On ets, món bonic? E-Book

Sally Rooney

• Herausgeber: Edicions del Periscopi
• Kategorie: Gesellschafts- und Liebesromane
• Serie: Antípoda
• Sprache: Englisch
• Veröffentlichungsjahr: 2021

Seitenzahl: 528

Beschreibung

L'Alice se n'ha anat a viure a una mansió d'un poble on ningú sap qui és ni a què es dedica. Al cap de poc, coneixerà en Felix, un mosso de magatzem. Mentrestant, a Dublín, la seva amiga Eileen intenta arribar a final de mes mentre es recupera d'una ruptura amorosa flirtejant amb un vell conegut, en Simon. A través dels missatges que s'envien les amigues, comprendrem la importància que tenen les relacions afectives i sexuals per a una generació que se sent amenaçada per la precarietat i el desencís. I quan finalment es retrobin, les acompanyarem en la recerca de l'amor en aquest món bonic però incert.

Leseprobe

Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991) va estudiar anglès al Trinity College de Dublín i té un màster de literatura nord-americana. A la universitat, Rooney va ser la guanyadora de les lligues de debat i oratòria d’àmbit europeu. Els seus textos s’han publicat a Granta, The New Yorker, The Dublin Review, Winter Pages i The Stinging Fly, revista a la qual es va incorporar com a editora el 2017. Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Ha publicat Conversations with friends (2017) i Gent normal (Periscopi, 2019), que li va valer el premi a la millor novel·la irlandesa del 2018 i el Costa Book Award 2018. On ets, món bonic és el seu tercer llibre.

Octavi Gil Pujol (Barcelona, 1996) es va graduar el 2018 en traducció i interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2020 debuta com a traductor amb l’assaig literari Senyals de llum, d’Alec Ash, i al cap d’un any ja compta una desena de traduccions publicades, d’autors com Minna Salami, Noam Chomsky o Robert Eaglestone. En el dia a dia i des del 2014 treballa com a editor i dissenyador-maquetista a Saldonar, i col·labora sovint amb altres editorials en totes les fases del procés de producció d’un llibre. Des del seu punt de vista, la faceta més bonica de la traducció és la facultat de canviar-se la jaqueta, de sentir-se partícip, fins i tot en qualitat de coautor, d’obres de tot tipus de temàtica, moltes vegades assumptes sobre els quals un mateix mai s’hauria imaginat que escriuria un llibre.

Publishers Weekly – «Rooney marca una distància amb la vida interior dels seus personatges i crea així un ambient de privacitat, fins i tot quan descriu els moments més íntims de l’Alice i l’Eileen. Un canvi atrevit del seu estil, que fa que aquells moments corprenedors del text brillin amb més intensitat. Com sempre, Rooney ens repta i inspira.»

Kirkus Reviews – «De moltes maneres, aquest llibre —una obra tant de filosofia com de tragicomèdia romàntica sobre com la gent s’estima i es fa mal— és exactament el tipus de llibre que Rooney havia d’escriure després de tota l’atmosfera política dels últims anys. Una novel·la d’una gran intel·ligència i amb una trama emocional que fa que no puguis deixar de passar pàgines.»

De Sally Rooney se n’ha dit:

Albert Forns, Ara Llegim – «Sally Rooney és especialment brillant recreant la intimitat entre els joves, tota aquesta constel·lació de carícies i sensacions, de converses i, esclar, d’uns silencis i sobreentesos que semblen de Harold Pinter.»

Begoña Gómez Urzaiz, La Vanguardia – «Rooney confirma totes les capacitats que ja va exhibir al seu debut. Un ull ben entrenat per veure les subtileses socials, un enginy hàbil per al diàleg [...] i un respecte cap a la seva pròpia història i els seus personatges que frenen qualsevol ambició que pugui tenir i té d’escriure epopeies amb simbolisme generacional.»

Marina Porras, Catalunya Diari – «Rooney és una escriptora interessant per ella mateixa però ho és més com a fenomen, perquè es troba al nucli dels problemes que marquen el nostre temps.»

Irene Pujadas, La Lectora – «Té un estil concís i analític, intel·ligent, domina els diàlegs i sap fer parlar els seus personatges a través de gestos i accions.»

Marta Grau, Núvol – «Rooney ensenya la poteta de les seves obsessions: les diferències de classe, les conseqüències del capitalisme en la salut mental i l’acceptació que ofereix “ser normal”.»

Eudald Espluga, La Llança – «Gent normal és una novel·la excepcional, i ho és justament pel gran domini del diàleg que demostra —sense cometes ni guions, però amb una complexitat irònica admirable— i per com Sally Rooney aconsegueix que una història que ja hem vist milers de vegades —noi pobre s’enamora de noia rica— no només ens resulti interessant, sinó que en llegir-la la sentim com un descobriment, com una revelació.»

The New York Times Book Review – «Les novel·les de Rooney tenen l’inusual poder de fer allò que sol fer la literatura realista: mostrar com pensen i actuen en privat els nostres coetanis, i permetre veure’ns reflectits en els seus dilemes. Hi ha molt pocs escriptors contemporanis que puguin aconseguir el que fa Rooney amb la seva escriptura i els seus personatges.»

The Washington Post – «L’habilitat de Rooney per submergir-se a fons en els detalls minuciosos de les emocions dels seus personatges i, alhora, mantenir la imatge desarrelada i desenfadada de l’era d’Instagram, reflecteix la preocupació actual per l’aparença per sobre de la vulnerabilitat. Aquí, joventut, amor i covardia s’entrellacen inevitablement, destil·lats en una novel·la que reclama ser llegida compulsivament, d’una tirada.»

Esquire – «Etiquetar Rooney com una escriptora millennial és subestimar els dons prodigiosos que té: la deliciosa agudesa psicològica que fa que les seves novel·les espetarreguin i l’habilitat per explorar la influència dels sistemes sociopolítics sobre els individus que, alternativament, pateixen i es desenvolupen suportant-ne el pes.»

Vogue –«Rooney ha inventat una sensibilitat que és només seva: alegre i aguda, lliure d’artificis però que desborda saviesa i intensitat.»

Títol original:

Beautiful World, Where Are You, © 2021, Sally Rooney

Tots els drets reservats

Primera edició: setembre del 2021

© de la traducció: Octavi Gil Pujol, 2021

© de la il·lustració de la coberta: Pep Boatella, 2021

© de la fotografia de l’autora: Jonny L Davies

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

[email protected]

Web:www.periscopi.cat

Facebook:www.facebook.com/Periscopi

Twitter:twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram:@edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació: Octavi Gil Pujol

Correcció: Francesc Gil-Lluch, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i de la coberta: Tono Cristòfol

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-17339-78-4

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Aquest llibre ha comptat amb l’ajuda de Literature Ireland.

Quan escric qualsevol cosa sovint crec que és molt important i que soc una gran escriptora. Crec que li passa a tothom. Però en un raconet del cap sé molt bé el que soc: una escriptora petita, molt petita. De veritat que ho sé, però no m’importa gaire.

NATALIA GINZBURG, «La meva vocació»

1

Una dona seia al bar d’un hotel, mirant la porta. Tenia un aspecte net i polit: una brusa blanca i els cabells clars ben posats rere les orelles. Va donar un cop d’ull a la pantalla del mòbil, que mostrava una conversa, i després va tornar a mirar la porta. Era a finals de març, el bar estava tranquil, i per la finestra que li quedava a la dreta el sol es ponia sobre l’Atlàntic. Passaven quatre minuts de les set, i després cinc, i sis. Es va examinar les ungles un moment i sense cap interès palpable. A les set i vuit minuts, un home va entrar per la porta. Era esvelt i de cabells foscos, amb la cara prima. Va mirar al seu voltant, escanejant les cares dels altres clients, i va treure el mòbil per comprovar la pantalla. La dona de la finestra el va veure, però, més enllà de mirar-se’l, no va fer cap esforç addicional per cridar-li l’atenció. Feien cara de tenir la mateixa edat si fa no fa, al voltant de la trentena. Ella va deixar que es quedés allà plantat fins que la va veure i s’hi va apropar.

Ets l’Alice?, va dir ell.

Jo mateixa, va respondre ella.

Molt bé, jo soc en Felix. Perdona que arribi tard.

Amb un to amable, ella va respondre: No passa res. Ell li va preguntar què volia prendre i se’n va anar a la barra a demanar. La cambrera li va preguntar com li anava, i ell va respondre: Bé, sí, i tu? Va demanar un vodka amb tònica i una pinta de lager. En comptes d’emportar-se l’ampolla de tònica a la taula, la va abocar al got amb un gest de canell ràpid i entrenat. La dona a la taula tamborinava amb els dits sobre un posavasos mentre s’esperava. El seu posat extern s’havia tornat més despert i animat des que l’home havia entrat al bar. Ara observava la posta de sol per la finestra, com si hi tingués algun interès, tot i que fins llavors no hi havia fet cap cas. Quan l’home va deixar les begudes a la taula va vessar una gota de cervesa, i ella va seguir el seu descens pel costat del got d’ell.

Em deies que t’acabaves de mudar aquí, va dir ell. Oi?

Ella va assentir amb el cap, va fer un glop i es va llepar el llavi superior.

I com és que has vingut?

Què vols dir?

Que no hi sol venir gaire gent de fora, normalment. La gent en marxa, això és el més habitual. I no deus ser aquí per feina, no?

Ah. No, per feina no.

Un intercanvi de mirades momentani va deixar entreveure que ell s’esperava més explicacions. L’expressió d’ella va vacil·lar, com si intentés prendre una decisió, i després va esbossar un somriure discret, informal, gairebé conspirador.

Bé, volia traslladar-me de totes maneres, va dir, i vaig sentir parlar d’una casa als afores d’aquí. Un amic meu en coneix els propietaris. Pel que sembla, fa temps que se la volen treure de sobre i buscaven algú que hi visqués mentrestant. I mira, vaig pensar que estaria bé viure al costat del mar. Suposo que va ser una mica impulsiu. Així que… sí, això és tota la història, no hi ha cap altra raó.

Ell bevia i se l’escoltava. Cap al final del relat semblava que ella s’havia posat una mica nerviosa, cosa que es manifestava en respiracions mig tallades i en una expressió amb què es burlava de si mateixa. Ell es va mirar l’espectacle impassible i al final va deixar el got.

Ja, va dir. I abans vivies a Dublín, no?

A diversos llocs. Vaig passar una temporada a Nova York. Soc de Dublín, crec que t’ho havia dit. Però fins l’any passat vivia a Nova York.

I què faràs ara que ets aquí? Buscaràs feina o alguna cosa així?

Ella va fer una pausa. Ell va somriure i es va fer enrere al seient, sense deixar de mirar-la.

Perdona que et faci tantes preguntes, va dir. Però crec que no veig com lliga tot plegat, encara.

No, no em fa res. Però no tinc gaire traça per donar respostes, com pots veure.

De què treballes, doncs? És l’última pregunta que et faig.

Ella li va tornar el somriure, ara més tibant. Soc escriptora, va dir. Per què no em dius què fas tu?

Ah, no és res tan poc habitual com el que fas tu. Em pregunto de què escrius, però no t’ho demanaré. Jo treballo en un magatzem, fora del poble.

I què hi fas?

Bé, que què hi faig…, va repetir amb to filosòfic. Recopilo les comandes de les prestatgeries, les poso en un carro i les pujo a dalt perquè les empaquetin. Res que sigui gaire emocionant.

No t’agrada, doncs?

Per Déu, no, va fer ell. No suporto aquell lloc de merda. Però no em pagarien per fer alguna cosa que m’agradés, eh que no? És el que passa amb la feina, que si fos agradable la faríem gratis.

Ella va somriure i va dir que això era veritat. A fora el cel s’havia enfosquit i els llums del parc de caravanes que quedava més avall s’anaven encenent: la resplendor salada i freda dels fanals de fora i els llums grocs més càlids de les finestres. La cambrera de la barra havia sortit a netejar les taules buides amb un drap. La dona que es deia Alice la va observar durant uns segons i després va tornar a mirar-se l’home.

I què fa la gent aquí per passar l’estona?, va preguntar.

El mateix que a qualsevol lloc. Tenim uns quants pubs a la vora. Una discoteca a Ballina, a uns vint minuts en cotxe. I hi ha les atraccions, clar, però això és més per a nens. Suposo que no deus tenir amics per aquí, encara, no?

Crec que ets la primera persona amb qui he mantingut una conversa des que vaig arribar.

Ell va alçar les celles. Ets tímida?, va dir.

Tu què trobes?

Es van mirar l’un a l’altra. Ella ja no semblava nerviosa, però sí distant, d’alguna manera, mentre els ulls d’ell li resseguien les faccions de la cara, com si intentessin treure’n l’entrellat. Quan va acabar, al cap d’un o dos segons, no semblava convençut que ho hagués aconseguit.

Crec que potser sí, va dir.

Ella li va preguntar on vivia, i ell va respondre que tenia una casa llogada amb uns amics a prop. Mirant per la finestra, va afegir que gairebé la podien veure des d’on estaven asseguts, tot just passat el parc de caravanes. Es va inclinar sobre la taula per ensenyar-l’hi, però llavors es va adonar que era massa fosc. A l’altra banda d’allò, vaja, va dir. Mentre s’acostava a ella, els ulls de tots dos es van trobar. Ella va abaixar la mirada fins als genolls, i ell, recuperant la postura al seient, va dissimular un somriure. Ella li va demanar si els seus pares encara vivien allà. Ell li va dir que la seva mare havia mort l’any anterior i que el seu pare era «qui sap on».

O sigui, a veure, probablement deu ser en algun lloc com ara Galway, va afegir. No és que hagi d’aparèixer a l’Argentina ni res de semblant. Però fa anys que no el veig.

Em sap greu això de la teva mare, va fer ella.

Sí, gràcies.

Jo també fa temps que no veig el meu pare, de fet. És… poc de fiar.

En Felix va alçar la vista del got. Ah, va exclamar. Beu, oi que sí?

Mmm. I també… ja saps, s’inventa històries.

En Felix va assentir. Em pensava que aquesta era la teva feina.

Ella es va enrojolar visiblement davant d’aquest comentari, cosa que el va agafar per sorpresa i fins i tot el va alarmar. Molt graciós, va dir ella. Bé, vols una altra copa?

Després de la segona, en va venir una tercera. Ell li va preguntar si tenia germans, i ella li va respondre que un, un germà petit. Ell va dir que també tenia un germà. Després de la tercera ronda, la cara de l’Alice s’havia posat rosada, i els ulls se li havien tornat vidriosos i centellejants. En Felix mantenia exactament el mateix aspecte que quan havia entrat al bar, sense canvis en el comportament i en el to. Però mentre la mirada d’ella cada vegada flotava més pel local, expressant un interès difús pel seu entorn, l’atenció que ell li prestava s’havia tornat més escrutadora i penetrant. Ella feia repicar els glaçons del got buit, enjogassada.

T’agradaria veure casa meva?, li va preguntar. Tinc ganes d’ensenyar-la però no conec ningú que pugui convidar. O sigui, convidaria els meus amics, òbviament. Però els tinc escampats pertot.

A Nova York.

Sobretot a Dublín.

On queda la casa?, va dir ell. Hi podem anar a peu?

Oi tant, clar. De fet, no tenim més remei. Jo no condueixo. I tu?

No, ara mateix no. No me la vull jugar. Però sí que tinc el carnet.

Oh, va murmurar ella. Que romàntic. En fem una altra o anem tirant?

Ell es va quedar pensatiu davant d’aquesta pregunta, o de la manera com ella l’havia plantejat, o de la paraula romàntic. Ella rebuscava pel bolso sense aixecar la mirada.

Sí, som-hi, per què no, va fer ell.

Ella es va aixecar i es va posar la jaqueta, una gavardina beix amb botons. Ell se la mirava mentre doblegava el puny d’una màniga perquè li coincidís amb l’altre. A peu dret, tot just li treia un parell de dits d’alçada.

A quant queda?, va dir.

Ella li va somriure juganera. Que t’ho estàs repensant? Si et canses de caminar, sempre pots abandonar-me i fer mitja volta, que jo hi estic força acostumada. A caminar, vull dir. No que m’abandonin. També hi podria estar acostumada, però no és el tipus de cosa que confessaria a desconeguts.

Ell no va oposar cap rèplica al comentari, només va fer un cop de cap, amb una expressió vagament resignada de paciència, com si, després de parlar durant una o dues hores, hagués decidit ignorar aquest tret de la personalitat d’ella, aquesta tendència a ser ocurrent i xerradora. Mentre sortien va dir bona nit a la cambrera. L’Alice va semblar sorpresa per aquest gest, i va mirar de cua d’ull per sobre l’espatlla, intentant veure la dona abans de passar la porta. Ja a la vorera del carrer, li va preguntar si la coneixia. La marea trencava amb una remor suau darrere d’ells i l’aire era fred.

La noia que treballa aquí?, va fer en Felix. Sí que la conec, sí. La Sinead. Per què?

Es deu preguntar què feies allà dins parlant amb mi.

En Felix va respondre, en to sec: Jo diria que ja se’n deu fer el càrrec. Cap on anem?

L’Alice es va ficar les mans a les butxaques de la gavardina i va començar a caminar pendent amunt. Semblava que hagués percebut un punt desafiador en el to d’en Felix, o fins i tot de rebuig, i això, en comptes d’acovardir-la, li va refermar la determinació.

Ah, sí? Que et trobes amb moltes dones aquí?, li va engegar.

Ell havia de caminar de pressa per aguantar-li el ritme. Quina pregunta més estranya de fer, va respondre.

Tu creus? Dec ser una persona estranya.

Que és cosa teva si em trobo amb gent al bar?, li va dir ell.

No n’he de fer res, per descomptat. Em pica la curiositat, i prou.

Ell va donar un parell de voltes a aquesta afirmació, i mentrestant va repetir, amb veu més relaxada i menys resolta: Molt bé, però encara no veig per què t’hauria d’interessar. Uns segons després, va afegir: Ets tu qui ha proposat l’hotel. Només perquè ho sàpigues. No acostumo a anar-hi, allà. Així que no, no m’hi trobo amb ningú gaire sovint. D’acord?

I tant, i tant. Tenia curiositat per això que has dit que la noia del bar ja es devia fer el càrrec del que hi fèiem, allà.

Bé, segur que s’ha imaginat que teníem una cita. No volia dir res més.

Tot i que no se’l mirava directament, la cara de l’Alice mostrava una mica més de diversió que abans, o un altre tipus de diversió. No t’importa que gent que coneixes et vegi en cites amb desconeguts?, va preguntar.

Perquè és incòmode o alguna cosa així, vols dir? No em fa res, no.

La resta del camí cap a casa de l’Alice, resseguint la carretera de la costa, van parlar sobre la vida social d’en Felix, o més ben dit, l’Alice li va fer diverses preguntes al respecte, i ell les meditava i les hi responia. Tots dos xerraven més fort ara, pel soroll del mar. Ell no expressava cap sorpresa per les preguntes d’ella, i les hi contestava sense objeccions, però sense parlar més del compte ni oferir-li cap informació més enllà de la que li demanava explícitament. Li va explicar que socialitzava bàsicament amb gent que coneixia de l’escola i amb companys de feina. Els dos cercles se solapaven una mica, però no gaire. Ell no li va preguntar res a canvi, potser advertit per les seves respostes tímides d’abans o potser perquè hi havia perdut l’interès.

Ja hi som, va dir la noia finalment.

On?

Ella va obrir la balda d’una portella blanca i va dir: Aquí. En Felix es va aturar i va contemplar la casa, situada al llarg d’un jardí verd en pendent. No hi havia llum en cap de les finestres, i la façana de la casa no es podia veure en detall, però la seva expressió indicava que sabia on eren.

Vius a la rectoria?

Oh, no pensava que la coneixeries. Si no, t’ho hauria dit al bar, no pretenia ser misteriosa.

Ella li aguantava la portella oberta, i ell, amb els ulls encara centrats en la silueta de la casa, que s’alçava per damunt d’ells, de cara al mar, la va seguir. El jardí verd en la penombra xiuxiuejava amb el vent al seu voltant. Ella va recórrer el caminet fins a la porta amb pas lleuger i es va posar a buscar les claus al bolso. Se sentia el sorollet metàl·lic en algun lloc de la bossa, però no aconseguia trobar-les. Ell es va quedar allà palplantat, sense dir res. Ella es va disculpar per tardar més del compte i va engegar la llanterna del mòbil per il·luminar l’interior del bolso, projectant també una llum grisa i freda sobre els graons de davant de la casa. Ell tenia les mans a les butxaques. Les tinc!, va fer ella. Va obrir la porta.

Van entrar a un rebedor enorme, amb rajoles de sanefes vermelles i negres a terra. Del sostre penjava un llum amb una pantalla de vidre amb efecte de marbre, i una taula fràgil i llargueruda arran de paret mostrava una llúdria cisellada de fusta. L’Alice va deixar les claus sobre la taula i va donar un cop d’ull ràpid al mirall fosc i ple de taques de la paret.

Tot això ho tens llogat tu sola?

Ho sé, va dir ella. És massa gran, evidentment, de llarg. I em deixo una fortuna per tenir-ho calent. Però és bonic, no t’ho sembla? I no em cobren res de lloguer. Vols veure la cuina? Tornaré a posar la calefacció.

En Felix la va seguir per un passadís fins a una cuina àmplia, amb els marbres i els fogons a un costat i una taula de menjar a l’altre. Damunt de la pica hi havia una finestra que donava al jardí del darrere. Es va quedar dret al llindar de la porta mentre ella rebuscava en un armariet. Ella es va girar per mirar-lo.

Seu, si vols, li va dir. Però queda’t dret si ho prefereixes, només faltaria. Vols una copa de vi? És l’únic que tinc a casa, de beguda. Jo em prendré un got d’aigua, primer.

Quin tipus de coses escrius? Si ets escriptora.

Ella es va girar, perplexa. Si ho soc?, va dir. Suposo que no deus pensar que et mentia. Hauria d’haver dit alguna cosa millor. Soc novel·lista. Escric llibres.

I et guanyes bé la vida, fent això?

Com si percebés un nou sentit en aquesta pregunta, ella se’l va mirar de nou i va continuar servint-se l’aigua. Doncs sí, és així, va dir. En Felix va continuar observant-la i va seure a la taula. Les cadires estaven encoixinades amb una tela vermellosa arrugada. Tot es veia molt net. Va tocar la superfície llisa de la taula amb el tou de l’índex. Ella li va posar un got d’aigua al davant i es va asseure en una altra cadira.

Havies estat mai aquí?, li va preguntar. Coneixies la casa.

No, només la conec d’haver crescut al poble. No he sabut mai qui hi vivia.

Amb prou feines els conec jo mateixa. Són una parella gran. La dona és artista, crec.

Ell assentia sense dir res.

Et puc fer una visita guiada, si vols, va afegir.

Ell encara no deia res, i aquesta vegada ni tan sols va moure el cap. Però a ella això no la incomodava; de fet, semblava que confirmava una sospita que s’havia anat formant, i seguia parlant mantenint el mateix to sec i gairebé sardònic.

Deus pensar que estic boja, vivint aquí tota sola, va dir.

Gratis?, va respondre. Hosti, estaries boja si no ho fessis. Va fer un badall sense cap pudor i va mirar per la finestra, o la finestra directament, de fet, ja que a fora era del tot fosc i el vidre tan sols reflectia l’interior de la cuina. Quantes habitacions tens, per curiositat?, va afegir.

Quatre.

I on és la teva?

Davant d’aquesta pregunta tan brusca, ella no va aixecar la vista de seguida, sinó que la va mantenir clavada en el got durant uns segons abans de mirar-lo directament als ulls. A dalt, va dir. Totes són a dalt. Vols que te les ensenyi?

Per què no?, va dir ell.

Es van aixecar de taula. Al replà de dalt hi havia una catifa turca amb borles grises. L’Alice va empènyer la porta de la seva habitació i va encendre un llum de peu petitet. A l’esquerra hi havia un llit de matrimoni enorme. El parquet estava al descobert, i en una paret hi havia una llar de foc recoberta amb rajoletes de color de jade. A la dreta, una finestra de guillotina ben grossa mirava cap al mar, en la foscor. En Felix s’hi va atansar i es va acostar al vidre, de manera que la seva pròpia ombra tapava el reflex de la llum de l’habitació.

Deus tenir unes vistes impressionants de dia.

L’Alice encara s’estava dreta vora la porta. Sí, és preciós, va dir ella. I encara més al vespre, en realitat.

Ell es va tombar d’esquena a la finestra i va continuar valorant els altres trets de l’estança amb la mirada, mentre l’Alice l’observava.

Molt maco, va concloure. Sí, una habitació molt maca. Escriuràs un llibre mentre siguis aquí?

Suposo que ho intentaré.

I de què parlen els teus llibres?

Oh, no ho sé, va dir ella. De persones.

Això és una mica abstracte. Sobre quin tipus de persones escrius, de gent com tu?

Ella se’l va mirar calmada, com si volgués dir-li alguna cosa: que entenia el seu joc, potser, i que fins i tot el deixaria guanyar, si jugava amb tacte.

Quin tipus de persona creus que soc?, va dir.

Aparentment, alguna cosa de la calma serena als ulls de l’Alice inquietava en Felix, que va deixar anar una rialla curta i estrident, com un lladruc. A veure, va fer ell. Només et conec des de fa un parell d’hores, no tinc una idea formada sobre tu, encara.

Però m’informaràs quan la tinguis, espero.

Potser sí.

Durant uns segons, ella es va quedar dreta, a l’habitació, molt quieta, mentre ell anava amunt i avall i feia veure que es mirava les coses. Tots dos sabien el que estava a punt de passar, encara que cap d’ells hauria pogut dir exactament per què ho sabia. Ella es va esperar pacientment mentre ell seguia passejant els ulls per l’habitació, fins que finalment, potser ja sense energia per retardar l’inevitable, ell li va donar les gràcies i va marxar. El va acompanyar escales avall, fins a mig camí, i es va quedar dreta als graons mentre en Felix sortia per la porta. Coses que passen. Després tots dos es van sentir malament. Cap d’ells sabia ben bé per què la nit havia acabat com un desastre al final. Quieta a les escales, sola, va girar la vista enrere, cap al replà. Els ulls es van desplaçar i van veure la porta de l’habitació oberta, i un tros de paret blanca visible a través dels barrots de la barana.

2

Estimada Eileen, he esperat tant de temps que em responguessis el meu últim correu que —imagina’t!— ja te n’estic escrivint un altre abans de rebre la teva resposta. En defensa meva, a aquestes alçades ja he acumulat massa material, i si m’he d’esperar fins que m’escriguis acabaré deixant-me coses. Hauries de saber que la nostra correspondència és la meva manera d’aferrar-me a la vida, de prendre’n notes, per preservar alguna cosa de la meva existència —d’altra banda gairebé insignificant, si no del tot— en aquest planeta que es degenera tan ràpidament… La funció principal d’aquest paràgraf és fer-te sentir culpable per no haver-me dit res fins ara, i així també m’asseguro que aquesta vegada em respondràs més aviat. Què fas, de totes maneres, si no m’envies ni un email? I no em diguis que tens feina.

M’estiro els cabells només de pensar en el lloguer que pagues a Dublín. Saps que s’ha tornat més cara que París? I ja em perdonaràs, però Dublín no és París. Un dels problemes de Dublín és que és, i parlo tant literalment com topogràficament, plana, de manera que tot passa sí o sí en un mateix pla. Les altres ciutats tenen xarxes de metro, que els donen profunditat, i muntanyes escarpades o gratacels, que les fan més altes, però Dublín només té edificis grisos, baixos i rabassuts i tramvies que circulen pel carrer. I no té patis ni horts als terrats, com les ciutats continentals, que com a mínim trenquen la superfície; si no verticalment, almenys conceptualment. T’ho havies mirat mai així? De fet, fins i tot si no ho havies fet, potser sí que te n’havies adonat en algun nivell del subconscient. Costa molt pujar ben amunt o baixar ben avall, a Dublín, o perdre-s’hi, o perdre altra gent, o adquirir un sentit de perspectiva. Potser creus que és una manera democràtica d’organitzar una ciutat, de manera que tot passi cara a cara, en igualtat de condicions, vull dir. És veritat, ningú et mira des de dalt. Però això dona al cel una posició de domini absolut. En cap moment hi ha res que interrompi el cel amb sentit o que l’obstrueixi. I potser em diràs que l’Spire, el monument de la llum, sí, i jo et concediré que d’acord, que l’Spire sí, encara que de totes maneres és la interrupció més estreta possible, i penja com una cinta mètrica per demostrar que diminuts que són tots els edificis del voltant. L’efecte totalitzador del cel és dolent per a la gent que viu a la ciutat. No hi ha res que irrompi per tapar-lo en cap moment. És com un memento mori. Tant de bo algú hi fes un forat per a tu.

Últimament he estat pensant en la política de dretes —no ho hem fet tots?— i en com pot ser que el conservadorisme —la força social— hagi arribat a associar-se amb el capitalisme de mercat voraç. Aquesta connexió no és evident, com a mínim no ho és per a mi, ja que els mercats no preserven res, sinó que s’empassen tots els aspectes del paisatge social existent i els excreten, buits de significat i de memòria, com meres transaccions. Què pot haver-hi de conservador en aquest procés? Però també em crida l’atenció que la idea de conservadorisme és falsa en si mateixa, perquè no es pot conservar res tal com és: el temps avança en una sola direcció. Aquesta idea és tan elemental que, quan em va venir per primera vegada, em vaig sentir brillant, i després em vaig preguntar si era una idiota. Tu trobes que té sentit? No podem conservar res, i especialment les relacions socials, sense alterar-ne la naturalesa i retallar-ne una part de la interacció amb el temps d’una manera antinatural. Fixa’t en com tracten els conservadors el medi ambient: la seva idea de conservar és extreure, saquejar i destruir, perquè això és el que hem fet sempre, però precisament per aquest fet ja no ho fem al mateix planeta. Suposo que deus pensar que tot això és extremament rudimentari, i potser fins i tot que no soc gens dialèctica. Però, mira, són pensaments abstractes que he tingut, i necessitava escriure’ls. I tu has resultat ser-ne la destinatària, tant si t’agrada com si no.

Avui era a la botiga del poble, comprant alguna cosa per dinar, i de sobte he tingut una sensació estranyíssima, una consciència espontània de la inversemblança d’aquesta vida. O sigui, he pensat en tota la resta de la població humana —la majoria de la qual viu en el que tant tu com jo consideraríem una pobresa miserable— que mai ha vist una botiga com aquesta ni hi ha entrat. I això, just això és el que sustenta la seva feina. Aquest estil de vida, per a la gent com nosaltres! Totes les marques de refrescos en ampolles de plàstic i totes els dinars envasats i els dolços en bosses hermètiques i les pastes de rebosteria… aquesta és la culminació de tota la feina del món, tota la crema de combustibles fòssils i tota l’extenuació a les granges de cafè i les plantacions de sucre. Tot plegat per això! Per aquest supermercat! M’he marejat només de pensar-hi. M’he trobat malament de veritat. Ha estat com si de sobte recordés que la meva vida formava part d’un programa de televisió, i que cada dia morien persones fent-lo, que morien de les maneres més horrible: nens, dones… i tot perquè jo pugui escollir entre unes quantes opcions diferents per dinar, cadascuna empaquetada amb diverses capes de plàstic d’un sol ús. Per això han mort, aquest ha estat el gran experiment. Em pensava que vomitaria i tot. Però una sensació així no pot durar, clar. Potser em sentiré malament el que queda de dia, o potser fins i tot la resta de la setmana. I què? Encara m’he de comprar el dinar. Ara bé, si pateixes per mi, no et preocupis: el dinar no he deixat de comprar-me’l.

Et poso al dia de la meva vida rural i ja em despedeixo. Aquesta casa és immensa, és un caos. Sembla que tingui el costum de generar habitacions noves espontàniament. També és freda, i segons on, humida. Visc a vint minuts a peu de la botiga que et deia, i em fa la sensació que passo la major part del temps fent-hi viatges per comprar coses que m’he descuidat la vegada anterior. Això probablement fa caràcter, així que quan ens tornem a veure tindré una personalitat increïble. Fa cosa de deu dies vaig tenir una cita amb un tio que treballava en un magatzem de distribució i em va menysprear completament. Això sí, per ser sincera amb mi mateixa —sempre ho soc—, crec que m’he oblidat de com mantenir relacions socials. No vull ni imaginar-me les cares que devia fer mentre m’esforçava per semblar el tipus de persona que interactua habitualment amb els altres. Fins i tot escrivint aquest correu em sento una mica tova i dissociativa. Rilke té un poema que acaba així: «Qui està sol ara ho estarà molt de temps, / vetllarà, llegirà, escriurà cartes llargues / i vagarà inquiet per les avingudes, / amunt i avall, mentre giravolten les fulles». No podria treure’m del barret una descripció millor del meu estat actual, excepte que és abril i les fulles no giravolten. Així que perdona’m per aquesta «carta llarga». Espero que em vinguis a veure. T’estimo, t’estimo, t’estimo, sempre, Alice.

3

El dimecres al migdia, a les dotze i vint, una dona seia rere un escriptori en una oficina compartida al centre de Dublín, desplaçant-se per un document de text a l’ordinador. Tenia els cabells molt foscos, recollits laxament amb una pinça de carei, i duia un jersei gris per dins d’uns pantalons de tub negres. Amb la rodeta tova del ratolí, avançava pel document, movent els ulls amunt i avall a través de columnes de text estretes i aturant-se de tant en tant per fer un clic i afegir o esborrar caràcters. La majoria de vegades era per inserir dos punts al nom de «WH Auden», per estandarditzar la grafia a «W. H. Auden». Quan va arribar al final del text, va obrir la casella de cerca, va seleccionar l’opció de coincidència de majúscules i va buscar: «WH». No hi va aparèixer cap coincidència. Va tornar fins a dalt de tot del document, fent passar les paraules i els paràgrafs tan ràpidament que semblaven gairebé il·legibles, i, aparentment satisfeta, va guardar els canvis i va tancar el fitxer.

A la una va dir als companys que se n’anava a dinar i ells van somriure i li van fer adeu amb la mà des de darrere de les seves pantalles. Encara amb la jaqueta a mig posar, es va encaminar cap a una cafeteria a prop de l’oficina. Es va asseure en una taula al costat de la finestra i es va menjar un entrepà amb una mà mentre amb l’altra llegia un exemplar de la novel·la Els germans Karamàzov. De tant en tant deixava el llibre, s’eixugava les mans i la boca amb un tovalló de paper i donava una ullada al local, com si volgués comprovar si algú li tornava la mirada, i després continuava amb el llibre. A menys vint va aixecar la vista per observar un home alt de cabells clars que entrava a la cafeteria. Duia vestit i corbata, amb una acreditació penjada al coll, i parlava per telèfon. Sí, deia, em van dir dimarts però els tornaré a trucar per comprovar-t’ho. Quan va veure la dona asseguda al costat de la finestra li va canviar la cara, i ràpidament va aixecar la mà que tenia lliure mentre dibuixava amb els llavis la paraula ei. Continuava al telèfon: No crec que t’ho copiessin, això, no. Mirant-se la dona, va assenyalar el mòbil amb impaciència i va fer un gest de bla-bla-bla amb la mà. Ella va somriure, jugant amb el vèrtex d’una pàgina del seu llibre. Clar, clar, va fer l’home. Escolta, ara mateix soc fora de l’oficina, però t’ho faré quan torni. Sí. Bé, bé, m’alegro de parlar amb tu.

L’home va penjar i es va acostar a la taula. Mirant-se’l de dalt a baix, ella li va dir: Ai, Simon, fas pinta de ser tan important… Pateixo que no t’acabin assassinant. Va agafar l’acreditació i la va estudiar amb atenció. És això, va dir. Fa que sembli qui sap què. Et puc convidar a un cafè? Ella li va dir que se’n tornava a la feina. Vaja…, va fer ell. I et puc agafar un cafè per emportar i t’acompanyo a l’oficina? Vull que em donis la teva opinió sobre una cosa. Ella va tancar el llibre i va dir que sí. Mentre ell s’apropava al taulell, es va aixecar i es va espolsar les molles de l’entrepà que li havien caigut a la falda. En Simon va demanar dos cafès, un de sol i un amb llet, i va deixar unes monedes al pot de la propina. La dona se li va afegir, tot traient-se la pinça dels cabells i tornant-la a fixar. Com va anar l’emprova del vestit de la Lola, parlant de tot?, va preguntar ell. La dona va alçar la vista, es va trobar amb els ulls d’ell i va deixar anar un so estrany i ofegat. Ah, bé, va dir. Ha vingut la meva mare, i demà hem quedat totes per escollir els nostres vestits per al casament.

Ell va somriure amb bonhomia, observant com progressaven els seus cafès rere el taulell. Quina gràcia, va exclamar ell. L’altra nit vaig tenir un malson en què et casaves.

I què hi passava de dolent?

Et casaves amb algú que no era jo.

La dona va riure. Així és com parles a les dones de la teva feina?, va dir.

Ell es va girar de cara a ella, divertit, i li va respondre: Ui, no, no, em posaria en problemes greus. I amb tota la raó. No, no lligo mai amb ningú de la feina. En tot cas elles lliguen amb mi.

Deuen ser totes dones de mitjana edat que volen que et casis amb les seves filles.

No puc estar d’acord amb aquesta imatge cultural negativa de les dones de mitjana edat. De tots els estaments demogràfics, crec que són les que més m’agraden.

I què els passa, a les dones joves?

Tenen aquest punt de…

En Simon va fer un gest amb la mà de banda a banda per expressar fricció, incertesa, química sexual, indecisió, o potser mediocritat.

Les teves nòvies no són mai de mitjana edat, va assenyalar la dona.

Ni jo tampoc, encara, gràcies.

Sortint del cafè, l’home va aguantar la porta oberta perquè la dona passés, cosa que va fer sense donar-li les gràcies. Què em volies preguntar?, va dir ella. Ell se li va posar al costat, passejant pel carrer de camí cap a la seva oficina, i li va explicar que volia que l’aconsellés sobre una situació que havia sorgit entre dos amics seus, dels quals semblava que ella havia sentit parlar. Es veu que tots dos vivien junts, com a companys de pis, i que s’havien involucrat en algun tipus de relació sexual ambigua. Al cap d’un temps, un d’ells havia començat a sortir amb algú altre, i llavors la segona amiga, la que encara era soltera, volia deixar el pis però no tenia diners ni cap altre lloc on anar. És més aviat una qüestió emocional que no del pis en si, va puntualitzar la dona. Ell hi va estar d’acord, però va afegir: Igualment, però, crec que el millor segurament és que marxi del pis. Es veu que de nit els sent fent-s’ho, no és gaire agradable. Ja havien arribat a les escales de l’edifici on treballava la dona. Li podries deixar diners, va dir. L’home va contestar que ja s’hi havia ofert, però que ella s’hi havia negat. I encara bo, de fet, va afegir, perquè l’instint em diu que millor que no m’hi fiqui més del compte. La dona va preguntar-li què deia el primer amic, i l’home va respondre que sentia que no feia res de dolent, que la relació anterior havia arribat a un final natural i que què havia de fer, quedar-se solter per sempre? La dona va fer una ganyota i va concloure: Déu meu, doncs sí, l’altra ha de marxar del pis sigui com sigui. Ja estaré atenta a veure si veig res. Es van entretenir a les escales una estoneta més. Per cert, ja m’ha arribat la invitació a la boda, va comentar l’home.

Ai, sí, va exclamar ella. Era aquesta setmana.

Tu sabies que em donarien permís per portar acompanyant?

Ella se’l va mirar com per veure si feia broma, i després va aixecar les celles. Mira que bé, va dir. A mi no me n’han donat, però vistes les circumstàncies suposo que potser hauria estat descortès.

Vols que hi vagi sol com un gest de solidaritat?

Després d’una pausa, ella li va preguntar: Per què, que tens algú que estàs pensant de portar-hi?

Bé, suposo que la noia amb qui estic sortint. Si a tu t’és igual.

Ella va fer: Mmm… I va afegir: Dona, vols dir, espero.

Ell va somriure. Va, que entre amics podem ser informals, va dir.

No deus anar pel món dient-me noia a l’esquena, oi que no?

De cap de les maneres. No et dic res. Sempre que surt el teu nom, m’atabalo i me’n vaig de l’habitació.

La dona va fer cas omís del comentari i li va preguntar: Quan la vas conèixer?

No ho sé, fa cosa de sis setmanes.

No deu ser una altra d’aquestes dones escandinaves de vint-i-dos anys, eh que no?

No, no és escandinava, va dir ell.

Amb una expressió exageradament fastiguejada, la dona va llençar el got de cafè a la paperera davant de la porta de l’oficina. L’home, mirant-se-la, va afegir: Puc anar-hi sol, si ho prefereixes. Podem fer-nos ullets de banda a banda de la sala.

Uf, em fas sonar molt desesperada, va dir ella.

Per Déu, no és el que pretenia.

Durant uns segons ella no va dir res, tan sols es va quedar plantada mirant els cotxes. De sobte va dir en veu alta: Estava preciosa a l’emprova. La Lola. Abans m’ho preguntaves.

Sense deixar de mirar-la, ell li va respondre: Ja m’ho imagino.

Gràcies pel cafè.

Gràcies pel consell.

La resta de la tarda a l’oficina, la dona va estar treballant amb el mateix programa d’edició de textos, obrint documents nous, movent apòstrofs i suprimint comes. Després de tancar un arxiu i abans d’obrir-ne un altre, revisava les xarxes socials, de rutina. La seva expressió i la seva postura no variaven en funció del que hi trobava: una notícia sobre un desastre natural horripilant, una foto d’una mascota moníssima, una periodista denunciant amenaces de mort, una broma recòndita que exigia estar al corrent de diverses altres bromes d’internet només per començar a entendre-la, una condemna apassionada de la supremacia blanca, un tuit patrocinat que anunciava suplements mèdics per a dones embarassades. Res en la seva relació externa amb el món canviava de manera que permetés a un observador determinar què sentia sobre el que llegia. Llavors, al cap d’una estona, aparentment sense cap detonant, tancava la finestra del navegador i tornava a obrir l’editor de text. De tant en tant, un company treia el cap amb alguna pregunta de feina, i ella li contestava, o algú compartia una anècdota graciosa amb la resta de l’oficina i tots reien, però fora d’això la feina seguia en silenci.

A les cinc i trenta-quatre de la tarda, la dona va tornar a agafar la jaqueta del penjador i es va acomiadar dels companys que encara no havien marxat. Va desenrotllar els auriculars del voltant del mòbil, els va endollar i va baixar per Kildare Street cap a Nassau Street, va girar a mà esquerra i va continuar cap a l’oest. Després de caminar vint-i-vuit minuts, es va aturar davant d’un bloc de pisos de nova construcció als molls del nord i hi va entrar. Va pujar dos pisos escales amunt i va obrir una porta blanca estellada. No hi havia ningú a casa, però la distribució i l’interior del pis suggerien que no n’era l’única ocupant. Una petita sala d’estar amb poca llum, amb una finestra encortinada que donava al riu, duia a una cuina minúscula amb forn, una nevera petita i una pica. La dona va treure un bol cobert amb paper film de la nevera. Va enretirar el film i va posar el bol al microones.

Després de menjar, va entrar a la seva habitació. Des de la finestra podia veure el carrer de sota i l’onatge calmat del riu. Es va treure la jaqueta i les sabates, també la pinça dels cabells, i va córrer les cortines. Eren finetes i grogues, amb una sanefa de rectangles verds. Es va treure el jersei i va sortir dels pantalons, i va deixar les dues peces a terra, rebregades. La tela dels pantalons feia reflexos. Després es va posar una dessuadora de cotó i uns malles grises. Els cabells, foscos i deixats anar sobre les espatlles, es veien nets i un pèl ressecs. Es va deixar caure al llit i va obrir el portàtil. Durant una estona va anar passant per diverses pàgines de notícies, obrint uns quants articles llargs sobre eleccions a l’estranger i llegint-los en diagonal. Feia cara de cansada, tenia la pell pàl·lida. Fora de l’habitació, al passadís, dues persones van entrar al pis, parlant de demanar alguna cosa per menjar. Van passar per davant de la seva habitació, projectant ombres momentàniament visibles per la ranura de sota la porta, cap a la cuina. La dona va obrir una finestra privada al portàtil, va entrar a la web d’una xarxa social i va escriure «aidan lavelle» al buscador. Va aparèixer una llista de resultats i, sense mirar-se cap de les altres opcions, va clicar sobre el tercer. Es va obrir un perfil a la pantalla que mostrava el nom d’Aidan Lavelle sota la foto de les espatlles i el cap d’un home vist des del darrere. Tenia els cabells gruixuts i foscos, i portava una jaqueta texana. Sota la foto hi havia una descripció: noi trist del barri. cervell normal. passa’t pel meu soundcloud. L’últim post, de feia tres hores, era una fotografia d’un colom en una cuneta, amb el cap enterrat dins d’una bossa de patates. La descripció deia: igual. El post tenia cent vint-i-set likes. A l’habitació, recolzada al capçal del llit, que estava sense fer, la dona va clicar sobre la publicació i li van aparèixer tot de comentaris a sota. Un comentari d’una usuària amb el nom d’Actual Death Girl deia: se t’assembla i tot. L’Aidan Lavelle hi havia contestat: tens rao, increiblement guapo. L’Actual Death Girl havia fet like a la resposta. La dona del portàtil va entrar al perfil de l’Actual Death Girl. Després de passar-se trenta-sis minuts saltant entre diversos perfils associats al compte de l’Aidan Lavelle, la dona va tancar el portàtil i es va tornar a estirar al llit.

Ja eren més de les vuit del vespre. Amb el cap al coixí, la dona es va repenjar el canell sobre el front. Duia una polsereta d’or que brillava lleugerament amb el llum de la tauleta. Es deia Eileen Lydon. Tenia vint-i-nou anys. El seu pare, en Pat, dirigia una granja al comtat de Galway, i la seva mare, la Mary, era professora de geografia. Tenia una germana, la Lola, que li treia tres anys. Quan eren petites, la Lola era forta, valenta, entremaliada, mentre que l’Eileen havia estat capficada i malaltissa. Passaven les vacances d’estiu juntes, jugant a elaborats jocs narratius en què interpretaven el paper de dues germanes humanes que accedien a reialmes màgics. La Lola improvisava els elements argumentals principals, i l’Eileen li seguia la veta. Quan els tenien a l’abast, reclutaven els cosins petits, els veïns i els fills dels amics de la família perquè interpretessin els papers secundaris, nois com ara un tal Simon Costigan, que tenia cinc anys més que l’Eileen i vivia a l’altra banda del riu, on feia temps hi ha havia hagut la casa pairal de la zona. En Simon era un nen educadíssim que sempre duia la roba neta i deia gràcies als adults. Tenia epilèpsia, i de vegades havia hagut de córrer cap a l’hospital, un cop en ambulància, fins i tot. Sempre que la Lola o l’Eileen es portaven malament, la seva mare, la Mary, els preguntava per què no podien ser més com en Simon Costigan, que no només es comportava sinó que tenia la bondat afegida de «no queixar-se mai». A mesura que les germanes es van anar fent grans, van deixar d’incloure en Simon o qualsevol dels altres nens i nenes en els seus jocs; se’ls van endur a dins de casa i van començar a esbossar mapes ficticis en blocs de notes, a inventar alfabets críptics i a gravar-se en cintes de casset. Els seus pares es miraven aquests jocs amb una falta de curiositat benigna, contents de subministrar paper, bolígrafs i cintes de casset en blanc, però sense cap interès per saber-ne res, dels habitants imaginaris d’aquells països ficticis.

Als dotze anys, la Lola va deixar l’escola primària local i va passar a una escola de monges femenina de la Misericòrdia a la ciutat gran que quedava més a prop. L’Eileen, que sempre havia estat discreta a l’escola, cada vegada es tancava més en si mateixa. La seva professora va dir als pares que tenia potencial, i dues vegades a la setmana se l’enduien a una classe especial a fer classes extra de lectura i de mates. A l’escola, la Lola va fer noves amigues, que al cap de poc ja anaven de visita a la granja, de vegades fins i tot a dormir. Una vegada, per prendre-li el pèl, van tancar l’Eileen al lavabo de dalt durant vint minuts, i després d’allò el pare, en Pat, va dir que les amigues de la Lola no podien venir més a casa, i la Lola va dir que tot era culpa de l’Eileen. Quan l’Eileen va fer els dotze anys també la van enviar a l’escola de la Lola, que estava repartida en diversos edificis i unitats prefabricades per acollir les seves sis-centes alumnes. La majoria de les seves companyes vivien a la ciutat i ja es coneixien de l’escola primària, així que arribaven allà amb amistats i lleialtats prèvies amb les quals ella no tenia res a veure. A aquelles alçades la Lola i les seves amigues ja eren prou grans per endinsar-se xino-xano a la ciutat per anar a dinar, mentre que l’Eileen s’asseia tota sola al menjador de l’escola i desembolicava el paper de plata dels entrepans que es portava de casa. A segon curs, una nena de la classe se li va acostar per l’esquena i li va abocar una ampolla d’aigua sencera al cap, per una aposta. Després, el vicedirector va agafar aquella nena i li va fer escriure una carta de disculpa a l’Eileen. La Lola va explicar a casa que allò no li hauria passat si no actués com una friqui, i l’Eileen va protestar: Jo no actuo de cap manera.

L’estiu de quan tenia quinze anys, el fill dels veïns, en Simon, va anar a ajudar el pare a la granja. Ell en tenia vint i estudiava filosofia a Oxford. La Lola tot just havia acabat l’escola i no parava gairebé mai per casa, però quan en Simon es quedava a sopar ella tornava aviat i fins i tot es canviava de roba si la duia bruta. A l’escola, la Lola sempre havia evitat l’Eileen, però en presència d’en Simon es comportava com una germana gran afectuosa i indulgent que es preocupava pels cabells i la roba de l’Eileen, i la tractava com si fos una nena molt més petita del que era. En Simon no es va sumar mai a aquest comportament. El seu tracte amb l’Eileen era amable i respectuós. Se l’escoltava quan parlava, fins i tot quan la Lola intentava parlar-li per damunt, i mirant-se l’Eileen reposadament deia coses com: Oh, que interessant. A l’agost, ella ja tenia l’hàbit de llevar-se d’hora i mirar per la finestra de l’habitació, esperant veure la seva bicicleta, i tan bon punt la detectava corria escales avall i se’l trobava entrant per la porta del darrere. Mentre ell feia bullir la tetera o es rentava les mans, ella li feia tot de preguntes sobre llibres, sobre els seus estudis a la uni i sobre la seva vida a Anglaterra. Una vegada li va dir si encara patia atacs, i ell va somriure i va respondre que no, que ja feia temps d’allò, i que se sorprenia que ella se’n recordés. Parlaven una estoneta, deu minuts o potser vint, i llavors ell sortia cap a la granja i ella se’n tornava escales amunt i s’estirava al llit. Alguns matins ella estava feliç, vermella, amb els ulls brillants, i d’altres plorava. La Lola va dir a la mare, la Mary, que allò no podia seguir així. És una obsessió, deia. Quina vergonya. Els amics havien explicat a la Lola que en Simon anava a missa els diumenges, encara que els seus pares no ho feien, i ella va deixar d’anar a sopar quan ell hi era. La Mary va començar a esmorzar sola a la cuina, llegint el diari, i l’Eileen baixava de totes maneres i en Simon la saludava amb el to amistós de sempre, però les rèpliques d’ella eren esquerpes, i se n’anava ràpidament a la seva habitació. La nit abans de tornar-se’n a Anglaterra, en Simon va anar a la casa per acomiadar-se d’ella, i l’Eileen es va amagar a l’habitació i es va negar a baixar. Ell va pujar a veure-la, i ella va tombar una cadira d’una puntada de peu i li va dir que ell era l’única persona amb qui podia parlar. En tota la meva vida, l’única, deia. I ara ni tan sols em deixen parlar amb tu, i demà te’n vas. M’agradaria estar morta. Ell s’estava dret, amb la porta mig oberta a l’esquena. Va dir, serè: Eileen, no diguis això. Tot anirà bé, t’ho prometo. Tu i jo serem amics la resta de la vida.

Als divuit anys, l’Eileen va anar a la universitat a Dublín, a estudiar llengua i literatura. Al primer curs va fer amistat amb una noia, l’Alice Kelleher, i l’any següent ja compartien pis. L’Alice parlava molt fort, es vestia amb roba de segona mà que no li quedava bé i semblava que tot ho trobés divertit. El seu pare era un mecànic de cotxes amb problemes d’alcoholisme, i ella havia tingut una infància complicada. No li resultava fàcil fer amics entre els companys de classe, i li van imposar una sanció menor per anomenar «porc feixista» un professor. L’Eileen va passar-se la universitat llegint amb paciència tots els textos assignats, entregant tots els projectes dins de termini i estudiant a consciència per als exàmens. Va aconseguir gairebé tots els premis acadèmics a què podia optar i fins i tot va guanyar un premi nacional d’assaig. Va fer un cercle d’amistats, sortia de discoteques, esquivava els moviments de diversos amics masculins i després tornava a casa per menjar-se una torrada amb l’Alice a la sala d’estar. L’Alice deia que era un geni, una perla sense preu, i que ni tan sols la gent que la valorava de veritat la valorava prou, i l’Eileen deia que l’Alice era una iconoclasta amb el do de l’originalitat, i que estava avançada al seu temps. La Lola anava a una universitat d’una altra banda de la ciutat, i no es trobava mai amb l’Eileen si no era pel carrer, de casualitat. Quan l’Eileen cursava segon curs, en Simon es va mudar a Dublín per obtenir un màster en dret. Ella el va convidar al pis una nit perquè l’Alice el conegués, i ell s’hi va presentar amb una caixa de bombons cars i una ampolla de vi blanc. L’Alice va ser extremament mal educada amb ell tota la nit, va definir les seves creences religioses com a «malvades» i també li va dir que el seu rellotge era lleig. Per alguna raó, a en Simon aquest comportament li va semblar divertit i fins i tot entranyable. Després d’allò, ell passava sovint pel pis i, recolzat amb l’esquena contra el radiador, discutia amb l’Alice sobre Déu i criticava rialler la deixadesa de totes dues amb la casa. Deia que vivien «en una cort de porcs». De vegades fins i tot rentava els plats abans de marxar. Una nit que l’Alice no hi era, l’Eileen li va preguntar si tenia nòvia, i ell va riure i va dir: Per què ho dius? Soc un vell savi, te’n recordes? L’Eileen estava estirada al sofà, i, sense aixecar el cap, li va tirar un coixí que ell va entomar amb les mans. Vell, només, va fer ella. No savi.

L’Eileen va perdre la virginitat als vint anys, amb un tio que havia conegut per internet. Després se’n va tornar a peu cap al pis des de casa d’ell, tota sola. Era tard, gairebé les dues de la matinada, i els carrers estaven deserts. Quan va arribar a casa, l’Alice estava asseguda al sofà, escrivint alguna cosa amb el portàtil. L’Eileen es va recolzar al marc de la porta de la saleta i va dir, en veu alta: Uf, que incòmode que ha estat. L’Alice va deixar de teclejar. Què, te l’has fet o què? L’Eileen es fregava el braç amb el palmell de la mà. M’ha demanat que em deixés la roba posada. Com ara, durant tota l’estona. L’Alice se la mirava fixament. D’on treus aquesta gent?, li va dir. Amb la vista clavada a terra, l’Eileen va encongir les espatlles. L’Alice es va aixecar del sofà. No et sentis malament, va dir. No n’hi ha per tant. No significa res. D’aquí dues setmanes ni te’n recordaràs. L’Eileen va recolzar el cap sobre l’espatlla petita de l’Alice. L’Alice va dir, amb suavitat, donant-li copets a l’esquena: No ets com jo, tu. Tu tindràs una vida feliç. En Simon estava vivint a París, aquell estiu; treballava per a un grup d’emergència climàtica, i l’Eileen va anar a veure’l. Era la primera vegada que anava sola en avió. Ell la va anar a buscar a l’aeroport i van agafar un tren cap a la ciutat. Aquella mateixa nit es van beure una ampolla de vi al seu pis i ella li va explicar la història de com havia perdut la virginitat. Ell va riure i es va disculpar per haver rigut. Estaven estirats al llit de l’habitació, junts. Després d’una pausa, l’Eileen va dir: Et volia preguntar com vas perdre la virginitat, però m’he adonat que, pel que jo sé, no l’has perdut. Ell va somriure. No, sí que l’he perdut, sí, va dir. Ella es va quedar estirada amb la cara girada mirant al sostre, en silenci, respirant. I això que ets catòlic, va dir. Estaven estirats a prop, les espatlles gairebé es tocaven. Correcte, va respondre ell. Què diu sant Agustí? Senyor, dona’m la castedat, però encara no.