Criança assertiva E-Book

Milena González

• Herausgeber: Sentir Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 248

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

Durant molt temps s'ha mantingut la premissa que els nens i les nenes han de passar-ho malament per aprendre. Aquesta idea va acompanyada de frases col·loquials com ara «que pateixi, així n'aprendrà» o «si no li fa mal, no n'aprèn». Tanmateix, en resposta a les conseqüències d'un paradigma de criança basat en l'autoritarisme, han sorgit formes de criança oposades, centrades en la permissivitat i, en certa manera, en la negligència. Aquestes últimes recolzen sobre premisses com ara «al nen no se li han de posar límits que poden interrompre el desenvolupament lliure de la seva personalitat». És molt habitual tendir als extrems i és probable que això funcioni en situacions límit, com ara haver d'eliminar hàbits que són perjudicials per a la salut, però per a la criança no és el més idoni. Si vols descobrir els elements clau per construir un aferrament segur amb els teus fills, has arribat al llibre indicat. La psicòloga i psicoterapeuta Milena González presenta en aquest llibre la importància d'aprendre a educar des de l'amor que sosté i des dels límits que protegeixen. L'amor i els límits en la criança van de la mà, no estan renyits. I una cosa i l'altra són tan necessàries per a la salut emocional del nen com ho són l'aliment i el son per a la seva salut física. En el llibre es construeix una mirada comprensiva envers la infància i compassiva envers aquells adults que, tot i no ser perfectes, volen aprendre a mirar i tractar amb respecte els nens i les nenes que formen part de la seva vida. Tot això es fa a partir de la desconstrucció de models i patrons de criança que afecten no només al vincle entre pares i fills, sinó també a la salut mental dels més petits. El nen construeix una idea de si mateix i de com és el món que l'envolta des de la mirada i el tracte que rep de les persones importants per a ell. Per definir-se a si mateix com algú capaç o incapaç, fort o feble, fracassat o el contrari, recorrerà a la seva memòria emocional i serà fidel a les paraules, a la mirada i al tracte que va rebre principalment de les persones que el van definir durant els seus primers anys de vida. Mai no és tard per aprendre a fer-ho d'una altra manera. Gràcies a la lectura d'aquest llibre, descobriràs com millorar la relació amb el teu fill a través de la construcció d'un aferrament segur. Web en català: www.editorialsentir.cat

Leseprobe

Aquesta obra ha rebut un ajut a l'edició del Ministeri de Cultura i Esport del Govern d'Espanya pel Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència,Finançat per la Unió Europea (NextGenerationEU)

Criança assertiva

Com construir un aferrament segur i tenir cura de la salut mental infantil

© 2023 Milena González

Primera edició, maig 2023

Directora de col·lecció: Mercedes Bermejo

Directora de producció: M.ª Rosa Castillo

Traducció: Anna Coll-Vinent

Correcció: Bàrbara López

Maquetació: cuantofalta.es

© 2023 Editorial Sentir és un segell editorial de Marcombo, SL.

Gran Via de les Corts Catalanes, 594, 08007 Barcelona

www.editorialsentir.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreci’s a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN del llibre en paper: 978-84-267-3621-5

ISBN del llibre electrònic: 978-84-267-3657-4

Producció de l’ePub: booqlab

AGRAÏMENTS

Agraeixo a Déu haver conegut en primera persona què és criar i maternar i per acompanyar-me i sostenir-me en els meus cinc embarassos. Del fruit de tres d’ells avui tinc el goig de sentir com em diuen mare, i els altres dos els continuo abraçant des del cor.

A l’Andrés, el meu company vital i el pare dels meus fills, haver donat el millor de si mateix en el seu rol com a pare i inspirar-me cada dia per continuar construint junts un vincle segur amb les nostres tres criatures. No podria tenir ningú millor al meu costat per a aquesta missió. T’estimo.

A l’Ana María, la Gabriela i l’Andrés, per ajudar-me a veure més enllà de la teoria i del mal comportament i ensenyar-me a mirar l’ésser humà que tinc davant des de la meva pròpia vivència com a mare. Tots tres sou el millor màster de la meva vida. Us estimo per sempre.

A la Deborah Donda, mànager de Lorelei Tarón, CEO i fundadora d’Onthego Group, per ensenyar-me que el que fem va més enllà d’un somni o d’una meta. Gràcies per recordar-me constantment que tot això està relacionat amb la nostra essència i amb el nostre propòsit de vida.

Gràcies infinites a cadascuna de les famílies, nens, nenes i adolescents que han arribat a la meva vida confiant que junts podem fer equip. Són les seves històries les que transformen la meva vida i alhora constitueixen un repte per a mi i em fan créixer com a professional i sobretot com a persona.

Gràcies, molt especials i amb molt d’afecte, a la Begoña Aznárez i al José Luis Marín, presidents de l’Associació Espanyola de Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia. Gran part del que sé, del que ensenyo en aquest llibre i del que divulgo com a professional de la salut mental ho he begut d’ells i del seu model integrador de psicoteràpia, que tant ha aportat a la meva vida personal i professional. És un honor tenir-los com a mestres i formar part de la família SEMPyP. Begoña, vull agrair-te especialment que hagis acceptat fer el pròleg del meu primer llibre. Encara no m’ho crec. No em canso de dir que ets la psicòloga i psicoterapeuta més gran que he conegut i que més m’ha influït a nivell professional.

I no vull deixar de donar les gràcies també a la meva nena interior, la història de la qual, les seves pors, els seus complexos i els seus moments bons i dolents han inspirat gran part del treball que faig a favor de les famílies i de la infància.

Índexde continguts

Pròleg

1. Introducció

2. Parlem de salut mental infantil

2.1 Què és la salut mental i com s’ha vist afectada aquests últims anys?

2.2 Les crisis socials com a possible factor traumàtic per a la salut mental dels infants i les famílies

2.3 La por i l’ansietat infantil davant situacions difícils

2.4 Com ajudar els infants en situacions difícils que els generen preocupació, por o ansietat?

3. La criança assertiva com a base de protecció de la salut mental infantil

3.1 Què és la criança assertiva

3.2 Mites sobre la criança assertiva

3.3 Què fer quan la teva família extensa critica el teu estil de criança assertiva?

3.4 El «mal comportament» és una petició d’ajuda

3.5 Conèixer el cervell emocional i racional per entendre el comportament infantil

3.6 Criar sense «malcriar»?

4. L’infant i la mirada dels seus cuidadorss

4.1 De perseguidors, salvadors o víctimes a tutors de resiliència

4.2 Com construeix l’infant una creença sobre si mateix? I com ajudar-lo?

4.3 Jo estic bé, tu estàs bé

5. L’aferrament i la seva relació amb la salut mental

5.1 Per què és important l’aferrament segur per a l’infant

5.2 L’aferrament adult. El meu propi estil d’aferrament

5.3 Estar aferrat a algú significa tenir un aferrament segur?

5.4 Les cinc claus per ser una base segura

6. Entendre el trauma psíquic

6.1 La resposta fisiològica en condicions òptimes i traumàtiques

6.2 Càstig físic, cervell i trauma

6.3 Què converteix una experiència en traumàtica?

6.4 Els quatre elements per a una comunicació contingent: tres C i una E

7. Emocions, les grans desconegudes

7.1 Totes les emocions tenen la seva funció, no hi ha emocions bones ni dolentes

7.2 Les emocions bàsiques i els dos grans sistemes psicobiológics: aproximació i defensa

7.3 Les emocions explicades a adults i a infants

7.4 Integrar emoció i conducta amb el mètode MAC

8. Ansietat i salut mental

8.1 Ansietat i cervell

8.2 L’ansietat i la metàfora del cotxe

8.3 Ajuda el teu fill a fer front a l’ansietat i a les emocions de defensa, parlant-ne i pensant-hi

8.4 Cinc accions imprescindibles per reduir l’ansietat i l’estrès en la infància. La tècnica de cuidar

9. Referències bibliogràfiques

PRÒLEG

Benvolgut lector, enhorabona. Tens a les mans un veritable tresor que et canviarà el dia a dia amb els teus infants.

Tant si són els teus fills com si són els teus nebots, nets, veïns, alumnes o pacients, el contingut d’aquest llibre és tan valuós per entendre’ls, relacionar-te amb ells i acompanyar-los «mentre afronten la tempesta» (en paraules de l’autora) o les tempestes de la vida que desbancarà tots els altres llibres de la teva tauleta de nit.

La criança assertiva està d’enhorabona, perquè no hi ha ningú millor que la Milena, comunicadora com n’hi ha poques, per explicar-la i difondre-la.

Els vuit capítols que componen el llibre són un recorregut preciós per l’aventura d’acompanyar els nostres infants durant els seus primers anys de vida, amb el ferm propòsit d’ajudar-los a créixer i fomentar la seva salut mental. No se m’acut cap projecte millor.

La Milena ens converteix en «entrenadors de vida» i ens insta a arromangar-nos per embarcar-nos en la tasca de construir i posar les bases del que seran els recursos amb què comptaran els nostres infants per fer front als reptes del present i del futur.

No és un llibre que analitzi la pandèmia i els seus efectes sobre la salut mental infantil, però sí que la fa servir per exemplificar i fer-nos conscients del fort impacte de les crisis socials en la salut dels nostres infants i de la importància de comprometre’ns amb el seu benestar i fomentar la seva resiliència.

Trenca amb el mite que criar sense crits ni mà dura fa que els nens siguin «tous», però tampoc combrega amb els qui advoquen per una criança sense límits on tot s’hi val. Advoca per l’assertivitat, una habilitat que assegura que s’entrena, i per encoratjar més que elogiar.

A més, explica amb detall conceptes fonamentals, com els relacionats amb el vincle d’aferrament, l’assertivitat, el trauma psíquic, les emocions o l’ansietat, ens endinsa en el meravellós món d’entendre i traduir els nostres infants («el mal comportament és una petició d’ajuda») i ens ofereix intervencions concretes per a les situacions conflictives més comunes. El mètode APPLE, que suposa mirar més enllà de la punta de l’iceberg, de la conducta que observem; o el mètode MAC, que ens convida a modelar, acompanyar i canalitzar, són bons exemples d’aquestes solucions concretes.

Cada capítol, cada concepte, està explicat exhaustivament i il·lustrat amb exemples simples i quotidians. Queda ben palès, així, que l’autora sap de què parla, com a mare, com a psicoterapeuta i com a formadora.

D’especial importància em sembla el valor que es dona, al llarg de tot el llibre (i especialment en el capítol 4), a la mirada dels cuidadors, al repartiment de rols dins la família (segons el triangle de Karpman: salvador, perseguidor o víctima) i a l’anomenat efecte Pigmalió. I és que la Milena no perd de vista com és d’imprescindible contextualitzar el desenvolupament dels infants dins d’un sistema familiar que, amb les seves regles, permisos i mandats, influeix i fins i tot determina la forma com es configuraran els seus cervells i la resta de la seva construcció com a persones: la manera de veure’s (o no fer-ho), d’entendre’s i d’entendre les persones amb qui es relacionen, la narrativa sobre si mateixos i sobre el món, tot.

En definitiva, es tracta d’un llibre de capçalera per a tots els qui ens relacionem amb infants i volem fer-ho bé. Dona a conèixer la teoria que hi ha darrere d’una criança compromesa amb un desenvolupament adequat, que ajudi els infants a convertir-se en personetes felices, respectuoses, conscients, compromeses, autònomes, amb recursos i sanes.

Begoña Aznárez

Presidenta de la Sociedad Españolade Medicina Psicosomática y Psicoterapia

1

INTRODUCCIÓ

El llibre que tens a les mans té la intenció de respondre a una pregunta que solem fer-nos gran part de les persones que tenim el regal i la responsabilitat de criar: què haig de fer per ajudar el meu fill a prosperar a la vida alhora que fomento la seva salut mental? Si ens hi fixem, aquesta pregunta posa el focus específicament en el paper fonamental que tenim com a cuidadors per construir i consolidar el bastidor que servirà de base per a la salut mental dels nostres fills.

Ara bé, si no tens fills, però tens relació directa amb nens i nenes, aquest llibre també et serà útil; l’he escrit amb aquest objectiu. Tot i que m’adreço a pares, mares i cuidadors que estiguin criant, la meva intenció, com ja he dit, és generar consciència col·lectiva sobre la importància de garantir com a societat la protecció, la cura, la seguretat i l’empara que tot infant mereix i necessita, i això és responsabilitat de tothom, tinguem fills o no.

Aquest llibre no tracta sobre la COVID-19 i les seves conseqüències pel que fa a la salut mental infantil. Faré referència puntualment, sobretot en el primer capítol, al que suposa aquesta pandèmia per al benestar emocional i social, donat que actualment representa un dels principals desafiaments per a la salut mental. No obstant això, el que llegiràs tant en aquest primer capítol com al llarg de tot el llibre és útil per a qualsevol situació que hagi generat o pugui generar estrès o ansietat al teu fill.

Del que sí que tracta aquest llibre és de la importància del bon tracte en la infància com a factor de protecció de la salut mental infantil i adulta, concepte que abordaré i desenvoluparé al llarg del llibre amb el nom de criança assertiva. Així doncs, el meu objectiu és que, quan acabis de llegir-lo, tinguis una major consciència i sensibilitat per tal de:

1. Poder acompanyar el teu fill quan estigui passant per moments difícils i traumàtics oferint-li les eines necessàries per integrar el que viu.

2. Entendre què és el trauma i què fer perquè una situació d’alt impacte emocional no acabi generant una ferida traumàtica al teu fill.

3. Tenir eines i recursos que et permetin acompanyar-lo en el seu dia a dia, de manera que siguis l’entrenador de vida que el teu fill necessita i alhora construeixis un vincle segur amb ell.

Un petit avís

El contingut d’aquest llibre pot generar-te malestar si:

1. Creus que educar amb afecte i amor conduirà a una «generació tova».

2. Penses que la lletra amb sang entra i que una bufetada a temps no fa mal.

3. Consideres que la criança assertiva és manca de límits i deixar que els nens facin el que vulguin.

Abans que comencis a llegir, vull que sàpigues que utilitzaré generalment la paraula nen per referir-me a nens i nenes, per tal de no haver d’estar discriminant constantment entre els uns i les altres, cosa que alentiria la lectura. Així mateix, en diferents ocasions utilitzaré les paraules cuidador o cuidadors per referir-me al pare, la mare o la persona responsable de tenir cura del nen.

I, per acabar, m’agradaria agrair-te que hagis considerat important dedicar part del teu temps a la lectura d’aquest llibre.

Espero de tot cor que el que hi abordo t’ajudi en la gran tasca d’educar i puguis dur-la a terme de manera més conscient, assertiva i plena de significat per a tu i el teu fill.

2

PARLEM DE SALUTMENTAL INFANTIL

Definim la salut mental com el progrés harmoniós i continu entre aquests dos extrems (caos-rigidesa). En ajudar els nostres fills a connectar el costat esquerre i el dret, els donem una major possibilitat d’evitar les vores del caos i la rigidesa, i de viure en la fluïdesa de la salut mental.

Daniel Siegel i Tina Bryson

Entre el 10 i el 20 % de tots els nens del món pateixen algun problema relacionat amb la salut mental1.

Aquesta dada no ens deixa indiferents i sembla evident que des de la pandèmia hi ha una major consciència sobre els efectes que ha produït no només a nivell físic, sinó també, sobretot, a nivell de salut mental, especialment en els nostres infants i adolescents. Ningú no s’esperava el que vam viure i crec que, tot i que ha passat temps, encara no ens fem a la idea de les conseqüències pel que fa a la salut mental d’aquesta situació.

Vivim en una societat cada vegada més impredictible i marcada per la incertesa. Es parla de guerres, de crisis socials, familiars, econòmiques i de tota mena. La pregunta que fa anys que tothom es fa és: «I ara què vindrà?».

Parlem molt de les conseqüències polítiques i econòmiques de les crisis. Un dia va ser una crisi sanitària, però avui pot ser qualsevol altra crisi. I, sense adonar-nos-en, en cada crisi es gesten i s’expandeixen al mateix temps altres situacions difícils que afecten directament la salut mental. Potser són menys visibles i més silencioses, però són tan implacables que no distingeixen entre adults, joves i nens. Crisis, també sanitàries, com l’ansietat, l’estrès i la sensació d’incapacitat per canviar les situacions que ens trasbalsen o per tornar a ser els mateixos que érem abans.

Avui i sempre necessitem una societat compromesa amb la salut mental infantil, una societat formada i informada que pugui ajudar i acompanyar de manera òptima les noves generacions.

Saps que…?

Un estudi dut a terme per la Universitat d’Ottawa2 afirma que l’ansietat, juntament amb el trastorn per estrès posttraumàtic i la depressió, va augmentar de manera exponencial entre la població mundial i va arribar a ser fins a quatre vegades més habitual que abans de la pandèmia.

Si als adults ens va afectar tant a nivell emocional aquella crisi sanitària i tot el que se’n va derivar, pots imaginar-te com es trasbalsa el món intern d’un nen davant de situacions d’incertesa, estrès, preocupació o ansietat?

Nacions Unides va indicar que la pandèmia per coronavirus i les seves conseqüències no solament van comprometre la nostra salut física. També van afectar la nostra salut mental, particularment la de les persones més vulnerables, entre les que hi trobem els infants i els adolescents3.

Partim del fet que als nens els resulta difícil, pel seu desenvolupament cognitiu i la seva immaduresa cerebral, explicar amb les seves paraules allò que viuen, senten i els genera malestar. D’aquí la importància que hi hagi una persona adulta sintonitzada que ajudi l’infant a sentir-se escoltat i a traduir la seva experiència interna, a posar en paraules les seves pors, angoixes, preocupacions, ansietats, temors i dubtes. Cal aprendre a veure els nostres fills més enllà del seu comportament; entendre que aquella sensació d’ofec, aquell mal de cap, aquella queixa gairebé diària perquè li fa mal la panxa, aquella dificultat per agafar el son i la repetida falta de gana podrien ser la seva manera de demanar-nos ajuda i de dir-nos que hi ha alguna cosa en el seu sistema que no va bé. Lluny de pensar que els seus símptomes són coses de nens i que ja passaran, si volem tenir cura de la seva salut mental ens hem d’entrenar com a educadors de vida per atendre les seves emocions i sentiments amb la mateixa diligència i rapidesa que mostrem quan es fa mal en una part del cos.

La demanda d’assistència per ansietat infantil, problemes de comportament, inatenció, trastorns del son i de l’estat d’ànim va augmentar dràsticament durant la pandèmia. Tenir cura de la salut mental en la infància és una inversió que fem avui i que repercutirà a curt, mitjà i llarg termini.

Però a què ens referim quan parlem de salut mental? T’ho explicaré en el següent apartat.

2.1 QUÈ ÉS LA SALUT MENTAL I COM S’HA VIST AFECTADA AQUESTS ÚLTIMS ANYS?

L’Organització Mundial de la Salut, d’ara endavant OMS, defineix la salut com «un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties»4.

A mi m’agrada parlar de «la tríada de la salut mental».

Aquesta definició reflecteix molt bé la importància de posar èmfasi en l’aspecte mental, emocional i social de l’ésser humà i no només en la part (física), com solem fer.

Una mare podria dir: «La veritat és que al Pere, la mort del seu avi no l’ha afectat tant com em pensava, perquè no ha perdut la gana i continua menjant com sempre. De fet, en l’última revisió la pediatra m’ha dit que està molt sa». Normalment, entenem la salut exclusivament des de la seva dimensió física: «si no està malalt, està bé». Tanmateix, la mateixa OMS insisteix que no hi ha salut sense salut mental.

En aquest sentit, quan parlem de la importància d’una salut mental infantil òptima, per descomptat que garantim la salut física, però a més a més vetllem pel benestar emocional, mental i social dels nostres infants. O, com jo ho dic, garantim el seu «BENesTRES»

Garantir aquesta tríada de «BENesTRES» és responsabilitat i obligació dels governs i també dels pares, les mares, el professorat, la comunitat científica i els professionals de la salut.

Associacions altament reconegudes per l’evidència científica, com la Plataforma d’Associacions de Psiquiatria i Psicologia Clínica per la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència d’Espanya, ens informaven en un estudi dut a terme el 2020 sobre la generalització dels efectes psicològics i socials directes i indirectes de la pandèmia, que podrien afectar la salut mental ara i en el futur. Així que, encara que la crisi sanitària que hem viscut fa uns anys ja sona a tema caducat, les conseqüències que va generar tota aquesta situació en l’àmbit de la salut mental no caduquen, i poden arribar fins i tot a perpetuar els seus efectes psicològics d’una generació a una altra.

Un informe5 de les Nacions Unides sobre un estudi poblacional a Espanya i Itàlia, en el qual van participar-hi 1143 persones d’entre divuit i seixanta-sis anys, deia que el 85,7 % van observar canvis en l’estat emocional i el comportament dels seus fills durant la quarantena.

Estic convençuda que ja te n’havies adonat sense necessitat de tenir coneixement d’aquest estudi. Aquesta evidència la vivim dia a dia a les nostres llars, al lloc de treball, als centres educatius i als establiments públics. Notem en les persones un major grau d’estrès, irritabilitat, insomni, ansietat, falta de concentració, esgotament, distanciament dels altres i, en general, comportaments que manifesten les conseqüències emocionals i psicològiques que comporten les crisis socials o de qualsevol tipus.

2.2 LES CRISIS SOCIALS COM A POSSIBLE FACTOR TRAUMÀTIC PER A LA SALUT MENTAL DELS INFANTS I LES FAMÍLIES

No sé en quin moment de la teva vida estàs llegint això. No sé si han passat pocs anys o n’han passat molts i et sembla obsolet; de fet, no cal que ho llegeixis per comprendre la resta del llibre. Però vull assegurar-me que, encara que passin els anys i la pandèmia sigui ja «cosa del passat», no oblidem el que han viscut a nivell emocional els nostres nens i nenes amb aquesta crisi. És fàcil caure en l’oblit, silenciar i fins i tot minimitzar els moments d’angoixa i incertesa que vam viure tots, especialment els infants, en aquells moments.

Sabies que hi ha estudis que mostren que durant la pandèmia la violència contra les dones i els infants i altres tipus de violència també va augmentar?

ONU Dones va dur a terme una campanya anomenada «La pandèmia a l’ombra. Violència contra les dones en el context de la COVID-19»6, en la qual alertava de l’increment de tota mena de violències, especialment la violència a la llar, contra les dones i les nenes. Tan sols al Regne Unit, les trucades de les víctimes van augmentar un 65 % en només una setmana.

Hi va haver molts nens que van estar confinats amb cuidadors maltractadors, vivint dia a dia la por produïda per la violència domèstica i de gènere. Hi va haver famílies amb fills amb alguna discapacitat o necessitat especial sense cap mena de possibilitat de continuar rebent suport, ni els nens ni els cuidadors.

Les restriccions de moviment, els espais públics buits, les preocupacions econòmiques, sanitàries i de seguretat i el fet d’estar aïllats amb els maltractadors van ser factors que van agreujar la vida en tots els àmbits de moltes dones, nenes i nens.

Una enquesta duta a terme per Ipsos durant l’època del confinament domiciliari informava sobre la preocupació generalitzada de la població a causa de l’impacte psicològic que causarien tant el confinament com el distanciament social. Dels 13785 adults enquestats entre el 26 i el 30 de març de 2020 a 15 països diferents, la majoria va respondre que el que més els preocupava eren les persones més febles i vulnerables, entre les quals hi havia els nens.

Abans comentàvem que una salut mental òptima ha d’estar garantida per un estat de benestar emocional, mental i social complet. Tanmateix, durant aquella crisi sanitària es va fer palès que això quedava molt bé sobre el paper, però que la realitat era una altra.

John Bowlby, pare de la teoria de l’aferrament, deia que la salut mental suposa la gestió satisfactòria dels conflictes, essent el conflicte universal experimentar un desig i el seu contrari simultàniament. Jo acostumo a explicar als meus tres fills aquest concepte tal com el vaig aprendre de la meva mestra Begoña Aznárez, presidenta de l’Associació Espanyola de Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia. La gestió satisfactòria entre experimentar un desig i el seu contrari alhora s’assembla a desitjar amb totes les teves forces menjar-te el gelat que tens a les mans i alhora no voler-te’l menjar perquè no s’acabi. Dos desitjos que s’oposen entre si!

La vida no s’assembla a un gelat, ho sé; a vegades s’assembla més aviat a no tenir ni tan sols la més remota possibilitat de tenir aquest gelat a la mà. I tanmateix, si ens parem a pensar-hi, això també és en si mateix un conflicte per resoldre. Perquè el conflicte sol sorgir quan convertim un desig en una necessitat. El problema al qual ens enfrontàvem en aquells moments de la pandèmia era que el que sentien molts dels nostres infants no eren només desitjos, que ja en si mateixos són legítims, sinó que el que estaven demanant, moltes vegades a través d’un comportament alterat, era que es cobrissin les seves necessitats. Només per posar un exemple, com resolíem la necessitat social i emocional d’estar amb els seus amiguets jugant al parc, que no es podia atendre? Com podem acompanyar suficientment bé els nostres fills quan les coses no depenen de nosaltres i, malgrat tot, no són com voldríem? Per exemple, quan mor un ésser estimat, quan han de separar-se d’algú a qui estimen o quan, per alguna raó, s’espatllen els plans que teníem previstos.

Doncs bé, el mateix Bowlby que afirmava que la salut mental suposa la gestió satisfactòria dels conflictes deia que el nen no pot fer aquesta tasca per si mateix: és un ésser dependent; necessita una base segura des d’on pugui aprendre a mirar-se a si mateix i el món que l’envolta. Una base des d’on pugui generar uns models de pensament i patrons de funcionament adaptatius. Una base segura a la qual recórrer sense por quan alguna cosa li causi temor. Una base en la qual poder confiar, amb la certesa que serà capaç de demanar ajuda si la necessita, perquè té algú que l’hi podrà oferir quan la requereixi.

És clar que la pandèmia ens ho va posar difícil a tots els qui la vam viure; tanmateix, no se’ns va tractar a tots igual. Els nostres infants els vam «invisibilitzar» en molts aspectes i els vam forçar a fer com si no estigués passant res, malgrat que al seu voltant el món estava canviant dràsticament: les seves rutines, la manera de relacionar-se amb la família, els seus models educatius, els temps d’oci, la possibilitat de parlar de les seves pors, de la seva frustració, ràbia i tristesa…

Una manera de fer callar el seu món intern, possiblement amb la més noble de les intencions, va ser premiar-los per la seva resiliència i dir-los herois. Com si això els atorgués veu i els donés una narrativa completa, integrada, eficaç i coherent del que estaven vivint.

Dir constantment que la infància es caracteritza per ser resilient, etiquetar els infants com a herois i emfasitzar que sempre s’adapten meravellosament a totes les situacions de caos no és una manera òptima de tenir-ne cura. Molts infants no han estat resilients; a molts d’ells els va tocar adaptar-se forçosament sense entendre el que estava passant i sense tenir una narrativa completa del que vivien. Hi ha una gran diferència entre desenvolupar resiliència i veure’s forçat a adaptar-se. Com diria el neuròleg i psiquiatre Boris Cyrulnik, “l’adaptació que protegeix no sempre és un factor de resiliencia”7. Aquest mateix autor, que va introduir el concepte de resiliència, la defineix com «la capacitat de fer front a les adversitats de la vida, transformar el dolor en força motora per enfortir-se i sortir-ne enfortit».

Per desenvolupar la flexibilitat que genera la resiliència es requereix suport, sintonia i seguretat física i emocional. Sense aquests recursos constants es pot sobreviure, però no enfortir-se.

Sovint s’adopten mesures que ignoren les necessitats dels més vulnerables. Des del principi de la pandèmia, les mesures més dures que es van prendre afectaven la infància: cuidadors amb grans dificultats per cobrir les necessitats bàsiques dels seus fills; nens que no només no podien contactar presencialment amb persones importants en la seva vida, perquè està clar que la situació ho requeria, sinó que tampoc tenien accés a la tecnologia per mantenir-hi contacte almenys en línia; i a això hi hem d’afegir l’estrès que suposava no poder assistir a les classes virtuals, perquè recordem que als docents se’ls va exigir continuar dictant les seves classes com si no passés res, amb la consegüent sobrecàrrega de feina.

Garantir la salut mental infantil no va ser una prioritat per als ens administratius i judicials, i no ho va ser perquè les famílies no han estat prioritat en l’agenda política. Desemparar les famílies és desemparar la infància. Durant la desescalada, mentre que d’una banda vèiem fronteres que s’anaven obrint per als turistes, bars que a poc a poc omplien l’aforament, carreteres cada dia una mica més transitades, permís per no portar màscara a l’exterior o estadis novament amb presència d’aficionats, a l’altra cara de la moneda veiem unes dures restriccions per a les escoles, una tornada a l’escola sense drets ni equitat i uns cuidadors que intentaven conciliar vida laboral i vida familiar.

Famílies i professionals van haver de pronunciar-se repetidament perquè es tinguessin en compte els seus drets i es garantís la seguretat de tothom; en definitiva, per tal que es garantís l’interès superior dels infants, sobretot d’aquells que més conseqüències havien patit en l’àmbit educatiu per raó de les condicions econòmiques i socials dels seus progenitors. Per això, algunes ONG com Save the Children, van demanar als governs estatals i autonòmics que invertissin en educació per garantir una tornada segura i inclusiva a les aules.

Reflexionar sobre la salut mental infantil suposa repensar què hem fet abans i què fem avui dia, així com el model de societat que volem construir. Si bé és cert que en matèria de drets moltes persones se senten desemparades per l’actual ordenament jurídic, no és menys cert que les persones adultes, individualment, també tenim una responsabilitat envers la infància. Si la pandèmia no ens ha servit per reorganitzar les nostres prioritats, aleshores què més hem de viure com a societat? Quin és el missatge que hem traslladat als nostres infants i adolescents?; quins són els valors, els principis i les realitats que estem transmetent, fins i tot ara que la pandèmia ja no suposa una amenaça sanitària?

Un estudi dut a terme pel Child Mind Institute8 (2021) va revelar que una de les majors preocupacions dels i les adolescents durant la pandèmia va ser «quedar-se enrere acadèmicament».

A mi, aquesta dada, com a professional de la salut mental, m’ha portat a qüestionar-me al llarg d’aquests anys el missatge implícit que, com a societat, estem enviant als nostres infants i joves. Continuem prioritzant la part cognitiva i acadèmica per sobre de la social i emocional, tot i que el que vivim diàriament ens mostra el nivell de salut mental que tenim.

Avui més que mai es fa palesa la necessitat d’invertir en educació i treballar plegats a favor de la infància, per tal de garantir una salut mental que permeti no només el benestar físic, sinó també l’emocional i el social.

2.3 LA POR I L’ANSIETAT INFANTIL DAVANT SITUACIONS DIFÍCILS

Com veurem al llarg del llibre, el nostre comportament està directament relacionat amb la forma com percebem i interpretem el món que ens envolta. Tot comportament comunica una necessitat no vista. Pot ser una necessitat física: per exemple, quan el nen plora o es queixa perquè té gana o son; una necessitat social, com quan veus que el teu fill parla, menja o té gustos semblants als dels seus amics, un comportament relacionat amb la necessitat de pertinença i de sentir-se part del grup. Les necessitats també poden ser cognitives: per exemple, quan el nen mostra curiositat i vol descobrir per si mateix per què la mare o el profe