Girona E-Book

Albert Bassas Pujol

• Herausgeber: Al Poste Ediciones
• Kategorie: Lebensstil
• Sprache: Französisch

Seitenzahl: 276

Veröffentlichungsjahr: 2018

Beschreibung

El Girona tenia un deute amb la seva gent i aquest estiu el va poder saldar. Després de tres ascensos frustrats en les darreres temporades —amb el partit contra el Lugo com a capítol més cruel— i d’un quart intent menys conegut fa més de 80 anys, el Girona va aconseguir per fiel desitjat ascens a Primera el 4 de juny del 2017. Una data que quedarà gravada per sempre més en la història d’aquest club nascut l’any 1930 i que les ha vistes de tots colors, fins al punt de trobar-se a un pas de la desaparició en més d’una ocasió. L’ascens a la màxima categoria del futbol espanyol per primer cop a la història es va aconseguir després d’un empat a res contra el Saragossa a Montilivi quan encara quedava una jornada pel final. Aquell fet va donar pas a uns dies d’eufòria desfermada en què tothom, jugadors i aficionats, es van poder alliberar de la llosa amb la qual havien carregat els últims anys i que havia anat guanyant més pes a cada patacada. L’explosió d’alegria va ser tan gran que la ciutat sencera va sortir al carrer per celebrar l’èxit esportiu més important que mai s’havia viscut a Girona, on el futbol, fins aquest moment, acumulava més història que tradició. Competint amb nota contra els millors i amb l’aterratge del Manchester City a la propietat del club, el Girona ha entrat en una nova dimensió tan illusionant com desconeguda, a la qual, ara mateix, ningú s’atreveix a posar límits.FRAGMENTOEn una entrevista concedida en aquest portal web, el nou president del Girona va deixar caure que si Delgado no havia acabat venent el club a Ricardo Pini és perquè ja tenia una altra proposta molt avançada. “Pini no ha entrat al club perquè el club ja estava venut des de feia un parell d’hores. No puc dir qui hi ha al darrere d’aquesta compra perquè hi ha un acord de confidencialitat i, en cas de fer-ho públic, podríem tenir problemes. La part compradora així ho ha demanat”, desvelava Otamendi. “És probable que el nom dels compradors no se sàpiga ni avui, ni demà, ni la setmana que ve”, va afegir davant la sorpresa de tothom.Passats uns dies, l’1 d’abril d’aquell 2014, va ser quan el gerent del club, David Hugas, comunicava oficialment que la venda del club ja s’havia signat davant de notari i que el nou grup inversor es quedaria amb el 80 de les accions, de manera que Josep Delgado concentraria només un 17,5% del total, mentre que el 2,5% restant correspondria als petits accionistes. Hugas també va explicar que els compradors havien contactat amb Josep Delgado a través de Pere Guardiola, germà de l’actual entrenador del Manchester City, que havia actuat d’intermediari. “Només puc dir que és capital de procedència espanyola i també catalana, que ens permetran poder sortir del concurs de creditors, sense que ells hagin posat ni un euro al respecte. Només s’han limitat a comprar el club però això ens possibilita poder sortir del concurs, mitjançant altres vies”, comentava Otamendi en l’entrevista, sense entrar en més detalls. ACERCA DEL AUTORAlbert Bassas Pujol. Nascut a Barcelona, l’any 1983, és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seva carrera professional en diverses emissores de ràdio municipals fins a fer el salt a Punto Radio, l’any 2005, com a periodista esportiu. Després d’uns passos per altres cadenes de referència com Catalunya Ràdio o la Cadena SER, s’incorpora l’any 2011 a RAC1 on treballa actualment. És cronista del Girona FC pel diari La Vanguardia i participa regularment en tertúlies televisives a Esport3 i 8TV dedicades al Girona FC. Des del 2010 també posa veu a Montilivi com a speaker de l’estadi del Girona. 

Leseprobe

GIRONA

UN EQUIP, UNA AFICIÓ

I UNA CIUTAT DE PRIMERA

Albert Bassas

Nascut a Barcelona, l’any 1983, és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seva carrera professional en diverses emissores de ràdio municipals fins a fer el salt a Punto Radio, l’any 2005, com a periodista esportiu. Després d’uns passos per altres cadenes de referència com Catalunya Ràdio o la Cadena SER, s’incorpora l’any 2011 a RAC1 on treballa actualment. És cronista del Girona FC pel diari La Vanguardia i participa regularment en tertúlies televisives a Esport3 i 8TV dedicades al Girona FC. Des del 2010 també posa veu a Montilivi com a speaker de l’estadi del Girona.

GIRONA

UN EQUIP, UNA AFICIÓ

I UNA CIUTAT DE PRIMERA

Albert Bassas

© Albert Bassas, 2018

© Diseño de cubierta: Adrián López Viamonte

© Fotografías: Cordon Press y agencias

© Al Poste, 2018

Fuencarral, 70

28004 Madrid (España)

Tel.: [phone]

www.alposte.es

Primera edición: marzo de 2018

IBIC: WSJA

ISBN: 978-84-15726-75-3

E-ISBN: 978-84-15726-76-0

Depósito legal: M-8.523-2018

Impreso en España - Printed in Spain

Reservados todos los derechos. Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización escrita de los titulares del copyright. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento

de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 - 93 272 04 47).

A la família i sobretot a tu, Sara, per la paciència en un dels moments més intensos de la nostra vida.

A tu, Pol, perquè aquest llibre, d’aquí a uns anys, et permeti conèixer millor l’origen dels nostres colors.

A tu, Xavier, per brindar-me la oportunitat.

I a tu, Girona, senzillament, per haver-ho fet possible.

Pròleg

Jordi Bosch i Molinet

Periodista, productor de televisió i soci 103 del Girona FC

El Girona FC ha esperat gairebé tota una vida: 80 anys, 11 mesos i 20 dies per pujar a la Primera divisió del futbol espanyol. Exactament el temps transcorregut entre un vespre de l’estiu de 1930 i la tarda del 4 de juny de 2017. Vaig arribar a conèixer algun dels gironins que fundaren el club a la trobada al Cafè Norat de la Rambla, com el farmacèutic Lluís Ribas Crehuet o dels joves futbolistes que formaren a la primera alineació, com en Fèlix Farró. A tots els que hem seguit el Girona, quan es consumava l’ascens, l’emotivitat del moment desencadenava una allau d’imatges i records de la nostra vida com a gironistes.

La meva pel·lícula blanc-i-vermella és borrosa al principi. Era un infant. Vista Alegre. El camp ple i la tradició del futbol a Girona els diumenges a la tarda. A Montilivi, a Tercera o Segona B, fórem prou feliços. Cada tres o quatre anys ens apropàvem una mica, —només una estona—, a la gran il·lusió, que finalment acabava demostrant-se una quimera: pujar a la Segona divisió. No aspiràvem a res més. Però l’energia s’acabava i cada temporada era més difícil. La dimensió social, esportiva i ciutadana del Girona es deteriorava. Ho vaig viure ja essent un jove periodista, quan al llarg de cinc temporades vaig cobrir els desplaçaments del Girona. Foren èpoques en què, amb diferent graduació, sempre vivíem amb l’aigua al coll.

Però res pot ser tan intens com allò que el Girona ha viscut la darrera dècada, que enceta pujant de Tercera a Segona B i una temporada després a Segona A, la categoria de plata, de la qual estàvem absents des de feia 49 anys. Una dècada en la qual fins a quatre vegades -fins a la darrera-, s’olora l’ascens a Primera, quan el camp es torna a omplir i la ciutat redescobreix el futbol de casa nostra. Una dècada que resulta ser la principal protagonista del llibre que tenen entre mans i que es publica en el moment en què l’equip s’ha garantit la continuïtat a la Liga Santander, lluita per una possible plaça a les competicions europees i pretén assolir la condició de millor debutant a Primera divisió. Déu n’hi do.

Durant molt de temps, la literatura sobre el Girona FC va dependre exclusivament de la tasca impagable d’en Jaume Curbet, recopilant dades, alineacions, fotografies i esdeveniments. Avui la tasca estadística ja és molt més fàcil, només amb un clic a internet o consultant les hemeroteques que són a l’abast de tothom. Però ens faltava el relat i la crònica. Això que encertadament s’ha proposat el periodista Albert Bassas, home prudent i moderat, professional respectat, que durant els 90 minuts dels partits que el Girona juga a Montilivi, es converteix en el nostre speaker. I ho fa sabent donar una dimensió específica, independent i respectuosa amb la seva activitat periodística.

L’Albert Bassas és de Tordera, on hi ha una vocació gironina tan gran que fins i tot ha acabat per traslladar-se a la ciutat, a Girona, amb la Sara i en Pol, nascut fa només uns mesos i que ja ha estat equipat amb la corresponent samarreta blanc-i-vermella.

L’Albert forma part de la redacció d’esports de Rac1. La jove emissora ha aconseguit situar-se clarament com a líder de l’oferta radiofònica a Catalunya i en català. Aquesta connexió amb una generació d’oients s’ha aconseguit, no només amb una encertada programació esportiva sinó aplicant al conjunt dels seus espais la desinhibició i la naturalitat pròpia del periodisme esportiu. Aquí escoltem diàriament la veu de l’Albert. Bé, diàriament no, perquè essent el conductor de totes les celebracions al voltant de l’ascens, durant uns dies es va quedar sense veu. I d’això, la ràdio en feu un esdeveniment. Una veu que, segons em consta, recorda sempre a les reunions de redacció, la necessitat de donar la justa quota mediàtica al que és, ara mateix -i sense ganes de molestar ningú-, el segon equip de Catalunya. Almenys, la classificació així ho acredita.

Com també ens consta que als jugadors del Girona, igual que els afeccionats, els seria difícil entendre un partit a Montilivi sense l’Albert com a speaker. Hi ha una part de rutina i de tradició a la qual no volem renunciar. Per exemple, al seu crit de guerra: “ Som-hi equip, som-hi afició, som-hi Montilivi, endavant Girona!” inseparablement unit a les notes del “Seven Nation Army”. A vegades, els jugadors del Girona s’han sentit estranys, fins i tot incòmodes, amb els excessos irrespectuosos de l’speaker de torn quan juguen fora de casa. En canvi, no només els agrada el seu to elegant i emotiu, sinó que el troben imprescindible. A l’Albert li agradarà saber el que pensa bona part del vestidor: els fa sentir que juguen a Montilivi. És part d’un tot.

Voldria destacar el fet que l’autor ha decidit, en una mena de crònica personal, narrar abastament la manera en què va viure en primera persona els dos esdeveniments que han estat essencials per construir el Girona actual. De caràcter radicalment oposats, però ben propers. Parlem, lògicament, de l’ascens a Primera divisió però també d’allò que els gironins hem acabat qualificant com “el dia del Lugo”. Podia haver estat una desfeta de la qual mai ens haguéssim recuperat però, en realitat, fou el punt de partida d’una etapa d’estabilitat i maduresa. Una de les coses que més sobta del llibre, quan narra aquesta dècada prodigiosa —agraint que també repassi el conjunt de l’historial de l’entitat—, és com en els anys de la consolidació a segona A, simultàniament, vivíem a la corda fluixa institucional i econòmicament. Inclosos tres anys en concurs de creditors. Pablo Machín ho explica molt bé quan descriu les diferències viscudes en els, de moment, quatre anys al club.

El conjunt d’esdeveniments d’aquests deu anys, molt ben descrits al llibre, em porten a una doble conclusió. La primera és que el model d’empresaris i personalitats gironines esmerçant-hi temps i diners, provocant èxits i desencerts gestionant el club dels seus amors, amb 500 o amb 5.000 afeccionats a les graderies, va tocar sostre després de 85 anys. Ni Girona ni els gironins podien donar més de si. I els ho hem d’agrair.

La segona, és que atesa la necessària dimensió empresarial del futbol professional, el que hem de demanar al cel és que acabem en bones mans. Gent que entengui que, mentre duri la seva gestió i la condició de propietaris mercantilment parlant, reben un llegat que han de preservar i millorar. Vista la realitat, amb els projectes de futur i el tarannà dels actuals accionistes, crec que això s’ha aconseguit i que el Girona FC afronta els millors anys de la seva vida.

Un ascens històric

on és machín?

El dilluns 5 de juny del 2017, Pablo Machín havia de complir amb un compromís que havia pres amb un programa de ràdio. L’havien convocat a les 9 del matí per ser entrevistat a RAC1 en un punt cèntric de Girona, l’endemà d’un dels dies més importants de la seva vida. “Juntament amb el naixement de les meves filles, el que més”, recorda sempre el tècnic sorià. Però aquell dia Machín, complidor com cap altre i home sempre incansable a l’hora d’atendre la premsa, no apareixia.

Cap dels convocats faltava a la cita. Hi era el president Delfí Geli, el director esportiu Quique Cárcel i fins i tot un dels capitans, Àlex Granell, per a qui tampoc no havia estat una nit fàcil. Tots, excepte el míster que no donava senyals de vida. Sense saber del cert si ho acabaria fent, finalment, passats alguns minuts i amb l’entrevista ja començada, el tècnic va arribar. Visiblement castigat després d’unes darreres hores molt intenses, l’entrenador del Girona es va excusar. “Se m’ha fet tard. He volgut passar per casa, per dutxar-me, i no he arribat”. La celebració de l’ascens del seu equip a Primera Divisió s’havia allargat tant que aquella nit ni tan sols havia dormit.

L’ocasió, sens dubte, s’ho mereixia i va ser la forma més ràpida d’alliberar totes les tensions acumulades els dies previs a aquell moment. Sobretot, les darreres setmanes en què l’equip, el club i la ciutat va experimentar una autèntica muntanya russa d’emocions. I és aquí on us puc parlar en primera persona, tenint en compte que vaig tenir el privilegi de ser el mestre de cerimònies de l’èxit esportiu més gran que ha viscut Girona en tota la seva història. “Ets el nostre speaker a Montilivi i també volem que tu siguis l’speaker de la festa de l’ascens”, em va etzibar un bon dia, via telefònica, la directora d’operacions i protocol del club, Helena San José. Una trucada feta amb molts dies d’antelació per tal que tot es pogués preparar amb temps i com l’ocasió requeria.

Es tractava d’un esdeveniment sense precedents que el club volia executar a la perfecció, conscients que s’hi jugaven bona part del seu prestigi. En aquells moments tothom els mirava. Poc acostumats a ser tan protagonistes, el Girona s’havia convertit en el focus d’atenció. I no era pas perquè no estiguessin més que preparats, després de diversos intents frustrats en el passat. Tants, com tres —els anys 2013, 2015 i 2016— que, malauradament, van acabar en un no-res.

Però aquesta vegada semblava la definitiva tenint en compte que l’equip es presentava en una situació immillorable per aconseguir-ho: només els calia sumar un punt davant el Saragossa en la penúltima jornada a Montilivi mentre que els aragonesos també en feien prou amb aquell resultat per salvar matemàticament la categoria. Si tot anava com havia d’anar, el Saragossa es convertiria en el primer convidat a la festa. I així va ser.

Quan l’àrbitre Arcediano Monescillo va xiular el final del partit, a 9 minuts per les 10 de la nit, l’explosió d’alegria va ser tan gran que la invasió de camp a Montilivi va ser inevitable, malgrat els constants avisos que vaig haver de fer des de la megafonia de l’Estadi perquè la gent no saltés a la gespa. Una reacció esperada, d’altra banda, perquè a l’organització tots érem molt conscients que s’acabaria produint. Senzillament es tractava d’una qüestió normativa, imposada per la Lliga, amb la qual havíem de complir. Dit d’una altra manera, no llançar aquell missatge per megafonia era motiu de sanció econòmica al club i no volien córrer aquest risc. Val a dir que, invasió al marge, l’afició del Girona va tenir un comportament exemplar i va permetre que tot es pogués celebrar tal com estava previst.

Només el porter René Roman va trencar amb el protocol tot just començar quan em va agafar el micròfon a la boca del túnel de vestidors per entonar el càntic “A casa nostra, sí”, eludint als càntics de “a casa nostra, no” que la setmana abans els havia dedicat l’afició del Nàstic en el partit jugat al Nou Estadi de Tarragona, en la primera oportunitat perduda pels gironins per certificar el desitjat ascens a la màxima categoria.

En aquests budells de Montilivi, vestidor, passadissos i túnel que donava accés a la gespa, recordo veure escenes indescriptibles. Abraçades, plors... i el compliment d’alguna juguesca, com la que havia fet Pere Pons de rapar-se el cap i deixar-s’hi una cresta de pèl al mig. L’autor d’aquella gran obra va ser un dels seus propis companys, Aday Benítez, perruquer de professió i sempre amb la màquina a punt per prestar els seus serveis a qui convingui. Després de regentar fins fa no gaire una perruqueria a la seva Sentmenat natal, a Aday no se li cauen mai els anells quan algú de l’equip necessita passar pel barber. I aquell dia encara menys. “Això és històric. És increïble. No tinc paraules. Feia molt temps que lluitava per aconseguir-ho. Que tothom ho gaudeixi molt. Visca el Girona!, exclamava davant d’alguns companys de premsa. Al seu costat, el mateix Pere Pons tenia un record pels més veterans: “Hi ha gent en aquest club que s’ho mereix molt. Per a mi és increïble poder assolir aquest ascens a l’elit”.

Després d’aconseguir que l’afició tornés a ocupar les seves localitats a l’estadi un cop immortalitzat aquell moment per la història sobre la gespa, vam procedir a donar entrada, un a un, a tots els protagonistes, cos tècnic i futbolistes amb els capitans al capdavant. Un d’ells, Àlex Granell, visiblement emocionat, destacava que era un moment històric personal i per l’equip: “Tinc un vincle immens amb el club de la meva ciutat i aquest ascens a Primera és el més bonic que em pot passar.” D’altres, menys protagonistes durant la temporada, com Richy, molt afectat per les lesions, s’oblidava del seu calvari per uns moments: “Ja era hora que pogués tenir un moment de felicitat després de molts dies de tristesa per no poder jugar. Avui he tingut uns minuts [els primers de la temporada que acabarien resultant els darrers amb el Girona] i ara mateix sóc molt feliç.”

Montilivi, ple fins a la bandera amb més de 9000 espectadors, era testimoni d’una diada històrica tal com s’encarregava de recordar un arc situat al cercle central on es podia llegir la paraula “Històr1a”, amb un 1 que recordava que era la primera vegada que el Girona pujava a Primera Divisió.

Sota aquell arc, el sempre extravagant Mojica era un dels més actius coreografiant balls, sense samarreta, i amb gorra i ulleres de sol incloses. També lluïa una bandera del seu país, Colòmbia. Tot i que per banderes, la murciana d’Alcalá, d’unes mides tan considerables que va acabar apareixent a totes les fotografies de la celebració. Mentrestant, en una altra punta del camp, Samuele Longo, Cristian Herrera i Juan Cámara pujaven damunt del carro sanitari saltant i botant sense parar. Alguns, com Eloi o René, fins i tot van pujar a la llotja per brindar amb cava amb el president del club, Delfí Geli, que s’ho mirava meravellat: “És un somni fet realitat, és espectacular. Ens ho mereixem tots, equip, afició i club. Estic molt emocionat”. Aquell dia l’acompanyaven a la llotja la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Gironí i gironista confés, —habitual a Montilivi molt abans d’ostentar el càrrec més important del país—, un eufòric Puigdemont també felicitava l’equip a través de les seves xarxes socials: “El Girona ha fet història. Ara sí! Ja som de Primera, també en futbol. Felicitats a tots!”. Al seu costat, l’alcaldessa Marta Madrenas tampoc no va faltar a la cita esportiva més important de la història de la ciutat: “És espectacular, encara no me’n faig a la idea, ha estat molt emocionant”. I anant més enllà i començant a pensar en el futur més immediat, reconeixia: “Hi ha moltes coses a fer a partir d’ara però tot anirà bé perquè tenim bona relació amb el club i treballarem plegats”.

Després del brindis, els jugadors van tornar a baixar a la gespa per no perdre’s la volta corresponent en honor als campions, que es va culminar amb un magnífic castell de focs presenciat pels mateixos jugadors des del cercle central.

La pluja de confeti va ser el colofó a una tarda-nit màgica que els jugadors, per estrany que pugui semblar a vegades, van tancar d’una forma ben poc glamourosa: devorant pizzes asseguts a la mateixa llotja de l’estadi, mentre contemplaven, encara incrèduls, la il·luminada gespa de Montilivi, visiblement castigada per una festa que tot just només havia fet que començar.

una festa de primera

Després d’una llarga nit en què la majoria van optar per ni tan sols descansar —començant, com ja hem comentat a l’inici, pel mateix Pablo Machín—, arrencava una segona jornada de celebracions que duria la plantilla del Girona a fer una rua multitudinària pels carrers de la ciutat en un autobús descobert. Una experiència que alguns d’ells ja havien tastat al final de la temporada 2012-13 ja que, com a consolació després de quedar-se a les portes de l’ascens, el club també va organitzar una rua per donar les gràcies a l’afició, en una decisió que a Girona no tothom va entendre. Sigui com sigui, la rua d’aquest any no tenia res a veure amb la d’aquella temporada ni tampoc amb les celebracions fetes en l’últim ascens que Girona havia celebrat, el 15 de juny de l’any 2008, després de derrotar el Ceuta per 1 a 0 per tornar el club a la Segona Divisió A.

Es calcula que en aquest ascens a Primera van sortir al carrer unes 15.000 persones que van seguir l’autobús —carregat de cerveses fins al capdamunt en la planta inferior—, des de Montilivi, on ja esperaven mig miler d’aficionats, fins a arribar a la plaça del Vi, lloc on van ser rebuts institucionalment per l’alcaldessa Marta Madrenas. Un cop allà també estava previst que sortissin a celebrar-ho al balcó de l’Ajuntament.

A la plaça no s’hi cabia i molts esperaven des de feina estona, convençuts que aquest seria un dels punts àlgids d’una festa que ningú volia que s’acabés. L’endemà de celebrar-ho sobre la gespa, també em va tocar a mi amenitzar l’espera amb música i càntics que, minuts més tard, es repetirien amb la plantilla ja present.

Després d’accedir a l’Ajuntament mitjançant un cordó de seguretat que començava al Pont de Pedra, per la gran afluència de públic que hi era present, la plantilla va entrar a les dependències municipals fent-se amo del despatx de l’alcaldessa. El que havia de ser una recepció institucional per felicitar als protagonistes es va convertir en un acte que va ser de tot menys institucional. Botant com a posseïts dins del consistori, de seguida van comptar amb la complicitat de la mateixa Madrenas que, per moments, gairebé semblava una jugadora més. Mentrestant, un Portu animós seia a la seva cadira i, tot fent broma, li escrivia una nota a manera de carta als reis amb una sèrie de peticions al consistori per la temporada següent.

Tot molt natural, molt espontani, molt allunyat de les celebracions prefabricades a les quals ens han acostumat els grans clubs avui dia per evitar que res se surti del guió. Una tasca, aquesta del guió que, tot i correspondre’m a mi que es complís fil per randa, tots plegats vam entendre que per l’excepcionalitat del moment, calia fer menys rígid. Realment i vist amb perspectiva, va ser un encert i al final tothom ho va acabar agraint.

Va ser per aquest motiu també que, un cop finalitzada l’actuació de la colla castellera dels Marrecs de Salt, els breus parlaments que s’havien de dirigir des del balcó per part de l’alcaldessa, el president, l’entrenador i el capità, es van acabar convertint en una ronda d’intervencions molt més llarga, en què tothom qui ho va voler va dir-hi la seva —amb el consegüent risc que això suposava, després d’haver buidat les existències de mig autobús en la primera part del recorregut—.

Aclamats per un públic que s’ho estava passant d’allò més bé, l’alcaldessa és qui primer es va dirigir als presents fent al·lusió a les vegades que l’equip havia tingut aquell somni a tocar: “Ahir el Girona va fer història i estic segura que a molts de vosaltres encara us sembla impossible. Heu sortit al carrer com mani no ho havíem vist. El somni s’ha fet realitat i tenim un equip de primera en una ciutat de primera!”.

Seguidament, li va agafar el relleu el president, Delfí Geli que, malgrat ser un home tranquil i pausat, aquell dia estava més deixat anar que mai, fent voleiar la seva inseparable bufanda que el va acompanyar durant tota la celebració. Pablo Machín, que ja havia sorprès tothom uns dies enrere quan va dir que quan veia Montilivi ple “se li posava dura” s’hi va tornar a referir davant els càntics que venien des de la Plaça preguntant com la tenia: “Si fa uns dies us vaig dir que quan veia Montilivi ple se’m posava dura, imagineu-vos com la tinc ara!”, va cridar provocant les rialles i el deliri general. Més tard i en un to més seriós va continuar amb el seu parlament: “Jo sempre he pensat que per aconseguir grans fites com aquestes, primer s’ha de somiar i després s’ha de treballar. Només us demano que ens animeu, perquè de la resta ja ens n’encarreguem nosaltres. És moment de celebrar-ho perquè som de Primera”.

I a partir d’aquí li vaig cedir el micròfon al capità, Eloi Amagat, que va seguir engrescant la Plaça amb un crit que emulava al president Josep Tarradellas i que, al seu dia, Pep Guardiola també va utilitzar celebrant un títol des del balcó de la plaça Sant Jaume de Barcelona: “Gironins i gironines, ja la tenim aquí!” I va continuar. “En algunes ocasions els catalans ja ho tenim això de celebrar derrotes però aquesta vegada la història ha canviat, vosaltres l’heu canviada”, exclamava eufòric, senyera en mà. El mateix Eloi va ser l’encarregat de llençar els primers càntics, entre ells, un dedicat al seu gran amic dins i fora del vestidor, Àlex Granell. “Volem l’esquerra d’en Granell” va acabar cantant tota l’afició cap a un jugador molt estimat, de la casa, i que s’havia aconseguit fer un lloc entre els grans després d’haver deambulat en el passat per categories com la Regional o 3a divisió. Granell de seguida va buscar la complicitat d’altres homes fets al club, com Pere Pons o Sebas Coris. El primer, que encara mantenia la cresta al cap que li havia rapat Aday el dia anterior, va fer fortuna amb un crit que avui la gent encara recorda: “I l’any que ve, quan vinguin el Barça i el Madrid... els rebentarem, els rebentarem!”, mentre el segon, fent duet amb Granell, va entonar un “vigila Leo Messi, Girona ja està aquí”. Tan increïble sonava aquell càntic que fins i tot l’afició va respondre cantant “no beu aigua, Granell no beu aigua”.

Aquesta eufòria també es va contagiar a la resta de la plantilla i finalment el micròfon va anar passant de mà en mà. “I l’any que ve, la Champions”, cridava Fran Sandaza, que amb aquell ascens complia amb l’objectiu que es va marcar quan va decidir viure una segona etapa a Montilivi. D’altres, tant o més estimats que la resta però amb menys protagonisme durant la temporada, van fer discursos més emotius, gairebé a tall de comiat. Com Felipe Sanchón, jugador del Girona en tres etapes, fins i tot quan l’equip militava a la 3ª divisió: “Només espero que gaudiu de la Primera com es mereix, que ens ho hem guanyat. Sempre m’heu fet sentir molt estimat. Sou de Primera”, exclamava plorós, conscient que vivia els seus últims moments com a blanc-i-vermell. El mateix va passar amb Richy, un dels capitans: “Puc marxar amb la consciència tranquil·la ja que deixo el Girona a Primera, que és el que tots volíem des de fa anys”. Però encara hi havia més jugadors amb futur incert, després de jugar durant la temporada com a cedits. Cas de Longo, Mojica, Maffeo o “Cifu” que més tard vam saber que tornaria a Màlaga. Això sí, amb un record a la pell d’una de les ciutats on més feliç havia estat: un tatuatge amb la famosa imatge gironina de les cases de l’Onyar i la Catedral de fons. Cifu, vivint també la seva segona etapa al club, tampoc no va voler ser menys i també va adreçar-se als presents: “Ha estat un honor compartir un nou any amb un grup de persones meravellós. I a tots vosaltres us dic que sou, sou, sou, de Primera Divisió”. També n’hi va haver d’altres, com Portu, que tot i tenir contracte amb el Girona i davant la temptació d’altres clubs de més entitat per fitxar-lo, van ser acomiadats amb càntics de “Portu, no marxis, Portu queda’t”.

Gairebé tres hores després de la sortida des de l’Estadi de Montilivi, els jugadors i tot el cos tècnic van tornar a pujar a l’autobús fins a arribar al Parc de la Devesa, a la zona de la Copa, on un escenari imponent els esperava com si d’estrelles de rock es tractessin. Torno a parlar en primera persona perquè vaig tenir el privilegi de fer aquell tram de recorregut amb ells, dins l’autobús, i us puc ben assegurar que així és com se sentien. Després de l’excitació del balcó, aquesta segona part del trajecte va ser més tranquil·la, moment que alguns van aprofitar l’ocasió per immortalitzar-ho tot i tenir un record per tota la vida d’aquella experiència que estaven vivint i que fins llavors només havien somiat. Desitjaven aturar el temps per assimilar i assaborir tot el que estava passant.

A la Devesa, lloc habitual on se celebren les famoses Barraques de Girona, per Fires, per la Festa Major, esperaven unes 10.000 persones més. El club havia preparat tot un seguit d’actuacions musicals que acabarien amb la presència de la plantilla sencera dalt de l’escenari, amb l’única excepció del porter marroquí Bounou que aquell mateix dia va haver de marxar per complir amb els seus compromisos com a internacional amb el Marroc. A la Copa, primer va actuar la Coral Geriona, guanyadora del programa televisiu “Oh, happy day”. Posteriorment, ho van fer Els Amics de les Arts, actuació que ja va coincidir amb l’arribada de la plantilla. I, seguidament, i sota l’atenta mirada de tots ells, uns vells coneguts, els Sopa de Cabra, que van donar pas a l’animació de l’Orquestra Diversiones per rematar la nit. Una proposta musical molt nostrada amb els grups més representatius de les comarques gironines.

Recordo que n’hi havia de tan embalats que no van poder esperar per saltar a l’escenari i, malgrat que el meu guió indicava que no ho havien de fer fins després dels Sopa, alguns dels futbolistes de la casa, com Eloi Amagat o Pere Pons, van fer companyia a Gerard Quintana al micròfon quan sonaven les notes de l’Empordà, un dels temes més populars del grup i habituals a la megafonia de Montilivi durant els escalfaments dels dies de partit.

Finalitzada la seva actuació era moment per donar entrada a tots els futbolistes, un per un, al més pur estil Pepe Reina —reconec que em vaig inspirar en les celebracions que va liderar el porter de la selecció espanyola després de conquistar el Mundial de Sud-Àfrica l’any 2010—. Això sí, amb l’ajuda inestimable d’un dels ajudants de Pablo Machín: el segon entrenador del Girona, Jordi Guerrero. Amb ell, ens havíem trobat dies abans al seu despatx per donar-me un cop de mà, explicar-me algunes de les interioritats del vestidor i fer aquella part de la presentació un punt més simpàtica. Però no va ser fàcil. Tenint en compte les vegades que s’havia fracassat a les portes de l’objectiu, hi havia membres dins del club que no volien ni sentir a parlar de cap mena de celebració en les hores prèvies. Qüestió de superstició. No volien que fos malastruc. Malgrat tot, eren conscients que, els agradés més o menys, calia parlar-ne per tenir-ho tot a punt i no deixar res a la improvisació.

Presentats un per un com els herois amb què s’havien convertit, la traca final havia de ser la interpretació en directe de l’enganxós himne del Girona, que no havia parat de sonar les darreres 24 hores. A més, aniria a càrrec del seu compositor Josep Tió (exmembre, precisament, dels Sopa de Cabra) i la formació ‘The Gruixuts’.

Però els jugadors, que ja ho havien donat tot al balcó de l’Ajuntament on només estava prevista una cosa més protocol·lària, encara es van superar una mica més i van provocar el deliri col·lectiu saltant i ballant dalt de l’escenari. El porter René, amb la seva sang andalusa, va ser un dels més actius micròfon en mà. A Mojica només va caldre insistir-li un parell de vegades perquè exhibís les seves arts en el ball, desconegudes per la gran majoria. Fins i tot, futbolistes més reservats, com Maffeo, Borja o Longo van fer de les seves. En el cas de l’italià, fent l’espartà i emetent uns sons guturals que encara avui n’hi ha que es pregunten de què es tractava. Pablo Machín, amb les seves filles petites dalt de l’escenari, es va mostrar una mica més moderat que no pas al balcó, mentre el seu ajudant Jordi Guerrero s’atrevia a liderar una coreografia que va seguir tota l’afició congregada a la Devesa.

Finalment, ben entrada la nit i amb la participació d’alguns jugadors que tenien ganes de tot menys d’anar a dormir, l’Orquestra Diversiones va tancar una festa exemplar que quedarà per sempre més en la història d’un equip, d’un club i d’una ciutat de Primera tal com resava la samarreta commemorativa que tots els jugadors van lluir en aquells dies de celebració.

empat al futbolí

No us descobreixo res si us dic que l’empat a 0 entre el Girona i el Saragossa era el resultat més esperat per tothom. Tan previsible que, fins i tot, les cases d’apostes van decidir retirar el partit dels seus mercats per por de perdre-hi molts diners. Així, algunes de les empreses més conegudes d’aquest tipus d’apostes com Bwin, William Hill o Sportium no donaven opció a jugar-s’hi els calers. Sí que ho permetien fer, en canvi, per als altres 10 partits restants de la jornada. I una de les poques cases que no va retirar l’opció d’apostar al Girona-Saragossa va ser Bet365 amb una quota que no parava de baixar.

Aquella, va ser una setmana diferent, estranya. Sense accés a poder parlar amb cap futbolista, ja que Pablo Machín havia decidit blindar la plantilla de forma excepcional, la premsa es dedicava a treure pàgines i pàgines d’informació del Girona parlant de probabilitats, precedents, recordant altres ascensos, les oportunitats perdudes i tot el que pogués rodejar la història d’aquell partit. A tots se’ns estava fent llarg. Però també us confesso que per la meva tasca de conductor dels actes de celebració de la festa, aquells dies jo sí que hi vaig tenir accés i, sincerament, els vaig veure a tots molt tranquils, confiats que aquella vegada seria la definitiva i que l’ascens a Primera no es tornaria a escapar. Fins i tot, en una escena que vaig compartir aquella setmana dins el vestidor del Girona amb Pablo Machín, el míster feia broma fent veure que signava l’empat en una partida al futbolí. “A tots ens va bé, no?”, comentava somrient davant dels seus contrincants de partida.

I és que, per si algú no ho sap encara, un futbolí presideix des de fa molts anys el vestidor local. Segurament una rara avis en el món del futbol professional però que serveix a la plantilla del Girona per alliberar les tensions del dia a dia. De fet, s’ha convertit en una espècie d’objecte talismà, ja que hi és present des del 2008 quan, amb Raül Agné a la banqueta, el van col·locar per tal de distreure la plantilla del tema de conversa estrella abans i després de cada sessió: les nòmines que els devien per la delicada situació econòmica que travessava el club. Des de llavors, ningú ha qüestionat la presència del futbolí al bell mig del vestidor, sinó tot al contrari.

Fins i tot la plantilla també en va demanar un altre per les instal·lacions de Riudarenes, on l’equip ha fet darrerament la major part de les sessions d’entrenament per no castigar en excés la gespa de Montilivi. Però, per desgràcia per a ells, sense sort, segurament per tractar-se d’un espai semi-provisional. Intentaran que sí que n’hi hagi un altre al vestidor de les noves instal·lacions del PGA de Caldes, on s’entrenaran gairebé sempre a partir d’ara. “És que sempre que entres al vestidor de Montilivi, hi ha algú que hi juga. Tothom qui el veu per primera vegada se sorprèn, com també em va passar a mi, però no seré pas jo qui el tregui d’aquí”, m’explicava Machín. “El futbolí ja forma part del nostre mobiliari tot i que els tècnics no hi solem jugar gairebé mai, és un espai per a ells”. Amb el pas del temps i ja força malmès, només algú s’ha plantejat substituir el de Montilivi per un de nou, però de moment aquesta possibilitat no ha prosperat tenint en compte que es tracta d’una peça gairebé fetitxe.