El tercer casament E-Book

Kostas Taktsís

• Herausgeber: Trotalibros Editorial
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Sprache: Spanisch
• Veröffentlichungsjahr: 2022

Seitenzahl: 514

Beschreibung

«No puc, no, ja no puc suportar-la més!» Així comença la lamentació de la Nina, una dona que lluita incansablement per sobreviure sense renunciar a la seva identitat i tirar endavant la seva família en un món convuls i despietat. A mesura que la societat grega s'ensorra per les envestides de la Segona Guerra Mundial, l'ocupació alemanya i la guerra civil, la Nina va quedant relegada a una classe social cada cop més baixa. A la voràgine de la vida, entre casaments, guerres, batejos i funerals, la Nina només troba refugi en l'Ekavi, la seva sogra, la seva confident, la seva amiga. Publicada el 1962, "El tercer casament" va ser l'única novel·la que va escriure Kostas Taktsís, assassinat en circumstàncies mai aclarides. La seva obra mestra, addictiva i inoblidable, es va convertir ràpidament en un dels llibres més venuts i traduïts de la literatura grega moderna, i és que el crit de la Nina —descarnat, impetuós i d'una força infrangible— és el crit de totes les dones al llarg de la història.

Leseprobe

L'AUTOR

Kostas Taktsís* va néixer a Salònica el 1927. Quan tenia set anys, a causa de la separació dels seus pares, se’n va anar a viure amb la seva àvia a Atenes. Va començar a estudiar dret a la Universitat d’Atenes però no va completar els seus estudis perquè va ser cridat per servir a l’exèrcit, on va assolir el grau de subtinent. Amb vint-i-quatre anys va publicar la seva primera col·lecció de poesia, Δέκα ποιήματα (‘Deu poemes’), seguida de quatre més: Μικρά ποιήματα (‘Petits poemes’), Περί ώραν δωδεκάτην (‘Cap a la dotzena hora’), Συμφωνία του “Μπραζίλιαν” (‘Simfonia al Brasiler’) i Καφενείο “Το Βυζάντιο” (‘Cafè Bizanci’). El 1956 va començar a viatjar per tot el món, treballant en diferents oficis, des de mariner fins a ajudant de l’encarregat a la cuina d’un restaurant. Mentrestant va començar a treballar en el que seria la seva única novel·la i obra mestra, el tercer casament. De tornada a Grècia, i després de diversos rebutjos editorials, el 1962 la va publicar pel seu compte. Va obtenir un èxit immediat, va ser traduïda a divuit idiomes, adaptada a la televisió, al teatre i la ràdio i va convertir Taktsís en un dels escriptors més importants de la seva generació. Durant la dictadura dels coronels va estar implicat en diversos aldarulls amb la policia, lluitant pels drets dels homosexuals i denunciant-ne la repressió. El 27 d’agost de 1988 la seva germana se’l va trobar escanyat al seu apartament. La policia no en va poder resoldre mai l’assassinat.

* En aquesta edició s’ha mantingut la transcripció internacional del cognom de l’autor pel seu desig exprés.

EL TRADUCTOR

Jaume Almirall Sardà és doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat durant quaranta anys a l’ensenyament de la llengua i la cultura grega en aquesta universitat i a l’ensenyament secundari. Sobre aquest mateix camp, ha publicat estudis en revistes especialitzades. És un dels redactors del Diccionari Grec-Català publicat per Enciclopèdia Catalana. Ha editat i traduït autors grecs tant de l’Antiguitat (Sòfocles, Eurípides, Arat, Llucià, Antoní Liberal) com moderns (Geórgios Viziinós, Nikos Kavadias, Kostas Taktsís). Ha estat vicepresident de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics. És un dels fundadors de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, que actualment presideix.

EL TERCER CASAMENT

Primera edició: setembre de 2022

Títol original: Το τρίτο στεφάνι

© Psichogios Publications, SA, 1964, 2021

© de la traducció: Jaume Almirall Sardà

© de la nota de l’editor: Jan Arimany

© d'aquesta edició:

Trotalibros Editorial

C/ Ciutat de Consuegra 10, 3r 3a

AD500 Andorra la Vella, Andorra

[email protected]

www.trotalibros.com

Editat amb la col·laboració del Govern d’Andorra

i el suport del Ministeri de Cultura i Esports de Grècia

i la Fundació Hel·lènica per a la Cultura en el marc del programa GreekLit.

ISBN: 978-99920-76-27-9

Dipòsit legal: AND.136-2022

Maquetació i disseny interior: Klapp

Correcció: Núria Solano

Disseny de la col·lecció i coberta: Klapp

Impressió i enquadernació: Liberdúplex

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes per les lleis queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

KOSTAS TAKTSÍS

EL TERCER CASAMENT

TRADUCCIÓ DE

JAUME ALMIRALL SARDÀ

COLOM · 2

I

1

No puc, no, ja no puc suportar-la més! ¿Quina plaga és aquesta que m’has enviat, Déu meu? ¿Quins pecats he comès perquè em castiguis tan durament? ¿Fins quan hauré de portar aquesta càrrega? ¿Fins quan estaré obligada a aguantar-la, a veure-li la carassa, a sentir-li la veu, fins quan? ¿No hi haurà, per fi, cap paio cec que se l’endugui, per veure’m lliure d’aquest esguerro de la natura que el seu pare em va deixar per venjar-se de mi? I mala negada facin els qui no em van deixar avortar!

¿Però per què els maleeixo? Ja no són vius. I tampoc no en tenen pas culpa. En tinc la culpa jo, que me’ls vaig escoltar. En qüestions d’aquestes s’ha d’escoltar només un mateix, ningú més! Mentre va ser petita, em consolava amb el pensament que en fer-se gran canviaria. «Canviarà!», jo deia. «Farà bon seny. Al capdavall, tard o d’hora, un dia es casarà. Algú altre se la carregarà al damunt.» Però tant és! Eren vanes esperances. Així com van les coses, em sembla que es quedarà fadrina. ¿I com no s’ha de quedar fadrina, tal com és? Ah, la culpa la té aquell monstre, l’Erasmia, que va fer-la malbé amb els seus adoctrinaments. ¿Quin home, feu-me el favor, quin home es girarà per mirar-se-la amb desig, així com es vesteix, així com es comporta, així com parla? ¿Qui que tingui cara i ulls acceptarà de fer-la mare dels seus fills, amb les ridícules idees que té, amb les neurosis que té, amb l’erupció cutània que es grata constantment i que no deixa que se li clogui? Malauradament, quedarà per vestir sants i, pobreta de mi, no sé quina de nosaltres dues em farà més llàstima: ¿jo mateixa, o ella? Perquè tant és el que jo digui, ¿per què us haig d’enganyar? Soc la seva mare i per ella pateixo.

Però també pateixo per mi mateixa. Cada vegada que em fa enfadar, el dolor de l’úlcera em fa tornar boja. «Ja que Déu t’ha fet lletja», li dic, «almenys vesteix-te una mica més vistosament, a veure si n’engalipes algun!» Però malauradament no se m’assembla ni en això. No vull dir que jo sigui guapa. Però soc salada. Sempre he sabut vestir-me. A la seva edat jo les veia a venir d’un tros lluny. Passava i els caps dels homes es giraven, com es giren els gira-sols amb el sol. No era com aquesta sargantana! Ja voldria saber, jo, a qui redimonis s’assembla. A mi no se m’assembla, a la seva àvia no s’hi assembla, al seu avi no gens, al seu pare encara menys. Potser era un mala peça, potser era això o allò, però era persona de món. Era guapo —més guapo que no calia

No, no soc guapa! Però sé viure. A la meva edat, ¿quina dona es conserva tan bé com em conservo jo? Totes les meves amigues i totes les meves companyes de l’Arsàkio1 han envellit. Les veig al carrer i m’espanto. Ja són àvies! No perquè tinguin nets —la Iulia no té nets—, sinó perquè no han tingut cura d’elles mateixes. S’han deixat estar i han envellit. El cos no envelleix si abans no envelleix el cor. «Que llueixin les meves filles», diu. «Que hi vagin els meus fills, als balls i a les diversions! Ja me la vaig xalar, quan em tocava!» Però ho diuen perquè tenen fills que es mereixen qualsevol sacrifici. No tenen la Maria! No saben què vol dir tenir per filla la Maria, i per això no em sembla malament que em retreguin que m’hagi tornat a casar, en comptes de mirar si la casava a ella. No saben que, a l’època en què em vaig tirar de cap a pescar el Thódoros, vaig sospesar tots els pros i els contres. La Maria, em vaig dir, és com el nàufrag que s’ofega: si intento acostar-m’hi per salvar-la, m’arrossegarà a mi i tot cap al fons. Que em salvi jo, almenys, per poder donar-li l’ocasió de créixer una miqueta, de madurar poc o molt. «Casa-la», em deien totes, «i ja no la reconeixeràs.» ¿Que la casi jo? ¿És incapaç de trobar un xicot ella sola? ¿L’hi haig de portar jo en safata? A la seva edat, a mi em festejaven al mateix temps deu homes. Allà on anés, sempre els portava enganxats a les faldilles. Aquell a qui hagués dit «te’m quedo a tu» hauria corregut com el llamp! Com vaig ser tan cega, em direu, d’anar a petar amb el Fotis, això és una altra història. M’estimo més no recordar-ho, perquè m’altero més. Potser —em dic de vegades a mi mateixa— estava escrit per la mà de Déu que m’hi casés per passar les que he passat. Que estava escrit que pariria aquesta Medusa! En canvi, altres vegades penso que no en té la culpa ni Déu ni el destí. Jo en tinc la culpa, ningú més! Era tossuda i m’hi vaig encaparrar. Vaig dir «m’hi casaré» i m’hi vaig casar. Per una tossuderia. Exactament perquè ningú de casa no el volia. Ni tan sols el papà, que Déu l’hagi perdonat, que sempre era tan cautelós en els seus judicis. No tenia intenció de deixar-los que tornessin a remenar una altra vegada els meus assumptes i la meva vida, com havien fet en el passat. Prou mal m’havien fet ja amb els seus embolics en el cas de l’Argiris. Ja no tenia divuit anys, com abans. En tenia vint-i-set. Era independent i estava decidida a tirar pel cap que jo volgués. Vaig tirar pel cap que vaig voler i la vaig ben espifiar!

Però no barregem les coses. Tothom s’equivoca una vegada a la vida. ¿Aquesta és una raó perquè jo pagui eternament per aquella estúpida equivocació? ¿Quants anys viuré encara? ¿Deu? ¿Vint? Ves a saber! Potser avui surto i m’atropella un cotxe, un d’aquests que corren com dimonis. Però encara que em quedi una hora de vida, tinc intenció de viure-la com jo vull! La senyora Galàtia no està per tenir cap més Nina. Està ben soterrada. Viure sense el rondineig d’ella, concentrar-me una miqueta, poder pensar en coses més serioses que no el tema etern de la Maria. Déu meu, ¿mai no me’l faràs, aquest favor?

Fa dos o tres dies que està de mala lluna amb el Thódoros. La ràbia li ve a temporades. Li tanca la porta als morros. Es nega a menjar a la mateixa taula que nosaltres. I quan estem soles en diu fàstics, d’ell i de la seva família, sense que el pobre li hagi donat el més mínim motiu. Està gelosa de mi, mal com no rebenta!, ¿quina altra cosa es pot pensar? «Si vols un home», li he tornat a dir avui, «ves al parc a veure si trobes algun tros de perxa! El parc no és lluny. És a dos passos. Ves a veure si trobes cap mariner o cap soldat que t’apagui el foc! ¿Jo te l’haig d’anar a buscar? A la teva edat, no només ja t’havia tingut a tu, sinó que ja estava a punt de casar-me per segona vegada! Arri!», li dic, «vesteix-te i ves-te’n al carrer, i et juro pels ossos del meu pare, l’home que m’he estimat més que a ningú en aquest món, que portis qui portis a casa, però qualsevol que sigui, que el portis i em diguis “aquest senyor és amic meu, és el meu promès, és el meu marit”, no hi posaré ni la més mínima objecció, no expressaré ni la més mínima opinió! I li faré deu reverències. No soc jo, la que m’hi casaré. No soc jo, la que dormiré amb ell. Tu, hi dormiràs. Només cal, és clar, que no se’t rifi —perquè les que es fan les estretes com tu, sovint se les rifen—, i se’t cruspeixi el dot i et deixi plantada, i jo hagi de carregar-te no només a tu, sinó també algun bordet! Vesteix-te», li dic, «i ves-te’n al carrer, que et vull perdre de vista! I si no vols un home, perquè, és clar, ets una desequilibrada i ni tu mateixa no saps què vols de la vida, llavors ves a tancar-te en un monestir. Encara n’hi ha uns quants. Ves a Keratea amb la venerable Mariam! Arria, fes-te monja com l’Erasmia, el teu gran model! ¿És a dir, que el teu pare te’m va deixar expressament amb l’encàrrec que m’amarguessis la vida? Arri! Vesteix-te! Fes d’una vegada el que vulguis. Però ves ben amb compte. Et previnc per última vegada: no em tornis a fer enfadar com has fet avui, i encara menys davant del Thódoros, perquè faré com l’assassina Castro2 i et tallaré a trossets! I no gosis tornar a treure de la paret de la sala les fotografies del meu pare i de la senyora Ekavi! Tant és que els marcs siguin lletjos. Tant és que ja no sigui moda tenir les fotografies a la paret. Mentre jo seré viva, la casa serà meva! Jo soc la mestressa, aquí, i penjaré a les parets el que vulgui, ¿ho sents? Quan et casis, que Déu faci!, i tinguis la teva pròpia casa, o quan la dinyi, que dius tu, i heretis —i, de la manera que em fas enfadar, m’heretaràs aviat—, a les parets t’hi penges picarols! Però mentre jo seré viva i tindré els ulls oberts, vull veure les fotografies de les persones que m’estimaven i que, malauradament, es van morir i em van deixar amb tu, harpia, perquè em facis consumir!», li he dit i he anat a penjar al seu lloc les fotografies del papà i de la senyora Ekavi.

Quan ho ha vist, ha tret foc pels queixals. «Ves!», em diu, «que no t’ofenguin la bugadera de la teva sogra.» I li dic: «Bugadera, ho ets i ho sembles tu!» Així ha començat la nostra discussió, avui. «Bugadera, ho ets i ho sembles tu», li dic, i d’insult en insult per poc si no arribem a les mans. M’he encès com una pólvora, perquè sé que insulta la senyora Ekavi expressament, per fer-me la punyeta. Que la senti el Thódoros, que diu bugadera a la seva mare, i ja veureu com l’agafa pel serrell i la fa voltar com una baldufa. ¿I qui es queda amb el disgust? ¿Qui serà, sinó jo i ell? La Maria no, és clar. La Maria amb les discussions reviscola, no pot viure sense discussions.

Però encara que el Thódoros no hi fos, mentre jo sigui viva tinc la intenció de veure el retrat de la senyora Ekavi en el seu lloc. No perquè sigui la meva sogra. ¿Quina nora s’estima la sogra? Déu sap que, si ella visqués, jo no hauria acceptat sota cap concepte casar-me amb el Thódoros. Potser era la millor amiga del món, però no feia per sogra. Això, jo estava en condicions de saber-ho millor que ningú. En la situació anímica a què havia arribat els últims anys, ja era incapaç de mantenir qualsevol relació humana. No era la senyora Ekavi d’abans, amb les seves bromes, la seva fe en la vida i en la gent —malgrat el seu pessimisme superficial—, la senyora Ekavi a la qual contaves les teves penes i ella et donava consells com només ella en sabia donar. No! Si hagués viscut per l’època en què el Thódoros va tornar d’Orient Mitjà, no se m’hauria acudit la idea de casar-m’hi i ser la seva nora.Hauria sigut ridícul. Inconcebible. Fatalment, ens hauríem barallat. Deixant de banda com hauria rigut la gent a costa nostra. Encara ara, em trobo alguna vegada conegudes meves d’aquella època, que fa anys que no havia vist, que em diuen: «Quines coses, Nina!: ¿t’ho hauries cregut mai, que un dia series la seva nora?» I ho diuen amb sarcasme, que si jo no ho deixés córrer com ho deixo córrer, m’hauria de barallar amb tothom. Al capdavall, penso, en part tenen raó. És ridícul que les coses vagin anar com van anar, només que no és ridícul de la manera com la gent ho veu. ¿Quina de totes aquestes presumides3 coneixia la senyora Ekavi? ¿Quina coneixia el seu cor? De vegades dubto si la coneixia fins i tot jo mateixa, tot i que juntes n’havíem vistes de tots colors.

N’hi havia algunes que la trobaven divertida. N’hi havia que la miraven amb menyspreu, com la mirava l’esnob de la Iulia. No podia entendre com m’hi podia fer, amb ella. No m’ho va dir mai clarament, però m’ho deia amb un munt d’indirectes. «Tu, Nina, tens tan bon cor!», em deia. «Obres casa teva a qualsevol. Sempre li ho dic a la meva Lílika: la Nina té el millor cor del món.» No podia entendre que fos possible que jo m’estimés més fer-me amb la senyora Ekavi que no amb ella o amb la Karussu.

La Martha la veia com un pallasso i una vegada m’ho va dir: «Tu ets com els emperadors», em va dir, «que tenien els seus bufons.» Aquesta tampoc no podia entendre, encara que es feia la instruïda, les raons que de vegades feien que la senyora Ekavi es comportés també com un pallasso per humilitat. A la senyora Ekavi la feia tornar boja dramatitzar la seva vida, però com més la dramatitzava més bromes en feia, sempre a costa d’ella mateixa, mai dels altres.

Pel que fa a la tia Katingo, amb la seva beateria i els seus ridículs principis sobre moral, era natural que la veiés com la personificació del dimoni a la Terra. I per una banda tenia raó: la senyora Ekavi també era un dimoni. Però al mateix temps també era un déu, una santa, i ningú no està en situació de saber-ho millor que jo, que vaig seguir la seva història fins al final, que vaig entendre el seu cor com no el van entendre ni els seus fills!

Els seus fills, bah! Tenint la filla que tinc, estic en situació de saber que de totes les criatures de Déu, potser no n’hi ha cap en aquest món que ens entengui menys que aquelles que ens han sortit de dins de les entranyes. I si tot això no és prou perquè jo vulgui veure el seu retrat, llavors diguem que ho faig perquè vam passar juntes dies inoblidables. Perquè vaig obrir-li el meu cor, com no ho havia fet ni amb la meva mare. Perquè, tenint l’amarga experiència de la seva pròpia filla i de tots els seus fills —perquè tampoc la Polixeni, al final, no es va comportar millor que l’Eleni—, era l’única d’entre els meus parents i amics que em compadia des del fons del seu cor. L’única que compartia i entenia la pena i l’amargor que jo sentia per la mala sort que havia tingut: tenir un monstre de filla!

2

Vaig conèixer la senyora Ekavi el 1937. O, calla, no, no va ser el 37. Va ser l’estiu del 36, l’agost. Me’n recordo perquè al cap de pocs dies va ser la Mare de Déu. Celebrava el seu sant Sa Excel·lència la comtessa, i jo feia dissabte, traient la pols de tot arreu, fregant el parquet, i així anar fent. Era al terrat amb la Marieta i espolsàvem, descalces totes dues, les cortines de vellut de la sala. Era l’última feina que fèiem aquell dia. Ja n’hi ha prou, pensava jo, demà serà un altre dia. «Acabarem d’espolsar i anirem a prendre un bany, per refrescar-nos», li deia a la Marieta, quan vam sentir la campaneta, que sonava cada vegada que s’obria la porta del carrer. «Mira a veure qui hi ha», li vaig dir. «Dona’m la punta de la cortina i mira a veure qui hi ha. Espero que no sigui cap estrany, perquè vaig tota despentinada. Si em veu algú que no em conegui, em prendrà per una gitana.»

Em va donar la punta de la cortina i, com una daina, pobra Marieta, va saltar al terradet que hi ha davant del safareig. D’allà estant es veu tota la galeria exterior, des de la porta del carrer fins a l’entrada principal. a cloure els ulls amb suspicàcia, com feia cada vegada que veia una cara nova. Me la mirava i em feia gràcia. Deu ser algun estrany, em vaig dir. Perquè la Marieta arrufi el morro, ha de ser algun estrany. Quina una que n’era! Com un buldog ferotge. Va tornar al terrat i va agafar una altra vegada la punta de la cortina, perquè poguéssim continuar espolsant-la.

Vaig veure que no tenia intenció de parlar la primera, prou que la coneixia. «¿Qui hi ha?», li vaig dir. «Ningú.» «¿Què vol dir, ningú, si he sentit la campaneta.» «Prou! Et dic que ningú!» Així és com em parlava. «L’Erasmia», es va dignar a dir-me, al final. «Amb una cacatua.»

Per a la Marieta, l’Erasmia era «ningú», com Ulisses per a Polifem. «Té raó que és un estrany», vaig pensar. Però qui podia ser, no en tenia ni idea. «Algun d’aquells pardals que l’Erasmia coneix a ca la beata de l’Evfimia», em vaig dir, «si no la Marieta no li diria cacatua.» Deia cacatues a totes les conegudes o desconegudes que no li feien el pes.

Malauradament tenia el mal costum de dir cacatua també a la mare de l’Andonis. Que si la cacatua això, que si la cacatua allò. Li va quedar: era la Cacatua amb majúscula. Ens hi vam acostumar, i també nosaltres li dèiem així quan l’Andonis no era a casa, i jo tremolava de por que algun dia no se’ns escapés i l’hi diguéssim al seu davant. Jo sabia que no badaria la boca però que l’home s’enfadaria, i ja prou que el feia enfadar cada dos per tres la meva filla, que el deixava com un drap brut. El Boros m’ho havia dit mil vegades: «Nina, mira de fer que eviti les enrabiades. Té el cor ben fotut. Cuida-te’n.» Però el que jo feia amb la meva paciència i les meves atencions, ho desfeia la meva filla amb la seva llengua. Si intentava renyar-la, li responia: «Deixa’m estar! No sé qui et penses que ets! No ets el meu pare!» Això a l’edat de dotze anys. I me’l deixava sense esma, l’home.

La Marieta, l’havíem portada d’Andros un any que havíem anat a estiuejar a la finca de la tia Bólena, una cosina del papà. La Marieta era de Pissomerià. Els pissomerians —pregunteu-ho a qualsevol d’Andros— són cèlebres per ser esquerps i per tenir una llengua esmolada, i la Marieta era pissomeriana fins al moll de l’os. A mi m’estimava com un gos fidel. I l’Andonis, el respectava, encara que estiguessin sempre fent bromes. En el fons sabia que era el seu amo i li tenia una mica de por. Però a tots els altres, estranys i propers, els feia sempre la guitza. No hi havia ningú a qui no li posés un renom. A la tia Katingo li deia bisbe, «lo bispe». A la comtessa li deia cap d’ase. Quan ho deia, jo feia veure que m’enfadava, per no donar-li massa corda, però per dintre pensava que no hi podia haver renom més ben trobat. Era un cap d’ase, és un cap d’ase, i cap d’ase serà tota la vida!

Però, de tots, a qui menys aguantava era l’Erasmia. No la podia ni veure. La veia i se li regiraven les tripes. I quan amb ella ens encolomava també les seves amigues per fer ostentació de casa nostra, jo tenia feina perquè no la fes fora. Moltes vegades deia a la gent que jo estava malalta i no rebia visites. «Ves a fer-nos un cafetó!», li deia jo. Havia après de la mamà, que Déu l’hagi perdonada, a ser hospitalària amb tothom, i del papà, a no ser esnob i a no rebutjar ningú sense conèixer-lo una mica, ¿i com pots conèixer una persona, si no hi prens un cafè? «Ves a fer-nos un cafetó, i treu també unes guindes!», li deia. I ella anava a la cuina, s’amagava de manera que només la veia jo, i em feia unes ganyotes que volien dir: «No els penso fer cafè! Ni parlar-ne! On s’és vist, aquesta púrria, si encara els traurem confitures!» I de vegades m’havia fet quedar malament.

Però entre que sovint deia en veu alta els pensaments que jo m’estimava més de guardar-me per a mi mateixa, i que era honrada, treballadora i complidora, i que, a més, els últims anys, abans de la guerra, amb la malaltia de l’Andonis i la recessió, vam acabar devent-li fins a deu mesades i ella no va deixar anar ni una paraula, jo em feia la distreta amb totes les seves beneiteries i picava l’ullet a les visites, que d’altra banda ja l’havien clissat i no se la prenien seriosament. «Deixa-la estar», em deia a mi mateixa, «que es pensi que també ella és membre de la família i que té dret a dir-hi la seva.»

«Vinga, acabem d’espolsar!», li vaig dir. «Ja n’estic farta! A fer punyetes les festes i el que de bo tinguin, un dia estaré de mala lluna i tancaré la porta a tothom! ¿Quina mena de persona és, aquesta cacatua?», li vaig dir. Sabia que si jo no l’hi preguntava, no badaria la boca. Però fins i tot quan li feia preguntes, no era dels que s’acoquinen fàcilment. «Buf! Una cacatua, ja t’ho he dit!» No era de gastar moltes paraules. S’havia acostumat a tractar-me de tu. Només tractava de vostè el papà, que Déu l’hagi perdonat. Si l’hagués sentida algú que no ens conegués, hauria pensat que ella era la senyora i jo la criada.

Potser per primera vegada, la Marieta estava equivocada. La senyora Ekavi no era una cacatua, no tenia res a veure amb les bruixes que de tant en tant l’Erasmia m’encolomava, per més que li havia dit moltes vegades, sense mossegar-me la llengua —però ni m’escoltava, tenia el suport de l’Andonis—, que no volia que em portés desconeguts a casa. No! La senyora Ekavi no era una cacatua. La vaig clissar de seguida, i la meva primera impressió no va canviar ni quan vaig des­cobrir que ho havia endevinat de ple, i que, en efecte, s’havien conegut amb l’Erasmia a casa de la beata de l’Evfimia. Ah! Déu sap el que havia arribat a passar, i passava encara, per culpa d’aquella vella farsant!

La beata Evfimia era «monja». De jove voltava pels barris i venia espelmetes, encens, fragments de la Vera Creu i les Vides de Sants. Devia haver-les llegit i vist que no era difícil fer-se el sant, i quan va envellir i ja no va poder caminar, va llogar un cambró prop de Sant Levteris,4 es feia la santa i vivia de les aportacions voluntàries dels fidels —mitja lliura de sucre, tres unces de cafè, i així anar fent—, que es venia, com més endavant vaig saber, la seva jove —la santa tenia dos fills. Devia la seva fama, primer, al fet de no menjar carn des de feia quaranta anys, i després a la seva capacitat d’endevinar el futur.

Un dia vaig voler anar a conèixer-la. No perquè em fes saber el meu destí. El meu destí jo el sabia millor que ningú: si el dia ha de ser bo, de bon matí ja es veu. Vaig anar-hi per fer content l’Andonis. Que Déu l’hagi perdonat, en aquella època va agafar la dèria de la religió. Al temps de casar-nos era més ateu que el dimoni. Que renegués com ell, no havia vist ningú en la vida. No vull dir que era ateu perquè renegués. Hi ha persones creients que són boques d’infern i reneguen amb la més gran naturalitat del món, i d’altres que són atees però no reneguen mai, com el pobre papà. És qüestió d’educació, ja m’enteneu. L’Andonis no pertanyia ni a una categoria ni a l’altra. Renegava amb passió, comprenent cada mot del que deia. Es burlava de tot el que tenia relació amb Déu o l’Església. Fins i tot es burlava de mi perquè encenia la llàntia —«per fer-me perdonar els pecats», em deia. Tenia la santa barra de parlar dels meus pecats. Pobreta de mi, jo l’encenia, primer, per respecte a la mamà, que Déu l’hagi perdonada. Vaig pensar que no estava bé, perquè fos morta, que deixés un costum que havíem conservat d’ençà que jo tenia enteniment. I, en segon lloc, si haig de ser franca, perquè mai no m’ha agradat dormir del tot a les fosques. Això passava abans no va emmalaltir.

Quan va patir l’atac de feridura i va quedar impedit de la cama esquerra, va deixar la feina en mans d’un cosí seu, que al final el va esquilar, i vam anar a passar l’estiu a Koroni.5 Va ser la primera vegada que tornava al seu poble després de tants anys a Atenes. Jo vaig ser la que el va apressar perquè s’hi decidís. Hauríem pogut anar a Andros, com fèiem abans. Però esperava que el clima de Koroni li anés bé. El clima d’Andros és una mica humit. Al mateix temps, vaig pensar que li seria beneficiós des del punt de vista psicològic trobar-se al cap de tants anys en el seu antic cau, allà on havia passat els seus anys d’infantesa i joventut. «Se li refarà la moral», vaig pensar, «recuperarà els ànims.» I, tal com es va demostrar, no estava equivocada. Sinó que no va anar com esperava.

El Boros, que l’atenia a Atenes, li havia recomanat que anés a passejar cada matí, per bellugar els músculs. Habitualment pujava al castell. Si mai no heu anat a Koroni, no sabeu què és la bellesa de la natura. Quan era una nena, fèiem la mar de viatges, a Égina, a Méthena, a Súnion, a Andros,6 i així anar fent, però la bellesa de Koroni no l’he vista enlloc més. Espero que, si mai s’arregla aquesta situació de merda, aquest terrible desastre que un germà mati un germà, Déu em concedeixi de tornar-hi, ni que sigui una sola vegada, abans d’aclucar els ulls. Temps ha, havíem tingut un llibre d’Athinà Tarsuli7 amb imatges de diferents indrets del Peloponnès, i també hi havia Koroni. Però no tinc ni idea de què se’n va fer, d’aquell llibre, fa anys que no l’he vist.

El castell és venecià. A tocar de les ruïnes de les muralles hi havia un corriol que portava avall fins al mar, a una cova. Allà, en aquella cova, s’hi va trobar, fa segles, una imatge de la Mare de Déu feta, segons la tradició, per l’evangelista Lluc mateix. Com que es considerava miraculosa, com la Mare de Déu de Tinos, cada any, el dia de la Presentació,8 s’hi feia un aplec de gent dels pobles del voltant, per venerar-la. Molts malalts desnonats s’havien curat. Tot això vaig saber-ho a posteriori. D’una banda, perquè m’agradava la vista des del castell, de l’altra, perquè no volia deixar-lo sol —em feia por que no caigués i es donés un cop amb una pedra i se m’hi quedés estès—, habitualment anava amb ell. Prenia un cistellet amb ous durs, formatge, tomàquets i pa de pagès, i quan arribàvem dalt de tot, ens assèiem a l’herba i esmorzàvem. O feia que anés amb ell aquella enze de la meva filla, quan aconseguia desenganxar-la del llit —sempre ha patit de somnolència. «Mal com no rebentes!», li deia, «¿t’ha picat una altra vegada la mosca tse-tse?» Però aquell dia no volia que anés amb ell. «No la despertis», em va dir, «hi aniré jo sol.» Sabia com n’era, de caparrut i tossut. Quan deia una cosa, no se’l podia fer canviar de parer. No podia anar-hi jo, ni que m’hagués dit «vine». Havíem quedat amb la seva cosina Artemissia per fer pasta per emportar-nos a Atenes. Teníem intenció de tornar al cap d’uns deu dies. Ja feia més de tres mesos que érem a Koroni, i em començava a enyorar d’Atenes. No ens era possible prolongar més la nostra estada. I ell mateix havia començat a impacientar-se. Tenia la feina ficada al cap. El camp, en comptes d’anar-li bé, havia començat a perjudicar-lo.

Sabia que habitualment tornava cap a les onze. «Les onze!», dic a l’Artemissia, quan vaig sentir el rellotge de l’església. «¿Vols anar a posar al foc el cassó del cafè? Ja és hora que arribi.» Però es van fer dos quarts de dotze, les dotze, dos quarts d’una, i l’Andonis no compareixia. «Corre», vaig dir a la comtessa, «a veure si és a casa dels seus cosins, i d’allà fes una corredissa fins al cafè! Potser ha anat directament al cafè.» Però aquell coi de mossa va començar a vestir-se i a empolainar-se com si es tractés d’anar a un casament. En comptes de compartir el meu neguit, es va anar a plantar davant del mirall i va començar a pentinar-se amb aquella gansoneria seva. No bellugava una mà que no demanés permís a l’altra. Quan la vaig veure, em vaig encendre com una pólvora. «No tens sentiments!», li vaig fer a crits. «Miserable criatura! Seràs la meva perdició! Ni una engruna de vergonya no tens, que te’m posis a pentinar-te una hora davant del mirall per un encàrrec que et faig! Ja veuràs com t’arreglaré quan torni!» I vaig deixar a mig fer la pasta, vaig córrer a casa dels seus cosins, i d’allà al cafè, a la plaça, vaig córrer amunt i avall com una boja, preguntant a la gent del lloc si l’havien vist. Ningú no l’havia vist. «Ha relliscat i ha caigut», pensava. «Ha relliscat i ha caigut, i el trobaré mort!» Totes les desgràcies em passaven pel cap mentre pujava cap al castell, però no allò que havia succeït.

Estava a punt d’arribar a dalt de tot, amb l’ai al cor, quan el veig que va pel camí de baixada amb el bastó sobre el cap, per fer-me veure de lluny estant que caminava sense bastó. «Vergonya te n’hauries de donar!», li vaig dir quan va ser a prop, i dels nervis vaig començar a plorar. «Vergonya te n’hauries de donar, de fer-me passar ànsia d’aquesta manera! ¿No has pensat que em podia tornar boja de l’angoixa?» I plorava com una criatura de braços. I em va agafar per la cintura i vam fer el camí de baixada abraçats.

Com va succeir el «miracle», no ens ho va dir. Com és que els diaris de Kalamata i de Trípoli en van poder publicar tants detalls va ser realment un segon miracle. La gent del lloc es van anar aplegant a casa nostra per veure amb els seus propis ulls l’escollit de la Mare de Déu. El tocaven i el grapejaven per veure si era de debò. «Au, senyor Andonis, ara a córrer la marató!», li va dir, recordo, algú del lloc, i li va clavar una puntada de peu al genoll. L’eixida de l’Artemissia es va omplir de cecs, coixos i sifilítics. Era impossible creure que tant de microbi hagués estat invisible en el poble tant de temps, amagat en les cases repolides i emblanquinades de poc. I quan va córrer que el «senyor Andonis» repartia diners entre els pobres, vaig veure que havia arribat l’hora d’intervenir-hi. El vaig agafar gairebé per la força i vam tornar a Atenes. I no feia una setmana que hi érem, que se li va tornar a paralitzar la cama, pitjor que abans!

«Ai, quina dona més desgraciada que he sigut a la vida!», pensava jo mentre pujava cap a Sant Levteris. Per si no n’hi havia prou que, encara no als cinc anys de casats, es posés malalt, just quan també jo hauria volgut gaudir una mica de la vida, en comptes de fer d’infermera, doncs ara em trobo amb aquesta altra murga, que se’m torni com una vella rosegaaltars i que jo, la Nina, hagi de rondar pels carrerons per anar a prostrar-me davant ves a saber quina impostora, i tot només per fer que calli i no digui més que jo tinc la culpa que recaigués i que els negocis li vagin malament. «Però, sigui com sigui, l’Andonis és el meu home», em deia jo, «la meva obligació és tenir paciència.»

El que no podia aguantar era el paper que feia l’Erasmia en tot aquell assumpte. L’Erasmia era una antiga deixebla de la mamà. En temps del taller de costura que la mamà tenia al carrer Sina, els seus la van enviar de Cefalònia9 a estar-se amb una germana casada que tenia a Atenes, perquè l’ajudés amb la criatura i al mateix temps aprengués costura. Al començament venia com a aprenenta només de dia. Però com que, al revés de les altres noies, era reservada i laboriosa, la mare li va agafar afecte. A poc a poc, va començar a quedar-se també als vespres, fins que es va instal·lar permanentment a casa nostra com una mena d’interna. En endavant va ser la causa de contínues picabaralles amb la mamà, Déu l’hagi perdonada. Ens va enverinar la relació. Sense que m’ho confessés ni a mi mateixa, n’estava gelosa. Com més estimació li mostrava la mamà, menys l’aguantava jo. Era esblaimada i falsa, em feia posar els nervis de punta. El seu aspecte em feia ràbia. Sabia que m’odiava, i aquest odi era com un verí. Li veia la fatxa i, si per un cas jo reia, el riure se’m glaçava als llavis. M’odiava, aquell monstre, perquè mentre ella es feia malbé la vista cosint els canonets i granadures que llavors estava de moda posar a les faldilles, jo prenia l’aire a Kifissià,10 o llegia, o anava al cine amb les amigues. Llavors encara era mut. Sortíem de l’un i entràvem en un altre.

Quan em veia que anava molt escotada, empal·lidia de la malícia que li feia. I la ingènua de la mamà, que no sospitava gens quins eren els veritables sentiments de l’Erasmia i la considerava un model de noia, li deia: «¿Què tens, filla? ¿Que no et trobes bé? Ves-me d’un volada a la botiga i compra deu vares de gro negre, que et toqui una mica l’aire!» Li inspirava una confiança absoluta, la mosca morta, amb la seva hipocresia. Abans de posar-se a la feina, ja podia ploure i tronar, ella anava sens falta a Sant Dionisi11 i encenia una candela. I la mamà, que tenia moltes ganes d’anar a l’església però mai no tenia temps, ja la considerava l’àngel de la guarda de casa nostra. Gràcies a l’Erasmia, potser Déu acceptaria de salvar-nos també a nosaltres, pecadors! «¿Que no et trobes bé, filla?», li deia. I a mi em ficava dins la meva habitació i vinga pessigades, i em deia que no tenia entranyes i era una egoista, i que em portava com una tirana amb les noies del taller.

Més tard, la pobra va quedar afectada de cataractes i va deixar de cosir. Temporalment, ens vam desempallegar de l’Erasmia. Se’n va anar a Cefalònia. Ens vam vendre la casa del carrer Sina i vam comprar aquesta. Però al cap d’un any va tornar de Cefalònia, va llogar una habitació al nostre barri, com per casualitat, i va començar a venir una altra vegada a casa. La mamà li pregava que vingués a fer-li companyia perquè m’espiés. Aleshores ja s’havia quedat completament cega i havia de menester algú altre per saber què passava i què deixava de passar a casa. La Marieta, encara que se l’estimava i la respectava, no sempre feia el seu gust. «Vine a estar-te amb nosaltres», li va dir un dia la mamà. Però l’Erasmia va refusar l’oferiment i aprofitant l’ocasió va abocar el seu verí. «Vostè em vol», va dir a la mamà, «però pregunti si també em vol la Nina, ara que és ella la que porta les regnes.» M’ho va dir la Marieta, que hi era durant la conversa. Però per moltes i variades raons, jo no li havia mostrat maia les clares, fins llavors, la meva antipatia. No per càlcul, com diu l’enze de la meva filla, perquè ens cosia de franc, sinó senzillament perquè no tenia motius seriosos per a entrar-hi en conflicte. Soc de natural pacient i moderada en les meves manifestacions, sobretot amb les persones que no estimo. Habitualment les ignoro fins i tot quan em fan mal.

Només una vegada de poc si no l’engego. M’havia acabat la paciència. En aquell temps tenia amb el Fotis les discussions que van portar a la nostra separació, i la senyora Erasmia es tancava a l’habitació de la mamà i es passaven tot el dia xafardejant, bis-bis-bis, sobre les meves desavinences amb el Fotis. Emetien sentències —habitualment a favor del Fotis— i tenien la insolència de voler que les assumís. O em deien com havia de criar la meva filla. No volien que la desgraciés fent-la una descreguda. Ho van fer a la seva manera, i la van fer malbé. Però fins i tot llavors m’ho vaig prendre amb paciència. En aquell temps, a més de les cataractes, a la mamà malauradament se li va declarar també el càncer. El metge no li donava més d’un any de vida, i l’Erasmia, no puc deixar de reconèixer-ho, es va comportar amb ella millor que una infermera, millor que una filla. S’estava nit i dia al peu del seu llit. I quan també el papà va emmalaltir i vaig veure amb quina abnegació i amb quin altruisme també en tingué cura fins al darrer moment, em vaig commoure. Li vaig perdonar tota la seva actitud anterior. Moltes vegades vaig pensar que potser havia estat injusta amb ella, i en sentia remordiments. Perquè potser tinc tots els defectes del món, com assegura la meva filla, però no soc desagraïda.

En poques paraules, per l’època en què em vaig casar amb l’Andonis, l’Erasmia era alguna cosa més que algú de la casa. Era membre de la família. Quan va morir la mamà, i més tard el papà, es va posar a fer de mainadera de la comtessa. Se l’emportava a l’església i a les celebracions, o la portava al parc. Moltes vegades em revoltava: «A veure», li deia, «si et penses que la Maria no té mare i has decidit adoptar-la, ja saps on és la porta! Treu-me-la del davant i foteu el camp totes dues. Desgracia-la i fes-la monja, però fora de casa meva, que jo no ho vegi ni ho senti!»

Però tot això ho deia quan, ara per naps, ara per cols, jo m’enfadava —i rarament m’enfadava. La majoria de vegades donava gràcies a Déu que hi hagués algú que la tragués fora i que la casa pogués estar una mica tranquil·la. Com és natural, ara me n’he penedit amargament. Com me n’han sortit de cares, i me’n surten encara, aquelles poques estones de tranquil·litat, només el meu cor ho sap. Immediatament després de la mort de la mamà hauria hagut de fer fora l’Erasmia. No només no hauria fet malbé la Maria, sinó que sense ella ni hi hauria hagut miracles a Koroni, ni haurien seguit havent-n’hi a Atenes. Fins i tot de la seva mort la considero en part responsable. Si l’Andonis no s’hagués abandonat a la religió, hauria evitat l’última i potser la més gran decepció de la seva vida, que al capdavall el va matar.

Abans de patir l’atac de feridura, es burlava despietadament de la seva beateria. «¿Per què no et cases», li deia. «Te’l guardes per a Crist, oi?» I ell mateix responia: «Ja sé per què. Perquè és guapo i no li fan pudor els peus!» I es petava de riure. L’Erasmia empal·lidia, tremolava com una fulla, fins i tot jo li tenia llàstima. Però a posteriori vaig entendre que no necessitava la meva llàstima. Adoptava alternativament el paper de màrtir i el de profeta jueu. Sovint s’arborava, treia bromera, dels ulls li saltaven espurnes, li deia que un dia déu el castigaria per la seva irreverència, com havia castigat no sé qui i no sé qui més, i deixava anar una rastellera de noms de l’Antic Testament. L’Andonis se l’escoltava i feia grans riallades. Però jo, que ja sabia conèixer-lo per dintre, comprenia que, encara que no volgués admetre-ho, en el fons l’influïa. Ell també era de camp, carregat d’aprensions. En l’últim racó del seu cor temia Déu, creia en els turments de l’infern —i tenia prou motius per témer que la seva ànima acabaria allà—, i potser era aquest, penso de vegades, el motiu que renegués. Quan va emmalaltir, va recordar les paraules de l’Erasmia. Ella no deia res, però el triomf li brillava en els ulls. No li calia dir res. L’havia vessat subtilment, el seu verí. Jo veia que l’Andonis es consumia i endevinava la lluita que es produïa en la seva ànima, i els seus pensaments. «Té raó l’Erasmia. He pecat, i Déu em castiga», i així seguint. Un vespre vaig entrar a la nostra habitació i el vaig enxampar agenollat davant l’iconòstasi. Vaig fer veure que no l’havia vist, vaig sortir i vaig tancar la porta. La visió de l’Andonis agenollat davant les icones em va pertorbar. Potser no puc aguantar els capellans, però no soc atea. Crec en aquesta força desconeguda que governa el món. Em vaig commoure. No sabia que el que em va semblar un penediment sincer i seriós acabaria, abans no passés gaire temps, en el teatre frívol en què va acabar. Perquè el retorn de l’Andonis al si de l’Església de Crist es va produir d’una manera d’allò més teatral. Quan vam tornar de Koroni, l’Erasmia el va rebre com l’ovella esgarriada, el va abraçar mentre plorava com una criatura. D’aquella primera nit en endavant, es va negar a dormir a la nostra habitació, tot i que dormíem en llits separats. Vaig posar la comtessa en un sofà, a la sala, i li vaig parar el llit a la cambra de l’eixida. «Si vols», li vaig dir, «ja te’n pots anar a un monestir. ¿Què hi fas enmig de la brutícia i el pecat de les ciutats? Ves al Mont Atos12 a fer-te sant.»

Però no va voler anar a cap monestir. Es va estimar més portar-me el monestir a casa. Va conèixer, a través de l’Erasmia, la beata Evfimia, capellans de l’antic calendari,13 excapellans, el beat no sé què de Neo Fàliro, i el beat no sé què més de Brakhami,14 i tots ells van començar a presentar-se’ns a casa sense fer-me gaire cas, com si la mestressa no fos jo sinó l’Erasmia. Sabia que aquesta situació no podia ser que durés gaire. O canviava ell, o ens separàvem. Mentrestant, pregant al meu Déu que fes un miracle i em desempallegués de les beates, m’ho prenia amb paciència. «La millor política», pensava, «és fer veure que de tant en tant li segueixo la corda, si no, ens allunyarem completament l’un de l’altre.» Amb aquest ànim em vaig disposar a anar a conèixer la beata Evfimia.

L’habitació era dins un pati de veïns amb pèlags d’aigua bruta per tot arreu i nens descalços plens de mocs. No calia que preguntés quina de totes les habitacions era la seva. Només entrar al pati, se’m va ficar al nas l’olor d’encens. Sempre he detestat l’encens. Cada vegada que la mamà en cremava, se’m tallava la respiració, però amb els anys m’havia passat una mica. Vaig entrar-hi. En un racó un llit de ferro, al mig una taula, tot al voltant cadires, un bagul, i a terra una jarapa. Una habitació com totes les habitacions de la gent senzilla —si no fos per les icones, que cobrien de dalt a baix les quatre parets. Cent, dues-centes icones, de tots els colors i formes: la Mare de Déu Intercessora, la Mare de Déu Amatent, la Mare de Déu de la Misericòrdia, la Testa de Joan en una safata, la Santa Faç, la Presentació, l’Anunciació, el Naixement, la Santa Cena, la Crucifixió, la Resurrecció, Tots Sants per separat i junts, màrtirs, beats i beates, i una pila d’altres icones, de paper o pintades, però matusseres, en tot cas, no bizantines com les nostres. Enmig de totes aquelles icones també hi havia una representació del zodíac. ¿Què hi feia allà? Gran misteri!

La beata Evfimia seia en una butaca baixa al costat del llit, arraulida com un cuc. Estava tota sola. Portava hàbit, amb el seu cinturó de pell i la sivella de plata, la toca amb la creu vermella i el rosari a les mans escardalenques. Em vaig esgarrifar. Per més escèptic que fossis, no podia ser que no sentissis cap respecte davant la visió d’aquella estranya criatura, que semblava no tant una persona viva com la relíquia d’un sant o la mòmia d’un faraó.

Aquell dia l’Erasmia anava a cosir a una altra casa i no havia pogut acompanyar-me segons el tracte que havíem fet al començament. Però m’havia explicat detalladament què havia de fer: agenollar-me i besar-li la mà, acotar el cap perquè em beneís, i no dirigir-li la paraula si ella no ho feia primer. I estava disposada a fer tota aquella comèdia, i l’hauria fet, però em va aturar la beata mateixa. De seguida que em va veure que entrava, com si m’estigués esperant —m’hi jugo el coll que estava avisada des de la vigília—, va alçar la mà, em va fitar amb els seus ullets, enfonsats profundament dins les conques, i amb una veu que no sortia d’un pit humà sinó com del fons d’un pou eixut, em va dir: «Atura’t!» I va agafar aire. «Atura’t! El teu nom comença per ena. A la mà portes tres corones de núvia. Dona’m una mica d’aigua.» Sense dir ni paraula, d’una gerra que hi havia sobre la taula vaig omplir d’aigua un got i la vaig ajudar a beure-se-la. «Tinc son!» Me li vaig girar d’esquena per deixar el got sobre la taula i quan em vaig tornar a girar cap a on era, i no exagero pas, roncava!

Vaig decidir anar-me’n. Em vaig treure de la bossa el paquet de khalvàs15 que li havia portat —era Quaresma— i el vaig deixar sobre la taula. Després, caminant de puntetes vaig sortir al pati, del pati al carrer, vaig inhalar l’aire pur i la flaire d’un lilà que hi havia a l’altra vorera. Era com si tornés de l’Hades a la vida.

Quan l’Andonis em va preguntar «¿què ha passat?», «ves», li vaig dir, «ha encertat que el meu nom comença per ena, i després li ha vingut son». Va semblar satisfet. Sobre la «profecia» —les tres corones de núvia—, no n’hi vaig dir ni piu. No era un assumpte, aquell, per parlar-ne llavors amb l’Andonis, malalt com estava i amb un peu a l’altre barri. Tenia una fe tan cega en les capacitats profètiques de la seva beata, que de seguida hauria pensat: «Hum, de manera que em moriré i la Nina encara es posarà la tercera corona!» I mentre la infeliç de mi hauria intentat, amb mentides i veritats, mantenir-lo en vida, la idea se li hauria ficat al cervell i se n’hauria anat a la tomba encara més aviat. I, a més, ni se’m va passar pel cap que mai pogués ser que la «profecia» es complís. Encara ara estic segura que va ser senzillament una coincidència o un vaticini de l’estil dels de Delfos. Ja els coneixem, els trucs d’aquesta mena. L’Erasmia li devia haver parlat de mi. Quan una dona s’ha casat dues vegades, quan el seu segon home està mig paralític i pateix del cor, i ella encara és jove, no cal ser un Tirèsias per endevinar el futur. Això ho penso ara, a posteriori. En aquell temps, em feia riure la idea absurda que em pogués tornar a casar —perquè ¿què més significaven les tres corones?—, però no puc dir que no m’afectés gens. Vaig començar a témer que el podia perdre aviat, i vaig redoblar les meves atencions. A part de la cama i el cor, tenia la tensió alta. Quan a algú li agafen les malalties, li agafen totes juntes, i malauradament, tot i la dieta rigorosa que li feia fer, era tan golafre que, quan jo era fora, anava fins a la nevera, l’obria i menjava d’amagat. La tensió, en comptes de baixar, pujava, la sang estava a punt d’esclatar-li. Es veia obligat a sagnar-se ell sol: es clavava tisorades dins el nas i omplia mig gibrell de sang! La cama continuava estant mig paralitzada, però ja s’havia anat acostumant a la seva incapacitat i no el preocupava gaire. Agafava el bastó i, caminant ranc, se n’anava a la feina o al cafè. A mesura que passava el temps, més sovint al cafè i més rarament a la feina, que per desgràcia també anava ranc. Perquè si els negocis li haguessin anat bé, l’Andonis no s’hauria deixat consumir tan de pressa. No era d’aquelles persones que s’acoquinen per les incapacitats del cos. Però la situació mundial empitjorava cada vegada més: guerra a la Xina, guerra a Abissínia, guerra a Espanya! Tothom deia que aviat tindríem guerra també a Europa. La gent va anar deixant a poc a poc d’invertir en immobles. «¿Quin sentit té», deien, «construir cases? ¿Perquè tirin bombes i ens les facin anar a terra?» La gent va deixar de construir, el cosí de l’Andonis va continuar robant-li, l’Erasmia li feia fer despeses en extremuncions, vigílies i bones obres per a subjectes indignes, i tot, tot al nostre voltant era com si s’haguessin conjurat per desmuntar la vida que havíem començat sis o set anys abans, sota uns auspicis tan favorables! Tan favorables que d’antuvi ens vam imaginar que duraria segles, que les nostres excursions a Lutraki i a Égina i a Poros no s’acabarien mai!

Al cap d’un parell de mesos d’haver anat a veure la beata, va tenir lloc a casa nostra la famosa vigília, per a la qual la van transportar a cavall d’un sofà perquè ens sermonegés «en set llengües». I uns deu dies més tard, és a dir, aquella tarda que amb la Marieta espolsava les cortines al terrat, l’Erasmia va portar la senyora Ekavi, que, com els fets van demostrar, Déu enviava no només per desempallegar-me de l’Erasmia, sinó al mateix temps per posar en moviment les palanques que, anys més tard, farien realitat la «profecia» de la beata.

Però ¿qui ho podia saber tot això, llavors? Aquell capvespre que ens va venir a casa per primera vegada —la segona, si comptem com a primera la de la vigília—, jo no em podia imaginar que, un dia, aquella dona em canviaria la vida. La vaig trobar simpàtica, diferent de la tribu que l’Erasmia em portava en aquell temps. Exactament per treure de polleguera a posta l’Erasmia, vaig convidar-la que tornés a venir. Ens vam fer amigues, fins i tot va caure simpàtica al ca Cérber de la casa, la Marieta, i quan la veia que arribava, corria a fer cafè pel seu compte, sense que jo li digués res. Però ¿com em podia arribar a imaginar que un dia seria la meva sogra?

3

No em vull posar transcendental, perquè en aquesta vida cal ser humil, però, com us ho diria, l’Andonis no feia per a mi. Però en l’època en què es van produir els fets desagradables amb el Fotis i em vaig quedar sense cap mitjà de vida, i la mare també va tenir les cataractes i va deixar de cosir, no podia ser que passéssim amb una pensió justeta com la que el papà rebia de la universitat. És veritat que teníem la casa, no pagàvem lloguer, però les parets no es mengen, si no és que la veníem o la hipotecàvem. Però m’havia promès no tocar la casa, encara que arribéssim a les últimes. La mamà, que tenia tan bon cor que va estar mantenint tants anys la família i que tenia aquell mala peça del seu germà, que l’escurava contínuament, no havia arraconat ni un ral per a un cas de necessitat. Mai no sobrava res que pogués arraconar. L’única fortuna que tenia eren quatre joies de la seva mare, que són les que vam començar a malvendre. Però tot és haver-hi malalties, i els diners de seguida se’n van volant. Se’ns van esfumar en un tres i no res, i vam començar a demanar préstecs al parents: a l’oncle Iraklís, a l’oncle Stéfanos, i així anar fent.

El meu pensament era de trobar una feina, però no tenia ni la més remota idea de quina. En aquella època, les dones, si més no les dones de la meva classe, encara no havien començat a treballar, i no sabia fer cap altra feina que no fos feina d’oficina, si no és que anava a fer de cuinera a alguna casa rica. Però, ja m’entens, jo no era lliure. A sobre de la mamà i el papà, que havien de menester mainadera, com canalla petita, i que no podia deixar completament en mans de l’Erasmia —la Marieta l’havíem fet tornar temporalment al seu poble—, també tenia la comtessa. Tenia encara cinc o sis anys. Tenia aquesta criatura desagraïda que no reconeix cap dels sacrificis que vaig fer per ella. Era natural que pensés en el matrimoni. La mateixa idea tenien els parents. Els devíem un feix de diners i havia de respectar també la seva opinió. Així, per més que no estava en condicions anímiques per tornar a començar des del començament la meva vida i carregar-me a les espatlles un altre canalla, vaig haver d’admetre que tenien raó. No hi havia cap més solució. Van començar a fer-me d’intermediaris, primer amb un comptable, després amb un verdulaire, de bona presència, però verdulaire, finalment amb un vell que tenia tres cases, cap obligació familiar, cap parent, però sí miocarditis. Però no tenia intenció de casar-me amb un empleat per haver de viure amb un sou justet, ni amb un verdulaire per baixar de categoria, ni de fer d’infermera. Si hagués volgut fer d’infermera, ho hauria fet sense haver de casar-me. «És vell, no viurà gaire, les cases seran per a tu.» Però el fet que estigués disposada a un matrimoni per conveniència no volia dir que fos cínica fins al punt de concebre uns plans tan immorals. Ho considerava un pecat, no davant de Déu, Déu no hi pinta res en aquests assumptes, sinó davant de mi mateixa.

Així van passar dos anys i vam arribar a una situació econòmica desesperada. L’oncle Stéfanos va començar a no estar per brocs i em vaig veure obligada a manllevar diners a les amigues: la Kassimati i la Karussu, i fins i tot l’Erasmia. Haver-me de trobar manllevant jo diners a l’Erasmia! Havíem hipotecat dues vegades la casa, estava desesperada de la vida. Deia: «Déu meu, emporta-te’m d’aquest món, que s’acabi ja aquesta tortura sense fi i sense sentit, ja no puc més!»

Justament llavors va aparèixer l’Andonis. Era vidu, amb una bona feina. La seva única obligació familiar era la seva mare. Me’l va presentar una cosina llunyana de la mamà que vivia al seu barri. Abans l’Andonis tenia casa pròpia, a l’avinguda Alexandras, però quan se li va morir la dona, de leucèmia, va escriure perquè del poble li enviessin una noia que li portés la casa, i encara no van passar sis mesos ja havia quedat embarassada. Tot això jo llavors no ho sabia, me’n vaig assabentar a posteriori. Quan la notícia arribà a orelles dels pares, es van presentar del poble amb una destral i de poc si no el van fer xixines —Déu nos en guard, de la gent de Mani.16 I el van coaccionar, i ell va posar la casa a nom d’ella. Es va veure obligat a anar a viure temporalment amb la Cacatua, i com que estava avesat a tenir la casa oberta a tothom i una dona que tingués cura d’ell, també buscava per casar-se. Una tarda, doncs, la tia ens va convidar a casa seva, i vam prendre cafè i el vaig veure. I quan vaig ser a casa em vaig abraonar sobre el llit i vaig esclafir a plorar. «Per res del món no m’hi caso!», els vaig dir. «És un home gran, és un aixafaterrossos! Té durícies a les mans, el seu accent és horrorós, no sap parlar!» Però en el fons sabia que no eren aquestes, les raons que em feien plorar. Plorava perquè m’adonava que, si volia casar-me, no podia ser que trobés ningú més adequat que l’Andonis. Jo tenia la casa, sí, però estava hipotecada, i tampoc no tenia vint anys, ja, sense tenir en compte la bordeta del Fotis, que l’home de seguida es va oferir a adoptar. Li asseguraria educació i una vida còmoda. En aquella època feia calés a cabassos. Era un dels millors i més coneguts contractistes d’obres d’Atenes. Així que vam ser casats, no només va resquitar la casa, sinó que va endegar reformes que s’hi haurien hagut de fer anys abans, i de passada també hi va fer unes quantes ampliacions: va construir un safareig nou al terrat i de l’antic, que era a l’eixida, en va fer una habitació, va tirar a terra la paret de fora del dormitori i el va ampliar, va instal·lar una cuina elèctrica, de les primeríssimes que llavors havien arribat a Grècia, i va arreglar un bany —abans, ens rentàvem al safareig, dins un cubell—, un bany amb rajoles de porcellana i miralls, i fins i tot un bidet! Això que ara la comtessa considera com les coses més naturals del món, però sense deixar de dir-me —és això, el que em treu de polleguera— que vaig matar el seu pare perquè no va ser capaç d’arreglar-me un bany amb bidet! Però ja m’he acostumat als seus discursos i no me la prenc seriosament. Sé que està gelosa de mi perquè he tingut tres marits, mentre que ella aviat es quedarà per vestir sants. Si no, hauria sabut molt bé què respondre-li: li hauria dit per què vaig despatxar el seu pare, i si el vaig matar jo o bé les porqueries que havia fet en la seva vida!

Ai, les recordo una rere l’altra! Cada vegada que em fa enfadar, em venen al cap totes les penalitats que he passat a la vida! ¿Per on es pot començar? ¿La història amb l’Argiris, els melindros del Fotis, tot el que vaig haver de suportar mentre l’Andonis va ser viu, amb les seves malalties i, més tard, amb les seves beateries o, encara pitjor, quan va morir? Perquè, sense que vulgui dir, com n’hi ha algunes que fan, que soc la dona més desgraciada del món, la veritat és que jo també he tingut la meva ració d’amargura en aquesta vida. ¿Què n’he tret, d’haver tingut tres marits? M’ho voleu dir, què n’he tret? Hauria estat millor tenir-ne un i bo, per viure també jo una vida familiar tranquil·la, com tantes dones d’aquest món. Haver-me casat amb l’home que estimava, l’únic que he estimat de debò —que li vagi bé, qui sap si és viu o és mort, no en tinc ni idea! No l’he tornat a veure més des de llavors, tot i que vivia a la mateixa ciutat, tret potser d’una vegada: durant l’Ocupació,17 un dia jo caminava pel carrer Ermú i em va semblar reconèixer la seva silueta. Em va semblar que era ell, envellit, amb un abric negre. Per un moment em va passar pel cap apressar el pas per aconseguir-lo i poder veure-li la cara, però, com diuen a les novel·les, les cames no em van obeir. Em vaig sentir tot el cos embotornat. Volia i no volia veure’l, i abans no em vaig haver decidit, va tombar per un carreró i es va perdre de vista. Pobre Argiris, i pobra Kifissià! Quins anys, quins anys, feliços, despreocupats!

Tota la gent gran enyora el paradís de l’edat infantil. En diuen paradís encara que fos un infern. Enyoren els anys en què la vida encara era senzilla, el món ple de màgia. Però jo, a part d’aquest paradís, també vaig tenir un paradís de veritat, palpable, com el que descriu l’Antic Testament: amb els arbres, els ocells, les flors —i la serp! Gairebé cada dissabte, sobretot a la primavera, venia mestre Alexis, el cotxer de l’oncle Markussis, amb un cistell de fruita de temporada, ara maduixes, ara figues o mores, i a canvi se m’emportava a mi.