El cervell solitari E-Book

Rafael, Benito

• Herausgeber: Sentir Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 358

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

El fenomen de la solitud no desitjada és una experiència universal que es manifesta al llarg del cicle vital i que deixa una empremta profunda en la salut emocional i relacional de les persones. Aquesta obra explora, amb rigor i sensibilitat, les diverses facetes de la solitud no desitjada des de l'adultesa fins a l'ancianitat, analitzant-ne les causes, les manifestacions i les conseqüències. S'hi proporciona al lector una perspectiva integral que va des de la neurobiologia -tot explicant l'impacte de la solitud en el cervell i la ment- fins a enfocaments basats en la teoria de l'aferrament, la psicologia del desenvolupament, la psicologia social i la psicotraumatologia. El llibre permet identificar els factors que afavoreixen el sorgiment d'aquesta solitud, així com les condicions psicosocials que contribueixen a la seva persistència crònica. Els autors ofereixen eines precises per a detectar-la, prevenir-la i abordar-la, i subratllen la importància dels vincles afectius segurs com a elements reparadors i fonamentals per fomentar la resiliència per mitjà de relacions guaridores. Redactada amb una exquisida combinació de rigor acadèmic i sensibilitat, aquesta obra és fruit del treball d'autors molt estimats i admirats per nosaltres, els quals conviden a una profunda reflexió sobre la solitud no desitjada com un fenomen complex, però abordable. El llibre ens recorda que sempre és possible reparar, reconnectar i resignificar les nostres experiències vitals. Aquest llibre és una eina essencial per a professionals, cuidadors, familiars i qualsevol persona interessada a comprendre i acompanyar els qui enfronten la solitud no desitjada en qualsevol de les etapes finals de la vida. Així mateix, et convidem a aprofundir en aquest tema fascinant amb el llibre Aferrament i connexió social: solitud no desitjada en la infància i l'adolescència , pertanyent a la mateixa col·lecció i enfocat en les primeres etapes vitals.

Leseprobe

EL CERVELL SOLITARINeurobiologia i solitud no desitjadaen adults i ancians

Rafael BenitoIcíar García-Varona

EL CERVELL SOLITARINeurobiologia i solitud no desitjadaen adults i ancians

Rafael BenitoIcíar García-Varona

El cervell solitari: neurobiologia i solitud no desitjada en adults i ancians

© 2025 Rafael Benito i Icíar García-Varona

Primera edició, setembre 2025

Disseny de la coberta: cuantofalta.es

Maquetació: Sheila Malla

Traducció: Xavier Timoneda

Correcció: Luisa Cardona

Director de col·lecció: Eduardo Torres

Directora de producció: M. Rosa Castillo

© 2025 Editorial Sentir és un segell editorial de Marcombo, S. L.

Gran Via de les Corts Catalanes 594m 08007 Barcelona

www.editorialsentir.cat

Contacte: [email protected]

© 2025 Col·lecció Sentillibres

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a Cedro (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-267-4090-8

Producció de l’ePub: booqlab

Als nostres pacients, que dia a dia ens ensenyen a viure davant l’adversitat.

Quan era un nen em sentia sol, i encara me’n sento, perquè sé coses i insinuo coses que d’altres sembla que no coneixen, i la majoria no vol saber-les. La soledat no consisteix a no tenir persones al voltant, sinó a no poder comunicar les coses que a cadascú li semblen importants, o que hom tingui uns certs punts de vista que d’altres trobin inadmissibles.

Carl Gustav Jung

Índex de continguts

Coberta

Títol

Crèdits

Índex

Pròleg

Introducció

Els nadons, nens i adolescents que vam ser; els adults i persones grans que serem

L’aferrament

Què és l’aferrament

La necessitat d’aferrar-se es produeix en totes les etapes de la vida

Components de l’aferrament: conductes, emocions i cognicions

Referències

1.

NEUROBIOLOGIA DE LA CONNEXIÓ SOCIAL I DE LES REPERCUSSIONS DE LA SOLITUD SOBRE EL FUNCIONAMENT CEREBRAL

Introducció

1.1

Una breu consideració sobre la neurobiologia de la connexió social

1.2

Recerca de connexió

1.3

Reconeixement i familiaritat

1.3.1

Vasopressina i oxitocina: les hormones de la vinculació

1.4

Manteniment del contacte i gaudi del vincle

1.4.1

El poder d’una carícia

1.4.2

El poder de la mirada

1.4.3

L’estat de calma atenta, necessari per a qualsevol vincle

1.5

La història de les relacions

1.5.1

La possibilitat de parlar d’allò que se sent: els hemisferis cerebrals

1.5.2

L’escorça cerebral i el còrtex prefrontal

1.6

L’evolució del sistema nerviós relacional al llarg de la vida

1.7

Primers dos anys

1.7.1

Fase de formació de l’aferrament

1.7.2

Fase d’aferrament ben definit

1.7.3

Formació d’una relació recíproca

1.8

Adolescència

1.8.1

Durant l’adolescència es reactiva la necessitat de l’aferrament

1.9

Conseqüències de la solitud per a la integració del funcionament cerebral

1.10

Conclusions

1.11

Referències

2.

SOLITUD NO DESITJADA EN L’EDAT ADULTA

Introducció. Una mirada ecosistèmica de la solitud

2.1

La solitud emocional: el buit que es manté

2.1.1

La manera com em veig a mi mateix i com veig els altres influeix en el fet d’estar i sentir-se sol?

2.1.2

Sentir-se sol dins d’una parella

2.1.3

La solitud com espai de creixement

2.2

La solitud social: les xarxes que es construeixen

2.2.1

El capital social

2.2.2

L’afiliació

2.2.3

Xarxes socials a internet: font de solitud o de relació en adults joves?

2.2.4

L’àmbit laboral com a lloc per a la relació social 127

2.2.5

Nous rols com a fonts de solitud: maternitat i paternitat

2.3

Solitud col·lectiva: la deriva cap a la solitud?

2.3.1

Normes, valors i creences: la cultura de la solitud

2.3.2

Individualisme enfront de col·lectivisme i desigualtat. Quin és el veritable problema?

2.3.3

Ideologia dominant. Un embolcall de solitud

2.3.4

A la recerca de l’aferrament comunitari i la cohesió social enfront de la solitud

Referències

3.

L’ADULTESA TARDANA: EL TRÀNSIT CAP A LA TERCERA EDAT

3.1

La solitud en el niu buit

3.2

L’ecosistema del niu

3.3

Compromís social i els altres com a font de suport

3.4

La cultura en el niu buit

3.5

L’inici del camí cap a una altra etapa

Referències

4.

SOLITUD NO DESITJADA EN PERSONES D’EDAT AVANÇADA 199 Introducció

4.1

Conseqüències de la solitud per a la integració del funcionament cerebral i la seva importància en l’etapa final de la vida

4.2

El problema de la solitud en les persones d’edat avançada

4.2.1

Cada cop més ancians i cada cop més sols

4.2.2

Factors que predisposen a la solitud i que incrementen el dany que origina

4.2.3

La injustícia de patir en la vellesa les conseqüències d’una infantesa desgraciada

4.2.4

Factors sociodemogràfics

4.2.5

Estat de salut

4.2.6

Estil d’aferrament

4.2.7

Predisposants genètics

4.2.8

Problemes associats a l’envelliment

4.3

Conseqüències de la solitud per al sistema nerviós de les persones grans

4.4

Solitud i salut mental

4.4.1

Depressió

4.4.2

Ansietat

4.4.3

Trastorns psicòtics

4.4.4

Risc de suïcidi

4.4.5

Deteriorament cognitiu

4.5

Solitud i malalties físiques

4.5.1

Problemes cardiovasculars

4.5.2

Malalties cròniques

4.5.3

Alteracions del sistema immune

4.6

Hipòtesi del model d’homeòstasi social

4.7

Recomanacions per reduir la solitud en les persones grans

4.8

Conclusions

Referències

Guide

Cover

Índice

Start

PRÒLEG

Vull iniciar aquest pròleg donant les gràcies als autors per haver dedicat el seu esforç a escriure aquesta monografia, essencial per entendre un desafiament transversal, universal i creixent per a tota la societat, com és la solitud no desitjada (aquest és el significat de la paraula solitud que utilitzaré en aquestes pàgines). Escric aquestes línies per Nadal, una època en què la solitud pesa especialment, ja que també hi afloren sentiments de nostàlgia i tristesa; de fet, els mitjans dediquen pàgines a donar xifres i a mostrar expressions de solidaritat amb persones que passaran soles les festes.

El meu interès per la solitud sorgeix a principis de 2018, quan vaig llegir a New Scientist un breu article relatiu a la creació d’una secretaria d’Estat per part del Govern del Regne Unit, alarmat per les dades i les conseqüències sanitàries i socials de la solitud. Els diversos articles que vaig investigar en els mesos següents se centraven fonamentalment en la solitud que acompanya l’envelliment: concloïen que la seva prevalença era molt alta i creixent i que s’associava a nombrosos problemes de salut (malalties cardiovasculars, deterioració cognitiva, alteracions de salut mental, increment del risc de mort en un 26%, depressió, suïcidi, malnutrició, caigudes). Entre les seves potencials causes s’esmentaven la vulnerabilitat personal per raons de discriminació, desigualtat, pobresa, violència o malaltia mental, i els canvis en els models de relació familiar, molts cops imposats per la mobilitat exigida per les actuals formes de treball. I, tot i que no és sinònim de solitud, aquests articles destacaven també el paper predisposant de l’aïllament social, fruit de la desaparició i el descrèdit d’agents socials i institucionals, com els sindicats, l’Església o els pubs. Fins i tot s’esmenta l’impacte negatiu de l’automatització, com els caixers automàtics bancaris o les caixes ràpides dels supermercats. En resum, la causa, o més ben dit les causes, cal buscar-les en un incorrecte enfocament dels problemes socials i de salut de l’ésser humà. Finalment, es van donar a conèixer alguns casos escruixidors d’ancians que havien estat trobats morts al seu domicili després de d’uns quants anys del decés, sense que ningú s’hagués preocupat per ells. Ni família, ni amics, ni veïns. Tot aquest material es va plasmar en dues columnes a la secció «El árbol de la ciencia» d’El Diario Vasco el març de 2018.

Dos anys després va arribar la COVID, que va fer visibles molts casos i va posar la solitud en el centre de totes les mirades: polítiques, mèdiques i socials. Des d’aleshores, s’han confirmat aquelles conclusions amb metaanàlisi d’estudis longitudinals (BASIL+ SHARE) en els quals, com sempre en aquesta mena de recerques que uneixen aspectes biològics, psicològics i sociològics, és difícil separar el gra de la palla. Des de la perspectiva mèdica, Lancet ha dedicat diversos editorials i un monogràfic a la solitud i l’OMS ha creat una comissió per abordar el repte. A Espanya s’han publicat estadístiques i s’han endegat alguns projectes interessants. És, doncs, evident que la solitud en l’ancianitat és un greu problema sociosanitari i que cal afrontar-lo amb múltiples mesures des d’òptiques diverses.

Fins aleshores, la imatge de la solitud era la d’una persona anciana mirant per una finestra o asseguda en un banc del parc sense ningú al seu voltant. Avui, aquesta imatge s’amplia fins a incloure nadons mancats de figures d’aferrament, nens plorant en un racó del pati de l’escola, joves abduïts pel mòbil i enganxats a les xarxes socials i dones assegudes a terra amb el rostre cobert; és a dir, la solitud és transversal i és més adient parlar de solituds. Aquesta realitat que es mantenia oculta, o que almenys no rebia l’atenció que es mereix, és molt preocupant. La solitud és molt freqüent en nens i adolescents de la mà de l’abandonament, l’abús i l’assetjament, tots exacerbats per les xarxes socials i les pantalles. Hom calcula que afecta un terç de la joventut, una joventut escassa, pobra, sense sostre, sense salaris dignes, dependent, trista i desesperançada. Aquesta realitat obliga a pensar quina societat els estem deixant. Els joves haurien de ser part de la solució, però són part del problema. La solitud també és una companya trista de dones sotmeses a violència de gènere en qualsevol de les seves formes. I urgeix solucionar-ho. Qualsevol solució exigeix una reflexió prèvia i un diagnòstic de la situació. Aquest llibre és un primer pas per abordar les solituds d’una manera transversal i integral. El nexe comú de totes elles és la manca d’aferrament i el patiment, que en alguns casos desemboca en el suïcidi. Els casos clínics que esquitxen el text són un ensenyament que mostra que hi ha esperança perquè hi ha teràpies i, especialment, hi ha programes de prevenció i detecció precoç, que és on no s’han d’estalviar recursos.

M’agradaria destacar dos aspectes de la solitud des de la perspectiva de l’evolució humana i de la neurobiologia. Tal com el suïcidi va en contra d’una màxima evolutiva com és la supervivència, la solitud va en contra d’una altra màxima evolutiva com és la socialització. Deia Aristòtil: «L’ésser humà és un animal social per naturalesa»; tanmateix, la solitud dissipa els 150 amics que cada persona té, segons el psicòleg evolutiu Robin Dunbar. I això que les xarxes solidàries de familiars, amics i veïns funcionen bé en el nostre entorn i, de fet, van fer habitable el període de la COVID a moltes persones en risc. Ningú no es mereix estar sol sense desitjar-ho. És una forma cruel d’abandonament que ni els nostres avantpassats prehistòrics es permetien. Nombroses evidències indiquen que no es deixava ningú enrere i que es tenia cura de qui ho necessitava. Les persones que pateixen solitud tenen una major activitat de gens i proteïnes relacionats amb el cortisol i la inflamació crònica, i un major nombre de cèl·lules que originen la resposta immunitària per combatre infeccions per bacteris i la reparació de ferides, tal vegada perquè la tendència a patir caigudes és més elevada en persones solitàries. Els canvis es produeixen en persones que se senten soles més que no pas en persones que viuen o estan realment soles. Provoquen un sentiment d’amenaça que condueix al rebuig dels seus veïns. Pot tenir una explicació evolutiva, perquè sentir-se sol equival a sentir-se envoltat d’enemics i cal preparar-se per defensar-se.

Des de l’òptica neurobiològica, la solitud s’esmuny i s’instal·la en el cervell social aprofitant-ne les vulnerabilitats i febleses, algunes de les quals resultants del moment de maduració i desenvolupament cerebral, i d’altres, fruit de l’agressió externa per malaltia, violència o pel pas inexorable del temps. Ningú no està lliure de patir-la, des de nadons fins a ancians. La solitud no entén d’edats, tot i que és més freqüent en les franges d’edat que van dels 18 als 22 anys i a partir dels 75, i menys freqüent entre els 55 i els 73 anys. La solitud és una manera de reaccionar, d’intentar superar el patiment sense compartir-lo amb ningú. Aquest silenci que ofega les persones que viuen i pateixen en solitud és el punt sobre el qual s’ha d’actuar amb mesures d’acompanyament, escolta activa, suport emocional, teràpies conductuals i teràpies farmacològiques, si calgués.

El cervell social consta d’elements emocionals, mnèsics i racionals. Hi destaquen l’escorça prefrontal, l’amígdala i el solc temporal anterior. Són xarxes neuronals l’activitat de les quals sustenta la nostra conducta en societat. La seva disfunció per qualsevol motiu afecta les nostres relacions socials i la solitud, l’aïllament és un dels símptomes. Atesa la connectivitat de les xarxes que constitueixen el cervell social, no és pas estrany que la solitud s’acompanyi de símptomes cognitius i emocionals.

La solitud, igual que el suïcidi, les addiccions, l’envelliment i tantes altres realitats que conjuminen vessants mèdics, personals i socials, representa un problema d’una gran complexitat per ser sotmès a l’escrutini de la ciència. Són múltiples factors que interactuen en diferents cervells. El seu estudi empíric científic està molt limitat per la manca de dades essencials. Per exemple, hi ha més d’una definició de solitud no desitjada (m’agrada la que donen els autors: «La solitud no desitjada no es pateix a conseqüència de la manca de companyia, sinó de la manca de connexió amb les persones que formen part del context proper. Per tant, estar envoltats de persones i sentir-se acompanyats, en connexió i sintonia, no sembla que siguin sinònims»). També falten sistemes objectius de quantificació estandarditzats que millorin la UCLA Loneliness Scale i estudis aleatoritzats a llarg termini. Això es tradueix en el fet que hi ha molts petits estudis clínics i epidemiològics amb unes conclusions que tenen un valor relatiu i també en el fet que falten indicadors per avaluar l’eficàcia de decisions polítiques o de salut pública. Hi ha grans iniciatives institucionals per delimitar millor el problema de la solitud i per alleujar-lo (implantació de mesures antisolitud al domicili: domòtica, robòtica, visites virtuals, canal de televisió amb activitats conjuntes). Per a molts autors, la solució passa per la prevenció i la identificació precoç, la qual cosa es tradueix en campanyes de sensibilització pública que ampliïn el focus i mostrin l’amarga cara de la solitud, possible fins i tot en els primers mesos de vida, programes pedagògics en escoles, programes de formació per a «cuidadors de persones» de qualsevol edat i condició, i una interacció entre els metges d’atenció primària i grups de treballadors socials, que facin una atenció especial als més vulnerables i en risc d’exclusió social.

Som davant d’un gran repte que interpel·la tota la societat. Els reptes impliquen maldecaps, però també oportunitats. Un editorial de Lancet esmenta algunes iniciatives intergeneracionals: joves sols que acompanyen ancians sols. També suggereix la necessitat de condicionar espais urbans perquè siguin més amables, de tal manera que exerceixin efectes preventius i terapèutics contra la solitud i l’aïllament social; de fet, els parcs són terapèutics segons diversos estudis i hi ha ciutats que despleguen accions en aquesta direcció. El gerourbanisme serà un terme d’ús habitual en els propers anys.

Tanmateix, la societat s’ha fet més individualista. Això és legítim i la forma de vida actual hi empeny. Per tant, cal convertir-ho en una oportunitat; de fet, la majoria de les iniciatives sorgeixen d’un cervell pertanyent a una persona concreta que veu que l’única manera d’emprendre-les és cooperant amb altres persones propietàries d’uns altres cervells amb unes altres capacitats. La cooperació que ha fet progressar l’ésser humà és fruit de la interacció de cervells individuals.

Hi ha moltes qüestions obertes que són objecte d’estudi: és una malaltia o un símptoma de la societat en què vivim? Quin paper hi exerceix la genètica i com es podria modular? Per què n’ha augmentat tant la prevalença si l’estructura de les connexions socials no ha canviat i s’han incrementat els serveis socials? N’hi ha prou amb mesures per millorar la salut mental i fomentar la connectivitat? S’hi ha d’involucrar el metge d’atenció primària o bé crear un grup de treballadors socials? Pot implicar-se en la solució el 30% dels joves que se senten sols oferint-los una ocupació fixa amb un salari digne? Es crearà per fi una finestreta sociosanitària única que ofereixi solucions ràpides, pràctiques i eficaces a aquest drama? Trobareu algunes respostes amb la lectura d’aquest llibre. En qualsevol cas, convé no caure en el populisme: no existeixen solucions simples per a un problema d’enorme complexitat; de fet, aquesta obra és fruit del treball col·laboratiu diari dels seus autors, que aporten enfocaments complementaris per abordar el problema de la solitud de manera integral. Una solitud evitada o alleujada és un triomf de tota la societat. Arrencar un somriure d’una persona sola no té preu.

Gurutz LinazasoroOiartzun, Navidad de 2024

INTRODUCCIÓ

ELS NADONS, NENS I ADOLESCENTS QUE VAM SER; ELS ADULTS I PERSONES GRANS QUE SEREM

Estimat lector,

Probablement has arribat a aquest llibre atret pel títol. Celebrem que hagi aconseguit captar la teva atenció. Es tracta d’una obra en què s’analitza el tema de la solitud no desitjada en el transcurs de la vida, centrat, en aquest cas, en l’adultesa i les persones d’edat avançada, acompanyat d’un capítol dedicat a la neurobiologia de la solitud. També és possible que hagis arribat a aquest llibre perquè has llegit el llibre Aferrament i connexió social. La solitud no desitjada a la infància i l’adolescència, on tractem aquest fenomen en les etapes de nadó, infant i adolescent. En qualsevol dels dos casos, el nostre agraïment per la teva confiança i una cordial benvinguda.

Aquest llibre i el d’Aferrament i connexió social estan units i es complementen l’un amb l’altre. Tots dos se sustenten en els coneixements basats en l’aferrament, la neurobiologia, la psicologia del desenvolupament, la psicologia social i les aportacions de la psicotraumatologia, que entreteixeixen els dos volums per tractar de projectar llum sobre la solitud no desitjada, un fet complex i que té les seves arrels en els inicis de la vida.

Abans de convidar-te, amic lector, que continuïs el camí pel transcórrer vital de l’etapa adulta per desembocar en l’últim tram del cicle, és a dir, la solitud no desitjada de les persones grans, t’animem que llegeixis aquest breu resum, que et permetrà situar-te en el context dels dos llibres i conèixer el fil conductor que enllaça tots els períodes de la vida de l’ésser humà.

En la primera part, el recorregut comença en l’etapa de nadó, en la qual, si les experiències amb els cuidadors i contextuals no van ser segures i no va haver-hi relacions de qualitat i connectives, es pot generar en la ment del nounat un primer model mental que contindrà l’expectativa (no verbal, és com la música) que les persones i el món de fora li retornen sensacions de solitud. Es convida a reflexionar sobre vivències socialment admeses que els nadons d’arreu del món poden experimentar, com les separacions, les pèrdues, l’abandonament, l’ingrés als centres d’educació infantil i l’impacte de les noves tecnologies. S’hi exposa com els nadons breguen amb el sentiment de solitud no desitjada i les seves repercussions. Els infants saben des de ben d’hora que s’han quedat sols; si criden el cuidador principal i aquest no acudeix, viuen la primera experiència, aclaparadora, d’una solitud no desitjada i totalment contraindicada.

Continua el transcórrer pel cicle vital en la infància. El nadó ha crescut i l’oportunitat –si es va patir solitud no desitjada– que aquest model mental inicial es requalifiqui i sigui esmenat per vivències de connexió afectiva i segura amb els pares o cuidadors i altres persones significatives del seu entorn és possible. Tanmateix, si les experiències vitals infantils continuen retornant-li al nen solitud no desitjada, en la seva ment es reforçarà, en forma de creences nuclears, aquest esquema mental. És un període en què els models de criança, el sentiment de seguretat i connexió amb els pares i altres adults importants (com els professors), el temps familiar de qualitat afectiu i lúdic, i la vivència escolar, són claus per a un sa desenvolupament infantil. Poden, a més, aparèixer experiències adverses (com els abusos sexuals o el bullying, entre d’altres) que, si no s’atenen perquè passen desapercebudes –i es pateixen sentint-se sol–, poden afectar la ment en desenvolupament i generar desreguladors sentiments de solitud no desitjada. De quina manera els pares i adults de la xarxa psicosocial acompanyin el nen perquè s’obri amb seguretat al món i comenci la seva autonomia progressiva sabent que hi ha persones refugi a les que pot recórrer, seran els ingredients fonamentals per entrar en l’adolescència amb uns fonaments sòlids.

Arriba l’adolescència, i en aquest període el cervell torna a estar en obres i experimenta una gran reorganització neuronal. És una fase de grans riscos, però també d’enormes oportunitats. Hi ha continuïtat entre els models d’aferrament construïts en la infància i els manifestats en l’adolescència, sobretot quan les circumstàncies familiars i contextuals són estables i favorables. Si aquestes no ho són, la vivència de la solitud no desitjada en aquestes edats pot ser angoixant. L’adolescent, amb tota la potència del seu pensament, ha d’afrontar els reptes de tenir un grup d’amics i sentir-se pertanyent, descobrir la seva vocació i tenir les primeres experiències amoroses. Són moltes les causes de la solitud no desitjada en aquesta etapa (socials, familiars, personals...). Si els models d’aferrament i afiliació no van funcionar bé en la infància, transitar aquest període de la vida serà una vivència insegura, sobretot si es continua refermant l’expectativa, gestada en l’edat de nadó i reforçada posteriorment, del sentiment de solitud no desitjada. Fenòmens nefastos com el bullying, adversitats com les conseqüències de la pandèmia per COVID i els adolescents que es reclouen (hikikomoris), s’analitzen en aquest capítol. No es deixa de banda la conseqüència més tràgica que la solitud no desitjada –s’uneix sovint al sentiment de desesperança, la depressió i la idea fixa i inamovible que no hi ha sortida, només queda morir per tal de no patir– acostuma a tenir: el suïcidi adolescent. S’ofereixen claus per detectar la solitud no desitjada i per acompanyar-la, ja que en aquest període de la vida l’ésser humà necessita molt les figures adultes –els pares i d’altres significatius– que acompanyin, regulin i subjectin l’adolescent perquè pugui entrar amb prou base segura –i sabent que té refugis– en l’adultesa.

I, a partir d’aquí, comença aquest llibre, perquè l’adolescent ja és un adult... Els nostres companys, Icíar García i Rafael Benito, prenen el testimoni i et conviden, amic lector, a continuar el camí pel cicle vital (adultesa i persones d’edat avançada) per tal de desentranyar els aspectes més rellevants que influeixen perquè el sentiment de solitud no desitjada prengui ja carta de naturalesa o, ben al contrari, es pugui conèixer quins són els factors importants per detectar-lo, prevenir-lo i tractar-lo adequadament. Sempre s’hi és a temps. Es continua recorrent al mateix marc epistemològic que en el primer volum, amb la qual cosa sentiràs una sensació de familiaritat i continuïtat amb el llibre anterior.

S’hi afegeix, tal com s’ha dit, un capítol sobre neurobiologia de la solitud no desitjada que ens ensenya de quina manera el cervell és afectat i modelat per aquesta vivència.

L’AFERRAMENT

El lector que s’aproxima a aquesta obra –plasmada en dos volums– ha de saber que es fonamenta, per explicar la solitud no desitjada, entre d’altres, en els postulats de la teoria de l’aferrament. Bona part d’aquesta teoria s’exposa en la primera part, però, com que és plausible que comencis la lectura per aquest volum, cal presentar aquí un breu resum sobre l’aferrament perquè et situïs i en comprenguis els conceptes fonamentals.

QUÈ ÉS L’AFERRAMENT

Tal com s’expressa en un altre lloc (1) la proposta de l’aferrament és sorprenentment simple, però d’una magnitud enorme: la presència (permanència) d’una persona (anomenada figura d’aferrament preferent) en la vida del nen capaç de mostrar-se sensible, ràpida en la satisfacció de les seves necessitats i empàtica, afavoreix l’experimentació de sensacions i emocions internes de calma, alleujament, satisfacció i, al capdavall, la creació d’un esquema mental (com un xip) –respecte de si mateix i dels altres– segur.

Les primeres impressions que el món extern (encarnat en la seva principal figura de cura i el context on conviuen) transmet al nadó –el primer missatge implícit– és que se satisfan les seves necessitats i que, per tant, pot confiar-hi i sentir seguretat. Per contra, cuidadors ineficaços, insensibles en la lectura de les necessitats del nadó i inefectius en la satisfacció d’aquestes, afavoreixen la creació de models mentals insegurs. D’una experiència segura prolongada de relació interpersonal amb almenys una figura adulta principal, l’infant n’extraurà un model mental segur a partir del qual s’interpretarà a si mateix, als altres i al món que l’envolta; a més, aquest model contindrà l’expectativa de com es comportaran els altres amb ell (pel que fa a la confiança, la seguretat i la comoditat en la intimitat que li mereixen).

La denominació vincle d’aferrament s’utilitza per referir-se a aquesta unió afectiva estable i duradora en el temps entre nadó i cuidador. El que caracteritza el vincle d’inclinació és la recerca de seguretat en el cuidador principal o figura d’aferrament principal. Per vincle entenem un altre tipus d’unions afectives que un ésser humà establirà posteriorment en la seva vida amb altres persones significatives: els amics, els professors, els avis, els oncles... I en l’adolescència i en la vida adulta, també la parella (2).

El metge anglès, John Bowlby, va ser un dels pioners de la teoria de la inclinació. Bowlby (1985) va emfatitzar la transcendència que té el manteniment d’aquesta mena de vincle entre el bebè i el cuidador per al benestar psicològic i la salut mental del nen i del futur adult. Bowlby va postular que l’ésser humà neix amb una predisposició biològica per a buscar i mantenir la proximitat amb el cuidador, especialment en situacions de perill. El vincle d’inclinació té una funció diferent del d’una altra mena de vincles: assegurar-nos la supervivència. Per tant, té un valor adaptatiu (2).

Marrone (3) cita Bowlby quan aquest sosté:

Allò que per motius de conveniència anomeno teoria de l’aferrament és una manera de conceptualitzar la tendència dels éssers humans a crear forts lligams afectius amb unes determinades persones en particular i un intent d’explicar l’àmplia varietat de formes de dolor emocional i trastorns de personalitat, com ara l’ansietat, la ira, la depressió i l’allunyament emocional, que es produeixen a conseqüència de la separació indesitjada i de la pèrdua afectiva.

LA NECESSITAT D’AFERRAR-SE ES PRODUEIX EN TOTES LES ETAPES DE LA VIDA

Al llarg de la vida (infantesa, adolescència, adults i persones d’edat avançada), la recerca de la proximitat per tal de trobar consol i seguretat sempre és necessària i ens defineix com a humans. Gràcies a això la vida pot fer-se més càlida i segura per a moltes persones. L’aferrament és una cosa que necessitem durant tota la vida. Així, Yárnoz (4), citant Bowlby, diu:

Des dels seus primers treballs, Bowlby va sostenir que l’aferrament es mantenia des del bressol fins a la tomba. Malgrat que durant molt de temps va ser considerada com una teoria que permetia comprendre la dinàmica infantil, fa dècades que la teoria de l’aferrament s’ha aplicat amb èxit per explicar també la dinàmica adulta. Tot i que existeixen diferències importants entre l’aferrament dels nens al seu cuidador i l’aferrament entre adults, la capacitat d’utilitzar la figura d’aferrament com a base de seguretat es manté al llarg de tota la vida. Entre adults, la figura d’aferrament és una persona amb la qual podem comptar, i que pot comptar amb nosaltres. Algú de qui ens sentim propers, pròxims, en sintonia.

Hi ha res millor en la vida que, després d’un dia ple de males notícies, disgustos, una jornada estressant o simplement esgotats, buscar el qui o els qui considerem persones de confiança i segures, acostar-nos-hi (buscar la seva proximitat, cadascú en el grau que toleri) i sentir la seva escolta lliure de judici, el seu suport emocional, els seus consells i la seva calidesa? Sens dubte, no hi ha res millor. En la vida no podem evitar l’adversitat, ni l’aferrament ens deslliura de la desgràcia. El que l’aferrament dona a l’ésser humà és la meravellosa oportunitat de sentir-se en connexió i refugiats amb aquells a qui s’estima i en qui es confia.

COMPONENTS DE L’AFERRAMENT: CONDUCTES, EMOCIONS I COGNICIONS

El procés de creació del vincle d’aferrament és universal i en dos sentits: hi participen tant el nadó –amb els seus trets i tendències internes– com les característiques i la manera de ser i d’interactuar de l’adult. Aquest, tal com veurem posteriorment, activa els seus propis records inconscients en relació amb les seves primeres experiències amb les seves figures d’aferrament i hi actuarà d’acord. El que la cultura diu sobre com criar un nadó també hi influeix en aquest sentit.

El vincle d’aferrament (el període sensible per al desenvolupament del qual és entre els zero i els tres anys, i també l’etapa adolescent) comprèn tres components: el component sensorial/emocional, el conductual i el cognitiu (5).

Les conductes d’aferrament es refereixen a aquells comportaments visibles que el nadó, i posteriorment l’infant, activen davant de necessitats biològiques i emocionals, l’objectiu últim de les quals és atreure cap a ell el cuidador principal, amb la finalitat que satisfaci aquestes necessitats (seguretat, protecció, consol...): plorar, demanar braços, gatejar cap a la figura d’aferrament, demanar consol verbalment, etc. En l’adolescència i en l’edat adulta també emetem conductes d’aferrament, però òbviament d’una altra mena, a causa de l’aparició del llenguatge i la capacitat que tenim per negociar metes pel que fa al grau de proximitat que necessitem de les persones significatives del nostre entorn.

Hi ha moltes altres conductes per mantenir la proximitat de la figura d’inclinació: quan som nadons, el somriure, les vocalitzacions, el seguiment visual a la mare o figura principal, el seguiment locomotor quan apareix el gateig... En aquesta díada nadó-cuidador –dins de la qual l’adult al llarg de milers i milers d’interaccions sintonitza, connecta i ressona amb el nadó (reflectint les seves emocions, contenint els seus impulsos, calmant l’ansietat...)– és on l’infant construeix el vincle d’aferrament, que no tan sols li garantirà la supervivència biològica, sinó que també obtindrà de l’adult –si s’hi ha aferrat amb seguretat– les eines emocionals necessàries per aprendre a relacionar-se, guanyar seguretat i aprendre a autoregular-se gràcies a una experiència coregulada prolongada en el temps i proporcionada pel cuidador (2).

Qualsevol que hagi observat aquesta fascinant relació (sobretot en el cim de l’aferrament, als nou mesos aproximadament, quan aquest és centrat i es prefereix la mare o el cuidador principal per damunt d’altres figures) sent que aquesta connexió i ressonància emocional (aquesta díada amorosa i lúdica) es transformarà, amb el temps, en un lligam emocional intens i durador que anomenem vincle d’aferrament, que és invisible als ulls però que se sent que hi és present d’una manera intensa (encara que l’infant se separi de la figura d’aferrament: si aquesta ha proporcionat una experiència prou segura a l’infant, aquest podrà separar-se’n sabent manejar l’ansietat).

La formació d’un vincle d’aferrament comporta també una sèrie d’emocions associades al tipus de relació establerta, que implicaran tant la figura d’aferrament com a si mateix i la relació.

De les conductes sensorials i emocionals que afavoreixen la proximitat, de les conductes d’aferrament, es passarà amb el temps i al llarg del desenvolupament, al vincle d’aferrament (que és ja un aspecte estructural) perquè el nadó anirà formant en el seu interior un esquema mental (una cosa així com un xip que conté informació sensorial i emocional, i posteriorment, quan l’infant desenvolupa el llenguatge i la intel·ligència, informació cognitiva, és a dir, pensament i imatges) sobre com es comportarà el cuidador amb l’infant. Aquest esquema conté com pensem i sentim els altres, i com percebem la seva disponibilitat i el grau de seguretat i confiança que ens mereixen; però, sorprenentment, aquest esquema també col·labora en la formació de l’autoconcepte i l’autoestima.

El component cognitiu de l’aferrament es desenvolupa a partir dels tres anys i està integrat per totes aquelles creences, pensaments, actituds, etc. relatives a qüestions afectives. Un cop construït per mitjà de les experiències d’interacció amb els cuidadors –i, posteriorment, amb altres persones significatives–, aquest esquema actua com a filtre de processament a través del qual la persona selecciona, analitza i interpreta els esdeveniments de caire afectiu i determina, en gran manera, les emocions i les conductes conseqüents (és com un xip mental).

El model mental (la manera de representar-nos mentalment a nosaltres mateixos i els altres, que Bowlby va anomenar «model operatiu intern») (6) que extraiem respecte de l’aferrament és reflex de milers d’experiències interactives amb el cuidador principal i de la manera com les anem interioritzant. Posteriorment, al llarg de la vida altres experiències vinculants (avis, oncles, professors, educadors, parella...) influeixen en el model operatiu; en efecte, poden –amb una criança o acompanyament terapèutic-educatiu i altres influències relacionals– contribuir al fet que una persona pugui guanyar seguretat i mantenir-la. Però també és possible que puguin aprofundir en les alteracions inicials, amb possibilitats de reforçar la inseguretat. Bowlby sostenia que en la creació i el desenvolupament de la ment humana hi intervenien les experiències reals de vida de les persones, especialment les primerenques.

Cal deixar clar que aquesta primera plantilla està subjecta a influències posteriors, tant de manera positiva com negativa. Els vincles que s’estableixen amb altres persones importants al llarg de la vida, si són saludables, poden contribuir poderosament a requalificar aquest primer model operatiu, si aquest és insegur. La psicoteràpia és una de les experiències que contribueixen al fet que l’aferrament pugui guanyar-se a la seguretat, si inicialment va ser insegur. Per tant, tal com diu Marrone (7), les representacions mentals d’aferrament que desenvolupem abans d’arribar a la vida adulta són jeràrquiques:

El nen organitza els seus vincles d’aferrament d’una manera jeràrquica, com una piràmide. A mesura que passa el temps, al llarg del cicle vital, la piràmide d’aferraments de cada persona es reorganitza. Mentre que en la infantesa els pares o figures parentals hi acompleixen un rol fonamental, en la vida adulta l’organització d’aquesta piràmide és més flexible que en la infantesa. Fins a un cert punt, més enllà de factors inconscients, els adults tenen una major autonomia que el nen per triar les figures d’aferrament i per a donar prioritat a uns certs vincles sobre uns altres.

I d’adults, quan per diverses causes necessitem els altres perquè travessem una etapa negativa, ens cal afecte o seguretat o ens sentim vulnerables, també s’activa el nostre model mental respecte de l’aferrament i les conductes adreçades a assolir el manteniment de la proximitat i mitigar l’ansietat o el malestar emocional: plorar, trucar per telèfon a una persona de confiança, demanar una abraçada, conversar, etc. Molt resumidament, aquest model respecte de l’aferrament que hem pogut desenvolupar al llarg de la vida pot ser (1) SEGUR, llavors es mostra un equilibri sa entre independència/dependència i proximitat/llunyania de les persones, expressant adequadament les emocions i sentint-nos segurs amb elles, amb l’expectativa que ens proporcionaran ajuda. O bé pot ser INSEGUR. Dins d’aquest, existeix una inseguretat EVITATIVA (persona que maximitza la independència i minimitza l’emocionalitat) o ANSIÓS-AMBIVALENT (persona que minimitza la independència i maximitza l’emocionalitat). En tots dos, la persona se sent insegura respecte del vincle amb l’altre. Tot això s’explica amb molt més detall en el primer volum, i també al llarg d’aquest es farà al·lusió als models i disposicions d’aferrament.

Et donem les gràcies pel teu interès en aquest assumpte tan transcendent. Endavant, t’esperem i t’acompanyem en aquest nou caminar pel que ens queda de cicle vital.

Rafael Benito MoragaIcíar García-VaronaJosé Luis Gonzalo MarrodánMaría Dolores Rodríguez DomínguezConcepción Martínez Vázquez

Referències

1. Gonzalo JL. Vincúlate. Relaciones reparadoras del vínculo en niños adoptados y acogidos. Desclée de Brouwer. 2015.

2. Lafuente MJ, Cantero MJ. Vinculaciones afectivas: Apego, amistad y amor. Pirámide. 2010.

3. Marrone M. La teoría del apego. Un enfoque actual. Madrid: Psimática. 2009.

4. Yárnoz S. La Teoría del Apego en la Clínica, I. Evaluación y Clínica. Madrid: Psimática. 2008.

5. Melero R, Cantero MJ. Los estilos afectivos en la población española: un cuestionario de evaluación del apego adulto. Clínica y Salud [Internet]. 2008;19(1):83-100. Recuperat de: https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=180613876004

6. Bowlby J. El apego y la pérdida -3. La pérdida. 8a reimpressió. Paidós: Barcelona. 2016.

7. Marrone M. (2016, 26 abril). El niño organiza sus vínculos de apego de una manera jerárquica, como una pirámide. A medida que pasa el tiempo… Facebook: https://www.facebook.com/share/p/r9JjTb6xP3AC7AEm/?

NEUROBIOLOGIA DE LA CONNEXIÓ SOCIAL I DE LES REPERCUSSIONS DE LA SOLITUD SOBRE EL FUNCIONAMENT CEREBRAL

INTRODUCCIÓ

L’ésser humà viu la solitud com un perill mortal perquè des del seu naixement ha d’assegurar-se la presència d’un altre membre de la seva espècie per sobreviure. La bipedestació va obligar a modificar l’estructura de la pelvis femenina d’un manera que impedia a les cries néixer amb un cervell prou desenvolupat, un cervell complex que requeria uns 25 anys de desenvolupament per estabilitzar el funcionament de les seves xarxes neurals. Naixem amb una visió borrosa, una audició deficient per a un ambient sorollós i una incapacitat absoluta per parlar o desplaçar-nos. Quin pla, quines instruccions de muntatge tenen cura del creixement del bosc neuronal fins a assolir una conformació que donarà lloc a un funcionament integrat i saludable de la ment i el cos al llarg de la vida? Fa almenys 3 milions d’anys, la natura va trobar-hi la solució i va disposar que fossin els cervells madurs dels adults de la mateixa espècie els qui, a través de les interaccions amb la cria, influïssin decisivament en el creixement d’aquestes xarxes d’una forma més intensa que qualsevol altre estímul ambiental, donant lloc al cervell adult. Per això, el sistema nerviós humà va ser dotat d’una predisposició per enganxar-se a les relacions, i de dispositius exquisidament sensibles a qualsevol dada socialment significativa.

El nadó neix amb una actitud gairebé addictiva cap al vincle. La immaduresa del seu sistema nerviós genera una vulnerabilitat extrema que fa imprescindible connectar tan aviat com sigui possible amb un cervell madur que l’ajudi a desenvolupar el seu, que amb prou feines està esbossat. D’aquí ve que el cervell del nounat tingui una preferència innata pels estímuls amb forma de cara (1) i que els centres neurals que reaccionen a les amenaces s’activin molt més davant la contemplació de cares espantades que davant qualsevol altra escena de perill (2). L’estat emocional dels adults de la mateixa espècie li interessa més que qualsevol altre estímul visual, i des de la segona setmana fora del ventre matern el nadó començarà a imitar les expressions facials dels qui el miren (3), per comprendre’n el significat.

La necessitat de relacions socials i l’avidesa del cervell per mantenir-les no es limita als primers mesos de vida. La complexitat del funcionament cerebral en un humà adult fa que el neurodesenvolupament sigui un procés llarg en el qual s’ha de mantenir l’efecte modelador dels vincles amb altres éssers humans. Des del naixement, els estímuls de l’entorn, i especialment les relacions amb els altres, van modelant les xarxes neurals fins a la seva conformació (gairebé) definitiva al voltant dels 30 anys. Sobretot durant la infància i l’adolescència, el cervell està en un procés continu de profundes reformes que requereix prolongar els vincles al llarg del temps perquè les interaccions generin canvis neurals estables. Tal com ja es va exposar de manera extensa en el primer volum d’aquesta obra, alguns investigadors perspicaços i sensibles com Bowlby, Ainsworth i Main (4-6) van descriure i tipificar aquest tipus de vincle anomenant-lo «relació d’aferrament». Aquesta connexió entre el nadó humà i un altre membre de la seva espècie és un imperatiu biològic, un requisit sense el qual no és possible la supervivència, ni tampoc el desenvolupament d’un aparell neurològic capaç de regular adequadament les emocions. Un cop establert el vincle, les interaccions recurrents, iniciades algunes vegades pel nen i d’altres per l’adult, aniran modelant les xarxes neurals infantils al llarg de les gairebé tres dècades que triga a completar-se el neurodesenvolupament.

El sistema nerviós és el regulador mestre dels processos fisiològics i manté una relació bidireccional amb la resta dels òrgans i sistemes corporals. Qualsevol canvi en l’activitat cerebral influeix en el funcionament corporal, de la mateixa manera que modificacions de l’estat físic de vegades imperceptibles, com les variacions en els tipus de bacteris que poblen l’intestí (7), modifiquen el funcionament psíquic. D’aquesta manera, el modelatge de les xarxes neurals a través de les relacions interpersonals influirà també en l’eficiència de processos com el control de la tensió arterial (8), l’apetit, el pes (9, 10) i l’activitat del sistema immune (11). Quan les primeres interaccions entre el nadó i els adults que l’envolten generen un tipus de vincle anomenat aferrament segur, el sistema nerviós es desenvolupa d’una manera que predisposa a uns majors nivells de salut mental i física al llarg de la vida (12). La influència de la qualitat d’aquest vincle és tan profunda que genera efectes protectors que vetllen per la salut de l’individu fins al final de la seva vida. Problemes tan prevalents en l’edat avançada com la deterioració cognitiva i la demència són menys freqüents en persones amb un estil segur d’aferrament (13).