Com abordar els trastorns alimentaris E-Book

Eduardo Torres Celdrán

• Herausgeber: Sentir Editorial
• Kategorie: Lebensstil
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 413

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

Al llarg dels darrers anys, els trastorns alimentaris han augmentat de forma progressiva a la població. Aquesta tendència va acabar d'explotar després de la pandèmia produïda per la COVID-19 i, avui dia, representa un desafiament autèntic per a la societat. Cada cop són més les famílies que han de fer front a aquests problemes i acaben entrampades en dinàmiques complexes i doloroses. Si com a familiar o professional voleu ajudar una persona que pateix un trastorn d'alimentació, aquest Sentillibre us serà de gran utilitat. Escrit per experts i professionals en la matèria, des d'una revisió contemporània i rigorosa sobre la naturalesa d'aquest problema, el llibre us ofereix una ampliació conceptual amb la qual podreu veure més enllà de la conducta alimentària. Gràcies a la lectura, descobrireu els casos reals, els testimonis i el format de preguntes i respostes que han donat lloc a una proposta d'abordatge dividida en dos blocs: un, per a familiars, i un altre, per a professionals de la salut mental. Així mateix, comptarà amb el relat de la Maria, que, a través de la seva història i els seus dibuixos, us ajudarà a posar-vos a la pell d'una persona convalescent per un trastorn de l'alimentació. Sens dubte, aquest llibre és un instrument pràctic, ple de propostes, estratègies i suggeriments amb el qual aconseguireu les habilitats necessàries per afrontar els desafiaments que presenten els trastorns d'alimentació i l'acompanyament eficaç d'una persona en el seu esforç de recuperació.

Leseprobe

Com abordar els trastorns alimentaris

La persona darrere l’escafandre

Primera edició: juny 2023

© 2023 Eduardo Torres Celdrán (Coord.)

Director de col·lecció: Eduardo Torres Celdrán

Directora de producció: M. Rosa Castillo

Traductora: Elisenda Nierga

Corrector: Jesús Miguel Silvestre

Maquetació: Artemio Naiza

Disseny de la coberta: ENEDENÚ DISEÑO GRÁFICO

© 2023 Editorial Sentir és un segell de l’editorial de Marcombo, S. L.

Gran Via de les Corts Catalanes núm. 594, 08007 Barcelona

www.editorialsentir.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN del libro en papel: 978-84-267-3652-9

ISBN del libro electrónico: 978-84-267-3696-3

Producció de l’ePub: booqlab

Índex

Glossari de símbols

Pròleg

Introducció

Primer relat sobre la Maria: Allò que es veu existeix, allò que no està per descobrir

1.La família com a agent protector i nutritiu

1.1 Una convidada indesitjable a la família

1.1.1 Les crisis familiars

1.1.2 Quins canvis suposa per als pares i/o cuidadors

1.1.3 Què suposa per a la persona que pateix un problema alimentari i com poden actuar els pares

1.1.4 Coneixent la visita… per saber què fer

1.2 Explorant com pot funcionar una família davant de la crisi d’un problema alimentari

1.2.1 Plànol dels escenaris familiars que poden alimentar la convidada

1.2.2 Plànol d’un projecte familiar amb espais que protegeixen i nodreixen

1.3 El procés d’incomodar la convidada

1.3.1 Habilitant nous espais nutritius i protectors a la convivència

1.3.2 Què cal fer quan la persona afectada és la parella

1.4 El camí d’alts i baixos per acomiadar la convidada

1.5 Bibliografia

2.Recursos assistencials i nivells d’intervenció per a persones que pateixen un problema alimentari

2.1 Desafiaments abans que aparegui el problema. Prevenció primària

2.2 Intervenció davant els primers indicis. Prevenció secundària

2.2.1 Què cal fer davant la sospita?

2.2.2 Circuit d’atenció especialitzada

2.3 Evitar un deteriorament més gran. Prevenció terciària

2.4 Recursos assistencials privats

2.5 Si el meu intent d’abordar el tema amb la persona que pateix TA ha estat infructuós, on sol·licito ajuda?

2.6 Bibliografia

3.Impacte d’Internet i les xarxes socials als trastorns alimentaris

3.1 Quin impacte tenen Internet i les xarxes socials en la meva salut mental?

3.2 Com afecten Internet i les xarxes socials en l’autoestima?

3.3 Com em sento amb el meu cos quan veig imatges corporals a les xarxes socials?

3.4 Ens fem un selfie?

3.5 Temps de pantalla

3.6 Tendència a la hipersexualització

3.7Influencers de vida sana

3.8 Comunitats proana, promia i alisa

3.9 Comunitats d’ajuda en línia

3.10 Com fer un bon ús de les xarxes socials en el jovent

3.11 Què poden fer els pares perquè hi hagi un bon ús de les xarxes socials?

3.12 Aspectes a tenir en compte per a professionals

3.13 Bibliografia

4.Estigma relacionat amb els trastorns alimentaris

4.1 Què és l’estigma?

4.1.1 Quins tipus d’estigmes hi ha?

4.2 Estigma cap als trastorns mentals

4.3 Estigma en els problemes alimentaris

4.3.1 Per què és important incloure l’estigma associat als trastorns alimentaris a les intervencions i els tractaments?

4.4 Estigma a les famílies

4.5 Estigma als serveis de salut: els estereotips relacionats amb els trastorns alimentaris mantinguts per professionals de la salut

4.5.1 Examinar les nostres creences i suposicions

4.6 Diversitat corporal, diversitat de gènere i estigma en els trastorns alimentaris

4.6.1 Diversitat corporal i estigma en els problemes i trastorns alimentaris

4.6.2 Diversitat de gènere en els trastorns alimentaris

4.7 L’estigma existeix: què podem fer per lluitar-hi en contra?

4.8 Mites versus realitats sobre els trastorns alimentaris

5.Problemes habituals i suggeriments dels especialistes

Com treballar amb una persona que pateix un problema alimentari espai per a professionals de la salut mental

Segon relat sobre la Maria: Darrere l’escafandre

6.Una revisió contemporània de la perspectiva psicodiagnòstica, el gènere i altres aspectes que cal considerar als TA

6.1 Els problemes alimentaris als manuals internacionals de classificació

6.1.1 Anàlisi i evolució de la classificació diagnòstica dels TA

6.1.2 La perspectiva transdiagnòstica als TA

6.2 La qüestió del gènere als TA: Una problemàtica de dones?

6.3 Influencies socioculturals

6.4 Impacte en la salut, la qualitat de vida, els costos i el desgast familiar en pacients amb TA

6.5 Consideracions finals

6.6 Bibliografia

7.Consideracions prèvies al tractament amb persones que pateixen un problema alimentari

7.1 Són els trastorns alimentaris realment trastorns de la conducta alimentària?

7.2 El canvi en el procés psicoterapèutic

7.3 Què és el que funciona en un tractament psicoterapèutic?

7.3.1 Una mica d’història

7.3.2 Les investigacions de resultat i les teràpies manualitzades

7.3.3 Les investigacions de procés i resultat i els factors comuns

7.4 Millorar els resultats en psicoteràpia. El mapa del procés psicoterapèutic en els problemes alimentaris

7.4.1 Què és interessant saber de la relació

7.4.2 Què és interessant saber del psicoterapeuta

7.4.3 Quines competències del psicoterapeuta milloren els resultats en psicoteràpia?

7.4.4 L’estil terapèutic

7.4.5 Programes de capacitació de competències

7.4.6 Què hem de saber del context psicoterapèutic

7.5 Els TA des de la psicoteràpia emocional sistèmica

7.5.1 Perspectiva emocional sistèmica

7.5.2 Factors socials

7.5.3 Factors familiars

7.5.4 Estructurals

7.5.5 Relacionals

7.5.6 Intergeneracionals

7.5.7 Conductes de risc

7.5.8 Factors individuals

7.6 Bibliografia

8.Escala de grisos de la intervenció en TA: matisos conceptuals i escenaris habituals

8.1 El diable es troba en els detalls

8.1.1 Formació - especialització

8.1.2 Supervisió

8.1.3 Equip - multidisciplinarietat

8.1.4 Temps

8.1.5 Iniciativa

8.1.6 Serenitat

8.1.7 Intensitat – multimodalitat – multiprocedimentalitat

8.1.8 Flexibilitat – creativitat – personalització

8.2 Sospitosos habituals

8.2.1 Dia 0. Primera entrevista

8.2.2 La persona darrere l’escafandre: imatge corporal i aparença física

8.2.3 El dilema del pesatge

8.2.4 La paparra: l’exercici físic patològic

8.2.5 Exorcista i la importància del llenguatge

8.2.6 El TA «funcional»

8.2.7 L’altiplà

8.2.8 Energies alternatives

8.2.9 Heràclit i Parmènides: integració o excepció

8.2.10 Baixant l’iceberg

8.2.11 Astrònom o astronauta

8.2.12 Un dimoni que no menja, però que ho devora tot

8.2.13 Lluita simètrica

8.2.14 El TA veterà

8.3 Jocs d’equip

8.4 Equilibrant perfils

8.5 Rituals, litúrgies

Annex 1. Guia de primera acollida

9.El jo rebutjat i la imatge corporal

9.1 Darrere de la conducta alimentària

9.2 Identitat i imatge corporal

9.3 La història del cos i la imatge corporal

9.4 L’experiència interna en la imatge corporal

9.5 La imatge corporal i els trastorns alimentaris

9.6 Exemples pràctics

9.6.1 Moe

9.6.2 Brais

9.6.3 Xoel

9.6.4 Aloia i el complex de reina de Blancaneu

9.6.5 Bètula

9.7 El jo rebutjat

9.8 Bibliografia

10.Problemes habituals i suggeriments d’especialistes

Tercer relat sobre la Maria: Procés, enquadrament i canvi

11.Glossari d’autors que han participat en l’elaboració d’un capítol d’aquest llibre

12.Glossari d’especialistes que han participat en l’elaboració de les preguntes plantejades i en les respostes als capítols 5 i 10

GLOSSARI DE SÍMBOLS

Exemple d’un cas

Suggeriments del professional

Aclariment d’un concepte teòric

Representació d’un diàleg en sessió

PRÒLEG

El primer que volem ressaltar d’aquest llibre és que es presenta molt complet.

Hi trobaràs tot el que necessites saber; tot el que busques entendre; tot allò que anheles usar per comprendre, per fi, el que coneixem com a «trastorns alimentaris», bé siguis algú que en pateix o un familiar, o bé un professional sanitari integrant d’un equip de treball que l’acompanya.

Et preguntaràs per què destaquem com a virtut que sigui complet. Pensaràs: «És el mínim». Doncs sí, els teus pensaments i la teva pregunta són ben legítims, però la freqüència de publicacions que no cobreixen aquesta premissa de fer un abordatge complet, fins i tot creient i plantejant que ho fan, resulta altíssima; així que, a més a més de complet, podem afegir que és excepcional, una raresa. I benvinguda sigui.

Per començar, és un llibre coral que sorgeix de l’esforç de diversos professionals que fan equip per construir un text útil; útil, com dèiem, tant per a pacients i famílies com per a professionals. La mirada i la narrativa que sorgeixen de la combinació perfectament orquestrada per Eduardo Torres de les experiències dels diferents experts que hi col·laboren el fan especialment enriquidor.

Està dividit en dues parts: la primera és per a les primeres persones que hem anomenat abans, les qui suporten en les pròpies carns, dia a dia, el dolor de bregar amb tant de patiment, d’incomprensió, d’estigma, de prejudicis i de por; la segona, per a professionals sanitaris que també hi lluiten, però des d’un altre lloc, no necessàriament més fàcil o llunyà (no, la responsabilitat, el compromís i les dificultats inherents al treball sanitari carreguen el nostre dia a dia de molt estrès, patiment i dolor), però sí diferent.

A aquesta primera part per a pacients i familiars pertanyen els tres primers capítols. Al primer es planteja, ja en el títol, la necessitat de considerar aquests trastorns de competència familiar; es deixa de buscar culpables, es fa equip (multidisciplinari: això és una constant al llarg del llibre) i s’integra, en l’abordatge del patiment, els diferents membres de la família i les seves dinàmiques relacionals. Això és absolutament fonamental. La malaltia és una convidada i la qüestió rau a «incomodar aquesta convidada». Externalitzar aquest problema constitueix un recurs demostradament eficaç. El llibre n’és ple.

El desplegament de recursos per a pacients, famílies i qualsevol altra persona interessada en el tema al segon i tercer capítols és fabulós. No aclaparador, fabulós. I el rigor, la profunditat i el mètode amb què es tracta el tema de les xarxes socials i la seva relació amb els trastorns de l’alimentació, precisos i molt professionals.

Ens atrevim a assegurar que gairebé qualsevol pregunta que es pugui fer sobre aquests problemes, el seu origen, evolució, perquès, idiosincràsies de l’abordatge, influències familiars i socials, impacte en l’autoestima, què experimenten els pacients internament… tot està contestat al llibre. No debades, hi ha dos capítols dedicats a preguntes i respostes, on diferents professionals ofereixen la seva experiència al lector.

Nosaltres acostumem a començar amb aquesta frase algunes de les nostres formacions: «El motiu de consulta mai no és el problema». En el cas dels trastorns alimentaris, l’afirmació no pot ser més precisa: les dificultats relacionades amb el fet de menjar són un problema, naturalment, però mai «l’únic problema».

El comportament alimentari, conjunt de pautes apreses en el procés evolutiu per fer més eficient el procés de menjar en un àmbit social concret, és après. Si bé venim amb una càrrega biològica, genèticament transmesa, que ens impulsa a buscar i consumir aliment per mantenir-nos vius, tota la resta s’incorpora al procés de socialització que comença durant les primeres hores de vida, cosa que dona nom a la nostra família animal: els mamífers. Considerant que no s’han trobat marcadors genètics que determinin aquest tipus de trastorns i les malalties neurològiques o digestives que puguin explicar-los són absolutament excepcionals, tot el que passa en el fet de menjar s’emmarca en l’àmbit psicosocial, familiar. Després, el cos, que mai no menteix (A. Miller), reacciona de diferents maneres a la desregulació emocional viscuda.

Tot això queda força clar al llibre, perfectament ben raonat, explicat i exemplificat, rigorosament descrit el conseqüent abordatge.

El DSM ha «ressetejat» el cervell de dues generacions de psiquiatres i psicòlegs, confonent un «catàleg de manifestacions del patiment humà» (A. Frances) amb un text de psicopatologia, amb un model explicatiu de les raons d’aquest patiment, de manera que s’ha creat, com bé expliquen els autors d’aquest llibre, una ceguesa selectiva que evita mirar el pacient totalment, el seu entorn, la seva història, la història de la seva família…

Per què ha tingut tant èxit aquesta manera de descriure el patiment en forma de categories inconnexes sobre les quals protocol·litzar un tractament estàndard, igual per a tothom?

Hi ha moltes respostes i els interessos de la indústria farmacèutica no són aliens a aquest fenomen. Però encara fórem bornis si no miréssim més enllà: categoritzar el pacient és una excel·lent manera de no mirar-lo, de veure només aquella part per a la qual tenim resposta (suposadament científica), tot negant una realitat per a la qual la nostra cultura i la nostra moral no estan preparades ni volen estar-ho: el maltractament infantil és normatiu.

I, a més, el quart manament ens impedeix parlar-ne (A. Miller).

Cal ajustar els tractaments, personalitzar-los, treure’ls de manuals i protocols que responen a interessos espuris i apropar-los a cada pacient, a cada família. Això defensen els autors, és clar. I ho exploren als capítols més específics per a professionals. Suggereixen parlar, en relació amb el procés psicoterapèutic, no només de canvi sinó de transformació; de veure, legitimar i usar l’ambivalència que qualsevol pacient sentirà davant d’aquesta incòmoda (o no tant) convidada: de la por, la desesperança, el perill d’una mirada estigmatitzant.

De psicoeducació per distingir entre imatge corporal i aparença física, per exemple. Per entendre la dissociació i aprendre a gestionar-la; d’aferrament, de trauma, de dols…

De construir identitat. Al capítol 8, la malaltia és vista com una cosa que «infecta la configuració de la identitat».

Ja hem començat dient que era molt complet. Comenceu la lectura i no oblideu tenir a mà llapis i paper per subratllar i prendre notes. És un llibre al qual cal esprémer-li tot el suc. Feu-ho.

La nostra més sincera enhorabona als autors.

Begoña Aznárez i José Luis Marín,

presidents de la Societat Espanyolade Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia

INTRODUCCIÓ

M’agradaria començar fent-te palès el meu agraïment per haver agafat aquesta publicació. Em faig càrrec que les expectatives són altes, probablement perquè algú del teu entorn pateixi algun problema alimentari; en aquest cas, tu també tens el teu patiment, o potser ets col·lega de professió esperant trobar algunes pistes que t’ajudin a fer un abordatge en les teves teràpies. També pot ser que no t’identifiquis amb cap dels dos casos, però segur que hi ha un interès professional o personal, o una barreja de tots dos, que t’ha empès a iniciar la lectura d’aquest llibre.

Amb independència de quina sigui la teva feina, la teva educació o la teva situació econòmica, els problemes alimentaris són cada cop més freqüents i tots estem, d’una manera o altra, a prop seu. Fins i tot el gènere, que històricament ha estat un factor de risc per patir un problema amb l’alimentació, inclinant-se del costat de les dones en una proporció aclaparadora, està variant la progressió i cada cop hi ha més homes que pateixen alguna mena de problema relacionat amb la imatge corporal o el menjar. La realitat és que el protagonisme que pren la nostra imatge o la nostra alimentació resulta cada vegada més gran a la societat actual, com també ho fan els problemes alimentaris, la incidència dels quals continua en ascens any rere any, davant el sentiment d’indefensió de famílies, professionals i les persones que els pateixen.

En aquest escenari, com a professional que dedica bona part de la seva activitat a abordar aquests problemes, soc testimoni d’algunes de les dificultats a les quals s’enfronten les persones que els pateixen i també el seu entorn. No és difícil observar la manca d’especialització entre companys, que accepten ajudar a les consultes persones que els pateixen sense cap formació; també la manca de recursos assistencials públics i de garanties, que deixen fora un munt d’éssers humans, incapaços d’assumir els costos dels tractaments privats. Però, sobretot, la rigidesa amb què els professionals en fan l’abordatge, sovint basat principalment en el símptoma, i que no permet veure més enllà del menjar.

El títol Darrere l’escafandre constitueix una invitació al lector a mirar més enllà d’aquest vestit pesat que és el trastorn de l’alimentació (TA); un artefacte dissenyat per transitar per escenaris en què el seu ús es fa imprescindible. Llastat amb plom per mantenir-se al fons, atorga la protecció necessària per sobreviure, però també manté la persona que el vesteix aïllada de l’exterior i el pes en limita la capacitat de moviment. N’hi ha algunes que fa tant de temps que estan protegides darrere l’escafandre que ja no recorden com eren; tampoc el seu entorn que, acostumat a conviure amb una silueta de metall, amb prou feines sap distingir on comença la disfressa i on espera el seu ésser estimat, i ni tan sols ho fan molts dels professionals a qui acudeixen, els quals, en posar la mirada en el símptoma, la condemnen a existir només a través del seu vestit.

Des d’aquesta metàfora, es pretén acompanyar el lector a prendre distància de la visió patològica que impera en l’abordatge clàssic d’aquests trastorns. Es pretén fer una ampliació conceptual que ens faciliti recobrar la visió i incorporar els elements que incideixen directament en el manteniment i l’evolució del problema. Bé siguis professional sanitari interessat a aprofundir sobre els TA, familiar d’una persona que en pateix o mantinguis una relació o una amistat, aquest llibre representa una guia per veure la persona tancada darrere l’escafandre i poder acompanyar-la en el procés. Els autors que han participat en la redacció del llibre, a partir del seu mateix testimoni i les seves experiències, faran propostes per abordar-los des de diferents àmbits en dos blocs diferenciats: un per a familiars i l’altre, per a professionals.

Al llarg dels capítols, ens trobarem amb la història de la Maria, una persona que patia un TA i que ens ajudarà a connectar amb la complexitat d’aquests problemes, gràcies al testimoniatge del procés psicoterapèutic i al poder dels seus dibuixos. El compromís se centra a adoptar una visió contemporània dels problemes alimentaris, i que les persones que ens relacionem amb algú que els pateix sapiguem acompanyar-lo com es mereix.

DARRERE L’ESCAFANDRE

Quan vaig començar a nedar,

l’aigua ho envaïa tot.

De poc valia el vestit i l’escafandre,

de poc valia moure els braços;

l’aigua ho envaïa tot.

És gran i llarg l’oceà

quan es neda sense rumb:

totes les onades són la mateixa onada,

tots els vents són el mateix vent.

Només calia que busqués el far;

això és el que sabia,

això és el que deien:

rere el far, comença un mar, més pausat, més calmant.

Un mar per a mi,

això és el que volia.

I, després d’aquell mar, vingué un riu

i, encara que no m’hagués lliurat

de l’aigua que ho envaeix tot,

ja no feia tant de fred;

això és el que sentia,

que ja no feia tant de fred.

Però no fou fins trepitjar el terra

que em vaig adonar:

el fons de l’oceà

era fosc

perquè no vaig poder mirar

cap amunt.

Miguel Gane

Madrid, 5 de gener de 2023

PRIMER RELAT SOBRE LA MARIA

ALLÒ QUE ES VEU EXISTEIX, ALLÒ QUE NO ESTÀ PER DESCOBRIR

Uns dies abans de començar les meves vacances d’estiu, vaig rebre la trucada d’una mare que estava molt angoixada per la seva filla, que aleshores voltaria els vint-i-un anys. Pel que sembla, l’havia sorpresa vomitant després d’un dinar familiar i li va confessar que era una pràctica habitual en els darrers temps. No era la primera vegada que la Maria presentava algun problema amb el menjar: ja als setze va tenir una etapa en què va restringir-lo molt i va perdre força pes. Aleshores, van decidir acudir a un professional; tanmateix, el tractament no es va estendre massa temps. La mare em comenta a la trucada que van aconseguir intervenir a temps a casa i la filla va prometre no continuar les seves dietes. Es va interrompre llavors el procés psicoterapèutic, ja que van estimar que, en no haver-hi problema amb el menjar, ja no hi havia res de què preocupar-se.

Evidentment, la Maria no es diu Maria; és un nom fictici que he utilitzat per relatar-vos aquesta història. Tant ella com jo pensem que difondre aquestes reflexions sobre la història que tots dos vam compartir durant el seu procés psicoterapèutic pot ser útil per a altres persones que, com ella, estiguin, o hagin estat, lluitant amb problemes alimentaris. Al llarg del llibre, compartiré amb vosaltres l’experiència d’acompanyar la Maria durant la seva feina i, a més, també hi serà present a través de les meravelloses il·lustracions que ha volgut compartir amb vosaltres.

La Maria va venir per primera vegada després de les vacances d’estiu. Aparentment, venia per voluntat pròpia; tanmateix, la seva manera d’estar i el seu rostre seriós traslladaven la sensació d’estar resolent un tràmit. Semblava com si venir a veure’m no era res més que una altra de les moltes coses que havia d’assumir per petició de l’entorn i ella, des de la seva obediència, se’n feia càrrec. Durant les primeres trobades, no resultava difícil detectar la indiferència amb què transitava per la vida, però no era una indiferència des del desafiament o la provocació, com podem reconèixer en alguns dels adolescents que ens venen a visitar en contra de la seva voluntat; aquesta indiferència era més aviat un estat de desconnexió amb el món que l’envoltava i amb ella mateixa.

A la Maria li costava molt respondre les meves preguntes, especialment si anaven dirigides a parlar sobre els seus interessos, les seves motivacions o els seus sentiments. Hi havia un mur que m’impedia accedir a qualsevol compartiment íntim, i les sessions eren com recórrer un passadís fosc ple de portes tancades. Però aquestes portes romanien tancades també per a ella, que se sorprenia en no ser capaç de saber ni tan sols quins eren els seus interessos. Tampoc podia reconèixer cap mínim senyal d’enuig o alegria. Aquesta fèrria defensa es fonamentava de molts «no ho sé» i, sobretot, de silenci.

Al cap de poc temps d’iniciar el tractament, la meva frustració era evident. Així ho vaig traslladar als meus companys de feina i a la meva supervisora. Ella, amb l’agudesa amb la qual sempre m’ajuda a obrir els ulls, m’insistia que la Maria estava treballant, encara que semblés que no, i em convidava a regalar-li la meva paciència perquè, com tantes vegades hem sentit a Virginia Satir, la Maria pogués créixer com una flor. La Maria estava esperant ser descoberta i descobrir-se. Per aconseguir-ho, jo, com a psicoterapeuta, m’havia de desfer de l’angoixa, que és aquesta brúixola espatllada a la qual ens lliurem tots els professionals en alguns moments.

Sempre m’he sentit més còmode, com a psicoterapeuta, en l’acció, en la batalla i en el caos. Probablement, perquè sé quin és el meu paper durant el procés. Tot i això, el ritme lent de la psicoteràpia mai fou senzill per a mi. El silenci em desorienta i acabo per omplir-lo de discursos crítics contra les meves capacitats professionals, un cop esgotades totes les iniciatives i recursos que guardo al meu barret de copa. Aquest era el panorama: una noia desconnectada i el seu psicoterapeuta torturant-se.

Un dia, a una de les nostres sessions, mirant d’entendre què havia passat a la Maria perquè fos al món d’aquesta manera, vam començar una conversa sobre el seu problema alimentari. La meva intenció era xerrar sobre l’escafandre, acompanyar-la a pensar perquè li servia anar al bany a vomitar i quines sensacions li proporcionava. Un cop més, el silenci va aparèixer, com sempre, adornat de múltiples «no ho sé». Se’m va acudir llavors proposar-li que, si no sabia expressar-ho en paraules, que ho dibuixés. A mesura que articulava la proposta, ja estava anticipant la resposta que creia que rebria: alguna cosa del tipus «no sé dibuixar», «no sé què fer», etc. Però la Maria, sense parlar, se serví dels instruments que li vaig facilitar i començà a treballar en un dibuix que expressés la seva relació amb els problemes alimentaris. En aquesta ocasió, el silenci era diferent; l’estat de concentració de tots dos era total: ella amb el seu dibuix i jo, sorprès amb allò que estava veient.

Amb aquest dibuix, es va obrir una porta per a tots dos, un canal per començar a connectar i connectar-nos i una oportunitat per legitimar el món intern que s’amagava darrere el seu escafandre. Aquell dia, la Maria va tenir l’oportunitat de trobar una manera de convidar-m’hi des de la seguretat que li proporcionava el paper. A partir d’aquí, vam iniciar un camí que seria llarg i amb corbes, però tots dos sentírem que ja estàvem caminant.

1

LA FAMÍLIA COM A AGENT PROTECTOR I NUTRITIU

Ser profundament estimat per algú et dona força, mentre que estimar a algú profundament et dona coratge.

Laozi

1.1 UNA CONVIDADA INDESITJABLE A LA FAMÍLIA

Quan la família coneix o sospita que la seva filla pateix un problema alimentari, el primer que sol transmetre és que se senten en un entorn desconegut i hostil. Des d’aquest punt de partida busquen ajuda, probablement després d’haver activat intents de solució previs que, lluny de traduir-se en una millora, els ha despertat una sensació de bloqueig i desànim.

La meva feina comença amb l’escolta, des d’on recullo la càrrega emocional d’aquestes persones, atrapades en una lluita de vida o mort pels aliments. Aquesta intensa emotivitat les sotmet, a elles i a les seves famílies, a una dansa relacional de la qual, a vegades, s’alimenta la malaltia. Tot i això, malgrat aquest panorama, he comprovat que totes les famílies, en general, són capaces de resoldre els seus problemes propis si se senten ben acompanyades, i potser és això el que més em motiva de la teràpia.

1.1.1 Les crisis familiars

Quelcom que tothom hauria de tenir clar és que totes les famílies pateixen crisis, les quals tenen en comú una cosa indispensable per a les persones: obliguen a créixer i evolucionar. Una crisi és un període de tensió i desequilibri ocasionat per algun esdeveniment estressant, que pot ser inevitable pel simple fet de formar part del cicle vital i, en aquest cas, en diem crisi normativa1 com, per exemple, l’adolescència dels fills. Tot i això, hi ha altres crisis que no totes les famílies pateixen, i es coneixen com a crisis no normatives, com ara, per exemple, un trastorn d’alimentació. Aquestes transicions, normatives o no, activen dues forces complementàries: la resistència i el canvi.

Entenem per resistència el conjunt d’esforços per mantenir el fet conegut i, per canvi, ens referim a la inversió a favor d’intentar alguna cosa nova i diferent. S’espera que, com més greu i crònic sigui un problema, més resistències al canvi es desenvolupin durant el procés de recuperació.

Preguntar a la família com van conèixer que tenien una convidada indesitjable (ens referim a la malaltia en termes metafòrics) ajuda a aguditzar la capacitat per considerar detalls importants que han pogut passar inadvertits. Així, podem detectar determinats esdeveniments o diferenciar quan fa acte de presència a casa. En definitiva, aquesta pregunta afavoreix una actitud més atenta i activa davant del trastorn.

El més normal és que la convidada s’hagi anat instal·lant a la llar d’una manera imperceptible i fins i tot suggeridora, cosa que pot explicar la confusió sobre aspectes aparentment senzills com els criteris de salut o malaltia durant un temps, fins que és impossible percebre la necessitat de canvi i de creixement.

1.1.2 Quins canvis suposa per als pares i/o cuidadors

La dificultat posa en perill la família sencera; per a les figures de cura, suposa una pèrdua de poder, i allò que s’espera és que es generi una crisi on les resistències resulten habituals, a través de respostes de negació o de minimització del problema per part de la família. A voltes, l’entorn espera que es resolgui per si mateix, i això contribueix a descartar la possibilitat de sol·licitar ajut psicoterapèutic. És usual que, darrere d’aquest escenari, ens trobem amb uns pares que, senzillament, se senten avergonyits o fracassats en la tasca d’aconseguir que la filla porti una vida sana i feliç.

Aquests processos psicològics que succeeixen a la família quan apareix una convidada no desitjada han estat àmpliament investigats. Les fases per les quals cal passar per tal d’anar elaborant una resposta adequada que permeti créixer i evolucionar són descrites en models on s’ha estudiat el dol2, i ajuden a comprendre el ritme i les tasques que suposa cada moment:

Figura 1.1. Fases del dol. Elaboració pròpia

1. Comença amb la negació o minimització d’un problema, on la frase que la representa és: «Ja veuràs com es passa amb el temps».

2. La segueix una etapa d’enuig, en què la resistència de l’inici intenta una vegada més aconseguir tornar a la situació anterior, des de la qual s’interpreta la simptomatologia com una intenció voluntària, la raó de la qual no arriben a comprendre, manifestant-se amb frases com: «Per què ho fas, això?».

A un cas amb el qual vaig estar treballant, els pares van romandre estancats en aquesta fase, tot quedant inhabilitats per ser agents de canvi per a la seva filla durant un temps, ja que insistien que ella mantenia la simptomatologia de manera voluntària, com una manera de cridar-los l’atenció capritxosament.

3. La fase següent és de negociació, en què, en considerar el símptoma com una decisió voluntària, hi ha la possibilitat d’intentar convèncer la persona que el pateix de diferents maneres: «Et permetré… si…». És una fase esperançadora, des de la qual es perceben moviments cap al canvi necessari. És habitual a la consulta que, quan els plantejo això als pares, es mostrin poc inclinats a fer el pas per por de deixar de semblar forts, però, en posar-lo en marxa, descobreixen que la flexibilitat els aporta més opcions, alhora que una autoritat més propera i amable; situació que tots agraeixen a la convivència, a més de funcionar i apropar postures.

4. Després d’intents de negociar i veure que la situació continua endavant, es manifesta l’etapa de depressió, de manera que apareix la idea de fracàs. «Per què no és com abans?». La podem considerar una etapa on s’activa de nou la resistència i sorgeixen emocions de tristesa, que sucumbeixen en una rendició davant del canvi inevitable.

Recordo una ocasió en què vaig acompanyar uns pares que, fins que no van arribar a rendir-se davant l’evidència que la seva filla tenia unes necessitats diferents de les que ells creien, no van poder ajudar-la ni acompanyar-la cap a la recuperació.

5. Passat tot aquest procés, arriba l’acceptació: la família entén que només es pot recuperar quan a la persona afectada li sembli necessari però, alhora, que necessita ajuda de tothom. Es produeix un aterratge sobre la nova realitat, deixant de lluitar per poder apreciar els recursos a l’abast. M’he adonat que, quan la família arriba a aquesta etapa, se sent més lliure i capacitada per abordar la situació.

Tot i això, encara que la família hagi arribat a aquesta fase, no suposa que la persona afectada pel TA es trobi en la mateixa situació. La realitat és que la família ha d’explorar i descobrir on es troba el seu ésser estimat per tal d’intentar ajudar-lo a sortir-se’n.

1.1.3 Què suposa per a la persona que pateix un problema alimentari i com poden actuar els pares

Com he comprovat al llarg de la meva pràctica, la persona que pateix aquesta malaltia sol veure un paisatge molt diferent de la resta de l’entorn familiar. El trastorn tenyeix la mirada que té de la vida i no interpreta el mateix que ells. Alguns pacients reconeixen determinats beneficis secundaris des que pateixen el problema com, per exemple, haver sentit més autonomia o capacitat que abans de patir-lo. Recordo parlar amb una pacient que va admetre que, gràcies al trastorn, aconseguia desconnectar de les disputes doloroses que hi havia entre els seus pares.

Per tant, el trastorn pot tenir una funció analgèsica, obtenint alleujar determinades necessitats o patiments amb la seva presència, consideració que ens pot permetre comprendre perquè qualsevol intent de qüestionar la convidada resulta desestabilitzador per a qui la necessita. Per aquest motiu, la tensió enfocada a la simptomatologia n’incrementa les necessitats de protecció i aquesta actuació no funciona. Si, per contra, els pares són capaços d’oferir escenaris on la calma i l’escolta són presents i els mantenen consistentment, podran crear nous espais de seguretat saludable, davant de la seguretat insana del TA. Des d’aquesta nova manera d’interactuar, els pares tindran més oportunitats d’anar connectant i explorant les necessitats de la seva filla i descobrir plegats què han de canviar.

Quan la persona afligida pel trastorn es troba en un escenari afavoridor, resulta més senzill que transiti per diferents etapes fins arribar al canvi3 i permet entendre què està passant a la persona atrapada per la malaltia, així com allò que convé fer des de l’entorn familiar a cada moment, perquè no s’estanqui i continuï la transició necessària cap al canvi. Les etapes són les següents:

6.Precontemplació: la persona afectada no percep que tingui cap problema: «Em trobo perfectament i em funciona així». El símptoma li aporta seguretat i alleujament, de manera que deixar-lo, en aquest moment, no és una opció per a ella.

No funciona: insistir que faci res amenaçador o jutjar el símptoma (per exemple, tot qüestionant la quantitat de menjar que se serveix la seva filla al plat com una cosa inadequada o perillosa) només aconseguirà que la persona malalta senti més por, desconfiança en si mateixa o culpa, i serà un malestar més gran al que ja suporta.

Sí que ajuda: que els pares puguin compartir la preocupació que senten davant la situació i transmetre la intenció de voler ajudar amb la promoció d’una actitud reflexiva a la filla, amb expressions com «de quina manera creus que et puc ajudar?».

Una família que vingué a demanar-me ajut presentava diferents estats de consciència i predisposició al canvi. Els pares van anar sols a la consulta, davant de la resistència de la filla, perquè no considerava que tingués cap dificultat. El ritme entre tots dos pares també era diferent entre ells, ja que hi havia una gran distància generacional i també una història biogràfica diferent. Per al pare, aquesta família era la seva segona família creada, pel fet que tenia fills grans del primer matrimoni que manifestaven greus disfuncions: la seva filla gran, per exemple, tenia un TA de llarga evolució. Ara, anys més tard, la seva germanastra petita, que és la nostra pacient identificada, es trobava amb un inici del mateix trastorn. Per al pare, el TA és una decisió capritxosa davant la qual no sent que pot intervenir-hi. Probablement, això es pugui explicar des d’un estat d’enuig, com a una fase del dol en què es troba. Si la seva filla, alhora, es mostra precontemplativa, les possibilitats que s’entenguin són pràcticament nul·les. La mare, d’altra banda, està en una altra situació anímica davant la pèrdua, acceptant la simptomatologia de la filla, des d’on ha pogut explorar amb més nitidesa i ser testimoni respectuosa, capacitant-se per negociar-hi accions d’autocura realistes, de manera que l’ha acompanyada, tot travessant les etapes necessàries per arribar a l’acció i considerar la possibilitat de sollicitar ajut extern.

7. A l’etapa de contemplació, el pacient comença a experimentar algun cost derivat de la simptomatologia i això l’ajuda a veure que no tot és bo i que, en moltes ocasions, es paga un preu massa alt. Ho manifesta amb reflexions o expressions com:

«Bé, potser em costa menjar alguns aliments i ho passo malament quan ens hem de reunir en família per celebrar alguna cosa menjant».

No funciona: la família no ha de caure en expressions que manifesten resistència i por, atès que això ja sabem que no ajuda el nostre ésser estimat encallat a avançar, com tampoc la família a ser part de la solució.

«Ja t›ho vaig dir jo! És que tu no en saps»… Ni tampoc en d’altres com: «És clar, a mi també m›angoixa la reunió familiar, així que més endavant organitzem alguna cosa perquè els puguis veure».

Sí que ajuda: oferir una resposta on es reculli l’emoció de la filla i proposar alguna cosa relacionada amb la cura i el respecte, com ara, per exemple:

«Entenc que no és gens fàcil per a tu, però podem veure com t›ajudaria a fer-ho menys incòmode i no et perdis coses tan boniques de la teva vida» o «Ho sé, però pensa si hi ha res en què jo et pugui ajudar per no perdre›t aquest menjar que crec que també et fa bé».

L’objectiu és que l’entorn familiar pugui atendre i explorar, dins de les seves possibilitats en aquell moment, quines opcions pot considerar i amb qui pot comptar, a més de veure més clars els avantatges i els inconvenients de viure amb aquesta dificultat tirana.

8. L’etapa d’acció és més evident, ja que la nostra filla comença a considerar i/o fer passos per canviar. Demana ajuda, acudeix a teràpia, s’implica en el mateix procés o s’interessa per buscar alternatives més adequades. Compartint les seves preocupacions, fa una gran feina d’autoindagació i valentia. L’espai de seguretat que s’ha creat està donant resultat. Aquesta etapa permet articular canvis pragmàtics (traduïts en actes), recolzada en la relació més coordinada amb els pares. Ells han d’estar a l’aguait des d’una posició prou folgada per aportar espai i prou propera per estar atents i supervisant, tot recordant novament que l’escolta encara és activa.

Tornant al cas anterior, la mare en acció pogué plantejar amb la filla noves maneres de relacionar-se davant el símptoma que li van permetre col·locar-se com a part de l’equip de la seva filla en lloc de l’enemiga. Això li va possibilitar negociar-hi temps i conductes:

«Sé que els exàmens són una prioritat per a tu, però, si després d›aquestes setmanes que ja hauràs acabat, encara veiem coses que no tenen cura de tu, acudim a un professional. Hi estàs d’acord?».

Aquesta actitud familiar promou la coordinació i el treball en equip. No hi ha judicis, només atenció cap a allò que no està funcionant per buscar solucions noves. L’efecte sobre la persona afectada és alliberador, la qual cosa obre l’accés a permisos nous que, fins ara, no havia pogut considerar perquè l’entorn tampoc havia estat en actitud adequada per acompanyar-la.

9. L’etapa del manteniment rau a perseverar en els canvis que funcionen, tot generant nous patrons en la línia de salut (física i relacional). El progrés és afrontar els desafiaments derivats de la convivència amb aquesta patologia d’una nova manera consistent.

10. Finalment, a la desitjada etapa de recuperació que es manifesta quan el canvi se sosté en el temps de manera flexible, però constant, la família incorpora estratègies necessàries per reactivar el procés vital encallat en la filla i descobreix capacitats que la fan més adaptable alhora que ferma. Tothom resulta enfortit.

1.1.4 Coneixent la visita… per saber què fer

Quelcom que em resulta útil com a professional és intentar escoltar el símptoma, per explorar més enllà de la paraula. Moltes vegades, les paraules estan limitades, com si fossin un ostatge en presència del seu segrestador. La recuperació dels pacients ha portat a desxifrar codis durant el procés terapèutic que transmetien missatges de molts tipus, com «massa dolor, falta de permís, no et mereixes, em dec a, he de protegir…», però mai no ha arribat a un missatge superficial o egoista. A això m’estic referint quan em sembla reparador atorgar un significat nou al símptoma.

He tingut un cas en què la persona malalta presentava una simptomatologia molt hostil cap als pares. És fill únic, amb una mare sobreprotectora i un pare subministrador de necessitats materials. En arribar a l’adolescència, va manifestar una necessitat de trobar el seu espai i la seva identitat, necessitat intensificada per la convivència durant el confinament; es va arribar fins i tot a un ingrés per perdre massa pes. Quan vam començar a treballar, el noi es negava a venir, per trobar-se en fase precontemplativa, però els pares es posaren en marxa. Ambdós hi estaven implicats i molt preocupats, però no entenien què havia passat, ja que al seu fill «no li havia faltat mai de res». Tots dos venien de famílies amb les seves pròpies dificultats; la utilització de la comparació era habitual en les seves dinàmiques. Sovint, les actituds o característiques del seu fill es ridiculitzaven i menyspreaven. La narrativa dominant a la família era despectiva i plena d’interpretacions d’ingratitud per part del fill envers ells. Això dificultava, evidentment, acostar-se al noi de manera constructiva. Les dues parts continuaven aferrades però distants. Resignificar el codi de la malaltia com que preferia paralitzar-se la vida i continuar exercint de fill congelat perquè atorgava als pares continuar sent els bons pares que ja eren va poder establir una xarxa de significats nous per ajudar-lo a sortir-se’n.

Quan els pares estan disposats a mirar més enllà d’allò que el símptoma assenyala, la perspectiva s’amplia i deixa veure recursos i capacitats que la família té. Seguint amb aquesta idea, un dels elements destacables a les famílies per respondre a les crisis és el clima familiar.

Fem referència al clima emocional familiar quan parlem de la suma de com se sent cada component de la casa davant de la situació que li toca viure. Un dels objectius més importants per cuidar el clima familiar consisteix a mantenir la connexió, entenent-se com el fet de conservar una actitud de cura i respecte, malgrat la por que activa patrons arrelats que no sempre funcionen. Coneguem els passos per abordar qüestions com aquestes i suggeriments per mantenir la línia de la cura activa.

Figura 1.2. Gestió familiar davant la dificultat. Elaboració pròpia

1.2 EXPLORANT COM POT FUNCIONAR UNA FAMÍLIA DAVANT DE LA CRISI D’UN PROBLEMA ALIMENTARI

La meva formació i experiència m’han permès comprovar que una família és un sistema que funciona interconnectadament, com un engranatge d’un rellotge on el comportament i l’expressió de cada integrant estan connectats amb la resta, influint i sent influït tots per tothom: si un engranatge es mou, la resta també ho fa inevitablement. Aquesta idea és recolzada per teories con solidades en el temps de reconeguts estudis de la teràpia familiar, com les de Bowen, Minuchin o Selvini4, entre d’altres.

Figura 1.3. Mecanisme interconnectat. Elaboració pròpia

La família, a més a més, és un sistema dinàmic que evoluciona en el temps i està sotmès a un circuit anomenat «cicle evolutiu familiar», que consisteix a travessar etapes que impliquen canvis i adaptacions5. Entre totes aquestes etapes, l’adolescència és molt significativa per al sistema familiar, pels desafiaments que representen per a la família i les persones que la componen. Potser, per aquest motiu, es presenta una prevalença del TA en els adolescents i joves d’entre dotze i vint-i-cinc anys6.

Com hem comentat, l’adolescència és una crisi normativa i suposa resoldre tres reptes:

a. Transformar-se en adult (deixant la imatge idealitzada dels pares de la infància)

b. Explorar la identitat sexual

c. Conquerir cert grau d’autonomia en l’àmbit emocional i mental

Com que la família és un sistema interconnectat i tot allò que viu un membre afecta i és afectat per la resta, per als pares també comporta una etapa difícil, que suposa acceptar la separació del fill que creix, cosa que els obliga a un creixement per la seva banda a fi d’estar disponibles a acompanyar-lo cap als canvis i reajustaments que necessita, perquè continuï endavant amb el seu cicle vital7.

1.2.1 Plànol dels escenaris familiars que poden alimentar la convidada

Exercir la funció de ser pares és una tasca complexíssima que resulta de la interacció de moltes variables, però centrem-nos en dues essencials que no exclouen altres possibles: normativitat i afectivitat.

Per normativitat, em refereixo al conjunt de pautes que delimita allò que la família espera dels descendents, mentre que, per afectivitat, ens referim a les maneres en què es gestiona el clima emocional en les interaccions familiars. Ambdues variables poden manifestar intensitats que van des d’un extrem alt a un altre de nul, passant per un terme mitjà. Farem servir un símil que ens permeti il·lustrar aquests dos elements al llarg d’un continu. Per això, representarem la normativitat mitjançant una mirada. En un extrem del continu, tindríem una normativitat estricta, que representarem amb una mirada arrufada, mentre que, a l’extrem contrari, representarem a través d’una mirada distreta quan el plànol normatiu és pràcticament nul.

Figura 1.4. Representació de graus de normativitat. Elaboració pròpia

Continuant amb el símil, representarem l’afectivitat a través de l’expressivitat dels llavis. Quan l’afectivitat és molt reactiva i trobem un clima emocionalmolt carregat i intens en les relacions, el representarem a través d’uns llavis en zig-zag, com a gest de tensió. A l’altre extrem, quan el clima emocional sigui fred i distant, el representarem amb una boca xiulant com a gest d’estar a altres assumptes.

Si fem una valoració dels extrems, ens trobem amb algunes particularitats, que es representen a la figura 1.5.

Figura 1.5. Característiques de normativitat en els graus extrems

Figura 1.6. Representació de graus d’afectivitat. Elaboració pròpia

Pel que fa a l’afectivitat, els seus extrems es caracteritzen per la presència dels elements següents, enumerats a la figura 1.7.

Figura 1.7. Expressivitat emocional en els seus extrems. Elaboració pròpia

La combinació de totes dues, en els seus diferents graus d’intensitat, genera escenaris de convivència que poden ser desfavorables per a la salut i poden nodrir el trastorn. Hem elaborat un plànol amb totes les alternatives possibles per facilitar-ne la comprensió. S’hi inclouen figures simbòliques per representar l’experiència des de cadascuna de les àrees resultants, amb exemples extrets de casos reals, que poden ajudar el lector a reconèixer on pot estar funcionant de vegades.

Figura 1.8. Exemples de respostes sobre el mapa relacional en graus extrems

Doncs bé, com ja hem comentat, revisar les pautes amb les quals funciona la guia que aporten els pares és convenient, ja que a vegades la família entra a una dansa que pot estar donant espai al TA. Aquesta idea ens portaria a plantejar-nos un projecte amb el seu plànol propi.

1.2.2 Plànol d’un projecte familiar amb espais que protegeixen i nodreixen

Quan uns pares volen formar part del canvi que porta a la solució, poden obrir una àrea nova amb la pretensió de comptar amb paràmetres més flexibles i sota el criteri de cura sana, en la qual els pares adoptin un patró de supervisió capacitant8.

Aquesta nova configuració del plànol incorpora un espai que es desplega quan la família funciona amb intensitats mitjanes de normativitat i afectivitat. Continuant amb el símil, es podria representar com una mirada present i una boca amable que permetin sortir de la dansa relacional que s’ha pogut organitzar.

Figura 1.9. Plànol amb espai on es promouen interaccions moderades en normativitat i afectivitat. Elaboració pròpia

Figura 1.10. Característiques d’intervencions saludables. Elaboració pròpia

1.3 EL PROCÉS D’INCOMODAR LA CONVIDADA

En una convivència marcada per les característiques del nou espai, la convidada indesitjable anirà perdent la funció protectora de què havíem parlat, ja que l’experiència està sota els criteris de cura respectuosa, i protegida per una seguretat sana.

En alguna ocasió, he trobat pares molt rígids que han sol·licitat ajuda perquè el seu familiar amb el problema canviï i es pugui recuperar d’aquest trastorn, sense acceptar que ells també havien de canviar. Es tracta d’un exemple puntual, però, quan ens hi trobem, veiem que aquestes situacions encallen el procés de recuperació amb una lluita de poder que posa en risc la salut i la relació. Afortunadament, la resistència a aquest nivell no és habitual i el compromís familiar sempre dona fruits que, encara que requereixen el seu temps, sempre milloren la qualitat de vida de la família i de la persona sotmesa a un problema alimentari.

1.3.1 Habilitant nous espais nutritius i protectors a la convivència

Malgrat la por que genera el símptoma en la relació amb l’alimentació, i amb l’objectiu d’incorporar idees que permetin veure més enllà d’allò que terroritza, m’ajuda a recordar sovint les famílies que no només alimenta el que es pot col·locar sobre un plat.

Em refereixo a la relació nutritiva, un concepte d’una altra gran figura a la teràpia familiar: Linares9. L’autor exposa que les relacions nutritives es componen de tres ingredients. Parteixen de la ment, el cor i la conducta. Sembla simple la seva idea, però presenta dues condicions perquè funcioni: a) han de ser activament presents els tres components en qualsevol interacció, i b) ha de ser sentit pel receptor (en aquest cas, la filla afectada).

El primer ingredient de l’amor que nodreix és a la ment, des d’on ha de sorgir la capacitat perquè els pares pensin amorosament respecte al seu descendent i puguin fer-li arribar reconeixement i valoració per ser tal com és, i no basant-se en els seus èxits o imatge. Sembla una cosa estesa i natural, però pensar en els fills/es com a persones que «els queda molt per ser adequats/des» no és infreqüent.

Una família amb la qual vaig estar treballant no podia comprendre i acceptar que el seu fill tingués una sèrie de preferències que els incomodava i avergonyia com a pares. Aquesta diferència els feia considerar que era una persona defectuosa i rebia, molt sovint, el comentari de «ja n’aprendràs», malgrat que, si els consultaves sobre això, ells mantenien que «el nostre fill hauria de saber que l’estimem i l’apreciem».

El segon ingredient de l’amor complex nutritiu emergeix del fet de sentir, en aconseguir expressar i ser capaç de fer que se sentin tractats amb afecte i tendresa. Em trobo amb moltes famílies que creuen que ho demostren, malgrat que els seus fills/es no ho senten així.

Finalment, el tercer ingredient d’aquest amor complex nutritiu és el pragmàtic, i es refereix a tot allò que la família fa per fomentar que els fills s’adaptin al món, alhora que es cuiden davant seu. Aquestes dues capacitats, autocura i adaptació, planten la llavor de l’autonomia i la independència sana i l’actitud assertiva davant les relacions.

Aquesta fórmula no té resultat si li manca algun dels factors o ingredients i, a més, s’ha d’aplicar a totes les interaccions i a tots els espais de convivència, per evitar incoherències o inconsistències, entenent per incoherència la presència de dos missatges diferents alhora, i per inconsistència, aplicar la fórmula en determinats moments o espais, però en d’altres, no.

Amb la intenció de facilitar aquests conceptes, tot seguit s’ofereix un quadre on s’engloben tots els escenaris familiars en uns dominis on, en aplicar aquests ingredients nutritius, podem ressaltar una qualitat essencial, de manera que el clima familiar sigui un espai protegit i nodrit, on la convidada no és alimentada ni necessària.

Figura 1.11. Espais d’interacció familiar nodrits de manera complexa. Elaboració pròpia

1.3.2 Què cal fer quan la persona afectada és la parella

En la visió clàssica dels problemes alimentaris, se l’ha considerada sempre una malaltia infantil-juvenil. Això no obstant, actualment és reconeguda en un rang d’edat més gran, fins a les etapes adultes10.

De vegades, la persona encallada en un problema amb l’alimentació no és una filla, sinó la parella amb qui hi ha un projecte de vida, i fins i tot fills. Aquests casos difereixen en els riscos que suposa abordar la malaltia, encara que l’opció de no fer-ho és molt preocupant, no només a causa de la pèrdua de salut, sinó també per les dinàmiques de relació interferides per la malaltia i l’efecte en el modelatge dels fills.