Lourdes E-Book

Emma51

• Herausgeber: Letrame Grupo Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 367

Veröffentlichungsjahr: 2022

Beschreibung

A la dècada dels anys 90, dues joves donostiarres viatgen a Barcelona per assistir a una convenció d'esteticistes. Mitjançant un amic en comú contacten amb una persona que despertarà nous sentiments. Estem davant d'una història que posa en contacte tres persones ferides per un passat difícil i un futur incert

Leseprobe

Créditos

© Derechos de edición reservados.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[email protected]

© Emma51

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz

Diseño de portada: Rubén García

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1144-262-6

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

Letrame Editorial no tiene por qué estar de acuerdo con las opiniones del autor o con el texto de la publicación, recordando siempre que la obra que tiene en sus manos puede ser una novela de ficción o un ensayo en el que el autor haga valoraciones personales y subjetivas.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.Indicio

La foscor pren possessió del firmament.

Foscor blavosa, foscor de nit.

Foscor perlejada de petits brins fulgents. Fulgidesa de llum. Llum blanca, argentada de parpelleig iridescent.

Sou estels. Estels conformant la cort, la comitiva, l’acompanyament de l’astre nocturn i noctàmbul: la Lluna.

Esfera magnífica! Reina, deessa dels vespres. Companya i confident d’enamorats, de noctàmbuls, de malalts, de poetes, a més de testimoni indefens, desvalgut, inerme davant els suïcides. Tots plegats acollint-se a la protecció enganyosa de la teva capa de lluminositat. Lluminositat, per altra banda, manllevada. Deixada pel déu dels déus, el Sol, i que tu administres en pinzellades, com si pintora fossis, sobre les crestes de les ones del mar, platejant la seva escuma.

El mar, que pot ser brau o suau com una carícia, està brunyit de llum de lluna. Les seves aigües, enfosquint-se per la blavosa foscor del vespre, trenquen suaument sobre la sorra.

Sorra de platja, has perdut el color daurat amb què et guarneix el sol i prens, en el seu lloc, un groc esmorteït, groc quasi blanc, groc de pal·lidesa.

Assegut sobre teu, amb mans i peus dins l’aigua, resta un home.

les onades juganeres vénen i van. Semblen voler-se quedar, però se’n van. Tot plegat és la il·lusió òptica d’un moviment. L’aigua no va ni ve, és on ell. Sí!, on té endinsades mans i peus.

El cos endavant, corbat. El cap cot, premuda la barbeta contra el pit. Els ulls de color blau, blau mar, però... mar blau il·luminat pel sol, les ninetes molt obertes, fixes en el moviment de les onades i en les gotes que esquitxen les aigües. La llum, de lluna plena, les fa veure com taques fosques, negres, espesses, denses, però diluint-se ràpidament en unir-se al líquid marí.

Ell pensa que si fos el sol el que il·luminés el mar, aquelles gotes fosques es veurien vermelles, potser carmesí, i en la seva dissolució tintarien de roig les aigües blaves, momentàniament, és clar, com de passada, sí! Però certament, durant uns segons serien rogenques i semblarien, en un primer cop d’ull, pètals de rosa caient un a un, com si desfloréssim una d’aquestes roses vellutades, rosa foc, rosa sang, rosa amb espines.

No! No són fulles, ni pètals.

Gotes de sang, de la seva sang, sang calenta. S’està dessagnant. Es dessagna a poc a poc, amb lentitud. És cert que tampoc té gaire pressa i el lloc per on brolla la sang no és prou gran per fer-ho a doll.

Ja li està bé! Vol anar-se’n lentament, com si gaudís d’aquesta marxa, aquesta fugida.

De tota manera, pensa, si fos de dia fora més bonic perquè tenyiria el mar de vermell i no d’aquestes gotes negres. És clar que si l’estigués il·luminant la llum solar probablement no hauria trobat el coratge per començar aquest últim camí. És millor companya la nit per aquest tipus de viatge.

És tan fàcil, tan ideal, la nit, per retrobar imatges. La foscor ajuda a tancar els ulls i també ajuda el cervell a reviure records.

I ell, mentre fuig, s’acompanya justament de les vivències per les que diu adéu.

Adéu per sempre...

Em cal dir-vos, abans de continuar, que la història d’aquest malaurat me la va murmurar, a cau d’orella, el vent.

Era certament una nit ventosa. Jo m’estava assegut en un espigó d’una de les platges de Barcelona, l’anomenada Mar Bella, i em fou tramesa com fulls volants.

Per què aquell xiuxiueig, aquella remor es confià a mi? No ho sé! Potser perquè també em llepava ferides recents (no era cap altre el motiu que em trobés allà) i en la meva pròpia melangia, enyorança, tristor, fos més receptiu o em considerés adequat per interpretar-la i transmetre-la. Mai ho sabré del cert!

Res puc afegir a les confidències rebudes. Sé que la memòria, a diferència de les novel·les, són pàgines puntuals de situacions viscudes que vivament, sigui per positiu o negatiu, queden fixades en el cervell, i és d’això que en diem record.

Els records acostumen a ser aïllats, separats entre ells per una buidor d’actes intrascendents que no han deixat empremta en el pas del temps. És després la intel·ligència la que enteranyina aquests records i els dona la forma d’història continuada que anomenem passat.

Deixem-nos d’explicacions i endinsem-nos en el passat d’aquest home, que avui resta, mentre se li vidrien gradualment els ulls per la mort propera, sobre la sorra...

.

Les dues m’eren desconegudes.

Com a referència només en coneixia els noms i disposava d’una ambigua descripció:

—Només veure-les sabràs que són elles. Són dues dones notables! Vull dir que es fan notar. En una paraula: destaquen!

Aquestes havien estat les dades proporcionades per en Xavier amb les seves pròpies paraules.

L’altra dada de què disposava: un lloc de trobada. Una cafeteria, “L’Oca”, local habitual de trobades situat a l’avinguda Diagonal, a tocar de la plaça de Francesc Macià.

—Hola! Soc Lourdes i aquesta és Puri. Ets en Ramon, l’amic de Xavier?

La formulació de la pregunta semblava no esperar resposta; més aviat diria que era una presentació a què només calia afegir la conformitat de la meva personalitat i donar a conèixer la del meu company.

—Sí! Soc en Ramon. Aquest és el meu company, Antoni.

Les presentacions estaven fetes i dues preguntes es van plantejar al meu cervell: per què en entrar al local, sense fer cap gest en concret, vaig aixecar-me del tamboret per dirigir-me directament a elles? I l’altra qüestió: per què en entrar i descobrir-nos s’adreçaren directament a nosaltres? Predestinació, intuïció, casualitat, magnetisme? Com saber-ho!

Per part meva, segurament, el que va influir per identificar-les va ser la seva bellesa, la seva manera de moure’s. Realment boniques, molt boniques, encisadores, extremades, sensuals, vistoses, una morena i l’altra rossa. Els esqueia sense pal·liatius la definició d’espectaculars. Els caps i els ulls, tant de dones com d’homes, en resseguir-les, alguns d’ells amb cobejança mal dissimulada, n’eren la ratificació.

Lourdes, després de presentar-se, restava davant meu, justament davant meu, i els seus ulls em van produir un fort impacte.

Grans, blaus, blau clar, blau cel. Bonics, immensament grossos i bonics, divertits, alegres, de mirar insinuant, guspirejant coqueteria, exercint un magnetisme gairebé hipnòtic sobre els meus, privant-los d’escapolir-se, d’evitar-los, d’evadir-los, d’apartar-los d’aquella mirada que em barrinava, que em despullava.

Tampoc sentia cap desig de fer-ho. Em sentia agradablement instal·lat en el seu esguard. Aquells ulls tan formosos estaven protegits per unes llargues, molt llargues pestanyes daurades, del color de l’espiga de blat madur poc abans de ser segat. Igual que les pestanyes, les celles i els cabells. Aquests últims llargs, suaus, voladissos, volàtils.

Soc incapaç de recordar les següents paraules que vam intercanviar tots plegats. Fins i tot ignoro si vaig dir o afegir algun mot més que els de la presentació.

Només era conscient d’una imatge: aquells ulls, els seus, que tenien empresonats els meus. Aquell parpelleig, la lluminositat, la manera com se li encenia la mirada en iniciar un somriure o es tornaven profunds, penetrants, inquisidors si el que volien és aprofundir en l’interior de l’interlocutor.

Sense adonar-me’n, sense desitjar-ho, sense premeditar-ho, havia fet un tomb, un sotrac en la meva actitud. M’agradava aquella trobada i desitjava mantenir-la. Ara no hi tenia res a veure el compromís contret la setmana anterior amb en Xavier quan em trucà per telèfon per dir-me:

—Ramon?, què tal?, tot bé?

—Hola, Xavier. No tan bé com tu, però anem fent. I tu, què tal?

—Anar fent, anar fent. Què t’haig d’explicar? Els negocis prou! Però avui et trucava per demanar-te un favor. Un favor personal.

—Si és al meu abast, fet!

—Veuràs. Dues amigues, ep!, molt bones amigues, eh? —era la seva forma de parlar i de remarcar el seu interès sense deixar espai al dubte—, que m’estimo molt..., doncs han d’anar a Barcelona. De fet, van a una convenció d’esteticistes. Arribaran en autoestop, ja veus... són una mica esnobs, divendres al vespre, i se n’aniran dilluns al matí. Elles mateixes s’han cercat l’hotel i tot. Llavors he pensat que podria abusar de la teva amistat i encarregar-te la seva custòdia. Bé, tenir una mica de cura d’elles, fer-ne d’amfitrió, m’entens?

—És clar que sí! Ja hi pots comptar. Això no és cap favor, més aviat serà un plaer i més tractant-se d’unes amistats teves.

Xavier, propietari de la més important sala d’exposicions i venda d’obres d’art a Donòstia, és d’aquells clients que són una mica més amics que clients. Cal un aclariment: l’autèntica amistat és amb la seva esposa Itziar, tota una dama, que amb la seva fortuna personal sustenta tant els negocis com les disbauxes d’ell, perquè en honor a la veritat, a en Xavi li agrada massa viure alegrement, a part de ser un bon vividor, tabolaire, folgós i femeller.

Però en definitiva, ens entenem prou en tots els terrenys, i en conseqüència no m’importava complaure’l com ell hauria fet amb mi.

Desempallegant-me dels pensaments recordatoris de la manera com s’inicià aquesta trobada, vaig afegir-me a la conversa que mantenien les nouvingudes, en el precís moment que la noia que es deia Puri contestava a l’Antoni:

—Molt bé i força sort. A la sortida de “Sanse” ens ha recollit una parella “ja en la maduresa”, però molt agradables i afectuosos, i s’han entestat a portar-nos fins a la porta d’aquesta cafeteria. Són de Badalona i venien de retorn. Ens han donat l’adreça per si necessitem res o per si tenim temps de visitar-los.

—Perfecte, realment heu estat afortunades. Potser us ve de gust prendre alguna cosa?

El meu company esdevenia eficaç com amfitrió. De fet, era una sort, perquè jo, absort en els meus pensaments, estava absent.

No podia evitar-ho, ni a risc de caure antipàtic o distant.

—Preferiríem anar a l’hotel per refrescar-nos i canviar-nos.

La seva veu em semblà melodiosa. Realment estava impressionat per aquella rossa.

Vaig frenar a la porta d’una casa senyorívola, però allò d’hotel no en tenia res. Era una pensió ubicada en el primer pis d’aquell respectable edifici de l’aristocràtic (en una altra època) passeig de la Rambla de Catalunya, per sobre del carrer Aragó, pujant a mà dreta.

Anaven assegudes darrere. Vaig girar-me per mirar-me-les i dedicar-los el millor dels meus somriures, tot dient:

—Aquesta és l’adreça que heu indicat. Mentre preneu possessió de les habitacions nosaltres us esperarem, amb tota la paciència que calgui, és clar, dins el cotxe, per anar a sopar.

—No trigarem gaire. Sabent quins homes ens esperen seria poc delicat …, i una pèrdua de temps.

La resposta va sorgir de la boca de Puri. Un cop més els ulls de Lourdes i els meus es van trobar en la penombra de l’automòbil.

D’ençà de la presentació, excepte curtes respostes, ella tampoc havia mantingut cap conversa. Els nostres esguards havien coincidit nombroses vegades a través del retrovisor i sempre li naixia un somriure als llavis en ser conscient de la meva observança admirativa.

En acabar de donar-los les bosses de viatge, que jeien al portamaletes del cotxe, Puri, amb una manifesta coqueteria, reclamà:

—No marxeu, eh?

Llavors vaig observar i descobrir aquella boca que, fins aquell instant, escoltava sense descobrir-la, sense saber com era. Llavis allargats però molsuts, boca ampla, insinuant, tant en parlar com en somriure, com si fos una invitació permanent a cobrir-la amb la pròpia. El seu riure, quasi permanent, deixa al descobert un rengle de dents i queixals blancs, alineats, de peces més aviat grosses que no petites. Em vingué al cap la sospita que algun odontòleg era responsable d’aquella dentadura tan ben posada.

Vaig contemplar-les fins a desaparèixer dins la porta d’entrada a la finca.

Tornava a estar assegut dins el cotxe.

—Hòstia, Ramon, quins monuments, quines ties. Escolta, jo em quedo amb la rossa. Que bona està! Però que molt bona.

Aquelles paraules em molestaven. Primer vaig voler creure que era perquè era un llenguatge molt barroer; després per l’aprensió del masclisme que representaven, però finalment vaig comprendre que sí, que tot això em molestava, però el que realment em feia mal, gairebé un dolor físic, era el fet que ell ja es veiés allitat sobre aquell cos tan bonic, tan dolç, el de la rossa, com ell l’anomenà. Precisament, justament, Lourdes!

Potser em va rosegar un sentiment de gelosia, i per això mentalment vaig dir-me que no podia ser que un cos tan meravellós i ben fet fos posseït pel d’un goril·la. De forma egoista em deia que no era la mel per a la boca de l’ase!

No volia accelerar la meva resposta. De fet, no tenia ganes de respondre, ni de mantenir cap conversa. Més aviat volia estar sol amb els meus pensaments.

Abans de respondre, de la butxaca lateral dreta de l’americana, vaig treure un paquet de cigarretes. Li’n vaig oferir una, que ell acceptà. Les vam encendre amb el seu encenedor. Després d’exhalar una glopada de fum, vaig sentenciar:

—No siguis barroer. Són boniques, molt boniques, fins i tot diria que atractives i sensuals. Però tingues ben present que elles són les primeres a saber-ho, i s’apliquen a ressaltar-ho. Els encanta ser admirades! Ara bé, calma’t, no corris ni t’acceleris. Cal un respecte, perquè tenim una responsabilitat. Un client ens demana d’estar amatents a una bona estada de dues amigues seves a la nostra ciutat, i és el que farem estrictament. Serem els millors amfitrions possibles. I sobretot, ves amb molt de compte, no vull ficades de pota, ni problemes. Està entès?

—Sí! I fa molt de tu aquesta actitud, però jo conec força bé aquest tipus de terreny. A més, no soc cec, i aquest parell “traga”. És prou clar que venen amb ganes de marxa. Encara hi afegiria, i estic segur de no equivocar-me, que una d’elles és l’amant d’en Xavier, o totes dues, ves a saber.

—Toni, si us plau, no fem bajanades ni barregem les coses. El que faci o desfaci el Xavi m’és indiferent. És, en tot cas, un problema d’ell i de cap manera meu. Aquesta visita és part de la feina i com a tal actuarem! Està prou clar? Vull donar la imatge de serietat que ens correspon i que no és lligar precisament. I així serà! Et donaré un consell gratuït, tot i que reconec la meva inferioritat respecte als teus coneixements i la teva pràctica en això de lligar. Si vols tenir una bona relació amb les dones, deixa que triïn elles, tant el nivell de relació a mantenir, com amb qui el volen tenir i compartir. De tota manera, sempre ho fan! És l’única forma de no sortir defraudat.

—Caram, Ramon! No cal prendre-s’ho així, ni posar-se tan seriós, però mira el que et dic, aquesta nit, et posis com et posis, serà una nit ben boja i més per tu que per als altres.

Ja no l’escoltava. Refugiat en la meva cigarreta, aspirant profundament el fum, deixant-lo sortir amb lentitud, en petites volutes, contra el vidre del parabrisa. Em deixava posseir, dominar, per aquella sensació d’irrealitat vel·leïtosa que s’havia apoderat de mi en conèixer-la.

El centre del passeig em quedava a l’esquerra.

Al començament, sense adonar-me’n, contemplava les passejades de les parelles. En tenir plena consciència de la seva presència, em vaig sentir agraït de poder-les observar. Era meravellós veure-les caminar mantenint premuts els cossos entre ells, arraulit l’un en l’altre, fosos en una abraçada o en un petó, convençuts que aquella abraçada serà eterna, creguts que el seu amor és únic i diferent de tots els altres, pensant que potser aconseguiran que el seu futur sigui ple de passejades, abraçades i petons com els d’avui.

Aquestes suposicions sobre els sentiments, aquestes especulacions sobre els pensaments d’aquelles parelles em conduïren a recordar les meves pròpies vivències, portant-me antics afanys, antics somnis. Somnis com els que avui jutjava en aquells enamorats.

Regnava un cert silenci dins l’automòbil, trencat només per la música que sorgia de la ràdio i la respiració pesant de l’Antoni, motivada segurament perquè estava una mica gras. La seva corpulència ho dissimulava parcialment, però aquell voluminós estómac no era fàcil d’escamotejar.

L’Antoni. Qui em manaria de triar-lo com acompanyant?

Havia pensat donar una imatge molt professional i formal a les visitants, i ell, com autèntic expert en restauració d’art i Cap Tècnic de la nostra firma seria ideal per als meus propòsits. Però començava a penedir-me d’haver triat la seva companyia. És cert que el comptable li reprovava que era faldiller i que tenia un “cony” per cervell. Cal afegir que li deia perquè volgués o no volgués, sempre rebia les confidències de l’última aventura per desplaença d’ell, que era ben contrari a les frivolitats.

Però dins l’empresa, l’Antoni era molt formal i professional. Potser aquella nit se li havien pujat al cap les bombolles de la bellesa extraordinària de les noies, a més de la desimboltura i la coqueteria amb què s’expressaven.

De tota manera, no ho sé, però en aquells moments la seva companyia no em semblava la més adient.

—Esteu molt avorrits?

La veu era alegre, melodiosa, amb marcat accent euskaldun. Em sobresaltà i sorprengué de sentir-la al meu costat. La mateixa veu continuà

—Ens hem dutxat, canviat, engalanat… En fi, estem terriblement boniques per vosaltres. Aquest és l’únic motiu de la tardança. Val la pena? Ens disculpareu per l’espera?

Puri estava asseguda al meu costat i aquelles explicacions, naturalment, les donava ella. Abstret com estava, en els meus pensaments, no m’havia adonat de res fins a sentir-la. El meu company, que molt més atent a la seva proximitat, els havia obert la porta perquè es posessin còmodes i de passada posar-se còmode ell al seient del darrere, al costat de Lourdes.

Necessitava retrobar el seu mirar, els seus ulls, aquell blau que em tenia enganxat. Tornar a delectar-me en aquell esguard, com de nena entremaliada, però al mateix temps tendra i dolça. Per mirar-la al fons dels ulls i trobar-la vaig girar-me cap a ella. La meva resposta a les paraules de Puri semblaven dirigides només a ella perquè ens estàvem mirant de fit a fit, però la vaig dir ambiguament perquè la rebessin totes dues.

-He de convenir que l’espera ha valgut la pena. Esteu francament divines, delicioses. És clar que per vosaltres estar boniques és un estat permanent i no us cal gaire esforç ni arranjaments. Per tant, rebre floretes us deu ser tan habitual que quasi no us deu cridar l’atenció. I com no se m’acut res d’original, que us sembla posar-nos en marxa? Crec que el sopar ens espera.

L’aprovació fou joiosa i alegrement unànime. Tots devíem tenir fam i potser també desitjàvem trobar-nos al voltant d’una taula per començar a fer una millor coneixença.

No sempre la memòria m’és fidel. Almenys com desitjaria. Per ventura és que només en queden presoneres aquelles vivències, fets, actituds o paraules que provoquen un impacte profund en l’esperit? Crec que aquesta és la fórmula, perquè tot allò que el trasbalsa, roman de forma indeleble, inesborrable al pas del temps i ben fixe en el meu cervell.

Del sopar només en tinc retalls escapçats, talladures:

El restaurant La Barraca, ubicat al barri de Les Corts, prop de l’estadi del CF. Barcelona. La seva decoració és majoritàriament en fusta. Sembla un refugi d’alta muntanya, ple de rusticitat. A les parets innombrables fotografies de futbolistes dedicades i signades, motius futbolístics, tots ells blaugrana, barrejant-se amb rast d’alls.

Les especialitats culinàries són prou simples: amanides, embotits, sobretot pernil de pota negra, peix fresc i closca (marisc), tot acompanyat del nostre característic pa amb tomàquet i ben remullat amb vi d’agulla i cava brut, i ja tenim explicat el menú.

La conversa es desenvolupa en fases que s’adiuen amb el ritme dels plats servits. En el primer s’enraona de les activitats professionals. Mentre esperem l’altre plat, ens endinsem en els gustos. Durant el segon, i a conseqüència de detallar el viatge en autoestop, entrem en la intimitat de les nostres vides, com les enfoquem, què desitgem, què busquem, què admirem, què menyspreem, com creiem que ens veuen i com ens veiem a nosaltres mateixos. A les acaballes d’aquest plat, ja han aparegut els acudits pujats de to, per banda, naturalment, de “l’expert”. A les postres la conversa està, descaradament, decantada cap al sexe, acudits, gustos, comentaris... Les rialles de Puri inunden el local. És un riure descarat, desimbolt, estrident, esquinçador del silenci i del xiuxiueig de les altres taules. És impúdic i provocador.

Aquell esclat d’alegria, de joventut no controlable, desafiador, irrespectuós, de reclam d’atenció, fins i tot, d’exigència d’atenció, obté el que cerca: els caps s’alcen per observar-la i observar-nos.

La majoria de clients són parelles que parlen en veu baixa. Som l’únic grup de quatre. Tots semblen buscar l’anonimat, passar inadvertits.

Els observo desvergonyit. Obtinc la impressió que la majoria de parelles es troba en circumstàncies similars a la nostra: tractant de forjar una nit d’aventura, segurament de passió.

Homes entrats en anys acompanyats de boniques jovencelles, molt guarnides i lleugeres de roba. Es bescanvien mirades de galant seductor o de noia seduïda (encara que alguna passi la trentena llarga), actituds complaents, petons inesgotables. Tot sembla voler corroborar la meva hipòtesi mental.

Un nou esclat de rialla de Puri em fa tornar a ells i deixar les meves cabòries.

Me la miro especulatiu. De la primera apreciació només tenia consciència de la seva boca. Ara en descobreixo el cabell: llarg, negre com la nit, que li arriba per sota la cintura. El rostre allargat, de pòmuls alts que s’hi remarquen. El nas llarg i recte, però no gaire, és proporcionat i confereix molta personalitat a les faccions. Els ulls foscos, gairebé negres, felins, llueixen com dues brases.

La pell, bruna de sol, li dona un aire agitanat. El cos s’endevina magnífic. Els pits alts i ferms, desafiadors de la gravetat, ignoren els sostenidors. Cuixes llargues, com si fossin esculpides, cisellades pel burí d’un escultor. Tota ella és una mica més prima que Lourdes, i un pèl més baixa, i molt més moguda. No para quieta en cap moment.

La seva manera d’expressar-se, de seure, els gestos, els posats, són provocadors, insinuants, destinats a cridar l’atenció. La manera de riure és un reclam. Quan parla aboca el cos sobre la persona a qui s’adreça. Aquella nit innombrables cops els seus mugrons fregaren el meu braç o la meva espatlla.

Toni és el gran animador de la vetllada juntament amb Puri. Però, de fet, fa el mateix que estaven fent els vells xarrups de les altres taules. Està treballant de valent per assegurar-se un espai en la nit, una oportunitat de lligar, i les seves bufonades desperten els esclats de “la morena”.

Puri seu a la meva dreta. Davant meu, Toni, i a l’esquerra de Toni i davant de Puri, Lourdes.

Hauria preferit tenir-la de costat o al davant, però ser passiu, prudent o tímid sempre té els seus inconvenients. Però res ni ningú podia evitar que li mirés els ulls. Només vaig deixar de fer-ho per punxar el menjar o els breus moments d’observació del veïnatge.

No cal dir-ho, veritat? Seguia fascinat. Si ella els apartava o els baixava em sentia orfe, desassossegat. Increïblement, en unes hores m’havia creat una dependència. Els necessitava.

Ella se’n devia haver adonat per força! Molts cops em somreia davant la meva insistència. No semblava molesta. A més, sempre es trobaven els dos esguards. Això volia dir que ella també cercava els meus?

Tots dos érem els menys actius de la vetllada.

Hem arribat als dolços i cafès. Puri vol fer un brindis per la nostra amistat. Es tomba cap a mi i entrellacem els braços de manera que ella beu de la meva copa i jo de la d’ella. Quan ens desenllacem, els seus llavis s’uneixen als meus sobtadament, em passa un glop de cava, després endinsa la llengua omplint la meva boca, resseguint-la, trobant la meva. És un petó desconegut, aliè, no desitjat, però responc fins que es torna asfixiant.

D’esquitllentes veig com l’Antoni fa el mateix amb Lourdes. Finalment els petons deixen pas al cafè. Els ulls d’ella busquen els meus i jo em sento incòmode, confós, culpable, covard perquè és la seva boca la que volia besar i no la que m’havia besat i no havia fet res per canviar la situació.

Empasso una glopada d’aire, omplint-me els pulmons, el deixo sortir amb lentitud per recobrar l’aplom.

No puc excusar-me en l’alcohol, és poca la quantitat que n’he ingerit, però sí que hi ha un cert estat d’inhibició en mi. De fet, tots plegats vivim un estat d’eufòria, i la més exaltada, com no? Puri! I és que no para. Vol brindar amb Lourdes i un cop s’empassen la glopada es fonen en una llarga “morrejada”.

Davant aquell petó, la meva libido es sent força estimulada. Quant d’erotisme, quanta sensualitat desperten, almenys en mi, aquelles dues noies besant-se d’aquella forma, amb aquella intensitat.

De cop sento que el meu mur de contenció s’ha ensorrat, caigut, fos. Ja no existeix, ja no puc amagar-me ni refugiar-me en el meu posat distanciat de les necessitats humanes. Soc un més, un d’ells. També vull viure aquesta nit, però no em sento gens feliç.

Llavors esdevé una certa pressa col·lectiva per abandonar el local sense mitjançar paraula. Tinc la sensació que s’han establert les parelles i cal sortir al carrer per abraçar-se, per petonejar-se en qualsevol racó fosc.

Purificació no necessita cap racó ni cap foscor! Només tancar-se la porta darrere meu, sense baixar tan sols els dos esglaons que menen a la vorera, es penja del meu coll envoltant-lo amb els dos braços, i s’apodera de la meva boca amb urgència, amb delit. Sembla patir una passió frenètica, la seva llengua es mou incansable, com si em volgués xuclar, absorbir. I jo responc, responc als seus petons i premo el seu cos contra el meu. És prou palesa la meva erecció fent pressió en el seu ventre, sentint el dolor que produeix l’eslip en oprimir-me. És com tenir foc en el baix ventre i a la boca, i una fiblada al cor.

La fiblada, produïda perquè sé i soc conscient que només unes passes més enllà, a l’entrada del carreró que porta a l’aparcament, dins la penombra, el voluminós cos de l’Antoni fa quasi desaparèixer el de Lourdes, tan delicat i harmoniós, en besar-la.

Vull pensar i no puc. Vull recuperar el mur de protecció, però no trobo els maons per aixecar-lo. Tot passa molt de pressa, massa accelerat per mi. Amb els esquemes trencats, el cervell negant-se a analitzar, negant-se a retornar a la coherència, a la raó, i per arrodonir-ho aquella maleïda fiblada al pit!

De sobte necessito desfer-me de l’abraçada.

Amb tota la suavitat que en aquell moment soc capaç d’assumir, separo el cos de Puri, em desprenc dels seus braços, finalitzo el petó i, delicadament, perquè no vull, de cap manera, ni ferir-la ni ofendre-la, i menys encara que pugui sentir-se refusada, l’enllaço per la cintura i ens posem a caminar cap a ells.

Tan bon punt Lourdes veu que nosaltres hem deixat de besar-nos, ella se separa d’en Toni. Els ulls li han canviat. En lloc d’alegria, hi trobo una fredor acerada. La serietat del seu rostre contrasta terriblement amb l’alegria exultant i quasi insultant de Puri.

Abans de retirar el cotxe de l’aparcament, havia de passar per la finestreta per pagar l’estada. Per no fer-los esperar allà plantats, llenço les claus al Toni.

—Mentre pago, treu-lo, si us plau. Així no us caldrà esperar drets.

Encara no m’havien tornat el canvi, que el vehicle ja s’atura al costat meu. D’un cop d’ull observo la situació: Lourdes sola darrere. Sense pensar-m’ho dues vegades i sense donar temps a reaccionar ningú, d’un salt pujo al costat d’ella, i amb un to de veu que no permet resposta:

—Continua tu, anem a algun lloc a ballar i seguir divertint-nos. Ja saps que en això estic peix. A més tu est un expert en el tema.

—Molt bé! Què et sembla Boccaccio?

Arrenca sense esperar resposta. Els dos-cents cavalls de l’esportiu ronquen quan prem l’accelerador i fan un salt endavant, com un cavall desfermat, perquè li ha deixat anar massa aviat l’embragatge.

Jo encara no m’he assegut que m’he sentit llençat sobre Lourdes, que em rep entre els seus braços, en una abraçada, mentre la seva boca cerca la meva.

Aquesta forta arrencada fa que la nit comenci a tenir sentit per mi!

El seu petó té gust de mel. Em besa ella i ho fa amb dolçor, amb suavitat. És tanta la calidesa de la seva llengua que la meva es deleix per trobar-la. És com si es reconeguessin, com si s’haguessin estat buscant i ara es trobessin, com si una boca xuclés en l’altra el plaer i es lliuressin finalment a un acte sexual ple de penetracions i recepcions. Aquells petons sí que els desitjava, aquesta boca en cap moment em sembla aliena.

A desgrat ens calia separar-nos per prendre alè. Des del mateix moment que vaig caure entre els seus braços els nostres llavis no s’havien separat.

Acomoda el cap sobre la meva espatlla, apropa els llavis a cau d’orella i murmura, molt fluix, de manera que només jo puc sentir-la, mentre jo li prenc les mans entre les meves:

—No em deixis, si us plau, no t’apartis de mi. Promet-m’ho.

—T’ho prometo.

—De debò, no m’apartis del teu costat.

—Prou difícil que ha estat arribar-hi, per separar-me’n ara. De cap manera tornaré a permetre que t’allunyis de mi i menys que te’n separin. A més, no desitjo altra cosa que ser-hi.

—Tota la nit?

—Tota la nit!

—Es pot saber que us passa aquí darrere, amb tant de secret?

La veu de l’Antoni sona com un espetec i de forma inquisidora.

—S’estan petonejant, ve-t’ho aquí el que fan!

La resposta de Puri és una mica seca, amb un matís despectiu. Ja no sona festiva com a la sortida del restaurant.

El silenci és la resposta que obtingueren. Nosaltres en teníem prou de mirar-nos als ulls.

Per culpa d’una maniobra incorrecta, en un revolt el cotxe puja a la vorera. El cos de Lourdes es precipita sobre meu, i es queda ajaguda sobre els meus genolls. Ara soc jo qui li cerco els llavis, i en trobar-los, ja no m’adono de res més que no sigui ella.

És una autèntica sorpresa veure obrir-se la portella i aparèixer un rostre somrient, d’un jove, convidant-nos a baixar. És l’encarregat d’estacionar els cotxes dels clients de la discoteca.

Doncs sí, som a Boccaccio!

La popular, populosa, famosa, coneguda discoteca de Muntaner cantonada Mitre. Era (ja no existeix) un gran local, dividit en diverses sales.

A l’entrada ens entretenim contemplant un “bombó” d’un milió de pessetes.

És una moto de quatre temps de la casa BMW, de color vermell. Estan fent la presentació i la promoció de venda d’aquesta vistosa muntura.

Per un moment m’imagino al galop en aquella màquina, amb el cos premut pels braços d’aquella nina que m’acompanya.

Com que el motiu d’estar allà era ballar, ens hi endinsem buscant un racó.

Des que el trobem, els meus records són molt simples: música, soroll, converses a crits, i finalment, només la consciència del meu cos bellugant-se, pitjor que no pas millor, al ritme que sona, amb aquells ulls pintats de blau, blau bonic, blau formós, blau joliu, blau gràcil, blau bufó, blau bell, dansant al meu entorn o sota els meus llavis quan el seu cos era presoner dels meus braços.

M’agradava tenir-la premuda, m’agradava besar-la, m’agradava el seu aroma, m’agradava tota ella. Seguia pujat al núvol.

El millor en aquells moments era no pensar, gens d’anàlisi, cap plantejament, simplement viure amb intensitat, gaudint i absorbint el vertigen que produeix una situació com aquesta en un individu com jo. En definitiva, deixar-me portar pels esdeveniments, sense tractar de conduir-los.

Els petons, cents, milers de petons, eren part de les nostres boques. Era més senzill comunicar-nos a través d’ells que fent servir paraules.

Els llavis es veien rogencs i no pas de carmí, que feia estona havia desaparegut, sinó de calor i de foc, de fricció i ansietat, d’excitació i golafreria, d’èxtasi i plaer.

La seva boca era meva. La meva, d’ella. De fet, eren una de sola de tan premudes una en l’altra i l’altra en una. Gairebé semblaven soldades.

La nit era ella i jo, jo i ella, tots dos plens d’alegria, de felicitat, exultants, embriacs pel plaer d’estar junts.

Ja era prou clar que volíem ser parella des del mateix moment de trobar-nos a L’Oca, però cap dels dos havia pres cap iniciativa, i els companys s’havien avançat a separar-nos.

Però els “déus” devien tenir escrit que aquella trobada era per nosaltres dos, perquè ens descobríssim, ens apropéssim i... no hi cabia ningú més entre nosaltres!

Dins el cervell s’accentuava el vertigen. Recordo haver llegit en un llibre de J. M. Sanjuan, titulat Réquiem por todos nosotros, que una de les noies protagonistes, l’anomenada Marta, parlava amb èmfasi del vertigen i de la seva necessitat de viure-hi. Per ella era una motivació indispensable. Mentre ho llegia, era prou conscient del significat, però em mancava l’experiència per quantificar-lo. Viure-ho en realitat, a més si és el primer cop i no ho tenies previst, sorprèn i esglaia. Però si et deixes anar i ho vius, et sents feliç.

De sobte, de manera inesperada, una mena d’huracà ens ve a sobre. Enfurismada, plorosa, amb un plor histèric, nerviós, i entre crits i mots estridents, Puri ens diu:

—No vull estar amb el teu amic. És... és un porc! Això és el que és. A més de ser un bèstia, un salvatge, és... és... fastigós.

Atura les paraules per plorar desconsoladament.

Increïble! Tot i els seus crits, ningú ens adreça ni una mirada, ni ens observa amb ulls esbalaïts, ni amb curiositat. No hi ha cap moviment de xafarderia. Res! Per uns instants havia temut que l’histerisme de Puri ens posés en evidència o, si més no, ens convertís en un focus d’atenció. Però tothom segueix igual, cadascú a la seva... i la música omplint-ho tot.

El seu plor, realment ensentimentat, a poc a poc va minvant en intensitat i es va convertint en un plor assossegat per arribar a fer el petarrell i sanglots. Sembla una petita nena múrria!

Lourdes (mare amatent, germana gran, vella amiga, amiga estimada, amiga consoladora) li passa el braç per les espatlles fent-la participar de la nostra abraçada i no diu res. Continuem ballant, oblidant-nos de tot.

Agafat de la cintura per un braç de cada una d’elles, perdut en la immensitat d’aquell cel en forma d’ulls, no em giro envers l’Antoni. No vull ni mirar-lo ni veure’l. Tampoc desitjo saber ni investigar cap fet i menys encara discutir o requerir-lo per l’ofensa a Puri. Només vull que la nit sigui llarga, tan llarga com sigui possible, i que res canviï. Vull continuar embriac de petons i de vertigen, com no! (que diria aquella Marta, heroïna, protagonista amb altres personatges en el llibre de Sanjuan).

S’atura de cop la música!

No!, més aviat no. Estem tots tres sols a la pista. Simplement, ni ens hem adonat que fa uns instants que ha acabat. Tornem a la tauleta per seure.

L’Antoni ha desaparegut. Ningú pregunta per ell. Assegudes, es parlen a cau d’orella. És el moment de les explicacions i el consol entre elles. De vegades, es besen als llavis.

Assegut davant seu, a l’altre costat de la tauleta quadrada, petita, coberta per unes estovalles vermelles, un vermell viu, que arribaven a tocar a terra, simplement les contemplo. No tinc gens d’interès a intervenir.

Prenc petits glops d’una beguda anomenada San Francisco (m’han assegurat que és sense alcohol) en una copa panxuda amb el broc guarnit amb una sanefa de sucre envermellit amb el mateix suc del contingut de la copa, de què només en queden restes. La sostinc a la mà esquerra, mentre a la dreta es consumeix entre pipada i pipada una cigarreta (de tabac ros, sempre ros, si us plau, em fa tossir menys).

Un noi magre, desairós, de cabells llargs, clars, despentinats, adequadament despentinats, de rostre viu i ulls castanys, s’asseu al meu costat.

—El teu amic m’ha donat això per tu.

M’allarga un bocí de paper plegat en quatre trossos. Que poc em costa d’endevinar el que hi diu:

—He trucat la dona que vaig a dormir. Li he fet creure que he pogut acabar la feina abans. Et faig el comentari per si de cas, ja m’entens. Agafaré un taxi. Tranquil, dilluns ja parlarem.

PD: Ves amb compte. Totes dues volen estar amb tu i cap d’elles cedirà. Ho tens pelut. Que t’aprofitin! Adu, afortunat.

Mentre llegeixo la nota, el noi missatger ha establert conversa amb les meves companyes. Puri sembla haver superat el seu afligiment. Fins i tot, ajudada per Lourdes, ha recompost el seu maquillatge. Plego la nota cada cop en un plec més petit fins que és impossible de fer-li un plec més, i la deixo al cendrer.

Què volia dir tot allò? M’era igual, tant si tenia sentit com si no en tenia, aquella situació. M’era igual si tenia raó o no el seu advertiment. Em mantenia fidel al principi pres de no pensar.

Necessito veure aquell rostre dolç, infantívol, que a cops sembla ingenu i altres maliciós, amb extrema coqueteria, però sempre embellit per aquell blau alegre, viu, del seu mirar. Me l’estic aprenent de memòria, potser per quan no el tingui.

Però de moment el tinc i vull gaudir-ne.

De sobte s’aixeca, i xamosa seu sobre els meus genolls. Somriu. Apropa la boca a la meva galta i hi diposita un petó.

—Què fas, tan lluny i tan seriós?

—Lluny? Potser de la taula i la conversa, però no de tu, ja que era precisament en tu el meu pensament.

—Tan terrible és pensar en mi com per posar-te tan circumspecte?

—Oh, no! Gens circumspecte, només reflexiu.

Llavors pregunta amb aquella forma tan seva de formular-la amb resposta sobreentesa:

—Ha marxat, oi?

—Sí, ha agafat un taxi.

—Cal que et repeteixi el que t’he dit, al cotxe, tot venint? —Un altre cop, sense esperar resposta. No em deixis, no et separis de mi, segueix al meu costat. M’agrades, m’agrades molt, més del que voldria i tot, potser massa, i crec que ho saps.

—Em sembla que sí que ho sé. No m’ho puc creure, tenir aquesta sort d’agradar-te, però ho sé! I ella?

—Per ella no et preocupis. Jo ho solucionaré, confia en mi. Tot anirà bé. T’ho prometo.

Segueix asseguda a sobre meu.

—Haurem de marxar —li dic a cau d’orella.

La música ja s’ha acabat. Tothom desfila. Esmunyint-se dels meus genolls, i ja dempeus, m’estén les mans per ajudar-me a alçar-me.

M’aixeco, i recullo la cigarreta en fer-ho.

Queda un cendrer força ple, més aviat desbordat de cendra i burilles, i fins i tot n’hi ha restes sobre les estovalles.

Gots i copes buides, ja fa estona, són fidels testimonis de la nostra estada. És l’hora de deixar enrere una part de la nit que fins ara m’ha fet tocar el cel amb les puntes dels dits.

S’obre la incògnita de saber com continuarà tot això.

—On anirem?

—A aquesta hora?

—Quina hora és?

—Dos quarts de quatre. Si ens descuidem aviat veurem sortir el sol.

—Au, exagerada! La nit és jove.

També jo penso que comença a ser tard, però no tinc gaire clar per què és tard. De tota manera, no dic res mentre elles mantenen aquesta conversa. Em ve bé qualsevol decisió que prenguin. Si és possible compartir-la, allà estaré jo.

El noi magre, el del missatge, també s’aixeca. No s’ha separat de nosaltres. Tota l’estona al costat meu i jo sense adonar-me’n.

On he estat en aquella part de la nit? En la profunditat d’aquells llacs d’aigua dolça i blava, absort en la seva boca, enlluernat pel somriure, impressionat per la brevetat de la cintura, que amb el braç, havia mantingut encerclada, a més de gaudir un caliu singular allà on les natges prenien contacte amb les meves cames i un xic mes amunt també! Tot un espai de temps on no ha existit ningú més, només tu.

Em dirigeixo a les dues:

—No crec que hi hagi gaire cosa oberta que sigui “escaient”. De tota manera, de camí a la pensió, si trobem algun lloc obert, farem l’última copa.

Parla la meva “boca petita”, perquè està clar que la nit toca al seu terme i pot ser que també sigui el final del somni.

Mentalment, ja visc el moment de l’adéu: “Un petó inacabable, allargat al màxim, fins a l’ofec, mantenint en tot moment el seu cos ben premut, lligant-lo amb els braços per la cintura, desitjant que l’abraçada tingui continuïtat al seu llit. Això últim és de difícil obtenció, perquè jo mai no faré cap pas, mai no li ho demanaré, ni tan sols li insinuaré el desig d’allitar-me amb ella, almenys de paraula. Llavors, en acabar-se el petó, se separarà de mi, em desitjarà bona nit i s’allunyarà, potser amb un “fins demà” que em serà massa poc”.

—Desperta, amor meu. Potser tens son i vols anar a dormir?

La veu sona a tocar del timpà de tan a prop. Un cop dites aquestes paraules, em mossega el lòbul de l’orella. Han estat dites suaument, amb dolçor, allargant-les perquè penetrin dintre meu, mentre repenja el pes del seu cos sobre el meu braç, que acaba d’enllaçar amb el seu.

Un calfred recorre el meu cos. Per què? Pel to insinuant de les seves paraules? Per la tebior del seu cos? NO! És aquell “AMOR MEU”! Per inesperat? Per audaç? Per prometedor? O de tan dolç?

Quant temps feia que no percebia d’aquesta manera?, que no escoltava aquells dos mots tal com havien estat dits?

“Amor meu”. Quin significat li dona ella? Realment sent amor? Pot l’amor néixer en tan poques hores? Estarà confonent l’amor amb passió sexual?

Tots sabem que el sexe es pot practicar sense amor i que és rar, molt rar, amor sense sexe. Voldria que no fos una confusió de paraules, però cap de totes aquelles qüestions formulades al meu cervell tenia importància.

Potser més tard, per no haver cercat les respostes, els fets esdevindrien punyals punxents i sagnants, però seria després, no en aquell instant.

En aquell moment tenien, per mi, un missatge puntual: la continuïtat, no acabar-se la seva companyia en un simple adeu i fins una altra.

Però què dic? És més, molt més, tant com l’inici d’una nova relació, una relació en què no cal preguntar-se si estarà al meu costat el minut següent.

Les seves paraules em diuen, si més no, que soc algú, que no soc un més, sinó jo, que soc jo qui li interessa. Aquells dos mots em desmarquen dels altres. M’ha seleccionat, m’ha triat més que com un amic, conegut o company. Em vol seu, en exclusivitat, per viure i compartir un sentiment naixent.

Probablement en aquells moments aquells dos mots “amor meu” signifiquin: “M’ets diferent dels altres i el que més m’interessa. Et vull d’acompanyant. Noto un nou sentiment dintre meu molt especial. No puc definir-lo exactament. S’hi sumen el desig i el plaer. Em cal aprofundir, gaudir de la teva companyia per arribar a l’amor.”

Estic segur que aquest pensament és la traducció més exacta i més aproximada del que ha volgut dir. Però hem après d’abreviar i si tenim un sentiment especial que ens empeny d’una manera intensa cap a una persona i ens la fa especial als nostres ulls, diem les paraules: “amor meu”, que és com dir-ho tot de cop. També significa lligat a mi!

—Només en tu, amor meu, simplement en tu. Ara per ara no puc pensar en res més que tu, des que t’he conegut. Crec que m’estic enamorant.

Ja tenim aquí l’amor meu de retorn, el que diu sí, jo també sento el mateix. Estic en la mateixa ona, en iguals circumstàncies: també est molt especial i vull aprofundir, arribar a ser-ho tot per tu i que ho siguis per mi. Fins i tot dono un pas més enllà, i afegeixo la veritat: “m’estic enamorant de tu”, amb un “crec” per no espantar-la.

—Tens alguna cosa en contra que succeeixi?

És una pregunta sense l’autoresposta que usa habitualment. Feta, a més, posant tota la coqueteria possible en les paraules i el gest.

—Lourdes, amor meu, soc jo qui ara et demana: si us plau, no em deixis.

La seva boca és a tocar! No utilitzem més paraules. Les paraules volen expressar el que sentim, però per què ens poden valer en aquest moment, si ens són insuficients per dir-nos el que diu la intensitat de les nostres mirades, i tampoc no poden manifestar la tendresa o la voluptuositat d’un petó, ni l’emoció que desperta una carícia sobre la pell.

Simplement oblidem les paraules!

Petons i més petons. L’abraço, passant-li el braç per sobre l’espatlla, i la premo contra mi. Noto la turgència del seu pit al lateral del tòrax, tinc el desig espontani d’agafar-lo, d’acariciar-lo. Ni tan sols sé si ho faig, crec que no, per respecte a ella, però el nostre somriure en sortir al carrer, agafats, units, és de felicitat.

Davant nostre ens espera l’automòbil, fins llavors el meu cotxe. A partir d’ara el “nostre”.