Amanida barrejada E-Book

Nora Ephron

• Herausgeber: L'Altra editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 376

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

«Vaig devorar el llibre i me'n vaig fer fan, com la meva mare, la meva tieta, la meva àvia i qualsevol dona intel·ligent que coneguis», Lena Dunham Amanida barrejada reuneix alguns dels articles més famosos de Nora Ephron: en aquestes peces divertidíssimes i enganyosament lleugeres, Ephron parla de les fantasies sexuals femenines, de les reines dels concursos de bellesa americans, dels grups de presa de consciència feminista, de l'estrella del cinema porno dels anys setanta, la Linda Lovelace, del cas Watergate, dels productes de bellesa, del cos femení i d'un concurs nacional de cuina apoteòsic, entre moltes altres coses. I en tots aquests textos reflexiona, amb la franquesa, la perspicàcia i l'humor provocador que li són tan propis, sobre els mitjans de comunicació, la condició de la dona, els conflictes de la vida quotidiana i la instrumentalització que la política fa del feminisme, temes que encara són d'una actualitat aclaparadora. Als articles hi barreja anècdotes autobiogràfiques impagables esquitxades de frases memorables, i il·lumina tota una època, un moment històric i una generació de dones —i d'homes— que van conformar una nova manera de viure i de veure el món. «És en aquests moments crucials de la vida quan més necessitem la visió lúcida i desacomplexada d'una dona intel·ligent com Nora Ephron, que no tenia por de riure i fer-nos riure», Leticia Asenjo «Tots els assajos de Nora Ephron (quina dona més llesta, feminista i estupenda) són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània», Isa Calderón «Una prosa intel·ligent i entremaliada, afiladíssima i espurnejant; uns assajos explosius plens d'humor àcid i profund», The Boston Globe «Nora Ephron és, en realitat, una blogaire avant la lettre —i si tothom escrivís com ella, internet seria un lloc meravellós. Explica històries que són, sobretot, sobre ella mateixa, però d'una manera tan càlida, intel·ligent i hàbil que esdevenen històries universals», Moira Macdonald, The Seattle Times «Pot escriure qualsevol text sobre pràcticament tot i tothom. Nora Ephron sempre l'encerta quan expressa una opinió. Molt divertida», Janet Maslin, The New York Times

Leseprobe

Amanida barrejada

NORA EPHRON

AMANIDA BARREJADA

Traducció d’Ariadna Pous

Barcelona

Títol original: Crazy salad

Copyright © Nora Ephron, 1972, 1973, 1974, 1975

Alguns fragments de Crazy Salad van aparèixer a la revista Esquire,a la revista New York, i a Rolling Stone.

Primera edició: setembre del 2025

© de la traducció: Ariadna Pous Solà, 2025

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Revisió: Adriana Plujà

Compost en Dante a L’Altra Editorial

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 979-13-87672-29-4

Qualsevol forma de reproducció, distribució,comunicació pública o transformació d’aquesta obrarequereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Taula

Coberta

Títol

Crèdits

Taula

Prefaci

Quatre coses sobre els pits

Fantasies

De no haver estat mai la reina del ball

Les noies de l’oficina

Trobada d’exalumnes

Miami

Política vaginal

Bernice Gera, la primera àrbitra

Gola profunda

Sobre la presa de consciència

Bregar amb pff... «el problema»

Fer volar un cendrer

La veritat i les conseqüències

Dels concursos de cuina

Senyores grillades I

Enllardar la cosa

Dorothy Parker

Ha nascut una estrella

Les dones a Israel: el mite del feminisme

La petita dels Nixon

Divorci a l’estil de Maryland

Rose Mary Woods, l’ovella o la guilla?

No, però m’he llegit el llibre

Senyores grillades II

Trencaclosques

Agraïments

Per a les meves germanes:la Delia, la Hallie i l’Amy

Tothom sap que la dona refinadas’empassa l’amanida barrejada.

WILLIAM BUTLER YEATS

PREFACI

El 1972 vaig començar a escriure una columna sobre dones a la revista Esquire. La columna va ser idea meva, i m’hi volia posar per un parell de raons concretes i interessades, i una altra raó més general. Primer, les concretes i interessades: em calia una excusa per assistir a la trobada d’exalumnes de la Universitat de Wellesley pel desè aniversari de la meva graduació, i també buscava algú que em pagués el viatge al concurs de cuina organitzat per la marca Pillsbury. A banda d’això, i més en general, em semblava evident que les dones nord-americanes estàvem experimentant uns quants canvis; volia parlar sobre elles i sobre mi mateixa. Quan vaig començar a escriure articles per a la meva columna, el moviment feminista estava en una etapa de molta activitat, expansió i ràbia; ara ja es troba en una etapa de consolidació. I això mateix també val per a mi, i fins i tot diria que té alguna cosa a veure amb el fet que cada vegada em sigui més difícil escriure sobre dones. També em temo que se m’han acabat les coses per dir.

Aquest llibre aplega vint-i-cinc articles que donen un cop d’ull i fan una repassada al tema de les dones, i ara que els rellegia em venien al cap molts altres articles que hauria pogut escriure en comptes d’aquests. En aquests textos no parlo de lesbianisme ni tampoc de maternitat, o només de manera perifèrica. Cada mes agafava el que més m’interessava, així que hi ha tota una sèrie de qüestions sobre les quals no vaig arribar a escriure i que fins a cert punt també m’interessaven: les mitges, els tampons, les humoristes, la Proposta d’esmena sobre la igualtat de drets, els consells per millorar la vida conjugal de Fascinating Womanhood, Bella Abzug, el llibre The Story of O, la integració de les dones a la Lliga Juvenil de beisbol... i no pararia. El que vull dir és, ras i curt, que aquest llibre no pretén ser cap mena d’història definitiva sobre les dones a principis de la dècada del 1970; només són unes quantes coses de les quals em venia de gust parlar.

QUATRE COSES SOBRE ELS PITS

Abans de res, hauria de començar amb quatre coses sobre l’androgínia. A l’escola, quan fèiem cinquè i sisè, estàvem tots tiranitzats per un conjunt de normes ben rígides que en principi determinaven si érem nens o nenes. Hi ha aquell episodi de Les aventures de Huckleberry Finn en què en Huck es disfressa de nena i s’acaba delatant per la manera com enfila l’agulla o agafa una pilota; doncs parlem d’aquesta mena de coses. Per tant, nosaltres vam aprendre que la manera de seure, d’encreuar les cames, d’agafar un cigarro i de mirar-te les ungles, com feies tot això gairebé com un acte reflex era una prova definitiva de quin era el teu sexe. Esclar que la majoria de nens i nenes no s’ho prenien al peu de la lletra, però jo sí. Jo pensava que n’hi havia prou amb una badada, una sola ocasió en què no encreués bé les cames o no llencés com toca les cendres d’un cigarro imaginari, per deixar de ser el que fos que era i passar a ser l’altra cosa; que en realitat només venia d’això. Encara que per fora fos una nena i tingués molta de la parafernàlia que s’associa en general a les nenes —un nom de nena, per exemple, i vestidets, i un telèfon a l’habitació, i un llibre de dedicatòries—, vaig passar els primers anys de l’adolescència del tot convençuda que d’un moment a l’altre ho engegaria tot a rodar. No em sentia per res del món una nena. Més aviat era un xicotot; era esportista, ambiciosa, extravertida, competitiva, cridanera, busca-raons. Anava amb crostes als genolls, duia uns mocassins que se’m menjaven els mitjons i sabia xutar la pilota. Jo volia amb totes les meves forces no ser d’aquella manera, no ser una barreja de totes dues coses, sinó només una: una noia, i de manera inequívoca. Igual de rosa i delicada que l’habitació d’un nadó. I l’única cosa que faria el fet, pensava jo, havien de ser els pits.

Jo era uns sis mesos més petita que la resta de la classe, així que durant els sis mesos següents que tot allò comencés, és a dir, que les meves amigues es comencessin a «desenvolupar» (aquesta era la paraula que fèiem servir), jo no estava gaire amoïnada. M’estava a la banyera mirant-me els pits i sabia que només era qüestió de dies, o de segons, que creixessin com els de totes les altres. Però no. «Vull uns sostenidors», li vaig dir un dia a la meva mare. «I per què els vols?», va fer ella. La meva mare els tenia molta tírria, als sostenidors, i quan va arribar l’hora que la més petita de les meves tres germanes n’hi demanés uns, la meva mare ja havia convertit tot aquell tema en un número còmic. «I per què no t’hi poses esparadrap?», deia. Per a ella era tot un orgull que no li hagués calgut dur-ne fins que va tenir la quarta filla, i només perquè el ginecòleg l’hi va obligar. A mi em resultava incomprensible que pogués estar orgullosa d’una cosa així. Si eren els anys cinquanta, per l’amor de déu. Els anys de la Jane Russell, dels suèters de caixmir. Que no ho veia, la mare? «Ja soc massa gran per anar amb samarreta interior». I jo vinga a cridar, somicar, xisclar. «Doncs llavors no en duguis», em deia ella. «Però jo vull uns sostenidors». «I per què els vols?».

Diria que per a la majoria de noies, els pits, els sostenidors i tota la pesca són un tema una mica traumàtic, perquè té més a veure amb l’arribada de l’adolescència, amb fer-se una dona, que amb qualsevol altra cosa. Més i tot que quan et ve la regla, encara que això també fos traumàtic, i simbòlic. Però els pits els podies veure; eren allà, saltaven a la vista. En canvi, una noia podia dir que ja li havia vingut la regla abans i tot que li vingués i no hi havia manera de saber-ho del cert. Que és precisament el que vaig fer jo. Només calia que et fessis veure mentre buscaves monedes per a la màquina de les compreses i que anessis pel món aferrant-te ben fort la panxa i gemegant tres, quatre, cinc dies al mes per la regla, i tothom s’ho empassava. En part del feminisme, les revistes de dones i l’establishment ginecològic hi ha una escola de pensament que diu que el mal de regla és més aviat psicològic, i jo una mica tiro cap aquí. No és que no en tingués. De fet, sentia unes fiblades agòniques que havia de calmar amb una mica d’escalfor, un mal d’aquells d’acabar a la infermeria de l’escola, estirada a la llitera. Però a diferència de tots els altres mals que he patit, a mi el mal de regla m’encantava, el rebia amb els braços oberts, m’hi recreava, en presumia. «No puc venir. És que tinc mal de regla». «No ho puc fer. És que tinc mal de regla». I sobretot, amb les galtes vermelles i una rialleta: «No puc anar a natació. És que tinc mal de regla». Ningú feia servir la paraula gruixuda: menstruació. Mare meva, quina paraula tan terrible. Això mai. «Tinc mal de regla».

El matí que em va venir per primera vegada, vaig anar a l’habitació de la mare a explicar-l’hi. I la meva mare, la senyora que abominava dels sostenidors, se’m va posar a plorar. Va ser un moment molt bonic, i en tinc un record ben nítid no només perquè va ser una de les dues úniques vegades que he vist plorar la mare per alguna cosa meva (l’altra va ser quan amb sis anys em van enxampar robant, una petita cleptòmana), però també perquè aquell incident no significava el mateix per a mi que per a ella. La seva filleta, la primogènita, finalment s’havia fet una dona. És per això que plorava. En canvi, la meva reacció a tot plegat era que potser sí que ja era una dona en el sentit dels llibres de ciència (com a mínim ara podria deixar de fer-ho veure i no gastar cada mes totes aquelles monedes). Però en un altre sentit —el de la vista— era tan andrògina i tan procliu a acabar fent part del món dels nois com sempre.

El cas és que els meus primers sostenidors eren de la talla 75, i de la copa més petita. Diria que en aquell moment no en feien de més petits, tot i que dono per fet que avui dia deus poder comprar sostenidors per a nenes de cinc anyets que no portin cassoletes ni res; en diuen sostenidors d’esport. Els primers que vaig tenir eren dels grans magatzems Robinson, a Beverly Hills. Hi vaig anar tota sola, tremolosa, convençuda que em farien una repassada de dalt a baix i amb un somriure em dirien que no tornés fins al cap d’un any. Però una dependenta de les de debò em va acompanyar als emprovadors i es va quedar allà plantada mentre jo em treia la brusa i m’emprovava els primers. Les cassoletes em sobresortien. «Inclina’t cap endavant», em va dir la dependenta. (Encara és ara que no acabo de saber què fan les dependentes de la secció de llenceria a banda de dir-te que t’inclinis cap endavant.) Vaig fer el que em deia amb l’efímera esperança que els meus pits, per art de màgia, es desprendrien del meu cos i omplirien les cassoletes. Però res.

—No t’amoïnis —em va dir la meva amiga Libby al cap d’uns mesos, quan les coses no havien millorat—. Ja te’n sortiran quan et casis.

—Què dius ara? —vaig dir.

—Quan et casis —em va explicar la Libby— el teu marit et tocarà els pits i els refregarà i els hi farà petons, i llavors ja se’t faran grossos.

Allò em va matar. Els xuclets al coll encara els podia gestionar. Pensar en el coit també. Però no m’havia passat pel cap que un home em tocaria els pits, que els pits poguessin tenir res a veure amb tot allò; els preliminars, ai déu... el meu petit manual sexual sobre la fertilització de l’òvul no en deia res, dels preliminars. Em vaig marejar i tot. Perquè de seguida vaig saber —per més ingènua que hagués estat feia un moment— que només una part del que deia era veritat: allò de tocar, refregar i petonejar, però no que es fessin grossos. I també sabia que ningú es voldria casar amb mi. No tenia pits. No en tindria mai.

A l’escola, la meva millor amiga era la Diana Raskob. Vivia a una cantonada, en una casa plena de coses meravelloses. De magdalenes, per exemple. Els Raskob van ser els primers de Beverly Hills a menjar magdalenes per esmorzar. També tenien un presseguer al jardí del darrere, i una pista de bàdminton, i una subscripció a la revista Seventeen, i centenars de jocs de taula, com ara el parxís, el Sorry, el Treasure Hunt i l’Anagrams. Amb la Diana ens passàvem tres o quatre tardes a la setmana al seu cau, llegint, jugant i endrapant. A la cuina de la mare de la Diana hi havia un gran assortiment de porqueries per picar, no n’he vist mai tantes. Casa meva, en canvi, era plena de pomes, préssecs, llet i galetes casolanes amb trossets de xocolata, que eren ben bones i saludables... però no en mengis abans de sopar o després no tindràs gana. A casa de la Diana no hi havia res que fos saludable, i encara diria més, t’ho podies cruspir just abans de sopar i ningú hi posava cap pega. Patates amb gust de barbacoa (van ser els primers, també), ampolles gegants de gínger ale, crispetes acabades de fer amb mantega fosa, gelat d’ametlla del Baskin-Robbins amb dolç de llet per sobre, dònuts amb sucre glacejat de Van de Kamp. Amb la Diana érem millors amigues des dels set anys; a l’escola totes dues érem si fa no fa igual de populars (que volia dir no gaire), teníem si fa no fa el mateix èxit amb els nois (del tot intermitent), i ens assemblàvem força. Érem morenes, altes, malgirbades.

És setembre, just abans que comenci el curs. Tinc onze anys, estic a punt de fer setè, i en tot l’estiu no ens hem vist amb la Diana. Jo me n’he anat de campaments i ella ha anat amb els seus pares a algun lloc com ara el parc nacional de Banff. Com fem sovint, hem quedat a mig camí entre casa seva i la meva, per anar llavors a peu fins a casa de la Diana, a endrapar porqueries i parlar de com ens ha anat l’estiu. Jo vaig caminant per Walden Drive, duc uns texans i una camisa del meu pare, amb els meus vells mocassins vermells que se’m mengen els mitjons, i tot d’una veig que se m’acosta... respiro fondo... una joveneta. És la Diana. Porta els cabells arrissats i té cintura i malucs i fins i tot bust, i duu una faldilla recta, una peça de roba que sempre m’han dit que no em podré posar fins que no tingui uns malucs que l’aguantin. Em quedo amb un pam de nas i ja em tens allà plorant, histèricament, una plorera d’aquelles que no pots ni respirar. La meva millor amiga m’ha traït. Se m’ha avançat sense dir-me res. Ara té corbes.

Vet aquí algunes de les coses que vaig provar a veure si funcionaven:

Comprar un aparell d’aquells de la marca Mark Eden per exercitar i fer créixer els pits.

Dormir panxa enlaire durant quatre anys.

Mullar-los amb una mica d’aigua freda cada nit perquè una actriu francesa va confessar a la revista Life que aquest era el seu truc per tenir uns pits perfectes.

Al final em vaig resignar al mal menor i vaig començar a dur sostenidors amb cassoletes. Ara em venen al cap tots aquells anys a l’institut que en vaig dur: tres sostenidors amb espumeta, cadascun d’una talla diferent. Cada vegada que canviava de sostenidors, canviava de talla: una setmana anava amb uns pits bonics i eixerits però no gaire prominents, la següent eren uns pits mitjanets una mica punxeguts, l’altra eren unes senyores tetes; i sempre, fos la talla que fos, carregant amb aquell apèndix d’espuma que de tant en tant topava amb alguna paret i es quedava deformat cap endins, i llavors s’havia de tornar a girar cap enfora; quan penso en tot això em pregunto com és que la gent podia mantenir-se impassible davant d’aquest despropòsit. Els meus pares, que normalment no tenien cap problema per burxar-me, com és que no deien res presenciant com els pits se m’anaven inflant i desinflant segons el dia? I les meves amigues, que periòdicament m’inspeccionaven els pits a veure si ja havien crescut per animar-me, com és que no em van aconsellar que com a mínim fos una mica més consistent?

I els banyadors. Em moro quan penso en aquells banyadors. Era l’època en què si deixaves un banyador deshabitat a la platja, algú s’hi tirava a sobre. Jo duia un d’aquells banyadors grotescos que incorporaven una pitrera enorme, amb unes varetes que se’m clavaven a les costelles i em deixaven tot de marques vermelles al cos, i allà em teníeu, amb el pit com una post de planxar des de l’os del coll fins a l’altura del banyador, del tot vertical, i de cop i volta, paf, tota aquella tela i espuma i carcassa metàl·lica del tot horitzontal.

El Buster Klepper va ser el primer que me’ls va tocar. Era el noi amb qui sortia l’últim any de l’institut. A la foto de l’anuari encara surt prou afavorit, per ser un noiet jueu amb unes ulleres de muntura de carei, però no se li veuen els grans perquè els hi van esborrar, ni tampoc com n’era de burro. Potser no li faig justícia. No era tan burro, només és que no era gaire llest. La seva mare es negava a acceptar aquells butlletins de notes, que no eren mai res de l’altre món; diguem que es negava a assimilar l’inevitable destí del seu fill: un cicle formatiu. «Li van fer unes proves», em deia ella, sense que vingués a tomb, «i va sortir que té un cent quaranta-cinc; és gairebé un geni». Si en aquella època hagués existit això del «baix rendiment», també m’ho hauria llançat a la cara. El cas és que el Buster era un tros de pa, que ja sé que és un d’aquells elogis que no volen dir res, però aquí el teniu. Jo era l’editora de la portada del diari de l’institut i ell era l’editor de la contraportada; havíem de treballar plegats a la impremta, colze a colze, i així és com va començar la cosa. En la nostra primera cita, vam anar al cine a veure el musical April Love, on sortia el Pat Boone. I a partir d’aquí ja vam sortir junts. El Buster tenia un cotxe verd, era un Ford de tres portes de l’any 1950, amb un motor que ell mateix enllustrava a mà fins que brillava, enlluernava i reflectia la imatge de qualsevol que se’l mirés, que acostumava a ser el mateix Buster quan l’enllustrava o bé els treballadors de la benzinera, a qui no parava de demanar que li miressin l’oli perquè així quedessin impressionats amb la brillantor d’aquelles vàlvules. El cotxe també tenia una funda al seient del darrere per raons que mai vaig acabar d’entendre; i penjant del retrovisor, tal com s’estilava llavors, hi tenia un parell de daus d’angora. Els hi havia fet una exnòvia seva, la Solange, que era famosa a l’institut de Beverly Hills perquè no tenia pigmentació a la cella dreta. El Buster i jo solíem anar amb cotxe per la ciutat, tots dos asseguts darrere del volant. Jo canviava les marxes. M’agradava.

Ens morrejàvem. I estava molt bé. Primer al cotxe, amb vistes a Los Angeles des del que ara és el barri de Trousdale Estates. Després al llit de la cabana que els seus pares tenien a Ocean House. Era increïble i meravellós, morrejar-se així, i també una mica frustrant; la veritat és que m’encantava, però no volia anar més enllà, no, per favor, i és que em feia pànic això de fer el pas amb algú que era mig burro, i també terror que descobrís que allà jo no hi tenia gaire res (ja ho sabia, esclar; tan burro no era).

Més endavant vaig trencar amb ell, i crec que vam estar un parell de setmanes sense veure’ns. Llavors un dia vaig anar amb cotxe a visitar una amiga que estava en un internat de Palos Verdes Estates i durant el trajecte van posar a la ràdio la cançó d’April Love fins a quatre vegades. Vaig pensar que allò era un senyal i me’n vaig tornar directa a Griffith Park, al torneig de golf on participava el Buster (era el sisè cap de sèrie de la categoria juvenil del sud de Califòrnia) i em vaig presentar al green del forat divuit. Tot plegat va ser molt melodramàtic. Aquella nit vam anar a un autocinema i li vaig deixar que em toqués els pits per sota d’aquelles protuberàncies. No semblava que li importés.

—Et vols casar amb el meu fill? —em va preguntar la dona.

—Sí —vaig dir.

Jo tenia dinou anys, era verge i sortia amb el fill d’aquesta dona corpulenta i estranyota, que estava casada amb un sacerdot luterà a New Hampshire i feia veure que era gentil, i també tenia aquest fill, del seu primer marit, un fill ben tòtil que portava el bar d’entrepans XXL de la Harvard Business School, i a qui per un moment, un desembre a New Hampshire, li vaig dir —per cortesia més que cap altra cosa— que m’hi volia casar.

—Molt bé —va respondre ella—. Doncs això és el que hauries de fer: assegura’t que et col·loques sempre a sobre d’ell, així no se’t veurà tan poca cosa. Jo tinc un bon pitram, ja ho veus, així que sempre m’estiro panxa enlaire per fer que els pits se’m vegin més petits, però tu t’hauràs de posar a sobre la majoria de vegades.

Vaig fer que sí.

—Gràcies —vaig dir.

—Tinc un llibre que aniria bé que et llegissis —va continuar—. Endú-te’l ara quan te’n vagis. Te’l pots quedar.

Llavors va anar cap a la prestatgeria, el va agafar i me’l va donar. Era un llibre sobre la frigidesa.

—Gràcies —vaig fer.

És una història real. De fet, tot el que surt en aquest article és ben real, però em fa la sensació que en aquest cas concret calia remarcar-ho. Això va ser el 30 de desembre del 1960. Em ve al cap sovint. Quan em va passar, vaig donar per fet que el fill d’aquella dona, el meu nòvio d’aleshores, n’era el responsable. Em vaig fer la pel·lícula que havia tingut una conversa ben sincera amb la seva mare i li havia confessat que la meva única pega era que tenia els pits petits; i que llavors la mare s’havia arremangat per donar-nos un cop de mà. Ara penso que anava errada, amb tot aquell incident. Crec que la mare actuava pel seu compte: era la manera que tenia de ser cruel i competitiva fent veure, en canvi, que es mostrava servicial i maternal. Tens els pits petits, era el que em venia a dir, així que no el faràs mai tan feliç com jo. O tens els pits petits, així que segur que tindreu problemes sexuals. O tens els pits petits, així que ets menys dona que jo. Però ella només va ser la primera del que a mi em sembla una inacabable tirallonga de dones que m’han fet comentaris amb ànim competitiu sobre la mida dels pits. «Ja m’agradaria poder-me posar un vestit com el teu», em va dir un dia l’Emily, una amiga, «però és que tinc massa pit». I coses per l’estil. Per què em diuen aquestes coses, les dones? Que potser atrec aquesta mena de comentaris, igual que altres dones atreuen homes casats, alcohòlics o homosexuals? Aquest estiu, per exemple. Soc en una festa a East Hampton i em presenten una dona de Washington. És una mica famosa, ella, molt guapa, del sud, rossa i extravertida, i em sento afalagada perquè es veu que s’ha llegit alguna cosa de les que he escrit. Tenim una conversa animada, i quan no fa ni cinc minuts que parlem, se’ns afegeix un home. «Mi-te’ns totes dues», li diu aquesta dona a l’home, i ens assenyala, a ella i a mi. «Les dues juntes no ompliríem ni la copa més petita». Però per què ho diu, això? És que ni tan sols és veritat, coi, per què ho fa? Que potser està més acomplexada que jo en la matèria? De debò es pensa que hi ha cap problema amb la mida dels seus pits, que a mi, ara que els clavo la mirada, em sembla que estan la mar de bé? I si de manera inconscient desperto aquesta competitivitat en les dones? En aquesta forma? Què he fet per merèixer això?

I els homes...

Hi havia homes a qui sí que els importava i m’ho feien saber. Hi havia homes a qui no els importava. En qualsevol cas, a mi sí.

I encara ara, quan ja m’han dit no sé quantes vegades que tinc bona figura, ara que ja soc prou grandeta per entendre que bona part de com em sento té molt poc a veure amb la realitat del meu cos, continuo obsessionada amb els pits. No ho puc evitar. Em vaig criar en els terribles anys cinquanta —amb uns estereotips sexuals molt rígids, amb la insistència que els homes havien de ser homes i vestir-se com homes i que les dones havien de ser dones i vestir-se com dones, amb intolerància cap a l’androgínia—, i no me’n puc desempallegar, no em puc desempallegar d’aquesta sensació de no acabar d’encaixar. Però aquella època ja ha quedat enrere, no? Tot aquell culte exagerat pels pits ja s’ha acabat, oi? Aquelles dones eren una raresa, no? Si ja ho sé, tot això. I aquí em teniu, atrapada encara entre els vestigis psicològics de tot plegat, en la meva pròpia versió del culte als pits. Deveu pensar que estic ben sonada de seguir així: m’he proposat escriure aquesta confessió perquè entomeu l’impacte de reconeixe-us-hi, i en comptes d’això, potser em llegiu i penseu que estic com un llum de ganxo. Doncs què us puc dir? Que si n’hagués tingut, hauria sigut una altra persona, del tot diferent. I això ho crec de tot cor.

Després d’anar a teràpia, un procés que va fer possible que a les festes expliqués a tot de gent que no coneixia de res que els pits eren la meva fixació vital, sovint em deien que estava sonada per haver-me amoïnat per com els tenia. Normalment també em deien, les amigues íntimes, que em feia pesada amb el tema. I les meves amigues, les que tenien els pits ben grossos, no paraven de dir que la seva vida havia estat molt pitjor que la meva. Que se’ls descordaven les tires dels sostenidors a classe. Que no podien dormir de bocaterrosa. Que les miraven cada cop que a l’assignatura de geografia es parlava de «muntanyes». I allò del poema d’Evangeline, mare meva, tot el que van haver d’aguantar cada vegada que s’aixecaven i recitaven a classe el preludi d’Evangeline, de Longfellow: «[...] es drecen com druides de l’antiguitat [...] / Amb barbes que descansen sobre el seu pit». Allò seu era molt pitjor, em diuen. Ho passaven fatal, m’asseguren. Jo no sabia la sort que tenia, diuen elles.

Mira que he rumiat sobre els seus comentaris, he mirat de posar-me a la seva pell, de tenir en compte el seu punt de vista. I he arribat a la conclusió que són tot collonades.

Maig del 1972

FANTASIES

Un dels trumfos que sempre branden els homes que se senten amenaçats pel feminisme és si hi haurà sexe un cop les dones s’hagin alliberat. Com a mínim dec haver sentit cinc o sis experts, autors, representants i paios per l’estil que enmig d’una reunió s’aixecaven i es preguntaven en veu alta què passarà amb el sexe entre homes i dones quan arribi la revolució. Aquests homes sempre reben escridassades de les dones presents; de fet, sovint jo en soc una, d’aquestes dones presents que els escridassa, mentre deixo anar algun comentari sorneguer a qui sigui que tingui al meu costat, com un «ara ja ens queda clar la plena confiança que té en ell mateix». Aquesta tardor, a la convenció d’escriptors organitzada per Playboy, l’autor Morton Hunt va pronunciar les paraules màgiques en una taula rodona sobre el futur del sexe, i fins i tot en aquella sala plena de masclisme i filòsofs sortits de Playboy, l’animositat contra ell no passava gens desapercebuda.

Bona part de la meva energia jo ara la destino a mirar de fer encaixar el feminisme en el matrimoni, o a l’inrevés —no tinc mai del tot clar quines són les prioritats, depèn de l’humor que tingui—, però per més compromesa que em senti amb el moviment i per més agressiva que em posi contra la gent que el vol tombar, trobo que és injust bandejar aquests homes. Almenys es mereixen una resposta. Molt bé: la resposta és que ningú sap què passarà amb el sexe després de l’alliberament. És tot un misteri. I ara que això ja ho tenim resolt, puc passar al que de debò m’interessa i alhora em confon sobre el sexe i el feminisme: a mi se’m fa difícil veure com se suposa que han de canviar les conductes i relacions sexuals entre els sexes mentre no canviïn les fantasies sexuals. Bona part de les maneres conscients i inconscients en com es tracten els homes i les dones tenen a veure amb unes fantasies romàntiques i sexuals que estan profundament arrelades no només en la societat, sinó també en la literatura. Potser sí que el moviment feminista aconseguirà fer endreça en aquesta societat nostra, però no sé si podrà fer mai endreça en el nostre cap.

Jo una mica sí que estic alliberada segons els paràmetres actuals, però al cap hi tinc una esgarrifosa fantasia sexual que no és gens alliberadora. Una de les dones que ve al meu grup de presa de consciència sempre diu que té una «vida desbordant de fantasies», i amb això suposo que deu voler dir que en les seves fantasies s’ho fa disfressada, o en llocs exòtics, o amb llumeneres com Mao Tse-tung en un bol gegant i ben calent de farinetes Wheatena. La meva vida de fantasies, per desgràcia, no és ni de bon tros tan interessant.

Fa uns anys vaig entrevistar el fotògraf Philippe Halsman; un dels seus èxits més destacats és un esplèndid llibre de fotografies de famosos saltant. Els salts són bastant reveladors, fins i tot previsibles: Richard Nixon fa un salt rígid, encarcarat; el duc i la duquessa de Windsor fan un salt compenetradíssim. Etcètera. Durant l’entrevista, Halsman em va preguntar si jo també volia saltar; i com que potser era una bona manera d’estalviar-me uns quants anys de psicoanàlisi, li vaig dir que sí. Vaig fer el que jo em pensava que era el meu salt marca de la casa. «Torna-hi», va dir Halsman. I vaig tornar a saltar, mirant d’imitar fil per randa el salt que acabava de fer. «Un altre cop», va dir, i hi vaig tornar. «A veure», va dir Halsman, «per com salta ja li puc dir que és una persona resoluda, ambiciosa i decidida, però que no escriurà mai cap novel·la». «I com és això?», vaig demanar. «Perquè dins seu només hi ha un tipus de salt», va dir ell.

En aquell moment, vaig pensar que estava sent molt injust; al capdavall, jo havia donat per fet que ell volia veure el mateix salt, no un de diferent cada vegada; però ara veig que tenia tota la raó. Només hi ha un tipus de salt, dins meu. I cada dia en soc més conscient. Ara ja no m’interessa tastar trenta-un gustos diferents; em quedo amb el de toffee anglès. I encara més en el tema que ens ocupa: he tingut la mateixa fantasia sexual, amb petites variacions, des dels onze anys. La veritat és que se’m fa una mica estrany haver-me quedat allà clavada, durant tant de temps, en una cosa tan crucial i important; he aconseguit desempallegar-me de totes les altres idiosincràsies de tenir onze anys —es pot dir que ja tinc els grans sota control i camino amb força traça quan duc talons—, però arrossego aquesta espantosa fantasia que ha fet forat dins meu i que no té res a veure amb la meva vida.

No he explicat mai a ningú els detalls exactes d’aquesta fantasia sexual: és l’únic secret que tinc i no el penso esbombar aquí. Una vegada sí que l’hi vaig explicar gairebé tota al terapeuta que tenia; l’home va morir l’any passat, i quan vaig veure l’obituari em vaig treure un bon pes de sobre: l’única persona al món que gairebé sabia el meu nivell de bogeria ja no hi era, i no havia de patir. El cas és que, sense revelar cap de les parts més llamineres, us puc dir que en línies generals té molt a veure amb ser sotmesa per uns homes sense cara que m’arrenquen la roba. Bàsicament no cal gaire cosa més: que em clavin aquestes mirades descarades, es tornin bojos de desig i m’arrenquin la roba. És l’hòstia. En la meva fantasia sexual, ningú m’estima mai per la meva intel·ligència.

La fantasia de la violació —la meva ho és en una subcategoria preadolescent— és prou comuna entre les dones i (amb els papers canviats) entre els homes. El que no acabo d’entendre és que si tants de nosaltres encara estem clavats en aquestes fantasies tan tòpiques de femení/masculí, submisa/dominant, masoquista/sàdic, com se suposa que ens hem d’adaptar plenament a la realitat menys estimulant però més idònia de la igualtat? Fa uns mesos, un tal B. Lyman Stewart, uròleg a l’hospital Cedars of Lebanon de Los Angeles, va atribuir al moviment feminista l’augment de la impotència entre els seus pacients, i s’hi va referir com una croada per dominar els homes. El feminisme no va gens en aquesta línia; però sí que ha comportat, en combinació amb tota una sèrie de fenòmens socials, canvis en la manera en què les dones es comporten al llit. Segur que si un home jove s’ha educat amb l’expectativa de poder dominar sexualment, ara se sentirà descol·locat amb una dona que tingui tantes ganes de sexe com ell, i multiorgàsmica, a més. De la mateixa manera, sospito que bona part de les dificultats que les dones diuen que tenen per arribar a l’orgasme es pot atribuir —tristament— a la possibilitat que un home que sigui un paio tendre, amb una capacitat implícita per a la impotència, no entra gens ni mica en les fantasies clàssiques dels homes bestiotes amb una capacitat implícita per a la violència. Una amiga íntima meva, que té el pitjor matrimoni que conec —el seu home li pega assíduament—, diu que la seva vida sexual és meravellosa. Amb això no és que vulgui dir que les dones han de demanar al marit que les pegui, ni tampoc defenso la via que pel que sembla prefereix una de les membres més destacades del moviment feminista, que s’ho fa sobretot amb obrers i semianalfabets. Però em pregunto com aconseguirem alliberar-nos de totes aquestes bestieses amb què hem crescut, si les nostres fantasies podran estar algun dia alineades amb el que volem per a la nostra vida.

Sí que és possible, per pura força de voluntat, deixar de tenir fantasies sexuals aberrants. Tinc unes quantes amigues que ho han aconseguit. «I ara en què penses en comptes d’allò altre?», preguntava jo. «En res», em responien. Doncs què vols que et digui, tu. No sé si m’estimo més tenir una fantasia sexual aberrant que no tenir-ne. Però el que de debò em fa ballar el cap és si, un cop descartada la fantasia, és possible descartar també el raonament i les expectatives que hi ha al darrere. En el meu cas, crec que això no passaria. No tinc cap desig de ser dominada. De veritat que no. I, malgrat tot, me n’adono que m’enfado si això no passa. Si resulta que el meu marit no se’n surt a l’hora de cridar un taxi o captar l’atenció d’un cambrer, això em treu de polleguera; m’agafa una ràbia corrosiva que em fa arrufar el front. De fet, voldria que ell fos millor que jo cridant taxis; i, d’altra banda, soc conscient que aquestes expectatives, del tot absurdes, estan condicionades per la cultura i no tenen a veure amb res, és justament el tipus de raonament que hauríem d’erradicar de la nostra societat; i encara en una altra banda, ser conscient d’on surt aquesta reacció meva tampoc no sembla que calmi la irritació que sento.

Al meu marit li agrada recordar-me la història de Moisès, que durant quaranta anys va tenir els israelites al desert perquè sabia que una generació d’esclaus no seria capaç de fundar una nova societat lliure. La comparació amb el moviment feminista diria que és del tot encertada; dubto que a les dones de la meva generació ens sigui mai possible escapar-nos de la nostra particular mentalitat d’esclaves. Per a la propera generació, la vida segur que serà més lliure. Al cap i a la fi, si la societat canvia, les fantasies també canviaran; quan les dones siguin iguals de debò, quan el seu estatus no tingui res a veure amb la persona amb qui es casin, quan les qüestions sobre masculí/femení deixin d’existir, part d’aquesta absurda supeditació als rols caurà pel seu propi pes. Ara bé, no del tot. Perquè fins i tot després de la revolució, encara quedarà tota la literatura. «I què passarà amb la literatura?», va preguntar en una ocasió Helen Dudar, del New York Times, a l’activista Ti-Grace Atkinson. «Per què ha d’importar el que li passi?», va respondre la senyora Atkinson. Però sí que és important, perquè som el que mengem. Si les dones ens aconseguim alliberar, llavors encara haurem de bregar amb la Bella Dorment i la Ventafocs. Segur que també hi haurà una nova tongada de contes de fades sobre princeses que es negaran a tenir dames de companyia perquè això explota les classes baixes, però tot plegat sona una mica tediós, no? I com que no es farà cap gran foguera per cremar els llibres —ningú ho vol, això—, pot ser ben bé que les coses continuïn com fins ara: les dones seguiran en aquest estira-i-arronsa entre l’atracció intel·lectual de l’emancipació i el poti-poti emocional, psicològic i cultural del qual és difícil escapar a mesura que et vas fent gran; i els homes miraran de manegar-s’ho entre aquests dos extrems, a més de la seva pròpia ambivalència. No és gaire divertit així, però almenys no és avorrit.

Juliol del 1972

DE NO HAVER ESTAT MAI LA REINA DEL BALL

L’altra nit una amiga se’m va asseure al costat i em va informar que si em disposava a escriure una columna sobre dones, hauria d’abordar sense embuts el tema més important per a les dones d’arreu del món. «I quin és?», vaig preguntar. «La bellesa», va dir. Jo devia fer cara de desconcertada —i ho estava— perquè tot seguit ella es va embrancar en un extens i sofert monòleg introductori sobre com estava perdent el seu atractiu, i jo no tenia ni idea de com n’era de terrible, això, i no feia gaire un amic seu, amb molt poc tacte, li havia etzibat: «Michelle, és que eres tan guapa!». No tinc ni idea de si aquesta dona està perdent el seu atractiu o no —fa un parell d’anys que la conec i a mi no em sembla que hagi canviat gaire—, però no li falta raó quan diu que jo no tinc ni idea del que és això. Un dels pocs avantatges de no ser guapa és que acostuma a passar que amb l’edat comences a estar de més bon veure; de fet, és justament ara que estic guanyant atractiu. Però el que més m’interessava de la meva reacció a aquesta amiga és que, més que sentir empatia per ella —i m’agrada pensar que soc una persona força empàtica—, no sentia res de res. Ella em cau molt bé, i és algú que respecto, fins i tot compro que ella de debò es pensi que està perdent el seu atractiu, i reconec el patiment que pugui sentir, però jo no m’hi podia identificar.

Al cap de pocs dies, em va arribar per correu un llibre titulat Memoirs of an Ex-Prom Queen [Memòries d’una ex reina del ball], d’Alix Kates Shulman (editorial Knopf ). Segons el text de la solapa, Shulman ha escrit un llibre «divertit i amb un regust amarg» sobre el fet de ser «una dona als Estats Units». M’agradaria llegir-lo, un llibre així. En realitat, m’agradaria escriure’l, un llibre així. Però, pel que es veu, no és el llibre que ha escrit Alix Shulman. El que ha escrit és més aviat un llibre sobre els tràngols i dificultats de ser guapa. I a mitja novel·la ja em vaig adonar que si hi ha res més avorrit que els problemes de les dones amb pitrera, són els problemes de les dones guapes.

«Diuen que ser lletja és pitjor», escriu Shulman. «Jo crec que deu ser diferent i prou. Si ets guapa, estàs sotmesa a uns determinats atacs; i si no, a uns altres. Si ets guapa, potser tens més homes per triar, però també més angoixa perquè saps que el teu atractiu, que en realitat no té res a veure amb qui ets, algun dia s’esfumarà. Les noies guapes tenen pocs amics. Expulsades de les colles de nens a l’escola primària i de les colles de noies a la secundària, les noies guapes tenen una natalitat més baixa i una mortalitat més elevada. De fet, són les belleses com Marilyn Monroe, les que un dissabte a la nit s’acaben empassant vint-i-cinc nembutals i es maten amb trenta i pocs».

Ara podria agafar aquest paràgraf, frase per frase, i anar-lo desmuntant (I què passa amb les noies guapes que sí que tenen amics? I què hi té a veure la mort de la Marilyn Monroe, en tot això? Què vol dir l’autora quan diu que les dones guapes tenen una baixa natalitat: que tenen menys fills o que n’hi ha menys de les que són com elles i més com nosaltres?), però m’estimo més dir, ras i curt, que jo no m’ho empasso. Als Estats Units no hi ha ni una sola dona que no estigui disposada a intercanviar els problemes que té amb els problemes de ser una bellesa; no em crec que hi hagi ni una sola noia guapa que en el fons s’estimaria més no ser-ho. «Diuen que és pitjor ser lletja», escriu Alix Shulman. Doncs sí que ho diuen. I tenen tota la raó. També és pitjor ser pobre, pitjor ser orfe i pitjor ser gras. No només és diferent de ser ric, tenir família i ser prim; la cosa és que és pitjor. (Em desconcerta una mica que la senyora Shulman faci servir «normaleta» i «lletja» indistintament; la diferència entre «normaleta» i «lletja» és tan gran com la que hi ha entre «normaleta» i «guapa». Tal com va assenyalar fa no gaire William Raspberry en una columna al Washington Post, les dones lletges són les víctimes de discriminació més ignorades dels Estats Units.)

Tot plegat no té tant a veure amb la bellesa —espero haver deixat clar que no en sé prou del tema per dir-hi la meva—, sinó amb les divisions que hi ha. Sento que existeix una separació entre l’Alix Shulman i jo, i el cas és que gairebé soc incapaç de jutjar la seva obra perquè ella està obsessionada amb ser guapa i jo estic obsessionada amb no ser-ho. Gairebé es podria dir que estem en dos bàndols separats. I en general, el que m’entristeix del moviment feminista és la meva pròpia incapacitat, i la de tantes altres dones, de superar aquesta bretxa, d’agafar-nos les mans i unir-nos en el que sigui.

El moviment d’alliberament de les dones, arribats a aquest punt de la història, fa que el Partit Comunista dels Estats Units als anys trenta sembli monolític en comparació. Servidora ha assistit a reunions en què l’animositat entre les dones lesbianes i les heterosexuals era tan intensa i desagradable que se’m feia impossible ser a la mateixa sala. Aquesta és la divisió més dràstica que hi ha en el moviment, i el cas és que ha alentit de manera considerable el seu avenç; però n’hi ha moltes més. Hi ha acritud entre les dones solteres i les casades, entre les dones treballadores i les mestresses de casa, entre les dones sense fills i les que són mares. Fins i tot he pogut veure una dona que defensava la seva afició per cuinar davant d’un grup incrèdul que pensaven que tot això de la cuina —i encara més el fet que et pugui agradar i tot— era haver-te empassat el pitjor tipus de condicionament cultural. Una vegada vaig mirar d’explicar a una companya feminista per què m’agradava anar maquillada; ella va respondre explicant-me per què a ella no. Cap de les dues entenia res del que li deia l’altra.