55 anys de Banca Cooperativa E-Book

Yolanda Blasco

• Herausgeber: Plataforma
• Kategorie: Fachliteratur
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2023

Seitenzahl: 305

Beschreibung

Un recorregut a través de 55 anys d'història de la banca cooperativa. 55 anys marcats per importants esdeveniments històrics, socials i geopolítics molt rellevants que han configurat la nostra societat i el nostre país. Un model cooperatiu en què allò social adquireix un protagonisme rellevant amb una mirada clara i necessària cap al futur. Però aquest llibre no és només el relat dels 55 anys d'història de la Caixa d'Enginyers. Els autors, Yolanda Blasco Martel i Eloi Serrano i Robles, experts en l'àmbit de la història econòmica, ens hi ofereixen una nova mirada i una manera d'entendre l'economia social com a base del desenvolupament sostenible i la generació de valor compartit. Una economia, la social, que és l'única capaç de donar resposta als reptes i als problemes socials i ambientals als quals hem de fer front avui dia.

Leseprobe

55 anys de Banca Cooperativa

Caixa d’Enginyers, història de futur

Yolanda Blasco Martel

Eloi Serrano i Robles (coordinador)

Primera edició en aquesta col·lecció: gener de 2023

La Caixa d’ Enginyers és la propietària i responsable dels continguts d’ aquesta obra.

© dels textos i les fotografies: Caixa d’Enginyers, 2023

© Yolanda Basco Martel y Eloi Serrano i Robles, 2023

© de la present edició: Plataforma Editorial, 2023

Plataforma Editorial

c/ Muntaner, 269, entl. 1a – 08021 Barcelona

Tel.: [phone]

www.plataformaeditorial.com

[email protected]

ISBN: 978-84-19655-43-1

Disseny i maquetació: Grafime Digital S. L.

Reservats tots els drets. Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a les lleis, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o processament, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta obra a través del lloguer o préstec públics. Si necessita fotocopiar o reproduir algun fragment d’aquesta obra, posi’s en contacte amb el director o CEDRO (www.cedro.org).

Índex

Introducció1 Origen i fundació de la Caixa d’Enginyers1.1 El Pla d’Estabilització i l’obertura de l’economia espanyola: visió a llarg termini1.2 Els orígens de la Caixa d’Enginyers1.3 Els primers anys de la Caixa d’Enginyers2 La Caixa d’Enginyers en democràcia2.1 La consolidació de la Caixa d’Enginyers2.2 Regulació2.3 Decisions empresarials i nous serveis3 La Caixa d’Enginyers al segle XXI3.1 De la concentració bancària a la crisi financera: les cooperatives de crèdit3.2 Entre l’entrada de l’euro i la Gran Recessió: establint les bases de l’expansió3.3 La Caixa d’Enginyers (2005-2021): el gran creixement en temps de crisi3.4 Superada la crisi, la sostenibilitat com a eix3.5 La resiliència de la Caixa d’Enginyers el 2020: l’any de la covid-193.6 El segle XXI. La cooperativa va ser capaç de situar-se mitjançant el convenciment i no mitjançant la conjuntura en l’escenari futur4 La Direcció i els Recursos Humans de la cooperativa4.1 Els «enginyers banquers»: la direcció de la Caixa d’Enginyers4.2 Els professionals de la Caixa. Els empleats5 Els resultats5.1 Una anàlisi quantitativa de la Caixa d’Enginyers5.2 De la Gran Recessió a l’actualitat: la Caixa d’Enginyers en el context sectorial espanyol6 Conclusions: després de cinc dècades7 Epíleg7.1 Canvis i tendències en els mercats7.2 Entorn regulador7.3 Present i futur del model cooperatiu7.4 La digitalització i la tecnologia, eixos transformadors del negoci bancariAnnexosBibliografia

Agraïments

Aquest llibre no només pretén ser un simple relat de la història de la Caixa d’Enginyers. Els autors hem buscat contrastar en un context històric una manera determinada d’entendre el finançament de l’economia. Sens dubte, hem comptat amb el suport incondicional dels membres presents i passats de l’entitat, un agraïment infinit a tots ells. Especialment als qui ens han regalat el seu temps en les entrevistes orals que hem mantingut. De tots i totes hem après, i a tots i totes volem donar les gràcies. Volem agrair especialment a Víctor Cardona i a Iñaki Irisarri en nom de la Fundació, a Joan Cavallé, a Josep Oriol Sala Arlandis i a Félix Masjuan la seva atenció i confiança. Així mateix, el nostre agraïment per a tots els antics consellers i empleats que van compartir amb nosaltres els seus records: Fernando Roset, Hilari Lorente, Enric Homs, Manuel Espiau, Ramon Pedrerol, Pere Grau, José Ros, Ramon Ferrer, Ramon Sala, Daniel Caparrós, Carlos Ibáñez, Antoni Fernández, Isabel Sánchez, Mario Guardia, Jordi Marsan, Francesc Durán, Xavier Fábregas i Jordi Pacheco, moltes gràcies per compartir temps i records.

De les entrevistes amb els enginyers, ens ha quedat de manifest la seva humilitat i el seu desig de passar desapercebuts. Potser per dues raons: resolen problemes (aquesta és la seva tasca), però de vegades, alhora que en resolen uns, en creen de nous i han d’enfrontar la seva responsabilitat. Així, construir un pont resol un problema, però comporta una responsabilitat perquè n’han de determinar les garanties perquè no caigui. Aquesta manera d’enfocar els problemes, pròpia de la seva professió, ha estat present durant tota la història que hem descobert de la Caixa d’Enginyers. Els seus directius han estat molt conscients, malgrat no ser financers, dels enormes riscos que comporta gestionar una entitat de crèdit.

D’altra banda, hem tingut el suport i l’ajuda del personal del Banc d’Espanya, que ha estat a la nostra disposició col·laborant en la recerca d’informació per construir aquesta història. Moltes gràcies a Ana Isabel Calleja Fernández, Elena Serrano, Virginia García, David Platero López i María de Inclán pel seu bon treball i la seva ajuda en la recopilació d’informació. També volem agrair el seu temps i la seva dedicació a Luis Casado de Otaola i Rosa Martín Carpintero, del Ministeri de Treball.

Molt especialment volem donar les gràcies a María Armiñana, que va col·laborar estretament amb nosaltres en la recopilació de la informació comptable de l’entitat; a Pere Tejedor, sempre disposat a atendre els nostres requeriments, i a Noelia Hidalgo, que sense la seva destresa, paciència i generositat no hauria estat possible concloure aquest treball.

YOLANDA BLASCO i ELOI SERRANO

Aquest llibre és fruit d’una col·laboració estreta entre Caixa d’Enginyers i la Càtedra d’Economia Social del TecnoCampus-Universitat Pompeu Fabra. M’agradaria agrair el suport que dona la cooperativa a l’enfortiment de l’economia social en els estudis universitaris i en la investigació científica. Un suport extraordinàriament valuós per reforçar el cooperativisme, tant en el seu vessant aplicat com teòric, i contribuir a situar-lo en l’esfera i la rellevància que mereix.

En escriure la història de la Caixa d’Enginyers, he constatat la importància d’entendre l’economia i la gestió empresarial, situant les necessitats de les persones i del planeta en el centre. Ho necessitem més que mai. Sobretot si volem deixar als nostres fills i filles un món habitable i humà. Per això, si cap dia les meves filles Naima, Abril, Júlia i Ainhoa llegeixen aquest llibre, podran entendre que hi ha hagut persones que han intentat fer les coses d’una manera diferent, pensant en el futur, en el futur d’elles i en un present més amable.

Dedico aquest llibre a Aitana (sòcia de més antiguitat que jo a la Caixa d’Enginyers), la meva dona, amiga i companya; la seva comprensió, suport i suggeriments també són en aquesta història.

ELOI SERRANO i ROBLES

Els autors

Yolanda Blasco és doctora en Història Econòmica per la Universitat de Barcelona i professora agregada en el Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la mateixa universitat.

Eloi Serrano i Robles (coordinador de l’obra) és doctor en Història Econòmica per la Universitat Autònoma de Barcelona i director de la Càtedra d’Economia Social del TecnoCampus-Universitat Pompeu Fabra.

S’ha utilitzat el terme «memòries» per fer referència a les memòries o els informes anuals presentats per la Caixa d’Enginyers anualment.

UNACC: Unió Nacional de Cooperatives de Crèdit

BdE: Banc d’Espanya

BBVA: Banco Bilbao Vizcaya

RD: Reial decret

BOE: Butlletí Oficial de l’Estat

DOGC: Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

STC: Sentència del Tribunal Constitucional

AEB: Associació Espanyola Bancària

BCE: Banc Central Europeu

ROA (Return on assets): rendibilitat de l’actiu total

ROE (Return on equity): rendibilitat dels fons propis

Introducció

Segons la Unió Nacional de Cooperatives de Crèdit, UNACC, les cooperatives de crèdit «són entitats de crèdit i de dipòsit la funció de les quals és atendre les necessitats financeres dels seus socis, que són alhora socis i clients, i també de tercers. Tenen, per tant, un doble caràcter: són societats cooperatives i alhora són entitats financeres, i, com a tals, estan sotmeses a un marc normatiu idèntic al dels bancs privats i les caixes d’estalvis pel que fa a supervisió i a capacitat operativa, encara que amb les diferències derivades del seu caràcter cooperativista, com, per exemple, les restriccions quant a les seves operacions creditícies, que se centren fonamentalment en els socis».1

L’origen de les cooperatives de crèdit se situa en el crèdit rural. Alemanya té una llarga trajectòria en el crèdit cooperatiu des de mitjans del segle XIX i l’èxit de les seves institucions es va estendre a Itàlia, Àustria i els Països Baixos (GUINNANE, 2009, pàg. 91-94). A Espanya, les primeres experiències del crèdit cooperatiu espanyol, segons R. J. Palomo i C. Valor,2 daten del 1858. Aquell any es va constituir la Cooperativa dels Paperers de Bunyol, la qual, encara que no tenia un estatut jurídic de cooperativa de crèdit, ho era de fet. El 1865 es va crear el Manantial de Créditos a Madrid, que es coneix com la primera cooperativa de crèdit pròpiament dita. Posteriorment, se’n van formar d’altres que estaven regulades segons la normativa del 1869, una llei d’escassa vigència que va liberalitzar la creació de bancs d’emissió. Pel que sembla, la influència alemanya és clara a Espanya i a començaments del segle XX van sorgir les primeres caixes rurals. El 1926 hi havia a Espanya més de 500 caixes rurals; no obstant això, va ser a finals dels anys cinquanta i durant els seixanta quan el sector de caixes rurals i caixes populars i professionals es va revitalitzar.

La història de la Caixa d’Enginyers és la història d’una cooperativa de crèdit constituïda el 1967 i concebuda per donar servei al col·lectiu professional dels enginyers industrials de Catalunya. Avui, l’entitat representa una de les institucions financeres més sòlides i solvents del sistema financer espanyol; la seva expansió territorial, encara que incipient, modesta i prudent, s’ha accelerat en els últims anys i el prestigi que té és certament unànime. Així mateix, fruit d’aquest creixement sostingut i temperat que caracteritza la història de la cooperativa, la Caixa d’Enginyers ha anat incorporant un nombre molt significatiu de socis, més heterogenis en la seva composició i no tan orientats al col·lectiu dels enginyers industrials, que han anat configurant la transformació del que és avui l’entitat.

Malgrat la seva relativa dimensió reduïda, comparada amb altres entitats financeres, la Caixa d’Enginyers ha aconseguit superar amb èxit els diferents escenaris que s’han anat plantejant en els seus més de cinquanta anys d’història. Els successius canvis polítics, cicles econòmics, transformacions tecnològiques o marcs competencials no han representat obstacles insalvables perquè l’entitat hagi presentat un creixement constant i sostingut en el temps. De fet, una de les singularitats més rellevants de la cooperativa rau en el fet que la seva evolució no està lligada en excés al cicle ni a les vicissituds del sector financer o al context macroeconòmic, i les dades mostren una entitat en què els condicionants de l’entorn exterior l’afecten, però relativament poc. Mostra d’això és l’increment continuat en el temps en el volum de negoci, el nombre de socis o les operacions realitzades, que no manifesten tendències procícliques o anticícliques. Sembla que el desenvolupament de la Caixa tingui el seu propi cicle ascendent. El desenvolupament amb base endògena, característica pròpia de les cooperatives, sembla fonamental per entendre l’esmentada evolució. La prudència en la gestió, la tipologia i el disseny dels productes, la racionalització en la presa de decisions, la governança i les característiques dels socis i usuaris de la cooperativa sembla que són algunes de les condicions necessàries que expliquen part del caràcter autònom de la Caixa d’Enginyers respecte a variables que condicionarien significativament l’esdevenir de qualsevol organització empresarial i, en especial, del sector financer.

Si el seu caràcter d’entitat financera és un dels seus senyals d’identitat, la condició de cooperativa de crèdit és un altre dels elements que expliquen la idiosincràsia de la Caixa d’Enginyers i la seva manera de fer. Sense ànim de considerar el món cooperatiu un àmbit de l’economia exclòs de problemes i ineficiències en la gestió i la viabilitat de projectes i organitzacions, la història de la Caixa d’Enginyers no es pot entendre sense tenir present que l’entitat es va constituir com una cooperativa de crèdit. En els inicis de l’entitat, els fundadors es van inclinar per la fórmula cooperativa per una qüestió operativa i funcional. Malgrat això, és pertinent assenyalar que la composició del grup impulsor i els objectius que buscaven eren plenament compatibles amb els elements que defineixen una cooperativa de crèdit: governança democràtica, atenció a les necessitats del soci i evitar una gestió crematística dels recursos. Amb el pas del temps, aquests tres elements s’han mantingut malgrat el creixement experimentat i representen algunes de les variables que expliquen per què l’entitat no ha patit excessivament els xocs exògens, independentment de la seva naturalesa.

Les cooperatives de crèdit s’insereixen plenament dins del sistema financer. Segons Vicent Chulià, «el legislador espanyol, al costat de la progressiva unificació del règim de les entitats de crèdit en la seva organització corporativa (administració i direcció), financera i operativa, ha mantingut fins avui la seva classificació tripartida. És a saber: entitat de crèdit societària (societat anònima bancària o banc), fundacional (caixa d’estalvis) i cooperativa (cooperativa de crèdit, si escau, caixa rural)» (VICENT CHULIÀ, 1994, pàg. 11). Aquesta manera d’organització està, segons aquest autor, en revisió. Ateses les condicions de l’entorn global, l’autor es pregunta per quant temps respectaran aquesta triple alternativa institucional i no l’homogeneïtzaran en forma de societat anònima.

Les cooperatives a Espanya representaven el 2003 entre el 5 % i el 7 % del total d’entitats financeres quant a la captació de dipòsits, la concessió de crèdits, els beneficis i els empleats. No obstant això, tenien quatre punts percentuals més de sucursals. Sens dubte, això s’explica per la seva vocació de proximitat i de servei al client.

Malgrat que hi ha treballs importants i ambiciosos sobre les cooperatives de crèdit a Espanya (MELIÁN NAVARROet al., 2006), encara queden alguns interrogants per respondre. Un dels més importants és: quin paper tenen realment les cooperatives de crèdit en el finançament de l’economia? El tracte personalitzat al client, l’ajuda a l’entorn rural-local, la proximitat, l’oferta de productes en condicions preferents i l’esperit cooperatiu s’assenyalen com alguns dels factors que diferencien les cooperatives de crèdit d’altres institucions financeres.3 Alguns estudis posen en evidència que l’efecte del crèdit cooperatiu en entorns que pateixen menys creixement econòmic és més beneficiós que la presència dels bancs comercials (COCCORESE i SHAFFER, 2018). Malgrat això, quin paper tenen en mercats bancaritzats, en països desenvolupats? No és el nostre objectiu resoldre aquestes qüestions en aquest llibre, però sí col·laborar en el coneixement del sector i en la reflexió sobre aquests interrogants.

La globalització ha transformat profundament les economies i també ha suposat una modificació en la composició dels balanços del sector financer. Les cooperatives han hagut d’adequar-s’hi i fer un esforç important, com es pot observar a la taula següent.

En aquest marc, combinar la doble condició de cooperativa —i, per tant, organització d’economia social— amb la d’entitat financera no és una tasca senzilla. Gestionar recursos econòmics mitjançant una filosofia que posa la persona i les seves necessitats en l’eix de l’organització i els diners —en el sentit ampli del concepte— com a instrument per cobrir les seves necessitats representa un model i una concepció en la gestió extraordinàriament diferent de la resta d’empreses i entitats que actuen en el sector financer. Al llarg dels més de cinquanta anys d’història, aquesta concepció és la que ha marcat el desenvolupament i la morfologia de la cooperativa. La priorització de l’atenció al soci ha estat la pedra angular de l’entitat i l’estructura de l’organització s’ha anat transformant per adaptar-se als requeriments de cada moment, però pivotant sempre al voltant d’aquesta vocació de servei.

Importància de cada tipus d’entitat el 2003

Sucursals

Dipòsits

Crèdits totals

Benefici comptable

Empleats

Banca

14 074

36 %

250 322 394

39 %

363 752 440

48 %

1 043 872

46 %

111 793

47 %

Caixes d’estalvi

20 871

53 %

345 941 600

54 %

356 404 816

47 %

1 095 041

49 %

110 243

46 %

Cooperatives de crèdit

4 460

11 %

43 552 059

7 %

41 770 208

5 %

108 142

5 %

17 067

7 %

Total

39 405

100 %

639 816 053

100 %

761 927 464

100 %

2 247 055

100 %

239 103

100 %

Font: Belmonte Ureña, 2005, p. 67

Importància del sector exterior en la composició del balanç

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

Banca

19,60 %

19,1 %

18,8 %

19,2 %

18,9 %

23,1 %

27,0 %

30,6 %

34,8 %

Caixes d’estalvi

7,00 %

6,2 %

6,4 %

8,7 %

13,5 %

16,2 %

16,8 %

17,2 %

16,0 %

Cooperatives de crèdit

0,30 %

0,6 %

0,5 %

0,7 %

2,0 %

6,2 %

6,4 %

5,6 %

7,0 %

Total

15 %

14 %

14 %

15 %

17 %

20 %

23 %

25 %

28 %

Font: Belmonte Ureña, 2005, p. 67

La cooperativa es va crear a partir de la iniciativa de l’Associació d’Enginyers Industrials i l’Escola d’Enginyers Industrials, organitzacions que conjuntament representaven uns 3 000 associats. La motivació principal va ser la de donar resposta a les necessitats de finançament i estalvi dels enginyers industrials catalans. És pertinent assenyalar que, malgrat el col·lectiu que l’impulsava, la Caixa d’Enginyers no va ser pensada com una banca d’inversió que donés suport a projectes industrials; al contrari, la concepció va ser la d’orientar-la cap a una assimilació de banca privada amb elements de banca comercial. El caràcter cooperatiu, vinculat a un col·lectiu molt concret, va dotar el projecte d’una interpretació endògena, en els seus inicis tancada estatutàriament als enginyers industrials, que per la composició natural dels seus membres van establir una organització basada en criteris d’igualtat entre ells. Una comissió interinstitucional entre Col·legi i Associació es va encarregar d’avaluar i donar contingut al projecte. Els representants del Col·legi van ser Fernando Espiau i Ramon Alemany, i de l’Associació, Isabel de P. Trabal i Josep Ros, tot i que la llista de pioners, com es veurà més endavant, és molt més extensa.

En els més de cinquanta anys que han transcorregut des de la creació de l’entitat, les transformacions han estat molt àmplies. En el marc internacional, la globalització dels mercats de crèdit i la desregulació han conduït a noves pràctiques bancàries, de vegades arriscades i perilloses. Espanya ha tingut una profunda transformació política, social i econòmica. Els últims 45 anys de democràcia han col·locat el país en l’escenari europeu i, en conseqüència, s’han produït, al llarg d’aquests anys, canvis reguladors que han afectat notablement el negoci bancari. A partir de l’anàlisi de les dades i dels esdeveniments que han envoltat l’esdevenir de l’entitat, els autors hem considerat oportú establir cinc grans blocs que, segons el nostre parer, poden dotar el lector d’una millor comprensió de la història de la Caixa d’Enginyers.

En un primer capítol titulat «Origen i fundació de la Caixa d’Enginyers», parlem de la fundació de la cooperativa i de la seva evolució durant la primera dècada. És un període en què s’analitzen les motivacions de la seva creació, els seus membres, la composició i l’evolució de les magnituds de l’entitat. Combinant l’anàlisi quantitativa amb la qualitativa i el context històric del moment, tractem de situar la primera dècada com un període en què s’estableixen els fonaments organitzatius i la filosofia que van marcar el naixement i creixement de l’entitat. Mirem el paper que hi va tenir el nucli impulsor, el creixement sostingut de socis i de volum de negoci gestionat, l’elaboració de la normativa interna de l’entitat i l’esforç per posar en marxa l’activitat bancària.

El segon capítol, titulat «La Caixa d’Enginyers en democràcia», inclou el període comprès entre el 1977 i la introducció de l’euro. La recuperació de la democràcia, la integració d’Espanya a la Comunitat Europea i les reformes successives del sector financer van significar l’encaix institucional d’una entitat que durant aquells anys va consolidar el projecte mitjançant l’ampliació i l’obertura de noves oficines i un creixement notable de les xifres econòmiques i socials de la cooperativa. Un període en el qual la Caixa va accentuar l’orientació cap al col·lectiu professional dels enginyers industrials i el creixement orgànic es va manifestar en alguns indicadors, com ara que els recursos totals gestionats per cada empleat representaven una xifra molt superior a la mitjana del sector. En aquells anys, la cooperativa va dissenyar una estratègia d’ampliació de serveis al soci, va començar a emetre pagarés i talons garantits i va estructurar les bases per a la creació de la societat gestora de la Caixa d’Enginyers.

En el capítol següent es parla del canvi de segle, quan la cooperativa va començar a experimentar un fort creixement, el nombre de recursos gestionats va créixer de forma molt notable i la plantilla també. La introducció de l’euro i la crisi econòmica del 2008 van ser dos reptes que la cooperativa va saber afrontar amb solvència. L’increment de competència va ser resolt amb una estratègia de creixement controlat. L’entitat va apostar aleshores per atreure col·lectius nous i va dur a terme una expansió geogràfica pausada i molt reflexionada, que va transcendir Barcelona i Catalunya. La condició de cooperativa i organització d’economia social va prendre un valor remarcable en aquell període no només per la seva forma de govern, sinó també per la manera de gestionar els recursos. Van ser anys d’eufòria financera en els quals no efectuar certes operacions podia representar haver d’escoltar, per part de col·legues d’altres entitats, que els gestors de la Caixa d’Enginyers incorrien en costos elevats d’oportunitat; passats uns anys, aquells gestors que atribuïen a l’entitat una certa ineficiència en la gestió, en molts casos, van haver de fer front a plans de rescat o de dissolució de les seves pròpies entitats. El caràcter acíclic4 de la cooperativa es manifesta en el fet que, paradoxalment, en el moment més compromès del sector financer espanyol i europeu de l’últim segle, l’entitat ha experimentat un creixement exponencial. Especialment a Catalunya, el nombre de socis va créixer extraordinàriament i a la resta d’Espanya també s’aprecia un creixement significatiu.

Tanquem el tercer capítol, «La Caixa d’Enginyers al segle XXI», en un moment apassionant en la història de l’entitat. La Caixa es troba en un punt d’inflexió. Després de la reestructuració del sector bancari a Espanya durant la Gran Recessió, la Caixa d’Enginyers és l’única entitat financera amb cert volum de negoci que manté la seu social a Catalunya, després de l’abandonament d’entitats com el Banc Sabadell o CaixaBank el 2017. Potser la tipologia d’expansió, molt accelerada a Catalunya i més interrompuda a la resta de l’Estat, pugui dur a configurar una entitat de dues velocitats, però amb la mateixa vocació de servei al soci. A més, i com assenyalava l’anterior president de la Caixa d’Enginyers, Josep Oriol Sala Arlandis, el repte del sector financer per als propers anys consisteix a com fer front a l’emergència de les fintech. La cooperativa afronta el nou escenari tecnològic amb optimisme i hi ha una aposta decidida per la innovació orientada a continuar posant en el centre el soci i una gestió responsable i sostenible dels recursos.

El capítol quart, titulat «Una direcció cooperativa», fa referència a l’anàlisi de l’element primordial que diferencia l’entitat: la condició de cooperativa i empresa d’economia social. L’estudi de l’estructura organitzativa i funcional de la Caixa d’Enginyers, juntament amb les estratègies que es van configurant durant més de cinquanta anys, mostren una entitat que, si bé va situar en els inicis la seva formulació jurídica per criteris essencialment operatius, en el dia d’avui pretén liderar el concepte i els preceptes que defineixen el cooperativisme i l’economia social. Ser conscient que les actuacions de l’organització deixen una empremta més enllà de la mateixa entitat és potser un dels elements que fan singular la Caixa d’Enginyers; poques entitats financeres han tingut en compte l’esmentada consideració en l’estructuració i la gestió dels recursos. En aquest sentit, és summament interessant conèixer com funciona l’entitat en matèria de governança, estructuració de productes i de situar la persona i les seves necessitats com a eix de formulació estratègica i raó de ser.

En l’últim capítol de «Els resultats» constatem com la manera d’entendre les finances sota uns determinats preceptes no és incompatible amb el bon procedir en la gestió ni amb l’obtenció d’uns resultats més que notables. Es confirma la idea que la Caixa d’Enginyers mostra una tendència ascendent amb algunes, poques, oscil·lacions en gairebé tots els indicadors consultats i elaborats. Es tracta d’una situació peculiar, en la qual l’impacte dels condicionants externs sembla que és reduït. Il·lustra, doncs, un cas particular de les fortaleses que podem apreciar en nombroses cooperatives i empreses d’economia social. Senyal inequívoc que els preceptes d’aquesta economia serveixen no només per millorar el benestar general en combinació amb el particular, sinó que poden aplicar-se en qualsevol organització, per complexa que sigui i pel material sensible, en aquest cas els diners, que tracti.

Les «Conclusions» recullen les fites que hem detectat al llarg del temps i que expliquen el desenvolupament de la Caixa d’Enginyers durant aquests cinquanta anys. Finalment, l’«Epíleg» ofereix una reflexió sobre els reptes del futur de la institució. Qualsevol llibre d’història té poc sentit si no serveix per aprendre alguna cosa del passat. En aquest sentit, els gestors de la institució inclouen una reflexió sobre els actuals reptes als quals s’enfronten tant des del punt de vista organitzatiu com pel que fa a les transformacions bancàries i monetàries que s’anuncien en el futur. •

1Origen i fundació de la Caixa d’Enginyers

Les anàlisis de les institucions econòmiques requereixen un marc que reculli el medi social i polític en el qual es desenvolupen. La Caixa d’Enginyers va sorgir el 1967 en un moment de creixement econòmic a Espanya. La població estava patint el boom demogràfic que els veïns europeus ja estaven deixant enrere. D’altra banda, en l’àmbit polític s’havien produït certs canvis que presagiaven una obertura, tot i que en l’àmbit financer encara hi havia un enorme intervencionisme de l’Estat que constrenyia els mercats. En aquest capítol s’explica tot això i es concentra en els primers anys de la Caixa d’Enginyers.

1.1 El Pla d’Estabilització i l’obertura de l’economia espanyola: visió a llarg termini

A finals dels anys seixanta, l’autarquia que havia regit l’economia durant les dècades següents a la Guerra Civil estava pràcticament esgotada. A partir del 1957, amb la formació d’un nou govern, es va imposar una política monetària restrictiva instrumentalitzada a través d’un increment dels tipus d’interès. No obstant això, aquestes mesures, juntament amb una reforma fiscal i un nou tipus de canvi de la pesseta, no van acabar donant els fruits esperats, en part per la seva falta de coordinació i en part també per la seva escassa magnitud. No va ser fins al Pla d’Estabilització del 1959 que no es van introduir canvis rellevants en l’economia espanyola. L’any 1958 havia tancat un període de creixement inflacionista durant el qual, per injectar liquiditat al sistema, es va recórrer a pignorar al Banc d’Espanya grans quantitats de deute públic a uns tipus d’interès que eren artificialment baixos. El deute es col·locava posteriorment en la banca privada de manera més o menys coercitiva. El 1959, el Pla d’Estabilització es va centrar a corregir el dèficit de la balança exterior i evitar una nova crisi de pagaments. Amb aquesta finalitat es van dur a terme una política monetària i una política fiscal fortament restrictives.

La dècada del seixanta i els primers setanta van ser anys de creixement accelerat de l’economia espanyola (Gràfic 1.1). Els efectes del Pla d’Estabilització sobre la liberalització dels mercats a l’interior i l’exterior de l’economia espanyola es van deixar sentir en les elevades taxes de creixement reals acumulatives de la dècada dels seixanta (entorn del 7 % anual), taxes que no es van tornar a repetir en el futur (FUENTES QUINTANA, 1988).

Gràfic 1.1. Taxes de creixement del producte interior brut real per càpita, 1850–2020 (EKS $2011) (mitjana mòbil quinquennal)

Font: Per al període 1850-2015 Prados de la Escosura, 2017 i dades de l’INE període 2015-2020.

Juntament amb l’inici de l’obertura exterior de l’economia, a partir del 1964 es van posar en marxa els plans de desenvolupament, una forma de dirigisme estatal. La intervenció pública en l’economia va ser molt àmplia, i tot i que es reconeixia l’activitat privada com a motor del desenvolupament, el dirigisme era present a través de la concessió de subvencions o crèdits privilegiats (BARCIELA, 2001, pàg. 248–9). En la dècada del 1960, l’economia espanyola va sortir de la letargia i el creixement es va difuminar per tot el territori. Van ser els anys en què es va estendre el sis-cents, el cotxe que la SEAT va començar a produir el 1957, també el període en què les taxes d’estalvi se situaven al voltant del 14 % de la renda disponible (ARGIMÓNet al., 1993, pàg. 313). Estalvi i consum anaven plegats.

Els anys seixanta van ser igualment els del baby boom a Espanya, alhora que també es va reduir la taxa de mortalitat infantil —entre 1950 i 1970 la taxa de mortalitat infantil a l’edat d’un any va passar del 12,5 per mil a l’1,6—.1 El fort creixement de la població va estar acompanyat d’una externalització de l’economia ben pronunciada. La població dedicada a l’agricultura es va reduir de forma notable durant la dècada dels seixanta, mentre que en els serveis va augmentar un 25 %. Al mateix temps, la població urbana va créixer a l’abric d’una forta onada migratòria, especialment durant la primera meitat de la dècada del 1960.

Malgrat la forta caiguda de la població dedicada a l’agricultura (Taula 1.1), el producte agrícola va créixer a Espanya de manera sostinguda durant aquests anys i els següents. Noves investigacions assenyalen que l’increment de productivitat de l’agricultura espanyola va seguir el camí d’altres països europeus, malgrat que no hi va haver una política per part del tardofranquisme per desenvolupar la producció agrícola d’una manera ordenada (CLARet al., 2018, pàg. 336). Els motors de l’expansió econòmica espanyola en la dècada del 1960 són, doncs, semblants als que es van viure en l’edat d’or a Europa. Això no obstant, hi ha algunes diferències. «Dos són els principals trets distintius del cas espanyol: d’una banda, que el procés de creixement i transformacions estructurals es va iniciar tardanament i, per això, va assolir una especial intensitat a partir de 1960, fet que es desvia de la tendència d’Europa occidental, però és una característica compartida pels països meridionals. De l’altra, que el procés es va realitzar mentre l’Estat aplicava una política encara molt proteccionista i hi persistien múltiples regulacions sobre l’activitat econòmica.» (BARCIELA, 2001, pàg. 244-5)

Taula 1.1. Població per sectors d’activitat

1950

1955

1960

1965

1970

Agricultura

5 632 898

5 409 841

4 947 421

4 266 204

3 740 543

Indústria

1 853 600

2 100 925

2 481 238

2 868 327

3 051 997

Construcció

659 000

756 983

848 459

1 010 025

1 163 616

Serveis

3 181 636

3 426 993

3 905 031

4 449 471

5 058 266

Font: Estadísticas históricas de España (Carreras i Tafunell, 2005). Gràfic 15.1.

Durant la dècada compresa entre 1957 i 1967 es van produir nombroses transformacions en mans dels coneguts com «tecnòcrates». Entre tots ells destaquen els noms d’Alberto Ullastres, ministre de Comerç entre 1957 i 1967; Mariano Rubio, ministre d’Hisenda durant el mateix període i posteriorment governador del Banc d’Espanya, i Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament i posteriorment ministre d’Exteriors. Tots ells formaven part de l’Opus Dei, organització que va tenir una activa presència en els governs tardofranquistes, i van ser protagonistes del Pla d’Estabilització Econòmica. En dues dècades —entre 1955 i 1975—, l’economia espanyola es va transformar de manera notable. El producte del sector primari va passar del 20 % del PIB al 10 %, mentre que els serveis van créixer del 41,5 % al 51,2 %. Tot això acompanyat d’un procés de prosperitat econòmica i creixement de la població.

Durant el període de vigència del I Pla de Desenvolupament (1964-1967), la inflació va provocar alces de preus i va generar problemes en la balança de pagaments. El govern va prendre una sèrie de mesures deflacionistes que no van ser res més que l’inici d’una sèrie de tímides disposicions de caràcter monetari, fiscal i comercial. Entre els efectes que es van registrar al final de la dècada, hi va haver l’increment de les exportacions, característica d’aquesta etapa d’obertura externa iniciada a partir del Pla d’Estabilització.

El dinamisme que va adquirir l’economia al llarg d’aquests anys va ser gràcies a l’increment en la constitució de societats. Tant el nombre anual de societats com el capital amb què es constituïen es van triplicar en el transcurs d’una dècada (Taula 1.2). El creixement del teixit societari requeria fonts de finançament, de manera que també en l’àmbit financer es van produir canvis durant la dècada del 1960.

Taula 1.2. Constitució de societats. Nombre i capital (en milions de pessetes del 1995)

Nombre

Capital

1950

1 452

1 488

1951

1 506

688

1952

1 703

1 027

1953

1 422

761

1954

1 518

731

1955

1 877

1 247

1956

2 097

1 309

1957

2 372

1 518

1958

2 380

1 133

1959

2 357

943

1960

2 212

933

1961

2 659

1 458

1962

3 323

1 872

1963

4 201

2 061

1964

4 552

2 736

1965

5 281

3 770

1966

5 809

3 249

1967

5 793

4 176

1968

5 326

3 091

1969

6 328

3 800

1970

5 914

3 266

Font: Estadísticas históricas de España (CARRERAS I TAFUNELL, 2005). Gràfic 10.1.

A partir de la Llei de bases d’ordenació del crèdit i la banca (14/4/1962) i del Decret llei de 7 de juny de 1962 es va nacionalitzar el Banc d’Espanya, es va constituir l’Institut de Crèdit a Mitjà i Llarg Termini i es va reorganitzar l’Institut de Crèdit de les Caixes d’Estalvi. Alhora, també es van regular els coeficients de caixa, liquiditat i garantia per part del Ministeri d’Hisenda. El coeficient de liquiditat que havia de mantenir la banca privada a partir del 1963 se situava en el 10 %. En aquell moment hi havia tipus d’interès fixats per a la banca i també es van establir durant aquests anys inversions obligatòries en fons públics per a determinades institucions financeres. Així mateix, existien límits al redescompte de la banca, que, entre 1961 i 1966, va oscil·lar al voltant dels 12 mil milions de pessetes. No obstant això, a partir del 1966 el redescompte es va ampliar i es va situar en els 40 mil milions en els anys següents. A finals dels anys seixanta també es va liberalitzar la moneda estrangera i els tipus d’interès oficials es van situar durant tota la dècada entre el 4 % i el 6 %.2 De conjunt, el sistema bancari espanyol en aquell moment estava estrictament regulat. A partir del 1969 es va introduir un grau de flexibilitat més gran, tot i que bona part dels tipus d’interès actius i passius sobre operacions bancàries quedaven encara rígidament lligats —mitjançant marges diferencials establerts per les autoritats— al tipus bàsic de redescompte. Al llarg de finals de la dècada del 1960 i els primers anys dels setanta, a més de la banca privada, que havia estat fortament restringida, es van estendre un altre tipus d’entitats de crèdit que van acumular una considerable quantitat de l’estalvi privat (Taula 1.3).

Taula 1.3. Percentatge de dipòsits en les diferents institucions financeres espanyoles

Any

Banca privada

Caixes d’estalvis

Caixes rurals

Caixa postal

1965

71,64

26,26

…

2,1

1975

64,24

32,45

1,53

1,79

1985

53,29

41

3,61

2,1

1995

47,37

47,77

4,86

—

2000

42,98

50,8

6,22

—

Font: Titos Martínez, 2003 (vegeu annexos per a cada sector bancari).

A Espanya, el sistema bancari va estar fortament constret des de finals de la Guerra Civil, quan es va prohibir la creació de noves institucions bancàries. Encara que les restriccions imposades es van anar alleugerint, el 1969 encara es mantenia l’statu quo bancari. Això significava que no es podien ni crear nous bancs ni modificar els existents sense la deguda autorització de l’Estat.3

En la dècada del 1960, els dipòsits estaven plenament integrats en l’operatòria bancària i, de fet, formaven una part important de l’oferta monetària.4 La banca privada era la que concitava el gruix dels dipòsits (Taula 1.3), la qual s’aprofitava de l’statu quo; però, malgrat l’immobilisme, existien fórmules per explorar. La dificultat per crear nous bancs va convidar a la recerca de noves formes de finançament de l’economia que, d’altra banda, no eren desconegudes: aquestes eren les cooperatives de crèdit. L’extensió de les cooperatives de crèdit es va centrar sobretot en el sector agrícola i va tenir la seva expressió en el desenvolupament de les caixes rurals5. Va ser una manera d’accedir al mercat del crèdit per a molts agricultors, però també de captació de passiu per part d’aquestes entitats. No obstant això, la Caixa d’Enginyers es va constituir com una caixa urbana que servia els interessos d’un col·lectiu ben específic, el dels enginyers industrials.

1.2 Els orígens de la Caixa d’Enginyers

Situar la fundació de la cooperativa a la ciutat de Barcelona és rellevant, ja que a mitjans del segle XX la ciutat i el seu entorn eren un espai econòmic molt dinàmic. La província de Barcelona, el 1960, tenia 2,87 milions d’habitants —la ciutat tenia una població d’1,54 milions—, mentre que el total de Catalunya arribava gairebé als 4 milions d’habitants.6 La ciutat de Barcelona era, sens dubte, una de les urbs més importants d’Espanya i rebia una allau d’immigrants d’altres territoris de la península. En la dècada del 1970, Catalunya va rebre 720 000 immigrants (NICOLAU, 2005, pàg. 153), principalment d’altres territoris peninsulars que estaven perdent població —Aragó, Andalusia, Extremadura, Múrcia…—. Barcelona va créixer, però també ho van fer els barris de la perifèria i les ciutats industrials, com Sabadell o Terrassa. La capitalitat de Barcelona havia concentrat a la ciutat les seves universitats. Si bé en els segles XVI i XVII