Criança per a pares cansats 2.a edició E-Book

Luciano Lutereau

• Herausgeber: Marcombo
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 133

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

«Probablement no hi ha res més difícil en aquest món que criar un infant». Amb aquesta frase, Luciano Lutereau i Trinitat Avaria obren un diàleg necessari, honest i profundament humà sobre l'experiència de ser pares. Des de la seva pràctica com a psicoanalistes i psicòlegs, comparteixen les inquietuds de les mares i pares que busquen orientació per acompanyar els fills en un món ple d'exigències, dubtes i expectatives. Com escoltar de veritat els infants? Com criar sense culpa, sense repetir patrons del passat, sense perdre's en l'autoexigència? Aquest llibre ofereix respostes lúcides i sensibles. No promet fórmules màgiques, però sí una mirada empàtica i afectuosa que convida a repensar la criança des d'un lloc més conscient, més present i més amorós. A mesura que avancis en la lectura, aprendràs a: •Comprendre el llenguatge emocional dels infants. •Acompanyar el seu desenvolupament sense obsessionar-te amb fer-ho perfecte. •Gestionar situacions habituals, com el control d'esfínters, els temuts «terribles dos anys» o l'ús de pantalles. •Abordar temes complexos com el complex d'Èdip, la lactància, la por a la mort o el TDAH. •Entendre el rol canviant dels avis i l'impacte dels nous models familiars. •Reconèixer que criar també implica criar-se un mateix com a mare o pare. Sens dubte, és una guia imprescindible per a totes les persones que volen criar amb més confiança, més calma i més sentit.

Leseprobe

Criança per a pares cansats

© 2025 Luciano Lutereau i Trinidad Avaria

Primera edició, setembre 2025

Director de col·lecció: Eduardo Torres

Directora de producció: M. Rosa Castillo

Traducció: Filipa Pestana

Correcció: Luisa Cardona

Maquetació: Sheila Malla

Disseny de la coberta: cuantofalta.es

© 2025 Editorial Sentir és un segell editorial de Marcombo, S. L.

Gran Via de les Corts Catalanes, 594, 08007 Barcelona

www.editorialsentir.cat

Contacte: [email protected]

© 2025 Col·lecció Sentillibres

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a Cedro (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN del llibre en paper: 978-84-267-4002-1

ISBN del llibre electrònic: 978-84-267-4076-2

Producció de l’ePub: booqlab

Índex de continguts

Coberta

Títol

Crèdits

Índex de continguts

Pròleg per a pares cansats

PRIMERA PARTNosaltres, els pares del segle XXI

1.

El plaer de criar

2.

L’idioma dels nens

3.

Nens desitjats, nens feliços?

SEGONA PARTLes preguntes de sempre

4.

Per què els nens menteixen (i diuen insults)?

5.

Per què és important la lactància?

6.

Què fer amb la por a la mort?

TERCERA PARTLes preguntes d’avui

7.

Els avis ja no (mal)crien els nostres fills

8.

Quan els fills creixen

9.

Llits colonitzats

QUARTA PARTLes consultes dels pares

La mare de les angoixes

El meu fill es un terratrèmol

Els temibles dos anys

Pipi de nit, caca de dia

Adeu als bolquers

Pantalles a la infància, sí o no?

Hem de prohibir les pantalles?

Mare i pare a l’hora

Mare d’un nen

No és aferrament, és Èdip

De fill únic a germà gran

Trastorn de dèficit d’atenció (i hiperactivitat?)

No és culpa dels pares

Conclusió

Guide

Cover

Índice

Start

PRÒLEG PER A PARES CANSATS

Viure a la ciutat és, en alguna mesura, córrer, anar sempre apurats. Pares i mares expliquen a la consulta com de caòtics son els seus matins: esmorzar, vestir, pentinar, rentar dents, ficar pressa als fills grans per córrer al cotxe i partir a l’escola, o per esperar l’autobús, sempre a correcuita. El mateix a la tarda, en arribar cansats de la feina: fer el sopar, banyar, posar el pijama, i que s’adormin com més aviat millor per veure la sèrie de torn i així, poder desconnectar el cap una estona. Aquesta eterna carrera a correcorrents la que no ens deixa espai per parlar amb els nostres fills i, en moltes ocasions, l’única cosa que ells ens escolten dir és: «estem cansats».

Això, no tenir temps per parlar amb els nostres fills, suposa una paradoxa que planteja Paul Auster a la seva novel·la Diari d’hivern: «Parla ara abans no sigui massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir. El temps s’acaba, després de tot». Deixem de parlar amb els nostres nens i nenes perquè no hi ha temps, quan precisament per això els hauríem de parlar, explicar-los històries, perquè, indefectiblement (com també relata Auster), un dia els deixarem a terra i no els tornarem a prendre mai més.

No parlar no vol dir necessàriament estar en silenci (sovint, el silenci parla més que les paraules). L’absència d’històries ve marcada per la manca de temps. Una d’elles la il·lustra la psicoanalista francesa Françoise Dolto, que diu: «No és exagerat afirmar que els adults esperen dels fills el que ells rebien de la presencia dels seus pares, quan recordaven com tothom es reunia al vespre, durant una vetllada […]. Potser no estaven gaire al dia, però eren tranquils i sempre tenien alguna cosa interessant per explicar.

Quins pares, en lloc d’explicar alguna cosa interessant als seus fills a la nit, només tenen una pregunta a la punta de la llengua: “Què has fet a l’escola?”, i, a més, critiquen el nen, que per la seva part, espera dels seus pares una obertura al món». Com pot un nen, aleshores, créixer, voler convertir-se en adult i ciutadà d’un món que comença amb ell, que s’inicia amb la seva arribada, en un lloc on sembla que no hi ha cap història que el precedeixi? És a través de la història que els nens prenen consciència del valor de viure: quan reconeixen el món mitjançant el llenguatge, en els relats dels pares sobre un temps anterior. És aquí on els nostres fills trobaran el sentit de la història, que assegura el llaç sensible del desig, en una trena que es passa de generació en generació.

Una altra manera de no parlar, plena de paraules, és adreçar-se als nens només per donar-los ordres, o per comprovar la llista del que cal fer. Molts dels adults que estem en etapa de criança vivim vides precaritzades, en un sistema en què poques veritats són segures (la feina, la parella, antics referents socials estables, són avui fràgils i transitoris). Som nosaltres, els grans, els qui busquem seguretat en els nostres fills i filles, i dipositem les nostres esperances en els seu futur: «Explica’m què vas fer al teu dia, però explica’m que tot va anar bé, per tenir l’esperança que tot estarà bé». Ens concentrem a repassar si va fer les tasques, si va deixar llest el que necessita per al dia següent (totes coses importants, no ho neguem) i oblidem que els nens i nenes coneixen els seus pares només quan aquests ja han viscut, en la majoria dels casos, un terç de la seva vida. Que important que és relatar aquest jo abans de tu! En aquests relats el nen troba la seva filiació, es converteix en fill descobrint un món que no li pertany, però que va ser habitat i creat per altres abans que ell i, en part, per a ell. Es despleguen les històries que van construir el camí que culmina amb la seva arribada, on comença un altre camí.

És important perquè els nens sàpiguen a qui referir-se, entendre que els seus pares també van tenir avis, que van ser nens. Sovint ens preocupem perquè volem que als nostres fills els vagi bé, que els vagi millor que a nosaltres, però oblidem que per poder anar més enllà dels pares, calen pares. Ens concentrem en l’educació, en les notes, en que aconsegueixin aprenentatges determinats, en els informes de final de curs que declaren que el nen està bé, que pot continuar avançant; però com diu Meirieu, l’ensenyament és obligatori, però l’aprenentatge és una decisió.

Amb això no vol dir que n’hi hagi prou amb explicar històries sobre nosaltres per ensenyar a un nen, però si tornem a les històries dels nostres pares, ens podem adonar que hi ha alguna cosa que comença a fer-se pròpia, i que per tant, es pot tornar a transmetre. És el teixit del que és filiatori. Què farem amb allò que els nostres pares ens han explicat? Tornarem a explicar-ho als que encara no existeixen, educarem allò que encara no és.

D’aquesta manera, la pregunta central que plantegem en aquest llibre és: com podem robar una mica de temps al cansament generalitzat? Perquè el temps no és una cosa que es tingui, sinó que s’aconsegueix i, de fet, no passa de vegades que quan fem alguna cosa plaent descansarem més que quan no fem res (més que descansar, per exemple, dormint)? Perquè una paraula més eficaç que el silenci sigui la via de llaç amb els nostres fills, no només perquè serà més gratificant per a ells, sinó perquè ens donarà a nosaltres la seguretat que de vegades els pares no senten quan han de complir la seva funció parental.

Actualment, és comú que els pares ens preguntem si estem fent les coses bé o malament, però la veritat és que aquesta pregunta sorgeix quan creiem que els rols de pare o mare són ideals i comparables. Però què fa d’un adult el pare o la mare d’un nen? Que li transmeti alguna cosa del seu desig i això només pot passar a través de la paraula. No perquè l’adult parli del que li agrada, sinó que el desig és el fil que porta la paraula de l’adult al nen. Gràcies al desig d’un adult en particular, és que un nen, a més a més, es converteix en fill. Perquè som fills del desig, una qüestió que no té a veure amb si aquest nen va ser planejat o va arribar al món de manera inesperada. El desig només el coneixem quan comencem a parlar, igual que quan sortim d’una festa a la qual potser no teníem pensat anar i de sobte diem: «Què bé ha estat això!» Aquesta sorpresa és el desig, que es revela com el temps del joc, quan ens trobem fent alguna cosa més vital del que pensàvem.

PRIMERA PART

NOSALTRES, ELS PARES DEL SEGLE XXI

1

EL PLAER DE CRIAR

Probablement avui dia no hi ha tasca més difícil que la de criar un nen. Des de l’embaràs, o fins i tot abans, l’arribada d’un nadó requereix cedir en part el més propi, el nostre cos, que serà, durant molts anys, objecte d’aquest nen, per convertir-se en un cos que és del nadó, però també de la mare. Per fer espai a un nen o nena cal deixar que es regirin, desordenen i tornin a ordenar els nostres plans, prioritats, pressupostos, temps i espais. Cal poder redefinir allò que entenem per intimitat i travessar la por que alguna cosa li passi al nostre fill, així com l’ansietat de no fer-ho bé. La demanda d’un nen sempre és infinita, i davant d’això, és absolutament normal angoixar-se. Criar un nen implica estar a càrrec de protegir i cuidar un altre, sense saber ben bé què fer.

Fa molt de temps, criar era una tasca social: els nens eren una mica nens de tots, del barri. Els referents de criança eren clars: es criaven ciutadans, s’ajudava els nens a inserir-se en una societat de la qual eren un element viu necessari. Les tasques que excedien els pares o la família eren assumides per una institucionalitat més gran. Avui, en un sistema eficientista i pragmàtic, on el que importa sobretot és la producció, es cria per ser «els millors adults possibles» sense que es tingui gaire clar què significa això i sense considerar la infància com un temps de valor present, com a una etapa que també importa aquí i ara. Criem des de la individualitat, apurats, espantats, competint, en solitari, vivint les dificultats pròpies de la criança a la intimitat de la llar, esperant que ningú s’assabenti, ja sigui pel temor al judici (en el millor dels casos) o per la vigilància real a què són objecte les famílies més vulnerables en els nostres països.

Des de les polítiques públiques, el discurs social, els manuals i blocs de criança, se’ns assenyala el que hem de fer, però sense generar els espais de companyia i sosteniment per als qui criem. No hi ha prou espai per anar descobrint de manera progressiva i des de la singularitat de cada nen i cada família una manera pròpia de fer. Els pares llegim, investiguem, preguntem a altres pares, als nostres pares, a especialistes; però aquestes respostes no semblen prou, perquè són poques les oportunitats que realment tenim de compartir la quotidianitat, escassegen els moments de trobada amb altres que ja han travessat aquesta etapa i podrien comprendre-la, o amb els qui l’estan travessant i podrien acompanyar-nos.

Potser per aquest complex entramat de raons, cada vegada més els pares arriben a les consultes demanant una mena d’assessoria en criança, no perquè els seus fills presentin un símptoma específic, sinó perquè necessiten ajuda per criar-los, per poder portar aquesta pesada càrrega que els sembla que els supera.

En aquest escenari, és difícil entendre per què algú voldria tenir un fill, per què, malgrat tot, no ens hem extingit com a espècie, quan sembla que hem deixat de sentir el plaer de criar. Però no ens referim aquí a un discurs simplista que, des d’un ideal, suggereix que allò més satisfactori que pot fer un adult (especialment una dona) és tenir un fill. La realitat és que el plaer i l’angoixa es barregen i s’alternen en aquesta tasca difícil, com passa en tot acte d’amor.

Part de les angoixes que acompanyen la criança tenen a veure amb l’extrema dependència del nen petit, deguda a la seva immaduresa biològica, cosa que sovint es interpreta com una passivitat absoluta. El nadó es percep com un objecte que només necessita cures per sobreviure. Però obviem que, des del primer dia, el nadó mostra una capacitat creixent de pensament propi, creatiu i participatiu, que es va creant a través dels embolcalls de qui cuida, embolcall que és principalment gestual: la carícia. Com diu en Víctor Guerra, psicoanalista uruguaià, mentre el nadó va sent escrit, ell mateix funda la seva pròpia cal·ligrafia. No hi ha plaer més gran que acariciar un nadó, olorar-lo, bressolar-lo mentre se’l cuida, s’alimenta, es canvia; és una experiència sinestèsica, on, en tocar-lo, es poden percebre sabors o olors.

Amb el temps, el nadó comença a moure’s cada cop més, i acompanyar aquests circuits que ell inaugura pot ser també font de gran plaer. Els nens (i els adults també, per cert) no tenen un cos, són un cos; som sempre una experiència corporal de la qual n’aprèn. Els nens, en moure’s, seure, gatejar, fer les primeres passes, ens recorden el plaer i l’alegria d’existir, de ser un cos viu que es mou, ple de potencialitats. Un nen que sigui lliure de moure’s sempre convocarà l’adult que el cuida a moure’s amb ell.

Volem donar compte del món a què s’accedeix quan s’acompanya un nen o nena a créixer, no seguint les lògiques productives de l’adultesa, sinó acompanyant el nadó o el nen en els seus ritmes, permetent que ens mostri l’entrada a un món gairebé platònic, que ens porta a revisitar les pròpies escenes infantils i habitar un temps no estructurat, destinat a fer alguna cosa específica amb un fi: el temps de joc. El nen no pretén conèixer el futur, ho crea a través del joc, que és sempre present. No és que un adult hagi de jugar necessàriament amb el seu fill (si així ho desitja, pot fer-ho), el lloc de l’adult en aquest àmbit té a veure amb permetre al nen un temps no productiu, no saturat de tallers i tasques, en què el nen pugui desplegar aquest món de fantasia on habita.

Una altra instància de gran plaer en criar un nen és escoltar-lo parlar. Les primeres paraules, després algunes frases, una manera de nomenar-se a ells mateixos, fins i tot neologismes que adoptem ràpidament. Els nens ja tenen el seu propi codi de llenguatge, diferent del llenguatge dels adults. És meravellós escoltar un nen parlar, i encara més bonic és espiar-los quan parlen entre ells. Els nens entre ells accepten un llenguatge universal, que els permet comunicar-se amb unes paraules que haurien de dir una altra cosa i, alhora, continuen parlant-li a éssers visibles o invisibles, a éssers imaginaris. És una llengua centrada en la sonoritat i les imatges, no funcional, es parla per plaer, una cosa que als nens els resulta indispensable.

El fonament del plaer de criar rau en el fet que, en acompanyar un nen en el seu procés de créixer, podem revisitar i acollir el nen que vam ser. Com va assenyalar Françoise Dolto: «És veritat que els nens són poetes. L’adult també pot ser poeta, però ha oblidat que, quan era petit, ja ho era». Criar un nen, si permetem que ens ensenyi, és sovint un recordatori.

2

L’IDIOMA DELS NENS