerainvoluntàriaelpaisatgevisualdelanostrahabitació, compostdequadres, cartells, fotografiesielementsdecoratius. Ensdespertemambl’alarmadeltelèfonmòbil. Enagafar-lo, copsemaccidentalmentlesimatgesquehemseleccionatcomafonsdepantalla: retratsdefamiliarsiamicsaquivoldríemteniraprop, obéfotografiesd’instantsillocsespecialsdelanostravida (unviatge, unacelebració, unindretdelanostrainfància). Abansd’aixecar-nos, intentemrecordarelssomnisquehemtingutdurantlanit. Ensvenenalamemòriaalgunesimatgesdifusesmescladesambaltresrecords. Enspreguntemquèpodensignificar. Anemllavorsalbanyarentar-nosiensveiemreflectitsalmirall. Ensmiremdirectamentalsulls. Avaluemlanostrapròpiaimatge. Sotaladutxa, imaginemquèfaremduranteldiatotvisualitzantinternamentlanostrajornada. Ensvestim. Triemlarobaquemésensagradaoquemésensconvéenfunciódelanostrafeina. Perfer-ho, pensemencomelsaltresensobservaran. Esmorzemmirantlesnotíciesaltelevisor, ala tauleta oaltelèfon. Sortimalcarreri, sivivimenuncontexturbà, guaitemelsanuncisal’espaipúblic, lesfotografiesdelsdiaris, lesestàtuesqueocupenelscarrersiplaces, elspostsivídeosdelesxarxessocials, elsgrafits, elssenyalsdetrànsit. Decamícapalafeina, isotal’esguarddelsaltresvianants, modifiquem, senseadonar-nos-en, lanostramanerademoure’ns. Esdevenimunaimatgecorporal. Iaixí, passantd’unaimatgeal’altra, transcorreeldia, finsquealanittanquemelsullsiensendinsem, denou, enelmóndelssomnisidelesvisionsnocturnes.

Aquestbreuexercicid’antropologiaespeculativaposademanifestfinsaquinpuntlanostraquotidianitatestàconstituïdad’unasuccessiód’interaccionsambimatgesheterogènies. Vivimambiatravésdelesimatges, iéstaníntimalarelacióquehiestablimquesovintnoensadonemdefinsaquinpuntsóndeterminantsperalanostraexistència.

Larellevànciaiomnipresènciadelesimatgesidelavisualitatenlanostraquotidianitatsolvincular-sealescaracterístiquesdel’anomenada «societatoccidental» i, mésconcretament, de «l’eradigital» enquèvivim, presumiblementsaturadad’instrumentsòptics, pantallesiestímulsvisuals. Peròaixòésnomésparcialmentcert. Ésinnegablequelesimatgestenenavuidiaunapresènciaaclaparadora. Ésveritat, també, quesóndiverses, canviantsiubiqües, iquemediatitzenengranpartlanostrarelacióambelmóniambelsaltres. Arabé, aixònoenshauriadefersubestimarlaimportànciadelesimatgesidelavisualitatenaltressocietatsoperíodeshistòrics. Al’edatmitjana, perexemple, nohihaviapantalles, peròlesrelíquies, lesiconesreligiosesolesvisionsmístiquestenienunpaperfonamentalal’horad’estructurarlavidasocial. Enlesculturesameríndies, elsmotiusvisualsques’inscriuenalapell (tatuatges, pintures, incisions) constitueixenelementsdefinitorisdelllocqueocupaunindividudinsdelgrupsocialidelesrelacionsquemantéambelsseusavantpassats. Defineixen, també, partdelsobjectiusquehad’acomplirdecaraalfutur. Lacultura aborigen australianaconcepelsaccidentsorogràficsdelsseusterritorisancestralscomunpaisatgemíticquepermetentrarencontacteambelséssersprimordialsquehabitavenenelTempsdelSomni. Elseuhàbitatconstitueix, ensimateix, unaimatgesagrada. Enconclusió, toteslessocietatshumanessónsocietatsdelaimatge, sibécadascunahoésalasevamanera.Undelsobjectiusdel’antropologiaésprecisamentexploraraquestesdiferències.

L’antropologiadelesimatgesestudiaelconjuntderelacionssocialsque s’articulen alvoltantdelesimatgesal’interiord’undeterminatcontextsocialicultural. Tambéanalitzaicomparalesdiferentsmaneresdeconcebrequèésunaimatgeiquèsignificarepresentarvisualment.

L’interèsdel’antropologiaperlesimatgesnoésnou. Defet, éstananticcoml’antropologiamateixa. Enlesproperespàginesfaréunbreurepàsdelamaneracoml’antropologiahaanalitzathistòricamentlesimatges. Tambédetallaréquinssónelsreptesdel’antropologiavisualdinsdelanovaecologiavisualenquèvivim, caracteritzadaperlesimatgesdigitalsiperl’emergènciad’unconjuntd’agentsvisualsinèdits, comaralesimatgesgeneradesperintel·ligènciaartificial. Abans, però, caldefinirquèentenemper «imatge».

La imatge: un concepte universal?

Enelllenguatgequotidià, utilitzemlaparaula «imatge» perreferir-nosaobjectesdenaturalesamoltdiversa. Unafotografiaperiodísticaésunaimatge. Tambéhoéslaiconad’unadivinitatolasimulaciód’unforatnegrequeestrobaamilionsd’anysllumdelaterra. Unsomniésunaimatge. Tambésónimatgeslesmarquesdelacarretera, lesombres, elshologramesolesmaquetesd’unedificiaconstruir. Anomenemtotsaquestsfenòmens «imatges», malgratquenosónimatgesenelmateixsentit: nohanestatfetesdelamateixamaneranicompleixenelsmateixospropòsits. Tampocmantenenlamateixarelacióamballòque «representen» o «signifiquen». Al’horad’estudiarlesimatgeshemdeserconscientsd’aquestaheterogeneïtat. Tambéhemdetenirencomptequelesdefinicionsd’imatgenosónuniversals, ésadir, quenototeslessocietatsdelmónhanconceptualitzatlesimatgesdelamateixamanera. D’aquíladificultatdedonardefinicionstotalitzadoresdelterme.

Existeixenincomptablesdefinicionssobreelconcepte «d’imatge» inoéselmeuobjectiuaquífer-neunrepàsexhaustiu. Emlimitaréaesbossaralgunsconceptesclauambl’objectiud’exposar, mésendavant, l’especificitatdel’apropamentantropològiccapalesimatges, basatenunaperspectivarelacional.

Laprimeradistincióconceptualquepodemestablirésentreelsignificatgenèricometafòric «d’imatge» ielseusignificatconcretenl’àmbitdelsestudisvisuals. Enelnostrediaadia, usemsovint «imatge» comasinònim «d’opinió», de «puntdevista» o «d’efecteretòric». Així, perexemple, parlemdela «imatge» queestédelsimmigrants, delainfànciaodequalsevolaltregrupsocial. Tambépodemdirqueunpoemaevoca «imatgesliteràries». Unsentitsensiblementdiferentdelterme, però, ésquanparlemdelaimatgecomaformavisible. Enaquestcas, ens referim auntipusconcretd’imatges: lesimatgesvisuals. Ésaquestsentitelqueensinteressaaquí.

Entermesgenèrics, anomenem «imatge» atotallòquepotservist. Desd’aquestaperspectiva, podemafirmarque, gràciesalanostrafacultatdevisió, elmónensapareix, engranpart, comunaimatge. Peròaquestaaccepciódeltermeésmassaampliaperaseroperativa. Ésperaquestaraóqueenaquestcapítolutilitzaréelconcepte «imatge» perareferir-meaunconjuntespecíficd’objectesqueestrobenenelmón. Unapel·lícula, ungrafit, untatuatge, unvídeodeTikTok, unaiconareligiosa, unholograma, unaimatgecreadaperintel·ligènciaartificial, ungps, elreflexd’unmirall, unaradiografiaoundibuixsónimatges. Elsjardins, entantqueconstruccionsvisualsdel’entorn «natural», podenserconsideratsimatges, comtambécerts «parcsnaturals», curosamentprotegitsafidepreservar-nelasalutielbonaspecte. Elcosd’uncomediantod’unseguidordecosplaypotserconsideratunaimatge. Unacoreografiaésunaimatgecorporalcol·lectiva. Sónimatges, també, fenòmensquetenenunadimensióintrínsecamentvisual, comelssomnisilamajoriad’actesdelaimaginació. Leslletresimpresesquearaesteullegintsóntambéunaimatge.

Elquetenenencomútotsaquestsexemplesd’imatgeséselfetdeser «signesvisuals». Entantquesignes, lesimatgessóndispositiusdecomunicació: transmetenunmissatge, unainformacióovehiculenunsignificatdeterminat. Enconseqüència, lesimatgessónfetesperalgúiperaalgú, encaraquelapersonaaquis’adrecinsiguielseupropicreadorounespectadorimaginari. Lesimatgessón, endefinitiva, objectes «fetsperservistos».5Aixímateix, entantquesignes, lesimatgestenensempreuncomponentsimbòlicpelfetquevehiculenunsignificatodenotenunreferentqueestrobamésenllàd’ellesmateixes. Lesimatgessempresónimatgesd’algunacosa —totique, comexplicaré, poden, encertsmoments, confondre’samballòquerepresenten, transcendintlasevapròpiacondiciód’imatge.

Diversosautorshanrealitzatunatipologiadelesimatges. w. j. t.Mitchell,6perexemple, distingeixentreelstermesanglesosimageipicture. Segonsl’autor, «picture» fareferènciaalesimatgesmaterials (fotografies, pintura, tatuatges, cinema, estàtues...) mentreque «image» remetalesimatgesmentalsentantqueproductesdelaimaginació. Elqueobservem, però, ésquetotsdosconceptesestrobeníntimamententrellaçats.

Vaigferaquestafotografial’any2022aBarcelona, justalcarreronvisc. Enaquellmomenthifeienobres. Acabavendetrobarsotaterraunmurantic. N’estavenfentl’anàlisiarqueològica. Alafotografiahiveiemtreselements. Defons, lesobres; al’esquerra, duespersonesquepassen; ialadretaunasimulaciórealistaqueimital’estèticadelafotografiaanalògicaimostracompodriaserelcarreruncopreformat. Enefecte, aquesta «fotografia» noensmostracomés (oera) elcarrersinócomhauriadeserenelfutur. Téuncaràcteranticipatori. Aquestanaturalesapredictivadelaimatgedesafial’esquemaclàssicdelafotografia, segonselquallaimatgefotogràficaésunatraçaocòpiadelarealitat (vegeuelcapítol3). Siguicomsigui, enveureaquestaimatgematerial (picture), imaginocomviuréenaquestcarreruncoplesobresacabades (image). Internament, emveigamimateixenelfuturcaminantperaquestscarrersambelsmeusamicsilamevafamília. Aquestésunacted’imaginació (image) provocatperunaimatgematerial (picture). Arabé, lafotografia (picture) queveiemaladretaés, ensimateixa, elresultatd’unacted’imaginacióprevirealitzatpelsseuscreadors (image). Abansdeferunaimatgel’hemd’imaginar. Però la imaginem enbaseaquè? Doncs, enpart, enbasealesimatges (pictures) quehemvistanteriorment.

D’aquísen’extreuenduesideesquedesenvoluparéalllargd’aquestcapítol. D’unabanda, quetoteslesimatges (picturesoimages, perautilitzarlaterminologiaesmentada) sónsempre, enmajoromenormesura, imatgesd’altresimatges; del’altra, queimatgeiimaginaciósónindestriables. Totaimatgefísicaéslamaterialitzaciód’unacteprevid’imaginació. Aixímateix, lesimatgesmentals, entesescomaactesd’imaginació, s’inspirenenlanostrapercepcióvisualdelmón, incloent-hilesimatgesmaterials.

Les imatges-acció

Laconcepcióoccidentalsobrelesimatgesentantquesignesvisualsestrobafortamentinfluïdaperlateoriadelamimesiipelconceptede «representació». Entenemquelesimatgesdenotenvisualmentalgunacosaqueellesnosón. Copienoimitenunarealitatexterioritranscendent. Lateoriarepresentacionaldelaimatgeesdefineixaixíessencialmententermesdereferencialitat. Desd’aquestaperspectiva, lafuncióessencialdelesimatgesseriaferveureelqueellesnosónatravésd’unconjuntdecodisiconvencionsvisualshistòricamenticulturalmentdeterminats.

Elproblemad’aquestparadigmanoésquesigui «fals»: ésmésaviatqueresultaincompletoparcial. Desdel’antropologianopodemdonarpersuposatqueaquestmodelrepresentacionalsiguil’esquemapreferentalhoradeconcebrelesimatgesarreudelmóniatoteslesèpoques. Arabé, inclúsdinsdelcontext «occidental» contemporani, elmodelrepresentacionalresultaproblemàticireduccionista.

Perexemple: l’estiudel2021, unaempresatecnològicaespecialitzadaenrealitatvirtualisistemesdeprojeccióenaltaresolucióvapresentaraBarcelonaunnouprojected’imatgesterapèutiques.7Aquestainiciativaconsisteixenlaprojecciód’imatgesenmovimentdegranqualitatenhabitacionsdemalaltsodegentgranambproblemescognitiusodemobilitat. Estractad’imatgesimmersivesde360grausqueenglobenl’espectador. L’empresasostéqueaquestsistemaofereixal