Covid-19. La veritat silenciada E-Book

Cinta Pascual i Montañés

• Herausgeber: Plataforma
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 114

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Des de la perspectiva de trenta anys d'experiència empresarial i la presidència de les organitzacions representatives del sector, Cinta Pascual analitza la situació de l'atenció sociosanitària al nostre país, les mancances i les fortaleses que va posar de relleu la COVID-19 i els reptes de futur davant de l'augment de l'esperança de vida i l'envelliment de la població.

Leseprobe

COVID-19

La veritat silenciada

Cinta Pascual i Montañés

Primera edició en aquesta col·lecció: juny de 2025

© Cinta Pascual i Montañés, 2025

© de la present edició: Plataforma Editorial, 2025

Plataforma Editorial

c/ Muntaner, 269, entlo. 1ª – 08021 Barcelona

Tel.: [phone] – Fax: [phone]

www.plataformaeditorial.com

[email protected]

ISBN: 978-84-10079-43-4

Disseny de coberta i fotocomposició: Grafime S. L.

Reservats tots els drets. Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a les lleis, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o processament, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta obra a través del lloguer o préstec públics. Si necessita fotocopiar o reproduir algun fragment d’aquesta obra, posi’s en contacte amb el director o CEDRO (www.cedro.org).

Índex

Agraïments

Introducció

El valor de cuidar

El sector abans de la pandèmia: l’Espanya del

baby boom

i la dependència en dades

La veritat silenciada

L’AVE tornant de Madrid

El tancament dels centres de dia. Anul·lació del 25è aniversari de L’Onada

Organització d’ACRA

Primera trucada anunciant que teníem la COVID a L’Onada

Material d’autoprotecció: EPI

Un got d’aigua freda, molt freda!

La compareixença al Congrés dels Diputats

«Oigo, Cinta, tu aflicción»

Homenatge d’Estat

Autocrítica, també de les famílies

La situació a Catalunya

Després de la pandèmia

Reflexió final

Navegació estructural

Coberta

Portada

Crèdits

Índex

Agraïments

Començar a llegir

Notes

Colofó

Agraïments

Als equips d’ACRA i CEAPs, a les dues juntes directives, direccions generals, equips de comunicació, associades i associats, tots/totes han estat uns magnífics companys de viatge.

Però sobretot als equips de L’Onada, professionals que han estat grans lluitadors i heroïnes anònimes. Sobretot aquells que van fer les maletes (deixar la seva família), i van anar a lluitar centre per centre. Que important que era l’expertesa en aquell moment.

A les persones residents que ens vau donar una lliçó de resiliència, i a les famílies per la seva comprensió.

També a tots els professionals (auxiliars, netejadors, equips tècnics…) que van treballar sense fi, i sobretot amb molta força, deixant les seves famílies i defensant el dia a dia per cuidar els més vulnerables de la societat.

Un record molt especial per a totes aquelles persones grans que van perdre la vida durant la pandèmia, i el més sentit condol a totes les famílies que, pràcticament, no es van poder acomiadar dels seus éssers estimats.

Agrair a la meva família el suport que em van donar durant l’època de la Covid: Elna, Adrià i Joan.

Gràcies! Sense tots vosaltres aquesta lluita no hauria estat possible.

Introducció

Després de pràcticament trenta anys que em dedico a cuidar persones vulnerables, per a mi una feina apassionant d’assistir i cuidar les persones grans, d’acumular una àmplia experiència empresarial dins del sector de l’atenció a la dependència i d’exercir responsabilitats com a presidenta de la patronal catalana, ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), i espanyola, CEAPs (Círculo Empresarial de Atención a Personas), ha arribat el moment d’aixecar els ulls de la gestió del dia a dia i de la resolució dels problemes i les qüestions més immediates per tal de reflexionar sobre la realitat d’un sector que es troba en un moment d’inflexió, perquè és davant dels reptes plantejats pel canvi demogràfic, pels nous reptes de l’envelliment, per l’evolució dels hàbits socials i per les limitacions d’un sistema d’atenció que no es desenvolupa al mateix ritme que les necessitats i les exigències de cada moment.

Sincerament, si no se solucionen tots els problemes és perquè la societat no donem prou importància a la vellesa, a la dependència i a l’envelliment. La gent gran, per por, i les famílies, per remordiments.

Aquesta situació, que ja era complexa i que ha demanat un esforç d’actualització a tots els actors implicats en el sistema d’atenció sociosanitària i de dependència (administracions, professionals, empreses, usuaris), ha patit amb una força especialment greu la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, que va portar tota la societat, catalana, espanyola i mundial, a uns límits desconeguts i inexplorats, que es van situar cara a cara amb totes les fortaleses i, sobretot, amb les febleses del nostre sistema sanitari i d’atenció a les persones.

Aquesta crisi va posar en relleu la importància del personal sanitari i d’assistència i cura de les persones dependents en unes circumstàncies en les quals els protocols i les metodologies ja no eren els més adients per enfrontar-se amb una malaltia desconeguda, de simptomatologia confusa i efectes molt variables segons cada persona, que podien patir-la com un procés molest, però lleu, comparable a un refredat, fins a provocar quadres respiratoris que podien resultar fatals, com va ocórrer en milers de casos. El personal i el sistema sanitari es van situar en primera línia de resposta a la malaltia i es va treballar molt intensament per facilitar els mitjans necessaris perquè poguessin continuar la lluita contra la COVID-19.

Però, malauradament, dins d’aquest panorama d’esforços, el sistema d’atenció sociosanitària va quedar en un segon pla i únicament va saltar a la primera plana dels mitjans de comunicació per les conseqüències luctuoses de la situació a les residències, sense tenir presents ni l’esforç del personal i de tot el sector per afrontar la malaltia, ni la manca de protocols i de mitjans per fer front a la simptomatologia i per aplicar les mesures de prevenció que s’anaven publicant gairebé cada dia.

La pandèmia ens va situar davant del mirall d’un sistema d’atenció a la dependència que necessita una remodelació en profunditat, una implicació més decidida de les administracions públiques i un reconeixement social per a tots els qui ens dediquem a assistir i cuidar les persones grans i, en general, totes les persones amb un grau major o menor de dependència, tant si viuen en centres residencials com si reben atenció en el domicili familiar.

A poc a poc, la COVID-19 s’està transformant en una malaltia estacional amb moltes variants i alguns pics epidèmics, però sense arribar a la crisi de l’any 2020. Però el ressò del que va passar durant aquells mesos encara arriba fins a avui i ens ha de servir per analitzar la situació del sistema en funció de la resposta a aquella crisi i, sobretot, per plantejar les alternatives que cal aplicar per tal de no repetir els errors, enfortir el sistema i donar resposta als reptes de futur d’una població cada cop més envellida i més longeva, que demana sistemes d’atenció més personalitzats mentre es manté una vida activa, i una assistència més especialitzada quan comencen els problemes físics i sobretot mentals, que són el gran repte com a resultat de l’augment sostingut i continuat de l’esperança de vida.

L’experiència de la pandèmia i les seves conseqüències constitueixen l’eix d’aquesta reflexió sobre el sector i articulen el desenvolupament del llibre, que es tancarà amb una reflexió final sobre els grans reptes de futur.

Però el punt de partida no pot ser la pandèmia ni una anàlisi freda de les xifres del sector, sinó que hem d’anar a l’arrel més profunda del que fem i com ho fem, perquè, sense tenir sempre present aquest fonament, la nostra feina pot caure en una successió mecànica de mètodes i protocols, oblidant que tractem amb persones, que tenen les seves necessitats, les seves expectatives i les seves emocions. Aquesta arrel està formada pels valors que han de guiar la nostra feina i, per sobre de tot, el valor de cuidar les persones amb respecte i sensibilitat, perquè aquesta actitud és una part fonamental del benestar de la persona cuidada. Com deia el filòsof francès Blaise Pascal, «per més grans que siguin la salut i les comoditats de les quals gaudim, no ens sentirem satisfets si no tenim l’estima dels altres».

Espero i desitjo que aquestes pàgines puguin ser un element de reflexió important sobre la situació del sector i sobre el camí que s’haurà de definir per afrontar els reptes de futur. També és un tribut a tots els professionals que van donar-ho tot en moments molt difícils i un record per a tots —persones residents, familiars, amics i coneguts— els qui ens van deixar i que mai oblidarem.

El valor de cuidar

Actualment estem en un moment en què cal aturar-se per reflexionar, assumint el bagatge del que hem viscut al llarg de la nostra trajectòria personal i professional, i al mateix temps, mirant cap al futur des del que podem deduir i imaginar a partir de la situació del present. Un present que, des del meu punt de vista, presenta una situació molt trista.

Sempre he pensat que tenim una feina molt maca, perquè la nostra missió és atendre les persones i no unes persones qualsevol, sinó precisament una part molt vulnerable de la societat; i aquesta vulnerabilitat ha augmentat al llarg de la darrera dècada perquè les persones són cada cop més grans i més dependents. Per aquesta raó crec que una part molt important de la nostra feina és envair els centres d’optimisme i alegria, al mateix temps que estem immersos en un procés d’innovació constant per tal d’atendre cada cop millor unes persones grans que també han anat canviant al llarg d’aquests gairebé trenta anys i ara ens arriben amb necessitats, neguits i expectatives diferents de les que ens vam trobar a principis del segle xxi.

Possiblement, la part més important de la nostra feina d’atenció i assistència és molt tècnica, però no podem desenvolupar-la de manera mecànica i tenint present únicament l’eficiència i l’eficàcia dels procediments i dels protocols, perquè tractem persones en moments molt especials de la seva vida i això implica que hem d’aplicar les tècniques amb alegria, amb amor i, sobretot, amb uns conceptes ètics ben establerts, profundament assumits i aplicats amb delicadesa. En definitiva, la nostra feina té un component vocacional molt important, perquè sense aquesta disposició a servir les persones no és possible superar els moments més durs de la nostra professió.

Tots aquests elements són essencials i imprescindibles per ajudar les persones residents als nostres centres. Unes persones residents que ens arriben cada cop més amb estats més o menys avançats d’Alzheimer i altres problemes neurodegeneratius que obliguen a establir eines especials per relacionar-se amb ells en les fases diferents de la malaltia. Això implica que els i les professionals s’han de formar en el coneixement i l’aplicació de tots aquests elements assistencials, al mateix temps que hi ha una inversió continuada en infraestructures adaptades als elements específics de la seva situació. Moltes vegades aquestes inversions no impliquen grans despeses ni obres importants, sinó, senzillament, tenir uns sofàs adaptats per tal d’evitar que s’hagi de lligar la persona. Aquesta tècnica, que era freqüent anys enrere, s’ha substituït progressivament per altres metodologies.

Totes aquestes tècniques ens ajuden a entendre la persona resident i també ens faciliten la comunicació amb la família, perquè entengui quines són les necessitats reals de la persona gran i l’adequació de les mesures aplicades per tal de cuidar el seu benestar sense necessitat d’aplicar eines de contenció física o química. Tota aquesta feina d’atenció, d’assistència i, en grau considerable, de mediació, em sembla una professió meravellosa que no està prou reconeguda per la societat, en general, ni pel món sanitari, en particular. Sembla com si el nostre sector no formés part de l’àmbit de la salut, molt centrat en l’atenció primària i l’hospitalària, perquè nosaltres atenem persones que no pateixen una malaltia en la seva fase aguda, que requereix la intervenció del personal sanitari tradicional, metges i infermeres, sinó que cuidem persones al llarg del seu procés d’envelliment i atenem les seves necessitats per fer tasques que considerem de la vida quotidiana, i també, en casos que són cada cop més freqüents, oferim un suport emocional que no poden tenir de la seva família, perquè en molts casos són persones soles i sense una xarxa familiar i social que els pugui oferir aquest acompanyament i allunyar el que podem considerar la pandèmia silenciosa de la nostra època: la solitud no desitjada.

Hem posat en marxa tots aquests elements assistencials, però encara no són prou valorats, com he dit abans, ni per la societat ni per les administracions. Hi ha una manca de confiança molt gran per part de tots els interlocutors, en certa manera comprensible, perquè les arrugues no agraden a ningú i molt menys la dependència.

Segurament la millor manera d’aconseguir aquest reconeixement implica establir uns indicadors clars quantitatius i qualitatius que serveixin per avaluar quan s’està fent una bona feina i també per detectar aquells elements de millora i de transformació necessaris per mantenir i augmentar el nivell de qualitat dels centres. Però també cal tenir present que la implantació d’aquests indicadors i el reconeixement per part de l’administració no és un procés senzill ni ràpid, però, des del meu punt de vista, ha de ser un dels reptes per al futur del nostre sector.

Un dels elements essencials al món residencial i pel qual tinc un interès especial és l’alimentació. Segurament això em ve de la meva mare i del meu pare; tots dos eren cuiners i em van transmetre la seva passió per la preparació dels àpats i la importància de menjar uns plats ben preparats, que no siguin únicament nutritius, sinó que aportin un plaer al gust, a l’olfacte i, també, a la vista.