Quina mena de gent som E-Book

Gaziel

• Herausgeber: Diëresis
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Serie: Primera Página
• Sprache: Spanisch

Seitenzahl: 262

Veröffentlichungsjahr: 2024

Beschreibung

Amb la passió d'un genuí catalanista, però anteposant la seva objectivitat d'insubornable intel·lectual, el gran Agustí Calvet «Gaziel» va emprendre el 1938, des del seu exili a França per la Guerra Civil, la tasca de donar continuïtat a un projecte d'història de Catalunya que li havia plantejat Cambó. El resultat va ser aquest llibre, en què aplega quatre assajos «sobre Catalunya i els catalans», als quals no eludeix la conflictiva relació amb Castella, la nova visió sobre la pròpia història de Catalunya sorgida a partir del XIX, la tensió entre nacionalisme i internacionalisme i molts d'altres temes.

D'aquesta manera, Gaziel va imposar-se un ambiciós objectiu, que avui és més actual que mai: «Jo voldria una Història de Catalunya que es deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i no fou, per dir-nos el que ha estat i el que és, per veure si així podíem arribar, per fi, a veure clarament el que pot ser».

Un esforç de realisme, de claredat i de subjecció als fets, que el converteix en una de les obres que millor ha captat els trets essencials de Catalunya i del problema català.

Leseprobe

Quina menade gentsom

Gaziel

Quatre assaigs sobre Catalunyai els catalans (1938-1947)

Pròleg de Màrius Carol

Publicat originalment el 1970.

Primera edició a Diëresis: abril de 2024

© d’aquesta edició:

Editorial Diéresis, S.L.

Travessera de les Corts, 171, 5è-1ª

08028 Barcelona

[email protected]

© del text: Hereus d’Agustí Calvet «Gaziel»

© del pròleg: Màrius Carol

© de la foto de portada: Album / Archivo ABC / Josep Brangulí

Disseny: dtm+tagstudy

Imprès a Espanya

ISBN: 978-84-18011-40-5

eISBN: 978-84-18011-46-7

Dipòsit legal: B 2541-2024

Matèria Thema: JPFN

Tots els drets reservats.

No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, sigui aquest electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

editorialdieresis.com

@eddieresis

Índice

Pròleg de Màrius Carol

Origen atzarós d’aquests quatre assaigs

I. Introducció a una nova «Història de Catalunya»

II. Pobles remolcadors i pobles remolcats

III. El secret d’una migració misteriosa

IV. El desconhort

Notas

L'autor

PròlegMàrius Carol

Un escriptor modern i un periodista contemporani

Agustí Calvet va triar el pseudònim de Gaziel, perquè era la flama interior que empenyia a Sòcrates a fer-se preguntes. De fet, el periodisme, com la filosofia, va d’això, de fer-se preguntes i d’intentar respondre-les. Va escollir signar com Gaziel mentre estudiava Filosofia a París a començaments del segle XX. Possiblement, per no comprometre el seu nom justament amb el periodisme, quan el president Enric Prat de la Riba li va demanar que enviés articles a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista. El que va començar sent una broma d’estudiant, es va acabar convertint en el pseudònim amb què ha passat a la història. Les primeres cròniques que va enviar a La Vanguardia per encàrrec de Miquel dels Sants Oliver, que n’era el director, duien aquesta signatura. Són part del quadern de notes de la seva estada a la capital francesa, que comença a publicar el 1914 i que poc després serà el seu primer llibre. En començar la Gran Guerra, Sants Oliver l’envia a cobrir els esdeveniments bèl·lics i es converteix ja en un periodista de referència. I més en una ciutat com Barcelona, que n’estava molt pendent del que passava a Europa, perquè els industrials catalans s’hi jugaven molts diners subministrant de tot als dos bàndols en conflicte i calia saber com s’anaven desenvolupant el combats.

A la mort del director de La Vanguardia que el va contractar, Gaziel passa a formar part d’una direcció compartida amb altres dos col·legues, una fórmula que es va inventar l’editor Ramon Godó per neutralitzar les seves ideologies. Per fer-ho més evident, va encarregar al moblista modernista Gaspar Homar que construís una taula triangular, un equilàter perfecte, perquè ningú no es pensés que era més influent que l’altre. Això es va acabar el 1933, quan mor l’editor i el seu fill Carlos posa Gaziel com a director únic. El jove empresari de premsa s’adona que necessita un periodista que entengui la nova realitat del país, republicana, esquerrana i catalanista. Els Godó no són cap de les tres coses, però tenen clar que cal adaptar-se als temps. Gaziel ho broda, i en qualsevol cas és especialment dur en la seva crònica dels Fets d’Octubre de 1934, una veritable obra mestra del periodisme, titulada La sublevación de la Generalidad, que explica com es va gestar aquella aventura mal preparada, en què la institució va declarar la guerra al Govern de Madrid. En realitat, va ser una rebel·lió que va durar unes poques hores i que va acabar en un «vergonyós fiasco, donant així als enemics de Catalunya el gust de veure-la descartada, reduïda a la impotència i desnonada, en un obrir i tancar d’ulls, i als seus amics el dolor d’haver d’abandonar-la com s’abandona a un boig».

Un segle després d’haver aconseguit ser una referència com director de La Vanguardia, Gaziel continua sent un personatge en el que poden emmirallar-se les noves generacions de professionals. Va ser un periodista compromès i vehement, culte i analític, catalanista i europeista. Enric Juliana ha escrit que renyava, perquè no suportava l’excés de emotivitat, els enlluernaments històrics i les decisions precipitades. Tenia interioritzat que la política havia de calcular les seves forces i que requeria de l’equilibri entre racionalitat i realitat. Li va tocar viure esdeveniments que el van marcar: especialment l’exili exterior i l’interior. I potser una manca de reconeixement en el seu retorn, que finalment ha aconseguit al cap dels anys, després que ja no estigui entre nosaltres. A mi, com a ell, m’ha tocat dirigir La Vanguardia en moments especialment complexos de la història de Catalunya, on les emocions s’imposaven a qualsevol reflexió intel·lectual. Gaziel ha estat un fidel company que m’ha ajudat a trobar el rumb del diari per arribar a port, sense naufragar.

Quina mena de gent som és un llibre especialment important perquè alberga la substància essencial del pensament de Gaziel sobre Catalunya, tal i com explica Manuel Llanas, el seu gran biògraf. Són quatre assaigs publicats entre 1938 i 1947, en els quals ell es planteja si hi ha una incompatibilitat entre els catalans i els espanyols i, en cas que sigui així, d’on ve aquest sentiment i perquè es va repetint en el decurs del temps. Per l’autor, la història de Catalunya es desoladora i amarga com cap altra, perquè palesa una impotència de la catalanitat per imposar-se. Gaziel pensa que a Catalunya sempre li ha fallat la política. En canvi, creu que la política catalana és econòmica, apuntalada en el treball, el seny i la continuïtat, el que permet al país prosperar. «Però quan van mal dades —escriu—, en moments de conflictes bèl·lics, aquestes virtuts passen a segon o tercer terme i Catalunya es perd en el laberint i decandeix visiblement».

Aquest és un llibre clau per entendre la visió de Gaziel sobre el temps que va viure i a la vegada resulta una manera d’explicar el seu catalanisme. En les seves pàgines fa referència al símil del mal jugador de cartes, que havia fet servir a un altre article sobre els Fets d’Octubre. En aquesta columna periodística es planteja perquè Catalunya perd sempre. Diu que, com el jugador de cartes, si un perd invariablement sempre no és per les cartes o per la mala sort. A vegades, fins i tot perd amb les millors cartes. Per concloure: «La història de Catalunya es això: cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquelles cruïlles decisives, en les quals els pobles han d’escollir, entre diversos camins, el de la seva salvació i el seu encimbellament, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, estúpidament, en el que condueix al precipici».

Gaziel no ha perdut actualitat, al contrari, demostra que el bon periodisme ultrapassa el seu temps. Agustí Calvet és un escriptor modern i un periodista contemporani. I, per sobre de tot, algú que va estimar profundament el seu país, encara que aquest no sempre li va agrair el seu compromís. Afortunadament el temps li ha fet justícia.

Origen atzarós d’aquests quatre assaigs

Tota història humana és una reconstrucció intel·lectual de gestes i personalitats pretèrites, immobilitzades i esvaïdes per sempre en una imaginaria llunyania del temps. Aquesta temptativa la duen a terme homes vivents que així, esguardant el passat amb afany, durant una existència atribolada i curta, proven d’entendre la correntia vital que també se’ls emporta inexorablement cap al no-res. Així s’esdevé que la història, una de les coneixences humanes que teòricament hauria de ser de les més ben assentades i perdurables, en realitat és una de les més convencionals —com ho demostra a bastament el fet que cada generació, trobant mal enfocades les històries dels seus predecessors, senti la necessitat d’escriure la que, per ells només, serà la bona.

Un dels més grans avantatges dels pobles ben constituïts és que no solament la col·lectivitat, sinó també els individus, un per un, hi donen el rendiment màxim. I aquest grau de plenitud que assoleixen els millors ciutadans és justament, el que infon als pobles privilegiats la seva característica grandesa. De la suma dels destins parcials reeixits, en surt el destí de la nació afortunada.

En els pobles que, al contrari, són un desgavell, no és pas tampoc únicament la col·lectivitat que en resulta malparada. Els individus, per ben dotats que estiguin, per més que facin separadament, mai no arriben (descomptant les possibles excepcions genials o sortoses) a donar plenament el que porten a dintre. És relativament fàcil ser una flor vistosa en un jardí ben tingut. És molt difícil ser càntir de vidre en una terra d’olles.

El clima adient, que tot home, gran o petit, necessita només pot donar-se en determinades condicions socials. En l’esclat de la planta humana, i més encara si és una planta d’espiritualitat, la llavor i la terra s’interfereixen de faisó decisiva. Moltes vegades, anant pel món, he pogut comprovar aquest fenomen extraordinari. ¿Com s’ho fan, per exemple, els anglosaxons, els suïssos i els escandinaus, per a trobar l’admirable estament de funcionaris que fan anar la cosa pública com una màquina de rellotgeria? ¿I com se les heuen, d’altra part, els francesos, llatins i inconstants com nosaltres mateixos, per a tenir una literatura que irradia i s’escampa arreu del món, amb una influència sovint desproporcionada amb la vàlua intrínseca de certs escriptors?... El secret és social, col·lectiu. La magnificència del retaule és el que dona relleu fins a les seves ínfimes figures. Un exemple perfecte del mateix fenomen, per bé que girat del revés, ens el dona l’Espanya del segle XIX. Jo el tinc com un dels segles més interessants i millors de la història d’Espanya, durant el qual un poble pobre, ignorant i inexpert prova aferrissadament, sense defallir mai, d’alliberar-se d’unes tuteles esclafadores que el tenien embrutit feia segles. Fou una centúria essencialment política i la més extraordinària, després de la quinzena, políticament parlant. En cap altra, aquest país, sempre sobrat de domadors però mancat de guies, no compta amb un esplet semblant de figures públiques enlairades, netes i clarividents. Ni els més afavorits de l’Europa contemporània no en tingueren un estol millor. El fet innegable del fracàs final, a la curta o a la llarga, de tots aquells homes d’una qualitat extraordinària no els és pas personalment imputable, sinó que fou degut a la resistència indestructible de les institucions centenàries que tots tractaren de remoure i modernitzar, i ensems a la crònica impreparació, orgànica i ideològica, d’un poble econòmicament miserable, sotmès des de temps immemorial a castes poderosíssimes, i gairebé mancat de burgesia il·lustrada i liberal, inapte, per tant, a l’autodeterminació democràtica. El segle XIX espanyol va ser, políticament, ensems el més ben servit i un dels més malparats en la seva història. En no aconseguir els polítics la implantació definitiva del règim que calia per a incorporar Espanya als corrents del segle —a penes es feren sentir, sobretot a partir de 1914 (que fou en realitat quan el XIX acabà), les primeres batzegades del terratrèmol que havia d’enfonsar mitja Europa—, el país quedà fatalment abocat a la reculada esgarrifosa esdevinguda a la tercera dècada del segle XX.

La part més trista d’aquella catàstrofe, però, ens ha tocat a nosaltres, vull dir els catalans. És el que sempre passa a Espanya quan hi van mal dades, d’ençà que els Reis Catòlics —també fracassats, com els grans polítics del segle XIX, en el generós intent d’endegar les coses per camins molt diferents d’on les empenyeren després les monarquies forasteres dels Àustries i els Borbons— varen ajuntar les corones d’Aragó i Castella, amb el designi d’assolir harmoniosament la unitat peninsular. La guerra de 1936-1939 ha deixat Catalunya anorreada per una llarga estona. La més bona fornada d’homes, el millor planter vital que els catalans hem tingut en molts segles, s’ha perdut del tot. El prodigiós esforç que només tres o quatre generacions havien fet a casa nostra —des de la Renaixença literària del segle XIX fins a l’enfonsament polític del XX— ara sembla com si no hagués servit de res. Els catalans d’avui dia se’n recorden ben poc. ¿És possible que els catalans de l’avenir arribin a oblidar-lo?

Jo no ho crec pas: si ho cregués, ja no perdria el temps escrivint aquestes ratlles. Els qui ja som prou vells per a haver vist, com aquell qui diu, néixer els homes admirables que esmentava, i després d’haver-los contemplat actuar fins a la mort, sabem que eren, humanament parlant, un esplet extraordinari, com només de molt tard en tard sorgeix misteriosament de l’entranya d’un poble. Eren, com tots els peoners, gent plena de defectes, si voleu, però amb unes qualitats excelses, d’empenta i d’entusiasme, que arribaven a descobrir aigua i treure flors en ple desert. Eren uns catalans com no se n’havien vistos d’iguals a Catalunya des de feia molts segles, excepcionals fins al punt que solament el temps podrà donar la seva alçada exacta, quan es vegi ben bé que la falla més grossa de tots ells fou la d’haver hagut de pastar una massa materialment impastable —com si a un escultor, per comptes de donar-li bronze, marbre, pedra, fusta o, si res més no, argila, li imposessin que treballés amb sorra o pols.

Qualsevol d’aqueixos exemplars d’home català què no hauria arribat a rendir en el seu ram, dins un medi propici! A Catalunya, però (com a Espanya els magnífics polítics del XIX i el XX), tots foren vençuts i esborrats completament, com l’explorador que la selva verge devora. La mateixa terra mare que conreaven se’ls engoli sense deixar-ne ni rastre.

Un dels més malaguanyats, al meu entendre, va ser Francesc Cambó —i aquí només parlo d’ell pel que diré de seguida. Mai no vaig ser un addicte o correligionari seu, no havent-me inscrit ni un sol moment en cap partit polític; però sempre, des que ens coneguérem, fórem bons amics, d’aquells que se senten lligats per quelcom de més fort que uns interessos partidistes, com és una comunitat ideal, de raça, d’esperit, d’idioma i de germandat humana. En aquells anys, ja tan llunyans, que jo era un periodista independent i res més, amb una puresa ingènua i una manca d’ambició de les quals mai no sabré empenedir-me, i ell, Cambó, era de bon tros la primera figura política de Catalunya davant d’Espanya, de vegades em convidava a dinar a soles, en el seu enlairat casal de la Via Laietana. Em convidava a mi només, perquè sabia que, a les reunions nombroses que aplegava entorn seu, no em plaïa d’anar-hi: feien olor de capelleta, i jo he estat sempre molt mal escolà; però ho feia també perquè volia que parléssim en plena confiança, sense testimonis. Així ell deia el que volia i jo, també. Els convits sovintejaren a mesura que la cosa pública a Espanya s’anava embolicant, i sobretot després del cop d’Estat del general Primo de Rivera. De sobte, mentre m’estava treballant a casa, a primera hora del matí, rebia un cop de telèfon. Tot seguit jo reconeixia, a l’altre cap del fil, la veu opaca de Cambó. M’invitava, quedàvem entesos i, passats dos quarts de dues de la tarda, jo anava xano-xano a casa seva i en solia sortir a quarts de cinc.

Les nostres entrevistes es componien, com una comèdia, d’una mena de pròleg o introducció i de tres parts. Primer parlàvem lleugerament —del temps, sol o pluja— dins el minúscul despatx secret que es tenia reservat i on tot just cabia una cadira per a un interlocutor únic. Això —que era el pròleg— durava escassament deu minuts, mentre Cambó anava remenant encara alguns papers de què la taula era plena, fins que compareixia un criat correctíssim (durant llarg temps recordo que fou un anglès) a dir que el dinar esperava.

Llavors començava la primera part. Passàvem al gran menjador, amb finestres a la Via Laietana, i ens assèiem en un dels angles de la immensa taula de caoba, sense tovalles, fina i polida com un marbre. Ens posàvem a menjar, tot parlant de les noves que corrien per Barcelona i per Madrid, mentre el criat anava posant i traient els serveis, damunt uns estalvis brodats, no més grossos que un mocadoret de dama.

Els qui no varen conèixer Cambó de prop, i sobretot en hores blanes, d’intimitat amistosa, quan la tensió constant dels seus nervis s’afluixava momentàniament, deixant transparentar la humanitat pregona que el nodria, per força n’han de tenir una opinió falsa. Els lluitadors com ell, pujats del no-res i fills dels seus actes públics, plens de risc i d’atzar, si arriben a assolir la gran fama es troben que han perdut, als ulls del món, que mai no els veu directament ni de prop, la seva personalitat genuïna, suplantada per un mite groller, que els dona com un poder màgic i ensems una irreparable feblesa. Són com els antics gladiadors, ídols de les multituds malsanes, a condició de presentar-se davant d’ells folrats amb l’armadura. Parlant d’home a home, treta la cuirassa, Cambó venia a ser gairebé l’antípoda del seu personatge popular.

No era pas un gourmet, a taula. Tenia poca gana, perquè s’alimentava sobretot dels nervis. Però s’interessava per complaure els seus invitats, i fins exposava davant d’ells, amb falsa convicció, algunes idees culinàries més aviat arriscades. Un dia em va sostenir que el plat més digestiu del món és la llagosta amb maionesa; però ell només en prenia una prima rodelleta. Jo el deixava teoritzar i, com que sempre he estat, gràcies a Déu, un menjador avinent i fàcil de convèncer, el complaïa sense esforç repetint el servei dels plats que ell platònicament enaltia. El pollastre rostit era el seu gran refugi. Melmelades angleses; bones fruites del temps; vins mediocres: total, res de notable en termes de gastronomia. Un dinar breu i suficient, com una replica parlamentària a un discurs d’oposició de tercera categoria.

En alçar-nos de taula, venia la segona part. Passàvem al saló del costat, tot revestit de fustes bones, com un racó de club britànic; ens assèiem vora una tauleta baixa, jo en una poltrona de braços folrada de cuiro, i Cambó en un divan de la mateixa pell. Mentre a mi el criat em servia cafè i un fons de conyac, Cambó s’anava suaument decantant, per recolzar-se en un coixí lateral, i plegava les cames damunt el divan, fins que venia el servent anglès i les hi cobria amb una magnífica manta de llana, gairebé arran de mig cos: era evident que es tractava d’encarrilar una digestió més aviat refractària. Un cop cada cosa al seu lloc, començava la gran escena.

Aquesta segona part era la raó fonamental del convit i fins de la nostra amistat mateixa. Solia consistir en un examen cru de la situació política. Cambó, que ja tenia les seves opinions fetes i fins i tot els seus plans, es veu que volia saber què en pensava de l’estat del país un home senzill, desinteressat i sincer, que tenia l’ofici (ben estrany i arriscat, per cert, finalment me’n vaig adonar) de dir-ho en públic, francament, sense treure’n cap profit personal i amb l’únic desig d’ajudar, potser, que les coses no acabessin tan malament com ell preveia i com, en efecte, varen acabar. I Cambó devia considerar que aquest home ingenu era jo: és per això que em convidava a parlar amb ell una estona.

Llavors s’esdevenia, gairebé immancablement, una cosa un xic rara: tots dos, l’un i l’altre, a soles, parlàvem sense embuts. I la cosa extraordinària és aquesta: que estàvem en absolut d’acord respecte de la situació política, sempre desastrosa; però dissentíem radicalment així que tractàvem dels remeis que s’hi podien posar. Érem com dos metges que coincideixen de ple en el diagnòstic d’un malalt gravíssim, en perill de mort es pot dir, i no poden entendre’s sobre el tractament. Situació ben estranya.

Cambó veia amb admirable lucidesa l’estat en què Espanya es trobava. Era, a més, un dels homes millor preparats i més aptes per a ajudar a posar-hi remei, en cas d’haver-se emprès a temps el camí que calia. Però, home també de partit, lleial tota la vida a la formació política que n’havia fet el seu conductor, no sabia sostreure’s als lligams que el frenaven ni tampoc —català cent per cent— a l’atracció pairal. La seva errada irreparable, ja feia temps que l’havia comesa: fou quan no va saber resoldre’s a anar-se’n a viure a Madrid, a governar a seques, fos com fos i amb qui fos, per a tot Espanya, igual que un dia havia fet Joan Prim; que així, actuant des del Govern central (ja que no n’hi havia ni de moment podia haver-n’hi d’altre), encara que hagués de ser trencant aparentment amb determinats sectors de Catalunya i fins sentint-se acusar de traïdor, per un home com ell hauria estat la manera millor, més directa i eficaç de treballar per Catalunya.

Jo crec que, de tot això —sobretot des de la dictadura de Primo de Rivera (que condemnà definitivament la monarquia i el règim civil de la Restauració borbònica)—, ell, Cambó, se n’adonava perfectament. Era un home prou sensible per a «sentir» que la gran hora de la seva vida havia passat i no tornaria més: aquella hora que tots els escollits tenen, un dia o altre, i que ell, indecís, turmentat, volent i dolent, havia deixat fugir sense fer cas dels senyals inequívocs que el destí li feia. Repetidament, en efecte, li havia dit que s’enfilés, ardidament, en el carro, aturat uns instants davant seu, de la política espanyola. Era, en fi, impossible que un esperit realista i agut com el seu pensés de bona fe que cap dels mals horribles que patia Espanya, i que ell mateix, en els seus temps millors, havia diagnosticat implacablement tantes vegades, es podia guarir fundant a darrera hora un nou partit de centre, amb homes com el noi gran d’Antoni Maura i el Sr. Goicoechea1, i fent ministre de Marina el boníssim tros de coca d’en Pere Rahola. Però Cambó era un polític de naixença, que vol dir un jugador inveterat. Intervenir, manifassejar, remenar les cireres, era el seu desfici. I, encara que va venir la ruïna fatal del sistema que ell s’entestava a estintolar, abans que deixar de jugar en un joc que no tenia salvació possible, s’estimava més jugar i perdre. Fins sospito que aquelles sobtades i cordials invitacions que de tard en tard em feia, d’anar a passar unes hores a soles amb ell, eren com uns reflexos instintius de la seva consciència profunda. Devia veure tan clar, en el fons del fons, la inutilitat eixorca del gran trasbals que ell mateix es donava, tot i ser l’home que més abominava perdre el temps, que de vegades sentia com una necessitat imperiosa de comprovar la seva pròpia contradicció interna, contemplant-la objectivada en la meva sinceritat com en un espill. Jo, naturalment, li deia que ell, ja abans de cridar-me, sabia què havia de dir-li. Però llavors, deixant-se dur pel seu tirant de jugador inguarible, que hauria volgut que tot fos al revés de com era, per poder ell seguir mantenint les seves esperances en aquell joc absurd; i, com que, en mi, no hi veia res de la ficció i la farsa que inútilment l’anaven perllongant i agreujant, s’enutjava.

—Vostès, els intel·lectuals —solia acabar dient-me despectivament—, són uns somiatruites.

—Amic Cambó —li responia jo, amb aquella calma que mai no m’abandona—, el temps dirà qui és que somia més, si el qui creu Espanya perduda i en camí d’una catàstrofe autèntica, o el qui es pensa que encara tot es pot adobar amb cataplasmes de llinosa.

—Però, ¿és que vostè creu, de bona fe, que en política es pot actuar com un voldria?

—Jo, de política, no en sé res, ni ganes; i el que sostinc, amb la més absoluta bona fe, és que si la vida pública espanyola, tant a dins com a fora de Catalunya, continua pels camins que ara segueix, hi haurà a Espanya una ensorrada que farà època.

—Què sap vostè!

—Ja ho veurem.

Quan ens havíem ben contradit i esbatussat, amb una franquesa i una fuga que no feien altra cosa sinó enfondir la nostra estimació mútua (per a ser rigorosament exacte, jo només hauria de dir la meva per ell), venia la tercera i última part d’aquella amical comèdia. Cambó llençava la manta, es posava dret, m’agafava per un braç i em duia cap a dalt, on tenia una altra sèrie de cambres magnífiques. Llavors el polític s’amagava i sortia el col·leccionista d’art. M’ensenyava les darreres adquisicions de pintura que havia fet. Entràvem a la sala on tenia instal·lat un orgue molt bo. Passàvem d’una banda a l’altra o ens assèiem en el recambró on hi havia un meravellós pastel de La Tour, un dels millors que jo hagi vist mai. I ell anava dient-me tot de coses que jo no escoltava gaire: les seves opinions en matèria d’art, el seu criteri sobre pintors i escoles, etc.; i, si jo no en feia massa cas, no era pas perquè manquessin d’interès, esmaltades amb guspires i trets personals, sinó perquè sentia de sobres que eren idees de segona mà, que li havien passat els seus proveïdors de pintura. Si feia bo, alguna vegada encara pujàvem a dalt de tot de la casa, on ell s’havia fet plantar una pelouse2 molt gerda i bonica, amb un gazon3 finíssim, la llavor del qual ara no recordo d’on venia. I des d’aquell cim aeri dominàvem una de les vistes millors de la Barcelona vella (tan admirable i poc coneguda d’enlaire estant), amb la Seu com aquell qui diu a l’abast de la mà, els terrats molsosos, les torres i els campanars centenaris, de pedra rovellada, que s’alcen com reis antics damunt els barris gòtics i humils, la gran estesa urbana entre mar i muntanya, la llunyana i blavissa capçalera de Collserola, i allí mateix, a la vora, la silueta sinistra del Montjuïc al fons...

Tot d’una, en un rampell, com si acabés d’assaltar-lo una idea terrible o una gran necessitat fisiològica, Cambó em donava mitja estreta de mà, i de vegades ni mitja, i desapareixia. Algun cop vaig passar els meus treballs, sol i abandonat, per a orientar-me en el més pregon de la casa, anar a cercar el capell i l’abric i aconseguir trobar la sortida. Ai, quin home! I que n’era, de nostre!

Del 1936 al 1939, encesa a Espanya la guerra que feia tant de temps jo havia inútilment anunciat, i tota la flor de Catalunya escampada, si us plau per força, per aquests mons de Déu, vaig trobar-me amb Cambó moltes vegades, a París, a Montreux, a Brussel·les. Fou un dels homes que en aquells anys terribles va donar-me la impressió que patia més d’esperit davant la tragèdia d’Espanya i, sobretot, l’enfonsada integral de Catalunya. Llavors em digué diverses vegades: «Amic Gaziel, això serà molt pitjor que el 1714...». Feia bé a molta gent desemparada i sorpresa pel gran cataclisme, amb un tracte exquisit i una noblesa sense falla. A mi mateix, quan vaig trobar-me expulsat de Barcelona, anant d’Herodes a Pilat amb la família al coll, miserablement abandonat per qui tenia, no pas un deure sagrat d’emparar-me, sinó una obligació elemental, no defugida ni pels graus més baixos de la zoologia; en aquells moments suprems de prova, que un dia ens eximiran de comparèixer a la vall de Josafat, perquè ara, el cor dels qui es deien amics nostres, ja el tenim vist de sobres, Cambó —que jo, és cert, estimava, però havia combatut lleialment— m’allargà una mà generosa. I l’home eminent, que no em devia ni un cèntim, va fer el que em negava l’altre. Això demostra, un cop més, que per molt que la Humanitat s’aplani i envileixi, sempre hi haurà almenys dues classes d’homes; i Cambó era de la dels escollits.

Tota la nostra guerra, la va passar Cambó anant, com sempre, amunt i avall: de París a l’Adriàtic, d’Itàlia a Suïssa, de Suïssa a Bèlgica, de Brussel·les a Londres, de Londres a París altre cop —amb aquell desfici tan seu, que va convertir-lo en un dels poderosos del món que menys tranquil ha sabut viure; i, havent pogut dormir sempre a pler, dolçament, a casa seva, es passà un nombre incomptable de nits canviant de jeia o trasbalsat damunt les estretes i atribolades lliteres dels vagons llit.

A la primavera del 1939 em vaig veure forçat d’anar a Montreux a consultar un metge. M’hi adreçà des de París, on jo llavors residia, un vell i bon amic meu, el doctor Marañón, que també es trobava refugiat a la capital de França, com tants d’altres espanyols que no podien —fet enorme i significatiu— anar a raure ni a l’un ni a l’altre dels dos trossos bàrbarament enemistats que trencaven Espanya. Un dia que jo em passejava amb Marañón per l’Avinguda dels Camps Elisis, en direcció a la plaça de l’Estrella, i que el meu company es dolia que en tot Espanya no hi hagués per a gent com nosaltres ni un racó de sopluig, tant d’un cantó com de l’altre, jo recordo que li vaig dir:

—I com vol que hi sigui! Pensar que partint un país en dos trossos, a una banda (la «nostra») hi quedaran només «tots els bons», i a l’altra (la del contrari) només «tots els dolents», és el mateix que tallar pel mig un formatge d’Holanda, amb la convicció estúpida que una meitat serà, efectivament d’Holanda, però l’altra, de Roquefort. Rompuda Espanya en dues partions, ni l’una ni l’altra no poden veure els homes que, com nosaltres, han fet modestament tot el poc que han pogut perquè no hi hagués trencadissa.

Avui, encara, després de tants anys com han passat, ho veig igual.

Com anava dient, pel maig del 1939, vaig haver d’anar a Montreux, i allí em trobava, sense pensar-m’ho, amb una nombrosíssima colònia de refugiats espanyols, catalans sobretot, i, més concretament, burgesos rics i altra gent de la Lliga Regionalista. I, com presidint aquell curiós aplec, Cambó passava a Montreux llargues tongades, encimbellat en una finca que havia llogat a Territet, damunt la pau del llac romàntic, mentre la colònia catalanesca4 vivia a baix, arran de l’aigua, escampada pels hotels i les pensions, mig buits, perquè es pressentia a Europa la Segona Guerra Mundial, que ja se’ns en venia a sobre. Naturalment, vaig pujar a veure Cambó. Parlàrem com sempre, llargament, i quan ja me’n tornava a Montreux, em va donar, pregant-me que els llegís i li digués francament què em semblaven, uns quants blocs de mà, escrits al llapis i amb la seva lletra endimoniada. Cambó dormia poc, i com que es desvetllava de bon matí, quan encara és fosc, i ell mai no podia estar-se sense fer res, aprofitava el temps, fins a l’hora de llevar-se, prenent notes, del llit estant, sobre la gent que havia vist i les coses que havia fet o pensat el dia abans. Eren unes notes interessantíssimes, molt agudes, algunes força reservades i totes d’una sinceritat gairebé crua. Cambó era sobretot un polític. Fins els seus articles i els pocs llibres que escriví foren essencialment actes d’home públic, que no podent realitzar-los en forma d’acció directa, perquè les circumstancies no ho permetien, prenien el camí succedani de la literatura. Però Cambó tenia veritables dots d’escriptor i un estil molt bo, sec i directe com ell, que hauria complagut Stendhal. Aquelles notes eren de les millors coses seves escrites. Li ho vaig dir francament, aconsellant-li que les conservés i les continués. Encara vaig tornar a veure’l unes quantes vegades, poques, a París, i finalment a Brussel·les, ja el 1940. Més tard, des de l’Argentina, on inesperadament morí, encara m’escriví que les seguia prenent i que ja en tenia curulls un feix de blocs. Crec que pensava començar, o ja tenia començades, les seves memòries, que serien, si existissin, una magnífica matèria històrica i segurament una obra d’una originalitat i una força rares. La carta darrera que em va escriure, des del Sierras Hotel, d’Alta Gracia, a la província argentina de Córdoba, carta datada del 3 de setembre de 1943, quedà sense resposta. Quan jo anava a contestar-la, arribà, sense que res la fes pressentir, sinó tot al contrari, la nova malastruga de la seva mort.

¿Què es deu haver fet d’aquell munt de notes i d’aquell començament de memòries? En sé poca cosa, però em penso que són en mans d’algú. L’essencial fora que, un dia o altre, els catalans de demà, si no els d’avui, les veiessin publicades...

Aquella estada meva a Montreux durà prop d’una setmana. I una de les tardes que vaig pujar a Territet, a parlar amb Cambó (em penso que fou la darrera, quan prenia comiat d’ell i ensems li retornava els blocs de notes que m’havia fet l’honor de donar-me a llegir), enraonant enraonant, no sé com ell va fer al·lusió a un gran projecte que tenia —n’anava sempre ple—, i que era de fundar una alta institució cultural. De seguida, en veure l’entusiasme i l’amplitud amb què en parlava, vaig adonar-me que era quelcom de molt important. Hauria de ser una fundació, deia ell, com una mena d’institut d’alts estudis hispanoamericans, dotat esplèndidament i obert a tots els estudiosos i erudits de la terra. Seria condició capital d’aquell organisme que no residís en cap dels països la cultura dels quals constituiria precisament el seu objecte. I menys que enlloc a Espanya. Cambó es decantava que l’institut en projecte es radiqués a París o a Brussel·les, o entre una capital i l’altra, per preservar-lo en tot temps de les fúries i els terratrèmols que massa sovint devasten els pobles hispanoamericans. Per això calia arrelar-lo en un o més llocs estables, asèptics a tot partidisme excessiu i ensems propicis a la cultura llatina.