Quan Volaven els Ocells E-Book

Màrius Pellicer Castany

• Herausgeber: Letrame Grupo Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 417

Veröffentlichungsjahr: 2023

Beschreibung

Nascut a Barcelona el 1980, Màrius Pellicer Castany és llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. També va cursar estudis de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i de màrqueting a la Hogeschool van Amsterdam. Ha treballat en diferents mitjans i en els departament de comunicació de diversos centres educatius com IESE o l'HvA, als Països Baixos. A més, també ha desenvolupat tasques de comunicació a d'altres sectors professionals. Després de deu anys dedicant-se a la comunicació i al màrqueting online en el sector turisme, el 2019 decideix fer un canvi de rumb i comença els estudis de grau en Geografia i Història a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), i enceta la seva carrera literària.

Leseprobe

© Drets d’edició reservats.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[email protected]

© Màrius Pellicer Castany

Disseny d’edició: Letrame Editorial.

Maquetació: Brian Fernández Rodríguez

Disseny de portada: Rubén García

Supervisió de correcció: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1181-143-9

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de coberta, pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic, mecànic, òptic, de gravació, a Internet o de fotocòpia, sense permís previ de l’editor o de l’autor.

«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra tan sols pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, a excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.

A la meva àvia i a totes les dones de la seva generació.

VOL DE LLUM

No sabia com, però era allà. Palplantat sobre la taula de la cuina reposava un tortell ple de fruita confitada per sobre. Quina delícia! Segur que l’havia portat la seva tia Maria pel seu sant. Tot d’una, quan ja el tenia a les mans i estava a punt de fer-li la primera queixalada, un ensurt molt desagradable la va fer saltar del llit. On era? Què passava? «Dolores, hija, venga, que nos tenemos que ir ya». D’un bot, es posà dreta. S’embotí els mitjons de llana verge que li quedaven, ben grossos i que picaven força, però que eren molt calentons, i s’estireganyà tota ella, alhora que responia a son pare: «Ya voy, papa, ¿hay agua para la cara?».

Mentre es preparava per sortir, la Dolores no es treia del cap el maleït tortell de fruites i no es parava de preguntar per què, quan estava a punt de culminar-se el somni dintre del somni, sempre s’acabava despertant per una cosa o altra. Quina ràbia! I quina gana! Eren les cinc en punt de la matinada quan el Miguel i la nena sortien de casa per anar a buscar l’esmorzar al Mercat del Born. Tenien un conegut que hi treballava i els deixava la llet fresca i els croissants a preu de saldo. Tal com estaven les coses, amb quatre fills i un d’ells malalt, no podien pas malgastar els diners.

L’any passat, el 1934, el Bartolo, el primogènit del Miguel i de la seva esposa Nicolasa, havia saltat d’un tramvia en marxa amb un amic i s’havia donat un cop tan fort al pit contra un fenal que vomità sang. El nen, de tretze anys, es va espantar tant que no va dir res a casa i va fer jurar al seu amic que callaria com una tomba. Això havia estat a principis de juliol però, a l’agost, cada cop tossia més i s’ofegava. Els pares ja s’havien adonat que tacava les coixineres i els mocadors i allò no era pas bo. La Falange els proporcionà un metge que la Dolores sempre recordaria. Parlava amb una veu molt calmada alhora que anava tancant la mirada plàcidament mentre informava del diagnòstic. Tornava a sentir de nou aquell no hay nada que hacer i s’estremia. Però no només pel record del germà mort, sinó per com aquella veu tan agradable a la seva oïda, per com aquella serenor tan plàcida que sortia de dintre d’aquell doctor, estava anunciant, en realitat, que el seu germà es moria. Se li estremien els ossos, els músculs i la pell cada vegada que s’adonava que aquell horror també li produïa una certa serenor, quan li tornava a la memòria un record tan terrible.

Un cop sortits de l’Arc del Teatre, pare i filla sempre enfilaven Rambla avall fins arribar al passeig de Colom. Giraven a l’esquerra i seguien fins la Via Laietana, on es desviaven fins al carrer de la Princesa. La Dolores frisava per arribar al passeig, i aquells dos minuts que trigava des de la porta de casa fins allà li resultaven una eternitat. Un cop arribats a la cantonada amb la Rambla, sempre es recolzava del braç del seu pare i tancava els ulls. Sabia que tenia deu minuts ben bons en línia recta fins la Via Laietana. Les voreres eren una llauna, però dormia caminant. Ja es coneixia el trajecte i el seu pare estava allà al seu costat. Aquell dia, però, s’havien d’afanyar una mica més perquè de tornada havien de parar a la font per omplir unes garrafes d’aigua. Tot i ser divendres, no era un divendres qualsevol. A l’escola dels seus germans, hi assistia un bisbe molt important, o això és el que li havien dit a casa a la Dolores, i s’havien de banyar els nens. «Quina merda!» va pensar. Aquell dia no podria dormir caminant perquè havia de tirar d’un carretó atrotinat de fusta que la mare de la Luisita havia donat a l’escala per ocasions com aquella. La Dolores carregava, a més d’una garrafa per a cadascun dels seus tres germans, cinc més per a la resta de veïns. Ella les portaria d’anada perquè no volia que el seu pare les carregués tanta estona. Ell, el Miguel, les portaria de tornada perquè la nena encara no tenia prou forces per arrossegar-les plenes.

Aquell dia, tot i les maleïdes garrafes, van arribar a l’hora exacta a casa i a dos quarts de set ja entraven per la porta. El Miguel s’havia estalviat els seus quinze minuts, exactes, de la seva tradicional conversa amb l’amic del Born, i tot llest. El Miguelín i el Julito ja havien esmorzat. La Nicolasa els havia llevat tan bon punt el seu pare i la seva germana havien sortit per la porta, perquè aquell dia s’havien de banyar i arreglar-se bé. El Miguel s’enfadaria si, en arribar, encara no havien menjat res. De fet, no els deixaria esmorzar!«Nenes, no hagáis ruido que el Bartolo está malito» els havia advertit la dona mentre es vestien. El Miguelín i el Julito dormien junts en una habitació des que el Bartolo havia ocupat la de la Dolores. Sort n’havia tingut de sortir femella..., perquè tenia una habitació per a ella sola, però no li agradava gens dormir tota sola! En aquella època s’havia instal·lat a l’habitació de matrimoni amb els seus pares, però sovint s’escapava de nit i jeia al costat del seu germà gran. Comprovava que respirés:

«–Respira... está vivo.

–¿Pero qué haces, Doloricas?

–No me llames así que ya sabes que no me gusta.

–Pero a mi sí, Doloricas, y yo soy tu hermano mayor.

–¿Me puedo quedar?

–Bah, la pregunta de cada noche... échate, pero no te tires peos.

–Eso tú, so asqueroso.»

Guardaria aquelles nits en el més profund del seu cor. I quin dolor tan punyent al pit li provocaria cada vegada que recordés el seu germà i la seva normativa de no tirar-se pets al llit, quan ja l’hauria deixada sola per sempre.

Els dos nens s’estaven banyant i la Dolores ajudava a ensabonar el Julito, el petit dels quatre. Que n’era de guapo! La Nicolasa sempre deia que era igual que el seu cosí. Aquell que es va quedar unes mines de coure que li corresponien a ella per herència, o això deia el seu marit. Però ella no tenia temps per pensar-hi. Tenia massa feina! Un cop banyats, arreglats i repentinats, a les vuit en punt sortien per la porta de casa en direcció a l’escola. Com cada dia, el padre Francisco els va rebre amb el seu tradicional «Buenos días les dé Dios, señores Vera», seguit del «Buenos días le dé a usted, padre Francisco», que responien tots dos marrecs. El Miguel i el padre s’acomiadaven discretament amb la salutació feixista que la Falange començava a utilitzar ja des de la seva fundació l’any anterior, a imitació dels autoritarismes europeus.

El Miguel era obrer al Poblenou i ningú no podia assabentar-se que era militant de la Falange, perquè allò, la fàbrica, era una mina d’anarquistes de la CNT i d’altres radicals que no dubtarien ni un segon a fotre-li una fulla d’afaitar entre dues costelles si sabessin que militava amb els feixistes. Amb permís del partit, es va afiliar a la UGT per tal de no despertar sospites entre els companys de la fàbrica, que cada cop es mostraven més radicals i deien grans barbaritats. Ell era murcià, de Mazarrón, havia servit cinc anys a la marina espanyola a Melilla i havia vingut a Barcelona a treballar per l’Exposició Universal del 1929. I si allò es va fer va ser gràcies als espanyols que van aixecar, maó a maó, tota aquella parafernàlia. I ara ell havia de parlar una llengua que ves a saber tu d’on collons havia sortit. I que, a més, usaven aquells esbirros del trotskisme i els comunistes fastigosos. Ell era espanyol i monàrquic. Punt.

Un cop els nens eren a escola, el Miguel s’encaminà cap al Poblenou a pas ràpid ja que només li quedaven trenta minuts abans del canvi de torn i no pensava agafar el tramvia. Mai no ho feia. Quina manera de malgastar els calers tenint les cames fortes. A les nou en punt del matí creuava l’entrada de la fàbrica situada al carrer d’Almogàvers.

La Dolores ja estava acabant d’enllestir tot l’enrenou que s’havia format amb el bany dels nens per culpa d’aquella palangana de llautó tan grossa. Encara hi cabia arraulida si ficava el cap entre els genolls. En aquella posició, quedava tota coberta d’aigua calenta i no passava gens de fred. Es banyava cada dissabte després dels seus germans, però, l’endemà, no sabia si podria perquè ja havien gastat totes les garrafes d’aigua amb els nens. Bé, totes menys una que guardaven per al Bartolo. La Nicolasa ja era al terrat feia estona rentant la roba, sobretot les coixineres del nen que estaven plenes de taques de sang, que no hi havia manera que marxessin. L’Elisa li havia dit que ho fes amb aigua freda, que sinó coagulava i ja no marxava. La Joaquina, deia que no, que millor aigua calenta, lleixiu a dojo i azulete. Fora com fora, finalment, sempre les acabava deixant blanques com la neu. «Frotando, bonicas, frotando» anava dient en veu baixa mentre feia la bugada.

Un cop enllestida la feina, la Dolores, com cada dia, arreplegava la roba neta que la seva mare havia rentat i planxat per la fonda que hi havia al carrer dels Escudellers. Era una de les múltiples feines que acabaria fent ella mateixa quan ja fos casada i amb fills, durant postguerra. En dos minuts escassos, ja estava a la porta de la fonda:

«–Bon dia, senyor Joan, li deixo la roba on sempre?

–Sí, passa a la cuina que al fons hi ha la Carmen.

–Carmen, buenos días, te dejo aquí esto.

–Gracias, Lolita, cariño. Dale recuerdos a tu madre.

–¡Que no me llamo Lolita! Me llamo Dolores. ¡Adiós, Carmela!

–¡Ui! Si te cojo, te mato. ¡Gitana!»

En sortir de la fonda, va arribar a la Rambla en un sospir i de sobte sentí un so molt agradable. Un senyor molt gran tocava la flauta, tot movent els ditets al ritme de la melodia que tan dolçament sentia. Era l’himne de Riego. Ja l’havia sentit abans, força vegades, pel carrer i fins i tot un dia a la ràdio que hi havia a la fonda. Sense adonar-se’n, es va posar a xiular l’himne revolucionari republicà, alhora que feia xiscar els dits de la mà esquerra. Ambdues habilitats li havia ensenyat el Bartolo abans de posar-se malalt.

Pam! Un cop d’un senyor que passava la va fer tornar a la realitat i, aleshores, enfilà Rambla amunt perquè li encantava veure els colors de les flors que hi havia a les paradetes. Sobretot a l’hivern perquè Barcelona es veia molt grisa. Tot era de color marró; ni tan sols els plataners tenien fulles i, si encara en penjava alguna, també era de color trist. Quina bellesa! Li arribava l’aroma de les roses vermelles vellutades i l’olor de les tiges que trinxaven les floristes que decoraven delicadament els rams i els centres de flors per a les cases bones i els hotels de luxe de la ciutat. També sentia els clavells, d’un aroma més subtil, però més intens que el de la rosa. La seva àvia Dolores, que per això se’n deia ella, sempre li deia: «Cariño, una rosa huele más que un clavel, pero fíjate que siempre se abren solas. En cambio, los claveles van saliendo todos a la vez y su aroma acaba siendo más intenso». Els clavells blancs sempre li recordaven l’abuela Dolores. Ja de ben petita, anaven en processó fins a Montjuïc per Tots Sants i l’abuela sempre els comprava a les gitanes que abarrotaven l’entrada del cementiri. Preferia gastar-se unes perras més i evitar-se que els clavells arribessin pansits. Què pensaria el Miguel, el seu difunt marit, si li portava unes flors fetes malbé? El cert era que ara, per Tots Sants, la Dolores també era obsequiada amb un ramell generós de clavells blancs. Però, malauradament, sí que estaven pansits, perquè el Miguel els comprava a un xicot que traginava pel barri de la Ribera i que tenia un fotimer de flors de tot tipus. I molt bé de preu!

Just passada la Rambla de les Flors, la Dolores s’afanyava a pas decidit perquè volia veure les aus de més amunt. Com li agradaven els ocells! A casa tenien un colomar del qual el Miguel en tenia molta cura, i només la deixava entrar a ella a netejar i alimentar els coloms. Ja n’havia criat algun de ben petit; feia una mescla amb una mica de molla de pa i llet i, amb un escura-dents, n’agafava un bri. Subjectava el colomí amb el palmell de la mà esquerra tot aguantant-li el caparró amb l’índex, alhora que premia lleugerament les comissures del bec de la criatura amb el dit gros i el cor. D’aquella manera, podia obrir la boca tan desproporcionadament gran d’aquell ésser tan menut. Un cop l’animaló tenia el bec ben obert, la Dolores corria a omplir-lo amb aquella pasteta i premia l’aliment suaument amb el palet fins que ell mateix se l’empassava tot sol. Quan el pap es palpava ben ple, el tornava a col·locar dintre, en una caixeta plena de palla, a la zona més resguardada del colomar. A la capsa, hi ficava també una Xibeca plena d’aigua calenta embolicada amb un drap molt vell. Arraulia l’ocellet cap a l’ampolla i el cobria amb la palla perquè es mantingués l’escalfor més estona. Més d’una vegada, però, els colomins havien dormit dintre casa, perquè amb el fred de la nit acostumaven a morir. La Dolores estava encantada i el seu pare estava encantat que ella ho estigués. Així l’ajudaria! Ara serien dos contra la Nicolasa que s’enfadava poc, però quan ho feia tenia els ovaris molt ben posats.

«–¡Éramos pocos y parió la burra!

–Yo lo limpio todo, mama, no te preocupes.

–Si no es eso, Dolores. Pero es que no cabemos. ¡Coño!»

I, així, sempre que apareixia un poll dintre casa.

Allà estava! Era el canari groc que cantava com els àngels i que havia vist la Luisita la setmana passada. El seu avi no en volia de canaris perquè «eran un gasto y no estaba el horno para bollos», però a ella li encantaven i a la Dolores també. Sí que se’l sentia cantar! Però quin so més estrident... Realment no sabia si en voldria tenir un o no. Potser seria massa sorollós i als estius li agradava fer la migdiada al terrat. Els coloms ja la molestaven amb els seus sons guturals i l’espetec de les ales però aquell ocellet... Cantava! Sí que en tindria un! I li posaria Pepito! Sí, Pepito.

Trobada l’au daurada, la nena girà cua i es topà de front amb un local que lluïa una preciosíssima cornucòpia de fusta d’estil modernista. L’entrada, a més, mostrava uns vitralls decorats amb gravats de flors recargolades delicadament, juntament amb siluetes de senyores molt elegants. Es va quedar bocabadada. Quantes vegades havia passat per allà? Vint, trenta, cent, mil vegades? Com no havia vist allò tan maco? De gran mai recordaria on era el maleït local aquell. Tampoc recordaria què era exactament: un bar, un restaurant, o potser una pastisseria? Rememoraria la bellesa de l’entrada i també d’aquell terra impecablement blanc i brillant com la llum, però res més.

En aquell moment, s’obriren les portes i sortí un matrimoni molt arreglat i de cabells ben rossos. El senyor portava un barret fosc, potser negre, igual que el seu abric. Els pantalons eren grisos a ratlles i les sabates lluentes a més no poder. Ella portava els cabells recollits amb un barret arrodonit de color blanc amb una ploma groguenca que enfilava per un dels costats. Tenia els ulls molt blaus i les dents molt blanques i ben posades. L’abric era de pell d’algun pobre animal i les sabates portaven una sivella argentada i una mica de taló. En veure la Dolores palplantada davant l’entrada, el senyor li va dir: «Hi Darling! Are you ok? Are you hungry?». La nena, com que no va entendre ni un borrall, li va somriure amablement i el mirà amb els seus ulls profunds, foscos i brillants. Aleshores, la Dolores mirà també la senyora i tot d’una li va fer una reverència. No sabia qui li havia dit, però ella sabia de feia temps que a les reines se’ls feia una genuflexió. La dona esclatà a riure, i el seu marit també.

L’home, tot seguit, va entrar dintre el local i en un tres i no res va aparèixer amb les mans plenes de xocolatines. El senyor li’n va donar una esperant que la desemboliqués i se la cruspís a crema dent, però ella li feia que no amb el cap mentre deia: «No, a casa. Mis hermanos también hambre». S’estirà un davantal impecable que sempre portava posat i l’home deixà caure totes les llaminadures dintre. El tirà enlaire curosament tot fent un manyoc amb els extrems per tal que no li caiguessin els dolços per terra, i no parava de donar-los les gràcies i de tirar-los petons. Molts petons i tots seguits, com una metralladora.

Quan ja es va allunyar prou i quan ja pràcticament no divisava aquells àngels, arrencà a córrer Rambla avall en direcció a casa seva. En torçar per l’Arc del Teatre, gairebé es fum de lloros per culpa de la Luisita que tot just també sortia del mateix carrer, però en direcció contrària.

«–Luisita, he visto el canario.

–¿Sí? Voy a por agua, luego te veo.

–Espera, ten.»

La nena va mirar aquella xocolatina com si fos un tresor. «Me la comeré de camino, que si no mi madre me la quita y se la da a mi abuelo» soltà sense deixar de contemplar aquell tresor que li havia donat la seva amiga. En arribar a casa, la Dolores va pujar de tres en tres els graons de les escales fins al cinquè pis. Allà, a la llinda de la porta, va exclamar: «¡Mira, mama!». I, pam, va llançar les xocolatines enlaire, escampant-les totes per terra.

El Miguelín i el Julito van arribar d’escola gairebé al capvespre perquè aquell divendres havia estat especial. En veure els dolços dins el bol de vidre amb el voraviu d’un daurat molt gastat, pràcticament invisible, els nens es van tornar bojos cridant i saltironant amb les mans enlaire. La Nicolasa els va deixar menjar-ne una entre els dos abans de sopar i sense que ho sabés el papa. El Bartolo se n’havia menjat una de sencera sense gaire esma feia una estona. Al nen li encantava la xocolata, però mastegar s’havia convertit en un via crucis i, tragar, en una tortura.

Mentre sopaven mongeta tendra amb un bon tros de cansalada i uns ous passats per aigua, la Dolores va recordar la melodia de la flauta dolça que havia sentit aquell matí i, sense adonar-se’n, la començà a taral·lejar. El Miguel va deixar anar la forquilla, li va fotre una cleca i li va dir: «¿Qué estás tarareando?». La nena, espantada i sorpresa, va callar. «Eso no lo quiero oír dentro de estas cuatro paredes, ¿queda claro?». La Dolores assentia amb el cap alhora que li lliscava per l’espatlla un floc de cabells arrissats de color castany. En aquell moment, mentre sopava, s’anava mirant aquelles quatre parets tan fosques i amb aquell aroma enquitranat que ho impregnava tot i a tots. Allò no podia ser bo pels pulmons del Bartolo, pensà. Aquell dia decidí que quan ella es casés, la pintura de les parets de casa seva seria blanca. Blanca i la decoració verda! Li encantava el verd perquè era el color de la primavera. S’acabà el sopar en silenci i alienada amb els seus pensaments.

Tot i que feia ja molts anys de la seva estada amb la marina a Melilla, el Miguel sempre es va sentir vinculat a l’exèrcit del mar espanyol en el més intern del seu esperit. Lluïa una àncora tatuada al braç dret i tenia claríssim que quan estigués a punt de morir demanaria que el posessin dempeus. Així havia de ser! I així seria, certament. Quan considerava que havia de donar una mà de pintura al pis, s’apropava xino-xano al port i sempre tornava amb alguna cosa. Li donaven de franc la pintura sobrant d’algunes reparacions que es realitzaven als bucs i les tonalitats ballaven entre una gamma de negre, negre grisós, gris plom i, una vegada, grana. Sovint, l’home pintava el sòcol de color negre i les parets amb els altres colors en funció dels sobrants que aconseguia. Dels seus passejos pel moll i les drassanes, també havia aconseguit la palangana de llautó on banyaven els nens.

*******

El Bartolo va morir el 18 de febrer d’aquell 1935. La Dolores es trobava sola al terrat plorant el seu germà gran, amagada en un racó, a tocar del colomar. No podia suportar que allò que ja sabia que passaria ja hagués passat. S’havia acabat. D’una revolada, s’aixecà i va treure el cap pel muret del terrat i, durant un instant, li passà pel cap de llançar-se. Si saltava acabaria el patiment. No ho podia fer. La seva mare moriria de pena. On hi ha vida, hi ha esperança, sempre pensava. Per això, en realitat, ella mai s’havia arribat a creure les paraules que anunciaven la mort del germà i que aquell metge que aclocava els ulls quan parlava havia escopit a la seva cara amb tanta serenor. Va pensar en la seva àvia Dolores. Just feia un any i mig que també havia mort a l’habitació on el seu germà acabava d’expirar. Tornaria a dormir sola..., pensà. No li agradava dormir sola. No dormiria sola, no! En aquella habitació sempre hi serien ells, els seus fantasmes, i s’hi sentiria segura.

L’enterrament del Bartolo va ser memorable. La Falange es va ocupar dels preparatius i el 22 de febrer sortia una comitiva des d’avall de la Rambla, entre l’estàtua a Colom, les drassanes i l’edifici de duanes portuàries. Un carro descobert tirat per dos cavalls negre obsidiana mostrava el taüt de l’infant cobert per la bandera republicana i envoltat de flors. No hi havia clavells blancs, va pensar la Dolores. Però ella en portava. Premia un ram ben fort amb la mà i li pensava posar al seu germà tan bon punt l’haguessin enterrat.

Els assistents a l’enterrament, a part de la família, amics, veïns i coneguts, formaven una comitiva digne d’admirar. I, de fet, tothom que s’hi topava, s’aturava i observava l’escena. Homes uniformats amb la camisa blau marí, religiosos de l’escola del nen i algunes banderes de la Falange: dues franges vermelles als extrems i una de ben negra al cor, situades totes en vertical. A la part central de la foscor era on se situava l’emblema del jou i les fletxes, també de color de la sang. La processó es va celebrar en rotund silenci i només se sentien els plors i els laments de les dones i els nens. La Nicolasa havia ordenat al Miguel que, si us plau, demanés silenci a todos esosamigotes tuyos.

Tot just començaren a desfilar cap al cementiri que un dels curiosos que observava la bellesa d’aquells dos cavalls foscos des de lluny va veure el Miguel. Què feia aquell camarada de la fàbrica allà? S’hi va apropar travessant el passeig de Colom i, des de l’edifici de duanes, el va veure clarament. Era familiar de la persona que hi havia al taüt, això segur, però què hi fotien allà tants falangistes? Quan ja marxava, una senyora gran, que semblava que portava allà palplantada des del dia que havien aixecat aquell edifici, li va demanar si li comprava tabac. El Ramon, enlloc de respondre la petició de l’anciana, li preguntà si sabia qui havia mort. «Sí, un nen molt maco, al cel sigui, que no saben què tenia exactament, però ha acabat morint. Els pares viuen aquí al costat, jo fa anys que els conec. No vaig al cementiri perquè no puc caminar, però els acompanyo amb el cor. Són bona gent» va respondre. L’home li donà les gràcies i marxà. «I el tabac? No el vol?».

Un cop ja havien donat sepultura al Bartolo en un nínxol que un amic del Miguel els havia ofert per enterrar-lo, la Dolores s’esperà que marxés tothom. Quan ningú la veia, corregué cap a la tomba del germà. Era al tercer pis d’aquells edificis de pedres plens de forats quadrats que predominen en aquell cementiri. Els panteons d’extraordinària bellesa pertanyien, igual que els edificis més macos de la ciutat, a l’alta burgesia barcelonina. Els forats, els pisos dels edificis de nínxols, eren per als altres, i la fossa comuna pels ningú.

Va haver de posar-se de puntetes per tal de poder col·locar els seus clavells blancs davant la làpida. Un cop fet, travessà i, des de l’altra banda, es mirà la nova llar del seu germà. Des d’on era, es podia veure clarament que hi havia un xiprer gairebé enfront del nínxol. «Li agradaven els arbres!» va pensar mentre li prometia que sempre que pogués li portaria clavells blancs, però, això sí, de les gitanes.

Van estar fins ben entrada la Guerra Civil anant al cementiri cada diumenge i no en fallaven ni un. El Miguel ja no comprava les flors al seu conegut de la Ribera, sinó que les comprava a les gitanes. La Nicolasa col·locava curosament els clavells blancs sobre la petita lleixa on es recolzava la llosa marronosa que la separava de la seva criatura. La blancor d’aquelles flors acompanyà per sempre més el negre del dol de la seva roba fins que ja no ho podria decidir per ella mateixa. Tenia poc més de quaranta anys, però la dona feia aspecte de tenir-ne més de cinquanta.

El temps passava i la pena i el patiment esdevingueren nostàlgia. Però la nostàlgia es tornava indignació i, de nou, retornava la pena. El passar dels dies, de les setmanes, va fer que els sempre adaptables éssers humans comencessin a fer-se seva la nova realitat. El costum de mantenir la roba impecable del nen, les cures constants, les despeses en els menjars més exquisits que es podien permetre, les medicines i, sobretot, la preocupació. La preocupació omnipresent de la mort que xiuxiuejava a cau d’orella anunciant que estava de camí. El fet de saber que el Bartolo no milloraria, ans al contrari, era una rèmora que enfonsava l’ànima de la Nicolasa i la Dolores. El Miguelín i el Julito eren massa petits i van plorar el seu germà més que ningú però, durant el trànsit de la malaltia, els dos minyons pràcticament vivien aïllats d’allò que s’apropava. No havien sentit aquell metge pronunciar serenament que la Fi togada s’apropava empunyant la falç. El Miguel no s’expressava. Mai li havia estat permès. Ell es mostrava com si res no hagués passat, però el seu caràcter esdevingué més eixut.

Un matí de finals de març, quan ja les fosques nits de l’hivern començaven a ser molt més clares, i els tons liles, rosats i ataronjats que regalava el cel de Barcelona anunciaven ja el canvi d’estació, sense saber per què, l’home, que anava de camí a la fàbrica, tot d’una va notar un mal retorçat i punyent a la boca de l’estómac que el va fer aturar. Tenia ganes de vomitar. Se li havia fet un nus al bell mig de la panxa i no marxava. «Només s’havia pres un got d’aigua en llevar-se» pensà. A poc a poc, li anà passant el dolor i el seu estómac es reposà. En posar-se en marxa de nou, aquella pressió que tenia a la panxa li pujà pel pit i el cor deixà de bategar. Després, la pressió s’enfilà pel coll, la gola, les galtes, els polzes, els ulls. Unes llàgrimes incontrolades li començaren a rodolar cara avall. Ràpidament, es va treure un mocador de color blau cel de la butxaca molt ben planxat i se les eixugà tot comprovant que ningú no el veiés. Aquell dia, el murcià arribà cinc minuts tard a la fàbrica.

*******

Era un jorn de primavera fantàstic. La Dolores havia d’anar a fer encàrrecs per sa mare i algunes veïnes, tot i que en aquella ocasió també l’acompanyava la Luisita. Com no podia ser d’una altra manera, les dues nenes van enfilar Rambla amunt per anar a trobar el canari daurat. En arribar, però, l’ocellet ja no hi era. El paradista els explicà que se l’havia endut un senyor que tenia moltes aus de cant i que guanyaven molts premis. «Estarà ben atès i serà un campió!» finalment els havia dit convençut l’Enric. I les nenes somrigueren vergonyosament mentre es creuaven les mirades. En aquells moments, un mosso d’uns disset o divuit anys amb els cabells clars i esvalotats carregava unes caixes de fusta plenes de foradets i amb ocells dintre. «Pare, li deixo els coloms aquí. Ara tornaré i ja els arreglaré jo. Vostè prepari les gàbies».La Luisita va sentir que se li estremien els budells. Una sensació de fluixesa s’apropiava del seu interior fins arribar-li al començament del pubis per, tot seguit, esvair-se ràpidament. La fluixesa, a més, li provocà un somriure imbècil que la deixà en estat quasi catatònic. La Dolores, en adonar-se’n, li propicià un cop sec a l’espatlla amb el palmell de la mà.

«–¡Túuu, ya sé yo por qué te gustaba el canario!

–Pero ¿qué dices...? Me encantaba el canario

–Lo que te gustaba a ti era el pájaro este, ¡paisana!.»

En aquell moment, el pare del pájaro de la Luisita, desobeint el seu fill, va treure un dels coloms blancs de la capsa de fusta i el col·locà en una gàbia molt ben condicionada, però massa petita per a un animal que volava. En aquell moment, la Dolores s’ajupí una mica flexionant els genolls i es mirà aquell ésser blanc com la neu. El colom es girà elegantment i li mantingué l’esguard, ben quiet. No es movia, però no deixava de mira-la fixament. En aquell instant, la nena li preguntà: «¿Nene?¿Eres tú?». I, a partir d’aleshores, anà imperiosament cada matí durant tres mesos i set dies a aquella paradeta d’ocells de la Rambla per així poder veure el seu germà.

Un dia d’estiu, en apropar-se, el senyor Enric no hi era i s’hi trobava el seu fill, l’Enriquet. En veure que la Dolores buscava el colom (ho sabia perquè el seu pare li ho havia contat), el noi dels cabells clars li digué: «Ja no hi és. Ahir li estava posant aigua i no sé com, però l’ocellot aquell va sortir volant. En direcció al mar! El fill de puta m’havia costat un ull de la cara...». La nena va riure i li contestà: «Volia ser lliure!». I, quan ja feia intenció de marxar, l’Enriquet li soltà: «Tu com et dius?». «Dolores» respongué ella mig desconfiada. «Doncs vine a veure’m els divendres, Dolores. Ara sempre hi seré jo» continuà el jove. «Jo a veure’t? Espera assegut» acabà ella. I, tot seguit, arrencà a córrer Rambla avall.

La Dolores era una nena de dotze anys, però semblava més gran. Alta, ben formada, duia els cabells sense recollir i eren arrissats i de color castany amb reflexes daurats, sobretot a l’estiu. Els seus ulls eren foscos i profunds, i els seus llavis de color de maduixa amagaven un somriure blanc i ample. Ja li havien començat a créixer els pits i, de fet, des dels set anys que ja tenia la menstruació. En arribar a casa, pujà corrents al terrat a remullar-se perquè tenia molta calor. Hi havia aigua perquè el dia anterior havien fet tres viatges amb la Nicolasa fins la font amb el carretó de la Luisa. Va aprofitar per rentar-se els cabells perquè el sol els hi eixugaria ràpid.

Quan ja estava fent-se l’última esbandida i quan la cascada d’aigua que li queia per davant dels ulls ja li aclarí la vista, allà el veié. Palplantat al muret del terrat, el Bartolo l’observava tranquil·lament. «¡Nene!» va exclamar la Dolores. I l’ocell blanc, d’una revolada, es posà sobre els filferros del colomar. La nena, a poc a poc, s’hi va apropar. Va obrir la porta curosament i va arreplegar un potet de fang ple de veces que ella mateixa havia posat allà el dia anterior. El deixà a terra i s’allunyà mentre s’eixugava sense fer soroll amb una tela de cotó de color blanc. Es vestí a poc a poc i marxà de puntetes mentre el seu germà l’observava tot movent el caparró d’un costat a l’altre de forma articulada. Va obrir la porta del terrat i entrà al replanet. Esperà uns trenta segons que li semblaren trenta minuts i el colom blanc voletejà cap al potet de terrissa amb les veces. La Dolores va riure de contenta i va enfilar escales avall més ràpida que el vent.

Un dia de juny, feia una xafogor asfixiant, tanta, que no hi havia ni un nen jugant al carrer i semblava talment com si la terra se’ls hagués empassat a tots. La Dolores estava a casa molt inquieta i havia pensat de dir a sa mare d’anar aquell capvespre a posar una espelma pel seu germà al Crist de Lepant de la catedral de Barcelona. Però segur que la Nicolasa li contestaria secament: «Sabes que ya no voy a la Iglesia». En tres segons, emperò, la nena ja sabia qui l’acompanyaria. Va sortir de casa, va baixar al quart pis i obrí la porta de ca la Luisita amb un «¿Se puede?». «Pasa, Dolores, cariño, aquí está la Luisita»li contestà. Les dues amigues van marxar de casa i, buscant l’ombra, van pujar pel carrer de Guàrdia fins a Nou de la Rambla. Van girar a la dreta i en arribar a la Rambla van travessar per anar a trobar la plaça Reial. Passant per sota les arcades, van vorejar l’antic claustre i per un trencall van arribar al carrer de Ferran. Van continuar camí amunt, en direcció a la plaça Sant Jaume, i van passar just per davant l’església on les havien batejat a les dues. Es van persignar pràcticament a l’uníson i van continuar la seva marxa.

En arribar a la plaça, a la dreta, van veure quatre guàrdies urbans custodiant l’Ajuntament de Barcelona. «Quina calor que deurien estar passant!» va pensar la Dolores. Desafiant l’infern, van creuar la plaça en direcció al carrer del Bisbe i, mentre travessaven les brases del diable, la nena mirà amunt i va veure onejant la senyera catalana i, al costat, la bandera de la República que el seu germà havia portat sobre el taüt el dia que l’havien enterrat. Una vegada, el seu pare li havia mostrat una postal pintada de l’Exposició Universal del 1929. S’hi veien unes banderes amb dues franges vermelles als extrems i una al mig de color groc. «Esta es la bandera de España y no la mierda que los rojos han puesto» havia comentat indignat. Ella trobava que li afavoria aquella franja lila a la bandera dels rojos, però l’altra també era maca i, a més, era la del seu pare. I és que, el Miguel, tot i ser falangista, era profundament monàrquic.

Just al passar per sota del pont neogòtic que hi ha al carrer del Bisbe, les dues nenes es van mirar somrient i la Luisita començà:

«–¿Qué deseo has pedido?

–Que el pájaro de la tienda de pájaros se enamore de ti.

–¡Pero no lo digas...! Que luego no se cumple.

–Pues, ¿para qué preguntas? ¿Ves cómo te gusta, bandida?»

I rient com dues pàmfiles continuaren el seu camí cap a la Seu.

Van entrar per la porta on Santa Eulàlia guarda el llim i, en silenci, van començar a fer la volta pel claustre. Una, dues, tres... deu... «Doce, hay doce, falta una». «Está ahí, atontada. Está durmiendo» anaven comentant l’una amb l’altra. Després d’haver inventariat les oques de la Santa, es van apropar a veure l’ou com balla i, satisfetes, es van endinsar en la nau per una porta lateral. Només entrar, la cripta de la patrona de Barcelona els quedava just davant. La veien de costat, allà, enterrada sota l’altar major. De front, unes escales blanques convidaven els creients a endinsar-se en aquella cova lluminosa on la màrtir descansava. La Dolores va treure tres espelmes blanques de la butxaca que ja portava des de casa i li’n donà una a la Luisita: «Ponle una vela a tu padre para que encuentre trabajo». «Para eso hay que querer trabajar» sentencià l’amiga amargament. La nena, en un gest quasi automàtic, va apropar l’espelma a una de les que ja estaven enceses davant del Crist, girà a l’esquerra, i es dirigí directament a Sant Pancraci. Tot seguit, clavà el petit ciri i s’agenollà per pregar. La Dolores se la mirava calmadament fins que la va veure resar i agafà, aleshores, les seves dues llums i les col·locà juntament amb les altres que hi havia al costat. Es va agenollar, també ella, i mirant el Crist de Lepant li demanava que protegís el seu germà i la seva àvia. «Què lleig que era! Tan fosc i secallut». «No diguis això!» es va dir. I es persignava compulsivament set vegades. Quan acabà de pregar, s’aixecà i va veure que la Luisita ja l’esperava somrient al seu costat.

«–¿Qué? ¿Ya les has pedido que el Tito se fije en tus tetas?

–¡Vete a la mierda, leñe! Siempre con el Tito. A ese solo le gusta la pelota... Además, ya sabes que la Lola siempre le va detrás.

–¡Pero la Lola no vale un real!

–Que me dejes ya, ¡hostias!»

I, com gat i gos, enfilaren cap a casa.

Aquella nit, tot i la calor irrespirable, el Miguel estava de molt bon humor i de tant en tant se li escapava un somriure. Havent sopat, va agafar l’ampolla d’Anís del Mono, es va servir un gotet i li’n posà un altre a la Nicolasa. «Hoy es fiesta, mujer» li cantà alhora que la dona se’l fotia d’un trago sense que li canviés l’expressió de la cara. El murcià va explicar que havia estat a casa la seva germana i que havia mantingut una conversa molt profitosa amb el seu cunyat. A soles. El marit de la Margarita, que així se’n deia ella, li havia proposat un negoci que els trauria d’aquell barri i no patirien més penes.

La Margarita havia arribat juntament amb el seu germà, la seva cunyada i la seva mare a Barcelona. Va començar a servir en una casa bona només arribada i allà havia conegut el seu futur marit: un tercer fill d’aquella família per qui treballava i que havia heretat unes quantes propietats per l’Eixample i uns terrenys per Osona. Havien tingut dues filles: la Margarita i l’Ana, que eren ben estirades, tot al contrari que la seva mare, cosa que constantment lamentava ella mateixa. Vivien al carrer del Consell de Cent, entre Aribau i Enric Granados, en un principal enorme. Per Nadal, els convidaven a dinar, i la Nicolasa i el Miguel ho feien per Any Nou. El marit de la Margarita, però, acostumava a no assistir-hi perquè sempre tenia feina imprescindible a fer i les dues germanes baixaven ben pelades fins l’Arc del Teatre, tot i que les portava un taxi fins la porta de l’edifici. I tampoc es maquillaven, no fos cas que algú els arrenqués la cara, allà, al barri Xino.

El cunyat del Miguel, un home altiu i molt català sempre que no li afectés la butxaca, era insuportable. Bé, el Miguel no l’aguantava perquè representava el que ell més odiava: un burgés català que havia portat Espanya a la ruïna. Per culpa d’ells, la pàtria es trencava a bocins i els radicals dels rojos s’ho estaven carregant tot, fins i tot les seves martingales! Però, ja els estava bé! Ara se’ls estava girant tot en contra als burgesots aquests.

Aquell dia s’havia apropat a casa sa germana i el seu cunyat l’havia fet entrar al despatx. «Mai havia estat allà dintre» pensà. Li comentà que, com ja sabia, tenia uns camps a prop de Vic que no li donaven cap rendiment i, sense solta ni volta, va proposar-li d’invertir en vaques lleteres. La zona era idònia! Li ho havia dit un bon amic que feia temps havia obert alguna granja i funcionava molt bé. Però, com podia oferir-li allò el seu cunyat si sabia que no en tenia ni cinc? Posseïa un compte al banc i allò era cosa estranya per a algú de la seva classe social però, tot i així, el tenia. El fet que fos una persona gasiva li havia permès, ja des que havia arribat a Barcelona, d’estalviar una mica. Tant que va obrir un compte d’estalvis a la Caixa de Pensions. De totes maneres, ell no sabia quant costava una vaca, però no creia que tingués gaires més calers que per comprar-ne una o, màxim, dues.

El marit de la Margarita li proposava invertir tots els estalvis que tenia a canvi que ell, el Miguel, demanés un crèdit que el cunyat avalaria personalment. No tenia més de mil cinc-centes quinze pessetes al compte. Era gairebé tot el sou d’un any, però l’homenet li assegurava que la inversió es multiplicaria per mil. Per un milió! El Miguel acceptà i marxà pensant que aquell home retallat potser no era tan imbècil. «La família se tiene que ayudar, Miguel» li havia dit tot convençut.

Abans del dia de l’antiga festivitat de Santa Maria, van acudir al notari per signar tot de paperassa que el Miguel ni es va llegir. Entre d’altres coses, perquè l’home no en sabia pràcticament. L’escriptura de la societat, efectivament, anava a nom dels dos. El crèdit el demanava el Miguel al seu nom, però l’avalava el seu cunyat tal com ho havien acordat. El murcià també va firmar un document on cancel·lava el seu compte de la Caixa i les mil cinc-centes quinze pessetes es transferirien a un compte a nom de l’empresa. Tot estava en ordre però, si bé la societat era dels dos, el burgès constava com a únic administrador, i el Miguel com a tresorer. A més, en una clàusula s’especificava que el falangista feia una aportació de mil cinc-centes quinze pessetes en concepte de «bestiar», sense especificar el nombre exacte de caps de vacum. En una segona clàusula, es vinculaven els animals a la terra on pasturarien, la qual pertanyia al marit de la Margarita. A finals del mes de gener de l’any 1936 van començar les obres per muntar la granja lletera del Miguel.

Aquell febrer hi va haver eleccions generals a Espanya i el govern va recaure sobre el Front Popular, una coalició de partits d’esquerres que va fer president a Manuel Azaña. A Catalunya, la Generalitat passà a mans del Front d’Esquerres, que havia vençut el Front Català de l’Ordre liderat per La Lliga. El Miguel estava que trinava. Lerroux era un imbècil, però era un home d’ordre i havia engarjolat Lluís Companys i tot el govern català pels fets del Sis d’Octubre. I és que, qui es pensaven que eren aquests? Catalunya era terra conquistada!

La granja ja estava quasi enllestida i el Miguel patia per si als radicals els picava per quedar-se les vaques o ves a saber si fins i tot l’explotació sencera. La Falange havia estat il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera havia estat detingut. Tot això no els hi ho perdonaria mai de la vida. Les seves sospites es van fer precises en certes zones d’Espanya, on els membres de la UGT i del PSOE, juntament amb grups de comunistes, van començar a ocupar finques agràries. Per postres, el traïdor del Companys tornava a ser el president de la Generalitat. Però, com podia ser allò? A la fàbrica, encara estaven més alterats i no hi havia ordre de cap mena. Tot estava molt encrespat i el Miguel, tot i odiar aquella xusma comunista, anarquista i separatista, no volia que Espanya fes el pas en fals que desgraciadament acabaria fent. Sabia què era passar gana. La hi va passar quan havia mort son pare. Per això era allà, en aquella terra conquistada que ara li permetia tenir un plat a taula.

Només una vegada va anar a la granja d’Osona, el Miguel. El prat era verd i les vaques grosses i maques. Havien arribat amb el Citroën 11 del seu cunyat i havien dinat en un mas proper a la finca lletera. En tornar, estava tan emocionat que va estar a punt de dir-li a la Nicolasa que l’endemà no aniria a treballar. No! Havia d’anar a la fàbrica fins que comencessin a entrar els primers cèntims. Bé, passats uns quants mesos, potser... Així s’asseguraria que tot era estable i que tot estava en ordre. Sí! Això és el que faria. Abans de pujar a casa, però, el murcià s’havia apropat a la pastisseria Estrella i havia comprat una corona de pasta de full farcida de nata. La Dolores ni escoltava, només pensava en les postres que menjaria després. No era el tortell de fruites del somni, però, en realitat, li era igual perquè la nata li agradava encara més que no pas les fruites ensucrades.

*******

Feia dies que sonaven tambors de guerra i tota Espanya estava alerta. No era res nou allò que es produís una insurrecció militar, però, ara, la Guàrdia d’Assalt havia assassinat Calvo Sotelo. Cert és que els falangistes havien matat abans a Sáenz de Tejada, però els guàrdies eren una institució de defensa pública i no pas un partit il·legalitzat i, per tant, allò havia estat un escàndol majúscul.

Aquella vegada, però, un nou cop d’estat sí que acabaria finalment per triomfar. El 17 de juliol d’aquell 1936, va haver-hi el primer alçament militar a Melilla. El Miguel, en sentir la noticia per la ràdio del bar, no va poder evitar que la seva pell s’ericés. Va notar que li pujava una escalfor des de l’estómac, la qual se li acabà concentrant a la gola, tot pressionant-la, alhora que se li entelaven els ulls de llàgrimes que no queien. Melilla... La seva Melilla havia dit prou. Automàticament, però, l’escalfor va tornar avall, de la gola a l’estómac, on es recargolà per, posteriorment, dissoldre’s per les seves cames, tot provocant-li una estranya fluixesa. El braç, que el tenia recolzat sobre la barra de fusta de color noguera, li relliscà i gairebé que llença el quinto a terra amb la mà dreta. Una guerra? No podia ser. Ell ho tenia clar. Veia com s’estava radicalitzant Barcelona dia rere dia. Estava rabiós. Li havien tancat el partit i els traïdors estaven fora de la presó, però, tot allò, un conflicte armat, era un despropòsit! Tenia molt més clar que el propi govern espanyol que, ara sí, hi hauria guerra. Durant els tres dies següents, Manuel Goded prengué les Balears; Franco, les Canàries; Queipo de Llano, Sevilla; i el líder, Emilio Mola, Pamplona.

Allò era aterridor! La Nicolasa feia cua per comprar llegum seca i la Dolores la feia per comprar patates i qualsevol queviure que pogués trobar. El Miguelín, que ja tenia deu anys, feia fila índia a la font. El Julito s’havia quedat amb la Luisa a casa i, la Luisita, havia anat amb el seu pare a buscar tot el que poguessin arreplegar per fer foc, llum, empaquetar... El que fos! Qualsevol cosa l’havien de pillar. Per la seva part, el carretó de la Luisa anava de corcoll camí al mercat del Born. Se l’havia endut el Miguel i no sabia què hi trobaria, però, tot i així, allà anava. Durant aquells dies, fins i tot la gent s’apropava al port i al barri de la Barceloneta per anar a buscar peix directament dels pescadors, per por que la mercaderia no arribés a sortir de la llotja.

La nit del 18 de juliol no es veia ni se sentia una ànima pels carrers. Allà, a l’Arc del Teatre, sempre sortien els veïns amb les seves cadires i la feien petar una bona estona. D’aquesta manera, els nens jugaven i els grans passaven menys calor que no pas enllaunats en aquells pisos petits i mal ventilats. Però, aquell dia, tot era diferent. Se sentien trets i espetecs molt forts i ningú no sabia què podien ser exactament. Uns deien que eren granades de mà, els altres que eren tancs disparant fora de Barcelona, i un noi llarguerut, que havia passat a corre-cuita per l’Arc del Teatre en direcció al carrer de l’Est, havia dit que eren els de la CNT, que s’estaven enfrontant als militars de la capitania general de les Drassanes. Fora com fora el que succeís, els veïns no existien. No se sentia ni una veu. S’escoltava tan sols la melodia de la mort. Però, de sobte, quan tots eren a casa en silenci i els trets sonaven de més lluny, se sentí la veu de l’Elisa que cridava des del balcó: «Algú necessite arròs? En tinc un quintal, però no tinc ni un cigró!». Ràpidament, com si de cuques de llum es tractés, les cantarelles de les senyores anaven sonant d’un edifici a l’altre: primer, l’Elisa, després, la Rossita, la Luisa, la Nicolasa, l’Emília..., totes!

En poc més de quinze minuts, les matriarques havien acordat que, quan tornés la calma, farien un recompte dels queviures i els repartirien. Bàsicament, es quedarien una part per a la família, i la que consideressin sobrera la inclourien en el comú dels veïns. A partir d’aquell vespre, començaren a sortir al balcó a fer-la petar fins que les coses es calmaven i podien baixar, de nou, les seves cadires atrotinades al carrer. I si tornava el merder, s’embalconaven de nou i tot solucionat.

Al dia següent, però, no es va poder fer el recompte perquè la por, aquesta vegada sí, era real de veritat. La sentien absolutament tots dintre els budells: homes, dones, infants i totes les criatures vivents de Barcelona. La nova l’anuncià de nou aquell noi llarguerut i nerviós que havia passat de pressa i corrents la nit anterior. Aquest cop eren vora les quatre de la matinada quan els aldarulls havien despertat els veïns. En sortir als balcons, l’espantall ja corria pel carrer a pas de llebrer alhora que cridava: «Ja són aquí! L’exèrcit rebel ve cap a Barcelona!». I era ben cert. El comandant López-Amor s’apropava a la ciutat des de la caserna militar de Pedralbes, tot seguint les ordres que des de Navarra el general Mola havia encomanat al seu homòleg Álvaro Fernández Burriel.

La Dolores estava aterrida però, tot i així, treia forces per somriure el més plàcidament que podia cada vegada que els enormes ulls del Julito la miraven quan la música de la guerra feia una pausa. El tenia encastat sota l’aixella, arrapat com una llapa. Li costava respirar, però ella també l’abraçava amb totes les seves forces. No li passaria res perquè el defensaria amb les dents, si calia. El Miguelín seia al costat del seu pare i li donava la mà a sa mare. Des que havia mort el Bartolo, ell era l’home de la casa després del Miguel. Però tenia tanta por que patia per si se li escapava el pipí. A un company de classe li havia passat una vegada mentre el padre Francisco l’escridassava i li picava, i ara sofria perquè no li passés el mateix a ell també. Tot just havia fet deu anys, però ja havia de ser un home. Això és el que li havia dit el padre el dia que havia mort el seu germà gran. I sofria per si no ho aconseguia. Aquella nit, ningú va sortir al balcó. Ni tan sols els enamorats de la vila de Gràcia s’hi van atrevir. El silenci era absolut, a excepció de la sorollosa remor de la guerra que no acabaria de callar fins l’alba.

Finalment, però, el cop de Fernández Burriel va ser aturat per la Guàrdia d’Assalt, els Mossos d’Esquadra, els carabiniers i els nombrosos ciutadans, tant homes com dones, de Barcelona. La Guà