Conviure amb els homes E-Book

Manon Garcia

• Herausgeber: Ediciones Akal
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Serie: Veus crítiques
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 250

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

"«Soc una dona que aviat farà quaranta anys i que voldria poder existir en aquest món sense haver de preocupar-se constantment de les violències de gènere i sexuals de què podríem ser víctimes les meves amigues, les meves filles o jo mateixa. He observat els canvis que ha impulsat el moviment #MeToo i també l'embat reaccionari que pretén tornar a relegar les dones a la seva condició de segon sexe. Quan vaig descobrir els terribles crims comesos contra Gisèle Pelicot, vaig entendre que en aquesta història confluïen totes les qüestions filosòfiques sobre les quals he escrit i que em toquen de prop quan es tracta de les relacions entre les dones i els homes: la submissió, el consentiment i les injustícies de gènere en la sexualitat heterosexual. Vaig dubtar d'anar al judici de Mazan, però em vaig adonar que, com a filòsofa i com a dona, havia d'escriure sobre la meva experiència en aquell procés i exposar-hi les meves reflexions. Havia de respondre la pregunta que m'obsessiona: es pot conviure amb els homes?»"

Leseprobe

Akal / Veus crítiques

Manon Garcia

Conviure amb els homes

Reflexions sobre el judici del cas Pelicot

Traducció: Vicent Minguet i Francisco López Martín

«Soc una dona que aviat farà quaranta anys i que voldria poder existir en aquest món sense haver de preocupar-se constantment de les violències de gènere i sexuals de què podríem ser víctimes les meves amigues, les meves filles o jo mateixa. He observat els canvis que ha impulsat el moviment #MeToo i també l’embat reaccionari que pretén tornar a relegar les dones a la seva condició de segon sexe.

Quan vaig descobrir els terribles crims comesos contra Gisèle Pelicot, vaig entendre que en aquesta història confluïen totes les qüestions filosòfiques sobre les quals he escrit i que em toquen de prop quan es tracta de les relacions entre les dones i els homes: la submissió, el consentiment i les injustícies de gènere en la sexualitat heterosexual.

Vaig dubtar d’anar al judici de Mazan, però em vaig adonar que, com a filòsofa i com a dona, havia d’escriure sobre la meva experiència en aquell procés i exposar-hi les meves reflexions. Havia de respondre la pregunta que m’obsessiona: es pot conviure amb els homes?»

Manon Garcia és professora titular de Filosofia Pràctica a la Freie Universität de Berlín. La seva recerca se centra en la filosofia política, la filosofia feminista i la filosofia moral.

La seva obra, àmpliament traduïda i reconeguda a escala internacional, està influenciada per Simone de Beauvoir i es vertebra al voltant de les paradoxes del consentiment i la submissió en la vida de les dones. És autora de On ne naît pas soumise, on le devient (2018) i de La Conversation des sexes: Philosophie du consentement (2021). També va rebre el Premi 2022 dels Rencontres Philosophiques de Mònaco.

Disseny interior i coberta

RAG

Motiu de coberta

Juan Hervás / artbyte.es

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Queda prohibida la reproducció, el plagi, la distribució, la comunicació pública o qualsevol altra manera d’explotació –total o parcial, directa o indirecta– d’aquesta obra sense l’autorització dels titulars dels drets de propietat intel·lectual o els seus cessionaris. La infracció dels drets acreditats dels titulars o cessionaris pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (articles 270 i següents del Codi Penal).

Cap part d’aquest llibre no es pot utilitzar o reproduir de qualsevol manera possible per entrenar o documentar tecnologies o sistemes d’intel·ligència artificial.

Nota editorial:

Per a la correcta visualització d’aquest ebook es recomana no canviar la tipografia original.

Nota a l’edició digital:

És possible que, per la pròpia naturalesa de la xarxa, alguns dels enllaços d´internet a pàgines web continguts en aquest llibre ja no siguin accessibles en el moment de la seva consulta. No obstant això, es mantenen les referències per fidelitat a l’edició original.

Títol original:

Vivre avec les hommes: Réflexions sur le procès Pelicot

© Flammarion, 2025

© Ediciones Akal, S. A., 2025

per a llengua catalana

Sector Foresta, 1

28760 Tres Cantos

Madrid - España

Tel.: [phone]

[email protected]

www.akal.com

facebook.com/EdicionesAkal

@AkalEditor

@ediciones_akal

@ediciones_akal

ISBN: 978-84-460-5744-4

A Gisèle Pelicot, Caroline Darian i totes les altres

A Maxime i Caroline

«Cal estimar molt els homes.

Molt, molt. Voler-los molt per estimar-los.

Si no, és impossible, no es poden suportar».

Marguerite Duras

«Retines i pupil·les

Els nois tenen els ulls brillants

Per un joc de ximples

Mirar sota les faldilles de les noies».

Alain Souchon

INTRODUCCIÓ

El que més em va cridar l’atenció aquell matí, tan bon punt vaig arribar als voltants del Tribunal d’Avinyó, a un quart de vuit, van ser les dones que esperaven amb paciència davant les portes. A la cua, al meu costat, mentre em retrobava amb una col·lega anglesa que m’hi esperava, hi havia dues joves de vint-i-tants anys, a les quals ben aviat es va sumar una tercera que els portava cafè i croissants. A l’altre costat del carrer, sobre les muralles de la ciutat, s’estenia un enorme llençol. «Una violació és una violació», hi proclamava, en resposta a les paraules de De Palma, un dels advocats de la defensa, que durant els primers dies del judici havia dit que «hi ha violacions i violacions», donant a entendre que, al capdavall, les violacions massives que va haver de patir Gisèle Pelicot no eren tan greus, no eren en tot cas prou greus perquè se les considerés «violacions reals». Les empaperadores feministes, que inscrivien missatges a les façanes, sobretot al llarg del camí que recorria Gisèle, havien portat la causa als carrers d’Avinyó. Els cartells estaven escrits en diverses llengües. Segons les fases del judici, donaven suport a Gisèle o repetien les paraules escandaloses dels acusats o dels seus advocats.

Davant nostre hi havia un grup de dones més grans. Tot semblava indicar que eren habituals. Es coneixien, conversaven i s’aplegaven al voltant d’una d’elles, l’autoritat natural de la qual no passava desapercebuda. Brigitte, impecablement vestida i maquillada, el mocador a joc amb el pintallavis, cada matí, des del mes de setembre, agafava l’autobús de les 6.19 h per fer cap al Tribunal, tot i que les vistes no començaven fins a les nou en punt. Brigitte, Bernadette, Dominique i la resta em van impressionar. Aquestes dones, totes elles jubilades, van venir al començament del judici del qual havien sentit a parlar a la premsa local. Van venir un dia, i després un altre, fins que van decidir que hi passarien la tardor del 2024. Es van fer expertes, coneixien l’expedient al detall, els noms dels acusats i els seus advocats, a més de les seves estratègies de defensa.

El 4 de novembre, així que es van reprendre les vistes després d’una setmana de pausa per Tots Sants, el principal tema de conversa era l’organització del procés: el Tribunal d’Avinyó, que no havia previst la possibilitat que Gisèle Pelicot renunciés al seu dret de fer el judici a porta tancada, es va veure desbordat per la magnitud de l’atenció pública i mediàtica que suscitava el cas. La sala de vistes era massa petita per acollir el Tribunal, els acusats, els seus advocats, les parts civils, els periodistes i el públic. Es va decidir que aquest darrer seguiria els debats des d’una sala de retransmissions. Però fins i tot aquesta sala era massa petita, per la qual cosa el públic havia d’arribar molt d’hora per intentar aconseguir un lloc, el qual tothom corria el risc de perdre quan se suspenia la sessió. A la pràctica, això volia dir que les dones que venien des del començament del judici i que cada matí es llevaven abans que sortís el sol no van poder escoltar la intervenció de Gisèle Pelicot just abans de les vacances: hi va haver una breu pausa abans que Gisèle prengués la paraula, es va desallotjar la sala de retransmissions i les persones que havien arribat més tard i esperaven a fora van poder entrar i ocupar el lloc de les assistents habituals.

Jo les sentia lamentar que no es valorés la constància de la seva presència i no podia evitar pensar que potser no era tan greu, que potser exageraven una mica d’escandalitzar-se tant. Amb el temps, però, vaig acabar pensant tot el contrari: que aquesta història de la cua, de la sala de retransmissions, de qui tenia dret a veure què, era decisiva. Posava de manifest el problema del finançament de la justícia a França, però també el del paper dels ciutadans i les ciutadanes en els processos penals, o la importància que es concedeix als periodistes. Quan, després de passar tres dies a la sala de retransmissions, a la fi vaig aconseguir entrar amb acreditació a la sala de vistes «real», em vaig poder fer càrrec de tot el que no havia vist, sentit o entès. La càmera que hi filmava estava fixa: es veia un pla general dels jutges, els fiscals i l’estrada on es presentaven els experts, els testimonis i els acusats, que compareixien de manera voluntària. Mai s’hi va veure la policia, els advocats defensors ni els acusats empresonats. Ni tampoc els acostaments entre aquests darrers, ni les seves rialletes, ni la manera com Dominique Pelicot feia l’efecte d’exercir un domini físic sobre el judici des del seu banc. D’això en tornaré a parlar més endavant. Per la seva banda, els jutges, els fiscals i els periodistes ni veien ni sentien les reaccions del públic.

A mesura que passava el temps davant les portes de l’entrada, la cua es feia més llarga: dones joves que s’interessaven pel judici, una mare i la seva filla que havien vingut des de lluny per veure «Gisèle» i entendre què havia passat, una actriu de l’oest de França. Alguns homes hi van arribar més tard, però no vaig aconseguir parlar amb ells: per a totes les que érem allà aquell matí, la seva presència era un misteri. Què volien? Eren allà amb l’esperança de veure els vídeos dels abusos que va patir Gisèle Pelicot? Brigitte ens va assegurar que aquell dia no es projectaria cap vídeo. Però els dies que n’hi hagués, ens va dir, hi hauria molta gent i podríem veure «els culets tremolosos» a la sala de retransmissions. Però qui eren, aquells homes? N’hi havia que semblaven convençuts que es tractava d’un esdeveniment ineludible, o que tenien l’obligació de ser-hi, però no ens adreçaven la paraula, tret d’un parell que era evident que ho feien amb l’esperança d’establir alguna mena de vincle amb les dones presents.

Pocs minuts abans que s’obrissin les portes, uns homes van arribar als volts de l’entrada sense posar-se a la cua. El primer que se’m va acudir va ser que intentaven avançar tothom, però tot d’una em vaig adonar que probablement estaven esperant per altres qüestions. En un principi, m’havia passat per alt el que era obvi: alguns d’ells eren acusats de la mateixa causa penal que m’interessava. Dels cinquanta individus encausats juntament amb Dominique Pelicot, un era fugitiu, alguns eren a la presó, però la majoria no es trobaven en presó preventiva. Arribaven al Tribunal al matí i ens creuàvem amb ells pels passadissos quan anàvem al lavabo o a la màquina de cafè. Els dies de més afluència al judici, es tapaven la cara i portaven caputxes al vestíbul del Tribunal per evitar que els fotografiessin, però no sempre era així. I com que només se’ls podia veure a la pantalla de la sala de retransmissions quan eren a l’estrada, durant els primers dies em vaig passar l’estona preguntant-me, cada cop que en veia un que no duia toga: aquest serà un dels violadors o no? Però tan bon punt els vaig identificar i vaig descobrir l’odi que sentien alguns d’ells per les «feministes rabioses» que assistien al judici, em van fer sentir vulnerable.

Abans fins i tot d’arribar a les portes, al vestíbul del Tribunal o a la sala de retransmissions ja tenia la impressió de ser dins el procés, de comprendre’l, de viure-hi immersa. Com a filòsofa especialitzada en qüestions feministes, i en particular en els conceptes de «submissió» i «consentiment», feia mesos que aquesta història m’absorbia i que se’m presentava com una sèrie infinita de totes les preguntes que m’ocupaven des de feia prop de quinze anys. Ja m’havia impactat quan Lorraine de Foucher en va parlar a Le Monde el juny del 2023. Cada dia acabava esgotada de llegir tots els articles que hi trobava, i sentia com si no pogués pensar en res més que en ella, en ells i en aquella habitació de Mazan. En aquell matí esplèndid d’hivern a la Provença, però, veia que les altres dones que eren aquí estaven tan implicades en el judici com jo, i també tenien, com jo, la impressió que alguna cosa de la seva vida estava en joc en aquelles jornades d’interrogatoris. Experimentava una solidaritat que no era ni abstracta ni immediatament política: més enllà de la qüestió de si Dominique Pelicot era o no un monstre, de si Gisèle sospitava o no alguna cosa, de si aquests altres homes eren o no homes corrents, aquell matí vaig notar que la causa judicial ens estava transformant, a nosaltres, que esperàvem plegades. Totes ens vam emocionar en veure arribar Gisèle Pelicot, envoltada pels seus dos advocats, que semblaven protegir-la de la violència del món, i en sentir els aplaudiments que rebia cada matí i cada tarda. En aquest vestíbul, la idea de «totes nosaltres» prenia cos i consistència.

Tot plegat va ser, sens dubte, el que em va decidir a escriure aquest llibre: en aquesta causa, hi havia alguna cosa que ens interpel·lava —encara que no sabia ben bé qui érem aquest «nosaltres»— i que costava molt de reduir a un sol element, a una peça d’opinió, a un article. No era només el judici (de la cultura) de la violació, el judici de la submissió química, el judici d’aquells homes. Calia, per descomptat, que fos un procés just, republicà i individualitzat per a aquells cinquanta-un homes, però no era per això que estàvem fent cua amb fred, ni era l’únic motiu pel qual més de tres-cents periodistes d’arreu del món havien sol·licitat l’acreditació de premsa.

Una de les tesis centrals d’aquest llibre és la següent: el que va fer que el judici de les violacions de Mazan fos un gran judici en el sentit històric és, paradoxalment, que va posar fi a l’esperança exclusiva dipositada en el sistema judicial. Ha sigut el procés que ha demostrat que les causes penals mai no seran suficients: si un home, tot sol, en una petita població com Mazan, va aconseguir fer venir a casa seva com a mínim setanta homes diferents que vivien en un radi de menys de cinquanta quilòmetres del seu domicili (la plataforma de xat Coco funcionava per geolocalització i Dominique Pelicot volia assegurar-se que poguessin arribar de pressa), quants homes hi hauria a França disposats a violar una dona inconscient si se’ls presentés l’ocasió de fer-ho? Si, davant les imatges més explícites i devastadores que es puguin imaginar, tants acusats encara miraven de negar els fets o les seves intencions, què poden fer els jutges o els membres del jurat quan s’enfronten a un col·leccionista meticulós i obsessionat per l’enregistrament en vídeo? Si la major part d’aquests homes semblaven tan poc avergonyits pel que havien fet, tan ràpids a l’hora de trobar excuses, fins i tot després d’un llarg període d’empresonament, com podien veure la seva condemna com alguna cosa més que un càstig temporal que no canviaria gairebé res? Si els seus advocats van recórrer tant als tòpics sexistes i no deixaven de defensar els seus clients eximint-los de tota responsabilitat, quina altra interpretació podien fer aquests homes, les seves famílies i els seus amics, d’aquest judici, si no era la d’una injustícia? Cap administració penitenciària no serà mai prou gran, prou poderosa o prou eficaç perquè els homes s’abstinguin de violar. Però si «deixar que la justícia faci la seva feina», com repeteixen sempre aquells que es preocupen pels excessos del feminisme, no té cap possibilitat de resoldre el problema, què cal fer? Com a tantes altres dones, hi ha una pregunta que no deixa d’amoïnar-me, que em rosega per dins, que torna, persistent, quan menys m’ho espero: es pot conviure amb els homes? A quin preu?

Sé que aquesta pregunta pot incomodar, ferir o exasperar, però m’estimo més que em fereixi abans que m’obsessioni. M’agradaria poder fer una crida a la calma, a posar les coses en perspectiva, però aquest judici va posar més que mai de manifest en el meu dia a dia la immensa paciència, resiliència, o potser hauríem de dir submissió, que tenim. Em vesteixo i m’amoïno: no vull semblar gaire atractiva (no t’estranyi que l’acabin violant), ni tampoc anar massa deixada (normal que el seu marit li sigui infidel, només cal veure com s’ha abandonat). Si em poso aquest vestit, em prendran seriosament els meus estudiants? Bé, en tot cas, tinc la sort d’envellir: passo més desapercebuda. Baixo les escales i m’amoïno (i si tornés a haver-hi un home agressiu al passadís?). Per portar les meves filles a la llar d’infants travesso el parc. Sort en tinc, que vaig amb les nenes, els homes que volten pel parc només se m’adrecen quan vaig tota sola. Miro les notícies. Ah, en Puff Daddy[1]? Sí, vaja, ens ho podíem imaginar. Fins i tot l’abat Pierre va violar dones[2]? Comentaris en línia sobre vídeos meus o d’altres («Ha! Ha! No la violava ni amb un pal, aquesta»). El company que se sorprèn que faci classe en un departament de filosofia («no estaves a estudis de gènere?»), els coneguts que excusen l’inexcusable dels seus amics o parents, les terribles històries familiars, les dècades de mentides descobertes en una carta, els incestos dels uns i dels altres, les pallisses, la violència verbal. El clima polític no ajuda: ara resulta que és culpa de les dones i del feminisme que els homes joves votin cada vegada més els partits de la dreta més extrema, de Donald Trump a Jordan Bardella, passant pels neonazis alemanys; és el que passa quan s’impedeix als homes tenir accés lliure al cos de les dones!

Podria fer una llista interminable de les múltiples maneres com la meva existència i la de tantes altres dones es veu limitada per la violència dels homes, però aquí m’interessa una altra cosa: entendre què està en joc, en aquest judici. Es tracta tan sols d’una fascinació morbosa pel mal? Si ens atenim als articles dels primers dies del procés, que s’embarbussaven en els detalls més crus i colpidors, en part sí. Aquesta causa, com les que van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial, els judicis per terrorisme o els dels grans delinqüents sexuals, va ser, a la seva manera, un judici del mal. Però Dominique Pelicot no era tot sol al banc dels acusats. No era el procés d’un sol home, sinó el de tot un grup, alguns dels membres del qual encara no s’han identificat i continuen fent vida amb tota normalitat. La varietat de perfils, d’edats i d’històries dels altres cinquanta acusats desconcertava i feia basarda: podria ser que qualsevol home, qualsevol veí, arribés a violar una dona adormida del pis del costat, si se li dona l’oportunitat? Per a molts i moltes de nosaltres, aquesta pregunta resulta esfereïdora, sobretot per a aquells i aquelles que pensàvem que, potser, el moviment #MeToo hauria sigut el capítol final de la lluita contra la violència de gènere i sexual.

En resum, no es tracta, com a Ais de Provença el 1978, del judici de la violació, sinó més aviat d’un procés en què es concentren tot un seguit de qüestions fonamentals sobre les relacions entre homes i dones, sobre el mal, la violència i l’incest, sobre les normes de gènere i el poder. Els llibres sobre els grans judicis omplen prestatgeries senceres; hi ha cròniques judicials, obres literàries, recerques d’historiadors i sociòlegs i, per descomptat, el llibre de Hannah Arendt sobre el procés d’Eichmann a Jerusalem. Aquests llibres em fascinen, però aquí volia fer una cosa lleugerament diferent: en comptes de fer-ne una crònica dia a dia, volia aprofitar aquesta causa penal, les frases que s’hi van dir en veu baixa, alguns dels fets i, sobretot, el seu tractament mediàtic, per desfer, com a filòsofa, els fils que s’hi entrellacen. Perquè aquest va ser, alhora, un d’aquells grans judicis en què s’intenta albirar el monstre i el mal encarnat, però també va ser un procés absolutament ordinari, amb acusats ordinaris, amb una «bona víctima» (ja en parlarem). Calia desplegar-ne, un a un, tots els elements. A més, igual com el judici d’Ais de Provença no es pot entendre fora del context en què s’inscriu —l’activisme del Mouvement de Libération des Femmes i la seva mobilització perquè es penalitzés la violació, el manifest del 1976 contra la violació, però també la protesta contra la guerra d’Algèria i l’ús polític dels judicis—, el procés d’Avinyó no es pot entendre al marge de la trajectòria del feminisme francès que, sens dubte, comença amb el cas Dominique Strauss-Kahn i esclata realment amb el moviment #MeToo.

També penso, com Simone de Beauvoir, que els filòsofs no s’haurien de fer gaires il·lusions sobre el poder del llenguatge filosòfic. Hi ha emocions, experiències i veritats que la filosofia amb prou feines arriba a captar. I aquest risc és encara més evident quan es tracta de violència sexual, ja que sovint aquests temes s’han considerat fora de l’abast de la filosofia. A diferència dels llibres estrictament filosòfics que he escrit aquests darrers anys, aquí m’he permès escriure d’una manera més lliure, de vegades més personal. No crec que tot plegat comprometi l’objectivitat de les meves anàlisis, ben al contrari: donar compte també de l’experiència subjectiva d’un judici com aquest permet comprendre de manera plena què vol dir ser un ésser humà, i en particular una dona, en el món que aquest procés va posar al descobert.

[1] Sean John Combs (1969-), famós raper estatunidenc conegut pels noms artístics de Diddy, Puff Daddy o P. Diddy. Des del 2023 ha estat acusat de diversos casos d’abusos i conducta sexual inapropiada. (N. dels Tt.).

[2] Henri Grouès (1912-2007), més conegut com l’abat Pierre o l’àngel dels pobres, va ser un sacerdot catòlic francés, membre de la Resistència en la Segona Guerra Mundial, diputat a l’Assemblea de la Quarta República i fundador, el 1949, del Moviment Emmaús (els drapaires d’Emmaús), una organització dedicada a la lluita contra l’exclusió social i la pobresa. La seva crida i el moviment que va impulsar van tenir una repercussió mundial. El 2004, l’Estat francès li va atorgar la Gran Creu de la Legió d’Honor, la màxima distinció d’aquest orde honorífic. El juliol del 2024, es va fer públic un informe d’Emmaús França i Emmaús Internacional que acusava l’abat Pierre d’haver comès abusos sexuals contra almenys set dones, una de les quals era menor d’edat en el moment dels fets. (N. dels Tt.).

CAPÍTOL 1

El consentiment

«Quan no saps què fer, sempre pots aprovar una llei, no costa gaire i fa feliç la gent. Que sigui eficaç, això ja és una altra cosa!»

Robert Badinter, citant les paraules d’un polític italià

S’ha dit sovint que el judici de les violacions de Mazan va ser el judici del consentiment. I amb tota probabilitat marcarà una etapa clau en la difusió del vocabulari del consentiment a l’hora d’afrontar la violència sexual. Però aquest punt d’inflexió no serà —ni hauria de ser— un punt d’inflexió jurídic. Serà, espero, un canvi en la concepció social de la violació. De fet, aquesta causa penal va demostrar que, si bé el concepte de consentiment encara no s’ha consolidat en la consciència col·lectiva com el concepte clau per entendre què falla en la violència sexual —i que és urgent que ho faci—, sí que s’ha imposat, en canvi, en l’àmbit jurídic.

M’explico: des del moviment #MeToo se sent molt a parlar de la necessitat de modificar amb caràcter urgent la definició de violació al Codi Penal. El raonament és el següent: parteix de la constatació, que comparteixo plenament, de la immensa prevalença de la violència sexual. Les xifres són clares i contundents: es calcula que, cada any, a França, unes 230.000 dones d’entre divuit i setanta-quatre anys són víctimes de violació, intent de violació o agressió sexual; segons l’enquesta Virage, el 14,5% de les dones i el 3,9% dels homes d’entre vint i seixanta-nou anys han estat víctimes de violència sexual; cada tres minuts un infant és víctima de violació o agressió sexual a França, és a dir, uns 160.000 casos anuals. Davant aquesta magnitud, s’ha plantejat la hipòtesi que aquest tipus de violència no seria tan freqüent si fos realment castigada i si els seus autors en temessin les conseqüències. En tot cas, les dades de què disposem mostren que aquest tipus de violència és molt poc sancionada perquè sovint no s’interposa cap denúncia, aquesta no es creu o la policia i els tribunals no la tracten de manera adequada. Un dels problemes és que nombrosos casos de violència sexual es consideren agressions sexuals i no pas violacions (i, per tant, reben penes menys severes o bé no acaben en una condemna penal). En determinats casos amb gran ressò mediàtic, els acusats fins i tot han sigut absolts després d’adduir que no sabien que la víctima no havia donat el seu consentiment. Podem deduir de tot plegat que el problema rau en el fet que l’article 222-23 del Codi Penal francès defineix la violació com «tot acte de penetració sexual, amb independència de la seva naturalesa, o qualsevol acte oral o genital comès sobre una altra persona o sobre l’agressor mateix mitjançant violència, coacció, amenaça o sorpresa», en lloc de definir-la, com ja fan cada vegada més països, a partir de la manca de consentiment de la víctima.

Tornaré més endavant sobre els reptes que implica un canvi legislatiu com aquest, però primer m’agradaria mostrar que, tant en el judici de les violacions de Mazan com en d’altres, el consentiment no hi és pas absent, sinó ben al contrari: hi és absolutament omnipresent. En l’ordre de processament emesa pel jutge d’instrucció, per exemple, es feia constar que cadascun dels acusats havia sigut interrogat sobre el possible consentiment de Gisèle Pelicot. Un d’ells «admetia que Gisèle Pelicot no havia donat el seu consentiment», un altre «explicava que la situació no li havia estat presentada com una violació, sinó com una relació consentida dins una parella. Negava, per tant, els fets que se li imputaven, però reconeixia, després d’haver vist els vídeos, que Gisèle [Pelicot] no podia haver donat el seu consentiment». Comentaris similars apareixien als atestats dels interrogatoris dels altres acusats. La sociòloga Océane Pérona va dedicar la seva tesi doctoral i diversos articles a examinar la manera com la policia investiga la violència sexual. En concret, demostra que «els agents interroguen de manera sistemàtica els acusats sobre el coneixement que tenien del consentiment o del no consentiment de les denunciants». En els interrogatoris no van deixar de fer referència al consentiment, tot i que aquest concepte no estigui recollit en la definició legal de la violació. De fet, i com ella mateixa recorda, en la sentència Dubas del 1857, el Tribunal de Cassació definia la violació com «la manca de consentiment» i descrivia aquesta manca com a violència, coacció o sorpresa exercides per part de l’autor. Per bé que la llei no esmenta el consentiment, la jurisprudència estableix amb claredat un vincle entre la violència, la coacció, la sorpresa —i, més endavant, també l’amenaça— i la manca de consentiment, i justifica, per tant, l’ús del vocabulari del consentiment tant en l’àmbit policial com en els judicis penals.

Això no vol dir, però, que les denunciants ho tinguin guanyat, ni de bon tros. L’ús del terme consentiment no és, per desgràcia, cap garantia d’un bon tractament de la violència sexual. També en aquest cas, el treball d’Océane Pérona resulta especialment valuós, perquè posa de manifest que l’avaluació que fan els policies sobre si la víctima ha donat o no el seu consentiment —i, per tant, l’existència o no d’un delicte—, es fonamenta en l’ús dels anomenats «guions sexuals», tal com els defineix John Gagnon. Cadascun i cadascuna de nosaltres, segons la seva situació personal, social i professional, i en funció de les seves experiències, té una idea de com són i de com haurien de ser les relacions sexuals. No desitgem pas «com animals». La sexualitat és, ben al contrari, un procés d’aprenentatge sociocultural. Per exemple, gràcies a l’existència d’escenaris culturals compartits sobre la sexualitat, de vegades concebem el consentiment com un simple tiquet de peatge o un codi QR. I com que sovint es dona per suposat que sabem què estem consentint quan acceptem una relació sexual (per exemple, que aquesta implica la penetració d’una vagina per part d’un penis, potser precedida de «jocs preliminars», i que culmina amb l’ejaculació masculina), es pot arribar a la conclusió que no cal parlar del que desitgem ni de com hauria de ser la relació sexual. En definitiva, hi ha una certa tendència a creure que existeix un guió preestablert que defineix allò a què hem donat el nostre consentiment.

En altres paraules, els agents de policia, com qualsevol altra persona, tenen una determinada representació de com és una relació sexual normal, de les circumstàncies en què es pot produir l’ús de la violència, etc. No obstant això, aquestes representacions varien en funció de les circumstàncies de la vida de cadascú, de les característiques demogràfiques i, en particular, del gènere. Per exemple, si ets una jove escriptora lesbiana amb estudis universitaris i vius en una gran ciutat, no tindràs al teu abast els mateixos guions sexuals que un agent de policia d’uns cinquanta anys divorciat que viu en un poble petit. Tal com mostra Océane Pérona, és precisament en aquests guions sexuals on se situen les representacions sexistes en certs cossos policials: els policies que va estudiar amb prou feines acceptaven de manera seriosa la possibilitat que una prostituta pogués ser violada, perquè interpretaven les denúncies com una manera de resoldre un «conflicte comercial». També tenien tendència a pensar que una dona que va a casa d’un home sabent que ell vol mantenir relacions sexuals no pot ser violada, tot i que l’home es negui a fer servir el preservatiu, o que una noia blanca que denuncia una violació a l’institut potser ho fa perquè no vol reconèixer que ha tingut relacions sexuals consentides, etc. L’avaluació d’escenes sexuals a partir de guions previs no és exclusiva de la policia, però el fet que els agents en facin ús quan intenten determinar si una persona va consentir o no una interacció sexual pot donar lloc a biaixos sexistes i, per tant, injustos.