La utilitat de l'inútil E-Book

Nuccio Ordine

• Herausgeber: Quaderns Crema
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Serie: Quaderns
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2017

Seitenzahl: 235

Beschreibung

"Un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger". Lluís Foix, El Punt Avui "Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l'activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia". Daniel Gamper, Ara "Un assaig punyent per defensar l'àmbit de les humanitats davant l'onada d'utilitarisme que ens envaeix". Màrius Serra, Catalunya Ràdio "Facin-me cas: llegeixin Nuccio Ordine". Jordi Llavina, La Vanguardia "Enmig d'aquest panorama resulta oportú que Nuccio Ordine hagi publicat un llibre en què considera que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics". Jordi Llovet, El País "Un llibre necessari". Óscar López, El Periódico de Catalunya

Leseprobe

NUCCIO ORDINE

LA UTILITAT DE L’INÚTIL

MANIFEST

AMB UN ASSAIG

D’ABRAHAM FLEXNER

TRADUCCIÓ DE L’ITALIÀ I L’ANGLÈS

DE JORDI BAYOD

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2017

CONTINGUT

Introducció

Nota

PRIMERA PART

L’ÚTIL INUTILITAT DE LA LITERATURA

SEGONA PART

LA UNIVERSITAT-EMPRESA I ELS ESTUDIANTS-CLIENTS

TERCERA PART

POSSEIR MATA: «DIGNITAS HOMINIS», AMOR, VERITAT

Bibliografia

APÉNDIXperABRAHAM FLEXNER

©

A Rosalia

INTRODUCCIÓ

I el paper de la filosofia és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los a distingir entre dos sentits de la paraula útil.

PIERRE HADOT,

Excercises spirituels et philosophie antique

L’oxímoron evocat pel títol La utilitat de l’inútil mereix un aclariment. La paradoxal utilitat a què em refereixo no és la mateixa en nom de la qual es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis. En una accepció molt diferent i molt més àmplia, he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que—precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial—poden exercir un paper fonamental en el conreu de l’esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors.

Però la lògica del benefici mina per la base les institucions (escoles, universitats, centres de recerca, laboratoris, museus, biblioteques, arxius) i les disciplines (humanístiques i científiques) el valor de les quals hauria de coincidir amb el saber en si, al marge de la capacitat de produir guanys immediats o beneficis pràctics. És indubtable que molt sovint els museus o els jaciments arqueològics poden ser també fonts d’extraordinaris ingressos. Però la seva existència, contràriament al que alguns voldrien fer-nos creure, no pot subordinar-se a l’èxit en la rendibilitat: la vida d’un museu o d’una excavació arqueològica, com la d’un arxiu o una biblioteca, és un tresor que la col·lectivitat ha de preservar zelosament costi el que costi.

Per aquest motiu no és cert que en temps de crisi econòmica tot estigui permès. D’igual manera que, per les mateixes raons, no és cert que les oscil·lacions de la prima de risc puguin justificar la sistemàtica destrucció de tot el que es considera inútil mitjançant el cilindre compressor de la inflexibilitat i de la retallada lineal de la despesa. Avui Europa sembla un teatre que diàriament exhibeix en el seu escenari sobretot creditors i deutors. No hi ha reunió política o cimera de les altes finances en què la dèria pels pressupostos no constitueixi l’únic punt de l’ordre del dia. En un remolí que es cargola sobre si mateix, les legítimes preocupacions per la restitució del deute són exasperades fins al punt de produir efectes diametralment contraris als desitjats. El fàrmac de la dura austeritat, com han observat diversos economistes, en lloc de sanar el malalt, el debilita inexorablement encara més. Sense preguntar-se per quines raons les empreses i els Estats han contret aquests deutes—el rigor, estranyament, no menyscaba la rampant corrupció ni les fabuloses retribucions d’expolítics, executius, banquers i superconsellers!—, els múltiples responsables d’aquesta deriva recessiva no se senten gens torbats pel fet que els pagadors siguin sobretot la classe mitjana i els més febles, milions d’éssers humans innocents i desposseïts de la seva dignitat.

No es tracta d’eludir nèciament la responsabilitat pels comptes que no quadren. Però tampoc no és possible ignorar la sistemàtica destrucció de tota forma d’humanitat i solidaritat: els bancs i els creditors reclamen implacablement, com Shylock a El mercader de Venècia, la lliura de carn viva de qui no pot restituir el deute. Així, amb crueltat, moltes empreses (que s’han aprofitat, durant dècades, de la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues) acomiaden els treballadors, a la vegada que els governs suprimeixen els llocs de treball, l’ensenyament, l’assistència social als discapacitats i la sanitat pública. El dret a tenir drets—per reprendre un important assaig de Stefano Rodotà, amb un títol que evoca una frase de Hannah Arendt—queda sotmès de fet a l’hegemonia del mercat, amb el risc progressiu d’anul·lar qualsevol forma de respecte per la persona. Tot transformant els homes en mercaderies i diners, aquest pervers mecanisme econòmic ha donat vida a un monstre, sense pàtria i sense pietat, que acabarà negant també a les futures generaciones qualsevol forma d’esperança.

Els hipòcrites esforços per conjurar la sortida de Grècia d’Europa—però les mateixes reflexions podrien valer per a Itàlia o Espanya—són fruit d’un càlcul cínic (el preu a pagar seria encara més gran que el que suposa el pel frustrat reembossament del deute mateix) i no d’una autèntica cultura política basada en la idea que Europa seria inconcebible sense Grècia perquè els sabers occidentals enfonsen les seves remotes arrels en la llengua i la civilització grega. ¿És que els deutes contrets amb els bancs i les finances poden tenir prou força per cancel·lar d’un sol cop de ploma els més importants deutes que, en el transcurs dels segles, hem contret amb qui ens ha fet el regal d’un extraordinari patrimoni artístic i literari, musical i filosòfic, científic i arquitectònic?

En aquest brutal context, la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana. En l’univers de l’utilitarisme, en efecte, un martell val més que una simfonia, un ganivet més que un poema, una clau anglesa més que un quadre: perquè és fàcil fer-se càrrec de l’eficàcia d’un utensili mentre que costa cada vegada més entendre per a què poden servir la música, la literatura o l’art.

Ja Rousseau havia notat que els «antics polítics parlaven constantment de costums i de virtut: els nostres no parlen més que de comerç i diners». Les coses que no comporten benefici es consideren, en efecte, com un luxe superflu, com un perillós obstacle. «Es menysprea tot allò que no és útil», observa Diderot, perquè «el temps és massa preciós per perdre’l en especulaciones ocioses».

N’hi ha prou amb rellegir els esplèndids versos de Charles Baudelaire per comprendre la incomoditat del poeta-albatros, majestuós dominador dels cels que, una vegada descendit entre els homes, pateix les burles d’un públic atret per interessos ben diferents

Viatger que volava… ara maldestre i indolent!

Tan bell fa poc… ara ridícul, repugnant!

Un li remena el bec amb una pipa curta,

l’altre es fa el coix i imita l’esgarrat!

[Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule! | Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid! | L’un agace son bec avec un brûle-guele, | l’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!].

I no sense irònica desolació, Flaubert en el seu Diccionari de tòpics defineix la poesia com a «completament inútil» perquè està «passada de moda», i el poeta com a «sinònim de beneit» i «somiatruites». No sembla haver servit de res el sublim vers final d’un poema de Hölderlin en què es recorda el paper fundador del poeta: «Però el que dura ho funden els poetes» («Was bleibet aber, stiften die Dichter»).

Les pàgines que segueixen no tenen cap pretensió de formar un text orgànic. Reflecteixen la fragmentació que les ha inspirat. Per això també el subtítol—Manifest—podria semblar desproporcionat i ambiciós si no es justifiqués per l’esperit militant que ha animat tothora aquesta feina. M’he proposat tan sols recollir, dins d’un contenidor obert, citacions i pensaments aplegats durant molts anys d’ensenyança i recerca. I ho he fet amb la més plena llibertat, sense cap lligam i amb la consciència d’haver-me limitat a esbossar un retrat incomplet i parcial. I com sovint s’esdevé en els florilegis i les antologies, les absències acaben per ser més significatives que les presències. Sabedor d’aquests límits, he subdividit el meu assaig en tres parts: la primera, dedicada al tema de l’útil inutilitat de la literatura; la segona, consagrada als desastrosos efectes produïts per la lògica del benefici en el camp de l’ensenyament, la recerca i les activitats culturals en general; pel que fa a la tercera part, valent-me d’algun brillant exemple, he rellegit alguns clàssics que, en el transcurs dels segles, han mostrat la càrrega il·lusòria de la possessió i els seus efectes devastadors sobre la dignitas hominis, l’amor i la veritat.

He pensat d’afegir a les meves breus reflexions un excel·lent (i per desgràcia poc conegut) assaig d’Abraham Flexner del 1937, publicat de nou el 1939 amb algunes addicions, que es tradueix per primera vegada al català. Entre els més autoritzats fundadors de l’Institute for Advanced Study de Princeton—sorgit amb l’objectiu explícit de proposar una quête lliure de qualsevol lligam utilitarista i inspirada exclusivament per la curiositas dels seus il·lustres membres, entre els quals voldria almenys recordar Albert Einstein i Julius Robert Oppenheimer—, aquest cèlebre científic-pedagog nord-americà ens presenta un relat fascinador de la història d’algunes grans descobertes per mostrar com precisament les investigacions científiques teòriques considerades més inútils, pel fet de ser alienes a tota intenció pràctica, han afavorit de forma inesperada aplicacions, des de les telecomunicacions fins a l’electricitat, que després s’han revelat fonamentals per al gènere humà.

El punt de vista de Flexner m’ha semblat molt eficaç per netejar el terreny de qualsevol equívoc: crear contraposicions entre sabers humanístics i sabers científics—com ha succeït moltes vegades a partir dels anys cinquanta, després del famós assaig de Charles Percy Snow—hauria mogut inevitablement el debat cap a les arenes movedisses d’una polèmica estèril. I, sobretot, hauria confirmat un total desinterès per la necessària unitat dels sabers—per la indispensable nova aliança sobre la qual ha escrit pàgines clarificadores el premi Nobel Ilya Prigogine—, malauradament avui cada cop més amenaçada per la parcel·lació i la ultraespecialització dels coneixements. Flexner ens mostra d’una manera magistral que la ciència té molt a ensenyar-nos sobre la utilitat de l’inútil. I que, juntament amb els humanistes, també els científics han exercit i exerceixen un paper importantíssim en la batalla contra la dictadura del benefici, per la defensa de la llibertat i la gratuïtat del coneixement i la recerca.

D’altra banda, la consciència de la distinció entre una ciència purament especulativa i desinteressada i una ciència aplicada estava àmpliament difosa entre els antics, com testimonien les reflexions d’Aristòtil i algunes anècdotes atribuïdes a grans científics de la importància d’Euclides i Arquimedes.

Es tracta de qüestions fascinants que, tanmateix, podrien conduir-nos massa lluny. Ara m’interessa subratllar la vital importància d’aquells valors que no es poden pesar i mesurar amb instruments ajustats per avaluar la quantitas i no la qualitas. I, a la vegada, reivindicar el caràcter fonamental de les inversions que produeixen retorns no immediats i, sobretot, no monetitzables.

El saber constitueix per si mateix un obstacle contra el deliri d’omnipotència dels diners i l’utilitarisme. Tot pot comprar-se, és cert. Des dels parlamentaris fins als judicis, des del poder fins a l’èxit: tot té un preu. Però no el coneixement: el preu que cal pagar per conèixer és d’una naturalesa molt diferent. Ni tan sols un xec en blanc ens permetrà adquirir mecànicament allò que només pot ser fruit d’un esforç individual i d’una inesgotable passió. En suma, ningú no podrà realitzar en lloc nostre el fatigós recorregut que ens permetrà aprendre. Sense grans motivacions interiors, el més prestigiós títol adquirit amb diners no ens aportarà cap coneixement veritable ni afavorirà cap autèntica metamorfosi de l’esperit.

Ja Sòcrates ho havia explicat a Agató, quan al Convit s’oposa a la idea que el coneixement pugui transmetre’s mecànicament d’un ésser humà a un altre com l’aigua que flueix a través d’un fil de llana d’un recipient ple a un altre buit:

Bona cosa seria, Agató, que la filosofia fos de tal mena que només amb el contacte dels uns amb els altres passés del més ple al més buit de nosaltres, com l’aigua en les copes que, per un bri de llana, passa de la més plena a la més buida.

Però hi ha alguna cosa més. Només el saber pot desafiar altre cop les lleis del mercat. Jo puc compartir amb els altres els coneixements que tinc sense empobrir-me. Puc ensenyar a un alumne la teoria de la relativitat o llegir amb ell una pàgina de Montaigne donant vida al miracle d’un procés virtuós en el qual s’enriqueix, a la vegada, qui dóna i qui rep.

Certament no és fàcil entendre, en un món dominat per l’homo oeconomicus, la utilitat de l’inútil i, sobretot, la inutilitat de l’útil (¿quants béns de consum innecessaris se’ns venen com a útils i indispensables?). És dolorós veure els éssers humans, ignorants de la creixent desertificació que ofega l’esperit, lliurats exclusivament a acumular diners i poder. És dolorós veure triomfar a les televisions i als mitjans noves representacions de l’èxit, encarnades en l’empresari que aconsegueix crear un imperi a força d’estafes o en el polític impune que humilia el Parlament fent-hi votar lleis ad personam. És dolorós veure homes i dones entestats en una insensata cursa cap a la terra promesa del benefici, en la qual tot allò que els envolta—la naturalesa, els objectes, els altres éssers humans—no desperta cap interès. La mirada fixa en l’objectiu que es busca no permet ja entendre l’alegria dels petits gestos quotidians ni descobrir la bellesa que batega en les nostres vides: en una posta de sol, un cel estrellat, la tendresa d’un petó, una flor que neix, una papallona que vola, el somriure d’un nen. Perquè, sovint, la grandesa es percep millor en les coses més simples.

«Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art», ha observat amb raó Eugène Ionesco. I no per atzar, molts anys abans, Kakuzo Okakura, en descriure el ritual del te, havia reconegut en el plaer de collir una flor per regalar-la a l’estimada el moment precís en què l’espècie humana s’havia elevat per damunt dels animals: «[L’home] va entrar en el reialme de l’art—exposa l’escriptor japonès a El llibre del te—quan va percebre la subtil utilitat de l’inútil». Tot alhora, un luxe doble: la flor (l’objecte) i l’acte de collir-la (el gest) representen ambdós l’inútil, posen en dubte el necessari i el benefici.

Els veritables poetes saben prou bé que la poesia només pot cultivar-se lluny del càlcul i la pressa: «Ser artista—confessa Rainer Maria Rilke en un passatge de les Cartes a un jove poeta—vol dir no calcular, no comptar, madurar com l’arbre, que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat, sense por que no vingui després un altre estiu». Els versos no se sotmeten a la lògica de la precipitació i de l’útil. Al contrari, de vegades, com suggereix el Cyrano d’Edmond Rostand a les frases finals de la pièce, l’inútil és necessari per fer més bella qualsevol cosa:

¿Que és inútil, dieu?… ¿Que no hi ha res a fer?

No sempre ha de guanyar qui triomfa el darrer!

És un gest molt més bell perquè se sap inútil!

[Que dites-vous?… C’est inutile?… Je sais! | Mais on ne se bat pas dans l’espoir du succès! | Non! non, c’est bien plus beau lorsque c’est inutile!].

Tenim necessitat de l’inútil com tenim necessitat, per viure, de les funcions vitals essencials. «La poesia—ens recorda un altre cop Ionesco—, la necessitat d’imaginar, de crear, és tan fonamental com la de respirar. Respirar és viure, i no evadir-se de la vida». És aquesta respiració, com evidencia Pietro Barcellona, la que expressa «l’excedent de la vida respecte a la vida mateixa», convertint-se en «energia que circula de forma invisible i que va més enllà de la vida, tot i ser immanent a ella». En els plecs de les activitats considerades supèrflues, en efecte, podem percebre els estímuls per pensar un món millor, per cultivar la utopia de poder mitigar, si no suprimir, les injustícies generalitzades i les doloroses desigualtats que pesen (o haurien de pesar) com una llosa sobre les nostres consciències. En particular en els moments de crisi econòmica, quan les temptacions de l’utilitarisme i del més sinistre egoisme semblen ser l’única estrella i l’única àncora de salvació, cal entendre que les activitats que no serveixen per a res podrien ajudar-nos a escapar de la presó, a salvar-nos de l’asfíxia, a transformar una vida plana, una no-vida, en una vida fluïda i dinàmica, una vida orientada per la curiositas respecte a l’esperit i les coses humanes.

Si el biofísic i filòsof Pierre Lecomte du Noüy ens ha invitat a reflexionar sobre el fet que «en l’escala dels éssers, només l’home realitza actes inútils», dos psicoterapeutes (Miguel Benasayag i Gérard Schmit) ens suggereixen que «la utilitat de l’inútil és la utilitat de la vida, de la creació, de l’amor, del desig», perquè «l’inútil produeix allò que ens resulta més útil; és el que es crea sense dreceres, sense guanyar temps, a banda del miratge forjat per la societat». És per això que Mario Vargas Llosa, amb motiu del lliurament del premi Nobel de l’any 2010, ha manifestat amb raó que un «món sense literatura seria un món sense desigs ni ideals ni desacataments, un món d’autòmates privats d’allò que fa que l’ésser humà sigui de veres humà: la capacitat de sortir de si mateix i transformar-se en un altre, en altres, modelats amb l’argila dels nostres somnis».

I qui sap si a través de les paraules de Mrs. Erlynne—«En la vida moderna el superflu ho és tot»—Oscar Wilde (recordant-se probablement d’un cèlebre vers de Voltaire: «le superflu, chose très necéssaire» [«el superflu, cosa molt necessària»]) no va voler al·ludir a la superfluïtat del seu propi ofici d’escriptor. A aquella «cosa de més» que—lluny de connotar, en sentit negatiu, una «superfetació» o una cosa «superabundant»—expressa, ben al contrari, el que excedeix del necessari, el que no és indispensable, el que depassa l’essencial. Al capdavall, allò que ve a coincidir amb la idea vital d’un flux que es renova contínuament (fluere) i també—com ja havia assenyalat alguns anys abans al prefaci de El retrat de Dorian Gray: «Tot art és completament inútil»—amb la noció mateixa d’inutilitat.

Però si es pensa prou bé, una obra d’art no demana venir al món. O millor dit, recorrent de nou a una esplèndida reflexió d’Ionesco, l’obra d’art «demana néixer» de la mateixa forma que «el nen demana néixer»: «El nen no neix per a la societat—subratlla el dramaturg—per més que la societat s’apropiï d’ell. Neix per néixer. L’obra d’art neix igualment per néixer, s’imposa a l’autor, demana existir sense tenir en compte o sense preguntar-se si la societat la reclama o no». Això no impedeix que la societat pugui «apropiar-se de l’obra d’art»: i si bé és cert que «pot utilitzar-la com vulgui»—«pot condemnar-la» o «pot destruir-la»—resta el fet que l’obra d’art «pot complir o no una funció social, però no és aquesta funció social» (p. 126). I si «és absolutament necessari que l’art […] serveixi per a alguna cosa, afirmaré—conclou Ionesco—que hauria de servir per ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és indispensable que n’hi hagi» (p. 128).

Sense aquesta consciència, seria difícil entendre una paradoxa de la història: en els moments en què preval la barbàrie, l’acarnissament del fanatisme s’adreça no tan sols contra els éssers humans sinó també contra les biblioteques i les obres d’art, contra els monuments i les grans obres mestres. La fúria destructora s’abat sobre les coses considerades inútils: el saqueig de la biblioteca reial de Luoyang efectuat pels Xiongnu a la Xina, la crema dels manuscrits pagans a Alexandria decretada per la intolerància del bisbe Teòfil, els llibres herètics consumits per les flames de la Inquisició, les obres subversives destruïdes en els actes de fe escenificats pels nazis a Berlín, els esplèndids budes de Bamian arrassats pels talibans a l’Afganistan o també els manuscrits del Sahel i les estàtues d’Alfaruk a Tombuctú amenaçades pels gihadistes. Coses inútils i inermes, silencioses i inofensives, però percebudes com un perill pel simple fet d’existir.

Enmig de les ruïnes d’una Europa destruïda per la cega violència de la guerra, Benedetto Croce reconeix els signes de l’adveniment dels nous bàrbars, capaços de fer miques en un instant la llarga història d’una gran civilització:

[…] Quan els esperits bàrbars [reprenen el vigor] no sols derroten i oprimeixen els homes que la representen [la civilització], sinó que es dediquen a destruir les obres que per ells eren instruments d’altres obres, i destrossen monuments de gran bellesa, sistemes de pensament, tots els testimonis del noble passat, tancant escoles, dispersant o incendiant museus i biblioteques i arxius […]. No és necessari buscar exemples d’aquestes coses en les històries remotes, perquè les dels nostres dies n’ofereixen amb tanta abundància que fins i tot hi hem perdut el sentiment de l’horror.

Però també qui erigeix muralles, com ens recorda Jorge Luis Borges, pot fàcilment llançar els llibres a les flames d’una foguera, perquè en tots dos casos s’acaba per «cremar el passat»:

Vaig llegir, dies passats, que l’home que va ordenar l’edificació de la gairebé infinita muralla xinesa fou aquell primer emperador, Shih Huang Ti, que així mateix va disposar que es cremessin tots els llibres anteriors a ell. Que les dues vastes operacions—les cinc-centes a sis-centes llegües de pedra oposades als bàrbars, la rigorosa abolició de la història, és a dir, del passat—procedissin d’una persona i fossin d’alguna manera els seus atributs, inexplicablement em va satisfer i, a la vegada, em va inquietar.

El sublim desapareix quan la humanitat, precipitada a la part baixa de la roda de la Fortuna, toca fons. L’home es torna cada cop més pobre mentre creu enriquir-se:

Si diàriament defraudes, enganyes, busques i fas tripijocs, robes, arrabasses amb violència—adverteix Ciceró a les Paradoxes dels estoics—; si espolies els teus socis, si saqueges l’erari […], llavors, digue’m: ¿significa això que et trobes en la major abundància de béns, o que no en tens?

No per atzar en les pàgines finals del tractat Sobre el sublim, una de les obres antigues més importants de crítica literària que han arribat fins a nosaltres, el Pseudo-Longí distingeix amb claredat les causes que van produir el declivi de l’eloqüència i del saber a Roma, impedint que naixessin grans escriptors després de la fi del règim republicà: «L’afany insaciable de riqueses que ens infecta a tots [ens mena] a l’esclavitud […]. L’amor als diners és una malaltia que empetiteix l’ànima» (XLIV, 6). Seguint aquests falsos ídols, l’home egoista no adreça «ja la mirada cap amunt» i «la grandesa espiritual» acaba per marcir-se (XLIV, 8). En aquesta degradació moral, «quan la corrupció és àrbitre de la vida sencera de cadascun de nosaltres», no queda espai per a cap classe de sublimitat (XLIV, 8). Però el sublim, ens recorda encara el Pseudo-Longí, requereix també llibertat per existir: «La llibertat, es diu, és capaç per si mateixa d’alimentar els sentiments dels grans esperits, de donar-los esperança» (XLIV, 2).

També Giordano Bruno atribueix a l’amor pels diners la destrucció del coneixement i dels valors essencials sobre els quals es funda la vida civil: «La saviesa i la justícia—escriu a De immenso—van començar a abandonar la Terra en el moment en què els doctes, organitzats en sectes, van començar a usar la seva doctrina amb afany de lucre. […] La religió i la filosofia han quedat anul·lades per aquestes actituds; els Estats, els regnes i els imperis trasbalsats, arruïnats, els bandits com els savis, els prínceps i els pobles».

Fins i tot John Maynard Keynes, pare de la macroeconomia, va revelar en una conferència de 1928 que «els déus» en què es funda la vida econòmica són inevitablement genis del mal. D’un mal necessari que «almenys durant cent anys més» ens forçaria a «fingir davant nosaltres mateixos i davant tothom que el bo és dolent i el dolent bo, perquè el dolent és útil i el bo no ho és». La humanitat, en definitiva, hauria de continuar (fins al 2028!) considerant «l’avarícia, la usura i la precaució» com a vicis indispensables per «treure’ns del túnel de la necessitat econòmica i dur-nos a la llum del dia». I només llavors, un cop aconseguit el benestar general, els néts—el títol de l’assaig, Les posibilitats econòmiques dels nostres néts, és molt eloqüent!—podrien a la fi entendre que el bo és sempre millor que l’útil:

Em sembla que som lliures, doncs, per tornar a alguns dels principis més segurs i certs de la religió i la virtut tradicionals: que l’avarícia és un vici, que l’exacció de la usura és una falta i l’amor als diners és detestable, que aquells que no pensen gaire en l’endemà segueixen d’una manera més exacta els camins de la virtut i la sana saviesa. Hem de valorar, de nou, els fins per sobre dels mitjans i preferir el bo a l’útil. Hem d’honorar els que ens poden ensenyar a aprofitar bé i virtuosament l’hora i el dia, aquelles persones encantadores que són capaces de fruir directament de les coses, els lliris del camp que ni treballen ni filen.

Tot i que la profecia de Keynes no s’ha acomplert—l’economia dominant, per desgràcia, persisteix encara avui a mirar tan sols la producció i el consum menyspreant tot allò que no se sotmet a la lògica utilitarista del mercat i, en conseqüència, continuant amb el sacrifici de les «arts de la vida» al lucre—, la seva sincera convicció resta tanmateix preciosa per a nosaltres: l’autèntica essència de la vida s’identifica amb el bo (amb allò que les democràcies comercials han considerat sempre inútil) i no amb l’útil.

Una desena d’anys més tard, des d’un angle molt diferent, també Georges Bataille va preguntar-se, a El límit de l’útil, sobre la necessitat de pensar una economia atenta a la dimensió de l’antiutilitarisme. A diferència de Keynes, el filòsof francès no es feia il·lusions sobre els presumptes nobles propòsits dels processos utilitaristes, perquè «el capitalisme es diferencia clarament de la preocupació per millorar la condició humana». Només a primera vista sembla tenir «com a finalitat la millora del nivell de vida», però es tracta d’una «perspectiva enganyosa». De fet, «la producció industrial moderna eleva el nivell mitjà sense atenuar la desigualtat entre les classes i, al cap i a la fi, només evita casualment el malestar social» (III, 1, 3, p. 218). En aquest context, tan sols allò excedent—quan no s’utilitza «en funció de la productivitat»—pot associar-se amb «els resultats més bells de l’art, la poesia, el ple vigor de la vida humana». Sense aquesta energia supèrflua, allunyada de l’acumulació i l’augment de les riqueses, seria impossible alliberar la vida «de consideracions servils que dominen un món lliurat a l’increment de la producció» (p. 378).

No obstant això, George Steiner—gran defensor dels clàssics i dels valors humanístics «que privilegien la vida de la ment»—ha recordat que, a la vegada, de manera dramàtica «l’alta cultura i la decència il·lustrada no han representat una barrera eficaç contra la barbàrie del totalitarisme». En nombroses ocasions, per desgràcia, hem vist pensadors i artistes que es mostraven indiferents davant opcions ferotges o, fins i tot, moralment còmplices dels dictadors i règims que les duien a la pràctica. És cert. Aquest greu problema plantejat per Steiner em fa pensar en el formidable diàleg entre Marco Polo i Khubilai Khan que tanca les Ciutats invisibles d’Italo Calvino. Apremiat per les preocupacions del sobirà, l’infatigable viatger ens ofereix un dramàtic fresc de l’infern que ens envolta:

L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-ho durar, i donar-hi espai.

Però ¿què podrà ajudar-nos a entendre, enmig de l’infern, allò que no és infern? És difícil respondre d’una manera categòrica a aquesta qüestió. El mateix Calvino en l’assaig Per què llegir els clàssics, tot i reconèixer que els «clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat», ens posa en guàrdia contra la idea que «els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per a alguna cosa». Al mateix temps, però, Calvino sosté que «llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics».

La cultura, com l’amor, no té capacitat per imposar-se—observa amb encert Rob Riemen—. No ofereix cap garantia. I, tanmateix, l’única possibilitat d’assolir i protegir la dignitat humana ens la brinda la cultura, l’educació liberal.

Per aquest motiu crec que, en qualsevol cas, és millor prosseguir la lluita pensant que els clàssics i l’ensenyament, el conreu del superflu i del que no produeix beneficis, poden malgrat tot ajudar-nos a resistir, a mantenir viva l’esperança, a entreveure el raig de llum que ens permetrà recórrer un camí decorós.

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…