Experiments per imaginar altrament E-Book

Lola Olufemi

• Herausgeber: Rayo Verde Editorial
• Kategorie: Geisteswissenschaft
• Serie: Ciclogènesi
• Sprache: Deutsch

Seitenzahl: 128

Veröffentlichungsjahr: 2025

Beschreibung

Davant la crisi i la desesperança, una inspiració per imaginar un futur diferent. De l'autora de 'Feminisme Interromput'. Escollit com a 'Llibre de l'any' per The New Statesman, gal-dem i Red Pepper. Davant de la desesperança i la desídia que ens ofega, Lola Olufemi articula el seu discurs entre allò que ens han dit, allò que sabem que és veritat i allò que encara no podem concebre. No es conforma amb el que creiem o intuïm, i amb la seva provocadora imaginació no només pretén canviar la nostra mirada, també desitja amb passió inspirar-nos, desafiar la lectura que fem del nostre món per poder ser i viure diferent. Olufemi mostra en aquests experiments que l'horitzó no és un estat immaterial cap al qual gestem una utopia inexistent. De fet, impulsant-nos pel moviment de pensar en contra i més enllà, hem d'inventar el futur ara, i el repte és actuar per fer realitat el món que volem. ------- «Vaig sentir que el meu cervell espurnejava i girava amb possibilitats i confrontacions. Amb tota la seva brillant i rica generositat, em recorda que la nostra realitat és tota una ficció.» gal-dem «Ofereix, per sobre de tot, esperança per la humanitat… hauria de ser un requisit que tothom el llegeixi.» The Guardian «Una lectura innovadora i necessària» BOOK RIOT

Leseprobe

Experiments per imaginar altrament

CICLOGÈNESI 37 | RAIG VERD

Experiments per imaginar altrament

Lola Olufemi

Una inspiració per inventar i viure el futur ara i no com un horitzó o una utopia inabastable.

Aquest llibre ha estat publicat amb el suport de:

Primera edició: febrer 2025

Títol original: Experiments in Imagining Otherwise

© 2021 Lola Olufemi

Publicat originalment en anglès per Hajar Press, Londres, Regne Unit.

Aquesta edició de 2025 és segons acord amb Hajar Press. Tots els drets reservats.

© de la traducció de l’anglès, Josefina Caball

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2025

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració de la coberta: Maria Corte

Maquetació: Noemí Giner

Correcció: Núria Solano i Rudolf Ortega

Producció editorial: Javi Castillo

Conversió a epub: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, 08008 Barcelona

www.raigverdeditorial.cat

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

ISBN: 978-84-10487-78-9

THEMA: JBF

La traducció d’aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

Em sembla que et vaig conèixer molt abans

que els nostres lligams comuns

—d’opció conscient—

llancessin sota un cel únic aquells qui,

com nosaltres,

fusionats pel nostre motlle,

esdevinguérem el seu objectiu,

com en temps passats.

«Per a Consuela, antifeixista», de Claudia Jones

Abeera, la meva primera lectora, gràcies

Per a la Farhaana, la Brekhna i la Hanna, per haver-me ajudat a focalitzar el text.

Com tot, aquest llibre és per a les persones que estimo —vosaltres ja sabeu qui sou. Heus aquí el meu compromís ferm a viure amb vosaltres i per vosaltres. En un context determinat a reduir-nos, aïllar-nos, alienar-nos i empresonar-nos en unitats familiars nuclears; en un entorn determinat a fer impossible que ens coneguem mútuament, prometo continuar obrint aquest món fins que aparegui l’altre; fer-lo habitable per a nosaltres i per a tothom.

Vaig escriure aquest llibre durant una pandèmia mundial i vaig fer vint-i-cinc anys mentre l’escrivia. Vull recordar-ho aquí només per dir que van morir massa persones inútilment. Si en poguéssim comprendre tot l’abast, ploraríem cada dia. Molts ho fan. No crec que escriure tingui el poder de fer res prou important per ajudar-nos. Jo només voldria un espai on pogués deixar constància de la meva desesperació.

(Aquest llibre no tracta de la desesperació.)

Llista de reproducció

Tracy Chapman: «Paper and Ink»

Sun-El Musician amb Msaki: «Ubomi Abumanga»

Nina Simone: «Baltimore»

X-Ray Spex: «Oh Bondage! Up Yours!»

Mohammad Assaf: «Dammi Falastini»

Soul Syndicate amb Johnny «Dizzy» Moore: «Riot»

Miriam Makeba: «Pata Pata» (versió mono)

Gil Scott-Heron: «The Revolution Will Not Be Televised»

Noname: «Rainforest»

Florence + The Machine: «Bird Song Intro»

Laura Mvula: «Safe Passage»

Madeleine Peyroux: «We Might As Well Dance»

Laura Marling: «When Were You Happy? (And How Long Has That Been)»

Scorcher: «Sandpit»

nota sobre el llenguatge

Si us demano que connecteu el punt A amb el punt B i vosaltres traceu, indefectiblement, una línia recta, com us penseu que concebeu la història? Si dibuixeu un cercle, enteneu la història com una commoció viva, un desordre en expansió que neix d’allò que no es diu del tot o de preguntes com «va passar realment», «quin any va ser la matança», o bé «què va marcar l’inici d’aquella època»? No oblideu que la major part de les coses són un invent. No soc la primera persona que invoca el fer d’una altra manera, l’altrament, i no seré l’última. La majoria dels conceptes amb potencial comencen a decaure perquè se n’ha abusat. Potser la manera com us el presento coixeja. Perdoneu-me! Vull deixar clar que no vull encaixonar-vos en l’altrament. No pretenem concretar-ne el sentit. Estic segura que no és la primera vegada que en sentiu parlar. Aquí altrament equival a una actitud en contra; és una positura, els ressons superposats d’un gest. Us prometo que no faré cap aproximació. Només precs, desigs, crits frenètics, notes sobre estratègia, contribucions en registres diferents. Substituïu altrament per allò que us manté vius o la ràbia amb què detesteu aquest món.

PASSAT (PRESENT/ FUTUR)

Crec, com els que m’han precedit, que els experiments poden fracassar i fracassen. Només intento elaborar un argument a favor de l’altrament. Però no altrament entès com a >>>>ei, aquí!!!>>>>, vine a buscar-me, ni com un puntet negre que retrocedeix a mesura que m’hi acosto. Tampoc no és aquella cosa que han ocultat i que cal treure a la llum. No és cap esborrall, cap absència ni cap entitat que cal posseir o conquerir. El futur no és propietat de ningú; no cal engrillonar-lo. No és altrament entès com l’horitzó polític que vindrà, sinó altrament entès com abraçar amb fermesa allò que és insondable; allò que és insondable entès com un pou d’infinitat en el qual vull caure amb tots vosaltres.

Altrament: el futur és ara i totes les promeses polítiques que ens fem mútuament, tots els desitjos i esperances sincers (diguem-ho tres vegades, com en un conjur: desitjos i esperances, desitjos i esperances, desitjos i esperances), tots els salts des dels caires de ponts i de cims, tots els intents d’agafar una cosa o acostar-s’hi; tot el consum de drogues i el sexe en llocs prohibits, tot l’estudi i les estratègies seriosos; teoritzar i crear de nou; totes les ruptures que divideixen l’espaitemps històric —tots aquells moviments que obren espai i determinen la nostra lluita per viure lliures, viure més bé, estimar més, per teixir abundor, tot això és el treball d’un altre món que no és aquest.

Intento crear un argument a favor de les tecnologies afectives il·limitades que van més enllà del cos, més enllà del ciutadà titular de drets, que precedeixen la violència revolucionària i s’oposen a la tristesa; tecnologies que ens llancen a qualsevol lloc menys al present interminable.

Ara els contraarguments. Contra la idea que això no és política «de veritat», o que tot desig de l’insondable s’allunya d’allò que és material, jo dic… que SÍ!

Intento inflar allò que és material.

Aspiro a crear una disposició general, a remoure consciències; vull sacsejar-vos perquè us desperteu, perquè estigueu a punt. Haureu de renunciar a alguna cosa, i no serà fàcil. Alguns de nosaltres no estem preparats per al trencament narratiu. Caldrà que ens arrenquin, entre crits i puntades de peu, d’aquest món i de les seves falsedats.

Heus aquí el meu mètode: per damunt de tot, sentiment! Em proposo, per mitjà d’experiments en les maneres de sentir, revelar i destruir allò que ens reté aquí, allò que ens priva de decidir d’anar-nos-en fins i tot quan les cendres se’ns fiquen entre els cabells, el fum ens fa malbé els pulmons i les flames envolten les persones que estimem. Només quan en som conscients, es pot començar a actuar altrament i tornar enrere per aconseguir-ho. Alguns en diuen horitzó comunista (això implica una certa distància entre nosaltres i el futur), d’altres en diuen prefiguració (el futur en les nostres accions); d’altres, «els mons que volem construir» (desig desig desig) —tots els noms serveixen.

No tingueu por. El meu objectiu és desfermar, deixar que s’enlairi cap al cel, crear un moviment tan incapacitat per a les restriccions que sembli impossible. Em proposo forjar un viatge multidireccional i personalitzat per diversos estats polítics.

Ara com ara la nostra orientació és: en contra d’això. En contra d’això és un punt de possibilitat, i l’ermàs causat per la manca d’acord sobre per a què servim, i aferrant-nos al caire humit i relliscós finalment estarem d’acord que l’en contraés habitable, té espai per a tothom. Anar en contra no està exempt de conflicte, ni de dolor, només és un breu respit abans de començar a dissenyar les estratègies.

Anar en contra va lligat amb intentar, i tota la frustració inherent en aquests conceptes és un component important d’aquest mètode. Intentar és prendre’s la perspectiva de futur (ara, després, el que vindrà) tan seriosament que dediquem la vida a viure dins i amb aquesta perspectiva. Alguns de vosaltres encara creieu que es desplegarà un futur alliberat, tal com van augurar els soldats que van assaltar la ciutadella o els que van prendre part en la Revolució d’Octubre. Les seves paraules us criden l’atenció quan les trobeu en una pàgina o en qualsevol pantalla. En comptes de creure que la revolució requereix un conjunt de condicions idèntiques, us meravelleu del seu coratge i predilecció.

Vosaltres mireu el passat i veieu que diuen:

Vull coses més grans del que semblen. Desitjo que M'ENGOLEIXI l'horitzó.

Vosaltres també ho voleu. Us podeu deixar portar pels anhels, fins al punt d’arriscar-ho tot.

Jo pertanyo al llegat d’aquells que van veure el que podia oferir aquest món i ho van rebutjar. Abans de rebutjar-ho, van lluitar-hi en contra, i no tan sols amb paraules. Aquest mètode sorgeix de l’essència de les coses quotidianes. Per tant, disculpeu-me si de vegades sembla que m’agafi a qualsevol cosa. És veritat. Acompanyeu-m’hi.

ni poesia ni esperança com un gest buit d’optimisme. esperança com una revolta o una rebel·lió o revolució o molts altres noms. senzillament, robar-ho tot, cremar-ho tot. esperança com a compromís per entendre el sofriment inacabable, vorejar-lo i superar-lo. esperança d’abandonar l’esperança quan l’esperança falla. millor encara, determinació per reconèixer una situació de desastre. prou d’epicentres o persones mortes com a catalitzadors o esdeveniments desastrosos, prou de construir cronologies, de reflexionar sobre l’evolució dels esdeveniments o els efectes en cadena, si us plau, prou de global contra local —només compromís per ampliar el moment desastrós si això comporta la possibilitat de viure més, o refusar l’embrutiment continu del jo i dels altres. potser prou d’«humans» i prou d’apel·lar a la biologia —només determinació entesa com a «continuar», utilitzeu el pensament per esperonar-vos però recordeu que tot té els seus límits, penseu estratègies de resistència des de la llar que finalment destruireu, des de la família que és un albatros que t’agafa pel coll, des de la presó de la identificació. prou de resistència que preserva la propietat privada o la maquinària del professional crític. resistència com a tensió i incompleció, com una crida a dir la veritat. dir la veritat. dir la veritat sobre la corda tensa de la vida dels negres enmig del desastre —el futur en depèn. decidir tornar-se il·legible, no universal, cap obligació a participar en una lluita que vol dir una cosa i només una cosa en un moment determinat —només focus d’acció contínua, no-acció, contribució anònima, feina ingrata, tot en l’esperit de senzillament, no tolerarem el patiment. repetició. heus aquí estratègies per a la resistència, no són absolutes, no són correctes, són aquí. trieu-ne i preneu-ne nota segons l’horror del dia. no perdeu temps fent escarafalls davant de l’horror. prou d’actuar per al capital de vigilància i amics —prometeu en veu baixa només una cosa: que us mantindreu ferms en la creença que no pot ser que només hi hagi això.

1.

Aquests dies només puc escriure en fragments. Potser és perquè sé que, per tal de viure, em desprenc d’alguna cosa determinada que està al servei d’un sistema que es complau a mutilar abans de matar. Afluixo una mica el ritme de tant en tant quan vaig a les reunions, faig una escapada per comprar menjar o ajudo la veïna quan està malalta. Espero que ella també m’ajudi quan jo ho estigui. Potser és perquè no puc saber res tret del que m’han dit que entén el món per capital. Que n’és de cruel dir teniu el coneixement a l’abast, podeu saber més coses que mai! I tanmateix esmerçareu tot el temps que tingueu (tots els esforços) a mirar de sortir d’un paradigma que ni tan sols sou capaços de veure. No podem estar segurs de res, company. No hi ha cap ficció que puguem inventar per escapar de la ficció amb què el món es descriu a si mateix. Us penseu, però, que estaven segurs quan van assaltar Spaghetti House el 1975? O quan van okupar el número 121 de Railton Road? O quan van okupar Holy Cross Church el 1982? Fins i tot més temps enrere, ja sé que pot semblar una ximpleria, però us penseu que van tenir temps d’assajar abans de fer la Revolució haitiana?

2.

La mercaderia pot parlar? Doncs sí, i quan ho va fer, els amos van morir. Això és el que diuen.

3.

Sento vergonya quan dic feminisme i la gent no pensa revolució al servei de tots els éssers vius. Em sembla que passaré tota la vida intentant rectificar-ho.

4.

Quan m’acosti a l’altrament, espero que no reculi, frenètic, cridant: «No, encara no. No estic preparat per a tu!».

5.

No us enganyeu, els que no fan soroll coneixen els seus enemics.

6.

Potser m’equivoco quan defenso que cal «reconstruir». Ja soc massa gran per a tot el que he escrit. La revolució demana destrucció. Quan sento un pòdcast sobre cotxes de policia incendiats en algun lloc, em fa vergonya admetre que la primera cosa que penso és que això no podria passar mai aquí, a pesar que sí que ha passat abans. A pesar que tornarà a passar. Potser és perquè estem encallats en la lògica del canvi gradual, i el fet d’assenyalar que hi estem encallats ens atrapa una vegada i una altra dins d’un cercle. El món ens fa presoners del nostre anhel de tenir més; qui soc jo per pensar que la meva estructura emocional no se’n veurà afectada? Potser pel que fa a reconstruir, valdria més preguntar: on, què, a partir de què, per a qui?

7.

Les estratègies de resistència autènticament sintetitzadores poden fer aflorar una bellesa indescriptible. Hosti! Espero que hi arribem.

8.

Tot això de «l’esquerra necessita la seva pròpia narrativa». Ens dediquem a contar contes? Que potser no tractem d’allò que és material? Personalment, vull que tothom miri el dolor i l’horror; vull que tothom obri els ulls davant del foc i pregunti: «Pots acceptar-ho, això?». I si poden, millor.

9.

Cap persona sensata no fa cas de les opinions dels autors rics sobre els esdeveniments actuals. No són dels vostres —malgrat que els seus escrits us encenen i us deixen en carn viva—, i s’agafaran fort a l’escriptori quan el món esclati. A l’hora de la veritat, no us faran costat, només si poden estar per damunt vostre dalt d’un podi fent un discurs bonic.

10.

Crec que el pensament imaginatiu és un bon combustible. No, no soc partidària de l’acceleracionisme. Una vegada que vaig anar a un restaurant coreà amb uns amics, vaig sentir: «L’optimisme és una cosa massa fàcil». Llavors vaig decidir negar-me a deixar res a l’esfera de l’univers moral.

11.

Crec en la col·laboració, per això us he deixat aquest espai, perquè hi escrigueu alguna cosa:

12.

L’altrament demana comprometre’s a no saber. Hi esteu preparats?

13.

Vull dedicar la vida al servei dels altres. Això no és un «instint humà», sinó una opció. Em comprometo sobretot a incloure-hi totes les persones amb rigor i amb integritat, sense pressuposar que ens fallarem mútuament. Hi haurem de ser totes; vull una relació ferma, ferma!

Coherència narrativa

Olive Elaine Morris, © Hanna Stephens. A partir d’una imatge de: https://libcom.org/history/morris-olive-elaine-1952-1979.