Florentino Pérez i el poder de la llotja E-Book

Fonsi Loaiza

• Herausgeber: Ediciones Akal
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Serie: Veus crítiques
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 294

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

"Sorgit a l'empara de la petita burgesia franquista i després d'una carrera política frustrada, Florentino Pérez s'ha consolidat com un dels màxims exponents de l'oligarquia espanyola. El seu imperi, bastit sobre dues columnes principals —ACS i el Real Madrid, formigó i futbol—, es compon d'un patrimoni d'uns dos mil milions d'euros i d'una empresa amb gairebé cent filials en paradisos fiscals, que apareix implicada en les trames de corrupció Gürtel, Púnica i Lezo del PP, en el cas del 3% de CiU, i que ha finançat les fundacions FAES de José María Aznar i la Pablo Iglesias del PSOE. Florentino va passar de dirigir una constructora en fallida i de ser un treballador de la família March a controlar autopistes, serveis de dependència i de neteja, i fins i tot escoles bressol…, multiplicant la seva fortuna per més de deu des que va arribar, l'any 2000, a la presidència del club blanc. Per aconseguir-ho, s'ha servit del privilegi que atorga la llotja del Bernabéu i del món de l'esport com a cau de corrupció i especulació. Ha teixit una xarxa de relacions estretes amb periodistes i controla els tempos mediàtics com pocs, fins al punt de posar i treure directors de diaris, i fins i tot de trucar per queixar-se de peus de foto que no li agraden… Diners, influència, manipulació de contractes i concessions d'obra pública, un mur de silenci al seu voltant, moviments dins les institucions: aquesta és la biografia (no oficial) d'un dels homes més poderosos de l'Estat espanyol."

Leseprobe

Akal / Veus crítiques

Fonsi Loaiza

Florentino Pérez, el poder de la llotja

Traducció: Vicent Minguet i Francisco López Martín

Sorgit a l’empara de la petita burgesia franquista i després d’una carrera política frustrada, Florentino Pérez s’ha consolidat com un dels màxims exponents de l’oligarquia espanyola. El seu imperi, bastit sobre dues columnes principals —ACS i el Real Madrid, formigó i futbol—, es compon d’un patrimoni d’uns dos mil milions d’euros i d’una empresa amb gairebé cent filials en paradisos fiscals, que apareix implicada en les trames de corrupció Gürtel, Púnica i Lezo del PP, en el cas del 3% de CiU, i que ha finançat les fundacions FAES de José María Aznar i la Pablo Iglesias del PSOE.

Florentino va passar de dirigir una constructora en fallida i de ser un treballador de la família March a controlar autopistes, serveis de dependència i de neteja, i fins i tot escoles bressol…, multiplicant la seva fortuna per més de deu des que va arribar, l’any 2000, a la presidència del club blanc. Per aconseguir-ho, s’ha servit del privilegi que atorga la llotja del Bernabéu i del món de l’esport com a cau de corrupció i especulació. Diners, influència, manipulació de contractes i concessions d’obra pública, un mur de silenci gràcies al seu control mediàtic i moviments dins les institucions: aquesta és la biografia (no oficial) d’un dels homes més poderosos de l’Estat espanyol.

Fonsi Loaiza (San Fernando, Cadis, 1990) és un periodista combatiu format a les universitats públiques de Sevilla (llicenciat en Comunicació), a Andalusia, i a la Pompeu Fabra (màsters en Comunicació Social i en Periodisme Esportiu) i l’Autònoma, a Catalunya (doctorat en Mitjans, Comunicació i Cultura). Com a autor, ha escrit la biografia no autoritzada Florentino Pérez, el poder del palco (2022), Qatar: sangre, dinero y fútbol (2022), Machismo, mafia y corrupción en el fútbol español (2023) i Oligarcas. Los dueños de España (2024), publicats a Akal, i també l’assaig contra el masclisme Siempre saltando vallas. Deporte femenino y medios de comunicación (Piedra Papel Libros, 2019). Amb la seva activitat a les xarxes socials, Fonsi Loaiza ha aconseguit difondre un missatge incòmode contra l’establishment i té més de 250.000 seguidors a X.

Disseny interior i coberta

RAG

Queda prohibida la reproducció, el plagi, la distribució, la comunicació pública o qualsevol altra manera d’explotació –total o parcial, directa o indirecta– d’aquesta obra sense l’autorització dels titulars dels drets de propietat intel·lectual o els seus cessionaris. La infracció dels drets acreditats dels titulars o cessionaris pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (articles 270 i següents del Codi Penal).

Cap part d’aquest llibre no es pot utilitzar o reproduir de qualsevol manera possible per entrenar o documentar tecnologies o sistemes d’intel·ligència artificial.

Nota editorial:

Per a la correcta visualització d’aquest ebook es recomana no canviar la tipografia original.

Nota a l’edició digital:

És possible que, per la pròpia naturalesa de la xarxa, alguns dels enllaços d´internet a pàgines web continguts en aquest llibre ja no siguin accessibles en el moment de la seva consulta. No obstant això, es mantenen les referències per fidelitat a l’edició original.

© Fonsi Loaiza, 2025

© Ediciones Akal, S. A., 2025

Sector Foresta, 1

28760 Tres Cantos

Madrid - España

Tel.: [phone]

[email protected]

www.akal.com

facebook.com/EdicionesAkal

@AkalEditor

@ediciones_akal

@ediciones_akal

ISBN: 978-84-460-5755-0

Per a les catalanes i els catalans que han patit els robatoris de Florentino Pérez per partida doble, amb CiU i el Real Madrid.

«A mí lo que más me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder. La época más bonita de mi vida fue cuando era político. Yo no seguí en ella porque me echaron. Ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado».

Florentino Pérez

«Ser presidente del Real Madrid no da poder. En el palco del Bernabéu transmitimos valores y nunca se hace negocio. Es un lugar de encuentro plural de todo tipo de ideologías y condiciones. El 1 de mayo coincidieron aquí los líderes sindicales y el ministro de Trabajo».

Florentino Pérez

PRESENTACIÓ

Per saber si un sistema polític és democràtic, només cal observar qui exerceix el poder: el representant elegit per la ciutadania o l’empresari que té diners. En aquest nou volum de la col·lecció Veus crítiques, Florentino Pérez, el poder de la llotja, ens trobem davant del cas més eloqüent d’un polític que no aconsegueix el suport ciutadà, però que acaba esdevenint més poderós per mitjà dels diners i de les seves empreses. No es tracta tan sols d’un milionari amb molt de poder, és encara més ofensiu: tot i que ha quedat clar que no compta amb el suport ciutadà per governar, acaba «governant» grà­cies al mercat.

Florentino Pérez, avui conegut com a president de la constructora ACS i del Real Madrid Club de Fútbol, l’any 1983 va ser secretari general del PRD (Partido Reformista Democrático), en l’anomenada operació Roca, liderada per Miquel Roca, mà dreta de Jordi Pujol a Madrid. Aquella aventura va acabar en un fracàs estrepitós, el nostre protagonista no va obtenir cap càrrec i es va retirar de la política; o millor dit, es va retirar de la política que depèn del vot ciutadà i va apostar per una altra mena de política: aquella en què acabes manant gràcies als diners i el poder empresarial. I és precisament aquí, amb la palanca del futbol i mitjançant el poder econòmic i empresarial, on va aconseguir tot el poder que les urnes i la democràcia li havien negat. Fins i tot Florentino mateix ho va admetre en una cita seva recollida al començament d’aquest llibre: «A mí lo que más me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder […]. Yo no seguí en ella porque me echaron. Ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado». En realitat, però, no és ben bé així, el més semblant a tenir poder no és ocupar un càrrec polític, sinó ser el president del Real Madrid (i d’una constructora).

Aquest llibre de Fonsi Loaiza posa en el punt de mira dos elements que cal denunciar, dues autèntiques estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes que erosionen els fonaments de la voluntat popular en la mesura que permeten obtenir un poder i una influència il·legítims i il·lícits, unes vegades emparats per la llei i altres al marge d’aquesta. Es tracta del negoci del futbol i el negoci de les grans empreses, en aquest cas les constructores. Florentino Pérez ha aconseguit instal·lar-se al capdamunt de tots dos i convertir-se en l’exemple més evident de lucre, caciquisme, tràfic d’influències i corrupció política. Ho diu Loaiza ja a l’inici del llibre, «la llotja del Bernabéu, en democràcia, fa la funció que tenien les caceres de Franco durant la dictadura».

El llibre Florentino Pérez, el poder de la llotja ens ofereix tot un rosari de noms que funcionen com el rastre dels diners que Gola Profunda proposava seguir per desemmascarar la corrupció en el cas Watergate. Des de banquers com Miguel Blesa o la família March, passant per polítics com José María Aznar, Esperanza Aguirre o Jordi Pujol, fins a periodistes com García Ferreras o Eduardo Inda.

Loaiza repassa i aixeca totes les catifes: l’operació de requalificació de la Ciudad Deportiva del Real Madrid, l’operació Castor, els contractes de l’AVE a la Meca amb la mediació de Joan Carles de Borbó, el finançament de la FAES de José María Aznar o les adjudicacions d’obres per part dels diferents Governs. No hi ha trama de corrupció, tripijoc, finançament il·legal o adjudicacions privilegiades en què no surti el nom de Florentino Pérez: els casos Púnica, Lezo i Gürtel de Madrid, els ERES d’Andalusia, el 3% de Catalunya, una operació especulativa amb factures falses en una dessalinitzadora a Cartagena i una altra al Palau de Marivent de Palma, filials en paradisos fiscals, requalificacions de terrenys amb beneficis milionaris, contractació de persones amb discapacitat que feien jornades d’onze hores diàries, o diners públics espanyols per a un hospital a Guinea Equatorial que mai no es va arribar a inaugurar, entre d’altres.

I no només això, Florentino figura en totes les declaracions dels processats que han col·laborat amb la Justícia: Correa, Bárcenas, Villarejo.

Florentino Pérez apareix al darrere de qualsevol obra imaginable, recollint-ne els beneficis: aules prefabricades reconvertides en escoles, manteniment de centres d’internament d’estrangers, estacions de tren, residències de gent gran, autopistes, el metro de Madrid, la M-30, el servei de neteja del Congrés dels Diputats, el de la Casa Reial o el del Valle de los Caídos.

Fins i tot fa diners amb les tragèdies, des de la construcció d’una planta de generació elèctrica a l’Iraq, adjudicada als Estats Units després que arrasessin el país, fins a les obres de l’Hospital Zendal durant la pandèmia de la COVID-19.

Gràcies a tots aquests mecanismes, el nostre protagonista ha arribat a ser la novena fortuna d’Espanya, amb un patrimoni personal de 1.768 milions d’euros i uns altres quaranta milions més en fons per a la seva jubilació, segons revela el llibre. Pérez guanya en un dia el mateix que els seus treballadors en tot un any. Res de tot això no hauria sigut mai possible per a un polític (honest) elegit a les urnes. La qual cosa confirma que, com a empresari, no només s’aconsegueix més poder, sinó també més diners. I tot plegat sense haver de suportar petons i abraçades en campanyes electorals.

A l’ombra de Florentino Pérez, els diaris acomiaden periodistes, els bancs van concedir crèdits al Real Madrid que després es van haver de cobrir amb rescats bancaris, els futbolistes milionaris van poder evitar multes d’Hisenda, alguns diputats van passar a la nòmina del club i fins i tot va aconseguir que Vox no bloquegés fons europeus que Pedro Sánchez havia sol·licitat, perquè alguns estaven destinats a la seva constructora.

L’amiguisme amb José María Aznar és una de les claus del modus operandi del nostre protagonista. Com assenyala Loaiza, «Aznar és el president de la democràcia amb més membres del seu Govern imputats i Florentino, el president de l’empresa líder en sancions per manipulació de contractes, amb més de vuitanta milions d’euros en multes en només tres anys».

Ara bé, qui sol trepitjar els jutjats és l’autor d’aquest llibre. Sobre Fonsi Loaiza cal dir que té els dos grans mèrits imprescindibles per afrontar aquest repte: ser un expert en periodisme esportiu i tenir la valentia de revelar els fraus, assenyalar els noms i aportar-hi proves. Mèrits que li han costat alguns conflictes amb la mal anomenada Justícia, però que no l’han fet recular a l’hora de continuar denunciant. Aquest llibre n’és la prova més clara.

Publicar-lo mentre el protagonista del text «té la premsa espanyola als seus peus, fa i desfà a les direccions dels mitjans i emmordassa els pocs directors que li resulten incòmodes» és, sens dubte, un gest de valentia que fa que la lectura valgui la pena.

Algunes històries i llibres poden ser força més útils que la majoria dels estudis acadèmics per calibrar el grau de democràcia d’una societat o d’un sistema polític. Aquest llibre seria, doncs, la prova més clara que Espanya no pot ser considerada una autèntica democràcia.

Pascual Serrano

L’IMPERI ACS[1]

ACS compta amb uns cent vuitanta mil treballadors, opera en més de cinquanta països i factura més de cent milions d’euros cada dia.

Florentino Pérez és la novena fortuna de l’Estat. Té un patrimoni personal de 1.700 milions d’euros, segons dades de la revista Forbes del novembre del 2021.

El 2019, com a primer executiu d’ACS, va arribar a cobrar, de mitjana, 531 vegades el salari mitjà d’un treballador de l’empresa.

Florentino disposa d’una de les pensions de jubilació més elevades de l’Ibex, amb un fons acumulat superior als quaranta milions d’euros.

ACS és líder a l’Estat en sancions per manipulació de contractes i compta amb noranta-vuit filials en paradisos fiscals, segons Oxfam.

Font: Grup ACS, Nuestra Historia.

[1] Les dades presentades en aquest apartat i al llarg del llibre corresponen a l’edició original en castellà, publicada el 2022. (N. dels Tt.)

CRONOLOGIA

1947

Neix Florentino Pérez a Madrid.

1971

Florentino Pérez es llicencia en enginyeria per la Universidad Politécnica de Madrid i és escollit representant de la seva promoció a la Asociación de Ingenieros de Caminos.

1973-1976

És nomenat director general del lobby AEC (Asociación Española de la Carretera) pel franquista Juan de Arespacochaga.

1975

És soci fundador de la revista Guía del Ocio.

1976-1979

És designat delegat de Serveis de Sanejament i Medi Ambient de l’Ajuntament de Madrid per l’alcalde franquista Juan de Arespacochaga. Es manté en el càrrec amb l’alcalde José Luis Álvarez.

1979-1983

Florentino milita a la UCD d’Adolfo Suárez i forma part del Comitè Executiu Provincial. Entra com a número catorze en la llista de les eleccions municipals per Madrid. Aconsegueix l’acta de regidor a l’Ajuntament i encadena càrrecs polítics en l’aparell de l’Estat: director de Promoció del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), director general d’Infraestructura del Transport i de l’IRYDA (Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario), nomenat pel ministre José Luis Álvarez.

1983

Amb antics companys de la UCD (Juan Torres, Ignacio Bayón, Pedro López Jiménez, Enrique Aldama) adquireix Construcciones Padrós, vinculada a Banca Catalana de Jordi Pujol, per una pesseta l’acció.

1983-1986

És secretari general del PRD (Partido Reformista Democrático) en l’operació Roca, impulsada per Miquel Roca, mà dreta de Jordi Pujol a Madrid per Convergència i Unió.

1986

Fusió de la constructora Ocisa i Construcciones Padrós amb Jesús Roa al capdavant.

1992

Ocisa canvia de nom i passa a dir-se OCP, amb Florentino Pérez com a cara visible després de la implicació de l’empresa en casos de corrupció vinculats al PSOE a Andalusia.

1995

Es presenta com a candidat a les eleccions per a la presidència del Real Madrid, però perd davant Ramón Mendoza.

1997

Florentino és nomenat director del grup Actividades de Construcción y Servicios (ACS), format per la fusió de les constructores OCP, Ginés Navarro (de la família March) i la privatitzada Auxini (Empresa Auxiliar de la Industria), amb l’aval del Govern de Felipe González i l’aprovació posterior del Govern d’Aznar.

2000

Florentino Pérez guanya les eleccions a la presidència del Real Madrid i comença l’etapa del club blanc coneguda com la dels «Galàctics».

2003

ACS adquireix Dragados i Clece.

2005

Entra en vigor l’anomenada Llei Beckham, a la qual s’acullen futbolistes per pagar menys impostos.

2006

Florentino Pérez dimiteix com a president del Real Madrid arran dels mals resultats esportius.

2009

Florentino torna a presentar-se com a candidat a la presidència del Real Madrid i guanya les eleccions de manera aclaparadora.

2010

El Govern de Zapatero aprova l’«esmena Florentino», que elimina la limitació de drets de vot en les empreses que cotitzen en borsa i facilita l’entrada del president d’ACS a Iberdrola. El Govern del PP deroga l’esmena el 2012.

2012

El Real Madrid aprova una reforma estatutària que estableix que només pot presentar-se com a candidat a la presidència Florentino Pérez o algun soci amb vint anys d’antiguitat que disposi d’un patrimoni personal superior als setanta milions d’euros. Florentino no ha tingut mai oposició i ha estat elegit quatre vegades president del club sense passar per les urnes.

2014

El Govern de Mariano Rajoy indemnitza ACS pel fracàs del projecte Castor amb una transferència de 1.350 milions d’euros, finançats amb un crèdit concedit pel Banco Santander, CaixaBank i Bankia.

2016

Football Leaks posa al descobert l’organització criminal que s’amaga rere el negoci del futbol amb centenars de milions desviats a paradisos fiscals. Diversos jugadors del Real Madrid de Florentino són assenyalats per haver evadit impostos pels drets d’imatge: Cristiano Ronaldo, Mourinho, Modrić, Bale, Marcelo, Pepe, Coentrāo, Özil, Di María, Carvalho i James Rodríguez.

2021

El Govern de Pedro Sánchez inclou en un reial decret el pagament del deute de 1.350 milions d’euros al Banco Santander, CaixaBank i Bankia pel projecte Castor.

LA XARXA D’INTERESSOS DE L’OLIGARCA FLORENTINO

Aguirre Gil de Biedma, Esperanza. L’empresari Marjaliza va declarar que Florentino Pérez posava i treia càrrecs del Govern infame d’Esperanza Aguirre per obtenir adjudicacions públiques. La seva empresa va ser una de les més afavorides per les privatitzacions en sanitat i residències de gent gran impulsades pel PP d’Aguirre.

Álvarez del Manzano, José María. Alcalde de Madrid (1991-2003). Va començar la seva carrera a la UCD amb Florentino. Va participar en l’operació especulativa urbanística de la Ciudad Deportiva del Real Madrid.

Álvarez y Álvarez, José Luis. Alcalde de Madrid (1978-1979) i ministre de Transports amb Adolfo Suárez i d’Agricultura amb Leopoldo Calvo-Sotelo per la UCD. Va introduir el seu company de partit Florentino en l’aparell de l’Estat durant la Transició.

Arespacochaga y de Felipe, Juan. Alcalde de Madrid (1976-1978) i senador per designació reial de Joan Carles I de Borbó. Va introduir Florentino en la burocràcia franquista a les acaballes de la dictadura. Va morir el 1999. Era tan reaccionari que Alianza Popular el va sancionar per donar suport a Pinochet.

Arias-Salgado, Rafael. Ministre de Relacions amb les Corts, de la Presidència i d’Administració Territorial amb la UCD (1979-1981), i ministre de Foment amb el PP d’Aznar (1996-2000). Va participar en l’operació Roca per petició del seu amic Florentino Pérez. ACS va ser la gran beneficiada de les obres públiques sota el seu mandat i va adjudicar al consorci Xfera la quarta llicència de telefonia mòbil.

Aznar, José María. El seu think tank, la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales), ha rebut milers d’euros de la Fundación ACS. Florentino Pérez esdevé el major constructor del país durant el mandat d’Aznar. Florentino va assistir al casament de la seva filla, que va acabar sent un símbol de la corrupció política a tot l’Estat. ACS va aconseguir el primer contracte d’una empresa espanyola a l’Iraq després de la guerra. Tots dos van exhibir l’afecte que es professen a la llotja en la desena Champions del Real Madrid a Lisboa.

Blesa, Miguel. President del consell d’administració de Caja Madrid (1996-2009). Se’l va trobar mort per suïcidi el 2017. Va concedir crèdits al Real Madrid de Florentino per als seus fitxatges. Va ser conseller d’ACS.

Carmena, Manuela. L’empresa més beneficiada per les adjudicacions del seu Govern a l’Ajuntament de Madrid va ser ACS, de Florentino. Tot i haver-se presentat amb la promesa de no trepitjar la llotja del Real Madrid, va acabar-hi asseguda, somrient al costat de Florentino. El seu partit va avalar l’operació Chamartín i va arribar a un acord amb el Real Madrid de Florentino per a la remodelació del nou Santiago Bernabéu.

Centre d’emmagatzematge de gas natural Castor. Governs d’Aznar, Zapatero, Rajoy i Sánchez. Josep Piqué, ministre d’Indústria del Govern del PP presidit per Aznar, va concedir la primera autorització al projecte. Posteriorment, José Montilla, del PSOE, el va incloure com a prioritat dins el Pla Estratègic Nacional durant el seu mandat al mateix ministeri, ja sota el Govern de Zapatero. Més endavant, Miguel Sebastián, també al capdavant d’Indústria, hi va incorporar una clàusula que preveia la indemnització a l’empresa adjudicatària, Escal UGS, controlada per la constructora ACS de Florentino, en cas que el projecte fracassés. Carlos Ocaña, cap del gabinet de Sebastián, va ser fitxat pel Real Madrid de Florentino i apareix com a coautor del llibre de l’opaca tesi doctoral del president Pedro Sánchez. El Govern de Mariano Rajoy va articular i va pagar la indemnització de 1.350 milions d’euros pel Castor en un any. Entre el 2012 i el 2013, el magatzem de gas va provocar més de cinc-cents sismes a les costes de Castelló i a les Terres de l’Ebre. Teresa Ribera, que després ocuparia el càrrec de vicepresidenta de Transició Ecològica del Govern de Pedro Sánchez, en va autoritzar l’impacte mediambiental el 2009, quan era secretària d’Estat de Canvi Climàtic al Govern de Zapatero.

Corrupció del PSOE a Andalusia. La constructora Ocisa va ser implicada en el cas Ollero, una trama del clientelisme del PSOE a Andalusia amb pagament de comissions il·legals per a la concessió d’obres d’autovia. El 1992, Jesús Roa va haver de dimitir i Florentino va assumir el càrrec. L’empresa es va rebatejar com a OCP, per evitar el veto administratiu.

Corrupció Púnica, Lezo, Gürtel i Son Espases del PP. Florentino va haver de declarar com a testimoni en el cas Púnica. El Real Madrid va contractar Alejandro de Pedro, facilitador de la trama, per tres-cents mil euros per crear notícies falses. Florentino es va mostrar molest quan el jutge li va fer preguntes sobre el seu paper en el finançament del PP. El jutge del cas Lezo sospita que el grup ACS de Florentino va pagar més de cinc-cents mil euros en comissions a Ignacio González per l’adjudicació del Golf del Canal de Isabel II. El tribunal del cas Gürtel va rebutjar que Florentino Pérez declarés com a testimoni en el judici per la petició de l’advocat de Luis Bárcenas. El fiscal Horrach va dir que, en tota la seva carrera, només havia rebut pressions de Florentino, concretament en el cas Son Espases. El president d’ACS es va queixar per haver de declarar presencialment i no per telèfon, tot i ser amic personal del fiscal general de l’Estat i del director general de la Policia.

Díaz Ayuso, Isabel Natividad. Durant la pandèmia, el consorci de Florentino va ser un dels més beneficiats per les adjudicacions de la Comunitat de Madrid. Abans de les eleccions autonòmiques, la líder del PP madrileny li va adjudicar a Florentino Pérez la neteja i desinfecció per a personal del Zendal, la construcció del pavelló d’hospitalització i trenta-cinc contractes de serveis a IFEMA. L’assessor de comunicació d’Ayuso és Miguel Ángel Rodríguez, encarregat dels actes del centenari del Real Madrid de Florentino l’any 2002.

Família March i els Albertos. Clans familiars hereus del franquisme amb gran poder dins l’Estat que han participat com a mecenes a l’ombra en els negocis i l’ascens empresarial de Florentino.

L’aliança mediàtica entre García Ferreras i Eduardo Inda a favor de Florentino. Ferreras va vetar a la SER la regidora socialista Matilde Fernández, que es va oposar a l’operació urbanística especulativa del Real Madrid de Florentino. L’any 2004 va ser nomenat director de comunicació del club blanc. Apareix en escoltes telefòniques de Florentino: «Mi hombre es el Ferri», diu el president madridista. Ell i Ferreras van pressionar Pedro J. Ramírez per posar Eduardo Inda com a director de Marca. Tots tres van presentar junts el mitjà de comunicació Okdiario d’Inda. L’empresa de Florentino figura entre els finançadors publicitaris del mitjà de dretes.

Llistat de directius de mitjans de comunicació i periodistes convidats a la llotja VIP del Bernabéu a canvi de silenci. Pedro J. Ramírez d’El Español; Eduardo Inda d’Okdiario; Juan Ignacio Gallardo de Marca; Raúl del Pozo, Jorge Bustos i Arcadi Espada d’El Mundo; Manuel Jabois; Javier Negre; Antonio Caño, exdirector d’El País; García Ferreras i Ana Pastor de La Sexta; Juan Luis Cebrián, expresident d’El País; Jiménez Losantos, Luis Herrero de EsRadio; Luis María Ansón, exdirector d’EFE, ABC i La Razón; José Antonio Vera, director de publicacions de La Razón; Paolo Vasile de Mediaset; García Abadillo d’El Independiente; Ana Pereda d’Expansión; Antonio Asensio del Grupo Zeta.

Mayor Oreja, José. Germà del ministre Jaime Mayor Oreja del PP. Director de la Fundación ACS, que ha finançat la FAES de José María Aznar, la Fundación Pablo Iglesias del PSOE i la Fundació CatDem de Convergència, vinculada al cas de corrupció del 3%.

Operació Roca. Va rebre finançament dels principals bancs de l’Estat. És el partit polític que menys vots ha obtingut per diners invertits en una campanya electoral en la història de la democràcia espanyola. A les files del PRD van militar les ministres María Dolores de Cospedal i Pilar del Castillo, i Francisco de la Torre, alcalde de Màlaga.

Roca i Junyent, Miquel. Un dels pares de la Constitució del 1978, líder polític en la Convergència de Jordi Pujol i advocat de Cristina de Borbó. Va ser el candidat del PRD de Florentino Pérez a la presidència del Govern. Una de les seves portes giratòries va ser la d’ACS com a conseller.

Ruiz-Gallardón, Alberto. El polític que volia ser Florentino. Va donar llum verda a la requalificació dels terrenys de la Ciudad Deportiva del Real Madrid a sòl edificable i va ajudar ACS a inflar els contractes de la M-30.

Silva de Lapuerta, Marta. Filla de l’exministre franquista Federico Silva i neboda d’Álvaro Lapuerta, tresorer del PP abans de Bárcenas. Va ser directiva del Real Madrid de Florentino i advocada general de l’Estat. Era assídua a la llotja mentre tenia responsabilitats d’impulsar denúncies judicials. En comptes d’investigar Cristiano Ronaldo va decidir baixar al vestidor per demanar-li una pilota signada. Va deixar el seu càrrec d’advocada de l’Estat l’endemà passat de la filtració de Football Leaks que implicava Cristiano Ronaldo en el desviament de dos-cents milions d’euros a un paradís fiscal.

Tres per cent de la Convergència de Pujol a Catalunya. La Fundación ACS pagava comissions a Convergència a canvi de contractes d’obra pública a Catalunya, segons va acreditar la Guàrdia Civil. Florentino va iniciar la seva carrera empresarial com a constructor a Catalunya. Construcciones Padrós estava vinculada a Banca Catalana, propietat dels Pujol. El PRD de Roca i Florentino formava coalició amb el partit de Jordi Pujol. Fins a l’any 2000, Florentino Pérez va assistir a tots els mítings de CiU.

Zaplana, Eduardo. Va ser alcalde de Benidorm, president de la Generalitat Valenciana i ministre de Treball amb el PP d’Aznar. Va ser detingut el 2018 en l’operació Erial per blanqueig de capitals i suborn. Ha sigut un dels grans aliats polítics de Florentino.

INTRODUCCIÓ

El juego se ha convertido en espectáculo, con pocos protagonistas y muchos espectadores, fútbol para mirar, y el espectáculo se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos del mundo, que no se organiza para jugar sino para impedir que se juegue. ¿Un negocio vulgar y silvestre? ¿Una fábrica de trucos manejada por sus due­ños? Yo soy de los que cree que el fútbol puede ser eso, pero es también mucho más que eso, como fiesta de los ojos que lo miran y como alegría del cuerpo que lo juega. Un periodista preguntó a la teóloga Dorothee Sölle:

—¿Cómo explicaría usted a un niño lo que es la felicidad?

—No se lo explicaría —respondió—. Le tiraría una pelota para que jugara.

Eduardo Galeano

La història del negoci futbolístic és plena d’alts dirigents que l’han utilitzat per desviar l’atenció de les seves malifetes. Una estafa social amb un funcionament gairebé criminal, orquestrada per addictes al poder en una cerca constant de capital. Un muntatge que, com més va, més s’allunya de l’esport i s’abraça a l’espectacle: menys pa i més circ. Els suposats periodistes hi participen com a correligionaris animant equips des dels mitjans de comunicació, enaltint i enfonsant l’última promesa. Uns jugadors, milionaris precoços, segons l’entrenador Marcelo Bielsa, reduïts a simples titelles dels intocables, dels usurpadors del futbol.

Un dels corruptes més avesats en aquestes arts a Espanya ha sigut el delinqüent Jesús Gil i Gil. Amb més de cinquanta morts a l’esquena com a estafador immobiliari, va ser indultat d’estafa per Franco i per Felipe González. Va ser president de l’Atlético de Madrid entre el 1987 i el 2003, gràcies a un robatori, i alcalde de Marbella entre el 1991 i el 2002, per la seva presència mediàtica a la televisió, on li reien els insults masclistes, xenòfobs i homòfobs. Gil va entendre que la llotja del Bernabéu, en democràcia, fa la funció que tenien les caceres de Franco durant la dictadura.

En el populisme cañí de Gil, antecessor del trumpisme a Espanya, hi tenia cabuda qualsevol estridència, i proclamava que els seus ídols anaven des del comandant Che Guevara fins al dictador Franco. Tenia facilitat per construir frases lapidàries i no se’n sabia estar de carregar contra qualsevol dels seus adversaris. Entre aquests hi havia Florentino Pérez, a qui va descriure en una de les seves proclames a començaments de la dècada del 2000:

Es el salvador del mundo del fútbol. El resto somos gilipollas y subnormales. Yo no tengo patente de corso ni soy el equipo del Gobierno. Si yo hubiera hecho la operación urbanística del Madrid, ahora mismo estaría en la cárcel. Es lo más brutal que he visto nunca. Es el equipo del Gobierno y hay muchos estómagos agradecidos que sirven al señor. No puedes chuparte el dedo ante tanta evidencia. Hay una Liga con un pastor y el resto de borregos. Llegó Papá Noel y les permitieron hacer torres hasta Barcelona. El Real Madrid pertenece a otra galaxia lejana, en la que ha aparecido un hombre listo que sabe manejar estómagos y carteras. El Madrid ya no es de este mundo[1].

En canvi, la seva relació era d’una amistat més que fluida i, quan va morir, Florentino Pérez va assegurar que Jesús Gil li donava «consejos como si se tratase de mi padre».

Alguns d’aquests consells li van servir a Florentino per guanyar-se el respecte de la fauna mediàtica del futbol assedegada de vendre mercaderies a les pantalles. Grans trepes del sector empresarial espanyol de la construcció, tots dos van aterrar a la presidència dels clubs madrilenys rebentant el mercat amb els fitxatges, talonari en mà, de dos portuguesos: Paulo Futre el 1987 a l’Atlético de Madrid per quatre-cents milions de pessetes i Luís Figo el 2000 al Real Madrid per deu mil milions de pessetes.

La contractació de Figo no hauria sigut possible sense l’estimable ajuda del seu amic de l’ànima a Caja Madrid, Miguel Blesa, íntim de José María Aznar des dels seus temps de joves opositors a inspectors d’Hisenda. Blesa disposava de despeses il·limitades per al seu ús i gaudi, sense cap justificació, ni cap òrgan de control ni retenció fiscal. L’antic company de pupitre d’Aznar tenia plens poders del consell d’administració per invertir personalment fins a dos mil milions d’euros en el que li vingués de gust, i el banc seguia les seves directrius. Va establir una organització delictiva per al desfalc «sin comisión de auditoría y en la que la comisión de inversiones y la de control no tenían estatutos»[2].

El periodista José María García va ser un dels pocs que es va atrevir a denunciar el fitxatge del migcampista portuguès i, en una entrevista censurada amb Jesús Quintero a TVE, va analitzar com el Real Madrid li havia pres Figo al Barça amb «un escándalo de un tipo impresentable como es su presidente Miguel Blesa creando una empresa fantasma con un capital social de quinientas mil pesetas para dar al día siguiente doce mil millones después de recibir las instrucciones pertinentes»[3].

El sociòleg Rubén Juste, assessor de Podemos i autor d’Ibex-35: Una historia herética del poder en España[4], explica com Florentino va passar de ser un empleat de confiança de les famílies capitalistes dels March i els Albertos a president i principal accionista individual d’ACS, la constructora internacional més gran del món, i president del Real Madrid, gràcies al mecenatge de Blesa i al finançament paral·lel del Banco Santander de Botín per a la compra de Dragados amb quatre-cents cinquanta milions. A aquest cordó umbilical entre Florentino i Blesa, Juste el va catalogar com «el sueño capitalista de Aznar»[5].

L’expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, va ser condemnat el 2017 per l’Audiència Nacional a sis anys de presó per ús fraudulent de les targetes black. Alhora, estava sent jutjat per l’estafa de les preferents, per abús de posició dominant i administració social fraudulenta. A la sortida del jutjat, després de declarar com a imputat, les víctimes de les preferents —estafades per la seva perversa gestió— el van colpejar amb una pancarta. Va ser el primer banquer condemnat a l’Estat espanyol després de la crisi financera del capitalisme, iniciada amb la fallida de Lehman Brothers en el crac del 2008.

En una entrevista que li va fer el periodista Jordi Évole al programa Salvados, Florentino Pérez, en ser preguntat si era amic de Miguel Blesa, va respondre: «No sé a qué llama ser amigo. Si me dice si me he ido a comer con él, le digo que no…»[6].

Évole ha reconegut que, abans de l’entrevista, Florentino li va demanar com el tractarien. Quan li va esmentar que seria incòmoda, el president d’ACS li va dir que en parlarien primer, i que, si no li agradava com quedava, dinarien plegats abans. L’entrevistador assegura que l’entrevista es va acabar fent sense cap mena de pacte previ. Tot i això, aquest pacte tampoc li calia al màxim dirigent del Real Madrid. Florentino va recórrer als seus obsequis habituals, amb els quals correspon a periodistes, àrbitres, polítics o caps d’Estat. Va tenir un tracte exquisit amb el periodista, li van permetre accedir a la llotja amb l’estadi buit, van treure les màquines de les obres perquè tot el Bernabéu lluís espectacular a la cadena que Atresmedia havia absorbit i li va regalar una samarreta de l’equip madridista amb el dorsal número 1 i el seu nom. Tot i que Évole és un culer acèrrim, es va fer una foto amb la samarreta entre rialles, en el que ell mateix considera com el seu pitjor moment professional[7].

Tanmateix, en un gest agosarat del Follonero a la televisió de García Ferreras, li va mostrar a Florentino un vídeo de Matilde Fernández. Abans de fitxar com a director de Comunicació del Real Madrid de Florentino, Ferreras havia censurat a la Cadena SER aquesta regidora del PSOE, contrària a la requalificació dels antics terrenys de la Ciudad Deportiva del Real Madrid, pràcticament regalats pel dictador Francisco Franco. «Aquellos minutos cuando le puse el vídeo grabado con ella se me hicieron interminables y creo que a él también. Porque no tenía la mirada puesta en el iPad. La tenía puesta en mi cara mientras yo intentaba mirar la decoración que había en el despacho de Florentino», va declarar el comunicador de Cornellà sobre aquella escena televisiva.

Com explicarem al llarg del llibre, Matilde Fernández, política socialista de la vella escola i exministra de Benestar Social entre els anys 1988 i 1993, considerava aquesta operació una especulació per obtenir plusvàlues i saldar deutes. Florentino havia activat tots els ressorts amb els seus homes de confiança Rubalcaba i Jaime Lissavetzky, dirigents socialistes que van mirar de convèncer-la, sense èxit, perquè la requalificació fos aprovada per unanimitat. Els sindicats UGT i CCOO van secundar l’operació especulativa amb entusiasme. Florentino els ho ha agraït tant que ha arribat a afirmar que, si Espanya causa admiració al món, és gràcies al paper que han tingut els sindicats des de la restauració de la democràcia[8]. El president del Real Madrid va interpretar que al seu santuari hi cabia tot l’espectre ideològic i «va democratitzar» la llotja del Bernabéu. Hi va donar entrada a l’esquerra caviar, batejada com a marxismo-ladrillismo, en el temple d’aquest «Ser Superior», divinitzat amb aquesta definició pel seu major adulador, Emilio Butragueño.

En l’enganyifa immobiliària de la requalificació fins i tot va canviar el seu vot IU, fidels a Marx, sí, però al Groucho: «Aquests són els meus principis, si no t’agraden, en tinc d’altres». La regidora Inés Sabanés havia demanat la intervenció de la Fiscalia i va acabar votant-hi a favor. En el moment d’escriure aquestes línies, encara continua en actiu com a diputada de Más Madrid d’Íñigo Errejón, en la candidatura del qual va participar Manuela Carmena, qui va ser alcaldessa de Madrid i la gestió de la qual es va caracteritzar pels gestos políticament correctes d’un progrerío brilli brilli de magdalenes i poemes cursis als passos de vianants, i per la desatenció a les necessitats dels barris obrers i la traïció a les organitzacions polítiques que la van portar a l’alcaldia.