Erhalten Sie Zugang zu diesem und mehr als 300000 Büchern ab EUR 5,99 monatlich.
- Herausgeber: Edicions del Periscopi
- Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
- Sprache: Spanisch
De l'autor de El refugi del temps «Gospodínov va néixer per escriure, per fer aquella literatura que dona sentit a les vides que narra.» Inés Martín Rodrigo, El Periódico «El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d'ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació els fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui Gospodínov retrata l'amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l'acceptació del dolor i l'acolliment de la nostàlgia. Olga Tokarczuk – «Gueorgui Gospodínov és únic. Ningú pot combinar el concepte de la intriga, aquesta imaginació meravellosa i una tècnica d'escriptura amb la perfecció amb què ho fa ell.» Dave Eggers – «Un dels narradors més fascinants d'Europa.» Camilla Grudova – «Gueorgui Gospodínov és un dels escriptors més interessants i innovadors d'aquest segle.» The Wall Street Journal – «Gospodínov és un artista de la nostàlgia.» Inés Martín Rodrigo, El Periódico – «Els seus llibres són tan inclassificables i difícils d'etiquetar que, per descriure'ls, només es pot dir que Gospodínov va néixer per escriure.» Sobre El refugi del temps: The Times – «La meditació fantasiosa i digressiva que fa Gospodínov de la crisi de la mitjana edat, de la memòria que s'esfondra i de la recreació històrica adquireix un significat polític molt més penetrant. Íntim i personal.» Libération – «Una obra mestra de l'autocrítica i de l'amor violent, El refugi del temps passa comptes amb l'Europa de l'Est, i amb Bulgària en particular, i amb el penediment que alguns senten per aquelles "revolucions" que ells mateixos no van ni encapçalar.» The New York Times Book Review – «Un llibre intel·ligent i commovedor.» La Vanguardia – «Una novel·la fabulosa amb què l'escriptor búlgar ha guanyat el Premi Booker Internacional captant el moment expansiu del populisme i de mirada al passat que recorre Europa.» Diari de Barcelona – «A través d'un relat ple d'ironia i de sàtira, l'autor ofereix una mirada política sobre el passat, la història i la nostàlgia com a refugi dels possibles desastres que poden venir en un futur.»
Sie lesen das E-Book in den Legimi-Apps auf:
Seitenzahl: 225
Veröffentlichungsjahr: 2025
Das E-Book (TTS) können Sie hören im Abo „Legimi Premium” in Legimi-Apps auf:
Ähnliche
Gueorgui Gospodínov (Bulgària, 1968) és un dels autors més importants de la literatura búlgara i europea de l’actualitat. Les seves obres s’han traduït a una trentena d’idiomes i ha guanyat nombrosos premis nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Literatura Novel·la Búlgara de l’Any 2013, el Premi Ciutat de Sofia de Literatura 2012 i el premi del PEN americà de traducció el 2016. La seva segona novel·la, Fizika na tagata (‘Física de la tristesa’), va esgotar la primera edició en un sol dia i es va convertir en el llibre més venut de la dècada a Bulgària. Amb El refugi del temps (Periscopi, 2024) va guanyar el Premi Strega Europeu 2021 i el Premi Booker Internacional 2023.
Marc Casals (Girona, 1980) és llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Pompeu Fabra. Des de l’any 2005 està establert als Balcans, gairebé dues dècades repartides entre Bulgària, Bòsnia, Croàcia i Eslovènia, on viu actualment. Tradueix del búlgar i del BCMS (bosnià/croat/montenegrí/serbi) i escriu sobre història, política i cultura balcàniques a diversos mitjans. És autor de La piedra permanece: Historias de Bosnia-Herzegovina (Libros del K. O., 2021).
Olga Tokarczuk – «Gueorgui Gospodínov és únic. Ningú pot combinar el concepte de la intriga, aquesta imaginació meravellosa i una tècnica d’escriptura amb la perfecció amb què ho fa ell.»
Dave Eggers – «Un dels narradors més fascinants d’Europa.»
Camilla Grudova – «Gueorgui Gospodínov és un dels escriptors més interessants i innovadors d’aquest segle.»
The Wall Street Journal – «Gospodínov és un artista de la nostàlgia.»
Inés Martín Rodrigo, El Periódico – «Els seus llibres són tan inclassificables i difícils d’etiquetar que, per descriure’ls, només es pot dir que Gospodínov va néixer per escriure.»
Sobre El refugi del temps:
The Times – «La meditació fantasiosa i digressiva que fa Gospodínov de la crisi de la mitjana edat, de la memòria que s’esfondra i de la recreació històrica adquireix un significat polític molt més penetrant. Íntim i personal.»
Libération – «Una obra mestra de l’autocrítica i de l’amor violent, El refugi del temps passa comptes amb l’Europa de l’Est, i amb Bulgària en particular, i amb el penediment que alguns senten per aquelles “revolucions” que ells mateixos no van ni encapçalar.»
The New York Times Book Review – «Un llibre intel·ligent i commovedor.»
La Vanguardia – «Una novel·la fabulosa amb què l’escriptor búlgar ha guanyat el Premi Booker Internacional captant el moment expansiu del populisme i de mirada al passat que recorre Europa.»
Diari de Barcelona – «A través d’un relat ple d’ironia i de sàtira, l’autor ofereix una mirada política sobre el passat, la història i la nostàlgia com a refugi dels possibles desastres que poden venir en un futur.»
Marc Cerrudo, Núvol – «La de Gospodínov és una història sobre com els individus percebem el temps, sobre com l’arma blanca de la ficció ens permet crear una arma de destrucció massiva com la memòria, i a la vegada és també un toc d’atenció a una Europa que si continua molt temps oblidant qui és —el present— i qui vol ser —el futur— acabarà tornant a caure en els errors calamitosos del passat. Brillant.»
Joan Benesiu – «Una prova que la novel·la encara pot resultar un gènere viu i sorprenent que fa que un vent fresc et bufe a la cara.»
Títol original: Gradinaryat i smurtta
© Gueorgui Gospodínov, 2024
Tots els drets reservats
Primera edició: maig del 2025
© de la traducció: Marc Casals, 2025
© del disseny de la coberta: Tono Cristòfol
© de la il·lustració de coberta: Rebecca Campbell. All rights reserved 2025 / Bridgeman Images
© de la fotografia de l’autor: Phelia Baruh, 2024
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2025
Publicat per Edicions del Periscopi SLU
[email protected] | Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi | X: x.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola
Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo
Disseny de la col·lecció i maquetació: Tono Cristòfol
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-19332-92-9
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Qualsevol història, encara que ens hagi succeït a nosaltres personalment, un cop ha passat a través del llenguatge, revestint-se de paraules, ja no ens pertany, correspon tant a l’ordre de la realitat com al de la ficció.
SUMARI
Coberta
Títol
Crèdits
Sumari
Epigrafia
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
50
51
52
53
54
55
56
57
58
59
60
61
62
63
64
65
66
67
68
69
70
71
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
Epíleg
Nota bibliogràfica
Guide
Cover
Título
Start
EPIGRAFIA
La mort és una cirera que madura sense tu.
GAUSTÍ, Botànica i immortalitat
El paradís deu consistir en un dolor que para.
LARS GUSTAFSSON, Mort d’un apicultor
Treballa la terra / sota la qual ara jeu…
Epitafis anònims per a qualsevol ocasió
Tot àngel és terrible.
RAINER MARIA RILKE, Elegies de Duino
Sense por.
El meu pare
1
El meu pare era jardiner. Ara és un jardí.
No sé per on començar. Doncs que això sigui el principi. En realitat es tracta del final, és clar, però…, on comença, el final?
«Em sembla que m’he pixat a sobre», va dir el pare des del llindar. Estava dret al pas de la porta d’entrada, malaltissament esprimatxat i una mica encongit, amb aquell encongiment propi de les persones altes. El van portar de nit, quan el mes de novembre era a les acaballes. Havia fet tres-cents quilòmetres ajagut al seient de darrere del cotxe per esmorteir una mica el dolor. Jo havia aconseguit hora al metge per a l’endemà perquè li fessin proves.
«M’he pixat a sobre», va repetir, amb l’aire culpable d’un nen petit, i es va disculpar amb aquella autoironia que el caracteritzava: «Ja veus que quan ens fem vells ens tornem ridículs».
«Està bé», li vaig dir jo, vam tancar la porta que donava a la sala d’estar i ens vam posar a canviar-li la roba al passadís.
En un moment donat, la meva filla em va dir ben fluix, a cau d’orella: «Tinc por». Ara entenc que ella va ser la primera d’adonar-se’n. Jo llavors encara no ho sabia. No ho volia saber.
Ho diré d’entrada, al final d’aquest llibre el protagonista es mor. De fet, ni tan sols es mor al final, sinó cap a la meitat; tot i que més enllà continua viu en les històries d’abans o després que se n’anés. Perquè, tal com deia en Gaustí, al passat el temps no corre en una sola direcció.
De petit, a la biblioteca, jo només agafava llibres escrits en primera persona, perquè sabia que el protagonista no es moriria. Doncs bé, aquest llibre està escrit en primera persona tot i que el protagonista es mor. Els narradors són els únics que sobreviuen, però ells també es moren algun dia.
Al capdavall només sobreviuen les històries. I el jardí que el meu pare va plantar abans de marxar.
Segur que és per això que expliquem històries. Per obrir un passadís paral·lel en què el món i tot el que conté són a lloc, per desviar la narració cap a una altra era quan arriba el perill i irromp la mort. Igual que el jardiner desvia l’aigua cap a la següent era del jardí.
M’agradaria que en aquestes pàgines hi hagués llum, una llum suau de tarda. Això no és un llibre sobre la mort, sinó sobre la tristesa per la vida que se’n va. Hi ha una diferència. Tristesa per les bresques plenes de mel, però també per les seves cel·les buides, potser la tristesa més intensa. Tristesa per les bresques en què em fan pensar les espelmes de cera mentre ens cremen a les mans.
«Sense por», com deia ell.
2
El quadern on estic escrivint (fa més de trenta anys que escric en quaderns) el vaig encetar amb tota la ingenuïtat a l’octubre. Ell ja sentia dolor. Els senyals eren allà, a la vista, però jo encara vaig trigar a desxifrar-los. Havia de tornar a marxar, aquella vegada a Cracòvia.
«Au, ves-te’n! I quan tornis, vine a passar uns dies aquí, que així descansaràs.»
Portava un any d’una intensitat inhumana, en què jo no parava de viatjar. «Vine a passar uns dies aquí, que així descansaràs»… En aquell moment no vaig prestar atenció al que em deia. Sempre es queixava que no l’anàvem a veure gaire sovint, que no descansàvem. Ara, en aquelles paraules, hi interpreto altres coses. «Vine a passar uns dies aquí», sento. «Queda’t una estona amb mi. M’estic apagant i no sé si passaré l’hivern.»
Aquell mateix mes ens vam veure un dia, poc abans que jo marxés. Érem vora el roser, que encara tenia les darreres roses d’octubre.
—Em fa com a mal a la ronyonada.
—A la ronyonada?
—Sí, i sembla que puja.
—Fins on?
—Fins a les espatlles. I m’oprimeix el pit…
Va anar a un metge de la ciutat i li van receptar unes pastilles. A qui no li fa mal la ronyonada, sobretot si no para d’esllomar-se al jardí? Al principi les pastilles li van servir d’ajut.
Jo encara tenia pendent un darrer viatge a Portugal i després res més per al que quedava d’any.
—Com estàs? Vas fent?
—Sense por —em va dir el pare.
Era la seva expressió preferida, la resposta que tenia sempre a punt per a qualsevol pregunta.
—Et fa molt mal la ronyonada?
—Sense por.
—Sembla que t’has aprimat.
—Sense por.
D’això me n’adono tot just ara, mentre repasso mentalment aquell octubre un cop i un altre. Ens vam acomiadar amb una abraçada i, abans que em fiqués al cotxe, ell va afegir: «Sense por. Esperaré que tornis».
Va ser aleshores, que me’n vaig adonar? Sí i no.
Amb setanta-nou anys, tenia cura d’un jardí enorme amb fruites, hortalisses i flors. Allà hi havia de tot: tomàquets, pebrots, patates, blat de moro, maduixes, peònies, roses, tulipes i arbustos. Plantar, herbejar, regar, cavar, fumigar, asprar… L’intentàvem convèncer que ho deixés córrer, que abaixés el ritme. Recordo que, fins i tot llavors, al costat d’aquelles últimes roses d’octubre, amb flors d’un color lila clar, se’m va acudir dir-li que, si continuava d’aquella manera i no anava al metge d’una vegada, cauria rodó al jardí i es quedaria veient com el cobrien les males herbes. Són estranyes les paraules que el temps, el destí, o com vulguem anomenar allò que s’amaga en el futur, ens posa als llavis. Vist des d’avui, m’adono de la crueltat diferida que hi havia en el meu comentari.
3
Jo sabia que aquell jardí era especial, per a ell. Li havia salvat la vida després del primer càncer. Havia fet durar el pare disset anys més, però aquest cop estava a punt de rematar-lo. Va sorgir del no-res al pati buit d’una casa de camp que havia comprat el meu germà. «Aquí és on em trobo millor», assegurava. Els tractaments anteriors amb medicaments i quimioteràpia l’havien ajudat, de ben segur, però també l’havien consumit. Recordo que no va recuperar el seu antic somriure mai més, aquell tarannà optimista i alegre. Es quedava callat durant llargues estones i només de tant en tant feia que no amb el cap, immers en un monòleg silenciós.
El jardí era la seva segona vida possible, la seva veu i tot el que no deia. Parlava a través d’ell, i les paraules que feia servir eren pomes, cireres, tomàquets vermells ben formosos… La primera cosa que feia quan jo l’anava a visitar era portar-me al jardí per ensenyar-me’l. I el jardí cada cop era diferent.
M’agradava passar temps allà, sobretot a la primavera. Entaforar el cap entre les branques d’un pruner ben florit, tancar els ulls i escoltar el brunzit zen de les abelles. Altres vegades el detestava en secret, quan veia el meu pare feble, nu de cintura en amunt, amb totes les cicatrius del seu cos trossejat per les operacions, fent anar l’aixada. Ell i el jardí s’havien fos en un de sol: ell no abandonava mai el jardí, i el jardí ja no el deixaria mai, tampoc. Hi havia una mena de lligam fatal entre els dos, de pacte fàustic. Aquell jardí podia ser mortífer. Jo tenia la sensació que li anava xuclant a poc a poc les forces, que nodria les seves roses i els seus fruits amb el pare; com més vermells estaven els tomàquets, les cireres i les tulipes, més anava empal·lidint ell.
Malgrat tot, el meu pare aconseguia transformar qualsevol indret en un jardí i qualsevol casa en una llar. Era un talent particular que tenia. Tots els llocs on vam anar a viure (i, qui sap per quina raó, ens vam traslladar sovint) era com si esdevinguessin nostres de tota la vida. Per això ara, a banda del que ha succeït, em sento un sensellar. No oblidaré mai com se les empescava per traslladar d’una casa a l’altra fins i tot el jardí. Treia amb cura de la terra els bulbs dels jacints, dels narcisos i de les linàries, de les peònies i de les tulipes. Tenia unes tulipes preferides, holandeses i de color blau fosc, de les quals no se separava mai i que trasplantava a cada nova casa.
Potser les flors són els periscopis secrets dels morts, que, ajaguts a sota, observen el món a través de les tiges.
Sí, el meu pare era jardiner. Ara és un jardí.
4
De què parlem quan parlem de la mort? De qui se n’ha anat o de nosaltres? De l’absència en si? El meu pare no hi és fins a tal punt que la seva absència omple tots els minuts lliures.
Fins ara, la seva existència confirmava la meva, donava fe de l’existència de la meva infantesa. D’altra banda, la seva absència posa en marxa tot el mecanisme de la memòria. Es desperten tot de coses en què no pensava des de fa molt temps; les desperto jo mateix, per assegurar-me que tot allò va existir. La memòria voluntària i la involuntària treballen juntes, fan girar el mecanisme encallat del record, poleixen i inventen allò que es veu difús. Cal reconèixer que tot això és una feina que la memòria fa tant amb qui se n’ha anat com amb nosaltres, una operació en cert sentit egocèntrica encaminada a salvar-nos, a permetre que continuem aquí, després que algú se n’hagi anat.
«Si se’n va tothom, fins la darrera persona que es recorda de nosaltres quan érem petits, continuarem existint?»
De què parlem quan parlem de la mort? De la vida, en realitat, de tota la seva fugacitat fascinant.
5
Truco des de Lisboa, amb tot de soroll al meu voltant. Hi ha un festival de cinema i vaig d’una projecció a l’altra perquè soc membre del jurat. Truco entre dues pel·lícules. «Papa, com va la ronyonada?» «Bé, fill, sense por.» Tot seguit truco a la meva mare. «Mama, com està el papa?» «Bé, és aquí, estirat. Li estic fent fregues amb ungüent de serp.» «D’on ha sortit, aquest ungüent de serp?» «Una infermera va dir que anava molt bé per al dolor i me’n va donar una mica.»
El meu pare i la meva mare van sobreviure a la pandèmia. Es van vacunar. La soledat i la casa de camp on vivien els van salvar. Ell ja havia passat un càncer i ella és diabètica, així que eren víctimes ideals del virus. Quan va esclatar la pandèmia, jo era en un altre lloc. Estava passant un any a Berlín. Parlàvem cada dia per telèfon i jo estava atent per si els notava algun canvi a la veu. «Tens la veu una mica enrogallada.» «Sents les olors?» «I la saturació, te l’has mirada?»
6
Cap a finals de novembre, el pare va venir a Sofia a fer-se les proves. Portava una bossa de lona d’equipatge, una jaqueta de pell i un bastó. (Una jaqueta de pell i un bastó que s’havia fet a mà ell mateix, cosa que explica ben bé com era.) Va pujar els quatre pisos d’escales sol i d’una tirada; fins i tot ell es va endur una sorpresa. Encara pujaria per les escales tres vegades més (i hi baixaria només dues), però aleshores nosaltres no ho sabíem. Cada vegada ho feia més a poc a poc i amb més dificultats. L’últim cop que va pujar, vam haver de treure una cadira perquè descansés al replà entre un pis i l’altre.
Hi havia seixanta-quatre esglaons, jo els comptava mentalment.
I estic segur que ell també els comptava.
Li quedaven en total cent noranta-dos esglaons per pujar.
L’endemà li havien de fer una prova amb isòtops. Consistia a injectar-li una substància que, al cap d’una estona, es fixa als llocs amb «activitat metabòlica» i, tal com va dir un dels metges, «et fa brillar com un arbre de Nadal». Ben aviat jo aprendria que aquella «activitat metabòlica» amb un nom tan innocu solia indicar els llocs on hi havia tumors o metàstasis. El diagnòstic està escrit de tal manera que el pacient el pugui entendre, si fa un esforç. Però en cas que no vulgui entendre’l, el text també li ofereix aquesta possibilitat.
«M. a la 4a i a la 9a costelles esquerra i a la 7a costella dreta. Formacions poc clares al fetge. Canvi a l’estructura òssia, canvis degeneratius i osteoartrítics. Augment de la captació de contrast a la columna vertebral, presència de lesions osteolítiques poc definides. Cal investigar més part dels resultats per descartar…»
«Heu de ser forts», em va dir la metgessa, una amiga meva casada amb un escriptor. Va ser ella qui em va desxifrar els resultats aprofitant que el pare havia anat al lavabo. Jo vaig notar que hi buscava alguna cosa positiva, alguna ambigüitat en un diagnòstic que era despietadament inequívoc. Em va dir: «Hi ha casos en què la cosa s’atura o avança molt a poc a poc. I el teu pare sembla un home resistent».
Vaig portar el pare a casa nostra i vaig sortir a comprar alguna cosa per menjar. Volia estar una estona sol i bramar com un nen petit.
No vaig trobar on fer-ho.
Pel carrer, la majoria de gent em somreia, em saludava o feia el gest d’haver-me reconegut. Vaig tombar a la primera cruïlla. Gràcies a Déu, allà no hi havia gairebé ningú, així que vaig deixar vessar les llàgrimes. Després vaig anar fins a l’altre extrem del carrer, vaig tornar al principi, vaig tornar a l’altre extrem… Era com si estigués patrullant amb el meu desconsol. Havia de trucar al meu germà, però no tenia forces per agafar el telèfon. Al final vaig marcar el número i li vaig dir amb poques paraules que les coses no anaven bé, que al pare li havien de fer més proves. No em vaig veure amb cor d’afegir res més i vaig penjar.
Per aquestes contrades nostres, tan patriarcals, es diu que no passa res si ploren els nens, però que plorin els adults és terrible. Ara bé, quan ets nen i adult al mateix temps i t’acabes d’assabentar que el teu pare es mor…
Feia un dia glaçat i assolellat. Havia arribat el moment de la pausa per dinar i la gent sortia a fer un mos a prop de la feina. N’hi havia que passejaven el gos, saludaven amb la mà, reien… La fi del món no arriba per a tothom alhora. «Els pares de tots ells són vius», vaig pensar. I em vaig esgarrifar del meu propi pensament. El meu pare també era viu.
No oblidaré mai una tarda de principis dels vuitanta en què el veí de la casa del davant plorava a ple pulmó al lavabo. El seu plor s’escolava per una finestreta i anava ressonant pel carreró silenciós. Segur que s’havia tancat al lavabo perquè no el sentís ningú, però resulta que el sentia tothom. Jo tenia deu anys, sabia que havia passat alguna cosa irreversible i… que potser hi ha res més irreversible que la mort? El nostre veí acabava de rebre la notícia que s’havia mort la seva neta. Tenia la meva edat. Aquella tarda vaig aprendre dues coses: que no només es morien els vells i que devia ser terrible que es morís algú proper si feia plorar la gent, fins i tot un home dret i fet com el nostre veí, aquella desesperació. Jo estava sol a casa i em vaig quedar petrificat. Em vaig plantejar d’anar a casa el veí. Tenia por que fes alguna bajanada, tot i que la finestra era massa petita per saltar-hi; però ves a saber, de qualsevol altra forma. No oblidaré mai aquell plor desesperat que ressonava des del lavabo com si fos el cant del muetzí a les tres de la tarda.
7
Dins del cap, les persones enterrem els pares moltes vegades. De ben segur que la por que un dia es morin és de les primeres que apareixen. «De petit, m’aixecava a mitja nit per comprovar que la mare respirava», feia memòria una vegada un amic meu. És la por natural que sent el nen per aquelles persones sense les quals es quedaria sol. Però aquesta por la sent pels pares o bé per ell? No estic segur que en aquell moment es plantegi aquest dilema, sinó que la por és una de sola i la mateixa.
Aquesta també va ser la meva primera por, el primer malson recurrent, la primera raó d’escriure. Hi havia un somni que em perseguia, simple però atordidor. El pare, la mare i el meu germà eren al fons del pou que hi havia al poble i no en tornarien a sortir. Jo era a fora, salvat però sol. Just aquest és el doble fons de la meva por, o el fons de la meva por doble. Primer, por per ells, i segon, per estrany que sembli, por perquè m’havien abandonat. «Com pot ser que no estiguem tots junts, encara que sigui al fons del pou?» Jo tenia sis o set anys i vivia amb l’àvia, a qui de seguida vaig voler explicar el meu malson. Però ella em va fer callar posant-se el dit als llavis, perquè si expliques els somnis, es fan realitat, «s’omplen de sang», com solia dir ella. El problema era que aquell malson anava repetint-se i jo ja no podia guardar-me’l més. És per això que vaig decidir escriure’l. Vaig arrencar d’amagat un full d’un quadernet del meu avi. Sabia que l’escriptura comença amb un pecat. Gargotejant les primeres lletres que tot just acabava d’aprendre, vaig descriure el meu somni. He explicat aquesta història en un altre lloc. El malson no va tornar més, però no vaig oblidar-lo mai. És el preu que em va tocar pagar.
Ara sento que, amb la mort del pare, aquell malson ajornat durant cinquanta anys ha començat a omplir-se de sang de mica en mica.
Mentre explico això, tot d’una em ve al cap que el pare sí que va baixar al pou. Era just en aquella època en què el malson havia començat a turmentar-me. És ben estrany: més d’una vegada he tornat a aquell malson, però és només ara que emergeix l’incident concret.
Sí, el pare havia de baixar al pou per extreure’n la bomba, que no parava d’avariar-se. El pou tenia uns catorze metres de fondària i la bomba estava suspesa a dotze metres. Jo era allà dret, mort de por pel meu pare. Vet aquí, ara el lligo amb la corda, l’hi estrenyo al voltant dels ronyons i les espatlles, i ell s’enfila al brocal del pou. Al voltant hi ha tot d’altres homes atrafegats. (Per què cap d’ells baixa en lloc del pare?) La corda està enrotllada a la politja del pou. El meu pare s’agafa a la vora de pedra, crida: «Sense por!» (sense por, la mateixa expressió que anava repetint els dies abans d’anar-se’n), i desapareix en la fosca. La politja comença a girar a poc a poc, amb un grinyol d’allò més estrident, cosa que només fa que la meva por augmenti. El pare és molt corpulent, si el mecanisme no suporta el pes i es trenca, me l’imagino caient a plom fins al fons. Tinc una imaginació horrible. Un metre, dos metres, tres metres avall per aquella foscor aterridora. «Dona corda, dona corda!», se’l sent dir com a través d’un embut. «Sense por, dona corda! Prooooou!» Tinc el cos paralitzat per la por i compto per dins. Per què no el treuen d’una vegada? Traieu-lo, traieu-lo!
«Ja ho tens?», li diuen els homes des de dalt. Aaah, guaita com ara pregunteu, però bé que us heu escaquejat de baixar vosaltres. Passen tres segons eterns fins que el pare contesta: «Ja la tinc, la mare que la va parir… Estireu cap amunt!». La politja torna a grinyolar i fa una, dues, tres voltes; però el pare encara no apareix. Dotze metres és molt de temps. Encara una mica, només una miqueta i els seus cabells arrissats sortiran per la vora del pou, coberts de teranyines i una pols grisosa. És viu.
Al cap de cinquanta anys, el van fer baixar una altra vegada a poc a poc amb una corda, però aquesta vegada només dos metres. Tot i així, tornava a tenir por que el deixessin caure. Els quatre homes que el sostenien s’inclinaven una mica cap a un costat i tot seguit es dreçaven. Jo tenia al mateix temps sis i cinquanta-sis anys, però aquest cop no tenia gens d’esperança.
