Vivint a traïció E-Book

Pere Berga

• Herausgeber: Hakabooks
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 139

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

Pere Berga ens proposa una nova etapa de l'apassionant camí cap a les interioritats de l'ànima humana, àmbit del qual ha fet objecte del seu treball, i que aquí ens compar- teix confegint davant els nostres ulls una vànova d'emocions amb fils de vida que estira i ens ordena, fins a esdevenir un retrat, una fotografia, que ens revela la imatge d'aquella llum que un dia va impregnar la fosca del negatiu. Uns sabaters alemanys d'entreguerres, un picapedrer i una comare mallorquins, episodis inèdits de la guerra civil, etc. són els conductors d'una història explicada per entendre emocions, valors, causes i conseqüències, i sobretot, sanar, alliberar i cloure ferides obertes. Som davant la sincera descripció d'un alliberament, de l'obertura d'un canal d'energia per parlar de l'amor, de tra- ïció, de pena i soledat, d'amistat i de reconciliació, amb els altres i amb un mateix. Un exercici que només obrint-se un mateix en canal es pot aconseguir. Toni Gomila.

Leseprobe

VIVINT A TRAÏCIÓ

VIVINT A TRAÏCIÓ

Pere Berga

TÍTOL: Vivint a traïció

AUTOR:Pere Berga©, 2021

COMPOSICIÓ: HakaBooks - Optima, cuerpo 12

DISSENY COBERTA:Hakabooks©

IL·LUSTRACIÓ COBERTA: Jaume Parera©

FOTOMUNTATGE: ”A traïció”Àlex Marín Castellano (2005)©

1a EDICIÓ: octubre 2024

ISBN: 978-84-10173-85-9

HAKABOOKS

08204 Sabadell - Barcelona

+ 34 680 457 788

www.hakabooks.com

[email protected]

Hakabooks

Queden prohibits, dins dels límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol forma de cessió d’ l’obra sense autorització escrita dels titulars de drets d’autor.

Tots els drets reservats.

Aquesta és una història de ficció inspirada en fets i personatges reals.

Manacor, 15 d’agost de 2024.

A n’Arnau, el meu fill.

“Allò més traumàtic per a l’ésser humà és la traïció, el dany que prové d’aquells en qui suposadament podíem confiar”.

Jennifer Freyd

“Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.Has d’arribar-hi, és el teu destí,però no forcis gens la travessia.És preferible que duri molts d’anys,que siguis vell quan fondegis l’illa,ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí”.

Konstantinos Kavafis

Capítol 1

Roma, 19 de gener de 2005.

Si hi havia una aturada gastronòmica que trobaven imprescindible en la seva estada a la capital italiana, aquesta era, sens dubte, la que oferia la pizzeria Da Baffetto.

Com que havien llegit a la guia Lonely Planet que aquest local estava considerat com un dels més concorreguts i recomanats de la ciutat, i que de ben segur el trobarien ben estibat i amb llargues coes per accedir-hi, N’Alfredo Marañón i ell decidiren escurçar la visita que tenien planejada al panteó romà. D’aquesta manera, quan arribàs l’hora de dinar, tot d’una podrien envestir, sense haver d’anar a correcuita, cap a la Piazza Navona, just ben devora la qual es trobava el carrer que albergava l’emblemàtic restaurant.

Anaren errats. Aquell dimecres gèlid i assolellat de gener, a la pizzeria hi havia poca gent, la qual cosa feu que trobassin taula tan bon punt hi recalaren.

Da Baffeto traspuava història. Quan hi entraves es feia evident que era un lloc de l’any tirurany però que, al mateix temps, havia sabut adaptar-se a allò que un enclavament turístic de primer nivell requeria. A ell li recordava els antics cafès de poble, aquells on padrins i jubilats passaven eterns horabaixes jugant al truc, amb el puro, el ponxet i la botella de cassalla, acompanyats, de fons, per la tonada, constant i repetitiva, de les màquines escurabutxaques.

Les parets de l’establiment estaven farcides de retrats on abundava la presència d’un home d’edat, calb, amb cabells blancs i bigotis que, pel que semblava, devia ser el fundador i propietari que donava nom al restaurant. Les imatges immortalitzaven moments de temps enyorats, on l’autenticitat de l’indret encara no havia estat pervertida per una massificació turística que, inclement, tard o d’hora, l’acabaria despullant de la seva identitat.

A un costat del local hi destacava una petita recepció de fusta. A darrere, una madona grassa i prominent, gesticulant amb vigor, donava instruccions a dos cuiners que, al fons de la sala i davant un forn de llenya, feien malabars i filigranes amb les masses que, tot seguit, amb un cullerot, envermellirien amb salsa de tomàtiga i revestirien amb formatge mozzarella.

Les taules del restaurant eren quasi totes llargues. Tot d’una que els dos viatgers s’hi assegueren s’adonaren que eren així perquè s’havien de compartir amb altres comensals. No hi posaren emperons.

N’Alfredo demanà una pizza Quattro Formaggi. Ell, una Prosciutto e Funghi. L’elecció no els decebé. La pasta era tan fina que pràcticament es desfeia al paladar, i el punt d’oli era tan just i encertat, que convidava que els ingredients llenegassin per les papil·les gustatives en una deliciosa i ben avinguda dansa d’aromes i textures, que els transportava a la Itàlia més distintiva i tradicional.

Dinaren aviat; tanmateix frisaven. Els seus comptes eren anar al fòrum romà abans que els aplegàs la fosca. Sabien que no podien andoiar gaire si el que volien era veure el màxim de monuments i museus possibles en els tres dies que serien per allà. Després, els esperava un tren cap a Florència, que haurien de recórrer en només una jornada.

En haver pagat i ja al carrer, encara davant l’establiment, mentre es posaven els abrics, n’Alfredo, que abans de partir de viatge ja avisà que seria primmirat i selectiu amb les menjades, l’advertí:

–Ara que hem tastat la millor pizza de Roma, el que ens tocarà és cercar un lloc on poder sopar d’uns bons espagueti, no ho trobes?

Era un personatge peculiar, n’Alfredo. Morè i baixet d’estatura, destil·lava un aspecte gallard, plantós. Tenia vint-i-set anys. Es guanyava la vida posant copes a un bar nocturn els caps de setmana, tot i que la seva vertadera vocació estava relacionada amb el disseny gràfic i la il·lustració. Feia poc que havia acabat els estudis de cinematografia a la universitat i també començava a apuntar bones maneres en la creació i edició de films de curta durada. Fill de pares madrilenys, s’expressava, amb prou fluïdesa, en un català empeltat de mallorquí, barceloní i castellà. De caràcter alegre i desimbolt, exhibia, de vegades, una certa supèrbia amb tot allò que tenia a veure amb el món artístic i creatiu. No debades, de motius en tenia: els qui el coneixien de bon de veres en destacaven la seva capacitat de captar allò més essencial, profund i genuí a les seves obres.

Però si n’Alfredo presentava una personalitat oberta i sociable, la d’ell, en canvi, era més aviat tímida, melancòlica, reservada, taciturna. D’elevada estatura i un cos magre i lànguid, el que més cridava l’atenció era la seva mirada absent, temorosa, dòcil, un xic trista. Encara que la major part del temps aparentava ser una persona distant i badoca, en la proximitat del contacte o en el transcurs d’una conversa podia esdevenir, certament, un al·lot càlid, atent, afable, tendre.

Segurament devia ser per mor d’aquesta disparitat entre naturals que en la comunicació entre els dos joves, durant la visita a Roma, regnaven, gairebé la major part del temps, el silenci i les converses banals i superficials, gran part de les quals relacionades amb l’operativitat i la logística del viatge.

O potser també el motiu era que n’Alfredo i ell, en el fons, no és que fossin amics íntims i confidents, sinó que, realment, eren només companys, ja que es coneixien perquè compartien l’afecció i la passió pels castells, activitat ludicocultural que practicaven, quasibé dos dies per setmana, a la colla castellera del poble on vivien.

El cas és que feia nou mesos que ell havia trobat una feina fixa d’agent de viatges a una important empresa multinacional de venda de vols i paquets turístics. N’estava alabat. Per fi, als seus vint-i-sis anys, se li havia presentat l’oportunitat de deixar enrere els anys de temporalitat i feixuguesa que li suposaven haver de treballar, durant estius maratonians i esgotadors, com a recepcionista o cambrer a hotels de vorera de mar.

Ara viuria tranquil. A partir d’aquesta nova etapa, podria fer carrera a una entitat corporativa de renom que li atorgaria –o almanco això és el que esperava– la calma que tant anhelava i l’estabilitat que li permetrien, amb el temps, reunir prou recursos per poder comprar-se el seu primer cotxe i, potser més endavant, en haver-lo pagat, plantejar-se emancipar-se de son pare i sa mare.

Però en aquella nova feina no tot eren flors i violes. Malgrat que el futur que podia albirar treballant en aquella agència multinacional era pròsper i encoratjador, els inicis no es presentaven gens senzills. De moment, el sou que percebria per la seva tasca d’operador telefònic era molt precari. A canvi, però, rebia com a bonificació el fet de poder gaudir, en companyia d’una persona que ell mateix podia triar, amb relativa freqüència i de franc o, si no era possible, amb un bon descompte, de vols i estades a qualsevol lloc del món on l’empresa operàs, sempre que, és clar, l’eixida tingués lloc en període de vacances, de baixada de ritme de feina i a una destinació on es visquessin moments de poca demanda turística.

Tan prest com li sorgí l’oportunitat, no deixà escapar la primera gratificació que l’empresa li concedí i optà per passar uns dies de mitjan gener a Roma i Florència amb algun amic o conegut que acceptàs l’envit.

Però la cosa no anà tan llatina. Succeïa que un viatge entre setmana, en dies feiners i just passades les festes de Nadal, no era un bon al·licient perquè caps dels seus amics més propers s’animàs a acompanyar-lo.

A mesura que s’anaven esgotant els possibles candidats, més creixent se li feia el temor d’haver de partir tot sol cap a Roma o, fins i tot, d’haver de desistir-ne.

Fou, però, per casualitat que, al local dels castellers i a l’acabament d’un assaig, n’Alfredo, que aquells dies de gener justament es trobava desenfeinat, s’oferí a ser la persona que agafaria amb ell un vol en direcció a la capital italiana.

Eren prop de les cinc i mitja i el sol de l’horabaixa queia damunt Roma. Feia un fred que pelava. Ell començava a sentir que les forces defallien. Estava espotonat. Havien trescat tot el dia per la ciutat, pràcticament sense aturar. Sí, continuar passejant per les runes del fòrum se li feia feixuc. Pensava que no es torbaria gaire a proposar a n’Alfredo de deixar-ho córrer i emprendre el camí de tornada a l’hotel.

Abans d’això, però, i com era habitual en ell, disposaria encara d’un breu temps per abstreure’s, per badar i enganxar-se a un estol de pensaments i cavil·lades de tot tipus que, la majoria de vegades, només servien per evadir-se d’una realitat que l’incomodava o de la qual pretenia fugir.

Una estranya intuïció el tornà, de cop, a la realitat i el feu girar-se, d’una revolada, cap a n’Alfredo, que romania davant ell quiet, pensarós, mirant-lo de fit a fit i que, amb els ulls enlluernats i una veu misteriosa, com si hagués tengut una revelació divina, l’escometé:

–Et faré una foto.

–Ah, molt bé! –respongué ell, amb un lleu entusiasme perquè, al cap i a la fi, aquella proposta el treia de la distracció.

Tot seguit, amb un gest peresós es quadrà i amb expressió pàmfila, digué:

–Just aquí, a davant aquestes columnes?

–No, no ten res que veura emb aixó... –xampurrejà l’artista, fent un gest de negació amb el cap–. No em referesc a aquest tipus de fotografia.

N’Alfredo li explicà que tenia com a projecte artístic imminent l’elaboració d’una sèrie de quadres que serien realitzats en format de fotomuntatge digital i que, per dur-los a terme, en alguns d’ells faria servir com a models algunes de les amistats i coneguts del seu redol.

El dissenyador, encara amb posat enigmàtic, feu una pausa molt curta, i tot d’una que dins els seu capet les cabòries anaven prenent forma, estructura i coherència, prosseguí amb l’explicació:

–Et visualitz a un carrer, de nit, estirat damunt la vorera. Un fanal il·lumina la part esquerra de la voravia i tu estàs al costat oposat, a la dreta, a les fosques, mort, perquè t’ha caigut a damunt com un pedrot punxegut, que se t’ha clavat a l’esquena. És com si haguessis volgut arribar fins a la llum, però no ho has aconseguit; no hi has estat a temps.

N’Alfredo feu una pausa per salivar. Romangué en silenci, rumiant, seriós.

Mentrestant, ell no deia res. Restava quiet, amb actitud expectant, encuriosit per l’escomesa.

Pocs segons després, el jove dissenyador i aspirant a cineasta baratà l’expressió pensativa cap a una rialla clarivident, com la d’aquell que, per fi, ha pogut treure aguller d’un bon embull. I sentencià:

–És com si t’haguessin donat malt bocí, com si haguessis estat traït. De fet, ja sé amb quin nom batejaré el quadre! –exclamà–. Es dirà: “A traïció”. Què et sembla?

I fou un dit i fet. Tan bon punt tornaren a casa, els dos joves es torbaren només quinze dies a posar fil a l’agulla a la proposta de n’Alfredo.

Un vespre, aprofitaren la paret tènuement il·luminada del pati del local dels castellers per captar la imatge tal com l’havien prevista. Amb això, el gruix de la feina estava feta. Tot seguit, només es tractava d’acabar de trucar-la amb l’ordinador per donar-li l’efecte desitjat.

Fou a l’abril d’aquell mateix any que tingué lloc la inauguració de l’exposició en què, juntament amb una dotzena d’obres més, n’Alfredo Marañón presentà aquell quadre que rebia per nom “A traïció” i que, justament, fou el més admirat i comentat de la col·lecció.

Tant fou així que ell, sense dubtar-ho, decidí adquirir-lo abans que algun altre comprador interessat li passàs davant. En pagà quatre-cents cinquanta euros i, des d’aquell moment, aquella imatge allargada i obscura que representava una escena esfereïdora protagonitzada per ell mateix, presidí la seva cambra i les estances dels habitatges en què, posteriorment i en el transcurs de la seva vida, ocuparia.

Capítol 2

Berlín, 23 de febrer de 1919.

Tan bon punt travessà per la porta d’entrada al sòtil, a en Johann l’envaí una bavarada d’aire espès i una insuportable olor de resclosit.

Començà a estossegar. Amb una mà es tapà la boca i, amb l’altra, s’apressà a obrir l’únic finestró que hi havia en aquells pocs metres quadrats de trespol. Amb candidesa i parsimònia, hi començà a entrar un aire gèlid i salubre que, lentament, ventilaria l’espai i amortiria aquella ferum produïda per una estranya barreja de pols humida i excrement de ratolí.

Amb un rajolí de claror d’aquell dematí assolellat de febrer n’hi hagué a bastament per il·luminar, amb molta claredat, aquell petit magatzem farcit de mobles i objectes antics que, amb molta cura, romanien tapats amb teles de llençol.

En Johann estava dret, quiet, observant amb una mirada escrutadora la sala, atent a allò nou que aquell espai silenciós i abandonat, que feia molt de temps que no visitava, li podia oferir.

Tot seguit, s’assegué en terra, arrebatat a la rebranca del portal, arrufat. S’hi volia quedar una bona estona, allà, sense fer res. Abstret i cavil·lós, es sentia agombolat per aquell silenci guaridor que aquell lloc li regalava.

Tanmateix no hi cercava res en concret, al sòtil. Només una mica de pau i serenitat. Tan sols anhelava uns breus moments de descans en un refugi que li permetés escapolir-se, per uns instants, d’una realitat que li resultava massa aspra, excessivament espinosa, extremadament dolorosa.

Tot d’una, però, li cridà l’atenció un moble cobert amb una tela blanca i situat davall aquell finestró. Empès per la curiositat, s’aixecà del seu racó amb l’objectiu d’esbrinar què s’hi amagava davall aquell cobertor. En alçar el tapall, hi retrobà l’antiga màquina de cosir sabatera que havia heretat de son pare i que encara romania, pràcticament, intacta. A damunt la taula de l’aparell, amb què tantes i tantes punteres i contraforts de calçat havia cosit, també hi restava un vell punxó, que havia fet servir per perforar el cuiro de les botes i sabates que, artesanalment, havia fabricat. També hi era present una falcilla, aquell ganivet encorbat amb què, tant ell com son pare, tantíssimes soles havien tallat en el transcurs del seu ofici.

En Johann Frank era el fill pubil d’en Hans i de na Margot, un humil matrimoni de sabaters artesans d’origen polonès i de raça jueva que, a mitjan segle XIX, s’havien establert a Berlín.

Quan ell nasqué, acabaven d’obrir una petit local de fabricació i reparació de calçat al centre de la ciutat. Fou gràcies a la seva tenacitat, a la capacitat de resiliència i al gran talent pel disseny i confecció de tot tipus de peces de sabates que la parella no es torbà gaire a fer-se un bon nom a la contrada.

En Johann es tornà a asseure al seu racó i quedà captivat contemplant aquella màquina de cosir. Recordava, amb melangia, que ell, malgrat l’absoluta i abnegada dedicació de son pare i sa mare a la feina, pogué gaudir d’una dolça i plàcida infància.

Li venien memòries de quan ja de ben xàtxero ajudava els seus progenitors amb les tasques del dia a dia en aquell modest talleret.

Son pare era qui prenia les mides al client, feia els patrons a partir del disseny que establia i preparava els talls de pell. La passa següent era donar forma a la sabata. Sa mare, en canvi, s’encarregava de cosir a mà o a màquina aquells talls de pell –que llavors son pare muntaria– i de les feines finalització de cada peça de calçat, com ara pintar o netejar la sabata. I ell, és clar, s’ocupava de les feines més senzilles, com ara encolar o anar a cercar les comandes de material.