No parava de ploure E-Book

Don Carpenter

• Herausgeber: Trotalibros Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Colom
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 628

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

«Quan perds, perds per sempre, i quan guanyes, només dura un o dos segons. Així és la vida.» Jack Levitt, un adolescent orfe, creix entre reformatoris, presons, els hotels més decadents i les subterrànies sales de billar d'Oregon. Atrapat en una espiral de violència, delinqüència i joc, coneix el que serà el seu únic amic, Billy Lancing, un fugitiu negre amb un talent especial per al billar. Després de cometre un delicte que no surt com s'havia planejat, tots dos emprenen camins diferents, però la fatalitat, com un núvol fosc i amenaçador creixent a l'horitzó, farà que es retrobin. Publicada el 1966, No parava de ploure és l'obra mestra de Don Carpenter i una de les novel·les americanes més importants del segle XX. Relegada a l'oblit durant molts anys, aquesta història crua i dostoievskiana sobre crim, càstig i redempció ha estat una de les recuperacions literàries més extraordinàries dels darrers temps. «Don Carpenter és un dels meus escriptors favorits i No parava de ploure, la meva candidata a la millor novel·la carcerària de la literatura dels Estats Units.» JONATHAN LETHEM

Leseprobe

L'AUTOR

Don Carpenter va néixer el 1931 a Berkeley, Califòrnia, i va créixer a la Costa Oest. Va servir a les forces aèries de l’exèrcit dels Estats Units, i va ser destinat al Japó en el marc de la guerra de Corea. Allà va escriure a la revista militar Stars and Stripes. Després de llicen­ciar-se de l’exèrcit, va estudiar a la Universitat de Portland, es va casar amb Martha Ryherd, amb qui va tenir dues filles, Bonnie i Leha, i la família es va instal·lar a Mill Valley, un poble proper a San Francisco. Ensenyava anglès quan, el 1966, va publicar el seu primer llibre, no parava de ploure. Tot i que la novel·la va ser admirada per crítics i escriptors, en vida de l’autor mai no va assolir un èxit massiu entre els lectors. Carpenter va començar a treballar escrivint guions cinematogràfics per a Hollywood, com el de Payday (1973). Les seves novel·les d’aquella època, com A Couple of Comedians (1979), estan relacionades amb el món de Hollywood. El 1984 el suïcidi del seu amic, el també escriptor Richard Brautigan, el va impactar molt. Un any després, va publicar The Class of ‘49. Assetjat per problemes de salut que el van arribar a incapacitar, incloent-hi tuberculosi, diabetis i glaucoma, l’estiu del 1995 Carpenter es va suïcidar d’un tret.

EL TRADUCTOR

Yannick Garcia (Amposta, 1979) és escriptor, intèrpret i traductor de l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. Com a autor, va guanyar elII Premi de Poesia Gabriel Ferrater amb el recull de poemes De dalt i de baix (2003, Edicions 62) i va aparèixer a l’antologia de poesia ebrenca Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre (2004, Cossetània). En narrativa, es va endur el XX Premi de Narrativa de l’Ametlla de Mar pel llibre de relats Barbamecs (2011, Cossetània). Posteriorment, va obtenir el premi Documenta pel recull La nostra vida vertical (2013, L’Altra). Ha participat en les antologies de narracions Els caus secrets (Moll, 2013), Emergencias (2013, Candaya), Punts de fuga (2015, Les Males Herbes), Amb la llengua a fora (2016, Godall) i 24 contes al dia (2018, Godall). Durant uns anys va ser docent d’interpretació a la Universitat Pompeu Fabra, i continua exercint com a intèrpret treballant per a organismes internacionals, institucions i el sector privat. En l’àmbit de la literatura infantil i juvenil ha traduït obres de William Steig, Charles M. Schulz, Chris Wormell, Roal Dahl, Neil Gaiman, Sherman Alexie, Míriam Bonastre, Claire Lebourg, Aisha Franz, Agnès Mathieu-Daudé o Gianni Rodari. Per a adults ha traduït novel·les, relats, obres de teatre, assajos i obres de divulgació d’autors com ara Jules Verne, Jane Austen, Joseph Conrad, William Shakespeare, Carson McCullers, George Saunders, Lydia Davis, David Cronenberg, Jenny Offill, Ocean Vuong, Jess Ball, Sylvia Plath, David Vann, Colson Whitehead, W. S. Maugham i Christine Angot. De tant en tant aixeca el nas dels llibres, i té una família, una vida i moltes alegries.

L'AUTOR DEL POSTFACI

Clifford Lee Sargent va néixer a Norman, Oklahoma, el 1989. Del sud de naixement però criat al nord-oest del Pacífic, va créixer a prop de Portland, Oregon, on va estudiar producció cinematogràfica. Powell’s Books, la llibreria independent més gran dels Estats Units, estava davant de la seva escola, i es va trobar cada cop més temps deambulant pels seus passadissos. Després de graduar-se, va treballar com a càmera i editor. El 2015, va fundar el canal de YouTube Better Than Food Book Reviews, on va començar a fer ressenyes informals d’obres literàries de diverses èpoques i gèneres. Ara viu a Florida, freqüenta les platges del golf de Mèxic, observa aus exòtiques amb la seva dona, es dedica al canal a temps complet i posterga la feina d'escriure la seva primera novel·la.

NO PARAVA DE PLOURE

Primera edició: setembre del 2024

Títol original: Hard Rain Falling

© 1964, 1966 Don Carpenter

All rights reserved.

© de la traducció: Yannick Garcia

© del postfaci: Clifford Lee Sargent

© d'aquesta edició:

Trotalibros Editorial

C/ Ciutat de Consuegra, 10, 3r 3a

AD500 Andorra la Vella, Andorra

[email protected]

www.trotalibros.com

Editat amb la col·laboració del Govern d’Andorra

ISBN: 978-99920-76-78-1

Dipòsit legal: AND.228-2024

Maquetació i disseny interior: Klapp

Correcció: Marc Cortès Minguet

Disseny de la col·lecció i coberta: Klapp

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes per les lleis, queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

DON CARPENTERNO PARAVA DE PLOURETRADUCCIÓ DE

YANNICK GARCIAPOSTFACI DE

CLIFFORD LEE SARGENTCOLOM · 7

Dedico aquest llibre a la meva dona i a en Bob Miller

«Matar-te, et poden matar, però no se’t menjaran pas.»

Creença popular

PRÒLEG

INCIDENTS A L’EST D’OREGON

1929-1936

Hi havia tres indis davant l’estafeta de correus aquell matí calorós d’estiu quan la moto va passar rabent per Walnut Street i va fer que en Mel Weatherwax reculés amb la camioneta i atropellés el vaquer que carregava sacs de calç. La parella de la moto segurament ni tan sols va veure l’accident que havien provocat, de tan de pressa com anaven. Tots dos duien ulleres protectores de muntura gruixuda i l’única cosa que va veure en Mel va ser la moto vermella, les ulleres i les dues cabelleres, negra la d’ell i rossa la d’ella. Ningú no hi va pensar més, en ells; el vaquer estava molt malferit, estirat a terra entre la pols rogenca, dient penjaments, blanc com el paper del dolor. Els indis es van quedar a la vorera de llistons observant mentre en Mel Weatherwax i un dels seus ajudants duien el vaquer ferit a l’ombra del carreró de darrere la botiga.

Al cap d’una estona s’hi va presentar el metge i llavors va ser ell qui va començar a renegar també, agenollat per explorar el cos del vaquer amb els dits. S’hi havien aplegat moltes persones que es miraven el metge, algunes d’elles dones, però no per això va deixar de renegar. Va resultar que el vaquer s’havia trencat unes quantes costelles i probablement movent-lo havien aconseguit que els extrems partits li perforessin els pulmons. Va morir al cap d’una hora encara no, sense ni tan sols sortir del carreró, i a aquella hora el sol havia fet prou volta perquè tornés a quedar exposat a la calor. Una dona del poble era al seu costat amb un para-sol petit provant de fer-li ombra, però estava tan entretinguda xerrant amb una amiga que l’ombrel·la brandava cap aquí cap allà i al vaquer de poc li servia. Feia una bona estona que era mort quan la dona se’n va adonar, i aleshores va deixar anar un lleu xiscle, va fer un salt enrere i se’n va anar carrer avall amb cara d’avergonyida.

Encara quedava gent congregada al voltant d’en Mel Weatherwax després que s’enduguessin el cos, i ell relatava a tothom el que havia passat, quan el jove de la moto i la seva amiga van tornar al poble caminant. Ell duia les ulleres al cap, sobre els cabells polsegosos, i ella les seves penjades al coll, i tenia un blau lilós en una galta. Tots dos estaven plens de pols i feien fila de cansats, però el jove es va obrir pas entre la gentada i va dir a en Mel Weatherwax:

—Se m’ha esconyat el motor, hòstia. Que hi ha cap taller, al poble?

—Fill meu —li va dir en Mel—, acabes de matar un dels meus vaquers. En aquest poble no trobaràs ningú que t’arregli aquest coi de moto.

Tot això passava el 1929 i aquella zona de l’est d’Oregon ja feia dos anys que estava sumida en la Gran Depressió, així que en Mel no patia per haver de buscar un altre jornaler. Però s’alegrava de tenir aquell noi al davant per poder culpar-lo de l’accident, i un cop la idea va prendre dins seu, va perdre els nervis i va clavar un cop de puny a la cara del jove que el va fer anar de recules entre la gent, trontollant, fins que va anar a parar als peus d’un dels indis. El jove es va eixugar la pols i la suor de la cara amb el revers de la mà i va mirar amunt, somrient, a l’indi. Un jove ben plantat, amb unes dents que es veien més brillants encara en aquella cara cremada pel sol. «Cagontot», va dir, «un indi, tu». Després es va aixecar i va envestir en Mel Weatherwax, i poc després alguns dels altres homes van haver d’endur-se’l a rossegons. La noia era a certa distància, a l’ombra, mirant-s’ho. Era prima, brutota, d’ulls blaus i molt jove, i semblava cansada, però li adverties una espurna als ulls mentre observava la baralla, com si li agradés el que veia. Des d’aleshores, quan algú li veia aquella mirada, sabia que hi hauria problemes.

Un cop acabada la baralla, les coses es van calmar i en Mel, sent-ne el derrotat, va convidar el jove a fer un beure i van tirar tots cap al Wagon Wheel. Tenint en compte que hi havia una vacant, cap dels homes sense feina no pensava perdre de vista en Mel fins que hagués triat algú. Va resultar que el jove ja en tenia, de feina, i ell, en Mel i l’altre jornaler van marxar del poble junts amb la camioneta, i van deixar la noia sola a l’hotel. De camí cap al ranxo van arreplegar la moto i la van carregar al darrere, i un cop a la finca van mirar d’arreglar-la, però tenia algunes peces espatllades i el xassís tot doblegat. En Harmon Wilder, el jove, va dir a tothom que l’havia robada a Oakland, a Califòrnia, i que li era una mica igual què se’n fes.

No es va celebrar cap funeral pel vaquer mort; no tenia família i, com que va passar a començaments d’estiu, tots els homes dels ranxos anaven molt atrafegats. Van ficar el cos en una caixa de fusta, la van portar fins a la finca i allà el van enterrar.

La següent vegada que els indis van veure la noia, feia de cambrera al restaurant de l’hotel. Cap d’ells no va entrar a l’hotel; la van veure pel finestral que dona a Walnut Street. En aquella època no tenien feina; vivien dels talons que rebien a l’oficina de correus enviats pel Govern Federal. Els talons van continuar arribant fins a finals de la dècada de 1930, quan el sector de la fusta va començar a girar tant que les serradores van iniciar la contractació d’indis. Així que el 1929 alguns indis passaven pel poble pràcticament cada dia i es plantaven davant de correus a xerrar i observar el tràfec del municipi. Si se’ls en presentava l’ocasió, s’agafaven un whisky, se l’enduien ves a saber on i se’l bevien. Van arribar a conèixer molt bé en Harmon Wilder, perquè a diferència de molts altres vaquers a ell no li sabia greu convidar els indis a un whisky. Fins i tot alguna vegada els acompanyava i en bevien plegats. I un cop, quan els dos agents federals de Portland van anar al poble a tancar el Wagon Wheel, en Harmon i un parell d’homes van anar amb el cotxe fins a Bend i van comprar una caixa de Canadian Club, i en Harmon en va vendre tres litres als indis. Aquella nit va ser com si tot el poble anés begut, tot i que en realitat només eren els peons de la serradora, els vaquers i cinc o sis indis. Els dos agents federals van acabar enmig d’una batussa per voler esbrinar d’on els arribava l’alcohol, i a un li van estampar una ampolla buida al cap i el van haver de dur a l’hospital, que era a més de seixanta quilòmetres.

Poc després hi va arribar la policia estatal i es va endur la noia. Es deia Annemarie Levitt, havia fugit de la seva família, a Portland, i només tenia setze anys. En total va ser fora de casa unes sis setmanes, i més tard va tornar al poble amb autobús, es va agafar una habitació a l’hotel i va recuperar la feina del restaurant. Arribats a aquell punt, tothom veia que estava embarassada. Abans que se’n tornés a Portland, en Harmon feia cap al poble cada dissabte a la nit i l’anava a veure una estona abans de passar cap al Wagon Wheel, però després d’allò, quan hi ensopegava pel carrer, no li deia ni ase ni bèstia.

A les acaballes d’octubre, quan va caure la primera neu, al poble tothom sabia que els seus pares no pensaven tornar a enviar-hi la policia, i que ella no pensava tornar-se’n a Portland pel seu propi peu. En aquella època de l’any els vaquers podien passar pel poble cada nit, si els quedaven diners. En Harmon tenia sort amb les cartes, així que hi anava sovint. No havia canviat gens: continuava sent una persona d’extrems, bevia massa, però de tant en tant passava per l’hotel a veure l’Annemarie, i, si més no en una ocasió, ella va fer autoestop perquè la portessin al ranxo a veure’l.

L’Annemarie Levitt no va anar a viure amb els indis fins a finals de l’altra primavera, el 1930, després d’haver anat a Bend a tenir la criatura en un d’aquells centres per a mares solteres. Va tornar a Iona sense l’infant. Ningú no sabia què va fer enfurir més en Harmon, no saber on era ni si havia tingut un fill o una filla o veure la mare de la seva criatura vivint amb els indis. Potser no era ni una cosa ni l’altra; potser era el que ella li havia fet a la cara.

A en Harmon ja no se l’estimava. Ho va demostrar una tarda poques setmanes després d’haver tornat al poble sense l’infant, quan en Harmon la va aturar al mig del carrer. Ell duia una ampolla de whisky i ja anava mig gat, i això que només era migdia d’un dia gris d’hivern. La va aturar, li va dir una cosa que no va sentir ningú i després va riure i va provar de fer-li beure de l’ampolla de whisky; ella la va agafar i la va impulsar amb força, dibuixant una gran corba ben amunt, fins a clavar-l'hi contra una templa i aixecar-lo dos dits de terra. La neu que havien netejat del carrer i escombrat del passeig entarimat estava apilada en monticles bruts i compactes, i en Harmon s’hi va entrebancar, va deixar un reguerall lluent de sang a la capa de gel i va anar de trompis damunt del glaç endurit del carrer. L’Annemarie es va quedar allà plantada, amb el coll de l’ampolla a la mà, rient-se’n, i al final va llançar-li també el coll a sobre i se’n va anar. El va deixar al mig del carrer amb la mandíbula partida, un bon tall a la galta i la sang que li rajava calenta i tot seguit es congelava a la superfície del carrer. Uns quants van presenciar el que havia passat des de l’altra banda, però ningú no es va aturar a ajudar en Harmon. Al poble prou mala fama tenia per esperar que algú l’ajudés, així que al final es va aixecar i va anar fent tentines fins al Wagon Wheel. Uns jornalers van acabar acompanyant-lo al metge i, després d’allò, el van portar a l’hospital. No, la noia ja no l’estimava. Potser fins i tot l’odiava. Potser aquell sentiment era prou fort per fer-la tornar. Després, un cop el va haver agredit amb l’ampolla de whisky i se’n va haver rigut de mala manera i la sang se li va congelar al mig del carrer, la noia va deixar d’odiar-lo a ell i va començar a odiar-se ella mateixa.

Portland l’havia fet embogir. Fins i tot amb setze anys, sentia tírria per aquell lloc. Era la desesperació de la família; filla única, estava desbocada, ja s’havia buscat problemes amb la policia en un parell d’ocasions abans de conèixer en Harmon i, en una rampellada, s’havia escapat de casa amb ell. Després que els seus pares l’enviaven a dormir, s’estava a l’habitació del pis de dalt esperant que s’adormissin i, tot seguit, es tornava a vestir, sortia per la finestra i agafava algun tramvia que anés al centre, però quan tornava entrava per la porta principal i, si se’ls trobava esperant-la, es posava feta una fúria i els deia que no es fiquessin en la seva vida, i si el pare intentava clavar-li una galtada o una natjada, ella li pegava també i li cridava fins que el senyor al final claudicava, i llavors se’n tornava cap a dalt, anava a l’habitació i s’hi tancava amb balda. Devia conèixer en Harmon en una d’aquelles expedicions al centre, perquè hi va haver una nit que, senzillament, no va tornar a casa.

La cara d’en Harmon va quedar destrossada. Va perdre totes les dents de la banda esquerra i li va quedar una cicatriu que li naixia just a sota de l’ull esquerre, li travessava els llavis i li arribava a la barbeta. El rostre li havia adquirit un aspecte còncau, els ulls blaus li havien perdut tota fulgència i des d’aleshores va ser una mala peça fins que es va morir, vivint la vida d’un bon vaquer treballador, potser no la mena de vida que potser havia somiat a Oakland, Califòrnia, però al seu entendre prou bona igualment: divuit hores al dia, quan els ramats sortien al prat, amb la meitat de la ràbia evaporant-se-li al sol, la pols i la pudor agra i calenta del cavall pujant-li fins al nas. La feinada, fins i tot a l’hivern; les mil tasques irritants però imprescindibles que pertoquen als ramaders li xuclaven l’excedent d’energia pels braços i les cames fins que amb prou feines n’hi quedava per a una nit de dissabte de cridòria al mes, una nit de beure, esmicolar finestres i masegar la primera cara que se li plantés al davant.

Escrivia cartes, i cada cop que podia passava per l’estafeta a veure si rebia resposta. No va trigar a transcendir què era el que esperava. Escrivia cartes als orfenats i als hospicis estatals de tot Oregon, amb la intenció d’esbrinar si tenien cap infant que dugués el cognom de Wilder o de Levitt, però sortia de correus, s’asseia al banc, obria la correspondència i, havent llegit totes les cartes, en feia una pilota, la cara se li tornava negra de la ràbia i d’aquella manera tothom sabia que encara no havia trobat la criatura. Potser les ànsies de localitzar-la també van acabar evaporant-se-li a foc lent. Al cap d’un temps ho va deixar, i la gent va deixar de pensar en ell, perquè ja no passava mai pel poble, es quedava a la finca. Els vaquers sempre es traslladen d’un lloc a l’altre, canvien de feina, però en Harmon no. Ell es va quedar amb en Mel Weatherwax fins a l’últim dia. En Mel deia que era bon vaquer i no enraonava gaire, i si el deixaves tot sol no li donava problemes. El que fos que l’havia fet fugir d’Oakland rumb a l’oest més salvatge semblava que ja estava resolt, d’una manera o d’una altra. Potser el que buscava era la llibertat. Potser va mirar al seu voltant i es va adonar que tothom estava empresonat per Oakland, pels seus barris petitons; tothom respirava el mateix aire, heretava les mateixes cadires a l’escola, entrava a treballar a les mateixes feines ràncies que havien tingut els seus pares i vivien a les mateixes cases atrotinades d’estuc. Potser és que tot li semblava una presó, o un parany, el fet que tothom esperava d’ell que fes certes coses perquè sempre s’havien fet d’una certa manera, i que a més tingués traça en aquelles coses estranyes, absurdes, tristes, i potser també és que ell tenia por: dels edificis, del fum, del ferum de la badia, de les mirades grises de la gent. Potser li feia por que ell també acabaria tornant-se una d’aquelles persones madures que perdien el color a la cara i acabaven soles, i a ell també li tocaria acontentar-se amb una casa del barri i una d’aquelles noietes de l’institut i una feina en una fàbrica qualsevol i senzillament quedar-se allà fins a morir-se. Així que va sortir a buscar els únics confins que havia sentit mai que existien i es va acabar fent vaquer. Però, esclar, en la fugida es va endur tot aquell farcell que no l’abandonava, burxava, destrossava, matava, fins que al final ell també va desaparèixer per complet i només en va quedar el cos d’un home feinejant. Fins i tot allò va acabar morint també. Va passar per accident. Un cavall li va ventar una coça i va morir l’endemà d’una hemorràgia cerebral. Provava de treure el gel apilotat de les peülles, però va relliscar, va doblegar la pota del cavall i l’animal va clavar la guitza i li va encertar la templa, i allò se’l va endur a l’altre barri. L’accident es va produir el 1936; tenia vint-i-sis anys, a punt de vint-i-set. No va arribar a veure mai el seu fill.

L’Annemarie, tampoc. Feia temps que vivia amb els indis i semblava que li anava força bé, però quan li va arribar la notícia de la mort d’en Harmon alguna cosa se li va desprendre de dins —una cosa que l’odi acumulat de tots els blancs del poble no havia aconseguit disminuir en tot aquell temps— i al cap d’unes setmanes es va matar amb una escopeta del calibre 10. Tenia vint-i-quatre anys. Els indis la van enterrar.

PRIMERA PART

MENORS DAVANT LA LLEI

1947

U

Hi havia coses pitjors que estar arruïnat, però en aquell moment a en Jack Levitt no se n’hi acudia cap. Corria per Fourth Avenue, al centre de Portland, contemplant l’aparador d’un basar amb les mans a les butxaques i encorbant les amples espatlles. Dos objectes van captar la seva atenció: el primer, un bassal no gaire convincent de vòmit de plàstic, pintat amb un groc biliar, amb restes de menjar que en sortien per la superfície; el segon, una cagarada de gos realista, segurament feta amb guix i després pintada de marró. Algú havia fet aquells objectes per vendre’ls. En algun lloc hi havia una fàbrica on els treballadors s’estaven apostats a les cadenes de muntatge i produïen aquelles coses, i a sobre cobrant. Però sabia que ell no tenia ni la imaginació ni l’energia per fer res de creatiu. Se li va escapar un somriure pensant-hi. Quan no tens un ral, et venen al cap tot de maneres absurdes de fer diners. Robar als que duien una bona merla. Entrar a una botiga (com aquesta, posem per cas, buida, si no fos per un senyor gran que llegeix un diari allà al fons), agafar l’encarregat pel coll de la camisa, clavar-li un parell de cops de puny a la boca i buidar-li la caixa… O podia anar fins al centre de col·locació de Third Avenue, a pocs edificis del teatre burlesc, i intentar trobar una feina. Tot i que per les barriades pobres de Burnside hi havia homes instal·lats permanentment a la vorera o repenjats contra les cases i, al centre de col·locació, n’hi trobaria un bon grapat, també; tots buscaven feina. La primera vegada que en Jack havia fugit a Portland, feia uns mesos, s’havia endut la impressió que eren tots indigents, però no, eren operaris sense feina, res més. Pescadors, estibadors, llenyataires, cuiners de fregitel·la, homes que s’havien format com a barbers, i només algun borratxo esporàdic. També gitanos, famílies senceres assegudes davant dels aparadors on vivien, i en Jack coneixia les noies gitanes; les guapes que anaven amb aquella roba et somreien i et picaven l’ullet, i et convidaven a pujar a casa seva, t’oferien allò que cap gitana et donava mai, i després, quan et tenien a dins, et demanaven diners «per a una benedicció», i començaven a sortir gitanos de darrere les ombres de les cortines… La major part d’homes eren venedors de vehicles d’ocasió i es passejaven per la ciutat en cotxes vells i polsegosos, aturaven la gent per dir-los si volien guanyar diners en metàl·lic a l’instant a canvi del seu cotxe, o els oferien de reparar-los un parafang abonyegat. Et deien que t’arreglarien «aquella mala trompada» per tres dòlars, i si t’hi avenies sortien cinc o sis homes del vehicle amb martells i començaven a colpejar-te el parafang de mil maneres; tant, que aquell únic bony que duies es convertia en desenes de bonys petits, i després et reclamaven tres dòlars, però per cadascun, t’encerclaven i et defensaven amb vehemència la naturalesa sacrosanta d’un contracte, assegurant que tenien testimonis, i si tu t’hi negaves i els deies que no pensaves pagar res, s’oferien a comprar-te el cotxe. Si no els el volies vendre, al final se n’anaven, però no sense disputa. Una altra gran manera de fer diners. El que passava és que en Jack no era gitano.

En realitat, era un jove a qui costava molt trobar feina. Tampoc no és que tingués gaires ganes de treballar, però de diners sí que en volia, i en aquell moment, a plena llum del dia, feia l’efecte que era l’única sortida. Tenia disset anys i un aspecte d’una gran duresa. Tenia uns ulls blaus penetrants, inexpressius, gairebé de serp, que els ciutadans normals consideraven difícils de mirar, i un cap que semblava massa gros pel cos que tenia, accentuat per la tofa de rínxols rossos enfadats, que no es pentinava gairebé mai. Feia cara de dolent sense fer-la d’enrabiat, i tenia uns punys enormes que semblaven capaços d’aixafar cranis, gairebé com si haguessin estat creats per a aquell propòsit. En Jack no era la imatge de l’empleat modèlic, i fins i tot quan somreia transmetia massa brutalitat en l’expressió per calmar ningú.

Malgrat tot, només era un marrec, i gran part d’aquella duresa no era altra cosa que una careta, elaborada al llarg dels darrers dotze anys de la seva vida, perquè havia descobert que, si no ho feia ell, no el protegiria ningú. En un nano més baixet, més prim, amb una presència menys imponent, aquella aparença s’hauria confós per aplom i l’haurien elogiada.

Es va apartar de la finestra, va treure les mans de les butxaques i va enfilar carrer amunt. La gent que el veia venir s’apartava. Era un dia gris típic dels de Portland, ideal per compadir-se. Li quedaven quatre dòlars i no podia tornar a l’habitació de l’hotel. Havia deixat la feina i no sabia on podia trobar diners. Legalment era un fugitiu de l’orfenat i, en aquell sentit, era una persona «buscada». Ell no tenia pas la sensació que ningú el «busqués», sinó al contrari, no el volia ningú. Tenia els seus desitjos, però no baixaria ningú del cel per satisfer-los-hi. Va provar d’esprémer-se un xic d’autocompassió del pensament, però no va servir de res: va haver de reconèixer que s’estimava més la seva singularitat, la seva llibertat. Entesos, doncs. Sabia el que volia. Volia tocar calés. Volia sucar el melindro. Volia un tiberi per sopar, amb tota la pompa. Volia una ampolla de whisky. Volia un cotxe per conduir a cent seixanta quilòmetres per hora (feia poc que havia après a conduir i li encantava la sensació de velocitat i de control, la lucidesa del perill). Volia roba nova i sabates de trenta dòlars. Volia una automàtica del 45. Volia un tocadiscos a l’espaiosa habitació d’hotel que també volia, per poder estirar-se al llit amb el whisky, i algú amb qui sucar el melindro i escoltar «How High the Moon» i «Artistry Jumps». Allò era el que volia. Així que d’ell depenia aconseguir tot allò. Ja se sentia millor, només de fer una llista de desitjos. Era una manera d’acotar-los. I sabia que cadascun d’aquells desitjos es podia satisfer amb diners. Per tant, el que realment volia era tenir molts diners. Deu mil dòlars, posa-hi.

La veritat és que estava de molt bon humor quan va arribar a la sala de billar, que era un dels tres llocs que més freqüentava (els altres dos eren una cantonada d’un carrer i una altra sala de billar). Va baixar les escales ben content i, quan va veure el seu amic Denny Mellon, li va dir a crits:

—Hola, papa! No tindries deu mil dòlars per deixar-me?

En Denny va arrufar el front i va dir:

—Per a què els vols?

—Cases amb terreny —va corejar en Jack.

—Ah, molt bé. Ara patia per si te’ls pensaves gastar en bons de guerra o qui sap què.

Minuts després en Jack ja estava immers en una partida de Bola 9 a deu cèntims i havia oblidat tots els maldecaps.

No és que en Jack no tingués amics. Poc després d’arribar a Portland havia descobert per on paraven els nanos més bregats de la ciutat i s’havia sumat a les seves files, i dins la colla gaudia d’un cert estatus perquè tenia la fama de ser dels que no tenien por de res, un dels elements de pell més dura, com en Clancy Phipps o el seu germà, en Dale, un líder, perquè (o això creien la resta de nois i noies) no hi havia proposta que ell trobés massa perillosa. A Portland dels nanos difícils en deien «la colla de Broadway» i rondaven per la cantonada de Broadway amb Yamhill. La colla tenia els inicis en la Segona Guerra Mundial i encara funciona avui. Eren els joves que no queien bé o que no els volien prou als seus instituts, o eren ells els qui menyspreaven els estudis i buscaven l’emoció que el centre de la ciutat promet; els que buscaven brega amb els col·legis, la policia, els pares —pràcticament tothom— i per això s’ajuntaven en forma d’aquella colla no gaire cohesionada. En devien ser uns cinquanta, tant nois com noies, i la composició de la camarilla canviava constantment. Alguns s’esfumaven quan s’allistaven a l’exèrcit o trobaven feina, o es casaven, o feien amics als seus instituts, o anaven al reformatori de Woodburn, o anaven a viure a un altre estat i acabaven a Nova York o a San Francisco, però també n’arribaven de nous, sense parar, molts com en Jack, que rebien el reconeixement i l’aprovació del grup si complien els requisits de rudesa, falta de moral convencional, aversió pels adults i odi envers la policia.

La majoria eren com en Jack Levitt, en el sentit que volien tenir molts diners i fer tot allò que els passava pel cap, si més no durant un temps, però la majoria ho veien diferent: volien passar-s’ho bé en aquell moment, perquè en el fons sabien que al cap de poc trobarien feines, es casarien, formarien una família (que seria com les seves) i s’acabaria la festa. Si semblaven massa escandalosos, massa assilvestrats, massa provocadors, potser en certa manera era per desesperació, perquè els esperaven anys interminables d’una existència avorrida, de feines miserioses, de parelles ben poc atractives i de marrecs a qui no esperava pas un futur millor que el seu. En Jack no compartia aquella visió de les coses, i tampoc no tenia motius per fer-ho. No sabia qui eren els seus pares, ni esperava que el futur fos una repetició del passat, perquè allò era impensable. Ell com a mínim tenia una visió de futur que incloïa un desenfrenament en si mateix, una successió gradual de plaers i d’amors i d’alegries, i si li costava aconseguir-ho, doncs no passava res, tampoc; sabia lluitar per les coses que volia. De fet, era pràcticament l’únic que sabia. També tenia uns quants terrors soterrats, però esperava que aquella part de la seva vida la tingués liquidada. En aquest sentit era aquella barreja tan peculiar: un optimista cínic. Les seves esperances eren abstractes i fins i tot puerils, però com a mínim eren esperances, i aquella abstracció era un punt a favor, perquè a la majoria dels altres els esperava un futur dat i beneït.

Més o menys al mateix temps que en Jack Levitt baixava corrent les escales de la sala de billar, un altre noi de futur abstracte, però que a ell li semblava molt prometedor, va baixar de l’autobús que venia de Seattle. Es deia Billy Lancing i va ser l’últim a baixar; un noiet d’uns setze anys, prim, d’espatlles escardalenques, cara afalconada, amb uns ulls esmolats, de vell, calculadors. Tenia un color de pell d’un groc pal·lúdic, i per això, i pels cabells escarolats, entre pèl-roigs i castanys, era evident que era negre. Duia una caçadora blanca i una motxilleta de viatge de tela blava que va deixar en un armariet dels de deu cèntims a les cotxeres dels autobusos de la Greyhound. Tot seguit va baixar al lavabo d’homes, va ficar una moneda de cinc en una de les ranures dels vàters de pagament i hi va entrar. Quan en va sortir, duia la clau de l’armariet dins del mitjó, a l’empenya dreta. Era un detall important: a dins la bossa, juntament amb tota la roba, hi tenia quinze bitllets de deu dòlars en un feix ben compacte, lligats amb dues voltes de goma: el seu «raconet», diners que havia guanyat, arreplegat i estalviat per fotre el camp de casa.

Amb la clau ben guardada, es va acostar a una de les piques i es va passar l’aigua freda per les mans per després esquitxar-se la cara. Els lavabos d’homes eren plens de mariners, i les seves converses i riures rebotaven enigmàticament per les parets enrajolades, una descàrrega demencial de sorolls fragmentaris. Si no fos per la ressonància, a en Billy li recordava casa seva de Seattle, la xerrameca contínua de la gent que vivia al seu pis d’habitatge social: els pares, els germans, la tia vella del sud, els tres avis; una casa on sempre hi havia algú despert, sempre es cuinava, sempre hi havia algú a punt de sortir a treballar i sempre acabava d’arribar algú que s’havia abocat uns ditets de whisky; la ràdio en marxa, alguna criatura plorant, una altra que xisclava de riure; la veu constant, greu i bombollejant de la tieta des del racó de l’estufa, xerrant de l’època en què vivia al sud i del fred i de la pluja; o el pare i l’avi discutint que si Boeing cap aquí, Boeing cap allà. Quan en Billy pensava en casa seva, pensava en el rebombori, i en aquell moment al lavabo d’homes de les cotxeres de la Greyhound de Portland, a gairebé tres-cents quilòmetres d’aquells blocs pobres, la por de l’ofec de sempre, d’acabar estrangulat pel soroll, li va tornar a venir, i va notar que se li feia un nus als budells i que començaven a suar-li els palmells de les mans. Deu ser que em fa por Portland, va pensar. Només és això. Com a qualsevol altre noi. Se’n va tornar cap amunt i va sortir al carrer.

Unes panxes de núvols grisos i carregats planaven baix per damunt dels edificis del centre de Portland, però encara no plovia, i les voreres estaven eixutes. En Billy es va mirar el rètol del carrer, que era blau i blanc: Fifth i Taylor. Pel que li havien dit al Two-Eleven de Seattle, sabia que al centre de Portland hi havia tres sales de billar: el Rialto, a Park, entre Morrison i Alder; el Ben Fenne’s, a Sixth, entre Washington i Stark; i un lloc que tothom coneixia com «el Niu de rates», a Washington, entre Fourth i Fifth. Representava que els calés es feien al Rialto, però en Billy va decidir que abans valia més provar sort als altres llocs. Es va acostar a un conductor que estava repenjat contra un taxi groc, li va demanar indicacions i es va posar a caminar, pendent avall, cap a Washington Street.

El Niu de rates era fàcil de trobar: un rètol de neó vermell que coronava un rebedor entre un taulell atrotinat on servien dinars per finestreta i un despatx d’una immobiliària i que deia «Billar americà – Snooker – Billar francès», i una escala que baixava. Mentre en Billy baixava els esglaons, pujaven dos empresaris que reien d’alguna cosa. Un se’l va mirar d’una manera estranya i després es va girar de perfil per deixar-lo passar. Les escales estaven increïblement brutes i el terra de formigó del fons estava tot tacat i ple de porqueria, pudia a vòmit ranci i a pixum. En un racó es veia una ampolleta verda tombada de vi i, al costat, una bossa de paper que deixava entreveure el coll d’una segona ampolla. En Billy va girar a la dreta, va obrir les portes batents i va baixar tres esglaons més per accedir a la sala de billar.

A mà dreta, una vitrina de cigars amb uns quants entrepans embolicats que semblaven fets malbé al prestatge de dalt, una màquina del milió amb el típic jugador abocat a sobre, una cabina telefònica, un home amb una camisa blanca —probablement el propietari— repenjat al taulell, donant consells al jugador de la màquina; a mà esquerra, sis taules en filera, totes de billar americà. En tres hi anaven partides en dansa, i hi havia una fila de butaques contra la paret, amb grupuscles d’observadors desvagats davant per davant de les taules en actiu. A l’altra banda de la vitrina dels cigars, en Billy va veure un distribuïdor que duia a una sala del darrere, i per allà va saber veure la punta d’una taula de snooker, i al darrere, més butaques. D’aquella sala del fons arribava molt de soroll, i amb les mans a les butxaques de la caçadora en Billy s’hi va acostar i es va recolzar just a l’entrada. Hi havia tres taules de snooker, amb partides disputant-se a totes tres; empresaris sense l’americana, segurament jugant a cinquanta cèntims la cantonada mentre dinaven, rient, tots amics, jugant plegats cada dia a l’hora de dinar. En Billy es va fixar que un d’ells era policia, rodanxó, de cara fofa, i que mastegava un sandvitx. En Billy estava a punt de fer mitja volta per marxar quan va notar una cosa a l’espatlla.

Es va girar i va mirar fit a fit al rostre del propietari. La boca estava tensa, les paraules eren severes, però rere les ulleres de muntura daurada aquells ulls grisos semblaven atribolats, com si volguessin dir a en Billy que no fes cas de les paraules, que no en culpés l’amor. Però esclar, va pensar en Billy mentre pujava les escales, potser era una manera que tenia el vell xaruc d’excusar-se, al cap i a la fi. En Billy no va fer cap cas de les paraules en si: «Fot el camp, negrot», «Escampa la boira, negrot» o, senzillament, «Bla-bla, negrot», tot allò a ell ni li importava ni ho va recordar, no era important. El Niu de rates no era la mena de local que li interessava. Era un cau llòbrec, de mala mort, on feien cap els jugadors ocasionals i els apostadors de l’hipòdrom que es resguardaven de la intempèrie. Allà no hi havia res per a en Billy.

El Ben Fenne’s era diferent, ho va comprendre a primera vista. Era un altre soterrani, però l’escala d’accés era més ampla i algú l’havia escombrada. A sota de tot hi havia una barberia a l’esquerra i la sala de billar a la dreta, i el local era més gran, amb sostres més alts, més taules, més moviment. I en comptes d’una vitrina amb cigars hi havia una barra llarga, de fusta fosca, darrere la qual treballaven dos homes amb camisa blanca, tirant cervesa o cuinant a la planxa. Amb una llambregada al local en Billy va veure que no hi havia cap altre negre a la sala, però allò ja s’ho esperava; al Two-Eleven de Seattle tampoc no hi havia altres negres, o no fins que en Billy hi havia insistit i, al final, li havien permès deixar-s’hi veure. Per aquell motiu fins i tot s’havia guanyat una certa fama a Seattle com el «negrot petit», que sempre ho donava tot jugant i exhibia un gran talent en el billar continu o la tronera única.

La primera taula de la dreta era de billar francès i s’hi disputava una partida de 31 a tres bandes. En Billy va notar la tensió de l’acció pura i dura als budells, a tota la musculatura, així que es va acostar al taulell de darrere la taula i es va enfilar al tamboret del racó, repenjant-se contra la paret, orientat per observar la partida. Va sentir que el recorria el rampell de l’acció, gairebé com si estigués a punt de jugar una partida amb cent dòlars de premi en aquell moment. Era una sensació agradable, i de cop tenia les mans seques i podia empassar saliva fàcilment. Gairebé se li va escapar un riure, de tan bé que es trobava.

Poc després se li va acostar el responsable del taulell eixugant-se les mans al davantal blanc que duia tacat: un home baixet, amb cara simiesca i aspecte baldat, amb uns avantbraços grossos i peluts.

—Què prendrem? —va preguntar a en Billy.

En Billy va notar que el riure volia pujar-li per la gola com una bafarada, perquè sabia el que passaria, sabia el que ja havia passat. El cambrer s’havia acoquinat: en realitat hi anava per dir-li que se n’anés, però al final li havia vingut la por.

—Voldria un frankfurt i un cafè amb un xic de llet —li va dir en Billy.

Les mans del cambrer eren damunt la barra i va fer tamborinar els dits un cop amb un sospir.

—Entesos —va dir.

Quan li va dur l’entrepà, un frankfurt gruixut, corretjós, tallat per la meitat i embotit entre dues llesques de pa blanc, va haver de tustar en Billy a l’esquena perquè li fes cas.

—Aquí tens l’entrepà, nano. Trenta cèntims, amb el cafè. Te’l menges i vas passant, d’acord?

—Que patia que m’hi volgués quedar a dormir? —va dir en Billy, tot innocent.

Després d’allò va somriure al cambrer amb aquell somriure de galta a galta amb què feia el gallet, i va alçar un dit llarg i ple d’ossos per indicar-li el pot de mostassa de l’altra banda de la barra. Automàticament el cambrer va agafar la mostassa i l’hi va passar a en Billy.

—Ja m’has entès, noi —va dir.

En Billy es va menjar l’entrepà i va anar xarrupant el cafè, fent veure que observava la partida de billar francès, quan en realitat el que feia era apamar el local, fixant-se en totes les taules per veure on hi havia els jugadors que s’hi deixaven diners i quina mena de pa s’hi donava. A la dreta d’on era hi havia una altra taula, també de billar francès, però amb un joc de keno a sobre: un bastidor de fusta, amb la vora de llautó, en un extrem de la taula, amb forats numerats per a les boles. El keno era un joc que només es jugava per diners i un rètol damunt dels llums de la taula deia: «Partida lliure, a deu cèntims el tac», cosa que volia dir que tothom (bé, pràcticament tothom, va pensar en Billy) s’hi podia apuntar. Va estar rumiant si debutar allà o no, però va decidir deixar-ho córrer. Perquè en una de les taules de billar americà del centre del local hi estaven fent una partida de Bola 9, uns jugadors que no eren gaire més grans que en Billy, i allà d’espectadors no en faltaven, asseguts o recolzats contra altres taules, parlant fluixet i fent apostes al marge. Havia de ser aquella taula.

Quan va haver acabat de menjar, es va eixugar amb delicadesa amb un tovalló de paper, va travessar la sala fins als lavabos i es va rentar. En sortir, va anar al centre mateix del local, a prop de la partida de Bola 9. Es va instal·lar en una cadira de fusta de respatller alt, va enroscar els peus als travessers, va encreuar les mans damunt la panxa amb ganes de riure, amb ganes de deixar anar un esgarip d’alegria, i va dir amb una veu acriaturada de negre que es va poder sentir arreu de la sala de billar:

—A’ns no em foteu tots fora, qui’s vol endur els meus calés? Qui vol els diners que s’ha guanyat ‘quet negret suant la cansalada?

El local va quedar en silenci un moment quan tothom va deixar de fer el que feia i es va girar a mirar-se’l. Llavors, de mica en mica, alguns avergonyits, d’altres indiferents, van retornar a les seves partides i converses, i els sorolls del local van reprendre la marxa. Però en Billy ja s’ho esperava; sabia que, entre ells, segurament a la taula de Bola 9 o la del keno, hi havia gent que feia càbales sobre quina era la seva modalitat i el nivell de perícia, càbales sobre si aconseguirien quedar-se amb els seus diners abans no el fes fora l’encarregat. En Billy també sabia que, fos on fos, no trigaria a fer justament allò, tret que algun dels habituals li supliqués que no ho fes, com a mínim fins que hagués plomat en Billy.

Al final va ser el mateix encarregat qui va fer l’oferta. Era un home cepat, de constitució mitjana, que devia acostar-se a la trentena i duia un davantal de cuir. Es va acostar a en Billy per l’esquena i li va dir:

—A què jugues, noi?

En Billy es va girar i el va mirar a la cara.

—Al que sigui.

L’encarregat va dir:

—Per què no et quedes per Williams Avenue, que és la teva zona?

—Soc de Seattle —va dir en Billy—. No n’he sentit a parlar mai, de Williams Avenue.

—El barri de la gent de color —va dir l’encarregat. Es va quedar plantat pacientment, amb les mans a les butxaques altes del davantal.

—I tant —va dir en Billy—. Tacs torts, taules amb sets, boles boterudes i a deu cèntims la partida de Bola 9. Què se m’hi ha perdut, a mi, en un lloc així? Jo en el billar hi tinc futur.

—Ningú no té futur en el billar —va dir l’encarregat—. Però fem una partida, va, només per veure de quina fusta estàs fet. Et va bé un billar continu?

—La mar de bé —va dir en Billy.

—Dos dòlars la partida? A cinquanta punts?

—Perfecte.

—M’ensenyes els diners abans?

En Billy va riure sota el nas i es va treure un feix de bitllets que, per fora, en tenia un de deu.

—Ara m’ensenyes tu els teus?

—Ets un cabronet espavilat, eh? —va dir l’encarregat.

—Vols que et supliqui que em deixis jugar aquí? —li va preguntar en Billy.

L’encarregat ho va rumiar i no va tenir altre remei que somriure.

—Vinga, no caldrà —va dir.

Que entretingut que soc, oi?, va pensar en Billy, i per un moment va sentir una glopada de fàstic per ell mateix. Sabia que el que feia no era sinó una forma de servilisme cap als blancs. Però que s’ho confitessin, tu: així aconseguia el que ell volia. Potser al començament el toleraven i prou, però al final l’acabaven respectant, perquè l’única cosa que importa en una sala de billar és que apuntis i l’encertis.

—Ensenya’m els teus —va dir en Billy.

Va ser dir-ho i penedir-se’n; se li va escapar. Però l’encarregat no es va enrabiar, sinó que va riure i va treure el seu feix.

—Tenim un nou escurabosses a la ciutat —va anunciar als assistents, que començaven a congregar-se.

—Aquest negret genial —va cridar en Billy tornant del darrere amb un tac— us deixarà sense un ral!

Allò va arrencar alguns riures, i en Billy va notar que la crispació de l’ambient afluixava. Esperava que l’encarregat fos dels millors i també, no cal dir-ho, que el pogués guanyar. Li convenia.

Amb setze anys, en Billy Lancing ja era un jugador de billar espectacular. Tenia els moviments suaus i contundents que només integren els joves i els més bons, una vista jove i esmolada, i sobretot, que era el que el feia un gran jugador, la necessitat interior d’endur-se els diners, perquè per a en Billy els diners ho eren tot, en aquesta vida. Havia après a jugar al billar al centre cívic del barri i, un cop passades les primeres dificultats rudimentàries del suport, el toc i la mirada, es va adonar que, pel que fos, al centre cívic no hi havia ningú capaç de guanyar-lo. Va descobrir que tenia un talent. I sabia que, a la sala de billar per a gent de color que hi havia a tres cantonades de casa, els homes s’hi jugaven calés. Es va estrenar en aquell local amb catorze anys i, després que els senyors fets i drets es fessin un tip de riure només veure’l abocar-se damunt la taula, amb un tac a la mà que al seu costat semblava enorme, van veure que s’imposava en totes les partides i s’enduia sempre els diners, així que, per molt bufó que fos, resultava una amenaça. L’amo del local se’n va ocupar i va prohibir que en Billy hi entrés perquè era menor d’edat. Així va ser com va anar fins al centre, al Two-Eleven, tremolant de por. No cal dir que el van fer fora de mala manera i allò el va enfurismar. Hi va tornar, i el van tornar a enviar al carrer, i llavors es va jugar amb un dels homes que l’acompanyaven a l’ascensor que el podia guanyar en una partida de bandes, i van tornar a pujar tots dos, empipats tots dos, en silenci tots dos, i van jugar a la taula número u amb tothom mirant, i en Billy li va treure tant d’avantatge en la primera partida (jugant amb una superioritat bestial, de pura ràbia) que va fer els darrers tres tocs a banda amb una mà i mirant-lo amb menyspreu; i des d’aleshores va ser la mascota oficial dels jugadors del Two-Eleven, fins que amb el temps va acabar sent el millor del local. Un nen prodigi dels de tota la vida, en va dir un client.

Quan van llançar la moneda, va guanyar l’encarregat i en Billy va treure amb suavitat, però no va ser un bon servei i l’altre va començar a enllaçar sis, deu, catorze boles, i en Billy va tornar a muntar el triangle i l’encarregat va disparar-hi la blanca i el va disgregar, escampant les boles per tot l’extrem inferior de la taula, i va encadenar deu boles més fins que va errar el tret. Un total de vint-i-cinc d’avantatge; la meitat de la partida. Però en Billy no patia: era en plena acció, i l’acció era el que més li agradava d’aquest món. Si l’encarregat n’hagués embocat cinquanta i hagués guanyat la partida, a en Billy no li hauria importat gens, sempre que dugués diners a la butxaca per defensar la jugada i que tingués el braç dret a punt. Es va repenjar contra una taula i va observar com tirava el seu rival, fixant-se en el verd fosc brillant del feltre nou, en la manera en què els llums penjats de dalt feien resplendir les boles, i enllà de la taula, l’aparent foscor de la resta del local, conscient de la seguretat absoluta que li donava saber on era i que aquell era el seu lloc. Al final l’encarregat va errar el tir i va anotar els punts a l’àbac. En Billy es va acostar a la taula enguixant el tac i alhora apamant la disposició de les boles.

Un dels que observaven la partida va dir:

—Coi, John, no has encadenat tantes boles en ta vida.

L’encarregat va somriure i va dir:

—El morro al cul i el cul a casa, bocamoll.

—Vas perdudíssim —va dir l’home.

Una altra veu més jove va dir:

—Dos contra un amb qui vulgui jugar-se’ls que en John dona mil voltes al negre.

En Billy es va girar ràpidament i va entrellucar la foscor.

—Qui ho ha dit, això?

—Jo.

Qui parlava era un jove somrient amb cabells pèl-rojos foscos i pigues, i un clotet al mig del mentó. Es va treure un feix de bitllets de la butxaca de la pitrera i els va bellugar perquè en Billy els veiés.

—Hi vols fer una queixalada?

—M’hi jugo cinc contra deu —va dir en Billy.

—Doncs sí que està fet un bon escurabosses, el nano. Som-hi, tracte fet.

En Billy va encadenar trenta-vuit boles abans d’errar el tir, notant com se li acumulava l’electricitat mentre una bola rere l’altra queien a les troneres i repicaven pels conductes de retorn de sota la taula, fins que al final la pressió va ser massa gran i va fallar el que hauria hagut de ser un tir fàcil a banda i va deixar la blanca desprotegida. En John, l’encarregat, que tenia la cara enravenada de concentrat com estava, es va abocar cap a la taula i va començar a enllaçar-ne, però va fallar el tir de sortida de l’altre triangle i va deixar en Billy amb el joc ben obert. En John va sospirar, va deixar el tac en una taula que no feia servir ningú, va anar al fons del local a anotar el temps d’alguns jugadors de snooker que havien deixat la partida i, quan va tornar a la seva, ja s’havia acabat tot: en Billy les havia ficat totes.

—Qui ha dit que podies tirar mentre jo no mirava? —va dir enfadat.

—No n’has dit res —va dir en Billy—. Ni tan sols he vist que te n’anessis.

—Au, John, per l’amor de Déu, t’ha guanyat com Déu mana —va dir un dels parroquians.

El nano pèl-roig va donar a en Billy un bitllet de deu amb un rictus de fàstic a la cara, i en John va pagar a en Billy els seus dos dòlars.

—Una altra partida? —va preguntar en Billy.

—Ets massa bo per a mi, noi —va dir en John.

Algú va cridar «Triangle!» i en John se’n va anar a atendre la clientela. En Billy va llançar unes quantes boles a la taula i es va posar a fer uns tocs, esperant que algú el reptés. Però aleshores en aquella taula tot estava molt tranquil i va començar a sospitar que potser el farien fora igualment al final. La sensació d’adrenalina l’abandonava i es va posar a fallar tirs senzills. Al cap d’una estona ho va deixar, fastiguejat, va deixar les boles alineades, va desar el tac i va anar a buscar en John.

—Quant et dec?

En John es va fregar la cara.

—Re. Si guanyes, no pagues.

—Vull dir per la pràctica —va insistir-hi en Billy.

—Collons. Per dos minuts? Serien dos cèntims.

—No tinc ganes de deure res a ningú —va dir en Billy.

Ara m’estic passant, va pensar. Es pot saber què coi em passa? Però es va ficar les mans a les butxaques i en va treure una moneda de cinc cèntims. La va donar a en John, que se la va quedar mirant amb un pam de nas, gairebé ofès.

—Collons —va dir—. Doncs re, me la quedo i em beuré una cocacoleta. Gràcies, noi.

Va anar a atendre la barra, i en Billy es va esperar una estona i es va asseure a veure una partida de Bola 9. No tenia res més a fer. S’havia estat les vuit hores d’autobús preparant-se per estrenar-se a Portland, el seu gran triomf, i tot havia passat tan de pressa que no semblava que hagués passat, en realitat. Hauria hagut de ser una cosa més dramàtica; algú hauria hagut de queixar-se a crits que havien deixat entrar un negrot qualsevol en aquell cau, la gent hauria hagut de triar bàndol i ell els hauria cosit a tots la boca amb la seva tècnica extraordinària. Però no va anar gens així, i per això ara era allà assegut, amb dotze dòlars més a la butxaca, ignorat, un tafaner ociós més. Era gairebé com si ja fos d’allà.

El nano pèl-roig es va deixar caure al seient del seu costat, va encreuar les cames i va començar a burxar-se les dents mentre es mirava la partida.

—Tu a tots aquests te’ls faries fàcilment —va dir a en Billy—. Acabes d’arribar de Seattle?

—Fa no res que he baixat de l’autobús —va dir en Billy.

El noi pèl-roig tenia uns ulls verds mandrosos i el somriure fàcil. A en Billy li va caure bé a l’instant. Va treure els cigarrets i n’hi va oferir un.

—Gràcies. Has anat mai a jugar al Two-Eleven d’allà?

—I tant. Molt sovint. Coneixes Seattle?

—Hi he estat un parell de vegades amb el vell. Has jugat mai en aquelles taules de snooker enormes? En saps, de snooker?

—Prou —va dir en Billy—. M’agraden totes les modalitats.

—Vols fer calés jugant a snooker?

—M’haig de deixar pelar? No em deixo mai pelar.

El pèl-roig va ofegar un riure.

—No has de fer res més que jugar. Al Rialto hi ha molta gent que juga a snooker; no cal que et deixis guanyar, ni que dissimulis, ni res. Tu arribes allà i et poses a jugar. No cal que vagis de principiant per endur-te els bitllets: te la fotran ells abans.

Després va caure que li havia de dir una altra cosa:

—Em dic Denny.

Li va allargar la mà i van fer una encaixada.

En Billy hi va reflexionar una mica.

—I del Rialto, què me’n dius? N’he sentit molt a parlar a Seattle. Allà hi ha gent del meu nivell?

En Denny va riure.

—Ostres, company. Ets bo, però no tan bo. Allà n’hi ha molts que et passen la mà per la cara. Quin rècord de boles tens?

—Cinquanta-cinc —va dir en Billy.

—Cinquanta-cinc. Has sentit a parlar d’en Joe Cannon? Doncs com si fos l’amo del Rialto. Et penses que amb cinquanta-cinc li pots fer ombra? No és l’únic, a més. Què me’n dius, d’en Reuben Menashe? O en Bobby Case? En Bobby no té més de catorze anys, però aquest et faria la pell. Fa vora un mes va baixar a San Francisco i va fer mil vuit-cents dòlars jugant al Bola 9 al Corcoran’s, i a sobre li donaven peixet amb la set i la vuit per la cara de nen que té. Els pots guanyar, tu, aquests paios? Val més que et limitis a l’snooker. Per allà hi corren molts fanàtics de l’snooker que es pensen ser els reis del mambo. Trigarien un mes a decidir que ets massa bo per a ells i, quan ho fessin, ja els hauries plomat a tots.

—No en tinc cap ganes, de jugar a snooker —va dir en Billy.

No sabia per què; li rondava la idea de ser el millor en alguna cosa, però no li venia de gust posar-s’hi de debò. Perquè no és cert, pensava. No tinc ganes de ser el millor. No ho soc. No el seré mai, el millor. Però no volia jugar a snooker, endur-se els diners de l’encantat de torn, mentre els que eren realment bons se’n fotien d’ell a la cara. En realitat, havia oblidat totalment en Joe Cannon, no entenia per què. Tothom el coneixia. Era un jugador boníssim, un dels pocs que havien guanyat calés amb aquell joc, prou per comprar-se ell una sala de billar i un local de timbes de cartes. Només d’imaginar-se enfrontant-s’hi passava por; sabia que les mans li pesarien, que el tac no li respondria al tacte, que les boles se li farien lluny. I en Joe Cannon no era ni de bon tros el millor de tots. Només era el millor del nord-oest del Pacífic, i la gent ja comentava que començava a tenir una edat, que dedicava massa temps a jugar a pòquer i que últimament fallava molt els tocs. Malgrat tot, a en Billy li feia por jugar-hi. Que només tinc setze anys, es deia empipat. Cal, tot aquest numeret?

—Com s’hi va, al Rialto aquest? —va preguntar a en Denny.

—Anem-hi —va dir en Denny—. Jo t’hi acompanyo. Em ve de gust una hamburguesa, igualment. I en aquest cau de mala mort no en tenen, d’hamburgueses.

Va dir en veu alta:

—Ei, Levitt, foto el camp a l’altre local.

En Jack amb prou feines va aixecar el cap. Es començava a sentir desesperat; feia molta estona que jugava i només perdia diners. Aquell matí havia sortit de l’hotel a esmorzar i, en tornar, s’havia trobat la porta tancada amb un cadenat. Sabia que no podria treure les coses de l’habitació fins que no hagués pagat els més de cinquanta dòlars que devia, però en comptes d’asseure’s a pensar com ho faria, havia anat a fer una partida de billar. En aquell moment es feia creus de ser tan tanoca. Va errar un tir dels fàcils i va deixar anar un renec molt emprenyat llançant el tac a terra. En John, l’encarregat, se li va acostar i li va dir:

—No em facis malbé el material, fill.

—A la mè, plego —va dir en Jack—. Per què no em poses el temps a l’àbac?

En John se’l va mirar amb cautela i al final li va dir:

—Entesos. Una vegada.

En Jack va somriure.

—Com saps que pagaré?

—Recony, i tant que pagaràs. No tens cap més remei, o no et deixaré rondar per aquí mai més.

Amb el somriure encara als llavis, en Jack va alçar les espatlles i va dir:

—Vaja, que em tens agafat pels ous.

—Això mateix.

En Jack va tornar a sortir al carrer. Queia un xim-xim i va agrair la sensació de la humitat freda a la cara. Va pujar cap al Corner, Sixth Avenue amunt, i es va aturar un moment en una botiga de discos a escoltar un tema nou de l’Stan Kenton. Era una de les coses que podies fer si no tenies ni un ral. Però al cap d’una estona s’avorria i va reprendre el camí. Tot semblava un desgavell absolut. A l’orfenat no l’havia tinguda, aquesta sensació; allà sempre hi havia alguna cosa que en teoria havies d’estar fent. No s’esperava que ho trobaria a faltar. Però sí, calia reconèixer-ho. Va passar per davant del cinema Orpheum de Broadway. Hi feien una pel·lícula de guerra i va dubtar de si li venia de gust veure-la. Coneixia una manera d’entrar-hi sense pagar; pujaves fins al paio que venia les entrades, li deies «Vinc a buscar ma germana petita», l’esquivaves i entraves. Si te’n tocava un amb pebrots, et feia fora, però la majoria et deixaven fer. Feia unes setmanes, en Jack i uns set més, que havien estat passejant-se pel Corner avorrits i més pobres que una rata, havien entrat a la sala del United Artists en fila índia esquivant el taquiller sense dir ni piu, havien pujat les escales de la platea de dalt i, un cop allà, s’havien disgregat per agafar lloc. No n’havien enxampat ni un, i més tard, a mitja pel·lícula, en Denny, que seia a primera fila de platea, va cridar «Per ordre!», i en Jack va dir fort «Un!», i un altre, «Dos!», mentre les acomodadores corrien amunt i avall buscant-los. S’ho havien passat bé, però havia estat una rucada. No tenia cap ganes de veure la pel·lícula de guerra. Seria una bona enganyifa. Va continuar fins a la botiga del Corner, va beure una cola i va esperar que passés alguna cosa d’interessant.

DOS

El seu amic pèl-roig, en Denny Mellon, va entrar a la botiga al cap d’una hora, si fa no fa, moment en què en Jack estava a punt de parar boig de l’avorriment. No tan sols era l’únic integrant present de la colla de Broadway, sinó que ningú no li feia companyia, cosa que encara li alimentava més l’avorriment. No li queia ve, la colleta de l’altra banda del taulell, agrupats al voltant d’en Clancy Phipps. En Clancy acabava de complir sis mesos a la presó del comtat per haver robat un transistor de cotxe i tothom li escoltava els comentaris irònics i inclements sobre la vida a la presó. En Denny es va asseure al costat d’en Jack.

—Collons.

—Què passa?